-1-

Tema 9. Intervenció motivacional

Intervenció motivacional

ots creiem amb més força en allò que ens diem en veu alta. Quan verbalitzem que «volem fer activitat física regularment», el moment de començar a ser actius és molt més a prop que quan sentim dir: «Has de fer activitat física».

L'entrevista motivacional (EM) és un estil d’intervenció que es fa per i amb la persona. Aquest tipus d’afirmacions en primera persona faciliten que la persona insuficientment activa, expressi en veu alta els dubtes, les pors, els elements facilitadors i les antigues estratègies per canviar d’hàbits. Es tracta d’aconseguir augmentar la seva motivació pel canvi. És especialment efectiva en les primeres etapes, en les fases de precontemplació i contemplació, per generar els primers dubtes i per treballar l‘ambivalència.

Perquè es pugui parlar d’entrevista amb esperit motivacional, l’entrevista ha de preveure quatre premisses: la col·laboració, atmosfera respectuosa interpersonal positiva; l’acceptació de l’altra persona amb empatia, i amb el reconeixement del seu valor i potencial inherent, i de la seva autonomia; la compassió, promoció activa del benestar de l’altre i priorització de les seves necessitats, i l’evocació, moltes persones ja tenen al seu interior el que necessiten, només s’ha d’activar i evocar-ho.

Hi ha quatre processos que se solapen en l’EM, però que serien com quatre esglaons:

Establir un vincle terapèutic, estil de col·laboració entre el pacient i el professional basat en el respecte i la confiança; és un requisit per a tot el que ha de venir. Enfocar cap a un diàleg de canvi que es pugui mantenir i desenvolupar. Quan ja s’ha enfocat, llavors es pot evocar, fer aflorar els motius i els recursos que pot tenir cada persona; es treballa amb les emocions i les idees i s’analitza el perquè i com es pot fer. Sense objectius clars, és difícil. S’ajuda la persona a enunciar els arguments per canviar. Quan ja hi ha motivació, es pot planificar, desenvolupar un pla d’acció i establir un compromís cap al canvi, fent escolta reflexiva.

Amb la intersecció d’aquests quatre components, podem desenvolupar unes habilitats comunes a aquests processos:

• Formular preguntes obertes • Afirmació • Fer escolta reflexiva

T

-2-

Tema 9. Intervenció motivacional

• Resumir • Informar • Aconsellar

L’entrevista motivacional presenta unes diferències molt marcades respecte del model més clàssic i freqüent d’intervenció, el de l’entrevista informativa. Això justifica que es pugui utilitzar en contextos i objectius assistencials molt diferents:

El model motivacional respecta el pacient, les seves creences i la seva escala de valors.

Tot i que les estratègies motivacionals són variades i complexes, es pot fer una primera aproximació a les línies generals d’una visita. Són les següents: 1. Un cop solucionat el motiu de la consulta, es comparteix l’agenda amb el pacient o se li demana permís per tractar el tema. Per exemple: «Ens queden uns minuts, voleu que parlem de l’activitat física?» Si diu que no, se l’acomiada i es deixa la porta oberta per a noves consultes. 2. Si el pacient accepta, s’intercanvia informació amb la seqüència preguntar-informar-preguntar, sense perdre el seu punt de vista i les seves necessitats. Es poden utilitzar tres estratègies diferents: a) Formular-li una o dues preguntes obertes. (Preguntes Obertes)

b) Fer escolta reflexiva

c) Demanar-li que es posicioni sobre la importància que té per a ell

deixar de ser sedentari o la seva disponibilitat o confiança per fer-ho.

Model informatiu Model motivacional Dóna consells experts Estimula la motivació

Intenta persuadir Afavoreix el posicionament Repeteix els consells Fa un resum dels punts de vista del pacient

Actua amb autoritat Fa una aproximació col·laboradora

És ràpid És d’aplicació progressiva

-3-

Tema 9. Intervenció motivacional

a) Preguntes obertes són les que no es responen amb un monosíl·lab.

Molts professionals tenen un conjunt de frases preparades. Per exemple:

• «Què en penseu, de l’activitat física?»

• «Expliqueu-me com us heu sentit si alguna vegada a fet activitat física»

• «Què us ha impedit fins ara fer activitat física?»

Les preguntes obertes inviten la persona sedentària a parlar obertament de l’activitat física i els seus sentiments envers el tema.

b) L’escolta reflexiva és una habilitat fonamental, ens adonem que l’hem comprès i, les afirmacions reflexives, en verbalitzar-les, fan que la persona torni a escoltar les seves idees i emocions i que torni a reflexionar. L’escolta reflexiva fa que la persona segueixi parlant, explorant i pensant.

Durant l’entrevista, s’han de destacar totes les accions i intencions positives de

la persona, afirmar-la en els seus guanys anteriors i a mesura que es vagin

produint.

c) Posicionament sobre la importància, la confiança o la disponibilitat en relació amb el fet de deixar de ser sedentari.

El professional presenta a la persona sedentària una escala visual de l’1 al 10 (l’1 és gens i el 10 és molt) i li demana que es posicioni. Exemples:

• «Quina importància doneu al fet de fer activitat física?» • «Fins a quin punt creieu que aconseguireu començar a fer activitat

física?» • «Fins a quin punt us sentiu preparats per començar a fer activitat

física?»

Un cop el pacient s’ha posicionat en l’escala, el professional el continua invitant a la reflexió amb noves preguntes: Exemples:

• «Per què una X i no una Y (un valor més baix dins de l’escala)?»

-4-

Tema 9. Intervenció motivacional

• «Per què una X i no una A (un valor més alt dins de l’escala)?»

Si el pacient diu que, per a ell, la importància de fer activitat física és, per exemple, de 6, el professional li pot preguntar a continuació:

• «Per què un 6 i no un 3?» O bé: • «Per què un 6 i no un 9?»

Les respostes seran diferents i és el professional qui ha de decidir quin discurs vol suscitar en el pacient.

Quan preguntem «Per què un 6 i no un 9?», el pacient potser verbalitzarà tot allò que li aporta el fet de ser sedentari i les dificultats que té per aconseguir fer activitat física. En canvi, si la pregunta és «Per què un 6 i no un 3», el pacient possiblement explicarà els avantatges de començar a fer activitat física. Es recomana començar per aquesta última opció i complementar-la amb preguntes com aquestes:

• «Què hauria de succeir perquè passéssiu de X a Y?» • «Com us puc ajudar a passar de X a Y?»

La combinació d’aquestes preguntes és una eina molt valuosa per provocar que les persones sedentàries reflexionin i generin pensaments que les ajudin en el procés del canvi. Ara bé, tal com també succeeix en les preguntes obertes, només esdevenen estratègies molt poderoses si el professional provoca el discurs de la persona sedentària i li facilita el temps suficient, atès que cada persona necessita un temps diferent per elaborar la resposta. És el que s’anomena escolta reflexiva. 3. El professional ha d’acabar fent un bon resum de tot allò que la persona sedentària hagi dit i li ha de fer el retorn de tota la informació perquè li confirmi que és correcta i que no cal afegir-hi res més. És el sumari, allò que la persona sedentària s’emporta de la consulta i que actuarà dins del seu cervell com a motor de canvi. Aquest compendi s’ha de fer amb els punts clau que hagin sorgit durant el monòleg del pacient i se n’han de recalcar els aspectes positius. Evidentment, també ha de recollir les preocupacions i els dubtes de la persona, però, i això depèn de l’habilitat de cada professional, només perquè serveixin de contrapunt per destacar la part més optimista del discurs. Aquesta etapa és complexa i per assolir-la cal haver fet una escolta molt acurada.

-5-

Tema 9. Intervenció motivacional

4. Com ja s’ha comentat, al final del resum cal preguntar a la persona si està d’acord amb el sumari que se n’ha fet. Després, només resta acomiadar-se’n i deixar la porta oberta per a visites posteriors. Bibliografia 1. Borrell F. Entrevista clínica: Manual de estrategias y prácticas. 2a edició.

Barcelona: SEMFYC; 2004. 2. Borrell F. Manual de Entrevista Clínica. Barcelona: Doyma; 1988. 3. Rollnick S, William, R. Miller. La entrevista motivacional. Prepara para el

cambio de conductas adictivas. 1a edició. Barcelona: Paidos; 1999. 4. Miller WR, Rollnick S. Motivational Interviewing Helping People Change. 3a

edició. Guilford Press. 2012.