10

II. EL CONCEPTE D’EXCLUSIÓMarginalitat entre la dicotomia

pobresa-qualitat de vida

1. Altres Móns dins el Món

Diversos periodes de la literatura clàssica han evocat amb intensitat lasordidesa de les diferències de classe dins una mateixa comunitat. Quevedo iZorrilla mostraren al món a través de les seves obres l’aparició de figures de lapicaresca urbana més marginal, emblemàtiques de la Castella del Segle d’Or,que se situaven a la perifèria d’una societat cimentada en l’enorme polaritateconòmica, desposeïts de qualsevol accés al que posteriorment la teoriamarxista denominà el procés de producció: ni feina ni subsidi estaven a l’abastde tothom i la subsistència de molts es dirimia en el dia a dia dels carrers, deles almoïnes, de l’engany o del robatori. Curiosament les estampes socialsprotagonitzades per pillastres, trotaconvents i buscons es repeteixen en elretrat de la societat industrial del segle passat que magníficament novelaDickens, on, paral.lelament a la substitució de les classes dominants, semprehi roman l’exclusió d’un col.lectiu més o menys gran de desemparats, que elliberalisme clàssic associava a un fet irremissiblement necessari en unasocietat en la qual la burgesia s’arrogava el paper d’ànima emprenedora,intel.ligent, creativa,... com a contrast a una aristocràcia tronada a la quesuplantava en el poder, i com a antítesi d’un proletariat en vers el qualmanifestava el seu triomf i que, malgrat la igualtat formal de drets, eraconsiderat únicament com a força de treball, sovint excedent. Les relacionssocials es plantejaven, per tant, com a un conjunt ineficient en el sentit dePareto, on l’increment de la riquesa dels poderosos usualment redundava enl’augment de la marginalitat de les classes menys afavorides.

Com assajà Kondratieff, la concepció de la societat ha anat evolucionantsincrònicament amb els canvis tecnològics, fonamentalment cap a l’adquisicióde més comoditat. L’aparició del concepte modern d’hommo-economicus,ennalteix la figura del ciutadà com a consumidor insaciable, principalelement dels processos de producció-reproducció de la riquesa 2. Elliberalisme clàssic dóna pas a un nou liberalisme eficient on es posa de relleuque l’augment de la capacitat adquisitiva dels treballadors redunda sobre lareproducció del sistema i, per tant, l’assoliment d’un determinat estatus mínimde riquesa beneficia el procés especialment pel que fa a les actituds delstreballadors. La felicitat dels ciutadans, a diversos graus, consistirà enl’assoliment d’una determinada satisfacció pel que fa a l’adquisició d’objectes,

2 Principi pel qual les necessitats humanes mai s’esgoten, mai se satisfan completament. Els sershumans sempre romanen en un estat de mancança relativa on la satisfacció és sempre momentània.

11

progressivament més popularitzats i, per tant, més incorporats a l’escala devalors de mínims amb els quals una unitat familiar ha de viure i que, de fet,condiciona una determinada posició o reconeixement en l’escala social.L’assoliment d’uns mínims de felicitat respecte del conjunt de la comunitatperfilarà el que posteriorment, amb l’esdeveniment de formes més o menyscomplaents de l’Estat del Benestar, es coneix com a qualitat de vida. L’Estatmodern apareix conseqüentment com a empara d’aquells que, per diversescircumstàncies, no arriben a assolir les condicions mínimes per subsistir ensocietat, és a dir com a agent general de resolució de problemes o situacionsque es presenten subjacents o es demanden, o, en tota la seva expressió, quees desitgen. L’Estat és l’instrument redistribuidor en un mercat marcadamentinsolidari.

Ara ja un sector públic cada cop més organitzat ha de basar la seva intervencióen la correcció o millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans, i la sevaeficàcia es mesurarà en acomplir uns objectius traçats sota la voluntat deproveir a tots els membres de la comunitat d’uns mínims estandaritzables derecursos. Així, per tant, la noció de qualitat de vida comporta un conceptede contrast d’estàndars: qui no pot assolir un determinat estàndar esmargina socialment, entenent com a principal vehicle per a arribar-hi lesrendes generades pel treball; d’aquí la importància del treball com a sinònimde desenvolupament o modernitat en la societat industrial: a qui li manca unmínim de renda (sovint lligat a gaudir o no de treball) s’exclou socialment. I unasocietat en la qual els nivells d’exclusió siguin gaire alts posa en evidència elfracàs de la gestió dels seus governants i, per tant, es consideren com aexponent del seu desenvolupament econòmic dins el sistema mundial derelacions. Així, per tant, sobre la comparativitat de les societats hi planeja unaidea de progrés, especialment centrada en els estàndars màxims(etnocentrisme) als que es considera com a horitzó a assolir, sense perdre devista que la insaciabilitat de l’hommo-economicus -motor, entre d’altresaspectes, de la innovació tecnològica- provocarà la modificació permanentd’aquell sostre i, per tant, el manteniment a escala mundial d’un conceptevariant i infinit de desenvolupament.

Aquest ha estat un concepte que ha arrelat en els tòpics del debateconomicista fins a establir jerarquies de països i pobles segons la sevaposició en relació amb aquells màxims, que detenten les comunitats riquesd’occident, creant-se ideografies diverses d’una pobresa localitzadamajoritàriament a l’hemisferi sud -el III Món- segons els paràmetresetnocèntrics dels qui controlen els recursos financers i la capacitat d’innovaciótecnològica. Es planteja, doncs, una primera restricció geogràfica fonamentadaen una determinada forma de vida o cultura social genèricament acceptada ode relació mundial (l’europea) davant d’altres de diferents perfectament vàlidesper organitzar societats civils però que es mantenen regionalment senseimposar-se sobre el conjunt. Diversos autors han assajat des de perpectivescrítiques -dins i fora del marxisme metodològic- diverses teories sobre elperquè de l’expansió del modus de vida europeu o occidental, a la vegada quehan seguit describint les geopolítiques del globus amb la mateixa perspectivacentrista (Yves Lacoste, Peter J. Taylor,...); així com ha estat manifestament

12

contestat el desenvolupamentisme per part d’intel.lectuals del sud,especialment destacant quina visió es té de l’obligada incorporació delsestàndars del I Món (Samir Amin, Milton Santos,...) i què ha significat situar-seen la perspectiva aliena.

Tanmateix, el desenvolupamentisme ha provocat encara una altra restriccióideogràfica, que consisteix en la consideració de la dicotomia rics-pobres(qualitat de vida-no qualitat de vida) entre països com un tot, quan totes lessocietats d’occident no són ni molt menys homogènies en sí mateixes,econòmicament parlant i socialment. Especialment important per a la nostraaproximació és la consideració que feu als anys 70 el geògraf Jean Gotmann,quan descobrí per als analistes internacionals que sovint el III Món es trobavaen el cor de les societat urbanes dels països rics, conformant un IV Món potserencara amb menys oportunitats de desenvolupar-se que les comunitats delsud. Les borses de pobresa o els anomenats bidonvilles (barraquisme) que elsdiversos cicles del sistema capitalista havien creat, reclamaven tanta atenciócom la resolució de problemes de desigual desenvolupament entre unitatsnacionals. Això és especialment important, tant en la història méscontemporània com en l’actualitat de les ciutats industrials catalanes, quandeterminats nínxols d’activitat econòmica han estat i són ocupats per col.lectiussocials que no participen necessàriament de l’estil de vida de la majoria local,precisament perquè els membres d’aquella majoria consideren baix o fins i tothumiliant el desenpenyorament d’aquelles funcions. En aquesta línia, elsfenòmens dels moviments migratoris per raó de subsistència presenten en lesseves fases inicials desclassament negatiu i dificultats fonamentalmentd’inserció social, de forma que els membres d’aquells grups han d’afrontarriscos d’exclusió d’una determinada qualitat de vida.

Per altre costat, en l’heterogeneïtat de les societats modernes no hem dedeixar de banda altre tipus d’exclusions no estrictament basades en la renda ola formació o estil de vida de les persones. Seria negligent no considerar quetant a nivell laboral com social no s’està produint una marginació de col.lectiusper raons presents de minusvalies (especialment les físiques) i de patirdetermiandes malalties (drogaadicció, malalties infeccioses) o per raonspretèrites d’ex-drogaadicció, d’ex-reclusió penitenciària, d’haver format partd’una determinada comunitat marginal, etc. Hem de considerar en tot moment,per tant, que a l’exclusió social no sempre hi precedeix una exclusióeconòmica, sinó que l’exclusió prèn significats diferents amb dependència dequi fa l’observació, ja sia el que la pot partir -que se sent o no exclòs perdiferents motius-, ja sia l’analista situat personalment en el grup majoritari.Conèixer les diferents perspectives és la clau per al bon fer dels decisorspúblics.

Efectivament, el nostre assaig es troba a cavall de les dues restriccions, entant que a l’hora de plantejar estàndars de mesura, com ja hem avançat en elcapítol anterior, reconeixem la nostra perspectiva esbiaxada des del nostrepropi model de vida (que localment és el que detenta més quantitat deciutadans, la cultura social principal) i des de la relativitat d’abordatgemetodològic. Per un costat, doncs, ens interessarà quina és la posició de la

13

nostra comunitat com un tot respecte d’altres unitats territorials semblants, i,d’un altre, haurem d’estudiar quina és l’estructura interna de la comunitat local,tractant de fer una interacció d’escala que ens permeti dominar totes lesperspectives d’anàlisi i augmentar el know-how dels decisors públics i de totsaquells agents que participen en la definició de la política.

2. Quantificació de la mesura

L’acceptació generalitzada de l’existència d’uns estàndars socials mínims id’horitzons assolibles genera en els gestors públics la preocupació per laforma de mesurar o reflectir objectivament el desenvolupament social. Aixòinteressa essencialment dos tipus de necessitats de mesura:

a) D’una banda, es fa imprescindible per a la definició de polítiquespúbliques tenir informació puntual sobre l’evolució de l’estructura social;això és, en definitiva, l’adquisició de capacitat suficient per a poderdetectar i preveure els problemes, que a la vegada definiran els objectiusa assolir a través de la implementació de les polítiques (per a dissenyarbé una política pública caldrà identificar amb nitidesa quin és el problemaa resoldre). Aquesta necessitat implica la mesura de diversos aspectesde la vida en comunitat i les seves interrelacions per al reflectiment,millora o canvi de les condicions socials, considerant, per tant, que laqualitat de vida assolida sempre serà insuficient 3respecte d’unadeterminada posició en el rànking mundial i, en general, respecte de laconsideració de l’home com un ser insaciable. El que es reclama és,doncs, l’adopció sistemàtica d’indicadors socials, que permetinobservar situacions de qualitat de vida d’una determinada comunitat i lesseves variacions en el temps 4.

b) D’una altra banda, interessa també una mesura dels resultats de lapolítica pública esmerçada en la resolució dels problemes, moltespecialment respecte de la fase d’avaluació posterior a la implementacióde les diverses accions previstes que cerquen la millora de la qualitat devida. Interessa, per tant, l’adopció d’indicadors de control de gestió queconformin un sistema d’informació focalitzat a la decisió a partir del’anàlisi retrospectiva dels resultats de la política pública 5.

La diferenciació entre ambdós tipus d’incadors, que conceptualment potresultar òbvia, en el treball quotidià de l’observador acostuma a no ser tanclara i a provocar biaixos considerables en la construcció d’indicadorssintètics, quan metodològicament no haurien de mesclar-se. Molt freqüentmentl’absència de dades sobre el total de la població en estudi i la necessitatd’aproximació als problemes fa que s’elevin a representatius (substitutius) elscontinguts dels registres de gestió, quan aquells no mesuren estrictamentsituacions socials completes sinó l’eficàcia o l’efectivitat de la política pública 3 Vegeu SETIÉN, M.L., Indicadores sociales de calidad de vida..., Madrid, CIS-S. XXI, 1993.4 Definició de l’OCDE, 1976.5 Vegeu DENTE, B. (de.), L’efficacia dei poteri locali, Bolònia, Il Mulino, 1991.

14

implementada. És per això, que en el nostre assaig hem preferit separarexplícitament el tractament d’ambdós instruments de mesura.

Aquesta observació, que s’entèn d’antuvi sistematitzada, reclama l’existència jano només d’anàlisis periodiques, sinó una recollida permanent d’informació,que permeti la col.lecció temporal i el contrast amb d’altres àmbits. Això és enessència el plantejament de la necessitat d’implementar sistemes d’informacióactualitzables a diversos àmbits territorials, fet que ens introdueix al’establiment d’observatoris permanents de la qualitat de vida a nivell local, enels quals s’hi inquibiria la funció de confegir els indicadors socials i de controlde gestió.

3. Pobresa versus exclusió social

Cap a una idea col.lectiva de qualitat de vida

No és gens fàcil definir què és qualitat de vida, pobresa o exclusió social.Totes elles sòn diferentes formes de nominar aspectes d’un mateix concepte,que ha generat l’ànima del debat acadèmic i d’aplicació de l’Estat del Benestar6. Mentre que qualitat de vida s’identifica amb el costat positiu deldesenvolupament en societat, amb el sentit de progrés social, pobresa ho ésen negatiu, respecte del contrari del que s’ha volgut significar amb el termequalitat de vida. Però cap dels dos termes objectivitza per sí mateix unamesura categòrica de les condicions socials, perquè el concepte al queacompanyen és complex, multidimensional, transectorial, multivariant i,per tant, absolutament relatiu. En la seva definició han d’intervenir infinitat defactors (la qualitat de vida no es pot mesurar directament, abarca tots elsaspectes socials i la forma de percebre’ls), que a la vegada es poderen pel quefa a la seva importància segons l’escala de valors que cada comunitatestableixi com a pròpies. La valoració d’aquests factors ens condueixirremissiblement a una versió particular del que podem entendre per grau dedesenvolupament de la nostra societat local.

En base a aquest punt de partida absolut podem desplegar els nostresarguments de relativització. La nostra societat estarà més avançada que unaaltra si la mitjana ponderada de tots aquells factors que de l’infinit hemconsiderat com a més rellevants és superior a la mateixa mesura per a unaaltra societat semblant. Es planteja, doncs, des de l’acceptació implícita deldesenvolupament desigual de les societats, un exercici comparatiu que de fer-se per a totes les unitats d’un àmbit territorial donarà com a resultat un rànkingen el qual podrem posicionar la nostra comunitat i mesurar amb relativitat lanostra qualitat de vida o en nostre grau de pobresa en relació a l’univers de lacomparança. I, de fet, els assaigs vers la qualitat de vida s’han hagut de basaressencialment amb la comparació territorial. Així doncs, es posa de manifesttambé la necessitat d’objectivar la mesura i, per tant, la substracció de la

6 Vegeu SETIÉN, M.L:, opus cit. Hi consta un estudi complet sobre el contingut del debat sobre laqualitat de vida que resulta força interessant.

15

càrrega emocional o qualitativa que pot acompanyar la dada numèrica en fred ique sense cap mena de dubtes ens situaria en el camp d’allò subjectiu o de lespercepcions personals, que, si bé són quantificables, impliquen unaextraordinària dificultat a l’hora d’estandaritzar, perquè es tractaria de tipificarsensacions relatives a l’estat d’ànim de les persones. Malgrat això, l’espectrede l’opinió qualificada ha de prendre’s en compte a l’hora d’analitzar elsindicadors, de forma que la dada qualitativa sigui essencial per enfocar ambrigurositat la lectura de la mesura quantitativa. Molt en concret, l’anàlisid’opinions en el seu context pot donar compte d’element de la demanda latent iposar de manifest, si és vol amb més èmfasi, la demanda expressada.

En qualsevol cas, la mesura de la qualitat de vida conforma un paradigmaestadístic que pretèn definir objetivament el canvi social. Això ha motivat que,obviant la diversitat de patrons culturals, les institucions hagin formulatpropostes de mesura i hagin executat mesures a diferents escales d’anàlisi odes de diferents punts de vista per definir i avaluar els nivells de vidamitjançant l’adopció d’estàndars (pressumptament) universals que determininper a cada moment la norma de medició 7. D’aquí es deriva que siguimundialment acceptat l’existència de paràmetres comuns comparables i, totsovint, també s’esvidenciï la inexistència de la informació per tal de comprovartals paràmetres.

Per la nostra part, especialment en concordància amb aquest joc de ladiversitat de patrons valoratius, creiem que cal profunditzar en unaaproximació humanista a la mesura de qualitat de vida i assajar-hi un projectevinculat a la definició de l’Estat Relacional. La realitat no es plasma tan sols enles bateries d’indicadors, sinó en el contrast de la mesura amb la immediatesasocial. No hi ha realment cap indicador que sigui fredament comparable, sensetenir en compte el procés hagut per arribar a la medició i les restriccionsimposades per a concloure amb un resultat numèric. Els grups de retorninformatiu, de corroboració del què diuen les estadístiques, així com de laforma en la que han estat fetes les estadístiques, són essencials per a la bonainterpretació de la informació. Això és doblement important quan el gestorpúblic ha de dissenyar, recolzant-se en aquella informació, una política en laque hauran de participar o se sentiran implicats els mateixos actors socials i através de la qual s’hauran d’anticipar solucions a problemes que encara noexisteixen però que es preveuen.

En clau humanista, doncs, la definició més adequada a la nostra idea dequalitat de vida ha de ser construïda com a l’agregació de constatacions ipercepcions individuals. Com formulà S. Johansson, qualitat de vida és eldomini de l’individu sobre els recursos per mitjà dels quals pot controlar i dirigirles seves condicions de vida 8, on els recursos no es tradueixen tan sols entermes renda, sinó en termes d’adquisició d’autonomia d’acció, de mobilitat, decapacitat de decisió sobre els propis actes, on també hi entrarien, per exemple,

7 SETIÉN, M.L., opus cit, fa un recull, igualment interessant, sobre els esforços esmerçats en aquestaspecte tant per organismes internacionals (ONU, OCDE, UE,...) com nacionals.8 JOHANSSON, S. Towards a Theory of Social Reporting, Estocolm, Swedish Institute for SocialResearch, 1979.

16

les llibertats democràtiques, l’entorn natural, el desenvolupament de la vidafamiliar, la fruició d’una oferta cultural diversificada, el mateix sentit depertinença al grup o la confiança en els altres; és a dir que abarca tots elsaspectes de la vida i els llaços que fan de la vida un fet relacional. Lacomparança que ens servirà des d’aquesta perspectiva serà, doncs, lapersonal.

Una qüestió de mínims: el concepte d’exclusió

En qualsevol cas, molt probablement, no es pot resoldre la definició de qualitatde vida des de la globalitat, per tal com hem vist que consisteix en unproblema de mesurar excel.lències o màxims, circumstància que normalmentse situa en el camp del desig o de la definició d’objectius col.lectius a llargtermini, especialment quan es tracta d’un concepte in crescendo, en permanentevolució, desvetllant sempre un estat de permanent insuficiència i lligat ambl’acceleració de la innovació tecnològica, que no necessàriament ha derespondre a necessitats perentòries, sinó sovint a exquisiteses de lamodernitat envejades en funció de la diferència percebuda entre comunitats,allò que Maslow denomina metanecessitats 9.

L’enfoc que hem donat a la nostra aproximació té a veure amb un sentitessencial de jerarquia de les necessitats, de forma que s’estableixi una relacióde prioritat davant la definició dels objectius a abastar en la implementació depolítiques públiques. Els màxims els podem desbuixar, àdhuc preveure, icomprendre’ls com a objectius futuribles, mentre que els mínims són méstangibles i es basen sovint en una demanda explícita en el curt termini i en lamanifestació de deficiències dins la matriu de qualitat bàsica. Es tracta, pertant, de mostrar quins són els problemes bàsics de qualitat de vida no resoltsencara i que interessen situacions de rebuig social d’individus o grups.

Farem, doncs, nostre una qüestió de mínims i tractarem de detectar patologiesper davant d’aventurar-nos en els objectius que pot traçar la prospectiva. És,per tant, la nostra una aproximació que cerca la identificació dels col.lectius depoblació que no assoleixen els estàndars mínims i de reflectir problemessocials subjacents que són causa de marginalitat, sense perdre de vista quetambé estarem tractant de definir un nivell mínim de benestar queimplícitament també és relatiu i que reclama un enorme esforç de concretisme,que en part ens resol per defecte l’accés i la disponibilitat d’informació. Basem,doncs, la definició de mínims en la ponderació de variables i en la construcciód’indicadors socials.

Tradicionalment en parlar de mínims s’ha partit de les idees clàssiques depobresa o misèria com a qualificatius d’una situació social per sota delsnivells mínims de renda, considerant que els problemes de marginalitat tenenun orígen unívoc en termes econòmics. Efectivament resulta excessivamentsinòptic qualificar una societat de pobre o rica, segons els còmputs generalsde renda (renda familiar per càpita) o de producció (producte interior brut),

9 Vegeu MASLOW, A.H., La amplitud potencial de la naturaleza humana, Mèxic, Trillas, 1982.

17

quan ambdós paràmetres tan sols ens indiquen xifres absolutes que no tenensentit en sí mateixes, sinó en la comparança desrelativitzada vers les mateixesobservacions en altres comunitats. Però la renda, per exemple, és rellevant enrelació amb els preus, delimitant indicadors autocentrats de la capacitatadquisitiva. Pobre seria, doncs, aquell individu que no disposa de rendasuficient com per adquirir els articles necessaris per a la supervivència o mésmodernament com per garantir l’autonomia financera familiar.

Pobresa és, però, un concepte insuficient per a adjectivar la integralitat socialdels mínims de qualitat de vida, de forma que la preocupació institucional l’haconsiderat superat, entenent que en la determinació d’aquells mínims, malgratque la renda ocupa un lloc preminent, hi ha altres factors que hi intervenenamb rellevància i que el concepte econòmic de pobresa no integra. Així, en lesmateixes instàncies de la Unió Europea, l’acció comunitària que ve a ser lacontinuació dels tres darrers Programes de lluita contra la pobresa, canvia denom i adopta un nou concepte, el d’exclusió, per denominar-se Programa delluita contra l’exclusió i per a la promoció de la solidaritat. Se supera d’aquestamanera el concepte de pobresa, si es vol, més quantitatiu (escassetat derecursos) i més economicista (ingressos monetaris), pel concepte exclusió, queposseeix un component més qualitatiu i contempla un major conjuntinterrelacionat de fenòmens (multifactorial, multivariant). L’exclusió és entesacom a un procés (no tan sols com un fet) en el qual intervenen diferentsfactors amb diferent grau d’implicació. El factor econòmic, que és l’únic que vedefinit pel concepte de pobresa, encara ocupa el lloc central, però per serrealment definitori sempre ha de venir acompanyat per altres factors de risc.S’entendrà com a procés tendent a la pobresa i exclusió el resultat d’unasituació on coinicideixin ingressos insuficients més un o més factors de risc.Aquest tipus d’anàlisi determina tota una sèrie de grups de risc els quals sónels que més fàcilment es poden veure abocats a l’exclusió, i que òbviamentsón aquells sobre els que s’hauran de concentrar polítiques no noméspal.liatives (assistencials), sinó de prevenció.

El programa europeu de referència inclou, a més, el concepte de solidaritat,que és a totes llums essencial per al disseny i implementació de les polítiquespúbliques de lluita contra l’exclusió. Exclusió, a part d’evocar la idea de procés,comporta un rerafons relacional indiscutible: les situacions d’exclusióexisteixen per diferències socials i per la interacció de grups socialsdiferenciats; en altres paraules, l’exclusió és provocada per la mateixadinàmica de les majories, sovint de rebuig contra allò que s’aparta de lanormalitat. La solució al fet exclusiu precisa prèviament d’un canvi de lamentalitat col.lectiva, de flexibilitat davant de comportaments culturals diferentsals usuals, d’extensió de la tolerància (que comporta l’esforç d’entendreestructures alienes i permetre-les en la pròpia estructura), de sensibilitzacióindividual davant els problemes dels més desafavorits i de compromís en laseva solució en el marc d’una societat cooperativa. El coneixement puntualgeneralitzat del què significa la diversitat, de les diferents cultures minoritàries,de les microcultures de la pròpia i dels problemes socials esdevinguts per lainteractivitat relacional, ha de conduir necessàriament a la millora del sistema

18

cooperatiu i a l’eficiència social. D’aquí la importància de la disponibilitat idifusió de la informació social en el planteig de l’Estat Relacional.

En tot moment, també, ens cal no perdre la dimensió temporal i la idea deprogrés, per la qual les situacions són momentànies i no es conservenimmutables al llarg del temps. Per la qual cosa, la qualitat total de vida ésuna utopia i les situacions d’exclusió, en aquest conjunt canviant, sóninevitables, es reproduiran constantment i apareixeran altres de noves, deforma que el que abans s’entenia com exclusió adquirirà un nou significat enl’evolució social. L’antic concepte de pobresa, relacionat amb la incapacitatd’assolir la renda mínima familiar de subsistència, ha mudat cap al que s’handenominat les noves formes de pobresa, que es relacionen amb lesrepercussions regionals dels canvis relativament sobtats en l’estructuraeconòmica mundial (crisis estructurals, revolució tecnològica accelerada,lliberalització de mercats, l’augment de l’estoc de força de treball pelcreixement demogràfic i per incorporació paulatina al mercat laboral decol.lectius no relacionats tradicionalment amb la producció, etc...).L’esdeveniment de l’atur sobrevingut per processos de reconversió ha elevat al’escena quotidiana situacions degeneratives de la vida familiar i individual fentnormal l’existència de desocupació de llarga durada per manca de demandaempresarial i per manca de capacitat productiva dels treballadors, que venen aengreixar els col.lectius qualificats d’incol.locables en el mercat de treball, perqüestions fonamentalment d’edat, de manca de formació i d’experiència id’actitud. L’accés a la vida subsidiada ha impedit el desplaçament d’aquellscol.lectius cap a la situació de misèria classica, però no ha evitat un daltabaixen els costums consumistes absolutament assumits per la nostra culturaurbana, de forma que, malgrat no perillar la supervivència física, la novasituació implica desclassament, incomoditat i rebaix social, de forma que elsojorn en aquella situació pot produir un resultat irreversible o de molt difícilsolució a nivell personal, tot redundant sovint en processos dedesestructuració familiar, que a la vegada hipotequen el futur de les següentsgeneracions 10.

4. Definició de les exclusions a nivell personal o familiar

El terme exclusió és transitiu, és a dir, implica necessàriament una posiciórespecte d’un llindar prèviament determinat. Així doncs, per donar-li validesaoperativa, cal categoritzar-lo des d’un o diversos punts de partida. És per aixòque en el plantejament d’objectius de l’estudi es parla de dos tipus d’exclusiópercebuts des de la pràctica quotidiana o des de l’interés sectorialitzat del’intervenció pública: d’un costat, interessa mesurar l’exclusió social com un tot,entenent-se per aquella la posició de col.lectius o individus fora de lanormalitat de les relacions comunes, als que hi manca algun tipus de recursque garanteixi la seva inserció en la comunitat; d’un altre costat, interessa 10 Al respecte ja es parlava d’aquell concepte en el debat suscitat a finals dels 80; vegeu CANDEL,F., La nova pobresa, Barcelona, Llibres a l’abast, Edicions 62, 1988. Aquell debat estàmagníficament recullit a COMELLAS, J., “Aquí hi ha gana”. Debat sobre la marginació social aBarcelona, Barcelona, 1995.

19

mesurar les circumstàncies que exclouen del mercat de treball (entès com agenerador principal de les rendes familiars) col.lectius o individuspotencialment actius, en aquest cas es tracta d’un paràmetre més concret peròen absolut mancat de relativització. Ambdues idees guarden una estretarelació bidireccional, fins i tot per a considerar que una pot ser la causa del’altra.

Per a poder explicar amb més facilitat la seves imbrincacions, hem optat perl’anàlisi de fluxos i per l’assaig d’un model gràfic que sintetitzi el contextgeneral d’ambdós conceptes (vegeu l’esquema de la pàgina següent).

L’exclusió social com a conseqüència de l’exclusió laboral

La manca de recursos econòmics pot activar l’inici de procesos de marginació.Aquests poden acabar en situacions d’exclusió social lligats a la pèrdua de lacapacitat d’aconseguir els recursos suficients per cobrir les necessitatsbàsiques individuals i sovint també les càrregues familiars. Aquesta manca opèrdua de recursos econòmics ve donada en la població activa opotencialment activa o bé per la pèrdua del lloc de treball, o bé per laimpossibilitat de trobar-ne, o bé pel desenvolupament de lloc de treball enprecari pel que fa a dedicació i/o sou. D’aquesta manera podem considerar engeneral dues situacions principals en base a la normalitat o no de la relació del’individu i/o de la família envers el món laboral.

En primer lloc, podem definir com a situació normalitzada aquella en la quall’individu en edat laboral disposa d’un lloc de treball i rep a canvi les rendesproduïdes en forma de salari o de guanys empresarials. Les rendesrepercuteixen en la seva inserció social (fonamentalment generen unadeterminada capacitat adquisitiva) i en la d’aquells membres de la unitatfamiliar considerats com a inactius absoluts (persones que no arriben osobrepassen l’edat laboral o persones declarades totalment incapacitades pera l’exercici laboral), inactius relatius (actius potencials que desenvolupenactivitats no remunerades -estudiants, persones en compliment del serveimilitar o la prestació social substitutòria, incapacitats temporals, mestresses decasa-) o aturats. Aquesta primera situació té com a inputs una sèrie decondicions bàsiques sense les quals la inserció o manteniment en el mercatlaboral és fa difícil d’aconseguir, entre les quals hi destaquen l’experiència, laformació i, en definitiva, l’adquisició d’una determinada cultura laboral lligadasovint a la posta en pràctica d’un projecte de carrera professional. Aquestaprimera premisa prèn especial rellevància, ja que, cada vegada més, elsistema productiu s’està especialitzant i diversificant, demandant perfilsprofessionals més adequats a llocs de treball que s’ajusten al domini o a lacapacitat per a dominar una determinada tecnologia. Alhora, l’accel.leració dela transformació dels processos productius reclama al treballador una constantadquisició de nous coneixements i actituds per no veure’s exclòs del mercat detreball. Aquesta acceleració dificulta enormement l’ajust entre la formaciórebuda i l’oportunitat de cercar feina, de forma que, el treballador en aturhauria de estar en formació permanent, la qual cosa, per a la majoria de

21

desocupats, només és prioritari si té per efecte la seguretat de trobar feina acurt termini, i això en la majoria dels casos no està garantit, entre altres cosesperquè la innovació tecnològica infundeix sobre els processos productius unarendabilització de costos essencialment basada en la reducció de plantilla. Lademora en l’ocupació d’una persona que aspira fermament a la inserció laboralés, en efecte, temps que corre en contra de la seva inserció.

Aquest primer supòsit ens planteja, a més, un altre principi, el de la extremadavariabilitat de situacions en el temps que se centra en les activitats ja nonomés de l’individu sinó del grup familiar. La normalització social depèn engran manera de l’estat satisfactori o no de l’entorn familiar, de forma que el riscd’exclusió d’algun membre per la manca de possibilitat de generar rendesqueda amortit pel coixí familiar (el volum total de renda familiar disponible). Siaquest és suficientment tou, garantirà la base per a la inclusió social de tots elsseus membres, contribueixin o no al finançament de la unitat familiar. D’aquíque els models d’exclusió s’hagin de valorar, a més, respecte de l’estructurafamiliar i dels problemes que allí s’hi detectin, pel que fa tant a la relacióinterna com a l’externa de la unitat. En realitat la riquesa de les persones s’hade valorar en relació a la força econòmica del global de la família i no tan solsen el que produeix el membre principal. Altres aportacions econòmiques de laresta de membres de la família, en forma de sous, rendes del patrimoni,subsidis, pensions, etc, determinaran sovint el grau de benestar i, per reglageneral, el seu increment influirà decisivament sobre la inserció social delconjunt familiar.

Lligat amb això, apareixerà un segon supòsit protagonitzat per aquellapoblació que, essent considerada com a potencialment activa, no disposa decap lloc de treball remunerat, però que rep algun tipus de prestació com aconseqüència de la seva situació. Gràcies a la redistribució de renda en formade subsidis, provinents d’aquell grup d’actius que sí estan ocupats, aquestconjunt de població pot fer front als factors de risc d’exclusió, si més no aaquells amb una més clara relació amb el nivell de rendes. En aquest cas, elcoixí econòmic sobre el que reposen pot evitar fer-los caure en un dels factorsde risc que desencadenen l’exclusió social, però no consolida una situació deseguretat situant el benestar familiar en posició de dependència extrema.

Finalment, un tercer model es conforma per la part de l’estoc de força detreball que no disposa de cap lloc de treball, que no rep cap tipus de prestaciói que no gaudeix d’un coixí familiar suficient. És aquest col.lectiu el que, apriori, es troba en una posició més crítica a l’hora de fer front a aquellessituacions que condueixen a processos d’exclusió social. És efectivament elsupòsit on intervé més decisivament el concepte de pobresa econòmica.

En tot cas, la determinació del traspàs del llindar entre inclusió-exclusió depènen gran part de la concorrència d’uns condicionants o factors que variaran pera cada oferta d’incorporació al mercat laboral. En aquesta primera dimensió espot observar com l’experiència i/o la formació són dos inputs o condicionssinequanon per fer disminuir o augmentar les possibilitats d’inserció oreinserció dins el mercat de treball (per experiència i formació s’entenen

22

totes aquelles característiques nates de l’individu que tinguin una relació mésdirecta amb les demandes del sistema econòmic). Donat que aquestesdemandes depenen de la direcció i necessitats del sistema productiu en cadamoment i que, per tant, no són estàtiques ni rígides en el temps, la manca deformació adaptada a les noves exigències del mercat incrementa el risc de serexclòs d’aquest (si és que ja es participava d’ell), o el risc de no poder-se-n’hiintegrar. El desajust entre les exigències del mercat i els perfils professionalsofertats origina l’efecte més pervers de la desocupació que és l’atur de llargadurada. Oficialment es considera que pateixen aquesta situació aquellespersones que estan en situació d’atur des de fa més d’1 any, malgrat éspossible establir-ne diferents tipologies a raó de l’antigüitat en aquella situació.Els col.lectius que pel grau d’incidència d’aquest tipus d’atur més el pateixensón el de la població activa major de 45 anys i els que cenquen la sevaprimera feina.

En aquest mateix pla de les condicions o inputs rellevants per a l’accés almercat laboral, també s’hi troben altres elements que, encara que no hi tenenuna relació directa en sentit estricte, poden decidir positiva o negativamentl’entrada d’un individu en el mercat laboral. Molts d’ells són innats en l’individu.Els repassarem seguidament:

a) L’edat.- La demanda es mou en franges d’edat determinades, segonsel perfil del lloc de treball que s’oferta. En qualsevol cas, l’edat secircumscriurà en dos grans supòsits:

1. Perfils d’obrer generalista sense responsabilitat de comandament:generalment el que es demanda és una formació bàsica i capacitatd’absorció de nous coneixements i d’adaptació i encaix en elprojecte de l’empresa. Es reclamen principalment gent entre lesfranges d’edat on aquella capacitat d’absorció es maximitza, que ésentre els 25 i els 30 anys.

2. Perfils de tècnics especialistes o quadres de comandament: esdemanda formació especialitzada i experiència, i sovint capacitatcreativa, que aporti un increment del know-how de l’empresa. Lafranja se situaria més amunt que l’anterior: entre els 30 i els 40anys.

Els col.lectius de població activa que se situen per dessota o per sobred’aquestes franges corre el risc d’ésser exclòs laboralment. Això ésespecialment greu pels majors de 45 anys, en tant que la capacitatd’adaptació a nous processos productius disminueix en l’etapa demaduresa personal.

b) El sexe.- El món del treball productiu ha estat tradicionalment vinculatal sexe mascul.lí. La incorporació integral de la dona a l’activitateconòmica és un fet que és relativament recent i que s’està produint micaen mica, i, ja sia per prejudicis culturals o per motius de suposadamaximització de la rendabilitat dels recursos humans, ara per ara, no es

23

pot dir que el procés estigui plenament consolidat. Davant els mateixosmèrits, capacitats professionals i actituds, els empresaris prefereixen méscontractar homes. Els registres oficials de la desocupació mostren coml’atur afecta tant en termes absoluts com relatius molt més la dona quel’home, malgrat la tendència desdibuixi una lenta equiparació. Enqualsevol cas, una problemàtica especial de dones presenta els índexmés alts d’exclusió: és la protagonitzada per les treballadores ques’incorporen tard al mercat de treball, després d’anys d’activitats de gestiói administració de la llar familiar (activitat no econòmica) i per tantmancades d’experiència professional en altra cosa que no sigui el serveidomèstic i que, a efectes estadístics, se les considera com a personesque cerquen la seva primera ocupació. Aquest cas se circumscriu en lagravetat del què esmentàvem en el punt anterior, quan la dona supera els40 anys sense disposar ni de formació ni d’experiència professionaladequades.

Això es trasllada a risc extrem d’exclusió social en els casos d’unitatsmonoparentals en els que la dona és el cap d’una família amb fills menorsd’edat, amb absència de qualsevol prestació o renda patrimonial o deltreball.

D’altra banda, en certs sectors, l’homosexualitat pot ser també causa derisc d’exclusió del món laboral, i, molt més encara, d’exclusió social.

c) L’estat de salut.- Determinades malaties impedeixen categòrica-ment la incorporació dels actius al món del treball. En ocasionsl’exclusió és absoluta del mercat laboral, àdhuc dels ocupats. Patologiescom malaties infeccioses transmissibles (SIDA, tuberculosi, etc),determinades drogaadiccions (alcoholisme, addicció a estupefaents, etc)o ludopaties no permeten l’accés al treball tant de qui les sofreixen com,en ocasions, de qui les han sofert, sovint pel ròssec que comporten enl’actitud, el comportament i la capacitat dels treballadors, que esconsideren ineficients. Aquest supòsit sovint es lliga estretament amb unrebuig social automàtic, que els aparta del conjunt relacional com un fetconsumat difícilment recuperable.

d) Les minusvalies.- Les incapacitats parcials frenen l’accés delstreballadors a la integralitat del mercat laboral. Àdhuc en el cas deconcórrer amb els mateixos mèrits i capacitats intel.lectuals que altrescandidats, l’empresari tendeix a discriminar el minusvàlid si la sevaincoporació ha de redundar en una inversió complementària per tald’adaptar el lloc de treball i l’empresa en general a les necessitatsd’aquella persona, sobre la que, a més, dubta de la seva eficàciaprofessional.

El fet ha estat tradicionalment important en la història contemporània comper identificar les misnuvalies com a símil de pobresa o misèria, i com perhaver-se d’implementar, des de diverses instàncies, mecanismes debeneficència compensadors d’aquelles situacions d’exclusió social.

24

Exemples com les funcions de l’Organització Nacional de Cecs Espanyols(ONCE) o els programes d’inserció de de diferents tipus de minusvàliesfísiques i psíquiques han derivat en el proveïment de treball protegitper als ciutadans amb dismunicions, assegurant una cota d’integraciólaboral, però marginalitzada i professionalment restringidora. Lamarginalització laboral d’aquests col.lectius redunda en un efecte perversde la política, pel qual l’assegurança de treball fa identificar l’utilitat i lacapacitat màxima d’aquelles persones en aquells llocs, negant-se’lsinconscientment la possibilitat d’accedir a la integralitat del mercat detreball d’acord amb la seva capacitat real. Aquesta situació freqüentmentderiva en la frustració vivencial dels afectats, relegats a no poder sortird’aquell níxol reservat del mercat de treball.

e) L’ètnia.- El racisme conscient o inconscient ha estat motiu evident dediscriminació laboral, no en el sentit estricte d’exclusió, sinó en la demarginalització de col.lectius en nínxols determinats d’activitat, fora delsquals tenen una difícil col.locació. En aquest aspecte, hi juga amb moltaintensitat l’estandarització cultural de comunitats diferenciades (quemantenen amb força les seves tradicions), de forma que els leimotivs quese’ls hi atribueixen pesen molt a l’hora d’establir la relació entre el grupdiferenciat i el seus interessos professionals. Als gitans, per exemple,se’ls situa tradicionalment en el sector de la venda ambulant i, mésmodernament, en el de la construcció. Fora d’aquests camps, el gità hatingut les portes quasi tancades, si no és per desenvolupar tasquesdiferents dins el propi entorn gità, en tant que les seves tradicions sovinttopen amb la normalitat paia estricta pel que fa a horaris i calendarislaborals. Aquest contrast implica una insolubilitat cultural d’aquests grupsen la majoria, de forma que esdevé una separació entre ambdues formesd’enfocar la vida en comunitat, i que, respecte de la imperant, esconsidera una forma d’exclusió social.

Els immigrants per raons econòmiques del III Món constitueixennormalment grups més assimilables socialment per tal com les sevescostums sedentàries s’han adaptat en més o menys mesura a les pautesoccidentalitzants. El problema d’exclusió no és ocasionat per un xoccultural tan fort o per una inflexibilitat cultural, sinó, d’una banda, perl’ubicació ocupacional en nínxols laborals despreciats pels nacionals(aspecte positiu per a la comunitat majoritària), i, d’una altra, per la sevatendència a priori a la temporalitat de sojorn (aspecte negatiu), de formaque no els interessa tant la integració cultural com l’obtenció de rendesper transferir a les seves famílies als seus països d’origen. Latemporalitat estructural, doncs, acompanyada de les característiquespersonals de preparació professional (sovint ínfimes en la societatoccidental) i d’una situació legal especial, els posiciona en el peonatgemés precari i circumstancial. De fet, tan sols se’ls considera com aproblema quan passen a formar part de les estructures normalitzades,adquirint la residència de dret i manifestant la seva voluntant de fixar eldomicili familiar en la comunitat on treballen.

25

f) La nacionalitat.- Hi ha també una marginació laboral respecte de lanacionalitat del treballador. En general no hi ha massa entrebancs(excepte els estrictrament legals) per considerar les candidatures detreballadors occidentals o de països rics tant com les nacionals, per talcom es percep que aquells poden concórrer amb igual mèrits i capacitatsi, fins i tot, amb més. Àdhuc aquells sovint s’incorporen a llocs decomandament o d’especialista en empreses de capital estranger que se’lshi reserva d’antuvi i, per tant, no fan minvar els llocs de treball destinatsals nacionals. Majoritàriament, per tant, s’associa l’ocupació de llocs detreball qualificats per estrangers amb el supòsit de creació de més llocsde treball per a nacionals.

No succeeix el mateix per a treballadors provinents del III Món, pel quehem explicitat en el punt anterior. La percepció és potser la contrària:gent que ve a cobrir llocs de treball no qualificats als que no s’acompanyacap inversió estrangera i, per tant, cap benefici social que no sigui eldesenvolupament d’activitats que els nacionals no volen fer. Ambdependència, doncs, de la procedència i de la riquesa que aportil’immigrant, es vehicularà una determinada percepció i una determinadaposició social. En tant que els immigrants arriben a sobreviure (i àdhuc aestalviar) amb rendes molt inferiors a la mitjana local, socialment hicorrespon una identificació econòmica de misèria i d’anormalitat culturalque interessa quelcom més que els valors de diversitat i que pot serentès com a importació de pobresa que passi a engrossar el IV Món enles ciutats. I aquest darrer factor pot ser especialment conflictiu enèpoques de recessió econòmica quan la situació laboral i social delsnacionals no es generalitzadament bona.

g) Els antecendents penals.- La tinença de currículum penitenciari és, araper ara, determinant a l’hora d’inserir-se en el mercat de treball. L’efecteque esdevé és semblant a l’exclusió per causa de salut, en tant que havertingut antecedents penals i sovint tan sols el fet de tenir causes irresoltesdavant els tribunals és sinònim per a l’empresari contractant de pocagarantia de rendabilitat laboral. El cert és que l’empresariat tendeix a nocontractar a cap ex-convicte, fet que condiciona greument les polítiquesde reinserció a la societat civil i que qüestiona la seva efectivitat real.

i) Temps d’inactivitat i atur de llarga durada.- Haver-se mantingut algunsanys fora del mercat de treball (per causes que no volgudes, per exempled’ampliació de formació d’aplicació immediata) constitueix un vuit enl’assoliment d’una carrera professional i, per tant, un desmèrit, sinònim engeneral de desadequació a l’actual sistema productiu i, per tant,d’obsolescència. Els empresaris preferiran l’enrolament de jovesinexperts recent incoporats al mercat de treball que reconvertirtreballadors madurs, per allò de la maximització de la capacitat deltreballador en l’assimilació dels nous mètodes i tecnologia de l’empresa.

j) L’entorn social.- Provenir d’un o altre entorn comunitari determinatambé els criteris de contractació, en tant que el context social en el qual

26

un individu està immers defineix en gran part el seu tarannà i, per tant,característiques com la caparacitat de treball, la seva creativitat, el seugrau d’inserció en la ideologia empresarial, etc. Hi haurà, per tant, unadiscriminació pel que fa a l’origen local del treballador.

Quelcom semblant ocorrirà amb l’adscripció a una determinada classesocial de l’individu, i de la capacitat de renda que disposi ell o el seu coixífamiliar. L’empresari ho tindrà en compte a l’hora d’escollir sobre l’ofertaexistent d’acord amb el perfil desitjat. En la majoria dels casos, però, elpertànyer a extrems de classe no serà directament un avantatge.

k) Les relacions personals.- Les relacions personals que pot aportar untreballador a un negoci poden ser tan determinants com el seu currículuma l’hora de la seva integració, com a part mateixa de la seva experiènciaprofessional. Les coneixences prèvies faciliten la interlocució i, per tant,són percebudes sovint com a factor d’èxit del treballador.

l) L’aspecte físic-presentació.- Una imatge adequada al perfil demandatinflueix en molt en la contractació. En general, l’aspecte fora de lanormalitat és percebut com a símil de rebeldia, de contestació i, per tant,d’immaduresa i possible mal gust que redunda en la imatge de l’empresa.La imatge personal cuidada serà la primera impressió (i potser l’única) delque pot contenir el currículum escrit. Les extravagàncies que s’apartendel corrent només es valoraran com a positives en camps laboralsrestringits del món de la moda o de la creativitat artística.

m) Les actituds i el comportament.- L’actitud davant de l’empleador éssovint l’aspecte més decisiu a l’hora d’aconseguir un lloc de treball.Percepcions d’esperit positiu, d’interès, de decisió, de creativitat, decordialitat, d’enginy,... que n’extraigui l’empresari del candidat redundaràen augment de l’empatia contractual. La percepció del contrari, defrustració, de negativisme, de frivolitat, d’excessiva seriositat,... poden sersinònims d’inefectivitat i d’ineficiència professional.

Haver format part activa de sindicats o haver participat en l’organitzaciód’accions o manifestacions en contra de la política empresarial potinterpretar-se com predisposició a un comportament hostil del treballadori, per tant, un inconvenient important en la recerca de feina, en lapromoció professional i, fins i tot, en el manteniment del lloc de treball.Malgrat l’empara constitucional, la discriminació per raó sindical o políticaés entesa per l’emprenedor privat com quelcom propi de l’ajust delsrecursos humans al procés de producció. Si la inclusió d’un treballadorconflictiu en el sistema de l’empresa pot ser un element de distorsiófutura, l’empresari preferirà escollir un altre candidat en el curriculum delqual no s’hi destaqui en absolut aquell aspecte. Fins i tot, socialment, espercep l’activista sindical com a un aprofitat del conjunt laboral, com unaautomarginació que ha de redundar en la permanència indefinida enaquella activitat tan poc professionalitzada i escasament prestigiada.

27

n) L’atzar.- Entre d’altres factors, hi intervé també un gran componentd’atzar (circumstàncies no explicades o explicades com a suma de totsels factors en el temps), que en l’anàlisi sociològic és sempre present,molt especialment en conjunts multivariants com el que és objected’aquest estudi. Trobar-se en el lloc apropiat en el moment correcte és avoltes l’element primordial a l’hora de ser inclòs en el món laboral, o detrobar un nínxol professional adequat al mèrit, a la capacitat i a lesperspectives personals. I viceversa. Aquest aspecte ens permetria posaren evidència l’antideterminisme del nostre discurs (malgrat pugui semblarel contrari) que es palesa en el moviment conceptual i en la idea deprogrés canviant del sistema, de forma que el que avui pot definirsituacions, pot servir en el futur per a transfromar-les dins l’estatrelacional.

Els vuit primers factors poden ser objecte de quantificació, per la qual cosa laseva operativitat i objectivitat serà major que els altres. No per això hem deminimitzar la importància de la resta, ja que sovint es presenten íntimimamentlligats als primers. La suma del primer conjunt de condicions, experiència iformació, amb el signe d’un o més dels elements abans citats pot augmentar ominimitzar el risc de quedar fora del mercat laboral. Queda clar també com lapossessió d’algunes de les condicions pre-fixa la possibilitat de trobar un llocde treball encara que es posseeixi la formació i experiència adeqüada. Així, uninmigrant que arriba al país sense coneixements de la llengua, pot trobarproblemes per ocupar segons quins llocs de treball per als que es trobacapacitat. Una persona amb disminucions podrà trobar certes dificultats perocupar llocs de treball degut a la seva disminució (dependrà del grau dedisminució que pugui ocupar o no certs tipus de llocs de treball).

La incidència dels elements abans exposats no és universal. Depèn de lescaracterístiques sociològiques de cada societat que un element prengui més omenys rellevància, i així, a l’hora de calcular la mesura sintètica de riscosd’exclusió, cada factor haurà de ser ponderat segons aquella rellevància en elcontext o en l’interès específic d’anàlisi. No és possible, per tant, obtenir unaponderació enterament objectiva d’aquelles variables, d’acord amb la diversitatvalorativa. Tanmateix el grau d’objetivitat dependrà de la proximitat de lesunitats a comparar. La ponderació en el cas de concórrer les mateixesvariables per a diferents ens terrritorials propers de grandària similar -perexemple, municipis mitjans de Catalunya- facilitarà una definició estadísticacentrada, extrem que es podria aconseguir de disposar per a totes les unitatsde tots els paràmetres que presentarem en el capítol següent (precisament elque es pretèn és, almenys, distingir les variables i indicadors rellevants en ladeterminació de les mesures de risc). És tracta fonamentalment d’assajar unajerarquia de prioritats sobre les que actuar en conseqüència amb dependènciade la seva importància en la determinació dels models d’exclusió.

L’Administració Pública d’un país, doncs, juga un paper clau envers l’orientacióde polítiques públiques de suport a aquells col.lectius que més dificultatstroben per cercar treball, per raons que no són estrictament de formació oexperència, en base a la definició social de la rellevància de cada factor. En

28

aquest punt és important constatar com les polítiques que se centren enl’estalvi dels pressupostos a escala estatal, suposen un increment en lesdespeses per part de les entitats polítiques que es troben per sota d’aquesta;en altres paraules, serà en el nivell d’administració proper al ciutadà on elsefectes de les polítiques públiques i de la determinació de prioritats serà méspatent.

Exclusió social com a circumstància prèvia a l’exclusió laboral

En l’apartat anterior hem mostrat la possibilitat d’un procés d’exclusió socialque té per origen la manca d’accés a les rendes del treball o de les activitatseconòmiques (exclusió laboral). La hipòstesi que se’ns acut a continuacióconsisteix en qüestionar-se el fet econòmic; en altres paraules, si l’exclusiósocial és possible fins i tot en el supòsit d’existència de rendes suficients.Emprants alguns dels mateixos factors que hem enunciat abans sota lapremisa universal de la fragmentació de les societats en múltiples aspectes, laresposta és òbvia: l’exclusió social pot no ser una conseqüència directad’una exclusió laboral, i àdhuc pot ser el precedent a una exclusió del cicledel treball. En efecte, la inserció en el món laboral no és l’únic condicionant.

Hi ha col.lectius que desenvolupen pautes de comportament, hàbits i sistemesde vida que no necessàriament concorden amb la normalitat de majoria, quesovint atenten contra la pròpia dignitat de l’individu i que, per aquest simple fet,els pot marginar de la xarxa global de relacions. Les causes de la sevaexclusió no s’han de buscar tant en característiques innates de l’individu, o enavaluar la seva experència i formació, com en la realitat de la situació sòcio-econòmica que travessa. En part, podem afirmar que situacions d’exclusió od’alt risc d’exclusió el poden patir persones que mai han estat ligades aprocessos productius per influència de l’entorn familiar i comunitari en el queviuen. L’existència d’elements de desestructuració familiar i/o la convivènciaen un conjunt veïnal on aquells elements són preminents són referència directade l’individu en les edats que es generen els seus patrons relacionals.Desestructuració familiar i de barri fan augmentar enormement el risc delsadolescents i dels joves a adquirir hàbits estranys a la inserció en lesestructures corrents d’intercanvi social. La manca dels hàbits de la majoriaimpossibilita, doncs, aquell intercanvi o el circumscriu a l’espai restringit d’unasubcultura on els valors imperants de la majoria es presenten com a quelcomdiferent, impossible d’assolir i com a quelcom que àdhuc cal combatre com aresposta a la suposada incapacitat d’inserció i a l’evident diferència d’estatus atotes llums injusta per qui la pateix.

Factors com el difícil seguiment dels plans educatius, de la falta d’afectivitat,de la presència de violència familiar i social, de les tendències observades adelinquir, la manca d’hàbits d’activitat,... impedeixen als individus l’adquisicióde capacitats professionals i els aboquen a una situació indefinida de senseocupació anterior i, en conseqüència, a la dificultat d’insertar-se amb asiduïtaten les xarxes de relació normalitzada i fins i tot al rebuig social. Aquestessituacions s’agreugen amb l’entrada en escena de quadres drogodependents.

29

La drogodependència és desgraciadament el principal ròssec d’aquestcol.lectiu, ja que la vinculació existencial envers certes substànciesal.lucinògenes acostuma a formar part de les comunitats desestructurades, perla seva fàcil introducció com a element de relació i substitutiu de la mancad’activitat, i com a mitjà sumament atractiu d’obtenció de rendes a través de laparticipació en xarxes clandestines de distribució. Les drogodependènciestambé són origen d’exclusió laboral, però per la seva específicitat, expliquenper elles mateixes situacions d’exclusió social, que molt freqüentmentprecedeixen a la no incoporació al món laboral. A més, a la drogaaddicciósovint hi succeeixen altre tipus de patologies mèdiques i desviacions negativesen el comportament que allunyen el subjecte encara més de la normalitat i,com en el cas de la SIDA, significa hores d’ara i a la pràctica el rebuig social.

Els individus que participen d’aquesta problemàtica estan compresos enfranjes d’edat relativament joves; degut, en part, a la relativa novetat i expansiódel fenòmen. Aquestes tempranes edats en les que l’hàbit de consumir alguntipus de droga s’enceta, fa que a curt i a mitjà termini s’esvaeixin lesoportunitats d’integrar-se per primer cop dins del mercat de treball. Per tant, elperíode de temps en el que l’individu manté l’hàbit significa, en la majoria delscasos, un greu parèntesi en el procés de la seva formació, d’adquisiciód’experiència i àdhuc maduresa personal i, com abans hem apuntat, ladificultat de desenvolupament de capacitats ja no només laborals, sinó derelació.

La drogaadicció afecta igualment les classes amb més disponibilitateconòmica, fet que remarca la inconseqüència laboral o econòmica del riscd’exclusió. La mateixa franja d’edat en les classes altes es veu afectada pelmateix risc de drogodependència originat en aquest cas per l’extrem oposat alssupòsits de desestructuració familiar per causa de renda. La despreocupaciófinancera genera una manca d’incentius socials i sovint també una manca depersonalitat pròpia, sobre la que és fàcil introduir articles en la moda o lestendències dels joves, que produeixin noves sensacions. La degeneraciópersonal és sovint semblant a la que pot afectar a un membre de les classesmenys afavorides, amb la diferència que sovint el coixí familiar amorteix el cop.En ambdós casos, la manca d’horitzons individuals, la manca d’objectius clarsen la vida,... genera la recerca de solucions en un allunyament de la realitat i,per tant, un dels tipus de marginació social per causa de malaltia.

Se’ns acuden també altres possibiliats d’exclusió social lligades no tant ambles desestructuracions familiars o d’entorn com amb la irrupció en escena desimples patrons d’exclusió relacionats amb l’origen de les persones o enl’existència de marcats sentiments de pertinença a un lloc o a un grupcultural diferenciat. Al respecte no farem més èmfasi del que ja hem dit quanhem tractat el tema de causes d’exclusió laboral per raó d’ètnia o nacionalitat.Però potser sigui interessant constatar que la confrontació entre la majoria i lesminories culturals perfectament diferenciades són per definició origen defriccions, quan els hàbits i les costums poden ser incompatibles o pocconcorrents. En tant que un grup social manifesta la seva voluntat estructural

30

de diferenciar-se, a la vegada està preparant el terreny per a una probableautoexclusió de l’obediència de la majoria i una posició que als ulls d’aquellspot estar considerada per sota o per sobre del grau de desenvolupamentgeneral i, per tant, amb risc d’aplicar-se-li a la seva raresa un atribut pejoratiuper situar-la almenys en el camp de les excepcions socials.

Per a una societat oberta i conscienciada que viu en diversitat, aquestesmanifestacions de diferència haurien de ser considerades com element deriquesa. Tanmateix és un fet que entra sempre en el camp del principiqüestionat de la tolerància i, per tant, es parteix de la base d’una permissibilitatde la majoria envers les minories diferenciades en un territori determinat (lamajoria tolera la minoria) i, conseqüentment, no hi ha en el fons unaconsideració d’igualtat. Que no hi hagi aquella consideració fa que s’endaviniels motius d’una exclusió social tàcita, però a ambdues bandes, forma per laqual es posa en evidència un tipus de fragmentació social per identitat grupal.

La integració formal de membres de les minories en la cultura majoritàriaimplica l’abandó encara que sigui parcial dels hàbits i costums del grupdiferenciat i la creació, de fet, d’un híbrid que sovint participa més de lesdesviacions socials d’ambdós grups que de les seves virtuds. El drama de lacultura gitana sedentaritzada és molt freqüentment el traspàs al que des del’òptica paia es considera quadres familiars desestructurats, la desocupaciódels joves i la facilitat en l’adopció d’habits tendents a la drogodependència i lacriminalitat. L’advertiment d’un doble risc d’exclusió (els propis de la majoria il’específic per raó d’ètnia) fa que especialment les joves famílies gitanes senserecursos es col.loquin en una situació de partida d’extrema dificultat i de risc.En especial la crisi i reconversió del comerç, que afecta també la vendaambulant (activitat en la que principalment s’ocupa el poble romaní), fa a mésque les possibilitats d’ampliar aquella estructura empresarial (en nombre denegocis) sigui més difícil cada cop més; la qual cosa dificulta l’accés a lesrendes sovint dels fills segons dels llinatges i, a vegades, ni tan solss’assegura la subsistència dels hereus en els mateixos negocis dels pares,socialment normalitzats.

L’acció correctora de l’Administració en aquest cas és a totes llums una tascade sensibilització focalitzada cap a l’obertura de ment, propiciant polítiquesuniversals, antifragmentàries, cap la relativització-flexibilització social i al’acceptació de la diversitat dels trets culturals com a part de la riquesa de lacomunitat i en fomentar la comunicació i la interacció entre els diferents grups.

També hem de fer necessària referència a dos conceptes d’exclusió socialparticulars, en relació a l’estructura de l’espai de relació, que molt sovint ésl’urbà. Molt comunment no es para atenció a aspectes de segregació en la vidaquotidiana que tenen especial repercusió en una determinada posició queinconscientment s’atribueix a grups socials diferenciats per causes físiques, jasia per condició de minusvalia, ja sia per qüestions del gènere de les activitats.Aquests aspectes, que a simple vista poden ser insignificants i despreciables,redunden en la consideració social dels grups i també, com a efecte secundari,en la inserció laboral dels mateixos.

31

En primer lloc, hem d’esmentar que la disposició física de l’infrastructuraurbana influencia en la mobilitat física dels minusvàlids i, per tant, enl’augment de les seves dificultats a l’hora d’acudir a activitats socials oeconòmiques. La ciutat tradicionalment està pensada pels qui no pateixendifcultats de mobilitat i hi romanen, àdhuc en la concepció més sensibilitzadaal respecte de les polítiques públiques, barreres físiques que per al 10% delshabitants poden arribar a ser insalvables. En essència cap ciutadà minusvàlidpodrà sentir-se en plena capacitat de realitzar-se socialment si l’entorn urbà nopreveu salvar els condicionants al seu normal desenvolupament. Si bé és certque darrerament totes les instàncies de l’Administració s’afanyen a l’adequacióde la infrastructura i el mobiliari urbans, també és cert que falta encara molt afer i que també -en base a un factor de cost o a un factor de modernitat-s’implementen serveis als que molt difícilment pot accedir-hi un minusvàlid. Il’accés físic és sempre un condicionant a l’autonomia personal per participar ala integralitar de les activitats urbanes.

En segon lloc, encara pitjor situat en la consciència del planificador, s’hi trobauna discriminació pel que fa a tasques socials atribuïdes tradicionalment a undels dos sexes, de forma que es pot considerar-les segons l’establiment d’unacultura de diferenciació entre gèneres d’activitat. Així, per tant, les tasquesdomèstiques, l’acció quotidiana de la compra per a la família, l’acciód’acompanyar els fills a l’escola, de dur-los al metge,... s’ha atribuittradicionalment al gènere femení, mentre que, en general, el desenvolupamentd’activitats econòmiques i professionals ho ha estat al mascul.lí. Aquestacircumstància no tindria més importància que en el repàs de les tradicions,sinó fos que l’organització de l’espai urbà depèn en gran manera de lesactivitats de gènere mascul.lí. En general, els horaris d’inici i acabament de lesactivitats laborals se solapa amb els del desenvolupament de tasques degènere femení, amb la qual cosa el membre de la família encarregat d’aquelles(generalment la dona) ha d’adequar-les al desenvolupament de la sevaactivitat professional. Això redunda en tots els aspectes en un acoplamentlaboral forçat de la meitat aproximada dels ciutadans, que es tradueixfreqüentment en la incompatibilitat horària i en una determinada percepció quefa que la preferència per les dones sigui inferior a la dels homes pel que fa a laseva contractació. Aquest aspecte, doncs, es podria situar en els tretsacumulats al risc d’exclusió del món laboral 11.

Per finalitzar, l’exclusió social contempla també un component d’edat.Fonamentalment molts casos d’oblid i soledat es vinculen directament ambl’ancianitat. La cultura del consum i, molt especialment l’acceleració delsavenços del coneixement i la seva divulgació, ha desplaçat els avis a unaposició secundaríssima en la consideració familiar, fins al punt d’haver-searribat a tractar la vellesa com un supòsit més de malaltia, que es carregaaddicionalment sobre les espatlles dels altres membres i que es valora mésper l’aportació econòmica que en fa en forma de pensions i/o rendes 11 Vegeu BRU, J., “La perspectiva del gènere en l’estudi de la ciutat”, a Actes de la VI Setmanad’Estudis Urbans de Lleida. La ciutat fragmentada: grups socials, qualitat de vida i participació,Lleida, Universitat de Lleida, 1995.

32

patrimonials que no pas per una riquesa social, relacionada com era abansamb la formació humana de les generacions següents i amb el traspàs deconeixements útils. La desatenció de l’anomenada III Edat redundarà en lainsatisfacció d’un col.lectiu que molt freqüentment se sent útil i per tant tractatinjustament a l’hora d’apartar-lo dels processos productius. La disminució deles taxes de substitució està suposant un tomb en el concepte que es tenia dela vellesa, en tant que la restricció de recursos marginalitza encara més el seupaper en la reproducció de la societat. L’augment de la població jubilada,especialment pel que a dones soles, pot implicar augment de la problemàtica,per tal com al traspàs dels 65 molt freqüentment s’hi acompanya una reduccióimportant dels ingressos, malgrat el cost de manteniment dels elementsessencials de vida urbana augmenten. En general, doncs, la riquesaeconòmica disminueix amb el passi a aquella situació.

Més rellevants són els casos d’abandonament (lligats o no amb quadrespatològics) i de restricció pràctica de llibertat de la gent gran de forma quel’exclusió no és inconscient, sinó activa, vers el seu potencial productiu; moltespecial pel que fa a les mestresses de casa que, en realitat, només les jubilaun estat de postració o la mort. La vellesa i més en concret el traspàs obligat auna situació legal d’inactivitat presuposa per definició també una exclusióexplícita de la potencialitat laboral i per tant un desmereixement humà queirremissiblement ha de influir en l’estat d’ànim i la percepció personal.

En el punt de mira de les Administracions hi haurà d’aparèixer la voluntat deresoldre també aquests detalls, en el benestés de les repercussions positivesque poden causar en la equiparació de la qualitat de vida de col.lectiusdiferenciats per les condicions que hem esmentat.

5. Plantejant una mesura de societat a través dels graus d’exclusió

La mesura de qualitat de vida s’ha arribat a fer, doncs, des de la voluntat mésobjectiva, a través de la mesura dels graus de supòsit d’exclusió que engeneral pateix o pot patir la població d’un determinat territori, de forma que laseva lectura ho sigui en comparació amb les mateixes variables sobre unitatsdel mateix nivell. Així, per tant, al nostre assaig de definició de la mesura delrisc hi afegirem supòsits que tenen a veure també amb la reproducció de lasocietat en estudi i de la seva economia, més fàcilment quantificables itractables per separat. En altres paraules, el resultat que en podrem extraureserà el de la mesura del grau d’exclusió existent en cada unitat territorial, aixòés una mesura negativa de la qualitat de vida, que en tot cas es podràpositivitzar a posteriori. El que interessa per al planteig de polítiques públiquespositives és la detecció-identificació d’aquells vicis que cal corregir i d’aquellsaspectes que es podrien millorar a través de la definició d’estratègies deconjunt.

En el capítol següent passarem revisió a la disponibilitat de dades, a lesvariables que intervenen en l’exclusió i a la definició d’indicadors socials que

33

tindran a veure amb una sèrie de components de la qualitat de vida que, comveurem, podrem agrupar en diferents àrees de preocupació social.

6. Un enfoc relacional en la definició de polítiques

En els apartats anteriors hem presentat a grans trets un enfoc relacional del’anàlisi dels mínims de qualitat de vida, que en general discorre voraplantejaments similars formulats amb anterioritat i amb sintonia amb allò que,al respecte, han assajat altres institucions internacionals i nacionals. En totcas, el motiu de preocupació d’aquest estudi és principalment el coneixementd’informació que ens permeti relacionar ajustadament la demanda amb ladeterminació de estàndars de gestió; en altres paraules, saber el mésacuradament possible com s’articula la solució a problemàtiques determinadesamb la definició de criteris d’atorgament de subsidis o de la fruició de serveisespecífics. És una constant de tots els plans de lluita contra l’exclusió lavoluntat d’esmerçar esforços en el càlcul d’aquella demanda en els seusdiferents aspectes i es proposen assajos quantitatius amb les einesdisponibles per a poder-lo efectuar. Els resultats que es publiquen sovintresponen a les variables disponibles i, a la vegada, es fa relativament pocesforç en determinar necessitats d’informació, fet que és coherent amb lesaproximacions on les dades que podrien confegir variables no existeixen o, siho són, no han estat tractades o han estat insuficientment tractades. No hi hacap estudi analític al respecte que posi de relleu quines són les mancances defonts necessàries a emprar en la definició d’estàndars de gestió, que són alcap i a la fi l’objectiu més explícit d’utilitat estadística.

Les variables i indicadors socials que substancien una determinada política ounes determinades línies d’actuació molt freqüentment no entren en el joc dedefinir els criteris que finalment es determina en el disseny de la política, perexemple, sobre els que determinen qui pot ser o no beneficiari d’un subsidi derenda mínima d’inserció. La qual cosa posa de manifest que els criterisredistributius de les polítiques públiques tendeixen a determinar-se perindicadors de gestió i no per indicadors socials; és a dir mitjançant els que esprodueixen amb posterioritat a la implementació d’una política pública; o, pitjorencara, a determinar-se per mera intuició. El problema rau, doncs, en untransfons metodològic essencial, en el que impera bàsicament la inducció o, elque és el mateix, l’intent d’abast del coneixement global des de l’experiència.Això és especialment preocupant, per quant s’anula tota possibilitatd’anticipació als esdeveniments en l’esfera del concret dels problemes socials.Responent únicament a la demanda expressada, es pot preveure pal.liar tansols el problema de qui sol.licita, però no de tothom qui pateix; i la funció del’Estat que cerca el benestar universal per a tots els seus ciutadans no potconformar-se en això, per tal com, en essència, estarà palesant la sevaincapacitat de prevenir i de redistribuir amb equitat i justícia. Això es posa derelleu financerament parlant en el càlcul d’uns pressupostos públicsdesajustats que no es basen en informació social fidedigna, sinó en unaprojecció sobre els casos vistos en el desenvolupament mateix de l’actuacióadministrativa, que no té perquè haver abastat a tot l’univers d’afectats pel

34

problema que es pretèn solucionar. Serà a l’hora d’avaluar els resultats de lapolítica quan podrem veure com molt probablement aquella gaudirà d’un grausatisfactori d’eficiència, però la seva efectivitat quedarà lluny de donar enterasolució als problemes, o, és més, quedarà lluny de poder-se mesurar.

Aquest aspecte posa de manifest un cop més que l’eficàcia de les polítiquespúbliques dependrà principalment de definir amb claretat els problemes,perquè en aquella definició s’hi desprendran els objectius i, molt probablement,les solucions, i sense informació fidedigna no hi ha definició clara delproblema. Això és generalitzable per a tots els aspectes de la gestió pública,però és especialment rellevant quan l’objectiu de les polítiques s’enfoca a lagarantia d’uns estàndars mínims i universals de benestar de les persones.

El què veritablement interessa la definició d’objectius polítics és, doncs, lademanda potencial d’acció pública i no només la què s’expressa; això és, lesnecessitats enteses com demanda expressada però també l’amagada i lalatent. La capacitat per arribar-hi dependrà en molt de la definició d’indicadorssocials purs i del grau disponibilitat de les dades estadístiques sobre el total depoblació que es pugui assolir. És per això que fem èmfasi en la distinció entrela naturalesa dels indicadors, ja siguin socials o de gestió, així com en lesmancances en el sistemes de gestió d’informació social. Aquest darrer fet, endescàrrec de les actuacions públiques a Catalunya, és quelcom que esreconeix, ja sia indirectament, quan es posa de relleu en el Pla integral de lluitacontra la pobresa i l’exclusió social la necessitat d’ampliar els canals de millorad’obtenció i tractament de la informació, mitjançant l’increment de laparticipació dels poders públics locals i dels agents socials i el proveïmentd’instruments específics de gestió de la informació com la creació d’unobservatori permanent de les situacions de pobresa i de l’exclusió social.

La crítica ens la fem també a nosaltres mateixos, ja que, sabent que el quehem dit no és fàcil d’assolir en plantejaments a curt termini com el nostre i jaque no depèn enterament de la nostra mà la reforma dels registres estadístics,ens trobarem en les mateixes dificultats estructurals de manca d’informacióque hem evidenciat, fet que tractarem d’evitar mitjançant:

- La distinció i ús diferenciat del que són indicadors socials i indicadorsde control de gestió.

- L’assenyalament dels vuits d’informació necessària a escala nacional ilocal, tant pel que fa a informació no recollida com pel que fa a informacióno disponible.

- La consideració com a imprescindible de la participació dels agentssocials en la determinació ponderada dels objectius a assolir, ja nonomés per l’Administració de Benestar, sinó en perspectiva d’assolir unesfites d’un projecte comú i integrat la resolució del qual depèn d’unaestreta cooperació.