Maria Àngels Anglada,MARIA ÀNGELS ANGLADA F ERevista de Girona Fnúm. 199 març–abril 2000 E[175] 59 avenços pedagògics eren migrats i no es podia comptar amb aquells professors

DIP

UTA

CIÓ

DE

GIR

ON

A—

Núm

ero

199

— M

arç

- Abr

il 2

000

— 6

70 P

TA

Maria Àngels Anglada,paradís amb poeta

DOSSIER E Revista de Girona F núm. 199 març–abril 2000 E [173] 57

Maria Àngels Anglada va morir el dia 23 d’abril de 1999. Un anydesprés Revista de Girona vol homenatjar l’amiga, la col·labora-dora, la poeta. És per això que hem preparat aquest dossiersobre la seva figura i la seva obra i li hem dedicat també els Fullsde la Revista d’aquest mateix número. Tal com vam fer en el desèaniversari de la mort de Mercè Rodoreda.

En les pàgines que segueixen hem volgut estudiar els eixos quevertebren l’obra d’Anglada: la poesia, l’art, el compromís amb lahistòria del nostre temps. Anglada, poeta, enamorada de Grècia idels seus poetes, enamorada d’Itàlia i dels seus poetes, enamo-rada de Catalunya i dels seus poetes, va fondre la seva veu ambles veus de tots aquests poetes, que estimava i que coneixia tanbé, per conduir-nos al seu propi paisatge i al seu propi paradísamb poetes. Així és que hem volgut resseguir la presència delsclàssics grecs i llatins, dels poetes neogrecs i dels poetes italiansen la seva obra, amarada de classicisme, amarada de poesia.Anglada, poeta, apassionada de la música i de la pintura, de l’art,com a l’únic capaç d’alliberar l’home de la incivilitat, va omplir lesseves pàgines de colors i de notes musicals. Així és que hem vol-gut dibuixar la funció de l’art en la seva obra. Anglada, poeta,compromesa amb el seu temps, debel·ladora de la barbàrie, vaaixecar la seva veu per posar-se al costat dels que patien dolor oopressió, contra la prepotència i la insolidaritat. Així és que hemvolgut girar la mirada envers la presència de la història, magistravitae, en la seva obra, envers el seu compromís cívic i comprovarque, com deia el poeta Terenci, res del que és humà no li era aliè.

Agraïm a la família de l’escriptora la seva col·laboració amabilís-sima; ens han deixat fotografies per il·lustrar el dossier i ens hanpermès de publicar-hi dos textos inèdits d’Anglada: la prosaJúlia Stroumsa i el poema Làpida i Afrodita.

Tots els materials que s’apleguen en els Fulls són una recreacióde la figura i de l’obra d’Anglada: les il·lustracions, la narració,els dos poemes. Tenen el to elegíac de l’evocació de l’absènciasentida. Són veus amigues que s’alcen contra l’oblit. Hi ressen-yem, a més, les dues darreres obres d’Anglada: Arietta, únicrecull de poemes publicat després d’aplegar la seva poesiacompleta a Columnes d’hores i Nit de 1911, conjunt de narra-cions breus publicat pòstumament. Ben segur que a MariaÀngels Anglada li hauria agradat la reproducció de l’ex-librisamic que tanca els Fulls.

Mariàngela Vilallonga

58 [174] E Revista de Girona F núm. 199 març–abril 2000 E MARIA ÀNGELS ANGLADA

Aquest excrit que ara teniu davant dels vostresulls vol ésser un record d’enyorança per l’amiga iescriptora M. Àngels Anglada, que ens va deixar ara faun any, en una data tan assenyalada com és el dia deSant Jordi, la nostre festa del llibre.La M. Àngels deia d’ella mateixa que era una lectoraapassionada, que llegia i escrivia des de l’Alt Empordà,però que rebia llibres de moltes bandes i que li agradavade tenir alguns punts de referència de diferents literatu-res: la catalana —no cal dir-ho—, la italiana, la gregaactual —sempre que podia—, la francesa —de vega-des— i també la castellana.

No és estrany que es pogués dir d’ella que «hohavia llegit tot». Les lectures estimularen, sens dubte,el seu geni creador i contribuïren a enriquir els seusconeixements, que, amb la senzillesa i modèstia delqui no vol ésser considerat un especialista, ella va sabertransformar en un conjunt d’escrits plens de sensibili-tat i de bellesa.

Tan amiga dels llibres, avui, més que en cap altraocasió, podem recordar amb dolor que ja no podrà aca-ronar-los mai més ni podrà assaborir-los, com havia fetde molt bon grat ja des de la seva infantesa, en què, finsi tot, a manera de joc, apostava amb les seves companyesd’estudis a veure qui era capaç de retenir una pàginasencera i recitar-la de cor. La seva amiga M. Mercè

Miró recorda aquest fet i remarca que la M. Àngels erasempre la guanyadora.

La formació clàssica. La Universitat

La M. Àngels ja havia iniciat la seva formació clàssicaen el batxillerat a Vic, sota el mestratge envejable de dosprofessor excel·lents: Joan Petit i Joan Bastardas. Ellamateixa ho recorda, i els recorda, en un breu escrit inti-tulat Pel prat de la memòria (1996), i hi afegeix que foren,precisament, els primers versos traduïts del poeta Virgiliels qui l’ajudaren a decantar-se per la poesia i les llen-gües clàssiques.

L’amiga i companya d’estudis més amunt esmentada,en l’article Carta oberta a M. Àngels Anglada (Rev. Ausa,XVIII. 142, 1999) fa al·lusió a les traduccions de Cicerói de Xenofont, que feien a les classes respectives de llatí ide grec, i posa de manifest l’admiració que sentien pelsmites antics i, fins i tot —jugant a la paròdia— s’adjudi-caven ingènuament noms grecs, com Hera, Àrtemis,Persèfone, etc.

De 1946 a 1951 la vida de la M. Àngels va girarentorn de la Universitat de Barcelona, una Universitatque es movia sota el control ideològic del SindicatoEspañol Universitario ( el SEU ) i que establia l’obliga-torietat de cursar les anomenades «Tres Maries». Els

Maria ÀngelsAngladaLa passió pel món clàssic

Dolors Condom

E Revista de Girona F núm. 199 març–abril 2000 E [175] 59MARIA ÀNGELS ANGLADA F

avenços pedagògics eren migrats i no es podia comptaramb aquells professors tan notables que abans de la gue-rra hi havien exercit i que havien tingut un gran relleuen la vida cultural catalana: Joaquim Balcells, JordiRubió, Bosch i Gimpera, Carles Riba, Pompeu Fabra,Joaquim Xirau o Ramon Aramon, entre d’altres.

La Universitat que va conèixer la M. Àngels i jomateixa, que li vaig ésser condeixebla, tenia en la Facul-tat de Lletres, en el curs 1946-47, uns quatre-centsalumnes —entre els dos cursos comuns i els tres d’espe-cialitat— i tres-cents cinquanta en el curs 1950-51; enels tres cursos de la Secció de Filologia Clàssica de lanostra promoció érem quinze alumnes.

Aquells, tot i la foscor del temps, van ésser anys deformació i, sobretot, per l’especialitat que vam elegir,fou una formació clàssica, ambientada, però, en una tra-dició cultural humanística que se’ns oferia, sovint, ambmoltes mancances. Després dels cursos comuns vamenfrontar-nos amb deler amb els textos dels autors grecsi llatins i amb les qüestions lingüístiques, històriques iliteràries que els configuraven, amb el suport d’assigna-tures com història universal antiga, geografia de l’anti-guitat, institucions jurídiques romanes, paleografia i crí-tica textual, epigrafia, història de l’humanisme espanyol,història de la llengua espanyola, etc.

Fou, doncs, en aquest ambient universitari on M.

Àngels Anglada va endinsar-se en el món grecoromà,que es convertí en una de les seves múltiples passions ique no deixà mai de tenir present.

No li podia, certament, caure en l’oblit el pensum —sens dubte, massa onerós— dels cent versos d’Horaci queens exigia traduir cada dia el professor Bassols de Cli-ment o les lliçons de sintaxi i de sànscrit que explicavaamb rigor aquest mateix professor. Dignes de recordforen els aires nous que portà de Salamanca el Dr. Lisar-do Rubio en el seu adoctrinament sobre el comediògrafTerenci o sobre la història de la llengua llatina. No espodien oblidar tampoc les sàvies paraules del Dr. JoanBastardas en els comentaris sobre Tàcit, sobre l’huma-nisme espanyol o sobre el llatí vulgar.

Recordo el goig amb què la M. Àngels seguia lesclasses del Dr. Sanmartí dedicades a la mètrica grega i,sobretot, als comentaris de l’Alcestis d’Eurípides, en quèella, amb molt bon criteri, hi trobava a vegades matisosque passaven desapercebuts a la resta de la classe.

La geografia de l’antiguitat, professada pel Dr. Peri-cot, l’epigrafia sota el mestratge del Dr. Pere de Palol, lahistòria de la llengua espanyola amb el Dr. A. Badia iMargarit o les hores de seminari de mitologia clàssicaamb el Dr. Amorós, havien de deixar en l’esperit dele-rós de la nostra amiga un pòsit molt estimable. Ella emcomentava alguna vegada que, deixant de banda les cir-


cumstàncies poc favorables del moment i les mancancesque hi convergien, podíem congratular-nos d’haver tin-gut alguns professors molt competents.

La situació en què es trobava aleshores l’ús públic dela llengua catalana feia que es mantinguessin gairebéarraconats de les aules els llibres de la Col·lecció d’autorsgrecs i llantis de la Fundació Bernat Metge. Desprésd’una etapa fosca i anòmala, la represa de la Col·lecciól’any 1946 hi passà, malauradament, quasi desapercebu-da; fou més tard que llegírem el volum que aparegué ique corresponia al vol. II del De officiis de Ciceró, a curadel llatinista gironí Eduard Valentí i Fiol.

Malgrat tot, ja afloraven en aquells moments algunsintents de resistència cultural i política i n’era un exponentel cercle clandestí dels Estudis Universitaris Catalans. Emconsta que la M. Àngels assistí a alguna de les classesd’història de Catalunya que hi professava Ferran Soldevila.

Fent cara, en certa manera, a l’oposició oficial, vaaparèixer l’any 1949 l’Antologia poètica universitària, unapublicació de difusió limitada i més o menys velada detrenta-cinc poesies «dels qui convivien a la Universitatd’aquell temps i que volien donar una clara prova de lavitalitat de la nova generació». Dels col·laboradorsrecordem Josep M. Espinàs, Enric Casassas i Simó, JoanReventós, Eulàlia Amorós, Mercè Costa i Jordi Geli,entre d’altres. Aquest darrer era company de curs de laM. Àngels i va ser, més endavant, el seu espòs; hi escriuunes tannkas plenes de sensibilitat, de les quals en podriaésser musa inspiradora la seva condeixebla estimada.

L’educació estètica en els models grecollatins

Amb un autoaprenentatge exigent i amb les sevesaventures de lectora incansable, M. Àngels Anglada vacompletar la formació universitària fora de les aules,amb una dedicació especial a les obres dels autors grecs illatins que més l’abellien i també d’alguns poetes italiansi catalans que havien begut, sobretot, en les fons del’antigor. Així, els tràgics grecs, els poetes com Homer,Píndar o Teòcrit, i els grans poetes de l’època d’Augusts’anaven alternant amb els escrits de Bassani, de Quasi-modo o de Pavese i amb l’entrellat de la pràctica poèticade Verdaguer, de Salvador Espriu, de Carles Riba, deJosep Carner o de Màrius Torres, sense oblidar, per altrabanda, els escriptors grecs moderns, com Seferis, Kava-fis, Ritsos o Prevelakis.

Sota el signe dels grans autors del passat va cercar lacomprensió de Grècia i de Roma i s’enamorà de l’Anti-guitat, tot fent-ne una de les seves passions. «Visc fasci-nada pels clàssics i per la Grècia actual», repetia en mésd’una ocasió.

Amb el seu gust literari exquisit va assaborir demanera especial la dolçor i la delicadesa dels modelsclàssics i va saber apreciar les grandeses morals i intel·lec-tuals dels grecs i llatins; en el seu esperit la fascinaven lallibertat i, sobretot, la bellesa del món hel·lènic.

El seu interès pel món clàssic no deixava d’ésser uninterès estètic. No hi ha dubte que per a ella la literaturagrega i llatina significaven bellesa, una bellesa no sola-ment física en les seves manifestacions dels llocs i delséssers de la naturalesa, sinó també una bellesa espiritualen l’expressió dels sentiments de l’amor, de l’amistat, deldolor, de la joia i de la imaginació.

L’admiració per l’equilibri entre el fons i la forma oper la delicadesa en poetes com Horaci, Virgili, Safo,Teòcrit o Meleagre de Gàdara es fa palesa a bastamenten els seus escrits, envoltats d’una atmosfera de mesura,de serenor i d’una depurada sensibilitat, és a dir, envol-tats de la bellesa dels models clàssics, que Gilbert Highetanomena «bellesa de la reminiscència».

El llegat de la cultura de Grècia i de Roma

Llegint les obres de M. Àngels Anglada hom s’adonaque l’estima de l’Antiguitat no fou per a ella una vanito-sa parenceria o un simple tema teòric, sinó una afecciógairebé irresistible del seu esperit. No solament coneguéi emprà els clàssics, ans també els assimilà, els va viure iels va saber fer conèixer. Els clàssics foren un estímulcabdal per al seu geni creador.

És cert que s’interessà més per les coses de Grèciaque per les de Roma, però era conscient d’una Grèciamediterrània, perllongada en la tradició llatina. «LaMediterrània i el món grecollatí —deia— són una partimportant de les nostres arrels».

Dels clàssics grecs i llatins en va poder treure pensa-ments molt estimables, gran nombre de raonaments iconeixements profunds per a revestir d’autoritat els seusescrits, per a fer-los més bells o, fins i tot, per a treure’ntemes o arguments d’alguna obra. En això no cal veure-hi un menyscabament de la seva originalitat; ella, comtots els literats i llurs llegidors, sabia prou bé que de res


no surt res i que l’originalitat en el segle XX, com repe-tia Josep Pla, és «una pura il·lusió de l’esperit».

Tot allò que aprengué a la Universitat ho conservà,sens dubte, en el record i ho amplià i perfeccionà —com ja hem dit abans— al llarg de la seva vida. «Sempreva bé de recordar els clàssics, i a vegades els enyorem»,són paraules seves prou significatives.

No és estrany que fins en aquells escrits que no figu-ren entre els considerats d’influència o d’ambientaciógrega o romana hi trobem algunes referències culturalsclàssiques. Quan, per exemple, en el seu primer recullde poesies, Díptic, trobem en uns versos el símil de lapèrdua dels mots i la caiguda de les fulles, no ens costagaire veure-hi una «bella reminiscència» de l’Ars poeticad’Horaci: aquell «estimar amb ira» ens evoca el famós odiet amo de Catul, o la imatge de «la filosa de les tres ger-manes» no resta lluny dels mots lanificae tres sorores delpoeta Marcial o del currite fusi catulià.

En la novel·la Les Closes, quan just al començamenttrobem els mots «les ombres lleugeres i espectres orfes dellum» és el poeta Virgili el qui ha inspirat aquest mots(umbrae ibant tenues simulacraque luce carentum, Georg. IV,

472); no són pas menys clàssiques les referències a lesprofecies dels àugurs o a la libació de llet i de rossa demel o la citació expressa del poeta Lucreci i la seva obraDe rerum natura.

En el conte, que ha donat nom al recull, La dauradaparmèlia i altres contes, el protagonista, un vell poeta,s’adorm amb un llibre a la mà, un de la seva preferència,l’Alcestis d’Eurípides. En un altre relat, Giulia felice, l’accióens trasllada a la bella i fèrtil Campània del segle I.

El segon recull de poesia, Kiparíssia, duu el nom del’illa del Peloponès que l’autora va visitar l’any 1973 en elseu llarg viatge a Grècia, del qual en va extreure abun-dant material poètic. En cada vers, en cada expressió, encada pensament s’hi manifesta el ferment clàssic i, d’unamanera especial, en els poemes amb títols prou significa-tius com Variacions sobre el tema de Cassandra, Epidauros iTiryntos. En el poema Record de Vic des d’Esparta comparael fred de la ciutat grega amb el de Vic.

Els testimonis més remarcables de les vivències i del’herència de l’Antiguitat es palesen, evidentment, enalguns dels llibres que la M. Àngels qualifica de «mésextensos» i en què l’acció i l’ambientació són clarament

Maria Àngels Anglada, guanyadora del primer premi literari al certamen verdaguerià de Folgueroles (1945).


hel·lèniques. És el cas de Sandàlies d’escuma, obra que vamerèixer el premi Lletra d’Or i el premi de la Crítica1986; s’hi recrea el món alexandrí de la Grècia postclàs-sica i l’autora, com diu ella mateixa en la nota intro-ductòria, s’hi reconeix deutora dels poetes grecs del’època, sobretot de Teòcrit i d’Herodes, i dels seus tra-ductors catalans, Josep Alsina i Carles Miralles. Els idil·listeocriteans i els Mimiambs d’Herodes hi formen unareeixida conjunció. Amb raó el professor Alsina vapoder dir que en aquesta obra «art i erudició es combi-nen harmoniosament».

En El mirall de Narcís hom pot viure l’aventuraapassionant del mite grec analitzat acuradament en lapoesia dels poetes catalans: Carner, Carles Riba, Salva-dor Espriu, Gabriel Alomar, Rosa Leveroni, Verda-guer, etc. D’aquesta anàlisi l’autora en treu la conclusióque «sense el mite grec hauríem de renunciar a unapart important de la nostra lírica». Ens descobreix, perexemple, el gust de Josep Carner pels mites somrients;ens fa veure com Carles Riba pren el mite grec de lesmateixes fonts hel·lèniques (Homer, Sòfocles,Èsquil…) i l’uneix en les seves Elegies de Bierville ambel paisatge, amb la història de Grècia i amb l’experièn-cia amorosa i amb l’exili. Fa ressaltar les belles imatgesque el mite suggereix a Gabriel Alomar i subratlla, enfi, la inspiració mítica que hom troba en Verdaguer ien altres poetes nostres.

Per al coneixement i comprensió de la interpretaciómitològica res millor que atansar-nos als dos volumsRelats mitològics (1996), que, si bé són pensats per als mésjoves, poden interessar igualment als més grans i a totsaquells que se sentin atrets pel món fantàstic dels déus idels herois de l’antiga Grècia.

Un retrobament curiós i senzill amb l’antiga saviesase’ns ofereix en el llibre Retalls de la vida a Grècia i aRoma (1997); a través de textos llatins i grecs, triats i tra-duïts amb molta cura, el lector pot endinsar-se en la rea-litat quotidiana d’un món llunyà i alhora proper al nos-tre. No cal dir que en totes les pàgines hi traspuen elsconeixements literaris de l’autora i l’estima envers aquellmón que ha configurat el nostre.

En el llibre, en edició de bibliòfil, El mite d’Europa(1998), un mite concret, el de la «néta bellíssima dePosidó, filla d’Agènor i Telefasa» és l’eix d’un treballacuradíssim, que pretén ésser un cant d’esperança a lanova configuració política del continent europeu. Amb

el suport dels mots de poetes nostres (Espriu, TomàsGarcés i Màrius Torres) la M. Àngels expressa el desigd’una renovació i d’una Europa que estimi i compren-gui. El seu compromís amb la llengua i amb la nostracultura li fan dir que «una llengua és com una flor…Noen volem cap d’exclosa del seu àmbit, cap de menystin-guda… Desitgem la mateixa obertura per a les manifes-tacions de l’art».

Justifica el seu atansament al mite tot dient que«aquest ens revela sempre, si escoltem bé i si maldemper tal d’interpretar-lo sense manipulacions interessa-des, una idea, una veritat, un símbol que el vent deltemps no erosiona…».

No seria just silenciar el talent de la M. Àngels a ferde la traducció una vertadera creació literària. A més de latraducció d’alguns versos esparsos en les seves obres, comels de Virgili (Eneida, IX, 433-437) tan ben aconseguitsen la novel·la Artemísia, volem deixar aquí constància,sobretot, de dos testimonis incomparables: els llibres Lesgermanes de Safo (1983) i Meleagre de Gàdara (1993). Elprimer, «fruit d’una tasca feta per plaer», el segon, «unagarlanda de so harmoniós»; ambdós, un exercici lingüístici literari, en què la traductora ha sabut captar la finor,l’elegància i la sensibilitat dels mots del text original.

La tasca docent i la divulgació del món clàssic

El món grec i llatí no va ésser solament el món delsseus afanys personals i literaris, sinó també de la sevadedicació professional. Durant més de deu anys va exer-cir la docència en diferents centres d’ensenyamentsecundari i no va deixar mai de donar alguna classe par-ticular, quan li era sol·licitada o es presentava l’ocasió.

En relació amb aquesta activitat docent cal remarcar laseva col·laboració en la primera edició catalana del llibrede Llatí de BUP, els seus consells i ajut en l’elaboració delDiccionari Llatí–Català de l’Enciclopèdia, articles, grannombre de conferències en instituts i altres entitats itambé els llibres de divulgació, esmentats més amunt,Relats mitològics i Retalls de la vida a Grècia i a Roma.

No puc oblidar, per altra banda, la seva assistència iintervenció en algunes de les sessions organitzadesperiòdicament pel Grup Estudis Clàssics Girona i aixímateix la seva presència en algun dels simposis organit-zats per la Secció Catalana d’Estudis Clàssics i en lesjornades que em foren dedicades a la Universitat de


Girona, l’any 1992, amb motiu de la meva jubilació, ien què llegí la interessant comunicació Notes sobre dosllatinistes empordanesos.

La seva convicció que la cultura clàssica uneix totesles esferes de l’ésser i de la vida humana i el coneixe-ment de la dependència estreta que hi ha entre dita cul-tura i nosaltres en la idea de la paideia la feien rebel·lar-sea vegades contra la manca d’atenció envers el grec i elllatí en la Reforma de l’ensenyament secundari i en rei-vindicava en algunes notes periodístiques el lloc que enels plans d’estudis els corresponia.

Serveixi d’exemple l’article publicat en El 9 Nou del28 de desembre de 1990. Hi fa referència al X Simposid’Estudis Clàssics, celebrat a Tarragona el novembre delmateix any. Després d’uns mots de lloança envers laTàrraco romana, manifesta el seu goig d’haver pogutseguir una conferència, pronunciada per un professoruniversitari alemany en el més pur llatí. Aprofita l’avinen-tesa per a desaprovar l’arraconament a l’Estat espanyoldels estudis clàssics en els nous camins de la docència, enalça, en canvi —diu— en altres pobles d’Europa. Cloul’article, però, amb uns mots esperançadors: «les arrels sóntossudes i cal esperar que tornarà a rebrotar el vell arbre».

L’afany de la M. Àngels per a difondre i servarl’herència del passat va ésser imparable. No hi va estal-viar recursos, no, i sovint, en els escrits menys impen-sats, trobava ocasió per a «fer sortir els clàssics», com elladeia. Així, fent ús de mots, frases o textos d’autors grecso llatins defensava alguna tesi o demostrava i establia laconnexió de l’Antiguitat amb fets i problemes actuals.En aquest sentit, és prou il·lustratiu l’escrit publicat enEl 9 Nou (16 d’abril de 1982), en què, referint-se al fetde «l’ocupació violenta del Congrés un nefast 23 defebrer…» fa al·lusió a la famosa Conjuració de Catilina ala Roma del 63 a C. I a les paraules que arran d’aquestfet pronuncià el polític Cató i que, precisament, servei-xen de títol de l’escrit en qüestió: Vocabula rerum amisi-mus («hem perdut els noms de les coses»).

Els exemples podrien multiplicar-se. El món clàssicgrecollatí era per a la M. Àngels Anglada inesgotable.Amb la seva sòlida formació humanística ella va sabertrobar múltiples maneres de servar-nos la memòria d’unpassat, a l’herència del qual no podem avui renunciarsense renunciar a nosaltres mateixos.

Dolors Condom i Gratacòs és professora de llatí.

Maria Àngels Anglada amb companys i companyes de la universitat (curs 1950-51).

Amb l’autora d’aquest article, a Romanyà (1989).

A la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (juny de 1995).A sota, de visita a Súnion (1996).


«M’he despertat amb aquest cap de marbre a les mansque m’esgota els colzes i no trobo on recolzar-lo»

I. Seferis

Aquests versos, amb els quals el poeta neogrecIorgos Seferis expressava amb una contundència maisentida fins aleshores la consciència d’un heretatge, elgrec, que el marcava fins a l’obsessió, glossen a la per-fecció tota la vida de Maria Àngels Anglada, una vidaque no es pot entendre al marge de la seva fascinacióper Grècia. En totes les seves obres, àdhuc en aquellesque a primer cop d’ull semblen més allunyades de lesribes de l’Hèl·lade, hom hi descobreix sempre viu eldeix del geni grec. La seva Grècia, però —i aquest ésel seu gran mestratge—, no era només l’arcaica o clàs-sica, tot i la seva declarada admiració per Homer i elstràgics, ni tampoc l’hel·lenística, que tant l’atreia i enla qual va emmarcar obres tan significatives com Lesgermanes de Safo, Sandàlies d’escuma o Meleagre de Gàda-ra: epigrames.

Enemiga de l’especialització extrema, ridícula ieixorca, Anglada sentia també una atracció especial perla literatura i la cultura bizantina i moderna, massasovint menystingudes davant de la lluïssor de la Grècia

clàssica. A vegades és simplement el paisatge d’algunailla grega —coneguda personalment o a través d’algunanarració moderna— el que trobem darrera de les sevesobres, com en la preciosa novel·la Artemísia (1989),que es desenvolupa a Mitilene, la pàtria de la sevaadmirada Safo i del seu no menys apreciat StratisMir ivil·lis. En altres ocasions, en canvi, podemreconèixer rere les seves paraules un model literariconcret, com en el llibre Paradís amb poetes (1993), enel qual Anglada fa una evocació profundament líricade Grècia de la mà dels seus poetes. Aquesta obrail·lustra a la perfecció el procedir literari d’Anglada,amb una perfecta combinació de veus antigues imodernes, que s’entrellacen a l’uníson en un preciósarabesc. No debades, és de l’obra d’un autor modern,Alexis Zorbàs de Nikos Kazantzakis, que Angladaextreu el títol del seu llibre, la qual cosa és, de fet, unaautèntica declaració d’amor cap a Grècia:

«Feliç l’home, jo pensava, que, abans de morir, hapogut navegar pel mar Egeu. Molts són els goigs del’home: dones, fruites, idees. Però solcar aquest maren la dolça tardor, mormolant el nom de cada illa,em penso que no hi ha un altre goig que submer-geixi més el cor de l’home en el Paradís».

Maria ÀngelsAngladai la literatura grega moderna

Eusebi Ayensa


Com no podia ser d’altra manera, d’entre els poetesmoderns que evoca Anglada en aquesta obra Kavafisocupa un lloc de primer ordre i la nostra amiga escomplau a citar-lo especialment quan descriu les bellesesglésies gregues, amb les seves cúpules vermelles i lesseves icones nimbades d’or:

«M’agrada molt la litúrgia grega; em sedueixen elsseus himnes, la bellesa de la seva música, el ressò deles paraules que, ai!, entenc poc, els rostres enribe-tats d’or de les icones. I aleshores recordo el poetad’Alexandria, Konstandinos Kavafis, un dels mésgrans del nostre segle, que estimà les seves llums,l’argent dels seus vasos, els canelobres…».El món bizantí, per tant, la llum daurada del món

bizantí, com li abellia de dir a Espriu, exercia damuntd’Anglada una fascinació especial i en les seves fre-qüents estades a Grècia no deixava de visitar algunaque altra església, portada pel desig de descobrir-hi labeutat inesperada d’un fresc o de sentir-hi la cadènciavellutada d’un cor de salmistes. En aquest punt, lareferència a Kavafis, el gran poeta grec del tombant desegle que com cap altre va saber fer reviure en el seuspoemes tota la glòria de Bizanci, ens porta a parlar deldarrer treball d’Anglada, Nit de 1911, concebut com

un homenatge a l’obra del genial alexandrí, un home-natge gairebé obligat, per tal com Kavafis constituïauna de les lectures preferides d’Anglada, així com eltema d’alguna que altra xerrada seva, com la que vapronunciar a Sitges a principi de 1996 en el marcd’una de les freqüents trobades de l’Associaciód’escriptors en llengua catalana. Nit de 1911, doncs, lanarració que dóna títol al llibre pòstum amb quèAnglada va guanyar el premi Octavi Pellissa en la sevaconvocatòria de 1998, pot ser considerat, sense caureen l’exageració, com l’obra més netament kavifiana dela literatura catalana. I no diem això només pel títol,que tant recorda moltes de les seves composicions(Dies de 1903, Gener de 1904, 27 de juny de 1906 a lesdues de la tarda, etc.), ni tampoc pel fil de la història—el desvetllament sobtat de Marc Antoni que recorrenovament els carrers d’Alexandria a la recerca d’aquellque l’ha tret del seu ensomni, Konstandinos P. Kavafis,ocupat aleshores en la composició del poema que mésl’hauria d’immortalitzar: El déu abandona Antoni— sinótambé per un munt de detalls, alguns d’ells ben insig-nificants, rere els quals es deixa sentir, poderosa, la veude Kavafis. El color dels ulls del poeta, blaus com elsafir o grisencs, la taverna sospitosa cap a la qual es

Maria Àngels Anglada al palau de Cnossos, Creta (primavera de 1991).


dirigeix amb passos cautelosos per a gaudir del cos del’amor damunt d’un llit miserable semblen talment sor-tits de la ploma de l’alexandrí, com també la bellaimatge del taller del poeta, amb la lluna entrant de pleper la finestra oberta de bat a bat, rere la qual hi desco-brim els versos centrals del poema En una ciutat del’Osroene, un dels preferits d’Anglada, que en la traduc-ció de Carles Riba presenta el següent text:

«De la batalla a la taverna ens van portar feritl’amic Rèmon, ahir, entorn de mitjanit.Per les finestres, que deixàrem de bat a bat obertes, La lluna il·luminava, sobre el llit, el cos ple de gràcia.Érem una barreja allí: sirians, grecs, armenis, medes.Com ho és Rèmon. Ahir, però, quan resplendiael seu rostre amorós sota la lluna,els pensaments anaven al Càrmides platònic».El resultat d’aquesta experiència és un conte sum-

mament interessant, de lectura agradable, que posanovament de manifest l’art incomparable d’Anglada enla recreació de les grans obres dels grecs.

Al costat de Kavafis, un altre autor modern, el cre-tenc Panadelís Prevelakis (1909-1986), es va saberguanyar també l’admiració d’Anglada. Una bella obrad’aquest escriptor, Crònica d’una ciutat (1938), va operarel miracle que Anglada —com ella mateixa reconei-xia— s’enamorés de la ciutat natal de Prevelakis, laveneciana i il·lustre Réthimno, molt abans de visitar-lapersonalment l’any 1991, tal com Tamino s’enamorade Pamina, de sobte, en veure el seu retrat en una pin-tura, a La flauta màgica de Mozart. Tant és així queAnglada va emmarcar a Réthimno una bona part de laseva novel·la breu També a tu, Cleanorides, inclosa dinsel llibre No em dic Laura (1981).

Hi dóna una nova mostra de les seves arts de narra-dora entrelligant dues històries, la d’una família de lli-breteres atenesos, els Veneris, amb els quals entra encontacte una arqueòloga catalana, la Cecília, i la delsseus avantpassats rethimniotes, Vassilis Veneris i Sibil·la,filla aquesta del cònsol català de Candia, l’actual Irà-klion. En el vell manuscrit que la Cecília descobreix lahistòria de Vassilis i la seva muller catalana sovintegenles referències a la novel·la de Prevelakis, que serveix aAnglada per situar-hi l’experiència vital d’aquestacuriosa parella en els darrers anys del regne venecià deCreta. L’al·lusió a Prevelakis es fa ben vistent a les pri-meres pàgines del relat:

«Sibil·la i Vassilis —el seu marit— em fan bonacompanyia, passant un pont de segles. Altres vega-des agafo el llibre a la nit, i aleshores penso en unamic del llibreter, l’escriptor Pandelís Prevelakis, elcronista de la vella ciutat de la costa cretenca: Enuna hora semblant, nocturna i primaveral, flairosa ambfragància de fruites, evoco jo també Réthimno, la mevament vola al seu costat…».A banda, però d’aquesta referència, les pàgines de

Prevelakis són evocades constantment en el conted’Anglada: la decadència del seu petit port, abans tanpròsper, les maneres tan delicades, plenes de cortesia ide postdates, que empraven els seus habitants en lescartes comercials, el negoci de perfums que regentavael cunyat de la parella, llunyà record de la famosa per-fumeria de l’esmirniota Ioannis Kónsolas, els bellsestendards que ornaven les seves esglésies, la traça delfill petit dels Venieris en la iconografia, un art queAnglada, seguint el relat de Prevelakis, explica amb totluxe de detalls… un cúmul de coincidències que, alcapdavall, posen de manifest l’admiració d’Anglada perla novel·la de l’escriptor cretenc, definida amb tota jus-tesa per Josep Pla, en atenció a la naturalitat i les since-res relacions humanes que en ella presideixen la vidadels rehimniotes, com el millor antídot davant de lafreda deshumanització de la societat moderna.

Anglada finalment va fer realitat el seu somni devisitar algun dia la pàtria nadiua de Prevelakis i la pri-mavera de 1991 va emprendre un viatge a Creta quela va portar als principals llocs de l’illa, des d’Iràklion iel palau minoic de Cnossos fins a la ciutadella de Fes-tos, des de la qual s’albiren alguns dels indrets mésbells de Creta, com la badia de Màtala, davant perdavant del mar de Líbia, on Zeus raptà Europa, i elmont Ida (l’actual Psiloritis), de ressons també clàssics.Amb tot, va ser la preciosa ciutat de Réthimno i elsseus encontorns els que causaren una més fondaimpressió en l’esperit sensible d’Anglada: la fortalesaveneciana, tota vora mar, amb el seu petit museud’història local, i les seves esglésies, des de la impres-sionant catedral que presideix la plaça dels QuatreMàrtirs o el famós monestir d’Arcadi, on es va encen-dre l’espurna de la rebel·lió contra els turcs, fins a lesmés petites de Panaia Kera i Àios Efthímios, amb fres-cos del segle XIV. També mereix un esment especialel seu petit port venecià, tan bellament descrit per


Prevelakis, amb les seves aigües de blavosa transparèn-cia, damunt les quals, a l’hora de la posta, es reflectei-xen les façanes de les tavernes que atapeeixen les sevesvores, com la que recorda amb el seu nom el temutpirata Barba-roja, mort, segons assegura la tradició, amans d’un rethimniota.

Més, però, que els monuments d’aquesta ciutat denoblesa decadent, el que de debò va impressionarMaria Àngels Anglada va ser el caràcter cortès i afabledels rethimniotes d’ara, homes bons, modestos i altiusalhora, cultes i educats, segons Prevelakis, uns homesque, en un mot, fan de bon trobar enmig de l’illa bro-gidora. Les paraules que els dedicà un parell d’anysmés tard a Paradís amb poetes revelen aquest sentimentde profunda admiració: «Mentre escolto la llarga melo-dia dels dos nois i de l’instrumentista que els acompan-ya —escriu Anglada—, torno a admirar aquest pobleque canta sempre i que exhaureix l’una darrera l’altrales edicions dels seus poetes, com ara la Romiossini oGrecitat de Ritsos, que ja ha arribat a la que fa trenta-sis. També penso en la serena satisfacció del llibreter,que, en preguntar-li si disposava d’alguna de les obresde Prevelakis, em contestà: —Totes; les tenim totes. Aixòno és pas tan freqüent com podria semblar; no fa gairetemps, entre nosaltres, a la vila natal d’un escriptormolt conegut no s’hi trobaven pas els seus llibres».L’hospitalitat cretenca —una hospitalitat dignad’Homer, com a ella li abellia de dir– té també cabudaen el seu relat: «Mai més, mentre em quedi un alè dememòria, no oblidaré Réthimno: ni la kiria Katerina iel seu fill Adoni, ni la parella que regenta la petitataverna Psaràs, amb una plàcida filosofia de la vida iun sentit de l’hospitalitat quasi excessiu. Cada vegadaque et veu, Psaràs et convida a beure un vas de vi, o decervesa o de rakí: invitació que seria ofensiu, impensa-ble, de refusar». No té res d’estrany, doncs —podemafegir nosaltres per acabar— que Anglada connectésdes del primer moment amb els «cretencs de gran cor»,com ella mateixa els definia elogiosament a les prime-res pàgines de Paradís amb poetes, per tal com en ells vadescobrir una projecció de la seva pròpia ànima, modelde generositat i bonhomia per a tots aquells que la vamconèixer, per a tots aquells que, dit d’una altra manera,vam tenir el goig impagable de conèixer-la.

Eusebi Ayensa és professor de grec.

“L’amo, kazantzakià, amb una panxa enorme, tot i que és professor de balls cretencs, es dedica a fer tertúlia...” (Paradís amb poetes)

Maria Àngels i Enriqueta Anglada, Antònia Ugarte i l’autor d’aquestescrit al port venecià de Réthimno (primavera de 1991).

Carrer de Réthimno. A sota, Pantocrator de l’església de Sant Nicolau, a Maza (Creta). Fresc del segle XIV.


El tracte que Maria Àngels Anglada va teniramb els poetes —d’arreu i de qualsevol època— va serconstant i fructífer. Els clàssics grecs i llatins són presentsal conjunt de la seva obra; els grecs moderns i anticsl’acompanyaren pel paradís de Grècia; Dante és presenttant a L’agent del rei, el protagonista de la qual, AndreuFebrer, traduí al segle XV la Commedia al català, com aEl violí d’Auschwitz, descripció d’un infern real i tangi-ble; els armenis li suggeriren el Quadern d’Aram; i elscatalans amaren totes les seves pàgines i són l’objecte delseu molt interessant però poc conegut assaig El mirall deNarcís. El mite grec en els poetes catalans. He prescindit vol-gudament, en aquesta visió panoràmica, dels poetes ita-lians del segle XX, companys de viatge al seu Paisatgeamb poetes, perquè han de ser l’objecte d’un estudi ambpretensions de profunditat però que possiblement nopassarà de ser una aproximació voluntariosa al tema.L’estudi, l’article que ja heu començat a llegir.

Paisatge amb poetes

Publicat el 1988, aquest llibre és un recorregut físic iliterari per les ciutats d’Itàlia. Físic perquè, viatgeratenaç, l’autora en trepitjà els carrers i en resseguí les

pedres; i literari perquè, lectora impenitent, s’hi féuacompanyar per l’obra d’un grup escollit de poetes ita-lians contemporanis. Des dels premis Nobel SalvatoreQuasimodo i Eugenio Montale als menys conegutsCorrado Govoni i Giorgio Vigolo, passant pels impres-cindibles Franco Fortini, Giorgio Bassani, Cesare Pave-se, Giuseppe Ungaretti i Umberto Saba. La llista és, evi-dentment, molt més extensa. La lectura del llibre —i deles antologies de poesia italiana que li serveixen de fona-ment bibliogràfic—, que recomano vivament, ajudarana completar-la (1).

Allò que trobareu en aquest article no és, doncs, unaressenya crítica del llibre esmentat, sinó un seguiment dela presència d’aquests poetes a la resta de l’obra de MariaÀngels Anglada. Començarem pels poc coneguts i hofarem per ordre alfabètic.

D’Elio Filippo Acrocca, poeta i professor d’històriade l’art, en cita un vers (Torbido lago ove affluisce il cuore) al’inici del poema «A la memòria», en record del seugermà i del seu marit, del recull Carmina cum fragmentis(Columnes d’hores, p.65).

Corrado Govoni, «que no és potser un dels granspoetes italians» però que «es fa remarcar per la varietatde les seves imatges» (Paisatge, p.143-144), és esmentat a

Maria ÀngelsAngladai els poetes italians del segle XX

Lluís Lucero


Artemísia (p.88). Com Sandrino, el fill de la protagonista,pintora italiana que hostatja el violinista Climent Mora-gues en la seva estada a l’illa de Mitilene, el seu fill Ala-dino també fou assassinat pels nazis a les Fosses Ardeati-nes i l’experiència el féu esdevenir un poeta civil amb elllibre Aladino de 1946.

D’Alessandro Parronchi, poeta i crític d’art, tradueixel poema «Un raig de claror» per donar veu a una bellafotografia de Joan M. Pau (2).

«Líquens», un text en prosa del poeta lúgur CamilloSbarbaro, catedràtic de grec amb afeccions de naturalista(Paisatge, p.152-154), li inspira el conte «La dauradaparmèlia», que té com a protagonista un vell col·leccio-nista de líquens. El recull on s’inclou el conte presentatambé la traducció catalana —a càrrec de l’autora— deltext esmentat (La daurada parmèlia, p. 75-93).

De Maria Luisa Spaziani, una «de les poques veuslíriques de dona que ressonen fortament en la poesia ita-liana» (Paisatge, p.120), tradueix el poema «El desafia-ment» i el col·loca com a encapçalament del bloc «Cli-xés empodanesos» de l’esmentat llibre de fotografies deJoan M. Pau. Caldria afegir que aquesta traducció és laversió definitiva de la publicada fragmentàriament a Pai-satge amb poetes (p.123).

De Giorgio Vigolo, «escriptor i crític musical» (Pai-satge, p. 118-119, 135-136), tradueix el poema «Elsesclaus» per acompanyar una suggerent i dramàtica foto-grafia de l’esmentat Joan M. Pau.

Bassani, Fortini, Pavese i els altres

Trobem ecos del Giorgio Bassani poeta a «Pentagra-mes», un dels contes inclosos al recull pòstum Nit de1911 (p. 69-81). La mateixa autora ens ho diu en unanota final: «Els cants trencadissos de les gavines pertan-yen a un poema de Giorgio Bassani».

Aquest poema, que pertany al recull Storia dei poveriamanti, apareix en versió catalana de l’autora al final delllibre (p.105). i tampoc són estranys a aquests ecos els«trecandissos crits d’ocell» del poema musicat per JosepTero «Et deixaré la veu» (3). El Bassani cronista deFerrara, d’altra banda, suscita i clou un poema i unassaig. El poema porta per títol «El jardí de Micòl», comel darrer capítol del Paisatge (p.159-171), consagrat, evi-dentment, a Bassani, i està dedicat a Marta Pessarrodona(Columnes, p.63). En un escrit recent d’homenatge (4),aquesta escriptora barcelonina, en evocar la seva amistatamb Maria Àngels Anglada, s’atura en aquest poema i

Maria Àngels Anglada a Figueres (febrer de 1997). Il·lustració d’Aurèlia Arumí per a “Paisatge amb poetes”.


ens explica la seva «relació més que personal amb la pro-tagonista de la novel·la de Giorgio Bassani, El jardí delsFinzi Contini». El poema reflexiona sobre les pèrduesque el pas del temps ens ocasiona però que el record il’enyor revifen, i inclou una delicada referència a l’autord’Il romanzo di Ferrara com a «l’artista de llarga paciència»que «ofereix tota la vida un sol tapís». L’assaig és Paradísamb poetes, el seu viatge poètic per Grècia. El seu darrercapítol, dedicat a «Hèlena d’Esparta», s’acaba amb unareferència a la pietat que «s’estén fins als morts més llun-yans» (p.160), pietat que és il·lustrada amb una cita deDante i una altra de Bassani, concretament, la descripcióde la visita de Gianina i el seu pare a les tombes etrus-ques, inclosa al pròleg d’Il giardino dei Finzi Contini (5).

Amb dos versos de Franco Fortini, nom de plomade Franco Lattes, l’autora va encapçalar la sisena i darre-ra part de Les closes, la titulada «Aquella flaire d’herba». Iels versos parlen, precisament, «d’alguna herba no vista».Uns altres versos del poeta florentí, aquesta vegada refe-rits a la pau, són citats en unes reflexions sobre el futurd’Europa, al costat d’Espriu i Alfons Maseras, incloses aEl mite d’Europa, llibre de bibliòfil de l’inestimableMiquel Plana (6).

Cesare Pavese, a qui l’autora dedica un complet capí-tol de Paisatge amb poetes (p. 47-61), apareix vagamentesmentat a la introducció de Les germanes de Safo com apossible partidari de la «suposada manca de disposició deles dones per a la poesia» (p.7). I és també el Paveseentre assagista i narrador de Feria d’agosto el que apareixcitat en traducció a Viola d’amore. La cita, que pertany alprimer paràgraf de «Del mito, del simbolo e d’altro» (7),inclòs al ja esmentat volum del poeta i novel·listatorinès, és reutilitzada més endavant per l’autora en eltext de la seva novel·la (p. 19 i 41).

El cas de Giuseppe Ungaretti és especial. A més deser esmentat força de passada a Paisatge amb poetes (p.84 i141-142), és citat al començament de la primera edicióde Les closes, d’on, però, desapareix en la segona edició(1998). Els versos, en traducció, suposo, de l’autora, per-tanyen al poema «La pietà» del llibre Sentimento del tempo isón substituïts per una tannka de l’autora que porta pertítol «In memoriam». No em sé estar de transcriure’ls.

«És en els vius que hi ha el camí dels morts,nosaltres som la correntia d’ombres, ells són llavor que germina en el somni, seva és la llunyania que ens empara

i la seva ombra dóna pes als noms».«Crit vora el maren un ponent magnífic.Al lluny retrunyen el llit de les aigüesI en la meva enyorança».Els versos d’Ungaretti ja encapçalen de manera adient

la novel·la, només se m’acut, doncs, una explicació possi-ble: el record del marit recentment traspassat i la voluntatde dedicar a ell i «a tots els descendents de can Geli deVilamacolum, les Closes» la novel·la. D’Umberto Saba,«inclassificable entre els corrents de la poesia italianamoderna» (Paisatge, p.120), l’autora en cita un parell deversos, en italià i en la traducció de Miquel Desclot (8), a«Pentagrames», conte publicat pòstumament i ja esmen-tat abans. Els versos pertanyen a l’intens i desolat poema«Solo» del llibre Ultime cose (1935-43).

L’única referència a Eugenio Montale, «figurad’interès extraordinari per al lector català», fora delcomplet capítol que l’autora li dedica a Paisatge amb poe-tes (p.95-104), la trobem a l’assaig El mirall de Narcís,quan, parlant de Salvador Espriu i la vida com a labe-rint, gairebé «un clos recinte de llises parets», afegeix:«Montale encara arriba més enllà: suposa el mur coronatde vidres trencats» (p.61), recordant clarament els versosd’un poema d’Ossi di seppia:

«com’è tutta la vita e il suo travaglioIn questo seguitare una muragliaChe ha in cima cocci aguzzi di bottiglia».

Quasimodo, el cosí grec de Sicília

El complet capítol de Paisatge amb poetes que M.Àngels Anglada dedica a Sicília i Salvatore Quasimodocomença posant de costat el poeta sicilià i el nostre esti-mat Carles Riba (p.32): «Carles Riba és un excel·lenthel·lenista, però Quasimodo es considera un grec; parlade Grècia no pas amb reverència ni amb to de cant sos-tingut, sinó amb la senzillesa del qui passeja per casaseva». Al seu altre viatge poètic, Paradís amb poetes,l’autora considera Quasimodo, com Odisseas Elitis, ungermà de Safo (p.99). És en la unió d’aquestes dues citesi en el convenciment dels evidents paral·lelismes entrel’obra de M. Àngels Anglada i Salvatore Quasimodoque cal buscar la gènesi del títol amb què encapçaloaquests darrers paràgrafs. Ambdós autors són coneixe-


dors apassionats de Grècia i els seus poetes i adoptenuna postura ètica semblant davant la barbàrie del món.No és, doncs, estrany que Quasimodo sigui el poeta ita-lià que més apareix a l’obra de M. Àngels Anglada.

«També a tu, Cleanorides», delicada i dramàticahistòria d’amor entre una arqueòloga catalana i un estu-diant universitari grec en temps dels coronels inclosa alrecull de narracions No em dic Laura, comença amb unvers de Quasimodo sobre la memòria («la memoria risaledalla morte»: «De la mateixa mort surt la memòria») quepertany a «Quasi un madrigale» del llibre La vita non èsogno (1946-48).

Els versos sense esment del nom de l’autor en italià icatalà que apareixen en diversos passatges d’Artemísia(p.49 i 86) reapareixen al conte «La meva amiga» delrecull pòstum Nit de 1911 (p.46) i ens revelen el seuautor: pertanyen al poema «I soldati piangono di notte» delseu llibre La terra impareggiabile (1955-58). En un altreconte del mateix recull, «Caue canem» (p.50-51),s’inclou una referència i l’inici de l’«Epigrafe per i Cadutia Marzabotto» del mateix llibre.

Del Quasimodo traductor dels lírics grecs l’autora enreprodueix un parell de poemes de manera fragmentàriaen dues ocasions. La primera, a la introducció al llibre Lesgermanes de Safo, quan es reprodueixen fragments de laseva traducció de «La filosa» d’Erinna de Telos (p. 14-15).El títol del poema en la traducció de Quasimodo no és«La filosa» sinó «Lamento a Bàuci». La segona, al capítoldedicat a Mitilene de Paradís amb poetes (p.99), quan, par-lant de la «fraternitat lírica» entre Safo i Odisseas Elitis, hiinclou també Quasimodo i en cita un fragment, en italià iversió catalana pròpia, de la seva traducció del poema deSafo «Tramontata è la luna». Les dues traduccions deQuasimodo formen part del volum Lirici greci (1940).

El Quasimodo coneixedor dels mites i de la terradels grecs és utilitzat a bastament a El mirall de Narcís isempre en companyia de coneguts poetes catalans. Par-lant de Riba i Les elegies de Bierville, l’elegia desena i lafont Castàlia (p.45), l’autora fa un petit excurs sobre latemperatura de l’aigua que la porta a esmentar tambél’opinió de Quasimodo, que podem llegir al poema«Delfi» de La terra impareggiabile, i a explicar-nos la sevapròpia opinió, fruit de l’experiència. Aquest mateixpoema és recordat al capítol sobre Gabriel Ferrater, queés comparat, pel seu «ús tan irònic i ardit del mite»(p.81), amb el poeta sicilià, i també a Paisatge amb poetes

Il·lustració d’AmèliaArumí per a “Paisatge amb poetes”.

Il·lustració de Miquel Plana per a “El mite d’Europa”


Elio Filippo Acrocca (Cori [Latina], 1923): Portonaccio(1949), Caserma 50 (1951), Siamo non siamo(1974), Contromano (1986).

Giorgio Bassani (Bolonya, 1916): poeta i novel·lista,restarà sempre lligat a Ferrara, la ciutat on va créi-xer i viure fins a 1943, gràcies a Il romanzo diFerrara (1974) que reuneix els sis volums d’obranarrativa publicats fins llavors, d’entre els qualsdestacaria Gli occhiali d’oro i Il giardino dei FinziContini. Com a poeta ha publicat, entre altrestítols, Storia dei poveri amanti (1945), Te lucis ante(1947) i Epitaffio (1974).

Ignazio Delogu (l’Alguer, 1928): traductor i professorde literatura catalana a la Universitat de Sàsser, ésautor de la novel·la Una città una strada i delsreculls de poemes Bestiario urbano i Oscura notizia,entre altres. El 1995 es va publicar la versió cata-lana del recull Improbable viola.

Franco Fortini (Florència, 1917): poeta, assagista inarrador. La seva obra poètica completa està encurs de publicació, els dos primers volums sónUna volta per sempre (1938-73) i Paesaggio con ser-pente (1973-83). Entre els assaigs i novel·les cal-dria esmentar I poeti del Novecento (1977) i L’ospiteingrato (1966).

Corrado Govoni (Tàmara [Ferrara], 1884 - Lido deiPini [Roma], 1965): poeta i narrador, amic delpintor Giorgio de Chirico, és autor d’una extensaobra poètica i narrativa, de la qual destaquen:Inaugurazione della primavera (1915), Canzoni abocca chiusa (1938), Aladino (1946) i la novel·la Lastrada sull’acqua (1923).

Eugenio Montale (Gènova, 1896 – Milà, 1981): tra-ductor del «Cant espiritual» de Joan Maragall ipremi Nobel de literatura el 1977, és autor de lli-bres imprescindibles com Ossi di seppia (1925), Labufera e altro (1956) i Satura (1971). La seva obrapoètica completa està recollida al volum Tutte lepoesie (Milano, Mondadori, 1984).

Alessandro Parronchi (Florència, 1914): Un’attesa(1949), Coraggio di vivere (1956) i l’assaig en tresvolums Opere giovanili di Michelangelo (1968-81).

Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo [Cuneo]. 1908–Torí, 1950): notable novel·lista i també poeta,

són títols imprescindibles el seu diari Il mestiere divivere (1962), els llibres de poemes Lavorare stanca(1936) i Verrà la morte e avrà i tuoi occhi (1951), inovel·les com Il compagno (1947), La bella etate(1940) o La luna e i falò (1950).

Salvatore Quasimodo (Modica [Ragusa], 1901 –Nàpols, 1968): premi Nobel de literatura el 1959,la seva obra poètica completa —recollida la volumPoesie e discorsi sulla poesia (Millano, Mondadori,1971)— inclou, a més de nombroses traduccions—Lirici greci (1940), Il fiore delle Georgiche (1942),Catulli Veronensis Carmina (1945), Dall’Odissea(1945)—, títols com Oboe sommerso (1932), Ed èsubito sera (1942), La vita non è sogno (1954), Laterra impareggiabile (1958) i Dare e avere (1966).

Umberto Saba, pseudònim d’Umberto Poli (Trieste,1883 – Gorizia, 1957): poeta i amant dels llibresantics —tingué una llibrer ia a la seva ciutatnatal—, destaca per reculls com Parole (1934),Ultime cose (1944), Mediter ranee (1946) i lanovel·la autobiogràfica Ernesto, publicada pòstu-mament. La seva obra poètica completa estàrecollida al volum Tutte le poesie (Milano, Mon-dadori, 1996 –3a ed.).

Camillo Sbarbaro (Santa Margherita Ligure [Gèno-va], 1888 – Spotorno, 1967): traductor d’algunesobres d’Eurípides i autor dels reculls de poemes iproses líriques Resine (1911), Rimanenze (1955) iTrucioli (1914-18).

Maria Luisa Spaziani (Torí, 1924): Primavera a Parigi(1954), Utilità della memoria (1966), Geometria deldisordine (1981), Torri di Vedetta (1992). També ésl’autora d’una tesi doctoral sobre Proust.

Giuseppe Ungaretti (Alessandria d’Egitto, 1888 –Milà, 1970): poeta i traductor, destaca pels recullsL’allegria (1931), Sentimento del tempo (1936), Ildolore (1947) i Il taccuino del vecchio (1960). La sevaobra poètica completa està recollida al volum Vitad’un uomo. Tutte le poesie (Milano, Mondadori,1996 –15ª ed.).

Giorgio Vigolo (Roma, 1894 – Roma, 1983): traduc-tor de Hoffman i Hölderlin, poeta i narrador.Conclave dei sogni (1935), La fame degli occhi(1982), Le notti romane (1960).

Nota biobibliogràficaOfereixo aquí una brevíssima notícia sobre la vida i l’obra de cadascun dels poetes italians esmentats.


(p.32). L’altre poema evocat per exemplificar aquestparal·lelisme —«Dialogo» de La vita non è sogno— jahavia aparegut al capítol dedicat a Salvador Espriu on,parlant de «Les cançons d’Ariadna» i la desidealitzaciódel mite, recorda «la dramàtica violència amb què Qua-simodo reviu Orfeu» (El mirall, p.60). Poc més enllà,parlant de la mort i més endavant de Prometeu (p.62 i69), recorda el Quasimodo apassionat del lectord’Èsquil, tenint al cap els seus poemes «A un poetanemico», de Il falso e vero verde, i «Eleusi», de La terraimpareggiabile (9). El capítol s’acaba amb una cita delpoeta italià sobre Ulisses —«L’amore di Galatea»— quel’autora considera aplicable al poeta de Sinera (p.70).

Aquest mateix Quasimodo apareix al volum de divul-gació mitològica Relats de mitologia. Els herois encapçalant,amb el fragment inicial del seu poema «Micene», el capítoldedicat a Electra i Orestes (p.97). El text apareix en la ver-sió catalana de J. M. Bordas, la mateixa que l’autora utilit-zava, tot esmentant el nom del seu autor, a Paisatge ambpoetes (p.33-35). L’inici del poema «Antígona», recollit aCarmina cum fragmentis (Columnes, p.50), presenta, d’altrabanda, lleus semblances amb l’inici del poema italià.Resulta igualment significatiu que ambdós autors, el grecde Sicília i l’empordanesa d’adopció, tinguin sengles poe-mes titulats «Oboe sommerso» (10). A més d’un to decontinguda i tendra tristesa, els són comuns la presència del’aigua i d’un cel on oscil·len ales i «l’hoste del meu hivernde silencis» company del «dono / in questa mia ora / di sospi-rati abbandoni». I no deu ser del tot fortuït que Quasiomo-do tituli un poema de Il vero e falso verde «Auschwitz», i queM. Àngels Anglada escrigui una novel·la titulada El violíd’Auschwitz. Sobretot si recordem els mots de l’autora enuna de les seves darreres entrevistes (11): «És un tema quesempre m’havia preocupat. Ja el primer poema italià quevaig traduir, als anys setanta, va ser “L’Auschwitz” de Sal-vatore Quasimodo, i gairebé el darrer que he traduït és“Sera ad Auschwitz”, d’Ignazio Delogu». La traducciód’aquest darrer poema aparegué a «Dos poemes i una tra-ducció sobre la barbàrie» dels «Fulls de la Revista» de laRevista de Girona (12). Així doncs, gairebé podríem dirque el seu contacte amb els poetes italians va començar iacabar de la mateixa manera: enfrontant—se poèticamenta un tema que sempre li havia estat car l’art que pot per-metre la superació de la barbàrie.

Lluís Lucero Comas és professor de llatí.

Notes:

(1) Actualment hi ha dues edicions de l’obra, ambdues a EdicionsDestino: la primera, de 1988, a la col·lecció «El Dofí» —la queutilitzaré en les cites—; l’altra, de 1999, a la col·lecció «El Tri-dent». Quant a les antologies de poesia italiana contemporàniausades, és la mateixa autora qui les revela a la nota que va posar aldarrera del quadre cronològic que tanca el Paisatge. Les edicionsutilitzades en les citacions d’altres obres de l’autora són lessegüents: Columnes d’hores, Barcelona, Columna, 1990; Artemísia,Barcelona, Ed.62, 1999; La daurada parmèlia i altres contes, Barcelo-na, Ed. 62, 1999; Nit de 1911, Barcelona, Empúries, 1999; Paradísamb poetes, Barcelona, Ed. Destino, 1993; Les Closes, Barcelona,Ed. Destino, 1979; Les germanes de Safo, Barcelona, La Magrana,1997; Viola d’amore, barcelona, Ed. Destino, 1983; El mirall deNarcís. El mite grec en els poetes catalans, Sabadell, Ed. Ausa, 1988;No em dic Laura, Barcelona, Ed. Destino, 1981; Relats de mitologia.Els herois, Barcelona, Ed. Destino, 1996.

(2) Al llibre de fotografia amb textos de Maria Àngels Anglada JoanM. Pau, l’altra mirada, Col·legi Oficial d’Aparelladors i ArquitectesTècnics de Girona, 1992.

(3) El podeu llegir a M. Àngels Anglada i d’Abadal, sessió en memòria,Institut d’Estudis Catalans, 1999, p.31.

(4) M. Àngels Anglada, IEC, 1999, p. 13-17.(5) Milano, Mondadori, 1989, p. 10. La cita de Dante pertany a la

Commedia, Inferno, V, 72.(6) He pogut llegir aquest opuscle en l’edició preparada gràcies al

suport del Patronat Català Pro Europa. L’original fou imprès a Olotel novembre de 1998. La cita de Fortini es troba a la pàgina 19.

(7) Feria d’agosto (1946). Père do Cesare Pavese, 5, Torino, Einaudi,1973, p.139.

(8) Umberto Saba, Paraules i últimes coses, Barcelona, Ed. Empúries,1985.

(9) Poemes, d’altra banda, recordats i citats fragmentàriament a Paisat-ge amb poetes, p.42.

(10) Aquests poemes són, respectivament, el segon de Carmina cumfragmentis (Columnes, p.48) i el primer del llibre Oboe sommerso.

(11) Titulada «Maria Àngels Anglada. La passió per la memòria », acàrrec de Francesc Foguet i Boreu i publicada a la revista El Poude Lletres, M-13/N-14 (primavera-estiu de 1999), p. 77-83.

(12) N.189 (juliol-agost de 1998), p.99-101.


Estimada Maria Àngels,

Permet-me aquesta carta. Sovint hom se’n serveix,com tu has fet, per fer literatura. M’ha semblat que elgènere era el més adient per parlar-te hores d’ara delque vull parlar-te. Amb el dolor d’haver-se clos el tempsde la teva producció, vivim en aquesta revista un feliçsuplement de la teva biografia literària: les lectures.

Acabo de rellegir un altre cop Les closes, aquest mag-nífic reportatge de la vida de Dolors Canals, la qual fouincriminada de la mort del seu jove espòs Tomàs Mora-gues, «una ombra darrera un nom», que vam conèixerper tu; cada cop que torno a Les closes em diu més coses.He pensat que t’ho hauria hagut de dir i que no hi vaigser a temps. O potser sí, amb aquesta carta. Ara, MariaÀngels, com «els morts de can Moragues», et veigreconciliada en la darrera pau «sota baladres blancs irosats que no deman[av]en gaire aigua per florir».

Et deia que rellegir Les closes m’ha submergit en unoceà de referències creuades que no he sabut alinear oaplegar desordenadament més que amb aquesta cartaamb què te les conto, vet-ho aquí. Les paraules de Cal-vino han estat les primeres que m’han vingut al cap:clàssica és l’obra que sempre rellegim, que en propor-

ciona una riquesa enorme si la llegim en les millorscondicions per assaborir-la, que mai no acaba de dir allòque ha de dir, que s’espolsa de sobre els comentaris crí-tics més diversos i se’ns presenta pura i nova cada cop.Em sembla que fas el camí vers la condició de clàssic (leslectures incessants i les aules), perquè si rellegeixo elsmots de Calvino quasi tots escauen a Les closes, penso jo.Fins i tot uns mots de Steiner em fan rumiar ara quet’he llegit amb uns altres ulls, no els mateixos de fa anys,en la primera lectura: no el llegim, un clàssic, ens llegeixell a nosaltres!

Per escriure Les closes et vares documentar sense sor-tir de casa. Diaris, cartes, àpoques, escriptures, inventa-ris, llibretes de comptes… a més de la informació oralrecollida de la família i veïns. La fusta de filòloga s’hiveu, també, a cada pas. Iniciaves un senderó que desprésha estat molt transitat: la crisi d’una classe de ficció vaanar col·locant més en primer terme els altres gèneres,indeterminats, fins llavors dits menors (i poc estudiats)de les memòries, els dietaris, els llibres de viatges…

T’adverteixo, abans de gaire més, que aquestes ratllesseran per ser llegides de l’altra gent, ben en públic. A laRevista de Girona, saps? Et volen recordar i a mi m’hasemblat que valia la pena de no deixar passar el record

Maria ÀngelsAngladaLa història petita

Narcís Figueras

Carta a


sense un esment de la història, la petita història que, alcostat de l’altra, et va estimular a escriure tants cops.

No sé si t’havia arribat a dir mai que d’una frase deLes closes en va sortir un meu primeríssim interès perla història. Matisem: la història que en diem local, ladel més immediat, la narració i l’escorcoll del queencara poden recordar boirosament la família il’entorn, el lloc on vius, la gent que tractes… aquestahistòr ia, vull dir, amb tot el que té de comú id’antagònic amb la que es reserven els professionals…(jo només sóc filòleg, ja te’n fas el càrrec, ja saps quèvull dir). Doncs, creu-me, filòleg i lletraferit jovenet,allò d’«endevinar el gest, com el pas d’un ocell pelmoviment de les fosques fulles de l’heura» em va pro-duir una impressió i em va animar a escriure. Escriurede la manera que m’agrada de fer i que no he deixatde fer: havent llegit molt durant uns dies, posar-se alteclat a escriure a raig, en aquell estat febril (Steineren diu «deliri interior») que em sembla que compar-tim tots els qui escrivim, sigui creació o no, que sem-pre ho és, no és això? Com és de rigor, en la mevaprimera intervenció pública et vaig citar a l’encapçala-ment del treball (tu tampoc no t’hi resisties mai, a lacitació: al capdavant de cada capítol n’hi tens una!).

Parlo d’escriure, i em sembla que hi ha una comuni-tat bàsica en això, com et deia. Els estímuls de la realitat,múltiples i inversemblants, als quals hi ha persones quesón sensibles i d’altres que no en són, podem transcen-dir-los, si és que ens deixem atrapar, per la via de la lite-ratura o per la de la recerca, l’anàlisi, l’estudi. Són duesvies de comprensió de la realitat, passada i present (iencara d’intuïció o predicció vers l’avenir). Tu, MariaÀngels, vares entrar amb pas ferm per tots dos camins,encara que més pel de la literatura, eficaç com l’altre icomplementari seu en el camí del coneixement. Nogoso gaire dir-ho, ho faig com qui entra en el dominivedat d’altri, però sempre he tingut a la capçalera tambéuns mots de Vicens Vives al pròleg de Notícia de Cata-lunya: ens cal, a més de l’historiador, el sociòleg i el filò-leg, també el poeta, el novel·lista i l’assagista per culmi-nar «la gran tasca de conèixer-nos»; aquests podenil·luminar «replecs íntims» fins on no pot penetrar «elmés ben muntat microscopi documental».

Vares ser sensible, com et deia, als estímuls de la rea-litat (la casa on vivies, l’hora estantissa del capvespres, elspapers esgrogueïts que servaves dels passats…) i se’t vafer «absolutament necessari d’escriure els fets que haviensucceït —fa més de cent anys— a la mateixa casa…».

Didú

Maria Àngels Anglada signa exemplars de “Les closes” a la llibreria Lara de Figueres (1979)


Poeta com eres de vocació, pr imer vares provard’escriure poesia sobre els fets de la besàvia d’en Jordi, laDolors Canals. «Vaig començar escrivint una poesia»,em vas dir, «però la història em demanava un formatmés extens, una novel·la» (M. Mercè Miró, «Cartaoberta a M. À. Anglada», Ausa, 142, 1999, p. 266). Ivares deixar-te dur a la narrativa, aquesta narrativa fetade retalls d’altres coses i que se serveix dels fets reals pertranscendir-los, per literaturitzar-los…

Una ficció que vol semblar una crònica (primerarefracció) perquè la llegim com una crònica que semblauna novel·la (segona refracció). Una ficció que narrescom a cronista, però en la qual crees personatges (la Sera-fina, per exemple) que et fan costat en la narració des delmateix cor dels esdeveniments narrats, una ficció on lapremsa ens duu un regust d’època impagable (tot i estartraduïda al català, encara inusual llavors en aquestes fei-nes), on la teva veu és la de cronista delicada i subtil. «Heseguit fidelment les cartes i els vells papers que hi haviaguardats… en un armari de casa. Hi ha molt poc d’inventat.Més aviat vaig treure fets…», deies el 1987 a M. ÀngelsBosch (Avui, 27-9-1987; la cursiva l’hi poso jo).

He dit que vares transitar per tots dos camins (el dela literatura i el de la recerca), i ho repeteixo; no es valo-ra prou, em sembla, el paper que va fer l’edició delmanuscrit del segle XVIII de Palau-saverdera que enJordi i tu vàreu publicar a Curial l’any 1978. Els papersaltre cop. En aquells moments l’edició de papers privats,de memòries personals de pagesos i gent de classessubalternes, no s’havia prodigat gaire entre nosaltres.Tret d’alguns viatgers o de les memòries de Jeroni Puja-das editades per Josep M. Casas-Homs (1975-76), res noera disponible del molt que després hem vist publicat iconeixem. Ha esdevingut una línia fecunda i van aparei-xent documents personals del passat que aporten novesveus individuals i socialment plurals al calidoscopi delsfets i de les seves percepcions. Tu treballaves quasi alhoraen el manuscrit de Sebastià Casanovas i en Les closes.Aquesta proximitat em sembla molt eloqüent.

El teu interès per la realitat o per fer literatura de larealitat el vares fer evident en la teva darrera obra (els viat-ges en tren de Figueres a Barcelona forneixen converses imotius per a les narracions de Nit de 1911, com també lapermanent interconnexió dels teus mons de ficció que aradeixo de banda) i encara en els darrers moments vares lliu-rar a Els Marges «Els maldecaps de Pere Geli» (núm. 64),

Lluís

Serra

t


un text que els responsables de la revista definien com «acavall del report documental i de la ficció incipient». Éscom un testament indirecte de la teva forma de treballar,com si ens haguessis dit: «Vegeu què en faig dels testimo-nis reals, com me’ls faig meus i com esdevenen personat-ges d’un dels meus mons de ficció, el de les Closes…».

Sobre aquest fertilització recíproca de vida i literatu-ra ja havies dit el març del 1998 a Presència: «Sí, hi haalguna cosa de tot això. En tot cas hi ha una barreja derealitat i de ficció. El genocidi armeni és un fet, la histò-ria dels meus personatges és fictícia, però podria haver-ne passat realment alguna com aquesta…». Els jueus alscamps d’extermini a El violí d’Auschwitz (1994), elsarmenis a Quadern d’Aram (1997)… els fets de la histò-ria, com els més propers de la història que he anomenatpetita i me’n ben penedeixo des d’ara, van suscitar una ialtra vegada, per un atzar tenaç i recurrent, el teu desigimpenitent d’escriure (papers que trobes a casa, un llibreque et compren de vell, un poema que rellegeixes i queplanteja una pregunta…).

L’escriptor, com ens va dir Canetti, es distingeix del’especialista pel fet que, tot i que s’apropia de les dadesde la mateixa manera, les arrenglera altrament. L’enllaçmental em fa pensar en altres dels pensament de Canet-ti: manifesta un rebuig agre envers els historiadors,devoren paper com corcs i en produeixen perquè siguidevorat per altres corcs. La imatge de les abelles és mésagraïda: com els humanistes varen servir-se’n, també joho he fet en aquesta carta que et devia. I acabo d’escriu-re. Espigolar i enllaçar per comprendre en una aventurad’aprenentatge i suggeriment constant. Encara que noveiem la terra promesa (o pretesa) del coneixementordenat, mesurat, de la història que aspira a una veri-tat… encara que no tinguem això, tenim, malgrat tot,en la literatura, un accés alternatiu i vivent a la realitatde les coses.

Ens hi has ajudat. La història petita, i la grossa, sónmés assequibles ara des dels teus mons de ficció que«podrien haver passat» i on «hi ha molt poc d’inventat».Tant de bo ens en sapiguem servir per a la vida i per a laliteratura. Feliç viatge vers la terra dels clàssics, antics inous, que estimares i als quals t’afegiràs. Hi ets a tocar. Ipots comptar amb els nostres sufragis de lectura i méslectura. Una abraçada, Maria Àngels.

Narcís Figueras Capdevila és professor de llatí.

Maria Àngels Anglada a “Les closes” de Vilamacolum (setembre de 1954).A sota, amb el seu marit, Jordi Geli (1962).


A Tonio Kröger, novel·la de Thomas Mann,autor per qui Maria Àngels Anglada sentia una especialpredilecció i a la memòria del qual escr iu Violad’amore, el protagonista, jove escriptor i aristòcrata degustos refinats, s’enfronta a un dilema inquietant: Compot l’art fer-se trobadís amb els sentiments de la gentsenzilla i corrent, sense trair la seva raó de ser, feta desubtilesa i artifici? Heus aquí el conflicte entre art i vida,entre el deler de l’inefable i l’assumpció de la pròpia rea-litat, entenent per aquesta no només l’univers personal,sinó el de la col·lectivitat, humus que configura la nai-xença, el creixement, la plenitud, la decadència i lamort. Daniel, el luthier d’El violí d’Auschwitz, troba laresposta amb un plantejament que se situa al pol oposatdel personatge de Mann: «Havia de pensar en l’artista,no en el comandant, que no se’l mereixia». (1) El dile-ma del jove Kröger deixa d’existir en la concepció del’art que destil·la tota l’obra angladiana. Daniel, comHèctor a La Ilíada, fa de la dignitat col·lectiva la deunodridora de la seva força. I aquesta és indestriable delseu tremp com a artista. A No em dic Laura, el mestreCampdelacreu, represaliat per negar-se a cremar els lli-bres de la seva biblioteca, condueix la nena Laura/M.Àngels Anglada a la Font del Desmai, «la nostra Castàlia,

la font de Delfos que dóna el do de la poesia». (2) Allà lifa a mans el seu tresor: una tosca flauta, «… que emcrema a les mans» (3). Sotades, el poeta que s’encaraamb el poder despòtic d’Arsínoe a Sandàlies d’escuma,alça una copa de vi quan l’adverteixen del risc de mortque afronta. Aquests tres passatges reflecteixen, respecti-vament, tres constants que es perfilen com a vectors quetensen el teixit del corpus angladià:1) L’artista, en la seva percaça constant de la perfecció,

s’acosta a la veritat, indestriable de la bellesa. Peraixò, la seva obra («poiesis») comportarà un esforçsobrehumà de captació de l’absolut. Aquest hipotè-tica confluència, que pot costar-li la vida, esdevéredemptora en la mesura que incideix, com en unamena de vibració per simpatia —talment una violaamore—, en tota la col·lectivitat. La teoria platònicade la imitació, el vitalisme del Faust goethià i delsegon Arnau de Maragall hi fan de teló de fons.

2) L’artista, com Cassandra tancada a la torre per haverpredit la destrucció de Troia, pateix sovint la incom-prensió dels qui més en són deutors, els quals l’estig-matitzen amb la consideració de boig i il·luminat.En el rerefons d’aquesta pretesa alienació, s’alça unapregona sensibilitat que el revolta davant la injustí-

Maria ÀngelsAngladaJordi Pla

La transversalitat de l’art en l’obra de


cia, que sempre té una dimensió col·lectiva. És el vellCampdelacreu a No em dic Laura, però tambél’enigmàtica pintora i propietària de la vil·la a Artemí-sia o el poeta Daniel Varudjan a Quadern d’Aram.

3) L’artista, ni que es trobi davant la mort, està sempreamatent a copsar les veus que apel·len a la seva sensi-tivitat. Supera, així, el límit de la mort, anorreamentde l’espai i el temps, que són la concreció de la sevaobra. Hi ha un referent decadentista en aquest horit-zó — altra vegada l’ombra de Mann— que prioritzal’experiència de l’art, ni que sigui agònica, perdamunt de la lucidesa. És el Cesare Pavese que, pocabans de suïcidar-se, és capaç d’escriure: «La ciutats’estremeix,/fins la pedra fa olor». Ma Àngels Angla-da ens ho evoca a Paisatge amb poetes, i fa la postil·la:«Visió enlluernadora d’una bellesa humana, d’un alècom el vent de l’alba (…) però, com tota la bellesa,efimera i, en aquest cas, per al poeta, unida a la terrai a la mort». (4)La presència de la música i de la pintura en el con-

junt de l’obra angladiana és omnímoda: des de novel·leson la primera és marc escèncic i nucli argumental, comViola d’amore, fins aquelles en què actua com a contra-punt referencial. Sovint, sota el pretext d’un punt de

partida, hi ha un exercicide preciosisme descriptiu que, ultra establir amb enormeefectivitat la mise en scène, assoleix una entitat plenamentautònoma, a la faisó d’una peça d’orfebreria que, sensedesdir de l’harmonia del conjunt, captiva per la seva sin-gularitat. N’és una mostra l’inici de L’argent del rei:

«Fils d’argent i d’or corrien pel tapís, i de color deporpra i del verd sinople dels escuts. Com un escutbrillava el blau innocent dels fons, però no el creua-ven ales d’àngel heràldiques, sinó ocells concrets ique semblaven vius, de tan forta que era la impressióde moviment». (5)No sempre la música i la pintura apareixen destria-

des. M. Àngels Anglada els atorga sovint una funciócatalitzadora del record, de la memòria poètica, bo icercant llur conjunció en una projecció simfònica queno recolza només en l’eufonia dels mots, sinó en la per-cepció sinestèsica. «No perseguiré amb la música imper-fecta dels mots la plenitud serena i colpidora del seuvol», ens confessa la veu narrativa de Viola d’amore. Enaquesta novel·la, hi plana un esteticisme militant ques’identifica amb la captació del reclam sensorial queemet constantment la natura (sobretot l’element vegetal)

A la foto petita, Maria Àngels Anglada a Montpeller (1970)


o la seva plasmació en l’obra d’art. La profusió dereferències odorants, cromàtiques, tàctils, auditives… vamés enllà d’un mer component estilístic: fa la funció denexe entre la contingència del pensament i la infinitudde l’emoció. Així, la sensació evocadora i l’emoció quela capta transcendeixen l’espai físic i el temps real pervehicular el record i reviure, més intensament, l’expe-riència, tornassolada de matisos, artitzada. La música hiés activament present en tres nivells fonamentals: com amotlle estructural de la novel·la, a remolc dels movi-ments simfònics que escolta la veu narrativa; com avehiculadora del record —la citació del poema «Sonatada chiesa. Corelli», de Màrius Torres, al pòrtic, hoexemplifica amb escreix—, i com a lligam de tranversa-litat en l’itinerari estètic pels escenaris mítics de la litera-tura i pels paisatges en què discorrien els personatges i elseu autor (Gerda a Els Buddenbrook, de Thomas Mann, iels paratges de Lübeck). Música, arquitectura, naturalesa(un paisatge amb iridescències de Vermeer) es marfonenen una percepció sinestèsica, multicairada, com unaestereofonia pletòrica als sentits:

«Però ja no sóc al vell monestir. Els primers copsd’arquet fan esclatar la joia, entre el piano vienès i elviolí. La melodia salta de la petita presó d’avet i d’erable,altra vegada arbres amb ocells, amb un ocell que palpitai juga. Escolto la sonoritat penetrant, vellutada, que hadut a la fama Virgili Stancu, el seu cant profund com ungorg. Però, no en els gorgs l’aigua s’hi estanca, i aquíllisca, nítida com la pluja que ha donat nom a la sonata;clara, plena de reflexos, riu o estany de muntanya. Fulleslluents de verns es gronxen, seguint la dansa de les bran-ques i el vent». (6)

La delectança en la melodia dels sons no resta pasdestravada de la melodia dels colors. L’una s’engalzaamb l’altra, com baules d’una mateixa cadena. En elpoema «El vol de la fantasia», d’Arietta, dedicat al pintorDaniel Lleixà, hi llegim:

«Daniel, pentagrames sense ratllescacen ressons de músiques profundes,un acord pressentit ve que es disfressaamb variants subtils, nítids colors». (7)«L’acord pressentit» marca el caràcter supratemporal

de la música, que ultrapassa l’ara i l’aquí per descabdellarla memòria poètica, feta de silencis i d’imatges al vol. Lamelodia, doncs, és el correlat objectiu d’aquella músicainterior que només podrem percebre quan s’acomplirà


la plenitud dels dies, al llindar de la mort. Són els versosde Màrius Torres, citats a Viola d’amore:

«Com una música molt lentaflueix miraculosament, d’un acord soli rítmica, s’eleva i orientai viu, i a cada temps que guanya duu l’estoldels silencis i els ecos d’abans en el seu vol, així la vida, cor, aquesta lenta febrearrossega silencis que sembla que hagin mort, veus i cants d’una música que ja no pots percebre,cap a un final fet d’ella, perfet com un acord». (8)La sacralització de l’art, que els romàntics alemanys

propugnen com a raó definitiva que dóna sentit al’existència, és glossada al llarg de l’obra angladiana desd’angles aparentment oposats. A El violí d’Auschwitz, el

repte de Daniel, el luthier, és assolir la perfecció absolutaenmig de la iniquitat que li imposa les regles: la redemp-ció per l’art, en darrera instància. Hi ha una correlacióinversa amb La mort a Venècia, de Thomas Mann.Aschenbach sucumbirà, amb l’ensorrament de la volun-tat, davant la seducció de l’art. El violinista d’Ausch-witz, ben al contrari, amb el triomf de la voluntat, esde-vé instrument de seducció/redempció. La metamorfoside l’artista amb l’obra per mitjà de la qual se li revelal’art és tractada de forma irònica —però no per aixòamb menys càrrega simbòlica— a «El rival», dins La dau-rada parmèlia i altres contes. La que aparentment ens éspresentada per la veu narrativa com la bella dona cobe-jada es revela, al capdavall, en un efectiu trompe-l’oeil,com «La tocadora del llaüt», d’Orazio Gentilleschi.

Com volent palesar aquesta funció transversal, inter-complementària de cada manifestació artística, en tantque component d’un tot polièdric que és l’Art ambmajúscula, hi ha una fluïda intertextualitat de determinatspersonatges, composicions i instruments que reapareixen,com un tempo recurrent a diverses obres de M. ÀngelsAnglada: El violinista Virgili Stancu apareix a Violad’Amore, a Artemísia (in absentia) i a «Indagacions sobreVirgili», a Nit de 1911. Màrius Teixidor, en la ficció tra-ductor d’Els Buddenbrook, intervé a Viola d’Amore i a «Elsimposi», dins Nit de 1911. La música del barroc (Vivaldi,Corelli, Bach, Mozart amb més insistència) associadasovint al romàntic de l’església abacial de Vilabertran, ésevocada a Viola d’amore, a dos contes de La daurada parmè-lia, a tres de Nit de 1911, i al poema «Incertesa per incer-tesa», recollit a Columnes d’hores. Els cants dels contrate-nors que Andreu Febrer escolta a Sant Marc de Venècia(L’argent del rei) s’empelten amb les veus mel·líflues de lesorfenetes de la Pietà, a la mateixa ciutat dels canals («Lèu-kios es va adormir», dins Nit de 1911). Aquesta intertex-tualitat es pot copsar, projectada en altres autors, en deter-minats paral·lelismes temàtics i estructurals. Així, l’estadadel compositor i violinista Climent a la casa quel’enigmàtica Artemísia té a Mitilene és pariona a l’estadaque el protagonista d’Els papers d’Aspern, d’Henry James,fa a Venècia, en una residència particular, amb motiu dela seva recerca literària. La inscripció «També a tu, Clea-norides» que l’arqueòloga protagonista descobreix a l’este-la rescatada, dins la narració que duu el mateix títol,forma part d’un epigrama d’Anacreont que, a la vegada,és reproduït, sencer, a la primera edició de Kyparíssia. (9)

Amb Teresa Pàmies, a Planoles (estiu de 1993).


És oportú fer avinent el caràcter descriptiu, queengalza perfectament amb la intencionalitat dels passat-ges literaris, de moltes de les peces aportades (Vivaldi iCorelli, especialment). D’altra banda, M. Àngels Angla-da reivindica implícitament compositors que hauriend’haver estat destacats en la història de la música catala-na. Llurs figures són hàbilment inserides en el correspo-nent context narratiu. Així, per exemple, les vicissitudsde l’òpera «La fattuchiera» de Vicenç Cuyàs serveixende desllorigador del misteri que envolta el desaparegutTrio de Mozart. A «Flors per a Isabel», dins No em dicLaura, apareix el músic i compositor figuerenc GaietàCotó, que visqué a cavall dels segles XVIII i XIX. I aPaisatge amb poetes, a propòsit d’Eugenio Montale, glossael llibre Fuori di casa, en què el Nobel milanès ponderales figures de pintors modernistes catalans com Casas iRusiñol. M. Àngels Anglada postil·la:

«Sí que és important de remarcar el seu esment del’eminent musicòleg Felip Pedrell, perquè entrenosaltres la música ha estat la pobra Ventafocs, obli-dada sovint dels intel·lectuals i els dirigents. El poetamilanès posava la música a l’alt nivell que li corres-pon en la cultura de qualsevol poble». (10)Aquest vessant —la divulgació del patrimoni musical

desconegut o de la música popular, pròpia o forana, ambreferències a altres formes d’expressió artística— aflora enmoltes de les obres de M. Àngels Anglada: A Paradís ambpoetes, recorda, a propòsit d’un poema de Kavafis, que lamúsica a doble cor, tan bellament cultivada a la Venècia ial Milà setcentistes, havia estat portada de l’antiga Bizan-ci. A Quadern d’Aram, transcriu belles cançons de bressolarmènies. A Les germanes de Safo, ens explica la simbiosimúsica-poesia en les composicions epitalàmiques. AL’argent del rei, se’ns revela que dos poemes de la palermi-tana Chiara Torelli, que la veu narrativa situa com amuller d’Andreu Febrer, varen inspirar «sengles bellíssimsmadrigals d’Antonio Vivaldi». (11) La confluència demelodia i paraula suposa, com es reflecteix en el conte«Pentagrames» (Nit de 1911), la culminació de la polifo-nia, entesa com a cristal·lització depurada i sublim delsentiment. Si el simbolisme poètic de Baudelaire voliaatènyer la sensació de l’inefable «…comme des longséchos qui de loin se confondent», els lieder de Schubert,les cantates de Bach o els motets de Couperin en són,per a M. Àngels Anglada, el viarany que hi mena. Via-rany, però fet de sons i de silencis, com en la relació dels

dos joves intèrprets, trenada mig per l’atzar, mig per lapassió compartida. «Només tres notes:/ Amor, temps-mort, bellesa », proclama a Arietta. Les dues primeres sónl’anada i el retorn, el flux i el reflux que configuren larítmica bellesa del mar, imatge de la plenitud, peròtambé del camí porfidiós de la creació poètica: «Gairebésense adonar-me’n, de bell antuvi, segueixo el brogit delmar i començo de cantussejar una cançó nova que emneix al mateix ritme de les onades », ens confessa Glaucade Quios, al capvespre del seu viatge vital, però no delseu constant camí de supervivència. (12)

Si la junció d’art i compromís és un dels elementsnuclears en la configuració del corpus angladià —comhem pogut constatar en el tractament atorgat al conflicteartista-poder a moltes de les seves obres, incloent-hibona part dels poemes de Díptic i Kyparíssia—, a la breunovel·la Artemísia s’evidencia amb un tractament espe-cialment ric de matisos. És ara la pintura que s’erigeixcom a exorcisme de la memòria torturada. El misterique envolta «L’incendi de la Via Appia», pintat per lasenyorívola dispesera que acull Climent a Mitilene,esdevé un símbol de la versatilitat subjacent, com en undoble fons, en tota obra d’art. Aquella tela que als ullsde Climent es mostrava «inquietant, agosarada, bellíssi-ma», amb iridescències d’un roig capvespral, és colpido-rament reinterpretada, al final, amb tota la seva càrregade denúncia, de plasmació de la brutalitat. El marc escè-nic on la plasmació pictòrica d’un instant semblavaacomplir-se en ella mateixa es transformava, com en eltomb sobtat d’un malson, en un paisatge marcat perl’horror i la vilesa. No és, doncs, l’obra d’art tan tangi-ble i mesurable. És la mirada essencial de qui la re-creaallò que permet desxifrar-la. La mirada de Climent,quan era merament estètica i receptiva, era incapaç detraspassar-ne la materialitat epidèrmica. Quan s’ha abeu-rat en la terrible història que la inspirà, en el drama quedepassava les fràgils membranes del temps i l’espai, esde-vé substantiva. Tanmateix, l’hermenèutica que ha fetpossible la intel·ligibilitat ha estat la com-passió, lasofrença de l’altre plenament assumida.

Hi ha més jocs de miralls en els referents simbòlicsd’Artemísia: a el paral·lelisme del personatge amb el seuhomònim, la pintora del segle XVII Artemísia Gentiles-chi, que va ser violada per un deixeble del seu pare ique, com l’Artemísia de Mitilene, trobà en la pintura elmitjà d’exorcitzar l’oprobi. Si és colpidor «L’incendi de


la Via Appia» reproduint l’escenari de la massacre per-petrada per les SS a les Fosses Ardeatines, no menys col-pidor és el quadre d’Artemísia Gentileschi en què Judittalla el cap d’Holofernes, acomplint així la venjança delpoble jueu.

L’artista com a plasmació d’una altra forma d’opres-sió, ara més sibil·lina, niada en la mesquinesa ques’amaga darrera l’aparença, és evocat en el conte «FannyH», de La daurada parmèlia i altres contes, on una col·lec-cionista de partitures antigues és obsequiada amb unapartitura original de Fanny-Cecília Mendelsohn quehavia estat rescatada —la referència és significativa—d’una de les fogueres que els nazis havien encès amb lli-galls i llibres pertanyents a jueus. La germana de Men-delsohn havia hagut de silenciar el seu talent musical perpressions dels familiars, que no veien amb bons ulls queuna esposa i mare honorable fes concessions a unavel·leïtat tan poc adient amb les seves funcions de mes-tressa de casa.

L’art com a obsessió malaltissa, com a voluntat depossessió segregadora, que apareix amb el seu caire mésinhumà a El violí d’Auschwitz, té el seu correferent cari-caturesc en la figura del col·leccionsita d’«El rival», a Ladaurada parmèlia i altres contes, mitjançant un procés dereducció a l’absurd. En aquesta línia caldria situar elconte «Catalunya-exprés: Piero», a Nit de 1911. La pro-tagonista s’avé a suportar sessions inacabables, guarnidaamb una túnica, com a model del seu marit pintor, elqual, acabat el quadre, l’abandona sobtadament. En des-cobreix la raó quan s’adona que no era ella a qui haviaestat pintant sinó el rostre d’un àngel de Piero dellaFrancesca amb qui ella, sense saber-ho, guardava unaextraordinària similitud.

Més enllà de les línies que ens permeten destriarcom Maria Àngels Anglada percebia la naturalesa del’art, les seves manifestacions i els seus condicionants,hi ha una constant que presideix tant la seva prosacom el seu vers: la plasticitat, a voltes fulgurant, a vol-tes d’una extraordinària levitat, però sempre artitzada,de la seva escriptura. Aquest esteticisme militant esvehicula sovint amb la captació del missatge sensorialque emet constantment la natura (sobretot l’elementvegetal) i la seva plasmació en l’obra d’art. La profusióde referències sinestèsiques (odorants, cromàtiques,auditives, tàctils…) és, tanmateix, molt més que uncomponent estilístic: assoleix la funció de nexe entre

Amb Joan Fuster, a Figueres (1983). A sota, amb Montserrat Vayreda,davant del monòlit a Verdaguer, a Torre de Malaveïna.


la contingència del pensament i la infinitud de l’emo-ció. Són com la «corda simpàtica» de la viola d’amore,que vibra per ressonància, sense que li calgui el con-tacte amb l’arquet. Aquesta virtualitat, en l’obra angla-diana, gira al voltant de dos eixos: una observacióaguda i minuciosa de l’entorn, captat a través dels seuselements més sensorialment significants, i una projec-ció de les emocions que aquests generen en la pròpiaautora o, mutatis mutandis, en la veu narrativa o poèti-ca. És, al capdavall, el circuit que empelta veritat ibellesa, en una sinergia que nodreix les paraules d’unpoder de convenciment i de seducció. Par tintd’aquesta premissa, adquireix rellevància un detall apa-rentment convencional com és el fet que M. ÀngelsAnglada recorri, en determinats passatges descriptius,a productes de la creació artística com a referents de lanatura, i no només a la inversa.

El cromatisme de les seves descripcions, pigmenta-des d’analogies i d’imatges altament sensitives, submer-geix el lector en una atmosfera d’irisacions i cadènciesque s’encavalquen, ondulants, al ritme airívol de cadaseqüència:

«A la major part dels líquens, al costat dels colorsdiabòlics (cinabri, cotxinilla, sang que esquitxa, sangquallada), figuren les mitges tintes més delicades: elcesi, l’ametista, el taronja, l’albercoc, el crocus; lesmenys definibles: el badi, el groc transparent, el gro-guenc, el color d’encens…No manquen tampoc líquens bicolors, tricolors;

líquens variats, pell de pantera, vestit d’Arlequí, paletade pintor; líquens brillants, rutilants i finalment versico-lors…» (13)

En d’altres passatges, l’esclat del color es gronxa amercè d’elements cinètics que atorguen al conjunt unadimensió simfònica, potenciada per l’eurítmia de cadaseqüència.

Significat i significant, perfectament acoblats, evo-quen aquells paisatges de Van Gogh en què el remolí decorbes arrossega llum, forma i color en una dansapolifònica:

«Petita, sonora treva que la mort respectà i feia dolcesfins i tot les primeres hores dels matins d’hivern,cenyides de gebre, i els vespres encesos de tramunta-na, fuet dels sembrats i, més prop, dels llorers i bala-dres de flors insidioses». (14)És avinent aportar aquí les paraules de Renato

Parente, professor a l’Institut Italià de Barcelona i tra-ductor de M. Àngels Anglada:

«Ma la memoria culturale, pur cosi pressante, nonsoffoca la scritura dell’Anglada, che quando si abban-dona all’estro inventivo, procede con pagine di calda,matura bellezza; essa possiede il dono della sensazio-ne. Vede dei colori, sente una musica, un profumo, eda questa sensazione germina una vicenda, si irrag-giano linee di un racconto. Così con pochi tocchisiamo introdotti in un’atmosfera, avvinti in unatrama costruita con sapienza». (15)Com més nítida sentim una melodia, més àgil i dià-

fana es descabdella la nostra memòria poètica. La melo-dia que interpreta Maria Àngels Anglada, llenguatgedúctil i escandit, és la clau que ens permet accedir a ununivers amb regust d’olivera i fresseig d’onada.

Jordi Pla és professor de literatura catalana.

Notes:

1) Anglada, M. Àngels: El violí d’Auschwitz. Barcelona, Colum-na, 1994, p.102

2) Anglada, M. Àngels: No em dic Laura. Barcelona, Destino,1981, p. 171. La Font del Desmai, prop de Tona, on el joveJacint Verdaguer i altres poetes del cercle literari de Vic lle-gien els seus poemes, ha esdevingut símbol de la Renaixençaliterària.

3) Íbidem, p.1724) Anglada, M. Àngels: Paisatge amb poetes. Barcelona, Destino,

1988, p.615) Anglada, M. Àngels: L’agent del rei. Barcelona, Destino, 1991,

p.176) Anglada, M. Àngels: Viola d’amore. Barcelona, Destino, 1983,

p. 23-247) Anglada, M. Àngels: Arietta. Barcelona, Columna, 1996, p.118) Op. cit., p.79) Anglada, M.Àngels: Kiparíssia. Barcelona, Edicions de la

Magrana, 1980, p. 35. Aquesta versió no apareix en l’edicióde Columnes d’hores (1990), que recopila els poemes de Díptic,Kyparíssia i Carmina cum fragmentis.

10) Op. cit., p.9911) Op. cit., p.5112) Anglada, M. Àngels: Sandàlies d’escuma. Barcelona, Destino,

1985, p.19113) Anglada, M. Àngels: La daurada parmèlia i altres contes. Barcelo-

na, Columna, 1991, p. 8214) Anglada, M. Àngels: Les closes. Barcelona, Destino, 1979, p.7715) Parente, Renato: «Alla ricerca di Andreu Febrer. Un romanzo

di Maria Àngels Anglada», dins el volum Tradizione e innova-zione. Intitolazione a Edoardo Amaldi, reproduït a Ausa. Publica-ció del Patronat d’Estudis Osonencs, núm. 131, p.306 (1993).

Làpida i Afrodita

Petita flor de marbre,Afrodita de Rodes,com un alba et recordocisellada de llum.

No pas un déu ni el rar atzar pregonde la perla marina et va crear:mans humanes llegeixo al teu cos nui als llargs cabells que onegen.

Molt a prop, a la vella sinagogaveig els noms en el marbre:Modiano, Rosanes, i Levyi Soriano…

Tampoc no hi hagué atzarni l’innocent meltemi;mans humanesus van empènyer, infants, mares i noisen flor i astorats avis—Modianos, Rosanes i Levysi Sorianos…des del mar blau de Rodes, lluny, molt lluny,fins al forn encès a Auschwitz.

Maria Àngels AngladaVilamacolum, 18 de juliol de 1996

Un text inèdit deMaria ÀngelsAnglada



A la narració «Cave canem» del seu llibre pòstum,Nit de 1911, Maria Àngels Anglada explica un viatgeque va fer a Ravenna, a la Romanya, amb la seva ger-mana Pilar. Convidades a sopar per Mario, el seu bonamic italià i atent amfitrió, l’autora expressa el seu desigmés profund: «[…] Jo no havia pogut amagar el meuanhel de veure dues coses: les restes etrusques i elmonument als assassinats a Marzabotto pels nazis, ambl’epigrama de Salvatore Quasimodo». (1) És ben signifi-cativa la connexió entre aquest fragment recent i elpoema inèdit, «Làpida i Afrodita», que avui veu la llum,el qual plasma, com el text esmentat, aquell sentit pree-minent que l’autora acorda a la bellesa clàssica, alhoraque evidencia les inquietuds més substancials reflectidesen la seva trajectòria vital i literària: l’empremta delsaber i de la sensibilitat de l’home en les diverses mani-festacions de l’art, però també la colpidora traça llegadaper l’esperit destructor dels humans («homo hominilupus»), com l’holocaust jueu, la massacre nazi.

Un mateix motiu és a l’origen de la composició delstextos: el viatge plaent, en família, allà on la més planeraquotidianitat mediterrània conviu amb el llast de lahistòria i de la cultura clàssica. Ravenna, a Itàlia, en uncas, l’illa de Rodes, en l’altre.

A banda la ferma presència del món de la música,que requeriria un estudi particular, tres eixos conflueixenen bona part de la producció literària de Ma. ÀngelsAnglada: El viatge —real o en la ficció—, l’expectació iel sentiment de gaudi en la percepció de l’art clàssic, ves-tigi de la cultura grecoromana i l’empremta de l’homedestructor, propiciador de les grans injustícies col·lecti-ves. En aquest darrer aspecte, només cal tenir present elsfils conductors i els durs episodis que revelen, al llarg dela seva narrativa, la perversió i la iniquitat humanes:

Artemísia evoca l’assassinat de tres-cents trenta-cincitalians innocents a les Fosses Ardeatines per les SS.Entre els morts hi havia Sandro, el fill de la protagonistade la ficció, però també Aladino, fill del poeta italiàConrado Govoni, de qui Ma. Àngels Anglada tradueix aPaisatge amb poetes un poema commovedor que invoca lainjusta mort del jove:

«Vaig collir una flor brotada damunt les Fossesi un refilar d’alosa d’aquell cel:la flor era xopa de la teva sang,i retrunyia l’horror del teu criten la cançó angèlica, fill meu!» (2)El subtil i constant lligam entre realitat i ficció dóna

sentit a tot un univers literari.

Maria ÀngelsAngladaAnna M. Velaz

A propòsit de “Làpida i Afrodita”,poema inèdit de


A El violí d’Auschwitz apareixen fidelment retratadesles condicions de vida infrahumanes del camp d’exter-mini i el drama quotidià de la lluita de Daniel, el prota-gonista, per sobreviure.

Quadern d’Aram narra les dissorts de l’èxode dels arme-nis al sud de França, des del 1915, fugint de l’exterminiinfligit pels turcs. Matances, raptes, amenaces i violacions«increïbles i punyents» són presents a la novel·la. Aram,arriscat coraller a Marsella, compararà el mar amb les difi-cultats sofertes durant l’èxode: «he après que l’home ésmés perillós que els taurons i les morenes […] els homessón molt més temibles que no pas l’aigua i els peixos». (3)

La narració «També a tu, Cleanorides» exposa ladura situació durant la dictadura dels coronels a Grècia ila massacre perpetrada contra els estudiants del Politèc-nic, on mor Cleanorides. «No em calia cap mot persaber que tu eres entre els primers rengles i que haviescaigut com una flor dallada». (4) Conté referències alcop contra la democràcia a Xile, a la mort d’Allende i ala difícil situació consegüent. I «No em dic Laura», delmateix recull, retrata la repressió política que tingué lloca Vic durant el franquisme.

Cal remarcar, però, que l’expressió del compromíscívic i de la solidaritat amb els qui sofreixen és sempre

vehiculada en una prosa pulcre i serena, cadenciosa, ama-rada del lirisme que contenen els fragments més intimis-tes, aquells que apropen la narració a l’escriptura poètica.

El viatge amable i l’aprehensió i contemplació del’art —significativament, del mateix referent artístic imític que trobarem el poema inèdit— s’entrelliguen aSandàlies d’escuma:

Glauca de Quios, poeta i música del s. III aC, expli-ca la seva travessia per mar. Arribades ella i Bombica alport de Cnidos, « […] ho aprofitàrem per desembarcar iadmirar la ciutat i el temple amb la bellíssima estàtuad’Afrodita, d’anomenada per totes les ribes de l’Egeu.Tot el cos de la dea és de formes proporcionades, com eld’una noia bonica de debò i la suavitat dels genolls i elscolzes no es pot dir amb paraules. Praxíteles la represen-ta ben nua, sense cap vel, amb els cabells en suaus onesrecollits al clatell, i a la mà una magrana una mica bada-da […]. Als seus peus s’amuntegaven corones de murtra,la seva flor, de tamariu, de roses trenades amb esparre-guera i sobretot, de grana de Cnido, com les de la coro-na que duia al cap». (5)

La generosa i fidedigna descripció de l’estàtua d’Afro-dita a Sandàlies d’escuma, per part d’un personatge de laficció, completa, en certa forma, la més sintètica i poètica

La làpida del poema, a la sinagoga de Rodes.


de «Làpida i Afrodita», poema escrit després d’un viatgede Ma. Àngels, la primavera de 96, a l’illa de Rodes. (6)

El títol del poema inèdit ja resumeix els dos eixostemàtics que el componen i apunta el paral·lelismesintàctic, rítmic i conceptual en què s’assenta tota lacomposició. El marbre, matèria consistent i perdurable,relaciona idees d’aparença antitètica: l’alè de vida simbo-litzat per Afrodita, dea de l’amor, i la presència de lamort, representada en la làpida. Les dues primeres estro-fes són dedicades a Afrodita de Rodes. S’inicia amb lainvocació a la seva figura, sadollada de la lluminositatmediterrània. La imatge «flor de marbre» evoca l’entornfloral que acompanyava la dea —murtra florida i roses—i la llegenda segons la qual de cada llàgrima que va plo-rar per Adonis naixia una flor.

A la segona estrofa, hi ha una al·lusió al seu naixe-ment, que reflecteix les dues tradicions diferents a travésde què ens ha estat transmesa la llegenda mitològica:aquella que la considera filla de déus —de Zeus iDione— i la que la suposa engendrada del semen d’Urà,dins les ones del mar, o com recorda Ma. Àngels Angla-da a Relats de Mitologia. Els déus, «sorgint d’una gran pet-xina de nacre». «No pas un déu ni el rar atzar pregon /de la perla marina et va crear». Aquest naixement diví imític es contraposa a la factura humana intuïda en lacreació de la petita escultura de l’Afrodita de Rodes.«Mans humanes llegeixo al teu cos un».

La segona part del poema —a partir del vers nou—,suposa un nítid paral·lelisme amb la primera. La contem-plació de la làpida a la Sinagoga evoca, com la visió del’estàtua d’Afrodita, també l’empremta de l’home, enaquest cas, però, la seva fatídica contribució a la massacrecol·lectiva més horrorosa de la història del segle XX.«Tampoc no hi hagué atzar ni l’innocent meltemi (el ventnord-oriental que bufa a Grècia): «mans humanes us vanempènyer, infants, mares i nois…». Els noms propis de lesvíctimes innocents: Modiano (7), Rosanes i Levy i Soria-no, són repetits a manera de tornada, amb tot el símbolde nissaga que la utilització del plural els acorda. Així, toti ser el referent més cruament dramàtic de la composicióno deixen d’aportar tota la força poètica que els confe-reix, d’una banda, la disposició reiterativa dins el poema, ide l’altra, el canvi de ritme introduït pel vers més curtque contrasta amb la regularitat mètrica dels decasíl·labs ihexasíl·labs. És il·lustratiu de comparar aquests versos ambla primera versió manuscrita del poema. En la mecano-

grafiada i definitiva, l’autora introdueix dues vegades lavariant de la conjunció «i», cosa que li permet, en aug-mentar el nombre de síl·labes, modificar el ritme del versi adequar-lo al dels versos precedents. També, en l’últimaversió, apareixen canvis a la primera estrofa incrementadad’un vers —el quart—, inexistent al manuscrit. D’aquestamanera, hi guanya la concreció poètica i el nombre deversos s’equipara al de l’estrofa següent amb la qual con-formen la pimera part del poema, centrada en Afrodita.

El contrast apuntat en el títol és potenciat en els dosversos finals. Així, el poema es clou amb una dura antí-tesi que subratlla, amb una pinzellada d’esfereïdor cro-matisme, la tragèdia dels innocents deportats al camp deconcentració nazi.

La datació del text, el 18 de juliol de 1996, a seixan-ta anys de l’inici de la Guerra Civil, podria tenir unasignificació particularment rellevant per tota la càrregasimbòlica que conté.

El llenguatge poètic que conforma «Làpida i Afro-dita», afinadament precís i diàfan, però ple de matisos ide connotacions, recorda el to d’algunes composicionsde Pavese.

Són ben freqüents a l’obra angladiana les relacionsd’intertextualitat i descobrir-les és un exercici impres-cindible per comprendre tot l’abast de l’univers creatiude la nostra autora. La presència de temes, citacions,trets narratius o poètics, al·lusions, recreacions, proce-dents d’altres textos així com la interconnexió entre rea-litat i ficció són una constant del corpus literari de Ma.Àngels Anglada. En aquest sentit, la correspondènciaentre el poema comentat i uns fragments de la novel·lacurta Artemísia es fa també ben evident: El narrador dela història, un violinista català evoca una peça musicalescrita per un presoner en un camp de concentració ale-many: «Les circumstàncies que envoltaren el naixementd’aquesta música em van tornar a la memòria el monu-ment a les víctimes del nazisme a Agiassos […]. Vivienels sons, darrera les notes, cantaven, havien viscut i mortaquells homes grecs, ara lletres esculpides al marbre». (8)

Autors remarcables com Salvatore Quasimodo oCesare Pavese —tots dos ben estimats de la nostra auto-ra, que dedica un capítol a la poesia política del darrer aPaisatge amb poetes—, han escrit poesia civil i compro-mesa. Els poemes de Ma. Àngels Anglada també hanestat el testimoni de les seves conviccions més profundes imirall del seu temps en traspuar i compartir les inquietuds


cíviques i el sofriment dels seus consemblants —els delseu univers més proper o els més allunyats.

La seva posició moral a favor de les llibertats indivi-duals i de la col·lectivitat la mouen a poetitzar cir-cumstàncies i fets que la colpiren especialment. Llavorsels poemes es troben amarats de la passió per al seu país—«aquest país que estimo amb ira»— i del sofrimentper la llengua maltractada:

«Tantes vegadesEns és negat, germans, dir cada cosaAmb el nom clar que una vella sang dicta!» (9)Traspuen el desassossec davant la mà de l’home, des-

tructora de l’equilibri natural:«Envaireu aquest recer viventque ja de lluny enyoren tantes ales?No trobarà més l’aigua nodridoraI els verds amagatalls l’ocell del nord?» (10)O revelen la solidaritat esperançadora amb el jove

amic empresonat:«Et deixaré si vols la veuMentre tu tens els llavis closos» (11)La commoció i la impotència del poeta davant

l’escruixidora fi dels innocents de Sarajevo i l’aflicció,

impregnada de tristesa, davant la por eixorca dels infantsde Vietnam es concreten en dos bellíssims poemesinclosos a Arietta i a Columnes d’hores respectivament:

«I es glaçaran els mots en el vers dels poetes Si oblidem que els infants petgen camins de mort—Raïms mai madurats, quina amarga verema!» (12)La poesia angladiana se suma a un antic corrent de la

tradició que té precedents en els autors de l’antiguitatclàssica. Victor Hugo —que creia en la funció «civilitza-dora» del poeta—, proclamava, al primer poema de Lesrayons et les ombres, la necessitat que aquell no restés mutdavant les adversitats col·lectives. Ma. Àngels Anglada,obeint una exigència personal, poetitza el seu sentimentde disconformitat contra l’obcecació, l’extorsió, lesamenaces a la pau i a la llibertat. I utilitza tots els mitjansque li ofereix l’ofici de poeta per objectivar una actitudde dignitat moral. El resultat, impecable, és el poemamesurat, amb l’empremta de la poesia clàssica, queapel·la els sentits i els sentiments però que despertaconsciències i, per damunt de tot, manté els valors i ladignitat de la poesia.

Anna M. Velaz i Sicart és professora de literatura francesa.

Notes:

1) Ma. Àngels Anglada, Nit de 1911. Barcelona: Empúries, 1999,pàg. 50. La referència als «Due epigrafi» de Quasimodo i a lainscripció que recorda els caiguts per mans nazis a Marzabottoés ja present al llibre Paisatge amb poetes. Barcelona: Destino,1988, concretament, al capítol dedicat a evocar les coincidèn-cies entre la poesia de Salvador Espriu i la de l’autor italià.

2) Paisatge amb poetes, obra cit., p. 1443) Ma. Àngels Anglada, Quadern d’Aram. Barcelona: Columna,

1997, p. 80-814) Ma. Àngels Anglada, No em dic Laura. Barcelona: Destino,

1981, p. 625) Ma. Àngels Anglada, Sandàlies d’escuma, obra cit., p. 526) Agraïm a les filles de la Ma. Àngels, Rosa i Mariona, les dades

que ens han proporcionat sobre aquest viatge, així com les foto-grafies de la làpida i d’Afrodita que amablement ens han cedit.

7) Ma. Àngels Anglada va conèixer en aquest viatge a Rodes laSra. Modiano, que parlava judeocastellà, el dialecte dels jueussefardites, i que era supervivent del camp d’extermini on totala seva família havia mort.

8) Ma. Àngels Anglada, Artemísia. Barcelona: Columna, 1989,p. 45

9) Ma. Àngels Anglada, Columnes d’hores. Barcelona: Columna,1990, p. 11

10) Columnes d’hores, obra cit., p. 4011) «Parada obligatòria», poema dedicat a Francesc Tubau, dins

Columnes d’hores, obra cit., p. 3412) Columnes d’hores, obra cit., p. 13

L’Afrodita del poema,al Museu Arqueològic

de Rodes.


Fa temps que no puc escoltar el compacte delsImpromptus de Franz Seraph Schubert, interpretatsadmirablement per Murray Perrahia, sense pensar en lahistòria de Júlia Stroumsa.

Bé, no en fa pas tant, de temps: d’ençà del 4 dejuny de 1998, quan vaig conèixer el seu germà Jac-ques, o Iákobos. És a dir, quan se’m va tornar de carn ide sang un personatge, encara que molt diferent decom jo, que no en sabia l’existència, l’havia imaginat:em refereixo al violinista amic del luthier del meu lli-bre El violí d’Auschwitz.

El meu ara estimat amic Jacques, que va ser violísolista durant un mes a l’orquestra d’Auschwitz-Brike-nau, persona d’un tremp vital fora del corrent, em vadir un dia, el desembre passat, que vaig tenir el goigque fos el meu hoste a Figueres: «Us explicaré la histò-ria de la meva germana Júlia i en fareu una novel·la».No puc, però, escriure’n una novel·la. En canvi, us elvoldria fer arribar amb aquella senzillesa, exempta dequalsevol èmfasi, amb què ell me la contava.

La seva germana Júlia, més petita que ell, en sen-tir-li tocar el violí, va expressar el seu desig d’estudiar-ne. Els seus pares hi accediren contents, en aquellaTessalònica d’abans de la guerra del 1939 al 1945, on

vivia una comunitat jueva sefardita de més de 50.000persones, en pau i en tranquil·les relacions amb elsaltres grecs.

L’any 1943 la majoria de la comunitat, i la famíliaStroumsa en pes, va ser deportada a Auschwitz: el pare,la mare, els quatre germans. Júlia va entrar a formarpart de l’orquestra femenina, en la part del lager desti-nat a les dones. N’era la segona violinista.

Júlia, doncs, també va ser una dona que llegiamúsica, que llegia i tocava partitures de violí. Per dis-sort, un oficial de les SS es va enamorar de la sopranoque actuava amb l’orquestra i la seva ombrívola histò-ria d’amor —són paraules del germà— va arribar aoïdes de les altes autoritats dels camps. Tota l’orques-tra, en pes, va ser, doncs, treta del camp i deportada aBergen-Belsen.

Júlia, però, també havia viscut una històr iad’amor, abans de la deportació. Un jove americàhavia anat a Tessalònica amb la decidida intenció detrobar-hi una muller. Era d’una família sefardita, pro-cedent de la ciutat, i no es volia casar amb una noiaexterna, per dir-ho així, al seu cercle. En el viatgel’acompanyà la seva mare: les coses eren molt dife-rents en aquells anys!

Maria ÀngelsAngladaMaria Àngels Anglada

Un text inèdit de

“Júlia Stroumsa”


David, en el seu sojorn a Tessalònica, va visitar lafamília Stroumsa, ja que el pare de Jacques i Júlia erauna persona molt coneguda, professor de ladino id’història del judaisme. A la casa familiar va veure lapreciosa Júlia i va quedar enlluernat: amor a primeravista. Va demanar permís per tornar a veure-la a veurei per sortir amb ella i, molt aviat, es van prometre.David, al cap d’un temps, tornà als Estats Units per talde preparar el casament, i Júlia havia d’anar-lo a trobarmés endavant.

En l’endemig esclatà la guerra, i el cònsol ame-ricà denegà al visat a Júlia perquè els Estats Unitseren a punt d’entrar al conflicte. Possiblement nosabia que, amb aquesta negativa, signava la sevasentència de mort.

Com tants i tants deportats, la jove violinistaemmalaltí del tifus i va morir pocs dies després de seralliberada, encara no feia una setmana.

David —m’explicà Jacques— va quedar desolat,desfet. Va esperar set anys a casar-se i el seu fill petit ésMurray Perrahia, el pianista de renom internacional iun dels més grans intèrprets de Mozart.

M. Àngels Anglada d’Abadal (gener-febrer 1999)

Maria Àngels Anglada amb Jacques Stroumsa (1998).

Carles Torner

Documents

Maria Àngels Anglada,MARIA ÀNGELS ANGLADA F ERevista de Girona Fnúm. 199 març–abril 2000 E[175] 59 avenços pedagògics eren migrats i no es podia comptar amb aquells professors