ICIP WORKING PAPERS:2010/01

Autonomia territorial i conflictes d’autodeterminació:Oportunitat i voluntat

Casos de Bolívia, Níger

i Tailàndia

Roger Suso

Autonomia territorial i conflictes d’autodeterminació:Oportunitat i voluntat

Casos de Bolívia, Níger i Tailàndia

Roger Suso

Institut Català Internacional per la Pau

Barcelona, abril de 2010

Gran Via de les Corts Catalanes 658, baixos · 08010 Barcelona

T. +34 93 554 42 70 | F. +34 93 554 42 80

recerca.icip@gencat.cat | http://www.icip.cat

Editors

Javier Alcalde i Rafael Grasa

Consell editorial

Pablo Aguiar, Alfons Barceló, Catherine Charrett, Gema Collantes, Caterina

Garcia, Abel Escribà, Vicenç Fisas, Tica Font, Antoni Pigrau, Xavier Pons,

Alejandro Pozo, Mònica Sabata, Jaume Saura, Antoni Segura i Josep Maria

Terricabras

Traducció

Albert Agut

Compaginació

Atona, sl

Impressió

gama, sl

ISSN

2013-5793 (edició en línia)

2013-5785 (edició en paper)

DL

B-38.039-2009

© 2009 Institut Català Internacional per la Pau · Tots els drets reservats

3

L ’ AU TOR

Roger Suso és llicenciat en Ciències Polítiques (Universitat Autònoma de Barcelona, UAB) i ha cursat un màster en Estudis de Pau i Conflicte (Universitat d’Uppsala). Ha treballat i dut a terme projectes de recerca en diverses organitzacions com el PNUD–Líban, a Beirut, el Consell Alemany de Relacions Exteriors (DGAP) de Berlín, el Comitè per a la Defensa dels Drets Humans al Elcàlam, Magrib, a Barcelona, i com a professor assistent a la UAB.

Una versió anterior d’aquest document de treball es va presentar el 20 de maig de 2009 com a tesi de màster en Estudis de Pau i Conflicte al Departament d’investigació de Pau i Conflicte, Universitat d’Uppsa-la, Suècia, sota la supervisió de Thomas Ohlson. Utilitzat amb permís.

RESUM

La paradoxa de l’autonomia tracta sobre si l’autogovern atenua o exa-cerba el conflicte armat. Aquest estudi prova de desmuntar aquest trencaclosques examinant l’efectivitat de l’autonomia territorial com a resposta estatal als conflictes d’autodeterminació de tot el món. Tam-bé posa en dubte que l’autonomia sigui un factor instigador del con-flicte argumentant que l’autonomia territorial pot mitigar el conflicte armat canalitzant els greuges grupals cap a formes de protesta pacífi-ques. D’aquesta manera, l’estudi vol arribar a una teoria integral que identifiqui els factors responsables de l’escalada de violència en els conflictes sorgits de reivindicacions d’autodeterminació. Fent servir els conceptes d’”estructures d’oportunitat” i “dimensió de voluntat”, aquest estudi mostra que l’escalada dels conflictes només es produeix quan es mobilitzen minories amb un alt poder negociador respecte del centre, en contexts de grans nivells de desigualtat econòmica al si de la díada, al voltant de reivindicacions d’autonomia i separatistes.Paraules clau: autonomia territorial, conflictes d’autodeterminació,

estructures d’oportunitat, dimensió de voluntat, escalada/desescalada, relació

diàdica.

4

RESUMEN

Este texto estudia la paradoja de la autonomía (si el autogobierno ate-núa o exacerba el conflicto armado), examinando la efectividad de la autonomía territorial como respuesta a los conflictos de autodetermina-ción. Así, se argumenta que la autonomía territorial puede mitigar el conflicto armado canalizando los agravios grupales hacia formas de protesta pacíficas. Utilizando los conceptos de “estructura de oportuni-dad” y “dimensión de voluntad”, quiere desarrollar una teoría integral que identifique los factores responsables de la escalada de violencia en los conflictos surgidos de reivindicaciones de autodeterminación. El es-tudio muestra que la escalada de los conflictos solamente se producirá cuando se movilicen minorías con un alto poder negociador respecto del centro, en contextos de grandes niveles de desigualdad económica en el sí de la díada y sobre reivindicaciones de autonomía y separatistas.Palabras clave: autonomía territorial, conflictos de autodeterminación, estructuras

de oportunidad, dimensión de voluntad, escalada/desescalada, relación diádica.

ABS TRAC T

The paradox of autonomy is about whether self-rule accommodates or exacerbates armed conflict. This study attempts to unpack the puzzle examining the effectiveness of territorial autonomy as a state response to self-determination conflicts throughout the world. It challenges the conflict-inducing features of autonomy arguing that territorial auto-nomy can mitigate armed conflict by channeling group grievances into peaceful forms of protest. Thus, this study aims at arriving at a com-prehensive theory that identifies which factors are responsible for vio-lent escalation of conflicts grounded in self-determination demands. By using the concepts of opportunity structures and willingness di-mension, this study shows that conflict escalation only takes place when minorities with greater bargaining power vis-à-vis the center, in contexts of high levels of economic inequality within dyad, are mobili-zed around autonomy and separatist demands.Keywords: territorial autonomy, self-determination conflicts, opportunity

structures, willingness dimension, escalation/de-escalation, dyadic relationship.

5

SUMAR I

1. INTRODUCCIÓ 9

2. MARCTEÒRICIHISTÒRIACAUSAL 10

2.1. CARTOgRAfIANTELCAMpD’INvESTIgACIÓ 10

2.2. L’AUTONOMIATERRITORIALCOMACONCEpTE 12

2.3. ELDEBATSOBREL’AUTONOMIA 13

2.4. LESESTRUCTURESD’OpORTUNITAT 16

2.5. LADIMENSIÓDEvOLUNTAT 19

3. ASpECTESBÀSICS 23

3.1. DISSENyIMèTODE 23

3.2. SELECCIÓDECASOS 23

3.3. ESCALADAIDEpENDENTvARIABLE 25

3.4. SIgNIfICATDELESvARIABLESINDEpENDENTS 26

4. CASOSD’ESTUDI 27

4.1. REpúBLICADEBOLívIA 27

4.1.1. ELMOvIMENTBOLIvIÀENfAvORDEL’AUTONOMIA

TERRITORIAL 31

4.1.2. ANÀLISIINTERNADELCASBOLIvIÀ 33

4.2. REpúBLICADELNígER 35

4.2.1. ELMOvIMENTNIgERíENfAvORDEL’AUTONOMIA

TERRITORIAL 39

4.2.2. ANÀLISIINTERNADELCASNIgERí 40

4.3. REgNEDETAILÀNDIA 43

4.3.1. ELMOvIMENTTAILANDèSENfAvORDEL’AUTONOMIA

TERRITORIAL 47

4.3.2. ANÀLISIINTERNADELCASTAILANDèS 49

5. ANÀLISICOMpARATIvA 52

5.1. ESTRUCTURESD’OpORTUNITATIDIMENSIÓDEvOLUNTATEN

COMpARACIÓ 52

5.2. ExpLICANTL’ESCALADAILADESESCALADA 54

5.3. OBSERvACIONSADDICIONALSD’INTERèSTEÒRIC 56

6. RESUMICONCLUSIÓ 57

BIBLIOgRAfIA 59

6

ACRÒN IMS

4-S Punt mort estable, tou i interessat (Stable, Soft, Self-serving Stalemate)

ADC Aliança Democràtica de 23 de Maig pel Canvi AIDESEP Associació Interètnica de Desenvolupament de la Selva

PeruanaAPB Autonomia per BolíviaAQIM Al-Qaeda del Magrib IslàmicASEAN Associació de Nacions del Sud-est AsiàticATNMC Aliança Tuareg del Nord de Mali pel CanviAU Unió AfricanaBIPP Front Islàmic d’Alliberament de PataniBNPP Front Nacional d’Alliberament de PataniBRN Front Nacional RevolucionariCAINCO Cambra de Indústria, Comerç, Serveis i Turisme de

Santa CruzCEN-SAD Comunitat d’Estats del Sahel-SàharaCPSC Comitè Pro- Santa CruzCPT Partit Comunista de TailàndiaCRA Coordinadora de la Resistència ArmadaECOWAS Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica OccidentalEE.UU. Estats Units d’AmèricaFAN Forces Armades del NígerFARS Forces Armades Revolucionàries del SàharaFFR Front de les Forces per la RectificacióFLAA Front d’Alliberament d’Aïr i AzawadFPN Front Patriòtic del NígerGMIP Moviment Islàmic Mujahidí de PataniGSPC Grup Salafista per la Predicació i el CombatHRW Human Rights WatchICG International Crisis GroupKMM Kumpulan Mujahidí MalàisiaMAR Minorities at Risk

7

MAS Moviment al SocialismeMILF Front Islàmic d’Alliberament MoroMNCL Moviment per l’Alliberament de la Nació CambaMNJ Moviment dels Nigerins per la JustíciaMNR Moviment Nacionalista RevolucionariMNSD-N Moviment Nacional pel Desenvolupament de la Socie-

tat- NassaraONG Organitzacions No GovernamentalsORA Organització de la Resistència ArmadaPAD Aliança Popular per la DemocràciaPAS Partit Islàmic Pan-MalaisiPODEMOS Poder Democràtic Social PULO Organització per l’Alliberament del Patani UnitRKK Runda Kumpulan KecilUCDP Uppsala Conflict Data ProgramUDD Front Nacional Unit de Democràcia contra la DictaduraUFRA Unió de Forces de la Resistència ArmadaUJC Unió Juvenil CrucenyistaUNASUR Unió de Nacions Sud-americanes

9

1 . INTRODUCC IÓ *

L’autodeterminació defensa que certs grups1 tenen el dret de determi-nar el seu propi estatus polític i.e. l’ideal d’estat-nació en el que cada nació té el seu propi estat, i cada estat la seva pròpia nació. Tot i així, inclús quan aquest principi xoca amb el principi d’integritat territorial o sobirania, ha estat legitimat i emprat per justificar agendes políti-ques al llarg de la història política moderna. En conseqüència, des de la fi de la Segona Guerra Mundial els conflictes d’autodeterminació o els conflictes territorials relacionats amb factors identitaris2 han estat una de les formes més comunes, prolongades i inextricables d’agitació política i de conflictes armats en el món d’avui dia (Gallagher Cun-ningham, 2007; Jenne et al., 2007; Daftary, 2008).

Per poder solucionar el problema que causa el conflicte existent en-tre les reivindicacions d’autodeterminació i la integritat territorial, s’ha portat a terme al llarg de la història la institucionalització d’ar-ranjaments autonòmics com a mecanismes útils per a la gestió de con-flictes. No obstant això, com suggereixen investigacions prèvies, l’auto- nomia tant pot atenuar el conflicte violent com reforçar-lo. D’aquí que encara resti un trencaclosques central per aclarir, ja que no es troben proves concloents en la literatura sobre líavaluació de l’impacte de l’autonomia en conflictes d’autodeterminació. En aquest context, el present treball es basa en aquests estudis previs, tot incorporant pers-pectives de la teoria del regateig ètnic (ethnic bargaining), de les teo-ries de seguretat societal i de les teories político-econòmiques sobre l’esclat de conflictes armats per determinar sota quines condicions els

* L’autor voldria agrair als participants del seminari que va tenir lloc a l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) les seves valuoses aportacions.

1. Per ser considerat un grup, aquest ha de satisfer com a mínim un dels dos criteris esta-blerts per ser ‘políticament significatiu’: (i) el grup pateix, o es beneficia, de manera col-lectiva, d’un tractament discriminatori sistemàtic en front d’altres grups en una societat, i (ii) el grup és la base de la mobilització política i de l’acció col·lectiva en defensa o pro-moció dels seus propis interessos (Gurr, 1993: 6-7).

2. L’estudi farà servir aquests conceptes de manera intercanviable per referir-se a conflic-tes armats entre un govern i un grup de minories de nacions sense estat.

10

conflictes armats territorials ancorats en reivindicacions d’autode-terminació escalen o desescalen. Aquest estudi doncs, pretén arribar a una teoria integral que identifiqui els factors responsables de les es-calades de violència en conflictes d’autodeterminació.

Per això, amb l’objectiu d’incrementar la comprensió de perquè al-guns grups involucrats en l’acció col·lectiva són capaços de plantejar reivindicacions autonòmiques i separatistes3 contra el govern central, s’introdueixen els conceptes d’“estructures d’oportunitat” i “dimensió de voluntat” per tal d’avaluar l’escalada o desescalada del conflicte. D’aquesta manera, l’estudi sosté que l’escalada o desescalada només succeeix com a resultat de la presència o absència d’aquests factors. El valor explicatiu del marc analític síavalua en aplicar l’enfocament de les estructures d’oportunitat i de la dimensió de voluntat en un anàlisi comparatiu de tres casos: Bolívia, Níger i Tailàndia.

2 . MARCTEÒR IC I H ISTÒR IACAUSAL

2.1 . CARTOgRAf IANTELCAMpD ’ INvEST IgAC IÓ

El conflicte armat generalment oscil·la entre el control governamental i el territorial. Així doncs, en disputes territorials domèstiques, un actor subestatal desafia la sobirania del govern central del país sobre una àrea territorial de l’estat en nom de l’autodeterminació. Per tant, cal prendre en consideració que els territoris, els quals poden disposar de recursos naturals i/o econòmics, poden actuar com a topalls de segure-tat estratègics, o poden jugar un paper altament simbòlic per a un es-tat. En conseqüència, el territori té dues possibles característiques, ja que la seva tangibilitat i la seva intangibilitat encoratgen els governs

3. El separatisme inclou dos fenòmens diferents: el secessionisme i.e. la voluntat i/o acci-ons d’un grup per crear un nou estat; i l’irredemptisme i.e. la voluntat i/o accions d’un grup per annexionar-se a un estat dominat per la seva ètnia o per crear un estat basat en la seva identitat ètnica.

11

centrals i els grups opositors a lluitar per ell (Tir, 2006).4 Tanmateix, els governs refusen constantment la negociació amb el contendent, no perquè el territori sigui perpètuament valuós, sinó perquè tenen la te-mença constant de que les concessions a un grup separatista animarien a altres grups a demanar la seva porció d’un pastís limitat (Walter, 2003: 138). Les concessions a reivindicacions separatistes són costoses pel govern, així, aquests necessiten crear una reputació de duresa per dissuadir a altres de fer reivindicacions similars (Walter, 2003: 138).

Hi ha dos enfocaments que es poden fer servir alhora d’acabar amb conflictes armats territorials intraestatals ancorats en qüestions iden-titàries (Lapidoth, 1997; Nordquist, 1998; Sambanis, 2001; Ohlson, 2008: 145). D’una banda, creant nous estats sobirans, i de l’altra ani-mant a les parts a negociar un acord i posar en marxa un procés de transició, de la guerra a la democràcia, en el si de l’estat ja existent. Tanmateix, degut als prejudicis en contra de la partició dels estats existents en el sistema internacional, la darrera perspectiva és el mo-del que s’utilitza més sovint per finalitzar amb conflictes d’aquesta mena, implicant l’aplicació d’alguna forma de repartició de poder o de governança descentralitzada. Per tant, l’autonomia pot ser necessària per garantir la pau en societats trencades pel conflicte a curt termini, i per fomentar la democràcia a llarg termini, ja que supera dos proble-mes: primer, el de la partició proposant el compartiment territorial, i segon, el de la percepció d’un dèficit democràtic al permetre l’autogo-vern i l’administració. D’aquesta manera, l’autonomia ha estat una de les receptes més importants per alleujar conflictes d’autodeterminació des de la fi de la Guerra Freda. No obstant això, les valoracions sobre els seus efectes no sempre han estat positives. En alguns casos l’auto-nomia ha creat amb èxit nous escenaris institucionals que han satisfet les reivindicacions plantejades, però en d’altres, la provisió d’autono-mia ha augmentat en lloc de reduir, les probabilitats de conflicte.

4. Un territori valuosament tangible vol dir que la terra es pot fer servir per fins pràctics, econòmics o militars, mentre que un territori valuosament intangible pot tenir diferents formes, ja sigui com antiga terra ancestral e.g. Kosovo pels serbis; com a indret significa-tiu en termes religiosos e.g. Jerusalem; o com un territori habitat per determinats grups ètnics e.g. els hongaresos de Romania (Tir, 2006: 314).

12

2 .2 . L ’AUTONOMIATERR I TOR IALCOMACONCEpTE

L’autonomia síentén en aquest estudi com “aquelles parts del territo-ri d’un estat que són autoritzades a governar-se per si mateixes en al-gunes qüestions mitjançant la promulgació de lleis i estatuts, però sense constituir un estat propi” (Heintze, 1998: 7; Nordquist, 1998). L’autonomia és un tipus de transferència o restitució de certs poders d’un govern central cap a l’entitat autònoma (Wolff i Weller, 2005: 12; Ghai, 2000). No obstant, tot hi haver-hi entitats que opten a l’au-tonomia, el dret a l’autonomia no està contemplat al dret internacio-nal. Tanmateix, certs estats han donat suport a l’autonomia com una forma de construcció de l’estat (e.g. Espanya, Canadà i el Regne Unit), i com una forma d’adreçar problemes relacionats amb les mi-nories o conflictes ètnics (e.g. Nicaragua, Sudan, Filipines i Papua Nova Guinea).

En general, es poden definir quatre tipus d’entitats tenint en comp-te el seu abast, profunditat i territorialitat: (i) entitats definides terri-torialment amb poder legislatiu com Catalunya, Euskadi, Galícia, Es-còcia, Gagaúsia, les Illes Åland, Grenlàndia o el Tirol del Sud; (ii) entitats no definides territorialment amb poder legislatiu com els sis-temes d’organització d’arrel otomana de tipus Millet de Jordània, Lí-ban, Síria, Israel i Egipte; (iii) entitats definides territorialment amb poder regulador/administratiu com Còrsega, Crimea, Gal·les, Nuna-vut o el districte Karbi Anglong d’Assam; i (iv) entitats no definides territorialment amb poder regulador/administratiu com les instituci-ons culturals autònomes d’Estònia i d’algunes regions de Sápmi (Lé-garé i Suksi, 2008). Es poden definir altres tipologies alternatives per entendre diferents formes d’autonomia segons si l’objectiu de l’auto-nomia és la resolució/gestió d’un conflicte; si les negociacions es van fer de dalt a baix o des de baix cap a dalt; i fins i tot si la concessió va ser fruit d’un acord domèstic o una imposició externa.5 L’autonomia

5. Al menys es poden distingir tres tipus més d’autonomia en la literatura, aquests són la personal, la cultural i la funcional (Lapidoth, 1997; Safran, 2000; Légaré i Suksi, 2008). L’autonomia personal i cultural es defineixen com drets i deures civils de jure concrets per a persones pertanyents a determinades comunitats per a què puguin exercir les se-

13

es referirà en aquest estudi, excepte quan s’especifiqui el contrari, a les entitats del tipus (i) i (iii), i.e. l’autonomia territorial.

2 .3 . EL DEBATSOBREL ’AUTONOMIA

L’estat actual del debat acadèmic sobre la cessió/provisió de poder a grups regionals potencialment independentistes és confús. No existeix gaire consens en el si del debat acadèmic sobre l’efectivitat de l’autono-mia com a resposta a conflictes territorials relacionats amb qüestions identitàries. No obstant, existeix el consens general en que les minori-es amb un llegat d’autonomia tenen més probabilitats de mobilitzar-se al voltant de reivindicacions autonòmiques o separatistes contra el go-vern central (Gurr, 1993; Jenne et al., 2007; Gallagher Cunningham, 2007; Daftary, 2008). Es destaquen tres posicions en aquest debat se-gons l’efecte de l’autonomia en els conflictes d’autodeterminació.

El primer corrent acadèmic (i) sosté que l’autonomia com a regió intraestatal amb autogovern és un mecanisme extensament emprat per resoldre conflictes territorials relacionats amb qüestions identità-ries. La seva característica principal, com a solució operativa negocia-da i acordada, és la capacitat de produir solucions duradores que re-flecteixen i satisfan les necessitats i interessos de les parts implicades (Nordquist, 1998: 66). Destacable és però, que les autonomies dura-dores solen ser aquelles amb graus baixos de militarització del conflic-te previs a l’establiment de l’autonomia (Nordquist, 1998: 72). L’auto-nomia té el poder de respondre amb èxit a les inquietuds sobre els drets humans entre les minories i els pobles indígenes d’acord amb les polítiques domèstiques de l’estat en qüestió, al mateix temps que manté la integritat territorial i l’estabilitat de l’ordre internacional (Hannum, 1990, 2004; Lapidoth, 1997; Rothchild i Hartzell, 2000).

ves activitats culturals, e.g. els pobles gitanos a Europa, els pobles Oaxaca a Mèxic o la gent de les Àrees Tribals Administrades Federalment de Pakistan. En àrees en què les comunitats estan molt disseminades, l’autonomia només pot ser funcional com a tècni-ca d’autogestió, sense autoritat legisladora, com en el cas de les autonomies de facto dels “guetos, gangs, Chinatowns, Harlems, ‘barrios’ i Little Italies” (Safran, 2000: 12). Tam-bé es pot trobar una autonomia funcional en la micronació de facto de Sealand, o inclús en el cas de la de jure Ciutat Lliure de Christiania a Copenhaguen, Dinamarca.

14

Així, atès que l’autonomia dóna una resposta potencial tant a les in-quietuds de la majoria relacionades amb la preservació de la integritat de l’estat, com a les reivindicacions de la minoria exercint un grau sig-nificatiu d’autogovern, esdevé una eina útil per aturar el conflicte (Hannum, 2004: 276). Un altre aspecte de l’autonomia com a eina per resoldre el conflicte es manifesta en l’argument lògic de que l’autono-mia sorgeix només en escenaris democràtics com un agent que contra-resta els efectes perjudicials de violacions passades (Ghai, 2000: 16; Safran, 2000; Coakley, 2003; Sorens, 2004).

El segon corrent acadèmic (ii) sosté que l’autonomia, inclús quan només és una façana, exacerba el conflicte i actua com a pas previ cap a la separació, ja que serveix per construir una identitat nacional al voltant de la qual els moviments independentistes poden fer noves re-ivindicacions basades en el dret d’autodeterminació (Cornell, 2002a; Hale, 2004). Pel cas, l’autonomia síentén com una discriminació con-tra altres habitants de l’estat, i com una eina que pot fer créixer el risc d’intervencions exteriors de caire geoestratègic (Cornell 2002b: 246). Així, els treballs de Suny (1994), Bunce (1999) i Cornell (2002a, 2002b), enfocats en líanàlisi dels esdeveniments succeïts en els antics estats de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Geòrgia, de-fensen que les estructures autònomes establertes de dalt a baix per Moscou van generar identitats nacionals cohesionades al voltant de les quals les minories es van mobilitzar en favor de la independència un cop la Unió Soviètica va començar a esfondrar-se. Altres arguments es centren explícitament en el llegat imprecís de les estructures autò-nomes d’Àfrica, els casos dels intents separatistes fracassats de Katan-ga, Biafra, Sudan del Sud i Anjouan, i la creació d’Eritrea, per sostenir que l’autonomia territorial no és una opció viable per gestionar con-flictes ja que instiga la mobilització ètnica, fomenta el separatisme i desencadena el conflicte armat (Mozaffar i Scarritt, 2000).

Finalment, existeix una manca significant de determinació per ex-plicar la següent paradoxa: tot i que l’autonomia pot proporcionar a les minories més recursos per implicar-se en l’acció col·lectiva, pot al mateix reduir els potencials de conflicte armat. L’anàlisi d’aquesta mena d’arguments (iii) pot oferir alguns aclariments. Així, una expli-

15

cació sorgeix del tipus de relacions existents entre les minories i els governs centrals a través dels règims autonòmics, caracteritzades aquestes, per ser asimètriques, complexes, no lineals i basades en el context. En conseqüència, aquesta asimetria pot portar a les minories a pressionar per assolir més autonomia o independència, i als governs centrals a exercir el seu domini (Stanovčić, 1992; Ghai, 2000; Erk i Anderson, 2009). De manera semblant, en alguns casos, les minories poden veure l’autonomia com un compromís insuficient, o com una derrota (Hannum, 204: 278; Sorens, 2004: 741; Jenne, 2006), ja que el seu objectiu final és la independència. Això es posa de manifest en els anomenats estats de facto, que han aconseguit un cert nombre de característiques de tipus estatal, però que no gaudeixen d’un reconei-xement majoritari i formal de la comunitat internacional (Pegg, 2004; Kolstø, 2006).6 Tanmateix, aquesta escola de pensament sosté que l’autonomia, malgrat els seus riscos, pot jugar un paper important i constructiu en la resolució de conflictes. Pot representar l’equilibri en-tre el comú i el particular (Ghai, 2000: 24), perquè l’autonomia és ca-paç de respondre “al sentiment d’autoadministració i identitat regio-nal mitjançant l’enfortiment de l’interès de l’entitat autònoma per l’èxit del conjunt de l’estat” (Wolff i Weller, 2005: 4). Per la seva ban-da, Daftary argumenta que no és l’autonomia per se sinó la seva arri-bada tardana en un context violent, una vegada que les reivindicacions col·lectives han depassat l’autogovern limitat i s’ha consolidat un mo-viment independentista, el que origina el conflicte armat. L’autono-mia en aquests casos arriba ‘escassa i massa tard’ (Daftary, 2008: 2). No obstant això, inclús en el cas de les ‘autonomies tardanes’, els rè-gims autonòmics poden mitigar el conflicte canalitzant els greuges grupals cap a formes de protesta pacífica en lloc de desencadenar el conflicte violent (Daftary, 2008: 2; Gurr, 1993: 301) perquè l’autono-mia és una eina de gestió de conflictes; més un mitjà, que un producte final en si mateixa (Hannum, 2004).

6. Alguns exemples d’estats de facto són: Abkhàzia, Ossètia del Sud, Nagorno-Karabakh, Transnístria, Xipre del Nord, Tamil Eelam, Somalilàndia o inclús Txetxènia, la Repúbli-ca Àrab Sahrauí Democràtica, els Territoris Ocupats de Palestina, Kurdistan, Kosovo i Taiwan.

16

Aquesta distinció és important ja que posa de manifest que les insti-tucions autònomes no poden explicar per si mateixes la mobilització col·lectiva ja que aquestes són trets estructurals que no acostumen a canviar gaire amb el temps. Per tant, les institucions autònomes s’en-tenen com variables estàtiques i no es poden fer servir per explicar el procés dinàmic de escalada/desescalada: el desenvolupament tempo-ral del conflicte, a no ser que s’argumenti que la supressió o imple-mentació d’aquesta mena d’institucions és el que proporciona fines-tres d’oportunitat pel conflicte. Així doncs, les minories amb un llegat o història autonòmica, encara que sigui de jure o de facto, són més propenses a mobilitzar-se al voltant de reivindicacions separatistes o autonòmiques contra el govern central.

Aquest estudi posarà a prova l’assumpció que l’autonomia per si mateixa no determina l’escalada del conflicte sinó que l’escalada/de-sescalada és fruit d’un procés dinàmic. Sinó, com pot quelcom que no canvia, en aquest cas l’autonomia territorial, desencadenar una esca-lada? Així, per posar a prova aquesta hipòtesi i per teoritzar quines són les causes de l’escalada, aquest estudi introduirà dos grups d’enfo-caments explicatius. Donat que aquest àmbit de recerca s’analitza ac-tualment des d’escoles de pensament diferents i independents, aquest estudi congregarà els tres plantejaments més rellevants sota una nova conceptualització i un nou marc teòric.

2 .4 . LESESTRUCTURESD ’OpORTUNITAT

Les estructures d’oportunitat són els factors exògens que constrenyen o instiguen l’acció col·lectiva de les parts. En aquest cas es refereixen als factors i capacitats estructurals i contextuals que fomenten o difi-culten l’escalada del conflicte en la mobilització per reivindicacions autonòmiques i separatistes, i els seus resultats. Per tant, les variaci-ons en l’estructura d’oportunitat poden per la seva banda ajudar a ex-plicar la variació en l’escalada del conflicte.

La teoria del regateig ètnic sosté que les minories fan reivindicaci-ons separatistes o autonòmiques com strategic leverage “palanca es-tratègica” o “efecte multiplicador”, contra el govern central, amb l’ob-

17

jectiu d’aconseguir majors concessions per part de l’estat (Jenne et al., 2007: 541; Walter, 2006; Gallagher Cunningham, 2007). És més, la teoria del regateig ètnic explica la variació en el comportament col-lectiu (i.e. de reivindicacions separatistes o autonòmiques a demandes com acords pel repartiment del poder) com una funció de “palanca estratègica” contra el govern central (Jenne et al. 2007: 541). Aquesta mena de reivindicacions, sota determinades condicions, poden culmi-nar en un conflicte armat. Per tant, les minories estratègicament po-deroses poden tenir credibilitat en les seves amenaces de separació e.g. els transnistrians a Moldàvia, mentre que les minories econòmi-cament poderoses però políticament febles no ho poden fer, e.g. la co-munitat xinesa a Malàisia. Com destaca la literatura, les fonts que per-meten una “palanca estratègica” poden ser internes o externes.

D’una banda, la compacitat territorial és crucial en aquest sentit, ja que serveix tant d’indicador bàsic de la força de la minoria, com de justificació de la condició d’estat (Gurr, 1993; Fearon i Laitin, 2003; Toft, 2003; Jenne et al., 2007; Daftary, 2008). Així, les minories com-pactes territorialment són més propenses a plantejar reivindicacions separatistes o autonòmiques creïbles contra els governs centrals que aquelles minories que no tenen una clara majoria regional, ja que aquestes no poden establir la legítima possessió del seu territori (Jen-ne et al., 2007: 542). Les minories allunyades de les capitals del seu estat i/o situades en orografies complexes també són més propenses a plantejar aquestes reivindicacions (Buhaug et al., 2008). La mateixa dinàmica es pot aplicar a les minories que resideixen en regions riques en recursos naturals ja que aquestes disposen d’una posició negocia-dora més forta en front del govern central que les minories originàries de regions sense recursos naturals abundants (Bakke i Wibbels, 2006: 24). A més a més, una altra font interna de poder per les minories és la presència d’un govern central feble, un factor clau per la “palanca es-tratègica”. Aquesta feblesa síentén com la manca de capacitat per ga-rantir el control territorial, per extreure els recursos, per proporcionar seguretat humana, per aplicar l’estat de dret a tot el territori, per pro-porcionar prestacions i serveis socials, i per garantir la legitimitat del govern entre la població (Holsti, 1996: 104-108). Les minories, per

18

tant, plantegen reivindicacions autonòmiques o separatistes quan es-peren que augmentin les seves possibilitats d’aconseguir concessions per part del govern. Tanmateix, en contextos en els que un estat feble s’enfronta a més a circumstàncies complicades, els actes i estratègies de l’estat respecte de les minories solen ser més repressius que com-prensius donada la incapacitat institucional d’afrontar els problemes de manera democràtica (Azar, 1990: 14; Walter, 2003).7

D’altra banda, el suport extern, o com a mínim líabsència de resis-tència, és de vital importància per la viabilitat de la “palanca estratègi-ca” contra el govern central. Les minories necessiten del suport militar i/o polític de tercers, ja siguin estats, organitzacions, diàspores amb recursos o grups de pressió per poder portar a terme les seves agendes de manera escaient, e.g. Ossètia del Sud i Abkhàzia. És més, líús de la identitat per aconseguir suport tant a casa com a l’estranger i perquè actuï com a font de mobilització de les minories és l’estratègia princi-pal que poden fer servir els grups per adquirir un factor de “palanca estratègica”.

Així mateix, és important tenir en compte la tendència dominant a considerar els actors implicats en una negociació com a unitaris, obli-dant-se de les seves pròpies divisions internes. Així, el grau de frag-mentació tant en el si dels governs com de les minories, afecta els actes i els incentius, oportunitats i capacitats estratègiques que poden assu-mir durant el procés de negociació autonòmica (Gallagher Cunning-ham, 2007).8

Per aquestes raons doncs, en aquest estudi els factors i capacitats estructurals i contextuals, com la compacitat territorial, la feblesa del

7. A més, els actors governamentals poden tenir forts incentius per instigar, perpetuar i escalar el conflicte a l’interior de les seves fronteres per mitjà d’estratègies de coerció, persuasió i negligència.

8. Per la seva banda, Gallagher Cunningham (2007) troba que quan l’estat s’enfronta amb minories molt dividides en les seves reivindicacions autonòmiques o separatistes, els governs tenen una major tendència a fer-li més concessions de que si es tractés d’un moviment unitari amb reivindicacions similars. Així doncs, les divisions internes oferei-xen els governs l’oportunitat de fer servir la complaença amb les demandes de manera estratègica per enfortir i guanyar-se el suport de les faccions moderades dels grups de minories.

19

govern central i el suport extern, s’anomenen “estructures d’oportuni-tat”, i aquestes poden fomentar o dificultar l’escalada del conflicte.

2 .5 . LAD IMENS IÓDEvOLUNTAT

La dimensió de voluntat del conflicte comprèn les motivacions i raons que s’amaguen darrera de l’acció col·lectiva. En aquest cas es refereix a les causes i condicions subjacents que fomenten o dificulten l’inici del conflicte. Es tracta, en part, tant d’un producte com d’una influèn-cia de les estructures d’oportunitat. No obstant, els factors subjacents que poden conduir a les hostilitats es mantenen latents fins que alguns desencadenants efectius comencen a actuar. Per tant, les variacions en la dimensió de voluntat poden explicar també la variació en l’escalada del conflicte.

Respecte dels enfocaments de seguretat societal, la governança i el paper de l’estat són factors fonamentals en les reivindicacions de les minories. Així, les principals característiques dels estats que experi-menten conflictes territorials relacionats amb qüestions identitàries són la seva feblesa i l’existència d’un buit de legitimitat9 en el sistema (Azar, 1990; Holsti, 1996; Buzan et al., 1998; Ohlson, 2008). En aquests contextos, les minories solen “abandonar la lleialtat a la co-munitat política i l’estat, i desenvolupen la seva idea alternativa d’un estat” (Holsti, 1996: 85), mentre que el govern, per la seva banda, aposta per polítiques que condueixen els grups ètnics que viuen dins de les seves fronteres a percebre “que obtindre l’autodeterminació serà un procés costós i infructuós” (Walter, 2006: 106). La situació de feblesa de l’estat esdevé el teló de fons del ressorgiment d’estructures de protecció, distribució i acumulació regionals o identitàries, que al-hora reforcen la dinàmica de decadència de l’estat, la proliferació d’ac-

9. El buit de legitimitat és la combinació de: legitimitat vertical i.e. “la creença per part de la població en la justícia i autoritat dels governants de l’estat” (Ohlson, 2008: 137) i la legitimitat horitzontal i.e. “les actituds i pràctiques dels individus i grups de l’estat entre ells” (Ohlson, 2008: 137). Així doncs, “la legitimitat vertical té a veure amb l’autoritat responsable i la subordinació voluntària; mentre que la legitimitat horitzontal té a veure amb l’acceptació i tolerància mútua tant a nivell de les elits com de les masses” (Ohlson, 2008: 137).

20

tors no estatals autònoms i l’aparició de dilemes de seguretat societal. D’aquí que, en un intent evident de manipular els interessos subja-cents del conflicte, les elits es defineixin a si mateixes a través de trets ètniques provocant que la qüestió de la unitat territorial ètnica acabi dominant tota l’agenda política (Tir, 2006: 321; Zartman, 2005a). Per aquests motius, la identitat del grup passa per un procés de securitit-zació que exacerba el dilema sobre seguretat en la societat: provant de garantir la identitat pròpia, es crea una major sensació d’inseguretat (Buzan et al., 2004: 22). Així doncs, el fruit de la securitització és un procés d’identificació que posa l’accent en la unitat al si del grup i en la diferència entre grups (McSweeney, 1999: 77) augmentant el pensa-ment de “suma zero” de les parts (Pruitt i Kim, 2004: 22). Sota aques-tes circumstàncies, i en un context d’incertesa i de problemes de com-promís, la “palanca” negociadora que s’exerceix genera que les accions s’interpreten mútuament de la manera més amenaçadora i confusa. Això crea incentius per a què la minoria opti per l’autonomia o el sepa-ratisme, i per a què el govern central prengui mesures enèrgiques con-tra les minories (Ghai, 2000; Walter, 2006; Gallagher Cunningham, 2007).

Pel que fa a les teories político-econòmiques sobre separatisme, aquestes afirmen que les reivindicacions autonòmiques són el fruit de la interacció econòmica entre la regió de la minoria i el govern central. En aquest sentit es poden trobar dues escoles de pensament oposades: el debat de la cobdícia (greed) en front el dels greuges (grievance), o debat d’incentius. D’una banda, alguns investigadors suggereixen que la cobdícia és el factor impulsor de les reivindicacions separatistes (Collier, 2000; Fearon i Laitin, 2003; Collier i Hoeffler, 2004; Jenne et al., 2007; Collier et al., 2008). En aquesta línia doncs, els conflictes armats s’inicien perquè seín pot treure algun profit. El principi bàsic de la perspectiva de la cobdícia és que la dependència als recursos na-turals afegida al desenvolupament econòmic i líaccés a les finances, en forma de contribucions estrangeres o control sobre recursos naturals, proporcionen l’oportunitat idònia pel conflicte armat. L’explicació de la causalitat es basa en el factor definitori de que els conflictes armats es produeixen per la viabilitat, emergència i durabilitat d’un exèrcit

21

rebel privat (Collier et al., 2008) i la presència de recursos i “palan-ques estratègiques” (Jenne et al., 2007). Per tant, les minories fan ser-vir les xarxes de capital social per generar els greuges i les identitats de grup associades, i la ideologia es utilitzada com a eina en una estratè-gia de recerca de beneficis econòmics amb la que els líders instiguen la insurgència (Collier, 2000). Així, sobre aquest fonament lògic, les mi-nories econòmicament avançades en el si d’una societat desigual po-den considerar que subvencionar la resta del país és massa costós i problemàtic, i per tant, desitgen millorar el seu rendiment econòmic plantejant reivindicacions autonòmiques o separatistes (e.g. Eslovè-nia a l’antiga Iugoslàvia, o el nord d’Itàlia (Padània) a Itàlia) (Alesina et al., 2000: 1294; Jenne et al., 2007: 543). Així i tot, també es pot és-ser tot el contrari. La població pobre i marginada de regions riques en recursos, en el si d’una societat desigual, poden esperar que millori el seu desenvolupament econòmic i el seu entorn plantejant reivindica-cions autonòmiques o separatistes (e.g. el Delta del Níger a Nigèria) (Collier i Hoeffler, 2004).

Per contra, alguns investigadors suggereixen que els greuges són la força motivadora de les reivindicacions autonòmiques i separatistes (Horowitz, 1985; Azar, 1990; Gurr, 1993; Ghai, 2000; Buhaug et al., 2008; Daftary, 2008). Això vol dir que el conflicte té la seva causa en la governança excloent, la marginalització política i econòmica i les privacions socials i culturals, i que les qüestions de la identitat i l’etni-citat són només causes secundàries o pretextos. Així doncs, aquests greuges proporcionen les motivacions subjacents per a l’emancipació mitjançant el conflicte armat i.e. la rebel·lió. Darrera d’aquest raona-ment, com a resposta a les percepcions de segmentació política i dis-criminació econòmica, les minories són més propenses a mobilitzar-se entorn al nacionalisme contra el centre per assolir les seves reivindicacions separatistes o autonòmiques (e.g. el Tibet a Xina, Gor-no-Badakhshan a Tadjikistan, o l’Estat Shan a Birmània/Myanmar) (Gurr, 1993; Ghai, 2000).

Aparentment, la perspectiva de la cobdícia s’ocupa dels factors que propicien l’inici del conflicte armat: explica la rebel·lió tant en termes de estructures d’oportunitat com de teoria de l’elecció racional en la

22

que els actors proven de maximitzar els beneficis del pillatge. No obs-tant això, tot i que les condicions de necessitat, credo i cobdícia són necessàries, no són factors suficients per l’esclat del conflicte (Zart-man, 2005a; Ohlson, 2008). Així, “la cobdícia és una forma de greuge, de queixa, per bé que en pot ser un d’immoral o objectivament no legí-tim” (Ohlson, 2008: 140). Dit d’altra manera, la cobdícia és un greuge en les ments de la gent, i l’existència de recursos saquejables i de pro-ductes fàcils d’adquirir és una oportunitat. Per aquests motius, la perspectiva de la cobdícia es pren en consideració junt amb la pers-pectiva dels greuges, com una part de la dimensió de voluntat que ex-plica l’esclat del conflicte des de les motivacions. Conseqüentment, partint d’una comprensió extensa i comprensiva de les teories políti-co-econòmiques, aquest estudi argumenta que quan major és el dife-rencial econòmic entre la minoria regional i el govern central, o díada,10 més propensa és la minoria a plantejar reivindicacions sepa-ratistes o autonòmiques.

Per aquestes raons doncs, la “dimensió de voluntat” del conflicte es refereix en aquest estudi a la percebuda presència de dilemes de segu-retat societal, l’existència d’una gran desigualtat econòmica en el si de la díada, i la persistència dels greuges político-econòmics, poden aquesta, fomentar o dificultar l’escalada del conflicte.

Per tant, d’acord amb l’expectativa de que la interacció de l’estruc-tura d’oportunitat i la dimensió de voluntat expliqui l’escalada o de-sescalada del conflicte, aquest estudi manté la següent hipòtesi:

La interacció de les estructures d’oportunitat i la dimensió de vo-luntat condueix a generar o impedir l’escalada dels conflictes d’auto-determinació.

10. Una díada són dos unitats en conflicte, un contendent i un defensor, que formen les dues parts d’un conflicte. En aquest cas, la minoria regional i el govern central.

23

3 . ASpECTESBÀS ICS

3.1 . D ISSENyI MèTODE

Aquest estudi realitzarà un anàlisi empíric de tres conflictes armats d’autodeterminació de diferents continents mitjançant un mètode com-paratiu anomenat structured focused comparison (comparació estruc-turada i centrada per líanàlisi comparatiu de casos) i process-tracing (identificació del procés causal històric per cas). L’objectiu d’aquest es-tudi no és en cap cas posar a prova cap teoria, sinó que pretén il·lustrar i validar els factor explicatius de l’escalada i desescalada dels conflictes d’autodeterminació. Per tant, l’estructura d’oportunitat i la dimensió de voluntat són les variables independents d’aquest estudi que serveixen per demostrar la hipòtesi i explicar el mecanisme causal associat amb la variable dependent, l’escalada. Aquesta variable s’esbossa per incloure elements quantitatius i qualitatius. El resultat final es divideix en dues parts diferents: el conflicte escala o desescala. En realitat però, el resul-tat de la variable dependent tendeix a situar-se en un procés d’alts i bai-xos durant l’escalada o desescalada de l’episodi de conflicte.

3 .2 . SELECC IÓDECASOS

La població d’aquest estudi són comunitats territorials amb trets iden-titaris mobilitzades en l’actualitat al voltant de reivindicacions separa-tistes o autonòmiques contra els governs centrals, en les que com a mínim un grup rebel ha comés actes de violència. En aquest sentit es pot considerar que les comunitats d’aquesta mena en les que no han comés o reemprés actes de violència no representen la població sobre la que es realitza aquest estudi.11 No obstant, per entendre la dinàmica

11. Exemples d’aquestes són Casamance a Senegal, Zanzíbar a Tanzània, Bioko a Guinea Equatorial, Volkstaat a Sud-àfrica, Daguestan i Tatarstan a Rússia, la República Srpska a Bòsnia-Herzegovina, Adjària, Kvemo Kartli i Samtskhe-Javakheti a Geòrgia, Guayas a Equador, Flandes a Bèlgica, l’Estat Mon a Birmània/Myanmar o Punjab/Khalistan a Ín-dia, Puerto Rico a EE.UU., entre d’altres.

24

de les potencials causes dels conflictes armats, moltes de les generalit-zacions que produirà líanàlisi d’aquest estudi es poden aplicar a co-munitats que no s’han alçat en armes per tal d’entendre els conflictes violents i antics conflictes territorials identitaris ancorats en la violèn-cia sectària i en conflictes socials prolongats.12

Conseqüentment, aquest estudi ha seleccionat estratègicament tres casos en els que la incompatibilitat bàsica té a veure amb el control sobre el territori: Bolívia, Níger i Tailàndia, respectivament (i) els ha-bitants no indígenes, autoanomenats Camba, dels Departaments de l’est de Bolívia de Santa Cruz, Pando, Tarija i Beni, coneguts també com la Media Luna; (ii) els habitants Tuareg de les Regions nigerines d’Agadez i Tahoua; i (iii) els habitants musulmans Tai-malai de les Províncies tailandeses del sud de Pattani, Yala, Narathiwat i la part occidental de Songkhla, conegudes també com Patani.13 Aquests casos són exemples d’entitats definides territorialment que afronten con-flictes armats provocats per la no implementació d’acords autonòmics i per la supressió de les autonomies de facto mitjançant les polítiques dels governs centrals.

Respecte al període de temps dels casos seleccionats, l’objecte d’es-tudi és l’última dinàmica de conflicte que s’ha desenvolupat en cada escenari. Històricament, la lluita per l’autonomia ha estat d’especial rellevància en el cas de Bolívia des de 2005, en el cas de Níger des de 2007, i en el cas Tailàndia des de 2003. Tots tres conflictes encara se-gueixen vigents, per tant, líanàlisi arriba fins el present. Donat que aquest estudi mesura els alts i baixos de l’escalada i desescalada en casos que segueixen vigents i sense resoldre, originats en les reivindi-cacions d’autodeterminació, tots tres casos s’analitzaran durant el ma-

12. Exemples d’aquests són Boko Haram vs Nigèria, la Regió Autònoma Xinjiang Uigur/Turquestan Oriental vs Xina, ETA vs Espanya, Sendero Luminoso vs Perú, Zapatistes vs Mèxic, les insurgències de al-Houthi i del Iemen del Sud, la insurgència de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, la crisis de Fiji, els conflictes armats del Kashmir, Darfur, Ango-la, Inguxètia, Macedònia, Ruanda, Balutxistan, Líban i Kivu del Nord, o la independèn-cia de Timor Oriental, entre d’altres.

13. La forma escrita malai de Patani es fa servir en aquest estudi per referir-se a l’àrea afec-tada a l’actualitat per la insurgència, mentre que la forma escrita tai, Pattani, es fa servir per designar la província del mateix nom.

25

teix període de temps, 2000-2009. Aquesta elecció es pot explicar pel fet que abans de l’esclat de la violència ja s’havien plantejat reivindica-cions separatistes i autonòmiques pacífiques.

3 .3 . ESCALADAI vAR IABLEDEpENDENT

Segons Pruitt i Kim (2004: 88), hi ha dos significats relacionats al ter-me escalada. Pot significar que una de les parts en conflicte fa servir tàctiques més contundents i de força que prèviament, o que es produ-eix un creixement en la intensitat del conflicte en la seva totalitat. Per tant, per efecte dòmino, l’escalada d’una de les parts normalment por-ta a l’escalada de l’altra, i com a resultat, una intensificació integral del conflicte. A més a més, l’escalada pot tenir un tercer significat i.e. quan més actors entren en la lluita o s’afegeixen a la llista de suports d’una de les parts en conflicte. Cal destacar, que l’escalada depèn de dos pro-cessos oposats que es produeixen en els actors i entre ells un cop el conflicte s’intensifica i.e., el model contendent-defensor, i el model de conflicte en espiral.

El primer model afirma que l’objectiu del contendent és crear un canvi que el situa en conflicte amb el defensor (Pruitt i Kim, 2004: 93). El contendent sol començar amb tàctiques contencioses suaus, però si aquestes tàctiques no tenen èxit, el contendent passa a emprar tàcti-ques més contundents en un intent de prevaler. En resposta a aquesta ofensiva, el defensor pot mantenir-se passiu o iniciar una escalada de-fensiva. El segon model vincula l’escalada a un cercle viciós d’acció-reacció i a les represàlies reflexes (Pruitt i Kim, 2004: 96). Malgrat això, tot conflicte escalat abans de concloure ja sigui amb la victòria d’una de les parts, la retirada mútua, una avinença arbitrada o un acord mediat i negociat, passa per fases de desescalada abans del mo-ment precís de la seva resolució (ripe moment) (Pruitt i Kim, 2004: 96). Sota aquestes circumstàncies, la desescalada es definirà com el contrari de l’escalada: com una disminució gradual d’intensitat, com accions que porten als bel·ligerants a percebre que el conflicte ha arri-bat a un punt mort, que és dolorosament costós i que ja està madur per a trobar una resolució –conegut també com a punt mort mútua-

26

ment lesiu (mutually hurting stalemate) (Zartman, 2005b; Ohlson, 2008: 146).

Pels propòsits d’aquest estudi, la variable dependent es defineix per capturar i reflectir elements quantitatius i qualitatius de l’escalada. Per tant, es tracta del resultat de l’operacionalització i denominació de diversos grups d’indicadors. Primer, s’utilitza com indicador general de l’escalada de conflictes, el mesurador sobre Intensitat de Conflicte de la base de dades del UCDP. Aquest mesura un espectre que va des de la manca d’activitat armada, a la baixa activitat armada (menys de 25 morts relacionats amb enfrontaments), al conflicte menor (entre 25 i 1000 morts relacionades amb enfrontaments) fins a la guerra (més de 1000 morts relacionades amb enfrontaments) sobre la base de les morts per any natural en un conflicte diàdic. Segon, per valorar el grau de les accions portades a terme per comunitats territorials amb trets identitaris mobilitzades al voltant de reivindicacions separatistes o autonòmiques contra els governs centrals i que potencialment po-den desencadenar l’escalada, es fa servir com base qualitativa els indi-cadors de les dades sobre protestes ètniques i rebel·lió del MAR. Ter-cer, per avaluar el grau de les accions governamentals contra les minories, es fa servir l’indicador de dades del MAR sobre repressió governamental. Aquestes mesures mostren les tàctiques que pot fer servir qualsevol agència governamental a qualsevol nivell.

3 .4 . S IgN If ICAT DELESvAR IABLESINDEpENDENTS

Els nivells d’estructures d’oportunitat (la compacitat territorial, el su-port extern i un escenari amb un govern central feble) i de la dimensió de voluntat (la presència percebuda de dilemes de seguretat societal, l’existència d’una gran desigualtat al si de la díada, i la persistència de greuges político-econòmics), es poden mesurar en ambdós casos com a baixos, moderats i alts. Aquestes mesures estan pensades per detec-tar la relativa presència o absència d’aquests nivells en el context em-píric. Si operen tots els aspectes de la variable independent, se’ls defi-nirà com nivells alts tant d’estructura d’oportunitat com de dimensió de voluntat. En les situacions en què només es presentin alguns aspec-

27

tes, es definiran com nivell moderat, i per últim quan només es mani-festin uns pocs aspectes, es considerarà com nivell baix.

4 . CASOSD ’ESTUDI

4 .1 . REpúBL ICADEBOL ív IA

La història política moderna de Bolívia es caracteritza per la presència d’un estat que va centralitzar fortament l’autoritat política i econòmi-ca en el govern nacional després de la Guerra del Chaco (1932-1935) i, en especial, després de la Revolució de 1952, que va liderar Víctor Paz Estenssoro i el MNR i que pretenia transformar Bolívia en un estat nacional modern, accentuant encara més la dependència política i funcional dels departaments regionals respecte del govern central. El següent període va estar marcat per la inestabilitat i l’exercici autorita-ri del poder tant pel MNR com per les diferents juntes militars escin-dides, especialment les liderades per René Barrientos i Hugo Banzer, que van durar fins l’any 1982. Esdeveniments destacats d’aquest perí-ode inclouen l’activitat de la guerrilla Ñancahuazú d’Ernesto ‘Che’ Guevara i l’Operació Còndor.

La transició boliviana de l’autoritarisme a la democràcia (1982-1993) és un interval caracteritzat per les reestructuracions econòmi-ques neoliberals, l’estabilització política i la mobilització popular que va suposar la retirada dels militars de la política i la reforma del model d’estat de 1952. El període següent, 1993-2001, es va basar en un siste-ma governamental multipartit liderat, en diferents legislatures, per Gonzalo Sánchez de Lozada i Hugo Banzer, els quals van iniciar refor-mes institucionals pluralistes destinades a descentralitzar i retornar poder polític a les regions, a privatitzar la major part d’indústries del país controlades per l’estat, i a reconèixer la multietnicitat i pluricultu-ralitat del país. A diferència dels dos períodes anteriors, entre 2001 i 2006 el panorama polític bolivià va estar marcat per la inestabilitat política i la corrupció, pel fracàs de las polítiques econòmiques neoli-berals, la propagació del descontentament social i dels disturbis vio-

28

lents, per la guerra contra la fulla de coca, per l’esfondrament del sis-tema tradicional de partits, i per una greu crisis de legitimitat de l’estat (Centellas, 2007: 13). Cap allà al 2003, “els grups indígenes van acon-seguir el suficient poder polític per començar a vetar els governs naci-onals que consideraven que actuaven contra els seus interessos” (Ea-ton, 2007: 73). Així, com a conseqüència de l’anomenat conflicte del gas bolivià, els moviments socials d’indígenes, treballadors i campesi-nos van exercir amb èxit la seva influència per forçar la dimissió dels Presidents Sánchez de Lozada i Carlos Mesa, el 2003 i 2005, respecti-vament, els quals es van negar a donar suport a la nacionalització de la indústria dels hidrocarburs que demanava la majoria de l’opinió pú-blica (Gustafson, 2006; Eaton, 2007).14 Tanmateix, la transformació estructural política de Bolívia va culminar amb la victòria electoral del MAS el desembre de 2005, i la presa de possessió d’Evo Morales com President i d’Álvaro García-Linera com Vicepresident el gener de 2006. Això va portar a un període de inestabilitat política fruit de les creixents amenaces de separació de les regions orientals del país, que s’ha mantingut fins a dia d’avui.

La Media Luna és la seu de les activitats econòmiques més producti-ves i de les associacions empresarials més ben organitzades de tot el país. Així doncs, una de les mesures més importants que pretenia ins-taurar Morales va ser la posada en marxa d’una assemblea constituent el desembre de 2007 per redactar una nova constitució amb l’objectiu de canviar el marc legal definit el 1967 i refundar el país. La nova cons-titució es va aprovar en un referèndum celebrat el gener de 2009,15 després de que s’hagués posposat la data inicialment prevista pel 2008 degut als turbulents disturbis de 2007 i 2008. La nova constitució pre-tén atorgar autonomia cultural i poder regulador/administratiu a la majoria indígena del país, permet una reforma agrària per distribuir

14. Els tribunals bolivians encara proven d’establir la responsabilitat criminal per la matan-ça de més de seixanta persones en les protestes antigovernamentals durant el conflicte del gas de 2003, quan l’exèrcit va fer servir la força per reprimir protestes violentes a la ciutat de El Alto (HRW, 2009: 3).

15. La nova constitució va ser confirmada pel referèndum del gener de 2009 amb un 61 per cent dels vots a favor. El suport a la constitució va ser més alt en les terres muntanyoses de l’oest i a Chuquisaca, i més baix a la Media Luna (von der Heydt-Coca, 2009: 367).

29

entre les comunitats rurals les terres subexplotades i obtingudes cor-ruptament, i planteja la nacionalització d’empreses estratègiques.

En aquesta trajectòria, el punt de fricció en l’escenari polític resul-tant de la nova constitució és la reivindicació d’autonomia territorial liderada pel ric departament de Santa Cruz. El moviment per l’autono-mia a Santa Cruz va aparèixer durant la presidència de Mesa i s’agrupa al voltant del CPSC liderat per Branko Marinkovic i Luís Núñez, i el partit APB del Governador de Santa Cruz Rubén Costas. L’APB està intrínsecament vinculat amb el CPSC.16 Inicialment les seves princi-pals activitats van ser campanyes de recollida de signatures sol·licitant un referèndum sobre líautonomia, i la convocatòria al departament de vagues generals. El referèndum sobre l’autonomia territorial es va ce-lebrar el juliol de 2006. Tot i que la majoria dels bolivians (56 per cent) el van rebutjar, el 71 per cent dels votants de Santa Cruz van votar a favor de l’autonomia (Eaton, 2008: 7). Morales va prometre que el govern respectaria els resultats a Santa Cruz i que encetaria un debat sobre l’autonomia en l’assemblea constituent. No obstant això, la constitució aprovada no va incloure propostes significatives sobre au-tonomia. Com a resposta, per tal d’aconseguir poder legislatiu regio-nal i sobirania fiscal, Santa Cruz va organitzar un referèndum no ofici-al sobre l’autonomia el maig de 2008, que va ser referendat per un 82 per cent dels votants. El juny de 2008, els altres tres departaments de l’est del país “van seguir l’exemple i van programar amb èxit el seu propi calendari de referèndums autonòmics” (Eaton, 2008: 7).17 Mal-grat això, a més de no ser reconeguts pel govern central, la justícia bo-liviana va considerar que els resultats no eren vàlids. Les repercussi-ons de l’impasse van ser la celebració d’un referèndum de revocació

16. El CPSC es va formar el 1950. Actualment “actua com a govern informal, com a fòrum per resoldre conflictes locals i per promoure els interessos cívics i empresarials a la ciu-tat” (ICG, 2004: 15). Disposa a més de la UJC, una divisió de dretes i el seu braç bel-ligerant, juntament amb alguns simpatitzants organitzats, coneguts com Barras Bravas, de clubs de futbol de Santa Cruz: Oriente Petrolero i Club Blooming (Gustafson, 2006: 354).

17. El moviment per l’autonomia de Pando, Tarija i Beni és un efecte contagi de les políti-ques del CPSC i es concentra al voltant de Mario Cossío, Ernesto Suárez-Sattori, Man-fred Reyes Villa, i determinades faccions locals del partit d’abast nacional PODEMOS.

30

del President, Vicepresident i vuit dels nou Governadors departamen-tals durant l’agost de 2008. El resultat va ser la no revocació del càrrec a Morales i a García-Linera, i la restitució de sis dels vuit governadors.

En conseqüència, gràcies al suport popular dels votants, Morales va reemprendre les reformes. En aquest cas, el govern central va destinar accions del petroli i el gas natural per finançar un sistema de pensions per la gent gran, provocant a Santa Cruz vagues massives, revoltes, atacs violents esporàdics, assalts a edificis governamentals, i sabotat-ges en els gasoductes durant l’agost de 2008 per part d’opositors al govern (HRW, 2009; Keesing’s, 2008: 48770; von der Heydt-Coca, 2009). El tens carreró sense sortida entre la gran majoria d’indígenes partidaris de Morales i els governadors de la Media Luna i els seus partidaris, afegit a la implicació de la policia, l’exèrcit, i alguns grups paramilitars de la Media Luna, va provocar enfrontaments violents i la propagació de la violència política arreu del país, amb morts i ferits en totes dues bandes (HRW, 2009: 2). L’esclat de violència política més greu va ser la massacre de manifestants pro-Morales per part dels par-tidaris del govern regional a Porvenir, departament de Pando, el se-tembre de 2008, forçant al govern a aplicar la llei marcial al departa-ment (HRW, 2009: 2).18 Malgrat les converses entre l’oposició de la Media Luna i el govern central amb l’objectiu de posar fi a les causes subjacents del conflicte, l’estancament, les manifestacions, els atacs violents esporàdics, els linxaments, la violència als carrers i les con-xorxes orquestrades pel CPSC segueixen vigents.19

18. Setze camperols indígenes van ser morts a trets, més de cinquanta-cinc més van resultar ferits i encara en resten desapareguts varies dotzenes. Posteriorment, el Governador de Pando, Leopoldo Fernández, va ser arrestat i acusat d’haver contractat pistolers per que perpetressin la massacre de Porvenir. Ricardo Shimokawa en va ser l’agitador (HRW, 2009; Keesing’s, 2008: 48770).

19. Les forces de seguretat bolivianes van desbaratar un suposat pla per assassinar Morales l’abril de 2009 que havia de portar a terme una banda de mercenaris estrangers vincula-da amb el grup ultradretà hongarès Legió Szekler, el qual estava col·laborant amb el CPSC, per mitjà d’un grup anomenat La Torre, per proclamar la independència i crear un nou país. Eduardo Rózsa-Flores n’era el seu cap. Per la font d’informació veure: http://ar.reuters.com/article/topNews/idARN2250630320090422,http://www.reu-ters.com/article/latestCrisis/idUSN21499904 (accedit el 25 d’octubre de 2009).

31

4 .1 . 1 . EL MOv IMENTBOL Iv IÀ ENfAvORDEL ’AUTONOMIATERR I TOR IAL

El conflicte actual a Bolívia es pot entendre essencialment com una lluita de la majoria indígena llargament sotmesa a abusos contra un sistema clientelista heretat de l’Imperi Espanyol i dominat per la mi-noria no indígena, i la reacció d’aquesta darrera. El fruit d’això és una gran polarització social. Donat que la democratització ha facilitat el progrés dels grups indígenes, la resposta de l’elit a la mobilització in-dígena de Bolívia ha estat la pretensió d’assolir l’autonomia territorial en lloc d’optar per l’autoritarisme, que era la tònica tradicional (Ea-ton, 2007: 72). Mentre que el moviment per l’autonomia cultural dels indígenes i el govern central pretenen assolir models alternatius de governança, organització política i descentralització, els moviments autonòmics conservadors de la Media Luna pretenen defensar tant la propietat privada com els models neoliberals que actualment es tro-ben amenaçats per l’Administració Morales. D’aquesta manera, tal i com Centellas (2007) apunta, el moviment autonòmic conservador és un mer reflex mirall dels moviments populars-indígenes lleials a Mo-rales, ja que van sorgir simultàniament i del mateix panorama polític convulsionat ocasionat per les reformes polítiques dels anys noranta.

Per tant, pels moviments autonòmics conservadors de la Media Luna liderats pel CPSC, l’autonomia va més enllà de la celebració d’eleccions per triar les autoritats polítiques regionals i inclou (i) el control regional dels recursos naturals e.g. terra cultivable, arbredes, gas i petroli; (ii) el dret de mantenir el control sobre dos terços del to-tal d’ingressos fiscals generats al departament; i (iii) l’autoritat per disposar de poder legislatiu i definir totes les polítiques excepte les de defensa, moneda, taxes i afers exteriors (Eaton, 2007: 74; Roca, 2007). Per entendre el creixement del moviment autonòmic conservador, i les seves reaccions, és necessari precisar les condicions que expliquen aquest fenomen. La primera condició és la disjuntura estructural exis-tent entre la concentració de poder polític a La Paz com a capital naci-onal, i la concentració de poder econòmic a Santa Cruz com a pretesa regió autònoma (Eaton, 2008: 12; Roca, 2007). La segona condició és

32

el resultat de la pèrdua de poder polític de líelit de la Media Luna en les institucions nacionals (no de la manca d’autoritat decisòria en els departaments), i l’amenaça que representen les polítiques de Morales pel CPSC (Eaton, 2008: 20). Així doncs, les associacions empresarials de Santa Cruz han redefinit les seves demandes sectorials com a de-mandes territorials més àmplies mitjançant el CPSC, finançat i con-trolat per elles (ICG, 2004; Gustafson, 2006; Eaton, 2007; Roca, 2007). Així, s’han aliat com a classe regional per respondre a l’Admi-nistració Morales i a l’emancipació indígena, i han sigut capaces de guanyar-se la complicitat d’actors no pertanyents a l’elit per coopta-ció, com líders indígenes i obrers –especialment Guaranís, en l’intent de constituir un moviment social i fugir de les crítiques que afirmen que les seves reivindicacions autonòmiques són fonamentalment de caire econòmic (Eaton, 2007: 75; von der Heydt-Coca, 2009: 365).

Bolívia experimenta un conflicte en el que es superposa la ideologia i el territori en forma d’un moviment autonòmic conservador, que ha polaritzat profundament el país i.e. el cisma entre les terres baixes de l’est i l’altiplà de l’oest del país. Com a resposta a la mobilització indí-gena, i en un intent clar de jugar la carta ètnica, el CPSC s’ha situat darrera la bandera de l’etnoterritorialitat. Així, la identitat de la Media Luna està vivint un procés de securitització que exacerba el dilema de seguretat societal. En aquest cas, tots els habitants de les terres planes de l’est amb independència del seu estatus ètnic, lingüístic o socioeco-nòmic són anomenats Camba, en oposició dels Collas o habitants de líaltiplà andí, constituïts principalment per pobles indígenes Aimara i Quítxua (ICG, 2004; Gustafson, 2006; Eaton, 2007). Això permet que el CPSC “mostri Santa Cruz com a víctima dels Collas, defugint d’aquesta manera de la retòrica explícitament antiindígena” (Eaton, 2007: 92; ICG, 2004: 15).20 Per tant, Bolívia està vivint un conflicte en el que dos tipus de incompatibilitats se superposen polaritzant pro-fundament el país, ja que el conflicte té a veure tant amb el govern com amb el territori.

20. El grup més important en la promoció de la identitat Camba és el MNCL encapçalat per l’antic president del CPSC i membre del govern regional de Costas, Carlos Dabdoub i per Sergio Antelo Gutiérrez (ICG, 2004: 15).

33

4 .1 . 2 . ANÀL IS I INTERNADELCASBOL Iv IÀ

En els darrers anys, Bolívia ha experimentat una extraordinària trans-formació de baix a dalt que encara està en curs, gràcies a la qual seg-ments de la societat llargament exclosos, principalment grups indíge-nes, s’han mobilitzat per tenir nous rols dins de l’estat. No obstant això, aquesta transformació també s’ha caracteritzat per les reaccions contràries de líelit establerta. Així doncs, líanàlisi de les estructures d’oportunitat en el cas bolivià inclou els tres aspectes següents:

El primer aspecte és el fet que la reacció de les elits al procés es ca-racteritza per les reivindicacions autonòmiques que planteja, com a “palanca estratègica” contra l’Administració Morales com a Cambas, una minoria territorial compacta que constitueix el poder econòmic més important de Bolívia i és la clara majoria regional en les terres ri-ques en recursos de petroli, gas i soja dels departaments de la Media Luna.

Segon, malgrat els progressos i èxits de l’Administració Morales en la implementació de reformes, una altra font de la “palanca estratègi-ca” del CPSC és la presència d’un govern central feble incapaç de ga-rantir un control territorial absolut, d’aturar la violència organitzada, de recaptar i redistribuir els ingressos de l’erari públic, i de garantir la legitimitat del govern en els departaments de la Media Luna.21

Finalment, el tercer aspecte és el suport extern que rep el CPSC, o com a mínim, la manca d’oposició a la seva agenda. Així, el CPSC està estretament vinculat a la CAINCO, al think tank bolivià FULIDE –proper per la seva banda als think tanks d’EE.UU. Cato Institute i Heritage Foundation–, i a les grans multinacionals agro-industrials i de l’energia, com Archer Daniels Midland i Cargill, i Repsol YPF, Pe-trobras, BG Group i Total, que juguen un paper destacat en l’economia de la Media Luna (Burbach, 2008; von der Heydt-Coca, 2009: 353). A

21. És important destacar que l’exèrcit, amb una llarga tradició d’intervencionisme, ha re-but un nou rol: la defensa dels recursos naturals, i la seva força institucional ha actuat com a fre del moviment autonòmic conservador (Eaton, 2008: 31; von der Heydt-Coca, 2009: 368). Així i tot, no ha sigut capaç de contenir la violència organitzada ni l’activitat paramilitar de la Media Luna.

34

més a més, el CPSC té el suport polític del MNCL, els moviments auto-nòmics conservadors de Guayas a Equador i de Zulia a Veneçuela, i de partits conservadors i liberals d’Amèrica Llatina, dels EE.UU., i d’Eu-ropa (Eaton, 2008). El fet que Bolívia tingui grans recursos naturals exposa el país a la lluita geopolítica internacional pel control d’aques-tes fonts d’energia, amb el CPSC exercint un paper destacat en la capi-talització d’aquests intents.22

En concordança amb líanàlisi fet anteriorment, el nivell de les es-tructures d’oportunitat en el cas bolivià es pot descriure com alt ja que estan presents els tres aspectes de la variable independent.

En relació amb la dimensió de voluntat del cas bolivià, és important destacar els següents aspectes:

Primer, s’ha d’assenyalar la percebuda presència de dilemes de se-guretat societal fruit d’un entorn amb un govern feble. La proposta al-ternativa de govern i cultura de la Media Luna, la confrontació perma-nent del CPSC amb l’Administració Morales, i la polarització social resultant, han provocat la securitització de la identitat dels habitants dels departaments de l’est del país i la mobilització diàdica en defensa de cada idea d’estat i nació. Així doncs, com a resposta a la mobilitza-ció indígena, a la Media Luna s’ha construït una nova identitat securi-titzada al voltant de trets etnoterritorials. El resultat d’això ha estat l’exacerbació del dilema de seguretat societal, en el que la Media Luna s’ha retratat a si mateixa com la Bolívia productiva i amb mentalitat internacional víctima d’una república proteccionista i centralitzada, amb el poder concentrat en el govern nacional a expenses dels governs regionals, i dominada per indígenes d’esquerra, bolivarians i Collas (ICG, 2004: 15; Eaton, 2007: 92).

22. Per la banda governamental, el govern de Morales i el MAS rep un fort suport de l’Admi-nistració Chávez (Veneçuela), l’Administració Castro (Cuba), l’Administració Correa (Equador), l’Administració Lugo (Paraguai), l’Administració Bachelet (Xile), l’Adminis-tració Lula (Brasil), les Administracions Vázquez i Mújica (Uruguai) i l’Administració Fernández-Kirchner (Argentina), i també de l’AIDESEP, la coalició peruana de organit-zacions de comunitats indígenes. Cal destacar també, que després de l’escalada del con-flicte de 2008 i de la massacre de Porvenir, els caps d’estat dels estats membres de la UNASUR van celebrar una cimera d’emergència a Xile el setembre de 2008, i van acor-dar donar suport a Morales.

35

El segon aspecte té a veure amb el gran diferencial econòmic en el si de la díada, i el tercer amb els greuges político-econòmics. En conse-qüència, l’explicació de la viabilitat, escalada i durabilitat del conflicte està relacionada parcialment amb l’accés de la Media Luna a les finan-ces i el control dels recursos naturals que han convertit la regió en la zona econòmicament més productiva i amb el sector privat més fort, i ha facilitat que les elits s’hagin pogut decantar per l’autonomia territo-rial, hagin generat greuges i identitats de grup associades, i hagin ins-tigat la insurgència.

Respecte del nivell de dimensió de voluntat en aquest cas, es pot descriure com alta ja que, com succeeix en líanàlisi de l’estructura d’oportunitat, els tres aspectes de la variable independent són pre-sents.

Per això, malgrat que les dues parts tinguin punts de vista diferents, els alts nivells tant d’estructures d’oportunitat com de dimensió de vo-luntat, i la interacció de les dues variables, fa que el conflicte sobre l’autonomia, la direcció de la política econòmica i les reformes agràri-es sigui més probable que escali que desescali.

4 .2 . REpúBL ICADELN ígER

Els Tuareg són comunitats parlants de tamasheq entre les que s’inclo-uen pobles transhumants nòmades i d’altres dedicats a la ramaderia de bestiar boví i de camells,23 que es troben disseminades per dife-rents confederacions regionals que inclouen tota la part nord-est del Níger, la part més septentrional del sud de Mali, el sud d’Algèria, el sud-est de Líbia i el nord-oest de Burkina Faso (Krings, 1995). En tots aquests estats els Tuareg són una minoria que viu en les regions més perifèriques i seques amb un elevat risc de patir sequeres ubicades en la regió del Sàhara Sahel, allunyades de les capitals estatals (Krings, 1995: 57). Els grups més nombrosos de Tuaregs es poden trobar al Ní-ger seguits dels de Mali.

23. Els Tuareg són socialment heterogenis amb representants de totes les classes socials; guerrers, grups religiosos, serfs, grups d’un estatus més baix, ferrers, i Bella i.e. esclaus i ex esclaus.

36

El Níger va ser una colònia francesa des de finals del segle XIX fins el 1960. París no va tenir un control absolut sobre els Tuareg fins a la fi de la Primera Guerra Mundial, quan va reprimir amb duresa la prime-ra revolta tuareg. Desprès de la independència, Níger va ser liderat per un règim civil de partit únic comandat per Hamani Diori, durant els primers catorze anys, i posteriorment per juntes militars fins a la fi de la Guerra Freda, moment en què el país va viure un procés democratit-zador que va culminar en les eleccions pluralistes de 1993. És impor-tant remarcar, que el govern colonial francès va deixar com a llegat unes estructures de governança centralitzades que han entrat en con-flicte amb l’estil de vida dels Tuaregs i dels Toubou. Els Tuaregs van ser exclosos del nou govern i els administradors postcolonials –les co-munitats Hausa, Djerma i Fula del sud del país, els van obligar a dei-xar de ser comunitats ramaderes nòmades per convertir-se en agricul-tors sedentaris (Krings, 1995; UCDP, 2009a). Això va influenciar la rebel·lió tuareg de 1962 contra les polítiques del nou estat malià, que anaven en la mateixa línia de les polítiques d’exclusió nigerines. Aquesta rebel·lió es va topar amb una dura repressió estatal, que va originar un èxode de grups nòmades cap al sud d’Algèria i Líbia, i la imposició d’un règim militar per part dels governs de Mali i Níger en les seves respectives regions poblades per Tuaregs (UCDP, 2009a).

Tanmateix, la rebel·lió tuareg més famosa va tenir lloc entre 1990 i 1995 a Níger i Mali. Aquesta va transcórrer al nord-est de Níger, con-cretament a les regions d’Agadez i Tahoua, en les que els Tuaregs cons-titueixen una majoria clara de la població. Avui en dia, aquestes regi-ons es troben entre les cinc zones més productores d’urani del món, i pel cas l’empresa francesa productora d’energia nuclear AREVA és la responsable principal de la majoria de la mineria d’urani de Níger, se-guida per l’empresa xinesa SinoU, i l’empresa canadenca Cameco. Als noranta, els grups armats dominats per Tuaregs van alçar-se en defen-sa de l’autodeterminació i autonomia del seu territori. El primer grup en aparèixer va ser el FLAA, que lluitava per la implantació d’un siste-ma federal al Níger. Malgrat les tendències a la fragmentació interna, es va desenvolupar un grup paraigües, el CRA, per disposar d’un front unit que síocupés de la lluita per líautonomia i de les negociacions. No

37

obstant això, va ser el seu successor, el ORA, qui va signar amb el go-vern central l’acord de pau d’Ouagadougou de 1995, acabant amb el conflicte (UCDP, 2009a).24 L’acord garantia certes cessions d’autono-mia cultural, ajuda al desenvolupament regional i el desarmament, desmobilització i integració dels guerrillers tuaregs en les FAN.

Després del cop d’estat militar de 1996 liderat per Ibrahim Baré Ma-ïnassara a Niamey contra el President elegit democràticament, Maha-mane Ousmane, la violència va rebrotar el 1997, quan una facció es-cindida del ORA, el UFRA, va prendre represàlies per la manca de compliment de l’acord de pau i pels atacs contra els pobles tuareg. L’acord d’alto al foc d’aquell mateix any va acabar amb aquest episodi de conflicte. Baré Maïnassara es va mantenir en el càrrec fins el 1999, quan va ser assassinat en un cop d’estat liderat per Daouda Malam Wanké, destinat a restablir la democràcia. Així, Tandja Mamadou va ser elegit President el 1999 en unes eleccions en gran part lliures i jus-tes, guanyades pel seu partit, el MNSD-N. A principis dels anys 2000, mentre els Tuareg i el govern estaven en pau, a part del conflicte inci-pient pels recursos originat per la degradació mediambiental i la de-sertificació (Benjaminsen, 2008), gran part dels greuges i causes sub-jacents seguien sense estar resoltes. Així doncs, desprès de deu anys de relativa estabilitat, el febrer de 2007 el recentment creat MNJ do-minat per Tuaregs, i liderat per Aghali Alambo, es va alçar en armes per reclamar l’autonomia territorial i la completa implementació de l’acord de pau de 1995. De manera similar, a Mali es va viure una rebel-lió tuareg des de mitjans de 2006 fins a mitjans de 2008.

La represa del conflicte armat s’ha caracteritzat per la guerra irregu-lar, amb el MNJ provant d’assolir una victòria pel fet de no perdre i al mateix temps imposant uns costos insuportables al govern central (Kalyvas, 2005: 91). Així, durant el 2007, els atacs del MNJ contra em-plaçaments de les FAN i de les forces policials paramilitars, i contra instal·lacions d’AREVA i SinoU, a més d’enfrontaments militars, van

24. Sent inferiors tant en l’equipament com en nombre de soldats, els Tuareg han fet servir tàctiques clàssiques de guerrilla, confiant majoritàriament en l’element sorpresa i el seu profund coneixement del terreny. Per la seva banda, les tropes del govern han respost amb l’ús de violència indiscriminada (UCDP, 2009a).

38

ser freqüents en tot el territori tuareg. A més, es van produir també segrestos de personal estranger i treballadors de les empreses d’urani, i la deserció cap al MNJ d’un nombre significant de soldats de les FAN (Keenan, 2008: 451). D’altra banda, durant tota la rebel·lió, les FAN no han estat mai capaces de superar el MNJ en combat obert, raó per la qual ha desfermat la seva frustració i venjança sobre la població civil (Keenan, 2008: 450). En conseqüència, les FAN han estat denuncia-des per cometre crims de guerra, incloent execucions sumaríssimes de civils, disseminació de mines terrestres, saquejos i matances d’ani-mals al llarg de les Muntanyes d’Aïr, a la regió d’Agadez (HRW, 2007).

Durant l’agost de 2007, l’Administració Mamadou va declarar l’es-tat d’emergència, deixant la regió sota la llei marcial i expulsant de la zona les ONG internacionals, les agències de premsa i aïllant-la del món (Keenan, 2008: 452; Martin, 2008). Seguint l’exemple dels en-frontaments de 2007, durant tot el 2008 es van produir combats irre-gulars. Tanmateix, malgrat algunes victòries de les FAN (entrenades pels EE.UU.) i d’alguns atacs guerrillers del MNJ amb èxit, la situació al 2008 seguia en un punt mort (Keenan, 2008; Martin, 2008; UCDP, 2009a). A més, durant el primer trimestre de 2009 es van produir atacs en ambdós bàndols provocant un nou estancament, amb el go-vern mantenint la seva negativa a negociar amb el MNJ, a qui conside-ren un grup format per bandits i traficants de drogues armats (UCDP, 2009a). Així, com a resultat d’un punt mort estable, tou i interessat (4-S stalemate),25 l’Administració Mamadou i el MNJ i les seves dues faccions escindides: el FFR creat el maig de 2008 i liderat per Moha-med ag Aoutchiki Kriska; i el FPN creat el març de 2009 i liderat per Aklou Sidi Sidi; van acceptar participar en les converses patrocinades per Líbia durant l’abril de 2009 per iniciar negociacions formals per

25. En lloc d’un punt mort mútuament lesiu “forçant a les parts a cercar solucions, només s’aconsegueix un punt mort 4-S (Stable, Soft, Self-serving Stalemate)” (Zartman, 2005b: 52). El punt mort 4-S no arriba a les dues parts en el mateix moment, però tots dos bàndols el poden assumir perquè “deixa a cada una de les parts en control d’una porció del territori i la població, podent afirmar que no han estat derrotades, fet que d’alguna manera representa una victòria” (Zartman, 2005b: 52). Per tant, mentre Ma-madou pot afirmar que ha aconseguit la victòria al garantir la integritat territorial de Níger, el MNJ també ho pot fer al garantir-se el dret a l’autonomia territorial.

39

posar fi al conflicte armat existent. Aquestes converses incloïen, entre altres coses, la declaració d’una treva, l’alliberament de presoners i la suspensió de l’estat d’emergència.26

4 .2 . 1 . EL MOv IMENTN IgER í ENfAvORDEL ’AUTONOMIATERR I TOR IAL

L’actual conflicte nigerí es pot entendre essencialment com una lluita de la comunitat tuareg llargament marginada contra un sistema clien-telista heretat de l’Imperi Francès i dominat per les comunitats del sud, i la reacció d’aquestes darreres. El conflicte armat és en molts sentits més complex que el dels anys noranta degut a la presència d’un ampli ventall de noves raons de fons que condueixen al conflicte.

Per entendre l’esclat d’aquest conflicte es poden identificar tres ex-plicacions de les causes remotes. Primera, la desestabilització de la re-gió tuareg des de 2003 com a conseqüència de la creació per part de l’Administració Bush d’un front Saharaui-Sahelià en la “guerra global contra el terrorisme” liderada pels EE.UU. degut a la presència a tot el Sàhara de l’organització gihadista GSPC, coneguda a l’actualitat com AQIM (Keenan, 2008: 453; Martin, 2008: 36). Niamey ha aprofitat la securitització de la guerra global contra el terrorisme per enfrontar-se al MNJ, tot i que la presència del AQIM a la regió d’Agadez era un dels greuges adduïts pel MNJ contra el govern central (Keenan, 2008: 453; Martin, 2008: 37). Segona, els greuges dels Tuareg sorgits en l’expan-sió de la mineria d’urani i l’exploració petrolera en les regions d’Aga-dez i Tahoua, que va assumir com a propis el MNJ; aquests són: la na-turalesa explotadora de les empreses estrangeres, l’amenaça d’un desastre ecològic imminent sobre les terres de pasturatge i els abusos tant del govern de Níger com de les empreses contra els drets dels in-dígenes tuareg (Keenan, 2008: 454; Benjaminsen, 2008; Martin, 2008). Tercera, el fracàs del govern central en el compliment de

26. Les converses a Sirte, Líbia, es van celebrar sota l’auspici del President libi Muammar al-Gaddafi, actual President de la AU i alt mediador permanent per la pau de les CEN-SAD. Per la font d’informació veure: http://www.reuters.com/article/homepageCrisis/idUSL789895._CH_.2400 (accedit el 13 d’abril de 2009).

40

l’acord de pau d’Ouagadougou de 1995, i l’estratègia de Mamadou d’excloure i de privar del dret de vot als Tuareg sota l’argument de l’absència de consanguinitat amb el sud (Keenan, 2008: 457). A més a més, el paper dels interessos externs i la competència entre aquests, com els de França mitjançant AREVA, Xina mitjançant SinoU, Cana-dà mitjançant Cameco, els dels EE.UU., Líbia, Txad, Mali i les seves comunitats tuareg, de l’AQIM i de les grans organitzacions narcotrafi-cants que operen al Sàhara, van tenir el seu paper en l’origen i escala-da del conflicte armat.

El moviment per l’autonomia en la Regió d’Agadez i la Regió de Ta-houa té el seu centre en el MNJ i les seves dues faccions escindides. Pels Tuareg l’autonomia va més enllà de la celebració d’eleccions per triar les autoritats polítiques de la regió i inclou (i) la implementació completa de l’acord de pau de 1995; (ii) una reforma política integral i una profunda descentralització amb l’objectiu d’obtenir poder regula-dor/administratiu; (iii) la inclusió i repartiment del poder militar; (iv) un desenvolupament econòmic holístic; (v) l’autonomia cultural i l’educació en llengua tamasheq; (vi) un repartiment més gran dels be-neficis produïts per l’urani entre les comunitats locals i la demanda de que les empreses extractores contractin treballadors locals; i (vii) la repatriació dels refugiats i desplaçats, principalment dels campa-ments de l’altre banda de la frontera amb Líbia. Així i tot, malgrat que les diferents faccions tuareg estan d’acord en la naturalesa de les rei-vindicacions mencionades anteriorment, la diferència en les seves agendes té a veure tant amb els mecanismes d’implementació d’aques-tes mesures com amb el conflicte tribal existent entre elles i entre els diferents clans familiars tuareg (Martin, 2008). Níger està experimen-tant, per tant, un conflicte en que se superposen àmpliament dos tipus de incompatibilitats, ja que el conflicte és tant sobre el govern com so-bre el territori, provocant la polarització del país.

4 .2 . 2 . ANÀL IS I INTERNADELCASN IgER í

La història política moderna de Níger es caracteritza per les experièn-cies i llegats de les rebel·lions tuareg contra el govern central intencio-

41

nats en canviar el status quo de l’estat. Líanàlisi de les estructures d’oportunitat en el cas nigerí inclou els tres aspectes següents:

Primer, tot i que són fonamentalment comunitats nòmades, els Tu-areg són una minoria territorial compacta que alhora són una clara majoria regional en les regions riques en recursos, perifèriques, agres-tes i seques, i productores d’urani i petroli d’Agadez i Tahoua, en espe-cial en les Muntanyes d’Aïr, Azawad, Kaouar i el Ténéré.

Segon, malgrat alguns progressos de l’Administració Mamadou en la implementació de certa descentralització de poder cap a les regions i municipalitats, i en el compliment de la ‘plantilla democràtica’ (elec-cions, institucions estatals i societat civil), el govern central nigerí es caracteritza per una governança ètnica informal basada en estructures clientelistes dominades per les comunitats del sud del país. Per tant, una de les principals fonts de “palanca estratègica” del MNJ és la pre-sència d’aquest govern central afeblit.

Finalment, el tercer aspecte és el suport extern al MNJ i la seva agenda. Així, el MNJ està bàsicament vinculat a les organitzacions tua-reg repartides per tota la regió del Sàhara-Sahel, en especial les de Mali. El MNJ ha rebut suport polític i militar de dos grups rebels mali-ans, el ADC i el ATNMC, ambdós liderats per Ibrahim ag Bahanga (Ke-enan, 2008: 450; Martin, 2008: 20). El MNJ també ha rebut suport polític i militar de diversos grups rebels toubou que operen en la part més oriental de Níger, especialment de les FARS (UCDP, 2009a). Do-nada la manca d’un ampli suport extern, el MNJ ha portat a terme se-grestos i s’ha implicat en el tràfic de drogues a escala per finançar la seva rebel·lió (Keenan, 2008: 462). S’ha d’afegir també que el MNJ rep suport econòmic i lobby per part de la diàspora que resideix a França.

La possessió de grans recursos d’urani exposa Níger a una lluita ge-opolítica internacional pel control d’aquest recursos energètics, espe-cialment després que França perdés el monopoli de l’urani de Níger l’any 2006. El MNJ ha aprofitat aquesta situació per canalitzar els seus greuges cap a les empreses estrangeres. Els atacs del MNJ contra interessos relacionats amb l’urani s’han d’entendre com una “palanca estratègica” exercida amb l’objectiu de forçar a l’Administració Ma-madou a negociar, donada la dependència del govern als ingressos ob-

42

tinguts de l’urani, i no com actes destinats a controlar, saquejar i treu-re profit de l’urani (Martin, 2008: 31).27

Prenent en consideració els nivells d’estructures d’oportunitat, l’anàlisi demostra que només dos aspectes de la variable independent són alts i que, en conseqüència, l’estructura d’oportunitat es pot des-criure com moderada. Per tant, no es pot parlar d’un alt nivell d’es-tructura d’oportunitat donat que el suport extern no és gaire rellevant.

Respecte de la dimensió de voluntat del cas nigerí, és important destacar els següents aspectes:

Primer, la percebuda presència de dilemes de seguretat societal fruit d’un entorn amb un govern central feble. El llegat d’autonomia dels Tuareg, la seva concepció absolutament diferent de la governan-ça, la permanent confrontació de la insurgència Tuareg amb l’Admi-nistració Mamadou, i la polarització social resultant han produït la securitització de la identitat dels habitants de les regions nord-orien-tals del país, i la mobilització diàdica en defensa de cada idea d’estat i nació. Així doncs, com a resposta tant a les revoltes tuareg i toubou com a les polítiques de Niamey, les identitats de Níger s’han securitit-zat al voltant de trets ètnics. El resultat d’això ha estat l’exacerbació del dilema de la seguretat societal, en què les regions d’Agadez i Taho-ua s’han retratat a si mateixes com víctimes d’una república centralit-zada excloent, corrupta i militaritzada, amb el poder concentrat en el govern nacional, a expenses dels governs locals, governada per grups ètnics del sud. Tot i que els dos bàndols van acordar l’abril de 2009 l’inici de negociacions de pau per acabar amb el conflicte armat, les perspectives de trobar oportunitats que satisfacin les dues parts i d’augmentar la confiança entre elles són baixes. Això es deu al fet que Mamadou està compromès personalment en la implementació d’una

27. Per la banda governamental, el govern de Mamadou i el MNSD-N rep suport dels mem-bres de l’ECOWAS, en particular de l’Administració Toumani Touré (Mali), l’Administra-ció Compaoré (Burkina Faso), l’Administració Yar’Adua (Nigèria), i l’Administració Sarkozy (França), l’Administració Jintao (Xina), les Administracions Bush i Obama (EE.UU.), l’Administració Harper (Canadà), i en menor mesura de l’Administració Bouteflika (Algèria), i l’Administració Déby (Txad). Destacable és el paper de Líbia, que ha estat d’actiu broker per la pau. Tanmateix, “aquest paper s’ha de veure com part de la compe-tència regional per influir en el Sahel que mantenen Algèria i Líbia” (Keenan, 2008: 461).

43

solució militar, en el fet de que l’urani constitueix més de la meitat de les exportacions de Níger –motiu pel qual el govern central rebutja qualsevol demanda de descentralització (Martin, 2008: 31), i com a resultat de la crisi electoral i constitucional de 2009 que han suposat disturbis entre l’Administració Mamadou i líoposició a Niamey.

El segon aspecte té a veure amb el gran diferencial econòmic en el si de la díada, i el tercer són els greuges político-econòmics. Els Tuareg, que viuen en una de les regions més pobres i subdesenvolupades d’un dels països més pobres de la terra (UCDP, 2009a) tenen la percepció que l’extracció de recursos demostra la discriminació econòmica i líac-titud expoliadora del govern central, ja que no reben prous beneficis de la mineria. A més, les campanyes contra el tràfic de drogues i les polítiques contraterroristes han esdevingut una prova de la margina-lització, especialment perquè l’Administració Mamadou ha classificat com il·legals les tradicionals rutes comercials dels Tuareg (Martin, 2008). Aquesta mena de dinàmiques ha augmentat i reforçat la per-cepció ja existent entre els Tuareg de ser víctimes de greuges.

En relació amb el nivell de dimensió de voluntat d’aquest cas, es des-criu com alt, perquè, al contrari del que succeïa en l’anàlisi de l’estructura d’oportunitat, es manifesten els tres aspectes de la variable independent.

Per això, fruit del nivell moderat d’estructures d’oportunitat i l’alt nivell de dimensió de voluntat, a més de la interacció de les dues vari-ables, fa que el conflicte sobre l’autonomia, la completa implementa-ció de l’acord de pau de 1995 i les negociacions de pau de 2009, el ma-jor repartiment de la riquesa obtinguda gràcies a l’urani, tendeixi a seguir estancat, com a punt mort 4-S, amb escalades puntuals durant les estacions seques en lloc de desescalar.

4 .3 . REgNEDETA ILÀNDIA

La història política moderna de Tailàndia28 fins els anys vuitanta es pot caracteritzar per un estat que va centralitzar intensament l’autori-

28. Tailàndia es coneixia com Regne de Siam fins el 1939, i de nou en un breu període entre 1945 i 1949.

44

tat política, cultural i econòmica en el govern nacional. El desenvolu-pament d’estructures centralitzades va estar marcat especialment pel cop d’estat de 1932 que va reemplaçar la monarquia absoluta siamesa per una monarquia constitucional, i pels règims militars de Plaek Pi-bulsonggram (1938-1944 i 1948-1957) que van pretendre transformar Tailàndia en un estat nacional modern.29 Així i tot, malgrat el desen-volupament democràtic gradual que ha experimentat el país des de la fi de la Guerra Freda, la inestabilitat i el govern autoritari d’una buro-cràcia militar i civil segueixen caracteritzant l’estat tailandès.

Amb el terme Patani es coneix l’antic Sultanat de Patani, un desta-cat nucli comercial i d’ensenyament islàmic malai-musulmà, fundat el 1390 i annexionat per Siam el 1902. La majoria dels habitants de Pata-ni són d’ètnia Malai, musulmans, i parlen malai, mentre que la resta d’habitants de Tailàndia són majoritàriament d’ètnia Tai, budistes, i parlen tai.

Les actuals reivindicacions separatistes i autonòmiques de Patani no són un fenomen nou, si no que es remunten a la incorporació de la regió a Siam. Malgrat que diversos grups rebels de Patani pretenien construir un Patani independent, la major part d’ells perseguien ob-jectius polítics clarament diferenciats, patint sovint substancials llui-tes internes (UCDP, 2009b).30 Així, entre els anys cinquanta i els anys noranta, organitzacions com el BNPP,31 el BRN, i la PULO –el grup més rellevant i liderat per Tengku Bira Kotanila (alies Kabir Abdul Rahman) van operar al sud de Tailàndia com avantguarda de la insur-gència. Aquell conflicte armat de baixa intensitat, rau en el clàssic mo-del de guerra irregular, on diversos grups proven de pressionar el go-vern central per tal d’accedir a les demandes autonòmiques tot

29. Des de 1946 Tailàndia ha viscut conflictes armats interestatals (Indoxina Francesa, Cambodja, Laos), conflictes armats intraestatals (el govern tailandès contra el CPT entre 1974 i 1982; i a l’actualitat contra la insurgència del sud) i violència indiscriminada uni-lateral (UCDP, 2009b).

30. D’aquí en endavant, el conjunt de grups rebels de Patani s’anomenarà insurgència de Patani, formada per membres de diferents organitzacions que han estat involucrats en activitats coordinades amb l’objectiu de crear un estat Patani independent i/o aconse-guir autonomia territorial.

31. El grup va ser rebatejat el 1986 amb el nom de BIPP.

45

llençant atacs contra el govern i contra civils. Entre 1980 i 1988, sota el govern de Prem Tinsulanonda, Bangkok va posar en marxa dife-rents projectes descentralitzadors d’abast nacional amb l’objectiu de cedir parcialment poder a les minories musulmanes i estimular el de-senvolupament econòmic del sud del país. Com a resultat, durant la major part dels anys noranta, en líèpoca de la transició democràtica i sota el govern de Chuan Leekpai, Patani va viure un període de relati-va estabilitat amb un declivi de l’activitat insurgent. No obstant això, els disturbis seguien existint, i quan la crisi financera asiàtica va arri-bar al seu punt àlgid l’any 1997, van sorgir o es van escindir altres grups, convertint-se doncs en els principals actors de la insurgència. Aquestes organitzacions consistien en grups com el BRN-Coordinate, un grup escindit del BRN creat el 1984; la New PULO, un grup escindit de la PULO creat el 1995; el GMIP format el 1995 per veterans de l’Af-ganistan; i Bersatu, un comandament unitari format per la PULO, la New PULO, el BRN i el GMIP establert el 1997 i liderat per Wan Kadir Che Wan (Cline, 2007: 278; Croissant, 2007: 5; UCDP, 2009b).

Els primers senyals del rebrot de la violència van sorgir durant l’any 2001, quan es van produir a Patani atacs esporàdics contra in-fraestructures, i el govern central, encapçalat per Thaksin Shinawa-tra i el seu partit Thai Rak Thai,32 va deixar d’implementar els pro-grames de descentralització i desenvolupament de les províncies del sud, desmantellant moltes de les estructures polítiques de Patani que donaven suport als seus adversaris polítics (Cline, 2007: 279; Mel-vin, 2007: 29; Chalk, 2008: 9).33 Així doncs, el nombre d’assalts i víc-times mortals va augmentar durant el 2003, escalant de manera dràstica l’any 2004. L’esclat de violència política més greu va ser un raid extens i ben coordinat portat a terme per la insurgència de Pata-ni en el qual es van assaltar objectius governamentals simultània-

32. El partit va ser prohibit el 2007, després de governar entre 2001 i 2006. El seu succes-sor, el partit People’s Power es va dissoldre el 2008. A l’actualitat, el Thaksinisme s’aglu-tina en el partit Pheu Thai.

33. Com a part de la reorganització, Thaksin va derivar la responsabilitat sobre la seguretat a Patani de l’exèrcit cap a la policia. Aquest canvi va ser molt significatiu degut a què, en general, les Reials Forces Armades de Tailàndia tenien millors relacions amb els musul-mans que les forces policials (Cline, 2007: 280).

46

ment a Pattani, Yala i Narathiwat el gener de 2004 (ICG, 2005; Su-gunnasil, 2006; Melvin, 2007; UCDP, 2009b). L’Administració Thaksin va respondre declarant la llei marcial a Patani i gestionant la situació a través de les forces de seguretat. Tot seguit es van produir altres actes esporàdics de violència, donant pas poc després a una onada d’incidents sense precedents que continua a dia d’avui, supo-sant tot sovint la confrontació directa entre el personal de seguretat i els militants insurgents, emboscades, assassinats i campanyes de ter-rorisme (Sugunnasil, 2006: 120). Entre els esdeveniments més des-tacats de la primera etapa del conflicte armat es troba, d’una banda, el setge a la mesquita Krue Se de 2004 a Pattani, i la massacre de Tak Bai a Narathiwat del mateix any, en la que centenars de presumptes insurgents, militants i civils van ser assassinats per les forces de se-guretat; i de l’altra, l’atemptat de Hat Yai de 2006 a Songkhla, i els freqüents combats militars cos a cos, tirotejos des de vehicles i bom-bardejos d’artilleria.

Després de les protestes de l’anomenat moviment de “samarretes grogues” PAD contra Thaksin durant l’any 2006, l’exèrcit va portat a terme un cop d’estat sense víctimes mortals el setembre de 2006 que va derrocar Thaksin i va col·locar un govern interí civil-militar liderat per Surayud Chulanont. Durant aquell període d’interinitat es van fer intents per posar en marxa negociacions i promoure el desenvolupa-ment de Patani, així i tot, no es va suspendre l’estat d’emergència i el conflicte no va ser abordat adequadament. Després de les eleccions generals de 2007, Samak Sundaravej, un home de palla de Thaksin, va assumir la presidència a principis de 2008. Malgrat això, després de les massives protestes del PAD i la supressió judicial de l’Administra-ció Samak a mitjans de 2008, Abhisit Vejjajiva, del Partit Demòcrata, va ser anomenat Primer Ministre pel Parlament a finals de 2008. No obstant, durant l’abril de 2009, l’Administració Abhisit també es va patir enormes protestes i revoltes promogudes per l’anomenat movi-ment de “samarretes vermelles” UDD. Així, com a conseqüència de la prolongada agitació política de Bangkok, les forces de seguretat han vist com requeia sobre elles la responsabilitat absoluta d’abordar la insurgència a Patani (ICG, 2008). Així, entre 2007 i 2009, la violència

47

i l’activitat insurgent i paramilitar34 va continuar, sobretot amb atacs contra les tropes militars, civils i infraestructures, e.g. l’atac a la mes-quita Al-Furqan de 2009 a Narathiwat. Cal dir que malgrat que els atacs han disminuït en quantitat, el nombre de víctimes mortals aug-menta any rere any (UCDP, 2009b). Tot i que no s’ha produït un apro-pament entre les parts i que els combats continuen, l’Administració Abhisit està examinant la possibilitat de garantir una major autono-mia local a Patani i canviar les polítiques relacionades amb el sud, que passarien d’un enfocament orientat a la seguretat cap un d’orientat al desenvolupament i la justícia.35

4 .3 . 1 . EL MOv IMENTTA ILANDèSENfAvORDEL ’AUTONOMIATERR I TOR IAL

El conflicte tailandès actual es pot entendre essencialment com una lluita de la minoria Patani, històricament agreujada, contra Bangkok, que per la seva banda està dominat per una majoria Tai caracteritzada per la lluita pel poder entre el Thaksinisme i l’establishment, i on la qüestió religiosa és només una causa secundària o pretext. En termes generals, la perspectiva dels greuges se centra en el fet que Patani és una de les regions més pobres de Tailàndia, mancada d’accés a les ins-titucions polítiques, socials, econòmiques i judicials, en part per culpa del sistema administratiu centralitzat del país i la impunitat de les for-ces de seguretat. Altres tipus de greuges sorgeixen de la imposició de la llengua tai i de la religió budista entre la població de Patani per part del govern mitjançant les seves polítiques educatives i d’assimilació (Croissant, 2007: 6; Melvin, 2007: 17). Per entendre l’esclat violent de 2003, cal prendre en consideració els següents aspectes. Malgrat la tendència generalitzada a descriure el conflicte de post-Guerra Freda

34. Les principals organitzacions paramilitars tailandeses involucrades a Patani són: la for-ça ranger Thahan Phran vinculada a l’exèrcit; els Voluntaris de Defensa dels Pobles (Chor Ror Bor), una milícia civil vinculada al Ministeri de l’Interior; la Força de Protec-ció dels Pobles (Or Ror Bor), una milícia budista amb el patronatge de la Reina Sirikit; i la Ruam Thai, una milícia budista privada (ICG, 2007; Chalk, 2008: 17).

35. Per la font d’informació veure: http://www.voanews.com/english/2009-03-18-voa36.cfm (accedit el 17 d’abril de 2009).

48

del sud de Tailàndia com a religiós i a la insurgència com un nou front de la gihad, la religió no ha substituït el nacionalisme com a principal força instigadora d’aquesta insurgència (Sugunnasil, 2006: 140; Mel-vin, 2007: 20; ICG, 2005, 2008). L’actual malestar religiós a Patani té el seu origen en la privació cultural i marginalització político-econò-mica de la població malai-musulmana per part de Bangkok, i en el col-lapse de la primera onada d’insurgència, incapaç aquesta d’assolir els seus objectius polítics, fet que ha ajudat a crear les condicions neces-sàries pel desenvolupament d’un component islàmic en la ideologia insurgent (Sugunnasil, 2006: 140; Cline, 2007: 285; Croissant, 2007: 8; Melvin, 2007: 21).36 És a dir, l’islam, o fins i tot la gihad, són recur-sos retòrics emprats selectivament per la insurgència de Patani per le-gitimar els seus atacs, i no la font de les seves motivacions bàsiques.37 Així, la religió no és més que un simple tret simbòlic de la identitat de Patani i no ha modificat ni reencès els patrons del conflicte.

Malgrat l’estratègia planificada i centralitzada dels grups rebels, la insurgència actual està formada per grups independents organitzats en una estructura de cèl·lules clandestines. Aquests grups centren les seves activitats tant en la guerra irregular com en el front polític; les organitzacions principals són el BRN-Coordinate liderat per Sapae-ing Basor (i el seu braç armat, el RKK), i la PULO (Croissant, 2007; Melvin, 2007; ICG, 2008; UCDP, 2009b). Donat el fet que la insur-gència es defineix per les seves reivindicacions per un estat indepen-dent, o com a mínim una regió autònoma (de l’estil d’Aceh o Moro Mindanao), la manca de lideratge polític és un impediment fonamen-tal per trobar unes reivindicacions pel que ha de ser Patani clarament formulades i idònies per la resolució del conflicte (Melvin, 2007: 33; ICG, 2008). En conseqüència, per la insurgència de Patani l’autono-mia comprèn inter alia (i) l’autogovern i la celebració d’eleccions per

36. Esdeveniments internacionals com la Revolució Iraniana de 1979, les guerres d’Afganis-tan i la invasió d’Iraq liderada pels EE.UU., a la qual va donar suport l’Administració Thaksin, van facilitar el ressorgiment de l’islam a Patani.

37. A Patani hi ha grups que opten per tendències a l’estil de les de Jeemah Islamiyah, Har-kat-ul-Jihad-al-Islami i Abu Sayyaf, e.g. la Fraternitat Ustadz Soh, malgrat que són una minoria insignificant que no capitalitza la dinàmica del conflicte (Cline, 2007: 283; Croissant, 2007: 6; Melvin, 2007: 17; Chalk, 2008: 20; ICG, 2005, 2008).

49

triar les autoritats polítiques; (ii) una extensa reforma política, una descentralització més profunda i l’obtenció de poder legislatiu; (iii) una reforma sectorial de les forces de seguretat; (iv) la reintroducció de certs elements de la xaria mitjançant tribunals islàmics; (v) autono-mia cultural i educació a través de les escoles tradicionals musulmans (ponoh), a més del dret de fer servir la llengua malai; i (vi) un desenvo-lupament econòmic integral. Per tant, Tailàndia està experimentant un conflicte en què se superposen profundament dos tipus de incom-patibilitats, polaritzant el país ja que el conflicte és alhora sobre el go-vern i el territori.

4 .3 . 2 . ANÀL IS I INTERNADELCASTA ILANDèS

Des de 2003, Tailàndia ha sigut testimoni d’un increment de la insur-gència de Patani donat que les comunitats Tai-malai musulmanes llar-gament excloses s’han mobilitzat per reemprendre el conflicte territo-rial armat que havia quedat estancat durant l’època de Guerra Freda. En els següents paràgrafs es presentaran les estructures d’oportunitat que expliquen l’emergència del moviment autonomista:

Primer, la rebel·lió es caracteritza per les reivindicacions autonòmi-ques fetes, com “palanca estratègica” contra el govern central, pels musulmans Tai-malai, els quals formen una minoria territorial com-pacta que alhora és una clara majoria regional. Aquestes demandes autonòmiques es concentren al voltant de la insurgència de Patani, tot i que l’absència de grups que reivindiquin la seva responsabilitat en els atacs o que plantegin demandes concretes fa difícil identificar els lí-ders actuals i un interlocutor vàlid d’aquest moviment, tenint en compte a més que la major part dels líders dels anys noranta estan exiliats a l’estranger, majoritàriament a Suècia i en menys proporció a l’Orient Mitjà (ICG, 2005, 2008).

Segon, tot i que el govern central va crear el 2006 una Comissió per la Reconciliació Nacional per trobar una solució a llarg termini del conflicte, l’informe que va redactar destacant els factors causals dar-rera de la violència i suggerint mesures per alleugerir els problemes de Patani, aquestes no s’han arribat a implementar mai. Tanmateix,

50

el govern central es caracteritza per la inestabilitat de la seva acció de govern basada en estructures clientelistes, la corrupció, el caos i la competició. Per tant, una de les principals fonts de “palanca estratè-gica” per la insurgència de Patani és la presència d’un govern central feble.

Finalment, el tercer aspecte és el suport extern a la insurgència de Patani per portar a terme la seva agenda. Així, la insurgència està fo-namentalment vinculada a les organitzacions Tai-malai musulmanes distribuïdes per Patani i per l’estat de Kelantan, Malàisia. Així i tot, el suport extern, ja sigui en forma de camps d’entrenament, munició, fi-nançament o influència ideològica, és difícil de determinar degut a la manca de claredat de la insurgència. De totes maneres, la insurgència de Patani rep suport polític de partits com el PAS, inspiració i ajut de grups com el KMM, les MILF, i de grups de Sri Lanka i Aceh; a més de suport econòmic i lobby de la diàspora que resideix a Malàisia, Suècia i Alemanya (ICG, 2005; Cline, 2007: 283; Croissant, 2007: 6; Melvin, 2007: 24). La nova naturalesa de l’activitat armada, portada a terme per cèl·lules del RKK i en menor mesura del BRN-Coordinate i la PULO, els membres dels quals reben entrenament en l’ús d’artefactes explosius improvisats, rifles automàtics i llançagranades –la major part dels quals o es fabriquen casolanament, o són robats a les forces de seguretat o s’obtenen d’antics stocks de Bersatu (Chalk, 2008: 11), evita que aquests grups depenguin completament d’ampli suport ex-tern i els permet seguir exercint la “palanca estratègica” i desconcer-tant les forces de seguretat tailandeses.38

En concordança amb l’anàlisi feta anteriorment, el nivell d’estruc-tures d’oportunitat del cas tailandès es pot descriure com alt, ja que els tres aspectes de la variable independent són presents.

Per la seva part, l’anàlisi de la dimensió de voluntat del cas tailandès mostra el següent:

38. Per la banda governamental, el govern d’Abhisit i el Partit Demòcrata, igual que els go-verns anteriors, rep el suport dels membres de la ASEAN, en particular de l’Administra-ció Macapagal-Arroyo (Filipines) i l’Administració Yudhoyono (Indonèsia), a més del de les Administracions Bush i Obama (EE.UU.), les Administracions Howard i Rudd (Aus-tràlia) i, en menor mesura, de les Administracions Badawi i Najib Razak (Malàisia).

51

La percebuda presència de dilemes de seguretat societal fruit d’un entorn amb un estat feble i de l’acció de la insurgència: el llegat auto-nòmic a Patani; la seva idea alternativa de governança i cultura; la confrontació permanent amb Bangkok, les forces de seguretat i les mi-lícies paramilitars; i la polarització resultant ha produït la securititza-ció de la identitat dels habitants de les províncies del sud del país i la mobilització diàdica en defensa de cada idea d’estat i nació. En conse-qüència, com a resposta a les revoltes a Patani i les polítiques d’educa-ció i assimilació del govern central, les identitats de Tailàndia s’han securititzat al voltant de trets religiosos i etnoterritorials. El resultat ha estat l’exacerbació del dilema de seguretat societal en què Patani s’ha retratat a si mateix com víctima d’un regne excloent, corrupte i militaritzat, amb el poder concentrat en el govern central, a expenses dels governs regionals i de les municipalitats rurals, i dominat per les elits Tai budistes amb el suport de la monarquia.

El segon aspecte té a veure amb el gran diferencial econòmic en el si de la díada i el tercer són els greuges político-econòmics. Els musul-mans Tai-malai, que viuen en una de les regions més pobres, subde-senvolupades, marginades i amb menys presència de turistes de Tai-làndia, van percebre un augment de la marginalització després que l’Administració Thaksin deixés d’implementar els programes de des-centralització i desenvolupament a Patani i acabés amb gran part de les seves garanties de seguretat i d’estructures polítiques imposant, en lloc d’aquestes, mesures excepcionals i polítiques contraterroristes se-veres.

En referència al nivell de dimensió de voluntat d’aquest cas, aquesta es pot descriure com alta, perquè, com succeeix en l’anàlisi de l’estruc-tura d’oportunitat, els tres aspectes de la variable independent són presents.

Per tant, com a resultat dels alts nivells tant d’estructures d’oportu-nitat com de dimensió de voluntat, a més de la interacció de les dues variables, el conflicte sobre l’autonomia, la direcció de les polítiques culturals i el desenvolupament econòmic tendeixen més a l’escalada que a la desescalada, en un context d’estancament polític a Bangkok, continues tensions en les relacions civils-militars i on no hi ha cap

52

grup rebel concret que faci un pas endavant i plantegi obertament les seves reivindicacions.

5 . ANÀL IS I COMpARAT IvA

5.1 . ESTRUCTURESD ’OpORTUNITAT I D IMENS IÓDEvOLUNTATENCOMpARAC IÓ

En els tres casos analitzats la presència d’estructures d’oportunitat i dimensió de voluntat va ser un aspecte clau alhora de generar escala-des. Sense la seva interacció activa, les minories mai no haguessin po-gut mobilitzar-se i provocar una escalada violenta entorn a reivindica-cions autonòmiques. En conseqüència, la comparació entre els tres casos il·lustra que quan controlant la compacitat territorial i la pre-sència d’un govern central feble, i considerant-les com una condició permanent dels conflictes armats ancorats en reivindicacions d’auto-determinació a Bolívia, Níger i Tailàndia, l’escalada només es produ-eix quan els contendents (els emprenedors ètnics), tenen accés a un suport extern, o com a mínim no troben resistència, per portar a terme primer protestes i posteriorment per desencadenar la rebel·lió.

Per tant, l’observació dels casos d’estudi demostra que, quan els lí-ders es beneficien, o creuen que ho fan, d’una “palanca estratègica” i de les xarxes socioeconòmiques que sorgeixen d’aquestes condicions, ten-deixen a plantejar reivindicacions d’autodeterminació i a ser més pro-picis a alçar-se en armes. D’acord amb això, tot i que en gran mesura les estructures d’oportunitat del CPSC i l’APB sorgeixen de la naturale-sa domèstica del seu poder econòmic i lideratge, compten amb un gran recolzament político-econòmic i reconeixement d’empreses per part multinacionals i d’organitzacions estrangeres. Així, Marinkovic i Cos-tas, com empresaris i polítics, estan legitimats per actors secundaris en les seves reivindicacions autonòmiques, i a més a més, les seves lluites estan galvanitzades pel suport popular que reben d’entre la població de la Media Luna. Comparat amb Bolívia, en el cas tailandès, oportunitats existeixen per la insurgència de Patani, particularment pel RKK, el qual

53

ha aprofitat les tàctiques de cèl·lula-guerrilla i la poca dependència de grups com el KMM, la Jemaah Islamiyah o les MILF. El BRN-Coordi-nate i la PULO també s’han beneficiat del finançament i suport d’una diàspora pròdiga en recursos i del suport polític d’antics líders exiliats i del PAS (ICG, 2008). En contrast, en el cas nigerí, la insurgència comp-ta amb oportunitats moderades degut a què gaudeixen de (i) la “palan-ca estratègica” d’estar lluny de Niamey i estar emplaçades en orografies complexes, (ii) el substancial suport militar dels grups rebels tuareg de Mali i dels Toubou, i (iii) el suport popular que reben els seus líders.39 El problema segueix sent que el moviment Tuareg està dividit i que li manca el finançament i suport d’una diàspora poderosa.

El cas bolivià mostra que, malgrat que les accions del CPSC es po-den explicar des de la lògica de la perspectiva de la cobdícia, i.e. una minoria econòmicament avançada en una societat desigual que creu que subvencionar els departaments andins, habitats principalment per indígenes, és massa costós i problemàtic i per tant desitja millorar la seva situació econòmica plantejant reivindicacions autonòmiques; la realitat és que un anàlisi més matisat d’aquest argument suggereix que la Media Luna prova tant de protegir la propietat privada com el model neoliberal que en l’actualitat es veu amenaçat per Morales i pel govern del MAS. Per tant, la cobdícia es confirma com un greuge, per bé que pugui ser considerat com a deshonest o il·legítim.

Respecte els altres dos casos, és necessari mencionar que els Tuareg nigerins i els Tai-malai musulmans, les reivindicacions d’autodeter-minació dels quals es basen principalment en els greuges soferts, van recórrer a la violència després d’emprar mitjans pacífics, com a res-posta a la persistència d’una governança excloent, a la marginalització política i econòmica, a les privacions socials i culturals i a la negativa a complaure les seves demandes per part dels seus governs centrals. No obstant això, l’origen d’aquestes reivindicacions, en conseqüència, es pot trobar en l’escenari provocat per l’existència d’una gran diferència

39. Durant l’agost de 2009, el MNJ va expulsar Alambo acusat d’enganyar el grup i els paï-sos que treballaven per acabar amb el conflicte armat. El nou líder és Amoumoune Ka-lakouwa. Per la font d’informació veure: http://www.reuters.com/article/latestCrisis/idUSL2551220 (accedit el 4 de setembre de 2009).

54

econòmica entre el govern central i les regions en què viuen aquestes comunitats. Per tant, malgrat la diferent naturalesa dels casos d’estu-di, quan es controla els dilemes de seguretat societal i dels greuges político-econòmics, i es consideren condicions permanents dels con-flictes territorials armats, ancorats en reivindicacions separatistes o autonòmiques, de Bolívia, Níger i Tailàndia, l’escalada del conflicte només es pot produir quan els contendents tenen la voluntat de mobi-litzar-se com a resultat de l’existència d’una gran desigualtat econòmi-ca en el si de la díada.

5 . 2 . E xp L I CAN T L ’ E S CALADA I L A DESESCALADA

Durant el transcurs d’aquest anàlisi s’han observat diverses similituds entre els tres casos d’estudi i.e. d’una banda, la guerra de desgast con-tra el govern central amb l’objectiu d’aconseguir concessions autonò-miques o de canviar l’status quo; i d’altra banda, que, tot i que el CPSC, el MNJ i la insurgència de Patani controlen un territori dintre de l’es-tat, la realitat és que no funcionen com entitats separades. També és comú en els tres casos la violència electoral irresolta; les dinàmiques d’spoiler en els bàndols; les revoltes, protestes i manifestacions; les violacions de drets humans; la violència perllongada; els casos d’as-sassinats polítics; i enfrontaments armats i atacs terroristes esporà-dics que generen represàlies reflexes.

Els casos bolivià i nigerí s’inclouen en el model d’escalada conten-dent-defensor, i.e. el contendent (en aquest cas, el CPSC i el MNJ) van començar amb tàctiques contencioses suaus, com manifestacions i protestes, però com resultat de la no satisfacció de les seves reivindi-cacions, van avançar cap a la guerra irregular en un esforç per preva-ler. Per la seva part, la resposta dels governs a l’ofensiva ha estat dife-rent en els dos casos; l’Administració Morales s’ha mantingut passiva i s’està enfrontant a la rebel·lió amb mesures policials, mentre que l’Ad-ministració Mamadou ha reaccionat amb força mitjançant una escala-da defensiva. Per contra, el cas tailandès segueix el model d’escalada de conflicte en espiral basat en un cercle viciós, caracteritzat per l’acti-vitat terrorista, d’acció-reacció, i les represàlies reflexes entre les for-

55

ces de seguretat tai, les organitzacions paramilitars tai-budistes i la insurgència de Patani. Així, segons els mesuradors d’Intensitat de Conflicte de la base de dades del UCDP, Bolívia s’enfronta a una baixa activitat armada, mentre que Níger i Tailàndia s’enfronten a conflictes menors. Les causes de les diferents intensitats del conflicte es poden trobar per tant en les diferents vies d’escalada dels casos d’estudi.

Després dels esdeveniments del conflicte del gas de 2003, la princi-pal escalada de violència a Bolívia es produeix al voltant de períodes electorals, com durant l’obertura de l’assemblea constituent de 2007 i el referèndum no oficial sobre autonomia a la Media Luna de 2008. Tanmateix, la massacre de Porvenir de 2008 i el cas Rózsa-Flores de 2009 estan entre les instàncies més significants d’escalada que han fet créixer les protestes ètniques en curs i la violència política. Per tant, l’escalada del conflicte en el cas bolivià es pot descriure com un aug-ment gradual en el que les parts s’han compromès de manera creixent en la lluita, estimulant el nexe entre suport extern i grans nivells de desigualtat econòmica en el si de la díada.40 Tot i que els nivells de vio-lència fets públics durant la reelecció de Morales i els referèndums so-bre l’empoderament de governança descentralitzada indígena als de-partaments andins de 2009 van ser molt baixos, la disputa es manté viva ja que les incompatibilitats encara no s’han resolt i la polarització s’ha arrelat després dels resultats.

Des del rebrot del conflicte armat a la ciutat de Iferouane l’any 2007, el conflicte a Níger s’ha caracteritzat pels enfrontaments militars entre les FAN i el MNJ, l’ús de violència indiscriminada contra civils per part del govern nigerí, els segrestos de personal estranger i treballa-dors de les empreses d’urani per part del MNJ, i l’escalada de violència durant les estacions seques i la desescalada durant les estacions de pluges. Malgrat que continuen les protestes ètniques, els atacs esporà-dics i la violència política, des de les converses de Sirte de 2009, Níger ha experimentat una important desescalada del conflicte armat. Per tant, es pot afirmar que el conflicte està disminuint gradualment com

40. El potencial per enfrontaments violents és alt, a banda de la participació de mercenaris estrangers, hi ha organitzacions com la UJC, el grup indígena Ponchos Rojos, i algunes bandes de Barras Bravas, que han estat formant milícies que tenen capacitat per batallar.

56

a resultat d’un punt mort 4-S, la pèrdua de suport extern del MNJ, i l’emergència d’un grup escindit moderat, el FPN, decidit a acabar amb la lluita armada en favor d’un acord de pau negociat. No obstant, des de l’inici del procés, no s’ha redactat cap document formal que legitimi el procés en curs. Per tant, aquest impasse impedeix qualsevol negoci-ació de pau possible i apunta cap a un fracàs inevitable.

En el cas tailandès, des del principi del conflicte el 2003, els esdeve-niments més rellevants van ser el setge de la mesquita Krue Se i la massacre de Tak Bai de 2004. Posteriorment, el 2005 va estar marcat per una escalada gradual de la violència com a conseqüència de l’en-fortiment del suport extern a la insurgència. Després dels atemptats de Hat Yai, l’escalada de violència va arribar al seu punt àlgid en el període 2006-2008, fet que va estar a punt de provocar una guerra i.e. quan Chulanont liderava el govern interí civil-militar. Malgrat que continuen les protestes ètniques, la violència política, la resposta vio-lenta dels budistes i les campanyes terroristes liderades pel RKK, des que Abhisit es va convertir en cap del govern, Tailàndia ha experimen-tat una petita desescalada del conflicte. Més enllà de la bona voluntat d’Abhisit per trobar un acord autonòmic per solucionar el conflicte de Patani, l’agitació política de Bangkok ha fet que la insurgència es man-tingui a l’expectativa. Tanmateix, les forces de seguretat segueixen al càrrec de la disputa, fet que podria provocar fàcilment una espiral d’escalada a llarg termini ja que la insurgència de Patani, ben establer-ta i resistent, no està ni de bon tros derrotada (ICG, 2008: 1).

5 .3 . OBSERvAC IONSADDIC IONALSD ’ INTERèSTEÒR IC

Segons la perspectiva de Walter (2003), la inversió dels governs en una reputació de duresa per descoratjar les reivindicacions territorials segueix aquesta línea de pensament:

Primer, l’Administració Morales i el govern central bolivià no ac-ceptaran mai l’autodeterminació de la Media Luna ja que el govern tem que això pogués provocar una reducció dels fons públics disponi-bles per les necessàries inversions en els departaments andins, a part, de l’afebliment de la democràcia i de l’estat de dret. A més, La Paz con-

57

sidera immorals i objectivament no legítims els greuges político-eco-nòmics adduïts pel CPSC. Segon, degut a la incapacitat del govern cen-tral nigerí de complir l’acord de pau d’Ouagadougou de 1995 i l’estratègia de Mamadou d’excloure i privar del dret de vot als Tuareg sota l’argument de l’absència de consanguinitat, és molt probable que Niamey no accepti mai la implementació total de les reivindicacions dels Tuareg, perquè, a més de la situació de punt mort 4-S amb el MNJ, ha de dissuadir les demandes autonòmiques del poble Toubou de la Regió d’Agadez i de la Regió de Diffa. Encara més, s’enfronta als greuges soferts per les minories àrabs Mahamid de la Regió de Diffa en la frontera amb el Txad, les quals han rebut amenaces d’expulsió del país després de ser acusades per l’Administració Mamadou de co-metre maldats. Tercer, més enllà dels grans incentius del govern i l’exèrcit per instigar, perpetuar i negligir el conflicte a Patani, Bangkok té una llarga història d’inversió en una reputació de duresa en front de les reivindicacions de Patani, en particular perquè la represa de la vio-lència ha estat marcada per la dimensió religiosa, i per l’agitació políti-ca resultant de la lluita entre el Thaksinisme i l’establishment tai. A més a més, l’Administració Abhisit s’ha d’ocupar de la qüestió de l’es-tatus dels refugiats i immigrants birmans indocumentats de Tailàndia Central que sol·liciten el seu reconeixement; les demandes de desen-volupament econòmic de les minories Tai-lao i Tai-khmer de la Regió d’Isan; i la disputa amb Cambodja pel temple Preah Vihear.

6 . RESUMI CONCLUS IÓ

Si l’autonomia per si mateixa no determina l’escalada dels conflictes territorials armats ancorats en reivindicacions d’autodeterminació, per què algunes minories s’inclinen per la violència organitzada, men-tre d’altres opten per canals pacífics? Amb l’objectiu d’arribar a una teoria integral que identifiqui quins són els factors responsables de l’escalada violenta, el present estudi ha volgut omplir aquest buit teò-ric responent sota quines condicions aquesta mena de conflictes esca-len o desescalen. Aquest estudi assumia i ha argumentat que l’explica-

58

ció de la causalitat sorgeix d’un procés dinàmic en què interactuen factors de voluntat i d’oportunitat.

Fent servir els conceptes d’estructures d’oportunitat (factors con-textuals i capacitats) i dimensió de voluntat (raons de fons i requisits), el meu descobriment teòric principal ha estat que l’escalada del con-flicte només es produeix quan les reivindicacions autonòmiques o se-paratistes són emprades per les minories com una estratègia per influ-ir la resposta del govern i millorar la seva posició negociadora com a conseqüència de la interacció de l’oportunitat i la voluntat que uneix a líders ètnics que tenen accés al suport extern amb grans nivells de de-sigualtat econòmica en el si de la díada. Per tant, els emprenedors de violència, reunint a les minories al voltant d’una bandera, són capaços de generar l’atractiu necessari per recórrer a las armes, per securitit-zar la identitat i per explotar els greuges político-econòmics.

Donat que la recerca que prova d’entendre les causes, les dinàmi-ques, l’escalada/desescalada i els resultats dels conflictes armats naci-onalistes intraestatals originats pel control del territori està encara en la seva infantesa, el marc teòric introduït en aquest estudi pot ser una via apropiada per futures investigacions. Així doncs, aplicar un cas crucial, com per exemple Irlanda del Nord, per posar a prova els des-cobriments d’aquest estudi seria de gran rellevància i validesa. En aquest context, l’impacte de la ‘independència’ de Kosovo i Ossètia del Sud/Abkhàzia al 2008 en el desenvolupament dels arranjaments d’autonomia a tot el món i en la comprensió de les estructures d’opor-tunitat i de la dimensió de voluntat és també d’una importància pri-mordial. De manera similar, pràcticament no s’han pres en considera-ció, en termes d’evidències teòriques i empíriques, les divisions en el si tant dels governs com dels grups de minories, en contextos de punts morts 4-S, respecte de negociacions d’acords autonòmics fruit de con-flictes d’autodeterminació. Així, els descobriments d’aquest estudi haurien de ser rellevants tant per investigadors acadèmics com per responsables polítics per determinar, mitjançant les estructures d’oportunitat i la dimensió de voluntat, quan és necessari arribar a acords sobre autonomia territorial per evitar l’escalada de conflictes ancorats en reivindicacions d’autodeterminació.

59

BIBL IOgRAf IA

■ Alesina, Alberto; Spolaore, Enrico and Wacziarg, Romain (2000). “Economic Integration and Political Disintegration”. American Economic Review 90 (5): 1276-1297.

■ Azar, Edward E. (1990). The Management of Protracted Social Conflict: Theory and Cases. Aldershot: Dartmouth.

■ Bakke, Kristin M. and Wibbels, Erik (2006). “Diversity, Disparity, and Civil Conflict in Federal States”. World Politics 59 (1): 1-50.

■ Benjaminsen, Tor A. (2008). “Does Supply-Induced Scarcity Drive Violent Conflicts in the African Sahel? The Case of the Tuareg Rebellion in Northern Mali”. Journal of Peace Research 45 (6): 819-836.

■ Buhaug, Halvard; Cederman, Lars-Erik and Rød, Jan Ketil (2008). “Disaggregating Ethno-Nationalist Civil Wars: A Dyadic Test of Exclusion Theory”. International Organization 62 (3): 531-551.

■ Bunce, Valerie (1999). Subversive Institutions: The Design and the Destruction of Socialism and the State. Cambridge: Cambridge University Press.

■ Burbach, Roger (2008). The Rise of Food Fascism: Allied to Global Agribusiness, Agrarian Elite Foments Coup in Bolivia.Amsterdam: Transnational Institute. http://www.tni.org/detail_ page.phtml?act_id=18444 (accessed April 14, 2009)

■ Buzan, Barry; Wæver, Ole and de Wilde, Jaap (1998). Security: A New Framework for Analysis. Boulder: Lynne Rienner.

■ Centellas, Miguel (2007). “Democratization, Social Crisis, and National Reinvention: Reflections from the Bolivian Case”. Paper prepared for the 2007 LASA International Congress. Montréal, September 5-8, 2007

■ Chalk, Peter (2008). The Malay-Muslim Insurgency in Southern Thailand: Understanding the Conflict’s Evolving Dynamic. Occasional Paper No. 5. Santa Monica: RAND Corporation.

■ Cline, Lawrence E. (2007). “Thailand and the Insurgency in the South”. Small Wars and Insurgencies 18 (2): 275-287.

60

■ Coakley, John (2003). “The Territorial Management of Ethnic Conflict”. London: Frank Cass Publishers.

■ Collier, Paul (2000). “Doing Well out of War”, in Berdal, Mats and Malone, David (eds.) Greed and Grievance: Economic Agendas in Civil Wars. Boulder: Lynne Rienner. (91-111).

■ Collier, Paul and Hoeffler, Anke (2004). Greed and Grievance in Civil War. Oxford Economic Papers 56 (4): 563-95.

■ Collier, Paul; Hoeffler, Anke and Söderbom, Måns (2008). “Post-Conflict Risks”. Journal of Peace Research 45 (4): 461-478.

■ Cornell, Svante E. (2002a). Autonomy and Conflict: Ehtnoterritoriality and Separatism in South Caucasus - Cases in Georgia. Uppsala: Department of Peace and Conflict Research,

■ Uppsala University. Report No. 61 ■ Cornell, Svante E. (2002b). “Autonomy as a Source of Conflict: Caucasian Conflicts in Theoretical Perspectives”. World Politics 54 (2): 245-276.

■ Croissant, Aurel (2007). “Muslim Insurgency, Political Violence, and Democracy in Thailand”. Terrorism and Political Violence 19 (1): 1-18.

■ Daftary, Farimah (2008). “Territorial Autonomy as a Response to Violent Self-Determination Conflicts: ‘Too Little, Too Late?’”. Paper prepared for the 2008 ISA Annual Convention. San

■ Francisco, March 26-29, 2008 ■ Eaton, Kent (2007). “Backlash in Bolivia: Regional Autonomy as a Reaction against Indigenous Mobilization”. Politics & Society 35 (1): 71-102.

■ Eaton, Kent (2008). “Conservative Autonomy Movements: Bolivia and Ecuador in Comparative Perspective”. Paper prepared for the 2008 APSA Annual Convention. Boston, August 28-31, 2008

■ Erk, Jan and Anderson, Lawrence (2009). “The Paradox of Federalism: Does Self-Rule Accommodate or Exacerbate Ethnic Divisions?”. Regional & Federal Studies 19 (2): 191-202

■ Fearon, James D., and Laitin, David D. (2003). “Ethnicity, Insurgency and Civil War”. American Political Science Review 97 (1): 75-90.

61

■ Gallagher Cunningham, Kathleen (2007). Divided and Conquered: Why States and Self-determination Groups Fail in Bargaining Over Autonomy. San Diego: Department of Political Science, University of California, San Diego.

■ Ghai, Yash (2000). “Ethnicity and Autonomy: A Framework for Analysis”, in Ghai, Yash (ed.) Autonomy and Ethnicity: Negotiating Competing Claims. Cambridge: Cambridge University Press. (1-28).

■ Gurr, Ted Robert (1993). Minorities at Risk: A Global View of Ethnopolitical Conflicts. Washington D.C.: United States Institute of Peace.

■ Gustafson, Bret (2006). “Spectacles of Autonomy and Crisis: Or, What Bulls and Beauty Queens have to do with Regionalism in Eastern Bolivia”. Journal of Latin American Anthropology 11 (2): 351-379.

■ Hale, Henry E. (2004). “Divided We Stand: Institutional Sources of Ethnofederal State Survival and Collapse”. World Politics 56 (2): 165-193.

■ Hannum, Hurst (1990). Autonomy, Sovereignty, and Self-Determination: The Accommodation of Conflicting Rights. Philadelphia: University of Pennsylvania Press.

■ Hannum, Hurst (2004). “Territorial Autonomy: Permanent Solution or Step toward Secession?”, in Wimmer, Andreas; Goldstone, Richard J.; Horowitz, Donald L.; Joras, Ulrike and Schetter, Conrad (eds.) Facing Ethnic Conflicts: Toward a New Realism, Lanham: Rowman & Littlefield Publishers. (274-282).

■ Heintze, Hans-Joachim (1998). “On the Legal Understanding of Autonomy”, in Suksi, Markku (ed.) Autonomy: Applications and Implications, The Hague: Kluwer Law International. (7-32).

■ Holsti, Kalevi J. (1996). The State, War and the State of War. Cambridge: Cambridge University Press.

■ Horowitz, Donald L. (1985). Ethnic Groups in Conflict. Berkeley: University of California Press.

62

■ HRW, Human Rights Watch (2007). “Niger: Warring Sides Must End Abuses of Civilians: Combatants Engaged in Executions, Rape, and Theft”. Dakar: December 19, 2007. http://www.hrw.org/en/news/2007/12/18/niger-warring-sides-must-end-abuses-civilians (accessed May 12, 2009)

■ HRW, Human Rights Watch (2009). “Bolivia”. World Report 2009. New York. http://www.hrw.org/sites/default/files/related_material/bolivia_0.pdf (accessed May 12, 2009)

■ ICG, International Crisis Group (2004). “Bolivia’s Divisions: Too Deep To Heal?”. ICG Latin America Report No. 7. Quito/Brussels.

■ ICG, International Crisis Group (2005). “Southern Thailand: Insurgency, Not Jihad”. ICG Asia Report No. 98. Singapore/Brussels.

■ ICG, International Crisis Group (2007). “Southern Thailand: The Problem with Paramilitaries”. ICG Asia Report No. 140. Jakarta/Brussels.

■ ICG, International Crisis Group (2008). “Thailand: Political Turmoil and the Southern Insurgency”. ICG Asia Briefing No. 80. Bangkok/Brussels.

■ Jenne, Erin K. (2006). “National Self-Determination: A Deadly Mobilizing Divice”, in Hannum, Hurst and Babbitt, Eileen F. (eds.) Negotiating Self-Determination. Lanham: Lexington Books. (7-36).

■ Jenne, Erin K.; Saideman, Stephen M. and Lowe, Will (2007). “Separatism as a Bargaining Posture: The Role of Leverage in Minority Radicalization”. Journal of Peace Research 44 (5): 539-558.

■ Kalyvas, Stathis N. (2005). “Warfare in Civil Wars”, in Duyvesteyn, Isabelle and Angstrom, Jan (eds.) Rethinking the Nature of War. London: Frank Cass Publishers. (88-108).

■ Keenan, Jeremy (2008). “Uranium Goes Critical in Niger: Tuareg Rebellions Threaten Sahelian Conflagration”. Review of African Political Economy 35 (117): 449-466.

■ Keesing’s, Keesing’s Record of World Events (2008). 2008 Bolivia. Vol. 54, Page 48770. Bethesda: Keesing’s Worldwide.

63

■ Kolstø, Pål (2006). “The Sustainability and Future of Unrecognized Quasi-States”. Journal of Peace Research 43 (6): 723-740.

■ Krings, Thomas (1995). “Marginalisation and Revolt among the Tuareg in Mali and Niger”. GeoJournal 36 (1): 57-63.

■ Lapidoth, Ruth (1997). Autonomy: Flexible Solutions to Ethnic Conflicts. Washington D.C.: United States Institute of Peace Press.

■ Légaré, André and Suksi, Markku (2008). “Introduction: Rethinking the Forms of Autonomy at the Dawn of the 21st Century”. International Journal on Minority and Group Rights 15 (2-3): 143-155.

■ Martin, Adrian (2008). Tuareg Rebellions in Mali and Niger: 1990-Today. Washington D.C.: Center for Peace and Security Studies, Georgetown University. Unpublished Thesis.

■ Melvin, Neil J. (2007). Conflict in Southern Thailand: Islamism, Violence and the State in the Patani Insurgency. SIPRI Policy Paper No. 20. Stockholm: Stockholm International Peace Research Institute.

■ McSweeney, Bill (1999). Security, Identity and Interests: A Sociology of International Relations. Cambridge: Cambridge University Press.

■ Mozaffar, Shaheen and Scarritt, James R. (2000). “Why Territorial Autonomy Is Not a Viable Option for Managing Ethnic Conflict in African Plural Societies”, in Safran, William and Máiz, Ramón (eds.) Identity and Territorial Autonomy in Plural Societies. London: Frank Cass Publishers. (230-253).

■ Nordquist, Kjell-Åke (1998). “Autonomy as a Conflict-Solving Mechanism: An Overview”, in Suksi, Markku (ed.) Autonomy: Applications and Implications, The Hague: Kluwer Law International. (59-77).

■ Ohlson, Thomas (2008). “Understanding Causes of War and Peace”. European Journal of International Relations 14 (1): 133-160.

64

■ Pegg, Scott (2004). “From De Facto States to States-Within-States: Progress, Problems, and Prospects”, in Kingston, Paul and Spears, Ian S. (eds.) States-Within-States: Incipient Political Entities in the Post-Cold War Era. New York: Palgrave Macmillan. (35-46).

■ Pruitt, Dean G. and Kim, Sung Hee (2004). Social Conflict: Escalation, Stalemate and Settlement. 3rd Edition. New York: McGraw-Hill.

■ Roca, José Luis (2007). Fisonomía del Regionalismo Boliviano: La Otra Cara de la Historia. Santa Cruz: Editorial El País.

■ Rothchild, Donald and Hartzell, Caroline (2000). “Security in Deeply Divided Societies: The Role of Territorial Autonomy”, in Safran, William and Máiz, Ramón (eds.) Identity and Territorial Autonomy in Plural Societies. London: Frank Cass Publishers. (254-271).

■ Safran, William (2000). “Spatial and Functional Dimensions of Autonomy: Cross-national and Theoretical Perspectives”, in Safran, William and Máiz, Ramón (eds.) Identity and Territorial Autonomy in Plural Societies. London: Frank Cass Publishers. (11-34).

■ Saideman, Stephen M.; Dougherty, Beth K. and Jenne, Erin K. (2005). “Dilemmas of Divorce: How Secessionist Identities Cut Both Ways”. Security Studies 14 (4): 607-636.

■ Sambanis, Nicholas (2001). “Do Ethnic and Nonethnic Civil Wars Have the Same Causes?: A Theoretical and Empirical Inquiry (Part 1)”. Journal of Conflict Resolution 45 (3): 259-282.

■ Sorens, Jason (2004). “Globalization, Secessionism, and Autonomy”. Electoral Studies 23 (4): 727-752.

■ Stanovčić, Vojislav (1992). “Problems and Options in Institutionalizing Ethnic Relations”. International Political Science Review 13 (4): 359-379.

■ Suny, Ronald Grigor (1994). The Revenge of the Past. Stanford: Stanford University Press.

■ Sugunnasil, Wattana (2006). “Islam, Radicalism, and Violence in Southern Thailand: Berjihad di Patani and the 28 April 2004 Attacks”. Critical Asian Studies 38 (1): 119-144.

65

■ Tir, Jaroslav (2006). “Domestic-Level Territorial Disputes: Conflict Management via Secession”. Conflict Management and Peace Science 23 (1): 309-328.

■ Toft, Monica Duffy (2003). The Geography of Ethnic Violence: Identity, Interests, and the Indivisibility of Territory. Princeton: Princeton University Press.

■ UCDP, Uppsala Conflict Data Programme (2009a). Conflict Database: Niger http://www.pcr.uu.se/gpdatabase/gpcountry.php?id=118&regionSelect=1-Northern_Africa (accessed April 14, 2009)

■ UCDP, Uppsala Conflict Data Programme (2009b). Conflict Database: Thailand http://www.pcr.uu.se/gpdatabase/gpcountry.php?id=154&regionSelect=7-Eastern_Asia (accessed April 17, 2009)

■ Von der Heydt-Coca, Magda (2009). “Neoliberal Agenda in Bolivia and its Aftermath”. Perspectives on Global Development and Technology 8 (2-3): 347-371.

■ Walter, Barbara F. (2003). “Explaining the Intractability of Territorial Conflict”. International Studies Review 5 (4): 137-53.

■ Walter, Barbara F. (2006). “Information, Uncertainty, and the Decision to Secede”. International Organization 60 (1): 105-135.

■ Wolff, Stefan and Weller, Marc (2005). “Self-determination and autonomy: a conceptual introduction”, in Weller, Marc and Wolff, Stefan (eds.) Autonomy, Self-governance and Conflict Resolution: Innovative Approaches to Institutional Design in Divided Societies. London: Routledge. (1-25).

■ Zartman, I. William (2005a). “Need, Creed, and Greed in Intrastate Conflict” in Arnson, Cynthia and Zartman, I. William (eds.) Rethinking the Economics of War: The Intersection of Need, Creed and Greed. Washington D.C.: Johns Hopkins University Press. (256-284).

■ Zartman, I. William (2005b). “Analyzing Intractability”, in Crocker, Chester A.; Hampson, Fen Osler and Aall, Pamela (eds.) Grasping the Nettle: Analyzing Cases of Intractable Conflict. Washington D.C.: United States Institute of Peace Press. (47-64).

67

DOCUMENTSDETREBALLDEL’ICIp–NORMESDELLIURAMENT:

Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) ■ El principal objectiu de l’ICIP és promoure una cultura de la pau a Catalunya, així com arreu del món, donar suport a solu-cions pacífiques i a la resolució de conflictes i donar a Catalun-ya un paper actiu com a agent de la pau i de la investigació de la pau. L’ICIP, partint de la coherència entre els fins i mitjans, es regeix pels principis de promoció de la pau, de la democrà-cia, de la justícia, de la igualtat i de l’equitat en les relacions entre persones, pobles, cultures, nacions i estats. Té com a ob-jectiu treballar per a la seguretat humana, el desarmament, la prevenció i la resolució pacífica de conflictes i tensions so-cials, i l’enfortiment de les arrels de la pau i de la convivència, de la construcció de la pau i de la defensa dels drets humans.

Objectius de la publicació ■ L’ICIP vol crear un fòrum obert sobre temes relacionats amb la pau, els conflictes i la seguretat. El seu objectiu és obrir el debat i la discussió sobre els problemes actuals, tant teòrics com relacionats amb la recerca i el manteniment de la pau al nostre món. L’ICIP s’esforça per connectar un grup de veus eclèctic, com ara acadèmics, estudiants de doctorat, repre-sentants d’organitzacions no governamentals i representants institucionals, i per facilitar l’expressió de treballadors i es-criptors amb enfocaments innovadors i constructius en la pau i la resolució de conflictes.

Abast de la publicació (llista de temes) ■ L’ICIP s’interessa en les obres relacionades amb la pau, els conflictes i la recerca sobre seguretat. El seu objectiu és oferir coneixement innovador i plural sobre temes de metodologia de recerca per la pau, d’història i desenvolupament de les in-

68

vestigacions sobre la pau, educació per la pau, creació i man-teniment de la pau, resolució de conflictes, seguretat de les persones, drets humans, seguretat mundial, seguretat ambi-ental, estudis de desenvolupament relacionats amb la pau i la seguretat, legislació internacional relacionada amb la pau, la democràcia, la justícia i la igualtat, desarmament, gènere, identitat i ètica amb relació a la pau, la ciència i la tecnologia associades amb la pau i la seguretat.

Públic: ■ L’ICIP vol proporcionar materials accessibles, valuosos i ben documentats a totes aquelles persones interessades en la pro-moció de la pau. El nostre públic són acadèmics i investiga-dors, estudiosos de la pau i de la seguretat, treballadors de camp, representants institucionals i governamentals i el pú-blic en general.

El procés de revisió ■ Revisió feta per experts. Les presentacions hauran de ser envia-des directament a l’editor de la sèrie (recerca.icip@gencat.cat), que comprovarà si l’article compleix els criteris formals i ge ne-rals d’un article d’investigació, i posarà en marxa una revisió.

■ El procediment de revisió és de peer review. El director de la sèrie triarà dos revisors anònims, en general, membres de la junta editorial, però també pot encarregar una revisió externa.

■ Als revisors se’ls demana la redacció d’una ressenya en el ter-mini d’un mes després d’haver rebut el document. Els comen-taris han d’indicar clarament una d’aquestes quatre opcions: (1) acceptar sense canvis, (2) acceptar amb canvis menors, (3) per metre una segona presentació després d’haver fet canvis im-portants, i (4) rebutjar. Les opcions de la 2 a la 4 requereixen alguns comentaris detallats. Si un article és acceptat (opció 1 o 2), es demana als revisors que ajudin als autors a corregir els petits errors lingüístics o d’altres mitjançant anotacions en el

69

manuscrit. Si per a aquesta tasca utilitzen la funció de control de canvis, caldrà que s’assegurin que les observacions són anò-ni mes.

Qui pot presentar articles? ■ El criteri principal per a la presentació d’articles d’investigació és la consideració que aquest text pot ser presentat a una bona revista de acadèmica.

■ S’espera del personal de l’ICIP, col·laboradors i visitants afi- liats que presentin un article relacionat amb la seva investi-gació mentre són a l’ICIP.

Sistema de presentació ■ Totes les presentacions es poden fer a l’adreça de correu elec-trònic de l’ICIP: recerca.icip@gencat.cat amb “Article d’in-ves ti ga ció – presentació” com a assumpte del missatge.

Nota biogràfica de l’autor ■ Tots els autors han de presentar una breu nota biogràfica que inclogui el nom complet, afiliació, adreça de correu elec-trònic, informació de contacte si cal i un historial professional breu. Aquesta informació s’haurà d’indicar en un full a part amb el títol. Qualsevol altra referència personal ha de ser eliminada de la presentació per tal de garantir-ne l’anonimat.

Resum ■ Tots els treballs hauran d’incloure un resum en anglès (150 paraules màx.).

Paraules clau ■ També s’exigeix una llista de quatre a sis paraules clau.

Llenguatge i estil ■ Els autors poden presentar articles redactats en català, cas-tellà o anglès. La presentació ha d’estar escrita amb claredat i ha de ser de fàcil lectura, amb títols que assenyalin el co men-

70

ça ment de cada secció. El document s’ha de presentar amb la font Arial 11 a doble espai i les pàgines han d’estar nu me rades.

■ Els treballs no poden superar les 15.000 paraules (incloses les notes a peu i les referències). Els articles més llargs es tor-naran a l’autor amb la petició que siguin abreujats. Els treballs que requereixen una presentació de les dades més extensa poden afegir-les en un apèndix que es comptarà per separat. Els apèndixs hauran de presentar les dades en un format de fàcil lectura i condensat.

■ No s’acceptaran treballs que necessitin una revisió lingüística extensa. L’autor ha d’aplicar les petites correccions lingüís-tiques (així com les modificacions necessàries) suggerides pel revisor abans de l’edició final del document.

Notes al peu ■ Es poden utilitzar notes al peu per proporcionar al lector in-formació relacionada amb el tema de l’article. Les paraules de les notes també es comptabilitzaran.

Bibliografia ■ Sistema de dades d’autor de Harvard. En aquest sistema, les fonts se citen breument en el text, en general entre parèntesis, per cognom de l’autor i data de publicació. Les cites curtes s’amplien en una llista de referències en ordre alfabètic on es proporciona la informació bibliogràfica completa. Les refer-ències bibliogràfiques han de seguir el Chicago Manual of Style (15a edició).Vegeu la guia ràpida per a una citació a l’estil de Chicago a:http://www.chicagomanualofstyle.org/tools_citationguide.html Generadors de cites:http://www.workscited4u.com/ http://citationmachine.net/

71

I C Ip WORKINgpApERS

2009 / 9

LeccionesdepazenAceh:descentralizaciónadministrativaylibertadpolíticacomoestrategiadepacificaciónenAceh,per Javier Gil (disponible en català, castellà i anglès)

2009 / 8

Indigenouspeople’smobilizationandtheirstruggleforrightsinColombia,per Farid Samid Benavides (disponible en català, castellà i anglès)

2009 / 7

AcriticalapplicationofsecuritizationTheory:overcomingthenormativedilemmaofwritingsecurity,per Catherine Charrett (disponible en català i anglès)

2009 / 6

Bringingactorsandviolentconflictintoforcedmigrationliterature.amodelofthedecisiontoreturn,per Inmaculada Serrano (disponible en català i anglès)

2009 / 5

Larecercad’unaregulaciódelcomerçinternacionaldediamants,per Franziska Bieri (disponible en català i anglès)

2009 / 4

LesidentitatsdeHezbollahilasevarellevànciaperal’estudidelaculturailareligióenlesRelacionsInternacionals,per Pol Morillas Bassedas (disponible en català i anglès)

2009 / 3

¿Eleccionesen2009?AvancesyobstáculosdelaconstruccióndepazenCostadeMarfil,per Albert Caramés (disponible en català, castellà, anglès i francès)

2009 / 2

prohibiciódesubmissióanoujudicienelsistemainteramericàdedretshumansieneldretcomparat,per Priscila Akemi Beltrami (disponible en català i castellà)

2009 / 1

Conflictpreventionanddecentralizedgovernance:someremarksaboutthestateoftheartintheoryandpractice,per Rafael Grasa i Arnau Gutiérrez Camps (disponible en català i anglès)

All numbers available at / Tots els números disponibles a: http://www.gencat.cat/icip/eng/icip_wp.html

GRAN VIA DE LES CORTS CATALANES 658, BAIX08010 BARCELONA (SPAIN)T. +34 93 554 42 70 | F. +34 93 554 42 80ICIP@GENCAT.CAT | WWW.ICIP.CAT

Auto

nom

ia ter

rito

rial

i co

nflic

tes

d’au

tode

term

inac

ió: O

port

unita

t i v

olun

tat -

Caso

s de

Bol

ívia

, Níg

er i

Tailà

ndia

ICIP

201

0/01