El nou valor de la diferènciad20uo2axdbh83k.cloudfront.net/20140318/83aea6b2cf27e47f3d20e… · La interculturalitat és una proposta d’interpretació de la vida social a partir

El nou valor de la diferènciaJoaquín Beltrán

P01/02047/00741

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 El nou valor de la diferència

Índex

Introducció ................................................................................................ 5

Objectius ..................................................................................................... 6

1. Fonaments antropològics de la diversitat cultural .................... 7

1.1. De la cultura a les cultures ................................................................ 7

1.2. La diversitat cultural des de l’antropologia ...................................... 9

1.2.1. Universalisme enfront de particularisme .............................. 9

1.2.2. Comparació enfront d’irreductibilitat .................................. 11

1.2.3. Relativisme cultural i etnocentrisme .................................... 12

1.2.4. Diversitat cultural i poder ..................................................... 13

1.2.5. Fonamentalisme cultural ...................................................... 14

2. Els contactes entre cultures ............................................................. 16

2.1. El pas de l’admiració al menyspreu: l’ambigüitat de l’exotisme ...... 17

2.2. Aculturació ........................................................................................ 18

2.3. Assimilació ........................................................................................ 19

2.4. Les fronteres de la convivència ........................................................ 20

2.5. El conflicte: xoc de civilitzacions ..................................................... 21

3. Diversitat intracultural i intercultural ........................................ 23

3.1. L’heterogeneïtat interior de cada cultura ......................................... 24

3.1.1. Dones i gènere ....................................................................... 25

3.1.2. Classes socials ........................................................................ 26

3.1.3. Generació i edat .................................................................... 26

3.1.4. Ètnia, nació i llengua ............................................................ 26

3.2. Els canvis de l’alteritat: colonialisme i postcolonialisme ................. 27

3.3. Migracions i nous grups ètnics ......................................................... 29

3.4. La globalització. La diversitat cultural entre el que és global

i el que és local .................................................................................. 32

3.5. La diferència cultural com a mercaderia .......................................... 33

4. Interculturalitat: nou paradigma de la relació

entre cultures ....................................................................................... 36

4.1. El paradigma de l’homogeneïtzació ................................................. 36

4.2. El paradigma del pluralisme ............................................................. 38

4.2.1. El melting pot .......................................................................... 39

4.3. Multiculturalitat ............................................................................... 40

4.3.1. El que és políticament correcte ............................................. 43

4.4. Interculturalitat ................................................................................ 43

4.5. Noves aproximacions a la coexistència i noves identitats ............... 47

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 El nou valor de la diferència

5. Àmbits d’aplicació de la interculturalitat ................................... 51

Resum .......................................................................................................... 54

Exercicis d’autoavaluació ...................................................................... 55

Solucionari ................................................................................................. 56

Glossari ........................................................................................................ 56

Bibliografia ................................................................................................ 57

© Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 5 El nou valor de la diferència

Introducció

En aquest mòdul analitzarem les bases antropològiques sobre les quals es fo-

namenta la interculturalitat. També hi estudiarem l’origen i el desenvolupa-

ment del nou paradigma de la relació entre les cultures.

La diversitat cultural que presenta el món actual no és un fenomen nou, sinó

que ha existit sempre. Per contra, sí que ha canviat al llarg de la història el valor

que hom ha atorgat a les diferents maneres d’adaptar-se a aquesta diversitat i en-

tendre-la. D’altra banda, cap societat ni país no constitueix una totalitat com-

pletament homogènia o monocultural. Tant en l’interior d’una societat com en

la relació amb altres formacions socials sorgeix sempre el tema de la diversitat i

l’heterogeneïtat. La clau de qualsevol identitat cultural està, precisament, en la

diferència, el contrast i la comparació intercultural, i cap no és immune a frac-

tures, ambigüitats i contradiccions.

L’antropologia social i cultural té per objecte l’estudi de la cultura i les cul-

tures i l’anàlisi de la diversitat cultural buscant-ne els fonaments. El concepte

de cultura té múltiples definicions i ha donat lloc al desenvolupament de di-

ferents escoles i/o perspectives d’anàlisi, i també a debats molt intensos. El

contrast entre cultura i cultures, universalitat i particularisme, i etnocentrisme

i relativisme ocupa un lloc central en el desenvolupament de les teories antro-

pològiques d’ençà del segle XIX.

La coexistència i la interrelació de diverses cultures i identitats col·lectives en un

mateix espai o formació social és l’objecte principal de la interculturalitat. El

nou paradigma de la pluralitat cultural tracta de superar les limitacions de

l’aproximació prèvia del multiculturalisme, accentuant l’aspecte dinàmic de les

relacions entre les persones de diferents cultures en contacte.

La interculturalitat és una proposta d’interpretació de la vida social a partir de

noves eines i conceptes per a abordar la seva diversitat i complexitat, que va

augmentant. Aquesta manera nova d’entendre les relacions posa l’èmfasi en

el respecte i el dret a la diferència, i en denuncia les visions essencialistes, es-

biaixades i reificadores que en nom de la cultura justifiquen la xenofòbia, el

racisme, la marginació i l’exclusió social.

Com més va, la interculturalitat ocupa un espai més gran en diversos àmbits

de la nostra societat. Actualment es produeix un procés de globalització que

s’intensifica, al mateix temps que cada vegada hi ha més conscienciació sobre

les diferències i s’incrementa el desenvolupament de formes d’identitat noves.


Objectius

Els objectius principals que ens proposem d’assolir en aquest mòdul són

aquests:

1. Aprofundir la idea de cultura per a centrar-nos posteriorment en la seva

diversitat.

2. Conèixer i utilitzar els conceptes clau aportats per l’antropologia en el trac-

tament de la diversitat cultural.

3. Explicar les diferents perspectives relacionades amb el contacte entre dife-

rents cultures.

4. Distingir els diferents àmbits en què podem trobar heterogeneïtat cultural.

5. Comprendre en què consisteix el nou valor de la diferència.

6. Analitzar els antecedents de la interculturalitat, especialment dins el para-

digma del pluralisme cultural.

7. Aprofundir les diferents dimensions de la interculturalitat.

8. Descobrir els múltiples àmbits de la nostra societat en què ja és present la

interculturalitat.


1. Fonaments antropològics de la diversitat cultural

La consciència de l’existència de diferents maneres d’adaptar-se, organitzar-se

i entendre el món per part d’uns determinats grups socials és tan antiga com

la història de la humanitat. Però l’estudi científic d’aquesta diversitat, la com-

paració, la recerca dels orígens de les diferències i la seva explicació correspon

al desenvolupament de l’antropologia social i cultural com a disciplina acadè-

mica des de mitjan segle XIX.

1.1. De la cultura a les cultures

El terme cultura és ambigu i polisèmic, amb significats de vegades oposats i

contradictoris. El seu sentit ha anat canviant al llarg del temps fins avui, que

ha esdevingut una clau determinant per a explicar qualsevol procés social.

A l’origen la paraula llatina cultura feia referència al conreu o cultiu de la terra,

i va ser posteriorment que el seu significat es va estendre a cultiu de l’esperit

humà (cultura animae), en el sentit que donem a l’expressió persona culta o pos-

seïdora d’amplis coneixements assolits gràcies a un intens treball d’estudi.

El terme cultura no es va aplicar a una societat fins al segle XVIII, i a partir

d’aleshores es va començar a considerar també sinònim de civilització. Cultura

era llavors una paraula en singular, una característica o atribut comuns a tota

la humanitat, la qual cosa al capdavall diferenciava i separava l’ésser humà de

la natura. Des d’aquest punt de vista, la cultura era tot allò que hom compartia

amb els altres éssers humans, privilegiant el que és humà en la seva totalitat i

universalitat.

La cultura-civilització advocava per la unitat de la humanitat i explicava les

variacions evidents en el temps i en l’espai com si fossin diferents etapes d’un

mateix i únic procés. Aquest concepte estava carregat de connotacions valora-

tives i etnocèntriques.

La cultura d’un grup significava simplement etapa o grau cultural. Així, la su-

posada idea neutral i omnicomprensiva de civilització es va transformar aviat

en una jerarquia de graus que ajudava a justificar el caràcter, sovint explota-

dor, de les relacions entre persones amb diferents tradicions culturals i dife-

rents posicions de poder.

L’antropologia, que a més es dedica a l’estudi comparatiu de les socie-

tats, ha estat considerada tradicionalment la ciència de la cultura.

Vegeu en l’apartat 1.2.3 d’aquest mateix mòdul el desenvolupament del concepte d’etnocentrisme.


D’altra banda, el concepte Kultur o cultura va ser utilitzat per a parlar per pri-

mera vegada de cultures en plural, que eren considerades especificitats con-

cretes i peculiars de grups o formacions socials determinades geogràficament

i històrica. D’aquesta manera, bé que durant una determinada època hom va

identificar civilització i cultura, és important assenyalar la gènesi diferent

d’aquests conceptes, especialment pel fet que el seu tractament és diferent en

les tradicions anglofrancesa i alemanya. Norbert Elias expressa ben clarament

aquesta diferència:

“El concepto de civilización atenúa hasta cierto punto las diferencias nacionales entre lospueblos y acentúa lo que es común a todos los seres humanos o debiera serlo desde elpunto de vista de quienes hacen uso del concepto. En él se expresa la conciencia de símismos que tienen pueblos cuyas fronteras y peculiaridades nacionales hace siglos queestán fuera de discusión porque están consolidadas, de pueblos que hace mucho tiempoque han desbordado sus fronteras y que han realizado una labor colonizadora más alláde ellas. [...] el concepto alemán de cultura pone especialmente de manifiesto las diferen-cias nacionales y las peculiaridades de los grupos [...]. Manifiesta la tendencia a la delimi-tación así como a poner de manifiesto y elaborar las diferencias de grupo.”

Norbert Elias, El proceso de civilización (1987, pàg. 58-59).

L’exemple del màxim progrés estava, segons aquesta perspectiva, en les potèn-

cies europees. Les diferents formes de vida dels grups humans, incloent-hi el

conjunt de les seves creeences, els seus costums, valors i símbols, i també les

diferents formes de pensar, organitzar-se i adaptar-se al medi en què vivien,

s’interpretaven com a exemples primitius del que fou la humanitat en el pas-

sat. L’avantguarda il·lustrada del món es localitzava en els països expansionis-

tes i colonitzadors que d’aquesta manera legitimaven l’explotació que

exercien sobre els que encara no havien assolit la civilització.

Els arguments ideològics legitimadors de l’època apuntaven que els imperis

colonials amb base europea tenien damunt seu la pesada càrrega d’ajudar els

pobles primitius a sortir de la postració i el retard històric per a gaudir plena-

ment de tots els benificis de l’única civilització possible.

El desenvolupament del concepte de cultura propi del romanticisme alemany

la identificava amb tot el que marca l’especificitat i la diferència d’un grup res-

pecte d’un altre, les configuracions particulars de creences, les formes i els trets

socials d’un grup humà.

La influència d’aquesta perspectiva es va manifestar en la teoria antropològica del

particularisme històric. Aquesta escola de pensament comportà la pluralització

del concepte de cultura. Franz Boas (1858-1942), el seu màxim exponent, defen-

El paradigma del darwinisme social, que predominarà durant el segle XIX,

es va manifestar en les teories antropològiques evolucionistes unilineals

que explicaven la diversitat cultural com a resultat d’una sèrie d’etapes o

fases de desenvolupament cultural que conduïen, de manera inevitable

i exclusiva, a la seva forma més avançada.

Lectura complementària

Podeu ampliar el concepte de cultura i de particularisme històric a:

Llobera, J.R. (1998). “El camp i el mètodede l’antropologia”. A: Antropologia social (mòdul 1). Barcelona: Edicions dela Universitat Obertade Catalunya.


sava que les cultures es desenvolupaven en espais geogràfics concrets i tenien his-

tòries particulars, per la qual cosa cadascuna és única i irrepetible.

A poc a poc es va anar passant de l’ús singular del concepte de cultura, que

implicava jerarquia i etnocentrisme, al plural, amb connotacions d’igualtat i

relativisme.

1.2. La diversitat cultural des de l’antropologia

En la base antropològica de la diversitat cultural hi ha un seguit d’elements teò-

rics i debats. Aquests elements són la clau per a entendre l’aparició del nou para-

digma de la interculturalitat.

1.2.1. Universalisme enfront de particularisme

Les perspectives aparentment oposades que enfronten la cultura amb les cul-

tures són en realitat complementàries. Tots els éssers humans comparteixen

una sèrie de característiques que són universals i que els distingeixen de les al-

tres espècies d’animals: la capacitat de comunicar-se de manera simbòlica, de

transmetre coneixements d’una generació a l’altra, de valorar, jutjar, actuar,

adaptar-se al medi que els envolta i transformar-lo. Aquestes característiques,

com moltes altres, són comunes a qualsevol ésser humà, i és en aquest sentit

que podem dir que la cultura és un fenomen universal.

D’altra banda, el contingut, la manera, la forma d’articular tot això és variable

i produeix conjunts discrets particulars de grups humans que comparteixen

formes especials i específiques d’adaptar-se al món, d’enfrontar-s’hi i d’inter-

pretar-lo. Aquest particularisme és la base damunt la qual es podrà construir

i elaborar l’universalisme, és a dir, que les concrecions específiques de la cul-

tura es poden considerar com a variacions sobre un mateix tema.

Habitualment, aquests dos conceptes han estat considerats irreconciliables.

L’un excloïa l’altre. La qüestió de fons era que l’universalisme s’acostumava a

limitar a l’expressió i l’extensió d’uns determinats valors occidentals, repre-

sentatius d’una determinada particularitat cultural, als quals hom atorgava

D’ençà de la darreria del segle XIX cal considerar la diversitat cultural ja no

dins un continuum històric orientat al progrés, sinó damunt la base de la

igualtat i la dignitat, constatant les diferents experiències culturals com a

dades objectives, en la mesura que cada expressió concreta forma part de

la comuna capacitat creativa humana de crear cultura i identitats culturals.

Una conseqüència d’això serà el fet de considerar que cada cultura és única

i que cal protegir-la i respectar-la pel bé de la humanitat.


carta de naturalesa universal. Aquesta visió oblidava que la condició humana

compartida sempre es manifestava de manera diferent. Això no significa que

el que és particular exclogui el que és universal, sinó que és precisament per

mitjà de les concrecions específiques que podem trobar el que és universal.

El debat del particularisme enfront de l’universalisme té l’origen en la crítica

al racionalisme instrumental il·lustrat del segle XVIII. El particularisme s’asso-

cia, en part, al romanticisme alemany i, especialment, a un dels seus precur-

sors, el filòsof alemany Johann Gottfried von Herder. Aquest pensador va

defensar l’especificitat dels diferents grups d’éssers humans amb llenguatges,

maneres de pensament o sistemes de comunicació diferents, ja que cada ma-

nera d’expressar-se només té significat en els seus propis termes. Aquest rela-

tivisme lingüístic constatava la necessitat de contextualitzar i la dificultat de

traduir. Insistia que la naturalesa humana no és uniforme, sinó diversificada.

L’altra visió, que va predominar durant gran part del segle XIX, es relacionava amb

les idees de la racionalitat il·lustrada, el positivisme i el determinisme.

La Il·lustració estava decidida a extingir els costums i les tradicions diferents

en nom de la raó i del progrés. Els seus defensors eren els portaveus d’una hu-

manitat universal i comuna i es consideraven posseïdors de la veritat damunt

una base científica. Pensaven que el fet d’enfrontar-se amb el món racional-

ment alliberava les persones del domini irracional de les cultures particularis-

tes. Eren els propagandistes de la llibertat i la igualtat per a tota la humanitat.

El seu projecte consistia en l’ideal d’una humanitat comuna amb objectius

universals: el regne universal de la raó.

La jerarquia d’un únic desenvolupament cultural que comportava l’universa-

lisme aviat fou reemplaçada per la presència de cultures diferents, amb l’espe-

cificitat que els era pròpia, les quals eren difícilment comparables.

El particularisme advocava per l’estudi minuciós dels trets de les cultures con-

cretes i dividia el món en àrees culturals distintives.

Des d’aquesta perspectiva les cultures estan constituïdes per grups socials

discrets i limitats, diferents i separats els uns dels altres. La humanitat és,

així, una categoria fragmentada, més que no pas universal.

Les “altres cultures”, alienes al pensament il·lustrat, a la modernitat, a

la ciència, etc., eren exemples de formes antigues, endarrerides, salvat-

ges i primitives que, inevitablement, seguint les lleis del desenvolupa-

ment, s’arribarien a emancipar de les seves cadenes i s’adheririen a la

idea del progrés universal.

Herder (1744-1803).

Lecturescomplementàries

Per a ampliar els termes del debat universalisme enfront de particularisme i la crítica a la raó il·lustrada podeu llegir:Semprini, A. (1997). “Le noeud gordien épistémologique”. A: Le multiculturalisme(pàg. 57-69). París: PUF.

Kahn, J.S. (1995). “Culture, Difference and the Expresivist Critique of Modernism”. A: Culture,Multiculture, Postculture(pàg. 18-47). Londres: Sage.


1.2.2. Comparació enfront d’irreductibilitat

Es poden comparar les cultures? La comparació consisteix en l’anàlisi del grau

de diferència i semblança entre cultures diferents. El mètode comparatiu ha

tractat de descobrir lleis generals a partir de les particularitats. Si entenem la cul-

tura com un fenomen universal amb diferents manifestacions o concrecions

s’obre la possibilitat de la comparació entre les cultures.

La idea d’irreductibilitat o incommensurabilitat de les cultures sorgeix del fet

de portar fins a les últimes conseqüències la crítica que qüestiona la recerca de

categories i lleis universals per mitjà de la comparació. La irreductibilitat, o su-

posada incapacitat de trobar coses en comú entre persones portadores de cul-

tures diferents, es pot transformar en un sentiment d’incompatibilitat que es

posa de manifest en la impossibilitat de comunicació, la separació total i el

conflicte inevitable.

El problema de la comparació és que sempre parteix d’un punt de vista con-

cret que selecciona i determina un seguit de criteris sobre els quals cal fer-la.

Per tant, implica judicis de valor que, de vegades, van acompanyats de la in-

troducció d’una jerarquia de superioritat/inferioritat. El relativisme exacer-

bat, en incidir en aquesta crítica, defensa la impossibilitat de comparar, és a

dir, propugna que cada cultura és compacta, autònoma i aïllada: un món

per si mateix que ningú aliè no pot valorar, ni tan sols conèixer. Aquesta

visió representa una simplificació essencialista i reificadora de les cultures,

que converteix la història, els costums i les tradicions en singulars, úniques

i incomparables.

Ulf Hannerz (1998) afirma que tan sols mitjançant la comparació cultural sis-

temàtica és possible discernir el continuum i la interdependència de les dimen-

sions universals, col·lectives i singulars dels éssers humans.

L’antropologia estudia cultures específiques alhora que les compara. L’èm-

fasi excessiu en la comparació corre el risc de descontextualitzar-ne alguns

trets que no tenen sentit de manera aïllada.

La diversitat cultural només es descobreix per mitjà del contacte i la

comparació. L’aïllament, per contra, n’impedeix el contrast. Les dife-

rències no són un fet donat, sinó quelcom construït en uns determinats

moments per algun grup social específic d’acord amb uns interessos

concrets. Diferenciar-se és oposar-se a la uniformitat d’un patró únic.

Les dimensions de les semblances i les diferències són sempre relatives

i interdependents, no absolutes ni independents.


En aquests capítols podeu trobar una anàlisi acurada dels problemes de la comparació:

San Román, T. (1996) “Relativismo relativista: Inconmensurabilidad versusincompatibilidad”. A: Losmuros de la separación(pàg. 119-133). Madrid: Tecnos.

Hannerz, U. (1998) “Cuandola cultura está en todas partes: Reflexiones sobreun concepto favorito”. A: Conexiones transnacionales (pàg. 55-75). Madrid: Cátedra.

La “nostra cultura” també és una “altra cultura”.


1.2.3. Relativisme cultural i etnocentrisme

El relativisme cultural ha dominat la comprensió intercultural antropològica

durant la primera part del segle XX. Se n’han succeït diferents versions, com

ara les de les escoles del particularisme i el funcionalisme, fins que, als anys

vuitanta, ha constituït la base per a formular les teories postmodernes.

Per a tractar de veure el món des del punt de vista propi de cada cultura cal

distanciar-se de qualsevol judici moral o qüestionar l’existència de judicis de

valor únics. El relativisme és necessari a l’hora de conèixer i contextualitzar les

cultures diferents, tot i que hi ha el risc de caure en un relativisme ètic absolut

que faci impossibles tant les generalitzacions teòriques com la mera possibili-

tat de comunicació i coneixement.

Tot relativisme serà sempre ell mateix relatiu i la seva importància rau en el fet

que desvetlla una actitud crítica respecte de l’etnocentrisme dominant en

cada societat. L’experiència de la diversitat va paral·lela a l’argument relativis-

ta, perquè constata l’existència de maneres diferents d’explicar i entendre tot

allò que ens envolta i la manera d’organitzar-nos socialment.

Totes les cultures solen comportar cosmovisions específiques amb un horitzó

d’universalitat. Hi ha la tendència a considerar l’especificitat com una cosa natu-

ral, essencialitzar-la i convertir-la en intemporal. Aquest fet condueix, en última

instància, a la incommensurabilitat. L’etnocentrisme pot, així, engendrar intole-

rància, especialment quan es relaciona amb actituds de prejudici, desconeixe-

ment i desconfiança envers els altres. No obstant això, és possible mantenir una

actitud oberta cap a totes les persones considerades diferents que no porti neces-

sàriament al rebuig, la intolerància, la prepotència, la dominació i el conflicte.

El relativisme implica que cada societat o cultura posseeix uns criteris

propis i intransferibles a l’hora de comprendre i explicar la realitat, és a

dir, té una moralitat, uns valors i unes creences que van acompanyats

d’una certa lògica i racionalitat alienes a qui no comparteix aquella ma-

teixa cultura.

L’etnocentrisme, d’altra banda, consisteix en la tendència a interpretar

el món que ens envolta i altres cultures i societats sota l’únic punt de

vista de l’observador, és a dir, segons les seves idees i judicis de valor.

Habitualment s’associa a idees de superioritat i projeccions universals

de determinades particularitats.

Reconèixer les diferències no equival a establir jerarquies o justificar

desigualtats.


La majoria de les etnografies d’antropologia són exemples pràctics del relativisme, ja que tracten de descriure les cultures des dels seus propis pressupòsits. Pel que fa a desenvolupaments teòrics sobre el relativisme cultural, podeu llegir aquests llibres:

Geertz, C. (1996). Los usos de la diversidad. Barcelona: Paidós / ICE UAB.Todorov, T. (1989). Nosotrosy los otros. Reflexión sobre la diversidad humana. Mèxic: Siglo XXI, 1991.


L’etnocentrisme és, en certa manera, una conseqüència inevitable de tot procés

de socialització que inculca uns determinats paràmetres i maneres d’interpretar el

món. Però això no significa que hi hagi un determinisme cultural absolut, ni tam-

poc que les persones d’altres cultures tinguin una impossibilitat d’obertura, apre-

nentatge i coneixement, ni que sigui de manera relativa.

Teresa San Román n’elabora una tipologia, seguint la distinció de Clifford

Geertz entre l’etnocentrisme actiu, agressiu i comú:

“1. Etnocentrismo autocomplaciente y particularista que propugna el aislamiento y desarro-llo de lo propio, en una versión, o de lo propio y de lo ajeno separadamente, en otra [...].En su versión radical [...] alimenta dos activismos correspondientes a sus dos versiones:un fundamentalismo cultural o neorracismo particularista (desarrollo de lo propio) y unantirracismo relativista radical (de lo propio y de lo ajeno separadamente).

2. Etnocentrismo autocomplaciente y universalista que postula lo universal desde su peculiari-dad y que también tendría dos versiones [...] el que pretende la imposición de la culturaoccidental, incluida su estructura de estratificación, y que en sus formas extremas lleva a laalterofobia de la dominación, la explotación y el etnocidio. Y otro que postula nuestros va-lores de igualdad, libertad y solidaridad, dignidad de todos los seres humanos y equidad delas relaciones entre las personas, es decir valores particulares y no necesariamente exclusi-vos de un sector de nuestra cultura que se universalizan y que se tratan de imponer, en susversiones extremas, por la dominación y la violencia.

3. Etnocentrismo cándido, el que se da inocentemente, acríticamente entre la gente y nopretende imponer su proyección universal.

4. Etnocentrismo crítico implica la búsqueda consciente y el conocimiento del referentecultural propio, que necesariamente se vislumbra sólo en tanto se contrasta con otros re-ferentes culturales ajenos y con la propia historia de cambios y mutaciones.”

Teresa San Román, Los muros de la separación (1996, pàg. 109-110).

1.2.4. Diversitat cultural i poder

Els defensors del relativisme cultural semblen oblidar l’existència de relacions

desiguals de poder entre els grups humans i a l’interior de cadascun d’ells. Du-

rant molt de temps, els antropòlegs, dedicats a disseccionar la dimensió de la di-

ferència cultural, van oblidar que els contactes, les relacions i influències entre

grups socials i cultures estan determinades per posicions de poder diferents.

Cada cultura és una manera d’organitzar la diversitat de maneres de pensar,

dir i fer dels diferents individus i grups socials que la componen, que propor-

ciona una determinada coherència i un conjunt de convencionalismes a tots

els que la comparteixen. Aquesta diversitat significa que cal negociar els va-

lors, les normes, les representacions i les pràctiques per a assolir un consens

que sempre estarà subjecte a canvis en la mesura que el balanç de les relacions

de poder que van donar lloc a aquell acord es vegi alterat. Des d’aquesta pers-

pectiva es pot afirmar el següent:

“La cultura es por definición híbrida, es decir, abierta, cambiante, negociable, sujeta amodificaciones. Sin embargo, esa gran organización de la diversidad que es una cultu-ra’, no se materializa fuera de las relaciones de poder (inter e intraculturales), ni de laeconomía.”

F.J. García Selgas; J.B. Monleón (ed.). Retos de la modernidad (1999, pàg 24).

Porta de l’Índia a Bombai construïda arran de la visita del rei de la Gran Bretanya, Jordi V,

l’any 1911


Amb l’anàlisi de la història de les relacions entre els països rics occidentals i la

resta del món, es va produir un intent d’introduir la variable del poder. En

aquest context, les diferències culturals sorgien com una conseqüència de l’ex-

pansió del capitalisme a escala mundial i produïen una nova jerarquia entorn

de la idea de desenvolupament, la qual, en definitiva, era una nova narrativa

civilitzatòria omnicomprensiva i particular en què el món occidental conti-

nuava ocupant la posició de privilegi.

Això significava que qui posseïa un poder més gran es qualificava a si mateix de

desenvolupat, de la mateixa manera que abans s’autoanomenava civilitzat,

per a diferenciar-se de la resta i imposar la pròpia agenda particular en la relació

amb els altres.

La idea de poder també apareix en considerar la cultura com una ideologia que

emmascara les relacions de dominació i explotació. Una funció de les diferents

formacions culturals és legitimar tota mena de desigualtats socials i econòmiques.

1.2.5. Fonamentalisme cultural

El concepte de cultura, quan hom accentua els seus aspectes d’irreductibilitat,

incommensurabilitat, determinisme i aïllament en un context de pluralitat

cultural, es converteix en la categoria preferida per a legitimar l’exclusió i l’ex-

plotació de determinats grups de persones dins una societat, els quals, pel fet

de ser diferents, tenen menys poder.

Les diferències culturals són manipulades per alguns sectors socials com a jus-

tificació de la marginació, amb la qual cosa oculten i emmascaren els factors

econòmics i polítics que hi subjauen. El terme cultura s’ha transformat en l’ac-

tualitat en “el terreny semàntic clau del discurs polític” (Stolcke, 1992).

La cultura es naturalitza, reifica, essencialitza i exerceix les mateixes funcions

que abans feia la biologia per a fonamentar la jerarquització de superioritat-

inferioritat i distribució desigual de la riquesa entre uns grups humans abans

Tant les idees de centralitat, perifèria i marginalitat com les d’hegemo-

nia i dominació passaran a formar part de l’anàlisi antropològica i seran

importants per a entendre i contextualitzar el nou paradigma de la in-

terculturalitat que, en definitiva, proposa una reordenació de les desiguals

relacions de poder que hi ha.

El recent desenvolupament d’allò que podríem anomenar fonamentalisme

cultural consisteix en la substitució de la categoria raça per la de cultura.

Desenvolupament

En nom del desenvolupa-ment, de la mateixa manera que abans en nom del progrés i la raó, es justificaven les rela-cions d’explotació i dependèn-cia que l’afavorien i l’ajudaven a augmentar el poder.

Què significa parlar de desenvolupament?Aquesta és una qüestió difícil de resoldre


El terme fonamentalisme cultural fou introduït per Verena Stolcke i adoptat després per diferents antropòlegs. Vegeu:

San Román, T. (1996). “Retomando marginación y racismo: hipótesis sobre el discurso y su génesis”. A: Los muros de la separación(pàg. 232-242). Madrid: Tecnos.

Stolcke, V. (1994). “Europa: nuevas fronteras, nuevas retóricas de exclusión”. A: Extranjeros en el paraíso(pàg. 235-266). Barcelona: Virus.


identificats per la raça i ara, per la cultura. En aquests moments hom segrega

espacialment les cultures, hom exclou els altres. Teresa San Román afirma:

“...biologismo y argumentación cultural del rechazo me parecen dos componentes alter-nantes o compatibles del discurso de legitimación de la exclusión, de la discriminación,de la explotación.”

Teresa San Román, Los muros de la separación (1996, pàg. 234).

Les tesis culturalistes s’han introduït en tots els àmbits de les ciències socials

amb el resultat d’un reduccionisme cultural que va en augment. Actualment

tot es pot explicar per la cultura, reduït a aspectes culturals, per molt que en

realitat les variables més importants siguin de naturalesa diferent.

Com ens adverteix Verena Stolcke, l’aportació d’aquesta nova argumentació

culturalista que se superposa al racisme d’abans consisteix en el següent:

“L’assumpció que les relacions entre les diferents cultures són per naturalesa hostils i mú-tuament destructives perquè l’etnocentrisme és consubstancial a la naturalesa humana.Per tant les diferents cultures haurien de mantenir-se separades pel seu propi bé.”

Verena Stolcke, “Europa: nuevas fronteras, nuevas retóricas de exclusión” (1994, pàg. 243).


2. Els contactes entre cultures

El contacte entre grups humans diversos situats en diferents territoris i la con-

vivència de grups diferenciats en un mateix espai són tan antics com l’existèn-

cia de la humanitat. La interculturalitat, per definició, és contacte, relació

entre cultures. Què significa, doncs, aquest nou paradigma? Què té de nou par-

lar de la relació entre cultures i entre grups com a identitats distintives? Abans

de respondre aquestes preguntes ens cal saber com s’ha definit, fins fa relativa-

ment no gaire temps, aquesta relació i contacte.

En primer lloc, podem constatar que al llarg de la història hi ha hagut inter-

canvi d’informació, descobriments, invents i tecnologies entre persones que

pertanyen a diferents formacions culturals. Hem estat en contacte els uns amb

els altres, mercadejant, viatjant, barrejant-nos i guerrejant. Les notícies sobre

unes altres cultures, sobre persones i grups socials que pensen i actuen d’una

manera diferent del que les enregistra, apareixen d’ençà del començament

mateix de l’escriptura, i tenim coneixements d’èpoques anteriors que fan re-

ferència a la difusió de l’agricultura, la domesticació d’alguns animals i plantes

per al consum humà, les tecnologies de treball amb metalls, etc., que passaven

d’una zona a una altra.

Al llarg de la història les relacions entre grups humans portadors de cultures

distintives no sempre han estat conflictives, violentes o de guerra. La comuni-

cació, l’intercanvi, sia comercial, d’idees o de persones, també forma part de

la nostra tradició. A més, no hi ha cap cultura que sigui del tot homogènia en

el seu interior ni completament impermeable a les influències de l’exterior.

Les cultures són flexibles, fluides, mutables, canviants: no essències eternes,

idèntiques a si mateixes des de temps immemorials.

La instauració, relativament recent, dels estats nació al món occidental s’ha

basat en un projecte que incloïa l’eliminació i l’exclusió de les diferències cul-

turals tradicionals al seu interior, la uniformització i l’homogeneïtzació de les

conductes i la imposició d’un seguit d’idees considerades universals o, si més

no, de caràcter nacional.

Prenent com a punt de partida les aportacions de la Il·lustració, l’estat nació

es va instal·lar de manera definitiva després de la Revolució Industrial entorn

Les cultures mai no han estat aïllades ni constitueixen ens immutables.

Molts dels trets que hom considera propis són, en realitat, el producte

de diferents contactes, influències, barreges, adaptacions.


del pensament liberal i la seva defensa de la llibertat i la igualtat de totes les

persones.

Una nova sensibilitat envers la diversitat cultural

De la Segona Guerra Mundial ençà s’han produït dos fets que han marcat una nova sen-sibilitat envers la diversitat cultural: l’un és el genocidi jueu en nom de la puresa, la irre-ductibilitat i la incompatibilitat de les cultures; l’altre, el procés de descolonització ambel desenvolupament de noves identitats culturals anteriorment reprimides i silenciades.Aquests dos fets qüestionen la suposada universalitat i superioritat de la cultura occiden-tal. Entre aquests dos paràmetres irromp la interculturalitat.

En el context actual, sorgeix la necessitat d’una nova forma d’entendre les re-

lacions de l’individu amb l’estat que pari més atenció a la diversitat de grups

amb determinades orientacions culturals i identitats que sempre són presents

dins una societat.

La concepció dels contactes interculturals ha evolucionat. A mesura que va-

riava el context, s’han succeït diverses aproximacions i perspectives. No sem-

pre, ni necessàriament, s’ha considerat que el contacte, la convivència, el

coneixement d’allò que és aliè, sigui una cosa perniciosa, perillosa, impossi-

ble o una causa de conflictes. Hi ha moltes alternatives. A continuació n’ana-

litzarem algunes.

2.1. El pas de l’admiració al menyspreu: l’ambigüitat

de l’exotisme

Tant la curiositat com la indiferència envers allò que és aliè ha servit sempre per-

què les persones portadores de tradicions culturals distintives, en comparar-se,

refermessin la manera de fer i pensar pròpies, reforçant alhora la seva identitat

específica o introduint noves alternatives i propostes. El contacte entre cultures

comporta, de vegades, influències i, en casos extrems, imposicions.

Les valoracions que resulten de la comparació solen acabar essent calibrades

amb matisos positius o negatius. Així, per exemple, el pensament il·lustrat del

segle XVIII, influït per les notícies proporcionades pels missioners jesuïtes, con-

siderava la Xina amb una gran admiració i la prenia com a exemple que calia

seguir de nació pròspera i estable sota un govern burocràtic centralitzat i uni-

ficat. Si al començament va ser un model de civilització il·lustrada, racional i

terrestre, una mica més tard, després de l’expansió imperialista de les potències

europees fora del seu territori, la Xina esdevingué la malalta d’Àsia. La seva

imatge es transformà en la d’un país totalment desestructurat, corrupte, sense

llei, que no mereixia ser considerat humà, ja que la civilització era el patrimo-

ni exclusiu de la cultura occidental d’acord amb els cànons de l’època.

Aquestes paraules de Dawson reflecteixen molt bé el fenomen:

“La història de les relacions entre Europa i la Xina ha depès en alt grau de les idees euro-pees sobre el Regne Central i els canvis experimentats per aquestes idees com a conse-


Un text clàssic que pot servir d’exemple pel que fa al pas de l’admiració al menyspreu d’una altra cultura és aquest llibre en què es fa una anàlisi dels conceptes europeus de lacivilització xinesa:

Dawson, R. (1970). El camaleón chino.Madrid: Alianza.Trobareu una anàlisi interessant sobre l’exotisme en la quarta part del llibre:

Todorov, T. (1991). Nosotrosy los otros. Mèxic: Siglo XXI.


qüència no solament de les transformacions de la mateixa Xina sinó també de lesperipècies de la història europea. Car els canvis a Europa han subministrat als euro-peus un punt de comparació canviant a partir del qual calia considerar els xinesos, itambé han determinat la transformació de desitjos i necessitats susceptibles d’ésser sa-tisfets per conceptes sobre la Xina adequats al moment. Així resulta que la Xina ha estatconsiderada segons el moment rica o pobra, avançada o endarrerida, sàvia o nècia, bellao lletja, forta o feble, honrada o engalipadora: la llista de les qualitats contradictòries quehom li ha atribuït no té fi.”

R. Dawson, El camaleón chino (1970, pàg 12-13).

De vegades, hom ha utilitzat altres cultures a manera de figura retòrica per a cri-

ticar-ne la pròpia. El contacte amb uns altres, juntament amb el distanciament

del que és propi, el fet de situar-se al defora, pot ajudar a descobrir que els con-

vencionalismes, allò que hom considera natural, les assumpcions i pressupòsits

tàcits de cada cultura, són en realitat el resultat d’un llarg procés de construcció

d’acord amb uns determinats interessos i contextos. L’admiració o el menyspreu

envers altres cultures depèn de la consideració de la diversitat cultural que hem

heretat.

L’exotisme hi és quan hom prefereix sistemàticament allò que prové de llocs

estranys en detriment del que és propi, però que respon més a una crítica d’un

mateix que no pas a una descripció de la realitat.

Un aprecia el que és “llunyà pel fet de ser llunyà”, com ens recorda Tzvetan

Todorov: “els millors candidats al paper d’ideal exòtic són els pobles i les cul-

tures més allunyats i més ignorats”. Perquè l’exotisme es basa en el desconei-

xement dels altres, en la negativa a veure’ls tal com són.

2.2. Aculturació

El contacte directe i continu entre grups socials que tenen cultures diferents

pot donar lloc al fenomen de l’aculturació, entenent com a tal els canvis pro-

duïts en la cultura originària d’un dels grups o en tots dos.

Bé que en principi l’aculturació és un procés de canvi bidireccional, sovint

hom la identifica amb les modificacions que experimenta una cultura per la

imposició de trets i esquemes valoratius d’una altra a què està sotmesa. La va-

riable de les relacions de poder i dominació queda exemplificada en el context

La valoració positiva o negativa depèn, entre altres factors, de les relacions

de poder.

L’exotisme serà la plasmació de la valoració positiva dels altres, de les

cultures alienes a l’observador.

Portada de la revista de viatges Altaïr

Si voleu saber-ne més, consulteu l’apartat 4.1 d’aquest mateix mòdul.


de la colonització, en què els països colonitzats estaven sotmesos a un procés

d’occidentalització que va afectar determinats sectors de la població.

L’escola antropològica difusionista fou la primera a estudiar la influència

d’unes cultures damunt les altres, encara que solia limitar l’anàlisi del contacte

intercultural a la difusió i els préstecs de trets culturals aïllats en unes determi-

nades àrees geogràfiques. El paradigma funcionalista va accentuar l’estabilitat

interna, la integració i el consens a l’interior de cada cultura.

Des d’aquest punt de vista, la interacció i el contacte entre cultures eren conside-

rats l’origen de la desintegració cultural, la qual cosa, portada a les últimes conse-

qüències, justificava polítiques segregacionistes com l’apartheid per a preservar les

especificitats culturals del risc de la presència i influència d’estranys.

La idea essencialista de cultura postula la tolerància entre cultures separades i

autònomes que es consideren en perill de desaparició si s’interrelacionen. La

visió estàtica de la cultura com a quelcom donat en el passat i que cal conser-

var, característica del romanticisme alemany, no permet l’acceptació de la

convivència de la diversitat perquè és considerada desintegradora i perillosa.

Tradicionalment s’ha associat l’aculturació a la imposició d’una cultura da-

munt una altra, a l’assimilació d’aquesta última fins que arriba a formar amb

la primera un tot indiferenciat i homogeni. Aquesta forma d’eliminar les dife-

rències a l’interior d’una societat pluricultural té l’expressió més radical en

l’etnocidi, la neteja ètnica i el genocidi.

Els processos d’homogeneïtzació forçada, que van des de la pèrdua d’una espe-

cífica identitat cultural fins a la destrucció física de determinats grups socials,

són una manifestació patent de les desigualtats de les relacions de poder en el

contacte intercultural.

2.3. Assimilació

Els contactes entre cultures poden ser més o menys simètrics depenent de les

posicions de poder relatives que hi hagi entre elles. A vegades es produeixen

reaccions de rebuig i conflictes, o es desencadenen moviments de resistència

i revitalització d’especificitats culturals i, altres vegades, poden donar lloc a

El contacte i l’intercanvi afecten contínuament els que en participen.

Totes les cultures estan en canvi continu: se’n perden trets específics i

se’n creen de nous tant endògenament com per efecte dels contactes

amb l’exterior. L’aculturació és un procés permanent i global. El canvi,

l’adaptació i l’aprenentatge constitueixen l’essència dels éssers humans

i de les cultures que creen.

Difusió…

… és el terme emprat per a fer referència a l’expansió dels atri-buts d’una cultura en una altra per mitjà dels seus contactes.

El paradigma funcionalista…

… és la perspectiva teòrica ba-sada en la idea que les accions socials s’expliquen segons la contribució que fan al mante-niment de la societat (és a dir, d’acord amb la seva funció).

L’apartheid

L’apartheid és la legitimació ins-titucional de les desigualtats socials i comporta la separació fí-sica dels grups que hi coexistei-xen, amb la creació de guetos.


l’assimilació o pèrdua d’identitat cultural d’un grup o persona en adoptar

completament els valors, les creences i les pràctiques d’una altra cultura.

L’assimilació és el procés idealitzat del que es considera superior. Des del seu

punt de vista li resulta difícil comprendre que els que considera inferiors no

vulguin deixar la posició d’inferioritat amb tot allò que els impedeix d’assem-

blar-se al que assimila. L’ideal assimilacionista ha estat la projecció d’una vo-

luntat abans que un fet inevitable i natural, com pretenien les tradicions

culturals amb més poder.

2.4. Les fronteres de la convivència

Frederick Barth (1969) va qüestionar la visió tradicional del paradigma de

l’aculturació segons el qual el contacte entre cultures és un agent de canvi

que condueix a eliminar les diferències i a crear homogeneïtat. La persistèn-

cia de límits etnoculturals en situacions de contacte qüestiona aquesta pre-

missa. Els grups ètnics defensen la seva especificitat mantenint la diferència,

ja que el contacte interètnic pot generar particularismes en comptes de fer

que desapareguin.

Aquestes fronteres són sempre el resultat de negociacions o d’imposicions. També

es pot dir que són mòbils i canviants, que varien segons les circumstàncies i els

contextos. Les fronteres es construeixen en el procés continu de la interacció.

No obstant això, habitualment ens trobem amb situacions de jerarquització en

què una cultura dominant respecta, més o menys, la identitat de les altres amb les

quals conviu, d’acord amb uns criteris definits i establerts per la primera.

La idea de l’assimilació ha predominat durant molt de temps en l’anàlisi

del contacte entre cultures. Implica necessàriament l’existència d’una

cultura dominant que elimina les diferències que presenten unes perso-

nes que pertanyen a unes altres cultures quan, en un determinat mo-

ment, hi entren en contacte. Ser assimilat equival a integrar-se, fondre’s,

fer desparèixer el que és distintiu i específic. Se sol associar també a un

sentiment de pèrdua i a processos d’homogeneïtzació.

Les diferències culturals, segons aquesta perspectiva, sorgeixen única-

ment en les situacions de contacte i es materialitzen en la creació de

fronteres o límits.

Les cultures conviuen i coexisteixen tant si es produeixen com si no es pro-

dueixen fenòmens d’assimilació i sincretisme o barreja de trets culturals.


Per a ampliar els vostres coneixements sobre les diferents conseqüències de la relació entre cultures podeu consultar:

Llobera, J.R. (1998). “Les polítiques d’identitat cultural”. A: Antropologia social (apartat 3.5, “Les regulacions del conflicte ètnic”). Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya.

Lectura recomanada

Si voleu ampliar aquestes qüestions, llegiu:Barth, F. (1969). Los grupos étnicos y sus fronteras.Mèxic: FCE, 1976.


També és possible la relació damunt una base més igualitària en què les dife-

rències es mantenen mitjançant la regulació i negociació dels intercanvis i les

comunicacions mútues. De fet, les persones posseeixen identitats múltiples, és

a dir, pertanyen de manera simultània a cultures diferents i mantenen siste-

mes de normes i comportament diferents que fan servir en diferents contextos

o àmbits –privat o públic, per exemple.

Un exemple extrem de la situació de convivència basada en la jerarquització

l’ofereix la societat de castes. Però també és possible conviure sota uns altres

paràmetres. Al llarg dels assajos que integren l’obra clàssica Els grups ètnics i les

seves fronteres (1976), de la qual és editor Barth, es descriuen situacions com

ara les relacions simbiòtiques entre diferents grups ètnics que ocupen nínxols

ecològics i/o econòmics diferenciats en els quals no hi ha la imposició de l’un

sobre l’altre, sinó una dependència mútua per tal com hi desenvolupen activi-

tats complementàries. En altres casos, les persones que pertanyen a determinats

grups trien abandonar-los i integrar-se en uns altres davant les expectatives

d’aconseguir beneficis personals més grans.

Els canvis possibles d’identitat cultural, sigui de manera voluntària o forçada,

ens indiquen que el fet de pertànyer a una determinada cultura no significa

inexorablement estar sotmès als seus dictats per a tota la vida.

2.5. El conflicte: xoc de civilitzacions

De manera general, hom tendeix unilateralment a associar els contactes a la

idea de conflicte. Un exemple recent de la perspectiva conflictiva de la relació

entre cultures, dins l’àmbit del fonamentalisme cultural, és el llibre de Samuel

Huntington (1997) sobre el xoc de civilitzacions. Segons aquesta obra, el món

de la postguerra freda es divideix en una sèrie de civilitzacions o cultures ben

definides que estan irrevocablement condemnades a lluitar entre si per a im-

posar la seva hegemonia sobre les altres, de la mateixa manera que fins ara han

fet els Estats Units. Un dels seus crítics afirma:

“La tesi de la globalització de les guerres culturals peca de simplista. Els fets no la corro-boren. [...]. Ben sovint, darrere d’uns conflictes d’aparença ètnica i cultural, hi ha afers icauses de tipus econòmic. En aquest sentit, els conflictes culturals solen ésser la conseqüèn-cia i no la causa de les desigualtats i dels conflictes socials i econòmics. D’altra banda, les

Tant els intents d’homogeneïtzació cultural impulsats pels estats na-

ció moderns amb la intenció d’eliminar les diferències culturals al seu

interior, com la voluntat individual de canvi, qüestionen la immuta-

bilitat de les cultures, ja que els seus portadors individuals, de manera

voluntària o involuntària, contínuament la transformen, hi introdueixen

nous elements, en recuperen d’antics, n’inventen, en reinventen, n’ima-

ginen i en construeixen.

Coberta d’El choque de civilizaciones,de Samuel P. Huntington


fronteres entre civilitzacions estan força menys delimitades del que pretén Huntington [...][el qual] també passa per alt la diversitat cultural més o menys pronunciada dins de cadacivilització [...]. A més ignora la possibilitat d’una aliança entre països que pertanyen a ci-vilitzacions diferents. Però és això el que s’esdevingué a la guerra del Golf [...]. En definiti-va, podríem arribar a conclusions contràries a les de Huntington i afirmar que els contactescada vegada més freqüents entre civilitzacions propicien el cosmopolitisme global i no pasel conflicte generalitzat de civilitzacions.”

Marco Martiniello, Salir de los guetos culturales (1998, pàg. 32).

El reduccionisme cultural de la tesi del xoc de civilitzacions respon a una rea-

litat percebuda sota uns interessos hegemònics específics que hom considera

amenaçats. El seu interès principal és el foment i la defensa d’uns valors uni-

versals particulars davant els atacs imaginaris o inventats procedents tant de

l’exterior com de l’interior.

Per a Huntington, la diversitat cultural interna dels Estats Units és una ame-

naça als valors sagrats de la unitat monocultural de la pàtria, un credo que ell

mateix descriu ben orgullosament. El seu argument d’essencialitzar i reivindi-

car la incommensurabilitat i incompatibilitat d’uns ens abstractes i irreals que

anomena civilitzacions és una lectura molt simplista del món que ens envolta,

carregada d’una forta ideologia hegemònica occidental que té al darrere, en úl-

tima instància, la indústria armamentística.

D’altra banda, el conflicte pot ser el motor del canvi cultural, i també ens pot

ajudar tant a conèixer-nos i a acostar-nos mútuament com a separar-nos i di-

vidir-nos; tot depèn de la nostra perspectiva d’aproximació i dels interessos

que la moguin.

No hi ha una disposició innata per a rebutjar, témer i odiar qui no té els ma-

teixos paràmetres culturals que nosaltres.

Els conflictes per motius culturals amaguen molt sovint causes d’un al-

tre ordre, com les econòmiques o polítiques.

Les fronteres i els límits culturals són difusos, mòbils i es reelaboren

contínuament.


La tesi del xoc de civilitzacions, publicada originàriament l’any 1993en la revista Foreign Affairs,ha provocat un gran debat a escala mundial. Un desenvolupament més sistemàtic d’aquesta tesi, el podeu trobar en l’obra següent:Huntington, S. (1997). El choque de civilizacionesy la reconfiguración del orden mundial. Barcelona: Paidós.


3. Diversitat intracultural i intercultural

La diversitat cultural s’ha d’entendre en un doble sentit. En primer lloc, les

cultures no són homogènies des d’un punt de vista intern: cadascuna està

constituïda per diferents segments i grups socials amb identitats i característi-

ques específiques, els quals s’articulen per mitjà d’un procés d’ajustament,

adaptació i negociació. En segon lloc, les cultures tendeixen a considerar-se

homogènies i a difuminar tota la diversitat interior quan se les compara, con-

trasta o enfronta amb unes altres de diferents. El concepte de diversitat cultural

és, per si mateix, una tautologia, ja que allò que defineix la cultura, en singular

i en plural, és justament la diversitat. Per motius analítics podem assenyalar di-

ferents nivells d’inclusió/exclusió que es redueixen a les variables intraculturals

i interculturals.

Com ja hem vist, les perspectives universalista i particularista coincideixen en

la tendència a difuminar les diferències culturals. L’una propugna la igualtat

de totes les persones, rebutjant els trets peculiars i diferenciadors de segments

concrets de la població. La visió particularista, per la seva banda, admet l’exis-

tència de cultures específiques, peculiars, distintives i separades, els membres

de les quals, portadors d’un conjunt determinat de valors i tradicions, que te-

nen arrels històriques i es transmeten de generació en generació, són tractats

d’una manera indiferenciada.

Normalment cada cultura sol estar definida per una elit que domina, controla i

difon una visió del món que es converteix en l’ortodòxia, i que n’exclou i estig-

matitza les persones i grups que no es comporten d’acord amb els seus dictats.

El fet que hom silenciï i encobreixi l’heterogeneïtat interior no significa que no

hi sigui. Els fenòmens culturals varien en totes les cultures segons gènere i gene-

racions, grups d’estatus i classes socials, i també segons altres criteris.

Si ens situem en un altre àmbit, observarem que cada vegada és més freqüent

que les persones entrin en contacte amb membres d’unes altres cultures. La

presència i la convivència de diverses cultures en un mateix espai té orígens

diferents. A continuació tractarem els casos més importants.

La cultura, per a ambdues perspectives, es converteix en un tot essencia-

litzat, reificat i naturalitzat que, a més, uniformitza la població que la

manté, com si no hi hagués diferències, dissensions, evolució, canvis, con-

flictes, qüestionaments i alternatives entre els seus portadors.


3.1. L’heterogeneïtat interior de cada cultura

Se sol obviar i oblidar sovint la diversitat intracultural, és a dir, la que es dóna

en el si d’una cultura. La veritat és que en l’interior de cada cultura coexisteixen

diferents grups i segments socials que comparteixen uns determinats interessos,

expectatives, identitats, costums, pràctiques i una manera d’interpretar el món

que els allunya i separa del corrent majoritari, de les normes generals ideals

i idealitzades.

En la mesura que desafien els valors i la ideologia de l’ortodòxia monocultural

definida i detinguda per un grup concret, estan sotmesos a diferents graus de

discriminació, marginació i exclusió de la societat.

Les fractures interiors poden ser conceptualitzades des de perspectives diferents.

Així, tenim la divisió clàssica entre cultura d’elit i cultura popular, que en la

nostra societat actual sovint s’identifica amb la dicotomia modern-tradicional.

Una altra oposa el que és exquisit i culte a l’abast d’una minoria privilegiada

(l’elit) al que és propi i característic de la majoria de la població (cultura de

masses). En aquest darrer cas, la variable crítica diferenciadora serà de tipus

econòmic.

La categoria subcultura s’empra també per a identificar segments en l’interior

d’una cultura. Fa referència a la presència de grups socials amb unes determi-

nades característiques, identitats i peculiaritats culturals que els diferencien de

la cultura general i dominant en la qual s’inscriuen, i que entenen com un tot

en principi homogeni.

Com diu Kottack:

“Encara que les persones d’una mateixa societat o nació comparteixen una tradició cul-tural, totes les cultures contenen també diversitat. Els individus, les famílies, els pobles,les regions, les classes i d’altres subgrups dins d’una cultura tenen diferents experiènciesd’aprenentatge alhora que en comparteixen d’altres. Subcultures són patrons i tradicionsbasats en símbols diferents associats a subgrups dins d’una mateixa societat complexa.En un país complex, com els Estats Units o el Canadà contemporanis, les subcultures te-nen l’origen en l’etnicitat, classe, regió i religió.”

Kottack, Antropología. Una exploración de la diversidad humana (1997, pàg. 40).

Dick Hebdige (1979) va utilitzar el terme subcultura per a descriure les pràcti-

ques simbòliques i la creació d’estils que soscaven les assumpcions de les ideolo-

gies hegemòniques. Cultura i subcultura s’encavallen constantment de manera

contradictòria en relacionar diferents grups de persones. A més, les cultures no

són immutables, sinó que evolucionen contínuament, canvien, són flexibles.

En determinats moments històrics, algunes pràctiques culturals aconseguei-

xen un cert poder per la seva capacitat de qüestionar les interpretacions hege-

mòniques. Les subcultures posseeixen un aspecte crític, creatiu, productiu i un

potencial d’esdevenir alguna cosa positiva i fins i tot, arribat el moment, cul-

turalment hegemònica.

Diversitat intracultural

La diversitat intracultural és la que es dóna en el si d’una cultura.

El concepte de subcultura s’aplica a vegadesa la cultura juvenil


Podem trobar grups que en determinats aspectes se sentin oprimits dins la cul-

tura en què estan inscrits. Les possibles identitats culturals presents en cada so-

cietat són múltiples. El problema és que no se solen reconèixer i en aquests

moments algunes es mobilitzen perquè des de la cultura majoritària hom les

tingui en compte.

Els diferents criteris que identifiquen grups socials específics inclouen el gène-

re, les preferències sexuals, les capacitats físiques i mentals, la classe social, la

religió, l’edat, etc. Aquests segments poden estar més o menys organitzats i es

poden mobilitzar reivindicant el seu coneixement i una sèrie de drets amb

l’objectiu de defensar la seva identitat i no ser objecte de discriminació, exclu-

sió i marginació per causa de la seva diferència.

3.1.1. Dones i gènere

En cada context historicosocial observem el predomini d’uns grups socials que

imposen els seus valors i la seva manera d’interpretar el món sobre la resta de

la societat, sense prendre en consideració cap altra especificitat concreta. El

grup o segment social més gran, habitualment oprimit i subordinat, és el de

les dones. En les nostres societats occidentals, gradualment, s’han anat orga-

nitzant, han pres consciència de la seva posició i han convertit els seus mo-

viments en plataformes reivindicatives contra la sistemàtica discriminació

política, educativa, laboral, econòmica, etc., a què han estat i continuen es-

tant sotmeses.

Els fenòmens culturals varien segons els criteris de gènere i generació,

grups d’estatus i classes socials. La reivindicació de determinats grups de

la seva diferència enfront de la cultura que els engloba no depèn tan

sols d’una base objectiva ètnica, política, religiosa o nacional. La mobi-

lització social és possible també entorn de sistemes de valors, estils de

vida, sentiments d’identitat o pertinença a col·lectius o experiències co-

muns. Sovint es comparteixen sentiments d’exclusió, de constituir

grups separats.

Cap societat no és una unitat monolítica, monocultural. La diversitat

interior al llarg de la història s’ha articulat a partir d’un cert consens,

però especialment per la dominació hegemònica d’uns determinats

grups socials que ocupen una posició de privilegi en l’estructura so-

cioeconòmica. Els grups dominants han aconseguit d’igualar els seus

propis interessos amb els de la societat en general i han sotmès els de

les classes subalternes.


Un bon desenvolupament del tema de la manera enquè es creen i funcionen les subcultures el trobareu en els autors següents:Hebdige, D. (1979). Subculture: The Meaning of Style. Londres: Methuen.

Willis, S. (1993). “Hardcore: Subculture American Style”. Critical Inquiry (vol. 19, núm. 2, pàg. 365-383).

Hegemonia i classes subalternes

Aquesta terminologia procedeixdel pensador marxista italià Antonio Gramsci (1891-1937). Fou un dels fundadors del Partit Comunista Italià el 1922 i va passar els últims deu anys dela seva vida a la presó, on va es-criure els Quaderns de la presó(1929-1935). La seva obra i el seu desenvolupament teòricsobre les relacions entre els in-tel·lectuals, el poble i la cultura influeixen directament en un gran nombre de pensadorsi investigadors actuals.


Podeu ampliar aquest apartatmitjançant la consulta de l’autor següent:

Juliano, D. (1985). “Una subcultura negada: l’àmbit domèstic”. A: Llopart, Prati Prats (ed.). La cultura popular a debat (pàg. 39-48). Barcelona: Altafulla.


Així, doncs, les dones, que dins de cada cultura aparentment n’eren membres

en igualtat de condicions amb els homes, resulta que estaven, i encara ho es-

tan, en situacions de discriminació d’índole diversa per motiu del seu sexe.

3.1.2. Classes socials

La classe social és un altre factor generador de diferències culturals. La distri-

bució desigual de la riquesa produeix una fragmentació cultural entre els

membres de les diferents classes socials: estils de vida, normes, pràctiques i re-

presentacions. La distinció i el capital cultural continuen marcant i dividint la

societat, malgrat l’aparent igualtat i homogeneïtat, els suposats valors i pràc-

tiques compartits. Les diferències econòmiques i culturals continuen presents

i augmenten cada vegada més.

Els aspectes econòmics influeixen en la cultura i estan sempre presents per

molt que sovint hom els oblidi, enfosquits, i no els prengui en consideració.

3.1.3. Generació i edat

La generació i l’edat és un altre factor de diferenciació cultural. Els joves es ca-

racteritzen pel fet de desenvolupar una gran varietat de subcultures, d’estils,

que s’identifiquen tant per signes externs, com ara el vestit, els ornaments, la

música, com per ideologies polítiques, formes de vida, hàbits de consum i ar-

gots o llenguatges propis. La diversitat és molt fluida: constantment desapa-

reixen grups i en sorgeixen de nous.

3.1.4. Ètnia, nació i llengua

Finalment, cal assenyalar al costat de les diferències produïdes per raó de gè-

nere, generació i classe social, unes altres que corresponen a criteris d’ètnia,

La seva consciència de gènere produeix una fractura en l’interior de cada

societat que demostra que l’homogeneïtat interior i la qualitat de ser tots

lliures i iguals són una retòrica del grup dominant i hegemònic.

Els conflictes socials per motius econòmics són els més freqüents, i

molts dels suposats conflictes culturals tenen en realitat un origen eco-

nòmic o de classe social. Només es poden entendre com a culturals en

la mesura que admetem que la classe social produeix variacions cultu-

rals determinades pel desigual accés als recursos i al poder.

Detenció de la sufragista Mrs. Pankhurst (maigdel 1914)


Un estudi que analitza amb molt detall les diferències culturals segons la classe social és:Bourdieu, P. (1989). Ladistinción. Madrid: Taurus.


nació i llengua. Bé que des de fora es considera com un tot homogeni, l’Estat

espanyol acull al seu interior importants diferències culturals. Les podem di-

vidir en dues categories:

1) les comunitats culturals històricament diferenciades, especialment pel fet

de tenir una identitat lingüística i nacional, com Catalunya, Euskadi i Galícia;

2) el col·lectiu ètnic gitano.

Els ciutadans de l’Estat espanyol, com els de qualsevol altre estat nació, són,

doncs, molt plurals culturalment. La convivència de gitanos, catalans, bascos,

gallecs, canaris i els ciutadans de la resta de comunitat autònomes referma el

caràcter plural, la diversitat cultural interna de la societat espanyola.

3.2. Els canvis de l’alteritat: colonialisme i postcolonialisme

L’època postcolonial comporta una nova consideració i reinterpretació de la

diversitat cultural que qüestiona els pressupòsits universalistes eurocèntrics i

que proposa una alteritat transformada que comença a reivindicar la identitat

pròpia i a fer sentir la seva veu. Així, l’antecedent més proper a la nostra ma-

nera actual de construir l’alteritat, la diferència cultural, la trobem en la histò-

ria recent del colonialisme occidental.

Colonialisme i neocolonialisme

El colonialisme va ser la culminació durant la segona meitat del segle XIX del procés d’ex-pansionisme territorial de les potències europees que s’inicià als segles XV i XVI amb elsviatges dels descobriments i la creació de l’imperi colonial espanyol a Amèrica. La colo-nització implicava l’explotació econòmica i la dominació política de societats i culturesdiferents i allunyades. El marxisme va introduir la categoria d’imperialisme per referir-sea la dominació colonialista entesa com l’estat superior del capitalisme, és a dir, l’expansiódel model econòmic del capitalisme europeu als països dominats.

Les colònies estaven sotmeses políticament a les metròpolis i obligades a contribuir ambel seu potencial humà i els seus recursos naturals al progrés de les economies metropoli-tanes i també a consumir els productes elaborats per les potències colonitzadores. El desen-volupament de la indústria necessitava nous mercats per als productes, més matèriesprimeres i més barates, i un espai econòmic en què es pogués invertir el capital excedentamb l’expectativa d’augmentar-ne els beneficis. Els països llunyans i “endarrerits”, febles iamb tecnologia poc desenvolupada eren el lloc idoni per a complir aquests objectius. Ladescolonització i la independència dels països abans colonitzats van donar lloc a unanova dependència per part de les antigues colònies. Aquesta situació ha rebut el nomde neocolonialisme.

Sens dubte, l’expansió colonial va ser un moment de contacte entre cultures

diferents que, d’una manera o una altra, s’institucionalitzà amb la creació de

noves jerarquies i diferències, sovint superposades damunt les que ja hi havia.

Històricament no podem dir que en general hi hagi pobles que hagin romàs

aïllats, perquè sempre hi ha hagut comunicació d’alguna mena, incloent-hi

l’expansió i la conquesta mitjançant guerres. Els imperis conqueridors i mili-

tars s’han succeït els uns als altres.


Per a aquestes qüestions, vegeu:

Llobera, J.R. (1998). Antropologia social. L’evoluciói l’estructura de les societats humanes (apartat 3.5, “L’era de l’imperialisme”). Barcelona: Edicions dela Universitat Obertade Catalunya.

Lenin…

… desenvolupà la seva teoria so-bre l’imperialisme a L’imperialis-me, fase superior del capitalisme.


Orientalisme

Orientalisme, d’Edward W. Said (1978), ha esdevingut el referent bàsic del corrent del pen-sament postcolonial que tracta de la diferència cultural amb l’aportació de nous punts devista. Qüestiona la manera, estretament vinculada al procés imperialista, en què el món oc-cidental ha conceptualitzat l’alteritat. El món que restava fora de les potències colonials eraconsiderat un objecte que calia explotar, governar i estudiar. Said (1978, 1996) analitza elnexe entre cultura i poder, i la producció del coneixement cultural de l’alteritat.

La formulació que en fa descriu com, a la darreria del segle XVIII, els intel·lectuals euro-peus van inventar una nova concepció d’Orient (el món àrab) que l’imaginava passiu iamb una essència que estava en el passat remot. L’Orient era considerat endarrerit i de-cadent. Aquesta visió justificava el procés civilitzador destinat a introduir els països orien-tals en el món modern. Així, el discurs no era reflex d’una realitat, sinó de les relacions depoder en joc.

Una de les conseqüències de l’obra de Said ha estat l’autocrítica del pensament occi-dental i la reivindicació per part dels orientals del dret a definir-se ells mateixos. Desd’una perspectiva relativista critiquen els pressupòsits universalistes de progrés, raó,desenvolupament, modernitat, i denuncien el món occidental pel seu domini impe-rialista i explotador.

Segons alguns autors, com Joel S. Kahn o Arif Dirlik, el postcolonialisme és la

reelaboració d’un antic debat de les dècades de 1920 i 1930, moment en què

des de l’antropologia ja es va denunciar la idea de la civilització universal i es

va introduir el relativisme cultural:

“El postcolonialisme és, en realitat, la manifestació contemporània de la crítica expressi-vista a la civilització occidental que es va articular prèviament en les representacions an-tropològiques de la diferència cultural.

Els discursos de l’alteritat cultural, el multiculturalisme i altres, van aparèixer, en bonamesura, per a reemplaçar el llenguatge vuitcentista de la civilització, l’anterioritat tem-poral de l’altre i l’emancipació dels éssers humans com a persones autònomes, propi del’inici del segle XX. Aquest llenguatge de cultura i multiculturalisme va ser conseqüènciade la crítica expressivista a la Il·lustració dins d’Europa, especialment contra el multicul-turalisme i el darwinisme social. Per tant, la modernitat occidental és multicultural d’en-çà mateix dels seus orígens.”

Joel S. Kahn, Culture, Multiculture, Postculture (1995, pàg. 12).

Aquí ens trobem ja amb la presència quotidiana de l’allà, que ha abandonat

la seva circumscripció anterior en un espai llunyà i allunyat. Això significa que

els antics dominats, incloent-hi les classes i els grups subalterns, adquireixen

el poder de fer sentir la seva veu, la qual qüestiona el que els dominadors ha-

vien dit d’ells. El discurs hegemònic sobre les altres cultures sovint ha consistit

en una mera projecció de categories, inquietuds i interessos dels que en parla-

ven. L’altre era utilitzat per a reconèixer-nos o, més ben dit, per a conèixer-

nos millor a nosaltres mateixos, per a refermar i reforçar la nostra identitat.

El sorgiment del pensament postcolonial significa el començament

d’una forma diferent de discurs que destrueix els sistemes existents del

significat de l’alteritat per tal com són imperialistes i falsament univer-

salistes, i el substitueix per un altre de pluralista. Consisteix bàsicament

en una crítica al pensament il·lustrat. La novetat del pensament postco-

lonial consisteix bàsicament en la irrupció de l’altre en el món occidental.

El pensament postcolonial està directament vinculat amb el desenvolupament actual del paradigma de la interculturalitat, que analitzarem en l’apartat 4 d’aquest mateix mòdul.


Constituïa una invenció útil per als nostres objectius, sense representar real-

ment la seva realitat aliena.

El postcolonialisme reivindica el relativisme i denuncia els intents de com-

prendre l’alteritat per part de subjectes que pertanyen a tradicions culturals di-

ferents, els quals projecten i estenen envers el seu objecte les problemàtiques

dels seus propis contextos i de les seves posicions socials. La relació d’això amb

la interculturalitat és rellevant en la mesura que transforma el contingut i el

sentit de l’alteritat en introduir-hi els altres com a element clau de la pròpia

definició. Ja no n’hi ha prou amb allò que nosaltres diguem d’ells des d’una

situació de privilegi i poder. La representació sempre serà incompleta si no es-

coltem la veu d’aquells sobre els quals parlem.

Finalment, el postcolonialisme té com a tema central la crítica a l’eurocentris-

me, als seus paradigmes de modernització i desenvolupament. També ha subs-

tituït la categoria Tercer Món i pretén abolir les distincions centre-perifèria i

la manera de pensar binària que ens ha llegat el colonialisme. Proposa analit-

zar les societats i cultures globalment en la seva complexa heterogeneïtat, con-

tingència, desterritorialització i policentralitat.

3.3. Migracions i nous grups ètnics

Fins no fa gaire, la forma més habitual en què les persones de cultures diferents

es posaven en contacte era les migracions de població. Una altra vegada no és

un fenomen exclusiu de la nostra època. Els constants moviments de població

formen part de la història i la majoria de països estan habitats per persones

descendents de barreges i de diferents capes de població arribades d’altres

territoris.

És impossible afirmar que un determinat grup social ha romàs des de temps

immemorial fixat damunt un mateix territori sense barrejar-se en algun mo-

ment amb els veïns o amb estranys arribats de més lluny. No hi ha problacions

“pures” ni aïllades completament. Durant molt de temps l’antropologia ha

identificat una cultura amb un poble i un territori. Però és una presumpció fal-

sa originada en el context de la Il·lustració i el colonialisme, en un moment

de la història occidental en què hom estava obsessionat per l’establiment, la

delimitació i la creació de fronteres governades i defensades per estats sobirans

o, millor, per les seves elits.

L’anàlisi antropològica i el parentiu

L’antropologia, d’altra banda, ha mostrat un gran interès per l’estudi de les característi-ques de l’organització social i del parentiu a cada cultura. Així s’ha esdevingut pel quefa a les pràctiques relatives a la reproducció i perpetuació dels grups. A partir del tabú del’incest es van establir categories de persones amb les quals era possible i de vegades obli-gatori aliar-se per a tenir descendència. L’aliança comporta el fet de posar-se en contacteamb estranys que hom inclourà a la pròpia família i, així, doncs, implica una certa mo-


bilitat, el canvi de residència d’algunes persones. Això que acabem de dir seria un exem-ple proper i habitual de la mobilitat de les persones, de la sortida de l’espai dins del qualhom ha nascut.

L’emigració també ha estat associada al comerç, a l’expansió de les religions

universalistes i a aspiracions imperials. A més de causes econòmiques, hi ha

migracions provocades per guerres. Els moviments de població afecten tant

territoris molt allunyats entre si com d’altres de més pròxims, bé que el resul-

tat sempre és el mateix: el fet de posar en contacte estranys, persones amb “co-

nocimientos, experiencias y convencionalismos distintos” (García, 1999).

La naturalesa del contacte entre poblacions com a resultat de processos migra-

toris dependrà de les diferents posicions de poder o de les especialitzacions eco-

nòmiques. Els emigrants de l’expansió colonial europea, amb el suport d’un

poder militar, es van erigir en una elit política i econòmica superposada a les que

ja hi havia, amb explotació dels colonitzats. S’hi van produir barreges i també

fenòmens de segregació tan espectaculars com l’apartheid sud-africà.

Alguns països estan constituïts per diferents onades de migracions recents, com

els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i, en gran manera, gran part

de l’Amèrica del Sud. Les poblacions natives d’aquests països van ser desplaça-

des i, en molts casos, fins i tot foren anihilades físicament a mesura que avan-

çava l’establiment dels europeus, sigui pel contagi de malalties desconegudes o

per massacres indiscriminades. No obstant això, les poblacions autòctones dels

continents americà i australià, malgrat que s’han reduït dràsticament per la vio-

lència i les malalties que han patit, no han desaparegut completament. En part,

s’han barrejat i, a més de mantenir tradicions culturals precolonials, n’han creat

d’altres de noves com a conseqüència del contacte i sincretisme.

Els moviments de població, sigui en el pla internacional o en l’interior d’un

país mateix, introdueixen inevitablement una més gran diversitat cultural da-

munt d’un determinat territori. J. García diferencia diverses situacions mul-

ticulturals produïdes pels processos migratoris. No oblidem que per a aquest

autor la cultura és una organització concreta de la diversitat:

“Primero, individuos aislados establecidos fuera del ámbito geográfico de su unidad ad-ministrativa de origen. En estas circunstancias el que se va no lleva consigo su cultura,sino que transporta únicamente conocimientos, experiencias personales y recuerdos.Muchos de ellos le servirán para afrontar las nuevas situaciones y otros no [...]. En otrasocasiones la emigración concluye en un establecimiento grupal, siendo los integrantesde esta organización [cultura] miembros en origen del mismo grupo étnico. No sólo lle-van consigo conocimientos, recuerdos y experiencias, sino también formas de interac-ción y convencionalismos pertenecientes a su antigua forma de organización [...].Tampoco en este caso han traído consigo su cultura, sino sólo lo que podríamos llamar

Les migracions de població tenen causes molt diverses, des dels canvis

climàtics fins a la pressió demogràfica sobre un determinat territori que

no pot mantenir més població sense transformar el seu mode de pro-

ducció econòmic.

Nelson Mandela, líder del movimentantiapartheid, visita la ciutat de Barcelona.

Les migracions interiors han transformat, des de1955, la societat catalana


recursos culturales, que, a su vez, los diferencian entre ellos. Simplemente se reorganizanen el nuevo entorno de acuerdo con nuevas circunstancias y variables [...]. Son una mi-noría étnica solamente en el sentido referencial del término: no porque compartan loscontenidos culturales que, como minoría étnica, se les atribuyen, sino porque son con-siderados de esta manera por la organización que los acoge.”

J. García, “Razones y sinrazones de los planteamientos multiculturalistas” (1999, pàg. 322).

La transició d’una societat rural, agrària, a una d’industrial i urbanitzada com-

porta la mobilitat geogràfica de la força de treball, migracions interiors, canvis

culturals, adaptació a nous valors i estils de vida; en definitiva, processos de

canvi cultural.

El canvi cultural endogen, del món rural a l’urbà, juntament amb l’experièn-

cia de la convivència de grups ètnics autòctons diferents, sigui pel fet que

comparteixen un mateix estat o per la seva distribució territorial a escala esta-

tal, serveix de base i experiència per a abordar l’establiment d’emigrants pro-

cedents d’altres estats.

La diversitat cultural produïda per l’establiment d’emigrants se sol associar a

situacions de marginació i exclusió. Però no oblidem la possibilitat contrària.

Per exemple, l’arribada d’immigrants d’un poder econòmic superior al del país

d’acollida que inverteix el capital i transforma l’estructura social i cultural de

les poblacions auctòtones. Els nous immigrants comporten un desafiament

per a les estructures institucionals de l’estat nació i representen una novetat

davant la població en general per la quotidianitat de la seva presència, el seu

veïnatge, el seu color, els seus vestits, la seva dieta i les seves pràctiques reli-

gioses diferents.

El problema és que només és valorada positivament una part de les cultures

dels grups socials d’immigrants, especialment la dels que tradicionalment han

estat considerats superiors. Es tractaria, doncs, d’estrendre quelcom que ja

posseïm a la resta de persones que estructuralment tenen, respecte de nosal-

tres, una situació semblant, el seu caràcter d’immigrant, amb la qual cosa su-

peren les barreres de classe social i de cultures amb prestigi.

Les persones que emigren s’adapten de moltes maneres als nous contextos, no

reprodueixen mecànicament les seves tradicions preemigratòries, de la matei-

xa manera que tampoc no abandonen completament les seves peculiaritats.

Les possibilitats de la seva interacció amb la societat d’acollida són múltiples

i contextuals. L’augment i la rapidesa dels mitjans de transport i comunicació

fan possible en aquests moments una mobilitat de les poblacions i una com-

plexitat més grans pel que fa a les característiques dels seus assentaments.

La diversitat cultural que aporten els immigrants a la nostra societat

plural és independent de la classe social a què pertanyen.


3.4. La globalització. La diversitat cultural entre el que és global

i el que és local

La globalització fa referència a processos socials, econòmics i demogràfics que

es produeixen dins els estats nació i també els ultrapassen. És la intensificació

de les relacions socials a escala mundial, de tal manera que es vinculen pobles

allunyats fins al punt que els esdeveniments locals són influïts per successos

que tenen lloc a milers de quilòmetres, i viceversa.

La idea d’una cultura global és paral·lela al procés de globalització recent. En

un principi es creia que l’avenç global de la modernitat produiria inevitable-

ment una cultura mundial més homogènia, però la realitat demostra que,

malgrat que el món està cada vegada més interconnectat (econòmicament,

políticament i culturalment), les diferències culturals augmenten. L’actual

procés de globalització condueix a un augment de la sensibilitat davant les

diferències.

Les primeres teories de l’homogeneïtat cultural global han estat molt critica-

des pel fet de tenir deficiències.

Els productes i les mercaderies distribuïdes globalment no necessàriament són

portadors de la cultura que els ha produït, sinó que uns altres les interpreten

de manera diferent de com ho faria el productor. A més, el fluxos culturals no

són exclusivament unidireccionals; la disjunció entre els fluxos globals de per-

sones, les mercaderies, el capital i la cultura assegura un paisatge cultural cada

vegada més diferenciat.

La visió antropològica clàssica descrivia el món mitjançant la metàfora del

mosaic, compost d’una pluralitat d’entitats socials i culturals delimitades i se-

parades, entitats territorials amb límits clars, distintius i constants, sistemes de

significats culturals en gran manera aïllats i només relacionats de manera su-

perficial per signes o objectes materials. Aquesta visió no serveix per a explicar

els processos actuals de globalització i els antropòlegs s’han vist obligats a re-

considerar el seu concepte de cultura.

Els canvis produïts per la consciència i l’anàlisi de comunitats transnacionals i

globalitzades introdueixen un nou interès per la dispersió, la descentralització,

la interpretació, la complexitat i, especialment, la identitat. En un moment en

què la cultura està cada vegada més desterritorialitzada, amb un augment cons-

tant del volum i la velocitat de la transmissió d’informació i la difusió incontro-

La globalització és el resultat de la transformació del capitalisme i l’eco-

nomia, juntament amb l’impacte de les noves tecnologies de la informa-

ció. El seu caràcter tecnoeconòmic està indissolublement unit a processos

culturals.


El primer desenvolupament de la idea de fluxos globalsi la creació de paisatges diferenciats el trobemen l’autor següent:

Appadurai, A. (1991). “Global Ethnoscpes: Notes and Queriesfor a Transnational Anthropology”. A: R.G. Fox (ed.). RecapturingAnthropology (pàg. 191-210). Santa Fe: School of AmericanResearch Press.


lada de trets culturals, cal reconsiderar les presumptes àrees culturals separades.

Així, el canvi d’èmfasi de la cultura a la identitat ha estat el resultat dels proces-

sos de globalització.

La globalització és la suma de múltiples processos i dimensions, i hom no la

pot reduir al seu aspecte econòmic. Ha estat associada a la crisi de l’estat nació

i a la pèrdua del seu control hegemònic. També la podem entendre cultural-

ment com l’èxit d’un model revisat de pluralisme cultural, en la mesura que

el que és local s’ha revaloritzat i cada vegada està més present en un àmbit

d’escala mundial, bé que en gran manera es perpetuen encara relacions de po-

der i els fluxos transnacionals són més nombrosos en unes direccions que en

unes altres.

La relació entre el que és local i el que és global en l’àmbit de la cultura que-

da molt ben reflectida en aquest comentari al llibre d’Ulf Hannerz:

“La cultura se genera y se articula siempre sobre la base de experiencias personales que seproducen en el ámbito local, y la localidad y la familiaridad siempre ganan la partida alo global y a lo extraño, pues lo global sólo puede penetrar en lo local si se reduce a algofamiliar y comprensible.

La polémica entre la homogeneización y la diversidad cultural, [...] es una polémica ba-nal. [...] La homogeneización y la diversidad no dependen tanto de la realidad como delos modelos con que pensamos la realidad. [...] La continua reconstrucción cultural nocesa por mucha globalización que haya, porque la humanidad no es una tabula rasa; la di-versidad es un a priori de la realidad mundial, un dato que ya está ahí cuando llega la glo-balización y sobre el cual ésta se organiza. El mundo no sólo es plural, sino que es [...]incorregiblemente plural.”

R. Sarró Maluquer, “Cultura y metacultura: más allá de la diversidad y de la homogenei-zación” (1999, pàg 13-14).

La diversitat cultural augmenta i es revaloritza en un món cada vegada més in-

terconnectat per mitjà dels avenços tecnològics i dels mitjans de comunicació

de massa. El món es fa més complex, apareixen noves interpretacions, identi-

tats, cultures, i es reinterpreten les que ja hi eren amb l’entrada en escena de

l’àmbit global d’intercanvi en tots els camps.

3.5. La diferència cultural com a mercaderia

Un altre aspecte que afecta la diversitat cultural són els efectes de la globalit-

zació, la qual, en comptes de produir, com predeia el paradigma de la moder-

nitat, una homogeneïtat universal, dóna com a resultat un augment de la

conscienciació pel que fa a la diversitat cultural, que en últim terme s’acaba

convertint en mercaderia i en consum.

La fi de la idea il·lustrada de la construcció d’un món homogeni és apro-

fitada per l’esfera econòmica, la qual fomenta el consum de la diferèn-

cia i la seva publicitat.


Hi ha una literatura ben abundosa pel que fa a la globalització. Una mostrade referència seria:Llobera, J.R. (1998). “L’evolució i l’estructurade les societats humanes”.A: Antropologia social.’’(apartat 4.2, “El procés de globalització cultural”). Barcelona: Edicions dela Universitat Obertade Catalunya.

Beck, U. (1998). ¿Quées la globalización?Barcelona: Paidós.Hannerz, U. (1998). Conexiones transnacionales. Madrid: Cátedra.

Kearny, M. (1995). “The Local and the Global: The Anthropology of Globalization and Transnationalism”.Annual Review of Anthropology(núm. 24, pàg. 547-565).

Figura de bronze de l’època ming


Ara ja no hi ha perill de ser denunciat per causa de fer quelcom impropi. La

diversitat cultural com a mercaderia forma part del procés de globalització, de

l’extensió arreu del món de la societat de consum i els valors que li són propis.

La força de l’economia ho redueix tot a mercaderia: al mateix temps que el

món occidental busca nous mercats per als seus productes, crea necessitats no-

ves que a la vegada generen demanda de nous productes. Les mercaderies que

procedeixen d’altres cultures es van integrant de manera gradual a les econo-

mies nacionals sota la categoria de productes “ètnics”. És un fenomen que es

repeteix al llarg de la història. El consum de tabac, aliè al món occidental, va

passar progressivament d’un desconeixement total a un estadi en què és un

hàbit normalitzat en les nostres latituds. El te que es conreava a l’Àsia esdevin-

gué la beguda nacional de la Gran Bretanya, de la mateixa manera que el cafè,

abans desconegut, ha acabat formant part dels nostres hàbits de consum.

La chinoiserie

La chinoiserie va ser una moda entre la classe alta europea dels segles XVIII i XIX que consistiaen l’adquisició d’objectes orientals com a marca de distinció. Va tenir tanta influència quees van introduir a Europa les seves tècniques de producció i els seus models. Els produc-tes d’inspiració oriental es produïen al món occidental per al mercat interior sense ne-cessitat d’importar-los: la porcellana xinesa de Delf i els mantons de Manila brodats aVillamanrique de la Condesa (Sevilla) en són bons exemples.

El gust per tot el que és exòtic inclou productes ornamentals, menges, músi-

ca, medicaments, filosofia, vestit, art, cinema, teatre, literatura, drogues, etc.

Un exemple tradicional de diversitat cultural en el nostre medi és la presència

permanent de música i pel·lícules anglosaxones, alienes a la nostra reduïda

tradició cultural, que han acabat formant part del nostre món quotidià. Les ca-

denes de restaurants de menjar ràpid procedents dels Estats Units fan la com-

petència, pel que fa a la popularitat i al preu del menú, als restaurants de menjar

xinès, les pizzeries i els restaurants de cuina italiana, que cada vegada són més

freqüentats. A les grans ciutats hi ha la possibilitat de degustar una gran varie-

tat de menges de cultures diferents.

Pel que fa a la música, la música ètnica, les músiques del món, el mestissatge

musical, les bandes pluriculturals, les influències ètniques, etc. són fenòmens

que sovintegen cada vegada més. S’organitzen festivals de música ètnica, tant

tradicional com popular i moderna. El mateix podem dir de festivals de teatre

que ens permeten d’assistir a representacions de teatre kabuki o a danses del

poble dogon, etc. Igualment s’esdevé pel que fa al cinema. Al costat del predo-

mini absolut de la cinematografia dels Estats Units, sempre hi ha hagut un re-

ducte minoritari de pel·lícules procedents de cultures llunyanes: el Japó, la

Xina, l’Índia, Hong Kong, l’Iran, els països de l’Àfrica, etc.

El turisme és una altra manera de viure la diversitat cultural estretament asso-

ciada a l’economia. Les diferents formes d’adaptar-se al món i d’entendre’l

s’acaben convertint en una mercaderia que es comercialitza. El sector turístic

es desenvolupa explotant les diferències culturals: el reclam dels viatges a llocs


El fenomen de la chinoseries’analitza en l’obra següent:

Dawson, R. (1970). El camaleón chino. Madrid: Alianza.


exòtics i actualment l’èxit del turisme rural en serien algunes mostres. El ma-

teix s’esdevé en molts altres àmbits que afecten l’economia.

La producció de diversitat cultural destinada al consum s’ocupa d’aspectes su-

perficials i sovint falsificats o “teatrals”. És simplement una manifestació més

de l’orientalisme: l’adaptació al gust occidental de sabors i gustos estètics per-

què hom els consumeixi més fàcilment. No es tracta de buscar la puresa en els

contactes entre cultures, ja que això és un mite, però tampoc no s’ha de bana-

litzar i mercantilitzar la diversitat cultural al mateix temps que es continuen

produint discriminacions i exclusions per motius que en realitat, encara que

se’ls qualifiqui de culturals, són d’una altra mena.


Podeu trobar diferents aspectes de la mercantilització de la diversitat cultural en les obres següents:

Martí, J. (1998). “Músicai multiculturalisme a la Catalunya d’avui”. L’Avenç(núm. 226, pàg. 51-54).MacCannell, D. (1988). “Turismo e identidad cultural”. A: T. Todorovi altres. Cruce de culturasy mestizaje cultural (pàg. 207-227). Madrid: Júcar.


4. Interculturalitat: nou paradigma de la relacióentre cultures

La pluralitat cultural o la coexistència de diferents grups i segments socials

amb diferents especificitats i identitats culturals és una característica dels es-

tats nació moderns. La naturalesa, el caràcter i el contingut de les relacions en-

tre aquests canvia al llarg del temps.

Les relacions de poder establertes en cada moment entre les cultures i els grups

socials que estan en contacte és un factor clau per a comprendre’n l’acomoda-

ció i la interrelació.

Històricament l’estratègia dels grups dominants dels nous estats fou reduir la di-

versitat interior i promoure l’homogeneïtat cultural mitjançant el control de

l’escola i els mitjans de comunicació de massa, la imposició d’una llengua de-

terminada, uns símbols i uns rituals, la delimitació d’unes fronteres, la recons-

trucció i la invenció de la història i les tradicions, i el fet d’imaginar l’existència

d’una unitat monolítica i monocultural que contrastava amb el món exterior.

D’altra banda, com ja hem vist, les cultures no són ens fixos ni immutables,

sinó que estan en canvi continu i es modifiquen i reben influències de l’exte-

rior al mateix temps que s’influeixen les unes a les altres. Els processos de can-

vi social poden afectar o no la reducció o l’augment de la diferenciació entre

grups que interactuen i s’influeixen mútuament.

El paradigma liberal preconitza la llibertat i la igualtat de tots els individus en

cada societat. De fet, aquest ideal poques vegades ha estat portat a la pràctica

completament. La discriminació, la marginació i l’exclusió d’unes determina-

des persones pel fet de posseir algun tret distintiu que les diferencia dels que

detenen el poder ha estat una pràctica habitual.

4.1. El paradigma de l’homogeneïtzació

Tradicionalment es considerava que el contacte directe i continuat entre cul-

tures produïa de manera inevitable l’assimilació a la cultura majoritària i/o he-

Totes les societats i cultures es construeixen a partir de la diversitat i

generen contínuament noves diferències i nous grups. La integritat,

l’homogeneïtat, la uniformitat i la monoculturalitat dels estats nació

és un mite propi de la modernitat eurocèntrica, una barreja de la ideo-

logia liberal amb la romàntica que tractava de fer efectiva la fórmula:

estat = nació = poble = cultura.

Per a entendre el nou paradigmade la pluralitat cultural cal conèixer els plantejaments anteriors del tema, des de l’homogeneïtat, passant per la multiculturalitat, fins a arribara la interculturalitat.


gemònica de les altres que estaven en una posició subordinada o amb menys

poder.

El model assimilacionista o de l’homogeneïtzació defensa la monoculturali-

tat. Parteix del pressupòsit que les normes i els valors de la cultura dominant

seran adoptats, de manera voluntària o forçada, per les persones que no hi per-

tanyen, les quals perdran els trets culturals propis i es transformaran en indi-

vidus indiferenciats respecte de la cultura i la societat que els envolta. Això pot

afectar tant les minories autòctones com les formades com a conseqüència de

processos d’immigració.

L’homogeneïtzació se sol considerar un procés unidireccional i uní-

voc d’absorció. És una forma d’uniformització cultural, d’adopció de

la cultura i la llengua dominants. Aquesta visió idealitzada es corres-

pon només d’una manera molt tangencial amb els fets observats.

El grup minoritari també influeix en el majoritari i pot desenvolupar estratè-

gies i mecanismes de resistència davant el canvi i evitar desaparèixer. O bé el

grup majoritari es pot esforçar per tal d’impedir l’absorció dels minoritaris per

mitjà de pràctiques discriminatòries i excloents.

Els pressupòsits que hi ha a la base del model assimilacionista o de l’homoge-

neïtzació són, segons C. Giménez (1993):

“1. Homogeneidad como punto de partida. Se parte de la base de que la sociedad receptoraes culturalmente homogénea aunque no sea cierto.

L’aculturació s’equiparava a un procés d’homogeneïtzació o assimila-

ció que, en un context colonial, significava occidentalització i que

en l’interior de cada estat nació implicava la reducció de les diferèn-

cies culturals internes a favor d’una única cultura controlada per

l’elit politicoeconòmica i religiosa. Les institucions de l’estat van

desplegar tota mena de mesures homogeneïtzadores per tal d’eliminar

les diferències internes.

L’homogeneïtzació consisteix en l’assimilació o incorporació dels grups

immigrants a la cultura i la societat d’acollida. Els membres dels grups su-

bordinats s’acaben incloent dins la majoria fins al punt que, una vegada

han adoptat els valors i pautes de comportament d’aquella societat, n’es-

devenen indistingibles.

L’homogeneïtzació i l’assimilació mai no són absolutes sinó

parcials.

L’imperi i la colonització espanyola...

... van introduir a bona part delcontinent americà la llengua castellana i la religió catòlica, que s’imposaren sobre la gran diversitat cultural que hi havia. Moltes cultures van desaparèi-xer i d’altres estan en via d’ex-tinció, tot i que també algunes han resistit l’assimilació i pèr-dua d’identitat i han subsistit amb peculiaritats i dinàmiques pròpies.

Virrei castellà i indígenes de Nova Granada


2. La sociedad homogénea como meta. Es bueno, deseable y posible la homogeneidad siguien-do el modelo de la cultura del grupo dominante por ser más civilizada, superior, resultantobeneficiosa para todos.

3. Unilateralidad en el proceso de cambio. En el proceso de asimilación los únicos afectadosson los segmentos subordinados. Son los otros quienes tienen que cambiar si quieren seriguales. Deben abandonar o no expresar en público su cultura propia para incorporarseplenamente en la sociedad dominante.

4. Integración cultural como integración global. Esta perspectiva culturalista presupone quela adopción de prácticas culturales conlleva necesariamente la inclusión de los gruposasimilados en la sociedad como ciudadanos de pleno derecho.

5. Desaparición de prejuicios y discriminaciones tras la asimilación efectiva.

6. Naturalidad e inevitabilidad del proceso de asimilación.”

C. Giménez, “Qué entendemos por integración de los inmigrantes? Una propuesta con-ceptualizada” (1993).

Una altra forma de preservar la suposada homogeneïtat cultural d’un país con-

sisteix en la segregació, l’exclusió i la marginació de tots els que posseeixen

trets culturals diferents. Normalment hi solen intervenir també criteris racistes

i de classe social.

4.2. El paradigma del pluralisme

La idea que la interacció entre persones portadores de cultures diferents con-

dueix inevitablement a l’assimilació i l’homogeneïtzació és qüestionada per

altres models que afirmen la presència i el manteniment continuat d’identi-

tats culturals diferenciades en situacions de contacte. El pluralisme defensa la

permanència de la diversitat com a quelcom bo i desitjable en la mesura que

tots els grups hi contribueixen i participen en la societat. Però la diversitat no

sempre s’ha interpretat de la mateixa manera.

El terme societat plural va ser emprat per primera vegada per John S. Furnivall

(1944) i més tard per M.G. Smith (1965) per a descriure la situació que es do-

nava en els territoris colonitzats on coexistien colonitzadors, natius dominats

i altres grups intermedis. Segons aquests autors, la dominació, el conflicte i la

inestabilitat eren les característiques de les societats plurals.

El model de l’homogeneïtzació, que pretén la modificació dels hàbits

dels immigrants i d’altres grups minoritaris, i l’acceptació per part

d’aquests grups dels valors de la societat receptora, considerats superiors

i immutables, han entrat en crisi, per molt que encara continuïn pre-

sents molts dels seus pressupòsits i que determinades pràctiques i polí-

tiques es puguin considerar homogeneïtzadores o assimilacionistes

d’una manera encoberta.


Una anàlisi de les complexitatsi l’evolució del paradigma de l’homogeneïtzació i l’assimilació als Estats Units es pot trobar en l’obra següent:Glazer, N. (1997). We areall multiculturalist now.Cambridge (Massachusetts): Harvard University Press.


Frederick Barth (1969), a partir d’una anàlisi de la relació entre tres grups èt-

nics al Pakistan, n’elaborà una interpretació diferent. La seva perspectiva mos-

tra la possibilitat d’una coexistència pacífica i harmònica, i afirma que en una

societat plural es combinen els contrastos ètnics i la interdependència econò-

mica, és a dir, el fet que cada grup fa un seguit d’activitats i explota uns nínxols

ecològics que són diferents i complementaris. L’especialització sectorial evita

la competència econòmica directa i els obliga a dependre de l’intencanvi amb

els altres. Les relacions que s’hi estableixen són simbiòtiques. Si bé Barth insis-

teix en l’harmonia entre els diferents grups etnicoculturals, no oblida que amb

freqüència la coexistència es dóna en situacions d’estratificació social, la ma-

nifestació més radical de la qual és la societat de castes.

4.2.1. El melting pot

Dins el pluralisme cultural s’han anat succeint diferents aproximacions. La teo-

ria del melting pot representa el model de transició entre la inicial societat plu-

ral arrelada en el context colonial i els models més recents del multiculturalisme

i la interculturalitat.

El melting pot, fusió cultural o gresol de cultures, mestissatge, etc., és un mo-

del procedent dels Estats Units que preconitzava la transformació de les dife-

rents cultures en contacte en una de nova i diferent. No es tractava d’una

adaptació-adopció, ni d’un procés d’homogeneïtzació i assimilació, sinó de la

creació d’un nou producte únic. Consistia en una manera d’integració basada

en el mite que la cultura que és pròpia d’un país és el resultat de les contribu-

cions de tots els sectors, els segments i els grups que hi són presents o que s’hi

van incorporant.

Sense negar la realitat del mestissatge, de la barreja, podem criticar a aquesta

visió el fet que oblida les relacions de poder entre els diferents grups que hi

entren en joc. No tots fan aportacions en la mateixa mesura i els grups domi-

El paradigma del pluralisme admet les diferències culturals i les valora

positivament. Implica el reconeixement i el dret a la diferència, i també,

en teoria, la igualtat de tots els membres d’una determinada societat en-

cara que pertanyin a cultures diferents. La diferència com a dret afecta

tota mena de grup social amb una determinada identitat distintiva

que es mobilitza entorn d’aquesta identitat per tal de reivindicar-ne

el reconeixement.

El resultat final del procés anomenat melting pot era la pèrdua de la cul-

tura prèvia d’origen i la creació d’una de nova que seria homogènia.

Cultura del treballi etnoclasses

La perspectiva inaugurada per Barth anuncia en certa manera les teories posteriors de la divi-sió cultural del treball i de les etnoclasses. Ambdós planteja-ments teòrics incideixen en l’estratificació, l’especialització i l’encapsulament d’uns deter-minats grups ètnics en nínxols econòmics concrets dins la so-cietat general de cada país.


La metàfora del melting pot(literalment, ‘gresol’) ha estat utilitzada des del segle XVIII enla literatura nord-americana. Però va ser Israel Zangwill en la seva obra de teatreThe Melting Pot (1909) qui va descriure Amèrica com un llocon totes les races d’Europa es barregen i es reformulen. Per a ampliar sobre l’origen d’aquest concepte, vegeu:

Gordon, M.M. (1964).Assimilation in American life: the role of race, religion, and national origins. Nova York: Oxford University Press.

Sollors, W. (1986). BeyondEthnicity. Oxford: Oxford University Press.


nants tendeixen a controlar la barreja i a definir els continguts tant de la cul-

tura que hi participa menys, com de la que preconitza el model, com dels

grups minoritaris o en posició d’inferioritat.

L’ideal del melting pot no ha estat portat a la pràctica a causa de la persistència

de situacions de discriminació i segregració que han patit grups culturalment di-

versos. Aquest fet ha donat lloc a nous paradigmes que pretenen ser més fidels

pel que fa a l’anàlisi de la realitat o que proposen alternatives per a transformar-

la. Entre aquests paradigmes hi ha la multiculturalitat i la interculturalitat.

4.3. Multiculturalitat

Multiculturalisme i interculturalitat són termes ambigus que s’usen habitualment

com a sinònims. El fet que siguin indiferenciats i indistints enfosqueix l’al·lusió

a realitats, concrecions, perspectives i paradigmes específics i contradictoris, bé

que de vegades coincideixin.

La multiculturalitat és un paradigma que es va desenvolupar als Estats Units

i al Canadà a partir de la dècada de 1960. El moviment dels drets civils va mo-

bilitzar minories que qüestionaven les polítiques assimilacionistes anteriors i

denunciaven la incongruència entre la suposada igualtat de drets i oportuni-

tats de totes les persones i el fet de la discriminació i la segregació social, eco-

nòmica, educativa, etc., per raons de raça, sexe, religió, etc.

Diferents grups socials amb identitats concretes van començar a reivindicar el

seu dret a existir en condicions d’igualtat amb la societat majoritària que només

els reconeixia per a discriminar-los, reprimir-los, perseguir-los, excloure’ls, etc.

Es tractava d’abolir la perspectiva monocultural i modificar les relacions de po-

der establertes.

És un fenomen que s’associa a les reivindicacions de minories nacionals i èt-

niques dins un estat nació, i també a les de grups socioculturals i religiosos que

busquen el reconeixement i el respecte a les seves diferències. Aquests grups

Una diferència general entre tots dos podria ser que el multiculturalis-

me tendeix a mantenir les cultures separades i aïllades, mentre que la

interculturalitat posa l’accent en la interrelació, el dinamisme, el canvi

i la reciprocitat.

El multiculturalisme és el reconeixement del fet de la diversitat cultural

i s’ha desenvolupat com una nova forma d’articular l’heterogeneïtat

dins de cada país.


Cada vegada hi ha més textosa l’abast dedicats a l’anàlisi del multiculturalisme. Podeu consultar:Martiniello, M. (1998). Salir de los guetos culturales.Barcelona: Edicions Bellaterra.

Kymlicka, W. (1999). Ciutadania multicultural.Barcelona: Proa / Ediuoc.

Semprini, A. (1997). Lemulticulturalisme. París: PUF.Lamo de Espinosa, E.(ed.) (1995). Cultura, estados, ciudadanos. Una aproximaciónal multiculturalismo en Europa.Madrid: Alianza.

Martin Luther King saluda els assistents a laMarxa sobre Washington (1963)


desenvoluparan moviments socials entorn d’un sistema de valors, un estil de vi-

da, uns sentiments d’identitat o una pertinença a col·lectius o amb experiències

comunes de marginalitat. Freqüentment han estat sotmesos a pràctiques d’ex-

clusió, i és per això que reivindiquen el dret a ser reconeguts i tractats com a

iguals per part del grup dominant. Segons Alain Touraine:

“El multiculturalisme no consisteix en una fragmentació de la societat en comunitatstancades en si mateixes que només estarien vinculades entre si pel mercat o fins i totper la segregació i la guerra santa, la guerra de classes, de nacions, de religions, o de se-xe; el multiculturalisme només té sentit si hom el defineix com la combinació, en undeterminat territori, d’una unitat social i d’una pluralitat cultural mitjançant intercan-vis i comunicacions entre actors que utilitzen diferents categories d’expressió, anàlisi iinterpretació.”

Alain Touraine, “Qué es una sociedad multicultural” (1991).

L’apogeu del multiculturalisme s’associa a la crisi de l’estat nació i de l’hege-

monia del racionalisme il·lustrat i universalista. Andrea Semprini distingeix

diferents models de cohesió en l’espai multicultural:

“1. Model polític liberal clàssic. Hi ha una clara distinció entre la vida pública i privada. Esfixen els drets i deures cívics i polítics dels individus, que adquireixen l’estatus de ciutadàen igualtat absoluta amb els altres. Se suposa que l’espai públic és neutre i homogeni i lesdiferències queden confinades a l’àmbit privat.

2. Model liberal multicultural. És el model que ha desenvolupat Kymlicka (1999) sota el ter-me ciutadania cultural. Sorgeix davant de l’evidència que el model clàssic mai no ha estataplicat realment, car sempre hi ha hagut grups separats amb un accés desigual a l’espaipúblic. Els grups es presenten com a elements mediadors entre l’esfera pública i la priva-da. Reconeix el paper central dels aspectes culturals en la constitució dels individus coma ciutadans i admet, doncs, l’autonomia d’alguns grups. L’espai social es divideix entreuna zona central monocultural en què participen en grau variable tots els grups i unes zo-nes perifèriques en què els grups disposen d’autonomia.

3. Model multicultural maximalista. Hi ha grups que reclamen formes de separació i unaautonomia política completa. Els factors culturals i ètnics són més valorats que la ciuta-dania. Pressuposa la fragmentació, separació i juxtaposició de múltiples espais monocul-turals que reivindiquen una identitat específica.

4. Model del multiculturalisme corporatiu. És una manera de gestionar la diferència que secentra especialment en els aspectes econòmics de la seva comercialització en un nou es-pai sociocultural mundialitzat. El cosmopolitisme, la diferència i els grups ètnics esdeve-nen mercats, formes culturals compatibles amb l’economia capitalista. Aquest tipus demulticulturalisme construeix la diferència, li atribueix contingut i fixa la manera d’admi-nistrar-la. Proposa una retòrica de la diferència i de la coexistència introduïda des de dalti no reivindicada des de baix. En aquest model l’economia controla la política i l’àmbitsociocultural. És el multiculturalisme de consum.”

Andrea Semprini, Le multiculturalisme (1997).

Segons Semprini, la noció de diferència passa a ocupar un lloc central en la

cultura occidental a mesura que el paradigma polític entra en crisi. El vocabu-

lari es transforma i s’hi introdueixen els conceptes de diferència, justícia, desi-

gualtat, fractura social. El multiculturalisme exigeix que es duguin a terme els

compromisos predicats per la modernitat, la qual cosa requereix una transfor-

mació profunda de les relacions de poder existents.

Segons aquest autor, una de les característiques del multiculturalisme és el pas

del paradigma polític a l’ètic, és a dir, la substitució de la noció d’igualtat per

la de justícia. El multiculturalisme apel·la al dret que està intrínsecament vin-

Crisi de la modernitati multiculturalisme

L’origen del paradigma del multiculturalisme coincideix amb la crisi de la modernitat, de l’universalisme i el canvi de la valorització de la idea de la diferència després de la Sego-na Guerra Mundial i del geno-cidi jueu.


culat a la modernitat, la suposada independència i neutralitat del qual és un

dels puntals de la democràcia liberal. Així, hom recorre al dret per a eliminar

l’actual situació regida pels valors i tradicions universals que en realitat són els

usos, els costums i les convencions propis d’una majoria monocultural.

L’aspecte jurídic s’introdueix en l’espai privat i relacional dels individus quan

es produeixen conflictes entre l’esfera pública i la privada que afecten els do-

minis menys formalitzats, com ara els valors familiars, la pressió dels iguals,

les tradicions, les convencions i l’etiqueta. Així, per exemple, hi ha els casos

relacionats amb el sexisme, l’assetjament sexual, els comportaments discrimi-

natoris, els insults racistes. Els individus recorren al dret davant la incapacitat

de la monocultura per a afrontar els reptes de la demanda de respecte en l’es-

fera privada i situen en l’àmbit públic les pròpies diferències relacionals i so-

cioculturals.

El dret a la diferència i la redefinició de l’àmbit privat i públic de la vida social

han provocat un intens debat entre liberals i comunitaris paral·lel al desen-

volupament del paradigma multiculturalista.

El multiculturalisme, el dret a la diferència, la tendència a un reduccionisme

cultural i la visió de la cultura com a essència immutable i acotada corren el

risc de convertir la societat en un conjunt o amalgama de cultures separades,

aïllades, homogènies, pures, que estan en contacte permanent i defensen ge-

losament les seves fronteres de qualsevol contagi cultural.

Aquesta concepció de la realitat social pot ser una nova justificació del racis-

me, ara damunt una base cultural, en proporcionar nous arguments a la segre-

gació, la separació i l’exclusió en nom del respecte i el reconeixement a la

diferència.

Seríem davant un tipus de multiculturalisme particularista que rebutja

qualsevol mena d’interacció entre grups que en difumini les diferències, i

redueix les relacions interculturals a la coresidència de guetos o a un nou

apartheid.

L’essencialització de la diferència equipara el relativisme cultural del romanti-

cisme alemany amb les nocions estàtiques del multiculturalisme per mitjà de

la insistència en la puresa i l’autenticitat de totalitats o configuracions cultu-

rals. Això comporta una interpretació de les cultures com a totalitats separa-

des. Aquest seria el contingut d’un multiculturalisme fort, en contrast amb un

de feble que només reconeix les diferències d’una manera superficial i que de

fet continua l’hegemonia d’una determinada cultura, o més exactament d’un

determinat grup social dins una cultura. L’objectiu del paradigma de la inter-

culturalitat és la superació d’aquests dos pols extrems.


Pel que fa al debat entre comunitaris i liberals, en podeu llegir un resum en l’obra següent:

De Lucas, J. (1996). “La respuesta del Derecho en unasociedad multicultural”. A: Puertas que se cierran(pàg. 75-102). Barcelona: Icaria.


4.3.1. El que és políticament correcte

Especialment des del punt de vista del paradigma multicultural que hem ana-

litzat més amunt, un dels debats sobre el paper de la diferència cultural que ha

tingut una més gran transcendència en la societat nord-americana és el que té

com a tema el que és políticament correcte.

El terme s’originà en l’àmbit de l’esquerra leninista dels anys cinquanta i feia re-

ferència al respecte obedient i dòcil a la línia política dictada pel comitè central,

però ha estat adoptat per part dels defensors del multiculturalisme. Es tracta de

l’adhesió a un codi específic de parla i conducta que tracta de ser neutral.

Per extensió, ha arribat a afectar tota mena de comportament relacionat amb

l’etiqueta i el decòrum que d’alguna manera pugui menysprear determinades

persones pel fet d’atemptar contra la seva dignitat.

Les crítiques que ha rebut aquest moviment, sorgit als campus universitaris, tenen

relació amb la “recerca d’una llengua perfecta” i els atacs a la llibertat d’expressió.

El que és políticament correcte qüestiona els estàndards predominants i acceptats

com a normes universals que no es corresponen amb alguns grups socials que in-

sisteixen que hom prengui en consideració la visió de les minories. El problema

de fons és la determinació de què és el coneixement i qui el defineix, la qual cosa

implica un atac i un soscavament de les hegemonies establertes.

En el nostre medi cada vegada és més habitual la preocupació per l’ús de les

paraules i l’esforç per a evitar tics i prejudicis contra persones d’altres cultures

o circumstàncies allunyades del que és normal. Els codis ètics de periodistes i

mitjans de comunicació es multipliquen.

4.4. Interculturalitat

Les limitacions i els perills del multiculturalisme, amb la seva tendència a na-

turalitzar i essencialitzar les cultures, a considerar el món com una aglomera-

ció de cultures separades i diverses, han donat lloc al desenvolupament d’un

nou paradigma: la interculturalitat.

Els seus objectius són augmentar la consciència sobre el racisme i el se-

xisme en l’ús quotidià de la llengua. Intenta de controlar les expressions

ofensives (hate speech) mitjançant la coerció.

El nou model propugna la igualtat de tots els grups diferenciats que, per

mitjà del diàleg i el consens, construeixen la societat i la cultura.


Per a ampliar la informació sobre el que és políticament correcte, podeu veure:

Riotta, G. (1992). “Political correct. Asalto a la cultura occidental”. Claves de razón práctica (núm. 21, pàg. 22-27).

Velasco, J.C. (1999). “Luces y sombras de la discriminación positiva”. Claves de razón práctica (núm. 90, pàg. 66-70).Semprini, A. (1997). “Le politiquement correct”. A: Lemulticulturalisme (pàg. 42-56).París: PUF.

Il·legals?

Un exemple del llenguatge po-líticament correcte és la de-núncia de l’ús inadequat de la paraula il·legal aplicada als im-migrants la situació dels quals és irregular i que no tenen els permisos que calen per a resi-dir al territori espanyol. Siste-màticament es denuncia que no hi ha persones “il·legals”, encara que aquesta qualifica-ció encara s’aplica a determi-nats immigrants.

Immigrants venent al Passeig Marítimde Barcelona


L’intercanvi es produeix sobre una base d’igualtat entesa com la igual aporta-

ció de tots els grups socials. El diàleg en condicions d’igualtat representa en

aquests moments una utopia, malgrat la retòrica cada vegada més omnipre-

sent del dret a la diferència damunt una base igualitària. Per aquesta raó, el pa-

radigma de la interculturalitat és més un projecte que no pas una realitat

quant a la coexistència i les relacions actuals entre els diversos grups culturals

i/o identitaris d’una societat.

La situació que hem descrit significaria una redistribució i reconfiguració de les

bases del poder establert, és a dir, comportaria la fi de l’hegemonia monocultural

dels grups dominants d’una societat, la desaparició de les jerarquies sociocultu-

rals. La presència de grups dominants i dominats, majoritaris i minoritaris, cen-

trals i perifèrics és una constant històrica i tendeix a reproduir-se fins i tot entre

els oprimits i subordinats que en reivindiquen la diferència. Aquests grups, en

tractar de delimitar les pròpies fronteres i convertir-se en quelcom pur i homoge-

ni, a la vegada establiran discriminacions en el seu interior.

En primer lloc, la interculturalitat no és aliena als processos d’aculturació. Fins i

tot podríem dir que les teories de l’aculturació seran la base sobre la qual es fona-

mentarà el nou paradigma. El seu objectiu és postular una nova forma o estratègia

de relació dels grups humans amb indentitats i característiques culturals diferen-

ciades i distintives. La interculturalitat s’inscriu així en la revalorització del re-

lativisme cultural des d’un punt de vista crític, sense que s’hagi de caure en el

relativisme ètic absolut. Com a punt de partida, cal reconèixer la dignitat i la

igualtat de totes les cultures sense valorar-les etnocèntricament.

És a dir, cal tenir sempre en compte el context i no admetre que només hi hagi

un únic judici de valor. El relativisme s’ha d’entendre simplement com una

actitud crítica envers l’etnocentrisme per a poder-nos relacionar millor amb

els altres. Acceptar que hi ha unes altres formes d’interpretar el món ens ajuda

a relativitzar els nostres punts de vista, culturalment determinats i, en defini-

tiva, ens permet de conèixer-nos millor a nosaltres mateixos.

Tampoc no és possible jerarquitzar-les en un suposat continuum que aniria, se-

gons el criteri que hom empri, des del que és primitiu fins al que és civilitzat,

L’objectiu de la interculturalitat és la comunicació, la comprensió dels

altres, sense imposar-los els nostres valors ni identificar-nos necessària-

ment amb els d’ells.

La interculturalitat interpreta la relació entre cultures posant l’èmfasi en

l’intercanvi, la coexistència i la convivència, sense excloure’n el conflic-

te. Les cultures no són ens aïllats, purs i homogenis.


A propòsit del plantejament de la interculturalitat que desenvolupem aquí, podeu consultar els textos següents:

Martiniello, M. (1997).Salir de los guetos culturales.Barcelona: Edicions Bellaterra.

San Román, T. (1996). Losmuros de la separación. Ensayo sobre alterofobia y filantropía.Madrid: Tecnos / UAB.Semprini, A. (1997). Lemulticulturalisme. París: PUF.


des del que és tradicional fins al que és modern, des del que és simple fins al

que és complex o des del que és superior fins al que és inferior. La diversitat

cultural és un fet: hi ha innombrables formes d’adaptar-se al món que ens en-

volta, d’interpretar-lo, d’actuar-hi. I totes són en principi igualment vàlides i

respectables.

En aquest sentit està estretament vinculada amb el pensament postcolonial.

Sota aquest punt de vista se situa en un primer pla l’enfrontament entre la cul-

tura específica d’un grup concret que pertany a una determinada societat, es-

devinguda hegemònica i imposada damunt unes altres, al·legant-hi la seva

universalitat, i el desvetllament i l’enfortiment de grups humans específics

portadors de cultures i identitat, col·lectius sotmesos i minories que comencen

a reclamar un espai i a fer sentir la seva veu.

No es tracta que abans no hi haguessin diferències i que la pluraritat cultural

fos una cosa aliena, o que hom no discutís sobre aquest tema ni hi pensés.

L’aportació de la interculturalitat al tractament antropològic tradicional de

la diversitat cultural és la reivindicació del reconeixement, la dignitat, la

veu dels que abans eren silenciats per les cultures majoritàries, dominants

o hegemòniques.

La societat és plural. Els grups i les cultures són sempre construccions socials,

contingents, flexibles, amb mobilitat i en canvi constant. Les relacions entre

els grups haurien de respondre a la negociació contínua, al consens sempre

elaborat davant unes condicions i circumstàncies canviants. Parlem d’inter-

canvi, de diversitat, d’heterogeneïtat, de diàleg, de comunicació i de la possi-

bilitat de traducció.

Cal estar obert a l’altre, reconèixer-ne la dignitat, no discriminar-lo ni se-

gregar-lo; el respecte i la tolerància han de ser mutus. Sovint s’argumenta

que el coneixement d’unes altres formes de pensar i de fer és imprescindi-

ble perquè comprenguem les nostres pròpies limitacions, obrim noves vies

de coneixement i disposem d’alternatives a l’hora d’enfrontar-nos a nous

reptes.

La novetat de la interculturalitat és la reelaboració i posada al dia de po-

lèmiques anteriors per mitjà de la introducció de variables noves, espe-

cialment les que estan connectades amb les relacions de poder i de

dominació.

La interculturalitat ha de consistir, doncs, en el contacte i el descobriment

de bases i fonaments de cultures diferents a partir d’un horitzó comú. Tríptic de l’exposició “La imatge de l’altre”


Això comporta el qüestionament d’aquestes cultures, el fet de relativitzar-les,

el reconeixement de les limitacions de cadascuna, del fet que ningú no té de-

finicions, experiències i consciències definitives i absolutes. Vol dir també un

trencament amb el passat alhora que una continuació. Implica superar-ne les

dualitats, harmonitzar-ne les diferències, la reciprocitat, el diàleg. Es tracta de

transcendir la situació actual. La societat ha de ser oberta per a ser pluralista.

Cal comprendre el context i la manera d’entendre el món de l’altre perquè

hi pugi haver un diàleg, és a dir, hem d’acceptar que l’altre té una cosmovisió

diferent de la nostra. La interculturalitat seria, doncs, una veritable integració

i no teòrica, o si més no la possibilitat de dialogar amb l’altre i respectar-lo sen-

se caure en exclusivismes, homogeneïtzacions, separatismes, essencialismes,

reificacions. Es tracta de comunicar-se, intercanviar idees i experiències, no

pas d’imposar-se ni de pensar que la comunicació no és possible i que el món

ha d’estar constituït per reserves culturals totalment separades o que cal defen-

sar les cultures per damunt de tot perquè estan en via d’extinció. Aquesta vi-

sió, la podríem anomenar diferencialisme total i radical, i estaria en relació amb

una visió del món en què el que és cultural estaria fragmentat en identitats.

La negociació i la renúncia al poder i la igualtat de drets són, segons Teresa San

Román, l’ideal utòpic de la relació intercultural:

“El diálogo y el conocimiento del otro no es suficiente para garantizar la convivencia. Esnecesario una negociación en paridad, lo que significa la renuncia a la ventaja que otorgael poder.”

Teresa San Román, Los muros de la separación (1996).

En aquest sentit, el concepte d’integració es pot redefinir des d’una perspecti-

va intercultural. A continuació en veurem dos exemples.

“La integración social hace pues referencia a la inclusión de quienes se expulsa o marginade lo político, de los derechos cívicos, de manera que puedan dar respuesta a sus necesi-dades y acceso a sus derechos tal como se conciben y adjudican en nuestra sociedad.”

Teresa San Román, Los muros de la separación (1996, pàg. 132).

“Integración es el proceso de adaptación mutua de dos segmentos socioculturales me-diante el cual: 1) la minoría se incorpora a la sociedad receptora en igualdad de condi-ciones, derechos, obligaciones y oportunidades con los ciudadanos autóctonos, sin queello suponga la pérdida de sus culturas de origen; y 2) la mayoría acepta e incorpora loscambios normativos, institucionales e ideológicos necesarios para que lo anterior seaposible.”

G. Malgesini; C. Giménez, Guía de conceptos sobre migraciones, racismo e interculturalidad(1997, pàg. 204).

La interculturalitat es manifesta en l’existència d’integració en la qual

tots els individus o grups que conviuen en una societat determinada

són posseïdors de drets cívics i hi participen activament.


Podeu trobar un exemple d’aproximació intercultural als drets humans en l’article següent:

Santos, B.S. (1998). “Una concepció multicultural de los derechos humanos”. A: Utopías (vol. 3, núm. 178, pàg. 91-106).


Això no significa que no es produeixin fenòmens de canvi cultural, d’acultura,

que són inevitables i consubstancials al desenvolupament intern de qualsevol

grup i a la interacció entre ells. La interculturalitat és, en definitiva, la institucio-

nalització de la convivència damunt una base que exclou la imposició i el poder.

Comporta una relació oberta a les cultures i una actitud negociadora.

4.5. Noves aproximacions a la coexistència i noves identitats

Les reivindicacions identitàries, els processos de globalització i de transnaciona-

lització donen lloc a nous grups i formes d’identitat que qüestionen l’assumpció

tradicional d’un món integrat per cultures úniques, discretes i homogènies vin-

culades a territoris concrets.

La crítica a les relacions de poder existents, sancionades pel paradigma liberal

universalista, ha provocat una reelaboració de les conseqüències dels contac-

tes culturals, amb la reconsideració sota una perspectiva nova de situacions

anteriors i la identificació d’altres amb noves categories i valors. La societat

plural és una societat de referències identitàries múltiples que estan obertes.

Fins a un cert punt cada persona pot triar entre diferents opcions culturals o de-

terminats fragments d’aquelles per a construir la seva identitat. Les fronteres i

els límits entre cultures són difusos. La visió antiessencialista de la cultura com-

porta que és fluida, flexible, contingent, dinàmica. La cultura i la identitat es

construeixen socialment i estan contínuament en moviment i en reconstrucció.

Segons aquesta visió constructivista les identitats culturals no són fets donats

sinó produïts. L’interculturalisme no és la coexistència de comunitats culturals

quasi tancades, sinó un camp d’intersecció i una cruïlla de cultures amb la for-

mació de noves identitats barrejades.

Les teories de l’assimilació i de la fusió no capten totes les possibilitats de la

interacció cultural en contextos de cultura majoritària i minories culturals ni

en el de la colonització. Així, doncs, s’han elaborat noves categories que reflec-

teixin la situació de no-assimilació i la creació de noves cultures.

La integració és considerada la solució per a la convivència entre diferents

grups socioculturals de manera que s’eviti l’assimilació o la pèrdua unidi-

reccional de la identitat de cadascun davant altres grups dominants.

El terme tradicional per a descriure la barreja de cultures en contacte ha

estat mestissatge, que consisteix en el resultat creatiu d’aportacions de

diferents tradicions culturals.


Pel que fa a les noves identitats, podeu veure, entre d’altres:

Rocco, R. (1999). “Reformulando las construcciones postmodernas de diferencia: espacios subalternos, poder y ciudadanía”. A: F. García Selgas; J.B. Monleón (ed.). Retos de la postmodernidad(pàg. 271-291). Madrid: Trotta.

Clifford, J. (1994). “Diasporas”. CulturalAnthropology (vol. 9,núm. 3, pàg. 302-338).Nunes, J.A. (1996).“Fronteiras, hibridismo e mediatizaçao: os novos territórios da cultura”. RevistaCrítica de Cienciais Sociais(núm. 45, pàg. 35-71).


Sincretisme, fins a cert punt, equival a mestissatge i implica l’aparició de for-

mes culturals noves com a conseqüència del contacte intercultural. Les prime-

res formulacions d’aquest concepte tenien a veure amb el desenvolupament

de creences religioses noves, com ara els cultes cargo de la Melanèsia o tota

mena de sectes i religions populars que integraven elements de tradicions re-

ligioses diverses.

El mestissatge, la fusió de cultures, l’intercanvi, sol partir de la idea biològica

dels matrimonis mixtos, compostos per persones procedents de diferents cultu-

res i la seva descendència. No pressuposa necessàriament l’existència de cultures

pures, incontaminades, aïllades, tancades, sinó ben al contrari: el mestissatge és

consubstancial a la idea que les cultures sempre són obertes, flexibles, ple-

nes d’intercanvis, i que són justament el resultat de la barreja entesa com

un continuum.

Cultura de diàspora fa referència als processos de transnacionalització, a la

manera en què els emigrants internacionals ni s’assimilen del tot a la cultura

dominant del lloc en el qual s’estableixen, ni tampoc no acaben de trencar els

lligams amb els pobles d’origen.

Moltes persones viatgen habitualment d’un lloc a un altre i formen una barreja

especial de cultures. Les seves cultures també constitueixen una mescla selectiva

de diferents aportacions. Han aparegut nous termes per a descriure la mateixa

realitat, com ara transmigració o cultura transnacional. Generalment la comunitat

transnacional fa referència a comunitats d’emigrants que inclouen dos estats

nació i les cultures de la diàspora són les disperses a moltes parts del món. Tant

en un cas com en l’altre la cultura, d’alguna manera, es desterritorialitza i s’or-

ganitza en forma reticular o de xarxa.

A partir del context colonial, Homi K. Bhabha (1994) desenvolupa la teoria de

la cultura híbrida, que seria la que apareix als límits, a la zona intermèdia en-

tre els colonitzadors i els colonitzats. La barreja intercultural produeix formes

que no pertanyen a cap de les cultures en contacte. La traducció cultural crea

una identitat híbrida en què les cultures dominants i dominades transgredei-

xen les fronteres pròpies i negocien contínuament la cultura als límits o mar-

ges en què es parlen veus plurals. La resistència i l’alliberament real hi ha en

el procés de transformació de la identitat, no pas en la nostàlgia d’una identi-

tat pura, no contaminada, originària. La cultura de la hibridesa als límits és un

tercer espai poderós i creatiu per mitjà del qual la novetat entra al món i sub-

verteix l’autoritat del discurs dominant.

Amb l’eliminació de les fronteres la identitat híbrida no exclou l’altre, sinó

que l’inclou, i és per això que té un caràcter no opressiu i no dominant. És una

identitat oberta que no discrimina ni exclou l’altre, i és conscient de la plura-

litat pròpia.

Cultes cargo

Reben el nom de cultes cargoun seguit de creences delsnatius melanesis, que esperen l’arribada d’avions i vaixells pi-lotats pels avantpassats que elsportaran tota mena de benau-rances materials (el cargo), des de llumins o sacs d’arròs fins a motocicletes i fàbriques sence-res, amb la qual cosa s’inaugu-rarà (creuen) una nova era, una mena de cel a la terra.


Per a aprofundir el concepte de cultura híbrida, podeu consultar:

Bhabha, H.K. (1994). The Location of Culture.Londres: Routledge.


Una altra forma de desterritorialització s’associa a les persones obertes al co-

neixement d’altres cultures. Hi ha qui pot arribar a esdevenir expert en dife-

rents cultures sense sentir-se especialment vinculat a cap, transcendint les

limitacions etnocèntriques. És el que s’anomena cosmopolitisme.

Segons Ulf Hannerz, el cosmospolitisme és:

“Una orientació, una voluntat de comprometre’s amb l’Altre. Comporta una actitud in-tel·lectual i estètica oberta a les experiències culturals divergents, una recerca de constras-tos més que no pas uniformitat [...].

Un altre aspecte és la predisposició, l’habilitat personal per a obrir-se camí en d’altres cul-tures, escoltant, observant, intuint i reflexionant. Voluntat d’interessar-se per l’Altre icomprometre-s’hi i interès per arribar a ésser competent en d’altres cultures que inicial-ment li són alienes”.

Ulf Hannerz, Conexiones transnacionales (1998, pàg. 168).

El que és cosmopolita, l’encreuament cultural, el que és transnacional, va acom-

panyat de la mobilitat, el viatge, i és diferent d’altres menes de mobilitat.

Hi ha la mobilitat que és típica dels turistes, els quals són mers espectadors i

no participants o competents en altres cultures. O la dels exiliats, que s’han

mogut per força, no per decisió pròpia, els quals tenen una competència d’al-

tres cultures més instrumental que plaent. O la mobilitat pròpia dels treballa-

dors emigrants, els quals, en general, busquen tan sols aconseguir més ingressos

econòmics, no pas submergir-se en una altra cultura, i que malden per reproduir

la seva llar d’origen en la societat que els acull. Els expatriats, per contra, són

persones que han decidit de viure fora del seu país durant un temps i estan

oberts a noves experiències sense que sentin amenaçada la identitat pròpia.

Dels intel·lectuals als ciborgs

Uns altres tipus de cultures transnacionals són les de les persones que per les activitats de tre-ball que fan viuen en més d’una cultura. És el cas dels intel·lectuals, els polítics d’organitza-cions internacionals, els missioners, els homes de negocis, els periodistes o els diplomàtics.

Els individus desafien i creuen de moltes maneres els límits entre els grups, segments icultures. Així, per exemple, les categories tancades masculí-femení són superades peltranssexualisme. Hi ha persones que eviten identificar-se amb les definicions exclusivis-tes i closes dels grups ètnics. Una cultura especial que ultrapassa les limitacions habitualsés la cultura ciborg, que té a veure amb la implantació de màquines en el cos i la unió del’ésser humà amb elements artificials.

La identitat híbrida és indeterminada i ambivalent, sempre oberta als

altres.

Tenir més d’una identitat alhora i viure de manera simultània en dife-

rents mons és una altra de les característiques de l’ésser humà.

Turistes visitant el Marroc


La identitat no és cap cosa fixa, sinó quelcom que està en evolució contínua,

amb assimilació de noves influències i en canvi permanent. Cada persona per-

tany al mateix temps a una gran varietat de segments i grups socials amb els

quals té en comú maneres particulars d’entendre el món i d’actuar-hi. Moltes

vegades aquestes identitats o pertinences són fins i tot contradictòries i ambi-

gües, però és evident que no som éssers tancats i que estem formats per iden-

titats múltiples que superen els límits d’una cultura, un territori.


5. Àmbits d’aplicació de la interculturalitat

El contacte entre cultures i les seves conseqüències, els processos de canvi

social i cultural, el procés d’aculturació, els fenòmens de mestissatge i sin-

cretisme cultural han estat objectes clàssics d’anàlisi per part de l’antropo-

logia social i cultural. L’antropologia, doncs, ha estat el locus clàssic de la

interculturalitat.

Abans d’exposar alguns àmbits de la interculturalitat presents en la nostra

societat, analitzarem breument la seva institucionalització als Estats Units i

a Europa.

Als Estats Units els estudis ètnics, racials, de classe i de gènere estan integrats

dins el sistema educatiu. Inclouen el reconeixement, la consideració i la intro-

ducció en el currículum escolar d’aspectes relacionats amb les minories ètniques

tradicionalment marginades. D’altra banda, els estudis de gènere reivindiquen

la participació de les dones en la societat i aporten la seva experiència i els seus

punts de vista. La classe social sol quedar en segon terme, relegada i àdhuc de

vegades oblidada, davant la creixent retòrica culturalista i identitària damunt

unes bases diferents a la classe social. Actualment hom hi reivindica també la

dignitat i la inclusió dels continguts relatius a grups d’opció sexual oprimits,

com ara els gais i les lesbianes.

A Europa, per contra, el desenvolupament acadèmic de la interculturalitat no

ha anat vinculat d’una manera tan inequívoca a reivindicacions polítiques de

grups socioculturals marginats, i s’ha decantat més pels estudis culturals.

Aquests estudis s’interessen per aspectes relacionats amb la vida quotidiana i

la cultura popular i se centren especialment en tot allò que té a veure amb les

representacions, els mitjans de comunicació, l’art, la literatura, el cinema, és a

dir, la producció cultural i artística de les minories ètniques, culturals i sexuals

oprimides.

Entre els àmbits que es relacionen amb la interculturalitat que s’han desenvolupat

més en la nostra societat recentment, cal destacar la pedagogia. El fet que interes-

si cada vegada més i que les seves anàlisis es multipliquin cal atribuir-lo a l’esco-

larització en el sistema d’ensenyament oficial dels fills d’immigrants i de minories

ètniques. L’escolarització dels nens gitanos va obrir el debat de la diversitat cultu-

ral a l’escola, el qual s’ha ampliat ara davant l’increment de la complexitat social

conseqüència de l’establiment d’immigrants d’altres països. La pedagogia està im-

mersa de ple en els debats sobre la interculturalitat.

També es poden incloure dins la interculturalitat tots els estudis sociolingüís-

tics fets sobre el bilingüisme, l’educació bilingüe i els processos de normalitza-


Per a conèixer més a fonsles tradicions europea i nord-americana pel quefa a la interculturalitat i la seva institucionalització acadèmica, podeu llegir:

Nugent, S.; Shore, C. (ed.) (1997). Anthropology and Cultural Studies. Londres: Pluto Press.La Belle, T.J.; Ward, C.R.(1996). Ethnic Studies and Multiculturalism. Nova York: State University of New York Press.


ció lingüística als territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. Un aspecte

relacionat amb això són els estudis de llengües estrangeres, des de les que són

obligatòries en el currículum escolar estàndard fins als estudis universitaris de

les facultats de traducció i interpretació, o les que imparteixen les escoles ofi-

cials d’idiomes i les acadèmies privades.

La literatura comparada, que hom comença a reconèixer com una branca

amb entitat pròpia dins els estudis tradicionals de filologia i literatura, és un

altre camp vinculat a la interculturalitat, com totes les disciplines de les cièn-

cies socials comparatives. La preocupació i l’interès per la producció literà-

ria d’altres cultures fa que la literatura comparada sigui l’autèntic àmbit de

la literatura universal, entenent com a tal la que supera l’estreta definició

eurocèntrica.

Dins la literatura, a més d’estudiar com el món occidental ha construït l’altre,

és a dir, la visió orientalista denunciada per Said, i com els altres també han

reificat i essencialitzat el món occidental, s’hi poden introduir altres perspec-

tives. Així s’esdevé amb la difusió del coneixement d’uns altres cànons i uns

altres clàssics, a partir d’una contextualització acurada i conscient. O l’estudi

de l’anomenada literatura de la diàspora, la producció d’autors procedents d’al-

tres països i cultures que resideixen i conviuen als estats nació occidentals.

L’art, en totes les seves manifestacions, incloent-hi pintura, música,

dansa, cinema, arquitectura, és un lloc en què, a més de poder conèi-

xer unes altres tradicions artístiques, podem trobar un espai que re-

flecteix sovint la interculturalitat, l’intercanvi, les influències, la

barreja, el mestissatge. Personalment, i fins i tot creant escoles, molts

artistes occidentals han tingut fortes influències d’altres tradicions

artístiques, de la mateixa manera que artistes no occidentals n’han

rebut d’Occident. Una part important de les creacions artístiques són

resultat de síntesis personals de contactes, intercanvis, influències

mútues i mestissatges.

La religió és un altre àmbit d’interculturalitat que des de ben aviat ha influït

en la manera d’entendre i articular la diversitat dels grups humans. En certa

manera es pot analitzar com a paradigma de les alternatives possibles i de

l’evolució de les actituds davant el contacte intercultural. Des del punt de vista

religiós, el debat s’ha centrat sempre entorn de la tolerància-intolerància da-

vant de persones amb creences religioses diferents. Tot al llarg de la història

s’han produït situacions de guerres de religió, períodes de tolerància, persecu-

ció, repressió i expulsió per motius religiosos, i també èpoques de respecte, co-

municació i intercanvi.

La diversitat religiosa augmenta constantment, sia per l’establiment d’immi-

grants que són creients d’altres tradicions religioses, sia per la conversió de per-

sones autòctones a unes altres religions. El món espiritual dels nostres dies


Sobre la literatura comparadai el plurilingüisme, podeu veure, respectivament:

Vega, M.J.; Carbonell, N.(1998). La literatura comparada. Principios y métodos. Madrid: Gredos.Siguán, M. (1993). Españaplurilingüe. Madrid: Alianza.


Per a ampliar el temade l’art com a espai d’interculturalitat, vegeu:

Said, E.W. (1998). Orientalisme. Vic: Eumo.

L’ombrel·la japonesa, de Lluís Masriera (1920)


s’assembla a un gran mercat amb una enorme oferta de productes més o menys

ortodoxos. Algunes creences són estigmatitzades sota la categoria de sectes religioses

per part dels sectors religiosos dominants. Les opcions religioses s’incrementen

amb la creació i l’establiment de noves creences que conviuen i coexisteixen

amb d’altres de més antigues.

La inteculturalitat té un aspecte aplicat en el desenvolupament de la media-

ció cultural. El contacte entre persones portadores de cultures diferents pot

ocasionar conflictes per raó del desconeixement mutu, l’absència de respecte

i altres actituds relacionades amb la intolerància. Els mediadors culturals són

per definició experts en més d’una cultura que poden intervenir per a suplir

les mancances del coneixement mutu amb la finalitat de facilitar la comuni-

cació, l’intercanvi, i prevenir el conflicte. El mediador cultural pot obrir ponts

per a la integració social i econòmica de grups culturals diferents.

Altres àmbits d’aplicació de la interculturalitat

La museologia també comparteix l’interès per la representació de l’alteritat. I podem tro-bar molts altres àmbits de la nostra vida social impregnats per la interculturalitat. Les ONG,per exemple, solen estar preocupades pel que succeeix a persones d’altres cultures. Elsmissioners de moltes religions, en les seves activitats proselitistes, parteixen d’un interèsbàsic pels altres. Els reporters de guerra s’enfronten contínuament a nous desafiamentsculturals. Els traductors de llengües han de ser competents, si més no mínimament, ennocions de diferents cultures.

No podem escapar a la diversitat cultural que ens envolta. La interculturalitat

té un potencial emancipador que sobrepassa els estrets límits de l’etnocentris-

me, que ens ajuda a conèixer-nos millor i que enriqueix les nostres vides

d’éssers curiosos i oberts a l’intercanvi.


Resum

El concepte de cultura té una doble naturalesa: és una qualitat universal que

ens uneix i també un conjunt de qualitats particulars que ens separen. Per això

ens enfrontem amb l’alternativa d’insistir en allò que és comú a la cultura hu-

mana o en la diversitat de les cultures humanes.

Les cultures sempre han estat en contacte i les seves relacions han donat lloc

a diferents fenòmens vinculats al canvi. L’acomodació de diferents cultures en

un mateix espai pot ser més o menys conflictiva i sempre hi intervenen rela-

cions de poder desigual.

Les cultures no constitueixen totalitats homogènies, sinó que hi ha una gran he-

terogeneïtat al seu interior. La consideració de la diversitat cultural ha evolucio-

nat amb el pas del temps i n’han aparegut interpretacions noves, especialment a

partir del pensament postcolonial i de l’acceleració del procés de globalització.

La perspectiva del pluralisme cultural s’ha imposat avui per damunt l’homo-

geneïtzació. La seva formulació primera entorn de la idea de multiculturalisme

és molt problemàtica per raó dels riscos d’essencialisme que comporta. De tota

manera, constitueix la primera alternativa que s’ha produït davant la reivin-

dicació de cultures i identitats abans sotmeses i demostra que les cultures estan

en un permanent procés de transformació.

La interculturalitat és un paradigma que valora d’una manera nova les diferèn-

cies que hi ha entre grups socials que són portadors de diferents cultures i di-

versitats i que conviuen en un mateix espai. L’objectiu de la interculturalitat

és la revalorització de la diferència tractant de superar les relacions de poder

desiguals prèvies per a crear les bases d’una nova societat més respectuosa amb

l’ideal d’igualtat.


Exercicis d’autoavaluació

1. Quin és l’objectiu de la comparació cultural?2. Quants tipus d’etnocentrisme hi ha segons Teresa San Román?3. Què és el fonamentalisme cultural?4. En què consisteix l’exotisme?5. Definiu el concepte d’assimilació.6. En què consisteix el xoc de civilitzacions segons S. Huntington?7. Quins criteris intervenen en la diversitat intracultural?8. Què és una cultura de masses?9. Què és una subcultura?10. Qui introdueix la idea d’orientalisme com a crítica a l’eurocentrisme?11. Definiu el concepte de pluralitat cultural.12. En què consisteix el melting pot?13. Quins són, segons Andrea Semprini, els tipus de multiculturalisme?14. Definiu el que és políticament correcte.15. Quin és l’objectiu principal de la interculturalitat?16. En què consisteix la integració segons Melgesini i Giménez?17. Definiu el concepte d’identitat múltiple.18. Què és una cultura híbrida?


Solucionari

Exercicis d’autoavaluació

1. L’anàlisi de les diferències i semblances entre cultures diferents i el fet de descobrir-ne lleisa partir de particularitats.

2. Particularista, universalista, càndid i crític.

3. La substitució d’arguments biològics per culturals en el discurs de la legitimació de l’ex-clusió, la discriminació i l’explotació.

4. En la preferència sistemàtica per allò que procedeix de llocs estranys enfront del que éspropi.

5. La pèrdua d’identitat cultural d’un grup o/i persona pel fet d’haver adoptat completamentels valors, les creences i les pràctiques d’una altra cultura.

6. Huntington formula una tesi segons la qual el món de la postguerra freda es divideix enuna sèrie de civilitzacions o cultures ben definides que estan irrevocablement condemnadesa lluitar entre si per a imposar la seva hegemonia sobre les altres.

7. Gènere, classe social, generació, ètnia i llengua.

8. És el tipus de cultura estesa i accessible a un gran nombre de persones. El concepte de cul-tura de masses s’usa generalment com a oposat a “alta cultura”.

9. Constitueixen una subcultura les característiques, les identitats i les peculiaritats que dife-rencien determinats grups o segments socials de la cultura general en què estan inscrits.

10. E. Said el 1978 en la seva obra titulada Orientalisme.

11. Es tracta de la coexistència de diferents grups i segments socials amb diferents especificitats.

12. En la transformació de cultures diferents en una d’única i nova amb una aportació igualper part de totes.

13. Liberal clàssic, liberal multicultural, maximalista i corporatiu.

14. L’adhesió a un codi específic de parla i conducta que tracta de ser neutral.

15. La comunicació, el diàleg i l’intercanvi entre persones que són portadores de diferentscultures en condicions d’igualtat.

16. En un procés d’adaptació mútua de segments socioculturals al qual les minories s’incor-poren en condicions d’igualtat de drets amb els ciutadans autòctons, sense perdre la culturad’origen, que la majoria accepta i al qual incorpora canvis institucionals i ideològics que hofacin possible.

17. La utilització per part dels individus de diferents opcions identitàries a la vegada.

18. La que es produeix en els marges entre dominadors i dominats, i subverteix l’autoritatdel discurs dominant.

Glossari

aculturació f Fenomen produït pel contacte directe i continu entre grups que tenen cultu-res diferents amb el resultat de canvis de la cultura original d’un o de més d’un dels grups.Habitualment s’associa a processos d’occidentalització d’altres cultures.

alteritat f Sentit del que és d’altri. sin.: els altres.

assimilació f Pèrdua d’identitat i trets culturals per a adoptar completament els d’una altracultura.

colonialisme m Explotació econòmica i dominació política de societats i cultures diferentsi allunyades.

cosmopolitisme m Voluntat d’interessar-se per altres cultures que no són pròpies i comprome-tre-s’hi fins a arribar a ser-hi competent. Trencament de vincles amb identitats nacionals.


diàspora f Cultura d’emigrants que sobrepassa els límits nacionals.

els altres m pl Vegeu alteritat.

etnocentrisme m Tendència a interpretar el món que ens envolta i altres cultures i societatssota el punt de vista de l’observador, que hi exporta les seves idees i judicis de valor.

evolucionisme unilineal m Teoria que considera les cultures dins una única jerarquia degraus de desenvolupament.

exotisme m Preferència sistemàtica per allò que prové de llocs estranys en detriment del queés propi.

fonamentalisme cultural m Utilització de la cultura per a legitimar la jerarquització desuperioritat-inferioritat i la distribució desigual de la riquesa entre els grups humans.

globalització f Procés pel qual augmenten les interconnexions a escala mundial en elsplans econòmic, tecnològic i cultural, entre d’altres.

hegemonia f Extensió a tota la societat dels valors propis d’un determinat grup social, elsquals finalment seran considerats com a naturals.

gresol de cultures m Vegeu melting pot.

homogeneïtzació f Procés d’uniformització de les diferències culturals.

ideologia f Cultura com a emmascarament de les relacions dominació i explotació.

integració f Procés segons el qual tots els individus que conviuen en una determinada so-cietat han d’arribar a tenir drets cívics i participar-hi activament.

irreductibilitat f Impossibilitat de comparació cultural.

melting pot m Manera d’integració idealitzada segons la qual cultures diferents formaranuna cultura nova i diferenciada.

mestissatge m Barreja de cultures en contacte que produeix un resultat creatiu amb apor-tacions de diferents tradicions culturals.

orientalisme m Visió crítica de la manera tradicional occidental i associada al procés impe-rialista de conceptualitzar l’alteritat.

particularisme m Perspectiva que considera les cultures com a entitats específiques i aïllades.

relativisme cultural m Doctrina que postula que cada cultura té uns criteris propis i in-transferibles de comprendre i explicar la realitat, és a dir, que té una moralitat, uns valors iunes creences acompanyats d’una lògica i racionalitat que és aliena als que no formen partd’aquella cultura.

sincretisme m Conjunció i síntesi de trets que procedeixen de cultures diferents.

universalisme m Perspectiva que considera la cultura un fenomen comú a tota la humanitat.

Bibliografia

Bibliografia bàsica

Barth, F. (1969). Los grupos étnicos y sus fronteras. Mèxic: FCE, 1976.

Kottak, C.P. (1997). Antropología. Una exploración de la diversidad humana. Madrid: McGraw-Hill.

Kymlicka, W. (1999). Ciutadania multicultural. Barcelona: Proa / Ediuoc.

Martiniello, M. (1997). Salir de los guetos culturales. Barcelona: Edicions Bellaterra.

San Román, T. (1996). Los muros de la separación. Ensayo sobre alterofobia y filantropía.Madrid: Tecnos / UAB.

Semprini, A. (1997). Le multiculturalisme. París: PUF.


Bibliografia complementària

Appadurai, A. (1991). “Global Ethnoscpes: Notes and Queries for a Transnational Anthropo-logy”. A: R.G. Fox (ed.). Recapturing Anthropology (pàg. 191-210). Santa Fe: School of AmericanResearch Press.

Beck, U. (1998). ¿Qué es la globalización? Barcelona: Paidós.

Bhabha, H.K. (1994). The Location of Culture. Londres: Routledge.

Bourdieu, P. (1989). La distinción. Madrid: Taurus.

Clifford, J. (1994). “Diásporas”. A: Itinerarios transculturales. Barcelona: Gedisa, 1999.

Dawson, R. (1970). El camaleón chino. Análisis de los conceptos europeos de la civilización china.Madrid: Alianza.

De Lucas, J. (1996). “La respuesta del Derecho en una sociedad multicultural”. A: Puertasque se cierran (pàg. 75-102) Barcelona: Icaria.

Dirlik, A. (1994). “The Postcolonial Aura: Third World Criticism in the Age of GlobalCapitalism”. Critical Inquiry (vol. 20, núm. 2, pàg. 328-356).

Dollfus, O. (1999). La mundialización. Barcelona: Edicions Bellaterra.

Elias, N. (1977). El proceso de la civilización. Mèxic: FCE, 1987.

García García, J.L. (1999). “Razones y sinrazones de los planteamientos multicultura-listas”. A: F.J. García Selgas; J.B. Monleón (ed.). Retos de la postmodernidad (pàg. 315-323).Madrid: Trotta.

García Selgas, F.J.; Monleón, J.B. (1999). “Introducción”. A: Retos de la postmodernidad(pàg. 11-29). Madrid: Trotta.

Geertz, C. (1996). Los usos de la diversidad. Barcelona: Paidós / ICE, UAB.

Giménez, C. (1993). “¿Qué entendemos por integración de los inmigrantes? Una propuestaconceptualizada”. Entreculturas.

Glazer, N. (1997). We are all multiculturalist now. Cambridge (Massachusetts): HarvardUniversity Press.

Gordon, M.M. (1964). Assimilation in American life: the role of race, religion, and nationalorigins. Nova York: Oxford University Press.

Gramsci, A. (1981). Cuadernos de la cárcel (6 toms). Mèxic: Era.

Gupta, A.; Ferguson, J. (1992). “Beyond ‘Culture’: Space, Identity, and the Politics ofDifference”. Cultural Anthropology (vol. 7, núm. 1, pàg. 6-23).

Hannerz, U. (1998). Conexiones transnacionales. Cultura, gente, lugares. Madrid: Cátedra.

Hebdige, D. (1979). Subculture: The Meaning of Style. Londres: Methuen.

Juliano, D. (1995). “Una subcultura negada: l’àmbit domèstic”. A: Llopart, Prat i Prats (ed.).La cultura popular a debat (pàg. 39-48). Barcelona: Altafulla.

Huntington, S. (1997). El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial.Barcelona: Paidós.

Kahn, J.S. (1995). Culture, Multiculture, Postculture. Londres: Sage.

Kearny, M. (1995). “The Local and the Global: The Anthropology of Globalization andTransnationalism”. Annual Review of Anthropology (núm. 24, pàg. 547-565).

La Belle, T.J.; Ward, C.R. (1996). Ethnic Studies and Multiculturalism. Nova York: StateUniversity of New York Press.

Lamo de Espinosa, E. (ed.) (1995). Cultura, estados, ciudadanos. Una aproximación al multi-culturalismo en Europa. Madrid: Alianza.


Lavie, S.; Swedenburg, T. (1996). “Between and Among Boundaries of Culture: Bridging Textand Lived Experience in the Third Timespace”. Cultural Studies (vol. 10, núm. 1, pàg. 154-179).

Llobera, J.R. (1998). Antropologia social. Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta deCatalunya.

MacCannell, D. (1988). “Turismo e identidad cultural”. A: T. Todorov. Cruce de culturas ymestizaje cultural (pàg. 207-227). Madrid: Júcar.

Malgesini, G.; Giménez, C. (1997). Guía de conceptos sobre migraciones, racismo e intercultu-ralidad. Madrid: Comunidad de Madrid / La Cueva del Oso.

Martí, J. (1998). “Música i multiculturalisme a la Catalunya d’avui”. L’Avenç (núm. 226,pàg. 51-54).

Nugent, S.; Shore, C. (ed.) (1997). Anthropology and Cultural Studies. Londres: Pluto Press.

Nunes, J.A. (1996). “Fronteiras, hibridismo e mediatizaçao: os novos territórios da cultura”.Revista Crítica de Cienciais Sociais (núm. 45, pàg. 35-71).

Riotta, G. (1992). “Political correct. Asalto a la cultura occidental”. Claves de razón práctica(núm. 21, pàg. 22-27).

Rocco, R. (1999). “Reformulando las construcciones postmodernas de diferencia: espaciossubalternos, poder y ciudadanía”. A: F. García Selgas; J.B. Monleón (ed.). Retos de la postmo-dernidad (pàg. 271-291). Madrid: Trotta.

Said, E.W. (1978). Orientalisme. Vic: Eumo, 1991.

Said, E.W. (1996). Cultura e imperialismo. Barcelona: Anagrama.

Santos, B.S. (1998). “Una concepción multicultural de los derechos humanos”. Utopías(vol. 3, núm. 178, pàg. 91-106).

Sarró Maluquer, R. (1999). “Cultura y metacultura: más allá de la diversidad y de lahomogeneización”. Revista de libros (núm. 27, pàg. 13-14).

Siguán, M. (1993). España plurilingüe. Madrid: Alianza.

Sollors, W. (1986). Beyond Ethnicity. Oxford: Oxford University Press.

Stolcke, V. (1994). “Europa: nuevas fronteras, nuevas retóricas de exlusión”. A: Diversosautors. Extranjeros en el paraíso (pàg. 235-266). Barcelona: Virus.

Todorov, T. i altres (1988). Cruce de culturas y mestizaje cultural. Madrid: Júcar.

Todorov, T. (1989). Nosotros y los otros. Reflexión sobre la diversidad humana. Mèxic: Siglo XXI,1991.

Touraine, A. (1991). “Qué es una sociedad multicultural”. Claves de razón práctica (núm. 6).

Vega, M.J.; Carbonell, N. (1998). La literatura comparada. Principios y métodos. Madrid: Gredos.

Velasco, J.C. (1999). “Luces y sombras de la discriminación positiva”. Claves de razónpráctica (núm. 90, pàg. 66-70).

Willis, S. (1993). “Hardcore: Subculture American Style”. Critical Inquiry (vol. 19, núm. 2,pàg. 365-383).

Documents

El nou valor de la diferènciad20uo2axdbh83k.cloudfront.net/20140318/83aea6b2cf27e47f3d20e… · La interculturalitat és una proposta d’interpretació de la vida social a partir