Maig / Juny 2010 ///////////////

Poesia ///////////////////////

Vivències ////////////////////

Debat: adolescència, llibertat i exclusió///

La voluntat ///////////////////

06#

Subscripció.................................................................El número 06 de Mil Veus té un preu, la voluntat.Tu, sí, tu, si m’aguantes la mirada segueix llegint, i si no salta ja de pàgina. Pots pagar el que creus que val aquesta revista d’aquesta manera: ///// www.milveus.info/subscripcio.html (pagament online Paypal/Targeta de crèdit)///// Si prefereixes contactar amb nosaltres: milveus@milveus.info///// Transferències bancàries: 2074 0150 57 3266311868 (Caixa de Terrassa)

“La hora del cigarro” deAlfonso Buenavista

www.flickr.com/alfonsoso

>>>>>>>>>>>>>>>intro

Vivències04. Veu fina

Ángel: “Quiero el genio de mi padre”18. Veu atenta

Allà on bullen les arts escèniques 22. Veu en moviment

El retorno nevado26. Veu de fora

Las Divinas de Fontanals32 Kafka cerca un Baobab

Anant cap al sud. El desert

Poesia06. Veu Inventada

Totes les bèsties de càrrega, de Manuel de Pedrolo24.Todo

Parte III 30. Reflexiones en el baño

de Èlia Tabuenca33. El poeta sin palabras

de Guillem Almirall35. Mapa en vers

de Pau Arranz36. Piedras Calientes

Otoño38. Venus de Esparto

de Manuel Verardin y Matilde de Fuentes40. Contraveu

Materia i energía

Debat08. Veus esquitxades

Llibertat i exclusió al llindar de l’adolescència14. Veu directa

Interrogatorio para una nueva educación15. La pupa

d’Òscar Gamell16. L’engonal

El Fantasma

20. Precs i flors34. Cercle Mil VeusLe

s ve

us...

......

......

......

......

......

......

......

....

La fa

çana

Els interrogants del jovent empresonat pel món adult i les pautes que els imposem, la immensa llibertat per

descobrir. Una noia ajupida en clarobscur i envoltada per un munt de cadires plegades subratlla la sensació de llindar, de fi, de crisi, de canvi, termes que envolten l’adolescent i l’acompanyen allà per on els adults els fem passar. L’Stella Velilla (www.flickr.com/stellavelilla) ha sabut concentrar aquesta atmosfera en aquesta instantània que avui ens fa de coberta. No abriguem, no donem calor, pot ser sí una mica de caliu, però en les pàgines que segueixen la porta-da, sobretot endinsem la mà a les entranyes, per després alçar-la gens innocent.

La fi

nest

ra“No, no pot ser que Mil Veus s’acabi” m’avisen els més

propers ara que els dono símptomes d’esgotament. La veritat és que no pateixo gens pel final de Mil Veus. Aquella por tan humana de no saber aturar el temps, s’acaba en el moment que assumeixes el teu final i això no et fa anar enrere. Oblidar-se del temps, d’un mateix, fer molt exercici per estar en forma i sortir al camp a oferir el millor espectacle que sàpigues donar. Hi ha millor droga contra l’avorriment? Visca aquells qui foren reis, ni que fos només per un dia, ni que fos només d’un petit regne, ni que fos per riure davant de la faç de l’innombrable horror. Feu-me cas, adolescents, aquests són els millors barrots.

Dipòsit legal: B-28.421-2008////ISSN: 2013-5629Revista impresa a Gràfiques Olsa de Terrassa (www.olsa.es), amb paper amb certificat ecològic (Torrespapel S.A., model Creator Star i Silk) i amb tintes que no contenen metalls pesats, fabricades a base de vegetals, minerals, oli de soja, resines vegetals i minerals d’hidrocarburs, compostos secans de cobalt-mangà i ceres de polietilé.

ContacteAssociació Amics de Mil Veus (G65093346)www.milveus.info · milveus@milveus.infoTel. 93 788 95 38 (tardes)c. Francesc Layret 7, 3r-1a · 08224 Terrassa (Barcelona)

Idea i direcció: Jaume CotDirecció d’art i maquetació: Luis Miguel Galache//Disseny publicitat: Gal·la TermesFotografia portada: Stella Velilla // Disseny Precs i flors: Cristina MéndezIl·lustracions i fotografies: Luis Miguel Galache, Manoli López, Òscar Gamell, Alyok, Johnny Toss, Anna Manzano, Matilde de Fuentes, Diegoou, José Alberto Caja, Pau Arranz, Sònia Torrens, Ramon Vilardell, Alfonso BuenavistaEdició i redacció de textos no signats: Jaume CotEscriuen: Ricard Marcet, Marco Aurelio, Laia Carbonell, Luchino Sívori, Josep Contreras, Col·lectiu Pelvis, Èlia Tabuenca, Manuel Verardini, Johnny Toss, Òscar Gamell, Guillem Almirall, Luis Miguel Galache, Ramon VilardellCol·laboracions inestimables i encoratjadores: Mónica Fuentes, Enric Trenchs, Judit Turu, Olga Guerra, Déborah Castro, Alejandro Santos, Albert Gastó, Carlo Pisani, Miguel Llobet, José M. Pedrajas, Laura Beltrán, Laura Morales, Flora Bacquelaine, Teresa Belza, Luis Concepción

4

veu fina//////////

Entrevista a Ángel................................................“Quiero el genio de mi padre”

¿Qué te gusta hacer en tu tiempo libre?Ir al cine, jugar a la Play, quedar con los amigos y con los pri-mos... Lo que es ayudar, no mucho.

¿Y no tienes ninguna afición?Me gustaría jugar al fútbol, pero en mi cole, el Da Vinci, no lo practican, hacen otros deportes, o sea que tendría que ir más lejos para poder jugar y la verdad es que no me apetece.

¿Bueno y qué os gusta hacer con los amiguetes?Gamberradas. Mangar en el Eroski... cosas así. La semana pa-sada le pegué un puñetazo a una señora. Mi primo y mi her-mano se estaban peleando y ella se puso por medio. Yo quise impedírselo, me pegó y yo se lo devolví. La verdad es que me quedé a gusto

Ángel tiene 14 años, vive en un poblado gitano

donde ayuda a su familia cuando no queda más

remedio y se va con los primos y los amigos del

instituto a hacer cualquier gamberrada, al cine,

a jugar a la play... Lo encontramos en horario

escolar en su casa, es por la faringitis, está un

poco tocado de salud y por eso no ha ido al colegio,

su madre lo quiere dejar muy claro, se nota que

es su fiel defensora. Ángel se siente mayor, sólo

le contradice el espejo, esas cosas de la pubertad

que salpican por la cara... nos habla de su vida.

Entrevista a Ángel................................................¿Y ahí se quedó la cosa, no vino la policía?

Me amenazó con denunciarme, pero yo le dije que no podía hacerme nada porque soy menor, tenía las de perder. Lo que ahora mi padre no me deja salir este fin de semana, y menos por ahí. En otra ocasión sí que vino la polícia: le estábamos ti-rando piedras a unos patos y vino un hombre amenazándonos. Al final vino la policía y nos dispersó.

¿Qué te gusta hacer con tus padres?Con mi madre poca cosa, pero con mi padre le acompaño, o le ayudo a cocinar. Aunque los días que estoy vago no me apetece hacer nada. Lo que me gusta es cuando sale toda la familia y yo me voy con los hombres a dar un garbeo.

¿Qué significa para ti amar?Querer a alguien. No estar muy encima de ella, porque no es bueno estar celoso. Estaría dispuesto a muchas cosas por ella, pero sin pasarse. Quiero decir que no me sacrificaría por ella.

¿Qué significa decepcionar?Es cuando alguien quiere que hagas algo y lo haces mal. Yo, por ejemplo, estoy dispuesto a perdonar a quien me decepciona, lo pasado, pasado está. Pero en estos casos, aunque perdones, ya no tienes el mismo rollo con esa persona.

¿Qué significa ser responsable?Por ejemplo, en la feria donde montamos las atracciones, vigilar que no te roben, estarte quieto. También cuando cuido de mis hermanos pequeños. Mis padres se fían de mi, porque sé que es importante cuidarse de esto. Todo el mundo sabe que se pueden fiar de mi porque no soy un chivato.

¿Qué te gusta de tu madre, en qué te gustaría parecerte a ella?Ella es muy cariñosa, siempre está por los hijos. Además es muy enrollada. Por ejemplo no me echó en cara lo del Eroski cuando me pegué con la señora, me entendió. Pero tampoco es que quiera parecerme a ella.

¿Y en qué te gustaría parecerte a tu padre?En su genio. De hecho ya creo que me parezco un poco en eso, al menos me lo dicen. Con el genio te respetan y te haces res-petar. Lo mejor de mi padre es esa combinación de genio y res-peto.

¿Quieres hacerte mayor ya?Sí. Para sacarme el carnet de coche. De hecho, yo ya me siento mayor, lo malo de ahora son los granillos en la cara y los pelos. Lo bueno de los mayores aquí (en el poblado gitano) es que es-tán todo el día de fiesta.

Proposa una veu fina: continguts@milveus.info

6

veu inventada//////////

Totes les bèsties de càrrega

Manuel de Pedrolo Fotografia / Diego Valladareshttp://www.flickr.com/photos/diegoou/

0 (1)

S’asfixia.S’asfixien tots. El quiròfan és reduït i les tretze persones que en-volten la pacient, tres cirurgians, sis ajudants i quatre infermeres, gairebé no es poden moure. La suor els perleja els fronts i els degota sobre les bates blanques i matxucades, tot i que acaben de posar-se-les. El ginecòleg ha muntat una mena de tenda de campanya entre les cuixes obertes de la dona i treballa en silenci, en secret, endinsant les mans indiscretes en la vagina invisible mentre un dels ajudants no para de punxar el braç de la malalta amb tot d’injecccions que un company seu compta greument:-...tres, quatre, cinc, sis, set...

El cardiòleg, que s’ha rentat a la pica del fons, s’eixuga els dits en la bata d’una de les infermeres, una noia grassona que després es treu l’uniforme i es queda en shorts sense preocupar-se de les rialletes malicioses del estudiants que, darrera dels finestrals, segueixen el curs de les intervencions.L’especialista en cirurgia cranial ha provat el bisturí en uns fulls de paper de diari que aguanta una altra infermera, alta i d’aspecte ferotge, i tot seguit s’inclina sobre el cap que el tercer ajudant afaita amb una navalla de mànec verd abans d’untar el crani amb iodina.-Més –diu el cirurgià.

Hi aboca el flascó i el líquid goteja cap a terra, on crema el peu de les mitges d’una infermera prima i de color trencat, la qual sem-bla no adonar-se’n, preocupada per les eines que li carreguen els braços, car la falta d’espai els ha obligat a prescindir de la tauleta amb potes rodades que ara deu estar arraconada en algun indret del corredor.Prop d’ell, una veu campanuda explica:-L’exploració descobrí una cianosi relativament pronunciada. El pacient tenia vint-i-vuit anys i la cianosi, cada cop més acusada, s’havia iniciat cap als setze o disset anys. L’auscultació del tòrax revelà alguns xiulets inspiratoris i alguns esbufecs relacionats

7

TOTES LES BÈSTIES DE CÀRREGA ///////////////////////////////////Manuel de Pedrolo, 1967 //////////////////////////////////////////Edicions 62 ////////////////////////////////////////////////////

amb la cavitat cardíaca. L’examen roentgenològic posà en relleu unes quantes imatges de condensació aglomerades al camp su-perior esquerre dins l’àrea dorsal...

El cirurgià introdueix una agulla hipodèrmica en el còrtex men-tre el seu company, el cardiòleg, dibuixa una incisió al llarg de l’estèrnum, en arribar a la part baixa del qual inclina el bisturí cap a l’esquerra.-No ho resistiré –mormola ell, ja avesat a l’atmosfera.-No podem perdre el temps, cal procedir simultàniament, contes-ta l’individu baix i d’espatlles amples que no l’ha deixat de petja.

Lliguen els vasos sanguinis amb catgut i aleshores, amb una se-rreta molt fina, tallen un parell de costelles que deixen el pericardi al descobert. A despit dels lligaments, tota la cavitat s’omple de sang mentre dos ajudants s’aboquen sobre l’obertura que prac-tica el cirurgià.-Pinces.

Subjecten els extrems, un d’ells per sota del braç aixecat de l’especialista en cirurgia cranial, que ara practica la seva primera incisió darrera el cap i seguidament deixa lliure la capa cutània.La veu campanuda, inexorable, ha anat prosseguint.-Hi havia una remarcable hiposaturació arterial pel fet que la circulació sanguínia al llarg del curtcircuit havia augmentat en més d’un 52 per cent del volum cardíac per minut. La saturació d’oxigen arribava a un 55 per cent i l’augment de poder de fixació de la sang ja era de l’ordre d’un volum del 30 per cent. S’observava una lleugera elevació de la pressió en l’artèria pulmonar, però no en el ventricle esquerre.

El ginecòleg renega en veu baixa, enretira la mà de la vagina de la dona i, per sobre de les ulleres. Examina un estrany filament negrós que després, amb un gest irat, projecta contra la paret. Darrera els vidres, unes cares espantades desapareixen. El movi-ment ha desmuntat la tenda i ara es pot veure tot el baix ventre de la malalta, el pubis que sembla inflat i el tall sagnant del sexe, dissimulat darrera una espessa cortina pilosa que es prolonga cap a l’inici de les cuixes.Una de les infermeres, rosseta i mamelluda, i dos ajudants que hi presenciaven tot amb els braços plegats, drecen de nou el tendal sota les ordres meticuloses del ginecòleg impacient que, sense esperar, ja torna a ficar els dits al trau de la malalta.-Quin sapastre! –sospira ell.

El cardiòleg ha deixat ja el cor al descobert i ara procedirà a obrir el ventricle, si pot, car el quiròfan encara s’ha anat omplint: deu haver entrat més gent, que es va aglomerant a tocar de la dona. Un home llarg i ample que gairebé frega els llums amb el cap, es mareja i cal que corri a la porta, però, abans d’arribar-hi ja vomita entre les seves sabates.-Porc! –diu ell, i l’empeny cap a fora.

L’individu que té al costat, però, li subjecta els braços, l’immobilitza i ordena:-Ni una paraula més!

Ha d’assistir, doncs, en silenci als gestos cohibits i alhora frenètics dels cirurgians, un dels quals ja talla el periosti i el separa de l’os

mentre l’altre, el cardiòleg, introdueix a la cavitat del pericardi un tub ovalat que, per mitjà d’una prolongació de goma, o de plàstic, comunica amb un recipient on hi ha una solució de citrat. L’aparell que l’acompanya recull la sang que s’escapa del cor i que la pa-cient recobrarà a través d’una vena.

(...)

Ell ho aprofita per avançar tranquil·lament cap a la taula opera-tòria, on el ginecòleg fa la darrera enfilada abans de començar a desmuntar el tendal. La forca de la dona és una plaga viva on només poden distingir-se els punts blancs de fil groller que, com una teranyina, li segella el sexe ara inexistent.-Carnisser! –mormola amb les dents tancades.El cirurgià l’ha sentit, el fita amb un esguard encès, però ell li sosté la mirada, l’obliga a cedir, a acalar els ulls, i aleshors el segueix taula operatòria amunt, on tots dos, ara sense mirar-se, s’aturen arran de l’especialista en cirurgia cranial que ja tanca la closca de la dona.La pacient reposa amb el cap decantat a l’esquerra, en una posició forçada, té els ulls tancats i pràcticament no respira. Un drap li mig amaga la cara, perquè ha anat relliscant per la carn cendrosa y exsangüe, i ell només pot veure el nas, les galtes xuclades, una orella que coneix...Amb un gest violent i decidit, arrebassa el drap i el rebrega entre els dis mentre la sobtada revelació es confirma: aquells són els seus llavis, els llavis que tantes vegades l’han besat.-La mare... –bleixa, i tot seguint, amb tota la força dels seus pul-mons, crida-: Assassins!

Unes mans li subjecten els braços per darrera quan anava a aixecar-los contra el cirurgià que retrocedeix. Són els dos homes que s’han perdut la citació, més forts que ell, més cruels, però ara l’anima una ràbia sorda i tan carnissera com l’obra d’aquells tres botxins que han destrossat la mare. Lluita doncs, es tomba, es-grimeix un puny que algú li bloqueja abans de caure sobre una cara.-Assassins! –repeteix.

Sent el genoll que li colpeja els testicles i es doblega endavant, a punt de caure, a punt de desmaiar-se, però encara es redreça, aconsegueix de desfer-se d’unes mans que li lliguen el muscle, i ara fa carn, el puny ensopega amb una resistència dura que peta i que xiscla mentre tota la mà se li omple de sang.Cal que l’altre repeteixi el cop baix, que el de l’uniforme li etzibi un objecte dolorós contra la closca que sembla rebentar, que l’home a qui acaba de partir el nas oblidi el seu dolor per martellejar-li la cara. Aleshores les cames li cedeixen, tot el cos se li remulla en una suor freda que el xopa com si fos un tros d’aquestes gases que l’ajudant de la pala ha amuntegat al llindar de la porta, però mentre l’arrosseguen cap a fora encara troba veu per anar repe-tint:-Assassins, assassins...

8

veus esquitxades//////////

Llibertat i exclusió al llindar de l’adolescència1. L’adolescència entre els murs

‘Entre les murs’ (La clase), dir. Laurent Cantet, Palme d’Or al Festival de Cannes 2008

El micro cosmos d’un institut dels suburbis de París serveix d’escenari per a aquesta obra mestra del cineasta francès Laurent Cantet, autor d’altres perles com El empleo del tiem-po o Recursos Humanos. En aquesta ocasió, l’obra autobiogràfica d’un mestre de llengua de secundària, François Bégaudeau, serveix de punt de partida del film mentre que és el propi autor del llibre qui protagonitza la pel·lícula.

Elements com la segregació racial, la identi·tat nacional, la manca de disciplina i la inso·lència són constantment passejats per davant d’un mestre ple de bones intencions, lloables tècniques per involucrar els alumnes, però serioses febleses i naturals impaciències que posen de relleu la seva puntual pèrdua de pa·

pers. Un consell escolar per a l’expulsió d’un alumne de la seva classe s’ubicarà al nus de la història i servirà de clímax i desenllaç a l’ho·ra de mostrar les llums i ombres dels alum·nes d’aquesta escola i la seva relació amb el professorat.

Quan vaig començar a veure aquesta pel·lícula, el primer que em va venir a la ment és que el mestre protagonista s’estava enfron·tant a una colla de monstres. Em vaig sentir totalment estrany respecte als nois de la clas·se i plenament identificat amb les penúries i bones intencions del professor adult. Però, amb el pas del metratge, la meva identifica·ció generacional de l’inici va anar donant pas a una major comprensió de les vides que hi havia darrera de cada estudiant, em trencava la seva insolència, però em reconeixia davant dels seus interrogants i de la manera de res·pondre en públic.

Els murs, els barrots, la gàbia, l’aula esdevé un espai tancat on l’autoritat i el món adult es·tableixen una dialèctica amb els adolescents. Ells accepten entrar, accepten les normes que els imposen, però mostren sense embuts tot allò que no els agrada, que els sembla in·

just, que no s’ajusta amb les seves inquietuds. El resultat és un concert de sons altisonants, de brusquedats, d’afinaments i sortides de to que, inevitablement, no deixen ningú indife·rent. Professors i alumnes passen per aquesta màquina de triturar carn per acabar conver·tits en una cosa diferent a la d’abans d’entrar. L’interrogant que ens pertoca a tots és el de considerar aquest trauma, aquesta crisi, se·gons la importància i compatibilitat entre la necessitat de madurar i ser un mateix, res·pecte a complir amb el contracte social que l’entorn t’imposa per ser un més entre nosal·tres. Exclusió i llibertat com a frontisses de la porta.

9

He tingut un somni, he somiat un espai dissenyat exclusivament per proporcionar la millor educació dels menors. Un espai per viure: menjar, dormir, jugar, aprendre, conviure i, en definitiva, fer·se un adult. Un espai gran, ben equipat però sense passar·se, algunes habitacions individuals, d’altres de compartides, banys propis, menjador, cui·na, sala de jocs, sala d’estudi, una gran àrea a l’aire lliure amb tota classe d’equipaments per practicar diferents esports i aficions, un personal encarregat dels àpats, de la neteja... però també amb l’assignació d’una sèrie de tasques a càrrec dels propis menors, per co·mençar·los a inculcar el sentit de la respon·sabilitat i l’autonomia.A banda del personal de neteja i cuina, dos tutors, un home i una dona, professionals de l’educació, vetllen els menors, atenent el seu comportament, l’edat, les seves pors, les seves afeccions i desafeccions, allò que els mou i el que els atura. Els orienten, els incentiven, els acaronen, els marquen, els empenyen, els abracen, els recriminen, els riuen, sempre en la mateixa direcció. Són ajudats a més per una tercera figura, la del coordinador d’aquest espai, que vetlla per la salut, l’expe·dient acadèmic, el vestuari i qualsevol altre aspecte que permeti assegurar una evolució estable i desitjable de cada menor.

Són moltes les avantatges d’aquest somni si el comparem davant per davant amb els nu·clis familiars convencionals. No sóc jo l’únic qui ho diu, recordo per exemple les tesis de B.F. Skinner, un dels pares del conductisme, en la seva comunitat alternativa Walden Dos. ¿Però quin pare mitjà tret del carrer, d’aquells que han conegut una parella, s’han avingut a viure plegats i han acabat per ge·nerar descendència, quins d’aquests pares, repeteixo, és capaç de superar en habilitats i coneixements teòrics a un educador social amb més de tres anys de carrera monogràfi·ca, cursos especialitzats i la veterania d’una trajectòria curricular dedicada a l’educació

dels més petits? ¿Coneixeu la Super Nanny, l’heu vista mai a la tele? ¿Hi ha ningú d’un perfil millor per educar els nostres menors?

Del somni al malsonAixò és un CRAE, és a dir un Centre Re·sidencial d’Acció Educativa. En el que vaig tenir oportunitat de visitar hi havia quatre pisos, o espais, com els descrits abans amb uns nou menors a cada un. Per tant, no és un somni, sinó una realitat, el que podria ser discutible és si es tracta d’un somni encisador fet real o més aviat d’un malson. Un malson sobretot si atenem a que dins un CRAE els nois i noies que van a parar han estat sepa·rats unilateralment dels seus pares biològics perquè la Justícia ha considerat als pares temporal o definitivament incompetents per custodiar i criar els seus propis fills.És així com esfondrem aquest somni i tot es ve avall. Al luxe i el privilegi de l’espai, dels equipaments, de la roba i el menjar, dels educadors professionals, s’hi contraposa ir·remeiablement el desarrelament, l’esqueix, l’abrupte arrencar de les mans de la mare i del pare una criatura.Amb aquest trauma, que també és un res·sentiment, ja que encara que el fill vegi amb bons ulls la separació, quelcom en el seu cor s’ha remogut profundament, aterra en una nova llar, gran, ampla, acollidora, però des·coneguda, amb uns acompanyants nous amb qui ha de fer l’esforç d’aplegar·s’hi. Aquesta novetat, en la mesura que desconeguda, és

2. Tot perfecte, excepte el vincleCRAECentres Residencials d’Acció Educativa

10

veus esquitxades//////////

interpretada com a hostil pel nen, sovint com a molt més hostil que la obscura realitat d’on prové.

Pares a souÉs un desarrelament, un sentir·se d’enlloc, al que no ajuda tenir tutors en lloc de pares, cares canviants segons l’hora del dia, el dia de la setmana o fins i tot la temporada, ja que el personal, tot i que estable, també acaba itinerant, amb persones que entren i surten periòdicament.Aquests tutors, educadors socials, han de fer un doble esforç respecte als pares que subs·titueixen, per demostrar que se’ls estimen, que els volen cuidar, que hi ha quelcom més que un sou a final de més per justificar la seva preocupació. Un esforç que arriba a l’extrem d’endur·se’ls a les seves respectives cases par·ticulars en dates senyalades com per exemple la nit de Nadal.Només la seva perseverança i la fermesa a l’hora de mantenir els criteris educatius, més una saludable cura de temps, permet canvi·ar la perspectiva dels menors i relativitzar el lloc d’on provenen, evitant·ne la recança, per veure amb millors ulls el lloc on han anat a parar.

Sortir aviatDavant d’aquest panorama, quin és l’objec·tiu principal d’un CRAE? La coordinadora general d’un d’aquests centres ho manifesta sense embuts: desinternar els menors que hi viuen tan aviat com sigui possible. Per fer això només poden passar tres coses: que la família del nen recuperi la custòdia perquè es donen proves fiables que n’està preparada; que aparegui una família d’acollida que vo·luntàriament els acabi adoptant, bé perquè són familiars propers al nen, bé perquè estan interessats en adoptar i compleixen els requi·sits establerts en aquest sentit; que el menor arribi als 18 anys, moment quan se’ls adreça a un pis tutelat on comencen a fer una vida semi emancipada que gaudirà d’una sèrie d’ajuts i seguiment en la mesura que la perso·na respongui en comportament, expedient acadèmic, etc.No els ve mai la pressa, no volen treure ningú del CRAE de qualsevol manera, però consi·deren que no és el millor lloc per créixer. La falta d’arrels els fa emocionalment fràgils i, fins i tot, discapacitats en aquest sentit. Res els diferencia en aparença amb altres xicots de la seva edat, depenent de cada cas podem trobar de tot. Quan hi ha una família d’aco·llida, fins i tot la mateixa família biològica, s’inicia un procés lent de desinternament progressiu on els propis educadors donen tot el suport que poden als menors i a les famílies perquè la sortida del centre es pu·gui produir en les millors condicions. Mal·grat tot, aquesta situació amb prou feines es produeix en el 50% dels casos, en la resta, els nens finalitzen la seva estança.

La condemna dels 18?La estança del menor només té sentit dins un CRAE mentre és menor, i la llei diu que això passa fins als 18 anys, a partir d’aquesta edat la seva sobirania pren cos d’adult i li arriba l’hora d’emancipar·se. No obstant, de tots és ben sabut que la nostra societat no ha treba·llat gaire la correspondència de l’edat biolò·gica de 18 anys amb l’assoliment de les ple·nes facultats per viure de forma autònoma. Més aviat el contrari, emancipar·se s’ha anat retardant de temps en temps i sovint això no es produeix fins ben passada la meitat de la dècada dels 20 anys com a mínim.

Amb unes persones de 18 anys que encara veuen lluny la seva emancipació, els nois i noies del CRAE que arriben a aquesta edat es troben amb les claus d’una vivenda pròpia, una pensió per viure i un seguiment del seu decurs acadèmic que condiciona el manteni·ment d’aquests privilegis. Tot plegat, un pa·norama que, segons ens diuen els educadors d’aquests centres, està adobat al fracàs.Considera la coordinadora general del CRAE que vam visitar que caldria fer una transició d’aquesta etapa com a menors a la nova realitat com a majors de 18 anys. Quel·com que els ajudés a guanyar en responsabi·litat i autonomia, a no desviar·se gaire d’uns objectius que es puguin fixar i, finalment, a una emancipació més definitiva un cop do·nessin mostres de la seva capacitat d’auto realització.

El conflicte adolescentEns avisen que dins el CRAE es fan esforços especials per tractar els adolescents que te·nen de forma el més personalitzada possible, donant tota classe de privilegis i tractes ex·clusius, acceptant això sí la normativa bàsica del centre relacionada amb la vestimenta, els horaris, etc.No obstant, és molt difícil que se sentin se·gurs de la seva llibertat quan es troben con·trolats per exemple amb internet, tot perse·guint evitar el contacte il·legal amb els seus pares. Quelcom que per als propis menors resulta difícil d’acceptar, malgrat que pugui suposar un perill objectiu per a la seva inte·gritat.La seva situació no és normal, no volen que els seus companys d’Institut s’assabentin d’on viuen realment i què els ha passat amb la família, i s’enrabien al trobar·se tan con·trolats pel que fa al mòbil, a internet o, per exemple, a poder portar un piercing. Volen marxar d’allà i pocs entenen que en realitat viuen la millor de les situacions possibles dintre del seu context, per tal de progressar en els seus estudis i tenir un futur promete·dor al seu abast.Els CRAE doncs, són espais perfectes per impulsar l’educació d’un menor, però en un context imperfecte on la manca de vincle i arrelament afectiu esdevé un obstacle sovint impossible de salvar.

11

3. Enseñando a romper moldes

Pablo NavarroArtista y profesor de educación plástica y visual en el IES Velázquez de Móstoles (Madrid)http://divemo.blogspot.es

Pablo Picasso se convierte en Erick “people” Picasso, Henri Matisse en Alex Matisse, Ber·the Morisot en Carolina Morisot, Wassily Kandinsky en Alejandro Kandisky, René Magritte en Edwin Magritte… son las últimas suplantaciones de personalidad de las que se hace eco Pablo Navarro en su blog “arte, di·bujo y educación” (http://divemo.blogspot.es). Resulta que esta es una de las principales herramientas pedagógicas de este maestro en sus clases de educación plástica a alumnos de secundaria de un instituto de Móstoles. Los alumnos toman un artista determinado, bien pintor, escultor, fotógrafo, cineasta… lo estudian, se lo apropian, se disfrazan de ellos y, finalmente, lo homenajean.Todo empezó hace unos años en otra loca·lidad madrileña, en Parla, en una iniciativa compartida con el colega de Pablo, Rafa Alemán, y centrada en directores de cine. El trabajo, para que tome cuerpo y permita que los niños lleguen un poco lejos, necesita de un mes y medio como mínimo de desa·rrollo. Con el tiempo, comprobaron que la iniciativa era válida no sólo para directores de cine, sino para artistas de cualquier otra disciplina.Uno de los principales estímulos que se per·sigue, según el propio Pablo Navarro, es sus·traerles de la típica vergüenza adolescente. Para ello se les incita a implicarse en el artista en cuestión, a ponerse en su piel, a disfrazar·se y a realizar autorretratos. A algunos, los más vergonzosos, se les sugiere retratos foto·gráficos con estéticas como el desenfoque, la imagen corrida, de espaldas… Lo importante es que aflore la creatividad y que se animen a presentar frente al resto de compañeros al ar·tista en su propia piel. Finalmente, también realizan un homenaje en forma de obra, con lo que pasan por su propio filtro al artista en cuestión. Un artista, dicho sea de paso, que se procura seleccionar en función de la per·sonalidad y gustos de cada alumno, con el fin de estimularlo al máximo.

Pablo Navarro realiza estos ejercicios a sus alumnos de entre 16 y 18 años, lo ha hecho en clases de sólo 15 alumnos, pero también en aulas de hasta 30 chicos y chicas. Tam·bién procura interrelacionar los contenidos con otras asignaturas como historia y litera·tura, algo que precisa de la coordinación con otros profesores y que no siempre resulta posible.

Otras formas de llegar al volumen y la luzAnte nuestra ignorancia supina, este maes·tro madrileño nos aclara que, por desgracia, la mayoría de profesores de arte y plástica de secundaria siguen instalados en métodos del siglo XIX, priorizando los lápices y el papel para dar a conocer la tridimensionalidad, el volumen o los claro oscuros. Nada le puede poner más triste, teniendo en cuenta la ex·plosiva revolución del lenguaje que ha reali·zado el arte en los últimos 110 años.Y si el arte ha roto moldes en el último siglo, qué adolescente no se siente incomprendido y desencajado ante lo que la sociedad adulta le impone. Reflexionar sobre artistas revolu·cionaros que han contradicho toda clase de normas, es una oportunidad para los alum·nos de secundaria de saber que pueden sacar lo que llevan dentro, independientemente

de que las reglas del lenguaje se ajusten o no a la forma de su propia expresividad.Pablo Navarro reconoce que sus tiempos de estudiante de instituto fueron mucho más aburridos y monótonos. Hace 30 años sólo premiaban al que manifestaba unas claras habilidades, quien tuviera don de observa·ción y, sobre todo, quien supiera copiar lo que el profesor planteaba. Hoy, en sus cla·ses, esta tesitura ha cambiado radicalmen·te: la habilidad y la copia han dejado paso a priorizar la expresión personal y original. Más allá del talento, se pone al alcance del alumno toda clase de recursos y disciplinas donde es más fácil ejecutar un concepto in·dependientemente de las habilidades innatas para finalizarlo con una manufactura más o menos trabajada.

Sospechas y semillasSin embargo, este alegato por unos méto·dos y planteamientos que sin duda llaman la atención del alumno y lo ponen en una mayor predisposición para participar e invo·lucrarse de los contenidos de la asignatura, no excluye en Pablo ciertas sospechas: ¿en·tenderán el mensaje que se les transmite?, ¿considerarán todo lo hecho como una mera extravagancia indescifrable? Su antídoto es confiar en que está logrando plantar una semilla, un germen, que, con el paso de los años, madurará en cada uno de ellos en for·ma de una posición crítica y una mayor capa·cidad expresiva y creativa.

12

MancharsePablo Navarro, por lo demás, no sólo estu·dió Bellas Artes, también ejerce como artista y, sin ir más lejos, estos días expone su obra más reciente en el Centro Cultural el Soto de Móstoles, bajo el título “Un abrir de ojos” (hasta el 30 de mayo). Cuando le interrogo sobre el parecido de sus clases con las que se realizan en otros institutos, él responde diciendo que sus clases son personales, que él “se mancha” con sus alumnos, se interro·ga sobre lo que quiere hacer con ellos y les enseña el arte desde su condición de artista, desde sus propias fijaciones y subjetividad.Ahí es donde pone Pablo Navarro su ojo crí·tico con respecto a la actitud de la sociedad respecto a la adolescencia actual. Según él les giramos la espalda, los apartamos y encerra·mos en un lugar para mantenerlos ocupados, pero sin una voluntad real de ayudarles a cre·cer o de entrar en dialéctica con sus puntos de vista e inquietudes.

Los principales enemigos“Tienen una perspicacia brutal y un poten·cial salvaje”, asegura Pablo Navarro respecto a sus alumnos. El problema, a su parecer, es que los hemos abandonado ante elementos que se han convertido en sus principales ene·migos: el consumo, la comodidad y el indi·

4. Paraules de sang i unióCol.lectius Literaris de Catalunyahttp://collectius-literaris-catalunya.blogspot.com

Els llibres poden generar lligams socials? Superant els clàssics clubs de lectura, és a dir les agrupacions de lectors que interactu·en utilitzant com a fil conductor una obra, un conjunt d’obres, una temàtica, un autor, etc., els Col·lectius Literaris de Catalunya s’erigeixen amb l’entusiasme propi dels seus components, joves i adolescents, expressant i compartint el seu amor i curiositat per la pa·raula en un afany no només de coneixement sinó també d’estímul creatiu.Fins a un total de sis col·lectius escampats per Catalunya en poc més d’un any donen fe de la força de la iniciativa i de la resposta positiva que hi estan trobant entre escoles, biblioteques, pares i, sobretot, adolescents. Els Irregulars de Sherlock Holmes a Gràcia van donar el tret de sortida, mentre que el Col·lectiu Portadors del Foc de Sant Cugat són els de més recent creació, acabats d’in·augurar com aquell qui diu aquest passat Sant Jordi i amb seu a l’Ateneu de la ciutat vallesana.Comprenen edats des dels 13 anys fins a universitaris primerencs, depenent del Col·lectiu, i, normalment, cada agrupació es ca·racteritza no només per una ubicació territo·

veus esquitxades//////////

vidualismo. La televisión les bombardea con estos valores constantemente, y el modelo que proyectamos los adultos hacia ellos no anda mucho mejor. Para Pablo, es importan·te darles libertad pero preocuparse por ellos, “no puedes dejar a un chico de 13 años toda una tarde conectado a internet y despreocu·parte”. Las nuevas tecnologías a su alcance, sin una pedagogía y un seguimiento por parte de adultos que les ayuden a conocer el potencial de estas herramientas, las convier·te en armas de doble filo que les abandona aún más a su suerte.Desde luego, apreciando los ejercicios que realizan en sus clases, los que fácilmente se pueden apreciar en su blog de internet, no podemos más que reconocer que los alum·nos de Pablo Navarro responden con bue·nas dosis de creatividad. He aquí algunos comentarios que ellos mismos han realizado

valorando las clases de su maestro de Educa·ción Plástica: “Aquello que hemos dibujado ha sido sabiendo lo que se dibuja, además no todo ha sido tan teórico” (Alex, 16 años); “Con la pintura, puedes demostrar los sen·timientos, olvidarte de todos los problemas y demostrar tu capacidad”. (Yasmina, 16 años); “Me he sentido bien haciendo todas las actividades que hemos hecho en clase, las performances y las salidas al Museo” (Hele·na, 16 años); “Las experiencias de este año no las había hecho nunca, la que más me ha gustado ha sido la de ‘comparte tu mirada’ ·fotografías desde el punto de vista de los jó·venes y la solidaridad, en colaboración con la dirección de voluntariado de la comuni·dad de Madrid·, también me han gustado las performances” (Carolina, 17 años).

13

rial acotada, sinó sobretot per unes determinades predileccions quant a activitats i línies temàtiques es refereix.Per exemple, el primer grup de Gràcia pren com a tret caracte·rístic els jocs de rol, que els serveixen per poder recrear històri·es, construir personatges, ambients, etc. Els Portadors del Foc de Sant Cugat manifesten una especial predilecció pel teatre, però després tenim una agrupació amb mitjana d’edat una mica superior, com són el Col·lectiu Atenea (impulsors de la revista de tots els Col·lectius, Buguenvíl·lea), els De Filosofia, el Cine·fòrum Fritz Lang i el Col·lectiu Llibre Viatger, aquest darrer propiciat per la Fundació Social del Raval i conduït directa·ment per l’escriptor Joan Soler i Amigó, president de l’Associa·ció que els engloba a tots.

Les activitats que poden arribar a fer són molt variades, tot pas·sa per intentar, en paraules d’un dels seus impulsors, en Jaume Martín, “llegir amb sentit, escriure poesia, teatre, contes, novel·les, arguments de jocs de rol; crear i expressar les pròpies idees i creacions literàries; debatre per comprendre millor el món on vivim”, especialment la seva pluralitat cultural.En fi, com si d’una autèntica expansió empresarial es tractés, ja tenen plans per crear tres col·lectius més pel territori català. S’aprofiten de la vigència i atractius del seu projecte relacionat amb aspectes com l’educació no formal, el foment de la lectu·ra, la integració de nouvinguts, l’ocupació del temps de lleure, l’afany creatiu… i també l’aprofitament d’infraestructures ja existents com ara biblioteques, centres culturals, ateneus, cen·tres parroquials, etc.Són molt ambiciosos, confien plenament en la inquietud dels adolescents d’avui dia, consideren que mitjançant la seva acció estan llaurant les aptituds de futurs escriptors, periodistes, ges·tors culturals, actors i, en definitiva, adults amb criteri i, com no, amor per la llengua i la cultura. Els haurem de resseguir de ben a prop per confirmar l’abast de les seves nobles aspiraci·ons.Segelleu les vostres paraules amb sang i els vincles seran per·durables!

14

veu directa//////////

-Si la educación constituye uno de los pilares fundamentales de la sociedad y uno de sus más firmes potenciales de cara a su por-venir, ¿por qué no se le presta una atención más firme y sincera por parte de nuestro entorno?, ¿por qué no se despolitiza y es apartada de cualquier veleidad ideológica, sea esta del que signo que sea?

-Una educación completa debería ir más allá de la simple acu-mulación de conocimientos y tratar de ofrecer un conjunto de instrumentos que sean útiles para desenvolverse con autonomía en un futuro, pues ¿para qué sirve almacenar datos y fórmulas académicas si no se les da con posterioridad una aplicación prag-mática en el día a día?, ¿no debería constituir uno de los punta-les educativos la adquisición de una actitud crítica y constructiva frente a la problemática y desafíos que surgen continuamente a nuestro alrededor?, ¿acaso no resulta más enriquecedor fomen-tar la maduración de la creatividad del individuo en función de sus habilidades y sus potencialidades personales más allá de una educación rutinariamente memorística?

-Se repite comúnmente que la escuela es el nítido reflejo de la propia sociedad y de sus valores. Si aceptamos que los valores de la misma no se encuentran precisamente en auge, si no todo lo contrario, ¿cómo extrañarnos si encontrar un entorno colegial crispado, a menudo violento y desbordante de individualismo?, ¿resulta acaso una incógnita que los jóvenes se limiten a copiar lo que repetidamente observan a su alrededor?, ¿es acaso edifi-cante la realidad excesivamente competitiva y egoísta de nuestra sociedad?, ¿no resulta apremiante realizar una autocrítica general antes que cargar las tintas exclusivamente en el ámbito educa-tivo?

-¡Qué eduquen ellos!, dicen muchos padres, delegando una de sus funciones capitales, la de participar en la educación de sus hijos, en el ámbito exclusivamente escolar. ¿Por qué cuesta tanto aceptar que la educación es una tarea conjunta de padres y edu-cadores?

-Es común el caso de los padres que llevan una vida hedonista y autocomplaciente, en la que los hijos asumen más derechos que deberes. Ante esta realidad, ¿no sería prioritario educar primero a estos padres?, ¿cómo van a ver sus hijos un ejemplo en sus pro-genitores si estos ofrecen más bien la antítesis de una educación edificante?

-Evidentemente es imprescindible demandar al educador una plena entrega en su noble tarea profesional, que sea capaz de adaptarse al cambio vertiginoso que atraviesa la sociedad, evi-tando que caiga en una monotonía funcionarial en la que encuen-tre más desilusiones que estímulos. Para alcanzar esta meta, ¿no debería contar el profesor con el total apoyo de la sociedad?, ¿no es acaso apremiante la revalorización de la encomiable tarea que lleva a cabo el educador?

-Debería alcanzarse una afinidad real entre los valores que la so-ciedad dice predicar y los valores que la educación debe fomentar, de lo contrario se produce un choque irresoluble ante el que el alumno no consigue ver un ejemplo claro. ¿No constituye uno de los objetivos finales de la educación la transmisión de un conjun-to de valores que contribuyan a mejorar la sociedad?

Interrogatoriopara una nuevaeducación

Ilustración / Jose Alberto Caja / http://insidesgoteki.blogspot.com Texto / Josep Contreras

15

La pupa

Òscar Gamell

L’estat de pupa és un pas intermedi del cicle vital dels insectes que els porta de l’estat de larva al d’adult o imago. La pupa també és anomenada crisàlide en el cas de les papallones. En l’estat de pupa alguns insectes es tanquen en un capoll per completar el cicle de la metamorfosi. En anglès al capoll n’hi diuen cocoon, un terme ben conegut per a la gent de mitjana edat gràcies a una pel•lícula del mateix nom que deu datar de mitjans dels anys vui-tanta. La pupa o crisàlide roman immòbil dins del cocoon durant el procés de transformació i s’oculta o es tanca per protegir-se mentre els òrgans juvenils es reabsorbeixen i l’organisme adopta una estructura totalment diferent. A aquest procés de canvi n’hi podríem anomenar també crisi, una crisi prou important per dur l’insecte a un aïllament total durant el període d’uns dies. Aquest aïllament és absolutament necessari per protegir la crisàlide d’un entorn excessivament hostil i que faria fracassar el procés de transformació si no fos pel cocoon. Així doncs la crisi necessita de l’aïllament per completar el seu cicle.En japonès, aïllament, és hikikomori.Hikikomori són també aquells adolescents i adults joves que es veuen aclaparats per la societat japonesa i se senten incapaços de complir els rols socials que s’esperen d’ells, reaccionant amb un aïllament social i deri-vant sovint en una reclusió voluntària en les seves habitacions o qualsevol altra estança de la llar, sovint paterna, durant mesos o fins i tot anys. L’aïllament de la societat normalment comença de forma gradual, abans que l’hikikomori es tanqui amb clau a la seva habitació. Sovint es troben tristos, perden els seus amics, es tornen insegurs, tímids i parlen menys. Freqüentment són objec-te de burla a l’escola, la qual cosa pot ser el detonant per al seu aïllament. El tipus de comportament que acaben mostrant ells, normalment homes, és el de dormir al llarg del dia i veure la te-levisió o jugar a l’ordinador durant la nit. En aquests casos el seu únic contacte amb l’exterior és internet i la seva relació amb els demés pot ser a través de jocs de rol en línia, o a través de siste-mes de xat. La seva habitació-cocoon és l’àmbit on desenvolupen la seva activitat i on esdevenen una mena de pupa o crisàlide amb un final dubtós. Es podria dir que la seva metamorfosi deixa d’es-

devenir un estat de trànsit o crisi per esdevenir crònic. No sempre és així, i finalment el procés de larvància dóna com a resultat un individu amb comportaments i actituds sociòpates. La seva por a la pressió social pot convertir-se en ira, i la pèrdua del marc de referència social pot conduir així en un comportament violent o delictiu. Els casos augmenten any rere any al Japó i també se’n detecten de forma creixent en d’altres països desenvolupats. No obstant, en la majoria de casos el procés no esdevé tan radical i l’aïllament no es produeix de forma total sinó parcial. En aquests casos l’individu se sent molt més a gust en l’entorn de la seva habitació que en el món exterior del que escapa sempre que pot, malgrat que no l’abandona del tot. Aquí l’ordinador segueix sent l’arma d’enllaç, una mena de pell o membrana que ens ajuda a observar i no ser vistos, una mena d’espiera a la porta que ens deixa veure el món, sense poder escapar de la certa deformitat que aquesta nova òptica proporciona. Hi ha psicòlegs i antropòlegs que parlen de l’efecte cocooning des de fa uns quants anys. L’efecte pupa ja no sols s’estendria entre els adolescents i els més joves sinó que s’aniria ampliant a al-tres franges d’adults que trobarien en aquesta mena de pseudo-reclusió voluntària una manera de protegir-se de la pressió i la incertesa del món extern. En aquesta nova terminologia es plan-tejaria una tendència de relació entre els individus a través d’una segona pell cibernètica. És ben conegut aquest fenomen i se’n ha parlat abastament. Una part important de la societat desenvolu-pada ha trobat en la “crisalidització” una manera d’afrontar l’exis-tència sense tantes tensions amb el món exterior. Evidentment aquesta tendència general res té a veure amb els hikikomori, que són l’expressió extrema d’un cocooning patològic a la manera d’una pupa eterna.

16

L’engonal//////////

El fantasma

els primers tempsLa sensació d’irrealitat dels primers temps et du a exercir de víctima sublim: et veus a tu mateix com l’elegant estendard de l’autèntic romanticisme, un caramel en el mercat de l’amor al qual retornes. Penses que elles se t’aproparan fascinades, inca-paces d’entendre el perquè d’una soledat a la qual gustosament posarien fi, desitjoses de ballar amb tu un vals camí d’una nova felicitat. Però passen els dies, i no balles altra cosa que un tango estripat i punyent amb la innombrable absència. La llavor del fan-tasma comença a germinar.

el sentiment de culpa I comença el càstig... L’autoestima minva secretament, més de pressa que l’esperança de qualsevol retorn. I en la teva ment co-mença la fabulació. Saps (perquè hi tornes moltes vegades) el que has fet malament. Et pots perdonar la imprudència (en el fons, saps que estàs fet de bona pasta i que aquella carta que et va trobar, o aquell missatge inconfessable, mostren la teva voluntat de no tenir secrets). Però el que a tu et martiritza és la falta de reflexos, no haver dit aquella frase que era com un escac i mat, o haver evitat aquell somrís absurd amb què vas defensar-te. O aquell argument que ara trobes: sí, això hagués estat irrefusa-ble. O més senzill, potser només haver-li dit, perdona’m, no puc viure sense tu. Encara que potser tot ve de més lluny. Ara, analitzant-ho tot amb ulls de cirurgià, t’adones que potser vas ser massa possessiu i no la vas deixar respirar. O no, potser el que ella volia eren més atencions... Estàs fet un embolic, vaja. Però tot això, sigui el que sigui, arriba massa tard. I el sentiment de culpa et fa entrar de ple en un món paral·lel que vius amb ella, una projecció del passat amb un nou decorat de buidor i d’absència: l’ecosistema ideal on floreixen els fantasmes.

el buitSaps que has malbaratat un tresor que encara estava per desco-brir, i ara saps també que no hi ha res que pesi més que aquest buit al qual t’aboques. I li escrius. I no et respon. I la truques i no et contesta. I obres el diari i hi ha una notícia d’aquell país que vau visitar junts, i a l’armari trobes aquell te que ella et va regalar, “per prendre’l junts quan siguem vells”, va bromejar. Encara que intentis evitar-ho tot al teu voltant et condueix cap a ella. Portes enfora, encara intentes mantenir una certa dignitat. Als amics els dius coses com ara “trobava a faltar aquest espai per mi” o “les passarà putes… pobra, ara que a més té el llistó molt alt...”. Però així que el públic desapareix inicies per enèssima vegada el ritual de l’escrutini infructuós de bústies, mails, sms, contesta-dors, bars i cantonades suposadament comunes, i la vigilància, de lluny, amagat com un caçador poruc, de la seva finestra o del seu portal. Incapaç de deixar que la vida segueixi el seu curs normal, necessites cambiar el rumb, prendre dreceres, fer un cop d’efecte; i apareix la impaciència. I fas plans amb ella, i assages el seu re-torn com l’obra més perfecta, i ordenes la casa tal com a ella li agrada, fins i tot et sorprens parlant amb ella, o millor dit, amb el seu fantasma. Decideixes travessar el semàfor vermell, i anar descaradament a provocar aquell reencontre que tants cops ja has assajat.

Un dia se’n va i ja no torna. I tu et quedes esperant com un estaquirot, pal-plantat en una posició que creus de força (com vols que no torni?, després de tot el que heu viscut junts!), convençut que ella ha de sentir quelcom semblant a tu, i que, si no és el proper minut, serà la propera hora quan

ella tornarà, o l’endemà, que de demà passat segur que no passa, i si no el proper mes, i si no... Ieps! Ja el tenim aquí. Ja s’ha plantat la llavor del nou company dels propers mesos: el fantasma.

Col·lectiu Pelvis

17

Il·lu

stra

ció /

Son

ia T

orre

nsht

tp:/

/aix

ofai

g.bl

ogsp

ot.c

om

el combatEt prepares per al combat. Saps que és la darrera oportunitat i t’hi deixaràs la pell. Ningú, a part d’ella, no et pot salvar d’aquest naufragi. Li vols dir que has après la lliçó, que l’has cagat del tot, i que torni, sisplau, que la necessites. Però ella es mostra inflexible a totes les teves estratagemes. I l’encontre és, evidentment, un desastre. Ella ja està amb algú altre, et diu. En la carcassa que s’ha fabricat en contra teu no hi saps trobar ni la més mínima escletxa, i ella roman immòbil en el seu menyspreu. O en la seva indiferència, encara més feridora.

les fantasiesQuedes tocat i el fantasma s’ageganta. Tot i que et concentres i intentes no passar de llarg, vas perdent el tren en les estacions de l’enteniment. I a poc a poc el fantasma va canviant els teus hàbits onanístics. Continues pensant en ella i en la seva silueta assassina (tan perfecta, tan idealitzada), però que ara és amb ell, a qui, a més a més, regales gran bellesa, un cos fort, i un enorme aparell sexual. El fantasma es multiplica. I te’n vas amb altres noies per venjar-te de no saps què, i el dolor, quan et despertes entre freds llençols i entre dones desconegudes que detestes, esdevé cada cop més insuportable. Bufó de la nit! Cal trobar la sortida.

la sortidaDe tots els companys de viatge, ara ja saps que el fantasma és el pitjor possible: és perillós, implacable, traïdor, i et persegueix a totes hores. Si et persegueix a to-tes hores, potser... potser... sí! potser és perquè no es troba fora de tu, sinó dins teu! Per fi has descobert una veritat que pot marcar una sortida! I ara que ja saps on es troba, un dia, per fi lúcid, et despertaràs adonant-te que, en realitat, no l’has tinguda mai en compte en tot aquest procés i que el fantasma que t’aclaparava a totes hores no era el seu avatar, sinó la teva frustració.

Dóna-li la volta i mira cap endavant, company, que la vida encara és allà per ser viscuda.

18

veu atenta//////////

A l’antiga fàbrica de cinturons del carrer Torrent d’en Vida-let, 43 del barri de Gràcia, la maquinària industrial, el cuir i les sivelles ja fa uns anys que han cedit l’espai al xup-xup dels cossos. A primera hora del matí les sales són tan

buides com els carrers: en un penjador hi fa equilibris un penja-robes tort amb una americana negra sense ànima. Potser algú la va fer servir ahir per convertir-se en yuppie. Quan encara res-sonen soles les meves passes entre les sales, la buidor de l’espai tradueix la vida que hi va haver la tarda passada a través dels objectes repartits en l’espai: un tricicle, vestits i corbates, tendes de campanya, cadires...I és que des de fa 15 anys, aquest edifici és un centre de creació de dansa i arts escèniques contemporànies conegut per tothom com La Caldera. Les diferents sales que composen l’espai són grans i diàfanes, i en funció del dia i l’hora acullen diferents activi-tats. Va ser precisament la necessitat espacial la que va moure el grup d’artistes fundadors a buscar un lloc on poder assajar sen-se topar-se amb parets a cada dos salts. En un principi només havia de ser un local d’assaig per a les companyies fundadores, però de mica en mica es va anar gestant un projecte més sòlid; un centre que oferia tots els processos de la creació d’una obra escènica: des de la recerca i la investigació fins la producció i la di-fusió. D’entre els socis fundadors que segueixen com a residents a La Caldera, hi trobem en Carles Salas, de Búbulus; l’Álvaro De la Peña, d’Iliacan, Inés Boza; l’Alexis Eupierre de la companyía Lap-sus Dansa; la Lipi Hernández, de Malqueridas; la Montse Colomé; en Toni Mira, de Nats Nus i Nats Nens; i la Inés Bozza i en Carles Mallol de Senza Tempo. Però més enllà d’aquestes companyies que hi són des del començament, aquest espai del cor de Gràcia ofereix la possibilitat a d’altres companyies i artistes novells de gaudir de les instal·lacions i dels diferents laboratoris durant un any. Es tracta d’una convocatòria pública que ells anomenen resi-dències i que enguany ha comptat amb més de cent candidatures presentades. Durant l’any de residència, les persones integrants del projecte poden, per exemple, assistir a la classe de yoga que la Susana Castro ofereix aquest dijous de 9.30 a 11.30. Abans que ella arribi els 8 assistents ja han anat col·locant els aïllants, les mantes i els tacos al seu voltant, i els més aplicats ja van fent estiraments. El primer que els demana la Susana en arribar és com proven les agulletes.

Allà on bullen les arts escèniques

Laia Carbonell

la calderacentre de creació de dansa i arts escèniques contemporànies

Reportatge/ Laia Carbonell

© y

oana

m2

19

Proposa una veu atenta: continguts@milveus.info

- Uf, fatal, a mi me duelen mucho los brazos, no sé si es normal... - Si? Bueno, claro que es normal, estuvimos trabajando esa zona.De seguida m’adono que tots els assistents a la classe tenen al-guna part del cos adolorida, i tan bon punt comencen els exer-cicis entenc el perquè: la professora és exigent amb la postura i els corregeix pràcticament la posició de cada múscul. Assistint a una d’aquestes sessions de ioga una arriba a prendre molta més consciència del seu cos, de la posició correcta de cada articulació per fer segons quins exercicis. La postura aparentment ridícula que estan fent tot aixecant el cul en pompa i posant les mans en forma de copa al terra és transcendental per a evitar lesions a l’hora de fer un equilibri, i és per això que la Susana es passeja persona per persona per tal que tirin el ventre endins, o que en-trin l’espatlla cap a l’interior. De sobte, com si fos un leit motiv de l’edifici, la professora treu un cinturó i el col·loca entorn del braços per ajudar a fer el difícil exercici de mantenir la direcció correcta dels braços cap amunt.Així com avui hi ha classe de ioga, d’altres dies es treballen altres aspectes que cal posar a to a l’hora d’enfilar-se a un escenari. I és que si alguna cosa hi ha present en aquest espai és la fisicitat en un sentit molt ampli tant per l’obertura i diafanitat dels espais com pel treball que els artistes han de fer amb el seu cos que, al cap i a la fi, acaba sent l’instrument i el mitjà d’expressió que utilitzen.Des de les diferents sales d’assaig, i per la posició elevada d’aquesta antiga fàbrica, les vistes del barri són particulars; arreu el desordre dels terrats que no sempre s’aprecia des del carrer. La posició que adopta l’edifici de La Caldera respecte al barri també es tradueix en diferents actuacions que el centre duu a terme a Gràcia. Entre d’altres coses, forma part del grup Nodes de Gràcia, que aglutina els diferents centres del barri per fer accions obertes a tots els veïns de forma gratuïta. Tot i així, els projectes que eng-loba aquest espai són diversos i mutants segons les circumstàn-cies de la ciutat i del món artístic en el que s’inscriuen. És per això, que en aquests moments la gestió de La Caldera està repensant el projecte pels propers tres anys, influenciada per un projecte que l’Ajuntament de la ciutat està impulsant encarat també a proporcionar un espai per a la creació d’arts escèniques. La Caldera no s’apaga.

veu en moviment//////////

Sigue nevando con fuerza. No ha dejado de hacerlo en todo el día. Ya han pasado unas horas desde la sesión fotográ-fica junto a los compañeros de oficina, cuando unos pri-meros copos de nieve eran suficiente para dejar de lado

nuestras obligaciones. Sin embargo, ahora el panorama es dis-tinto. La nieve se extiende hasta donde alcanza la vista, reinven-tando con su manto blanco el camino que cada día recorre mi rutina. Me gusta verme sorprendido por este paisaje, aún cuando sé que la vuelta a casa no será nada fácil. Como todo aquel que vive en Vallvidrera sé de las virtudes y defectos de nuestro tan querido funicular que, del mismo modo que nos acerca la ciudad a los somnolientos vecinos de la montaña por las mañanas, hace gala de su tecnología suiza estropeándose con puntualidad ante

El retornonevado

23

cualquier climatología adversa. Y, a juzgar por los coches abando-nados en plena calle Muntaner y el hombre que pasea entre ellos montado en sus esquís, esta vez es muy adversa.Los problemas empiezan antes de lo esperado. Al entrar en la boca del ferrocarril me recibe una voz de mujer (¿o quizás es Pi-tufina?) que advierte por megafonía que los trenes no circulan con normalidad. Sin embargo, consigo apretujarme en un vagón que, de repleto que va, lleva los cristales empañados. Tan solo me acerca a la estación de Sarrià, donde parece que hoy, dadas las circunstancias, desembocan las líneas del Vallès. La mujer pitufo anuncia esta vez que, hasta pasadas tres horas, no se tendrán nuevas noticias del restablecimiento de las lineas. Lo hace con agudo ímpetu, pero la multitud que abarrota los andenes de la estación parece hacer caso omiso a la advertencia, como si la po-bre mujer tuviera algún interés en ocultar la inminente apertura de las vías. Si algo tengo claro es que no me voy a quedar tres horas en esta estación.Al salir de allí, me encuentro con mi vecino del segundo, Francis-co, quien, junto a su hijo de 8 años, se dispone a subir andando hasta casa. Me pregunta si me quiero unir a la expedición y no dudo en decirle que sí. La idea de convertir la vuelta a casa en una aventura glacial me atrae fuertemente y supongo que, al no ser ocurrencia mía sino de un padre de familia, me parece más razonable. Sigo a Francisco y enseguida me doy cuenta de que formo parte de un grupo. Antes de partir, mi vecino de escalera ha formado algo así como su propia comunidad del anillo en clave llebrenca*. Supongo que si tiene que morir tristemente conge-lado en la Carretera de les Aigües, quiere hacerlo acompañado. Cierran el improvisado grupo Jordi, el voluminoso panadero del pueblo, y Alicia, una muchacha menuda, de mi edad, con la que siempre he mantenido una relación incómoda, la propia de los que se conocen sin conocerse. O quizás se tendría que decir al re-vés. El hecho es que nuestras madres coincidieron siendo noso-tros bebés y siempre quedaban para pasear juntas, cada una con su carrito. Conocedores de este pasado en común, siempre nos ha sorprendido una extraña vergüenza al cruzarnos en la calle o encontrarnos en el funicular, y jamás hemos intercambiado más de una palabra. Esta ocasión no será muy distinta a las demás. Arqueo de cejas y un tímido mugido a modo de saludo. Empren-demos la marcha. (...)

Narración/ Ricard MarcetIlustración / Anna Manzano

www.makeupandillustration.com

Sigue nevando. Llegar hasta Peu de Funicular ha sido relativa-mente fácil, aunque a medida que ganamos en altura mayor es la acumulación de nieve. Frente a nosotros se extienden las largas escaleras que, a través de los árboles, nos tienen que guiar hasta casa. El aspecto lugubre que suelen presentar se halla oculto bajo el insólito manto blanco. Avanzamos con paso lento pero firme. La nieve recién caída cruje bajo nuestros pies. Tan solo Pablito, el hijo de Francisco, rompe el silencio de la montaña, lamentándose del dolor causado por la nieve del interior de sus bambas.Un árbol caído en mitad del camino nos obliga a detener la mar-cha. Lo tendremos que pasar por encima, no hay otra escapatoria. Francisco, como líder de la comunidad, es el primero en hacerlo. Lo consigue sin gran dificultad. Ayudo a Pablito a subirse al árbol y alcanzar el otro lado, donde su padre lo toma en brazos. Les sigue el panadero que consigue sortear el obstáculo con mucha menos destreza. Llegado su turno, Alicia se encarama al árbol con facilidad y toma impulso para pasar al otro lado. Sin preaviso, la rama que sostiene su pie de apoyo cede con un sonoro crujido. La muchacha se balancea hacia atrás. En un acto reflejo la recojo en el aire, aunque la inercia hace que los dos caigamos unas pocas escaleras abajo, rebozándonos en la nieve en polvo. Aun en mis brazos, me mira asustada. Al comprobar que ninguno ha sufrido daño, nos echamos a reír. Con algo de vergüenza nos levantamos y proseguimos nuestra marcha. Pero algo ha cambiado después de este acercamiento accidental y, por primera vez, somos capa-ces de entablar una conversación distendida. Fingimos no saber nada de ese pasado que nos hermana y, recatadamente, nos pre-guntamos sobre nuestras vidas con la curiosidad de aquellos que quieren conocerse. Sin tiempo de mucho, llegamos a la Plaza de Vallvidriera y la expedición toca su fin. Nos despedimos con con-tenida cordialidad y cada uno toma su propia dirección en lo que parece un pueblo fantasma.

Ya en casa, me dejo caer en el sofá. Estoy cansado. Los últimos rayos de sol van desapareciendo paulatinamente de mi ventana. Me pregunto si la próxima vez que me encuentre con Alicia reto-maremos la conversación, o si simplemente volveremos a salu-darnos levantando las cejas y de nuevo dejaremos que nuestras vidas discurran en paralelo.

Empieza el deshielo.

*Llebrenc: dícese del habitante de Vallvidrera.

Cuando abrí los ojos por primera vez vi a mi madre llorando y a mi padre sosteniéndola. Mi hermano no estaba al prin-cipio, pero luego apareció con su pelo marrón despeinado y su gran boca sonriente, feliz, curiosa, pendiente de decir

algunas palabras que sonasen genuinas y que, hoy me cuentan, fueron éstas: `Es hermoso.´

TERCERO Es hermoso, dijo mi hermano, y mientras me llevaban en la cuna con el número 31 a descansar con los otros bebés, mi padre lo miró y sonrió, satisfecho, y mi madre no compartió esa sonrisa porque estaba todavía drogada y los médicos querían que descansase de ese parto difícil. El resto que recuerdo –el abismo proustiano se hace evidente en mi historia- fue un viaje en coche, el primero, escuchando ………………., con la mejor amiga de mi madre como acompañante. Yo veía Buenos Aires por primera vez, y seguramente en mi cabeza no pasaban los recuerdos que hoy escribo, porque estaba en blanco, como la ropita que llevaba encima ese día o la página al comienzo de esta historia.La ciudad me pareció gris. El barrio donde nací era lo que se conoce como popular y los negocios abundaban. Precisamente el ambiente que vi primero fue aquél que me acompañó toda la vida, hasta mi viaje a Europa. La fusión de religiones y etnias fueron un elemento común y creo que hoy no sería el mismo si no hubiese visto el barrio de Once. Allí, para los lectores no percatados de la historia reciente argentina, conviven coreanos con paraguayos, judíos con bolivianos, peruanos con chinos, todos con un fondo de galerías y comercios de ropa no muy cara y coches, miles y miles de coches. Ese barrio era el símbolo del comercio en la ciudad, representaba el ahorro de los bolsillos de la clase media porteña que viajaba allí para adquirir productos de dudosa primera calidad fabricados fuera del país. El sonido de las alarmas de los relojes en las mantas de venta ambulante seguramente pararon mis oídos cuando pasé por allí; ésos, y no la canción que atribuye mi madre, fueron seguramente la primera banda sonora de mi vida.

Made in China.Mi casa estaba en el barrio de Lugano, al sur de la Capital. Era una zona bastante pobre, quizás de las más pobres del país. Había una villa miseria que hoy tiene hasta tres pisos de alto, denominada informalmente por todos como la Ciudad Oculta. Seguramente este nombre viene por la magnitud de su tamaño, y por la oscuridad que sus alrededores denotan a cualquier vecino o viajero que pase por allí. Para mí no significó nada al principio: era demasiado pequeño para comprender que había nacido en

TodoTodoParte III“Ve lo que no ha visto, lo que ha sucedido a sus espaldas, lo que quizá no ha sucedido nunca…”

Alan Pauls

Narración/ Luchino Sívori Liszewski

25

un país pobre, denominado según las categorías internacionales del momento “Tercer Mundo”. No sabía todavía que en mi barrio la gente cobraba tres, cuatro y hasta cinco veces menos que la gente que vivía donde iría unos años más tarde a estudiar, y hasta 30 veces menos que los argentinos más pudientes. Tampoco identifiqué las diferencias que podían provocar las pieles: cuánto más oscuro se es en Argentina más peligrosidad representa. Mis compañeros de colegio eran como yo, “normales” (con normales me refiero a el argentino que sale en la TV y, supuestamente, el común denominador, lo clásico, lo nativo). No aparecían extranjeros (personas de las otras 22 provincias) ni gente con acento. Sólo éramos nosotros dentro de esa especie de burbuja urbana llamada escuela, y cuando salíamos y veíamos que existían aquellos seres diferentes nos alejábamos casi sin mirar, ignorándolos, como si viniesen de otro planeta. En realidad, esto no distaba mucho de ser cierto: sus casas no tenían agua corriente como las nuestras, la calefacción eran cuatro hornallas en lugar de nuestras estufas eléctricas, y sus techos eran fabricados manualmente con chapa, material que nosotros los “normales” usábamos para escondernos simulando ser soldados, o guerreros del pasado).

Siendo bebé entraba por primera vez a casa y no sabía todo eso; lo adivinaría unos cuantos años después, en viajes al exterior y con otras circunstancias. Sin embargo, no tardó mucho mi barrio en hacerse notar. Fue al poco tiempo de estar allí: sólo puedo decir que recuerdo un estallido de vidrios y algunos gritos de mi madre, mientras mi padre y mi hermano me escondían debajo de la cama. La espalda de mi hermano no dejaba ver el exterior, aunque sabía que un perro ladraba por miedo a morir, y que una mujer nerviosa –mi madre- y un hombre dudoso –mi padre- corrían de un lado a otro, gritándose mutuamente, culpándose seguramente de haberse mudado a un lugar donde las cosas no se escondían como en el resto de los barrios de la Capital, donde los gitanos y los paraguayos y la policía dialogaban a tiros. Recuerdo que mi hermano no dijo nada esa noche, y la gente del barrio tampoco días después; todo quedó igual; salvo una gran mancha de sangre en la pared de mi casa.

Una tarde, mientras jugaba con mis primeros amigos, oí un rumor de que esa sangre no era sólo una herida, sino la muerte de una mujer de no más de treinta años. Era gitana y con el pelo largo hasta la cintura, por lo que pude saber, y seguramente la vi centenares de veces mientras jugaba a la pelota, me divertía a las escondidas o andaba en bicicleta. Sus ojos se habrán posado sobre los míos más de lo que mi mente puede recuperar, y quizás algún día nos rozamos el uno al otro de casualidad y sin darnos cuenta. Hoy [ayer] ya no está, y a veces pienso qué raro es todo cuando un niño, sin saber siquiera lo que la sociedad determina sobre las personas formando categorías de primeros y segundos niveles, casi como hoteles de la costa veraniega o playas caribeñas, no puede muchos años después, sentado frente a su propio texto, más autobiográfico que cualquier libro que haya leído o escuchado, recordar una sola imagen de una mujer que, quizás, pudo haber sido su mejor amiga.

26

veu de fora//////////

Las Divinas deFontanalsComposición de la bandaLucía (5 años)Le gusta jugar a ir de compras. De mayor quiere ser cuidadora de animales, mecánica de coches y policía.

Meme (7 años)Pasa mucho tiempo con Lucía. Le gusta jugar a ir de compras con ella. De mayor quiere cuidar animales.

Jordi (4 años)Le gusta jugar con la mini moto. También le encanta ir a la feria con su padre y hacerles compañía mientras la atracción que po-seen está abierta.

Jessica (10 años)Le gusta jugar a fútbol y con la consola. Con sus padres también juega a fútbol y hasta se va a pescar. De mayor quiere ser veteri-naria y ayudar a los animales.

Gloria (11 años)Le gusta jugar y pasar el rato con sus primas y hermanas. Con sus padres tiene que ayudar al ‘Baby’ la atracción de feria con la que trabajan los fines de semana. De mayor le gustaría ser peluquera y cajera, además de poder ir de compras muy a menudo.

Elena (10 años)Le gusta jugar con Sarai a maestras y alumnos en una clase. Con sus padres le encanta ir a la piscina a nadar. Y de mayor le encan-taría también ser peluquera y poder ir a menudo de compras.Otros artistas espontáneamente invitados: Jacky y Julito.

Canción interpretadaEl Tango Llorón (de Antonella y Patito Feo)

No me vengas con un tango llorónque yo necesito ritmo (aha)

porque hay música en mi corazóny a mi no me da lo mismo.

No me vengas con un tango llorónporque es muy fuerte (aha)

y si alguna vez te miréfue por que tuviste suerte.

Woow, chicas yo me vuelvo crazy(hm) cuando pienso en el tonto ese

que vino en la disco y me dijo de atrás[oye nena que linda que estás].

Ahí me di vuelta y lo vi de costadoera flaco, alto de pelo aplastado

me agarró la mano se hizo el galány me dijo baby vamos a bailar.

(repetir dos primeras estrofas)

Él me imaginaba una chica fácilyo me preguntaba y ese man que hace

me miro a los ojos me quizo besarlo corté de una lo mandé a pasear.

Me pidió disculpas muy desesperadoy yo le grité: bórrate tarado

él me dijo: dame otra oportunidadsólo le faltaba ponerse a llorar.

(haha)

No me vengas con un tango llorónque yo necesito ritmo (aha)

porque hay música en mi corazóny a mí no me da lo mismo.

(...)

El campamento de Can Fontanals, poblado por 90 perso-nas agrupadas en 18 familias de etnia gitano-húngara es el típico no-lugar que no existe ni debiera existir para comodidad de todos. Entiéndase que en lo que acabo de decir, los términos “típico” y “todos” tienen connotacio-

nes excluyentes y etnocéntricas que llevan implícitos la exigencia de una complicidad con el lector, de una corresponsabilidad, de un “esto es así porque tú y yo queremos y no hacemos nada por evitarlo”.

Dicho lo cual, este lugar no aplaude visitas de periodistas ni me-dios de comunicación que pretendan airear mucho su no-lugar y las condiciones de su no-existencia. Los esfuerzos continuados durante años por parte de una ONG mediando con las autorida-des para disolver e integrar estos excluidos en nuestra excluyente sociedad peligran cuando son sometidos a conocimiento público.Así, escribo estos renglones indeciso, preguntándome quién me manda entrometer mis ojos, mi mente, mis manos entre este si-tio lleno de chavales con mucha marcha y poco orden y el resto de la sociedad, sobre todo de mi querida minoría lectora de Mil Veus.Nadie me pidió vela en este entierro, no fui interpelado por ningún tribunal y, si me permiten la confesión, tampoco hay beneficios económicos que sancionen la empresa editorial de la que son fruto estas páginas. Desde mi no-lugar pues, veo su no-lugar. Aprecio por ejemplo que me he hecho mayor cuando estas chicas preadolescentes se ponen a bailar una coreografía de la que no reconozco apenas ni los movimientos ni la letra ni su procedencia televisiva.Son sin duda encantadoras, justo lo contrario que el espacio que nos rodea, totalmente desolador, aunque a la manera de sus res-pectivas familias, dignamente suyo. Me comentan sorprendido que no hace ni 24 horas que han levantado una verja metálica (la que se aprecia detrás de ellas, en el fondo de las fotografías) y que hasta ahora nada las había separado de las vías por donde pasa el tren.No me cabe la menor duda que tanto un servidor como todas las personas con las que trato no desearíamos vivir en un lugar así. A pesar de todo es su hogar, lo han hecho suyo, lo quieren, y mucho tendrán que luchar para convencer a las autoridades y, sobre todo, auto convencerse, que hay una realidad excluyente ahí fuera a la que pueden pertenecer si están dispuestos a seguir las normas que “todos” (vuelvo con las complicidades) cumplimos.

No-lugar:

Can FontanalsUn día entre semana a media tarde, recién salidas del colegio

Ets o coneixes una veu de fora: continguts@milveus.info

28

veu viatgera\\\\\\\\\\

Escric des d’un cibernet en una ciutat perduda entre el de-sert i l’oceà, Dakhla; ex Villa Cisneros. Una punta habitada al mig del no res. Tenim mes de 2.000 km a les espatlles, amb els més de 500 de desert d’ahir, i els ulls plens de paisatges,

horitzons, somriures, carrers de pobles destartalats i carregats de vida intensa, anàrquica, immemorial, atemporal... Orient en tots els sentits i per a tots els sentits. El viure i deixa viure, amb l’infinit i la naturalitat de la fe, amb la seva saviesa, fraternitat i fatalitat. L’espectacle constant de l’espontaneïtat, la senzillesa, la puresa de cor, la sòbria elegància, la dignitat congènita, el primitivisme atàvic... Un sentit de l’estar i de l’obsequiar, del servir i de l’acollir, mai vistos per mi. Una capacitat d’aguantar el propi destí o con-templar el no res (morint-se de fàstic) propis d’una humanitat, imbuïda de noblesa, que semblava desapareguda. Gent soferta perduda en la immensitat fosca de la nit; gent unida ocupada o ociosa arreu; ases, gossos i gats coexistint amb els humans en el seu pintoresc desordre de provisionalitat, improvisació, deixalles i brutícia... Una arquitectura simple però original i pràctica en les formes, càlida en els colors, conformant arreu un far west de ca-ses baixes i de polsegosos carrers amples que ofereixen tothora de tot. La decència en la compostura, l’amabilitat o com a mínim cortesia en el tracte. Interiors modestos però esforçadament po-lits. Menjar gustós, amb el toc elaborat de la tradició. En fi, tot un món, difícil de descriure però entranyable i fàcil d’entendre i segons com d’envejar, i molt.

I és que hem conegut, passant d’una revolada, el Marroc “pro-fund”, no turístic, on la gent no et persegueix pidolant, o sols el mínim suportable, i on et sents, et pots sentir segur i com a casa; bé, de fet molt més que a casa. Un Marroc on fins i tot conduir és un plaer, on l’absència de codi de la circulació és substituït per la intuïció, l’instint i la camaraderia humana, amb una policia tan corrupta com simpàtica i infantil. En fi, innocència i antigor per totes bandes, coexistint, de moment, amb la modernitat (mòbil i antena parabòlica omnipresents). L’edat mitjana perpetuant-se i reproduint-se mes enllà d’ella mateixa...

Recança de no haver-ho conegut abans, de no haver nascut aquí, de no ser musulmà...? Ahir vam saber que a la frontera amb Mau-ritània ja no donen visat; que cal procurar-se’l a Rabat (o a Las Palmas). Comptàvem agafar l’avió avui aquí però no surt fins demà; hi anirà només l’amic David, content com un gínjol de fer un road-movie tan solitari com forassenyat. Jo em quedaré aquí, envoltat de mar, de moros, d’una mena de tuaregs elegantíssims, i potser d’unes poques dotzenes d’europeus, funcionaris de l ONU o francesos de mitjana edat que arriben en autocaravana, molts a pescar.

Fa un temps primaveral amb brisa marina; res de la xafogor que es podia esperar i témer! I això que he calculat que som a uns 15 km del tròpic de càncer (o és el de Capricorn?)... He passejat

Kafka cerca un BaobabRamon Vilardell

(1a part)Anant cap al sud. El desert (Dakhla – sud del Sàhara Occidental)

29

amunt i avall pel passeig (podria ser el de Salou als anys 60) i per l’extraradi industrial, buscant platja, tafanejant, fent fotos: peixos aixafats, detritus de tota mena, gossos vagabunds, i l’acostumat i fascinant espectacle d’una humanitat que s’activa i alhora està com un punt absent, esperant i assaborint no se sap ben bé què... Al final he hagut d’agafar un taxi i fer uns quilòmetres cap al nord, fins a una mena d’hotel Riad d’un gust exquisit; sense complica-cions m’han deixat entrar i fer ús de les instal·lacions. He fet un bany en una platja de sorra finíssima i blanquíssima, llegit una estona i contemplat les variants de l’horitzó beige i blau que ho envolta tot. Caminant de tornada vora la carretera un camió s’ha parat per endur-se’m de tornada a la ciutat.

No massa ganes de confraternitzar, cosa per altra part difícil: el francès de la majoria és precari, el meu àrab inexistent i la conver-sa no va mai gaire més enllà del Barça, de l’edat, de si estic casat, de si tinc fills, del meu ofici, de si no m’he fet encara musulmà o après l’àrab (somriure d’orella a orella)...

La gent del país, habitants o passants, no semblen tenir cap ani-mositat però sí escassa curiositat i forca indiferència: et veuen com un estrany... i tu a ells, val a dir. Finalment he optat, per pru-dència i comoditat, de no mirar a les cares; l’Ipod m ho posa fàcil. Prefereixo no mirar tampoc gaire les dones, la majoria mig tapa-des amb túniques vistoses però d’estampats de discutible estèti-ca “taiwanesa”, per dir-ho d’alguna manera, per evitar possibles malentesos... Algunes, poques, joves, miren i somriuen amb bas-tant descaradura; sempre reconforta un xic. Cal dir que tampoc són tan maques com les vistes al Marroc pròpiament dit (no oblidem que som al Sàhara Occidental). La ciutat, com la majoria de les del país, és una estesa de petites cases baixes, d’un, dos o tres pisos, amb carrers amples, a voltes somerament asfaltats, sense pape-reres i, vista l’extrema escassetat de contenidors i la molta merda aquí i allà, amb un servei de recollida d’escombraries purament simbòlic o directament inexistent. Una de les coses apreciables es l’estil arquitectònic modern: admirables jocs geomètrics, sub-tils i belles variacions del cub... S’estalvien els balcons de ferro, tot és, es juga en una intel·ligent modulació de les parets, dels angles, de les profunditats. Motllures, finestres, terrasses i colors torrats, blanc trencat i siena en la majoria dels casos, fan de les cases i de les façanes dels carrers conjunts francament harmònics. Poc vidre, finestres escasses o petites... la calor, és clar. Bé, poca cosa més; a l’hotel el tracte és cordial, tinc vistes a la badia: a uns sis o vuit km, la costa “ferma” amb els seus espadats groguencs...

Aquí, més que enlloc, molta presència militar: exèrcit de terra, marina, policia... He passat un parell d’hores en una cafeteria di-guem-ne de luxe: quan poden i volen tenen un bon gust indiscuti-ble. Crec que avui també renunciaré a cap intent de vida nocturna, reduïda, pel que he vist aquí i a les ciutats de províncies de l’Atlas Mitjà per on hem passat, a les terrasses dels cafès amb presència exclusiva d’homes, i als bars dels hotels de luxe, amb horaris de colònies d’estiu... Quan et decideixes ja te’l trobes tancat; almenys aquesta va ser la nostra experiència a Laayauin (El Ayún).

30

Tu cepillo de dientes ya no está en el baño. Seguramente está guardado en un neceser, dentro de una mochila dentro de un armario dentro de una habitación dentro

de una casa dentro de un país que está lejos, lejos, muy lejos, tan-to que casi toca la línea donde el mar parece terminar.Y al ver-no-ver tu cepillo sobre el mármol he recordado que, desde el día que me hablaste de aquel atardecer, quería poner-te letras. Pero nunca sabía cómo comenzarte. Tú misma me lo dijiste al describirme aquella tarde en la isla, tumbada sobre la arena, viendo el sol empequeñecerse, todo la belleza que sentías querías ponerle palabras, como para eternizarlo, sabes?, pero tu lengua no sabía moverse al compás de tus emociones y te que-daste sintiendo, nadamás. ¿Para qué quieres ponerle una voz? te preguntaron y te preguntaste y luego sonreíste al entender que no era necesario, que tú estabas ahí, frente al sol, frente al mar, frente a la vida mientras yo escribo lo que no pude vivir.

Podría empezarte hablando de la manera en que te comes las uñas y como juntas los dedos para sacarte las pieles que han quedado fuera del alcance de la boca. O también podría describir tu forma de achinar los ojos cuando hablas de algo que crees in-teresante, los entrecierras como si un sol insoportable estuviera cegando tu mirada o como si una miopía inexistente te impidiera ver tu serie de dibujos animados preferida. Pero creo que empe-zaré por ti y luego vendrá lo demás.

Un día me contaste - creo que fue el mismo día que me hablaste del mudo atardecer - un cuento de magia, un cuento que acaba-bas de vivir y que tampoco podías explicar. Me hablaste de una noche en la que marchaste a casa, a tu casa de la isla, envuelta en

Reflexiones en el baño

Texto / Elia Tabuenca Ilustración / Manoli López / http://manolilopez.blogspot.com

lágrimas. Acababas de despedirte de él y una sensación que tam-poco pudiste explicarme te empujó a coger la bici y pedalear en la noche hasta encontrarte con su barco. Era marinero y lo habías conocido hacía unas horas. Pero querías besarle, no podías, no querías irte a dormir sin besar, tocar, oler a aquella persona que tantos nosequés abría en tu cabeza. Y llegaste a su puerta y el marinero te besó durante toda la noche. A la mañana siguiente te levantaste y fuiste al café dejando tu bici amarrada en el puerto. Aquella mañana el cielo estaba de un color naranja, un color raro, insólito, un color que acaparó tu atención durante gran parte del día. Hasta que saliste a por la bici y encontraste aquella varita mágica.

Me lo contaste así, sabiendo que aquello era algún mensaje, algo así como un código indescifrable entre tú y el mundo. Pero yo rápidamente entendí que aquella estrella era ese algo que tanto tiempo llevabas buscando. Y ahora estaba sobre la cesta de tu bici, delante de tus ojos, al alcance de tus dedos, gritándote, en silencio, que yapuedesdescansar. Y sin oírla, creyendo que no la entendías, la entendiste. Te quedaste un tiempo más en aquella isla, disfrutando de atardeceres sinnombre y besos marineros.

Y la estrella volvió a desaparecer y tú volviste a casa, a nuestra casa, sin saber que la habías perdido. Pero volvías a sentir un algo, una cosa sin palabras que te hizo volver a guardar el cepi-llo dentrodelneceserdentrodelamaleta y coger un avión rumbo a otros cielos, a otros labios y a otros soles.

Cuando la varita esté sobre tus manos volveré a ver tu cepillo en el lavabo. Y sonrío por ello, perseguidora de estrellas.

Fi d’etapa

///Aquest és el nostre primer port de muntanya seriós, la primera escala. Ens aturem.

Per què?///per agafar aire.///per assaborir el regust deixat pel trajecte, aquests sis números amb totes les seves veus i el seu petit gran ressò. ///per canviar (o morir).

T’interessa?///milveus@milveus.info

33

Poeta sin palabras

Lanzó al aire la papalina y quedó posado entre las rocas. No lo-graba relegarla. Jadeante de vagar distraído, se moría sin ella.

Ella…

Nace del cielo al reflejo del sol en la lluvia, anda cuando las olas saltan al viento, viaja en la almadía del abatido hombre de mar. Nace con cada flor que de la tierra crece, anda cuando ella suspira de amor. Viaja por las lágrimas que caen junto a la noche, vive a cada nota musical que ahoga al que ofrece al aire sus sentidos, mientras, con paulatina armonía, se eleva hasta el cielo. Observa esos ojos claros mojados, que desnudan al hombre más frío, y está allí para cantar al ver nacer el milagro más grande.

Se alzó y dio camino a sus remos. Tras un soplo de andanza paró y se entumecieron sus ojos. Frente a sus labios marchitos posaba un tropel de colores sinceros.

Un barbudo alfarero ilustraba su vástago en el arte de perfilar la greda. Un bordador definía el ropaje que sería mañana traje del rey. Candeleros, ceramistas, costureros, ebanistas, escribanos, tintoreros y tapiceros, lanzaban su arte, pronunciando en silencio su amor al destino. El panadero otorgaba un perfume al raudal de

Guillem Almirall LladóFotografía / Alyok

www.flickr.com/alyok

virtuosos artistas. Una dama, con su piel embellecida al son del agua, acariciaba un arpa fulgurante, dando vida a la plaza entera. Un galopín, volaba entre marchantes con una carta en la bolsi-lla. Y el más añoso de los artistas arruinados, posaba callado en un escondrijo. Nuestro caminante frustrado y herido, se acercó al anciano de mosca blanca, envuelto en un ropón tiznado. Vio que guardaba entre los dedos un libro viejo y una estaca de madera centenaria. Fijó su mirada a los ojos muertos del pobre carcamal, y dijo:

-¿Ha visto usted a mi princesa, y reina de este lugar?-

-Lo siento, no recuerdo similar doncella –alegó el anciano-.

-¡Sin ella, morirá mi alma de poeta!

Recuerdo a su cabello volar al viento y a sus labios hablar sin palabras. Sus ojos verdes, indudables. Su alma, agarrando a mi mano encerrando al pincel para poder trazar mis alabanzas. No hay otra, no es mía, pero nadie la quiere y la desea más que yo. Moriré, moriré, moriré si no la encuentro-.

-Creo señor, que he logrado entenderle. Vuestra amada respira durmiente.

¡Para despertarla, cantad al viento con vuestras más sinceras palabras!-

El poeta miró al cielo y lanzó:

-¡Manadero de mi sangre y celestina de mis versos, deja que tu mirada le abra la puerta al sol y despierta al son de mis estro-fas!-

Cayó al suelo. Ebanistas, escribanos y demás artistas se acerca-ron al poeta. Se respiró el aire del infierno, en una pausa escrita al trazo del diablo.

Sonaron las campanas, se agitó el viento, y el vagabundo desper-tó. Dedicó al sol una risita y con la vista bañada, dijo:

-Ha vuelto… Ella… La poesía…

34

25 bars amb personalitat pròpia; 12 Centres socials alternatius; 20 Biblioteques, 8 sales de concerts, 6 teatres, 15 escoles i facultats universitàries, 16 centres cívics i equipaments culturals públics, 16 llibreries, 6 videoclubs independents, 7 petites sales de cinema, 9 galeries d’art i museus... De la perifèria fins al centre, llocs que t’ofereixen pistes sobre les nostres intencions, són els nostres punts de ditribució. No acostumen a tenir més de 10 exemplars del número en curs, fins que s’esgoten, Si no el trobes reclama el teu exemplar per email.

TerrassaConnemaraLocal de copes amb gran varietat de cerveses de pressió(Raval de Montserrat, 68)Pupil·les GustativesLocal de música que acull actuacions en directe i exposicions(c. Escaletes, 13)Ateneu Candela(c. Sant Gaietà, 73)Biblioteca Central, districte 4 i districte 6Amics de les ArtsImpulsa i acull diverses activitats musicals, visuals i escèniques(c. Teatre, 2)MélangeRestaurant (c. De Baix, 19 baixos)Nova Jazz CavaBar i sala de concerts vinculada al Jazz (Ptg. Tete Montoliu)I molts d’altres: Cafè Teatre, Teatre Alegria, Cafeteria Camellia, Escola d’Art i Disseny, Vapor Universitari

Sant Cugat del VallèsAteneuCursos, tallers i molts més serveis i iniciatives de caire social(pl. Pep Ventura, 1)Terra DolçaEspai cultural i gastronòmic (Av. Enric Granados, 8)Casal de Joves Torreblanca (Av. Pla del Vinyet 81-85)Valldoreix - EMD (pl. Pompeu Fabra)Valldoreix - Casal de Cultura (c. Tibidabo)Mira-sol - Casal Cultural (c. Mallorca)Escola d’Art Casa Mònaco (av. de Gràcia)I molts d’altres: Casa de Cultura de Sant Cugat, Llibreria El Celler, Biblioteca de Sant Cugat, Escola Municipal

Universitat Autònoma de BarcelonaQuioscos Facultat de Filosofia i Lletres i de ComunicacióDistribuïda en general també per tot el Campus

Cerdanyola del VallèsCasal de Joves (pg. del Pont s/n)Biblioteca Ca N’Altimira (Av. Primavera 6-10)Llibreria Aranya (c. de Santa Anna 1)

RubíBiblioteca Mestre Martí Tauler (c. de Joaquim Blume)Ateneu de Rubi (c. de Xile, 1)Servei de Joventut Torres Bassas (c. de Sabadell)

El Prat de LlobregatBiblioteca i Centre Cultural El Remolar(c. de Ramon Llull, 12)Centre d’Art Torre Muntadas (c. Jaume Casanovas 80)Centre Cívic Jardins de la Pau (pl. Jardins de la Pau)Centre Cívic Ribera Baixa (c. Dolores Ibárruri 45)Centre Cultural Torre Balcells (pl. Pau Casals s/n)

Cercle Mil Veus

BadalonaSaltamartí Llibres (c. Canonge Baranera 78)La Sargantana (c. Sant Sebastià 2)Biblioteca Pública Can Casacoberta (Mossèn Antón 48)Els Genis (Santa Teresa 22)

SabadellBiblioteca Vapor Badia (c. de les Tres Creus 127)Biblioteca Can Puiggener (c. Papa Pius XI 165)Centre Cultural Ca l’Estruch (c. Sant Isidre 142)I molts d’altres: Casa de cultura, l’Aliança Francesa, Acadèmia Catòlica de Sabadel, Escola d’Art i Disseny Vapor Llonch

BarcelonaLletraferitCafeteria, teteria, cocteleria i llibreria (Joaquin Costa, 43)Ateneu Barcelonés (Canuda, 6)Llibreria Taifa (verdi, 12)Llibreria La Central del Raval (Elisabets, 6)CCCB Llibreria, recepció i cafeteria (Montalegre, 5)Escola Massana Centre d’Art i Disseny (Hospital, 56)Niu Espai Artístic Contemporani (Almogàvers 208)La Ciutat InvisibleCooperativa autogestionada (Botiga: Riego 35)Centre Cívic Les Cotxeres de Sants (Sants, 79)Filmoteca de Catalunya (av. de Sarrià 33)Centre Cívic Fort Pienc (c. de les Ribes 14)Biblioteca Jaume Fuster (c. Ripoll 16)Elèctric Bar (Trav. de Gràcia 233)Casa Elizalde (c. València 302)Restaurant El Surtidor (pl. Surtidor)Biblioteca Poble Sec (Blai 34)Bar el Diamant (pl. del Diamant)Videoclub Séptimo Arte Digital (Verdi 78)La Casa dels Contes (Ramon i Cajal 35)Infoespai de Gràcia (pl. del Sol)Facultat de Filologia de la UBFemCultura (c. Marina 283)Cafè llibreria (c. Buenos Aires 58)Cafè Indret (Rbla. Poblenou 135)Centre Civic Can Felipa (c. Pallars 277)Cíclic Arts Visuals (c. Rec Comtal 5-7)Cafeteria Lilipep (c. Pou de la Cadena 8)Institut del Teatre (Pl. Margarida Xirgu, s/n)Llibreria Aldarull (c. Martinez de la Rosa, 57El Laurel (c. Floridablanca, 147)I molts d’altres: Cinemes Verdi, Verdi Park, Cinemes Mèlies, Cinemes RenoirFloridablanca, Sala Muntaner, Biblioteca Joan Miró, Llibreria Laie de Caixa Fòrum, Biblioteca Sant Andreu, Bar Punt de Trobada, La Mia Piadina, Teatreneu, Bar Sol de Nit, Videoclub Deuvedés, etc.

35

36

Piedras calientes//////////

Poco a poco el otoño se fue adentrando en la vida de Pie-dras Calientes fundiéndose con el chocolate y el jengibre, creando en la trastienda de la librería, nuestro lugar de en-cuentro, una atmósfera propicia a las ensoñaciones y los

recuerdos, a la nostalgia infinita de los amores pasados, amores que dejaron una huella indeleble pero que fueron sepultados en un doloroso olvido para mantener la cordura en el presente, a la desolación interminable de los “pudo haber sido y no fue”.Don Emilio recordó una muchacha morena de grandes ojos ne-

OtoñoCrónicas 06

Marco Aurelio

gros que, en uno de los interminables y fríos pasillos de la Sor-bonne, un día, misteriosa, le sonrió. Poco después sentado en un bar à tabac del boulevard Saint Germain la vio pasar fugaz, rápida. La encontró nuevamente en el Pont des Arts, días más tarde en la rue des Barres. La a buscó loca, perdida, enamoradamente, ale-jándose un poco más cada día de su centro, dándose cuenta de que vivía para verla, un poco más lejos cada vez. Los días que no la veía recorría la ciudad distrito a distrito, sin fe, casi sin esperan-za, en una espiral enfebrecida e interminable a partir del punto en que la vio la última vez.Una mañana desperté con una palabra en la boca, Menilmontant, fue una revelación, nos dijo, la certeza que allí habría de encon-trarla. Me encaminé hacia el Père Lachaise, sin darme cuenta co-mencé a correr. En lo único que podía pensar era en llegar, con la esperanza y también con el miedo irracional de encontrarla y no saber qué hacer o cómo expresarme, pero no fue necesario; al verme dijo:

37

- Te has retrasado, durante mucho tiempo te he esperado.Me cogió de la mano y me llevó al cementerio, no sé cómo me encontré perdido en algún lugar de su sonrisa, enmudecido y absorto todos los discursos que había ensayado se borraron, las hermosas palabras que le diría cuando la viera volaron, todo se borró de mi mente. Cuando intenté decir algo se llevó el índice a los labios y me hizo callar.Paseamos entre las tumbas y solamente era capaz de repetirme, como un mantra salvador o como un exorcismo, “Ce toit tranquille où marchent des colombes/ entre les pins palpite, entre les tom-bes” y cuando los guardias en su ronda nos dijeron: “On ferme à sept heures”, esperamos un momento y nos escondimos en un panteón de puertas abiertas, oxidadas y desvencijadas, donde hasta el aire tenía un color verde de moho, quietos sin decir una palabra, casi sin respirar únicamente cogidos de la mano durante un tiempo irreal. Recuerdo que se hizo de noche, que me guió en la oscuridad hasta

la tumba de Chopin y que junto a la verja que la rodea, en silencio como ante el altar, nos desnudamos; me hizo tender en el suelo bajo la fría y pétrea mirada de su ya definitivamente hierático e inmortal perfil. Nunca había sentido ni he vuelto a sentir frialdad semejante, una humedad primigenia, anterior al tiempo o qui-zás…- Está pálido D. Emilio, tómese un coñac interrumpió Fidias.Ella se montó sobre mí e hicimos el amor de una forma fuera de toda medida, fuera de todo adjetivo, suspendido en un tiempo que no era el nuestro, distante como si estuviera fuera de mí lite-ralmente hablando y contemplara la escena desde arriba.Después se vistió, nos vestimos, y dijo:- No me busques, no me encontrarás.Y sí amigos, no he vuelto a verla y qué devastadora la sensación de perdida, la soledad del naufrago, terrible el desconsuelo de los heridos por el amor, desgarradoras e invisibles sus heridas. Es-tuve dos o tres semanas recuperando fragmentos de recuerdos, intentando sobrevivir, buscando el color difuso del olvido.No sé cómo pero me licencié, al menos tengo un diploma que lo acredita. Salí de Paris y en Le Havre tomé un barco y crucé el Atlántico sin más horizonte que sus ojos y unos versos de Luis Cernuda“Tú justificas mi existencia:Si no te conozco, no he vivido;Si muero sin conocerte, no muero, Porque no he vivido”Aún no sé por qué les he contado esto. Y hablando de contar, creo que Patricio, detrás de su particular nube de humo, quiere decir-nos algo…

Autor obra gráfica / Jaume AngladaFotografía / Jaume Diana

38

La chica que morirá antes de que acaben las fiestas se lla-ma Angie. En realidad Angustias, como su abuela, porque su padre tuvo que recurrir a la genealogía antroponímica para evitar que la llamaran Sonia, que le parecía nombre de puta.

Ella prefiere Angie, “le pega más”. Angie es guapa y alegre, y quiere triunfar: “salir en la tele, que me vean”. Hoy lo ha conseguido. Después de un año apuntada a una escuela de modelos y haber quedado finalista en el certamen de Dama de la Sierra, Angie contribuye a animar las fiestas del Niño Jesús de Mula, posando con ropa interior de esparto (cultivo principal de la comarca) desde el escaparate de La Tentación de Espuña, la boutique patrocinadora de la romería de este año. Es ahí donde posando para la cadena de televisión local, en la que no será su única aparición en los medios, la emoción no le deja ver al Zani que la mira fijamente desde el otro lado de la calle.

El Zani llegó al pueblo de madrugada, en un deportivo robado al hijo de algún industrial del calzado en el parking de una discoteca de Elda. Con la boca seca de adrenalina no puede apartar sus ojos de la chica y piensa ya en cómo abordarla esta noche en las fiestas del pueblo, su especialidad. El Zani es alto, viste bien y sabe cómo hablar a las mujeres, ocultando con un flequillo de medio lado la intención de sus ojos de vicio. Con el deportivo y un par de tintos de verano será fácil convencer a Angie de que vayan a La Manga a seguir la fiesta. Y La Manga le parecerá Miami a la niña de ojos insoportablemente grandes que un día soñó con ser famosa.

Lo que pasará esa noche dejará sin dormir a los habitantes de aquellos secarrales durante mucho tiempo cuando, en una casa abandonada camino de Albudeite, Angie perdió su sueño y encontró la fama.

El ladrillo se come el ligero enfoscado de cemento, negro de restos de hogueras y superposiciones de mensajes pintados. Fuera suenan las chicharras acompañadas por el murmullo distante de una carretera. La tarde le quema en las escaras de su cuerpo, y le distrae del inconfundible olor a basura y orines de las ruinas que subsisten a las afueras de los pueblos sin oferta de ocio. Sigue atada y por suerte no puede ver de qué está compuesta esa gelatina húmeda y ya caliente que siente en su vientre y sus muslos. Sí sabe por qué perdió los tres dientes que llenan de hierro su boca, cuando mordió, incapaz de resistir el asco, antes de resignarse. Aún ahora, estando sola, él sigue en la habitación; y ella tiene miedo de que tanto dolor le impida seguir viviendo, al tiempo que sabe que sigue viva porque le duele. Apenas se mueve ya. Cada vez más distante de temores y dolores, liviana de pura muerte, espera que ésta por fin entre en ella por sus heridas abiertas. Y llora, con la mirada perdida en el verano, porque no va a ser una muerta hermosa.

Cuando la encontró el agente Gabarrón, días después, ya no había restos de esa mirada. Vainas negras de sangre seca cubrían su cuerpo y él, poco acostumbrado a estas situaciones, vomitó copiosamente. Vomitó toda su carrera, vomitó su decisión de volver a Murcia por evitar un destino en el País Vasco, esperando enfrentarse tranquilamente a problemas de discusiones vecinales, controles de alcoholemia y trapicheos de pastilleros perdidos por la ruta del bacalao.

A pesar de su interés y sus promesas nunca consiguió relacionar la muerte de Angie, ya más Angustias, con aquél coche que el niño malcriado de un empresario no supo explicar cómo había llegado al parking de la Marina de Denia un fin de semana de desparrame.

Y nadie relacionó tampoco el coche con aquél muchacho que, en la cubierta del ferry camino de los cierres de Ibiza, parecía que se excitaba mirando una película en su cámara de video, mientras sonaba por los altavoces el final de una canción: “but Angie, I still love you baby, everywhere I look I see your eyes…come on baby, dry your eyes…but Angie, Angie, ain´t it good to be alive?”

Narración / Manuel VerardiniIlustración / Matilde de Fuentes

www.matildedefuentes.com

Basado en hechos posibles

la venus de esparto

39

40

contraveu//////////

Materia y energíaInfinito océano de partículas.

Teóricas, indetectables, escurridizas.

Te miro, las observo, te rodean.

Inundan el espacio que nos separa.

Alguien me advirtió de su presencia.

No hubo misticismo en su revelación.

Un poeta de pizarra negra y tiza blanca.

Me dijo que poseen el nombre de la ceguera.

De mi ceguera, de tu ceguera, de nuestra oscuridad.

¿Cuál es tu luz?

¿Cómo es tu luz?

¿Cómo es la luz que no podemos ver?

¿Cómo es la luz que te observa?

¿Cómo...

Narración e ilustración / Luis Miguel Galache Martínwww.luismiguelgalache.com