INTRODUCCIÓ A LA PINTURA

TÈCNIQUES EMPRADES EN PINTURA

inst. montsacopa. Olot

PINTURA. Definició

La pintura és una representació gràfica sobre un pla, a partir de dues dimensions Això la diferencia de les altres arts plàstiques.

No té només una funció decorativa, també pot tenir una funció màgica, de missatge religiós, social, testimonial, iniciàtica, estètica, cultural, etc.

A més del que s’entén estrictament com a pintura, cal considerar altres variants: el teixit, el vitrall, la ceràmica pintada i el mosaic.

En relació amb les altres arts plàstiques té avantatges com ara la facilitat de realització i l’ús de materials lleugers i econòmics que faciliten la creació.

Les pintures més antigues conegudes són les prehistòriques, realitzades sobre la roca.

EL COLOR

Newton deia que el color estava en nosaltres: és una sensació, no existeix en la matèria. És una sensació provocada pels objectes en contacte amb la llum i la longitud d’ona que produeixen. Aquesta sensació s’obté a partir de la capacitat dels objectes de reflectir unes ones o d’absorbir-les. Un objecte és groc per la capacitat que té de reflectir el raigs grocs i absorbir els vermells i els blaus.

Els colors els poden classificar en primaris, secundaris i complementaris.

Són primaris els que no es poden fer a partir de cap altres: BLAU, GROC i VERMELL.

Són secundaris els que neixen de la barreja de dos primaris: PORPRA, TARONJA i VERD.

Són complementaris els que produeixen el contrast màxim, els primaris que no han intervingut en la formació d’un secundari: BLAU del taronja, GROC del porpra, VERMELL del verd. Són els oposats en el cercle de colors.

LLUM I COLOR

Els colors depenen de la quantitat de llum que reben. Els canvis que experimenta el color en relació amb la llum és el que es coneix com a tons.Una manera d’obtenir tons més clars o més foscos és afegir-hi gradualment petites quantitats de blanc o del seu color complementari.La llum càlida accentua la intensitat dels colors càlids i debilita la dels colors freds.

La llum intensa eleva el to del color

COLORS I SENSACIONSEls colors, com les línies i els tons, tenen una qualitat emotiva.

Els càlids són excitants, actius, alegres; els freds, depriments i quietes.

El vermell i el taronja són moviment, calor i passió, més en el primer que en segons.

El negre i violat s’associen a determinats ritus funeraris. El violeta és tristesa, misteri i misticisme.

El color vermell defineix activitats d’oposició violenta a règims conservadors.

El groc és la llum, el sol i la vida. També s’associa a la bogeria i l’enveja

El verd és la vegetació, la primavera i l’esperança.

El blau és fredor, descans i recolliment.

El porpra és dignitat i sumptuositat.

El blanc simbolitza la puresa.

Molts dels pintors abstractes han utilitzat els

colors, prescindint de les formes, per expressar

les seves sensacions i sentiments.

MATERIALS. Pigments

Els pigments constitueixen el material bàsic per a pintar, també s’anomenen colorants.

Les matèries colorants o pigments solen ser matèries polvoritzades extretes de plantes, animals, vegetals, que es barregen amb un líquid (aigua, cera, oli, ou,...). Provenen:

MINERAL: plom, coure, zinc, òxid de ferro, mini, lapislàtzuli,...

VEGETAL: fusta, fulles, fruits, laca, anyil...

ANIMAL: sèpia, porpra del múrex, carmí de cotxinilla,...

SINTÈTIC: a finals del segle XVIII, amb el progrés de la química, i sobretot a partir de 1856, quan el procediment s’industrialitza, els pigments d’origen sintètic s’han multiplicat.

MATERIALS. Aglutinants

Els aglutinants són substàncies adhesives que serveixen per lligar els pigments i

donar-los una consistència pastosa apta per a ser emprats en la pintura.

Se solen fer servir coles vegetals i animals, ceres, goma aràbiga, gelatina, olis, i ou:

rovell i clara.

Abans de la invenció de la pintura a l’oli, els quadres fets amb cera o amb ou s’assecaven ràpidament i no permetien retocs ni correccions

La pintura es pot barrejar amb cola per obtenir el gruix necessari

El pigment mòlt es barreja amb oli fins que forma una pasta

SUPORTS

Entenem per suports la base que sosté la preparació i les capes de pintura. Es pot pintar sobre formigó o sobre una closca d’ou, sobre la neu o el marbre o la sorra. Es pot decorar un gra d’arròs o tot un palau.Els éssers humans han pintat tant sobre els suports més durs com sobre els més delicats, lleugers o transparents.Aquestes pintures poden perdurar segles i fins i tot mil·lennis o bé esborrar-se amb la primera pluja, o amb un lleu buf de vent. De tota manera les bases més freqüents són:

El mur de rajola o de pedra El paper La fusta

Els tèxtils: tela, seda, ... El pergamí Tauler de cartró

Làmines de coure Ivori El fang

PROCÉS

Per a realitzar una obra es pot seguir un procés, diferent en cada cas, segons l’objectiu que es proposi el seu autor. Així distingim els següents tipus d’obra:

ESBÓS: apunts de les taques de color o de les línies bàsiques del dibuix, per comprovar l’efecte del conjunt abans de ser realitzat com a definitiu .El concepte d’esbós s’aplica també a les obres d’art, principalment a partir del segle XIX, que no tenen una aparença acabada.

RÈPLICA: repetició feta per un artista de la seva pròpia obra, amb lleugeres variants.

CÒPIA: reproducció d’una obra original d’un artista a càrrec d’un altre artista, amb intenció d’estudi.

FALSIFICACIÓ: reproducció imitadora d’una obra d’un artista a càrrec d’un altre artista, amb intenció fraudulenta.

TÈCNIQUES

La tècnica consisteix en com s’executa una obra pictòrica.Inclou el conjunt de components que formen la pintura: el suport, la base, els aglutinants i els efectes que s’aconsegueixen.Al llarg dels segles, en pintura, s’han fet servir diverses tècniques i en cada època, els seus artistes, han preferit unes tècniques per sobre de les altres.Les més utilitzades han estat:

EL FRESCEL TREMPL’ OLIAQUAREL·LAALTRES TÈCNIQUES (Materials sintètics)

TÈCNIQUES. FrescÉs la tècnica més habitual en la pintura realitzada sobre el mur.Consisteix en arrebossar primerament el mur amb una capa de calç i sorra barrejades.Com que solament es pot dibuixar i pintar mentre aquesta capa és encara humida i fresca (d’aquí el nom de fresc), només es cobreix la part de mur que es pot treballar en una jornada de treball.La pintura s’ha d’aplicar de manera ràpida,abans que s’assequi el suport.Això vol dir que no es pot corregir i Suposa treball en equip per tal de preveure els possibles inconvenientsque es puguin produir durant l’obra.El treball consisteix en aplicar un colorclar de base i, immediatament, dibuixar-hi amb traços negres les línies Principals de l’obra mitjançant una sinòpia que és un disseny previ (estergit) que es fixa sobre la calç humida. En unaSegona fase s’hi apliquen els colors i es fan els acabats.

TÈCNIQUES. Tremp

Aquesta tècnica pictòrica se solia fer servir sobre suport de fusta.Consisteix en enguixar una taula de fusta polida. Un cop assecada l’última capa, amb un punxó es feia el dibuix mitjançant unes quantes incisions sobre el guix.Finalment s’omplien amb color els espais dibuixats.Els colors es dissolien en aigua temperada engrossida amb aglutinants oleaginosos com la llet, l’ou o la goma aràbiga – és una substància que s’extreu de l’acàcia -.A diferència del fresc, aquesta pintura es podia retocar i corregir en sec.

TREMP A L’OU.La pintura a l’ou és soluble a l’aigua i permet la superposició de capes sense que les anteriors es malmetin. Cal però, esperar uncert temps d’assecat per evitar que les capes anteriors, encaramassa fràgils, es puguin arrancar.És una pintura que no facilita les gradacions però que permet transparències.Els acabats: el rovell d’ou dona una pel·lícula setinada que s’endureix amb el temps. Admet el vernís després de mesos d’assecat.

TÈCNIQUES. L’ OliTÈCNIQUES. L’ Oli

És la tècnica pictòrica més divulgada i s’executa tant sobre taula com sobre tela. Consisteix en una barreja de colors amb oli de llinosa, de cascall bord o de nou. Per bé que era una tècnica coneguda des de l’antiguitat, els primers que la van emprar van ser els pintors flamencs del segle XV.En el mateix segle els venecians van generalitzar l’ús de la tela com el suport més idoni de la pintura a l’oli. D’aquesta manera va aparèixer la pintura de cavallet

La tradició atribueix, erròniament, al pintor Van Eyck el descobriment del secret de la pintura a l’oli. Segurament, per fabricar els colors barrejava oli i una essència vegetal amb els pigments. Superposava diverses capes d’aquesta pasta llisa, fluida i brillant i així la seva pintura tenia tot l’esclat de les pedres precioses. A més, com que aquesta pintura s’asseca molt lentament, permetia retocar cada detall minuciosament: treballar els reflexos del vellut, l’or d’una corona, la pal·lidesa d’un rostre,...Per tal que no tremoli el pols quan es treball molta estona en un detall de l’obra, el pintor recolza la mà en un bastó.

TÈCNIQUES. Amb Aigua

AQUAREL·LA: és una tècnica que utilitza el paper. Barreja el pigment amb goma i aigua. No té el color Blanc, ja que produeix colors transparents i el blanc és el del fons del paper.És una tècnica difícil ja que no admet correccions.El paper s’ha d'humitejar prèviament per evitar que es deformi. Quan s’asseca ja està llest per pintar.

AIGUADA: també s’executa sobre paper. A diferència de l’aquarel·la, no és transparent i el seu ús és més fàcil.També s’anomena gouache.

Aquarel·la i aiguada

TÈCNIQUES. Altres tècniques

Altres tècniques emprades són les ceres, el pastel, la tinta, el carbonet, la sanguina, el llapis, els acrílics, mixtes, ...

LA TINTA, fabricada a partir de gal·la, ja es coneixia en l’edat mitjana. Aquest tipus de tinta, al contrari de la tinta xinesa, feta de negre de fum, gelatina i càmfora, s'esgrogueeix amb el temps. S’aplica amb ploma.

EL PASTEL, paraula que ve de l’italià pasta. Els pastels van ser inventats al segle XV i van conèixer el moment de màxim èxit a l’Europa del XVIII.Es fan amb pigments barrejats i pastats amb cola i goma aràbiga, reïna d’un arbre del Sudan, i a vegades amb llet i mel.Aquesta pasta es talla després en forma de petits cilindres.

EL CARBONET és un dels instruments de dibuix més antics. Inicialment estava fet amb un branquilló de salze o tell carbonitzati es feia servir per als esbossos perquè era molt fàcil d’esborrar i permetia les correccions.

Tinta i pastel

Carbonet

TÈCNIQUES. Altres

LA SANGUINA, coneguda des d’antic, es fabrica a partir d’un mineral vermell, l’hematites. Donava un toc de color en els dibuixos i va ser la tècnica preferida de pintors com ara Leonardo da Vinci.

EL LLAPIS, tal com es coneix actualment, amb una mina de grafit inserida en una vareta de fusta, data de finals del segle XVIII.

ELS ACRÍLICS són pintures sintètiques, fabricades per tant amb productes químics. S’asseca ràpidament i és de colors vius. No s’esquerda amb el temps a diferència de l’oli.Es pot utilitzar sobre bases difícils com formigó o ciment.Es pot barrejar amb altres materials, com la sorra o la grava, per donar un aspecte rugós a l'obra.

Llapis i sanguina

acrílics

TÈCNIQUES. Mosaic i vitrall

EL MOSAIC: una altra tècnica és la pintura feta amb trossets de pedra, que en diuen tessel·les.Sobre el mur (de pedra o maó) es posen vàries mans de guix, cada vegada més fi; sobre la última, amb els dits, el mosaïcista va posant les tessel·les, una a una, de colors ben diferents.

ELS VITRALLS han fet, en certes èpoques, el paper de la pintura mural i van generar una nova visió dels edificis religiosos.El vitrall es fa amb trossos de vidres de formes, mides i colors diferents enganxats els uns amb els altres amb llistons de plom.

A: el vidre fos es converteix en un disc pla i es desenganxa la canya de bufar.

B: El disc de vidre s’allisa sobre una taula. Prèviament s’ha preparat un esbós de mida natural que servirà de pauta.

C: Les peces de vidre es tallen segons la composició. El tall es fa amb puntes de ferro incandescent.

D: les peces de vidre s’emplomen amb llistons de plom i finalment es solden.

TÈCNICA I TEXTURALa textura és l’aspecte de les superfícies i és el resultat de la disposició més o menys uniforme dels elements distribuïts per la superfície de l’objecte.Aquesta superfície es percep amb la vista (textura visual) i també amb el tacte (textura tàctil).

Per obtenir textures diferents hi ha una diversitat de tècniques:

Per ADDICCIÓ: quan s’afegeix un altre material a la superfície. Construcció amb línia diagonal. A. Tàpies, oli, sorra i contraxapat, 1966

Per MODIFICACIÓ: quan es deforma l’estat inicial del suport però sense treure ni afegir material, és a dir, fent plecs o incisions. Concepte espacial. Lucio Fontana, acrílic, 1959

Per SUBSTRACCIÓ: quan es raspa i s’elimina una part del material de suport.Concepte espacial. L. Fontana, acrílic, 1949

Escher-La formade l’absurd

COMPOSICIÓ

Tota obra pictòrica té una estructura de línies i de masses: és l’esquema bàsic de la composició.Les línies formen l’esquelet del quadre i suggereixen sensacions.

Segons quines siguin les línies predominants podem trobar:

Línies horitzontals que expressen repòs i tranquil·litat

Línies verticals que transmeten seguretat i força. El seu efecte ascensional denoten sublimitat, estabilitat, dignitat i força.La percepció les associa a la gravetat i l’equilibri i es consideren les més importants en els conjunts pictòrics.

Línies corbes que s’associen a la gràcia i al moviment. S’oposen a les rectes.

COMPOSICIÓ. Tipus bàsics

La composició és l’ordre dels elements d’un quadre sobre la tela, la seva disposició. Segons com sigui aquesta disposició, transmet serenitat, inquietud,...

La forma més senzilla de disposició és la que col·loca les figures unes al costat de les altres. És la juxtaposició.Ara bé, el més usual és que els elements d’un quadre presentin una disposició més complexa, simètriques o asimètriques, amb predomini de l¡’horitzontal, la vertical o la diagonal.

Composició triangular o piramidal, transmet monumentalitat i equilibri. Tot el pes de la composició reposa sobre una base àmplia. Pot tenir variacions a partir del model bàsic.

Composició circular si centra l’interès en un punt central al voltant del qual giren la resta d’elements.

Composició en S, molt emprada per subratllar el moviment.

LA PERSPECTIVAEtimològicament la paraula perspectiva significa “mirar a través”. Es pot parlar de perspectiva quan el quadre sigui una finestra a través de la que es veu una imatge.La construcció geomètrica correcta es va descobrir al Renaixement, aplicant el punt de fuga, el punt on convergeixen les línies de la composició.

Perspectiva geomètrica: va ser la gran aportació del renaixement. Va permetre que els pintors representessin la tercera dimensió, sobrepassant la imposició de les dues dimensions que imposava la tela. Va permetre entrar en el joc de l’espai i de l’engany òptic que suposava fingir una dimensió aliena a la pintura.

Perspectiva aèria: es va desenvolupar a partir del barroc i proporciona la sensació d’atmosfera entre els objectes propers i llunyans. S'aconseguia difuminant els colors i els tons dels objectes llunyans.

TEMES

Globalment es pot fer una divisió en dos grans apartats:

Representació figurativa Representació abstracta

L’art està sotmès a la societat de cada moment, de manera que el tema no es pot desvincular de la situació històrica.

En general, els temes més tractats han estat els religiosos i els lligats amb el poder. Tot sovint podem veure l’obra artística com a reclam o simple acte publicitari o propagandístic, al servei dels sectors dominants.

En síntesi, els temes més usuals han estat:

amb figura humana: religiosos, retrat, històric, nu femení, mitològic

sense figura humana: paisatge, la marina, la natura morta

Retrat o autoretrat

Religiosa

Històric

Nu femení

Mitològic

Paisatge

Natura morta

Marina

Retaule. Oli sobre fustaTema religiós

Oli sobre tela. Tema històric

Pintura sobre seda. Acrílic

Sobre fang cuit

PROCÉS. Exemples Rèpliques

Esbossos

Còpia

versions

El valor de la fotografia artística