DOSSIER DE RECUPERACIÓ

INS Ramon Turró i Darder MÚSICA 3r d’ESO, curs 2012/13 Virginia Gómez

1

MÚSICA 3r d’ESO

DOSSIER DE RECUPERACIÓ

Nom i cognoms:

Grup:

El dossier consta de dues parts. La primera conté la part teòrica

que hem treballat durant el curs i la segona tot el seguit

d’activitats que haureu de realitzar i lliurar el dia de l’examen.

Cal presentar les activitats en un full a part (per tant no serà

necessari que imprimiu aquest dossier)

És condició indispensable per a presentar-se a l’examen

la realització i entrega d’aquest dossier.

L’examen de recuperació serà el dimarts 3 de setembre

a les 8:30h.

Ànims!


2

1 LA MÚSICA POPULAR URBANA

QUÈ ÉS LA MÚSICA POPULAR URBANA? La música popular, per contraposició a la música culta (popularment coneguda com a música

clàssica, aquella que requereix uns coneixements força elevats de llenguatge musical i tècnica

instrumental per poder interpretar-la), és una música de més fàcil interpretació i sense tanta

complexitat en el seu llenguatge.

Podem diferenciar dos àmbits en la música popular:

MÚSICA POPULAR TRADICIONAL MÚSICA POPULAR URBANA

Transmesa de generació en generació

des de temps més o menys antics.

Importància de la tradició oral.

NO coneixem els autors.

Forma part del patrimoni cultural d’un

poble en concret, de la seva tradició.

Serveix com a element identitari.

Està relacionada amb rituals culturals

(festes populars, danses o balls

tradicionals, sovint amb instruments

propis).

Es produeix avui en dia a les societats

urbanes. És actual.

Té la intenció d’arribar a un públic

massiu.

És el reflex d’un moment històric actual

(connexió amb la societat).

Els autors són coneguts.

Té un procés de difusió molt ràpid, amb

molta importància dels motius comercials

(èxits musicals poc duraders, gustos que

canvien ràpidament).

Importància de diferents professionals en

el procés cap a l’èxit comercial: bon

màrqueting, productors, discogràfiques,

arranjadors, mànagers, locutors,

discjòqueis...

Importància de la indústria de la

comunicació per a la propagació musical

(mitjans de comunicació, nous avenços

tecnològics).

Element d’identificació juvenil (i de

diferenciació respecte als adults).

Tot i la dificultat per definir el concepte de música popular urbana, existeix un mínim consens

en aquests aspectes:

1. Es difon pels mitjans de comunicació (avui en dia mitjans de comunicació de masses).

2. Existeix en un context de mercat (això genera confusió entre la creació artística i la

lògica de consum).

3. És expressió del present: omnipresent, quotidiana i no transcendent.

La música popular és un bé de consum i, com a tal, un producte sotmès a les lleis de producció,

demanda i comercialització. Això genera una contínua tensió entre la indústria, que pretén generalitzar

determinats aspectes musicals per fer-los rentables, i el compositor, que defensa la seva llibertat

creativa.


3

Unida per llaços molt estrets amb la societat que la crea, la música popular urbana mostra

ràpidament els seus canvis. Ens acompanya dia a dia des de la ràdio, la televisió, el fil musical,

el cinema, la publicitat..., perquè la clau del seu èxit és la seva capacitat d’evolució i renovació,

adaptant-se a tots els canvis possibles i proposant noves estratègies per avançar.

La música popular urbana actual abasta una gran varietat d’estils i tendències que tenen el seu

origen en una arrel comú: la unió de la música negra nord americana i la música blanca

europea.

2 ELS ANYS 50

CONTEXT:

Després del 1933 es donà una fugida massiva d’emigrants europeus cap els Estats

Units d’Amèrica (EEUU, EUA) i després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) el

territori europeu quedà destrossat. Això va fer que el centre de producció de cultura

popular canviés d’Europa a EEUU.

D’altra banda, es produïren importants canvis tecnològics com les noves tècniques

d’enregistrament, l’electrificació dels instruments i el desenvolupament de la ràdio i la

televisió.

Els joves es van consolidar com a grup social diferenciat (amb la música popular, el

cinema, els cotxes... com a elements diferenciadors) i amb capacitat de consum en oci.

EUA

MÚSICA NEGRA MÚSICA BLANCA

Vitalista i rítmica De caire tradicional

Rhythm ‘n’ Blues Country

Als anys 50 als EUA, el món musical dels blancs i dels negres estava molt diferenciat, fins al

punt d’existir emissores de ràdio dedicades a la música de color (Race Music) i discs destinats a

la població de color (Race Records). A partir dels anys 50 es canviarà la denominació de Race

Music, amb excessives connotacions racistes, per la de Rhythm&Blues (R’n’B). El

Rhythm&Blues és, per tant, un nom genèric que designa la música de ball de tradició negra.

Aquesta música va ser cada cop més acceptada entre el públic blanc, sobretot entre els joves,

que es sentien més propers i identificats amb ella. Les discogràfiques, per treure’n profit, van

començar a produir covers: versions de les cançons dels músics negres però interpretades per

cantants blancs.

El Rock and Roll (R’n’R) és una versió blanca del R’n’B. Un discjòquei de Cleveland, Alan

Fred, fou el primer a programar, primer a la ràdio i després en concerts públics, les figures del

R’n’B de més acceptació en el món juvenil dels blancs. Aquests concerts públics es deien

“Moondog’s Rock’n’Roll Party” i d’aquí en sortirà l’expressió Rock’n’Roll (gronxar i girar).

El que va fer del Rock & Roll un fenomen sociològic sense precedents va ser la seva arribada en

el moment en què els joves cercaven uns signes d’identitat propis. El teenagers (edats

acabades en “teen”, de 13 a 19 anys) tenien poder adquisitiu i buscaven una oferta d’oci que


4

satisfés les seves necessitats i oposada a la dels adults. La societat conservadora americana no

entenia l’enrenou que provocava aquesta nova música i aviat van sorgir crítiques des de

diferents sectors. Però la indústria discogràfica va veure clarament en aquell moviment

musical el negoci en què podia convertir-se i va recolzar fortament aquesta música. D’altra

banda, la joventut buscarà en els personatges de la vida pública els ídols que reflectissin el seu

inconformisme i rebel·lia (James Dean, Marlon Brando, Elvis Presley!)

R’n’R BLANC R’n’R NEGRE Versió blanca del R’n’B negre. Continuïtat del R’n’B negre.

BILL HALEY & THE COMETS

BUDDY HOLLY & THE CRICKETS

ELVIS PRESLEY

JERRY LEE LEWIS

CARL PERKINS

CHUCK BERRY

LITTLE RICHARD

FATS DOMINO

BO DIDDLEY

Es considera que el R'n'R neix l'any 1954 amb el llançament de la cançó Rock around the clock de Bill

Haley and The Comets. Un any més tard, va ser inclosa dins la BSO de la pel·lícula Blackboard Jungle

(Rebel·lió a les aules). En aquesta pel·lícula, dirigida per Richard Brooks, un grup de joves adolescents

destrueixen els discs de jazz dels seus pares. La pel·lícula va ser una veritable revolució, expliquen que

els joves entraven al cinema tranquils, però tant bon punt sonava la cançó es transformaven,

s'aixecaven dels seients i es posaven a ballar, arrencaven les butaques, de vegades es barallaven entre

ells... ni un sol cinema dels EUA va lliurar-se dels incidents. Les autoritats de molts estats van prohibir

la pel·lícula i a Bill Haley li van ploure atacs per tot arreu.

Un dels primers cantants negres que va aconseguir fama internacional va ser Chuck Berry que,

a diferència d’altres artistes, era també l’autor de les cançons que interpretava. Chuck Berry

establirà amb les seves composicions les característiques de l’autèntic Rock&Roll:

introduccions incisives de guitarra, solos senzills i recognoscibles, melodies fàcils de recordar,

una posada en escena explosiva i lletres que expliquen en clau d’humor les inquietuds juvenils.

Little Richard Chuck Berry


5

Però va ser amb l’arribada d’Elvis Presley quan el R’n’R assolí la categoria de fenomen de

masses. Elvis no era compositor, sinó un intèrpret amb molta empenta i una imatge “blanca”

que els mitjans de comunicació van poder portar a les llars americanes i de tot el món (tot i

que els seus moviments de maluc foren considerats sexuals i agressius, arribant a ser censurat

en televisió, i batejant-lo com a Elvis “the pelvis”). Amb el seu primer disc, publicat el 1954, va

iniciar una carrera imparable que li valdria el sobrenom de “Rei del rock and roll” i el

convertiria en llegenda.

Bill Haley & The Comets Buddy Holly Elvis Presley

Quan va esclatar el fenomen fan la reacció va ser increïble i d’histèria. Les estrelles del

rock’n’roll eren aclamades i perseguides i els pares pensaven que la música corrompia als seus

fills. A la televisió es feien campanyes contra el rock’n’roll i els predicadors ensenyaven que

aquesta música era una manifestació del mal. Però, malgrat les adversitats, el canvi en la

trajectòria de la música popular occidental era imparable.

3 ELS ANYS 60 ALS ESTATS UNITS

Els anys seixanta estan marcats per greus problemes polítics i per una extraordinària agitació

social.

El Ku Klux Klan continua actiu.

Guerra del Vietnam (1958-1975). Des de 1964 milers de nois nord americans són

enviats a la guerra. Els EUA retiraran les seves tropes l’any 1973.

1963, assassinat de J. F. Kennedy.

28 d’agost de 1963: manifestació pels drets civils a Washington DC. Martin Luter King

(premi novell de la pau, assassinat el 1968) pronuncia el seu discurs “I have a dream”.

1969, primer viatge a la lluna amb l’Apol·lo 11.

Sorgeix el que anomenen CONTRACULTURA: moviment social format per grups de

persones que desafien i rebutgen durament les normes de la cultura dominant perquè

no es troben a gust amb el sistema que els regeix i intenten canviar-lo. En aquest

context, el moviment contracultural es caracteritza per la condemna al materialisme,

la violència, la segregació racial, el masclisme i la intervenció bèl·lica dels EUA.

Defensaran l’amor, la llibertat, la pau, la natura i la igualtat de drets.

Mentre els moviments de protesta a favor d’una major equitat i justícia social es succeeixen, la

música incorporarà totes aquestes reivindicacions per cantar-les-hi al món, i canviar-lo.


6

El Soul serà el mitjà d’expressió de la població negra, amb cançons que recullen un aspecte

social i crític molt marcat, i que es van convertir en veritables himnes de la seva lluita pels

drets civils i la seva identitat. Soul significa ànima, i es caracteritza per un estil vocal estripat,

hereu del gospel, en el que preval el feeling del cantant, és a dir, la seva capacitat per convertir

les interpretacions en pur sentiment. Té a més un so influït per les bandes de jazz, en què es

reforcen els metalls (trompetes i trombons) i els saxos. Els músics de Soul es van agrupar

entorn de dos segells discogràfics: Staxs i Tamla-Motown. Entre els artistes cal destacar: Ray

Charles, Otis Redding, Sam Cooke, Ben E. King, Aretha Franklin, James Brown, Diana Ross &

The Supremes, The Jackson Five, Marvin Gaye i Stevie Wonder.

Otis Redding Diana Ross & The Supremes The Jackson Five

D’altra banda, un grup d’intel·lectuals i músics de Nova York aprofundeixen en la música

folklòrica dels EUA, recopilant i catalogant cançons, enregistrant a vells músics, revaloritzant la

guitarra acústica i reeditant obres antigues. D’aquesta recerca en sorgirà el moviment Folk, i a

partir d’aquest la cançó protesta (contracultural), que defensava l’emancipació de la

població negra, el respecte a la natura i el rebuig a la Guerra del Vietnam. Entre les

característiques d’aquest moviment cal destacar:

Cerca de l’autenticitat (no busquen ser comercials).

Reivindicació de les arrels de la música americana i oposició al so elèctric (Pete Seeger i

Woodie Guthrie com a referents).

Importància de l’autoria personal i del missatge, no de la producció en sí. Es tracta de

cançó d’autor.

Importància dels textos, amb compromís social i polític.

Voluntat de crear consciència social a través de l’art.

La cançó protesta va evidenciar que la música popular podia anar més enllà de les cançons

d’amor i dels sons contundents del rock, que podia reflectir la realitat i, fins i tot, canviar-la.


7

Joan Baez Bob Dylan Leonard Cohen

La dècada dels seixanta també és la dels macrofestivals. Tot i que en anys anteriors ja s’havien

organitzat grans concentracions musicals, els festivals dels seixanta són esdeveniments

representatius de la cultura juvenil del moment, amb músics de tots els estils de moda, i van

lligats a la difusió del moviment hippy (contracultural).

Lloc Data Nombre

d’espectadors

Festival de Monterrey 16-18 de juny de 1967 50.000

Miami Pop Festival 4 i 5 d’agost de 1968 90.000

Festival de Newport 20-22 de juny de 1969 150.000

Atlanta Pop Festival 4 i 5 de juliol de 1969 140.000

Woodstock Music and Art Fair Festival 15-17 d’agost de 1969 450.000

Festival de Louisville Setembre de 1969 120.000

Concert a Altamont 6 de desembre de 1969 300.000

El festival de Woodstock va ser el més famós i important de tots. Amb tres dies de música

ininterrompuda, ha passat a ser un símbol dels anys seixanta.


8

D’altra banda, en aquesta dècada sorgiran tot un seguit de músics imprescindibles i difícils de

classificar en un o un altre moviment. Entre ells destaquem:

Janis Joplin Jimi Hendrix The Doors

4 ELS ANYS 60 A EUROPA

Els dos estils de rock (el blanc i el negre dels anys 50) arriben de seguida a Europa i s’hi difonen

ràpidament, especialment a Anglaterra (Liverpool). A principis dels seixanta apareixen en

aquest país dos dels grups més importants:

Anys 50, EUA Anys 60, EUROPA

R’n’R blanc THE BEATLES

La seva música exemplifica l’anomenat so

Liverpool: amplificació moderada, arranjaments

vocals compactes i afinats, ús d’acords simples,

tempo alegre i tornades fàcils de recordar...

Considerats els iniciadors de la música Pop

(música moderna adreçada al consum massiu i

basada en la cara més amable del R’n’R)

Música POP

R’n’R negre

(R’n’B)

THE ROLLING STONES

El seu nom provés d’un blues que cantava Muddy

Waters titula Rolling Stone (bala perduda).

Caracteritzats pel seu so enèrgic i la seva actitud

provocadora i inconformista. Amb la publicació

del seu single Satisfacction (1965) inauguren l’era

del Rock (ja no del R’n’R) marcant el model per al

nou estil.

Música ROCK


9

També sorgirà l’anomenat moviment Mod, format per jover obrers o aturats dels barris

perifèrics de les ciutats industrials que descriuen amb la seva música la desesperança de la

seva vida quotidiana en un to violentament crític. Es caracteritza per un ritme molt enèrgic,

una lletjor vocal intencionada i la integració de diversos estils dins d’una mateixa cançó. Entre

els seus principals representants destaquen The Kinks i The Who. Les característiques del

moviment mod romandran en corrents posteriors com el punk o el new wave.

Els grups anglesos van obtenir un èxit sense parangó als Estats Units donant lloc al que

s’anomenà la british invasion. A partir de llavors, la música ja no tindrà un únic centre.

5 ELS ANYS 70: DIVERSIFICACIÓ DE

L’ESCENA ROCK

Els anys 70 són un període marcat per la desorientació ideològica amb una pèrdua dels ideals

dels 60: l’intent de la joventut dels 60 de canviar el món ara es veu com a una utopia. S’ha

perdut la confiança en les institucions i en el progrés econòmic. La greu crisi econòmica fa que

els preus pugin, els sous s’estanquin i l’atur augmenti. Pels joves no hi queda res.

D’altra banda, ja des de finals dels anys seixanta i responent a l’agitació social del moment la

música es diversifica en nombrosos estils diferents, reflex d’un complex mosaic d’opcions vitals

i de pensament. Els avenços tecnològics, el desenvolupament dels estudis de gravació,

l’aparició del videoclip, la gran difusió de la música per interessos comercials i les grans gires

(amb una enorme audiència) contribuiran a aquesta diversificació.

Un llistat d’estils que sorgeixen als anys 70 inclou tendències molt diverses: rock progressiu,

rock simfònic, techno rock, glam rock, hard rock, heavy, funk, disco, reggae o punk són alguns

dels més representatius.

Mentre el Rock Simfònic utilitza l’orquestra com a un instrument més en un pla d’igualtat

amb els instruments del rock, el Rock Progressiu anirà més enllà, desenvolupant fins a

l’extrem l’experimentació, molt influïda per l’avantguarda clàssica. Algunes de les seves

característiques són:

Intel·lectualització del rock: discos conceptuals.

Experimentació sonora en detriment del format cançó.

Apropament al format orquestral.

Cançons molt llargues i melòdiques.

Instrumentacions i harmonies complexes (en detriment del text).

Lletres curtes, de temes místics, futuristes o surrealistes.

Improvisacions virtuosístiques.

Ús de sintetitzadors per obtenir timbres nous.

Posades en escena molt espectaculars: llums, projeccions, efectes de fum... en busca

de l’obra d’art total!


10

Alguns dels seus principals representants són:

Pink Floyd Jethro Tull

Frank Zappa King Crimson

El Glam Rock intentarà retornar espontaneïtat i frescor al rock. Aquesta tendència s’unifica

per la imatge plena de frivolitat, color, jovialitat i la teatralitat als escenaris (i no per la música

en sí). A les actuacions es busca l’escàndol i la provocació, amb muntatges escènics

grandiloqüents i extravagants. Musicalment parlant, el Glam Rock suposa una barreja d’estils

musicals amb tendència cap al pop i la música de varietats. El Glam (de glamour: sofisticació,

encant, seducció) s’associa a una sèrie de cantants i grups que exploten una imatge sofisticada,

amb molt maquillatge, cabells tenyits, robes brillants i exagerades, i que juguen amb una

descarada ambigüitat sexual.

David Bowie Queen


11

Al llarg de la dècada dels setanta es donarà la transició del Hard Rock o Rock Dur al Heavy

Metal. Com a característiques principals del Hard Rock podem assenyalar:

Potencien la part més salvatge i agressiva del rock.

Secció rítmica molt potent.

Riffs (frase musical distingible i que es repeteix al llarg de la peça) repetitius i

contundents.

Solos de guitarra virtuosos i vertiginosos.

Ús de distorsionadors, filtres i pedals d’efectes.

Veus enèrgiques, agudes i estridents.

Sonorització molt potent.

Les principals formacions de rock dur d’inicis dels 70 són:

Led Zeppelin Deep Purple Black Sabbath

El Heavy Metal extremarà aquestes característiques, amb veus encara més agudes,

estridents i distorsionades. La temàtica de les seves lletres es centrarà en temes místics,

satànics i fantàstics. D’altra banda, fomentaran una estètica molt concreta, amb cabells llargs,

cuir, botes, pantalons cenyits, elements medievals, de bruixeria i satanisme. Entre les diverses

bandes podem destacar:

AC/DC Iron Maiden Aerosmith Metallica

Altres tendències del rock les trobem al Jazz Rock (Chicago), Techno Rock (Kraftwerk) o Rock

Llatí (Santana).


12

6 ELS ANYS 70: EL REGGAE i EL PUNK

El Reggae és una música absolutament nova, nascuda a Jamaica i associada als rude boys, els

delinqüents dels carrers de Kingston (capital de l’illa), però també és la música d’un altre grup

de proscrits, els rastafaris. S’origina com a desenvolupament del Rocksteady i del Ska, amb un

estil més pausat. Les cançons reggae mostren tota la ideologia rastafari i la lluita contra la

injustícia i la civilització occidental corrupta. Serà una música fortament polititzada.

El moviment rastafari és un moviment sociocultural i religiós que sorgeix a principis dels anys 30 als

barris marginals de la capital de Jamaica i que considera a l’emperador d’Etiòpia, Haile Selassie I, com a

encarnació de Déu. Defensen la pau, l’amor i la fraternitat i creuen que arribarà el dia en què tots els

descendents d’esclaus negres africans podran tornar a la terra promesa, Etiòpia.

A les lletres, sovint trobarem referències a Babylon (concepte de crítica al sistema capitalista i

la societat de consum, o a tot allò dolent vital i espiritualment parlant), Zion (la terra promesa),

Jah (Déu) i Ganjah (l’herba sagrada, canal directe amb Déu, que ajuda a la meditació i a accedir

a la saviesa).

A nivell musical, el reggae es caracteritza per un ritme lent i sincopat en compàs de 4/4 i pel

silenci de l’acompanyament al primer temps fort.

Bob Marley

El Punk sorgeix a Anglaterra durant la segona meitat dels anys 70 (el primer festival punk es

celebrà al 100Club de Londres l’any 1976) en un moment de greu crisi econòmica, amb molts

joves a l’atur, i quan l’escena musical estava protagonitzada per supergrups que basaven el seu

èxit en espectaculars muntatges escènics. El moviment punk parteix d’un esperit de rebel·lió

per destruir l’ordre establert (critiquen el treball, la família, l’educació, el capitalisme, la

massificació del rock...).

Va estar protagonitzat pels joves avorrits i rabiosos que, sense saber tocar ni cantar, fan una

música que és un crit de ràbia i odi, amb un estil cru i agressiu, i una estètica basada en la

lletjor i en la violència (pels de punta amb talls impensables de colors cridaners, imperdibles

com a joies, parafernàlia militar i robes destrossades).


13

Alguns dels seus principis són:

El rock està mort. Rock sucks!

Lema: NO FUTURE.

Pessimisme i nihilisme.

Anarquisme: creuen que els governants són corruptes i que el millor és que cadascú es

governi a sí mateix.

Reivindicació de l’agressivitat i del “feisme”.

Musicalment parlant:

Formació instrumental molt simple basada en guitarres (molt distorsionades), baix i

bateria (ritme quadrat i accelerat).

Riffs simplíssims amb pocs acords.

Absència de melodia en una mena de semiparlat que utilitza un àmbit molt reduït i

amb poques notes. Les veus apareixen distorsionades i cridades.

POGO, forma característica de ballar atribuïda a Sid Vicius (baixista dels Sex Pistols)

que consisteix en saltar com una molla donant-se cops de cap els uns amb els altres.


14

7 ELS ANYS 70: LA MÚSICA DISCO

Els inicis de la música Disco es donen a mitjans dels anys 70 quan sorgeixen uns nous

espais per a la música: les discoteques. En un principi, es tractava d’una música minoritària i

marginal, doncs moltes discoteques eren clubs gays (algunes de les discoteques més

emblemàtiques a New York foren Paradis Garage, Better Days, Continental Baths…).

La música disco es caracteritza per situar la secció rítmica en un paper absolutament

protagonista i no com l’habitual acompanyament. Augmenta els canals de baix i bateria per

col·locar-los en un primer pla, deixant enrere a l’orquestra i la veu del cantant. El seu so

característic és el de les veus soul juntament amb ritmes de sintetitzador i caixes de ritmes

electròniques.

En oposició al sistema de compositors i grups de rock, la música disco està feta per productors

i deejays (DJ), encarregats de crear un continu sonor mitjançant la programació de discos en

un determinat ordre, el que donarà lloc a la cultura dance que continua vigent avui en dia. Els

DJ punxaran sobretot funk i soul.

La música disco busca complir amb la seva pròpia funció: estar al servei de la pista de ball!! Així doncs,

parlem d’una música utilitària, sense pretensions artístiques ni contraculturals.

Retrats cinematogràfics:

Saturday Night Fever (1977): BSO de Bee Gees, la més venuda de la història del

cinema occidental. Contribueix a la consolidació d’imatges i hàbits (look Toni Manero).

Grease (1977-1978 a partir d’un musical de Broadway de 1971): You’re The One That I

Want’, Summer Nights, Sandy i altres temes al Top 10 per setmanes.

Mainstream: Neologisme d'origen anglès (CORRENT PRINCIPAL) que es fa servir per designar els

treballs que compten amb grans mitjans per a la seva producció i comercialització, i que arriben amb gran

facilitat al gran públic. Artísticament es pot fer servir amb un matís despectiu, per caracteritzar obres de

caràcter comercial i poc innovador. També es pot fer servir amb un to neutre, per designar les obres que

pertanyen a artistes consagrats o a corrents artístics consolidats.


15

La música disco es convertirà en el mainstrem alternatiu al rock. A finals dels 70 serà un nou

filó per a les discogràfiques (música creada per a ser ballada a les discoteques). Paral·lelament,

el rock continuarà erigint-se com la música autèntica (canvi de paradigma!) i els punks adopten

com slogan “disco sucks!”.

Aquest estil ha estat un autèntic fenomen social, barrejant per primer cop en un mateix espai

(la pista de ball) a persones de totes les ètnies, nivells socials i tendències sexuals.

Gloria Gaynor Donna Summer ABBA

Bee Gees Village People

Amb l’aparició de la música disco, s’anirà consolidant la figura del DJ com a creador (equivalent

a l’intèrpret i compositor en el pop-rock). El DJ unifica el repertori en funció del tempo i de les

característiques rítmiques (recordem que es tracta d’una música utilitària). Progressivament

apareixeran noves tècniques de manipulació dels discos com l’scratch, parlar sobre la base

enregistrada...

Alhora, sorgirà una polèmica sobre l’autenticitat vigent encara avui en dia:

El DJ i el productor són tècnics o artistes?

Manipulació discos vs manipulació d’instruments.

Recreació de música ja existent o creació en temps real?

8 ELS ANYS 70: EL VIDEOCLIP

LA REVOLUCIÓ AUDIOVISUAL.

Context: La música disco com a mainstream.

Pop i rock escorats cap al sò electrònic: rock electrònic (Kraftwerk), tecno-pop

(Depeche Mode)...

Context de crisi internacional de les empreses discogràfiques (crisi mundial del petroli).

Aparició de nou format promocional: el videoclip.


16

Enregistrament audiovisual promocional d’un single, destinat a la seva difusió massiva

(per televisió).

ANTECEDENTS DEL VIDEOCLIP.

Films d’animació musical a partir dels 1920s (Fantasia…)

Musicals cinematogràfics (sovint derivats dels teatrals)

Primers experiments: promocions puntuals en cinema (Beatles amb Penny Lane,

Strawberry Fields Forever...)

Pel·lícules d’estrelles del rock i el pop dels 1950-1960s

Experiments de video-art 1970s

Al 1975 el video-clip de Bohemian Rapsody (Queen) a la gala Top of the Pops

repercuteix significativament en les vendes del single (considerat 1er videoclip).

DIFUSIÓ DEL VIDEOCLIP.

Experimentació audiovisual a finals dels 70s (Bowie)

La MTV comença a emetre l’1 d’agost de 1981 (Video Killed the Radio Star !!)

La TV temàtica (model Top 40 – Los 40 Principales ) és conseqüència de la puixança del

videoclip i també es converteix en incentiu de la producció.

Salt qualitatiu el 1983: Thriller de John Landis per a Michael Jackson.

Els intèrprets de més èxit seran els que millor s’adaptin al nou format: Michael

Jackson, Dire Straits, Madonna, etc.

9 ELS ANYS 80

Després del punk res va tornar a ser el mateix. Havia aconseguit arrencar les arrels de la

indústria de l’entreteniment, consolidant una nova tendència, allunyada de la corrent

mainstream, que continuarà cercant noves idees durant els anys 80.

Els segells independents que havien sorgit amb el punk permetran l'aparició de grups amb

pocs medis però amb idees fresques que es consoliden als anys 80 dins de l'estil de la New

Wave (nova onada). La indústria discogràfica reaccionarà oferint un pop envoltat de

modernitat i difós a través del videoclip, emès a cadenes especialitzades com la MTV i capaç

d’universalitzar el gust i el consum de la música.

La New Wave sorgirà al Regne Unit i tindrà un llarg desenvolupament gràcies al

recolzament massiu de les ràdios i els segells independents. Agruparà tendències diverses i

elements heterogenis, retornant a la brillantor del pop, amb la seva jovialitat i les seves

melodies encomanadisses. A grans trets podem dir que:

L’estructura musical i melodia estan molt cuidades, amb importància de la qualitat de

la veu.

Predomini de la imatge: recupera la disfressa glam com a signe d’identitat de la tribu

urbana a la que pertany.


17

Dóna importància a l’originalitat en actituds, temes, lletres i influències d’altres

músiques.

A més dels temes tradicionals del pop (amor, diversió) introdueixen nous continguts

com el pacifisme o l’ecologia, apostant pel mestissatge i per un futur altament

tecnificat i igualitari.

The Police Talking Heads Simple Minds

U2 The Cure

Al mateix temps, des dels anys 80 endavant tindrà molta importància la corrent

mainstream, una línia musical basada en els estils de rock i pop més clàssics que arribarà al

gran públic.

Bruce Springsteen Dire Straits Madonna

Tina Turner Michael Jackson


18

10 UNA NOVA SUBCULTURA: EL HIP HOP

El hip hop és tota una cultura que s’expressa en quatre elements bàsics: les arts gràfiques

(graffiti), el ball (breakdance), la música (DJ) i el missatge (MC).

El hip hop neix a finals de la dècada del 1970 a les zones marginals del sud del Bronx (ghetto

negre de Nova York), on les festes als centres esportius i als carrers eren l’única alternativa

dels joves a les sofisticades discoteques del centre a les que no podien accedir. En aquestes

block parties utilitzaran sistemes mòbils de so molt amplificats i serà el DJ qui seleccioni i

mescli els discos donant peu al ball. Els seus inicis són com a cultura lúdica però el gir

conservador i repressiu dels EEUU els conduirà cap a una actitud contracultural (nou punk).

El terme hip hop fa referència a la manifestació artística i musical en la seva globalitat. El rap és un terme

estrictament musical i es defineix com la improvisació de lletres sobre música, en un estil semiparlat i

entretallat de gran complexitat rítmica.

Característiques del hip hop.

La seva cèl·lula principal és el break, el seu ritme base. Són compassos d’enganxi en els

que el percussionista canvia el ritme amb un redoble o un sol. Enllaçant diversos breaks es

produeix una música de gran complexitat rítmica.

Els seus protagonistes són el DJ (deejay), que selecciona els breaks, i el MC (mestre de

cerimònies), que inventa les rimes sobre el ritme base del break.

Els temes reflectien inicialment la vida de les comunitats marginals, el desig de luxe, la

violència “pandillera”, la presó, les drogues, etc. Però el hip hop ha sabut evolucionar

integrant tot tipus de temàtiques i ha permès l’entrada de la joventut blanca, que també

l’ha utilitzat com a vehicle de rebel·lia i crítica.

La seva essència narrativa s’expressa a través dels “rapeos” i del so. Els llargs “rapeos” són

els que expliquen la història directament, però també ho fan a través del so doncs

recullen trossos d’altres composicions a mode de cita per evocar altres moments o

èpoques. Aquesta apropiació de música defineix una cultura capaç de reciclar i prendre

tot allò que té a l’abast i és, sens dubte, la causa del triomf del hip hop en l’època de

l’anomenat crossover o mestissatge que defineix la societat actual.

Utilitza els discos de vinil i les tecnologies del so de forma autodidacta. Una de les

tècniques més característiques és l’scratch, efecte basat en moure rítmicament endavant i

enrere el disc contra l’agulla.

Com a estructura utilitza el remix i la sampledelia. El remix consisteix en fusionar trossos

de música de diferents estils en un sol. La sampledelia, també anomenada cut’n’paste,

s’apropia, directa i literalment, de passatges d’obres alienes.


19

El hip hop s’interpreta associat al breakdance, ballat pels b-boys. Alguns dels seus moviments

característics són:

El looking: agitar bruscament tot el cos.

El breaking: girar a terra.

El body popping: simular els moviments d’un robot.

El moon walk: desplaçar-se cap enrere com si s’estigués caminant cap al davant.

Desenvolupament del hip hop. El primer disc de hip hop fou “Rappers delight” de Sugarhill Gang, publicat el 1979, al que

seguiria “The Message” de Grandmaster Flash el 1982.

Sugarhill Gang Grandmaster Flash

En aquesta primera època s’utilitzen bandes funky a les que s’afegeix la rítmica dura de les

primeres caixes de ritmes i filtres per a distorsionar la veu creant un efecte robotitzat.

A mitjans de la dècada de 1980, les gravacions comencen a realitzar-se en estudi, utilitzant les

tècniques de DJ i la sampledelia, i independitzant-se dels instruments habituals. Grans figures

del hip hop com Afrika BamBaataa o els Beastie Boys iniciaran un procés de fusió amb altres

músiques. El punt culminant del hip hop arribarà el 1988 amb Public Enemy, conegut com “La

CNN del poble negre” pel seu reflex de les preocupacions i reivindicacions dels guetos negres.

A la dècada de 1990 es produeix l’assentament del gènere amb l’anomenada “New school”

que cercarà nous camins alternatius. La seva innovació constant i la seva capacitat d’integració

li permetran entrar al nou mil·lenni com una corrent estètica general que canalitza i assumeix

moltes altres expressions sonores. De fet, alguns consideren el hip hop com el paradigma o el

model perfecte de la globalització musical.

La corrent Gansta Rap narra el món de la violència, drogues i presó de les pandilles de Los

Ángeles, donant publicitat al gènere per la via de l’escàndol i la desvergonyia. Pel contrari, a la

zona de Nova York, grups com De La Soul prefereixen un discurs sonor més ampli, dirigit a


20

totes les races i sexes, amb una reflexió política i social en clau d’humor que li ha permès tenir

una àmplia difusió.

Els grups principals de hip hop de la dècada de 1990 són Notorius Big, 2 Pac, Dr. Dre, Wu-Tang

Clan, Nas i Eminem, aquest últim un MC blanc.

2 Pac Eminem

El hip hop neix com un estil negre, com a plataforma per difondre els seus postulats arreu,

però ha traspassat fronteres i prejudicis. S’ha convertit en un estil d’abast universal, seguit per

músics de totes les races i nacionalitats. A Europa i Llatinoamèrica els músics de hip hop han

fusionat les característiques del gènere amb les seves pròpies tradicions musicals.

11 LA MÚSICA ELECTRÒNICA DE BALL

La generalització de la música electrònica per a tota mena de públic és relativament recent,

però la seva idea ha estat treballada des de principis del segle XX per autors que percebien l’art

com una investigació oberta, com una exploració, reflex a la vegada del seu temps i la seva

societat.

La utilització de la tecnologia va acompanyar l’evolució de les avantguardes de la música culta

amb corrents com el futurisme, dadaisme, serialisme, la música concreta, electrònica i

electroacústica, i amb autors com Pierre Henry, Stockhausen, Luciano Berio, Pierre Schaeffer,

Gyorgy Lygeti o Iannis Xenakis. Els seu experiments sonors de la dècada de 1950 van portar a la

introducció de l’electrònica també al terreny de la música popular.

La música popular introduirà plenament l’electrònica a partir de la dècada de 1980 donant lloc

a un nou gènere que evolucionarà en diferents estils i que defineix bona part del panorama

musical actual.

CARACTERÍSTIQUES DE LA MÚSICA ELECTRÒNICA

Fa servir les màquines com a instrument generador d’una nova matèria sonora,

ampliant el concepte tradicional de música mitjançant la incorporació del soroll i de

sons ambientals, i també les possibilitats de treball del compositor.

Recupera l’estructura especial de cada so, per damunt d’acords, escales o estructures.

Utilitza el ritme com a element vertebrador de la música, ocupant el lloc privilegiat que

fins llavors havia tingut la melodia.

La música no necessita intèrprets i, per tant, no està subjecta a recreacions subjectives

o canviants.


21

Proposa un tipus d’escolta desvinculat del complement visual propi del pop i més

interessat en la qualitat dels equips de so.

Introdueix noves tècniques com el DUB, que consisteix en aïllar en pistes separades els

elements rítmics d’un tema per després reconstruir-los a voluntat afegint més sons

enriquits amb ecos i efectes. La base del DUB pot servir per rapejar al damunt o per

mesclar-la amb altres sons o melodies donant lloc al remix o remescla.

A partir de l’escena disco, funky i techno-pop de finals dels 1970s i principis dels 1980s se’n

derivarà la CULTURA DE CLUB, que donarà lloc a dues de les principals corrents de la música

electrònica:

HOUSE a New York i Chicago.

TECHNO a Detroit.

HOUSE

Clubs marginals on sona música disco, funk, reggae, etc.

S’està gestant la figura del DJ com a creador.

A partir de 1985 comencen a editar-se temes “house”: composicions electròniques

destinades al ball que absorbeixen la síntesi de músiques més rítmiques precedents (disco,

electro, techno-pop, etc.).

“Rotunda línia de baix (més basada en la síncopa del funk i l’electro que en la disco music), una pluja de

percussions sintètiques, ocasionals notes de piano (a la manera llatina), veus que van de recitats

masculins al feeling de les dives soul i un ritme repetitiu i rallant, que té tota l’energia de les emocions

més primàries” LOOPS (2002)

CARACTERÍSTIQUES:

Bombo molt marcat (a 2 i 4).

Hi-hat com a puntuació rítmica.

Importància de l’element melòdic.

Baixos molt reforçats i rotunds.

Ritmes minimalistes.

Velocitat aprox. 125-135 bpm.

Ideari:

Hedonisme i passió pel ball.

TECHNO

A finals de la dècada 1980s a Detroit es sintetitza la tradició de la música negra (ritme,

ball) + tecnologia.

Interpretació “abstracta” dels ritmes de ball amb una recerca tímbrica declaradament

tecnològica i un ús d’electrònica puntera.

Pretén una síntesi entre funk, electrònica i futurisme.

Antecedents:

Sintetitzadors i processadors de so (ex. Moog 1965)


22

Grups de pop i rock electrònics: Kraftwerk, Depeche Mode, Human League, Cabaret

Voltaire, etc.

Músiques de ball: FUNK, James Brown.

Músiques no procedents de l’escena de ball:

• Futurisme italià.

• Orientacions electròniques de la música contemporània de concert (Pierre Henry

i la música concreta; Stockhausen, Berio i la música electroacústica; John Cage i

la música aleatòria; Xenaquis i la música estocàstica, etc.).

CARACTERÍSTIQUES:

Joc tímbric més variat en les imitacions percussives.

Component melòdic integrat dins les seqüències rítmiques.

Més “dur” i ràpid que el House (150-170 bpm).

Ritmes més trencats: menys facilitat per seguir amb el cos.

Minimalisme i orientació experimental.

DJs HISTÒRICS

HOUSE TECHNO Altres artistes

Frank Knuckles

Jesse Saunders

DJ Spanky

Larry Levan

Roger Sánchez

Fatboy Slim

Juan Atkins

Derrick May

Kevin Saunderson

Kenny Larkin

Jeff Mills

Carl Craig

Laurent Garnier

Massive Attack

Daft Punk

Chemical Brothers

Björk

Aphex Twin

Kinky Beat

TECLEJA!!! http://www.di.fm/edmguide/edmguide.html


23

ACTIVITATS

1. Fes un esquema per dècades on apareguin els principals estils estudiats, les seves característiques, els grups i els intèrprets més representatius de la música popular urbana, des dels 50 fins a l'actualitat.

2. Marca amb una creu quines d'aquestes afirmacions es refereixen a la música popular urbana i quines a la música tradicional.

popular

URBANA

popular

TRADICIONAL

Transmesa de generació en generació per tradició oral.

Vol arribar a un públic massiu.

Procés de difusió molt ràpid.

Forma part de la tradició d’una cultura.

Els autors NO són coneguts.

És el reflex d’un moment històric actual.

3. Què és un cover? 4. Quin va ser el primer sex symbol de la història del rock? Quin estil de música practicava? 5. Què és un macrofestival? Digues el nom de tres macrofestivals que coneguis (poden ser actuals), on es celebren i quin tipus de música promocionen. 6. A què ens referim quan parlem de contracultura? Dels estils estudiats, quins podem considerar contraculturals? Per què? 6. Cerca informació sobre els Beatles i els Rolling Stones i digues quins eren els seus components i quin instrument tocaven. Escriu una petita trajectòria de cada grup. 7. Quin estil de música actual creus que compleix les mateixes funcions que la cançó protesta dels anys seixanta? Quines característiques tenen en comú? 8. Podem utilitzar indistintament el nom de Rock'n'Roll i el de Rock? Per què? 9. Relaciona cada grup o músic amb l'estil que representa.

Deep Purple

1 Hard Rock Pink Floyd

Queen

2 Heavy Metal Led Zeppelin

AC/DC

3 Rock Progressiu/Simfònic Frank Zappa

Aerosmith

4 Glam Rock Iron Maiden

David Bowie

Black Sabbath


24

10. Digues a quin estil musical dels 70 es refereix cadascuna de les següents característiques.

Potencia la part més salvatge i agressiva del Rock.

Veus enèrgiques, agudes i estridents.

Experimentació sonora.

Imatge sofisticada.

Les lletres parlen de temes místics, satànics o fantàstics.

Lletres curtes, de temàtica mística, futurista o surrealista.

Influència de les noves tendències de la música culta i la psicodèlia.

Sonorització molt potent.

Discos conceptuals.

Ús de distorsionadors, filtres i pedals d'efectes.

Barreja de diferents estils amb tendència cap al Pop.

Importància dels sintetitzadors.

11. Explica a què es refereixen els conceptes de Babylon i Zion. Amb quin dels estils musicals estudiats els relacionaries? 12. Relaciona els següents conceptes amb la seva definició:

1 Pogo Negació de tot tipus de creença (religiosa, política,

social...)

2 Scratch

Terme que s’utilitza per designar els treballs que compten amb grans mitjans per a la seva producció i comercialització, i que arriben amb molta facilitat al gran públic.

3 Contracultura Tècnica de manipulació d’un disc de vinil.

4 Nihilisme Moviment social que rebutja les normes de la cultura

dominant perquè no es troba a gust amb el sistema que la regeix i intenta canviar-lo.

5 Mainstream Ball inventat per Sid Vicius (baixista dels Sex Pistols).

13. Què significa l'expressió música utilitària?

14. Relaciona cada grup o músic amb l'estil que representa:

Bee Gees

Sex Pistols

1 Reggae Donna Summers

Bob Marley

2 Punk The Clash

Gloria Gaynor

3 Disco Abba

The Ramones


25

15. Què és un videoclip?

16. Amb la música Disco apareix la figura del DJ, generant-se una important polèmica sobre l'autenticitat que avui dia encara és vigent. Tu què penses:

a) Podem considerar al DJ un creador o és només algú que punxa música d'altres artistes? b) Podem equiparar la manipulació de discos a la interpretació amb qualsevol altre

instrument? Justifica la teva resposta.

17. Digues el nom de grups o cantants que podem considerar mainstream.

18. Defineix:

Scratch

Dub

Remix

Samplejat

19. Per què es diu que el Hip Hop ha donat veu a les comunitats negres?

20. Què significa que la música electrònica amplia el concepte tradicional de música?


26

Documents

DOSSIER DE RECUPERACIÓ