ÀlbumJordi Pàmias

JORDI PÀMIAS

Fa disset anys, JordiPàmias em va demanar unpròleg per a El foc a la teula-da, primer volum d’un pro-jecte d’edició de l’Obra Poè-tica Completa que iniciàRamon Pinyol a Llibres delMall. El vaig escriure en ellleure de les vacances deNadal de 1981 i l’he rellegiten la calda dels dies que hanservit per posar en solfa lamúsica d’aquest àlbum. Pas-seu-me la gosadia, peròd’aquell pròleg llunyà m’hasemblat que encara s’aguan-taven alguns conceptes im’ha fet goig recuperar l’es-perit de la seqüència inicialque posava en paral·lel JordiPàmias i Juan Ramón Ji-ménez. La comparança fouatiada per l’avinentesa queaquell desembre plujós de1981 se celebrés el centena-ri del naixement del poetaandalús i, damunt la taula, elspoemes de pell segarrenca se’m barregessin amb retalls de dia-ri que anaven plens d’anàlisis i articles de fons sobre el poetade Moguer. Posar-los en paral·lel em va il·luminar l’actitud delcreador a la recerca constant de perfecció: el neguit per llimartots els versos i deixar ben polida, l’ànima dels poemes; l’es-forç per arribar al grau de qualitat que assossega un temps laconsciència estètica de l’artista, si més no fins que el fibló ne-guitós d’un nou estadi de perfecció aboqui el poeta a més re-tocs i a una nova revisió. És en aquest sentit que trobava, en lapoesia de Jordi Pàmias, punts de paral·lelisme amb aquell JuanRamón Jiménez que furonava les llibreries de vell i les bibliote-ques dels amics per rescatar els seus propis llibres i destruir-los immediatament. Diuen que buscava adelerat els de l’etapamodernista i tenia la il·lusió, d’aquesta manera, d’esborrar elsrastres d’un pecat de feblesa poètica que no havia estat prouexigent amb l’única passió de la seva vida, la poesia.

Sense arribar a l’exageració de Juan Ramón, sí que és certque la poesia de Jordi Pàmias s’ha cuinat al foc lent d’un crea-dor molt difícil de sentir-se cofoi amb els resultats de la prò-

pia obra. Al llarg d’aquestsanys, amics i lectors hemanat rebent la joia de poe-mes nous per comprovar,fascinats, que els cartersanaven deixant a la bústia,en l’espai de dues, tres oquatre setmanes, la precisaevolució d’un mateix poe-ma fins al seu estadi gaire-bé definitiu. Com el cuc deseda que es transforma,després de successives me-tamorfosis, en una papallo-na de plenitud. Planyent-los, he pensat més d’un copen el manat de problemesque toparan els estudiososdel proper mil·lenni quans’encarin a l’edició críticade l’obra del nostre poeta.Un exemple, Ofrena de l’ho-ra grisa, el llibre que obre elprimer volum de l’ObraPoètica a Llibres del Mall ésdels primers seixanta i por-tava com a títol Ofrena a mit-ja veu. Fou revisat per pri-mera vegada l’any 1970,

passà el sedàs d’una segona porgada el 1981 i no fou donatper bo fins a l’any 1982. Una altra mostra, Entre el record i elsomni és un llibre escrit entre 1963 i 1964 que no fou publi-cat fins a l’any 1992, després de tombar una i una altra vega-da pels gira-sols de la revisió. Trenta anys entre el cap i lapunta del procés.

Ja que parlem d’anys, la trajectòria poètica de Jordi Pàmiass’acosta a la quarantena, i com succeeix quan s’allarga l’ombradel camí, ara arriba el moment d’aturar-se i d’iniciar un gestde regraciament i d’homenatge. Aquest àlbum vol plantar-seentre tots dos conceptes: un testimoni d’agraïment i una mos-tra d’homenatge. «Y al cabo nada os debo, debéisme cuanto heescrito», va escriure Antonio Machado al seu Retrato. Des delspoemes de la llunyana La meva casa (1972), Jordi Pàmias ens haservit almostes generoses de poesia i de bellesa. Per aquest motiucal donar-li les gràcies i per la mateixa raó cal oferir-li el caliud’aquest homenatge.

I. C.

1

© de les autores i autorsTiratge: 600 exemplars

Dipòsit legal: B-30.782-98Disseny i realització: Infografia SelectaImpressió: La Impremta Ecològica

2

CONSELL CULTURALDE LES VALLS D’ÀNEU

Edita:

Amb la col·laboració de:

LLUM i OMBRA

Presentar l’obra poètica de JordiPàmias encara demana una tombarellaprèvia de situació. Fa prop de quarantaanys, quan el poeta començava a escatirversos amb consciència professional,l’edició en català just sortia de les cata-cumbes imposades per la nit del franquis-me. Érem lluny dels eixos més afinats del’edició actual i el fet de publicar –encaramés si es tractava de poesia i el poeta eranovençà– podia convertir-se en una ges-ta plena de dificultats. Els llibres feien anysde cua a les editorials i molts suportaven,estoics i pacients, una convalescència si-lenciosa al fons del calaix.

Aquesta conjuntura de precarietats,que s’allargà ben bé fins a mitjans de ladècada dels setanta, contribuí al notoridesgavell cronològic de moltes trajectò-ries literàries, entre les quals la de JordiPàmias. Fent un compte mal tallat, no-més la meitat de la dotzena de llibres depoesia que ha publicat han sortit al car-rer en el temps que tocava; l’altra meitat,en bona lògica els més primerencs, ho hanfet de trascantó i sovint a remolc de l’im-pacte d’un premi. Aquest desordre entreel temps de creació i el d’edició ha deso-rientat la recepció crítica de Jordi Pàmiasi no és estrany que s’hagi vist, des de ladistància, com una trajectòria ondulantentre ziga-zagues d’inseguretat quan, feti fet, és una poètica que es mou segurapels topants d’una enorme coherència in-terior. Poso un parell d’exemples que emsemblen clars: Cançons de la nit benigna iClam de la neu no són, només, dos llibresanteriors a Flauta del sol (1979), tambésón obres que en preparen i puntegen l’ar-ribada. El llibre guanyador del premiCarles Riba de 1978 és, en certa manera,una astuta síntesi dels camins que obrenaquests dos llibres, però tots dos –ai las!–es publicaren anys després de Flauta delsol. No ha estat fàcil, doncs, llegir la co-herència que els ordenava en el seu temps

Del poeta, quan només tenia un any. Guissona, 1939

Un nen de sis anys amb permís de conduir. 1943

de creació. Un altre exemple –més ex-trem si cal– és el volum Entre el record i elsomni, la primera redacció del qual reculafins als primers seixanta, però no es pu-blicà fins al 1992, gairebé trenta anys des-prés, aprofitant el coixí del premi Ciutatde Palma i l’esforç d’una revisió per partdel poeta.1

Una trajectòria coherent

L’estrat més matiner de Jordi Pàmiasté flaires de cuina neoromàntica i s’ajocaen els contorns d’un parell de llibres –En-tre el record i el somni [1963] (1992) i Ofrenade l’hora grisa2 [1963] (1982)] fins arribara un segon estrat que el féu entroncar, béque de manera epigonal, amb els correntsi l’estètica del realisme històric. Sobrel’argila dels primers versos, el poeta in-corporà detalls de quotidianitat, girs devoluntat èpica i el retomb d’una ulladacrítica segons com ho indicaven els cà-nons d’una tendència militant teoritzadaper Josep M. Castellet i per JoaquimMolas en la polèmica antologia de 1963,Poesia catalana del segle XX. Així es bastirenels centres concèntrics de La meva casa3

(1972), continuats a Cansada veu4 i en untercer lliurament bandejat, d’entrada, pelpoeta Memòria d’un temps empresonat5

[1973-74] (1986).L’evolució del poeta continuà en un

sinclinal d’argiles en gradació progressi-va i, ben mirat, Cansada veu i Memòria d’untemps empresonat també s’abillaven com atextos de frontera entre el sentit epigo-nal del realisme històric i l’inici de re-gistres nous que intensificaven puntsd’angoixa existencial i cantaven, en sentitcontrari, la joia per la plenitud de l’amor.És per aquest camí que la poesia de JordiPàmias ha arribat fins al seu estrat mésconsistent, madur i superior: el que l’hadut a envigorir un tou de lirisme interiorcontrapuntat per aquesta doble tensió te-màtica. Cançons de la nit benigna [1975]

(1980) participa amb eficàcia d’aquestadualitat i si els seus primers movimentsroden per una inquieta geografia de do-lor, el volum acaba amb un esclat de goigi intensitat amorosa. Els dubtes, però,continuen i Clam de la neu [1977] (1986)es concreta com el llibre potser més se-ver d’aquesta tongada. Però la dualitat delcontrapunt temàtic es torna a identificarfàcilment a Flauta del sol (1979), a Llunad’estiu (1985) i a Àmfora grega (1985) i tam-bé en els volums de continuïtat fins aramateix. El camí de Ponent (1990), L’alegriavelada (1992) i La plana verda (1994).

Una geometria existencial,amorosa i mítica

L’any 1985, en el pròleg a Àmfora gre-ga, vaig mirar de definir les coordena-des de l’estrat més madur de la poesiade Jordi Pàmias en el joc d’una geome-tria existencial, amorosa i mítica. Mira-va de concretar-ho en la figura d’untriangle metafòric, el vèrtex superior delqual era senyorejat pels aspres d’un mal-estar existencial entestat, debades, arastrejar solucions per als interrogantsobscurs de l’existència i els problemesde la derrota del viure. Per defensar-se’ni també per apaivagar els estralls devas-tadors d’aquests cops d’angoixa, el poe-ta havia sabut arrecerar-se en el suportde dos caminadors d’enorme eficàcia:cantar la joia d’una intensa experiènciaamorosa i cercar aixopluc en el castellde records del mite de la infantesa.Aquest darrer element ha configurat elstopants i la dimensió d’un paradís per-dut des d’on s’enyora, sobretot, la soli-desa dels murs de la casa pairal que eldefensaven tothora del temps inclement.El mite fluïa, i flueix encara, amb músi-ca melangiosa de records de la llar deGuissona, en la presència cada cop mésboirosa dels pares i en la nostàlgia d’unscarrers i paisatges segarrencs que li han

peixat l’ànima, des dels jocs d’infant finsals fràgils revolts de la maduresa.

En un dels darrers reculls, L’alegria vela-da, els caminadors que també fan de recerdel filaberquí de l’angoixa s’han enriquitamb un tombant religiós que es reprèn deldarrer tram d’El camí de Ponent. Als poe-mes L’Esfinx i Suite del silenci, Jordi Pàmiass’encarava a una única i terrible certesa del’atzar i de la mort, i reflexionava alhorasobre el llarg silenci de Déu, en un espaipodiat d’enigmes. Els versos de L’alegriavelada tomben les seves afirmacions ante-riors en un volum presidit per la necessi-tat del poeta d’encarar-se al silenci de Déui combatre íntimament aquella única cer-tesa de l’atzar i de la mort. Ho fa per lacarcanada d’un doble discurs que li arribade l’univers mitològic i de l’embolcall so-bri i fondal de la poesia mística. La planaverda tanca, per ara, un procés de més detrenta anys de creació amb un exercici desíntesi que allita la convivència harmònicade cicles diferents: onze poemes de la dè-cada dels setanta i onze més de la dels vui-tanta.

Sembla clar que els darrers lliuramentspoètics de Jordi Pàmias han consolidat lasaó d’una poètica sempre mesurada i enequilibri, que sovint se’m presenta ambla civilitzada pulcritud noucentista d’unjardí anglès. S’hi marca la cura amorosaen el domini de les formes i també hiqueden ben definits els perfils i les aro-mes de les plantes majors que s’hi con-reen. Els versos flueixen amb destresa ies deixa clar, ara i adés, l’habilitat delpoema en lliçons que freguen, sovint, elvirtuosisme formal. Només de tant entant, pel desplegament lluminós d’aquestapoesia suren girs d’ombres reincidents,la sensació que queixalem menges cone-gudes i que els topants de maduresa s’afi-leren a punt per perpetuar-se, recurrents,en volums posteriors.

Isidor CònsulRessò de Ponent, 142. Octubre 1996

NOTES

1. En endavant, quan la diferència entre lacreació i edició és molt evident, poso entreclaudàtors l’any de redacció i entre parèn-tesi, com és usual, el d’edició.

2. El llibre va romandre inèdit fins que, revi-sat minuciosament per l’autor, es publicàen el primer lliurament de l’Obra Poètica,El foc a la teulada (Obra Poètica I). Llibres delMall, 1982.

3. La meva casa és un llibre escrit l’any 1965 iguanyà el premi Joan Salvat-Papasseit el1969. Fou editat per Josep Pedreira a LesQuatre Estacions el 1972.

4. Cansada veu és el títol definitiu d’un recullque, en la seva primera edició, portava el deFantasia per a ús de la gent sàvia i altres poemes.Les Quatre Estacions. Barcelona, 1974. Ésun recull que aplega, de fet, poemes quepertanyen a La meva casa i altres escrits en-tre 1966 i 1972.

5. El títol primer, amb l’obra encara inèdita,era Acta i record d’un temps empresonat. Des-prés de sotmetre’l a una profunda revisió,Jordi Pàmias el va incloure al segon volumde l’Obra Poètica. La nit en el record (ObraPoètica II). Llibres del Mall, 1986.

Fotografia oficial de la Primera Comunió, 1945

NOTES SOBRE LA POESIADE JORDI PÀMIAS

Indubtablement, l’any 1982 va ser im-portant en la trajectòria poètica de JordiPàmias. I això perquè les desaparegudesEdicions del Mall van treure a la llum elprimer volum titulat El foc a la teulada, del’obra poètica de Jordi Pàmias. El poetahi recollia els llibres escrits entre 1964 i1973. Eren tres, aquests llibres: Ofrena del’hora grisa, La meva casa i Cansada veu, amés de les sis composicions incloses enla peça dramàtica Camí de mort.

Pàmias va concebre Ofrena de l’hora grisacom una meditació apassionada de l’amorfallit. Són versos de deix romàntic i in-fluïts pel cançoner popular, per algunesformes de la lírica provençal o galaico-portuguesa i per la poesia carneriana.Hi apareixen dos temes que, després,Pàmias ha desenvolupat àmpliament:l’amor –insatisfet i turment, aquí– i elmón pairal –la casa familiar, el poble, quesón el refugi de l’esperit angoixat del po-eta.

En l’obra següent, La meva casa, Pàmiascanvia de perspectiva lírica i intenta es-criure des dels postul·lats del realismehistòric. La casa dels pares, el carrer, lavila –Guissona, és clar, on el poeta va pas-sar la infantesa, l’adolescència i part de lajoventut i on, encara, s’està llargues tem-porades d’estiu– i els paisatges de l’entornsón el primer àmbit dels versos –una micaprosaics, segons l’imperatiu realista delmoment– de La meva casa i el fonamentdel poeta en mirar el país i el món sen-cer.

Cansada veu, publicat abans amb el tí-tol Fantasia per a ús de la gent sàvia i d’altrespoemes, és la menys unitària de les obresde Pàmias, perquè l’autor hi reuneix com-posicions que provenen de la selecció fetaper confegir La meva casa, d’altres que sónd’inspiració eròtica –ara, l’amor és vistcom una realitat joiosa i fecunda– i enca-ra unes altres que dibuixen una nova línia

temàtica i que gira a l’entorn de l’angoi-xa de la mort.

Els sis poemes de Camí de mort, quetanquen El foc a la teulada, aprofundeixenen la reflexió sobre l’experiència defini-tiva. I són, alhora, un pòrtic excel·lent pera La nit en el record, el segon volum del’obra poètica, que les Edicions del Mallvan publicar el 1986 i que contenia elsllibres redactats entre 1973 i 1978: Me-mòria d’un temps empresonat, Cançons de lanit benigna, Clam de la neu i Flauta del sol.

Amb un lirisme incisiu, Pàmias pre-sentava a Memòria d’un temps empresonat latensió entre l’angoixa i l’esperança en unacircumstància col·lectiva molt concreta:els anys finals de la dictadura franquista.Era, doncs, una nova aproximació al rea-lisme històric i enllaçava, per aquest cos-tat, amb els poemes de La meva casa. L’es-perança s’endevina possible a Memòria d’untemps empresonat, però també difícil, per-què l’observació de l’ànima humana, i nosolament de la realitat política, provocal’angoixa del poeta. Per consegüent, al-guns poemes de Memòria d’un temps em-presonat, com abans algun dels inclosos aCansada veu, prenen la dimensió metafísi-ca que es manifestarà freqüentment en lalírica posterior de Pàmias.

Cançons de la nit benigna assenyala uncanvi de rumb estilístic: sobre el fons dela inspiració popular, l’autor aixeca unedifici poètic rigorós, sàviament construït.Les Cançons de la nit benigna són una sín-tesi magnífica dels tres grans nuclis de lalírica més sòlida de Pàmias: la meditacióexistencial, la visió del món pairal com aparadís perdut i fugaçment retrobat il’amor com a font d’alegria rotunda i, al-hora, serena.

Ressonen a Clam de la neu unes veusque van d’Ausiàs March a Vicente Alei-xandre, passant per Baudelaire, Rimbaud,Rilke o Espriu. Però la dicció del poetas’hi fa del tot personal, adolorida i oníri-ca. Formen el llibre disset composicionsen estramps, metaforitzades, denses,

d’una extraordinària bellesa crespuscular,agònica gairebé. La interrogació vital il’angoixa que l’acompanya amaren unsversos turmentats, d’una imatgeria ruti-lant.

La síntesi formal i la temàtica es com-binen a Flauta del sol: al món radicalmentangoixat de Clam de la neu, que no desa-pareix, l’autor hi contraposa, ara, la sere-na assumpció de la realitat, el difícil camíde l’esperança, el goig esplendorós del’amor. Les composicions en estramps hiprolonguen la meditació de Clam de la neu,alhora que els poemes escrits en tankess’aproximen a la línia expressiva de lesCançons de la nit benigna.

Després d’aquest llibre, equilibrat i in-tens, excepcional, que és Flauta del sol ique, sens dubte, tancava un període dela poesia de Pàmias, l’autor va donar a laimpremta, al llarg dels anys vuitanta, tresobres líriques noves.

Com escrivia Jaume Pont en el pròleg,Lluna d’estiu (1985) assenyala el retorn del’autor a la «paraula essencial». L’esplen-dor verbal de Clam de la neu i de Flauta delsol deixa pas a la reflexió en veu baixa,que suggereix i enquadra un llarg silenci.El poeta, reclòs en l’àmbit pairal, que esconverteix definitivament en un espaimític, es lliura a una nostàlgica meditaciósobre la vida, la mort i el destí dels ho-mes. Els objectes, els espais i els recordsinterpel·len, calladament, el poeta i, so-bretot, el fan viure en el temps que passa,en la fluència de tot el que es perd persempre. L’autor busca el recer joiós del’amor...

A Àmfora grega (1985), juntament ambla temàtica definitòria de la seva lírica quePàmias va començar a traçar a les Cançonsde la nit benigna, el poeta ens oferia, comapuntava Isidor Cònsul, un «conjunt dereferències a les mitologies clàssiques»que vincula l’obra a la gran tradició que,des dels antics autors grecollatins i bíblics,passa per Hörderlin, Rilke i Carles Riba,per citar uns nomes més que il·lustres.

En algun dels poemes d’Àmfora grega, lavoluntat del poeta d’incardinar-se enla tradició al·ludida no es manifesta ambl’evidència que trobem altres, però pot-ser ho fa més profundament. Els versosde «temps aparent» em semblen unamostra magnífica del que acabo de dir.

El camí de Ponent (1990) enllaça amb lapoesia crespuscular –i el títol és ben sig-nificatiu– de Lluna d’estiu i, al mateixtemps, incorpora elements de reflexióprocedents d’Àmfora grega. El to que hidomina és el de la confessió refrenada,que és alhora intensa, vital. Altrament,com passa sovint en els llibres de Pàmias,El camí de Ponent presenta una estructuraclosa, invulnerable. I així, els sis poemesinicials tenen, com a referència bàsica, elmón de la casa pairal i de la vida familiarmés propera; les sis composicions se-güents giren a l’entorn dels paisatges méspròxims al poeta; els cinc poemes d’exal-tació amorosa són el centre del llibre ivan seguits de sis composicions més enquè Pàmias recupera la mirada sobre elpaisatge, que ara esdevé realitat metafí-sica, i dels sis poemes integrats a Suite delsilenci. El poema «L’esfinx» actua com apont temàtic entre la Suite del silenci i elgrup de les sis composicions anteriors.Per altra part, la clau interpretativa delllibre es troba a «Pregunta»: el poeta s’hiinterroga sobre la naturalesa d’allò quepot salvar l’home de la destrucció com-pleta, és a dir, de la mort absoluta. Té cappoder, cap resposta, la paraula poètica?És aquesta la pregunta última del poema.

El període creatiu, iniciat amb Llunad’estiu, culmina amb L’alegria velada (1992),un llibre complex, matisat i canviant. Enun suggeridor joc de transparències, lareflexió existencial més despullada estransforma en una meditació feta a l’om-bra dels mites grecs, del pensament bí-blic i cristià i, com a novetat, de formesdiverses de l’espiritualitat oriental.

Però l’autor encara ha publicat, pos-teriorment, dos llibres més que, per les

Estudi fotogràfic que podria pertànyer a El florido Pensil

A tocar mateix del Segre, l’agost de 1951, amb Enriqueta Artal

seves característiques, no són –ni ho pre-tenen– el començament d’un nou peri-ple: Entre el record i el somni (1992), queneix de la revisió profunda, amb la incor-poració de poemes abans desestimats,d’Ofrena de l’hora grisa, i La plana verda(1994), que recull composicions d’èpo-ques diferents. El to romàntic d’Ofrena del’hora grisa es fa més íntim, més profund imés contingut en l’expressió en la versiónova d’Entre el record i el somni, que témoments d’una puresa i intensitat líriquesextraordinàries. Per la seva banda, un delsatractius de La plana verda és que ens per-met de conèixer alguns poemes magní-fics d’èpoques diverses, com ara «Últimsdies de març» o «Abril poruc». L’altre,potser més sorprenent en una obra queno aspira a ser unitària, és l’harmoniaconceptual de la major part del llibre i lamusicalitat expressiva del conjunt. Nodubto que, en mans del compositor ade-quat, La plana verda podria donar lloc, ambpoques supressions, a una suite d’un inte-rès molt notable.

Miquel M. GibertRessò de Ponent, 142. Octubre 1996

CONSIDERACIONSA PROPÒSIT DE LA POESIADE JORDI PÀMIAS

Han transcorregut uns 25 anys apro-ximadament d’ençà dels inicis d’escrip-tura dels primers poemes (aplegats pos-teriorment en el recull Ofrena de l’hora gri-sa) de Jordi Pàmias. En aquest temps, isense interrupcions ni silencis remarca-bles, el poeta ponentí ha construït un edi-fici literari sòlid i compacte i ha elaboratuna obra poètica coherent i tensa, d’unnotable rigor formal i tonal. El seu cor-pus poètic el formen, fins ara, un total denou poemaris, aplegats parcialment en elsdos volums de l’Obra Poètica (El foc a lateulada, 1982 i La nit en el record, 1986),publicats als desapareguts Llibres del Mall.

Diverses circumstàncies de difícil sis-tematització han fet que l’itinerari biblio-gràfic de Jordi Pàmias sigui –com el detants altres poetes– complex i, en certaforma, desorientador. No hem pogut co-nèixer la seva obra de manera coherent iordenada: la data de publicació dels seusllibres no coincideix sinó en comptadesocasions amb la data d’escriptura i, enmolts casos, hem llegit amb molts anysde retard alguns reculls de poemes que,per aquest mateix fet, no s’adequaven jaals tombants lírics evidenciats en els dar-rers lliuraments (vegi’s, en aquest sentit,

obres com La meva casa, 1972 [1965-1969], Cançons de la nit benigna, 1980[1975], o els llibres inèdits publicats alprimer i segon volum de l’Obra Poètica:Ofrena de l’hora grisa, 1982 [1963-1964],Memòria d’un temps empresonat, 1986[1973] i Clam de la neu, 1986 [1977]. Caltenir present, a més, que Pàmias no haabandonat mai d’una forma definitiva elsseus poemes i que s’ha imposat tothorala difícil tasca de revisar-los i perfeccio-nar-los en la mesura que això fos possi-ble. Aquest procés constant d’autocríti-ca, tan significatiu per tal d’evidenciar elrigor i el grau d’exigència del poeta, lesparticularitats del seu quefer poètic iles característiques de la seva produccióliterària, només l’hem pogut conèixer,però, d’una forma parcial.

Malgrat tot, hom pot observar una cla-ra trajectòria en el periple líric de Pàmiasque, pel cap baix, s’organitza al voltantde dos estadis concrets i força ben deli-mitats, els quals defineixen l’evolució dela seva poesia i dibuixen les dues etapesmés distingibles en què hom pot dividirla seva obra. Aquests dos estadis –o «pers-pectives», com els anomena Jaume Ponten el seu pròleg a Lluna d’estiu– serien:d’una banda, una poesia en què esdevécentral «la contemplació domèstico-ru-ral de la natura i l’entorn pairal», l’afir-mació patriòtica i el compromís històric;

i d’una altra, un model de poesia que ésel resultat d’un procés d’interiorització id’essencialització cada cop més exigents.

«La contemplació domèstico-rural dela natura i l’entorn pairal» coincideix es-pecialment amb els primers reculls i tro-baria en La meva casa l’expressió més pa-radigmàtic. Ara bé, aquest vessant de lapoesia de Pàmias serà recurrent i cons-tant al llarg de tota la seva obra. El poetaponentí ha declarat més d’una vegada queescriu sobretot durant els mesos d’estiu,alliberat de la feina, les responsabilitatsprofessionals i els servilismes que impo-sa el viure quotidià; és lògic, doncs, quela seva poesia traspuï tot de realitats delmón del qual neix. D’altra banda, en laconstrucció del món mític de la seva poe-sia, dirigida preferentment a evocar elpassat, la infantesa i el món familiar,Guissona i per extensió la Segarra, esde-venen el centre neuràlgic i el marc refe-rencial essencial del pòsit d’experiènciesi de vivències que els seus poemes re-creen. De tota manera, amb el temps, eltractament d’aquest món referencial evo-lucionarà de forma important, cadavegada més la natura, el paisatge, els ob-jectes, la casa pairal..., ja no seran nomésmotiu de contemplació estàtica i mera-vellada, sinó que a partir d’un doble pro-cés d’essencialització i de simbolitzacióesdevindran matèria poètica de significa-

Sardanistes de la «Colla 15 anys» de Guissona.Jordi Pàmias, al segon rengle, el segon per l’esquerra

El poeta, batxiller de setze anys, el 1954

ció universal i pretext eficaç per a l’acom-pliment de l’esforç de comprensió del joi del món que l’envolta.

Segons reporta Isidor Cònsul en el seupròleg al primer volum de l’Obra Poètica(El foc a la teulada), el poemari La mevacasa suposa «un canvi radical de planteja-ments poètics». Després de la lectura delllibre Poesia catalana del segle XX, de JosepMaria Castellet i Joaquim Molas, Pàmiasva voler adherir-se a la nova estètica delmoment: el realisme històric. Es tractavade fer un tipus de poesia més narrativa,menys constreta a servilismes mètrics iestròfics, oberta a la problemàtica socio-política en què vivia immers el país i lasocietat. Els reculls Fantasia per a ús de lagent sàvia i altres poemes i Memòria d’un tempsempresonat, serien en part significatiusd’aquesta tendència més compromesa iengatjada. Cal precisar, però, que ni tansols en aquests casos que hem esmentatla poesia de Pàmias no combrega maiplenament amb els postulats radicals idogmàtics de la poesia social: la seva veumanté sempre un to personal i diferen-ciat.

És sobretot a partir de la publicacióde Cançons de la nit benigna que podemobservar un vertader i important gir enla poesia de Pàmias. La publicació d’a-quest volum inaugura un nou estadi, quees caracteritzarà sobretot per un procésprogressiu d’interiorització, especialmentsignificatiu en l’evolució de la seva pro-ducció poètica. En termes generals, elspoemaris escrits pel poeta fins a la publi-cació d’aquest llibre, possibiliten el des-plegament de la majoria dels centres d’in-terès, temes, imatgeria, estratègies lingüís-tiques i formals, símbols, organitzacionslèxico-semàntiques, que esdevindran re-currents i particulars de tota la poesia dePàmias; però s’hi troben, podríem dir, enun estat germinatiu, no definitivament fi-xats i estructurats. Cançons de la nit benig-na n’inicia el procés. Els reculls publicatsper Pàmias després de 1976 (Clam de la

neu, Flauta del sol, Lluna d’estiu i Àmfora gre-ga) conformaran un cicle literari major,de plenitud, al centre del qual s’hi troba-rà el volum Flauta del sol (Premi CarlesRiba, 1978), considerat per la crítica coml’obra més reeixida de l’autor.

Analitzada globalment, el conjunt dela poesia de Jordi Pàmias és d’una granunitat i coherència. Inscrita plenament enla millor lírica de tradició simbolista ipostsimbolista (malgrat el parèntesi d’en-gatjament), la seva obra poètica és el re-sultat d’una concepció de la poesia comuna realitat autònoma i autosuficient id’una idea del poeta com a artesà, quetreballa amb el llenguatge i que assaja,mitjançant una perfecta combinació d’ofi-ci, rigor i dedicació, crear –o millor seriadir recrear– un món de bellesa únic i devalidesa universal que, tot i tenir el seuorigen en el cúmul d’experiències –lite-ràries o vitals– viscudes pel poeta, lesobjectivitza i les transcendeix.

El quefer poètic és entès, doncs, perPàmias com un repte constant per tald’aconseguir la pures ai la perfecció d’ex-pressió. D’aquí la seva preocupació perla forma i el llenguatge, el seu coresforçper trobat el mot just, la imatge precisa,el vers exacte. Però la poesia és tambéconeixement: hi ha encara una claracreença en el valor i les potencialitats dela paraula més enllà de la seva dimensióestètica. Construir poemes no és única-ment un exercici intel·lectual, un merjoc amb els mots de la tribu. L’aventurapoètica és també una recerca de la veri-tat i de l’absolut. El poeta, amb els seusversos, gosa poder dir allò que és inefa-ble i, alhora, gosa poder conèixer l’ine-fable.

Tres són, m’atreviria a dir, els eixos ver-tebradors, els centres d’interès essencialsde la poesia de Pàmias: el sentit de la prò-pia existència la recerca de la joia i el propiofici, la poesia. I és justament d’aquestscentres d’interès d’on neixen els temesfonamentals de la seva lírica.

La reflexió sobre l’existència humanapossibilita un desplegament temàtic ric imolt important: la mort, la por, la soli-tud, el pas del temps... són alguns delstemes que apareixen sovint en l’obra delpoeta i a partir del quals es desenvolupenalgunes de les imatges poètiques méssorprenents i d’una bellesa innegable.

Enmig d’una realitat fugissera i estan-tissa i d’un món absurd i gairebé sempregris i trist, la recerca de la joia, de la feli-citat, esdevé una necessitat vital i indefu-gible. El plaer, l’alegria, poden esdevenirun immillorable suport per a la nostraexistència, una dosi d’esperança i consol,un element imprescindible per tal de re-conciliar-nos amb la vida. La recerca dela joia s’obté, en la poesia de Pàmias, através de l’amor (que «atenua àrids can-tells de por») fonamentalment, però tam-bé a través de la contemplació de la Na-tura i de l’evocació del passat, sobretot elparadís perdut de la infantesa. En el trian-gle Amor-Natura-Infantesa el poeta re-troba, en estat pur, un món de bellesasenzilla i franca, una realitat edènica i in-contaminada.

Pàmias no és un escriptor prolix en lapublicació de textos que parlin de la sevapoesia i del seu quefer literari. No tro-bem en els seus llibres publicats cap nota–ja sigui pròleg, epíleg...– on ens parli dela seva poètica. L’única excepció, que jorecordi, seria la breu notícia biogràficaque acompanyava els seus poemes al re-cull antològic Escriptors lleidatans, contem-poranis. A pesar d’això, però, ens és pos-sible de saber-ne les característiques mésimportants i els trets més definitoris através de molts dels seus poemes, algunsdels quals cal considerar-los veritablestextos metapoètics. En ells, Pàmias parladel misteri i la màgia dels mots, dels pro-cediments i les estratègies que possibili-ten el cant, i, també, de la dimensió i elvalor que té per a ell la poesia.

Segons Jordi Pàmias, els procedimentsmés eficaços a través dels quals el poeta

crea el cant són la memòria i el record.Per tal de posseir-los, aquest ha de teniruna actitud receptiva i activa. La memò-ria, que tot sovint demana de ser invoca-da, és rebel i arbitrària i, per això, exi-geix del poeta un capteniment atent i ungrau plausible de disponibilitat. Alhora,els records que aquesta ens lliura són ha-bitualment borrosos i fràgils: el poeta hade saber retenir-los límpids abans no s’es-vaeixin del tot per tal de fixar-los desprésdefinitivament en els versos. El poeta(i també el lector, lògicament), a travésde la poesia, gaudeix de la bellesa i és ca-paç d’entrar en un món màgic i harmò-nic, perfet i perfecte. La poesia evoca,commou, però sobretot fixa amb imat-ges i paraules experiències i visions, rea-litats massa fràgils i estantisses per supor-tar el pas implacable del temps. La poe-sia fixa l’instant i el transcendeix: creal’immarcescible.

El camí de Ponent

El camí de Ponent és el darrer lliuramentlíric de Jordi Pàmias. Escrit bàsicamententre l’estiu de 1985 i el desembre de1987 i revisat per darrer cop l’estiude 1989, aquest poemari forma partd’una tetralogia que aplega les obres en-llestides pel poeta durant la dècada dels80: Lluna d’estiu, Àmfora grega, El camí dePonent i un llibre inèdit, però d’imminentaparició.

Aquest recull inclou un total de 30poemes breus –el més llarg, «Llibre», tétrenta versos»– dels quals, els sis darrers,que es troben reunits sota l’epígraf Suitedel silenci, formen un grup a part, temàti-cament unitari que, malgrat tot, no tren-ca l’estructura interna del conjunt delpoemari. Aquesta organització interna del’obra és evidentment profunda: llevat delcas de Suite del silenci, la resta dels poemesno està dividida ni per seccions ni tam-poc segons una agrupació temàtica ex-

Colla sardanista dels sèniors guissonencs. A Baldomà, l’1 de setembre de 1957.Jordi Pàmias al segon rengle, el primer per la dreta

Universitaris del curs de català a Andorra, l’estiu de 1959.El poeta és just al mig, al vèrtex de la piràmide estudiantil.

cessivament rígida. Així, se salvaguarda elcaràcter autònom de cadascuna de lescomposicions i se’n possibilita una lectu-ra lliure de qualsevol tipus de subjeccióprèvia.

Mètricament, El camí de Ponent és unllibre ric i variat i sorprèn especialmentel grau de perfecció, musicalitat i fluïde-sa dels seus versos; i això, a pesar del rigorde l’estrofisme, de la rima i del metreimposat pel poeta. Els poemes d’aquestrecull, de versos curts majoritàriament(pentasíl·labs i alexandrins), donen laimpressió d’estar construïts amb un altgrau d’austeritat i amb una notable eco-nomia de mitjans. L’aparença dels seusversos és la d’una gran senzillesa i simpli-citat que recorda, en part, l’espontànianaturalitat de les millors composicions detradició popular. De fet, però, aquestapoesia és el resultat d’un treball tenaç iexigent amb el llenguatge, d’un esforç deconcreció i essencialització extrems i d’unprocés d’elaboració lent i difícil.

En aquest llibre, Pàmias ha aconseguitun domini del llenguatge i del vers enveja-bles. La seva imatgeria particular, que ésun dels trets més característics de la sevaobra, se’ns presenta en aquest volum no-tablement essencialitzada, despullada detota ampul·lositat verbal i de qualsevol or-namentació gratuïta; i destaca per una ten-dència clara cap a la visualització i la plas-ticitat. El camí de Ponent, des del punt devista lingüístic i formal, esdevé la síntesidel conjunt de procediments i estratègiesde la seva obra i, convenientment refosos i

reelaborats, recull el pòsit d’experiència id’ofici que el poeta ha acumulat al llarg dela seva trajectòria literària.

Es tracta d’un llibre reflexiu, d’anàliside la pròpia existència. Fruit d’una in-trospecció pacient i penetrant, els poe-mes d’aquest volum són un recorregut–un camí– a través del temps, des de lainfantesa del poeta fins a la seva madure-sa. O més enllà encara, perquè els poe-mes inclosos a Suite del silenci tenen com atema únic la mort. Així, doncs, aquestpoemari acompleix el cicle vital –encaraque no hi ha cap composició referida a lavellesa– de tot ésser humà i la disposiciódels poemes en el llibre està en funciód’aquest recorregut existencial.

Els temes fonamentals que s’hi des-envolupen són sobretot: el record de lainfantesa i l’entorn familiar (amb poemescom «Xiquet», «Pluja» o «Taula»); la des-coberta del món circumdant i especial-ment del paisatge («Crepuscle», «Falcies»,«Paisatge»,...); la descoberta de la litera-tura («Llibre»); l’amor i l’experiència erò-tica (amb poemes com «Dona», «Joc» o«Cambra»); el tomb cap a la maduresa(«Nuesa»); i la mort (amb els sis poemesinclosos a Suite del silenci). El desenvolu-pament d’aquests temes serà profunda-ment marcat per altres constants temàti-ques altament recurrents en l’obra delpoeta i que són: el record i la memòriacom a elements essencials que possibili-ten el cant («Memòria»); la indefugibleconsciència de l’esdevenir temporal («Re-llotge») ; i la reflexió sobre el sentit de

l’existència humana («Pas dels núvols»,Castell»,...).

D’entre tots els poemes del recull, n’hiha dos que es troben estratègicament si-tuats i que acompleixen una funció moltespecífica. Em refereixo a «Memòria» i a«Esfinx».

La primera poesia del volum, «Memò-ria», és una mena d’obertura de tot el lli-bre. S’hi descriu el procés mitjançant elqual el poeta, precisament quan el dia i lacasa es deixondeixen: «Quan l’aire delmatí, / amb fresca mà, fa tremolar elsgeranis, / al balcó, entreobert, / quan lacasa es desvetlla, a poc a poc, / i el son dela nit tèrbola s’amaga / dins la caixa, na-crada, del rellotge,» invoca la memòriaperquè retornin els records del passat, elparadís perdut de la infantesa. És un mo-ment, només, ja que les imatges s’esvaei-xen ràpidament. Però és suficient: el poetaposseeix «el poder del llenguatge» que«salvaguarda el temps recuperat» i potaixí, a través d’ell, fixar en paraules elsdons efímers i inconstants de la memò-ria; pot evocar el passat i recrear-los enels versos.

El poema «Esfinx», que tanca la pri-mera part del llibre (abans de la Suite delsilenci), és una mena de consideració glo-bal a propòsit del conjunt de vivènciesexpressades en els poemes anteriors i,alhora, possibilita i introdueix els sis poe-mes que clouen el volum.

Contràriament al que passava a «Me-mòria», la situació temporal del poema«Esfinx» correspon a l’acabament del dia

(en aquests poemes, lògicament, el dia i lanit tenen un caràcter més simbòlic quereferencial, són una metàfora del cicle vi-tal, com el mateix títol del llibre): «Quanla nit, amb petjades borroses, ja s’acosta /a la planura sense fites / –una cruïlla decamins incerts–,» llavors, l’esfinx «ens pro-posa un enigma amb aire d’amenaça» delqual n’«ignorem la resposta». És a dir, ar-ribats a la fi del nostre camí ens pregun-tem sobre el sentit de la nostra existència;i ens adonem que som ben poca cosa:«solitaris menhirs, davant la vida». Ara, jus-tament la consciència de la nostra indigèn-cia ens possibilita un saber, un coneixe-ment esborronador però transcendentalque es condensa en el darrer vers del poe-ma: «Atzar i mort són l’única certesa.»

Davant d’aquest fet, un cop assumidaaquesta veritat escruixidora, el poeta –iamb ell tots els homes–, se sent indefensi desolat: el món se’ns apareix com un«terbolí d’imatges» pel qual caminem«esmaperduts, amb un somriure lleu».Sols i desorientats, perduts en «un espaipoblat d’enigmes» abandonats per Déu iamb l’únic consol de l’amor, l’única es-perança que ens queda és d’aferrar-nos ala paraula, de creure que els mots sónencara capaços de crear l’inadmissible:«Ens salvarà, potser / la lúcida paraula,que estableix / analogies entre tot? Po-dem / retrobar l’harmonia en la bellesa /dels mots, quan són, les coses, tan fugis-seres? L’illa / del somni i del record, lapoesia, / serà l’últim recer, en un mónabsurd?».

Xavier Macià i CostaReduccions, 46. Agost 1990

Jove universitari amb els seus pares, Josep Pàmias i Amparo Grau.Octubre de l’any 1959

PRÒLEG A LLUNA D’ESTIU

Quinze anys separen La meva casa(1969), el primer poemari de JordiPàmias, de Lluna d’estiu. En aquest pe-ríode, el poeta ha hagut de recórrer unllarg camí l’heterogeneïtat del qual no-més s’emplena de sentit a l’esguard deles profundes metamorfosis del seutemps. Pàmias no ha oblidat mai l’orien-tació cabdal del missatge de Proteu;l’home només viu en la mesura que estransforma.

Fins el 1976, el seu món poètic evo-luciona estimulat per una doble perspec-tiva: la contemplació domèstico-rural dela natura i l’entorn pairal, amb una collade motivacions temàtiques i mecanismeslingüístics heretats de la tradició noucen-tista –i més concretament, com ho de-mostra l’escriptura de La meva casa, deJosep Carner–, i, en segon terme, elcompromís històric d’una poesia contes-tatària d’arrel social, política i patriòtica(Acta i record d’un temps empresonat, 1973-1974). Serà de Cançons de la nit benigna(1976) ençà, tot passant per Clam de laneu (1977), quan la poesia de Pàmias es-devindrà cada cop més introspectiva i de-solada. Deslliurat de la fruïció contem-plativa o la urgència èpica de la primeraetapa, el poeta inicia amb Flauta del sol(Premi Carles Riba 1978) la reconversiód’una «mirada interior» obsessivamentpreocupada per la visió elegíaca del mónperdut, el pas del temps, la soledat i, alseu entorn, l’ideal de la consolació me-tafísica.

Lluna d’estiu segueix perserverant enels centres d’interès d’aquesta mirada in-

terior oberta amb l’escriptura de Flautadel sol. Malgrat aquesta intensificació te-màtica, el to i el perfil estilístic han can-viat substancialment. A Lluna d’estiu ja notrobarem l’ampul·lositat mental i l’em-mirallament imaginatiu anterior. El poe-ta ha decidit sotmetre el seu llenguatge ala prova d’una ascesi implacable. El re-sultat, com la màgica poció en l’alambíde l’alquimista, no podia ser sinó el re-trobament de la paraula essencial.

Cal entendre aquest esperit despullati orfe de decorats fastuosos des de lamateixa cruïlla existencial del poeta. Albell mig del periple vital, Pàmias desem-mascara l’àngel fatu de la victòria i re-troba el vol d’un ésser assedegat per lacontradicció permanent del cel i del’abisme. Decorat, música i movimentapoteòsic donen pas al silenci i la sotso-bra metafísica; l’escenografia expressivade l’ideari cortesà deixa de bandal’epifania festiva del cicle solar i tinta elscortinatges amb els colors agres delcrepuscle: «Ara que ens sobten / mals ave-ranys, / quan la nit torna / pel comellar, /fem dansa d’ombres, / joc de fanals... / Acontracor, / sense descans, / bastim unsomni / crespuscular.»

Com tots els llibres de Pàmias, Llunad’estiu sorprèn per l’exigència lingüísticai estructural. Un rigor que combina ladiversitat de forma, mètrica i de rima–decasíl·labs, alexandrins, versos curts as-sonants per a les composicions de nissa-ga popular– amb una unitat temàtica itonal que gira quasi sempre al voltant del’element aglutinant del record. Si excep-tuem alguns poemes de predicament erò-tic («Llit», «Lluna d’estiu», «Pedra de

sol») o d’altres afectes a l’especulació teò-rica sobre la funció de la poesia i del poeta(«Paraula», «Miralls»), la resta quasi maidefuig el recordatori elegíac en un àmbitcorsecat per la malenconia, la soledat i elcansament. El pas del temps es deixa sen-tir en la presència erràtica de les llums iles ombres, la cadència impressionistadels colors, els reflexos esvaïts, el canvifloral de les estacions. Moviment memo-rial de la natura que acreix en el poeta laintrospecció i el recolliment interior coma reacció davant la immensitat metafísi-ca («Olor de menta»).

Aquest moviment de la memòria ésindestriable de l’omnipresència mítica delrecord de la casa pairal i la imatge deli-tosa de la infància, simulacres d’una fe-licitat mai redimida del tot. Més enllà de«l’harmonia vertical dels somnis», en elclos de l’enyorada pau domèstica, el poetaafirma la consciència dels límits còsmics,la misèria i la grandesa de l’home reduïta la servitud d’un «amorós espai, que enssalvaguarda, / la llar amb cendra i les pa-rets ombrívoles, / la solitud de les estan-ces closes...»

Com ja es féu palès a Flauta del sol,Pàmias retroba la seva presència d’espe-rit en la humilitat horaciana de les peti-tes coses transcendides. Passat, present ifutur es fonen en una trama vital de fra-gilitat amenaçada, de vegades incerta i an-helant, però mai vençuda. D’aquestahumilitat contemplativa, a recer de la ca-lidesa elemental de la natura i els seussímbols, brolla l’especial forma de cop-sar i entendre una realitat espiritual quebatega amb totes les coses vivents. L’in-visible alena insinuant en el món visible.

Transsumpte diví? Meditació autocom-passiva davant el designi fugisser deltemps? Bàlsam religiós? O simplementrevelació d’una eternitat visionària em-mascarada darrera el vel mortal de lesaparences? Amb el ressò del somni ro-màntic en els seus versos, amb Blake, pera qui encara era possible «veure el mónen un gra de sorra i el cel en una florsilvestre, tancar l’Infinit en el palmell dela mà i l’Eternitat en una hora», Pàmiasens recorda que sentir les coses vol dirfer-les solidàries d’un espai i d’un tempsla mesura dels quals ultrapassa el llim delmón sensible per abastar una realitat per-manent i universal: «I quan, sota la llumvertical del migdia, / tanquem els ulls, iel món s’esborra, / tot d’una, a frec demà, les coses ressusciten: / joc rioler de laceguesa efímera, / contrafigura de l’at-zar, batec, / quasi real, del món, desco-briment / d’una certesa humil, que ensapaivaga...»

Al bell mig d’aquesta tebior romànti-ca, «immòbil, el poeta és l’eix de tot, / elcentre de nocturnes meravelles: / plata-forma de somnis, que s’enfronten / enl’àmbit de la ment: joc de miralls.»

La paraula queda així transformada enl’alternativa essencial que dóna sortida ala gran contradicció de la vida i de la mort.Permanent i fugissera, mobile inmota, «laparaula refà / un món perdut. Conjura /ombres, ecos somorts, / i els eleva a pre-sència / immediata...». Heus aquí la vi-cissitud de la memòria: remuntar, a con-tracorrent, les aigües perdudes de l’oblit.Heus aquí la vicissitud del poeta: l’epifa-nia del verb, «l’impuls darrer cap a lallum».

Jaume Pont

Universitat de Barcelona. Curs 1960-61.En primer terme, Núria Aramon i, darrere seu, Jordi Pàmias.

Joan Oliver lliuraa Jordi Pàmiasel premi Joan

Salvat-Papasseitpels poemes de

La meva casa.L’indret és Ripoll,

l’any 1979,i dels llavis

de «Pere Quart»surt una frase

semblant aaquesta:

«és bo detenir hereus»

UN NU EN UNS FULLS(Sobre el Quadern de tres estiusde Jordi Pàmias)

Escrit amb delicada senzillesa, escritamb comes i guions, i a estones, el Qua-dern de tres estius de Pàmias és un nu. L’au-tor, que mai no deixa de ser el poeta,adopta una prosa tranquil·la i arrodonidaper –en principi– explicar-se neguits,apunts i reflexions, sobretot reflexions.Però a desgrat de la seva aparença de dia-ri personal, que deriva tant de l’estil comsovint de la temàtica i, sens dubte, delmètode fragmentari en el moment de lacreació material, el Quadern de tres estiusés fet, o bé revisat, per a la publicació.I això en sentit etimològic: per ser fet pú-blic. Hi ha certament detalls i actituds queaixí ens ho indiquen –per exemple quanen esmentar el «Sicoris Club» afegeix,aclarint-ho, que és «una entitat culturalde Lleida», o quan fa el mateix amb Palou,«un poble situat a una distància de cincquilòmetres (de Guissona)». En el pri-mer cas ha d’ajudar el lector no lleidatà;en el segon el no segarrenc. En tot cas, ellector. El mateix –que són concebuts se-gurament per a publicació– podríem dirdels diversos fragments diguem-ne de crí-tica literària, on l’apunt del lector adqui-reix irremeiablement el to del professorde literatura o del disseccionador crític.Així trobem interessants apreciacions so-bre obres diverses, des d’Erich Fromm finsa La tía Tula, des d’Els germans Karamàzov,La regenta o Guerau de Liost fins a JosepPla, Rubert de Ventós –o Beethoven.

Pàmias, diguem-ho ja, escriu el Qua-dern de tres estius –com el seu títol indica–durant tres estius, a la casa pairal deGuissona, ampla i fresca, aprofitant ambfruïment les vacances del curs docent aLleida. Escriu el seu dietari, doncs, alho-ra que crea, revisa o prepara per a con-curs o publicació els seus llibres de poe-mes, els d’una etapa determinada, avuillunyana i en molts sentits superada, de laseva producció: som en els estius de 1970,1971 i 1972. Quinze anys gairebé, doncs,han romàs inèdites aquestes proses, talvolta per la por al nu de l’autor. Pàmias,

poeta que en cadències de versos despu-lla la pròpia circumstància, forçosamenthavia de témer, amb prudència i juvenilinterrogació, un nu tan directe, l’agudapornografia de la prosa personal. El re-sultat, per això mateix, és reeixit, i la im-pressió de sincera confessió pública fetasense mirar sinó el full en blanc i la casa,d’autenticitat en tots els ordres, de nudoncs, après amb la duresa dels anys, ar-rabassa el lector. Per això el llibre és es-pecialment dens i obert per als qui co-neixem personalment Pàmias: a través deles seves poques desenes de fulls, d’unesdotzenes mai no excessives de fragmentsdispersos, hi reveiem allò que ja sabíem–la qual cosa és sempre un plaer, proba-blement d’arrels a la infantesa– i alhoradescobrim quelcom de nou, com en unade les millors xerrades de tarda i vespre.

I és que Pàmias escriu purament el quevol, amb un mirament ultrat però desen-cotillant-se en allò que és clau; en la te-màtica, per exemple. Per això és que alcostat de reflexions sobre lectures o fetsd’actualitat estatal o internacional («Ni-xon sempre m’ha estat antipàtic, però caladmetre que, últimament, ha tingut ungran encert: la decisió d’anar a Pequín»),trobem pedaços de diari íntim (el naixe-ment dels fills, la reflexió madura sobrel’engendrament i la responsabilitat de lacreixença; la visita d’uns amics, a Guis-sona; records...) o fins i tot apunts deprosa poètica, com per exemple a partirdel paisatge segarrenc a l’estiu sec, d’unaaspresa corprenedora.

El temps, a la casa, passa lent, peròpassa, i acaba arribant, sempre, la repre-sa, la ciutat, el curs. Justament aquest ele-ment, el curs acadèmic, junt amb els fillsi la poesia, és una referència interna dis-tintiva d’un estiu a l’altre: neixen altresfills i altres llibres, i hi ha, fidel, una valo-ració global de cada període docent: «Avegades penso que els meus alumnes desisè curs treballen massa i llegeixen poc»;«Quan es dibuixen, en el record, les clas-ses de llengua catalana, a l’Estudi Gene-ral de Lleida, noto, a la boca, un regustagredolç, amb un lleuger predomini deles sensacions agradables».

Però on més és nu davant el lector,Pàmias, més encara que en unes refle-xions sobre la paternitat, al capdavall benuniversalitzables, és en el comentari so-bre la pròpia activitat poètica –molt va-luós per als seus estudiosos i lectors, sensdubte– i en la preocupació constant perentendre millor i emmarcar en el seu llocadequat el sexe.

El poeta expressa el goig d’un premiconcedit mesos enrere, com fent valora-ció d’un any poètic, o bé, francament, ladecepció per una derrota, d’on aleshoresvol treure lliçons de profit. D’altres vega-des comenta la poesia que aquell mateixestiu està revisant o creant («Avui he es-crit Vietnam, un dels millors poemes de lameva última època») o els maldecapsd’una edició difícil («¿Quan tindré el goigde veure publicat el meu recull de poe-mes?»). Pel que fa a la sexualitat, com-provem que és un aspecte de la vida dePàmias que es planteja amb una seriosi-tat gairebé sorprenent, dotada d’unatranscendència ontològica particular, perla qual cosa, a més, esdevé objecte de re-flexió teòrica, centrada sobretot en trespunts: repressió, homosexualitat, mastur-bació, que al capdavall es vénen a resu-mir en l’antítesi repressió/alliberament iel seu equivalent immaduresa/maduresa.Així, ultra una constatació com ara que«la repressió sexual origina un perillósdesassossec», trobem conclusions (sem-pre opinables) sobre per exemple l’ho-mosexualitat, que, «al meu entendre, noés altra cosa que una manifestació de fal-ta de maduresa». Una major introducciódel jo real és present, d’altra banda, enun fragment com: «En matèria sexual,l’experiència em diu que no és aconsella-ble de retrocedir cap a fórmules ja supe-rades».

En tot cas, i això es fa extensible alsdiferents vessants del llibre, l’autor s’himostra alhora prudent i disposat a no es-camotejar-se ni escamotejar-nos res, ambuna curiosa i lloable tendència a l’objec-tivitat fins i tot –o sobretot– dins el campboterut del subjecte.

D’altra banda, aquestes mateixes pre-ocupacions pel tema sexual plantejat com

a qüestió personal i com a reflexió psi-cosociològica, es relliguen amb els frag-ments sobre política, sobre ètica, sobrereligió, de forma que, tot plegat, en po-dem traure una clara conclusió: el fet quePàmias s’instal·la de ple (com no podiaser altrament) en un concepte molt am-pli de modernitat: just aquell a què fa refe-rència, en negatiu, l’actual «postmoderni-tat». Certament, això és així si entenemaquesta dicotomia no com a joc estèticbuit sinó en tant que binomi antitètic ge-neral al qual es remeten contraposicionscom història/antihistòria (cf. Baudrillard)o ideals/pragmatisme («Admiro els revo-lucionaris, i els considero la gent méshonrada del món»). I és que resulta clauen la valoració del Quadern de tres estius laseva datació: 1970-1972. És un produc-te del seu temps. En aquest sentit és quefa poc dèiem que no podia ser altrament.El nostre país, després de la dècada méssucosa, des del punt de vista social, d’Eu-ropa, s’instal·lava plenament en el correnthistòric i de pensament que ha acabat,amb fallida, quan l’esquerra ha pres elpoder i ha deixat de ser l’esquerra. Era,recordem-ho, l’eclosió –endarrerida,però això ara no ve a tomb– d’un noumarxisme, de Fromm i Reich, de l’assaigreligiós i la religió progressista, de lapreocupació ètica i política general. Moltdel que Pàmias escriví no s’entén –o s’en-tén de forma distorsionada, com a travésd’un vidre mal forjat– si no tenim pre-sents aqueixes referències bàsiques. El tomateix de l’obra, en conjunt, n’és marcai proclama. Una altra cosa, aleshores, ésque en anar finint la dècada dels 80, quanla buidesa de les ideologies clàssiquess’emporta fins i tot, sense que ho sàpi-guen, els detractors de la postmodernitat–perquè resulta que és ambiental, ja–,siguem capaços d’apreciar de debò la sin-cera escriptura d’un poeta com Pàmias,d’un nu de quinze anys que ens arribapotser massa tard, potser massa aviat; sensdubte perquè això, en realitat, no impor-ta, vista l’obra, si hom sap llegir allò queun altre escriu.

Albert TurullPandora, núm. 2. Lleida, 1987

El poeta fent de pare feliç i espòs tocat per la fortuna.Al seu costat, Maria Massana, la muller, i el tercet dels fills:

Jordi, Montserrat i Anna. Lleida, desembre de 1974

Lectura de poemes al col·legi Lestonac de Lleida. Abril de 1984

PREFACI A CAMÍ DE MORT

Fa bastants anys que vaig entrar encontacte literari –el personal ha estat re-cent– amb Jordi Pàmias. Jo era membredel jurat del premi Salvat-Papasseit quel’any 1969 va concedir-li el guardó pelseu llibre La meva casa. Malgrat que ladiscreció habitual dels prologuistes acos-tuma a prescindir de referències críti-ques, no vull dissimular que el meuprimer contacte amb aquest autor no fousense reserves: tot i que el llibre era in-dubtablement ben escrit, amb un domi-ni segur del llenguatge, i sintonitzava entants aspectes amb la meva pròpia expe-riència poètica i amb els meus interes-sos literaris, hi notava –i en són testi-monis els companys de jurat– certesincoherències formals que m’impediend’acceptar-lo plenament. Val a dir queel poeta, conscient d’aquelles mancan-ces d’aprenentatge, amb els anys les haanat superant, i això m’ha omplert desatisfacció. La prova està en el recentpremi Carles Riba que ha obtingut JordiPàmias pel seu llibre Flauta del sol, pre-mi a què també he tingut el goig decontribuir com a membre del jurat ator-gador. Aquest darrer llibre dóna a co-nèixer una poesia elegíaca, admirable-ment ben construïda en decasíl·labs itankes i profundament arrelada en elssentiments més duradors de l’home.S’han esvaït ja aquelles inseguretats delprimer llibre, i el poeta es mostra ara coma perfecte coneixedor del seu ofici.

Jordi Pàmias va néixer fa quarantaanys a Guissona, a la Segarra, i actual-ment és professor de literatura de BUPi de llengua catalana a l’institut MàriusTorres, de Lleida. A més dels premis JoanSalvat-Papasseit i Carles Riba ja esmen-tats, ha guanyat també el premi MàriusTorres (1971). Ha escrit d’altres volumsde poesia, com Cançons de la nit benigna iClam de la neu, que encara són inèdits.Pàmias s’ha guanyat ja un lloc en les nos-

tres lletres, i crec que cada vegada mésserà tingut en compte el seu nom, unnom que aporta una veu personal, ado-lorida i serena, dins el panorama mésaviat desorientador de l’actual poesiacatalana.

Amb Camí de mort Jordi Pàmias ence-ta l’aventura del teatre. No goso pas pro-nosticar si aquesta aventura tindrà o nocontinuïtat. Malgrat les qualitats dramà-tiques de l’obra i els seus encerts tèc-nics, el tema de Camí de mort li confereixuna excepcionalitat que no permet defer cap pronòstic. L’obra està basada enuna experiència viscuda per l’autor: lamort en accident d’un alumne seu, quanfeia de professor a Bellpuig. Aquestaanècdota tràgica dóna peu al desenvolu-pament d’una acció teatral, conduïda entot moment per la mà d’un dramaturgque és, primordialment, un poeta.

Heus aquí, doncs, una tragèdia de laquotidianitat, ben diferent de les tragè-dies clàssiques. Les tragèdies clàssiquessón com un crescendo de situacions dra-màtiques que van preparant el desenllaç.L’espectador espera aquest desenllaç,perquè és l’única solució possible a lestensions i a les passions que ha vist des-encadenar-se al llarg de la representa-ció. En canvi, a Camí de mort el «desen-llaç» es produeix d’entrada: el «prota-gonista» mor en un estúpid accidentferroviari tot just iniciada l’obra. No hihavia res que ens preparés per a aquest«final». Ramon és un noi de quinze anys,alegre, que es fa estimar de tothom, ambtota una vida davant seu. Però l’atzar l’haelegit com a víctima, i la tragèdia esclata.

L’obra de Pàmias és, ja ho podeu su-posar, una emotiva meditació sobre lamort. La mort és l’única seguretat, l’úni-ca veritat absoluta en la vida de l’home,i en ella es resumeix tota la grandesa itota la misèria de la seva existència. Comha estat dit i repetit, un dels trets méscolpidors de la naturalesa humana ésla presa de consciència que el «camí de

la mort» comença tan bon punt naixem.És cert que les dades de la pròpia expe-riència testifiquen que, en la immensamajoria dels humans, el desenllaç es pro-dueix després del que en diem «tota unavida», i aquesta constatació dissimula encerta mesura l’única evidència absolutaque és la fragilitat de l’existència. Per aixòquan aquesta fragilitat se’ns manifestacruament –en forma d’una malaltia in-guarible, d’una mort violenta o d’unaccident, com és el cas de l’obra que co-mentem–, la pròpia consciència ensatueix, ens trasbalsa fins a somoure’nsels fonaments. El dubte que es pot pre-sentar és si el nostre dolor el provocasobretot el fet que un ésser humà hagiestat amputat d’una vida en expectativa,o el fet que, els qui som testimonisd’aquesta amputació, ens veiem de sobteimpotents davant la certesa de la relati-vització de l’existència humana.

Els riscos amb què s’enfronta unaobra com Camí de mort són enormes. Enefecte, podia haver-se quedat en melo-drama i trivialitzar tota l’emoció de latragèdia. No ha estat sortosament així,però subsisteix el risc que una represen-tació teatralment mal plantejada en pu-gui donar una visió sentimentaloide, queno apareix en el text. Val a dir que la peçapresenta serioses dificultats d’escenifica-ció, com solen tenir-ne totes les obresteatrals fonamentalment poètiques.

Perquè l’obra de Jordi Pàmias és so-bretot un poema dramàtic, un cant po-lifònic en què s’expressa reiteradamenttota l’emoció dels personatges davant lamort d’un ésser estimat. L’interès del’obra i l’encert de Pàmias estan en elfet d’haver sabut transmetre aquestaemoció al lector, amb ple domini del seuart, i d’obrir-nos, amb renovada força, aun dels misteris més colpidors de la vidahumana.

Francesc VallverdúBarcelona, febrer de 1979

BIBLIOGRAFIADE JORDI PÀMIAS

Poesia

– La meva casaCol. «Les Quatre Estacions».Barcelona, 1972

– Fantasia per a ús de la gent sàviaCol. «Les Quatre Estacions».Barcelona, 1974

– Flauta del solProa. Barcelona, 1979

– Cançons de la nit benignaCol. «Tià de Sa Real».Manacor, 1980

– El foc a la teuladaLlibres del Mall. Barcelona, 1982

– Lluna d’estiuProa. Barcelona, 1985

– Àmfora gregaTres i Quatre. València, 1985

– La nit en el recordLlibres del Mall. Barcelona, 1986

– El camí de PonentEdicions 62. Barcelona, 1990

– L’alegria veladaColumna, Barcelona, 1992

– Entre el record i el somniColumna. Barcelona, 1992

– La plana verdaPagès Editors. Lleida, 1994

Teatre

– Camí de mortEdicions 62. Barcelona, 1979

Assaig

– Quadern de tres estiusLaia. Barcelona, 1986

– Joan Barceló. Obra i retratAjuntament de Menàrguens, 1990

Amb Pasqual Maragall, Maria Aurèlia Capmany, Joan F. Mira i Josep Faulí.Jocs Florals de Barcelona de l’any 1984

L’alcalde Pasqual Maragall i els guardonats d’aquells Jocs Florals:Àlex Susanna, Jordi Pàmias i Antoni Puigvert

El primer amor

La meva adolescència–trista, esquerpa com una bestiola salvatge,dolorosa i difícil com un mal part–conegué instants de joiaque, com la neu sobtada, enlluernaven l’ànimadel noi, reclòs en un silenci inquiet,que era jo. Adesiarala música em feria com la llum d’un llampec;d’amagat feia versosi em venien les llàgrimes als ulls;mirava el meu cos nui pressentia ocultes delícies –quan fosa la vora d’un altre...I cada dia, a mitja tarda,esclatava la joia,com si, de cop,s’esberlés la magrana del meu viure monòton.Jo era sol a la botiga, dretran de l’aparador, i amb el neguitde saber, amb una tímida certesa,que passaria ella, just a dos quarts de sis,pel carrer: el meu amor primerenc, la noietafina i esvelta, de front alt i galtesvermelles, d’ulls tranquils i cabells rossos–d’un sorprenent ros clar–, que li rajaven,com una font, esquena avall...I ella passava, puntual, amb negreuniforme de noia de col·legi,i portant a la mà la bicicleta,de metall resplendent, per al viatgede retorn al seu poble... Cada dia,a mitja tarda, entrava un raig de lluma la fosca botiga, clapejava amb esquitx

bellugadís el marbre del taulell,recorria els prestatges altíssims amb llurs potsde vidre i groga tapa de llautó–,i els calaixos humils, de fusta prima,i les balances automàtiques,d’esmalt lluent, i, al fons, l’antic rellotge...Sempre, a dos quarts de sis. Com l’esperava,el moment del seu pas pel carrer! Amb quin afanyànima i cos se’m barrejaven enl’encalç meravellat d’aquella noia!...I com s’adelitaven els meus ullsen la contemplació brusca i efímera!I si, una mica abans de l’hora,entrava a la botigaalgun client, em mossegava els llavisi l’atenia a contracor... Sovintvenia una dona alta, prima com un secall,que, quan parlava, feia una ganyota estranya.Dissimuladament, em carregava, al coll,un sac d’inútil paciència...Demanava cent grams de codonyat,menudes paperines amb arròs i fideus,la quarta part d’una rajolade xocolata..., i no acabava maide donar-me conversa. Jo, de reüll, miravael carrer amb l’esperança de cada dia... Oh joiasuprema de la meva adolescència!Un cos de noia endevinat perfecte,uns ulls tranquils i somrients, el frontalt, una pell rosada, com núvol cap al tard,la mata d’uns cabells que li rajaven,com una font, esquena avall...

La meva casa«Les Quatre Estacions». Barcelona, 1972

Retorn a casa

Mirall amb pigues,vora el luxe, esvanit,d’una consola.Resseguim, amb la mà,la calaixera d’eben.

Ara voldríemolorar, intensament,un brot d’alfàbrega.Parpelleja, a la sala,la llum, esmorteïda.

Edat llunyanaamb cobrellit de seda,penombra màgica...Si obríssim els balcons,floririen geranis.

Encara pengen,cortines de vellut,amb plecs molt savis.Cairons blancs i vermells,lluïssor de la mangra...

Reconeixíemtots, amb els ulls humits,coses perdudes.

Flauta del solProa. Barcelona, 1979

Tres escriptors de luxe: Àlex Susanna, Miquel Àngel Riera i Jordi Pàmias

A la vinya La Drecera, juny de 1986, berenant coca de recapte.D’esquerra a dreta: Francesc Teixidó, Isidor Cònsul, Maria Xinxó,

Maria Massana, Àgueda Busto, Jordi Pàmias i Romi Porredon

Cirera

Amb la teva carn flonjade cireramadura,apagues, a la nit,una fam d’arreladatendresa.Dona de cos manyac:llavis de gínjol, prims,pell de mantega...Et taparé amb llençolsde filo amb vànoves de seda...

Però et vull, nua, amb mi.

Pinyols amargs, d’un altre temps,els llençaré per la finestra.

Cançons de la nit benigna«Tià de Sa Real». Manacor, 1980

Joan Barceló

Digues, amic: la mort et va tocar?Quatre gotes de sangmaculaven, a penes, les rajoles.Els teus ulls, d’un gris pàl·lid,la barba clara, de sedosos rínxols,els agudíssims mots –enjogassatinici de rialla– ens embruixaren...Eres sol, a la cuina,un dia, groc i xardorós, d’estiu,davant la tassa d’herbes aromàtiques.A la ciutat, la lluna, aquella nit,es despullà dels flocs de la boirina baixa,i brillà, al cel, amb una força nova.Adolescent alt, bru, àngel de la paraula!Poeta de la mort i dels follets!Compromès en l’ardida llibertat de la joiai en la flama rebel; enamoratde la vida i del somni... Oh joc purde fantasia i de tendresa humanes!Els déus se’t van endurinjustament, amic.

Àmfora gregaTres i Quatre. València, 1985

Dona

Món femení, recerde les hores tranquil·les:casa, arca, jardí.Al caire de la nit,s’aturaran, coloms,al ràfec de les torres,o a l’espatlla dels déus...Desarem ganivets,embeinarem espases.Ens asseurem a l’ombrafidel, però llunyana,dels vells murs, que acotxavenl’infant poruc, amb gest,maldestre i lent, d’amor.Entranyes maternalsde la casa, segurasalvació de l’arca,breu, delitós jardísegellat: meravellaúnica, amb noms diversos!A l’hora del crepuscle,quan s’aixeca la lluna–amb la roba groguenca,esquinçada al joncar–,estimarem l’ocultasolitud, la tendresavelada, l’horitzódel cos nu de la dona...

Lluna d’estiuProa. Barcelona, 1985

Família i els avis de Bellpuig a la casa de Guissona, l’estiu de 1988

Fruita

Al bell mig de la taula, la rodona fruiteraté, com a ornament, fulles i florsde vidre bisellat.Dins hi ha prunes clàudies –amb esberlesde dolçor, que traspua–, clares peresllimoneres, de pell esgratinyada,i el borrissol, groc i suau, dels préssecs.En la penombra del matí, m’arribala crida de la terra: la duríciade les rels, que treballen en silenci;i, a l’hora del dinar,asseguts a l’escó, borbollaranles paraules del sucre, fins que es fonguinen el pou de la gola.La prunera de l’hort, anys enrera, sentiabecs de pardal, o passos lleugers. Quina avidesa,la de les fines mans que despullaven branques!Lluny, el pare somreia... Ara tots dossón morts. Clara fruitera,de vidre bisellat, on s’emmirallael temps perdut, estrany pitxer, que guarda,agredolça, la polpa dels records...

Lluna d’estiuProa. Barcelona, 1985

Llibre

Si acluco els ulls, reviu,en un racó de casa, un xiquet seriós,que llegia, amb delit, una Bíblia antiga,de fulls groguencs empolsinats,i amb uns gravats ingenus: fetaper a minyons, amb tapesde pergamí... Qui sap on és,avui! La descobertafóra un llampec d’amor, l’acompliment d’un somni...Les dotze tribus d’Israel creuavenel desert, i Moisès, al Sinaí,romania quiet, davant la flamade l’esbarzer; Adam i Eva, nus,al Paradís: històries sagradesque bategaven davant meu, amb pousi amb ramats, amb la llum dels canelobres d’or,i, en la foscor dels segles, l’Arca de l’Aliança.Vora el balcó, la mare–petita, en la tendresa del record–somriu, amb uns boixets entre les mans...Si jo recuperés aquella antiga Bíblia,tornaria als orígens!En la penombra del matí voldria–un somni, fet paraula– fullejar-la, de nou.I resseguir les pàgines borroses,àvidament, amb amorosos dits,amb ulls negres, rodons,com aquell xiquet bru, que ja s’esfumaen el record... Només aixíretrobaré, del tot, la meva infància.

El camí de PonentEdicions 62. Barcelona, 1990

Taula

Taula octogonal,amb tres peus, de negrafusta, envernissada.Sofà gris, cadiresaltes i piano.Cairons que la mangrafa lluir... Vells llibresi retrats austers.Al balcó, geranisde marcida seda,barana de ferro.Lentament, s’apagala jove remordel carrer... La taula–ornada amb finíssimtul blanc, amb brodats–encara sostéun escantellatgerro de terrissa.

Vidres del balcó,ressol de la tarda!Quan miro el rellotge,de caixa nacrada,sonen passos lleus,al fons de la sala...Ara, amb els ulls clucs,retrobo la mare.

El camí de PonentEdicions 62. Barcelona, 1990

El poeta ja és quasi Mestre en Gai Saber.Són els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1988.

Pasqual Maragall lliura el diploma mentre Joan Perucho aplaudeix i s’ho mira

Tres de Ponent a la Font de l’Estany de Guissona, l’agost de 1989:Jordi Pàmias, Josep Vallverdú i Isidor Cónsul

Cambra

Lluna del pentinador,mirall d’amagades gestes.A l’esplanada del llit,un tendre combat comença:muntaré poltre d’amor,flancs d’enamorada euga.Vànova groga, llisquentcobertor, ròssecs de seda...Llençol rebregat, senyald’una abraçada feresta,que s’emporta, dolçament,la solitud desapresa.Dona dels turons altiusi de l’obaga secreta:em plau d’enfilar un camí,tebi i llis, que mena a l’era,on batré, nu i amb delit,l’espiga del cos, esvelta;i el gra que escampo esdevé,alhora, collita i sembra.Lluna del pentinador,mirall d’amagades gestes!

El camí de PonentEdicions 62. Barcelona, 1990

Suite del silenciIII. Concerto grosso

No gaire lluny del retaule barroc,sona un Largo de Haendel.Tarda de juny, amb espigues segades;un infinit silenci, pels rostolls...La gent, amb el cap cot. Violins que refilen.El contrapunt, rotund, del contrabaix,Foscos violoncels, d’eco molt greu.I, tot d’una, la mort tocà els timbals...De matinada, un noi esvelt mullavala barba negra en l’aigua que no torna.Amb els ulls clucs, anà corrent avall.I ara sona la música. Les voltes de l’esglésiarecullen l’ampla i lenta melodia.La gent, amb el cap cot, sentí l’esquinçamentde la rodona absència.I els àngels del retaule ploraven, d’amagat.

El camí de PonentEdicions 62. Barcelona, 1990

Suite del silenciVI. Enterrament

Cançons de Joan Baezamorosien l’aire de l’església.Feien de contrapunt, en la gran nau,monòtones absoltes... I començael lentíssim adéu dels vilatans.La massa dels amics era una glevad’arrels, una magrana sangonosa,que el sofriment, mal reprimit, esberla.I quan, de bat a bat, s’obren les portes,el cel blau de l’estiupesa, com un malson,damunt el desesper d’una pregunta.Taciturnes fileres de noies altes, primes,i de cepats minyons resseguien les llosesdels carrers, i la pols de les roderes,pel llarg camí que mena al cementiri.Duien, a les espatlles, un lleugertaüt, amb una oculta flor marcida...Mastegaven arrels de cansament,trepitjaven bardisses de dolor;i llampega, als ulls purs, la rebel·liadavant el brusc silenci, inexplicable.

El camí de PonentEdicions 62. Barcelona, 1990

A Viena, amb Maria Massana, la seva esposa, l’any 1991. Bicentenari de Mozart

Sant Magí a Cervera amb Beatriu Rendé, Joan Rendé,Jordi Pàmias junior i Isidor Cònsul

D’un temps antic

Nen enriolat,amb la palma esvelta.Diumenge de Rams,borrissol de festa,esvaït perfumd’una capsa vella.

Nen que enfilaràcarrers i placetes,amb la mà al volant,amb pedals alegres...Temps recuperat,vida que s’estrena.Ai, fotografiesd’una alba secreta!

Noiet seriós,al terrat de casa,amb un llibre obertdamunt de la falda.D’anys esgrogueïts,queden les ditades:tresor amagatal fons d’una capsa.

L’alegria veladaColumna. Barcelona, 1992

Calda

La vila té un suauavés de fondalada.Ai, amor! Límpid blaude l’estiu, en la paud’una tarda cansada...

Regnen, a la contrada,guaret i groc rostoll.Enlloc no hi ha un borbolld’aigua. Puny, la secada.

La terra exhala un bleixfosc, d’alzina retorta.La plana sembla morta.I un vell silenci creix.

La veu del campanarsona opaca, s’esquerda...Tanco els ulls. Tornarà–ai, amor, goig llunyà!–la primavera verda.

L’alegria veladaColumna. Barcelona, 1992

Tempesta

Ara llampega. Quanel vent, xiulador, passapels buits carrerons, semblaun vel que dansa, l’aigua...S’ha endurit, la penombra,als porxos de la plaça.Com ganivets de llum,les falcies xisclaven...Ahir, camps de rostolli guarets, tofes claresd’alzines, ametllersmigrats, d’escorça aspra,i oliveres cendrosesamb pols s’amortallaven.La xafogor alentiaels últims vols de l’aire.Morien, als caminsincerts, les nostres passes...Avui ens adormíem,quasi nus, a trenc d’alba,quan s’acostà, benigna,la negra nuvolada!Als carrers de la vila,a les teulades altes,als solitaris camps,cau, piadosa, l’aigua.

L’alegria veladaColumna. Barcelona, 1992

Ateneu Barcelonès. A la taula del poeta Joan Maragall, signant en el llibred’honor després d’una dramatització dels seus poemes. Any 1997

Amb Josep Vallverdú, l’Eloi i Maria Massana, a Montblanquet, l’agost de 1993

Aquest àlbum s’ha editatamb motiu de l’homenatge,

organitzat durant la CinquenaTrobada d’Escriptors a les Valls d’Àneu,

aJORDI PÀMIAS

el27 de juny de 1998