La Safa de Sant Jaume de Fadrell-Libre

7/22/2019 La Safa de Sant Jaume de Fadrell-Libre

http://slidepdf.com/reader/full/la-safa-de-sant-jaume-de-fadrell-libre 1/75

La safade Sant Jaume

de FadrellPau Armengol

Claire Déléry

Pierre Guichard





La safa de Sant Jaume de Fadrell





La safa de Sant Jaume de FadrellPau Armengol, Claire Déléry, Pierre Guichard



La safa de Sant Jaume de Fadrell

Textos:Pau Armengol

Claire Déléry

Piere Guichard

Josep Torró

Fotografies i dibuixos:

Els autors que s'indiquen

Disseny i maquetació:

Sofia Armengol

Agraïments:

Ferran Olucha

Edita:

Diputació de Castelló

Impressió:

ISBN: 978-84-15301-35-6

Dipòsit legal: CS 350-2013

Castelló 2013



En aquesta màgica província sempre hi ha quelcom increïble que espera ser descobert, com aques-

ta safa andalusina, una peça única capaç d’escriure una nova línia en la dilatada història del nostreterritori. La veritat és que amb cada nova troballa, Castelló reviu l’esplendor d’un passat èpic, on

diferents cultures van triar la nostra terra per establir-se, desenvolupar-se i aportar el seu llegat.

Però una obra d’art no cobra sentit si no som capaços de posar-la en valor a través del treball d’ex-

perts i de les eines necessàries. Per això, aquest plat ceràmic andalusí, que s’exhibeix avui amb ho-

nors al Museu de Belles Arts de Castelló, pot contar la seua història gràcies a la labor dels professors

i científics Pau Armengol, Claire Déléry, Pierre Guichard, Josep Torró i a la perseverança de Ferran

Olucha per voler compartir aquesta joia amb la societat castellonenca i la resta del món. Gràcies i

enhorabona.

En la Diputació de Castelló coneixem bé la importància d’investigar, preservar i donar a conéixer ob-

jectes excepcionals com aquest, perquè són art, història i patrimoni de la província. Cada obra d’art

dóna vida als nostres pobles, d’aquests van eixir i a aquests tornen, amb el valor afegit del pas del

temps i de totes les aventures viscudes.

Per això, iniciatives com aquesta mereixen i mereixeran tot l’esforç per la nostra part, posant les

nostres eines al servei de tot allò que contribuïsca a enriquir aquesta província, com aquesta artesa-

nia ceràmica.

Javier Moliner Gargallo

President Excma. Diputació de Castelló





Presentació

Josep Torró 11

El context històric de Fadrell i Castelló de Borriana en els segles XI-XIII

Pierre Guichard 15

Estudi sobre la safa de corda seca total amb motius zoomorfs de Sant Jaume de Fadrell

Pau Armengol 23

Algunes notes sobre la safa de corda seca total trobada a Sant Jaume de Fadrell

Claire Déléry 63

Conclusions

Els autors 71





11

El nom de Sant Jaume de Fadrell evoca dues grans refe-

rències del passat. D’una banda, l’orde militar castellano-

lleonés d’Uclés o Sant Jaume de l’Espasa (Santiago ), alqual fou donat aquest lloc per Jaume I immediatament

després de la conquesta, i que va constituir llavors una

petita comanda incrustada al terme de Castelló. D’altra,

el lloc mateix, un antic nucli de població andalusí, de la na-

turalesa i les dimensions del qual no coneixem els detalls.

Del que no hi ha dubte, en tot cas, és que la seua conces-

sió als cavallers santiaguistes introduí una anomalia en el

marc territorial de la nova vila sorgida de la colonització

cristiana, origen de no poques tensions entre l’orde mili-

tar i els veïns de Castelló, als quals s’atribuïren "invasions"

i "excessos" en els dominis de Fadrell entre finals del se-

gle XIII i inicis del XIV. Aquestes circumstàncies justificaren

els intents repetits que es donaren, en la mateixa època,

d’establir una delimitació clara i visible de l’àmbit espacial

assignat a Fadrell.

Els documents d’arxiu en què es fa relació de tots aquests

fets no ofereixen una idea precisa de quina classe de lloc

es tractava exactament. En 1249 es completà l’expulsió

de la població andalusina del terme de Castelló, però no

disposem de cap carta pobla ni de cap altre indici sòlid

relatiu a una presència efectiva de colons cristians esta-

blerts a Fadrell. ¿Quin tipus d’estructures i edificacions

trobarien allí els cavallers d’Uclés? No es tracta d’una

qüestió menor. El topònim no sempre s’hauria limitat es-

trictament al paratge de l’ermita de Sant Jaume. Citat ja

a mitjan segle XII pel gran geògraf magribí al-Idrı-sı- com

.hi .s n˘H adr - al , apareix també al document de dotació de la

catedral de Tortosa en 1178 (castrum vel villam de Kha-

drel ). En tots dos casos el nom s’identifica amb el centre

fortificat del districte, localitzat realment al castell Vell ode la Magdalena, sobre una elevació a 9 km de distància,

a l’altre extrem del terme en direcció nord. A la seua de-

tallada introducció històrica, Pierre Guichard ofereix una

convincent explicació d’aquest "desdoblament" a causa,segons sembla, del desenvolupament, entre els segles

X i XII, del poblat de˘Hadr-al/Fadrell, el qual esdevindria

l’aglomeració més important, fins al punt de desplaçar

durant un temps el seu nom al del centre fortificat ori-

ginal, el Castilgone /Castelló del tossal de la Magdalena.

Sant Jaume de Fadrell se situa al sud de la ciutat actual,

a la planura al·luvial del Millars i a penes a 3,7 km del mar,ben a prop de la franja palustre, la Marjaleria, que actual-

ment perviu sols de forma molt fragmentària i degradada.

Fou amb motiu de les obres de l’autovia al port de Caste-

lló quan es dugué a terme, entre 2003 i 2004, una prolon-

gada intervenció arqueològica a l’entorn de l’ermita. Les

excavacions, a càrrec d’O. Collado i E. Nieto, no arribaren

a documentar restes arquitectòniques de relleu, però sí

vestigis significatius del que havia estat un assentamentde magnitud considerable, com el camp de sitges d’on

procedeix l’excepcional safa decorada en corda seca total

que és l’objecte de la present publicació.

El magnífic plat de Fadrell constitueix, sens dubte, un

indici suggeridor de la riquesa i les connexions comer-

cials d’aquest assentament de planura que, potser, arri-

bà a assolir trets urbans propis d’una petita madı - na . Laseua ubicació s’associava estretament al curs de la sé-

quia d’Almalafa, un canal de reg independent de la séquia

Major de Castelló, derivat directament del riu Millars, que

també abastia Almassora i la qarya veïna de Vinamargo

(Benimarvà < Ban-u Marw-an). Precisament un dels molts

problemes que, després de la conquesta, tingueren els

comanadors santiaguistes de Fadrell amb els homes de

la nova vila de Castelló estigué relacionat amb el desvia-ment de les aigües d’aquest canal, realitzat pels segons

Presentació



12

en perjudici dels primers. Tot i la immediatesa de la zona

humida costanera, l’antiga població andalusina de Fadrell

no havia tingut necessitat de dur a terme activitats agràries

en aquest àmbit marjalenc, freqüentat sens dubte en tant

que es tractava d’una àrea de pastures i cacera. La des-

secació i la posada en conreu, duta a terme mitjançant

l’obertura d’un canal de drenatge anomenat Escorredor

de Fadrell , fou una empresa d’inicis del segle XIV, prota-

gonitzada per petits llauradors que habitaven a Castelló,

amb l’autorització del batle.

Fou allí mateix, a la propera marjal, on es reuniren, en

1295, els homes de Castelló que, segons es diu, empren-gueren un saqueig general de tot el que trobaren al do-

mini de la comanda, "fora de les portes del castell de Fa-

drell". Existia, doncs, algun tipus de fortificació. El que no

està tan clar és si es tractava d’una obra nova santiaguista

—potser una simple casa forta— o una estructura hereta-

da, essencialment, del˘Hadr-al andalusí. No convé fer molt

de cas a la denominació de "castell" (castrum) que, per

dues vegades, rep Fadrell a l’esmentat document reial.

Es tracta d’un apel·latiu interessat, ja que el terme cas-

trum implica l’existència d’un espai jurisdiccional per a la

comanda que la vila de Castelló es resistia a reconéixer.

Almassora estava envoltada, en època andalusina, d’un

recinte fortificat —ho recorda Guichard al seu estudi— i

Fadrell havia estat prou important com per dotar-se d’una

defensa d’aquest tipus. Tanmateix, sembla arriscat soste-

nir aquesta possibilitat, atesa la mancança de vestigis ma-

terials, persistències morfològiques o informacions tex-

tuals clares. Sembla molt més acceptable la possibilitat

que els santiaguistes alçaren una casa forta o aprofitaren,

potser, la preexistència d’una modesta torre d’alqueria i

el seu reducte adjacent com a centre de l’explotació, on

aglutinaren magatzems i instal·lacions (a recer de rapi-

nyes com l’abans esmentada), a banda, naturalment, dela seua capella, l’actual ermita.

No és banal el motiu pel qual prenc en consideració

aquestes qüestions. Tot sembla indicar que l’aglomera-

ció esponerosa dels segles X-XII on s’adquirí i s’usà l’es-

plèndida safa de l’au i el cavall —el nucli urbà que havia

donat nom a tot el districte i al seu centre fortificat— ja

no existia com a tal en el moment de la conquesta. De

fet, el territori es coneixia llavors amb el nom de Caste-

lló, i no amb el de Fadrell. Restava, a tot estirar, una mo-

desta qarya protegida, possiblement, per una torre; una

alqueria més del terme de Castelló. Tot i necessitar d’un

estudi més detallat del conjunt dels materials ceràmics,

és evident que les sitges excavades no funcionaren finsal temps de la conquesta, sinó que foren anul·lades en al-

gun moment del segle XII a tot tardar, quan la nostra safa

es llençà o s’abandonà en una de les fosses. No podem

tenir una certesa absoluta sobre les causes d’aquesta dis-

continuïtat, la cronologia precisa de la qual desconeixem,

però hem d’admetre que resulta molt suggeridora la idea

de la vulnerabilitat que podia oferir ací una aglomeració

de planura, des del moment en què la frontera s’haviainstal·lat al riu Ebre després de la conquesta catalana de

Tortosa (1148). O es fortificava degudament —com Al-

massora i Borriana— o s’abandonava. Sembla clara quina

va ser l’opció escollida.

La safa de Fadrell és un valuós testimoni arqueològic del

que fou aquest important assentament andalusí en una

època determinada, però els seus valors —tècnics, es-

tètics, simbòlics— van molt més enllà i li atorguen una

dimensió pròpia com a objecte d’art. Un objecte clau,

possiblement, per a comprendre l’evolució de l’art islà-

mic de la Mediterrània occidental. Cal felicitar-se, doncs,

per l’afortunada conjunció d’estudis oferta a la present

publicació, on es tracten adequadament els aspectes his-

tòrics, arqueològics i artístics de la troballa. He d’afegir

que tot aquest esforç deu molt a Ferran Olucha, directordel Museu de Belles Arts de Castelló, per haver acollit



13

la proposta amb interès i generositat des del primer mo-

ment, oferint tota classe de facilitats perquè la present

publicació pogués realitzar-se i difondre’s en les millors

condicions.

Em congratula molt particularment el paper acomplit per

la Universitat de València a l’hora de possibilitar aquesta

connexió, que ha permès reunir les visions complemen-

tàries de Pau Armengol, Claire Déléry i Pierre Guichard al

servei d’un objectiu comú de coneixement. Directora de

nombroses excavacions, col·laboradora del Departament

d’Història Medieval de la Universitat de València i res-

ponsable de l’estudi de diversos conjunts de ceràmiquesandalusines, Pau Armengol desenvolupa, a la seua contri-

bució, una anàlisi detallada de la peça. Per la seua banda,

Claire Déléry, col·laboradora científica del Departament

d’Arts Islàmiques del Museu del Louvre i especialista en

la ceràmica andalusina de corda seca (a la qual consagrà

la seua tesi doctoral), dedica un èmfasi especial a la tèc-

nica decorativa i els referents estètics. El context històric

i la incardinació de l’objecte dins l’evolució de l’art musul-mà i andalusí han merescut l’atenció de Pierre Guichard.

Catedràtic retirat de la Université Lumière-Lyon 2 i autor

de grans títols sobre la història d’al-Andalus, Guichard

renova, una vegada més, l’inextingible vincle acadèmic i

personal que establí, fa ja molt de temps, amb les terres

valencianes. Res del que ací presentem hauria estat pos-

sible sense la seua perseverança.

Josep Torró, Universitat de València





El context històric de Fadrell i Castelló de Borrianaen els segles XI-XIII

Pierre Guichard

Pierre Guichard



16

El magnífic plat amb decoració zoomorfa de corda seca

total, conservat al Museu de Belles Arts de Castelló, fou

trobat en les excavacions realitzades en l’àmbit d’un as-

sentament d’època musulmana, situat en les proximitatsimmediates de l’ermita de Sant Jaume de Fadrell. Aques-

ta ermita data de l’època immediatament posterior a la

conquesta, però la seua construcció actual es remunta,

majoritàriament, als segles XVII i XVIII. El topònim Fadrell

correspon a una partida actual del territori de Castelló

que limita amb Almassora, la qual sens dubte fou objecte

d’una important ocupació humana en època musulma-

na. No és una qüestió d’importància menor la història

d’aquest nom de lloc.

El nom "Fadrell" (˘H adr - al ) apareix en les fonts d’època mu-

sulmana per a referir-se al territori actual de Castelló de laPlana molt abans de l’ocupació de la regió per part del rei

Jaume I d’Aragó. És en 1233, durant la conquesta de la vilade Borriana, llavors la localitat fortificada més important dela zona costanera del que és avui província de Castelló,quan es va produir l’ocupació del territori de Fadrell/Caste-lló. L’actual capital de província, Castelló de la Plana, funda-da després de la conquesta (1251), encara no existia (de lamateixa manera que no existia Vila-real, fundada en 1274sobre l’antic territori dependent de Borriana). A banda deles localitats que podem qualificar de "viles" (madı - na /pl.mudun), és a dir, Borriana i Onda, i els seus territoris cor-

El context històric de Fadrell i Castelló de Borriana en els segles XI-XIII

1. Mapa realitzat per Gustau Aguilella Arzo.

1

El context històric de Fadrell i Castelló de Borriana en els segles XI - XIII



17

responents, l’espai regional s’estructurava mitjançant em-plaçaments defensius de menor importància, els "castells"o .hu .s - un (plural de .hi .s n) al voltant dels quals la poblacióde les zones rurals productives s’organitzava en petitesunitats de base denominades qarya (el plural en àrab ésqur - a ) o alqueries, una espècie d’aldees o pobles menutsque generalment tenien algunes desenes de cases com amàxim. De cada .hi .s n depenia un nombre variable de qur - a ,rares vegades superior a la desena.

És en aquest context dels .hu .s - un d’època musulmana(anomenats castra pels cristians) situats en els tossalsmenuts que rodegen la plana de Borriana, quan apareix

˘H adr - al : el geògraf al-Idrı-sı-, a mitjan segle XII, en el seu

Uns al-Muhaj , dedicat a les distàncies i camins, l’esmen-ta junt amb altres "castells" com Uixó (X - un), Montornés(Mutarnı - x ) i Borriol (Burriy - ul ). Aquest .hi .s n de

˘H adr - al se

situa en la regió costanera, just al nord de Borriana, ja quees mencionen a continuació els ancoratges d’ambdues lo-calitats en la ruta marítima de Barcelona cap a València iels altres ports més meridionals de la costa d’al-Andalus.En 1178, el "castrum vel villam de Khadrell " (castell o lo-calitat de Fadrell) és entregat de manera anticipada pel rei

d’Aragó Alfons II a la nova catedral de Tortosa, junt ambel seu territori, que va "de Fonscalens al mar, i del riu deBorriana al territori de Borriol i a la muntanya de Montornés".

El que resulta un poc desconcertant és que, durant elsesdeveniments produïts en l’època del Cid, tres quartsde segle abans, trobem que els documents aragonesosmencionen amb la mateixa localització, en parlar delspunts forts que el rei Pere I d’Aragó aliat de l’heroi cas-tellà havia fet ocupar militarment dins de l’actual provín-cia de Castelló, un Castilgone ripa de mare . Aquest últimapareix en documents dels anys 1099-1103 com ocupatpel rei d’Aragó a través d’un oficial (alcaid ). Només pottractar-se de la fortalesa abandonada coneguda en l’ac-tualitat com "Castell Vell".

Aquesta es troba a la vora de les altures que separen elterritori de Castelló del de Borriol, a 4 quilòmetres de laciutat actual, i constitueix, sense cap dubte, el .hi .s n que

dominava i controlava el territori a què les fonts àrabsdenominen

˘H adr - al . En l’actualitat es distingeix per l’exis-

tència de l’ermita de la Magdalena, situada en el mateixemplaçament. A finals del segle XIX es van realitzar allídiverses excavacions; també en els anys cinquanta delsegle passat i en 1977-1978, per André Bazzana. Lesnoves campanyes dels últims anys es van realitzar en elmarc d’un pla de consolidació dels vestigis impulsat per laConselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.

No resulta fàcil determinar la raó de ser d’ambdós topò-nims que pareix que, en certa manera, se superposen:Castilgone /Castelló (forma catalanovalenciana) d’unabanda, d’on prové sens dubte el nom de l’actual capitalde província; i

˘H adr - al /Fadrell d’altra banda, que, després

de la conquesta cristiana, tan sols s’empra per designaruna ermita/església dels territoris adjacents. Del que nohi ha dubte és que l’entitat territorial que rebia aquestúltim nom durant l’època musulmana englobava en el se-

gle XII, al nord, l’emplaçament fortificat de la Magdalena,i al sud, l’actual territori municipal d’Almassora, topònim

Restes del recinte "àrab" de tapial del Castell Vell de la Magdalena,antic Castilgone.

Pierre Guichard



18

d’origen evidentment àrab, però que no designa una loca-litat autònoma respecte de

˘H adr - al , ja que apareix detallat

en el document de 1178 (el qual serà confirmat en 1224-1225) que el territori d’aquest castrum vel villam (castello vila) arribava fins al Millars.

Personalment, sent la temptació d’interpretar aquest"desdoblament" de la manera següent. A causa de la his-tòria del poblament de la regió i de l’animació econòmicadel Xarq al-Andalus (regió oriental d’al-Andalus) durant elssegles de l’islam, es van constituir dos "nuclis" principalshabitats en els territoris actuals de Castelló i Almassora,que formaven, molt probablement, una unitat des del puntde vista administratiu i fiscal, a banda de les qur - a (aldees o

pobles) més o menys disperses per tot l’espai rural: d’unabanda, l’antic emplaçament defensiu de Castilgone , ambun topònim preàrab, en el qual existia una fortificació rela-tivament important, així com algunes desenes de cases;d’altra banda, prop de la desembocadura del Millars i delport, dos llocs distints: el d’Almassora (al-ma .h.s - ura , quesignificaria ‘cercada’, ‘dotada d’una muralla’), també ha-bitat i proveït de fortificacions d’una certa importància; iel denominat més específicament

˘H adr - al /Fadrell, que pa-

reix haver estat el lloc habitat més important de la zona,sense presentar proves arqueològiques ni textuals d’unafortificació important. L’ermita subsistent2 i un canal d’irri-gació (sèquia), així com el mateix nom de la partida, evo-quen aquest record. Pareix que allí s’ubicava el nucli depoblació més important de l’actual "Plana de Castelló". Eldirhem d’època califal trobat en les excavacions de Fadrellpot considerar-se com un indici de l’antiguitat de l’anima-ció econòmica del lloc i de la seua relativa importància, la

qual cosa també testifica probablement la magnífica safaobjecte d’aquesta publicació.

Segons la crònica autobiogràfica del rei Jaume I "el Con-queridor" (el Llibre dels feits ), les cavalcades catalano-aragoneses que es van produir durant l’assetjamentde Borriana en 1233 van atorgar als cristians el controlde la tan pròxima Castelló de Borriana (és a dir, Castilgone de la Magdalena), de Borriol i d’altres castells situats més

cap a l’interior. Podem imaginar que, una vegada el terri-tori ocupat, el rei es va adonar de la gran importància dela donació anticipada a l’Església de Tortosa. Sense quese sàpiga la data ni la manera en què es firmen aquestesconcessions, trobem, poc de temps després de l’ocupa-

ció cristiana, dues parts importants de l’antic territori de

˘H adr - al / Castilgone en mans de dos senyors, a més del

2. Ha conservat fins al dia d’avui l’estructura essencial de l’església gòtica delsegle XIV.

L'ermita de Sant Jaume de Fadrell.




19

bisbe de Tortosa: el locus o alqueria de Fadrell va pas-sar a ser patrimoni de l’orde militar de Santiago en 1242,mentre que el castrum o castell de Castilgone o Castelló vapertànyer des de 1239 a un magnat poderós, Nunyo Sanz,oncle del rei, senyor de Rosselló i la Cerdanya. Altres al-dees o alqueries giraven entorn d’aquestes dues localitats.Així, al març d’aquest any, Nunyo Sanz, com a senyor deCastilgone , aprova mitjançant una carta de poblament laconcessió de terres de l’alqueria de Benimahomet a 54pobladors o colons catalans, alhora que els concedeix elmateix nombre de residències a Castilgone perquè s’hiinstal·len. Açò pareix indicar que, mentre els populatores cristians s’instal·laven en un lloc segur dins de l’emplaça-ment fortificat, els llauradors musulmans vivien a Beni-mahomet i continuaven explotant les terres.

El mateix castrum de Castelló degué passar molt ràpida-ment de nou a les mans del rei, ja que al Repartiment (dis-tribució de terres del regne de València en via d’ocupació)que va seguir a la conquesta de la capital (1238), trobemdonacions reials a principis dels anys 1240 a diversos co-lons cristians en altres alqueries situades sobre el mateixterritori de "Castellionis Burriane" (Castelló o Castelló de

Borriana): Benarabe (o Binarabe), Benimarvà, Benifayrén(o Benihayrén), Benicatel i Almalefa. En 1242, les protes-tes del bisbe de Tortosa en reivindicació dels seus dretssobre la totalitat de l’antic territori de Fadrell definit perles donacions reials anteriors a la conquesta, és a dir, ellloc (locus ) d’aquest nom, el castrum de "Castelló de Bor-riana" i Almassora, porten a un arbitratge que deixa el bis-be en possessió d’aquest últim únicament, a més d’unaalqueria anomenada Benimucarra, i reconeix, d’aquesta

manera, la situació existent per a la resta. D’altra banda,se sap que en 1244 el rei concedeix el castrum et villamCastelionis de Borriana al seu parent, l’infant Pere de Por-tugal, i que aquest, en 1249, considerant-se perjudicatper l’expulsió dels musulmans dels territoris que posseïaal nord de València, particularment a Castelló, ordenadapel rei després de l’anomenada revolta d’al-Azraq (iniciadaen 1247), rep del sobirà una compensació. Amb la dismi-nució de la població musulmana al territori de Castelló, la

població cristiana, que a partir d’aquest moment gaudeixde més seguretat i prefereix viure a la plana on es troben

les seues terres, es desplaça a partir de 1251, mitjançantautorització reial, al lloc de l’actual localitat.

Tots els "antropotopònims" en Beni- vistos fugaçmentfins ara corresponen en principi a un poblament musulmà

anterior organitzat inicialment en grups patrilineals quees consideraven els descendents d’individus anomenatsMu.hammad (Benimahomet), Marw-an (Benimarvà),

˘Hayr-an

(Benifayrén), etc. Són trets molt característics de l’orga-nització del poblament en la major part de les regions dela part oriental d’al-Andalus, que en aquell moment, pervoluntat del rei Jaume I, està a punt de convertir-se en el"regne de València". Un poc més cap al sud, el .hi .sn d’Uixó (X - un) dominava topogràficament i protegia les alqueries

de Benigafull, Benigasló, Beniçahat, etc. Això succeïa tam-bé al voltant de les localitats més importants. Així, en elsterrenys dependents de la madı - na de Borriana, es troba-va un Benichoula, un Binalxateni, un Vinarragell... D’altrabanda, altres alqueries o llocs habitats tenien noms quepareixien denotar o bé un origen lingüísticament àrab,com en el mateix territori de Castelló "l’Almalefa", abansmencionada (fent sens dubte al·lusió a una de les salines,al-mall - a .ha ), o bé restes d’una toponímia aparentment an-

terior a l’arabització dels noms del lloc (com les alqueriesde Carabona i Matella a la zona de Borriana).

Els topònims que donen nom als .hu .s - un i als seus terri-toris, no obstant això, eren sovint preàrabs (Montornés,Borriol o el propi Castilgone /Castelló), el que suggereixque es tractava de llocs ocupats abans de la conquestadel segle VIII. El mateix succeiria a Borriana. El gran nom-bre de topònims en Beni- i, en menor grau, el d’aquells

que no van poder formar-se sinó només després de laconquesta i fins i tot l’arabització lingüística de la regió,perquè és difícil precisar la seua cronologia, suposen, alvoltant de "punts forts" ja existents en l’època romano-visigòtica, modificacions molt notables en l’estructuracióde l’hàbitat durant l’època musulmana. De l’aparició denous assentaments durant aquest període parlen unspocs llocs, els noms dels quals són àrabs i l’estatus exac-te dels quals en el moment de l’ocupació cristiana no és

fàcil de determinar. És el cas d’Almassora (al-ma .h.s - ura ),el nom de la qual pareix indicar l’existència d’una estruc-

Pierre Guichard



20

tura fortificada anterior a la conquesta. El rei conta deta-lladament l’ocupació, durant les operacions de Borriana,d’aquest emplaçament fortificat, les restes del qual espoden apreciar encara en el marge esquerre del Millars,

en la carretera que va de Vila-real a Castelló. Aparentmentno es tractava d’una alqueria "ordinària", és a dir, un petitassentament rural proveït d’estructures defensives im-portants (una torre i una palissada com a màxim), sinód’una entitat fortificada un poc més considerable. Resultalògic pensar que ací es localitzava un lloc defensiu percontrolar i protegir el baix Millars i la seua desemboca-dura.

Resulta difícil també saber quin tipus d’assentament exis-

tia en època musulmana en el lloc posteriorment conegutcom Fadrell, on es va trobar el plat decorat en corda secaque aquesta publicació pretén donar a conéixer. Allí enstrobem a la part meridional del territori castral, molt propd’Almassora i no lluny del riu Millars, a la vora d’una zonacostanera que, en els primers decennis de l’època cristia-na, està repleta de marjals. Un document reial de 1260autoritza els habitants de l’acabada de fundar Castelló deBorriana a construir a través de la marjal pròxima a la lo-

calitat un camí que arriba fins a la mar, llavors vorejat peruns terrenys humits que no seran drenats i sanejats fins afinals del segle XIII. És ací, a la zona més afavorida del ter-ritori de Fadrell, on es van desenvolupar sense cap dubteels establiments musulmans més notables.

En la seua obra titulada El castell de Fadrell , de 1982, Vi-cente Forcada, basant-se en l’existència de parets de tà-pia en els edificis de l’actual ermita de Sant Jaume de Fa-

drell, pensa que ací s’ubicava un "castell de Fadrell", quehauria estat "el cap del territori conegut per ‘Castell de Fa-drell’" (p. 236). Forcada no sabia llavors de l’existència dela carta de poblament de 1239 mencionada anteriorment.Sense excloure l’existència d’una estructura defensiva enel dit lloc anteriorment a la conquesta cristiana, considereque de tot l’anterior es pot deduir que el lloc fortificat"central" més important del territori de

˘H adr - al degué ser,

abans de 1233, el Castilgone on subsisteixen, al voltant

de l’ermita de la Magdalena (antiga cisterna o mesquita?),els vestigis d’un hàbitat fortificat de notable importància.

Però com succeeix en altres casos de .hu .s - un / castra delXarq al-Andalus , l’animació socioeconòmica del territorien època musulmana s’havia traslladat de l’antic lloc de-fensiu preàrab, situat en les altures que voregen la planacostanera (altura, en aquest cas, de modesta elevació),als establiments humans de la Plana; i és aquesta zona,aparentment prou poblada abans de la conquesta cristia-na i la més activa econòmicament, la que conservaria elnom de Fadrell. No podem saber si era allí on residia, enel cas que n’hi haguera, l’autoritat que regia el territori deCastilgone /

˘H adr - al . Va ser a la zona de Castilgone /Castelló

que designava l’antic .hi .sn on, per raons de seguretat, esvan instal·lar els primers colons cristians. Són ells els quitransfereixen el nom a l’actual ciutat de Castelló quan ar-riben per establir-se en 1251, mentre que Fadrell nomésperviu en el record a través de la toponímia.

Pierre Guichard




21

Al-Idrı-sı-, Los caminos de al-Andalus en el siglo XII según el «Unsal-Muhay ˆ wa-Raw .d al-Furay ˆ », ed. i trad. per Jassim Abid Mizal,Madrid, CSIC, 1989.

André Bazzana, «Las excavaciones en la Magdalena de Caste-

llón. Estudio del yacimiento y primeros resultados arqueológi-cos», Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense , 4,1977, p. 175-202.

Manuel Betí Bonfill, «Primeros señores de Castellón», Boletín dela Sociedad Castellonense de Cultura , VII, 1926, p. 31-44 i 181-191.

Octavio Collado Villalba i Emilio Nieto Soriano, «Memoria de laexcavación arqueológica realizada en el yacimiento "Sant Jaumede Fadrell" dentro del proyecto de construcción de la nueva ca-rretera de acceso al puerto de Castellón», Boletín de la SociedadCastellonense de Cultura , LXXXIV, 2008, p. 399-435.

Vicente Forcada Martí, El castell de Fadrell , Castelló de la Plana,1982.

Pierre Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana. Losmusulmanes de Valencia (siglos XI - XIII ) , Universitat de València,Madrid, 2001.

Pierre Guichard i José Sánchez Adell, «La carta puebla de Beni-mahomet», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura , LX,1984, p. 349-370.

José Sánchez Adell, «Jaime I y Castellón», Boletín de la Socie- dad Castellonense de Cultura , XXXIII, 1957, p. 143-152.

José Sánchez Adell, Retazos de historia. Miscelánea de artículossobre Castellón, Castelló, Sociedad Castellonense de Cultura,2006.

Bibliografia





Estudi sobre la safa de corda seca totalamb motius zoomorfs de Sant Jaume de Fadrell (Castelló)

Pau Armengol

Pau Armengol



24

Entre els mesos de juny de 2003 i maig de 2004, a causade la construcció d’una nova carretera d’accés al port deCastelló, es portà a terme una prospecció i excavació en

extensió en una zona de camps de conreu situada front al’ermita de Sant Jaume de Fadrell, indret del qual hi havianotícies de l’existència d’una alqueria andalusina que fouocupada pels cristians (Collado i Nieto 2008: 399).

El jaciment presentava una estratigrafia molt senzilla,amb un primer nivell de terra de conreu que proporcio-nava fragments ceràmics dispersos i inconnexos, majo-ritàriament de cronologia islàmica, i un segon nivell quecorresponia al terreny natural, de color rogenc i textura

argilosa. Sobre aquest darrer nivell se situaven les restesestructurals (murs, acumulacions de pedres i un forn) is’excavaren cubetes i un nombre molt elevat de pous.

Encara que entre les restes trobades a la intervenció ar-queològica hi havia un forn per a la cocció d’atuells ce-ràmics, els nombrosos pous detectats no es realitzaren

amb la finalitat d’extraure argila, ja que alguns quedavenmolt lluny d’aquesta estructura. A més, el fons d’algunsd’aquests pous es trobava excavat sobre la roca mare ien molts es recuperaren les seues tapadores realitzadesamb lloses de gres.

Els arqueòlegs interpretaren aquestes estructures negati-ves com aljubs, però el seu gran nombre, la seua proximi-tat i sobretot l’existència de les tapadores són indicis queens condueixen a pensar que es tracta de sitges.

1. Context de la troballa

Excavació a Sant Jaume de Fadrell (Collado i Nieto 2008: 427, fotografia 18).

Estudi sobre la safa de corda seca total amb motius zoomorfs de Sant Jaume de Fadrell (Castelló)



25

Aquests pous, encara que no tenien una funció primigèniad’abocadors, segons els excavadors es reompliren ambmaterial ceràmic, amb formes senceres i poc fracturades,

en època almohade.La safa de corda seca total amb motius zoomorfs objected’aquest estudi, aparegué a l’interior d’un pou de més de

dos metres de fondària que arribà a excavar-se sobre elsnivells de la roca natural, i malgrat que anteriorment s’hacomentat que aquestes estructures negatives s’ompliren

amb formes senceres i poc fracturades, el pou on apare-gué la safa de corda seca total contenia material ceràmicescàs i molt fragmentat.

IA

No hi ha cap altre déu més que

Déu, Ell únicament,

I no hi ha ningú que se li associe

Orla IA: En el nom de Déu, aquest dirhem fou encunyat a Madı-nat al-Zahr -a’ l’any tres-cents cinquanta (dos?)

Orla IIA: Mu .hammad és l’enviat de Déu, a qui envià amb la guia i la religió de la veritat perquè prevalguéssobre totes les religions, encara que l’odien els qui associen déus a Déu (sura 61, ver. 9)

IIAcAbd

L’imam al- .Hakam

Emir dels creients

Al-Mustans. ir bil·l -ah

Al-Ra .hman

En els treballs d’excavació a Sant Jaume de Fadrell aparegué un dirhem que segons Carolina Doménech per-tany a les encunyacions de Madı-nat al-Zahr -a’ d’al- .Hakam II, mentre era prefecte de la seca cAbd al-Ra .hm-an,amb una datació entre el 351 i 356 H. / 962-967 dC.

Pau Armengol



26

2. Descripció de la peça

2.1. El perfil

L’exemplar objecte del nostre estudi és una gran safaamb una base anular envoltada d’un segon anell, unaparet inferior desenvolupada rectilínia divergent i una su-perior, més curta que l’anterior, rectilínia vertical, separa-des ambdues per una carena. El llavi es troba engrossita l’exterior.

Es correspondria amb el tipus II de la sèrie Safa de la sis-tematització de Guillem Rosselló-Bordoy (1978b : 16-17).

A la superfície externa s’observen marques de torn queno són regulars. La peça no és simètrica.

També cal fer esment de la presència de quatre grups deforats de grapat, fet que indica la intenció de conservar lapeça després d’haver-se produït un trencament.

Diàmetre de vora: 317 mmDiàmetre de base: 117 mm

Altura: 95 mm

2.2. Els acabats de les superfícies i la decoració

· La superfície externa presenta un tènue vidriat de plomentre verd i melat. La base queda en reserva, però ambgoterons de vidriat. En aquesta zona s’adverteix que elcolor de la pasta a la superfície externa és beix.

En una altra zona de la superfície externa, concretamenta la paret superior, s’observen escantells del vidriat, iací la pasta és d’una tonalitat més taronja que la ques’aprecia a la base.

1

1. Dibuix realitzat per Arturo Oliver Foix.




27

· La superfície interna es troba completament vidriadamitjançant la tècnica de la corda seca total . Un cavallabillat amb arreus, sella i penjants ocupa la pràctica to-

talitat de la superfície, i cavalcant-lo se situa una au ambles ales esteses. Els buits que resten entre les figureses reomplin per complet amb motius vegetals i, allà onaquests no caben, es col·loquen alguns cercles (zona dela cua del cavall i entre l’au i la sanefa).

Presenta una sanefa a la paret alta conformada per ban-des verticals de colors delimitades per traços en man-ganés. En aquesta sanefa s’alternen els mateixos colorsque s’han emprat en el motiu central: blanc, marró-negre,

groc i verd.

Les bandes verticals de la sanefa solen reproduir la se-güent seqüència: groc – verd – BLANC – marró – groc– BLANC – verd – marró – BLANC.

El blanc sempre es reprodueix cada tres bandes, men-tre que els altres colors ho fan cada 4 i 5 bandes alterna-tivament. Tanmateix, hi ha trams on aquesta successióno acaba de ser exacta, bé per equivocació del decora-

dor, bé per tal de quadrar la sanefa.

2.3. La pasta

La pasta és de color beix, i allò que més crida l’atenció

a simple vista són les abundants intrusions de xamota,visibles en tota la superfície externa a causa del poc co-briment del vidriat de plom. En proporcions menors s’hiobserven vacuoles, nòduls de calç de xicoteta, mitjana igran grandària, i escasses intrusions de ferro i quars.

Pau Armengol



28

3. El material ceràmic associat

3.1. La ceràmica del pou CR

La safa de Sant Jaume de Fadrell aparegué al pou CR del’excavació, farcit per les UBR (unitat bàsica de recupera-

ció) 1435 i 1443, assimilades a la U.E. 193. En general, elmaterial ceràmic d’aquest pou és molt pobre i es trobamolt fragmentat.

Les dues UBR són coincidents pel que fa al contingut deceràmica; apareixen les mateixes peces i fins i tot arribena casar.

A continuació aportem una breu descripció d’aquesta ce-ràmica:

· Ceràmica bescuitada. Es poden detectar formes tan-cades, tant reductores com oxidants, majoritàriamentolles o cànters i també gerrets/tes.

Algunes vores d’olles i gerretes presenten canaletes, ialtres vores de gerretes són llises. Trobem així mateixdiversos fragments d’olles amb canaletes al coll i voraengrossida a l’exterior de secció triangular de cronologiaindeterminada, i una vora de cassola amb perfil en S i ca-

naletes que recorda algunes de les aparegudes al Palaude les Corts a València en contextos del segle XI - primerameitat del XII (López et al. 1994: 331, fig. 150.2/3). Hi ha amés un parell de vores més tosques que podrien formarpart de fogons, una possible base d’alfàbia i una possiblevora de braser.

· Ceràmica vidriada. Pel que fa als vidriats, cal dir quepràcticament tots els fragments corresponen a formesobertes i que es troben prou deteriorats; més del 90%

han perdut el vidriat, però sembla que serien blancs al'anvers. Hi ha també quatre fragments melats, dos delsquals també estan prou deteriorats, i dos amb vidriatmonocrom verd obscur, acabat que és característic al-menys des d’època almohade.

Els reversos de tots els fragments amb coberta vítriatambé es troben en un estat molt precari, però sembla

que han portat vidriat melat.

Les poques bases aparegudes són anulars i probable-ment han portat vidriat blanc a l’anvers, però no es potdeterminar el tipus de vidriat al revers.

Documentem a més escassos fragments de vores desafes: una mateixa peça conformada per dos fragmentsamb vora i llavi divergent, una hemisfèrica amb llavi en-grossit a l’exterior, una hemisfèrica sense cap engrossi-

ment del llavi i una quarta amb un llavi pla engrossit al’exterior (els dos últims fragments són tan menuts queno s’han pogut fotografiar).

Les vores esmentades semblen correspondre a un mo-ment anterior a l’època almohade.

Hi ha alguns fragments amb decoració bicroma en mar-ró sobre melat i per últim, una vora de forma tancadamenuda amb vidriat monocrom melat tant a l’interiorcom a l’exterior, de cronologia indeterminada.

A manera de conclusió podem dir que les dos UBR (1435i 1443) es poden unificar perquè els fragments ceràmicsuneixen entre si.

La majoria de peces amb coberta vidriada es troben moltdeteriorades, motiu pel qual no es poden assignar cro-nologies basant-nos en la decoració. Solament hi ha dosfragments amb coberta vidriada monocroma de colorverd obscur, de possible cronologia almohade, però les

formes de les vores de la resta de safes del conjunt sem-blen de cronologia anterior, així com la ceràmica de cuina.




29

3.2. La ceràmica de la resta de pous

Com hem vist a l’apartat anterior, no disposem d’un ma-terial ceràmic ben definit associat a la safa de corda seca

total, és per això que cal revisar, encara que siga super-ficialment, la ceràmica apareguda a la resta de pous,perquè potser ens pot aportar dades sobre la cronologiaconcreta del moment d’abandó d’aquest camp de sitges.

Malgrat que a la publicació de l’excavació no disposemdel dibuix dels perfils de les peces ceràmiques completesaparegudes en els diferents pous, les fotografies apor-tades pels autors ens mostren olles bescuitades de cosglobular i coll cilíndric lleugerament divergent, amb ca-naletes que de vegades s’estenen sobre la part superiordel cos. Es tracta d’olles que André Bazzana (1986; 1990:64; 1992: 27, fig. 1) situava entre els segles X-XI. Tambéapareix entre els materials dels pous de Sant Jaume deFadrell una olla menuda amb restes de vidriat melat quepodria ser posterior (Collado i Nieto 2008: 431, fotografia26). No obstant això, totes aquestes observacions cal fer-les amb reserves fins que no es porte a terme un estudimés detallat i es dispose del dibuix del perfil d’aquestsexemplars.

Cal fer especial menció a un gerret bescuitat amb cosglobular de reduïdes dimensions i coll troncocònic moltdesenvolupat amb canaletes, amb clars paral·lels amb ungerret provinent del subsòl de Borriana, sense estratigra-fia, que Pierre Guichard (1990: doc. 32) comparava ambformes orientals dels segles IX-XI.

Gerret de Sant Jaume de Fadrell (Collado i Nieto 2008: 433, fotografia 30).

Gerret de Borriana (Guichard 1990: doc. 32.2 ).

Pau Armengol

4 P l l l d l fil



30

4. Paral·lels del perfil

Com ja s’ha comentat anteriorment, la peça de Sant Jau-me de Fadrell es correspon al tipus II de la sèrie Safa dela sistematització de Guillem Rosselló-Bordoy (1978b : 16-

17), i un dels trets que més crida l’atenció és l’existènciad’un segon anell que envolta el de la base anular pròpia-ment dita.

A Mallorca trobem un paral·lel molt semblant provinentdel pou núm. 1 de Sta. Catalina de Sena. Aquest exem-plar presenta parets rectilínies, una carena a mitjan cos,engrossiment exterior del llavi i el referit segon anell en-voltant la base anular. En el cas mallorquí la peça es tro-ba decorada amb motius geomètrics i vegetals en verdi marró sobre blanc, i es troba reproduïda a diverses pu-

blicacions2 que li assignen una cronologia entre finals delsegle X i que comprén el segle XI.

A més a més, cinc safes mallorquines amb perfil carenat(amb diferències pel que fa als llavis), decorades en verd imarró sobre blanc a la superfície interna i vidriat plumbífermelat a l’externa, s’han documentat en els paraments del’església de San Piero a Grado a la localitat de Pisa, amb

una cronologia de finals del X - principis de l’XI (Berti 1993:15; Berti i Mannoni 1997: 435; Berti i García 2006) o del se-gle XI per paral·lelismes formals i decoratius amb peces ma-

llorquines (Rosselló-Bordoy 1978b ; Rosselló-Bordoy 1992b :99; Rosselló-Bordoy 1995: 110-111, núm. 85; Azuar 2005).Tres d’aquests exemplars igualment presenten l’anell oressalt que envolta la base anular (Rosselló-Bordoy 1993:44-45).

2. Rosselló-Bordoy 1978b : 160, fig. 6; Rosselló-Bordoy 1980: 299, 305, fig. 2;Berti et al. 1987: 103-104, 106, 109, 111, figs. 8 i 12; Berti i Mannoni 1991:170, figs. 9-10; Rosselló-Bordoy 1993: 52, 57, fig. 22.

3. Berti i Tongiorgi 1981: 191, fig. 86, tav. C i CI; Berti et al. 1983: 22, 43; Bertii Torre 1983: 22, 43, tav. II, fig. 16; Berti et al. 1987: 100-101, 109-110, figs.1 i 11; Rosselló-Bordoy 1987: 132-133, fig. 3; Berti i Mannoni 1990: 100,

Safa de Palma de Mallorca - Sta. Catalina de Sena, pou núm. 1

(Rosselló-Bordoy 1978 b: 160, fig. 6).

Safes de Mallorca documentades a l’església de San Piero a

Grado a Pisa (Rosselló-Bordoy 1993: 44-45).

Safa de Sant Jaume de Fadrell.

Aquestes peces de Mallorca trobades a Pisa s’han repro-duït en nombroses ocasions, unes vegades pel seu perfil,moltes altres per la seua decoració d’una nau en verd imarró sobre blanc (primera i segona safa), i també per lesdiscussions que han hagut sobre el seu lloc de producciói la seua datació.3




31

Fa uns anys s’excavaren uns forns al carrer Botons dePalma de Mallorca, en els quals es pogué testimoniarque la seua producció era coincident amb les troballesdel testar Desbrull, amb safes decorades en verd i marróde cronologia califal-taifa que també trobem a Pisa a la

façana de San Piero a Grado (Coll et al. 2010: 19).

També una safa de procedència mallorquina amb perfilcarenat i ressalt a la base, amb decoració en verd i marrósobre blanc, s’ha trobat en les excavacions de Torre laSal (Ribera de Cabanes, Castelló) (Flors 2009: 340-341,figs. 1.2 i 2.1).

fig. 10; Berti 1991: 99, 267, fig. 13.3; Berti i Mannoni 1991: 170, figs. 11-12;Martínez Caviró 1991: 64-65, 67; Berti 1992: 135, 147, fig. 5; Rosselló-Bordoy1992a : 238-239; Berti 1993: 13, fig. 1; Pastor 1993: 24, figs. 4-5; Berti 1997:

21, fig. 5; Berti i Mannoni 1997: 435, 437; Artigues et al. 1998: 94, núm. 1;Rosselló- Bordoy 1998; Martínez Caviró 1999: 102; Rosselló-Bordoy 2002:32, fig. 3; Berti 2003: 42, 43, figs. 16-17; Gisbert 2003: 75-76; Berti 2004: 88,fig. 2; Azuar 2005: 176, 183, 191, 198, figs.1 i 8; Berti i Renzi Rizzo 2005: 174,fig. 10; Berti i García 2006: 159, 164; Coll 2006: 119-121, fig. 1; Berti 2009:349, fig. 4; Berti 2010: 153, fig. 31; Berti i Giorgio 2011: 15, fig. 8.

4. En els anteriors paràgrafs no hem de ixat de referir-nos a una procedència ma-llorquina per a aquestes safes de perfil amb carena que porten decoració a lavora interna de grups de traços verticals paral·lels en verd i marró. A aquestrespecte hem de dir que, segons Josep Antoni Gisbert, aquestes mateixespeces apareixen amb defectes de cocció en un abocador de terrisseria aDénia datat en el segle XI. Segons Gisbert, «El hallazgo de piezas de estetipo, de cocción claramente defectuosa, abría las perspectivas espaciales;de un restringido marco insular a un ámbito territorial, y también geopolítico,que enlazaba Dénia y su hinterland con Mallorca. No podemos olvidar que enla primera mitad del siglo XI, Mallorca, como el resto de las Baleares, estánvinculadas a Dénia y se encuentran bajo la órbita de la taifa fundada en el año1012 por el emir Mujàhid» (2003: 61).

Safa de procedència mallorquina trobada en les excavacions deTorre la Sal (Flors 2009: 341, fig. 2.1).

Guillem Rosselló-Bordoy, a la seua obra Ensayo de siste- matización de la cerámica árabe en Mallorca (1978b ) apor-ta nombrosos perfils de safes amb carena documentadesa Mallorca, concretament aquelles incloses en el tipusII (v. la làm. 1). Aquestes safes apareixen sobretot en la

tècnica decorativa del verd i marró sobre blanc, amb unacronologia d’època taifa, seguides de les monocromes,normalment amb vidriats verds, datades del moment al-moràvit-almohade (Rosselló-Bordoy 1978b : 24, 143).

El perfil carenat de la safa de Sant Jaume de Fadrell, sen-se tindre en compte el segon anell de la base, es corres-pondria tanmateix amb la forma A tipus 12 de la tipologiade Manuel Retuerce (1998: 100-104), concretament amb

el subtipus A.12.a. Manuel Retuerce exposa que aquesttipus carenat que assigna al període omeia, en una crono-logia entorn del segle XI, però que podria iniciar-se en elsegle X i prolongar-se durant el segle XII (Retuerce 1998:102, 104), és bastant comú a al-Andalus (de fet, exposauna àmplia relació de llocs on s’ha documentat), i asse-nyala que a la Meseta assoleix el seu major grau de di-fusió (Retuerce 1998: 103). Cal prestar especial atencióal fet que, malgrat que els acabats monocroms són elsmajoritaris en aquestes safes carenades, apareix a la Me- seta amb certa freqüència amb la tècnica decorativa de lacorda seca total, encara que sense utilitzar el color verd(Retuerce 1998: 101, 104), i així s’aprecia al seu mapa dedistribució de la forma A tipus 12 (Retuerce 1998: mapa11).

Com s’ha exposat abans, Retuerce (1998: mapa 12) expli-ca que la distribució d’aquest tipus a la resta d’al-Andalustambé és freqüent, però no sol aparéixer amb la tècni-

ca de la corda seca total5 sinó amb acabats monocroms,amb diferents acabats bicroms i amb acabats policromsen verd i marró sobre blanc o melat.

Encara que les safes carenades perduren a la península,amb variacions, durant pràcticament tota l’època islàmica,

I de possible procedència mallorquina són unes altres sa-fes amb les mateixes característiques de perfil, ressalt ala base i decoració, descobertes en les excavacions delSotanillo a Alacant, datades en el segle XI (Rosser 1994:128-129).4

5. Una safa amb perfil carenat i decoració en corda seca total en verd sobre fonsmelat es trobà a Dénia en les obres del "Banco de Bilbao", amb paral·lels enel segle XI, però amb material associat dels segles XII-XIII. Es creu que pot seruna importació nordafricana (Azuar 1989: 35-36, 239, fig. 4).També a Múrcia es descobrí, en les excavacions del carrer Platería, una vorade safa carenada decorada en corda seca total, en un conjunt datat en elsegle XI (Jiménez i Navarro 1997: 47-48, 106, fig. 45).

Pau Armengol



32

hemisfèrics i sobretot en la tècnica decorativa del verd imarró sobre blanc, encara que també apareix en pecesamb decoracions bicromes i en menor mesura amb aca-bats monocroms (v. les làms. 3 i 4).

A Mértola se documenta un suau ressalt a la base de sa-fes hemisfèriques decorades en verd i marró sobre blanc,que Susana Gómez assigna a una cronologia del segle XI (Gómez Martínez 1995).

A Ourique, al Castro da Cola, apareix en una safa amb de-coració en verd i marró sobre blanc, de possible produc-ció local, en una cronologia de la segona meitat del segleX - segle XI (Gómez Martínez 1998a : 58-59, 61, fig. 2).

A Silves, concretament a la zona de l'Arrochela, tenimaquest ressalt en safes decorades en verd i marró sobreblanc, en cronologies dels segles X-XI (Gomes 1998: 47-49, figs. 2-3). També a l’alcassaba amb acabats esmaltatsblancs en ambdues superfícies, en una cronologia taifa(Gomes 2003: 422-423, fig. 243).7

A Cerro da Vila, a Vilamoura, hi ha safes hemisfèriquesamb ressalt, amb decoració bicroma en marró sobre me-lat, de finals del segle X - principis de l’XI (Matos 1983:383-385, figs. 5 i 6).

També apareix aquest doble peu en les excavacions delraval oriental de Badajoz, en safes amb cobertes monocro-mes melades o verdes i en safes amb decoració bicromaen marró sobre melat, ambdós grups del segle XI (Valdés1985: 224, 229, 239, 241-245, 251-252, 256, 259, figs.102.4/10, 108.3/9, 109.8-12, 114.9). I a Badajoz, provinentde l’antic Hospital Militar, trobem una safa amb ressalt a la

base, en aquesta ocasió decorada en verd i marró sobreblanc, del segle XI (Valdés et al. 2001: 397, fig. 4).

A Casinas (Arcos de la Frontera, Cadis) s’ha documentatuna safa amb ressalt a la base, amb decoració en verd imarró sobre blanc, que s’ha datat en el segle XI (Cavilla iAranda 1990: 59, fig. 11b).

com es pot observar perfectament a l’obra de ManuelRetuerce, concretament en les safes que assigna a la Fa- milia A.III (Retuerce 1998), el perfil que més s’aproxima ala safa de Castelló apareix segons alguns autors en èpocacalifal (Retuerce 1986: fig. 2c; Retuerce i Zozaya 1991:

ataifor 18) i segons altres, a finals del segle X (Berti 1993:15; Berti i Mannoni 1997: 435; Berti i García 2006). Encanvi, en altres publicacions trobem que és característicdel segle XI (Rosselló-Bordoy 1978b ; Izquierdo 1986: fig.1.2; Retuerce i Zozaya 1991: ataifor 20; Retuerce 1998:tipo A.12.a; Azuar 2005).

També tenim safes amb perfils carenats, bastant sem-blants al de Sant Jaume de Fadrell, amb cobertes vidria-

des i sense el doble anell a la base, fora de l’àmbit penin-sular. A Sicília es documenta des de la segona meitat delsegle X i fins a finals del segle XI (Molinari 1995: 192, 198,200, fig. 1, tav. I.1; Molinari 1997: 379, fig. 7.1a/b) (v. lalàm. 2, figs. 1 i 2).

Són igualment produccions sicilianes una série de safescarenades incrustades en la basílica de San Piero a Gra-do de Pisa, en una cronologia de l’últim quart del segleX - primer quart del segle XI (Berti i García 2006: 163, 180,

fig. 4; Berti 2010: 150, fig. 11) (v. la làm. 2, fig. 3).

I altres perfils carenats fora de l’àmbit peninsular els tro-bem en les peces de l’àrea de Kairuan incrustades en labasílica de San Piero a Grado de Pisa, en una cronologiade l’últim quart del segle X - primer quart del segle XI (Bertii García 2006: 163-164, 180, fig. 4; Berti 2010: 149, fig.10) (v. la làm. 2, fig. 4).

Pel que fa al ressalt de la base, no és exclusiu d’una zona

geogràfica ni d’una tècnica decorativa concreta. De vega-des es tracta d’un simple "taló" i en altres ocasions d’unsegon anell, i normalment es dóna en cronologies delssegles X i XI.6 El ressalt a la base sol donar-se en perfils

6. Exemplars amb ressalt a la base s’han trobat en cronologies posteriors, peròla seua representativitat és molt escassa si la comparem amb les peces delssegles X-XI, com per exemple un platet provinent del turó del castell de Yecla(Múrcia), d’època almohade (Ruiz 2004: 685-686). A la ciutat de Múrcia i enla seua regió, així com en la zona d’Alacant, entre els segles XII-XIII, es docu-menten algunes formes obertes en què més que un ressalt a la base trobemtota una sèrie de canaletes (Azuar 1983: 324-325, fig. 15; Azuar 1985: 30-32,figs. 4 i 7; Navarro 1991; Pozo 1991: 89, 92, figs. 14 i 31 ; Ramírez 1997: 561,570, fig. 12.1).

7. Una safa decorada en verd i marró sobre blanc amb ressalt a la base, proce-dent de l’alcassaba de Silves, és datada per Gomes en el segle VIII (Gomes1995: 19-20, fig. 1; Gomes 2003: 482-483, fig. 267), cronologia posada endubte o rebutjada per diferents autors (Matos 1992: 229-230; Gómez Mar-tínez 1998b : 128, n. 14; Acién 2003: 441).




33

I a Màlaga, en els estrats medievals del teatre romà, hiha una safa decorada en verd i marró sobre blanc, ambdoble ressalt, en una cronologia del segle XI (Acién 1986-87: 227, 235, fig. 1.15).

També a Setefilla (Lora del Río, Sevilla) tenim ressalts ala base de safes hemisfèriques decorades en verd i mar-ró sobre blanc (Kirchner 1986: 156, 158, 171, 182-185,figs. 10, 21-24; Kirchner 1990: 59-61, 64, 113, 114, 117,figs. 1, 5-7, 21) en una cronologia de finals del califatamb possibilitat de perduració posterior (Kirchner 1986:154) o del segle XI a causa de la complexitat dels motiusdecoratius (Kirchner 1990: 31). A Setefilla aquesta baseamb "taló" (en línies generals és més suau que el ressalt

de Fadrell) fins i tot és predominant sobre les bases sim-plement anulars (Kirchner 1986: 151, 154).

A Sevilla apareix a diferents excavacions, en safes deco-rades en verd i marró sobre blanc, en cronologies califali taifa (Romo et al. 1991: 470-471, fig. 2-859; Somé et al.1999: 487, figs. 8.6/7; Huarte i Lafuente 2001: 550, làm.3.10-11).

El trobem a Madı-nat al-Zahr -a’ en peces decorades en

verd i marró sobre blanc, que per paral·lels s’han dataten època califal, però que no pertanyen a la producciópalatina (Escudero 1988-90: 137, 157, figs. 18.5/6).

A Còrdova apareix en una safa decorada en verd i mar-ró sobre blanc de possible datació califal (Moreno 2004:836, fig. 2).

A Castro del Río, Còrdova, es documentà una safa quepresentava un perfil amb carena i anses, decorada en

marró sobre melat, en una datació del segle XI (Salado2004: 346, 350, 358, fig. 5.16).

A Múrcia i a Lorca tenim aquest ressalt en safes deco-rades en verd i marró sobre blanc, en cronologies delssegles X-XI (Navarro 1986: 42, 147, figs. 81 i 312).

A Calatalifa (Villaviciosa de Odón, Madrid), en una base desafa amb decoració interior en verd i marró sobre blancamb motiu del "cordó de l’eternitat", datada entre mitjans

del segleX

i finals de l’XI

(Retuerce 1984: 124, 126, 129,132, fig. 5C).

A Medinaceli (Sòria), en una base de safa amb decoracióinterior en verd i marró sobre blanc, datada entre els se-gles X-XI per comparança amb l’anterior peça (Gómez Mar-tínez 1996: 152, 154, 156, fig. 4.2).

Malgrat que fins ara hem vist que els ressalts a la baseapareixen en l’època califal i sobretot són característicsde l’XI, segons M.ª Elena Salinas, a Còrdova es tractad’un tret que comença a aparéixer en el segle XI i con-tinua en el XII. Ha documentat diferents bases de safesamb aquesta motllura que presenten diversos acabatsen les superfícies (Salinas 2012: 250, figs. 54, 55:2, 56:2,63:3,5, 64:1). Igualment a Còrdova aquesta motllura apa-reix associada a una safa amb carena i anses (tipus VIII),amb decoració a l’interior de cercles en marró sobre me-lat i datada en els segles XI i XII (Salinas 2012: 262-263,271, 785, fig. 38.1).

Com hem pogut observar, les safes amb diferents perfilscarenats i cobertes vidriades, atenent la bibliografia, esdonen des del segle X8 i perduren amb variacions duranttota l’època islàmica, però el tipus concret de perfil care-nat que presenta la safa de Castelló apareix en el segle X i és característic a diferents indrets durant tot el segle XI.

Pel que fa al ressalt de la base, és habitual a tot el territorid’al-Andalus, sobretot en safes decorades en verd i mar-ró sobre blanc, en cronologies califal i taifa. En aquellespeces que es conserva el perfil complet, podem observarque el ressalt va associat majoritàriament a formes he-misfèriques.

Però la conjunció de perfil carenat i doble peu anular,de moment sols s’ha documentat a diferents exemplars

de Mallorca (o Dénia) en cronologies de finals del segleX - inicis de l’XI o simplement del segle XI, sempre ambdecoració en verd i marró sobre blanc, a Castro del Río(Còrdova) en una peça amb decoració bicroma marró so-bre melat i datada en el segle XI, i a Còrdova en una safaamb aquest mateix acabat bicrom i cronologia entre elssegles XI-XII.

8. No hem considerat ací, a causa de la seua poca representativitat, la safacarenada amb cobertes vidriades A.35 de M. Retuerce, que segons l’autorpodria iniciar-se en la fase emiral (Retuerce 1998).

Pau Armengol

5 Paral·lels en la decoració en verd i marró sobre blanc



34

Allò que més crida l’atenció de la peça de Sant Jaumede Fadrell és que presenta el mateix programa decoratiuque una coneguda safa de Madı-nat Ilbı-ra en què un cavallés cavalcat per una au, possiblement una àguila, amb lesales esteses.9

5. Paral·lels en la decoració en verd i marró sobre blanc

9. Aquesta safa s’ha reproduït en nombroses publicacions, i entre aquestespodem citar: Gómez-Moreno Martínez 1951: 318, fig. 379; Pavón 1972: 191;Rosselló-Bordoy 1981: fig. 1.1; Gómez-Moreno González 1986 (facsímil del'ed. de 1888): 20, fig. 97, làm. XI; Cano 1990: 52, làm. 11; Guichard 1991:82, fig. 10.4; Martínez Caviró 1991: 39-40; Soler Ferrer 1992: 234-235; Pérez

1994: 82-83; Fresneda 1995: 238-239; Borrás 1999: 78; Bernus-Taylor 2000:63; Fresneda 2001: 175; Fauret 2002: 130; Rose-Albrecht 2002: 69.

Safa de Sant Jaume de Fadrell(fotografia de l’autora).

Safa de Mad ı - nat Ilb ı - ra(fotografia cedida pel Museo Arqueológico de Granada).

Pel que fa a l’au que se situa a sobre del cavall, el tracta-ment del seu cos amb cercles que el reomplin, és habitualen les decoracions zoomorfes en verd i marró sobre blancd’època califal, com es desprén d’un parell d’exemplarsprocedents de la ciutat de València, datats en el segle X (Bazzana 1992: 110-113, làm. VII-VIII) i d’altres peces pro-vinents de diferents indrets de la península també de cro-nologia califal (Martínez Caviró 1999: 97).




35

i Sabra al-Man.s-uriya (Kairuan) (Pavón 1972: 223-224, fig.23; Daoulatli 1979: 44-45, fig. 17; Daoulatli 1995: 77, 84-85, fig. 41; Rammah 2002: 131) amb cavall i cavaller, icronologies igualment califals.10

El fenomen observat abans, en què a grans trets coincidei-xen les maneres d’abordar una decoració tant en la tècnicadel verd i marró sobre blanc com en la corda seca total,entronca amb allò que comenta Guillem Rosselló-Bordoy(1992b : 99; 1995: 108) sobre que la corda seca és una

evolució del verd i marró califal. En el mateix sentit s’ex-pressa Susana Gómez, que considera la corda seca comuna tècnica decorativa hereva del verd i marró, una res-posta a una deficiència tècnica de la decoració vidriadapolicroma, ja que de vegades els òxids es barrejavenquan es fonien en el forn en estat líquid, qüestió que feiaque el dibuix perdera nitidesa. Per tal d’evitar que elsòxids s’escorregueren, els terrissers desenvoluparen latècnica de la corda seca (Gómez Martínez 2002a : 12-13).

Pel que fa al motiu del cavall, aquest també apareix ala ceràmica decorada en verd i marró sobre blanc. Abanda dels exemples vistos amb anterioritat, la safa deMadı-nat Ilbı-ra i el quadrúpede del Museo Arqueológicode Córdoba , cal fer esment de la safa descoberta en undels ravals orientals de Còrdova decorada amb un ca-vall, datada en el califat (Barea 2010: 175, 180, làm. 18i 34), o de les safes de Madı-nat al-Zahr -a’ (Pavón 1968:208-209; Pavón 1972: 223, fig. 23; Retuerce i Zozaya1986: 110, fig. 26.3; Escudero 1995: 116-117, fig. 103)

Safa decorada amb un cavall en verd i marró sobre blanc.Època califal, raval oriental de Còrdova (Barea 2010: 180, làm. 34).

10. Una safa amb decoració en verd i marró amb motiu de cavall i cavaller, i depossible cronologia califal, s'ha documentat també en les excavacions efec-

tuades al carrer Moriscos núm. 12 de Còrdova. Cal destacar en aquest casla semblança del cavall amb el de la safa de Madı-nat Ilbı-ra (Moreno 2006:788, làm. V).

Safa decorada amb un felí en verd i marrósobre blanc. Segle X , casc antic de València

(fotografia del Servei d'Investigacions Ar- queològiques Municipal de València, SIAM ).

Safa decorada amb un paó en verd i marrósobre blanc. Segle X , procedència descone-

guda, SIAM (fotografia de l’autora).

Safa decorada amb un cavall en verd i marrósobre blanc. Segle X , Museo Arqueológico

de Córdoba (Martínez Caviró 1999: 97).

Pau Armengol

6. Paral·lels en la decoració en corda seca total



36

Però no ens hem de detindre en els paral·lels existents enles decoracions en verd i marró sobre blanc, ja que tambéels trobem en la pròpia tècnica de la corda seca total. Ala ciutat de València es coneixen dos exemplars realitzatsen corda seca total que presenten el motiu d’una au ambel cos farcit de cercles i datats en el segle XI (Bazzana1992: 119, 124-125, làm. X).

L’au de la safa de Sant Jaume de Fadrell i les que aparei-xen en els dos exemplars valencians11 coincideixen en elfet de presentar el reompliment de cercles al cos i líniesque separen el cos del cap i de la cua. El traç que separael cos del cap es podria interpretar com un collarí. En laprimera peça valenciana s’observa, a l’igual que a l’au deSant Jaume de Fadrell, una alternança entre cercles obs-curs i clars, i en la segona, la forma del desplegament del’ala és idèntica.

Els dos fragments ceràmics valencians també presentenun vernís melat a l’exterior, a l’igual que la peça de Fadrell.

Segons M.ª Paz Soler (1988: 66; 1991: 110, 114), aques-tes aus, que sovint presenten les ales desplegades, re-corden algunes perses, de Sari més exactament, que di-

ferents autors, entre aquest Fehérvari, daten en el segleX o principis de l’XI. Per la seua banda, Pierre Guichard(1991: 84-85) expressa que aquest tipus d’au amb cerclesal cos i collar està més pròxim a certes representacionsabbassís i iranís que a les figuracions cordoveses en latècnica del verd i marró sobre blanc.

El mateix recurs de reompliment del cos amb cercles eldocumentem en un lleó en corda seca total que apareixen una safa de Còrdova (Fuertes 2002: 181-182, 184, 250,

fig. 127.1, làm. 33). Malgrat que la peça no aparegué en uncontext estratigràfic, l’autora la data a finals del X - inicis del’XI pel tipus de decoració, que recorda la d’un altre lleó enverd i marró sobre blanc descobert a Cercadilla, i pel perfilde la safa, amb un peu anular poc desenvolupat.

6. Paral lels en la decoració en corda seca total

11. Diem valencians en el sentit que s’han descobert a la ciutat de València, peròpossiblement es tracte d’importacions. Segons M.ª Paz Soler (1991: 113),sembla que la producció de la ceràmica en corda seca total es dóna en llocsmolt concrets que encara no han estat ben definits, a diferència de la cordaseca parcial que es produí per tot el territori d’al-Andalus. Hi ha abocadorsde ceràmica amb la tècnica decorativa de la corda seca a Toledo i a Pechina.

També s’han trobat exemplars d’aquest tipus de ceràmica a França, Còrsega,Itàlia i nord d’Àfrica, en aquest últim lloc semblen fets in situ (1991: 100).

Safa decorada amb una au encorda seca total. Segle XI , Valèn- cia, SIAM (fotografia de l’autora).

Safa decorada amb una auen corda seca total. Segle XI ,València (Bazzana 1992: 124).

Safa decorada amb un lleó en corda seca total de Còrdova. Finals delsegle X - inicis de l’ XI , col·lecció particular (Fuertes 2002: 250, làm. 33).

Safa amb motiu zoomorf. Possiblement del segle XI , Talavera dela Reina (Rodríguez i Moraleda 1984: 71, fig. 22.5).




37

I un darrer exemple amb aquesta decoració de cerclesamb colors alternants reomplint el cos d’un animal eltenim en una safa de Talavera de la Reina (Rodríguez iMoraleda 1984: 63, 65, 71, fig. 22.5; Martínez Lillo 1985:495, fig. 2c). La cronologia és indeterminada, encara que

la documentació parla de l’existència de terrisseries desdel segle XI en aquest lloc (Martínez Caviró 1978: 93).

Pel que fa a la sanefa de la safa de Sant Jaume deFadrell, aquesta té uns clars paral·lels amb exemplarsdecorats amb la tècnica de la corda seca total trobatsa Mértola (Gómez Martínez 2002a / b ; Torres 2011:

107), a Màlaga (Casamar 1980; Puertas 1982-83; Puer-tas 1989), a Almeria (Flores 2011: 12, làm. 3c), a Ceuta (Fernández 1978: 22, fig. 4, làm. III; 1988: 31, 34-35, 142,fig. 3, làm. IV), a Múrcia (Jiménez i Navarro 1997: 47-48,106, fig. 45) i a Rota (Gutiérrez 2001: 124, fig. 5).

Les peces de Mértola, datades en el segle XII, segonsSusana Gómez no són produccions pròpies sinó impor-tacions. Els paral·lels de les safes de Mértola es trobena ciutats portuàries del Mediterrani occidental, i concre-

tament són abundants en dos indrets, Màlaga i Almeria,però sols a Almeria s’han documentat tallers de ceràmicaon es feia aquesta decoració (Gómez Martínez 2002a : 35).

A Màlaga, Rafael Puertas (1989: 30) admet un origen localper a les peces en corda seca parcial, però no concreta laprocedència dels exemplars en corda seca total, i remet

per esclarir aquesta qüestió a la necessitat de realitzaranàlisis de pastes. Per la seua banda, Rafael Azuar (2005:186) també planteja el dubte sobre si les ceràmiques encorda seca trobades a l’alcassaba de Màlaga són una pro-ducció local. Puertas data tota la corda seca de l’alcassa-ba de Màlaga com dels segles XI-XII, mentre que BalbinaMartínez Caviró (1991: 54-56) ho fa en els segles XII-XIII.

Safa de Sant Jaume de Fadrell.

Alcassaba del castell de Mértola(Gómez Martínez 2002 b: 57, fig. 9).

Alcassaba de Màlaga(Puertas 1989: 31, 43, fotografies 3 i 4).

Pau Armengol



38

Safa decorada en corda seca total d’Almeria.Segles XI - XII (Flores 2011: 12, làm. 3c).

Isabel Flores ens informa que a Almeria la presència deceràmica en corda seca parcial i total és habitual. Unavora de safa amb sanefa de traços verticals apareguéa l’excavació del núm. 51 de l’avinguda Pablo Iglesias,en un forn de terrisseria dels segles XI-XII segons les ar-

queòlogues. L’abundància de peces amb decoració decorda seca fa pensar que aquesta tècnica es produiriaací (Flores 2011: 12-13) i possiblement en més d’unaterrisseria, perquè en aquestes produccions s’observendiferències de tallers (Muñoz i Flores 2007: 63).

Provinent del subsòl de Ceuta, Emilio Fernández publicauna única safa que presenta aquesta sanefa, per a la qualno proporciona una datació concreta, ja que l’autor sola-ment aporta un apartat de cronologia molt genèric perals exemplars decorats amb aquesta tècnica. Tampoc ensparla de la seua possible procedència (Fernández 1978:22, fig. 4, làm. III; 1988: 31, 34-35, 142, fig. 3, làm. IV).

Safa decorada en corda seca total de Ceuta.Cronologia indeterminada (Fernández 1988: 142, fig. 3).

Respecte a l’única peça de Múrcia, una vora de safadescoberta en el carrer Platería, aparegué associada,a grans trets, amb ceràmica de cuina realitzada a tornlent, majoritàriament sense coberta vítria, amb abundantsformes obertes decorades en verd i marró sobre blanc,i amb gerretes pintades a l’almangra amb decoració deflors de lotus entre mètopes, en un conjunt datat en el se-gle XI (Jiménez i Navarro 1997: 47-48, 106, fig. 45). Sobreaquesta qüestió, cal dir que a causa de la coincidència depastes entre els bacini de corda seca total documentatsa Pisa i peces murcianes amb aquesta mateixa tècnica ien reflex daurat, es creu que Múrcia produiria corda secatotal, malgrat no haver trobat les terrisseries (Azuar 2005:179-180, 185-186). Safa decorada en corda seca total de Múrcia.

Segle XI (Jiménez i Navarro 1997: 106, fig. 45).


A R t (C di ) t bé ’h d t t d f



39

A Rota (Cadis) també s’ha documentat una vora de safaen corda seca total amb sanefa de bandes verticals, da-tada en època almohade. José M.ª Gutiérrez (2001: 123-124, fig. 5) creu que aquest exemplar s’inscriuria en elcontext de la creació d’un assentament a partir del segon

terç del segle XII i fins a la primera meitat del XIII, a l’abricde la ràbita denominada Ruta i la fortificació citada per al-Idrı-sı- i al- .Himyarı-.

Malgrat el que s’ha dit en els paràgrafs anteriors sobrela semblança de les sanefes, la de la safa de Castelló és

molt més acurada que no les dels altres indrets on s’hadocumentat, i difereix d’aquestes en el fet que utilitza elnegre com a color alternant en les bandes verticals.

La seqüència que es reprodueix a la sanefa de la safa deSant Jaume de Fadrell és: groc – verd – BLANC – marró –groc – BLANC – verd – marró – BLANC. El blanc semprees reprodueix cada tres bandes, mentre que els altrescolors ho fan cada 4 i 5 bandes alternativament.

En canvi, en les peces trobades a Mértola i a Màlaga la sa-nefa sí és idèntica, amb la successió groc – verd – blanc,i a Múrcia els colors utilitzats són el turquesa i el melat. 12

Safa decorada en corda seca total de Rota (Cadis).

Època almohade (Gutiérrez 2001: 124, fig. 5).

Mértola (s. XII)

Màlaga (s. XI-XIII)

Almeria (s. XI-XII)

Múrcia (s. XI)

Castelló

Ceuta (Ind.)

Rota(s. XII-XIII)

12. Desconeixem els tons emprats en les sanefes de les peces d’Almeria, Ceuta i

Rota perquè no hem trobat reproduccions fotogràfiques en color d’aquestes.

Indrets on s'han trobat safes amb sanefa de bandes de colorsalternans.

Pau Armengol

És important destacar a més que tant les safes de Mér Safes amb sanefa de bandes Perfils semblants



40

És important destacar a més, que tant les safes de Mér-tola com les de Màlaga i Almeria que presenten aquestessanefes de traços verticals amb colors alternants, sem-pre van associades a perfils amb carena, encara que di-ferents del de la peça de Sant Jaume de Fadrell, ja que

es tracta de carenes prou més altes i marcades, i ambuna paret superior que presenta una escotadura. Són, pertant, perfils més pròxims als de Calatrava la Vieja, d’èpo-ca almohade (1195-1212).

Les safes de Mértola i de Màlaga es correspondrien ambla variant IIa de la sèrie Safa de la sistematització de G.Rosselló-Bordoy i amb el tipus A.26.a de la tipologia deM. Retuerce. En general, el tipus A.26, de possible tradi-ció nordafricana, apareix a la Meseta exclusivament amb

acabat vidriat monocrom verd i en una cronologia d’èpocaalmohade, però en la resta de la península es documentaamb altres acabats, d’entre els quals cal destacar el decorda seca total a Màlaga, Beja i Mértola (Retuerce 1998:126-128, figs. 73-74, mapa 19). Ja hem comentat quedins d’aquest tipus, es correspondrien amb el subtipus"a" que podria ser anterior en el temps, qüestió aquestaque enllaçaria amb les cronologies del segle XII assigna-des a les peces de Mértola, que també presenten peusanulars més baixos i de major diàmetre respecte a les de

Calatrava. També els exemplars de Màlaga, pel seu perfil,es podrien situar en aquest moment, encara que algunespublicacions els adjudiquen una datació en els segles XI-XII i altres entre els segles XII-XIII.13

Caldria per últim fer esment del perfil de la peça murcianade corda seca total datada en el segle XI; el dibuix publicatmostra una secció més semblant a la de la safa de Cas-telló, encara que a la representació que es fa de l’exteriorsembla que presenta una escotadura (Jiménez i Navarro

1997: 106, fig. 45).No podem tancar aquest apartat sobre la semblança deles sanefes sense esmentar un dels bacino , concreta-ment el 63, ubicat a l’església de San Piero a Grado aPisa. Aquesta safa, decorada en corda seca total, perfil

amb carena i ressalt a la base, únicament es diferenciadel perfil de Castelló en l’existència d’una ala a la vora. Enel que seria la paret superior mostra també una sanefa debandes verticals amb colors alternants.14

Els estudis sobre els bacini , elaborats principalment perGraziella Berti, daten els exemplars de San Piero a Grado,13. Entre les publicacions que daten aquestes ceràmiques com dels segles

XI-XII es troben les de Luis M. Llubiá (1967), Manuel Casamar (1980-81)o Rafael Puertas Tricas (1982-83; 1989; 2001). Guillem Rosselló-Bordoy(2009: 134) data en un moment avançat de les taifes una safa de Màlagaamb aquestes característiques de perfil i decorada amb un motiu zoomorf

en verd i marró sobre blanc. D’altra banda, Balbina Martínez Caviró (1991:54-56) data aquestes peces de Màlaga en els segles XII-XIII.

14. Berti i Tongiorgi 1981: 36, 163-165, fig. 48, tav. LII; Berti i Torre 1983: 44, fig.18; Berti i Mannoni 1995; Berti 1997: 21, fig. 5; Berti 1999: 244; Berti 2003:

44, fig. 19; Azuar 2005: 178-179, 193, fig. 3.1; Berti i Renzi Rizzo 2005: 174,fig. 12; Berti i García 2006: 159, 165, 180, fig. 4, 187, làm. 5.

Sant Jaume de Fadrell, Castelló

Safes amb sanefa de bandesverticals en cst

Perfils semblants

Calatrava la Vieja, època almohade.Tipus A.26.a (Retuerce 1998)

Mallorca - Sta. Catalina de Sena,pou núm. 1, fin. s. X - s. XI (Rosselló-Bordoy 1978 b)

Mallorca - Església de San Piero aGrado a Pisa, fin s. X - s. XI (Rosselló-Bordoy 1993)

Mértola, s. XII (Gómez Martínez 2002 b)

Màlaga, s. XII (Puertas 1989; 2001)


i per tant la peça que ens ocupa a finals del segle X - inicis les anàlisis efectuades posteriorment sobre la composi-



41

i per tant la peça que ens ocupa, a finals del segle X - inicisde l’XI. Aquesta datació ve donada per la comprovació queaquestes ceràmiques es col·locaven en el moment de bas-timent dels edificis, dels qual hi ha notícies documentalsen aquestes cronologies. Rafael Azuar (2005: 179) discre-

pa sobre aquesta punt, perquè l’anàlisi de pastes aproxi-ma el bacino de corda seca total de San Piero a Gradoa la pisa daurada murciana del segle XII i a les peces decorda seca també murcianes de l’XI-XII, qüestió que esconjuga amb l’absència de troballes en corda seca totalen cronologies califals a al-Andalus. Tanmateix, els últimstreballs de Berti refermen la seua cronologia inicial (Berti iGarcía 2006), i respecte a la coincidència de les pastes dela safa pisana i les peces de Múrcia més tardanes, Berti i

García argumenten que un lloc d’abastiment d’argila potestar funcionant durant segles (Berti i García 2006: 166).

Els primers estudis dels bacini proposaven un origen mar-roquí o de l’Espanya meridional per a aquesta safa (Bertii Tongiorgi 1981: 165; Berti i Torre 1983: 44, fig. 18), però

les anàlisis efectuades posteriorment sobre la composi-ció de la pasta, i que ja hem comentat abans, li assignenuna possible procedència de Múrcia o una més genèricad’al-Andalus sudoriental (Berti i Mannoni 1995: 403; Berti1999: 244; Berti 2003: 44; Azuar 2005: 179, 184-186; Ber-

ti i Renzi Rizzo 2005: 174).

Pel fet de compartir una sanefa de bandes verticals po-dríem intentar relacionar la peça documentada a Pisa i ladescoberta a Sant Jaume de Fadrell. Es poden plantejardues hipòtesis: en primer lloc, que la safa de Pisa, que di-fereix de la de Castelló en el perfil per la presència de l’alaa la vora, podria ser un antecedent d'aquest, o en segonlloc, que ambdós exemplars podrien ser coetanis, pertà-

nyer a un mateix moment cronològic en què la decoracióde la paret superior s’aplicava indistintament a diferentsformes ceràmiques.

A Mértola, les safes amb aquest tipus de decoració a lasanefa es daten en el segle XII, a Màlaga entre els seglesXI i XIII, a Almeria en els segles XI i XII, a Múrcia en el se-gle XI i a Rota en època almohade. Com podem observar,el marge cronològic és ample, fins i tot d’uns dos segles.No obstant això, no és descabdellada una datació en el

segle XII per a les peces amb carena alta i marcada, i ambescotadura a la paret superior (Mértola, Màlaga i Almeria),ja que es tracta, com hem comentat, d’un perfil més prò-xim al de Calatrava la Vieja, d’època almohade, que no alde Sant Jaume de Fadrell, aquest últim amb una carenaprou més baixa i sense escotadura, i que per tant podriaser anterior en el temps, com de fet així ho testimonienels paral·lels del seu perfil.

A mode de conclusió podem dir que tindríem per tant unavigència d’uns dos segles per a aquest tipus de sanefaen corda seca total, cronologia que es podria acotar enatenció als perfils de les peces. La safa de Sant Jaume deFadrell potser es trobaria inserida cronològicament entreel bacino de Pisa (finals del segle X - inicis de l’XI / segle XI)i les peces de Màlaga, Almeria i Mértola (segle XII), méssi tenim en compte que el seu perfil és coincident ambles safes carenades que alguns autors daten de finals delX - inicis de l'XI i altres del segle XI.Bacino 63 decorat en corda seca total de l’església de San Pieroa Grado, Pisa (Berti i Tongiorgi 1981: 164, fig. 48, tav. LII ).

Pau Armengol

7. Altres paral·lels: teixits i ivoris



42

Teixits

La representació de l’au sobre el cavall de la safa de SantJaume de Fadrell que hem vist en ceràmica a la safa de

Madı

-

nat Ilbı

-

ra, apareix a més en un teixit de procedèn-cia cordovesa que es troba a la Parròquia de San Salvadord’Oña (Burgos) datat en el califat (Zozaya 2010: 58) i en unaltre teixit de la mateixa parròquia que sembla un fragmentde l’anterior i que es troba en la banda interior de la tapad’un pot d’ivori. En aquest últim cas, la representació delteixit difereix un poc de la que hem vist fins ara, ja que l’auno se situa sobre la gropa del cavall sinó que emprén el vol.

Cal prestar especial atenció al tractament que rep el cosde l’àguila aïllada que apareix al teixit d’Oña, amb cercles

de reompliment, a l’igual que l’au de la safa de Sant Jau-me de Fadrell (Casamar i Zozaya 1991: 44, fig. 3a).

Ivoris

Algunes representacions d’àguiles i cavalls dels ivoris an-dalusins també són semblants als motius zoomorfs dela safa de Sant Jaume de Fadrell. És per això, que hemcregut convenient introduir un apartat al respecte.

Els ivoris amb representacions d’àguiles apareixen per pri-mera vegada en els primers anys del califat d’al- .Hakam II iperduren en el de Hix-am II. Aquests provenen principalmentdels tallers de Madı-nat al-Zahr-a’ i de Madı-nat al-Z-ahira, en-cara que existiren d’altres secundaris que copiaren els seusmotius decoratius. No hi ha cap representació d’àguila en

les peces eixides del taller de Conca, per la qual cosa, la cro-nologia d’aquest motiu en els ivoris se situa entre els anys961-1010 (García 1987: 673).

Huit peces inclouen el motiu de l’àguila en la seua de-coració: quatre són del regnat d’al- .Hakam II i les quatrerestants del de Hix-am II (Ferrandis 1935a / b ; García 1987:670-672). D’entre aquests objectes cal fer especial men-ció per la semblança de les àguiles amb l’au de la safa deCastelló a:- El pot sense tapa de la Col·lecció Davis que es troba al

Museu Metropolità de Nova York, amb una cronologiadels primers anys del regnat d’al- .Hakam II i d’un tallercoetani al de Madı-nat al-Zahr -a’.

- L’arqueta de la Col·lecció Davillier, que es troba al Mu-seu del Louvre, datada en els primers anys del segle XI iobra d’un taller secundari.

Pel que fa al motiu del cavall, aquest és freqüent des delsivoris califals dels tallers cordovesos fins a les arquetessícules del segle XII, però cal destacar sobretot la repre-sentació de cavalls de l’arqueta de Leyre d’inicis del segleXI, amb la mateixa disposició d’avanç i el mateix abilla-ment que el cavall de la safa de Sant Jaume de Fadrell; nosols són coincidents els amulets-talismans en forma decreixent, sinó també la decoració dels arreus amb motiuscirculars (Soler del Campo 1990: 173; Navarro i Robles1996: 91, fig. 67; Guichard 2000: 44).

Teixit d’Oña (fotografia cortesia de Juan Zozaya).


8. Iconografia, simbolisme



43

Segons M.ª Paz Soler (1992: 235), «La figura del caballo,frecuente en el arte islámico oriental, no lo es tanto en elislámico hispano. De esta época se conocen pocos ejem-plares; en la misma Madı-nat Ilbı-ra no se sabe de otros yen Madı-nat al-Zahr -a’ hay una zafa similar con un caballomucho más tosco, y un pequeño fragmento ocupado porla figura de un jinete sobre su caballo, del que poco seaprecia. En cambio la figura del caballo como soporte deun guerrero o caballero es relativamente frecuente en elarte oriental, si bien no se conoce tampoco esta extrañaasociación del caballo cabalgado por un ave, por más queen Nisapur (Irán) en el siglo X se produjeron unas piezas

en las que, además del guerrero, el caballo soporta sobresus cuartos traseros un ave. Se da además la circunstan-cia de que el ave de la pieza de Ilbı-ra tiene un evidenteparalelismo con otra ave del mismo Nisapur».

També en paraules de M.ª Paz Soler (1991: 114), «Ladecoración del tema zoomórfico es propia de un mo-mento anterior a las invasiones africanas, que imponenuna mayor intransigencia en la aplicación de los pre-ceptos religiosos y un rechazo de las representaciones

figuradas».

En el mateix sentit s’expressa Pierre Guichard (1991:76): «El Islam almorávide y almohade, más estricto, ha-bría favorecido la adopción de maneras decorativas mássobrias, rechazando las representaciones de seres ani-mados que habían, hasta cierto punto, caracterizado lascerámicas califales».

I encara disposem d’una altra cita de Guillem Rosselló-

Bordoy (1978a : 25): «La serie zoomórfica no es propiade lo almohade, al menos no hay pruebas claras de superduración en el momento de renovación de la purezacoránica que caracteriza este momento».

Malgrat el que s’ha dit als paràgrafs anteriors, sabem del’existència d’algunes representacions zoomorfes en cro-nologia almohade a diferents indrets peninsulars, com laciutat de València, Dénia o l’alcassaba de Màlaga.15

Pel que fa a la interpretació de la iconografia que se’nspresenta a la safa de Madı-nat Ilbı-ra, al teixit d’Oña i ala peça de Sant Jaume de Fadrell, hem de dir que JuanZozaya (2001: 266), basant-se en l'Alcorà, considera quel’au del teixit d’Oña és un falcó i que el conjunt represen-ta el tema de l’ànima del màrtir per la fe en el momentd’iniciar el seu vol cap a l’arbre del Paradís. La mateixainterpretació esgrimeix quan la representació consisteixen un genet que porta un falcó, ja que «es una referenciaal gobernante que lucha, y que muere, por la fe, y estárelacionado, por lo tanto, con su obligación espiritual dedirigir la lucha contra los infieles» (Zozaya 2010: 52; 2011:13-14). Una lectura semblant fa Eduardo Fresneda (1995:239): «Las aves, que con frecuencia son halcones, estánrelacionadas con la inmortalidad, como representación enel Corán del alma que mora en el Paraíso. El halcón es elave con que está permitida la caza en el Islam siempreque se invoque el nombre de Dios».

D’altra banda, segons Ángel Galán (2005, vol. II, 141) «Eltema del "halcón cabalgando " sólo se encuentra en Al An-dalus y nunca en piezas posteriores al s. X. Lo relaciono

con la calificación de "al sakr al juraisch..." que aplicó elCalifa abbasí Al Mansur (754-775) a su contemporáneocAbd el Rahman ibn Mwawiyya el Dahil». En aquest cass’identifica el sobirà amb un falcó en sentit positiu, per-què es fa referència al valor i la decisió del Dahil .

En canvi, si interpretem per a les tres peces que es trac-ta d’una àguila, com ben bé podria ser el cas d’acordamb els paral·lels vistos en els ivoris, segons Luisa Gar-

cía (1987: 675), aquest motiu apareix a objectes d’ivoripertanyents a l’àmbit dels califes, i s’associaria per tanta la idea del poder. Juan A. Millán (1987: 17) igualmentinterpreta que el símbol de l’àguila al llarg de la història,des del III mil·lenni a Mesopotàmia, en l’art hitita, el sas-sànida, el bizantí i el musulmà, és un emblema de poder.

De fet, Eduardo Fresneda, amb relació a la safa de l’au iel cavall de Madı-nat Ilbı-ra exposa el següent: «La reale-za habría asimilado la representación de ciertos animales

tales como águilas, grifos afrontados junto al árbol de lavida y otros que, provenientes de tradiciones más anti-

15. En aquest últim cas, segons M. Acién (1996), la representació de lleons iaus s’inclouria dins de les manifestacions de la propaganda oficial almohade.

Pau Armengol

guas, toman las dinastías omeya y cabb-así, transmitién- »En la tradición post-islámica, los símbolos del águila y del



44

dolos a Córdoba. El deseo de los soberanos de legitimarsu poder explica el uso de estos elementos decorativoscomo símbolos de autoridad y soberanía. En este sen-tido simbólico podemos encuadrar el caballo cabalgado

por un ave, tema que se repite en el fragmento de tejidobordado del monasterio de S. Salvador de Oña (Burgos),a finales del siglo X o comienzos del siglo XI» (Fresneda1995: 239, seguint Pérez Higuera 1994: 82).

I Juan Zozaya arriba a dir que el tema de l’àguila, queés molt freqüent en els teixits, fa referència al monarca,perquè sembla evidenciar reialesa perible o espiritual (Zo-zaya 1976: 325).

Són diversos els diccionaris sobre símbols que associenl’àguila al poder.

Jean Chevalier (1999: 62-64), al seu diccionari dels sím-bols, diu de l’àguila: «Es el ave de luz y de iluminación.Pájaro solar, imagen del sol, del fuego, de la altitud, de laprofundidad del aire y de la luz, representa al rey en tantoque hijo de la luz.»[…]»Este pájaro solar posee una vista penetrante; se compa-ra al "ojo que ve todo" y en consecuencia al dios y al rey.»[…]»El águila es el ave soberana, el equivalente en el cielodel león sobre la tierra. Las cúspides de las columnas, delos obeliscos, de los ejes del mundo, son coronados aveces con un águila: simboliza la potencia más elevada,la soberanía, el genio, el heroísmo, y todo estado trans-cendente. De manera muy general, es el símbolo de laascensión social o espiritual, de una comunicación con el

cielo, que le confiere un poder excepcional y la mantieneelevada en las alturas.»[…]»Ya en la época de los medos y los persas, el águila simbo-lizaba la victoria. Según Jenofonte (Ciropedia , II, 4), cuandolos ejércitos de Ciro (560-529 a.C.) fueron a socorrer al reyde los medos, Ciaxares, en guerra contra los asirios, unáguila sobrevoló los ejércitos iraníes, y aquello fue interpre-tado como un feliz presagio.

»[…]

sı - morgh presentan un cierto carácter común, el de evo-car lo sublime y la majestad, atributos naturales de Dios.»Se atribuye un poder sobrenatural a esta ave en las vie-jas farmacopeas, que prescriben beber sangre de águila

para adquirir vigor y bravura.»En los sueños y la mántica, el águila simboliza a un reypoderoso.»El coraje (himmat ) y la valentía del águila son una com-paración constante en la literatura persa; lo cual está deacuerdo con los otros caracteres (majestad, nobleza, etc.)que se le atribuyen».

També Juan Eduardo Cirlot (1997: 71), referint-se a l'àguila,s’expressa en el següent sentit: «Con mayor amplitud, se

consideró como el ave que vuela más alto y, en consecuen-cia, la que mejor expresaba la idea de la majestad divina».

Hans Biedermann (1993: 22) comenta que «La reina delas aves es conocida como símbolo de poder que des-ciende precipitadamente del cielo, y de fuerza guerrera».

Cal assenyalar a més que, tant a la Crónica del califac Abdarra .hm - an III an-N - a .s ir entre los años 912 y 942(al-Muqtabis V) d’Ibn .Hayy -an, com en els Anales palatinos

del califa de Córdoba al- .H akam II de cIs-a Ibn A .hmad al-R -azı-,es parla sobre el fet que cAbd al-Ra .hm-an III va introduirper primera vegada en les seues banderes i estendardsel motiu de l’àguila, que passà a ser una de les primeresdivises de la dinastia omeia cordovesa, que, com ja hemvist amb anterioritat, es repetirà en diferents objectesd’època califal (Millán 1987: 17; Pérez 1994: 70, 82).

Per tot el que s’ha exposat, l’àguila de les safes deMadı-nat Ilbı-ra i de Sant Jaume de Fadrell, ben bé podriaestar representant el sobirà sobre la seua cavalcadura, ien conseqüència, trobar-nos davant d’una representaciódel poder polític.

En aquest apartat no podem deixar de fer esment d'untret que crida l’atenció: es tracta dels amulets-talismansen forma de creixent que trobem a l’arnés del cavall de lasafa de Sant Jaume de Fadrell.

Sobre aquesta qüestió ha escrit a bastament M.ª LuisaMartín Ansón (1977, 2004, 2005), qui explica que, a ban-


da de com a senyal d’ostentació, servien de protecció per Albert Museum a Londres, del 969-970 dC (Ferrandis



45

Penjants reproduïts per M.ª Luisa Martín (2005: 15, figs. 7 i 9).Entre l’any 75 i 125 el primer ( Museo Arqueológico de Granada),

i del segle XIII el segon ( Instituto Valencia de Don Juan).

combatre el mal d’ull i la influència de la lluna. L’autora ensil·lustra sobre aquests penjants, concretament dels seglesXIII-XIV. La forma de suspensió era diferent si es tractavad’una persona o d’un animal, en el primer cas es feia de

manera vertical, mentre que en els animals es feia amb lacara cap a baix (Martín 2005: 10).

Segurament les seues afirmacions es podran extrapolar amoments més antics, perquè ella mateixa comenta queaquets tipus d’objectes s’utilitzaren a Europa des de laprehistòria, però que segurament fou amb els romansquan es difongueren per tot l’imperi (Martín 2005: 10).

No obstant el que hem dit fins ara sobre els penjants,Juan Zozaya (2010: 47) proposa una altra hipòtesi, ja querelaciona aquests elements amb forma de mitja llunaamb distintius de rang militar dins de l’exèrcit andalusí;el seu nombre i la seua ubicació podrien definir el graujeràrquic del genet.

És freqüent trobar aquests elements en forma de mitjalluna a diferents representacions en ivoris d’època califal:

apareixen al pot de Ziy - ad que es troba al Victoria and

1935a : 18, 27-28, 33, 39-40, 72-74, làm. XXII-XXV; 1940:54, 61; García 1987: 671-672; Zozaya 2010: 45, 58, làm.1.g), al pot Davillier del Museu del Louvre, del 977 dC(Ferrandis 1935a : 27, 39-40, 74-75, làm. XXVI-XXVII; Ferran-

dis 1940: 54; Zozaya 2010: 45, 49, 60, làm. 2.d), a l’ar-queta amirí del Victoria and Albert Museum a Londres,del 1008-1010 dC (Ferrandis 1935a : 27, 30, 33-34, 41-42,84-85, làm. XLI-XLIV; Ferrandis 1940: 61; García 1987: 671-673; Zozaya 2010: 45, 47, 61, làm. 2.h) i en una escenade combat de l’arqueta de Leyre d’inicis del segle XI, queja hem comentat en pàgines precedents.

En aquestes cronologies del segle X i principis de l’XI,també apareixen els penjants amb forma de mitja lluna

en les il·lustracions de les bíblies i dels beats (Pérez1994: 104; Zozaya 2010) com en la representació mi-niada de la lluita del genet i la serp, "Comentaris a l’Apo-calipsi de Sant Joan", Beat de Girona , de finals del segleX, que es troba a la catedral de Girona, ms. 7, fol. 134v(Soler del Campo 1990: 178; Pérez 1994: 106; Miquel iSala 1998: 64-65; Zozaya 2010: 45, 60, làm. 2.b).

Segons Zozaya (2010: 44), aquesta coincidència entre els

ivoris andalusins i els manuscrits cristians del seglesX iXI, pel que fa a la representació de persones d’alt estatus

i elements militars, no es deu a un cas d’adopció cultu-ral per part dels cristians en els seus exèrcits, sinó quees tracta de mossàrabs amb un ampli coneixement del’exèrcit califal.

Pot de Ziy - a d del 969-970 dC(Ferrandis 1935 a: làm. XXIV ).

Beat de Girona del 975 dC(Miquel i Sala 1998: 64).

Pau Armengol

9. Conclusions sobre la cronologia



46

A la «Memoria de la excavación arqueológica realizada enel yacimiento de "Sant Jaume de Fadrell"» es diu: «Comoresultado de la excavación de los pozos y cubetas se hanlocalizado 156.797 fragmentos arqueológicos, correspon-

dientes principalmente a formas tipo ollas, cazuelas, ja-rras, redomas, tinajas… de cronología islámica entre lossiglos XII-XIII» (Collado i Nieto 2008: 413-414).

La safa de corda seca amb motius zoomorfs aparegué al’interior d’una sitja, associada a un material ceràmic moltpobre i podem dir a més, que sense un context estratigrà-fic. De no ser així, podríem haver assignat una cronologiaconcreta a la peça.

Davant l’absència d’estratigrafia i material ceràmic asso-ciat clar, no hi ha més remei que proposar una hipòtesi dedatació per a la safa de Castelló basant-nos en la ceràmi-ca apareguda en les altres sitges —que podríem pressu-posar d’un moment coetani— i sobretot atenent criterismorfològics, estilístics i iconogràfics:

• A la intervenció arqueològica apareix ceràmica d’èpo-ca almohade, però l’anulació dels altres pous/sitgeses realitza amb formes ceràmiques senceres que sem-blen pertànyer a una cronologia entre els segles X-XI.

• El tipus concret de perl carenat que presenta la safa

de Castelló és característic a diferents indrets duranttot el segle XI, i el ressalt a la base o doble peu anularsol aparéixer en cronologies califals i, sobretot, taifes.Tanmateix, el perfil més aproximat en què concorren lacarena i el doble peu anular el trobem a diverses pecesproduïdes a Mallorca o a Dénia, amb una datació, se-

gons alguns autors, de finals del segle X - inicis de l’XI,o simplement del segle XI segons altres.16

D'altra banda, també hem de tindre en compte que estracta d'un perfil carenat que en una cronologia relativaés anterior als perfils amb carena alta de Mértola o Mà-laga, datats els primers en el segle XII, i entre els seglesXI i XIII els segons.

• Reprodueix motius decoratius d’època omeia; presenta

la mateixa iconografia que una safa de Madı-nat Ilbı-radecorada en verd i marró sobre blanc, i que el teixit dela Parròquia de San Salvador d’Oña, ambdós amb una

cronologia califal. L’au i el cavall de la safa de Castellótambé són coincidents amb els motius zoomorfs queveiem en els ivoris califals. Seria perfectament plausi-ble trobar aquest motiu propi del repertori iconogràficomeia en el segle XI, moment en què molts regnes detaifes perpetuen la tradició califal com un mitjà de legi-timació del seu poder (Acién 2001).17

• Utilitza els recursos decoratius del verd i marró d’època

califal-taifa.• La safa de Sant Jaume de Fadrell, encara que presenta

una sanefa semblant a la de les peces de Mértola,18 po-dria situar-se en un estadi anterior a aquestes (datadesen el segle XII) perquè:

− Els cossos dels animals de la ceràmica de Mértola nopresenten el reompliment de cercles de la ceràmicaen verd i marró dels segles X i XI que sí trobem a lasafa de Castelló.

− Els animals propis del repertori iconogràfic omeia es-tan absents en la ceràmica de Mértola; en canvi el ca-vall i l’àguila són els elements principals de la safa deSant Jaume de Fadrell. El material ceràmic de Mértolasembla ser una evolució amb relació al repertori ico-nogràfic omeia (Gómez Martínez 2002a : 31).

− La decoració central de les peces mertolanes és méslleugera, mentre que la de la safa de Sant Jaume de

Fadrell és més bigarrada.

− Les sanefes són semblants, però la de Fadrell ésmolt més acurada que no les de Mértola.

16. Una safa amb carena i ressalt a la base s’ha documentat a Castro del Río

(Còrdova), datada en el segle XI, i una altra a Còrdova, datada entre els seglesXI-XII.

17. Caldria plantejar-se com es conjuga en aquesta peça un motiu d’època cali-fal omeia amb l’acabat de la corda seca total, tècnica que M. Acién atribueixen el segle XI a les taifes rupturistes amb la tradició califal com Saragossa,Toledo i Badajoz (Acién 2001: 509; 2003: 442, 444).

18. Procedents possiblement d’A lmeria o Màlaga segons Susana Gómez(2002a : 35).




47

Tots els antecedents fins ara exposats ens condueixena proposar la hipòtesi d’una datació en el segle XI, sensemés precisions, per a la safa de Sant Jaume de Fadrell,més si tenim en compte que no són estranyes les cerà-

miques realitzades en corda seca total amb motius zoo-morfs en aquest segle,19 com la safa d’Alcalá la Vieja,20 els fragments del raval oriental de Badajoz (Casamar i Val-dés 1984: 396-400, 403, làm. III; Valdés 1985: 290-291,294-295, 303, 383, figs. 127.5 i 128.12, làms. 13.1/2), lasafa de Talavera de la Reina21 (Rodríguez i Moraleda 1984:63, 65, 71, fig. 22.5; Martínez Lillo 1985: 495, fig. 2c), lade Còrdova (Fuertes 2002: 181-182, 184, 250, fig. 127.1,làm. 33), la de Dénia,22 així com les peces trobades a Va-

lència, malgrat que en aquest últim cas sense contextestratigràfic (Soler Ferrer 1991: 102-103, 110; Bazzana1992: 119, 122-125, 162, fig. 40, núm. 330, 336 i 339,làm. X) (v. la làm. 5).

19. Encara que algunes publicacions parlen d’una cronologia dels segles XI-XII per a les peces en corda seca total amb motius zoomorfs de Màlaga (Casa-mar 1980-81: 203-204, 210, figs. 1-2; Puertas 1982-83: 268-272, 278-280,figs. 1, 2, 5-6; Puertas 1989: 12, 18, 31, 37-38, 43, figs. 16-18, làm. I –Llu-biá 1967: 71, 76-77, fig. 87 les data en taifas e imperios –) i Cieza (Navarro1986: 6, fig. 10), altres en discrepen. B. Martínez Caviró (1991: 54-56) dataaquestes peces de Màlaga en els segles XII-XIII (recordem a més que, quanen aquest mateix treball hem parlat de la diferència dels perfils entre la safade Sant Jaume de Fadrell i les safes de Màlaga, aquestes últimes s’enqua-draven perfectament en el segle XII). Diversos autors com L. Torres Balbás(1949: 63-64, fig. 54), M. Acién (1996: 186-188) i V. Martínez Enamorado(2009: 242-243) assignen la gerra dels lleons i les aus de Màlaga al període

almohade. Pel que fa als exemplars de Cieza, segons Acién (1996: 188),podrien pertànyer a època almohade, ja que la representació de l’au enaquestes peces en corda seca total entroncaria amb la finalitat propagan-dística dels mu’minís.

20. La safa d’Alcalá la Vieja és una de les més reproduïdes en els estudis queparlen sobre ceràmica andalusí. Entre aquests podem citar: Zozaya 1980:279, 281, fig. 12a; Zozaya 1981: 279, fig. 1; Zozaya 1983: 502, 505-506, 521;Retuerce i Zozaya 1986: 120-121, fig. 35.10; Martínez Caviró 1991: 50-51;Azuar 1992a : 238-239; Pérez 1994: 23; Retuerce 1998: 110-111, fig. 55;Martínez Caviró 1999: 105; Acién 2001: 509; Elorza 2007: 175.

21. Encara que aparegué sense context estratigràfic, les notícies documentalsens parlen de l’existència de terrisseries des del segle XI (Martínez Caviró1978: 93).

22. Novament es tracta d’una peça àmpliament reproduïda: Gisbert 1986: 200;Gisbert i Burguera 1988: 97; Soler Ferrer 1988: 62-63, 66; Azuar 1989: 48-

50, 325-326, fig. 20, làms. 3 i 42 ; Soler Ferrer 1991: 110-111, 113, 185, làm.V; Azuar 1992b : 240; Rose-Albrecht 2002: 69.

Pau Armengol

10. Conclusions sobre la procedència i el significat de la iconografia



48

En les pàgines precedents s’ha portat a terme una des-cripció de la safa de Sant Jaume de Fadrell i s’han expo-sat diferents paral·lels formals i decoratius per tal de po-der assignar-li una cronologia, concretament del segle XI.

Més complicat és el fet d’adjudicar un centre terrisser.Malgrat que el perfil és coincident amb el d’una safa trobadaa Mallorca, hem d’incidir que a l’illa no és freqüent l’aparicióde peces decorades en corda seca, i per això ara cal recor-dar les paraules de Guillem Rosselló-Bordoy sobre aquestatècnica a Mallorca: «prácticamente nula en los materialesmallorquines» (Rosselló-Bordoy 1978b : 22) o «su presen-cia es puramente anecdótica» (Rosselló-Bordoy 1992b : 99).

Recordem d’altra banda que aquests perfils amb carenaque sempre s’han atribuït a Mallorca, s’han trobat ambdefectes de cocció a Dénia, però en aquest darrer llocels exemplars decorats amb corda seca total també sónescassos.

Descartada l’illa de Mallorca i Dénia com a centres pro-ductors, hem de recórrer a altres trets coincidents, con-cretament el de la sanefa composta per bandes verticals

amb colors alternants, molt semblant a la de les safesdescobertes a Mértola, Màlaga, Almeria, Ceuta, Múrcia iRota, i fins i tot Pisa.

Des de Mértola, Susana Gómez (2002a : 35) suggereixuna procedència de Màlaga o Almeria.

A Màlaga, Rafael Puertas (1989: 30) admet un origen lo-cal per a les peces en corda seca parcial, però no concre-ta la procedència de les peces en corda seca total, i remet

per esclarir aquesta qüestió a la necessitat de realitzaranàlisis de pastes. Per la seua banda, Rafael Azuar (2005:186) també planteja el dubte sobre si les ceràmiques encorda seca trobades a l’alcassaba de Màlaga són una pro-ducció local.

A Almeria, Isabel Flores (2011: 12-13) ens parla d’unaproducció local per a aquest tipus de ceràmica, ja que éshabitual en les troballes de la ciutat i s’han excavat fornsde ceràmica dels segles XI-XII que sembla que la produïen,

fins i tot possiblement en més d’una terrisseria, perquè

en aquestes produccions s’observen diferències de ta-llers (Muñoz i Flores 2007: 63).

De les safes de Ceuta i Rota no disposem de cap hipòtesi

de procedència.A Múrcia, Pedro Jiménez i Julio Navarro (1997: 48) propo-sen la idea que es tracta d’una importació nordafricana.

A Pisa, encara que els primers estudis assignaven unaprocedència de Marroc o de l’Espanya meridional per albacino amb aquesta sanefa (Berti i Tongiorgi 1981: 165;Berti i Torre 1983: 44, fig. 18), les anàlisis efectuadesposteriorment sobre la composició de la pasta determi-

naren una possible procedència de Múrcia o una mésgenèrica d’al-Andalus sudoriental (Berti i Mannoni 1995:403; Berti 1999: 244; Berti 2003: 44; Azuar 2005: 179,184-186; Berti i Renzi Rizzo 2005: 174).

Malgrat la semblança en la decoració de les sanefes,la composició de la pasta de la safa de Castelló, ambabundants intrusions de xamota, difereix de la pasta quepresenten les peces de què disposem descripció: Mér-tola, Màlaga, Múrcia i Pisa, per la qual cosa potser no

podem parlar d’un mateix centre terrisser per a tots elsexemplars amb aquesta sanefa, però sí podríem suggerirl’existència d’una àrea geogràfica, indeterminada a horesd’ara, que compartiria característiques pel que fa a la de-coració i que exportaria aquestes peces.

Una altra hipòtesi que es podria plantejar seria la d’ad-metre un únic lloc de producció que al llarg del temps hahagut de proveir-se d’argiles diferents, qüestió que refor-

çaria el fet d’acceptar moments de producció diacrònicsper a la safa de Sant Jaume de Fadrell i per a les altrespeces amb sanefes semblants i associades a perfils tam-bé diferents.

Si observem el mapa de distribució de les safes de cordaseca total amb aquest tipus de sanefa (v. la p. 39), adver-tim que apareix a zones portuàries i a Mértola, localitatfins on el Guadiana és navegable, per tant haurem depensar que algun d’aquests punts és el centre produc-

tor que exporta a altres indrets costaners. Les anàlisis


de pasta efectuades per determinar la procedència delsbacini en corda seca total de Pisa apunten cap a un ori-



49

bacini en corda seca total de Pisa apunten cap a un origen de Múrcia o del sud-est peninsular, i les evidènciesarqueològiques ens indiquen que a Almeria hi ha tallersque fabricaven ceràmiques amb aquesta tècnica, i con-

cretament amb aquesta sanefa.En darrer lloc no cal oblidar l’apartat que fa referència ala iconografia i el simbolisme; el motiu de l’au cavalcantun cavall el trobem fins ara en tres peces andalusines di-ferents, la coneguda safa de Madı-nat Ilbı-ra, el teixit de laParròquia de San Salvador d’Oña, ambdues de cronologiacalifal, i ara la safa de Sant Jaume de Fadrell.

Com hem vist adés, la safa de Sant Jaume de Fadrell

reprodueix un programa decoratiu propi d’època califalomeia, iconografia que perfectament es pot trobar en elsegle XI, moment en què molts regnes de taifes perpetuenla tradició califal com un mitjà de legitimació del seu po-der (Acién 2001).23

En els tres casos vistos fins ara, el d’Oña, el de Madı-natIlbı-ra i el de Sant Jaume de Fadrell de Castelló, podríemestar davant d’una utilització simbòlica del teixit i de laceràmica, a l’igual que les representacions de lleons i aus

que proposa Manuel Acién (1996) per a època almohade,podríem estar davant la representació del sobirà sobrela seua cavalcadura, davant la representació del poder,davant d’una representació en imatges de la més que re-petida fórmula epigràfica al-mulk .

Comptat i debatut, sols resta dir que, sens dubte, futures

troballes i estudis podran esclarir totes aquelles qüestionsque en aquest treball han quedat mitjanament esbossadeso pendents. El temps proveirà.

Pau Armengol

23. Vegeu la nota 17.

Pau Armengol

Làmina 1



50

Safes amb perfils carenats (1)

Sèrie Safa , tipus II (G. Rosselló-Bordoy 1978b )

Sta. Catalina de Sena - Pou núm. 1

Sta. Catalina de Sena - Pou núm. 3

Sta. Catalina de Sena - Pou núm. 11 Casa Desbrull

1 2 3 4 5

6 7 8 9 10

11 12 13 14 15 16

17

22

29

33

Decoració policroma verd i marró sobre blanc: 1-6, 11-12, 33. Decoració bicroma verd sobre blanc: 18, 25, 28, 31. Decoració bicroma marrósobre blanc: 32. Acabats monocroms: 10, 13-15, 29. Vidriats deteriorats que no permeten determinar la tècnica decorativa: 7-9, 16-17, 19-24,

26-27, 30, 34-36.

34 35 36

30 31 32

23 24 25 26 27 28

18 19 20 21


Làmina 2



51

1

2 3 4

Safes amb perfils carenats (2)

1) Molinari 1995: 198, fig. 1. 2) Molinari 1997: 379, fig. 7.1a/b. 3) Berti i García 2006: 180, fig. 4. 4) Berti i García 2006: 180, fig. 4.

Sicília Sicília Àrea de Kairuan

Pau Armengol

Làmina 3



52

Safes amb ressalt a la base (1)

MértolaDecoració policroma verd i marró sobre blanc (s. XI) SilvesDecoració policroma verd i marró sobre blanc (s. X-XI)

Cerro da Vila, VilamouraDecoració bicroma marró sobre melat (fin. s. X - pp. s. XI)

Castro da Cola, OuriqueDecoració policroma verd i marró sobre blanc (2a 1/2 s. X - s. XI)

Casinas, Arcos de la Frontera, CadisDecoració policroma verd i marró sobre blanc (s. XI)

MàlagaDecoració policroma verd i marró sobre blanc (s. XI)

BadajozDecoració monocroma melada o verda (s. XI)

Decoració bicroma marró sobre melat (s. XI)

Decoració policroma verd i marró sobre blanc (s. XI)

1

2

Decoració monocroma blanca (s. XI)

3

4

56

7

8

9

1) Gómez Martínez 1995: 120-122, 124, figs. 31-33, 35-36, 42. 2) Gomes 1998: 48-49, figs. 2-Q5/E15/C2-27, 3-Q5/E15/C2-34. 3) Gomes2003: 422, fig. 243-Q38/C4-1. 4) Gómez Martínez 1998a : 61, fig. 2. 5) Matos 1983: 383-384, figs. 5-6. 6) Valdés 1985: 239, 251-252, 259, figs.

102.4/10, 108.3/9, 109.8-12, 114.9. 7) Valdés et al. 2001: 397, fig. 4. 8) Cavilla i Aranda 1990: 59, fig. 11b. 9) Acién 1986-87: 235, fig. 1.15.


Làmina 4



53

Safes amb ressalt a la base (2)

Setefilla, Lora del Río, SevillaDecoració policroma verd i marró sobre blanc (s. XI)

Castro del Río, CòrdovaDecoració bicroma marró sobre melat (s. XI)

CòrdovaDecoració policroma verd i marró sobre blanc (pos. califal)

Madı-nat al-Zahr -a’, CòrdovaDecoració policroma verd i marró sobre blanc (califal)

SevillaDecoració policroma verd i marró sobre blanc (califal i taifa)

1

2

3

4

5

6

7

Calatalifa, Villaviciosa de Odón, MadridDecoració policroma verd i marró sobre blanc (2a 1/2 s. X - s. XI)

Medinaceli, SòriaDecoració policroma verd i marró sobre blanc (s. X-XI)

8 9

MúrciaDecoració policroma verd i marró sobre blanc (s. X-XI)Lorca, MúrciaDecoració policroma verd i marró sobre blanc (s. X-XI)

10 11

1) Kirchner 1986: 171, 182-185, figs. 10.8, 21.18, 22.19, 23.20, 24.21, 24.22. 2) Romo et al. 1991: 471, fig. 2-859. 3) Somé et al. 1999: 487, figs. 8.6/7.4) Huarte i Lafuente 2001: 550, làm. 3.10-11. 5) Escudero 1988-90: 157, figs. 18.5/6. 6) Moreno 2004: 836, fig. 2. 7) Salado 2004: 358, fig. 5.16.8) Retuerce 1984: 124, fig. 5C. 9) Gómez Martínez 1996: 156, fig. 4.2. 10) Navarro 1986: 42, fig. 81. 11) Navarro 1986: 147, fig. 312.

Pau Armengol

Làmina 5



54

Ceràmica decorada en corda seca total amb motius zoomorfs del segle XI

Alcalá la Vieja Badajoz Còrdova

1) Martínez Caviró 1999: 105. 2) Valdés 1985: 383, làm. 13.1. 3) Valdés 1985: 383, làm. 13.2. 4) Rodríguez i Moraleda 1984: 71, fig. 22.5.5) Fuertes 2002: 250, làm. 33. 6) Fotografia de Josep. A Gisbert. 7) Fotografia de l’autora. 8) Bazzana 1992: 124, fig. 40-1393.9) Bazzana 1992: 124, fig. 40-1395.

1

2

3

Talavera de la Reina

4 5

ValènciaDénia

6 987


11. Bibliografia

ACIÉN, Manuel (1986-87). «La cerámica medieval del teatro BAZZANA, André (1986). «Essai de typologie des ollas



55

romano de Málaga». Mainake [Màlaga], núms. 8-9, p.225-240.

— (1996). «Cerámica y propaganda en época almohade».

Arqueologia Medieval [Porto], núm. 4, p. 183-191.— (2001). «Del estado califal a los estados taifas. La cultura

material». A: Actas del V Congreso de Arqueología MedievalEspañola: Valladolid, 22 a 27 de marzo de 1999 . Vol. 2.Valladolid: Junta de Castilla y León. Consejería de Educacióny Cultura, p. 493-513.

— (2003). «La cerámica en al-Andalus. Problemas yperspectivas». A: ABRAÇOS, Helder; DIOGO, João Manuel(coord.). Actas das 3.as Jornadas de Cerâmica Medieval ePós-Medieval: Métodos e resultados para o seu estudo:Tondela, 28 a 31 de outubro de 1997 . Porto: CâmaraMunicipal de Tondela, p. 437-445.

ARTIGUES, Joana; COLL, Jaume; LLULL, Paula (coord.) (1998).Mallorca i el comerç de la ceràmica a la Mediterrània .Barcelona: Fundació "La Caixa".

AZUAR, Rafael (1983). «Excavación en el recinto fortificado árabedenominado "Castillo del Río" (Aspe, Alicante). Campaña1979 (Aspe-Alicante)». Noticiario arqueológico hispánico [Madrid], vol. 15, p. 297-340.

— (1985). Castillo de la Torre Grossa (Jijona) . Alacant: Diputación

Provincial de Alicante.— (1989). Denia islámica: arqueología y poblamiento . Alacant:

Diputación Provincial de Alicante. Instituto de Cultura "JuanGil-Albert".

— (1992a ). «32. Ataifor». A: DODDS, Jerrilynn D. (cur.). Al- Andalus: las artes islámicas en España: Exposición, Granada,la Alhambra, 18 marzo-7 junio 1992; Nueva York, TheMetropolitan Museum of Art, 1 julio-27 septiembre 1992 .Nova York: The Metropolitan Museum of Art; Madrid: ElViso, p. 238-239.

— (1992b ). «33. Ataifor». A: DODDS, Jerrilynn D. (cur.). Al- Andalus: las artes islámicas en España: Exposición, Granada,la Alhambra, 18 marzo-7 junio 1992; Nueva York, TheMetropolitan Museum of Art, 1 julio-27 septiembre 1992 .Nova York: The Metropolitan Museum of Art; Madrid: ElViso, p. 240.

— (2005). «Una necesaria revisión de las cerámicas andalusíeshalladas en Italia». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén],núm. 12, fasc. 1, p. 175-200.

BAREA, Virginia (2010). «Un sector de arrabal oriental en la

Córdoba califal. Propuesta de tipología cerámica». Antiquitas [Priego de Córdoba], núm. 22, p. 159-182.

valenciennes». A: ZOZAYA, Juan (coord.). Segundo ColoquioInternacional de Cerámica Medieval en el MediterráneoOccidental: Toledo 1981. Madrid: Ministerio de Cultura, p.93-98.

— (1990). «La cerámica de uso común». A: La cerámicaislámica en la ciudad de Valencia. Estudios . Vol. II. València:Ajuntament de València, p. 61-67.

BAZZANA, André (coord.) (1992). La cerámica islámica en la ciudadde Valencia. Catálogo . Vol. I. 2a ed. València: Ajuntament deValència.

BERNUS-TAYLOR, Marthe (2000). «L’art d’al-Andalus du VIIIe siècleà 1086». A: DELPONT, Éric (dir.). Les Andalousies de Damasà Cordoue: Exposition présentée à l’Institut du monde arabe

du 28 novembre 2000 au 15 avril 2001. París: Hazan: Institutdu Monde Arabe, p. 56-63.

BERTI, Graziella (1991). «Ceramiche islamiche del Mediterraneooccidentale usate come "bacini" in Toscana, in Sardegna ein Corsica (secoli XI-XIII)». A: SCUTO, Salvatore (cur.). L’età diFederico II nella Sicilia Centro-Meridionale: Atti delle Giornatedi Studio: Gela 8-9 Dicembre 1990 . [S. l.]: AssessoratoBeni Culturali e Ambientali e P.I. Soprintendenza per i BeniCulturali e Ambientali Agrigento. Sezione Beni PaesisticiArchitettonici e Urbanistici di Caltanissetta, p. 99-114.

— (1992). «Bacini ceramici e strutture architettonichemedievali. Considerazioni basate su una ricerca in Toscana».A: BERMÚDEZ, Jesús (coord.). Coloquio hispano-italiano dearqueología medieval =Colloquio hispano-italiano di archeologíamedievale . Granada: Publicaciones del Patronato de laAlhambra y Generalife, p. 133-172. [Celebrat a l’Alhambradel 18-21 abril 1990]

— (1993). «Consideraciones sobre los "bacini" utilizados en ladecoración de las iglesias pisanas de los siglos XI y XII». A:BERTI, Graziella; PASTOR, Javier; ROSSELLÓ-BORDOY, Guillem.Naves andalusíes en cerámicas mallorquinas . Palma deMallorca: Direcció General de Cultura, p. 11-19. (Trabajos delMuseo de Mallorca; 51)

— (1997). Pisa - Museo Nazionale di San Matteo: le ceramichemedievali e post-medievali . Florència: All’Insegna del Giglio.

— (1999). «I rapporti Pisa-Spagna (al-Andalus, Maiorca) tra lafine del X ed il XV secolo testimoniati dalle ceramiche». A:Atti XXXI Covegno Internazionale della Ceramica: 1998 . Florència: All’Insegna del Giglio, p. 241-253.

— (2003). «Pisa-Spagna: importazioni di materiali e di

conoscenze tecniche nei secoli X-XIII». A: Cerámicasislámicas y cristianas a finales de la Edad Media. Influencias

Pau Armengol

e intercambios: Ceuta, 13-16 noviembre, 2002 . Motril(Granada): Museo de Ceuta: Consejería de Educación yCultura Ciudad Autónoma de Ceuta, p. 11-52. (Serie Maior)

siècle». A: DÉMIANS D’ARCHIMBAUD, Gabrielle (dir.). Actesdu VI E Congrès de l’AIECM2: La Céramique Médiévale enMéditerranée: Aix-en-Provence 13-18 novembre 1995 . Ais



56

— (2004). «Pisa and the Islamic World. Import of ceramic waresand transfer of technical know-how». A: BERTI, Graziella;RENZI RIZZO, Catia; TANGHERONI, Marco. Il mare, la terra, il

ferro: Ricerche su Pisa medievale (secoli VII - XIII ) . Ospedaletto(Pisa): Pacini, p. 73-92. (Percosi; 12)

— (2009). «Pisa: uno dei primi centri del Mediterraneonon islamizzato che acquisirono la tecnica per produrre"maioliche" nei primi decenni del secolo XIII». A: BATTAGLIA

RICCI, Lucia; CELLA, Roberta (cur.). Pisa crocevia di uomini,lingue e cultura: L’età medievale: Atti del Convegno, Pisa,25-27 ottobre 2007 . Roma: Aracne, p. 337-358.

— (2010). «Pisa e il Mediterraneo nel medio evo. Scambiinternazionali di merci e di conoscenze». ArqueologiaMedieval [Porto], núm. 11, p. 141-161.

BERTI, Graziella; GARCÍA, Alberto (2006). «A propósito de "Unanecesaria revisión de las cerámicas andalusíes halladas enItalia"». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], núm. 13,fasc. 1, p. 155-195.

BERTI, Graziella; GIORGIO, Marcella (cur.) (2011). Ceramiche concoperture vetrificate usate come "bacini": Importazioni a Pisae in altri centri della Toscana tra fine X e XIII secolo . BorgoS. Lorenzo (Florència): All’Insegna del Giglio. (Ricerche di

archeologia altomedievale e medievale; 38)BERTI, Graziella; MANNONI, Tiziano (1990). «Rivestimenti vetrosi

e argillosi su ceramiche medievali e risultati emersi daricerche archeologiche e analisi chimiche e mineralogiche».A: MANNONI Tiziano; MOLINARI, Alessandra (cur.). Scienzein Archeologia: II Ciclo di Lezioni sulla Ricerca applicata inArcheologia: Certosa di Pontignano (Siena), 7-19 novembre1988 . Florència: All’Insegna del Giglio, p. 89-124.

— (1991). «Ceramiche medievali del Mediterraneo Occidentale:considerazioni su alcune caratteristiche tecniche». A: SILVA,

Luis Alves da; MATEUS, Rui (coord.). Actas do IV CongressoInternacional: A cerâmica medieval no MediterrâneoOcidental: Lisboa, 16-22 de novembro 1987 . Mértola:Campo Arqueológico de Mértola, p. 163-173.

— (1995). «Le Ceramiche a "Cuerda seca" utilizzate come"Bacini" in Toscana ed in Corsica». A: EL HRAÎKI, Rahma; ERBATI,Elarbi. Actes du 5ème colloque sur la céramique médiévaleen Méditerranée occidentale: Rabat 11-17 novembre 1991.Rabat: Institut National des Sciences de l’Archéologie et duPatrimoine, p. 400-404.

— (1997). «Céramiques de l’Andalousie décorées en "verdey manganeso" parmi les "bacini" de Pise de la fin du XE

de Provença: Narration, p. 435-437.

BERTI, Graziella; RENZI R IZZO, Catia (2005). «I porti della Toscanaed il loro ruolo negli scambi commerciali del Mediterraneo

tra X e XIII secolo». Arqueologia Medieval [Porto], núm. 9, p.161-179.

BERTI, Graziella; ROSSELLÓ-BORDOY, Guillem; TONGIORGI, Ezio(1987). Alcuni bacini ceramici di Pisa e la corrispondenteproduzione di Maiorca nel secolo XI . Palma de Mallorca:Direcció General de Cultura. (Trabajos del Museo deMallorca; 43)

BERTI, Graziella; TONGIORGI, Liana (1981). I bacini ceramicimedievali delle chiese di Pisa . Roma: L’Erma di Bretschneider.(Quaderni di cultura materiale; 3)

BERTI, Graziella; TONGIORGI, Liana; TONGIORGI, Ezio (1983). «I bacinidelle chiese di Pisa». A: BERTI, Graziella; TORRE, Paola.Arte islamica in Italia: I bacini delle chiese pisane . Roma:Ministerio per i Beni Culturali e Ambientali. Museo Nazionaled’Arte Orientale, p. 33-64.

BERTI, Graziella; TORRE, Paola (1983). Arte islamica in Italia: I bacinidelle chiese pisane . Roma: Ministerio per i Beni Culturali eAmbientali. Museo Nazionale d’Arte Orientale.

BIEDERMANN, Hans (1993). Diccionario de símbolos . Barcelona:Paidós Ibérica.

BORRÁS, Gonzalo M. (1999). El Islam: de Córdoba al mudéjar . 4areimpr. [S. l.]: Sílex.

CANO, Carlos (1990). «Estudio sistemático de la cerámica deMadı-nat Ilbı-ra». Cuadernos de la Alhambra [Granada], vol.26, p. 25-68.

CASAMAR, Manuel (1980-81). «Lozas de cuerda seca con figurasde pavones en los museos de Málaga y El Cairo». Mainake [Màlaga], núms. 2-3, p. 203-212.

CASAMAR, Manuel; VALDÉS, Fernando (1984). «Origen y desarrollo

de la técnica de cuerda seca en la Península Ibérica y en elNorte de África durante el siglo XI». Al-Qantara: revista deestudios árabes [Madrid], vol. 5, fascs. 1-2, p. 383-404.

CASAMAR, Manuel; ZOZAYA, Juan (1991). «Apuntes sobre la yubafuneraria de la Colegiata de Oña (Burgos)». Boletín deArqueología Medieval [Madrid], núm. 5, p. 39-60.

CAVILLA, Francisco; ARANDA, Carmen (1990). «Estudio preliminarde la cerámica islámica de Casinas (Arcos de la Frontera,Cádiz). Campaña de 1988». Anuario Arqueológico deAndalucía 1988 [Sevilla], vol. III, p. 54-63.

CHEVALIER, Jean (1999). Diccionario de los símbolos . 6a ed.Barcelona: Herder.


CIRLOT, Juan Eduardo (1997). Diccionario de símbolos . Madrid:Siruela.

COLL Jaume (2006) «La ceràmica islàmica dels segles XIII XIV:

FERNÁNDEZ, Emilio A. (1988). Ceuta medieval: Aportación alestudio de las cerámicas (s. X - XV ) . Vol. 2. Ceuta: MuseoMunicipal de Ceuta. (Trabajos del Museo Municipal)



57

COLL, Jaume (2006). «La ceràmica islàmica dels segles XIII-XIV:Les restes d’una cultura». A: I Jornades de Recerca Històricade Menorca. La Man - urca de Sa c id Ibn .H akam, un paísislàmic a Occident . Ciutadella: Cercle Artístic, p. 115-149.

(Publicacions des Born, 15-16)

COLL, Jaume; ESTARELLAS, M. Magdalena; MERINO, Josep;CARRERAS, Joan; GUASP, Jaume; ROLDÁN, Clodoaldo (2010).«Hornos de cronología taifa de Palma de Mallorca: elyacimiento de la calle Botons». A: Atti XLII ConvegnoInternazionale della Ceramica 2009: "Fornaci. Tecnologiee produzione della ceramica in età medievale e moderna":Savona, 29-30 maggio 2009 . Borgo S. Lorenzo (Florència):Centro Ligure per la Storia della Ceramica, p. 7-24.

COLLADO, Octavio; NIETO, Emilio (2008). «Memoria de laexcavación arqueológica realizada en el yacimiento "SantJaume de Fadrell" dentro del proyecto de construcción de lanueva carretera de acceso al puerto de Castellón». Boletínde la Sociedad Castellonense de Cultura [Castelló], núm. 84,fasc. 3-4, p. 399-435.

DAOULATLI, Abdelaziz (1979). Poteries et céramiques tunisiennes .Tunis: Ministère des Affaires Culturelles. Institut Nationald’Archéologie et d’Art.

— (1995). «La production vert et brun en Tunisie du IXe au XIIe

siècle: Étude historique et stylistique». A: Le vert & le brun deKairouan à Avignon, céramiques du X e au XV e siècle . Avinyó:Musées de Marseille: Réunion des Musées Nationaux, p.69-89.

ELORZA, Juan Carlos (dir.) (2007). El Cid: del hombre a laleyenda . [S. l.]: Junta de Castilla y León: Sociedad Estatal deConmemoraciones Culturales.

ESCUDERO, José (1988-90). «La cerámica decorada en "verde ymanganeso" de Madinat al-Zahra». Cuadernos de Mad ı - natal-Zahr - a ’ [Còrdova], núm. 2, p. 127-161.

— (1995). «103. Grand plat, ataifor». A: Le vert & le brun deKairouan à Avignon, céramiques du X e au XV e siècle . Avinyó:Musées de Marseille: Réunion des Musées Nationaux, p.116-117.

FAURET, Aurélie (2002). «74. Coupe au cheval». A: DIGARD,Jean-Pierre (dir.). Chevaux et cavaliers arabes dans les artsd’Orient et d’Occident: Paris du 26 nov. 2002 au 30 mars2003 . París: Institut du Monde Arabe: Gallimard, p. 130.

FERNÁNDEZ, Emilio A. (1978). Cerámica hispanomusulmana de la

sala arqueológica de Ceuta. II . Técnica de cuerda seca . [S. l.]:Sala Municipal de Arqueología de Ceuta.

FERRANDIS, José (1935a ). Marfiles árabes de occidente . Vol. 1.Madrid: Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios yArqueólogos.

— (1935b ). «Marfiles hispanoárabes poco conocidos de lossiglos X y XI». Al-Andalus: Revista de las Escuelas de EstudiosÁrabes de Madrid y Granada [Madrid; Granada], vol. 3, fasc.1, p. 167-169.

— (1940). Marfiles árabes de occidente . Vol. 2. Madrid: CuerpoFacultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos.

FLORES, Isabel (2011). «La fabricación de cerámica islámica enAlmería: la loza dorada». Tudmı - r: Revista del Museo deSanta Clara [Múrcia], núm. 2, p. 9-28.

FLORS, Enric (coord.) (2009). Torre la Sal (Ribera de Cabanes,Castellón): Evolución del paisaje antrópico desde laprehistoria hasta el medioevo . Castelló: Diputació deCastelló. (Monografies de Prehistòria i ArqueologiaCastellonenques; 8)

FRESNEDA, Eduardo (1995). «Núm. 41. Ataifor del caballo».A: BERMÚDEZ, Jesús (coord.). Arte islámico en Granada:Propuesta para un Museo de la Alhambra: 1 de abril - 30 deseptiembre de 1995 . Granada: Patronato de la Alhambra y elGeneralife: Comares, p. 238-239.

— (2001). «Zafa con caballo». A: CÓRDOBA, Miguel (coord.).El esplendor de los Omeyas cordobeses: La civilizaciónmusulmana de Europa Occidental: Exposición en Mad ı - natal-Zahr - a ’ 3 de mayo a 30 de septiembre de 2001: Catálogode piezas . Granada: Fundación El Legado Andalusí, p. 175.

FUERTES, M.ª del Camino (2002). La cerámica califal del yacimientode Cercadilla, Córdoba . Sevilla: Junta de Andalucía.Consejería de Cultura. (Arqueología Monografías)

GALÁN, Ángel (2005). Marfiles medievales del Islam. Còrdova:

Publicaciones Obra Social y Cultural Cajasur.GARCÍA, Luisa (1987). «Representaciones de águilas en los

marfiles hispano-musulmanes de los siglos X y XI». A: IICongreso de Arqueología Medieval Española: Madrid,19-24 enero 1987 . Vol. II. Madrid: Asociación Española deArqueología Medieval, p. 669-676.

GISBERT, Josep A. (1986). «Arqueología árabe en la ciudadde Denia. Estado de la cuestión y perspectivas deinvestigación». A: ACÍN, José Luis (coord.). Actas del ICongreso de Arqueología Medieval Española . Vol. III.

Saragossa: Diputación General de Aragón. Departamentode Cultura y Educación, p. 181-200.

Pau Armengol

GISBERT, Josep A. (2003). «La producción cerámica en Daniya-Dénia- en el siglo XI». A: ABRAÇOS, Helder; DIOGO, JoãoManuel (coord.). Actas das 3.as Jornadas de CerâmicaM di l Pó M di l Mét d lt d

GÓMEZ-MORENO GONZÁLEZ, Manuel (1986). Medina Elvira. Facsímilde l’ed. de 1888. Granada: Grupo de Autores Unidos.

GÓMEZ-MORENO MARTÍNEZ, Manuel (1951). El arte árabe español



58

Medieval e Pós-Medieval: Métodos e resultados para o seuestudo: Tondela, 28 a 31 de outubro de 1997 . Porto: CâmaraMunicipal de Tondela, p. 61-77.

GISBERT, Josep A.; BURGUERA, Vicent (1988). «45. Ataifor en cuerdaseca». A: MARTÍNEZ, Néstor; INSTITUTO OCCIDENTAL DE CULTURA ISLÁMICA (coord). Exposición de arte, tecnología y literaturahispano-musulmanes: II Jornadas de Cultura Islámica, Teruel1988: Museo Provincial de Teruel, Septiembre-Octubre1988. Madrid: Al-Fadila: Instituto Occidental de CulturaIslámica, p. 97.

GOMES, Rosa Varela (1995). «Cerâmicas Muçulmanas, de Silves,dos séculos VIII e IX». A: Actas das 1.as Jornadas de CerâmicaMedieval e Pós-Medieval: Métodos e resultados para o seu

estudo: Tondela, 28 a 31 de outubro de 1992 . Porto: CâmaraMunicipal de Tondela, p. 19-32.

— (1998). «Contributo para o estudo das cerâmicas comdecoração a "verde e castanho" de Silves». A: DIOGO, JoãoManuel; ABRAÇOS Helder Chilra (coord.). Actas das 2.as Jornadas de Cerâmica Medieval e Pós-Medieval: Métodos eresultados para o seu estudo: Tondela, 22 a 25 de março de1995 . Porto: Câmara Municipal de Tondela, p. 43-55.

— (2003). Silves ( Xelb), uma cidade do Gharb Al-Andalus:A Alcáçova . Lisboa: Instituto Português de Arqueologia.

(Trabalhos de Arqueologia; 35)GÓMEZ MARTÍNEZ, Susana (1995). «La cerámica "verde y morado"

de Mértola (Portugal)». Arqueologia Medieval [Porto], núm.3, p. 113-132.

— (1996). «Cerámica islámica de Medinaceli». Boletín deArqueología Medieval [Madrid], núm. 10, p. 123-182.

— (1998a ). «A Cerâmica de Verde e Manganés do Castro daCola (Ourique)». A: DIOGO, João Manuel; ABRAÇOS HelderChilra (coord.). Actas das 2.as Jornadas de Cerâmica Medievale Pós-Medieval: Métodos e resultados para o seu estudo:Tondela, 22 a 25 de março de 1995 . Porto: Câmara Municipalde Tondela, p. 57-65.

— (1998b ). «A cerâmica no Gharb al-Ândalus». A: MACIAS,Santiago; TORRES, Cláudio (coord.). Portugal Islâmico: osúltimos sinais do Mediterrâneo . [S. l.]: Museu Nacional deArqueologia, p. 121-131.

— (2002a ). «A cerâmica em corda seca de Mértola». A:Cerâmica em corda seca de Mértola . Mértola: CampoArqueológico de Mértola, p. 7-37.

— (2002b ). «Catálogo». A: Cerâmica em corda seca de Mértola .Mértola: Campo Arqueológico de Mértola, p. 48-91.

, phasta los almohades. Arte mozárabe . Madrid: Plus Ultra. (ArsHispaniae: Historia Universal del Arte Hispánico; 3)

GUICHARD, Pierre (1990). Les musulmans de Valence et laReconquête ( XI e - XIII e siècles) . Vol. 1. Damasc: Institut Françaisde Damas.

— (1991). «La cerámica con decoración "verde y manganeso"».A: La cerámica islámica en la ciudad de Valencia. Estudios .Vol. II. València: Ajuntament de València, p. 69-95.

— (2000). «Al-Andalus du début du VIIIe à la fin du XIe siècle». A:DELPONT, Éric (dir.). Les Andalousies de Damas à Cordoue:Exposition présentée à l’Institut du monde arabe du 28novembre 2000 au 15 avril 2001. París: Hazan: Institut duMonde Arabe, p. 44-55.

GUTIÉRREZ, José M.ª (2001). «Intervención arqueológica deurgencia en la batería Duque de Nájera (Rota, Cádiz), 1996-1997». Anuario Arqueológico de Andalucía 1997 [Sevilla],vol. III, p. 116-127.

HUARTE, Rosario; LAFUENTE, Pilar (2001). «Los siglos X y XI enIsbiliya. Su caracterización cultural a través del registrocerámico». A: Actas del V Congreso de ArqueologíaMedieval Española: Valladolid, 22 a 27 de marzo de 1999 .Vol. 2. Valladolid: Junta de Castilla y León. Consejería deEducación y Cultura, p. 547-557.

IZQUIERDO, Ricardo (1986). «Tipología de la cerámicahispanomusulmana de Vascos (Toledo)». A: ZOZAYA, Juan(coord.). Segundo Coloquio Internacional de CerámicaMedieval en el Mediterráneo Occidental: Toledo 1981.Madrid: Ministerio de Cultura, p. 113-125.

JIMÉNEZ, Pedro; NAVARRO, Julio (1997). Platería 14: sobre cuatrocasas andalusíes y su evolución (siglos X - XIII) . Múrcia:Ayuntamiento de Murcia: Centro de Estudios Árabes yArqueológicos "Ibn Arabi". (Excavaciones Arqueológicas enla Ciudad de Murcia; 1)

KIRCHNER, Helena (1986). «Les safes dels estrats II i III deShadhfı-lah». A: ACÍN, José Luis (coord.). Actas del I Congresode Arqueología Medieval Española . Vol. IV. Saragossa:Diputación General de Aragón. Departamento de Cultura yEducación, p. 149-192.

— (1990). Étude des céramiques islamiques de Shadhf ı - lah(Setefilla, Lora del Río, Séville) . Lió: Université Lyon 2. Ecole desHautes Etudes en Sciences Sociales. Centre Interuniversitaired’Histoire et d’Archéologie Médiévales (Unité associée auC.N.R.S. nº 1000).

LLUBIÁ, Luis M. (1967). Cerámica medieval española . Barcelona:Labor.


LÓPEZ, Isabel; MARÍN, Carmen; MARTÍNEZ, Remedios; MATAMOROS,Consuelo (1994). Troballes arqueològiques al Palau de lesCorts . València: Corts Valencianes.

MOLINARI, Alessandra (1997). «Momenti di cambiamento nelleproduzioni ceramiche siciliane». A: DÉMIANS D’ARCHIMBAUD,Gabrielle (dir.). Actes du VI E Congrès de l’AIECM2: LaCéramique Médiévale en Méditerranée: Aix en Provence 13



59

MARTÍN, M.ª Luisa (1977). «Adornos metálicos en los caballos:pinjantes y aplicaciones». Archivo Español de Arte [Madrid],vol. 50, núm. 199, p. 297-312.

— (2004). La Colección de Pinjantes y Placas de ArnésMedievales del Instituto Valencia de Don Juan en Madrid .Madrid: Universidad Autónoma de Madrid: Instituto Valenciade Don Juan. (Colección de Estudios; 96)

— (2005). «Amuletos-talismanes para caballos, en forma decreciente, en la España medieval». Archivo Español de Arte [Madrid], vol. 78, núm. 309, p. 5-21.

MARTÍNEZ CAVIRÓ, Balbina (1978). Cerámica Española en elInstituto Valencia de Don Juan. Madrid: Instituto Valencia deDon Juan.

— (1991). Cerámica hispanomusulmana: Andalusí y mudéjar .Madrid: El Viso.

— (1999). «La cerámica hispanomusulmana». A: SÁNCHEZ-PACHECO, Trinidad (coord.). Cerámica Española . Madrid:Espasa Calpe, p. 91-134. (Summa Artis; 42)

MARTÍNEZ ENAMORADO, Virgilio (2009). «Orza de los leones y lospájaros». A: VIGUERA, María Jesús; VICERRECTORADO DE CULTURA Y RELACIONES INSTITUCIONALES DE LA UNIVERSIDAD DE MÁLAGA (coord.). Malaqa: entre Malaca y Málaga . Màlaga: Universidadde Málaga, p. 242-243.

MARTÍNEZ LILLO, Sergio (1985). «Plato con motivo zoomorfo deLayos (Toledo)». Al-Qantara: revista de Estudios Árabes [Madrid], vol. 6, fascs. 1-2, p. 491-502.

MATOS, José Luís de (1983). «Malgas árabes do Cerro da Vila».O Arqueólogo Português [Lisboa], sèrie IV, vol. I, p. 377-389.

— (1992). «Cerâmicas muçulmanas do Castelo de Silves».Arqueologia Medieval [Porto], núm. 1, p. 229-230.

MILLÁN, Juan A. (1987). «Estandartes medievales hispanos através de las fuentes iconográficas y escritas» A: II Congreso

de Arqueología Medieval Española: Madrid, 19-24 enero1987 . Vol. III. Madrid: Asociación Española de ArqueologíaMedieval, p. 13-21.

MIQUEL, Marina; SALA, Margarida (coord.) (1998). L’islam iCatalunya = Al-Isl - am wa Qa .tal - unı - yah. [S. l.]: Institut Catalàde la Mediterrània: Museu d’Història de Catalunya: Lunwerg.

MOLINARI, Alessandra (1995). «La produzione e la circolazionedelle ceramiche siciliane nei secoli X-XIII». A: EL HRAÎKI,Rahma; ERBATI, Elarbi. Actes du 5ème colloque sur lacéramique médiévale en Méditerranée occidentale: Rabat

11-17 novembre 1991. Rabat: Institut National des Sciencesde l’Archéologie et du Patrimoine, p. 191-204.

Céramique Médiévale en Méditerranée: Aix-en-Provence 13- 18 novembre 1995 . Ais de Provença: Narration, p. 375-382.

MORENO, Antonio (2004). «Actividad arqueológica preventiva

en la calle Antonio Maura nº 31 de Córdoba». AnuarioArqueológico de Andalucía 2004.1 [Sevilla], vol. Córdoba, p.830-836.

— (2006). «Actividad arqueológica preventiva en la calleMoriscos nº 12 de Córdoba». Anuario Arqueológico deAndalucía 2006 [Sevilla], vol. Córdoba, p. 775-788.

MUÑOZ, M.ª del Mar; FLORES, Isabel (2007). «La cerámicamedieval en los intercambios comerciales mediterráneos».A: SUÁREZ, Ángela (coord.). Almería: Puerta del Mediterráneo (ss. X - XII ) . [S. l.]: Junta de Andalucía, p. 51-98. (Monografíasdel Conjunto Monumental de la Alcazaba; 1)

NAVARRO, Julio (1986). La cerámica islámica en Murcia . Múrcia:Ayuntamiento de Murcia.

— (1991). Una casa islámica en Murcia: estudio de su ajuar (sigloXIII ) . Múrcia: Centro de Estudios Árabes y Arqueológicos "IbnArabi": Ayuntamiento de Murcia.

NAVARRO, Julio; ROBLES, Alfonso (1996). Liétor: Formas devida rurales en Šarq al-Andalus a través de una ocultación

de los siglosX

- XI

. Múrcia: Centro de Estudios Árabes yArqueológicos "Ibn Arabi": Ayuntamiento de Murcia. (SerieIslam y Arqueología; 2)

PASTOR, Javier (1993). «Observaciones sobre la arquitecturanaval». A: BERTI, Graziella; PASTOR, Javier; ROSSELLÓ-BORDOY,Guillem. Naves andalusíes en cerámicas mallorquinas .Palma de Mallorca: Direcció General de Cultura, p. 21-28.(Trabajos del Museo de Mallorca; 51)

PAVÓN, Basilio (1968). «Influjos occidentales en el Arte delCalifato de Córdoba». Al-Andalus: Revista de las Escuelas de

Estudios Árabes de Madrid y Granada [Madrid; Granada], vol.33, fasc. 1, p. 205-220.

— (1972). «La loza doméstica de Mad ı-nat al-Zahr -a’». Al- Andalus: Revista de las Escuelas de Estudios Árabes deMadrid y Granada [Madrid; Granada], vol. 37, fasc. 1, p. 191-227.

PÉREZ, Teresa (1994). Objetos e imágenes de Al-Andalus . Madrid:Agencia Española de Cooperación Internacional.

POZO, Indalecio (1991). «Un baño privado islámico en la calle Polo

de Medina (Murcia)». Verdolay: revista del Museo de Murcia [Múrcia], núm. 3, p. 79-94.

Pau Armengol

PUERTAS, Rafael (1982-83). «Cerámica de cuerda seca en Málaga.Aspectos tipológicos». Mainake [Màlaga], núms. 4-5, p. 265-280.

potier: Les faïences à reflets métalliques: Lyon, musée desBeaux-Arts, 2 mars - 22 mai 2002 . París: Museé des Beaux-Arts de Lyon: Réunion des Musées Nationaux, p. 66-115.



60

— (1989). La Cerámica Islámica de cuerda seca en La Alcazabade Málaga . Màlaga: Ayuntamiento de Málaga.

— (2001). «La memoria de las formas cerámicas en la Alcazabade Málaga». Mainake [Màlaga], núm. 23, p. 219-242.

RAMÍREZ, Juan A.; CHUMILLAS, Alfonso; BAÑOS, José (1997).«Excavaciones en el atrio de la Iglesia de San Lázaro Obispo,de Alhama de Murcia». Memorias de Arqueología [Múrcia],núm. 6, p. 557-581.

RAMMAH, Mourad (2002). «77. Plat au cavalier». A: D IGARD,Jean-Pierre (dir.). Chevaux et cavaliers arabes dans les artsd’Orient et d’Occident: Paris du 26 nov. 2002 au 30 mars2003 . París: Institut du Monde Arabe: Gallimard, p. 131.

RETUERCE, Manuel (1984). «La cerámica islámica de Calatalifa.Apuntes sobre los grupos cerámicos de la Marca Media».Boletín del Museo Arqueológico Nacional [Madrid], vol. 2,núm. 1, p. 117-136.

— (1986). «Cerámica islámica de la "Cidade das rosas", Serpa(Portugal)». A: ZOZAYA, Juan (coord.). Segundo ColoquioInternacional de Cerámica Medieval en el MediterráneoOccidental: Toledo 1981. Madrid: Ministerio de Cultura, p.85-92.

— (1998). La cerámica andalusí de la Meseta . Madrid: CRAN.

RETUERCE, Manuel; ZOZAYA, Juan (1986). «Variantes geográficasde la cerámica omeya andalusí: los temas decorativos». A:Atti del III Congresso Internazionale: La ceramica medievalenel Mediterraneo Occidentale : Siena 8-12 ottobre 1984 -Faenza 13 ottobre 1984 . Florència: All’Insegna del Giglio, p.69-128.

— (1991). «Variantes y constantes en la cerámica andalusí».A: SILVA, Luis Alves da; MATEUS, Rui (coord.). Actas doIV Congresso Internacional: A cerâmica medieval noMediterrâneo Ocidental: Lisboa, 16-22 de novembro 1987 .Mértola: Campo Arqueológico de Mértola, p. 315-322.

RODRÍGUEZ, Antonio; MORALEDA, Alberto (1984). Cerámicasmedievales decoradas de Talavera de la Reina . Talavera dela Reina: [s. n.].

ROMO, Ana S.; VARGAS, Juan Manuel; GARCÍA, M.ª Isabel (1991).«Excavación de urgencia en el solar plaza de San Francisco12, Álvarez Quintero 34-36 (Sevilla)». Anuario Arqueológicode Andalucía 1989 [Sevilla], vol. III, p. 465-474.

ROSE-ALBRECHT, Jeannette (2002). «Les productions de

l’Occident, la diffusion des innovations techniques». A:ROSE-ALBRECHT, Jeannette (coord.). Le calife, le prince et le

ROSSELLÓ-BORDOY, Guillem (1978a ). Decoración zoomórfica enlas Islas Orientales de al-Andalus . Palma de Mallorca: Cort.

— (1978b ). Ensayo de sistematización de la cerámica árabeen Mallorca . Palma de Mallorca: Diputación Provincial deBaleares. Instituto de Estudios Baleáricos.

— (1980). «La céramique arabe à Majorque (Problèmeschronologiques)». A: DÉMIANS D’ARCHIMBAUD, M lle Gabrielle;PICON, M. Maurice (coord.). Actes du Colloque internationalNº 584: La céramique médiévale en Méditerranéeoccidentale, X e - XV e siècles: Valbonne, 11-14 septembre1978 . París: Centre National de la Recherche Scientifique,p. 297-309.

— (1981). «Elementos decorativos en la cerámica árabe de lossiglos X y XI». A: Actas de las Jornadas de Cultura Árabee Islámica: Madrid, 24-28 abril de 1978 . Madrid: InstitutoHispano-Árabe de Cultura, p. 271-276.

— (1987). «Algunas observaciones sobre la decoracióncerámica en verde y manganeso». Cuadernos de Mad ı - natal-Zahr - a ’ [Còrdova], núm. 1, p. 125-137.

— (1992a ). «31. Ataifor de la nave». A: DODDS, Jerrilynn D.(cur.). Al-Andalus: las artes islámicas en España: Exposición,Granada, la Alhambra, 18 marzo-7 junio 1992; Nueva York,

The Metropolitan Museum of Art, 1 julio-27 septiembre1992 . Nova York: The Metropolitan Museum of Art; Madrid:El Viso, p. 238-239.

— (1992b ). «La cerámica en al-Andalus». A: DODDS, Jerrilynn D.(cur.). Al-Andalus: las artes islámicas en España: Exposición,Granada, la Alhambra, 18 marzo-7 junio 1992; Nueva York,The Metropolitan Museum of Art, 1 julio-27 septiembre1992 . Nova York: The Metropolitan Museum of Art; Madrid:El Viso, p. 97-103.

— (1993). «La decoración de los ataifores hallados en Pisa». A:

BERTI, Graziella; PASTOR, Javier; ROSSELLÓ-BORDOY, Guillem.Naves andalusíes en cerámicas mallorquinas . Palma deMallorca: Direcció General de Cultura, p. 43-67. (Trabajos delMuseo de Mallorca; 51)

— (1995). «La céramique verte et brune en al-Andalus du Xe au XIIIe siècle». A: Le vert & le brun de Kairouan à Avignon,céramiques du X e au XV e siècle . Avinyó: Musées de Marseille:Réunion des Musées Nationaux, p. 105-109.

— (1998). «54. Safa de la nau». A: MIQUEL, Marina; SALA,Margarida (coord.). L’islam i Catalunya. Catàleg = Al-Isl - a m

wa Qa .t al - u nı - yah. [S. l.]: Institut Català de la Mediterrània:Museu d’Història de Catalunya: Lunwerg, p. 69-70.


ROSSELLÓ-BORDOY, Guillem (1999). «Reflexiones sobre un Ensayode sistematización… y otras historias». Arqueología yTerritorio Medieval [Jaén], núm. 6, p. 17-28.

TORRES BALBÁS, Leopoldo (1949). Arte Almohade. Arte nazarí.Arte mudéjar . Madrid: Plus Ultra. (Ars Hispaniae: HistoriaUniversal del Arte Hispánico; 4)

V É F d (1985) L Al b d B d j H ll



61

— (2002). El ajuar de las casas andalusíes . Màlaga: Sarriá.

— (2009). «La cerámica de Málaga». A: VIGUERA, María Jesús;

VICERRECTORADO DE CULTURA Y RELACIONES INSTITUCIONALES DE LA UNIVERSIDAD DE MÁLAGA (coord.). Malaqa: entre Malaca yMálaga . Màlaga: Universidad de Málaga, p. 129-146.

ROSSER, Pablo (1994). «La ciudad de Alicante y la arqueologíadel poblamiento en época medieval islámica». LQT:Patrimonio Cultural de la Ciudad de Alicante [Alacant], núm.2, p. 111-146.

RUIZ, Liborio (2004). «VIII Campaña de excavaciones arqueológicasen el cerro del castillo de Yecla, Murcia (1997)». Memorias deArqueología: Región de Murcia [Múrcia], núm. 12, p. 665-707.

SALADO, Juan Bautista (2004). «Primeras evidencias arqueológicasen Castro del Río. Resultados de la intervención arqueológicapuntual en el interior del castillo de Castro del Río, Córdoba».Anuario Arqueológico de Andalucía 2004.2 [Sevilla], vol.Córdoba, p. 344-361.

SALINAS, M.ª Elena (2012). La cerámica islámica de MadinatQurtuba de 1031 a 1236: Cronotipología y centros deproducción. Còrdova: Universidad de Córdoba. [Tesi Doctoral]

SOLER DEL CAMPO, Álvaro (1990). «El armamento en épocaomeya». A: Madrid del siglo IX al XI . Madrid: Consejería deCultura, p. 171-188.

SOLER FERRER, M.ª Paz (1988). Historia de la Cerámica Valenciana .Vol. II. València: Vicent García.

— (1991). «La cerámica con decoración de cuerda seca». A: Lacerámica islámica en la ciudad de Valencia. Estudios . Vol. II.València: Ajuntament de València, p. 97-114.

— (1992). «28. Zafa con caballo». A: DODDS, Jerrilynn D. (cur.). Al-Andalus: las artes islámicas en España: Exposición,Granada, la Alhambra, 18 marzo-7 junio 1992; Nueva York,The Metropolitan Museum of Art, 1 julio-27 septiembre1992 . Nova York: The Metropolitan Museum of Art; Madrid:El Viso, p. 234-235.

SOMÉ, Pilar; HUARTE, Rosario; TABALES, Miguel Ángel; POZO,Florentino; OLIVA, Diego (1999). «Secuencia estratigráficaevolutiva del edificio sito en c/ Conde de Ibarra nº 18,Sevilla». Anuario Arqueológico de Andalucía 1995 [Sevilla],vol. III, p. 480-490.

TORRES, Nádia (2011). O desenho na cerâmica islâmica deMértola . Mértola: Campo Arqueológico de Mértola.

VALDÉS, Fernando (1985). La Alcazaba de Badajoz: I . Hallazgosislámicos (1977-1982) y testar de la Puerta del Pilar . Madrid:Ministerio de Cultura.

VALDÉS, Fernando; CORTÉS, Rodrigo; DÍAZ, Susana; DURÁN,Francisco Javier; SORDO, Esther (2001). «La cerámicaandalusí de la ciudad de Badajoz. Primer período (siglosIX-XII), según los trabajos en el antiguo hospital militar yen el área del aparcamiento de la c/ de Montesinos», enLACERDA, Manuel; SOROMENHO, Miguel; RAMALHO, Maria deMagalhães, LOPES, Carla (coord.). Garb: Sítios Islâmicos doSul Peninsular = Garb: Sitios Islámicos del Sur Peninsular .Lisboa: Ministério da Cultura. IPPAR/DE; Mèrida: Junta deExtremadura. Consejería de Cultura, p. 377-399.

ZOZAYA, Juan (1976). «Algunas observaciones en torno a la ermitade San Baudelio de Casillas de Berlanga». Cuadernos de laAlhambra [Granada], vol. 12, p. 307-338.

— (1980). «Aperçu général sur la céramique espagnole». A:DÉMIANS D’ARCHIMBAUD, Mlle Gabrielle; PICON, M. Maurice(coord.). Actes du Colloque international Nº 584: Lacéramique médiévale en Méditerranée occidentale, X e - XV e siècles: Valbonne, 11-14 septembre 1978 . París: CentreNational de la Recherche Scientifique, p. 265-296.

— (1981). «Aproximación a la cronología de algunas formas

cerámicas de época de taifas». A: Actas de las Jornadasde Cultura Árabe e Islámica: Madrid, 24-28 abril de 1978 .Madrid: Instituto Hispano-Árabe de Cultura, p. 277-286.

— (1983). «Excavaciones en la fortaleza de Qalcat cAbd-al-Salam (Alcalá de Henares, Madrid)». Noticiario arqueológicohispánico [Madrid], vol. 17, p. 411-522.

— (2001). «Pyxis con Tejido». A: CÓRDOBA, Miguel (coord.).El esplendor de los Omeyas cordobeses: La civilizaciónmusulmana de Europa Occidental: Exposición en Mad ı - natal-Zahr - a ’ 3 de mayo a 30 de septiembre de 2001: Catálogode piezas . Granada: Fundación El Legado Andalusí, p. 266.

— (2010). «Militares en iluminaciones y marfiles: una visión delejército califal». Cuadernos de Mad ı - nat al-Zahr - a ’ [Còrdova],núm. 7, p. 43-63.

— (2011). «Símbolos». A: Os signos do quotidiano: gestos,marcas e símbolos no al-Ândalus . [S. l.]: Campo Arqueológicode Mértola, p. 11-21.





Algunes notes sobre la safa de corda seca totaltrobada a Sant Jaume de Fadrell

Claire Déléry

Claire Déléry

Aquesta safa és l’única ceràmica quasi sencera trobada aSant Jaume de Fadrell, i l’única amb decoració de corda

cianes o andalusines conegudes.2 A més, mereix serdestacat el fet d’haver aparegut en un ancoratge marí.

La safa en el seu context regional



64

seca total. Gràcies a l’estudi de Pau Armengol coneixemque la majoria de les peces del mateix context estaven

molt fragmentades i que, llevat d’excepcions, eren d’úsdomèstic i sense vidriar. Es tracta, doncs, d’un exemplarexcepcional, tant pel seu estat de conservació com perser l’únic amb vidriat policrom. Sabem a més que teniaun alt valor per als seus propietaris, perquè una vegadatrencat va ser reparat amb grapes.

La safa és també una peça especial dins del marc regio-nal, perquè excepte a la ciutat de València, on es con-centren la majoria d’aquest tipus de troballes, són moltpocs els plats de corda seca total descoberts fins avui.En tot aquest territori, les safes de corda seca total sónceràmiques molt escasses dins dels aixovars. Els exem-plars trobats procedeixen de contextos urbans, o de llocsdestacats pel seu paper rector en el territori.

Aquesta peça no s’aparta del tot dels plats de corda secatotal coneguts en el marc regional, encara que les pecesd’aquesta tècnica de València —entre altres les trobades

al Palau de Parcent i en els carrers d’En Gil, Joan deVila-rasa i Carabasses—1 no tinguen doble anell i carenaalta. A pesar d’aquestes diferències morfològiques, PauArmengol ha vist semblances entre el motiu de l’au deles peces valencianes i el d’aquesta safa de Sant Jaumede Fadrell. Altres safes amb aquesta tècnica s'han trobaten les recents excavacions de l’Alcassaba d’Onda, en unabocador la formació del qual podria datar-se a finals delsegle XI o començaments del segle XII. Aquestes peces

tampoc porten el característic perfil del de Sant Jaumede Fadrell i els seus motius són igualment distints. Aixídoncs, encara que semblant a altres peces de la mateixazona geogràfica, el nostre plat continua sent únic pel seuperfil i motiu central.

Ignorem el seu lloc de producció, ja que cap peça ambperfil o motiu semblant s'ha trobat a terrisseries valen-

No hi ha que descartar doncs que haja arribat a Fadrellper via marítima, des d’un lloc de producció costaner.

Pel que sabem, quasi totes les terrisseries que han pro-duït corda seca total en època medieval eren urbanes.Onda i Sant Jaume de Fadrell són poblacions d’una certaimportància a la regió, per la qual cosa les troballes deproduccions urbanes en aquests llocs són un testimonide les seues relacions amb les grans ciutats, «capitals»polítiques i econòmiques andalusines.

S’han subratllat les semblances morfològiques, molt es-

tretes, entre els plats de Sant Jaume de Fadrell, els dedecoració en verd i manganès trobats al pou 1 de SantaCatalina de Mallorca i els bacini de l’església de San Pieroa Grado de Pisa. És de notar que a San Piero a Grado tam-bé hi ha un bacino de corda seca total amb doble anell,sanefa de bandes verticals de colors alterns i carena alta,ara bé, la seua vora és exvasada, tret que no trobem a lapeça de Sant Jaume.3

La datació d’aquestes peces, que mantenen tan estre-tes semblances amb el perfil de la safa de Sant Jaume,és encara molt discutida.4 Els bacini se solen datar enfunció de la construcció dels edificis en què s’insereixen.D’aquesta manera, els de San Piero a Grado s’atribueixena finals del segle X - primer quart del segle XI. No obstantaixò, allí i al pou 1 de Santa Catalina existeixen igualmentplats de corda seca total amb el motiu del polígon este-lat, típic dels contextos andalusins de finals del segle XI

- primera meitat del segle XII. Ens referim, per exemple,

1. Vegeu p. e. La cerámica islámica en la ciudad de Valencia. Tom I . Catálogo .

A. Bazzana (dir.). València, 1983.

2. A València només coneixem una terrisseria, d’època almohade, produintceràmiques de corda seca parcial, la del carrer Sagunt, vegeu PASCUAL,J.; ARMENGOL, P.; GARCÍA VILLANUEVA, M. I.; ROCA, L. i RUIZ, E., «Laproducción almohade de Valencia: la alfarería de la Calle Sagunto». VIII Con- greso internacional de cerámica medieval en el Mediterráneo . Tom I. CiudadReal: Asociación Española de Arqueología Medieval, 2009.

3. BERTI, G. i TONGIORGI, L., «I bacini ceramici medievali delle chiese di Pisa»Cuaderni di cultura materiale , 3. Ed. L’Erma di Bretschneider. Roma, 1981,cat. 63.

4. AZUAR, R., «Una necesaria revisión de las cerámicas andalusíes halladasen Italia». Arqueología y territorio medieval , 12.1, 2005; BERTI, G. i GARCÍAPORRAS, A., «A propósito de "Una necesaria revisión de las cerámicas an-

dalusíes halladas en Italia"». Arqueología y territorio medieval , 13.1, 2006.


a les conegudes peces de Mértola, Lisboa, Almeria, etc.Per això sorgeixen discrepàncies sobre la cronologia delsbacini de Pisa i Mallorca, i per tant dels paral·lels morfolò-gics de la safa de Sant Jaume de Fadrell

Tant l’absència d’elements de cronologia «absoluta» perals contextos de Sant Jaume de Fadrell, com les discre-pàncies existents sobre la datació dels seus paral·lels ila falta de concordances exactes amb les peces produï-



65

gics de la safa de Sant Jaume de Fadrell.

Tal com ha apuntat Pau Armengol, safes de corda seca to-

tal amb carena alta i sanefa de bandes verticals es trobensovint a excavacions de distintes ciutats costaneres delSud d’al-Andalus , entre altres Mértola, Màlaga i Almeria.Algunes d’aquestes procedeixen de les terrisseries al-merienses de la primera meitat del segle XII.5 Altres ambles mateixes característiques també es van produir a laterrisseria de la Casa de los Tiros de Granada en un mo-

ment mal definit (finals del segle XI - principis del segleXII

).6

Ara bé, cap d’aquestes peces porta doble anell, perla qual cosa no es poden relacionar directament amb lasafa de Sant Jaume de Fadrell, malgrat que totes tenencarena alta i motius de bandes de colors alterns. A Múr-cia, s’han trobat plats de corda seca total amb doble anell,un amb carena alta i sanefa de bandes verticals, per la

qual cosa bé podria també relacionar-se amb el de SantJaume de Fadrell, encara que la seua datació i el seu llocde producció estiguen encara per precisar.7

la falta de concordances exactes amb les peces produïdes en les terrisseries andalusines conegudes, dificultal’adscripció temporal d’aquesta safa. No obstant això, talcom s'ha apuntat s’inscriu, tant per alguns trets del seuperfil (el doble anell) com pel seu motiu central (au sobrecavall), dins d’un desenvolupament evolutiu les arrels delqual es troben en la ceràmica vidriada en verd i manganèsde finals de l’època califal (finals del segle X - principis delsegle XI). I atès que la tècnica de corda seca total no exis-teix en moments anteriors als disturbis o fitna , iniciada en1009, resulta almenys indiscutible que no pot ser anterioral període de taifes.8

5. FLORES ESCOBOSA, I.; MUÑOZ MARTÍN, M. M. i LIROLA DELGADO,J., «Las producciones de un alfar islámico en Almería». Arqueología y territorio medieval , 6, 1999, p. 231, fig. 9.32; FLORES ESCOBOSA, I., «Lafabricación de cerámica islámica en Almería: la loza dorada». Tudmir , 2,2011, p.12, làm. 3c.

6. Sobre la terrisseria de la Casa de los Tiros vegeu: RODRÍGUEZ AGUILERA,A., «Un centro productor urbano de cerámica postcalifal (ss. XI-XII) en Anda-lucía oriental. El alfar de la casa de los Tiros». La céramique médiévale enMéditerranée. Actes du 6ème Congrès , Aix-en-Provence, novembre 1995 .Ais de Provença, 1997.RODRÍGUEZ AGUILERA, A., «Estudio de las producciones postcalifales delalfar de la casa de los Tiros (Granada). Siglo XI-XII». Arqueologia Medieval ,6, 1999. Les peces de què parlem són inèdites. Uns dibuixos i fotos es vanpresentar en el catàleg de la meua tesi (vegeu DÉLÉRY, C., Dynamiqueséconomiques, sociales et culturelles d’al-Andalus à partir d’une étude de lacéramique de cuerda seca . Tesi doctoral inèdita, sota la direcció de C. Picard.Université Toulouse le Mirail, 2006).

7. Es tracta de peces inèdites trobades en les excavacions del carrer Oliver idel garatge Villar. A falta de la publicació dels seus contextos resulta difícilprecisar la cronologia. Els informes inèdits d’aquestes excavacions es trobenal Servicio de Patrimonio de la Región de Murcia . Vegeu també MANZANOMARTÍNEZ, J., «Memoria preliminar de los trabajos arqueológicos realizadosen el subsuelo de la actual plaza de Europa (Antiguo Garaje Villar). Ciudadde Murcia». Memorias de Arqueología , vol. 3. Múrcia, 1995; DÉLÉRY 2006,cat. Murcia096 i Murcia097. Cal ressaltar que la peça descoberta al garatgeVillar es trobava en el mateix context que una altra amb decoració esgrafiadasobre manganès i amb fragments de plats amb vidriat verd fosc a l’exterior,vidriat verd més clar a l’interior i peu amb anell alt sense vidriar. La tècnicade l’esgrafiat sobre manganès apareix a mitjan s. XII, la qual cosa ens ajuda a

datar la safa de corda seca, amb una data ante quem de mitjans del s. XII.

8. Peces amb decoració de corda seca parcial es troben a molts llocs d’èpocacalifal (segona meitat del s. X - principis del s. XI). Per contra, cap fragment decorda seca total s’ha trobat en els nivells califals dels llocs amb una ocupacióben definida, tal com ho és el més emblemàtic de tots: Madinat al-Zahra , laciutat palatina dels califes omeies de Còrdova, destruïda arran de la fitna de1010. En canvi, la seua presència està ben testificada en la majoria de lesgrans ciutats que van actuar com a capitals de les taifes del nord d’al-Andalus ,per exemple a Toledo i en tot l’altiplà central, en un moment previ a la con-questa d’aquesta zona per les tropes cristianes en l’últim quart del segle XI.Sobre el context polític i cultural en què apareix la tècnica de corda secatotal vegeu algunes hipòtesis a ACIÉN ALMANSA, M., «La cerámica enAl-Andalus. Problemas y perspectivas». III Jornadas cerâmica medieval epós medieval . Tondela, 2000; ACIÉN ALMANSA, M., «Del estado califal a losestados taifas. La cultura material». Actas del V Congreso de ArqueologíaMedieval Española . Vol. 2. Junta de Castilla y León. Consejería de Educación

y Cultura, 2001.

Claire Déléry

La safa que tractem és excepcional pel seu complex i

El motiu central de la safa de Sant Jaume de Fadrell vist des d’una pers-pectiva històrica



66

aconseguit motiu central de l’au i el cavall. Ho és, igual-ment, per la seua perfecció tècnica, perquè podem com-

provar que quasi no s’han corregut els vidriats. La terris-seria que el va produir tenia una mestria total en aquestatècnica de la corda seca, apareguda a al-Andalus en el s.XI. La composició, prou complexa i ben equilibrada, com-porta l’existència de patrons previs realitzats per obrersespecialitzats. Aquesta tècnica, a més de satisfer funcionsartístiques i expressives, impermeabilitza el suport, possi-bilitant la funció pràctica de poder contenir aliments.

L’au sobre el cavall

El motiu central representa un cavall que pareix guiat peruna au. Ara bé, encara que es mantinga en alguns detallsel naturalisme, aquest està absent en molts altres, comen els colors i els detalls morfològics del cavall.9 De to-tes maneres, la irrealitat de l’escena cal interpretar-la deforma simbòlica, encara per aclarir, i sempre dins del seucontext cultural.

Un motiu semblant es troba en una safa califal d’Elvira,avui custodiada al Museo Arqueológico de Granada (inv.CE00855). Es tracta d’una peça molt interessant per al’estudi del procés d’islamització d’al-Andalus en èpocaomeia, que va comprendre múltiples aspectes de la vida.Investigacions molt noves es dediquen avui a l’estudi dela creació d’una nova societat: la societat andalusina enels segles IX i X, que va comportar l’adopció d’una nova

llengua —l’àrab—, i en el camp de la cultura material,l’adopció de noves formes, usos i referències iconogràfi-ques i simbòliques que s’afegirien a les existents.

Juan Zozaya ha investigat la utilització en època emiral detècniques decoratives procedents del món abbàssida so-bre les formes ceràmiques heretades del món tardoantic.A finals de l’emirat i principis del califat es fa un pas més

en l’adopció de tècniques decoratives (vidriats policromsi corda seca parcial) i repertoris iconogràfics nous. Les ex-cavacions dutes a terme a la ciutat de Pechina (Almeria)

van posar de manifest aquesta evolució.10 En les cerà-miques amb vidriat policrom «verd i manganès» d’èpocacalifal, igual que en les ceràmiques de corda seca parcial,

9. La part superior del cap es troba restaurada i, de totes maneres, està dibui-

xada (o no dibuixada) de forma estranya.

10. CASTILLO GALDEANO, F. i MARTÍNEZ MADRID, R., «Estudio de los ma-teriales cerámicos de Bayyana (Pechina, Almería)». Anuario arqueológicode Andalucía , 1991. Tom I. Sevilla, 1993; CASTILLO GALDEANO, F. i MAR-TÍNEZ MADRID, R., «Producciones cerámicas en Bayyana». La cerámicaaltomedieval en el Sur de Al-Andalus . Antonio Malpica Cuello ed. Mono-grafía de Arte y Arqueología, núm. 19. Universidad de Granada. Grana-da, 1993; ACIÉN ALMANSA, M.; CASTILLO GALDEANO, F. i MARTÍNEZMADRID, R., «Excavación de un barrio artesanal de Bayyana (Pechina,

Almería)». Archéologie islamique . Vol. 1. 1990.

Detall d'un dels penjolls en forma de creixent.


sorgeix per primera vegada un mostrari iconogràfic clara-ment relacionat amb les produccions de l’Orient islàmic,fins llavors inèdit a al-Andalus . La safa amb l’escena del’au i el cavall d’Elvira pertany a aquest món nou de tèc-

sol atribuir a època califal.16 L’escena del cavall i l’au delplat d’Elvira ja es va posar en relació amb el teixit d’Oña.Es tracta d’un tipus estereotipat a què s’associa un sig-nificat precís. S’identifica, a pesar de les variants, per al-



67

niques i iconografia que es difonen en la societat andalu-sina d’època califal. El motiu de la safa de Sant Jaumede Fadrell és un altre cas d’un tema desenvolupat en elsegle X i reprès amb una tècnica nova d’època de taifes.És un exemple, entre molts, de la permanència de laiconografia califal en èpoques posteriors.

En la cultura material andalusí, i en general en la culturamaterial islàmica medieval, l’escena del cavall conduït peruna au,11 o del cavall sols,12 és poc freqüent.13 És comuna,però, l’escena del genet caçant amb una au de falconeria.

El primer tema es troba en altres peces, com a l’esmen-tada safa d’Elvira i al teixit descobert a Oña.14 La dataciód’aquest últim és encara objecte de discussió,15 però se

guns detalls sempre presents: no hi ha genet, el cavallestà guarnit i pentinat, i l’au pareix guiar el cavall.

A Oña hi ha dues versions del model, segons l’arregla-ment de la cua del cavall i la posició de l’au alçant el volo estàtica.17

En el cas de la peça d’Elvira el cavall té la cua amb nuc iadorn trífid, mentre que a la safa de Sant Jaume de Fa-drell la cua del cavall pareix trenada.

J. Zozaya ha proposat una interpretació simbòlica de l’es-

cena. Per a ell es tractaria de l’ànima del difunt camí al pa-radís.18 Es compartisca o no tal interpretació, la cosa certaés que la repetició del motiu en distints suports mostraque té un significat precís dins de la cultura andalusina,i el fet de trobar-se sobre peces de diferent cronologiatambé manifesta que es tracta d’un símbol perdurable.11. A la safa d’Elvira queda clar que l’au està guiant el cavall en portar les regnes

amb el bec.12. És molt coneguda la safa d’època califal en verd i manganès amb el mo-

tiu d’un cavall del Museo Arqueológico Provincial de Córdoba (inv. MA/ MV/2001) (vegeu p. e. a CANO PIEDRA, C., La cerámica verde-manganesode Madinat al-Zahra . Granada: El Legado andalusí, 1996, làm. VII, p. 132).Un altre plat d’època califal en verd i manganès amb un excepcional motiu

de cavall ha estat trobat a Còrdova (vegeu BAREA PAREJA, V., «Un sectorde arrabal oriental en la Córdoba califal. Propuesta de tipología cerámica».Antiquitas , 2010, núm. 22, làm. 18, p. 175). Ambdós cavalls, així com el dela peça d’Elvira, tenen les potes més apartades en negre i les potes méspròximes en verd. Així es dóna una sensació de volum i de perspectiva. Encanvi, a la safa de Sant Jaume de Fadrell les potes negres són les davante-res i les verdes les posteriors.

13. Una altra variant molt interessant és la d’un cavall portant damunt un animal,que pot ser un guepard en compte d’una au. Podem veure aquest motiua diverses safes d’estil «Nishapur», una custodiada al Cleveland Museumof Art (inv. 1959.249), una altra a l’Asian Art Museum of San Francisco (inv.B68P7) (FROOM, A., Persian ceramics: from the collections of the Asian ArtMuseum. San Francisco: Asian Art Museum of San Francisco , 2008, p. 48-9). Vegeu també sobre aquest tema una safa d’estil «Nishapur», amb cavall,genet i un altre animal semblant al de les peces anteriors a HAUSER, H. iWILKINSON, C., «The Museum’s excavations at Nishapur». Bulletin of the

Metropolitan Museum of Art , abril 1942, p. 116. En alguns ivoris siciliansdel segle XII hi ha representacions de cavalls amb genet i au o amb guepard.El pot del Louvre MAO 441 porta ambdós motius que estarien relacionatsamb temes cinegètics. Sobre la caça amb guepard vegeu Al-Mansur’s bookOn hunting . T. Clark, M. Derhalli (trad.). Aris and Phillips Ltd, 2001, p. 48-52;Ibn Manglî, De la chasse . F. Viré (trad.). París: Sindbad, 1984, p. 92-105.

14. CASAMAR, M.; ZOZAYA, J., «Apuntes sobre la yuba funeraria de la cole-giata de Oña (Burgos)». Boletín de Arqueología Medieval , 5 , 1991, p. 49.Vegeu també sobre aquest teixit: LÁZARO LÓPEZ, A., «Las ricas telashalladas en la Iglesia Parroquial de Oña». Boletín de la Institución FernánGonzález , 2n semestre, 1969, any 4 [8], núm. 173, p. 394-6. MARCOS MA-RÍN, F., «El legado árabe de la épica hispánica». Nueva revista de filologíahispánica . Tom XXX, núm. 2, 1981; MARCOS MARÍN, F., «Una nota sobreépica e iconografía». Revista de Filología Románica . Vol. II. 1984.

15. MAKARIOU, S., «Quelques réflexions sur les objets au nom de cAbd al-Ma-

lik ibn al-Mansûr». Archéologie Islamique , núm. 11. 2001.

16. CASAMAR i ZOZAYA 1991; MARCOS MARÍN 1984 i 1986; i PARTEARRO-YO LACABA, C., «Estudio histórico-artístico de los tejidos de al-Andalus yafines». Revista y del Instituto del Patrimonio Histórico Español , n° 5. 2005.

17. MARCOS MARÍN 1984, p. 235; CASAMAR, ZOZAYA 1991, p. 49.18. CASAMAR i ZOZAYA, 1991, p. 49; ZOZAYA, J., «Iconografía omeya». El

califato de Córdoba . J. L. del Pino (coord.) Còrdova: Ayuntamiento de Cór-

doba, 2002.

Claire Déléry

La cua i la crin

Els cavalls de Sant Jaume de Fadrell, Elvira i Oña es tro-ben guarnits i pentinats Estan preparats per ser muntats

La cadira

Les cadires del cavall d’Elvira i d’alguns del Beat de Giro-na tenen forma semblant La de Sant Jaume de Fadrell

El cavall guarnit



68

ben guarnits i pentinats. Estan preparats per ser muntats,inclús per anar al combat. Tots porten la cua pentinada.

La cua del cavall d’Elvira porta nuc i adorn trífid, divisióque està subratllada per l’ús de dos colors. Una mane-ra de pentinat prou semblant es veu a l’exemplar d’Oña(aquesta vegada l’adorn pareix bífid). Es troba també elmateix adorn en els cavalls muntats dels ivoris califalsi les miniatures mossàrabs, per exemple en un pot delVictoria and Albert Museum (datat en 969/970, inv. 368-1880), en un altre del Louvre (cap a 970, inv. OA 2774),a l’arqueta de Leyre del Museo de Navarra de Pamplona (cap a 1005) i al Beat de Girona (975).19 Alguns dels cava-llers respectius porten en el seu puny aus de falconeria,encara que no sempre, perquè altres el que porten sónarmes. Diferent dels cavalls anteriors, el de Sant Jaumede Fadrell porta una cua que pareix trenada, que tambésembla l’arreglament d’un dels cavalls d’Oña.

Resumint, les cues dels cavalls dels plats d’Elvira, deSant Jaume de Fadrell i del teixit d’Oña porten pentinats

semblants a altres amb genet d’època califal. Juan Zo-zaya pensa que cada tipus de pentinat pot ser caracte-rístic d’una unitat militar de cavallers que permetria di-ferenciar-les.20 En el cas de les safes que estudiem ésimportant subratllar que aquests pentinats poguerentindre una connotació semblant, encara que el cavallerno estiga present. Per tant, no hem de descartar que eltipus del cavall i l’au es relacione amb el món de la guer-ra, o jih - ad menor, que comporta un vessant espiritual.

Els cavalls d’Elvira i de Sant Jaume de Fadrell també por-ten les crins pentinades amb flocs ben repartits. És difícilveure aquesta classe de detall en els ivoris califals, encanvi es noten molt bé al Beat mencionat.

na tenen forma semblant. La de Sant Jaume de Fadrellés de color negre com les potes davanteres del cavall, té

també dues borrenes, a les quals pareix agafar-se l’au.21 Dissortadament, la comparació d’aquestes cadires ambles dels ivoris andalusins no resulta fàcil, tant per les seuesreduïdes dimensions o perquè de vegades romanen ocul-tes darrere del cos del genet.

Arreus i guarnicions

Els arreus del cavall de Sant Jaume de Fadrell portenaplics circulars. Guarnicions semblants es distingeixen

en alguns cavalls del Beat de Girona, així com en els cin-turons dels seus cavallers; també figuren en els cavallsdel Sudari de Sant Llàtzer d’Autun. Encara que siguen po-ques les guarnicions apreciables en els ivoris, es veuenclarament xapes circulars en les muntures de l’arquetade Leyre. En aquesta peça adornen tant el pitral com larabasta i la cabeçada, a més dels cinturons d’alguns ge-nets. A la peça de Sant Jaume de Fadrell, la cabeçadatambé pareix portar aquestes guarnicions circulars. A la

safa d’Elvira, la cingla porta xapes amb forma de cor. Lesplaques circulars ja s’usaven en els primers moments del’islam, com podem veure en els arreus d’alguns cavallsesculpits de

˘H irbat al-Mafjar (Jericó, cap a l’any 750).22

És important advertir les semblances existents entre elsaplics que adornen els arnesos dels animals i els dels cin-turons d’alguns cavallers representats en la cultura materialandalusí. Encara que es coneixen pocs adorns d’aquesttipus apareguts en excavacions o tresors de la península

Ibèrica, els que s’han trobat, ja siguen interpretats com adecoració de brides,23 de baldrics o de cinturons,24 portentots els mateixos motius penjants (p. e. creixents).

19. ZOZAYA, J., «Militares en iluminaciones y marfiles: una visión del ejércitocalifal». Cuadernos de Madinat al-Zahra , 7. 2010. Vegeu també a MARCOSMARÍN 1984, p. 236, nota 16. Els Beats són còdexs miniats, principalmentdels s. X i XI, i d’estil mossàrab, que reprodueixen els Comentaris a l’Apoca-lipsi de Sant Joan escrits pel monjo de Liébana Beatus en 776.

20. ZOZAYA 2010, p. 55.

21. A la safa d’Elvira està clar que l’au s’agafa a les dues borrenes de la cadira.22. ZOZAYA 2010, p. 57, làm. 1c.23. L’art des chevaliers en pays d’Islam. Collection de la Furusiyya Art Founda-

tion. París, Institut du Monde Arabe, 2007, cat. 98.24. Alarcos, el fiel de la balanza . Toledo: Servicio de Publicaciones de la Junta

de Comunidades de Castilla la Mancha, 1995, cat. 26, p. 198-199: adorns debaldric o cinturó: penjoll amb motiu de creixent i penjoll amb motiu d’àguilaamb les ales desplegades. Museo de Ciudad Real , inv. CV-84/C-5/48/568 i

CV-84/C-5/48/425.


Els adorns de penjolls en forma de creixent

A banda de les guarnicions, els arreus solen portar nucs,llenços i penjolls. Juan Zozaya va proposar al seu recentarticle sobre «militars en il·luminacions i ivoris» una tipo-

Els mateixos creixents es troben en manuscrits mossàrabsde la segona meitat del segle X: en els arnesos de cavalls dela Bíblia de Lleó, en els Beats de Morgan, de Valdecavado,de Girona;29 també en Beats del segle XI, com en el deF d I (f 240 ) il l i 1047 l i F i



69

plogia de tots aquests elements que adornaven els cavalls

andalusins.25

Estudia la seua forma, número i col·locacióen l’arreu i adverteix les combinacions possibles. Per aaquest autor, la presència de nucs i llenços, de valor pro-filàctic, i el tipus d’uniforme podria relacionar-se amb laidentitat del cavaller (pertanyent al món militar o repre-sentant d’un alt càrrec polític), mentre que el número, laforma i la col·locació dels penjolls i cascavells podria serun distintiu de rang militar. A més el número i posició delscròtals en les potes dels animals podria ser un codi que

identificara la posició del genet en la formació de com-bat. El tipus de pentinat de les cues seria un distintiu deles unitats militars. Gràcies a aquest treball podem iniciaruna catalogació dels penjolls en creixent existents en elsivoris andalusins d’època califal i en els manuscrits mos-sàrabs.

A la safa d’Elvira, el cavall porta un nuc en la rabasta peròno porta penjolls, mentre que en el de Sant Jaume de Fa-

drell porta, al contrari, dos penjolls en forma de creixent,però cap nuc o llenç en els arreus.

El tipus de penjoll mencionat és una herència del mónromà, on apareix en escultures monumentals.26 Igual-ment el trobem a l’Egipte copte,27 i passa després al’àrea islàmica, on se’n troben uns quants a l’Espanyaandalusí.28

L'arnés del cavall de la safa de Sant Jaume de Fadrell

porta dos penjolls d’aquest tipus, un en la rabasta i un al-tre en el pitral, sent l’única representació coneguda sobreceràmica andalusina.

Fernando I (f. 240r), il·luminat en 1047 per al rei Ferran, iconservat a la Biblioteca Nacional de Madrid .30 Igualmentes poden contemplar en ivoris d’època califal, com al potdel Victoria and Albert Museum (inv. 368-1880), en el qualels penjolls es troben en el mateix número i col·loca-ció que en el cavall de Sant Jaume de Fadrell: un en elpitral i un altre en la rabasta. A l’arqueta de Leyre i enuna altra del Victoria and Albert Museum (inv. 10-1866)podem veure igualment cavalls amb penjolls en formade creixent.31

25. ZOZAYA 2010.26. MARTÍN ANSÓN, L., «Amuletos talismanes para caballos, en forma de cre-

ciente en la España medieval». Archivo Español de Arte , t. LXXVIII, núm.309, gener-març 2005, p. 13, fig. 1.

27. Chevaux et cavaliers arabes dans les arts d’Orient et d’Occident . París:Institut du Monde Arabe-Gallimard, 2002, cat. 25.

28. MARTÍN ANSÓN 2005; ZOZAYA 2010. Sobre aquest tema vegeu també:GONZÁLEZ, V., Emaux d’al-Andalus et du Maghreb . Ais de Provença, Edi-

sud, 1994, p. 141-4.

29. ZOZAYA 2010. Vegeu taula I.30. GONZÁLEZ 1994, p. 142, fig. 102.

31. ZOZAYA 2010. Vegeu taula I.

Arqueta de Leyre (detall), Museo de Navarra (Pamplona). Es notenles xapes circulars de les guarnicions dels cavalls i dels cinturonsdels cavallers, així com els penjolls en forma de creixent en el pitraldel cavall de la dreta i en la rabasta del cavall de l’esquerra. (ErnstKühnel, Die Islamischen Elfenbeinskupturen: VIII-XIII Jahrhundert.

Berlín: Deutscher Verlag für Kunstwissenschaft, 1971).

Claire Déléry

En els cavalls dels ivoris i beats es veuen sovint casca-vells i cròtals. Aquests detalls no figuren en els cavallsd’Elvira i Sant Jaume de Fadrell. D’altra banda, resulta di-fícil, a falta de fotografies de detall del teixit d’Oña, veurei t bé di t b t

Per concloure volem tornar a ressaltar aquesta safa deSant Jaume de Fadrell com una de les més belles pecesde corda seca total trobades a al-Andalus. Es tracta d’unexemple notable de les produccions més cuidades del’art andal sí del s XI i començaments del s XII



70

si també es podien trobar en aquesta peça.

Els exemples arqueològics de penjolls en forma de crei-xent de l’Espanya medieval pertanyen majoritàriament almón cristià.32 LaFurusiyya Art Foundation custodia algunsd’aquests motius pertanyents a brides d’època nassari-ta.33 A Alarcos i Calatrava la Real s’han trobat adorns enllautó datats entre 1195 i 1212. Aquestes troballes s’hanpublicat com de baldrics o de cinturó,34 ara bé, donadesles semblances que pareixen existir entre els aplics deles guarnicions dels cavalls i les dels corretjams, baldrics

i cinturons dels genets, no podem descartar que algunespogueren pertànyer a les muntures. Alguns porten crei-xents, i altres… una au amb les ales desplegades. Lestroballes d’Alarcos i Calatrava la Real són els únics testi-monis arqueològics de guarnicions en forma de creixenttrobats d’època andalusina, i la safa de Sant Jaume deFadrell, per la seua banda, és l’única representació en laceràmica andalusina amb adorns d’aquest tipus. Per tant,totes aquestes peces tenen un valor testimonial que me-

reix ser destacat. Recentment, a Lorca s’han trobat tam-bé motles per a penjolls, un en forma de cavall, que s'hainterpretat com un possible penjoll per a l’arreu d’aquestanimal.35

Més enllà del món andalusí, és interessant apuntar la pre-sència de penjolls en creixent lligats al coll o a la gropad’alguns animals representats en el món islàmic occiden-tal. Podem fixar-nos, per exemple, en el creixent del collde la bella boca de font en forma de quadrúpede conser-

vada al Museu del Bardo a Tunis.36

l art andalusí del s. XI i començaments del s. XII.

L’escena de l’au i el cavall de la nostra safa ve a comple-tar la sèrie d’aquestes representacions conegudes desd’època califal a Espanya (Elvira, Oña) i demostrar la seuapervivència, almenys, al llarg del s. XI. Més enllà d’algunesvariants de detall, es tracta d’un motiu amb identitat prò-pia. Cosa més àrdua és arribar a desentranyar el significatde l’esmentat motiu simbòlic, que com a tal l’entenem.

Si bé la tècnica decorativa és típica d’al-Andalus , la repre-sentació figurada insereix la peça en un entorn islàmic

ampli, on el cavall, ja sol o amb un altre animal, ja muntatper un genet caçant amb una au de falconeria, és el prota-gonista; i pot fer referència indistintament a l’exèrcit, a lacaça, o al món de les elits i la seua representació políticai social.

Recents estudis permeten identificar els penjolls en for-ma de creixent del cavall de Sant Jaume de Fadrell ambadorns reals del món andalusí, almenys entre les elits il’exèrcit. Idèntics penjolls, o semblants, es veuen tambéen ivoris, teixits i il·luminacions, i el que és més determi-nant, es troben en les excavacions arqueològiques.

Aquest tipus d’adorn, ja conegut en el món romà, copte ien els primers segles de l’imperi islàmic, tindria també elvalor d’amulet contra el mal d’ull.37

Claire Déléry

32. MARTÍN ANSÓN 2005, p. 15, 19.33. L’art des chevaliers …, cat. 98.34. Alarcos … cat. 26, p. 198-199: adorns de baldric o cinturó: penjoll amb motiu

de creixent i penjoll amb motiu d’àguila amb les ales desplegades. Museode Ciudad Real inv. CV-84/C-5/48/568 i inv. CV-84/C-5/48/425.

35. SÁNCHEZ GALLOGO, R. i CHÁVET LOZOYA, M., «Aportaciones al conoci-miento de la sociedad musulmana de Lorca a través de un molde de orfe-brería». Alberca , 4, 2006. En aquest interessant treball també es fa referèn-cia a la recent bibliografia sobre arnesos andalusins; destaquen els articlespublicats en el catàleg «Al-Andalus y el caballo».

36. RAMMAH, M., «Bouche de fontaine en bronze coulé». Lumières de Kai-

rouan. Tunis: Simpact, 2009, p. 87.

37. Vegeu MARTÍN ANSÓN 2005. Podem afegir un altre interessant testimoni,encara que modern, sobre l’ús d’amulets de cavalls a l’Occident islàmic: DELAMARTINE, A., Voyage en Orient , t. 2, 1835, p. 223: «L’animal, commetous les chevaux arabes, portait au cou sa généalogie, suspendue dans un

sachet en poil, et plusieurs amulettes pour le préserver du mauvais œil».



Conclusions

Els autors

Els autors

El plat estudiat en aquesta publicació és un objecte ex-cepcional per diversos motius. La tècnica de decoracióen corda seca total, de la qual és un dels representantsmés destacats, tan sols es troba en un nombre relativa-ment reduït d’objectes ceràmics amb relació a l’enorme

són especialment excepcionals a la zona de l’antiga "Mar-ca superior" o vall de l’Ebre, la qual cosa mereixeria unacomprovació més sistemàtica. L’objectiu d’aquesta publi-cació no és en absolut realitzar una investigació exhausti-va; ens acontentarem a dir que des del punt de vista de



72

ment reduït d objectes ceràmics, amb relació a l enormequantitat que l’arqueologia ens revela. Ha arribat als nos-tres dies en un estat de conservació excel·lent, perquèpresenta indicis d’haver estat soterrat pel seu o els seusúltims posseïdors per a ser protegit com una espècie de"tresor". Gràcies a les empremtes deixades per reparacionsanteriors podem constatar que va ser considerat com una"obra d’art" o, en tot cas, com un objecte de luxe que ha-via de ser conservat amb la major de les cures.

No podem, de moment, trobar objectes semblants des

del punt de vista de la qualitat de la seua decoració zoo-morfa. Fins i tot des del punt de vista morfològic, el res-salt que dobla el peu anul·lar i remarca el perfil podemobservar-lo sense cap dubte en altres objectes ceràmics,però no es tracta d’una característica freqüent.

Certs aspectes d’un dibuix inusual per si mateix (el tema"orientalitzant" d’una au sobre el llom d’un cavall, potserextret de representacions de falconers a cavall, el per-sonatge del qual hauria estat eliminat) criden l’atenció.

És sorprenent també el contrast entre dues tendènciesaparentment oposades. D’una banda, un cert "realisme"en el dibuix del cos del cavall i el detall dels arreus enquè els petits talismans en forma de mitja lluna estan benrepresentats; detall que podem trobar en altres represen-tacions amb cavalls i l’existència dels quals demostra l’ar-queologia. D’altra banda, un estrany "irrealisme" que semblamanifestar-se en el cap i el coll del cavall. No obstant això,desconeixem el traçat de la part superior del cap, ja que la

peça es troba fracturada en eixe punt.

No resulta fàcil assignar una cronologia precisa al plat.Una de les autores dels dos textos anteriors es decantaper una datació completament taifa, mentre que l’altra hofa per una cronologia més baixa, inclinant-se pel segle XII.Des d’aquesta perspectiva, potser fóra necessari sotme-tre aquesta qüestió a una anàlisi més sistemàtica de lesregions en què s’han trobat o no ceràmiques decorades

en corda seca total. Per exemple, troballes d’aquest tipus

va; ens acontentarem a dir que, des del punt de vista dela història de l’art, aquesta decoració tan destacada mar-ca, en tot cas, un moment significatiu de l’evolució del re-latiu realisme figuratiu, encara present ocasionalment enles ceràmiques verdes i morades de l’època califal, cap auna creixent reticència a representar figures humanes oanimals, o almenys a una menor freqüència d’aquestes.

El sorprenent tractament, en absolut figuratiu, del coll i elcap del cavall situarien la decoració d’aquesta safa dinsd’una cronologia clarament post-califal, el mateix que el

seu perfil bitroncocònic i la seua carena alta.

És interessant comparar aquest cap amb el del cavall de la safa d’El- vira, p. 34, amdós amb els mateixos elements: crinera, ull, brides,però totalment "recompostos" d’una manera que en certa mesura

el "desnaturalitza" completament.

Conclusions

Sovint adjudiquem a les dinasties dels "imperis africans",sobretot als almohades, tendències rigoristes sobre cos-tums i concepcions artístiques (sobre les quals no hi hadocuments vertaderament convincents). D’altra banda,encara que de moment és difícil saber on es va fabricar i

presentatius—, heretats de l’època prestigiosa del califat,i una tendència cada vegada més marcada a allunyar-seen benefici dels temes "decoratius" (tendència que po-dem considerar inspirada per allò religiós i no exemptade simbologia), característic d’un art arabomusulmà que,



73

encara que de moment és difícil saber on es va fabricar iva decorar aquest plat, cal pensar que les "taifes" es pro-longuen en la part oriental i nord-oriental de la península(Illes Balears inclusivament) fins als primers anys del se-gle XII, i que l’època almoràvit no pareix haver reaccionatdavant de les tendències anteriors de l’art andalusí. Simencionem el "rigorisme almohade", sovint al·legat, cal-dria recordar que el règim almohade no s’imposa al Xarqal-Andalus fins després de la mort de l’emir Ibn Mardanı-xde Múrcia en 1172. De fet, les elits mardanixís es man-tenen després de l’adhesió oficial de la regió a l’almoha-disme.

Més que unes normes negatives explícites, que vindriende les autoritats politicoreligioses, cal situar el que la de-coració té "d’abstracte" i "decoratiu" dins del conjunt dela trajectòria de l’art andalusí que, en consonància ambel sentit general de l’evolució del món àrab musulmà,l’allunya progressivament del grup de tradicions locals o"occidentals", en el marc de les quals podem esmentar

les representacions encara naturalistes i representativesdels ivoris de l’època califal. Està clar que, des de les tai-fes, la decoració de les arquetes d’ivori realitzades pelsartistes que treballaven per als sobirans de Toledo s’allu-nya d’una estètica que encara situava la figura humana enel centre de l’espai a decorar. D’aquesta manera, arribemals motius de l’època nassarita, els quals no tenen res defiguratiu i són únicament geomètrics i epigràfics.

Potser resulta il·lusori, ara per ara, voler precisar exac-tament la cronologia d’aquesta magnífica i única "obrad’art" exhumada per l’arqueologia castellonenca i con-servada al Museu de Belles Arts de Castelló. Potser sigasuficient dir que, pel contrast entre les dues tendènciesaparentment contraposades que s’observen, és un delstestimonis més interessants que coneixem d’una certatensió de l’art andalusí (inscrit dins de l’art arabomusulmàd’occident dels segles XI i XII), dividit entre una fidelitat

cap als temes encara figuratius —i fins a un cert punt re-

de s bo og a), ca acte st c d u a t a abo usu à que,des dels seus orígens i entre indecisions evidents en la

mateixa decoració d’aquest plat, no sembla acabar d’evo-lucionar en aquest segon sentit.

Els autors.





Documents

La Safa de Sant Jaume de Fadrell-Libre