Les veus del CADS

Les Veus del CADS10 anys del Consell Assessor peral Desenvolupament Sosteniblede Catalunya

LLIBRE 10 ANYS DE CADS 28/3/11 11:35 Página 1

© Generalitat de CatalunyaDepartament de la VicepresidènciaConsell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS)

Textos: Maria Josep Picó.

Fotografies: Joana A. Jaén.

Disseny i producció gràfica: El Tinter, SAL.

Dipòsit legal: B-207652-2009

Tiratge: 750 exemplars.


Cal fer homes abans quetècnics i científics, recuperar lacreació d’homes amb capacitati consciència...

Pere Duran Farell



Presentació de l’Hble. Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira,Vicepresident del Govern

Entrevista al Sr. Gabriel Ferraté, President del CADS

2000: Una diagnosi pionera del canvi climàtic

2001: Aigua, un recurs estratègic

2002: L’aposta per l’educació i la participació ciutadana

2003: Atenció als riscos naturals i a la contaminació

2004: L’impuls de la governança sostenible

2005: Per un model territorial integrat

2006: L’avantguarda en biodiversitat

2007: El repte energètic

2008: Sostenibilitat econòmica en l’horitzó

2009: Una mirada al futur

_7

_9

_19

_31

_43

_55

_67

_79

_93

_105

_117

_129

Índex



És un fet constatable que, al llarg d’aquests darrers 10 anys,el desenvolupament sostenible ha adquirit un paper centralen les agendes polítiques d’àmbit global i local: la Declara-

ció de Sevilla (1999), agrupant els els pobles i cultures del nordd’Àfrica, l’Orient Pròxim i Europa en la Campanya de Ciutats Sostenibles, la Conferència de Hannover (2000), reunint prop de1.500 representants de ciutats, empreses i ONG, l’Estratègia de laUnió Europea per a un desenvolupament sostenible (2001), la“Declaració del Mil·leni” de les Nacions Unides (2001), donant su-port als principis de desenvolupament sostenible enunciats en elPrograma 21 de la Cimera de Rio de Janeiro, la Cimera Mundialper al Desenvolupament Sostenible de Johannesburg (2002),concretant els compromisos que permetin la consecució d’undesenvolupament sostenible arreu del planeta, el nou Estatutd’Autonomia de Catalunya (2006), l’Estratègia Espanyola de Desenvolupament Sostenible (2007) i la propera Conferència deles Nacions Unides sobre canvi climàtic de Cophenagen (2009).

En aquest escenari, l’any 1999 el Govern de Catalunya va fer unaaposta decidida pel desenvolupament sostenible amb la creació delCADS, organisme amb la visió i missió d’assessorar el Govern en el

trànsit cap a la sostenibilitat del país, des del rigor, la coherència il’expertesa, exercida amb autonomia i transparència. El CADS haesdevingut durant la seva trajectòria el referent de la pluralitat enl’àmbit de la sostenibilitat a Catalunya, de la suma de disciplines, desensibilitats i de procedències. I així s’ha posat de manifest en diver-ses ocasions, mitjançant l’elaboració d’informes d’assessorament alGovern, amb l’impuls d’estudis en àmbits prioritaris per a la soste-nibilitat del país, com el canvi climàtic, la gestió de l’aigua, el modelenergètic, el desenvolupament urbà, el model turístic, i amb la sen-sibilització cap a pràctiques més sostenibles. Tots ells, s’han abor-dat des d’un visió polièdrica i una mirada reflexiva a llarg termini.

La publicació que teniu a les mans, commemorativa del 10è ani-versari del CADS, s’ha concebut com un passeig de conversesque deixen sentir totes les veus que històricament ha aglutinat elConsell, però alhora amb visió de futur sobre els principals reptes per al desenvolupament sostenible de Catalunya. La volun-tat és contribuir a la reflexió sobre les condicions que fan possi-ble que la cultura de la sostenibilitat impregni la societat catala-na i els processos de presa de decisions, amb l’objectiu que esdevingui un element bàsic del capital social del nostre país.

Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira Vicepresident del Govern



2000Aquest any comença a gestar-se un document estratègicliderat pel CADS. l’Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya,

quees va publicar tres anys després. El segon informe, en preparació, incidiràen les mesures de mitigació dels efectes de l’escalfament global.

Ha d’haver-hi un canvi culturalperquè la sostenibilitat impregnitots els àmbits de la nostrasocietat.GABRIEL FERRATÉ

“


10 | Les Veus del CADS. 10 anys

Gabriel Ferraté i Pascual (Reus, BaixCamp, 1932) presideix el ConsellAssessor per al Desenvolupament

Sostenible de la Generalitat de Catalunya fagairebé una dècada. Destaca que aquestainstitució continua sent pionera, tant a l’Estatespanyol com en l’àmbit europeu, i estàconvençut que la tasca d’aquest consell haaconseguit impregnar de sostenibilitat l’acciódel Govern català. Tot i això, considera queentre els reptes del CADS es troben transmetrela cultura del desenvolupament sostenible a lasocietat i promoure que l’economia canviï el seurumb d’ineficiència en l’ús de recursos naturals.Ferraté, doctor enginyer industrial i pèritagrícola, ha estat catedràtic i director del’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrialsde Barcelona, rector de la UniversitatPolitècnica de Catalunya en dos períodes–entitat de la qual és catedràtic emèrithonorífic– i fundador de la Universitat Oberta deCatalunya el 1995, de la qual va ser rectordurant deu anys. A més a més del CADS,Gabriel Ferraté presideix la Fundació CaixaTarragona i la Fundació Institut Cerdà. Ha estatguardonat amb diverses distincions com ara lamedalla Narcís Monturiol al mèrit científic itecnològic, i la Creu de Sant Jordi.


uina considera que ha estat la seva llavor més fructíferaal front del Consell Assessor per al DesenvolupamentSostenible durant gairebé deu anys?

Ara fa una dècada se’n parlava poquíssim, de desenvolupamentsostenible, i al llarg d’aquests anys el CADS ha ajudat a introduirla cultura de la sostenibilitat tant a la Generalitat com a la ciutada-nia de Catalunya, un dels principals objectius d’aquest organis-me. De manera seriosa, i amb molt de sentit comú, estic conven-çut que hem estat decisius per avançar. A més a més, em troboespecialment orgullós de comprovar que aquest consell, mésque un conjunt de buròcates, és com una família que treballa–amb punts de vista molt diversos i des de diferents àrees de co-neixement– amb passió, de manera molt entusiasta, sense inte-ressos particulars i amb una complementació molt positiva.

Després d’haver estat rector de dues universitats catala-nes, què ha significat per a vostè el CADS?Una satifacció permanent. He de reconèixer que ser al capda-vant del rectorat de la Universitat Politècnica o de l’Oberta deCatalunya és molt més complex. En el cas que ens ocupa elsconsellers del CADS ja s’hi han integrat plenament amb el con-venciment i la visió de la sosteniblitat. La complicació arribaquan hem d’abordar temàtiques molt diverses, com ara la in-dústria, la biodiversitat, el model energètic, territorial o de con-sum de recursos i ens trobem moltes maneres d’interpretar larealitat, de viure i de fer.

Ara que es compleix el desè aniversari de l’existència dela institució, si mira cap enrere, pot veure una evoluciónítida del CADS?Veig un creixement clar i un progrés molt rellevant. Vam comen-çar la nostra tasca d’assessorament al Govern a iniciativa nos-tra, sobre els temes que consideràvem importants. Ara, cadacop més, la Generalitat acudeix a nosaltres perquè informem,de manera no vinculant; ens considera una eina clau a la qualpoder consultar i de la qual obtenir reflexions rigoroses i equà-nims. Hem augmentat en el nostre impacte, atés l’increment deles peticions. A més a més dels informes preceptius, exigits perla legislació, desenvolupem molta feina i governamentalmenthem demostrat que la tasca que duem a terme és necessària.Es pot comprovar com hem incorporat una visió transversal dela sosteniblitat en plans, no solament de medi ambient, sinótambé d’urbanisme, de transport, d’energia, etc., amb desta-cades repercussions ambientals, i de projectes tan complexoscom el transvasament de l’Ebre previst en la llei del Pla Hidrolò-gic Nacional del 2001. D’altra banda, i fonamental, el CADS téuna infraestructura i un pressupost consolidats, alhora que unequip de professionals que hi treballen de manera entusiasta.Perquè no hem d’oblidar que les persones són vitals en qualse-vol institució.

I cap on ha d’avançar?L’ofici de profeta és molt dolent... Però és evident que hem de

Entrevista a Gabriel Ferraté | 11

Q

Hem aconseguit incorporar una visió transversal de lasostenibilitat en els plans de la Generalitat de Catalunya, nosols de medi ambient sinó també d’urbanisme, transport,energia, residus, etc.

“


consolidar la nostra tasca, reforçar-la, ampliar la nostra influèn-cia en el Govern de Catalunya, però alhora, també contribuirmolt més a difondre la cultura de la sostenibilitat al si de la ciuta-dania. Fins ara hem actuat en el front de l’Administració i consi-derem que és hora de treballar també amb la societat de cara acrear una opinó pública favorable i propera a la sostenibilitat.En aquest sentit, un àmbit essencial és la població més petita,els nens i les nenes, perquè canviar les actituds de la gent granja és dificil. Hi ha actuacions gairebé anecdòtiques que podenmotivar un autèntic canvi generacional. Per exemple, petits de-talls que fan possible aquest trànsit com ara, treure les grapesals fulls abans de llençar-los a reciclar...

En l’àmbit de la divulgació ambiental, continuaran apos-tant pels missatges positius en lloc del tan estés catastro-fisme ecològic?La nostra voluntat és continuar transmetent optimisme. No vo-lem fer demagògia gratuïtament perquè tenim una responsabi-litat molt elevada en millorar el futur. És ben cert que patim l’ex-cés dels titulars negatius dels mitjans de comunicació. Ho hempatit al llarg de la nostra trajectòria, perquè, sovint, els nostrestreballs no tenen el ressò mediàtic que es mereixen, costa molttransmetre tot allò que és positiu. A més, tenim molt clar que lanostra tasca no és encendre polèmiques, com també, que elsensacionalisme i el catastrofisme desanimen molt la gent aimplicar-se en la cura pel medi ambient. Si mostrem que estem

abocats a la catàstrofe serà impossible avançar en la cultura dela sostenibilitat. Els titulars desmoralitzants, com ho estemcomprovant en els relatius a la situació econòmica actual, noporten enlloc. Perquè per resoldre un problema, hem de conèi-xer-lo abans. I precisament ara estem en aquest moment deconèixer els nostres reptes ambientals i de descobrir les lleis in-terdisciplinars que els regeixen.

Quines han estat les qüestions que més empremta li handeixat al front d’aquest organisme assessor de laGeneralitat?Dels 64 informes sobre projectes normatius, plans estratègics isectorials d’àmbits molt diversos que el CADS ha elaborat alllarg d’aquests 10 anys, probablament l’Informe sobre el Pla Hi-drològic Nacional sigui el que més m’ha impactat, perquè vaser el primer i perquè el considero un referent del caràcter inde-pendent del CADS, com a òrgan que aporta una visió externa,independent, experta en l’àmbit de la sostenibilitat, al procésnormatiu i de planificació del Govern de Catalunya. Altrament, som consultats de forma preceptiva per a l’aprovaciódels plans sectorials derivats de la Llei de Mobilitat, la qual cosareconeix explícitament el paper del CADS, a l’hora d’aportar unavisió de gran valor i rellevància per al futur del nostre país.

En la mateixa línia, i afegint un caràcter pioner en l’anàlisid’un tema important i emergent, destacaría el primer Informesobre el Canvi Climàtic a Catalunya, impulsat des del CADS


Volem transmetre un missatge optimista perquè elcatastrofime ambiental desanima la ciutadania a implicar-seen la cura pel medi ambient.“




l’any 2002 quan encara aquest tema es tractava de forma inci-pient en les agendes polítiques del país. A més, com a resultatdel primer informe es consitueix el Grup d’Experts en Canvi Cli-màtic de Catalunya, plataforma científica de referència en l’a-nàlisi de la ciència i l’estudi dels efectes i vulnerabilitat del canviclimàtic al nostre país.

El CADS no només ha esdevingut durant la trajectòria d’a-quests 10 anys el referent del desenvolupament sostenible aCatalunya, sinó que és un reflex de la pluralitat, l’intercanvi d’i-dees, la suma de disciplines, de sensibilitats i de procedènciesen l’àmbit de la sostenibilitat. Sempre aprenc coses arran delfuncionament propi dels plenaris.

I els desafiaments personals que encara té pendents alfront del CADS?Com a president d’aquest òrgan destinat bàsicament a l’asses-sorament al Govern i a la societat catalana en general, per a misón reptes mantenir viva la curiositat permanent, l’aprenentat-ge continu en un món canviant, i estar a l’alçada per oferir desdel rigor i l’expertesa el context de reflexió necessari per identi-ficar els temes emergents i tractar de donar-los resposta mésenllà d’interessos sectorials. I més enllà d’aquesta reflefexió

necessària, liderar des del CADS l’elaboració de propostesconcretes que mostrin que les coses es poden fer d’una altramanera com, per exemple, en l’àmbit de l’urbanismei l’habi-tatge, participar en l’assessorament d’una experiència pilotexemplificadora.

El CADS depèn directament de la Vicepresidència de laGeneralitat de Catalunya. Per què es va decidir aquestaubicació?L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Eco-nòmics (OCDE), en les seves línies estratègiques, sostè que enel desenvolupament sostenible s’han d’involucrar tots el minis-teris, però el fet és que a tots el països les decisions més impor-tants les solen prendre els departaments de finances i planifi-cació econòmica. O, si filem prim, les acaben decidint elsbancs i les empreses. En conseqüència, cal fer un esforç percoordinar tots els departaments integrats en els governs a fique s’involucrin en la sostenibilitat. Malauradament, el desen-volupament sostenible ha estat responsabilitat de ministeris idepartaments específics de medi ambient, quan, paradoxal-ment, tenen una capacitat de maniobra i decisió limitades, comtambé un pressupost escàs per a la magnitud de la seva tasca.


La responsabilitat de la sosteniblitatno pot dependre d’un soldepartament, sinó que had’impregnar tots els àmbit de decisiódels governs.

“


A més, sovint, es consideren molestos. Així, per impulsaraquest canvi, on la sostenibilitat impregni tots els àmbits de de-cisió i sigui responsabilitat de tots, el CADS es va incorporar a lamàxima proximitat de la presidència de la Generalitat, perquèés l’estament que agafa àmbits tan diversos com ara la indús-tria, l’economia, el transport, el comerç o el medi ambient.

En aquesta visió global va ser clau l’actuació de PereDuran Farell, el primer president del CADS.Catalunya va tenir molta sort de comptar amb un personatge tanexcepcional com Pere Duran Farell, autèntic visionari i impulsord’aquest consell assessor, el qual també responia a la vocació in-ternacional de Catalunya. En l’àmbit privat, va ser capaç de con-solidar una multinacional i, alhora, promoure incisivament la cre-ació d’aquesta institució. Disposava d’una visió racional i pro-gressista de cap on havia d’anar el món. I gràcies a ell el CADS vanàixer bé, perquè va tenir clar que havia de dependre de la Presi-dència de la Generalitat. A més, va aconseguir convèncer els diri-gents polítics i el president Jordi Pujol, entre altres qüestions,perquè no era un aficionat al medi ambient, sinó un empresari de

prestigi. Així, el consell va ser pioner tant en la seva creació comen la seva concepció horitzontal, la qual implicava una importantestratègia de futur. De fet, en pocs llocs del món una institucióaixí es troba en una ubicació tan simètrica. Tot i això, som cons-cients que un dels departaments autonòmics més implicats és elde Medi Ambient i Habitatge. Duran Farell va ser el primer presi-dent del CADS, però malauradament ens va deixar.

Tornem a l’actualitat, per què la sostenibilitat és una opor-tunitat de creixement?Hem de ser capaços d’aconseguir convertir els problemes enreptes per a desenvolupar iniciatives. La crisi actual ens ha de por-tar a maneres de fer i de produir més eficaces, a reduir el consuminútil de tot tipus de béns i recursos, a transformar moltes coses.En definitiva, aquesta crisi ha estat una sacsejada important. Peròhem de tenir en compte que si tot va bé, no cal que es canvïi res. Elsenador del CADS1 Joan Uriach ho explicava molt bé: “En el pro-cés de fabricació de determinats medicaments es produïen moltsresidus, per tant, és va haver de fer una inversió. Tanmateix,aquesta despesa va implicar no sols una millora ambiental, sinó


Les crisis econòmiques ens han deportar a maneres de produir méseficaces i a reduir el consum inútil detot tipus de béns i recursos.

“

1 Denominació informal i col·loquial dels exmembres del CADS.


una reducció de costos i el consegüent increment de beneficis”.El nostre repte és fer les coses millor i contaminant menys.

Malgrat la situació i els avenços en coneixements, els cri-teris de sostenibilitat no es refermen com a pilars del pro-grés. En molts sectors encara s’arrossega la idea que elmedi ambient és un entrebanc al creixement?Tot depèn del concepte de progrés que tinguem. Progrés per aqui i de qui? Incrementar sense límit les compres i les despesesens porta a un progrés completament insostenible, malbarata-dor de recursos. Aquest model s’ha d’acabar un dia o un altre. I,a més, té un problema vinculat a l’egoïsme personal: no enspreocupem dels que vindran. Aleshores, anem a millor o a pit-jor? Jo crec que a pitjor perquè encara no hem interioritzar ladespesa inútil que fem per mantenir els nostres suposats ni-vells de benestar, qualitat de vida o felicitat.

I davant tanta incertesa, quin estima que és el camí més segur?

Clarament: la investigació i la innovació. Hem de ser capaços dedesenvolupar línies de recerca en productes, sistemes i procedi-ments que facin possible la disminució de la contaminació i la de-manda de matèries primeres. La sostenibilitat, encara que sigui unconcepte complex, ha d’arribar a impregnar la cultura econòmica isocial. Perquè sense aquest canvi de mentalitat patirem més lescrisis. El món està canviat contínuament i no podem trobar solu-cions en el passat. El model és únic: el futur ha de ser sostenible.

Els valors de prestigi social, però, encara es troben alcostat del consum.La humanitat és extraordinàriament conservadora al canvi. Ensmolesta que l’entorn canviï. Tant és així que, sovint, fem servirun llenguatge progressista perquè tot quedi com està. Però notinc cap dubte que la sostenibilitat aconseguirà el seu prestigi.Només hem de recordar que fa pocs anys encara estava benvist comprar abrics de visó. Qui hauria pensat que serien tanàmpliament rebutjats com ho són actualment? D’altra banda,



l’entorn és un bé públic i hem de recordar que vivim en una so-cietat on regna l’individualisme.

En aquest context, la globalització pot frenar l’avanç de lasostenibilitat?Penso que la globalització, ben entesa, assumida i reorientada, seràprecisament el factor que acabarà garantint el respecte universal alsdrets humans. Jo crec que la globalitat és un fet irreversible i que, enprincipi, no depèn de nosaltres. Una altra cosa és la globalització,que pot ser una actitud o una actuació pervertibles. Tanmateix, ambla globalització s’han produït canvis importants en les estructuressocials, polítiques, econòmiques i de comunicació. Abans produí-em el que consumíem. Ara, l’actual comerç planetari ha convertitdeterminades àrees del món en productores i en aquestes novesrelacions sempre hi ha explotats en excés. No som conscients deles repercussions d’aquest nou ordre mundial perquè encara nohem arribat a saber fins a quin punt som globalment responsablesde tot. Ben al contrari, el que és global ens despreocupa.

Tanmateix, la sostenibilitat és imprescindible per a lagovernança.Efectivament. La sostenibilitat afecta el conjunt d’una adminis-tració, no només departaments aïllats. Per tant, implica gover-nar el conjunt amb la participació de tots els sectors i personesinvolucrats. Aquest plantejament també implica major proximi-tat a la ciutadania, alhora que implicar-la i consultar-la tant en laresolució de problemes com en la presa de decisions. S’ha desaber escoltar abans de governar i decidir. I l’increment de laparticipació és un repte clar perquè no és una tradició al nostrepaís, i s’ha d’anar aprenent com canviar. Aquesta també és unaclau per introduir la sostenibilitat en la societat.

En quina mesura considera que les opinions del CADShan estat influents en la política de Catalunya?Quantitativament, es pot afirmar que la repercussió de l’activi-tat assessora del CADS en les polítiques del Govern s’ha multi-plicat per sis en els darrers 10 anys, en què s’ha passat delstres informes elaborats l’any 2001 als 18 informes del 2008, is’ha guanyat també en aprofundiment. En primer lloc, aquestfet posa de manifest la seva utilitat per als òrgans de Govern,atès que cada cop se’ns demanen més informes i de més àm-bits, des de departaments diversos. En segon lloc, mostra queàmbits com el canvi climàtic, la gestió de l’aigua, el model ener-gètic, el desenvolupament urbà, o el model turístic, no podenser abordats des d’un únic departament, o des d’un únic ens. I en darrer terme, ser conscients que calen una visió polièdrica iuna mirada reflexiva a llarg termini per tal de situar Catalunyacom a país capdavanter, entre aquells que cerquen alternativesdavant problemes globals i locals.

Un altre indicador de la influència d’aquest òrgan en qües-tions de l’agenda política del país és el fet de formar part i parti-cipar activament en comissions interdepartamentals i órgansparticipatius vinculats a la sostenibilitat a Catalunya, com perexemple el Pla Marc de Mitigació del Canvi Climàtic, La Taulade l’Aigua i el Consell Consultiu de l’Estratègia per a un Desen-volupament Sostenible.


Encara no hem arribat a saber finsquin punt som globalmentresponsables de tot. Ben al contrari,el que és global ens despreocupa.

“


D’altra banda, al llarg d’aquests darrers 10 anys el desenvo-lupament sostenible, la sostenibilitat i el temes afins (canvi cli-màtic i energia, gestió de recursos hídrics, model territorial, ris-cos naturals, educació i participació, etc.) han assolit un papercentral en les agendes polítiques d’àmbit global i local. El mateixnou Estatut d’Autonomia articula la protecció del medi ambientper mitjà de polítiques públiques basades en el desenvolupa-ment sostenible i la solidaritat col·lectiva i intergeneracional.Això, entre altres mesures, fa que ja sigui habitual l’AvaluacióAmbiental Estratègica dels plans, programes i projectes queelaboren el Govern i les institucions públiques.

I en la seva societat?A partir de la seva reflexió, el CADS ha anat generant coneixe-ment que ha adaptat en documentació, presentacions i tallersque l’han l’han posat a l’abast de la societat catalana en gene-ral. Tot aquest coneixement ha anat generant una cultura de lasostenibilitat, que si bé encara necessita una major assumpció,ha evolucionat positivament, cada cop amb un major interèsper temes propers, com la sostenibilitat econòmica, el benes-tar i l’equitat social, o la qualitat de l’entorn.

En aquesta publicació coneixerem les persones que hanestat i són consellers del CADS. La seva capacitat de dià-leg, treball en comú i compromís han fet posible l’èxit delCADS. Què representa, per a vostè, aquest consell?La veritat és que mai he deixat d’aprendre coses amb ells. In’estic molt agraït. No s’és mai massa gran per aprendre. Gau-deixo de sentir diversos punts de vista, en els diversos àmbitson sóc o bé on he participat, a la UOC, a l’Institut Cerdà…M’il·luminen molt i em demostren, dia rere dia, que la realitat ésmolt complexa. I, possiblement, que la veritat en ella mateixano existeix. De fet, ni tan sols estic segur d’això. He comprovatque hi ha visions del món diferents en cada persona i, sobretot,he après tolerància i respecte a la diversitat d’opinions. No tinccap dubte que són maneres complementàries i positives deveure les coses i interpretar en nostre món.

En què es complementen la identitat d’un país i la soste-nibilitat?De la mateixa manera que la identitat pot ser un corrector de laglobalització desenfrenada i sense límits, la sostenibilitat tam-bé pot ser un element equilibrador i vertebrador. Identitat i sos-tenibilitat, alhora, són conceptes que, d’alguna manera, estanmolt íntimament lligats. La capacitat que tinguin les genera-cions futures de desenvolupar-se equilibradament influirà demanera determinant en la seva identitat en un món cada copmés global.

Per acabar, un somni de sostenibilitat per a Catalunya.Que es generalitzi la pràctica de pensar en el demà. Hem de te-nir molt en compte aquells qui vindran en un futur pròxim i llun-yà. El meu somni és que els nostres néts i els seus néts trobin unfutur adient. El nostre repte actual és superar les barreres tem-porals de quatre anys a les quals ens han acostumat la dinàmi-ca política i la seva cadència electoral, perquè la sostenibilitatrequeix l’horitzó del llarg termini. �



Una diagnosi pionera delcanvi climàtic a Catalunya

1.

2000Aquest any comença a gestar-se un document estratègicliderat pel CADS, l’Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya,

que es va publicar cinc anys després. El segon informe, en preparació, incidiràen les mesures d’adaptació als efectes de l’escalfament global.



La preocupació sobre les conseqüències del’escalfament global era creixent alpanorama mundial. Les Nacions Unides

van crear el Grup Intergovernamental d’Expertssobre el Canvi Climàtic (IPCC) el 1988, i l’any2000 ja s’havien publicat dos complets informessobre aquest fenomen i se’n preparava el tercerper al 2001. El catedràtic de física Josep EnricLlebot va començar aleshores a impulsar undiagnòstic del canvi climàtic a Catalunya. ElCADS va valorar la seva proposta i va posar elsmitjans necessaris per desenvolupar l’informe,el qual va veure la llum el 2003. Les mesuresd’adaptació al canvi climàtic centraran el segoninforme sobre el canvi climàtic, ara en fased’elaboració.

Parlem amb...

Isabel CachoDoctora en Geologia i actualmentProfessora Agregada a la Facultat deGeologia de la UB, experta en variabilitatclimàtica passada i especialista en laregiò mediterrànea; investiga al Grup deRecerca de Geociències Marines.

Josep Enric LlebotCatedràtic de Física de la UniversitatAutònoma de Barcelona i coordinadordel Grup d’Experts en Canvi Climàtic aCatalunya (GECCC).

Josep PeñuelasProfessor d’Investigació del ConsellSuperior d’Investigacions Científiques(CSIC) i director de la Unitatd’Ecofisiologia i Canvi Global del CSIC,el Centre d’Estudis Avançats de Blanes(CEAB) i el Centre de Recerca Ecològicai Aplicacions Forestals (CREAF).


Una diagnosi pionera del canvi climàtic a Catalunya | 21

uin va ser el germen de l’Informe sobre el CanviClimàtic a Catalunya elaborat pel CADS?Josep Enric Llebot. Abans de l’any 2000, de manera

personal i veient la transcendència de l’escalfament global,vaig presentar davant diverses instàncies la iniciativa de ferun informe per analitzar els efectes del canvi climàtic aCatalunya. Vaig obtenir bones paraules, però poques con-crecions. Fins que vaig arribar al CADS, l’únic organisme queva mostrar sensibilitat pel tema, i no només això, sinó que vaposar l’impuls i els diners necessaris per poder-lo dur enda-vant. El 2003 vam finalitzar l’informe, i recordo que en la breupresentació del document davant alguns membres delGovern van sorgir diverses i oposades reaccions atesa lamagnitud de les conclusions: no explicar-lo, i mantenir l’in-forme com un document intern estratègic, o donar-li la màxi-ma difusió, com va succeir finalment.

Josep Peñuelas. Aquest informe es únic i molt rellevant. Haservit per conscienciar la societat sobre l’impacte dels gasosamb efecte d’hivernacle sobre el clima i sobre la vida, no nomésa l’Antàrtida o l’Àrtic –des d’on arriben informacions com un

bombardeig continu–, sinó a casa nostra, on el canvi climàtici els seus efectes avancen, com arreu, a un ritme accelerat. Iel resultat mostrava una evidència: caldria que fóssim mésvalents, amb un major lideratge, per aturar aquest fenomen iels seus efectes i superar els entrebancs i els interessos delsdiversos lobbis econòmics.

Aquest document va ser pioner tant en l’àmbit estatalcom en l’europeu, pel que fa a l’anàlisi del canvi climàticdes d’una perspectiva regional. Quin és el balanç, sis anysdesprés? J. E. Llebot. Podríem distingir tres nivells. L’informe sobre elcanvi climàtic ha servit perquè la comunitat científica que hitreballa trobi un petit nexe d’unió i, d’alguna manera, ha poten-ciat la col·laboració interdisciplinar. Per a l’opinió pública tam-bé ha estat molt important, ja que els mitjans s’han fet ressóde les conclusions. A més, els membres del grup hem estatconvidats, i encara ho som, a diversos fòrums per explicaraquest diagnòstic. Tanmateix, del punt de vista polític, fa laimpressió que no ha servit per a massa. Ha costat compren-dre que el document no pretén avaluar polítiques de cap govern

A casa nostra, el canvi climàticavança a un ritme accelerat. En tenimles proves, i cal un major lideratge perafrontar aquest repte ambiental.

J. PEÑUELAS

“

Q


sinó fer una diagnosi de l’estat de la qüestió per tal que els res-ponsables polítics prenguin les mesures de gestió que consi-derin prioritàries.

Isabel Cacho. Aquest informe ens va apropar una problemà-tica que encara molta gent percebia com a llunyana, com si noens afectés tant com als pols. A través de les dues visions, glo-bal i local del nostre país, ha servit com a vehicle de divulga-ció científica per portar el canvi climàtic a la realitat quotidia-na amb el màxim rigor. Però és cert que, tot i que comença anotar-se una sensibilitat politica en aquesta línia, el ritme polí-tic, regit pel cicle electoral, fa que els problemes que no sem-blin tan immediats, quedin rellegats, encara que el clima ja ésun problema immediat.

J. Peñuelas. Hi estic d’acord, crec que l’informe ha quallat enla mentalitat de la ciutadania. Però els polítics, que treballenbàsicament a curt termini, no li han dedicat prou atenció ni hanmostrat prou determinació per abordar el problema.

Quines proves destacarien, d’escalfament global, aCatalunya?J. E. Llebot. N’hi ha moltes i en diversos àmbits. Però, perexemple, el treball de Josep Maria Alcañiz sobre sòls mostrauna fotografia fixa molt significativa i que trenca alguns tòpics.Està molt demostrada la capacitat dels boscos per absorbirdiòxid de carboni (CO2), un dels principals gasos amb efected’hivernacle, però aquest estudi va mostrar que el potencialde captació de CO2 de Catalunya, si tenen prou humitat, ésmés elevat que el de les nostres masses forestals.

J. Peñuelas. A Catalunya, els efectes de l’increment tèrmic,d’un grau durant el passat segle, són molt clars i fàcilmentdetectables. Per exemple, la sortida de les fulles d’alguns arbrescaducifolis s’ha avançat entre una i quatre setmanes, depe-nent de l’espècie, en cinquanta anys. D’altra banda, l’escalfa-ment ha alterat i altera altres trets i processos biològics i

ambientals com ara la dotació genètica dels sers vius (canvienles freqüències d’alguns dels seus gens lligats a la temperatu-ra), que malden per adaptar-se tant fenotípicament com genè-tica. Quan les adaptacions no són suficients, i això passa fre-qüentment atesa la velocitat del canvi, els organismes migrenen busca de condicions adequades. Al nostre país en tenimmultiples exemples, fins i tot en plantes, però encara més enocells, odonats o papallones, algunes espècies de les quals,per exemple, han desaparegut del Montseny.

I. Cacho. Quant al medi marí, als estudis de paleoclima avaluemla sensibilitat de la nostra regió a canvis climàtics que ja han ocu-rregut. I s’ha demostrat que canvis succeïts a Grenlàndia o a l’At-làntic nord van tenir un gran impacte a la Mediterrània, amb pecu-liaritats que s’han transferit a les nostres latituds, tant a mar coma terra, per via oceànica i també atmosfèrica. S’ha comprovatque el nostre sistema climàtic és molt fràgil, i que qualsevol alte-ració té manifestacions més grans aquí que en altres parts d’Eu-ropa, com ara l’afecció en el règim hidrològic o en les tempera-tures. De fet, els models climàtics apunten, per a la Mediterrània,una reducció de pluges i un increment dels valors tèrmics. Tan-mateix, és important recordar que en un sistema tan canviant lesrespostes no són lineals al canvi, però passat un llindar, els can-vis es desencadenen ràpidament. Per tant, de vegades, l’absèn-cia de proves no indica que no estigui passant res.

J. E. Llebot. Davant aquestes perspectives de disminució deprecipitacions, caldria que anéssim molt més amb compte ambel consum d’aigua que fem, la urbanització del territori o el crei-xement de la massa forestal en la capçalera dels rius. Perquèles pràctiques poc adients poden agreujar els efectes del can-vi climàtic.

J. Peñuelas. Sí, el clima i els seus efectes són associats a totplegat, medi i organismes, món rural i món urbà… i, per tant,a tot tipus d’activitats humanes. No podem passar per alt,doncs, els efectes sanitaris (alèrgies o vectors de malalties, per





exemple), els turístics (com les estacions d’esquí), els hidrolò-gics, els costaners (delta de l’Ebre, per exemple), etc.

Sovint s’ha assenyalat que els models de canvi climàticfan servir una escala massa gran per preveure els efectesde l’escalfament global a Catalunya i la Mediterrània.J. E. Llebot. És cert que els models no veuen els Pirineus ni elMontseny. Però van millorant molt, i en els últims anys han estatmolt destacables els avenços en la modelització del sistemaclimàtic. Per exemple, encara s’hi està incorporant el funcio-nament dels núvols o la dinàmica del gel. De tota manera, jaestem comprovant amb l’evolució a l’Àrtic que la realitat ésmolt més pessimista que els models. Necessitem treballarmodels a casa nostra i tenim al nostre abast tecnologia adient,com ara el Centre de Supercomputació de Catalunya.

J. Peñuelas. Així és, els models tampoc tenen en compte demanera adequada el paper de la biosfera. Per exemple, tots elsmodels climàtics actuals consideren que la vegetació respon al’augment de CO2 atmosfèric amb més captació de CO2, però notenen en compte altres factors que limiten aquesta captació, comara la disponibilitat d’aigua. En tot cas, a causa de l’increment deles emissions estem arribant a concentracions de CO2 per sobrede les previstes pels escenaris i models més pessimistes.

I. Cacho. És cert que els models són imperfectes i que els parà-metres s’han de millorar, però les tendències descrites són moltclares i mostren com evolucionen els ecosistemes terrestres.Al nostre país no només hem de millorar la resolució delsmodels, una qüestió molt complexa, sinó també unir esforçosi connectar grups de recerca.

J. E. Llebot. En aquest sentit, cal ressaltar que la major partdels grups d’investigació en canvi climàtic a Catalunya són moltfràgils perquè estan integrats per poques persones. Depenengairebé d’un interès personal perquè el nostre sistema de recer-ca, en àrees multidisciplinars, també és fràgil.

I consideren que els registres meteorològics que s’estanutilitzant actualment són suficients per alimentar aquestsmodels?I. Cacho. En l’àmbit marí, no. Per exemple, no hi ha xarxesd’observació contínua a la Mediterrània, i de la part interna delsoceans tampoc se n’estan obtenint mesures. A més, fins fapoc, no es consideraven importants les dades de concentra-ció de CO2 o el pH de les aigües per realitzar diagnòstics. Cal-dria incentivar en gran mesura aquest tipus d’observacions.

J. Peñuelas. Pel que fa a l’àmbit terrestre, tot i que s’ha demillorar i potenciar el registre de dades meteorològiques, sobre-tot a regions del món menys conegudes, com ara les africa-nes, en tenim prous per demostrar clarament el canvi climàtic.


Cal incentivar les observacionscontínues a la Mediterrània i a la partinterna dels oceans per millorar elsprònostics climàtics del nostre país.

I. CACHO

“


J. E. Llebot. No hauríem d’oblidar que tenim moltes dades,que cada vegada més els satèl·lits aporten molta observació,però no tenim prou capacitat per processar-les. S’estima quea finals de la passada dècada dels setanta només s’aprofita-va un 5 % de la informació aportada pels sensors espacials.Per tant, caldria potenciar la bioinformàtica.

Des del CADS es prepara el segon informe sobre el canviclimàtic a Catalunya. Hi ha algun punt estrella?J. E. Llebot. Sí, seguint les directrius de l’IPCC aprofundirem,probablement, en les mesures d’adaptació al canvi climàtic quees poden desenvolupar a Catalunya. I per què no avancem enla mitigació del fenomen? Perquè Catalunya no té totes lescompetències en aquest àmbit: no fixa el preu dels combusti-bles, etc. Pel contrari, sí que pot avançar en l’adaptació del seuterritori a l’escalfament global per mitigar-ne els efectes.

J. Peñuelas. A més, però, cal recordar que ateses la magni-tud, urgència, i gravetat dels problemes (cada hora, s’emetena l’atmosfera quatre milions de tones de CO2, es talen 1.500hectàrees de bosc, desapareixen tres espècies, una taxa d’ex-tinció mil vegades superior a la natural, s’afegeixen al medi1.700 tones de nitrogen…) no hi ha cap acció que sigui mas-sa petita per no emprendre-la, ni massa grossa per no ser con-templada, ni és massa aviat per començar a actuar, tal comvam concloure a la Declaració de Barcelona del 2008.

Les crisis poden aportar un punt d’inflexió en aquestesdinàmiques tan perverses?J. Peñuelas. Sí, ho hauríem d’aprofitar per impulsar ara mésque mai un canvi radical en el nostre model energètic, tot i queimpliqui un esforç molt gran. A més dels problemes ambien-tals, depenem perillosament del petroli, un recurs que no con-trolem i que s’esgota. Necessitem, doncs, que el Govern deCatalunya incentivi i promocioni les fonts i l’ús d’energies alter-natives i, alhora, hem de canviar la nostra òptica econòmica:




per exemple, hem de valorar els serveis ambientals que rebemde la natura i de les persones que la conserven. A més, cal feratenció al Tercer Món, i ajudar els milions de persones que hiviuen perquè el canvi climàtic pot provocar també un enormeproblema social, i perquè la seva participació en la gestió delplaneta és absolutament necessària i de justícia. De fet, elsíndexs de desenvolupament humà purament basats en el crei-xement del producte interior brut són clarament desfasats.

J. E. Llebot. No sé fins quin punt la crisi pot servir per canviarla inèrcia de la nostra societat. Si ho recordem, durant la crisidel petroli del 1973 es feien servir els mateixos arguments queara: hem de disminuir la dependència del nostre país dels com-bustibles fòssils, dèiem. I potser seguim pitjor que aleshores,perquè tot i que sabem l’impacte ambiental de les nostre acti-vitats, no som capaços d’aturar-les. Com a exemple, el Mont-seny, l’entorn del qual està ple d’empreses embotelladores d’ai-gua i sense atendre el diòxid de carboni que estan alliberanten aquest espai natural.

I. Cacho. La nova situació que aporta el canvi climàtic és que estracta d’un problema ambiental d’abast global. Estàvem acostu-mats a problemes localitzats, però aquest nou repte ens fa a totsiguals i el canvi és necessari. Per tant, hauríem d’aprofitar aquestmoment per alliberar-nos al màxim de la dependència energèticade combustibles fòssils i incrementar la nostra eficiència en l’úsdels recursos naturals, com ara l’aigua, la disponibilitat de la qualestà en escac davant el models a llarg termini de canvi climàtic.

J. E. Llebot. Ens manquen líders de pensament obert queimpulsin models de sostenibilitat. Trobo a faltar plantejamentsmés agosarats. El canvi climàtic reclama una estratègia degovernança mundial.

J. Peñuelas. Sí, en aquest sentit, alguns membres de la comu-nitat científica internacional estem advocant per a què s’esta-bleixi un programa o fins i tot un organisme dins de les NacionsUnides, amb capacitat el més executiva possible, per endegaraquesta governança ambiental planetària.

El segon informe sobre el canviclimàtic a Catalunya incidirà en lesmesures d’adaptació a l’escalfamentglobal perquè és l’àmbit on laGeneralitat té totes les competències.

J. E. LLEBOT

“



En aquest canvi de model energètic aboguen per lareducció de consum i les fonts renovables. Què opinen dela revifada de la indústria nuclear?J. E. Llebot. S’intenta obrir un debat a Europa, però hi ha duesmostres econòmiques clares que les centrals nuclears no són l’al-ternativa: Anglaterra, farà un any, va alçar la moratòria de construirplantes d’urani i cap empresa ha proposat fer-ne perquè la inver-sió inicial és brutal i l’amortizació molt lenta. A Suècia, on recent-ment s’ha eliminat la moratòria per a la construcció de plantes degeneració d’energia elèctrica nuclears passarà, probablement, elmateix. Els residus radioactius són el principal problema per apos-tar per aquesta font energètica. És una autèntica barbaritat posar-se a generar residus sense saber què se’n farà en el futur.

J. Peñuelas. Sí, els costos econòmics i energètics i, sobretot,els residus radiactius, no avalen cap revifada de la nuclear. Hau-rem d’estar atents a com evolucionen, però, les polítiques ener-gètiques de països com ara els de l’Europa de l’Est, la Xina,l’Índia, l’Iran o la mateixa França.

I. Cacho. Sí, sembla que la nostra societat no vol veure lesconseqüències fatals dels residus radiactius.

Quins reptes té plantejats Catalunya per afrontar els efec-tes de l’escalfament global?J. E. Llebot. La creació d’un departament autonòmic d’ener-gia i canvi climàtic. A Anglaterra, les polítiques energètiqueshan esdevingut l’eix vertebrador de l’acció del govern. Resul-ta estratègic que a Catalunya millorem, en general, la investi-gació en energia, en particular en energies renovables, i en sis-temes d’emmagatzematge d’energia, per evitar la importaciód’energia. D’altra banda, per tal de minimitzar els problemesgenerats per l’escassedat de recursos hídrics, s’ha de poten-ciar la recerca en obtenció de recursos hídrics (potabilització,membranes per a dessalinització, etc).

I. Cacho. Hi ha molts fronts, però jo en destacaria: primer, fer unabona gestió dels recursos hídrics, cosa que implica deixar de ban-da les guerres polítiques per l’aigua; planificar els usos del territo-

Hauríem d’aprofitar aquests momentsde crisi per alliberar-nos al màxim dela dependència energètica decombustibles fòssils i incrementar lanostra eficiència en l’ús de recursosnaturals.

I. CACHO

“



Promoure l’energia nuclear és una imprudència perquè noestà resolt el tema dels residus radioactius i què se’n fa. Amés, no incideix en un sector encara pendent d’alternativesals fòssils com ara el de l’automoció.

J. E. LLEBOT

“



ri amb paràmetres coherents (també de consum de cabals, ener-gia o sòl) perquè la proliferació de cases unifamiliars a tot arreu noha estat intel·ligent; impulsar una política ferma per reduir tant lesemissions com la generació de residus; millorar l’eficiència ener-gètica i, entre altres, promoure la recerca climàtica per continuaraprofundint en el coneixement de com funciona el nostre clima icom podem preveure’n millor l’evolució. I, en l’àmbit social, incen-tivar molt més els comportaments respectuosos amb el medi.

J. Peñuelas. Tres prioritats, no només des de la perspectivadel nostre país, que ja comenten en Josep Enric i la Isabel, sinótambé i, sobretot, des de la global. Hem d’aspirar a una socie-tat sense carboni; hem de valorar la natura i els recursos i bene-ficis ambientals que ara ens aporta gratuïtament (pensar en elsimpostos ambientals, per exemple) i cal que ajudem els païsosen vies de desenvolupament.

J. E. Llebot. Sí, la consciència ambiental és imprescindible.Però constitueix el primer pas. Cal comptabilitzar. I, enaquest sentit, l’informe Stern del govern britànic, d’octubrede 2006, va implicar una revolució, perquè va contabilitzaren quina mesura el canvi climàtic afectava l’economia mun-dial.

Per què s’ha de veure el canvi climàtic com una oportunitat?J. E. Llebot. Perquè si ens hi adaptem, i encara hi som a temps,aconseguirem una societat més independent, més neta i tec-nològicament més avançada. No crec en l’efectivitat de lesamenaces, i per tant, crec que hem d’apostar pel missatge deprogrés, en positiu, de preocupació, però amb responsabilitat.Potser no ven tant com el sensacionalisme, però així ens ensortirem, segur.



I. Cacho. Efectivament, hem de deixar de banda el catastrofis-me associat al canvi climàtic, però hem de començar a actuaramb fermesa; només així podrem millorar la qualitat del nostreentorn i de la nostra vida.

J. Peñuelas. Si continuem com fins ara, tenim els problemesassegurats. Però sóc de tarannà optimista, i veig en aquestanecessitat imminent de canviar la nostra relació amb els altreshumans i amb la natura una oportunitat per arribar a tenir unasocietat més igualitària, on el benestar estigui més compartit arreudel món, on no esgotem irreversiblement els recursos limitats delplaneta, i on l’índex de benestar-felicitat tingui un pes més impor-tant que no pas el creixement del producte interior brut. �

Hauríem de començar a valorar lanatura i els recursos i beneficisambientals que ens aporta, i apromoure els impostos ambientals.

J. PEÑUELAS

“


Aigua, un recurs estratègic2.

2001L’informe sobre el transvasament de l’Ebre previst en la Llei delPla Hidrògic Nacional d’aquest any va ser un dels documents

més compromesos i polèmics elaborats pel CADS fins aleshores. Feia un anyque la Comissió Europea havia aprovat l’ambiciosa Directiva Marc de l’Aigua.



El segle XX va acabar amb l’aprovació d’una ambiciosa normativa europea, la Directiva Marc de l’Aigua de l’any 2000,

la qual va establir que quinze anys després totsels ecosistemes aquàtics havien de presentar unbon estat ecològic. Un any després, el governestatal va aprovar la llei del Pla HidrològicNacional (PHN), la qual integrava untransvasament de l’Ebre a les conques internesde Catalunya, Xúquer, Segura i Sud de 1.050hm3 anuals. Començava el nou mil·leni amb unaantiga batalla, la de l’aigua. El 2004 el projecteva ser anul·lat, i substituït per un pla dedessalinitzadores. El debat dels transvasamentsno torna a Catalunya fins a l’episodi de sequeradel 2008.

Parlem amb...

Josep AlabernEnginyer industrial, director d’Aigües deManresa i expert col·laborador en elsDebats de l’Aigua de l’Agència Catalanade l’Aigua.

Marta EstradaDoctora en Biologia i professorad’investigació de l’Institut de Ciènciesdel Mar, del Consell Superiord’Investigacions Científiques.

Jaume PortaCatedràtic d’Edafologia i QuímicaAgrícola i exrector de la Universitat deLleida; forma part del grup d’investigacióErosió i Conservació de Sòls i Aigües.


n dels informes cabdals del CADS va ser el relatiu altransvasament de l’Ebre previst en el PHN del 2001.Josep Alabern. Aquell transvasament de l’Ebre s’havia

plantejat sense gaire respecte pel medi ambient, amb la qualcosa era molt difícil que pogués anar endavant. A més a més,a nivell estatal, les solucions no poden passar per aportar niun 100 % de transvasaments ni un 100 % de dessalinitzado-res, com va decidir el següent govern central.

Marta Estrada. Un dels problemes del delta de l’Ebre és que laregulació dels cabals, aigües amunt, reté els sediments. Comen altres rius mediterranis, cada vegada es descarreguenmenys recursos hídrics a la mar, el que contribueix a reduir lafertilitat dels ecosistemes costaners afectats. El risc de trans-vasaments com el previst al PHN és que consideren el territoriindependentment, sense tenir en compte que els rius integrentota una conca i són fonamentals per al manteniment de l’equi-libri de l’ecosistema marí, entre altres interaccions. D’altra banda, aquest projecte es va polititzar en desmesura, i algunes formacions catalanes van ser víctimes de preses de posició ex-tremes, com vam comprovar durant la sequera del passat 2008.

J. Alabern. De tota manera, no es pot desestimar cap solució.Ara encara s’està estudiant el transvasament del Roine. Tot iaixò, m’agradaria destacar que el CADS ha informat sobre mol-tes altres iniciatives hídriques, com ara el pla de regadius, elsplans d’espais fluvials, la contaminació dels aqüífers pels ni-trats continguts als purins, etc. Jo crec que s’ha fet i es farà unatasca molt efectiva en aquesta i altres àrees. De fet, pertànyer aaquest consell és una experiència molt interessant. Les reu-nions són d’un alt nivell acadèmic i aporten visions diversesque ajuden a entendre el món i a posar els peus a terra.

M. Estrada. S’ha fet un esforç considerable per millorar l’estatecològic de les aigües, en l’horitzó del 2015, com estableix la Di-rectiva Marc de l’Aigua. De tota manera, hem de destacar que elsnostres rius han millorat molt gràcies a les darreres actuacions.

Aigua, un recurs estratègic | 33

Al nostre país hi ha hagut un divorcientre les polítiques urbanístiques i les d’aigües.

J. ALABERN

“U



J. Alabern. El Pla de Sanejament de Catalunya, del 1984, vacomportar una gran millora de la qualitat hídrica, però caliacontinuar el control dels nivells de contaminació, perquè haví-em viscut un període amb els rius en molt mal estat ecològic. Laqualitat dels cabals s’havia desatès. I, alhora, els recursos hí-drics com a factor industrial també van ser regulats mitjantçantel cànon de l’aigua. Quant a la directiva, el nostre cas és atípic,perquè a nosaltres ens falta aigua, matèria primera per arribar aaquest bon estat ecològic. No podem tractar la qualitat de l’an-timatèria... Simplement vull ressaltar que hem de treballar en lalínia de les exigències europees, veure les dificultats i la dura re-alitat del nostre país, on hi tenim poca aigua.

M. Estrada. La correcta gestió hídrica requereix també una bonapolítica de governança. Tenim problemes de disponibilitat i quali-tat d’aigües. Però també hem de mirar com i on hem edificat.

Jaume Porta. La construcció implica el segellament de sòls. Un dels temes que planteja l’Estratègia Temàtica de Proteccióde Sòls elaborada per la Unió Europea és la pèrdua dels sòls de

qualitat elevada per una ocupació permanent per habitatges,construccions industrials i infraestructures. Històricament, nos’ha tingut en compte que els sòls de millor qualitat són els deregadiu, en els quals s’han fet unes elevades inversions al llargdels anys per posar-los en reg i fer-hi millores. El creixement detotes les ciutats s’ha fet marginalitzant els sòls agrícoles cap azones menys favorables per la seva renda de situació, pel clima,els sòls i també per obligar a noves transformacions en regadiu.

J. Alabern. Al nostre país, malauradament, hi ha hagut un di-vorci entre les polítiques urbanistiques i les d’aigües.

M. Estrada. Hem de recordar que som un país sec, almenys, enl’àmbit costaner. Per tant, hauríem d’adequar la demanda.

J. Alabern. Podem considerar que Catalunya, des del punt devista hidrològic, està constituïda per dues nacions. Després detantes sequeres, ja no diferenciem entre la sequera i la mancan-ça d’aigües per al subministrament. I no es pot confondre, per-què sequeres sempre en tindrem, formen part de la nostra cli-

La Gran Bretanya va analitzar als anysvuitanta el creixement desmesurat dela taca urbana i va promoure laconstrucció en sòls ja utilitzats perevitar el segellament de sòls de bonaqualitat, els quals afavoreixen, entrealtres, l’emmagatzemament d’aigua.

J. PORTA

“



matologia mediterrània, però mancança vol dir no disposar decabals suficients per cobrir la demanda existent, una qüestióque està en les nostres mans, mitjançant la gestió. Són les polí-tiques d’aigües les que doten d’eines per assegurar el submi-nistrament de recursos hídrics.

J. Porta. Aquí caldria veure què han fet alguns països, com arala Gran Bretanya els anys vuitanta del passat segle, on es vacrear una Comissió Reial per estudiar el creixement desmesu-rat de la taca urbana. Una de les conclusions va ser l’oportuni-tat de construir sobre sòls ja utilitzats, i així, evitar un exageratcreixement del segellament a costa de sòls de bona qualitat pera funcions diverses, per exemple, de producció de biomassa,com a filtre ambiental, per a captació i emmagatzemamentd’aigua, entre d’altres. El Parlament anglès va assumir les con-clusions d’aquella Comissió, va legislar en conseqüència, i vapreveure un seguiment de les realitzacions.

Què opinen de la proliferació de plantes de dessalinització?J. Alabern. La dessalinització ha de ser una eina més de les

fonts de subministrament. S’ha d’anar a conjunts de solucions ia interconnexions de xarxes.

M. Estrada. Efectivament, les conques interconnectadesaporten garanties de subministrament i seria molt aconsella-ble, per seguretat, que es fessin aquestes obres.

J. Alabern. Fa 42 anys que el riu Ter envia aigua a Barcelona, através del transvasament al Llobregat, ha aportat més de 10 mi-lions d’hm3. S’han d’anar retornant cabals al Ter –uns 8.000 litresper segon– i convertir aquest transvasament en interconnexió.

M. Estrada. Un dels majors problemes de la dessalinització ésla seva despesa d’energia. Quant als impactes ambientals perl’abocament de salmorra, depenen de la mida i de la situació dela instal·lació, però en una costa oberta es pot intentar que la di-lució dels efluents sigui ràpida, de manera que es minimitzin elsimpactes; hi ha diverses tècniques en aquest sentit. En con-trast, una afectació enorme és la de la costa de ciment armatque hem alçat en detriment dels ecosistemes costaners. D’al-

Els impactes ambientals de ladessalinització, per l’abocament desalmorra, depenen de la mida isituació de la instal·lació; es podenminimitzar. En contrast, una afectacióenorme és la costa de ciment armatque hem alçat, i la sobrepesca, ja quegran part de les pesqueries actualssón insostenibles.

M. ESTRADA

“


tra banda, és molt important la sobrepesca, que afecta, sobre-tot, predadors dels nivells tròfics més alts. Una gran part de lespesqueries actuals són insostenibles i estan generant greusproblemes, tant pel que fa a l’afectació dels ecosistemes, compels problemes econòmics i socials que generen. La sobrepes-ca constitueix una de les causes que poden afavorir el creixe-ment dels bancs de meduses, els quals resulten tan molestosen les nostres platges.

J. Alabern. Però la dessalinització s’hauria de reservar per aquan no hi ha un altra solució. Pels requeriments energètics,com comentava Estrada, i perquè alterem el procés natural, elcicle hidrològic.

M. Estrada. Amb aquests processos tan agressius l’homecurtcircuita els cicles de la natura.

J. Alabern. A més a més, alguna cosa falla si pensem en la des-salinització.

M. Estrada. Ens hauríem de replantejar, alhora, les pràctiquesagrícoles del nostre país. Realment, ens podem permetre mésregadius?

J. Porta. En el tema de l’ús de l’aigua en agricultura cal tenir encompte que una transformació en regadiu implica un augmentmolt considerable de les produccions i els beneficis econòmicsi, per tant, del benestar dels beneficiaris de la transformació enregadiu. Però no només per a ells, sinó també per a la resta depoblació, ja que s’incrementa la seguretat alimentària.

J. Alabern. Però cal una bona planificació. De fet, un país comel nostre no pot viure només de la regulació existent, perquèaixí, quan deixa de ploure durant quatre mesos treballem sensecoeficient de seguretat d’abastament. A més, en el marc de lasostenibilitat no haurien de ser descartables mesures fiscalsper controlar el consum hídric.

J. Porta. Completament d’acord. En parlar de perímetres dereg sostenibles estem fent esment que, a més de produir i aug-mentar els beneficis a curt i mitjà termini, la qual cosa ha de per-metre viure millor als regants, cal no degradar el recurs sòl, per-què és un recurs natural no renovable a escala humana. Aquíhem d’aprendre del passat. Quan fa més de cent cinquantaanys es van posar en reg les terres regades pels Canals d’Ur-gell, l’arribada de les aigües va crear problemes importants: en-tollaments, malària i salinitzacions. Només l’esforç d’unesquantes generacions millorant els sòls, unes dotacions eleva-des i unes dosis de reg altes han permès assolir la situació ac-tual: produccions elevades i controlar la salinitat tot eliminantl’excés de sals solubles als sòls per rentatge i drenatge. No s’had’oblidar que amb l’aigua de reg s’aporten sempre sals solu-


S’ha d’anar cap a conjunts desolucions i a interconnexions dexarxes. Un país com el nostre no potviure només de la regulació existent,perquè així, quan deixa de plouredurant quatre mesos, treballem sensecoeficient de seguretat d’abastament.

J. ALABERN

“





bles al sòl, i si no es rega en excés respecte a la demanda hídri-ca del cultiu, les sals s’aniran acumulant al sòl, i el perímetre re-gat deixarà de ser sostenible en salinitzar-se a mitjà o llarg ter-mini.

M. Estrada. Entre els reptes hídrics de Catalunya es troba des-envolupar un pla integral global, que tingui en compte tots elssectors. I, entre ells, fixar un pla de manteniment dels cabalsecològics.

J. Porta. En aquest sentit, cal aprendre del passat. A escalamundial hi ha milions d’hectàrees massa salines per produir ren-diments, i cada any més terres esdevenen salines per una malagestió de l’aigua de reg, la qual cosa provoca una acumulacióprogressiva de sals solubles als sòls. Per tant, podem afirmarque els sistemes de regadiu són fràgils, ja que els seus sòls te-nen un risc de salinització elevat si es gestionen amb poca aiguai poca transferència de tecnologia. Per altra banda, la modernit-zació dels regadius no es pot abordar a escala individual, ja queafecta tot un perímetre regat i, a més, per les elevades inversionsque requereix, fa necessària una planificació amb una basecientífica sòlida i ajuts econòmics per poder portar-la a terme.

Quines directrius fonamentals en matèria hídrica hauriade fomentar Catalunya?M. Estrada. Els problemes hídrics de la Mediterrània són moltamplis i són el resultat d’un model econòmic, sociològic, ecolò-gic... Perquè tot està relacionant i cal una aproximació integra-da.

J. Alabern. En aquesta línia, des del punt de vista científic i tec-nològic, hem d’arribar a un model que sigui capaç de superar elmodel geogràfic actual. I no sols Catalunya, sinó que el modelpot anar més ellà, cap a l’euroregió, on estiguin integrats el Segre, l’Ebre, el Roine, intercanvis amb els regadius del canalSegarra-Garrigues, les dessalinitzadores, etc. Insisteixo, la pla-nificació hídrica, en el context actual tan dependent de la políti-ca, és la clau.

M. Estrada. Jo, per la meva especialitat, em decantaré pelmedi natural, per insistir en què s’hauria de garantir un controldels hàbitats i tenir en compte els serveis que proporcionen elsecosistemes. Caldria establir polítiques pesqueres que evites-sin la sobrepesca. Alhora també s’hauria de millorar la qualitatde les aigües costaneres, com estableix la Directiva Marc del’Aigua. La governança ha de millorar. És a dir, cal integrar eco-logia, sociologia i economia.

Els sistemes de regadiu són fràgilsperquè els seus sòls tenen un risc desalinització elevat si es gestionen ambpoca aigua i poca transferència detecnologia.

J. PORTA

“



J. Alabern. Hauríem de ser conscients de la nostra precarietatde recursos. No tenim els rius del nord d’Europa. I la situació espot agreujar amb el canvi climàtic. Necessitem solucions espe-cials i serioses. Més imaginatives. A més, he de recordar quetenim pendent un aspecte econòmico-financer sense resoldre.El repartiment de càrregues econòmiques als usuaris encarano està solucionat.

M. Estrada. D’altra banda, hauríem de demanar a les adminis-tracions que controlen les hidroelèctriques, que recuperessinels cabals ambientals que fan possible el manteniment delsecosistemes fluvials i riberencs.

J. Alabern. Com també, planificar la reutilització de les aigües,tant en l’agricultura com en la indústria, en tot cas cal que lasostenibilitat ambiental també ho sigui econòmica.

J. Porta. Per a mi, una qüestió imprescindible és la informaciócartogràfica de sòls per fer-ho tot respectant les seves fun-cions, les quals depenen de la qualitat que en té cada classe.Cal saber quins sòls hi ha a Catalunya, on són, i de quina quali-

tat. En el moment actual només tenim cartografiat un 15 % delterritori de Catalunya a escala 1:25.000, que correspon als sòlsde major interès agrícola. Però per poder treballar amb un GIScal disposar d’informació de sòls amb recobriment de tot el te-rritori a una escala adequada, i la 1:25.000 ho és. Només d’a-questa manera podrem protegir els millors sòls i no destinar-losa altres usos (segellament, per exemple). En aquest sentit, l’any2005, el CADS, com a òrgan assessor del Govern, va elaborar

Molt més important que el canviclimàtic és ara la pèrdua d’hàbitats.Cal que comencem a posar límits alnostre consum desenfrenat deterritori. L’atenció al litoral és urgentperquè la seva artificialització generaproblemes ambientals, econòmics isocials.

M. ESTRADA

“





per iniciativa pròpia un informe sobre un tema (la protecció desòls) que va considerar d’importància en l’àmbit del desenvolu-pament sostenible. En l’informe podem llegir, entre altres argu-mentacions: “És en aquest context de manca d’informació i decanvis normatius i de planificació on es recomana al Govern i al’Administració de la Generalitat de Catalunya que s’impulsinels treballs d’elaboració de la cartografia detallada de sòls aCatalunya, per tal de poder complir a temps amb el contingutde la futura Directiva de protecció de sòls en marc de la UnióEuropea, i permetre la integració dels aspectes edafològics enels processos de planificació territorial i urbanística”. La crea-ció de l’Institut Geològic de Catalunya (Llei 19/2005, de 27 dedesembre, de creació de l’IGC) ha vingut a resoldre aquestamancança en un horitzó de dotze anys.

I tampoc no podem oblidar l’estrés hídric anunciat pelsmodels de canvi climàtic perquè a l’increment tèrmic glo-bal s’hi afegiria una reducció de precipitacions a laMediterrània.M. Estrada. La disponibilitat d’aigua és vital per a la conservacióde la biodiversitat. Tanmateix, molt més important que el canviclimàtic és ara la pèrdua d’hàbitats. Cal que comencem a posarlímits al nostre consum desenfrenat de territori, a les urbanitza-cions disperses, encara més intensives amb el consum energè-tic, com també replantejar-nos quin tipus de turisme volem i po-dem mantenir. I, en general, la demanda exagerada de recursos,inclòs el nostre sistema productiu. És molt preocupant la situaciódel nostre litoral, el qual patirà en gran mesura els efectes de l’es-calfament global. No només hem ocupat completament la costa,



sinó que l’hem artificialitzada, un fet amb conseqüències dolen-tes de tipus ambiental, econòmic i social. Gairebé cada deu qui-lòmetres hem col·locat un port esportiu, i aquestes infraestructu-res alteren el transport de sorra a la nostra costa, on el correntva de norest a sudoest. Els ports poden actuar també com a cai-xa de ressonància per a la formació de marees roges, que podentenir efectes nocius. La disminució de la descàrrega dels rius disminueix l’efecte fertilitzant que es produeix a la seva desem-bocadura. En el cas de l’Ebre, els embassaments retenen sedi-ments que abans contribuien al manteniment del seu delta.

J. Porta. De vegades escoltem que hi ha qui diu: “aquest any hacanviat el clima”. Per una banda, cal tenir clar que el clima nocanvia d’un any a l’altre, sinó que es tracta de cicles de canvimolt més llargs. Per un altre cantó, cal reconèixer que tenim moltpoca memòria pel que fa al clima que caracteritza una determi-nada zona geogràfica, la nostra. Si analitzem les dades meteo-rològiques de pluges d’un indret qualsevol, per exemple, de la

Conca Dellà, que les tinc a mà, veurem que l’interval de variacióde les pluges al llarg de la sèrie d’anys que va de 1941 a 1993 haestat de 350 mm (1950) a 900 mm (1980). Un 21 % dels anys hiplou menys de 500 mm i un 54 % dels anys més de 600 mm.Aquesta variabilitat interanual és normal a Catalunya. Per altrabanda, què passa amb la variabilitat de les precipitacions al llargde l’any? Doncs que a l’hivern no plou gaire i que tenim dos mà-xims de pluges. A la zona que he posat com a exemple els mà-xims de pluja són al maig i al setembre. Per tant, a l’hora de ferprevisions sobre les disponibilitats probables de recursos hí-drics al llarg de l’any, pot resultar convenient tenir en compteaquests models de distribució de pluges, i ajustar les previsionsa la realitat de cada terreny.

J. Alabern. Evidentment, en la planificació cal tenir en compteels efectes previsibles del canvi climàtic. Però més important,en l’àmbit de la gestió d’aigües, és que hem de superar els ex-cessos d’ideologia. �


L’aposta per l’educació i la participació ciutadana

3.

2002Es compleix una dècada de la celebració de la Cimera de laTerra de Rio de Janeiro de les Nacions Unides, on es va

aprovar el programa Agenda 21, clau per al desenvolupament sostenible i laparticipació en l’àmbit ambiental. El CADS du a terme l’informe sobrel’Estratègia Catalana d’Educació Ambiental.



L’educació ambiental no és la meratransmissió de coneixements, sinó ques’ha de vetllar per una cultura política

participativa i per la capacitació de la ciutadaniaper entendre els problemes i trobar-hi solucions.Així s’expressava el CADS el 2002, al seuinforme sobre l’Estratègia Catalana d’EducacióAmbiental. En aquell moment, la temàticaambiental internacional es concentrava en laCimera de Johannesburg, deu anys després dela de Rio de Janeiro. Aquesta va representar unpunt d’inflexió al vincular medi ambient idesenvolupament. A més, va fixar un programaambiciós, amb línies estratègiques prioritàriesper al segon mil·leni, integrades a nivell mundial,estatal i local. Era l’Agenda 21.

Parlem amb...

Anna Maria GeliRectora de la Universitat de Girona.

Jaume PagèsExrector de la Universitat Politècnica deCatalunya i president d’Universia.

Sebastià SerranoCatedràtic de Lingüística General i Teoria de la Comunicació a laUniversitat de Barcelona.


L’aposta per l’educació i la participació ciutadana | 45

uin és el seu balanç de les directrius fomentades pelCADS a fi d’impulsar l’educació ambiental aCatalunya, alhora que la participació social en l’àm-

bit de la sostenibilitat?Anna Maria Geli. Els diversos documents específics que s’hanrealitzat des del CADS, juntament amb la resta, han implicat unpas important en la promoció de l’educació ambiental i la sensi-bilització en sostenibilitat de Catalunya. Perquè s’han elaborataportacions de base ben orientades i ben documentades ambreferents locals i internacionals. S’ha promogut la reflexió i s’haaconseguit centrar el concepte de sostenibilitat i definir què vo-len dir educació sostenible i educació ambiental. Alhora, s’haavançat en el concepte de participació lligada a la sostenibilitat,

ja que aquesta afecta a tots i, per tant, la implicació de tots és im-prescinble. En aquest sentit va ser molt rellevant, de cara al futur,tant l’informe del CADS de l’Estratègia Catalana d’Educació Am-biental com la seva aprovació per part del Govern.

Sebastià Serrano. Completament d’acord, a més a més dedestacar l’experiència enriquidora, personalment, de formarpart del CADS. En aquests deu anys s’han fet informes brillants ieficaços en tots els àmbits de la sosteniblitat, extraordinaris desdel punt de vista tècnic. S’ha treballat molt bé des d’aquest puntde visió i crec que ara caldria treballar-ne un altre, menys visibleperò fonamental per arribar a la societat, perquè aquest consellassessor té l’esperit no només d’afavorir la reflexió d’experts i

Hem d’assimilar un concepte méspolièdric de la societat i assumirtambé la sostenibilitat social, cultural,econòmica, lingüística, etc.

S. SERRANO

“

Q


membres del Govern, sinó de portar aquestes idees a la ciuta-dania. Els CADS s’ha fet gran i hem de demanar-li que passi auna altra etapa, la d’implementació.

Jaume Pagès. L’impacte institucional del CADS ha estat moltnotable, sobretot perquè els diversos departaments de l’admi-nistració catalana es preocupessin per la sostenibilitat. El seupaper ha resultat més didàctic en els àmbits de govern que dedinamització dels sectors socials.

S. Serrano. D’altra banda, em fa l’efecte que les coses van moltde pressa. Hem vist nèixer els conceptes de sostenibilitat, debiodiversitat, d’ecologia... amb la consegüent incidència meta-bòlica en la nostra natura. Per tant, hem d’assimilar un concep-te més polièdric de la societat i assumir també la sostenibilitatsocial, cultural, econòmica, lingüística, etc.

A. M. Geli. Exacte, considerar el medi natural com a matèriaprimera de la base social.

S. Serrano. Assistim a la degradació simultània del sistema so-cial, cultural i lingüístic. Per exemple, el 90 % de les llengües d’a-quest món, o dos terços, es troben en extinció, perquè disposend’una demografia inferior a 10.000 parlants, mentre que hi ha unadotzena de llengües únicament parlades per una persona. Nosal-tres, que destaquem moltes vegades la vulnerabilitat dels ecosis-temes, també hauríem de tenir en compte aquesta realitat.

A. M. Geli. Aquest fet també representa l’empobriment de lasocietat.

La sostenibilitat, la preservació del medi ambient o la pro-ducció ecològica són una prioritat de caire més social quenormatiu?A. M. Geli. La societat va per davant de les lleis. La legislacióambiental ha crescut darrere de fets, de problemes o qüestionsque calia regular.

S. Serrano. En aquest sentit, cada vegada més, hem de vincu-lar deteriorament ecològic amb un problema moral, a l’ètica.Les lleis, com ara les ambientals, també tenen més sentit quandonen resposta a problemes morals.

A. M. Geli. La nostra experiència a la Universitat de Girona és queen matèria de sostenibilitat no hi ha respostes úniques. Treballemen educació ambiental a través de seminaris titulats ‘Dilemes am-bientals’ i en totes les contestacions trobem pros i contres.

S. Serrano. No són problemes de matemàtiques, amb solucióde verdader o fals...

La nostra societat del consumisme limita l’educació am-biental?J. Pagès. En primer lloc, he de reconèixer que sóc un gran defen-sor de la societat de consum, això sí, deferenciant-la del consu-misme. La societat de consum ha estat un important invent de lahumanitat, la qual ha facilitat molt les coses. Així que, tant de bola mantinguem. Avui trobem coses que no són de primera neces-sitat a un preu accessible. Som molts els que consumim, i moltesles entitats que ho fan possible en diversos àmbits, des d’ali-ments, a transport, roba... tot. La gent que critica el consumisme,normalment, des de dins, sovint s’excedeix perquè vivim infinita-ment millor que en temps anteriors, ja que, de fet, ningú voldriatornar-hi. Encara hi ha moltes societats apartades del consum,amb les quals he conviscut, i he de destacar que hi ha una dife-rència al respecte de quan nosaltres érem petits. Ara coneixen elnostre model de societat a través dels mitjans de comunicació, ino n’hi ha cap que no tingui ganes de ser-hi.

S. Serrano. El consumisme implica una entropia creixent i el dete-riorament de la natura. Però educació ambiental i consumisme nosón incompatibles. Podem anar reconfigurant el consumisme. Defet, de la mateixa manera que anem veient més productes ecolò-gics en els supermercats convencionals, passarà en altres àm-bits. Perquè es donen canvis, per exemple, hem vist com la joven-




Sóc un gran defensor de la societat de consum, però aquestapot portar al vici del consumisme que orienta la vida demoltes persones.

J. PAGÈS

“



tut ha lluitat, i encara ho fa, contra la utilització de pells animals.Som una societat cada vegada més complexa, per tant, cada ve-gada farà una despesa més gran de recursos, i la seva entropiatambé serà més elevada. En conseqüencia, si augmenta en com-plexitat, creixerà en vulnerabilitat i fragilitat.

J. Pagès. Sí, si agafem el cas de la societat de consum, aquestapot portar al vici del consumisme que orienta la vida de moltespersones. Perquè, potser, resulta imprescincible canviar de robaconstantment, o no deixar de comprar allò no necessari. Unapressió que dirigeix la nostra percepció quant al tipus de desen-volupament social. A Catalunya, però, hi ha valors tradicionalsque hauríem de preservar, com ara el treball, l’esforç i l’estalvi.Tant és així, que l’invent de les caixes d’estalvi va sorgir de la nos-tra societat, reflex d’una mentalitat relativament arrelada.

S. Serrano. El consumisme, més que degradació de la natura, téuna clara relació amb la sostenibilitat personal. Està més lligat a lapol·lució informativa, més important que la pluja àcida. Cada vega-da, la canalla mostra més falta d’atenció, hiperactivitat, depressió. Iaquestes coses són resultat de la contaminació informativa, peraixò necessitem i hem d’ensenyar a viure d’una manera sostenible.

A. M. Geli. En aquesta tasca d’aprenentatge es delega cadavegada més en l’escola, quan són les famílies les que hauriende fer-se’n càrrec. L’avantatge de la joventut és que sol ser in-novadora, activa, amb una orientació idealista. Si algú trencaesquemes és la gent jove. I tinc l’esperança que aquesta joven-tut que està ara a la universitat actuï i es preocupi pel medi am-bient. De fet, aquests temes són una prioritat per als nostres es-tudiants.


J. Pagès. Tant és així, que jo no tinc la percepció que la partici-pació social i de la joventut en temes ambientals sigui baixa. Alcontrari, hi ha projectes d’infraestructures el desenvolupamentde les quals està condicionat per l’acció ciutadana.

Quina funció han tingut i tenen les universitats per fomen-tar la cultura sostenible?A. M. Geli. Les universitats, amb els nous plans d’estudis enpreparació, tenen una oportunitat perquè el medi ambient siguiconegut per tots els professionals, independentment de la sevatitulació. És a dir, una aplicació transversal de la sostenibilitat.

J. Pagès. Cada universitat ha de decidir el seu paper. Quan jo erarector de la Universitat Politècnica de Catalunya no es parlava tantde temes ambientals. Però a finals de la dècada dels noranta vam

impulsar una reflexió seriosa al voltant d’aquesta matèria i vam vo-ler implicar-hi el consell social, perquè la importància de la qüestióanava molt més enllà de la matèria acadèmica. L’espoleta que vaprovocar el debat va ser si es considerava raonable formalitzar unsestudis mediambientals específics, a través de la creació d’una ti-tulació, una enginyeria ambiental. Semblava una línia adequada.Però després d’una reflexió de mesos, es va posar de manifest quevalia més la pena i era més raonable una actuació més transversal:impregnar totes les carreres de sostenibilitat i formar tècnics ambsuficients elements de reflexió i coneixements en matèria ambien-tal. Així, aconseguiríem implicar la societat. Pel contrari, i amb unesquema simplificat, semblava que formàvem un grup d’expertscapaços de malmetre el medi ambient i d’altres experts que solu-cionarien allò espatllat. Fruit d’això creàrem el Pla de Medi Am-bient, a fi de desenvolupar una ambientalitzacio curricular. Perexemple, entre altres moltes mesures, la Politècnica, com a normageneral no aprova cap projecte final de carrera si no incorpora unestudi d’impacte ambiental. Després també vam ser pioners en di-posar de la Càtedra Unesco de Sostenibilitat, la qual incidia –i inci-deix– en les relacions internacionals.

A. M. Geli. A més a més, cal destacar l’èxit de demanda delsestudis de Ciències Ambientals.

S. Serrano. El jove se sent atret per la novetat. Fins i tot, pertrencar amb allò establert pels pares. Consideren que ells hanmalmès la natura. Justament hi ha relació amb el medi ambient.En la línia de Pagès, ens calen uns elements d’unió entre disci-plines, però també entre les generacions. Hem estudiat disci-plines separades, però ara avancem cap a una realitat interdici-plinar. Anem cap un món sense fronteres.

A. M. Geli. I així creixem.

S. Serrano. Matèries com la sostenibilitat, compresa transver-salment, permeten passar d’un lloc a un altre sense passaport.


Estem afavorint un tipus d’educacióper viure a la societat industrial, perònosaltres i els nostres fills estemanant a viure l’època postindustrial.Per tant, hem de tenir una concepciófractal de la societat.

S. SERRANO

“



J. Pagès. Des d’Univèrsia també intentem generar un valorafegit en temàtiques amb visió global i en paral·lel a altres ac-tuacions. Els temes ambientals constitueixen uns dels encà-rrecs que tenim de les universitats. Tant pel seu interès, com pelfet que el nostre àmbit d’actuació inclou Iberoamèrica, onabans que el medi ambient –i malgrat la seva rica biodiversitat–hi ha altres qüestions més urgents.

En l’informe del CADS sobre l’Estratègia Catalana d’Edu-cació Ambiental també s’hi apuntava que durant els pro-pers anys, des del Govern, caldria fer un esforç de sensibi-lització en tots els àmbits socials de cara a reforçar el com-promís individual i col·lectiu de la societat.A. M. Geli. Cadascú té la seva part de responsablitat. La Gene-ralitat de Catalunya, a través dels seus departaments, ho és del’educació formal. És la seva obligació. Però crec molt en la im-

plicació personal de ciutadans, mestres, etc. Reconec que sócescèptica respecte de les administracions. Tot no pot dependredel govern, és imprescindible l’impuls de la societat, que totsvulguem seure i parlar-ne.

S. Serrano. Jo també tinc una concepció molt fractal. El governés una part més. Igual que l’escola, a la qual li demanem sem-pre molt. Hem de fer una reconfiguració, i això inclou una novarelació amb la natura. Perquè estem afavorint un tipus d’educa-ció per viure al segle XIX, a la societat industrial, però nosaltres iels nostres fills estem anant a viure l’època postindustrial. I en el2050, les tres quartes parts de les feines actuals ja no existiran.

A. M. Geli. Fa menys de cinquanta anys que ens preocupem dela sostenibilitat. Hem crescut amb una economia que conside-rava eterns els recursos naturals.


S. Serrano. Tant és així, que sectors tan tradicionals com aral’agricultura i la ramaderia han resultat ser els primers insoste-nibles per les seves diverses agressions a la natura.

A. M. Geli. Hem pecat d’ingenus. Pensàvem que l’educacióambiental havia de fer canviar comportaments, però ja ho sa-bem, no és així. Hem de forçar la reacció personal.

Les grans potències mundials ja han designat la sostenibi-litat i l’economia verda com a alternatives viables per afron-tar la crisi...S. Serrano. Beneïda crisi, no per a qui està a l’atur, sinó per a lanatura, perquè es desenvoluparà l’enginy.

A. M. Geli. Necessitem més cultura de l’austeritat. No s’hi valtot. Hem d’aprofitar els recursos, però no balafiar-los ni con-sentir aquesta bogeria de consum, contaminació i capritx. Hem

de treballar amb l’objectiu d’aconseguir una cultura més res-ponsable, austera i on es recuperin valor antics, com deia Pa-gès, entre els quals hi ha l’esforç, perquè la societat actual ten-deix a sobreprotegir les persones.

J. Pagès. Sí, hem d’estar a favor de l’actitud de l’estalvi, i tenirconsciència de la despesa innecessària de recursos naturals.Hem de ser més equànims i intentar consumir menys que lessocietats que ens envolten. Tanmateix, cal ressaltar que Euro-pa és menys consumista que els Estats Units d’Amèrica, on lapoblació no dubta en endeutar-se per mantenir el seu nivell deconsum. A l’Estat espanyol, la preocupació per l’estalvi s’hamaterialitzat en la preocupació per disposar d’una propietatimmobiliària. Potser, però, ens hem equivocat, perquè ara pa-tim les conseqüències de la bombolla de la construcció...

S. Serrano. Haurem d’establir un nou marc de relacions huma-nes amb l’entorn. Per llei. No sabem què vol dir maltractar la na-tura perquè no s’ha lligat la sosteniblitat a la moral. En aquestsentit, pot ser un acte criminal circular a 200 km/h, però encarano ho és una agressió al medi ambient.

A. M. Geli. No hem començat a abraçar arbres, encara. La vin-culació emocional desperta la diversitat de paisatges naturals ales persones, i cada persona té en el seu cap i en el seu cor unesimatges lligades a l’entorn natural de la seva infantesa i joventutque sempre voldria conservar. Això, és un bon mobilitzador so-cial de la participació. Ho veiem en molts casos de plataformessocials i associacions que s’organitzen per a la defensa d’algunpaisatge o en contra de determinades actuacions públiquesque poden malmetre l’entorn.

Com influeixen les noves tecnologies en aquest canvi cul-tural que reclamen?S. Serrano. La nostra cultura ha neutralitzat els instints natu-rals, el nostre cervell ja no està en contacte amb la natura i hemperdut la intel·ligència ecològica i el sentiment de biofília.


En l’àmbit de l’educació ambientalhem pecat d’ingenus, hem de forçarla reacció personal. Mentrestant,l’economia considerava eterns elsrecursos naturals.

A. M. GELI

“



A. M. Geli. Recordo la magnífica experiència i innovació peda-gògica de l’Escola del Bosc, a Montjuïc, dirigida per Rosa Sen-sat des del 1914. Fomentava el contacte amb el medi naturaldurant l’aprenentatge. Va tenir una gran tradició i influència engeneracions posteriors de mestres catalans. Hauríem de po-tenciar, en tots els àmbits, l’eix vertebrador dels coneixementsnaturals, que ajuden a una formació integrada, no dispersa.

S. Serrano. Aquesta experiència connecta amb la idea de frac-talitat. Era la societat d’aleshores, on el contacte amb la naturatambé es manifestava en una profunda tradició excursionista,d’estudi botànic, etc.

J. Pagès. Tanmateix, la meva percepció és d’evolució. El terme“medi ambient” ha quallat entre la gent jove. I, efectivament, han es-tat i són claus les escoles preocupades per l’ecologia. Quan a la Po-litècnica vam iniciar la reflexió ambiental, va resultar molt influent latasca feta pel grup de joves integrats en el Bloc d’Estudiants Inde-pendentistes. Amb idees molt catalanistes, tenien molt d’interèsper construir i millorar les coses amb una especial sensibilitat am-biental.

En aquesta època triomfen més l’individualisme i les xar-xes socials per Internet...A. M. Geli. S’imposa l’aïllament com a persones promogut peraquest tipus de xarxes socials, sobretot, pel que fa als seusefectes en els joves que viuen més pendents de les coneixen-ces virtuals que de les relacions personals. M’horroritza el feno-men conegut i estudiat al Japó, on s’han donat casos de jovesque han estat mesos i anys tancats a casa. Hem d’evitar l’indi-vidualisme tràgic, afavorit pel medi artificial, no natural. I teniren compte que el veritable risc està en aquesta dependència deles relacions virtuals, com una addicció.

S. Serrano. Per posar un exemple de la influència de la tecnologia,les nostres ments no estaven preparades per a la imatge en movi-ment de televisions, cinema o Internet. Els nostres avantpassats ba-llaven, lluitaven... per la qual cosa els nostres cervells, preparats perviure fa desenes de milers d’anys, s’han d’adaptar a un nou repte, elpoder de la imatge en moviment i les imatges en alta definició. Ja hiha casos de persones que han demanat teràpia psicològica desprésde veure una violació en la televisió. I el col·lectiu de psiquiatria ja re-comana que els nens no vegin la televisió mai abans dels tres anys.

Com l’Escola del Bosc de RosaSensat, hauríem de potenciar l’eixvertebrador dels coneixements delmedi natural, que ajuden a unaformació integrada, no dispersa.

A. M. GELI

“


Aquestes dinàmiques tampoc afavoreixen la participaciósocial, fonamental per al desenvolupament sostenible.A. M. Geli. No participar pot resultar més còmode que posar enpràctica el compromís i l’acció. Només es pot estimular mos-trant els resultats de fer un pas endavant.

S. Serrano. Catalunya ha estat, històricament, una societatparticipativa. Però els partits polítics la van apaivagar i neutra-litzar, amb la qual cosa la participació ha quedat reduïda aqüestions molt localitzades, de barri, de temes especialitzats...Perquè els polítics consideren que la participació porta al des-control. És un dèficit de la societat actual a casa nostra.

A. M. Geli. La participació pot ser un estímul quan hi ha problemes.Ho veiem amb el procés europeu de Bolonya. Els estudiants esqueixen ara, però han estat convocats sempre, i ara que les memò-ries dels nous plans d’estudis estan fetes és quan alcen la veu.

El conveni europeu d’Århus també insta les administra-cions a promoure la participació dels ciutadans en la presade decisions. Què n’opinen?S. Serrano. Tal vegada, les administracions argumenten queno hi ha prou pressupost per impulsar aquesta acció.

A. M. Geli. La societat civil no hauria d’esperar la proposta deles administracions, sinó liderar la iniciativa de participació.

J. Pagès. La divisió del treball és positiva i tots no ho poden fer tot.Tanmateix, Catalunya ha estat pionera en conscienciació am-biental i la primera autonomia que va tenir departament de mediambient. A més, el CADS continua sent únic a l’Estat espanyol.Aquesta maduresa de la societat catalana té molt a veure amb al-tres tradicions, com ara l’associacionisme i l’excursionisme. AMadrid, per exemple, hi trobo una consciència social més baixa,es fan projectes sense que l’impacte ambiental sigui criticat demanera natural i amb força, com passa a Catalunya. Podem estarorgullosos del lideratge en sostenibilitat del nostre Govern. I ha de

continuar. Tanmateix, s’ha d’anar alerta en no caure en la inope-rància. El projectes que fan progressar la societat s’han de fer, i lasensibilitat ambiental no pot paralitzar el progrés. Hi ha temps perdebatre i per decidir. La Generalitat té l’encàrrec de la ciutadaniade vetllar pel progrés i l’avenç de la societat, per tant, té una obli-gació d’executar, d’assumir riscos i de prendre decisions polèmi-ques. En cas contrari, la societat corre un gran risc.

Pensen que els mitjans de comunicació convencionalscontribueixen a la transmissió de valors sostenibles i noafavoreixen la participació ciutadana?S. Serrano. En general, no gaire. Se centren més en la degra-dació ambiental o els desastres ecològics. Però la tasca d’a-


Podem estar orgullosos del lideratge ensostenibilitat de Catalunya. I ha decontinuar. Tanmateix, s’ha d’anar alertaen no caure en la inoperància. Elsprojectes que fan progressar la societats’han de fer.

J. PAGÈS

“



portar una bona informació sobre medi ambient, no és ni a dia-ris, ni a ràdios i televisions. Però s’hi està començant.

A. M. Geli. No sé si podem demanar-los més del que estan fent japel medi ambient...

J. Pagès. Els mitjans són molt importants. Constitueixen i creenconsciència social. Però el seu objectiu és vendre diaris i aconse-guir audiència. És a dir, fer negoci. Així que, molt lícitament, pro-mouen allò que més els ajuda en direcció a aquest objectiu. De totamanera, en els últims anys s’ha incrementat en gran mesura la pre-sència de temes ambientals als mitjans, consicients del seu atrac-tiu cap a la ciutadania. En cas contrari, no se’n farien ressò. Enaquest sentit, he de dir, per la meva percepció durant la meva esta-da a Madrid, que hi ha prou diferència entre els mitjans catalans,amb més presència d’aquest tipus de contingut i amb més profun-ditat, que no pas l’interés donat als mitjans de repercussió estatal.

S. Serrano. Sí, els mitjans estan vinculats a empreses amb línieseditorials definides.

A. M. Geli. Hem de tenir clar que són al servei d’una indústria.Els mitjans de comunicació són empreses que estan al serveide la societat, però que tenen un objectiu clarament econòmic,com totes les empreses, i això pot condicionar les línies edito-rials, els temes que tracten i la manera com els tracten. No voldir que no hi hagi objectivitat; tanmateix, allò cert, i tots ho sa-bem, és que els mitjans no són neutres.

J. Pagès. Tanmateix, també és cert que els mitjans creen alar-ma on no cal, quant al medi ambient. Consideren que un temaés mediàtic o notícia de portada per determinades qüestions,

sovint més lligades a l’essència de la comunicació humana queno a la rellevància dels fets. Perquè les persones es troben mésatretes pels fenomens negatius que pels positius. Sóm així, totsplegats. En conseqüència, els mitjans de comunicació no sónrepresentatius del conjunt social. Sembla que reflecteixen unasocietat diferent que no la que, en realitat, tenim.

Els continguts publicitaris tampoc atenen a cap codi èticde respecte al medi natural, com mostren anuncis com araels dels vehicles, malgrat el seu impacte ambiental, perexemple, en emissió de gasos amb efecte d’hivernacle ipol·lució de l’aire.A. M. Geli. Un petit indicador d’avanç és que els vehicles més res-pectuosos amb el medi ambient estan millor vistos, socialment.

S. Serrano. Però hem arribat a una situació de col·lapse. En la pas-sada dècada dels seixanta la informació al món necessitava mésd’una generació per doblar-se’n la quantitat acumulada. Però a fi-nals del segle XX, ja ho feia en poc més de tres anys. I, actualment,cada menys de dos anys, tot i que els continguts científics diposi-tats es doblen gairebé cada cinc anys. L’emergència d’aquestanova societat de la informació, digital i globalitzada de la qual par-lem, que ha multiplicat gairebé per infinit els dipòsits d’unitats infor-matives i els mecanismes de codificació, descodificació i transmis-sió, ens enviarà, cada vegada més sovint, la pluja de vulnerabilitatamb la qual ens hem d’acostumar a conviure. I la informació generaincertesa.

A. M. Geli. I menys seguretat.

S. Serrano. En definitiva, un excès d’informació contribueix a la in-sostenibilitat personal. �


Atenció als riscos naturals i a la contaminació

4.

2003Es publiquen els Principis directors per al desenvolupamentterritorial sostenible del continent europeu, a fi de promoure el

desenvolupament socioeconòmic equilibrat, la millora de la qualitat de vida,la gestió responsable dels recursos i la cohesió social. El CADS incorpora ales seves anàlisis els riscos naturals.



El 2003, el CADS va informar a laGeneralitat de Catalunya sobre el Pla delSistema Logístic i l’Estratègia per al

Desenvolupament Sostenible. Aquest any es vanpublicar els Principis directors per aldesenvolupament territorial sostenible delcontinent europeu, i s’efectuaven els estudisAproximació a la petjada ecològica deCatalunya, i Avaluació de la sostenibilitat delturisme a l’Alt Pirineu i Aran. Però 2003 tambéva ser clau perquè el CADS va assumir una novaàrea d’anàlisi, els riscos naturals, arran de laincorporació de la professora Carmina Virgili i,posteriorment, de Maria Àngels Marquès.Aquest interès va desembocar en el completInforme Riskcat. Els riscos naturals a Catalunya,el qual va veure la llum un lustre després.

Parlem amb...

Maria Àngels MarquèsProfessora de Geomorfologia i de RiscosGeològics i membre del Grup de RiscosNaturals (RiskNat) de la Universitat deBarcelona.

Joan UriachDoctor en Farmàcia, president del GrupUriach i acadèmic emèrit de la ReialAcadèmia de Farmàcia de Catalunya i laReial Acadèmia de Medicina deCatalunya.

Carme Valls-LlobetMetgessa i presidenta del Centred’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS).

Carmina VirgiliProfessora emèrita d’Estratigrafia de laUniversitat Complutense de Madrid,exsecretària d’Estat d’Universitats iRecerca, i directora de la Secció deCiències de la Terra de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.


Atenció als riscos naturals i a la contaminació | 57

arantir la salut pública i prevenir els riscos naturalstambé és sostenibilitat.Joan Uriach. A hores d’ara ja no hem de considerar

solament el medi ambient en si mateix, sinó el binomi mediambient-salut. De fet, la sostenibilitat s’ha de mesurar tambéen termes d’increment dels nivells de salut pública dels ciuta-dans. Pel que fa, per exemple, a la contaminació provinent dela indústria químico-farmacèutica i la seva influència en lasocietat, a Catalunya s’ha avançat moltíssim en termes deprevenció en la fabricació i el control, fruit d’un desplegamentnormatiu molt important, però també en educació de l’empre-sari, la ciutadania, etc.

Carme Valls-Llobet. El tema de la pèrdua de salut com a con-seqüència del deteriorament ambiental també s’incorpora méstard al CADS. El primer document específic de medi ambient isalut a Catalunya publicat pel CADS va ser el Quadern Temàticdel CAPS del 2008.

J. Uriach. Hem de ser responsables i prudents. I un exemple deresposta a aquesta preocupació és el cas dels productes quí-mics, amb l’aparició del nou Reglament REACH a la Unió Euro-pea, el qual regula la seva gestió i pel qual, per a tota nova subs-tància, serà necessari avaluar-ne els riscos per a les persones iel medi ambient, abans de posar-la al mercat. Hem d’insistir enla millora de processos i aspirar a aconseguir millors productestot substituint els tòxics per matèries primeres menys tòxiques imenys contaminants.

Maria Àngels Marquès. Les persones, en general, tenen pocasensibilitat pels fenòmens geològics. No ens donen prou edu-cació al respecte de petits a l’escola, i manca sensibilitat. Lagent, generalment, considera el terra fix i estable. Per tant, vaser fantàstic que C. Virgili, a partir de la seva entrada el 2003, im-pulsés aquest tema al CADS.

Carmina Virgili. La societat té poca consciència sobre els pro-cessos geològics en general i sobre els riscos geològics en par-

Hem de continuar millorant elsprocessos de producció química iaspirar a aconseguir millorsproductes tot substituint els tòxicsper matèries primeres menys tòxiquesi menys contaminants.

J. URIACH

“G



ticular, però recordo que Pere Duran Farell, que fou l’impulsordel CADS i a qui vaig conèixer l’any 1957 quan jo treballava alsPirineus per tal de preparar el Congrés Internacional del Qua-ternari, estava molt interessat per la Geologia.

J. Uriach. A mi també m’agradaria fer un apunt d’homenatge aPere Duran. Era un home molt intel·ligent, un humanista, i teniaclar tant que s’havia de crear el CADS, com que havia de ser unconsell petit amb base científica, més que política.

C. Virgili. Com assenyalava M. À. Marquès, la percepció social ésque el sòl és fix i immutable. Sens dubte, és a causa que la Terra pre-senta modificacions a una escala tan lenta que és gairebé imper-ceptible per als humans. L’Atlàntic, per exemple, s’obre uns dos o tres centímetres cada any, mentre que els Alps s’eleven un centí-metre anualment. Aquests moviments són la manifestació de l’ener-gia interna de la Terra, com ho són també els volcans i els terratrè-mols. Per això, els riscos geològics només es poden predir si s’estu-dia la dinàmica de la Terra i es delimiten els llocs vulnerables. Elsdespreniments, les allaus, les inundacions, etc., no es poden veurecom fets lligats a l’atzar, a miracles o a bruixeries, sinó com a resultatde processos geològics que poden ser estudiats i coneguts.

C. Valls-Llobet. En el mateix sentit, la societat tampoc no està as-sabentada sobre qüestions de salut pública. La informació té do-ble fil: pot crear alarma social i sovint la gent té por a saber. Però ésben cert que les administracions no estan informant del tot clar, ialgunes organitzacions no governamenals sí que ho fan. Per què?Doncs perquè en el moment que s’informa s’han de garantir lesmesures de prevenció, i hi ha moltes mancances. En aquest punt,i davant el bombardeig d’interessos privats i públics, he de desta-car que el nou web del CADS aporta informació concreta de saluti medi ambient. Mesures quotidianes que la societat civil pot dur aterme per minimitzar l’impacte ambiental. Cal recordar que la res-ponsabilitat de la cura del medi ambient i la salut és corresponsa-bilitat de l’Administració i de l’individu. Per tant, s’ha de socialitzarla informació. I el CADS té un paper fonamental en aquesta via.

Com és de vulnerable Catalunya davant els riscos naturals?M. À. Marquès. La qüestió és com està de preparada Catalun-ya davant aquests riscos i, per aquest motiu, el CADS va enca-rregar l’informe Riskcat, acabat el 2008. Per tal de mitigar el riscs’han d’analitzar les fortaleses i les oportunitats, les febleses iels reptes tant a nivell de coneixement científic com de gestió.En aquest document es tracten els fenòmens, com ara inunda-

Els despreniments, les allaus o lesinundacions no es poden veure comfets lligats a l’atzar. Podem entendreel model dels processos geològicsque els causen i actuar enconseqüència a fi de protegir lapoblació.

C. VIRGILI

“



La cura del medi ambient i la salut és corresponsabilitat del’Administració i de l’individu. Per tant, s’ha de socialitzar lainformació. I el CADS té un paper fonamental en aquestafunció.

C. VALLS

“



cions o allaus, que tenen una relació directa amb el territori. Elrisc en funció de la perillositat del fenomen (gravetat i freqüèn-cia), l’exposició i la vulnerabilitat (el dany, el cost). El coneixe-ment permet una bona gestió i la disminució del risc.

C. Virgili. Va ser molt rellevant l’estudi jurídic sobre riscos natu-rals. Penso que l’informe Riskcat pot ser molt útil per al futur dela planificació territorial de Catalunya.

M. À. Marquès. Dins l’informe, la incorporació de l’advocatEduard de Ribot va fer possible la realització d’un bon buidatgede les lleis relatives als riscos, procedents de legislacions diver-ses, l’europea, l’estatal, l’autonòmica, les locals... a fi d’obtenirun document únic. Ara, amb l’informe RiskCat, a Catalunya te-nim molta feina feta, millor que a altres llocs. La informació és adisposició del Govern i ara cal un compromís polític per avançar.

C. Virgili. Sí, perquè un aspecte diferent a l’estudi tècnic queofereix unes dades i planteja uns problemes, és l’ acció del Go-vern que pot obligar a unes determinades actuacions. Durantmolt de temps, s’han permés obres públiques i planejaments ur-banístics que han ignorat els riscos naturals, com per exemple,no tenir en compte les crescudes dels rius al permetre construiren les lleres o les planes d’inundació. La creació de l’Institut Ge-ològic de Catalunya el 2005 i la nova llei d’Obres Públiquesaprovada pel Parlament l’any 2007 representen un canvi d’acti-tud de la nostra Administració extraordinàriament positiu.

M. À. Marquès. A més a més, per moltes obres de defensa quees facin, el risc zero no existeix. Qualsevol obra de defensa arri-ba fins a un grau determinat de protecció. Aleshores, quin riscvolem assumir? També hem de tenir en compte l’home com a

agent actiu, ja que pot actuar com a factor impulsor o desenca-denant de fenòmens. Per exemple, si treiem arbres de la mun-tanya, l’aigua baixarà més ràpid, es dificultarà la recàrrega delsaqüífers, el cabal punta serà més gran, i s’agreujaran les inun-dacions, entres altres fenòmens.

C. Virgili. També, quan s’avança en la cimentació de territori, esdificulta la infiltració dels cabals d’aigua superficial i es trencal’equilibri territorial i ambiental. Per això és molt important ques’arribi a acords de la Generalitat i dels ajuntaments per evitarurbanitzar en zones que tenen aquests perills, perquè resultamolt pitjor actuar a posteriori.

M. À. Marquès. La Generalitat de Catalunya ha d’assumiraquest repte i ser-ne conscient. Per exemple, hauria de crear lafigura d’un comissionat per prioritzar, coordinar i crear siner-gies entre els diferents temes i organismes vinculats als riscosnaturals. Seria ideal que el control i la minimització dels riscosfossin una prioritat al nostre país, i es recollís sense fissures enla normativa autonòmica. Alhora, necessitem que l’Administra-ció i els científics es complementin constantment.

J. Uriach. Hi estic d’acord, és bàsica la formació de la gent. Elsentit comú. Les autoritats s’haurien d’imbricar més per evitarl’expansió urbana que creix en forma de taca d’oli, com deiaDuran Farell. En temes de salut farmacològica, Catalunya estàmés equilibrada i, també més avançada que Espanya.

El coneixement de les entranyes del territori resulta imprescin-dible per a indrets que, en principi, no percebem amb riscos.C. Virgili. Coneixem molt menys el subsòl de Barcelona delque es coneix el de París, i aquest coneixement és imprescindi-

L’urbanisme ha ignorat moltes vegades les característiquesdel subsòl sobre el qual es construeix i la susceptibilitat alsriscos naturals.

C. VIRGILI

“



ble per actuar sobre el territori. Un estudi geològic i geotècnicadequat fet abans de començar les obres evitaria successoscom l’enfonsament del Carmel.

M. À. Marquès. No hem d’oblidar que, potser, no sabem quantornarà a passar-hi el riu, però sí per on, d’aquí la importànciade l’ordenació del territori. Hi ha una diferència entre païsospobres i rics. Als indrets en vies de desenvolupament s’ocu-pen espais exposats a risc per necessitat, no tenen elecció,però nosaltres urbanitzem terrenys amb bones vistes, sensetenir en compte les esllavisades o les allaus. Hi ha una granirresponsabilitat social en el fet de no interessar-se per aques-tes qüestions.

C. Virgili. Andorra és un bon exemple de com s’ha d’actuar, tot ique cal recordar els disbarats que van fer-s’hi al començamentdel desenvolupament turístic. Ara té un estudi de riscos modèlic.

M. À. Marquès. Sí, Andorra ja ha superat la fase de diagnòstic enalguns fenòmens i ara ja es troba en l’etapa de zonificació regla-mentària. A Catalunya hi ha mancances en aquest sentit, i tam-poc no hi ha un inventari dels fenòmens i dels danys. Per tant,caldria una base de dades completa de tots els riscos.

C. Virgili. El cas del litoral és un bon exemple de com la interven-ció humana pot agreujar els riscos naturals com ara l’erosió lito-ral. Perquè l’aportació de sorres i la construcció d’espigons,com es fa moltes vegades, no sols no són la solució, sinó queperjudiquen més encara la costa.

M. À. Marquès. El problema és que la costa no s’ha agafat comun tot global. Cada acció té un valor i un contravalor. Les escu-lleres i els espigons l’única cosa que fan és traslladar el proble-ma. I es produeix l’efecte dominó. A més, arrosseguem una granmancança: disposem de pocs plans d’actuació municipal perafrontar els desastres. Mentre que, com he comentat al principi,la prevenció hauria de començar a les escoles.

La Generalitat de Catalunya hauria decrear la figura d’un comissionat perprioritzar, coordinar i crear sinergiesentre els diferents temes i elsorganismes vinculats amb els riscosnaturals amb una legislació sensefissures.

M. À. MARQUÈS

“




Sovint els riscos geològics s’identifiquen amb el canvi cli-màtic, un fenomen amb greus conseqüències sobre lasalut humana…C. Virgili. El clima ha canviat sempre al llarg de la història de laTerra, per causes terrestres, com per exemple grans erupcionsvolcàniques, o extraterrestres, com ara variacions de l’activitatsolar. Una altra cosa és la influència antròpica en aquests can-vis, que és el que ara ens preocupa.

M. À. Marquès. Però el canvi climàtic sí que afecta els riscosnaturals i pot agreujar-los. Depèn de l’escala dels efectes pro-vocats per l’escalfament global.

C. Valls-Llobet. En el cas de la salut, molt diferent a l’exposatfins ara, l’escalfament global retalla esperança de vida, incre-menta la mortalitat prematura, sobretot de la gent gran i més fe-ble. Per exemple, creix la presència d’alguns tipus de bacterisperquè es facilita la seva proliferació en granges, on es produei-xen salmonelosis i altres infeccions. El canvi climàtic tambéaugmenta les malalties virals perquè els virus poden veureafectat el seu ritme de creixement.

Cada vegada és més palés el deteriorament de la qualitatde vida i la salut provocat per la contaminació. Quines sónles prioritats a Catalunya?C. Valls-Llobet. El reptes en salut i medi ambient de Catalunyasón, entre altres, la prevenció a exposicions químiques, sobretot,a Tarragona, la reducció d’ús de pesticides a l’agricultura, la con-taminació de l’aire a les ciutats, per pol·lució de partícules vincu-lades a la combustió dels vehicles. S’hauria d’haver explicat mi-llor la mesura de reduir a 80 Km/h la circulació a la corona metro-politana de Barcelona, perquè cal que la societat conegui larelació entre la qualitat de l’aire i les dolències cardiovasculars.

J. Uriach. Aquesta major sensibilització envers els problemesderivats de la contaminació ambiental sobre la salut, es veu re-forçada, els darrers anys, perquè existeix més informació aldisposar de tècniques de detecció molt més sofisticades quefan aparèixer contaminants que abans no es detectaven, peròque ja hi eren presents.

C. Valls-Llobet. I, per últim, abordar la contaminació laboral,als llocs de treball. Segurament té a veure amb moltes de lesmalalties emergents. És el cas de la fibromiàlgia o la fatiga crò-nica, l’augment de les quals es va detectar el 1997, relacionatamb exposicions laborals com ara els insecticides, els dissol-vents, els subproductes de la gasolina... Així, de forma insidio-sa i lenta, els contaminants es van introduint en el cos humà.Per tant, són difícils de diagnosticar i de relacionar amb l’ex-posició prèvia a determinats productes. Manquen, doncs, unarecerca específica sobre l’efecte dels tòxics ambientals en lasalut, i una ciència més sistematitzada que ens permeti ferdocència i donar una informació adequada als professionalssanitaris que després han d’atendre la ciutadania.

J. Uriach. Sí, seran necessaris molts estudis per determinar elsefectes sobre la salut, especialment a llarg termini, de moltscontaminants químics, sobretot, a molt petites dosis. Tot i això,respecte als productes químics, tots hem de ser conscients de


Potser no sabem quan tornarà apassar un riu, però si per on. Hi hadiferències entre països pobres i rics.Als primers s’ocupen espais pernecessitat, no tenen elecció, perònosaltres urbanitzem terrenys ambbones vistes sense tenir en compteels perills. Hi ha una granirresponsabilitat social.

M. À. MARQUÈS

“



la seva importància i contribució al progrés i benestar social.Per tant, tots n’hem de fer un ús responsable i racional, sensecaure en postures radicals i utòpiques.

C. Valls-Llobet. Les conseqüències de la contaminació poden sermolt diverses: la pol·lució té la capacitat d’afectar la salut reproduc-tiva i el desenvolupament dels fetus, el cicle menstrual o causar in-fertilitat de dones i homes, induir processos autoimmunes i de fati-ga crònica, hipersensibilitat química, disruptors endocrins o, a llargtermini, provocar diversos tipus de càncer, entre molts altres. És untema complex i tractat en profunditat per la literatura científica.

J. Uriach. He d’afegir que de la contaminació no només en sónresponsables les activitats industrials, sinó també tots els ciu-

tadans. La indústria ha fet un esforç important per adaptar-se ala normativa ambiental desenvolupada en molt poc de temps,especialment a Catalunya, a més de continuats esforços deprevenció i reducció de la pol·lució.

En quines línies de futur s’hauria d’actuar?C. Valls-Llobet. És bàsic que s’obrin fòrums de debat perquèalgú ha de desfer el vel de la manipulació, alhora que fer confluirel desenvolupament sostenible amb la salut pública. Catalunyaha d’avançar en aquesta línia. A més, limitar l’ús d’insecticides,garantir la salut veterinària a través del control dels pinsos, con-trolar fonts de residus com ara els purins o els nitrats. En aquestsentit, l’informe del CADS sobre purins va tenir un impacte im-portant sobre el sector, i va ser ben acollit perquè era un docu-



ment que no carregava de culpes ningú. Per la seva banda, l’A-gència Catalana de l’Aigua també ha abordat la contaminacióper nitrats dels aqüífers, i es recupera l’aigua potable en moltspobles. I ens hem de plantejar la utilització de plàstics o respon-sabilitzar-nos de l’aposta per l’energia nuclear. Però una de lesclaus, com anunciava al principi, és poder comptar amb lacol·laboracio de la ciutadania, de la seva implicació, i arribar apactes perquè participi en el progrés cap a la sostenibilitat.

El canvi de model té una afecció econòmica evident.C. Valls-Llobet. Qualsevol producte que contamina l’aigua,l’aire o els aliments incidirà sobre la salut de les persones. L’Ins-titut Municipal de Salut Pública (IMSP) ha investigat la relacióentre la contaminació atmosfèrica i les malalties cardiovascu-

lars. Però hem de tenir clar que hem de produir allò que siguicompatible amb els éssers humans. Ens interessa, conviureamb isòtops radioactius? De fet, hem demanat un estudi mésconcret sobre la incidència i prevalència del càncer a Tarrago-na. A més, els riscos no sols estan en els processos industrials,el vessament d’aigües, etc, també en la producció d’alimentsindustrials, on es fa ús d’hormones, etc.

Algun consell sobre alimentació saludable i, alhora, sos-tenible?J. Uriach. Jo aconsellaria que la gent tingués més consciènciasobre la toxicitat en general de tot allò que consumeix, alhoraque una major mesura en la ingesta de medicaments.

De foma insidiosa i lenta, moltscontaminants es van introduint en elcos humà. Per tant, són difícils dediagnosticar. Manquen, doncs, unarecerca específica sobre l’efecte delstòxics ambientals i una ciència méssistematitzada.

C. VALLS

“



C. Valls-Llobet. Dos. En primer lloc, hem d’assegurar-nos queels productes ens arriben sans, amb nivells baixos de contami-nants. És una qüestió de responsabiltiat pública i de vigilànciaagrícola, veterinària, etc. Per això és bàsic el desplegament del’Agència Catalana de Salut Pública. D’altra banda, practicar

un consum responsable, és a dir, diversificar aliments, menjarregularment verdures, fruita, llegums, etc. A les escoles s’estàfent una bona feina en aquest sentit. I recuperar la cultura fami-liar de la dieta mediterrània, com una base de la convivència i elbenestar. �

Els productes químics han contribuït al progrés i al benestarsocial. Per tant, tots n’hem de fer un ús responsable iracional, evitant danys ambientals i sense caure en posturesradicals i utòpiques.

J. URIACH

“


L’impuls de la governança sostenible

5.

2004La ciutat de Barcelona acull el Fòrum Universal de lesCultures, els eixos del qual eren la diversitat cultural, la

sostenibilitat i la pau mundial. El CADS participa en la revisió de l’Estratègiade Desenvolupament Sostenible de la Unió Europea i s’integra en la xarxaeuropea de consells assessors.



Institutions for Sustainable Development vaser un seminari organitzat pel CADS il’Institut Internacional de Governabilitat de

Catalunya celebrat el 2004, una trobadad’experts sobre la contribució de les institucionsa un model de desenvolupament méssostenible. Des de mitjans de 2004, el CADS ésmembre de ple dret de la xarxa EuropeanEnvironment and Sustainable DevelopmentAdvisory Councils (EEAC) i participa, a travésdel seu coordinador tècnic, en els quatre grupsde treball següents: DesenvolupamentSostenible, Agricultura, Biodiversitat i Medi Marí.Entre els informes elaborats aquest any s’hitroben el de l’Avantprojecte de Llei de protecciói gestió del paisatge de Catalunya i el del’Avantprojecte de Llei de modificació de la Lleid’Urbanisme.

Parlem amb...

Ramon ArribasDirector del CADS. Geògraf i demògraf.Exregidor de Medi Ambient iSostenibilitat de l’Ajuntament deTerrassa.

Eugeni GayMagistrat del Tribunal Constitucional iexpresident del Consell General del’Advocacia.

Isabel PontSecretària General de la UniversitatAutònoma de Barcelona, professora dedret administratiu, i exassessora del Portde Barcelona.


L’impuls de la governança sostenible | 69

ón les nostres lleis suficients per afrontar els reptesambientals, socials i d’interculturalitat creixent aCatalunya?

Eugeni Gay. Totes aquestes qüestions problemàtiques tenendues característiques en comú. Les causes que han estat a l’ori-gen d’aquestes s’han originat molt lentament, amb el decurs deltemps, però la magnitud dels problemes que comporten s’ha vi-sualitzat en un temps molt breu. A més a més, en coneixem unanova faceta pràcticament de forma diària. Per exemple, en un pe-ríode de temps molt curt, Espanya ha passat d’ésser un país d’emigració a un país d’immigrants. Aquesta ona d’immigració haestat massiva i s’ha caracteritzat perquè els immigrants no proce-deixen només de països amb característiques culturals, de llen-

A Catalunya ens avancem a l’Estat enl’aplicació de la normativa europea ihem estat innovadors en matèriaambiental, però no s’ha fet encara unintent de sistematització de tota lalegislació que afecta el medi ambient.

I. PONT

“ S



gua o religió semblants a les nostres, sinó que, pel contrari, junta-ment amb la immigració d’aquest tipus (població llatinoamerica-na i/o filipina), ens trobem amb un flux important de personesprocedents de molts països allunyats històricament i cultural delnostre (immigració magrebí, subsahariana o asiàtica). Pel que faa la diversitat de problemes que plantegen, cal dir que, a mésdels socials, econòmics… que comporta la immigració, tant aescala nacional com local, el fenomen migratori té altres dimen-sions com ara el tràfic de persones o la pròpia immigració il·legal.I, d’altra banda, aquestes qüestions són globals, tot i que a cadaEstat es plantegen de forma diferent. Certament, per reprendrel’exemple anterior, els fluxos migratoris plantegen problemesmolt diferents en els estats d’origen, de trànsit o d’arribada.

Ramon Arribas. Les lleis s’han d’adequar a realitat social. Peròen una societat que canvia tan ràpidament com la nostra, amb no-ves opinions, nous valors, nous fets socials, la renovació del marcjurídic mai és suficient. El fet que la sostenibilitat s’hagués quedatfora d’aquesta actualització va fer que, en un curt període, s’avan-cés molta feina, perquè és una qüestió cada cop més central.

E. Gay. En conseqüència, el legislador s’enfronta a situacionsnoves, respecte de les quals la resposta legislativa clàssica és

Davant la descentralització decompetències, la correcta aplicacióde les normes precisarà laconformació d’òrgans plurals desupervisió, integrats per representatsde totes les adminsitracions i perrepresentats de la societat civil.

E. GAY

“



insuficient i inadequada. Per retornar un cop més a l’exempleanterior: els tres cercles de reconeixement de drets –drets de ladignitat, drets econòmics i drets polítics– que regulava el reco-neixement de drets dels estrangers fins a la total aculturacióque coincidia amb l’atorgament de la nacionalitat. Es tracta deqüestions que requereixen una resposta ràpida, donada la in-tensitat de les qüestions socials que plantegen, i en tots els ni-vells de presa de decisions (administració local, autonòmica,estatal); que no permeten una resposta exclusivament interna,és a dir, adoptada a escala nacional, sinó comú o internacional;ni purament política, en el sentit que en la seva adopció han departicipar-hi també els agents socials, per ser ells els autènticsconcitadors de l’abast social del nou fenomen.

Isabel Pont. En el context de les autonomies, Catalunya estàmolt ben posicionada pel que fa a normativa, encara que sem-pre hi ha aspectes que poden millorar, i treiem bona nota en l’a-plicació de normes impulsades per la Unió Europea. De fet,apliquem la normativa comunitària, sovint, abans que la trans-posi formalment l’Estat. Un exemple és la Llei de la IntervencióIntegral de l’Administració Ambiental, de 1998, amb la qual Ca-talunya va esdevenir una de les primeres regions d’Europa enincorporar a la seva legislació els preceptes de la Directiva

aprovada dos anys abans sobre prevenció i control integrats dela contaminació (IPPC). Un altre exemple és l’avaluació am-biental de plans i programes. Alhora, hem estat innovadors enlegislar sobre algunes temàtiques com ara la contaminació lu-mínica o fer propostes relatives a la pol·lució odorífera. Malgrataixò, a l’altre cantó, hem de reconèixer que no s’ha fet encaraun intent de sistematització de tota la legislació que afecta elmedi ambient, a fi d’aconseguir un corpus més coherent i unmillor coneixement per part dels seus destinataris. I, també, calfer avui més esforços per mantenir el lideratge normatiu i asso-lir un bon nivell de participació pública.

E. Gay. La nova normativa, quant a aquests aspectes diversos,cal que sigui senzilla –no prolixa– en els seus continguts, perpermetre’n l’aplicació en els diferents nivells en els quals calactuar. Aquesta ha de sustentar-se en l’afirmació d’uns princi-pis clars i ferms (per exemple, principi de precaució) que siguinfàcilment comprensibles per tots els operadors jurídics.

I. Pont. També queda molt per fer en l’àmbit de l’educació jurídi-ca ambiental. Les normes les coneixen únicament els destinata-ris sectorials. A més, socialment, també és més notòria la sevapart més repressiva: el delicte ambiental. D’altra banda, la man-

La distribució de les competènciesambientals actual s’ha d’entendrecom una tasca d’enginyeria jurídica,perquè no és fàcil ni per a lesadministracions ni per als ciutadans.

I. PONT

“





cança de suficients recursos humans i econòmics destriats pera la correcta implementació d’aquestes normes –encara depe-nen molt del voluntarisme d’algunes administracions– dificultala seva aplicació i fa menys creïble, per als destinataris, aquestesforç en temes jurídics. Així, en conclusió, tenim un conjuntnormatiu molt modern, però, quan aprovem una norma, neces-sitaríem recursos adequats perquè es pugui aplicar.

Com es pot millorar la coordinació entre departamentsd’una mateixa administració, i entre diferents administra-cions a Catalunya, en un marc d’expansió administrativacom ara la recuperació de vegueries, la descentralitzacióde competències, el nous òrgans de temàtica transversal?R. Arribas. D’entrada, pot semblar contradictori... Podem pensarque, amb més descentralització, creixen els problemes per laconcurrència entre administracions, la qual, alhora, podria portara un sistema més feixuc i amb facilitat per introduir-hi elementsd’opacitat. Però el principi de subsidiarietat és fonamental. Da-vant de les noves realitats haurem d’aplicar jocs d’escales i trans-versalitat. El canvi climàtic és paradigmàtic, ja que il·lustra les es-cales, i respon a aquest concepte nou anomenat ‘glocal’, perquèés mundial, global, però també local, podem afrontar-lo amb es-tratègies de mitigació i adaptació a la nostra llar. I al mateix tempstambé requereix una gran transversalitat: afecta les polítiques de

medi ambient, energia, planificació industrial, mobilitat, etc. Sen-se oblidar l’educació, clau per al canvi d’hàbits. La constitució perpart de la Generalitat de Catalunya de la Comissió Interdeparta-mental de Canvi Climàtic mostra tant el compromís davant elsreptes com la voluntat de transversalitat del Govern del país.

E. Gay. Per a una correcta aplicació de les normes, l’element essen-cial de les quals consistirà en la formulació d’uns principis i regles,es precisarà la conformació d’òrgans plurals de supervisió de l’apli-cació normativa. Aquests òrgans han de estar integrats per repre-sentants de totes les administracions i per representants de la so-cietat civil (col·legis professionals, món empresarial, sindicats,ONG, experts, agents socials…). La seva funció és recopilar, pro-cessar i prendre en consideració les informacions que els aportinels aplicadors de la normativa i, amb aquesta informació, emetre in-formes que permetin l’orientació en una primera instància als desti-nataris de la norma i, en una segona instància, al legislador que facifront a una eventual reforma de la llei. Aquests informes, tot i que notinguin caràcter vinculant, representen una regla formal que esta-bleix paràmetres d’actuació per a tots els actors del sistema.

I. Pont. En aquest sentit, és rellevant assenyalar, com ha avan-çat Arribas, que la sostenibilitat no es pot impulsar des d’un soldepartament. Ha d’anar de la mà de la col·laboració interdepar-

El repte de la sostenibilitat, doncs, passa per la governança. Ino és gens impossible: durant la primavera del 2008 vamcomprovar una autèntica revolució ciutadana a Catalunya jaque la comprensió de la situació de sequera va portar a unareducció importantíssima del consum d’aigua. Per tant,podríem aplicar-ho al model de mobilitat, la demandaenergètica, etc.

R. ARRIBAS

“



tamental. Hem de trencar la visió monolítica amb què tradicional-ment es treballa en les administracions públiques. Cal treballarmés transversalment en equip, i des d’un bon principi, quan esdissenyen els objectius i es generen les idees. Això propiciaràuna adopció més correcta i ràpida de les decisions estratègiquesi evitarà argumentacions en el sentit que les exigències ambien-tals i sostenibilistes provoquen sempre endarreriments. Quant ala descentralització administrativa existent, la distribució de lescompetències ambientals actual s’ha d’entendre com una tascad’enginyeria jurídica, perquè no és fàcil de comprendre ni de co-municar als nostres ciutadans. En aquest sentit, la introducció deles vegueries fomentaria una proximitat a la població, peròaquest nou element territorial requereix molta reflexió i una diag-nosi acurada sobre el que es vol, eines, competències, etc.

La publicació de l’Estratègia de Desenvolupament Sosteniblea l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, el 2007, constitueix unpas endavant cap a la superació de la distribució administra-tiva territorial actual?R. Arribas. Ha estat molt important haver realitzat i publicat aquestestudi des del CADS. És una reflexió, amb l’horitzó del demà, sobrela gestió de l’avui i la governança. Parlem d’una realitat territorialque no existeix administrativament: l’euroregió Pirineus-Mediterrà-nia, amb espais i realitats comunes. Per aquest motiu, vam consi-derar que era convenient que disposés d’una estratègia sosteniblede futur, en el marc de la Unió Europea, d’aplicació concreta.

Perquè, els desafiaments de la sostenibilitat a Catalunya,passen per afrontar els desafiaments de la governança?E. Gay. Sí, en el sentit que per fer front a aquests reptes cal teniruna visió de conjunt dels problemes i, sens dubte, la governan-ça (millor estructuració del sistema de regles formals i informalsque estableixen pautes d’interacció entre els actors implicats enel procés de presa de decisions) és un tema capital.

R. Arribas. Efectivament, la governança és clau. Tot i que, enaquests moments, tenim reptes tan grans i evidents. Tornem al

Es important que la governanças’estengui a tot el procés de presa dedecisions i arribi no només a la faseascendent, de producció normativa,sinó també a la descendent,d’aplicació de la norma.

E. GAY

“


cas de l’escalfament global i a l’adaptació a l’efecte de l’ascensdel nivell de la Mediterrània. Recentment s’han presentat lesmesures per salvaguardar el delta de l’Ebre, entre les quals hi haun seguit d’intervencions toves: creació de dunes, aiguamolls,etc; i d’altres de més dures: construcció de dics, canvi o trasllatd’activitats... Aquestes normes impliquen reptes en elles matei-xes, tenen molta entitat, però només són assumibles si aquestprocés d’adopció de sostenibilitat, amb un sistema econòmicdiferenciat, va acompanyat d’una nova manera de governanr-nos. Cal la governança perquè dóna molt de poder a la ciutada-nia. Es podrà avançar en aquesta línia de manera eficient si elciutadans s’hi impliquen. Per tant, hem d’apostar pel procés decompartir decisions conjuntament, la qual cosa també desem-bocarà en situacions més senzilles i de resolució més barata. Elrepte de la sostenibilitat, doncs, passa per la governança. I no ésgens impossible: durant la primavera del 2008 vam comprovaruna autèntica revolució ciutadana a Catalunya ja que la com-prensió de la situació de sequera va portar a una reducció im-portantíssima del consum d’aigua. Per tant, podríem aplicar-hoal model de mobilitat, la demanda energètica, etc.

I. Pont. La ciutadania es veu veu llunyana de la sostenibilitat,bombardejada pel consumisme des dels mitjans de comunica-ció, com també allunyada de l’àmbit de decisió on es prenen ion són aplicades perspectives sostenibilistes. Cal emfatitzaraquells comportaments individuals i de les entitats que podrienser extrapolables perquè es considerin adequats. En aquestsentit, hauríem de posar de relleu les experiències exitoses queestan duent-se a terme des de les entitats públiques i privades.Per exemple, per a l’Autoritat Portuària de Barcelona fa moltsanys que el medi ambient ja no és un fet anecdòtic ni un obsta-cle de progrés. La declaració d’impacte ambiental que ha pos-sibilitat l’ampliació portuària va crear, l’any 2000, una comissiómixta on participen totes les administracions públiques inte-ressades i que fa el seguiment tot comprovant que es complei-xen les condicions ambientals exigides. Cal visualitzar i seguiramb experiències com aquestes, tan participatives, a més de

fomentar una major implicació social. A cop de publicació en elDiari Oficial de la Generalitat de Catalunya, no es canvia res.

E. Gay. Des de la meva consideració, és important que la go-vernança s’estengui a tot el procés de presa de decisions i arri-bi, no només a la fase ascendent –de producció normativa–,sinó també a la fase descendent o d’aplicació de la norma, ambel doble objectiu d’orientar la acció dels aplicadors de la normai de recopilar informació per a una millora constant d’aquesta. Amés a més, cal que la normativa s’expressi en forma de princi-pis i regles. Juntament amb aquests, caldrà reglamentar lesqüestions tècniques (en legislació ambiental, per exemple) laqual cosa es pot fer mitjançant annexos i protocols aprovats pellegislador en el cas de disposicions generals, o dels informesaprovats pels òrgans de supervisió per als aspectes sectorials.

R. Arribas. Ens podem preguntar què cal que passi perquè esprodueixin canvis com el de la davallada de la demada d’aigua.Hem d’esperar l’alarma i els indicadors de situació límit? No,perquè s’ha demostrat que l’únic desenvolupament avui possi-ble és el sostenible. Créixer sense plantejar-nos-els ens ha por-tat al desastre. Hem de saber combinar propostes que generenoportunitat, perquè la gent comprovi millores de qualitat devida i protagonisme en l’àmbit de la decisió, on hi vegin els seusvalors i objectius. En conseqüència, tindrem una societat com-promesa i, alhora, sostenible. Molts catalans han mostrat unaactitud modèlica, només cal impulsar-la amb educació, peracabar amb valors com ara l’excés o l’especulació, que van encontra de la sostenibilitat. I, al mateix temps, disposar d’unaacció de poder, de govern, també modèlica.

Quina ha estat l’aportació del CADS en aquest sentit,durant la darrera dècada?I. Pont. El CADS no ha estat promotor de noves normes, perquèdintre de les seves funcions originàries no es troba aquesta. Laseva tasca és, fonamentalment assessora: realitza informes novinculants, és a dir, el resultat dels quals hauria de servir per a




una reflexió per al seu destinatari, però que no ha de ser assumitnecessàriament pel Govern. El CADS, però, sí que ha obtingutun gran èxit a l’hora d’incorporar idees de sostenibilitat, buscarcamins per compatibilitzar els conflictes socioeconòmics ambel medi ambient. La seva tasca teòrica ha estat molt inequívoca,cosa molt meritòria, perquè ha promogut la integració ambientalen tot tipus de normes, de plans i programes.

R. Arribas. Una de les funcions del CADS és assessorar plans inormatives. Ha contribuït de manera directa a l’acció de governen l’elaboració de lleis mitjançant informes que han integrat lasostenibilitat. Darrerament no podem informar de tot, ja no en-trem en algunes escales, per l’enorme volum de treball que im-plicaria. Des del CADS s’ha contribuït en diverses línies. Perexemple, hem aconseguit que les avaluacions ambientals esrealitzin en paral·lel, és a dir, que no fossin un tràmit a posteriori,com era al principi. També ha impregnat una visió més transver-sal de la sostenibilitat, en definitiva, una visió més global en to-tes les escales. En últim terme, el CADS ha contribuït en granmesura a la democratització, en el sentit d’aproximar la soste-nibilitat a la població, de donar protagonisme a la ciutadania, unfet que implica la participació en els processos de gestió de larealitat. Les lleis han de garantir aquesta participació de la ciu-tadania en tot tipus d’iniciatives com ara plans territorials, pla-nejaments, implantació d’energia eòlica...

I. Pont. És cert que, al principi, es treballava a cop de sol·licitud,cas a cas, i això feia difícil dur a terme una reflexió més global.Però crec que ha estat molt important el fet d’haver aglutinat,en forma de doctrina del CADS, tot allò que hem dit de cadas-cun dels temes. Ara coneixem millor, podem explicar de mane-ra més coherent i insistir més en aquells aspectes que restenper solucionar i que ens preocupen especialment.

E. Gay. Penso que, des dels inicis, que va ésser on vaig partici-par més directament sota la presidència Pere Duran Farell, esva dur a terme un apropament, a través dels sectors més con-cernits del coneixement sobre el terreny, a la problemàtica reala Catalunya, tot intentant crear complicitats en la societat civilper prendre consciència dels temes que haurien d’ésser abor-dats pels poders públics en aquests àmbits i facilitar tant la tas-ca legislativa com la de la governança. Em sembla que l’aporta-ció del CADS ha estat rigorosa per la professionalitat dels seusconsellers i alhora útil per a la societat catalana en general.Crec important continuar la tasca endegada en el seu momentamb tant d’encert, i que ha mantingut durant aquests anys defructífera actuació.

I. Pont. De cara al futur, i molt personalment, m’agradaria que elCADS, com a òrgan, pugés de nivell, ja que es troba en una si-tuació molt vulnerable. El rang normatiu que el regula és un de-

Els plans de cooperació al desenvolupament han de ser, enbona part, sostenibles, del contrari es queden en ajudespuntuals i poden tenir conseqüències perverses. Lasostenibilitat es basa en el desenvolupament endògen, envalors naturals i socials.

R. ARRIBAS

“




cret i, per tant, caldria ascendir-lo en l’escala orgànica, de talmanera que constitueixi una unitat que tot el Govern vegi com apròpia i que es reguli mitjantçant una llei, com és el cas del Con-sell Audiovisual de Catalunya. Seria millor que els seus infor-mes no fossin facultatius, sinó preceptius. Dins de l’administra-ció pública catalana els CADS s’hauria de veure i concebre comun òrgan independent al servei de tots els departaments. I sis’aconseguís més visualització externa, guanyaríem espai i po-dríem ser encara més valents.

A més, el CADS està representant el Govern al si de diver-ses organitzacions internacionals.R. Arribas. Sí, per exemple, som a la Xarxa de Regions nrg4SD,sortida de la cimera de Johannesburg, des d’on creem un grupde pressió important de regions de tot el món, de nacions, per-què Catalunya és una nació. Estem amb departaments france-sos, regions de Sudàfrica, estats de Mèxic... i mostrem una rea-litat molt plural de nacions sense estat. Treballem per crear unlobby per pressionar la comunitat internacional sobre la neces-sitat d’aquestes instàncies en el desenvolupament sostenible.Una de les nostres aportacions es troba en la lluita contra el can-vi climàtic, ja que hem fet palès que les regions han de tenir finan-çament per tal de desenvolupar estratègies d’adaptació i miti-gació davant l’escalfament global. A la Unesco, des de la Xarxade Consells Assessors Europeus en Desenvolupament Sosteni-ble, fem un treball interessant, ja que aquesta institució vol donarprotagonisme als governs intermedis. Hi destaquen les línies d’e-ducació per al desenvolupament sostenible i la lluita contra elsdesastres naturals. En ambdues, les regions han resultat méseficients que els governs estatals. En definitiva, el CADS té unpaper clau perquè Catalunya estigui al capdavant de les regionsde món que demanen protagonisme i alcen la seva veu.

I el CADS també contribueix a la cooperació per al des-envolupament...R. Arribas. Sí, hem col·laborat en el Pla Director de l’AgènciaCatalana de Cooperació per al Desenvolupament (2009).

Aquesta aliança és imprescindible perquè els plans de desen-volupament han de ser, en bona part, sostenibles, del contraries queden en ajudes puntuals i poden tenir conseqüències per-verses. La sostenibilitat es basa en el desenvolupament endò-gen, en valors naturals i socials. La cooperació catalana ha tin-gut en els projectes per a la resolució de conflictes de violèncialocal o estatal i en la qüestió de gènere els seus signes d’identi-tat. La incorporació dels criteris sostenibilistes els enforteix al-hora que obrim nous horitzons

Podrien remarcar alguns dels fonaments de la governan-ça planetària?I. Pont. En un entorn de crisi econòmica, les polítiques públi-ques a mitjà i llarg termini han de ser sostenibles; si no ho són,les decisions encara agreujaran la situació. Aquestes èpoquesaporten algunes coses bones, ens obliguen a pensar. Així,veiem que les solucions a curt termini impliquen el malbarata-ment dels recursos i un treball menys eficient. Per tant, la refle-xió sostenibilista ajuda a un procés de decisió que, sens dubte,alleugerirà la crisi. Quant al dret internacional del medi ambient,ha evolucionat en els últims anys i, sovint, els mateixos estatsestan entrant en acords internacionals voluntàriament, peròpoc a poc. Aquest és el cas del Conveni Marc de Canvi Climà-tic, el Protocol de Kyoto, el qual ha esdevingut laboratori dedret ambiental perquè s’hi han definit obligacions diferencia-des, segons el nivell de desenvolupament dels països, diversescategories de compromisos i mecanismes de solució, etc. L’e-conomia ha de ser instrument per assolir objectius de medi am-bient, i el repte és integrar-hi polítiques i normes sectorials.

R. Arribas. La governança ha de saber jugar àgilment el concep-te d’allò ‘glocal’ en el compromís amb la sostenibilitat de la Terra.La solució, més que mai, rau en què a partir de les característi-ques locals i el respecte a la manera de fer de cada un dels po-bles, consensuem mundialment. Estic molt d’acord amb la idea,expressada per Joaquín Araujo, que la Terra ha de passar de serpatrimoni de la humanitat, a ser matrimoni de la humanitat. �



Per un model territorialintegrat

6.

2005Mentre el Consell d’Europa publica els Principis directors peral desenvolupament territorial sostenible del continent,

Catalunya avança en legislació sostenible en matèria territorial i de mobilitat.El CADS es pronuncia respecte els criteris d’ecoeficiència per a la construcciód’edificis.



El territori és un element complex iextremadament dinàmic. El CADS destacaaquesta realitat per alertar de la

necessitat que el Govern de Catalunya estableixiun model de país, al qual aspira la col·lectivitat.2004 havia estat un any d’informes sobresostenibilitat territorial, habitatge eficient,autonomia local i protecció i preservació delpaisatge. Aquest 2005 la Generalitat aprova laLlei de protecció, gestió i ordenació del paisatgei el CADS informa sobre l’Avantprojecte de Lleiferroviària de Catalunya. El país viu els momentsmés intensos de l’anomenada bombollaimmobiliària i amb els preus de l’habitatgedisparats, sorgeix un altre repte: la millora de laxarxa de transport públic.

Parlem amb...

Ramon Garriga. Enginyer industrial i exdegà del Col·legi d’Enginyers Industrials Catalunya.

Manel Gausa.Arquitecte i director del màster‘Intel·ligent Coast’ de la FundacióPolitècnica de Catalunya. Va presidir el Consell Científic de l’Institutd’Arquitectura Avançada de Catalunya.

Sebastià Salvadó.President del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC).

Albert Vilalta. Doctor enginyer de camins, canals i ports, exconseller de Medi Ambient ipresident de Tramvia de Barcelona.


Per un model territorial integrat | 81

uin ha estat el paper del CADS en les polítiquesd’ordenació del territori, mobilitat i urbanisme deCatalunya?

Albert Vilalta. El fet que el CADS hagi participat en els proces-sos d’aprovació dels instruments jurídics en aquestes matèriesrepresenta una garantia d’enfocament ambiental transversalimprescindible, que malauradament no existia abans de la sevacreació. Per això, personalment, ho valoro molt positivament,com a responsable del primer Departament de Medi Ambientde la Generalitat. Les recomanacions fetes pel CADS, en elsinstruments de planificació de l’Alt Aran, el Camp de Tarrago-na, Ponent i la Regió metropolitana, els informes al Pla d’aero-ports, al Pla estratègic de la bicicleta i al Pla d’infrastructuresde transports, representen en el seu conjunt un corpus d’en-focament globalitzat del desenvolupament sostenible a Cata-lunya. Amb aquest bagatge i en un marc ben establert i clar dela governança, el Govern de la Generalitat, amb el CADS, dis-posa d’un bon assessor per a l’acció de govern.

Manel Gausa. Al CADS tothom creu en una visió progressistai innovadora de l’acció. Busquem alternatives noves per avan-çar. Aquest consell ha demostrat que sostenibilitat implica pros-pecció i recerca, no ecologisme defensiu ni preservar senseactuar. El CADS ha ajudat a canviar inèrcies de l’Administració,ha estat un revulsiu interior, per ajudar, en aquestes matèries ien moltes altres. Perquè aquest país és bastant conservador endisciplines com ara l’urbanisme, l’arquitectura o la geografia.Ara és el moment d’una segona estapa d’aquesta institució, unaevolució, una implicació més activa. I, en aquesta àrea, hauriad’incidir en una sostenibilitat que promogui la qualitat i la inno-vació urbana.

Sebastià Salvadó. El CADS ha fet una molt bona tasca a l’ho-ra d’informar certs documents relatius a la promoció de la mobi-litat sostenible a Catalunya elaborats fonamentalment pelGovern. Però més enllà d’aquesta tasca d’informació –que s’es-tà fent correctament– crec, com ha avançat en Gausa, que hiha marge perquè el CADS tingui un paper més proactiu a l’ho-ra de fer propostes i de promoure el debat al nostre país sobre

la mobilitat i el medi ambient. Al RACC estem enllestint un infor-me sobre l’automòbil i el medi ambient que farem públic pròxi-mament i que conté molta informació i moltes recomanacionsque poden ser interessants a l’hora de propiciar mesures queajudin que la mobilitat sigui cada cop més sostenible. Aquestinforme pot ser una bona base perquè el CADS tingui un paperencara més visible en aquest tema.

Es poden definir les característiques de l’habitatge soste-nible?M. Gausa. La gran aposta de futur és l’habitatge més interactiu, entots els sentits. Durant anys, hem aconseguit consolidar l’habitat-ge social, assegurar un lloc digne per a l’individu. Així, després d’a-questa conquesta assolida, hem de passar a un tipus d’habitatgeestimulant, per al plaer de viure-hi, traduït en interactivitat amb elpaisatge, el context, que respongui a la natura i creï sinergia ambl’entorn. Alhora, que faciliti la interacció entre les persones i siguimés flexible per a les persones, és a dir, el multihàbitat. Evitar l’es-tàndard d’habitatge i també promoure la interacció amb els pro-grames residencials, de producció, que les accions de viure i tre-ballar estiguin imbricades en tipologies de barri.

S. Salvadó. L’habitatge també tindrà un paper en el futur de lamobilitat sostenible. Progressivament veurem com s’incorpo-ren al parc automobilístic vehicles que utilitzen energies netes,com el cotxe elèctric, i haurem de començar a pensar en cons-truir habitatges amb places d’aparcament on els usuaris puguincarregar-hi els seus vehicles.

M. Gausa. És vital la interacció social. Un tipus d’hàbitat oberta moltes comunitats al mateix temps. Persones immigrants, gentgran, estudiants, població d’alt nivell econòmic, ciutadans ambdiscapacitats... La idea de mixticitat ha d’arribar tant a l’ambientde casa com al del barri perquè interacció amb el medi implicasostenibilitat. I la tradició de la sostenibilitat es basa en indica-dors quantificables. Des del CADS vam creure en la necessitatde disposar d’indicadors quantificables i de qualitat, a fi de donarresposta a quatre grans vectors de sostenibilitat: el consum d’e-nergia (en la construcció i l’ús), estalvi i generació energètica;

Q


aigua i reciclatge (individual o al barri); racionalitat en la utilitza-ció de materials i, per últim, confort i habitabilitat, és a dir, evi-tar la pol·lució acústica, tèrmica, etc, i afavorir la sensualitat,l’expressió dels sentits. Altres indicadors difusos són la inter-acció amb la natura, la interacció o la participació perquè esfomentin llocs de diàleg, hàbitats més relacionals

Ramon Garriga. Sí, quan parlem de sostenibilitat en l’habitatgeho fem, en gran mesura, d’energia. L’habitatge és un sector ambmolta demanda energètica, sobretot des de la incorporació delsaires condicionats. S’ha d’avançar en sistemes constructius ener-gèticament sostenibles, els quals, fins ara fa poc, no es tenien encompte, només eren prototipus. Cal estudiar les necessitats ener-gètiques, mètodes alternatius de calefacció i refrigeració, analit-zar els corrents naturals d’aire, l’orientació dels edificis tant a l’es-tiu com a l’hivern, i fer servir elements constructius que millorinels aïllaments. Per exemple, les estructures metàl·liques mal aïlla-des són menys eficients que el ciment. Moltes d’aquestes qües-tions es recullen al Codi Tècnic de l’Edificació que cal complir ala pràctica i no només sobre el paper. Hem de recordar que l’es-talvi és la primera font d’energia.

M. Gausa. Algunes formes de mixticitat, per relacionar tempslliure i laboral, espais per a llocs de nens i de gent gran, estanper inventar encara. Però és evident que a través de l’arquitec-tura hem de fomentar la idea de comunitat, d’associacionisme,evitar guetos. A ciutats europees com ara Friburg ja hi ha intentsde formar comunitats de barreja social, fugint dels blocs d’apar-taments, i apostant per espais públics, amb la idea de joc. Indretsper enamorar-s’hi. Tot implica molta imaginació, un procés derecerca, i fugir de la típica plaça esteticista. Passar d’espaispúblics pseudomonumentals a uns altres d’actius i relacionals.Cada paisatge té un potencial. Tenim el repte de combinar indi-vidualitat i col·lectivitat. L’habitatge també ha de ser més versà-til, perquè també constitueix un paisatge. I això no implica quesigui més car per al ciutadà. Ha de ser més costós per a qui elpromou. Aquest model ha de fer possible espais mòbils, de trans-

formació interna. Transformar l’espai, mòbil, transformabilitatinterna. Una cuina, per exemple, pot ser un lloc lúdic.

Qui ha de liderar aquest canvi, el sector privat a través del’oferta i la demanda, o les administracions?M. Gausa. Els governs, clarament, que han de crear indretsd’innovació i tenen la capacitat per fer-ho. S’han de fer moltesexperiències pilot i, en aquest sentit, Catalunya, fins ara, ha tin-gut por. Ha estat conservadora i ha preferit la garantia d’allòconegut, com a la resta de la conca mediterrània, a diferènciadel centre i nord d’Europa. El CADS pot aconsellar aquest tipusde projectes pilot que assegurin la participació, la comunica-ció, alhora que tenen una certa lògica econòmica. Parlem dequalitat de vida, de qualitat ciutadana.

R. Garriga. El lideratge l’ha de mantenir l’Administració. Quanta empreses i públic, cal recordar que les edificacions ben fetesno tenen per què ser més cares, i a més, s’amortizen més ràpi-dament. I si les prioritats s’expliquen de manera adient, la ciu-tadania ho accepta. Es va demostrar durant l’últim episodi desequera, al 2008, quan es va reduir el consum urbà d’aigua.Però en aquest sector de la construcció s’ha fet poc, i més quesostenibilitat s’han buscat arquitectes de primera fila. Calencampanyes de sensibilització per reduir la demanda energèti-ca, similars a les d’estalvi de cabals.

M. Gausa. L’habitatge familiar ha de garantir tant el confort comla responsabilitat. La nostra paradoxa contemporània és el con-sum excessiu de recursos. Som conscients de la dimensiócol·lectiva de racionalitat, però calen campanyes efectives, nosols informatives o mesures coercitives com ara penalitzacionseconòmiques, sinó iniciatives de proximitat, que arribin perso-nalment a la gent i que aportin gratificacions, bonificacions. Ihem de ser realistes perquè les mesures de sostenibilitat por-ten un màxim de deu anys al nostre país i encara no sabem quintipus de model tenim i quin model de resposta. És a dir, comels espais afecten els comportaments individuals i socials en




relació amb la sostenibilitat. S’hauria d’impulsar aquesta líniade recerca. M’agradaria tenir una radiografia real del tipus desocietat mitjana. Tinc la impressió que a Catalunya els hàbitssón molt rutinaris, d’inèrcia, no tan oberta a la innovació comaltres societas com ara l’holandesa, on la innovació es percepcom a plusvàlua comercial. Però no tenim una resposta de cai-re universal.

Quins són els models d’ocupació del territori més respec-tuosos amb l’entorn ambiental, social i econòmic? M. Gausa. Fins ara, s’han desenvolupat els conceptes d’urba-nització compacta i difosa (més ineficient pel que fa al consumde recursos). Jo crec que hem d’analitzar tres escales: la terri-torial-urbana (el barri), l’edificativa-constructiva (edificis, blocs)

i la llar. Al nostre país podríem arribar a un concepte d’urbanit-zació pluricompacte. Treballar més amb una idea de concen-tració urbana i interconnexió territorial amb l’objectiu d’anar aun model en xarxa.

A. Vilalta. El creixement econòmic hauria de ser independentdels models d’ocupació del territori. Avui estem pagant ambuna forta crisi un model de creixement basat, en gran part, enl’especulació del sòl. El model de creixement de la ciutat, finan-çat exclusivament per les plusvàlues d’una planificació aprio-rística, en zones de qualificació específica massa deslligadesde la ciutat preexistent i de la seva vida, ens ha abocat a ciu-tats amb mobilitat insostenible. Els espais periurbans no podenser espais residuals a l’espera d’una qualificació especulativa.

Hem de treballar un concepted’urbanització pluricompacte. Treballarmés amb una idea de concentracióurbana i d’interconnexió territorial ambl’objectiu d’anar a un model en xarxa.

M. GAUSA

“



Abans d’expansionar-se, les ciutats existents han de reordenar-se, enfortir-se i esponjar-se interiorment, abans de donar el saltal creixement exterior. Expulsar a l’exterior equipaments, lleurei zones comercials, augmenta les necessitats de mobilitat, bui-da la ciutat de vida i de relació veïnal, i crea un camp abonatper a la inseguretat, tant físicament com psíquica.

R. Garriga. Al nostre país també hi ha una gran tradició de sego-nes residències, una pràctica que va contra la sostenibilitat. Per-què, entre altres raons, com ara les relatives a la mobilitat, lespoblacions receptores s’han de dotar de recursos sobredimen-sionats per poder atendre les necessitats de la població flotant.

S. Salvadó. Sens dubte, hi ha models d’ocupació del territori mésrespectuosos amb l’entorn i viables amb el creixement econò-mic. Clarament, als últims anys ha predominat un model (si enpodem dir així) urbanístic molt agressiu amb el territori, que si béha portat guanys econòmics a curt termini, ara veiem que, fins i

Medi ambient i economia van de lamà. Només podrem créixer de formasana si respectem uns mínimsequilibris ambientals i a l’inrevés. Hemde fer una planificació urbanísticabasada en l’equilibri.

S. SALVADÓ

“

Els espais periurbans no poden serespais residuals a l’espera d’unaqualificació especulativa. Abansd’expansionar-se, les ciutats han dereordenar-se, enfortir-se i esponjar-seinteriorment.

A. VILALTA

“



tot des d’una perspectiva econòmica, era poc sostenible. A miem sembla que aquest és un dels canvis fonamentals que hande sortir d’aquesta crisi: que tots entenguem que, en general,medi ambient i economia van de la mà i que només podrem créi-xer de forma sana si respectem uns mínims equilibris ambientalsi a l’inrevés. A la pràctica, això vol dir que hem de fer una plani-ficació urbanística basada en l’equilibri. Hi ha zones on el paísnecessita que es prioritzi el desenvolupament econòmic i hi hazones on cal preservar el valor ecològic per davant de qualsevolaltre interès. Però, fins i tot en els indrets on el desenvolupamenteconòmic és clau, s’han d’aplicar mesures que redueixin l’impac-te ambiental. Avui en dia la tecnologia permet construir infraes-tructures amb impacte reduït i els costos no han de ser una excu-sa per no optar per sistemes de construcció més sostenibles.

M. Gausa. En un model sostenible, les ciutats haurien de créi-xer cap a dins, amb una estructura de malla, per facilitar les xar-xes a fi de tenir interconnectat el territori. Però aquests siste-mes en xarxa requereixen una normativa per reforçar la idea deciutat urbana, la qual no té un model unitari (fet que genera ner-viosisme en la classe política). Alhora, s’hauria de seguir refor-çant la ciutat tradicional, com ho és l’Eixample, cada vegadamés complexa, i treballar els seus límits, amb l’altura, refor-çant les densitats o creant híbrids de paisatge-habitatge i inte-grant al màxim aurèoles disperses (estructurar paisatges, mésque omplir-los).

A. Vilalta. La ciutat moderadament densa, integrada, és la quemillor s’adiu a una economia de serveis i equipaments. Per con-tra, les urbanitzacions de baixa densitat, són força insosteni-bles i difícilment poden proporcionar els avantatges de la vidaen comú de les ciutats. Densitat no renyida amb amplitud devies per al transport en comú, ni amb itineraris verds, una ciu-tat especialment pensada i preparada per al vianant. Tot i laprostitució del Pla Cerdà, al cap dels anys, el seu somni d’inte-gració social en un mateix immoble s’ha anat produint a l’Ei-xample de Barcelona.



M. Gausa. Alhora, l’ordenació del territori no implica simple-ment un esforç de planificació urbana, sinó integrada, on ciu-tat, paisatge, infraestructures, etc, responen a esquemes terri-torials integrats i combinats.

Parlem de tendències racionals de mobilitat... A. Vilalta. Catalunya ha estat capdavantera en dotar-se d’einesjurídiques per avançar cap a una mobilitat més sostenible. Dispo-sa d’una Llei de mobilitat (13/06/03), d’un Decret (28/12/04) queestableix instruments de planificació de la mobilitat, de directriusnacionals i la seva concreció en els àmbits urbans i metropolitansde Catalunya, que es desenvolupen en els corresponents plansdirectors. Aquesta planificació de la mobilitat interna a Catalunya,en el camp de les persones, compta, entre d’altres i sobretot, ambdesenvolupar una xarxa de transport públic, de gestió privada opública, que motivi i faci prescindible, tant com sigui possible, l’úsdel vehicle privat, que avui supera el 50 % de la mobilitat ocupa-cional en dia feiner.

R. Garriga. El transport públic és bàsic per garantir una dis-tribució territorial eficient. A més, el vehicle privat, a banda degran consumidor de combustible, és una font molt rellevant, icreixent, dels gasos amb efecte d’hivernacle. També s’hauriade potenciar el transport ferroviari de mercaderies, ja queaquesta alternativa, més racional, evitaria part del transportper carretera amb el consegüent estalvi d’energia i d’emis-sions. És anòmala la quantitat de camions que fan recorregutsde llarga distància i travessen el nostre país.

S. Salvadó. Per millorar la mobilitat a Catalunya calen tres granscoses. Primer, una visió de llarg termini, perquè tothom –Admi-nistració, usuaris i fabricants– sapiguem cap a on volem anari amb quin calendari; segon, cal ambició, perquè és un temaon ens hi juguem el benestar de la generació actual i de lesfutures, i també la capacitat del país de competir internacio-nalment; tercer, cal comptar amb la participació de tots i espe-cialment dels usuaris. La mobilitat és un sector difós, on, molts


cops, es tracta de canviar certs hàbits de comportament, i pera això és fonamental tenir en compte els usuaris.

En quina situació es troba Catalunya respecte a Europa,en termes de transport?A. Vilalta. Un objectiu de l’Unió Europea era la mobilitat de les per-sones, de les mercaderies i dels capitals. A Catalunya, la mobili-tat ha crescut de manera sensible els darrers anys, aproximada-ment d’un 9 % en viatgers-Km i d’un 25 % en mercaderies. Elsmotius principals han estat l’increment del PIB i l’inusual augmentde la població, especialment motivat per la immigració. El com-portament de la mobilitat en les grans zones urbanes i metropo-litanes no és gaire diferent de les europees, en allò que pertoca lamobilitat a peu i en bicicleta, que s’està introduint amb força, sibé per topografia i per tradició no arriba a la d’altres països.

R. Garriga. És urgent abordar seriosament el tema de les emis-sions amb efecte d’hivernacle produïdes pel sector del transport.


Per millorar la mobilitat cal una visió allarg termini, saber on anem i ambquin calendari; ambició, perquè ensjuguem el benestar, el futur i lacompetitivitat, i comptar amb laparticipació de tots.

S. SALVADÓ

“

S’hauria de potenciar el transportferroviari de mercaderies, ja queaquesta alternativa, més racional,evitaria part del transport percarretera amb el consegüent estalvid’energia i d’emissions.

R. GARRIGA

“



El ferrocarril és clau. Per a ciutadans, en curta distància, trens derodalies amb concepte de metro. Per la seva banda, el metro hade ser també un element essencial per a la mobilitat dins de la ciu-tat. Hi ha qui ha posat peatges d’entrada al centre de les ciutats,per esponjar-les i que siguin més habitables, sostenibles i saluda-bles i, a la vegada, s’estalvïi energia, però, en principi, sóc méspartidari del convenciment que de la coerció. Quant a les merca-deries, recordo una iniciativa privada nascuda d’una persona ambcapacitat utòpica, Joan Amorós: el Ferrocarril del Mediterrani. Unalínia de tren per a transport de productes des d’Escandinàvia aAlmeria. S’haurien de recuperar aquest tipus de projectes, perquèés la manera més lògica de moure les mercaderies.

S. Salvadó. Jo distingiria entre la situació de la carretera i ladel ferrocarril. Quant a les carreteres, s’ha fet un esforç impor-tant als últims anys. Queden coses per fer, però en gran part,en termes quantitatius, hem convergit cap als estàndards euro-peus. Ens queda pendent, però, la qüestió de la qualitat: hi haun marge molt important per millorar temes com la seguretatviària, la senyalització o l’impacte ambiental de les nostrescarreteres. A més, és clar, hi ha la qüestió dels peatges, querepresenten un greuge important respecte a la situació en altres

territoris de l’estat. Pel que fa al ferrocarril, hi ha una situacióde retard evident, sobretot –però, no només– pel que fa al trans-port de mercaderies, com apuntava Garriga. La Generalitat téen marxa plans importants per tractar de superar aquest dèfi-cit a mitjà termini. Però cal ser curosos, perquè hi pot haverprojectes –com ara el de l’eix transversal ferroviari– que podentenir una rendibilitat socioeconòmica dubtosa: en aquets casos,cal afinar molt bé el llapis i fer una anàlisi cost-benefici a fonsper saber si convé o no tirar-los endavant.

R. Garriga. A la llarga, és imprescindible que fem servir menysel cotxe privat en les curtes distàncies. Penso que es popularit-zaran alternatives com ara els vehicles elèctrics o amb pila decombustible. Estic a favor del lliure mercat, però amb limitacions,cal una regulació que, sobretot, posi a disposició elements méssostenibles, més últis que no els que tenim. S’han d’investigartècniques eficients per fer productes amb tecnologies que gene-rin menys impactes ambientals i siguin viables per a l’empresa.Per avançar cap a una societat més sostenible ha d’haver-hi mésdespesa en innovació a fi d’emprar les millors tecnologies tantamb finalitats de millora ambiental com econòmiques. Així, lesinversions podran ser rendibles a llarg termini.

Per avançar cap a una societat méssostenible ha d’haver-hi més despesaen innovació a fi d’emprar les millorstecnologies tant amb finalitats demillora ambiental com econòmiques.

R. GARRIGA

“





M. Gausa. En moments de crisi econòmica com ara l’actual,la gran sortida és l’obra pública. És l’hora d’apostar per àreesresidencials especials, amb un nou tipus d’urbanisme de barri,que consideri tan important el paisatge com l’aprofitament i elreciclatge d’aigües i l’estalvi i la producció energètica. A més,hi ha un vector intangible: la imaginació. És estimulant, perquèté aspectes de sensualitat. Estic en contra dels barris anònims,no singulars a causa de l’absència de creativitat, la qual ésfonamental per a la sostenibilitat.

A. Vilalta. La mobilitat en transport públic a l’àrea metropoli-tana de Barcelona és comparable amb altres àrees similars, ides d’un punt de vista modal, es disposa de sistemes modalssemblants. És destacable la introducció del tramvia, tan nor-mal a les ciutats europees, que ha tingut una bona acceptaciósocial i un creixement espectacular. Si bé la crisi financera que

s’abat sobre l’economia sembla que comença a afectar la mobi-litat i el transport de manera general, cal assenyalar que el trans-port aeri ha tingut un creixement superior al 8,5 % el darrerdecenni, i s’ha compatibilitzat amb les obres de construcciód’un nou aeroport de capacitat duplicada. El transport ferro-viari de llarga distància s’està apropant a les quotes de quali-tat i eficiència europees, d’ençà de l’introducció de l’ampladaeuropea de manera generalitzada a Espanya l’any 1999, en totsels eixos de nova construcció. En canvi, com ja han introduïtGarriga i Salvadó, tenim un punt molt feble en els serveis detransports per ferrocarril regionals i de rodalies, que no arribena assolir el servei que els usuaris demanden, comparativamentamb altres regions europees. Aquesta mancança té una extraor-dinària importància des d’un punt de vista de sostenibilitat, per-què repercuteix en l’increment de mobilitat amb vehicle privat.Semblantment pot afegir-se en relació amb la logística i el trans-


port de mercaderies, especialment interegional i amb la restad’Europa, amb una quota la meitat de l’europea, que en no dis-posar encara d’alternativa vàlida ferroviària, congestiona carre-teres i autopistes amb la consegüent contaminació ambiental.

I els nostres reptes prioritaris?A. Vilalta. Un primer repte que figura en els objectius europeusde sostenibilitat és la potenciació del ferrocarril. Un segon ésl’establiment de mecanismes de financiació de les infrastruc-tures i de gestió de la mobilitat. Recórrer als pressupostospúblics i la fiscalitat ambiental, en el camp de la mobilitat, sontambé objectius prioritàris de la UE. Sense finançament sufi-cient, el camí cap a la sostenibilitat seria necessàriament lent.

S. Salvadó. Jo parlaria de tres grans prioritats: Primer, la millorade la conectivitat amb Europa. Necessitem potenciar les grans

infraestructures, l’aeroport, el tren i la xarxa viària per aprofitar elsavantatges competitius que ens dóna tenir molt propers els portsde Barcelona i Tarragona i l’Aeroport del Prat, i la proximitat ambla frontera francesa, que és el pas a Europa. Catalunya té les con-dicions per tenir un rol destacat en el mapa logístic d’aquesta regiódel sud d’Europa, si les infraestructures ens fan competitius.Segon, el transport públic: les administracions públiques hauriend’invertir en el transport públic amb l’objectiu de fer-lo competi-tiu, especialment en temps, respecte el transport privat, per con-vertir-lo en una veritable alternativa. Avui molts ciutadans optenpel vehicle privat perquè el transport públic els representa inver-tir més temps en els seus desplaçaments habituals. Tercer, la gene-ració de complicitats: per afrontar tots aquests reptes són cab-dals la implicació i la complicitat de la societat. Sovint s’exigeixenals ciutadans canvis que afecten a la seva mobilitat, sense oferir-los ni explicacions, ni alternatives. Si volem que el canvi siguiacceptat, cal generar complicitats. Les administracions han deliderar i donar exemple del canvi, per guanyar la credibilitat i lacol·laboració dels ciutadans. Seria interessant, per exemple, queles administracions públiques donessin exemple incorporant sis-temes i combustibles més ecològics a les seves flotes, és a dir,apostar pel transport públic verd, que és un repte pendent.

M. Gausa. El model de mobilitat ha de canviar. Sorgiran noustipus de vehicles en els pròxims 50 anys, alhora que es pro-duirà un retorn al tren i una combinació eficaç de transportspúblics. És evident, i hi estem tots d’acord, que s’han d’inte-grar grans xarxes d’infraestructures, no monofuncionals. D’al-tra banda, els espais viaris públics podrien ser aprofitats per ala producció d’energia solar. Tot el sòl públic que hi ha a la pla-taforma de l’AVE, o en els marges de les autovies, per exem-ple, pot ocupar-se amb plaques fotovoltaiques.

A. Vilalta. També vull insisitir que el transport, componentindestriable de la mobilitat, tant de viatgers com de merca-deries, és l’activitat econòmica que més contribueix a la cre-ació de l’efecte d’hivernacle. En els darrers anys, Catalunya


En el camp de la mobilitat, elspressupostos públics i la fiscalitatambiental són objectius prioritaris dela Unió Europea. Sense finançamentsuficient el camí cap a la sostenibilitatseria necessàriament lent.

A. VILALTA

“



no solament no ha avançat en la reducció d’emissions, talcom preveia el protocol de Kyoto, sinó que fins i tot ha empit-jorat. Un model més sostenible ha de contemplar la millorade l’eficiència energètica i de l’ús de combustibles nets; laracionalitat de la logística que porti a estalviar la mobilitatsupèrflua; un nou model de planificació urbanística que mini-mitzi els desplaçaments de mobilitat obligada, i la major efi-

ciència del mitjans de transport, mitjançant la coordinaciómultimodal, la millora de l’accessibilitat i la integració tarifà-ria eficient. �

En la línia de l’habitatge interactiu i la interactivitat de l’edificació amb el paisatge, els espais viaris de les infraestructures de transportpodrien ser aprofitats per a producció d’energia solar. Es podriencol·locar plaques fotovoltaiques als sòls públics de la plataforma del’AVE o dels marges de les autovies.

M. GAUSA

“


L’avantguarda en biodiversitat

7.

2006 L’organització WWF revela que l’Índex Planeta Viu, unindicador de biodiversitat de la Terra, ha caigut un 40 % entre

1970 i 2000. La xifra implica un cop fort a la vitalitat i resistència delsecosistemes naturals. El CADS elabora un informe sobre l’Avantprojecte deLlei de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya.



L’accelerada pèrdua de biodiversat vaesdevenir un objectiu del mil·leni i lesNacions Unides incideixen en corregir

les causes de la degradació dels ecosistemes. A casa nostra, el 2006 és temps de debat sobrel’ampliació de la Xarxa Natura 2000. Sobrel’Avantprojecte de Llei de creació de l’Agènciade la Natura de Catalunya i protecció delpaisatge, el CADS estima prioritari unificar lescompetències de conservació i gestió de labiodiversitat, buscant la cooperació d’aquestorganisme amb totes les administracionspúbliques que actuen a Catalunya. Alhora,s’aboga per una llei de patrimoni natural quefreni el descens de diversitat biològica i fomentil’us d’aquest patrimoni.

Parlem amb...Martí BoadaInvestigador del Departament deGeografia i de l’Institut de Ciència iTecnologia Ambientals de la UniversitatAutònoma de Barcelona (UAB) i presidentdel Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Purificació CanalsDoctora en Bioquímica i Fisiologia,presidenta de l’organització ecologistaDepana i expresidenta de la UnióInternacional de la Conservació de laNatura (UICN).

Josefina CastellvíOceanògrafa i primera dona que vadirigir una base científica a l’Antàrtida.

Immaculada Juan. Exalcaldessa deDeltebre i expresidenta del Parc Naturaldel Delta de l’Ebre.


L’avantguarda en biodiversitat | 95

uè ha significat el CADS per a la preservació de labiodiversitat a Catalunya? Martí Boada. El CADS va encarregar el primer estudi

sistemàtic sobre biodiversitat a Catalunya. D’aquesta manera,vam abordar aquesta qüestió fonamental d’una manera rigo-rosa, la qual cosa va fer comprensible què era biodiversitat iper què era tan rellevant. I aquesta diagnosi, a més, va signifi-car un autèntic punt d’inflexió. Va ser allò més remarcable desdel punt de vista de la posada en valor de la qüestió.

Purificació Canals. A més, és destacable que en la mateixa ton-gada d’informes, el CADS va impulsar l’estudi de l’estat del litoralcatalà, el qual constituïa la primera diagnosi d’aquest àmbit territo-rial. Per tant, va esdevenir un marc de referència bàsic.

Immaculada Juan. Difícilment podíem opinar sobre el litoral imantenir una discussió sobre el model de desenvolupament tu-rístic de la costa si no coneixíem els seus valors ambientals.

Aquesta decisió sobre biodiversitat va ser prioritària a fi d’esta-blir les bases per a posteriors documents sobre projectes o polí-tiques de transport, indústria, turisme, etc.

Josefina Castellví. En primer lloc, jo vull destacar una qüestióbàsica de l’essència del CADS, clau tant per a la biodiversitatcom per al desenvolupament sostenible del nostre país. Unconsell com aquest, l’objectiu principal del qual és assessorar elGovern, té el perill –almenys jo creia que el tenia– d’estar direc-tament o indirecta condicionat pels distints departaments a l’hora de fer propostes concretes. Doncs bé, mai em vaig sentircoartada ni pressionada per dir allò que pensava. Aquest fet,que per a mi va ser important, va fer que em sentís molt lliure ique fes pinya amb els meus companys per tirar endavant elCADS.

M. Boada. Va ser molt interessant, també en el naixement delCADS, l’absència de confrontament amb altres organismes

Q

Des del començament, el CADS vafuncionar independentment, veientquins eren els problemes que teniaCatalunya i enviant alertes al Govern.

J. CASTELLVÍ

“


semblants, com ara el Consell de Protecció de la Natura, depe-nent del Departament de Medi Ambient i Habitatge.

J. Castellví. Durant anys, el CADS es va ocupar de coordinarun informe sobre el estat del medi ambient a Catalunya. Des-prés, va ser una tasca assumida pel Departament de Medi Am-bient. L’encàrrec d’aquesta anàlisi pel Govern es va gestar alseminari ‘Catalunya demà’, promogut per la Generalitat i relatiua diversos àmbits. Jo vaig participar-hi en l’àrea de medi am-bient. Llavors es volia preveure el futur del nostre país i avançar-nos als problemes i necessitats. I un d’aquest reptes va ser queexperts independents realitzessin aquest informe.

P. Canals. D’altra banda, i ja mirant cap el futur, el CADS hauriad’incorporar un altre repte que és el de recollir i promoure a Catalunya els nous corrents de pensament que proposen re-pensar els tres pilars de la sostenibilitat com a concepte: l’am-biental, el social i l’econòmic. És evident que no es tracta detres pilars, ja que l’element ambiental –la biodiversitat i els eco-sistemes– aquell que ho sustenta tot, és la base de la societat,la qual crea i gestiona l’economia. Aquesta, per cert, deixa almarge la natura. No es tracta de tres pilars sinó més aviat d’unaestructura piramidal on la natura és la base. Les noves tendèn-cies, tant a la Unió Europea com a les Nacions Unides, conside-ren els ecosistemes peces clau del llenguatge econòmic. Pertant, és urgent integrar la biodiversitat en aquesta dimensióglobal.

M. Boada. Alguns autors apunten que a nivell urbà un dels mi-llors indicadors de sostenibilitat és la biodiversitat. Alhora, lasostenibilitat ha de tenir en compte el factor socioambiental.L’ésser humà no pot quedar fora, sinó que és expressió de sos-tenibilitat. El territori és història natural i social. En aquesta línia,el CADS va desenvolupar una activitat molt interessant, facilitarl’aproximació als diversos indrets del nostre país, a fi de com-prendre, de primera mà, les problemàtiques, com també, i fo-namental, parlar amb els actors, amb les persones.

J. Castellví. Aquestes sortides, a més, eren imprescindibles.Perquè des del començament del CADS, la nostra idea no eraconsolidar un ens únicament assessor, a demanda del Governo dels departament autonòmics, per fer informes sobre esbo-rranys de lleis i decrets. El consell va funcionar molt bé inde-pendentment, per lliure, veient quins eren el problemes que te-nia Catalunya i enviant alertes al Govern, molt abans que ens enfes l’encàrrec.

Amb aquestes noves tendències de responsabilitat socialamb la biodiversitat, es podria superar la protecció aïlladad’espais per promoure la conservació integral dels ecosis-temes i garantir-ne la continuïtat?P. Canals. En un primer lloc, la protecció del territori es perce-bia com anar en contra del desenvolupament. Però en l’actuali-tat ja es valora l’existència i el manteniment d’àrees protegides.Hem avançat, però hem de subratllar que aquest tipus de pre-servació ens limita. La conservació de la biodiversitat no es potquedar només en els espais protegits, malauradament. Leslleis encara reforcen aquesta visió; cal tenir en compte els eco-sistemes. Per tant, és evident que ens falta planificació territo-rial i d’infraestructures per evitar la compartimentació del nos-tre país. Aquesta és encara una gran mancança, especialmentgreu en zones litorals, les quals han esdevingut paradigma demala gestió.


Ens falta planificació territorial id’infraestructures per evitar lacompartimentació del nostre país. A més, mantenim un modeleconomicista allunyat de la realitat.

P. CANALS

“





M. Boada. El concepte de protecció ha de ser dinàmic. L’impulsde les figures de protecció del medi natural constitueix un pas en-davant. Però no poden quedar-se com un segell. Perquè aquestasituació afavoreix l’acceleració de l’explotació del territori, d’unamanera agosarada, i produeix un gran engany.

P. Canals. I tampoc no podem oblidar la importància de la bio-diversitat per frenar les conseqüències del canvi climàtic. Mésenllà d’efectes directes, en relació amb el canvi climàtic, com elfet que les àrees protegides impedeixen els processos de des-forestació, el mantenir ecosistemes sans i diversos és la millorgarantia per tal d’adaptar el nostre territori a les noves condi-cions climàtiques i assegurar que segueixi funcionant i apor-tant-nos els bens i els serveis que ens són necessaris. Hem d’a-conseguir reconèixer i diferenciar els diversos valors i funcionsdel territori i dels seus ecosistemes.

I. Juan. Si protegim i no gestionem anem abocats a forts en-frontaments en el territori, com ho hem pogut veure en diferentsexemples d’espais protegits. Hem d’intentar ser sostenibles iprotegir territori, però, sovint, si no es fa gestió, la preservaciópot portar l’efecte contrari. El Pla d’Espais d’Interès de Cata-

lunya (PEIN) va establir un sistema d’àrees protegides amb elsinstruments necessaris per garantir la conservació de la biodi-versitat i el patrimoni natural, juntament amb la promoció del’ús sostenible dels recursos naturals. Però era del tot necessa-ri, a continuació, disposar dels Plans especials de protecció,prèviament a la protecció, perquè la indefinició i les llacunesd’allò que es pot fer o no en un lloc inclòs en l’espai protegit ge-nera molta desconfiança entre els habitants de la zona. Quanles regles del joc no estan ben definides en matèria ambiental,com vam veure amb l’ampliació de la Xarxa Natura 2000, es co-rre el risc que els objectius no s’assoleixin per la manca de con-fiança i d’implicació de la gent que hi viu. I en aquesta qüestió,també és decisiva la bona comunicació de les propostes i pro-jectes, alhora que la complicitat i la humilitat de les administra-cions davant la població local, la qual ha d’entendre les políti-ques territorials i ambientals que l’afecten.

M. Boada. El territori de Catalunya és divers i presenta situa-cions diferents. Tot i això, d’entrada, i abans de protegir, hem deveure paisatges humanitzats històricament. Per tant, hem defer un reconeixement a la gent del territori a fi de poder-lo pre-

Quan les regles del joc no estan bendefinides en matèria ambiental, comvam veure amb l’ampliació de laXarxa Natura 2000, es corre el riscque els objectius no s’assoleixin. Calla implicació de la ciutadania i lacomplicitat i la humilitat de lesadministracions.

I. JUAN

“



servar. No ens podem quedar en la participació teòrica, sinóafavorir la implicació de les persones en la gestió, mostrar queprotecció d’un territori no és sinònim de situació intocable.Aquesta ‘intocabilitat’ ja no és l’ideal de conservació. Perexemple, el que es considera vital per a l’Amazonia pot resultarinsostenible al nostre territori. Ho demostrava recentment unestudi de la Universitat Politècnica de València, on s’argumen-tava que l’abandonament dels boscos mediterranis podia se-grestar fins un 40 % de l’aigua disponible.

En la conservació mundial de la natura exerceix una in-fluència extraordinària el model de consum global.P. Canals. Sí, hem superat el model de consum local, i per tant,assolir la sostenibilitat és més complicat. Ara, els beneficis esqueden a milers de quilòmetres de distància. En la nostra vidaquotidiana ja no estem connectats a tot el que és natural.

M. Boada. Hi ha un gran analfabetisme sobre allò que mengemo consumim. Tanmateix ja hi ha tendències innovadores, comara l’slow-food, però que topen amb el proteccionisme.

P. Canals. És qüestió de marges. Saber els avantatges econò-mics, en salut o responsabilitat ambiental, de menjar pomesd’aquí o de terres de països llunyans. I també ser conscients dequina funció ambiental pot exercir la pastura en les nostres zo-nes boscoses.

I. Juan. Fa falta que el sentit comú inspiri polítiques per protegirl’agricultura i la ramaderia, d’una manera integrada amb elsecosistemes.

P. Canals. La biodiversitat humana està integrada en la biodi-versitat natural. No és una visió endarrerida, ben al contrari,hauríem d’estar agraïts d’aquesta simbiosi.

M. Boada. Hi estic d’acord. A més, hauríem de trobar la formad’implementar el coneixement empíric popular, una saviesamil·lenària, fruit d’un procés d’aprenentatge en tensió. Enaquesta saviesa, destaca el coneixement del medi atresoratper les dones. A diferència de la resta d’Europa, aquí practi-quem el menysteniment pel sector primari i encara no valorem

Hauríem de trobar la manerad’implementar el coneixementempíric popular, una saviesamil·lenària. A diferència de la restad’Europa, aquí menystenim el sectorprimari i no valorem els productes delnostre territori.

M. BOADA

“



Hem de reconèixer els valors de la biodiversitat sense falsospatriotismes. El mosaic de Catalunya és dels més rics delcontinent, però no és prou valorat per la gent del país.

M. BOADA

“


els productes del nostre territori. Una mostra de menyspreu i demanca d’autoestima.

Són imprescindibles la implicació i la participació socialper protegir el territori?I. Juan. Evidentment, la gestió requereix participació i voluntatd’integrar la gent del territori. Ara bé, calen recursos humans ieconòmics per assolir els objectius de gestió. En cas contrari,es genera un problema de desil·lusió, desencís i expectativesno cobertes que desengresquen i frustren la gent. Unes reac-cions de resposta que porten a la falta de confiança en les ad-ministracions.

P. Canals. També hi ha mancances de comunicació en el canvide pautes de comportament com el conservacionisme. Els go-verns no comuniquen bé en matèria ambiental perquè aquestaencara no és una prioritat. Potser perquè no dóna vots. Però elmedi ambient està relacionat amb qüestions tan importantscom ara la crisi mundial. Estan profundament lligats, però lagent no ho veu. Un error no causal, perquè les decisions en lesadministracions encara es prenen aïllades per departament, i labiodiversitat disposa de pressupostos miserables.

I. Juan. Aquesta falta de comunicació té molt a veure amb ladispersió de competències ambientals i territorials entre tantesadministracions. La coordinació es complica alhora que la res-ponsabilitat es dilueix. Així, qualsevol tema senzill s’eternitza ino sempre es resol. Aquesta inèrcia arriba a la gent del territoripreservat. En lloc de veure-hi aliats, s’imposa la protecció delsseus espais i només s’aconsegueix l’oposició. Perquè per ga-rantir la conservació, cal humilitat per part dels governs.

P. Canals. Hi ha acords entre administracions per construir ca-rreteres i trens d’alta velocitat. Però aquesta intel·ligència emo-cional sembla que es desenvolupa més per a objectius socials ieconòmics, que no pas per a objectius ambientals. De tota ma-nera, he d’afegir que hi ha progressos. En la línia d’actuació de

vincular la gent al territori va ser molt interessant l’acció delCADS desenvolupada en el marc del Congrés Mundial de laNatura de la UICN, celebrat a Barcelona el 2008. La propostaaudiovisual i expositiva ‘Una Catalunya diversa i sostenible enel context mediterrani’ posava en valor la diversitat catalana,tant cultural com social, i el seu patrimoni natural i paisatgístic.

M. Boada. Hem de saber reconèixer els valors de la biodiversi-tat, però sense falsos patriotismes. Catalunya té una diversitataltíssima, el seu mosaic és dels més rics de la península Ibèricai el continent europeu. Però encara no és suficientment valora-da per la gent del territori, calen informació, comunicació i edu-cació. Així hi haurà una evolució, i passarà com amb la riquesaarquitectònica, que s’ha revaloritzat. Fa unes dècades, recor-dem-ho, en les esglésies romàniques s’hi tancava el bestiar!Tenim un país petit i trinxat per les infraestructures, així que nopodem caure en frivolitats de creixement econòmic. Com deiael catedràtic d’ecologia Ramon Margalef, és un drama que elsecosistemes no tinguin ritmes electorals, de cicle curt.

Tanmateix, Catalunya havia estat, i encara ho és, un refe-rent en preservació de la biodiversitat.J. Castellví. Sí, hem estat pioners. També en recerca oceanogràfi-ca, la meva especialitat, ja que va ser un equip català de l’Institut deCiències del Mar, liderat pel professor Antoni Ballester, el que vaconvèncer autoritats i científics per crear una base científica es-panyola a l’Antàrtida. D’altra banda, una de les qüestions més des-tacades del CADS ha estat la seva participació a Europa, que haestat molt beneficiosa per al contacte de Catalunya amb la resta depaïsos del nostre continent. Quan vam començar a engegar elnostre consell, vam començar a buscar si hi havia organismes si-milars, per veure com treballaven, aprendre’n i fer accions conjun-tes. A Espanya no vam trobar-hi res similar, però a nivell europeu nosols n’hi havia, sinó que s’havien organitzat. En conseqüència, no-saltres ens unírem a ells. Es va fer una tasca molt enriquidora imaca. Per exemple, en el sector de la pesqueria s’hi va treballarbastant. I ben aviat, Barcelona va acollir una reunió de la Xarxa Eu-




ropea de Consells Assessors de Medi Ambient i Desenvolupa-ment Sostenible.

P. Canals. Hi ha molts exemples, citar-los és complicat, però so-bresurten iniciatives com ara l’Observatori del Paisatge o el Pla Di-rector del Litoral, el Pla d’Espais d’Interès Natural, la creació de laXarxa Natura 2000, etc., amb una regulació limitant.

M. Boada. Tot està aquí, a més, els plans territorials s’han ambien-talitzat. Veiem que el discurs ha canviat, que el medi ambient estàen la modernitat. Malgrat això, l’operativitat de tot plegat està perveure.

P. Canals. Però la responsabilitat no és sols de l’Administració. Elssectors econòmics continuen allunyats de la realitat. Fan vergonya.Mantenim un model economicista de fa 30 anys. Pot tenir aspectespositius, però en biodiversitat, la gran majoria juga a la baixa.

M. Boada. Jo sóc optimista i tinc l’esperança que els proces-sos participatius siguin una realitat. I la crisi accelerarà les co-

ses, ja ho veiem en el camp de l’energia, de l’arquitectura…Perquè, qui pateix els costos socials d’aquesta situació?

J. Castellví. Vull ressaltar especialment la gran revolució en el ta-rannà de tots els pobles que va suposar la posada en marxa de l’Agenda 21. Va propiciar molta conscienciació ambiental de la ciu-tadania. El CADS va organitzar taules rodones, en col·laboracióamb entitats, a barris, a ciutats, volíem promoure la participació depúblics de totes les tendències, no sols d’ecologistes. El CADStambé va ser capdavanter en realitzar informes contundents sobretemes polèmics d’elevat interès social, com ara el relatiu al transva-sament de l’Ebre, previst en la llei del Pla Hidrològic Nacional. Va serun document sonat, més enllà del cas que ens va fer el Govern…

P. Canals. La natura condiciona les infraestructures. Tanma-teix, no forma part encara de la discussió que té el país. Som enun primer pas, i no veiem encara el canvi de model.

I. Juan. S’estan creant els mecanismes, però és cert que calmillorar-los.

Els ecosistemes, previs a nosaltres,constitueixen un element vital. Hemd’aspirar a l’equilibri harmònic de lanatura, les persones, la societat il’economia.

I. JUAN

“



Una de les qüestions més destacades del CADS va ser laparticipació europea, des del seu origen, en coordinació ambla xarxa de consells homòlegs.

J. CASTELLVÍ

“



M. Boada. Els canvis són complicats perquè estem en una so-cietat molt mediatitzada, en la qual s’imposa el voyeurisme. I dela natura se’n té una visió televisiva més que no una dimensiócultural. Ens arriben notícies ambientals cridaneres i d’espec-tacle que, sovint, no representen la natura.

P. Canals. La nostra societat opulenta rebaixa la natura a anèc-dota, mentre prestigia el consum: a més despesa, més valorsocial. És una societat que rebutja la complexitat i que afavo-reix l’aniquilació de la persona polifacètica. Hauríem de comen-çar per l’educació.

I. Juan. És una visió de la natura espectacular, que també arri-ba a les bústies de correu electrònic, on contemplem paratgesparadisíacs. Per un costat mostren que hi ha molt per conser-var, però també ens allunya de la nostra realitat natural.

P. Canals. Aquestes imatges connecten amb els corrents deconservació de la natura més radicals, els quals només veuenvalor en aquells llocs no alterats per l’home i es despreocupende la natura propera i més transformada, com ara la del mónmediterrani.

Quins reptes locals i globals consideren urgents per prote-gir la biodiversitat?P. Canals. El major repte de la nostra societat és entendre lacomplexitat i saber que en formem part. És un tema de com-prensió. La nostra cultura parla de natura i no hi inclou l’ésserhumà. I crec que fa falta un instrument que els vinculi a escala

econòmica. És important desenvolupar aquestes eines i pro-moure un canvi de la comptabilitat a fi que es valorin els béns iserveis que generen els ecosistemes. Resulta trist, però patimuna mancança de lideratge en aquest sentit.

I. Juan. Els ecosistemes existeixen abans que nosaltres i cons-titueixen un element vital, així que hem d’aspirar a l’equilibriharmònic, o simbiosi, de la natura, les persones, la societat i l’e-conomia. Tal vegada necessitem un canvi tecnològic i de modelperquè la mateixa dinàmica econòmica treballi a favor de la na-tura

M. Boada. La biodiversitat s’ha d’arribar a entendre no noméscom a curiositat biològica o zoològica, sinó també com a factorde salut, local i mundial. Podrem estar tranquils quan tornem asentir el cant de la guatlla en el camp. I, al contrari que Puri Ca-nals, jo no penso que sigui dolenta la falta de lideratge, perquèel conservacionisme ha de tenir un component social. Si no hisom nosaltres, al planeta li és ben igual.

P. Canals. El lideratge ha de ser des de la pròpia societat i com-porta més pressió perquè hi hagi més inversions i per garantirl’acció…

J. Castellví. Tenim un repte comú: la màxima protecció de lesespècies en perill. S’han de promoure polítiques proteccionis-tes específiques que garanteixin el futur de la biodiversitat,però també d’altres fonamentals que, paral·lelament, facilitin laconservació dels hàbitats de les espècies. �

La nostra societat opulenta rebutja lacomplexitat. Per tant, rebaixa lanatura a anècdota i afavoreixl’aniquilació de la personapolifacètica.

P. CANALS

“


El repte energètic8.

2007Es registra una espectacular pujada del preu del petroli. La pro-ximitat del “zenit del petroli” (peak oil) posa de manifest la neces-

sitat de desenvolupar les energies renovables. El CADS presenta l’Anàlisi delMetabolisme Energètic de l’Economia Catalana.



L’estudi Anàlisi del MetabolismeEnergètic de l’Economia Catalana,presentat el juny del 2007, va arribar en

plena crisi del petroli, manifestada en unapujada del preu dels combustibles i per l’alertamundial per l’arribada del zenit del petroli, elmàxim de producció de l’or negre, al qualsegueix una devallada fins a l’exhauriment.Aquesta diagnosi del CADS alertava que nomésun 4 % del consum d’energia primària aCatalunya prové de fonts autòctones,principalment, renovables. A més, consideravaque s’hauria de repensar el model energètic perposicionar-se com una regió capdavantera en larecerca i aplicació de mesures d’eficiènciaenergètica i fonts renovables.

Parlem amb...

Marcel Coderch, vicepresident de laComissió del Mercat de Telecomunica-cions.

Rafael Foguet, president de la Reial Aca-dèmica de les Ciències i les Arts de Barce-lona, i d’Expoquímia.

Antoni Lloret, doctor en Ciències Físi-ques, exdirector de recerca del CentreNational de la Recherche Scientifique fran-cès, i exprofessor de la Universitat de Bar-celona.


El repte energètic | 107

uines són les claus per reduir la demanda d’energiai aconseguir una economia més competitiva?Rafael Foguet. En primer lloc, hem de tenir clar que

l’economia catalana és molt dependent del consum d’energia.Ens veiem obligats a importar un elevadíssim percentatge, alvoltant del 75 %, de l’energia primària. Per tant, és fonamen-tal tot allò que es pugui fer en àmbits com ara l’estalvi, l’efi-ciència, la substitució de recursos fòssils o la reducció d’im-pactes ambientals. Per aquest motiu, el Consell Assessor peral Desenvolupament Sostenible (CADS) va organitzar l’elabo-ració d’un document bàsic: l’informe Anàlisi del MetabolismeEnergètic de Catalunya, el qual no solament és una diagnosimolt important, sinó que suggereix recomanacions. En momentsde pujada del preu del petroli com ara el 2007, o de crisi eco-nòmica com l’actual, s’encenen els llums d’alarma. Però caltambé recordar que el 46 % de la indústria química espanyo-la es troba a Catalunya, i d’aquest total, el 42 % es localitza aTarragona i és petroquímica. És per això que tot allò que facireferència a la millora de processos i a l’austeritat energèticaajuda a dinamitzar la nostra economia.

Marcel Coderch. En el passat hem basat el creixement i la com-petitivitat econòmica en un increment continuat dels consumsenergètics, però aquest model no pot seguir indefinidament.Tard o d’hora, i jo penso que més d’hora que tard, els recursosenergètics fòssils que avui superen el 85 % dels nostres con-sums començaran a fer fallida i a augmentar de preu. Mantenir imillorar la nostra competitivitat econòmica exigeix trencar el lli-gam entre creixement i consum energètic. Per aconseguir-hoens calen dues coses: millorar l’eficiència energètica dels pro-cessos industrials i eliminar el malbaratament energètic, tant ales industries com a les llars, a fi i efecte de reduir el consumenergètic. També hem de desenvolupar al màxim el potencial deles energies renovables distribuïdes, que són les més adientsper al nou model econòmic que s’albira.

R. Foguet. Catalunya havia estat una potència industrialimportant des de la Revolució Industrial, amb un valor afegir

Mantenir i millorar la nostracompetitivitat econòmica exigeixtrencar el lligam entre creixement iconsum energètic. Ens cal millorarl’eficiència i eliminar elmalbaratament.

M. CODERCH

“

Q



molt rellevant. Però durant els últims anys s’ha produït un procéslamentable de desindustrialització que, sortosament, hansubstituït els serveis. Com a conseqüència de la mancançad’una política industrial decidida hi ha hagut pocs movimentsper protegir la indústria. Aquesta representava un 40 % delnostre PIB, ara ja només al voltant del 30, i en disminució. Algunsserveis són intensius en el consum d’energia.

Antoni Lloret. La reducció dels requeriments energètics representaun avantatge per a tothom. Quant a la indústria, considero quehauria de ser el sector més interessat en estalviar emprantsolucions que disminueixin la despesa energètica. Avui dia hi hamoltes possibilitats tecnològiques per fer-ho i certes empreses jas’hi esforcen. De tota manera, vindrà el moment, no gaire llunyà,en què serà vital per a la indústria adaptar-se a aquesta situació.

R. Foguet. A més a més, un dels nostres reptes prioritaris araque hem perdut la indústria pesada, és cuidar el desenvolupa-ment de la tecnologia, el coneixement i la recerca. Incentivar-les perquè s’extenguin i creixin sectors nous com ara en elscamps de la biomedicina, materials i noves tecnologies. Cata-lunya, amb el 50 % de la indústria farmacèutica de l’estat, estàmolt ben situada en aquesta línia, la qual no és consumidoraintensiva d’energia. Passem de moure tones a moure grams, ésel futur.

M. Coderch. És cert que ens hem d’obrir a sectors amb més va-lor afegit, però també cal tenir en compte que l’augment depreus energètics comportarà una relocalització de moltes de lesactivitats industrials i primàries que hem deslocalitzat i que, pertant, no hauríem de perdre aquestes capacitats industrials, agrí-coles i ramaderes.

R. Foguet. Un altre problema energètic important estàprotagonitzat per la gran mobilitat ciutadana, amb el seu granconsum de combustible, i també de temps. La nostrarecomanació ha estat la limitació d’aquesta mobilitat a llargtermini, alhora que desenvolupar una major dotació

En els últims anys s’ha produït unprocés lamentable dedesindustrialització que, sortosament,han substituït els serveis.

R. FOGUET

“



d’infraestructures col·lectives suficients que garanteixin untransport públic dinàmic. Si parlem del moviment de persones,resulta impressionant per com és de complicat i d’ineficient.Passa el mateix que amb les mercaderies, les quals, moltesvegades, estan exentes d’una logística elemental.

A. Lloret. Possiblement el tema més difícil de controlar sigui eltransport, perquè va lligat a molts altres factors. La qüestió mésimportant és, probablement, definir els nous models de cotxes.Hem d’acabar amb els vehicles que presenten rendiments baixos,i que gasten i contaminen amb excés. Penseu que si un vehicle

Hem d’acabar amb els vehicles quepresenten rendiments baixos, i quegasten i contaminen amb excés.

A. LLORET

“



de motor d’explosió té un rendiment d’un 15 %, el 85 % del’energia del combustible es perd en emissions tèrmiques icontaminants. Avui dia l’Administració obliga els conductors areduir la velocitat. Es tracta però, d’una mesura insuficient. Enrealitat, s’ha de pressionar els fabricants de cotxes per tal queaquests tinguin unes eficiències més elevades. D’altra banda, enel sector de l’habitage també hi ha una despesa energèticaexcessiva. Tècnicament, des de fa bastant temps, es podenconstruir habitatges de manera sostenible amb un augment delcost de la construcció perfectament raonable, i aconseguir edificisque gastin molta menys energia. Diversos projectes de recerca idemostració de la Direcció General d’Energia i Transport de laComissió Europea han demostrat aquesta possibilitat i, en realitat,només cal aplicar-la. A Barcelona s’ha construit un Centred’Atenció Primària que presenta una despesa energètica moltreduïda. En el sector privat també comença a haver-hi inciativesd’aquest tipus. Malgrat tot, ara per ara són insuficients.

L’escalfament global afavorit per les emissions de gasosamb efecte d’hivernacle també impulsa el canvi de model. R. Foguet. Efectivament, un canvi de model és necessari ambla planificació adequada. Alguns sectors industrials ja ho vaniniciar fa algun temps, abans que el gener del 2005 entrés envigor el Mercat de Drets d’Emissió, impulsat pel Protocol deKyoto. La nostra Federació de les Indústries Químiques ja feiacinc anys que havia començat a preocupar-se per la reducciód’emissions, com també de la seguretat ambiental en general,la seguretat personal dels empleats i la seguretat de la producció.Era el nostre compromís de progrés, vinculat a la sostenibilitat.

Moltes indústries d’altres sectors han aplicat mesures serioses,i el resultat ha estat molt positiu. Tot i això, queda molt per fer.En agricultura, per posar un exemple, s’hauria de controlar lacrema de rostolls, la neteja i conservació de boscos, així com lavalorització de la biomassa residual. I un dels àmbits on cal actuarés el domèstic, ja que en aquest es registra un importantincrement del consum energètic, vinculat a una manera de viurei entendre el món. Per això, potser, una via per canviar aquestshàbits ciutadans cap a l’estalvi i la corresponsabilitat en l’efected’hivernacle seria aplicar una tarificació per trams als consumsexcessius i no estrictament necessaris. Curiosament, el paísnomés reacciona quan li toquen la butxaca.

M. Coderch. Hi ha consens científic internacional en reconèixerque l’escalfament actual que experimenta el nostre planeta desde fa un segle és conseqüència de les nostres emissions de diò-xid de carboni, amb una probabilitat del 90 %. Aquest fet ens obli-ga a reduir el volum de vessament de gasos a l’atmosfera, tot i lagran inèrcia del sistema energètic actual. Ens hem de marcar unsobjectius que vagin més enllà del Protocol de Kyoto i també peraquesta raó la reducció del consum de combustibles fòssils ésabsolutament necessària. De fet, l’Agència Internacional de l’E-nergia ha fixat uns objectius en què el 80 % de la reducció d’emis-sions ha de venir via eficiència, estalvi i energies renovables.

A. Lloret. En aquest canvi de rumb que significa l’estalvi del’energia hem de preguntar-nos també quina és la responsabilitatde l’Administració pública. És indispensable que tots els serveisi realitzacions públiques de la Generalitat i dels ajuntaments

Potser, una via per canviar els hàbits ciutadans cap a l’estalvii la corresponsabilitat en l’efecte d’hivernacle seria aplicaruna tarificació per trams als consums excessius i noestrictament necessaris.

R. FOGUET.

“





evitin el balafiament de l’energia. Perquè mentre es continuï fentun consum irracional i inacceptable i no es doni un bon exemple,no es podrà exigir res als altres.

En aquest context de canvi climàtic, l’energia nuclear ésl’alternativa?R. Foguet. En l’actualitat, és impossible substituir-la amb lesalternatives existents. S’ha d’obrir un debat científico-tècnic peranalitzar les diferents tecnologies actuals. El risc en l’energia

nuclear existirà, però probablement molt més atenuat. Si és així,cal considerar-la no com alternativa única, sinó com a complement,buscant millores tècniques de seguretat i de tractament de residus.

A. Lloret. No, perquè la indústria electronuclear és una indús-tria obsoleta que aporta molts més inconvenients que solucions.Aquí ens trobem amb la concepció moderna del model de futur.Hi ha diverses solucions per produir energia que obeeixen adiferents interessos. Unes són respectuoses amb la sostenibli-

Atès que no tenim altres fonts autòctones en quantitatssignificatives, el nostre grau d’independència energètica seràel que puguem assolir amb la utilització de les renovables.

M. CODERCH

“



tat. Altres, no. Si la sostenibilitat es considera fonamental, hemde tenir en compte que l’energia nuclear no és, en absolut, sos-tenible en cap etapa del cicle, des de la mineria i la metal·lúr-gia fins el tractament de les deixalles. A més a més, i això noes dirà mai prou, és perillosa, tan perillosa que pot comprome-tre la mateixa existència de Catalunya. D’altra banda, es tractad’una font energètica molt cara que el particular paga duesvegades: una en forma de factura elèctrica i, l’altra, amb elsimpostos amb què s’assumeix la despesa social. Aquests serannecessaris per resoldre el difícil problema del desmantellamentde les centrals a la fi de la seva vida i el tractament fins ara sen-se solucions d’unes deixalles que mantindran la seva toxicitatdurant desenes de milers d’anys. En una situació de mercat lliu-re, és a dir, sense subvenció, no veig com la indústria electro-nuclear podria ser competitiva ni interessant.

M. Coderch. Jo crec que l’energia nuclear no pot resoldre el pro-blema energètic ni mitigar el canvi climàtic. En primer lloc, per-què només produeix electricitat i avui solament representa el 3% de l’energia final que es consumeix al món. Fins i tot, hi hamolts dubtes que es puguin substituir les 440 centrals actualsabans que acabin la seva vida útil. L’energia nuclear té quatre

problemes que arrossega des de fa més de 50 anys i que no s’hanpogut resoldre: cost, seguretat, residus i proliferació. El cost deles noves centrals és prohibitiu, no hi ha solució per els residus iimplica un gran risc de proliferació d’armes de destrucció mas-siva arreu del món. Per tant, malauradament, crec que no podemcomptar amb l’energia nuclear, almenys els propers 50 anys.

A. Lloret. Clarament, les centrals nuclears actuals no es podenmantenir indefinidament. Són tècnicament obsoletes i la sevautilització incrementa els riscos. No hi ha cap mena de solucióconvincent per a una nova tecnologia. Per tant, perllongar lasituació actual no és sa. Sobretot quan hi ha bones solucionssostenibles per compensar l’energia que produeixen. No és unbon indicador pensar que a l’Estat espanyol la producció d’e-lectricitat eòlica ja ha superat la d’origen nuclear?

I quina és la situació quant a les energies renovables?M. Coderch. Per qüestions que ara no vénen al cas, Catalunyaha quedat endarrerida en el desplegament de instal·lacions d’e-nergies renovables en comparació amb altres indrets de l’estat, iara ens cal fer un esforç important per redreçar la situació. Atèsque no tenim altres fonts energètiques autòctones en quantitats

Mentre el preu del petroli continuï tanbaix, cap altra font d’energia no podràcompetir-hi. S’han demostrat lespossibilitats de les renovables. Nomésfalta una ambició que potser necessitiun canvi de mentalitat i,probablement, generacional.

A. LLORET

“





significatives, el nostre grau d’independència energètica serà elque puguem assolir amb la utilització de les renovables.

R. Foguet. L’aprofitament de les fonts renovables continua sentínfim. Almenys, és el que jo penso, perquè si el 70 % dels kilo-wats consumits al territori català prové de les nuclears i el 10% és aportat pel petroli, ens queda un 20 %. D’aquest, l’ener-gia hidràulica cobreix un 10 % i l’altre 10 %? Crec en el poten-cial de l’eòlica, i portem un retard enorme respecte d’altres onaquesta font cobreix el 10-15 % de la demanda. S’ha de fer unesforç extraordinari, aquí i a Espanya. Altres capítols en elsquals s’ha d’avançar són la biomassa –però, atenció, en pro-cessos de segona i tercera generació, no a partir de biomas-sa alimentària–, la tecnobiologia (generar biohidrogen a partirbiomassa), la termosolar o la fotovoltaica, encara que en aques-ta alternativa ens trobem amb l’alt preu del silici.

A. Lloret. Hi ha diversos factors que condicionen la incorporacióde les renovables i el més fonamental no és la tecnologia, ja per-fectament resolta en la gran majoria de casos. En primer lloc s’hade contemplar un factor econòmic clau: mentre el petroli continuïtan baix, cap altra font d’energia no podrà competir-hi. La socie-tat encara no ha copsat suficientment la propera desaparició deles energies fòssils i que la sostenibilitat és absolutament neces-sària. Avui dia s’han demostrat ampliament les possibilitats de lesrenovables. Només falta una ambició que potser necessiti un can-vi de mentalitat, i probablement, un canvi generacional.

R. Foguet. En la línia de Coderch, el futur passa per un mix d’e-nergies, i cal apostar per les autòctones a fi de reduir-ne la impor-tació. No crec que sigui qüestió de ‘desenergitzar’ la nostra socie-tat, perquè el progrés està basat en l’aprofitament, i l’aplicaciócorrecta de l’energia com a font de transformació material.

I com es poden canviar aquestes inèrcies de consum ener-gètic tan consolidades?A. Lloret. És necessari un canvi de mentalitat, essencialmenten el món de les empreses industrials. Ja hi ha molts exem-

ples de noves formes de pensar. En el decurs de la meva carre-ra d’investigador en el camp de l’energia fotovoltaica d’aquestsúltims 20 anys, he constatat una evolució espectacular a favord’aquesta font d’energia. Això s’ha produït a molts llocs delmón, i només cal veure l’increment de la demanda per com-prendre-ho. També a l’Estat espanyol (a Andalusia, Galícia,Castella, Navarra, etc.) excepte a Catalunya, que s’està que-dant intolerablement endarrere.

M. Coderch. Efectivament, sí que hi ha solucions. Tanmateix,impliquen canvis culturals i mentals, com també econòmics. Elmissatge és difícil de traslladar a la societat perquè, fins ara, hemdit el contrari: a més nivell de consum material i energètic, mésprogrés. Una identificació que no preveia els límits del planeta.Per això ara si el consum cau es considera un gran desastre. Elprimer pas és, doncs, canviar aquesta identificació i explicar onsón les limitacions de l’entorn quant a tot tipus de recursos natu-rals. A continuació, avançar cap a la comprensió que es pot asso-lir un progrés suficient i un benestar molt digne consumint menys.Però també és cert que tot plegat es pot entendre com unamesura que demana sacrificis, amb la qual cosa els políticspoden pensar que difondre aquesta nova cultura pot resultarcontraproduent des d’un punt de vista electoral.

R. Foguet. S’ha de connectar la cultura de l’estalvi de la deman-da energètica amb la reducció de l’impacte ambiental. I superarel costum de consumir sense límits. De fet, són valors que s’hau-rien d’incorporar des de l’escola primària a fi d’augmentar l’efi-ciència energètica domèstica. Hem de progressar en la visió dela importància de reduir el malbaratament de l’energia per la des-pesa pública i privada que suposa.

M. Coderch. L’educació és fonamental. I la història. La societaten què vivim té poc més de cent anys, un instant, i no està escritenlloc que tinguem un dret adquirit a viure cada cop millor. No éspessimisme, sinó consciència que vivim d’un tresor enterrat, del’energia fòssil, que hem fet servir per edificar una societat fan-tàstica. Aquesta herència, però, no és vitalícia, i si no la fem ser-



vir per construir un futur diferent, si insistim en cremar-ho tot,aquest serà pitjor que el passat. Hem de replantejar-nos la ideade progrés perquè el futur no pot ser una projecció del passat.

Quines línies hauria de continuar el CADS en matèria d’energia?A. Lloret. Un dels valors del CADS és la seva tranversalitat. Lasostenibilitat afecta tots els camps de la societat i és difícil con-siderar solucions sense tenir en compte totes les interferènciesque es poden produir en el camp de la indústria, del medi am-bient, de l’obra pública, del lleure, etc. Els consellers del CADSrepresenten la societat civil amb uns experts en tots els àmbitsque poden assessorar amb independència de tot caràcter parti-dista els departaments de la Generalitat i el Govern, sigui el quesigui. Amb els seus estudis, és un instrument que facilita la go-vernabilitat d’una societat moderna interessant-se en els seusreptes més dificils, com per exemple el de l’energia. El CADS és

un organisme absolutament necessari en l’equilibri de tot go-vern democràtic d’alt nivell.

M. Coderch. El Govern català, com tots els governs, té un puntde vista molt centrat en el curt termini. Caldria que el CADS foscapaç d’enlairar-se per damunt de la problemàtica del dia a dia iplantejar al Govern escenaris i camins de futur, escenaris quecaldrà anar construint des d’aquest dia a dia, per tal d’anar-nosacostant a l’únic futur possible: un futur sostenible, pròsper i just.

R. Foguet. El tema energètic és tan viu, i és tan necessari, que noes pot deixar oblidat. Un repte de futur del CADS és actualitzar irevisar l’Informe sobre el Metabolisme Energètic de l’Economiade Catalunya. També, fer un seguiment de l’execució de les reco-manacions a fi de demanar atenció institucional. Perquè aquestadiagnosi no és un treball per guardar-lo a la prestatgeria, sinó unpunt de partida per continuar avançant. �


Sostenibilitat econòmica en l’horitzó

9.

2008 A l’estiu esclata la crisi financera als Estats Units d’Amèrica, ila disminució del creixement econòmic comença a afectar

l’economia mundial. El CADS encarrega informes amb repercussió directasobre l’economia del país com ara Sostenibilitat i finances municipals. Diagnosii propostes per als ens locals a Catalunya, que serà publicat l’any 2009.



El CADS, el 2008, va encarregar l’estudiSostenibilitat i finances municipals, unestudi que feia èmfasi en els aspectes

relacionats amb l’urbanisme i la construcció. Amés, també es va encarregar el documentEcoturisme a Catalunya, una diagnosi delpotencial de l’ús turístic sostenible del paisatge,els recursos i els espais naturals. Aquest va serl’any de l’eclosió d’una crisi mundial senseprecedents, les vies de resolució de la qualserien la sostenibilitat i l’economia verda. Així esva decidir el 2009. Un exemple va ser la cimeradel G20 celebrada a Londres a la primavera, ones va aprovar un pla internacional de transiciócap un procés equitatiu, sostenible i basat enuna economia baixa en carboni.

Parlem amb...

Pere BaucellsAdjunt a la direcció general de Grup LaVola i director gerent del cellerJaumandreu de la DO Pla de Bages.

Adriana CasademontVicepresidenta de Casademont SA i del’Associació Catalana d’Indústries de laCarn.

Ricard FornesaPresident de Criteria CaixaCorp,vicepresident primer de la Fundació La Caixa, i president de SegurCaixaHolding i VidaCaixa.

Valentí RoquetaPresident de Caixa Manresa, de laDenominació d’Origen Pla de Bages, iempresari de Bodegues Roqueta.


Sostenibilitat econòmica en l’horitzó | 119

uines eines consideren bàsiques perquè les crisiseconòmiques no deixin de banda els prioritatsambientals?

Valentí Roqueta. La sostenibilitat ha de ser una de les nostresprioritats econòmiques. Aquesta també implica la formació dela nostra gent perquè l’actitud sostenible davant la vida esconrea a llarg termini. I en aquest context de crisi econòmica,hem de fer possible que aquesta línia no quedi aparcada.

Ricard Fornesa. Per a mi, l’eina fonamental és el convenciment.En aquest cas, convenciment que el respecte a la natura i elrespecte a la sostenibilitat no tan sols aporta un benefici defutur, resultant d’aquesta prevenció de mals majors, sinó perquè

La sostenibilitat ajuda les empreses aincorporar-se al món del treball d’unamanera més idònia i a explorar nouscamps d’especial atractiu per alsnegocis.

R. FORNESA

“Q



ajuda les empreses a incorporar-se al món del treball d’unamanera més idònia i explorant, fins i tot, nous camps que sónd’especial atractiu per als negocis. S’ha demostrat en algunesempreses (moltes d’elles jo les he vist premiades a ESADE),que l’acceptació d’aquest tipus d’actituds ha redundatclarament en benefici del seu desenvolupament i rendibilitat.

Adriana Casademont. La crisi econòmica actual és conse-qüència d’excessos i males pràctiques en el passat. Els cicleseconòmics canvien i, d’aquesta manera, es va evolucionant.En aquests moments, el fet diferencial és que la crisi que vivimté un abast global, ja que la mundialització ha fet que qualse-vol esdeveniment afecti arreu. Hem viscut una dècada de fortscreixements econòmics en els quals s’ha primat l’increment dela riquesa i s’han ignorat els aspectes col·laterals que aques-ta pot portar en conseqüència. Per tant, s’ha abusat de pràc-tiques que han malmès el nostre entorn, ignorant el respectea la Terra.

Pere Baucells. Jo veig en la sostenibilitat ambiental unconcepte de fer coses millor avançant-se a les demandes dela societat, és a dir, eficiència econòmica i social. A més, unaactitud davant la vida. Però amb tota la inèrcia del capitalismei la poca regulació, la persona passa a un ser instrument dintredel sistema. Aposto més per l’humanisme i el patrimoni culturali natural que per l’economia lliure.

V. Roqueta. En una crisi, els empresaris solen preocupar-sed’altres coses. Les inversions es destinen a qüestions vitals,

les més urgents. Però el medi ambient és una carrera de fonsque s’ha de guanyar, perquè el seu manteniment garanteix isosté totes les formes de vida. A més, aquesta actitud conser-vacionista també implica valors essencials de la societat comara el respecte, la mesura, la contenció en la despesa, etc. L’ac-titud de respectar l’entorn ens ajuda, sense cap mena de dub-te, a conviure amb més respecte i generositat.

R. Fornesa. La sostenibilitat és una prioritat econòmica per-què ajuda i no molesta. És un benefici perquè millora les con-dicions de treball, augmenta la rendibilitat i legitima moralmentels actors del desenvolupament empresarial. Crec que, enaquests moments, el tema està suficientment debatut i sufi-cientment assumit perquè no tan sols no consisteixi en unasorpresa o un mig núvol i incògnita a aclarir, sinó que tothomestà convençut que, amb una acceptació major o menor de laimmediatesa dels inconvenients, el perill existeix, i també l’o-bligació moral, natural i lògica de combatre’l. Des d’aquest puntde vista, es fa fàcil concloure que ha de ser prioritari tenir-hopresent, que una cosa que és prioritària i que reuneix les con-dicions anteriors, degudament orquestrada, ha de convertir-seen un bon negoci.

Hi ha receptes de recuperació?V. Roqueta. Hem de tenir clar que una de les sortides de futuri progrés és la diferenciació, per a la qual calen la innovació ila tecnologia. Hem de cultivar més la nostra identitat. Aquestalliga molt amb la sostenibilitat i, de fet, una manera d’innovarés tornar als orígens. El món passa tan de pressa que deixem

El respecte ambiental requereix eficiència econòmica i social.Aposto més per l’humanisme i el patrimoni cultural i naturalque per l’economia lliure.

P. BAUCELLS

“





La diferenciació, imprescindible per al progrés, requereixinnovació i tecnologia. La identitat lliga molt amb lasostenibilitat i, de fet, una manera d’innovar és tornar alsorígens.

V. ROQUETA

“



enrere coses esplèndides de la nostra tradició. Tornar-hi tambéés una innovació.

P. Baucells. Sí, hem de fer una aposta més decidida pel temade la innovació. I, a més, incorporar certes dosis d’imaginació.S’hauria de potenciar la implantació d’una economia d’inno-vació, com també tractar millor el factor humà, és a dir, nonomés des del punt de vista empresarial, sinó com a veritablecapital humà, on resulta clau la seva formació constant.

A. Casademont. Crec que en aquests moments cal fer unaseriosa reflexió sobre les actuacions econòmiques del futur,que han d’estar basades en creixements sostinguts, preventivesen el respecte a l’entorn, i enfocades en un equilibri global. Pertant, és molt rellevant realitzar un esforç important per informardels efectes que poden produir les males pràctiques decreixement, i conscienciar tota la societat de la responsabilitatque tenim tots en preservar la Terra. Considero molt mésimportant arribar a tothom amb el missatge adequat, que nonomés legislar i prohibir, ja que ha de ser una pràctica normali educacional.

Quins potencials té, Catalunya?P. Baucells. Catalunya té una situació privilegiada, un paisatge va-luós, és un país molt equil·librat amb imbricació dels diversos sec-tors. Tot i això, necessitem un model de país. Aquest serà la baseper estructurar una implantació territorial clara de l’economia. Hem

Hem d’informar dels efectes de lesmales pràctiques de creixement iconscienciar tota la societat. És mésimportant arribar a tothom amb elmissatge adequat que no noméslegislar i prohibir.

A. CASADEMONT

“



d’avançar per aquí. Saber quines eines locals tenim i les nostrespossibilitats, des de l’economia local, per afrontar la crisi mundial.

V. Roqueta. D’altra banda, la formació en coneixements iactituds és molt important, com apuntava Baucells. Però tambého és l’esperit emprenedor. A Catalunya tenim capacitat enconfiar en nosaltres mateixos. Posem en pràctica la imaginació,l’esforç i el treball. Estem acostumats a patir, i en conseqüència,no ens desanimem gaire fàcilment.

A. Casademont. Catalunya ha estat i és un país industrial, d’in-dústries manufactureres. Això equival en part a dir “activitats queembruten”. S’hi produeixen béns d’equip i de consum. El desen-volupament econòmic dels anys seixanta i setanta, malgrat la cri-sis de l’any 1973, va deixar el nostre país en unes condicionsambientals deplorables. Els mals costums, les pràctiques inco-rrectes, la manca de normes o d’indicacions, també la deixadesai la comoditat, van provocar uns hàbits ofensius per a l’entorn demolt difícil reconducció. Aquest comportament era practicat arreui permanentment: a primers dels anys vuitanta, gairebé tothom

tirava els papers a terra, les burilles per la finestreta del vehicle, escaçava i pescava espoliant, els purins anaven a parar als rierols,les deixalles al mar... fins que algun llum d’alarma es va encendrei va imposar-se la necessitar d’una millor gestió ambiental trans-versal. Es tractava de portar a terme un canvi cultural general, desde les persones fins a les empreses, creant consciència que elmón en què vivim i ens desenvolupem, en funció de com el trac-tem, serà l’herència que deixarem als nostres fills. Les nostresaccions tenen conseqüències, i per tant, cal un canvi radical d’hà-bits i, sobretot, conèixer els efectes de fer les coses malament, ila necessitat d’actuar amb responsabilitat i creant polítiques pre-ventives.

V. Roqueta. Un altre del reptes de Catalunya el constitueix elmodel energètic. Resulta clau optimitzar els recursos energèticsi impulsar les fonts alternatives, i alhora racionalitzar el consumd’altres de fonamentals com ara l’aigua.

A. Casademont. Sí, l’estudi i posada en marxa de nous modelsd’energies netes, del retorn dels recursos que s’utilitzen a la

La formació en coneixements iactituds és molt important, peròtambé ho és l’esperit emprenedor. ACatalunya tenim capacitat de confiaren nosaltres mateixos. Posem enpràctica la imaginació, l’esforç i eltreball.

V. ROQUETA

“



natura, del reciclatge, etc. són noves àrees de negoci que nonomés són eficients ambientalment, sinó també com a activitateconòmica molt rendible.

V. Roqueta. I, alhora, tampoc no podem oblidar-nos dels temespaisatgístics, els quals són un autèntic símbol del benestar. Ésa dir, hem d’afrontar també la pol·lució estètica, i per tant, sónfonamentals l’educació i la conscienciació de la població. Hede reconèixer que hi ha poques activitats que produeixin tantasatisfacció com el vi, perquè a través de la professió potsexpressar una manera de vida, un paisatge de camps i vinyesque arriba al cor de les persones sensibles. En definitiva, unpaisatge en ordre.

L’economia global fa més vulnerables els territoris aescala local i regional? V. Roqueta. Al si de l’economia global, caldria quereforcéssim el comerç local i els consums estacionals de

productes de temporada i d’alta qualitat, perquè produeixenmés felicitat. La riquesa no està només en tenir-ho tot, comens ha fet entendre l’economia global, sinó també en gaudirde les privacitats, de tenir, nosaltres mateixos, capacitat deregular la disponibilitat de recursos, uns altres ritmes méssostenibles, etc. A més, la producció pròxima té un valorafegit: la protecció del nostre paisatge, el nostre patrimoniidentitari, una de les nostres formes d’expressió. Allò quemai no es pot deslocalitzar és la terra o els sabors delsnostres vins. I això ens dóna seguretat. Un exemple és elprojecte desenvolupat per la Fundació Alícia, creada perCaixa Manresa per a la investigació tecnològica en cuina i ladifusió del patrimoni agroalimentari i gastronòmic. A Hortsde Sant Benet estem conreant 300 varietats agrícoles quehem recuperat. Així, no només podrem tastar-les i apreciarles seves qualitats, sinó que obtindrem productes bons idiferenciats, mentre els pagesos de la zona aconsegueixenproductes únics.

L’economia catalana necessitalideratges que aglutinin tots elssectors i arribin a consensos icompromisos més enllà de l’interèspolític.

P. BAUCELLS

“


P. Baucells. La nostra economia està molt lligada al territori i,sense caure en el risc de la concentració, tenim un model pro-pi. A més, el territori divers de Catalunya es correspon a unaeconomia diversa. Hem de trobar el punt d’identitat i diferen-ciació perquè cada zona té allò que li és característic. Comcomentava Roqueta, el món del vi manté la seva genuïnitat, encontraposició a la globalitat de la ramaderia.

I també és fonamental tenir lideratges...V. Roqueta. Sí, necessitem lideratges polítics, clars i compro-mesos; que presentin la realitat tal com és. Estem en unmoment complicat, hem fet molt malament unes quantescoses. Per tant, cal marcar uns camins de lideratge realistesper aconseguir una major seguretat i revitalitzar la nostra eco-nomia. Aquests passen pel treball i l’esforç. Tots els sectorss’hi haurien d’implicar. Més que tapar forats, s’han d’impulsarmesures fiscals adients per fer possible la reactivació econò-mica.

A. Casademont. En aquest sentit, és molt important que total’Administració fomenti la creació de negocis, negocis queconsiderin el respecte a l’entorn com una oportunitat econò-mica de primer nivell. Totes les indústries que són necessà-ries i, fins i tot, imprescindibles per al país, han de tenir leseines necessàries per a una bona pràctica a favor del mediambient, però no per mitjà d’imposició legal, sinó de facil·lita-ció legal i fiscal.

P. Baucells. I qui ha d’impulsar aquest lideratge? Seria bo queho fes un organisme transversal, com és el CADS, el qual podriaesdevenir la veu de la consciència de la societat. Ha de ser unlideratge natural, que aglutini diversos sectors i que arribi acompromisos més enllà de l’interès polític, el qual actua a curttermini i amb oportunisme. Per a l’economia, és clau que s’a-rribi a un consens de tots els sectors: polítics, empresaris, mit-jans de comunicació, cambres de comerç, universitats, repre-sentants sindicals, etc.

V. Roqueta. A més a més, cal crear estructures sòlides. Hemviscut èpoques a les quals difícilment tornarem. A partir d’aquí,tindrem etapes més austeres, amb creixement, però mésmoderat.

Com ha d’afrontar la banca catalana la crisi financera?R. Fornesa. L’actitud de la banca catalana ha de ser, en pri-mer terme, la de no realitzar cap gestió ni desenvolupamentque vagi en perjudici de la seva solvència. En segon lloc, vistel que ha succeït en el món financer i internacional fins almoment, actuar amb la màxima prudència i rigor; i després deles dues premisses anteriors, en funció del que quedi disponi-ble, aplicar claríssimament les seves capacitats financeres, notan sols a les grans empreses, sinó de manera molt especial ala petita i mitjana empresa i, en certa manera, també a les famí-lies, per millorar la seva capacitat d’inversió en béns de dura-da mitjana o llarga i, en el seu cas, per desvetllar el consum.Entenc que la banca catalana està en aquest camí, si bé elsprimers moments són encara de reflexió i de valoració de ris-


La banca catalana ha d’aplicar lesseves capacitats financeres, demanera molt especial, a la petita imitjana empresa, i també a lesfamílies, per millorar la seva capacitatd’inversió en béns de durada mitjanao llarga.

R. FORNESA

“





cos, el que no vol dir que no estigui pròxim el moment en quèes decantarà cap a una actitud més dinàmica.

A. Casademont. Hi estic d’acord, amb en Fornesa: crec quela banca ha de fer la seva funció de donar suport a les empresesen tot el que representi una millora i una evolució positives. Peraixò, seria molt positiu que ajudin les empreses en tots aquellsprojectes que siguin d’interès nacional, des de preservar-lesfins a fomentar totes les iniciatives que millorin la seva pròpiaactivitat des d’un punt de vista favorable al medi ambient.També opino que la banca, des de les seves fundacions, podriafomentar les activitats educatives dirigides a les escoles, lesuniversitats, etc, amb l’objectiu de conscienciar nens i jovescap a la responsabilitat amb l’entorn.

Quines directrius s’han assenyalat des del CADS perquèles empreses catalanes apostin per la sostenibilitat?A. Casademont. Des del CADS s’han estudiat i analitzat en pro-funditat tots els sectors industrials estratègics de Catalunya a fide conèixer el seu pes en el país, el seu desenvolupament i el nivellde sostenibilitat fins avui, preveient la del futur per tal de fer lesrecomanacions adients per a l’equilibri necessari. S’han portat aterme publicacions transversals, de tal manera que s’interrelacio-nen sectors amb l’entorn, amb l’objectiu d’assolir una Catalunyaevolutiva de manera seriosa, responsable i sostenible.

P. Baucells. Efectivament, el CADS ha defensat la sostenibili-tat, els seus valors consegüents, en tots els àmbits. És un con-cepte anticrisi, que va molt bé per la paralització de l’economia.Fa 10 anys, quan va néixer aquesta institució, la sostenibilitat

es considerava un concepte antieconòmic, però és precisamental contrari: l’economia pròspera ha de ser sostenible perquè elsprincipis econòmics ben portats són sostenibles. Cal assenya-lar que consolidar les bases del CADS no era fàcil, perquè escorria el perill de patir interferències polítiques. Però en tot elseu recorregut ha imperat l’honestedat.

R. Fornesa. Pròpiament, el CADS ha suggerit i ha manifestat pro-grames d’actuació a totes les empreses en les quals, a tenor deles característiques de cada sector i especialitats que puguin des-envolupar, atenguin a les bases de sostenibilitat més adients enl’ambient en què es mouen i fent en tot cas present la utilitat d’a-questa disposició.

P. Baucells. Per exemple, ha estat molt evident aquesta accióen el sector primari, en relació amb el pla de gestió de purins.Jo vaig començar en una empresa agropecuària, un negocimarcat per l’impacte ambiental dels purins. El tema no deixa-va de ser un problema d’estructura productiva en la cria delbestiar. El purins eren la punta de l’iceberg.

A. Casademont. La sostenibilitat s’enfronta amb molts adversa-ris, però el més controvertit no és el cultural, com algú podria pen-sar, sinó la cobdícia. Aquesta pot estar disfressada d’interessossocials, d’impossibilitats inversores o d’altres excuses de méspotencial. En aquest sentit, el CADS ha desenvolupat i està des-envolupant la doble tasca fonamental de crear consciència en lasensibilitat global de la societat i la d’informar puntualment elsòrgans de Govern del nostre país perquè les seves actuacionssiguin modèliques en el camp de la sostenibilitat. �

La sostenibilitat s’enfronta a molts adversaris, però el méscontrovertit no és el cultural, sinó la cobdícia disfressadad’interessos diversos.

A. CASADEMONT

“


Una mirada al futur10.

2009En un context mundial de refundació del capitalisme, basadaen l’economia verda, el Consell Assessor per al

Desenvolupament Sostenible compleix deu anys d’existència. Una dècadad’avenços, estudi, reflexió i diàleg cap el futur sostenible de Catalunya.



El CADS ha consolidat, en aquests deusanys, la seva funció consultiva i impulsoraen matèria de sostenibilitat a la

Generalitat. Amb una tasca rigorosa i una visióestratègica, aquesta institució ha liderat eldesenvolupament sostenible a casa nostra,alhora que s’ha integrat en organismeseuropeus i mundials on es debaten les clausambientals, socials i econòmiques del futur delplaneta. Adscrit a la Vicepresidència del Govern,el CADS no només ha esdevingut un referent,sinó que ha impregnat d’idees sosteniblesl’acció de la totalitat de departaments. Enaquest desè aniversari, el CADS manté el seucompromís d’ajudar al progrés del país amb elmàxim respecte a l’entorn i a l’increment de lasensibilitat ambiental de la ciutadania catalana.

Parlem amb...

Anna CabréDemògrafa, catedràtica de GeografiaHumana a la Universitat Autònoma deBarcelona i directora del Centred’Estudis Demogràfics.

Manuel CastelletCatedràtic numerari de Matemàtiquesde la Universitat Autònoma deBarcelona, exdirector del Centre deRecerca Matemàtica, i expresident del’Institut d’Estudis Catalans.

Joan MajóDoctor en Enginyeria industrial,empresari i polític.

Federico Mayor ZaragozaExdirector de la UNESCO i president dela fundació Cultura de Paz.

Joandomènec RosCatedràtic d’Ecologia de la Universitatde Barcelona i secretari general del’Institut d’Estudis Catalans.


Una mirada al futur | 131

l CADS ha deixat una empremta considerable en elcamp de la sostenibilitat a Catalunya. Cap on ha decréixer?

Manuel Castellet. La creació del CADS va ser una idea excep-cional d’una persona també excepcional, Pere Duran Farell.Home de gran activitat empresarial i amb un concepte clar dequè havia de ser Catalunya. En els seus inicis, el CADS actuavasuggerint mesures sobre aspectes molt variats relatius a la sos-tenibilitat, no sols ambiental, sinó industrial, de la construcció,etc. I jo crec que seria bo recuperar aquest esperit per poder in-fluir en el plantejament del model de futur de Catalunya. Mai nos’ha fet, i seria molt bo que ho analitzéssim per arribar a uns es-tàndards de la vida quotidiana. Per posar un exemple, ara nos’estan tenint en compte alguns aspectes com el creixementdels aeroports o l’expansió de polígons industrials.

Joandomènec Ros. Tinc la impressió, fa molt de temps, queaquest i altres òrgans assessors com el Consell de Protecció dela Natura, del Departament de Medi Ambient i Habitatge, patei-xen un problema similar. Han aconseguit una elevada eficiènciaper respondre als requeriments de l’Administració sobre qües-tions molt concretes i immediates, però seria bo que aquestsconsells es convertissin en autèntics think tanks. I així, que fes-sin el país a llarg termini i, amb les directrius resultants, fer estu-dis globals. Això sí, cal la implicació política, que els membresdel Govern hi creguin.

Anna Cabré. En la meva opinió el CADS ha derivat cap el mediambient. S’ha centrat més en l’encàrrec d’informes preceptius,que demanen molta feina i limiten aquest pensament de con-junt. Per tant, queda poc d’espai per a la interacció.

M. Castellet. El CADS ha d’aspirar a la independència, no s’hade convertir mai en una eina del Govern de torn. Sí, hauria d’im-pulsar l’elaboració de més informes estratègics.

Federico Mayor Zaragoza. El passat ja està escrit, n’hem deextreure lliçons. I veiem que el CADS ha tingut un paper particu-

Els consells assessors del Governs’haurien de convertir en autènticsthink tanks on es reflexionés sobreCatalunya a llarg termini is’impulsessin estudis globals.

J. ROS

“E



larment rellevant a Catalunya, però també a la península i a Eu-ropa, i les seves solucions es poden aplicar arreu del món.Aquest consell ha aportat, aporta i aportarà molts coneixe-ments sobre diversos aspectes del medi ambient, a fi d’afavorirel desenvolupament social, cultural i econòmic, com també im-pulsar una ciutadania responsable del seu destí.

Joan Majó. El sol fet de l’existència del CADS ha estat positiu. Amés, en aquests anys ha facilitat que els diversos departamentsautonòmics tinguessin en compte qüestions de sostenibilitat.

A. Cabré. Però hem de tenir en compte que la política plantejapoca demanda de pensament independent. Quant al futur,

m’agradaria que aquest consell treballés temes com ara la vin-culació de la demografia amb la sostenibilitat, perquè l’actualsistema de previsió social, de solidaritat social piramidal, no éssostenible. Un sistema que parteix d’un creixement continu dela població no és sostenible per al planeta.

J. Ros. Sí, la reflexió ha de ser conjunta. Medi ambient implicamodel energètic, industrial, com també el fet de replantejar afons el desideratum econòmic de créixer any rere any.

A. Cabré. La interdisciplinarietat és clau. És el fet que es puguidiscutir, lliurement, amb persones d’àmbits molt diferents.



J. Majó. Quan jo era al CADS recordo que hi havia pocs engin-yers, els companys eren de lletres o de ciències. I en la meva opi-nió, hem d’entendre la sostenibilitat també des de la indústria.

De cara al futur, quins són els desafiaments en sostenibi-litat de la nostra societat?J. Ros. Un aspecte que em preocupa és que Catalunya és unpaís sense recursos energètics tradicionals, com ara el petroli.Haurem d’explotar els recursos geotèrmics, eòlics, solars, peròuna societat que basa el seu futur en l’expansió es troba, a cau-sa del model energètic i econòmic imperant, que ara és una so-cietat immobilitzada. Per tant, què hem de fer en aquest períodede crisi? De què és nodrirà el nostre país? Perquè no ho podemconfiar tot a la construcció o al turisme. Ens cal creativitat.

J. Majó. Ens cal desenvolupar una política d’innovació que aju-di a la sostenibilitat. Per exemple, les ampolles de refresc dePVC es van canviar a PET perquè eren reciclables... La sosteni-bilitat no té inconvenients, sinó que és una font de progrés id’activitat econòmica. Hem de ser capaços de mantenir el be-nestar sense fer mal al planeta. I les estratègies sostenibles re-sulten imprescindibles per sortir de la crisi.

M. Castellet. Hauríem de garantir uns estàndards de vida satis-factoris per a les generacions futures. Dediquem massa temps aresoldre el moment actual, sense tenir orientacions de cap onhan d’evolucionar la indústria, l’agricultura, la construcció, elmodel de mobilitat actual (ja insostenible)... en els pròximstrenta anys. Seguint l’argumentació de Ros, hauríem de repen-sar la nostra idea de creixement infinit i saber, a partir de dadesreals, on volem anar, sabent que hi haurà alts i baixos.

F. M. Zaragoza. Hem de construir el canvi. La crisi ha estat pro-duïda, precisament, per aquells que no ens han escoltat. Ensdeien que no podíem substituir els valors del mercat per objec-tius de desenvolupament sostenible, justícia social i solidaritat.Com sabem els catalans, no existeix el mercat, sinó els merca-

M’agradaria que el CADS treballéstemes com ara la vinculació de lademografia amb la sostenibilitat,perquè l’actual sistema de previsiósocial, de solidaritat social piramidal,no és sostenible.

A. CABRÉ

“

La sostenibilitat no té inconvenients,sinó que és una font de progrés id’activitat econòmica. Caldesenvolupar polítiques d’innovació.

J. MAJÓ

“



ders. Els dolents necessiten la regulació de l’Estat, el qual potdelegar-ho tot, a excepció de la responsabilitat, els criteris dejustícia i els principis democràtics. Ens fan falta les mateixes lla-vors en solcs nous, una altra terra i unes altres arts. Fins ara, hapredominat un sistema on uns quants, els rics, la plutocràcia,han manat amb una enorme irresponsabilitat i cobdícia. I hoacaba de reconèixer el president nordamericà Obama, s’hancedit elements del desenvolupament, les responsabilitat de go-vern, i principis i valors de la democràcia.

M. Castellet. Hem viscut un període en el qual teníem la sensa-ció que érem tan fantàstics com tots els europeus. Però cal veu-re l’estructura d’organització d’un país, el model laboral, la faci-litat de treballs temporals a temps parcial... I constato que noestem tan bé com el nord d’Europa.

J. Majó. En bona part, les exigències de la sostenibilitat ens per-metran sortir de la crisi. Quan jo era ministre, a l’estat espanyolno hi havia fàbriques de cotxes, però en deu anys vam convèn-cer una desena de multinacionals a venir pels costos baixos, elsnivells tecnològics bastant bons, la demanda i l’acord d’adhesióa la Unió Europea. Això va fer que ens convertíssim en el majorfabricant de cotxes sense tenir marca pròpia. Però aquesta si-tuació se’ns ha acabat. No desapareixerà la indústria automobi-lística, però sí que hi haurà un canvi de motors, es reinventaranels cotxes, els combustibles, els materials, els sistemes elèc-trics... Ho explico en el meu nou llibre No m’ho crec. Així quemés que subvencions, calen diners per a recerca i innovació deproductes. La sostenibilitat és un problema de relació de forces

Dediquem massa temps a resoldre elmoment actual. Ens cal repensar lanostra idea de creixement infinit.

M. CASTELLET

“

Hem de construir el canvi perquè, finsara, ha predominat un sistema on laplutocràcia ha manat amb unaenorme irresponsabilitat i cobdícia,cedint principis i valors de lademocràcia.

F. M. ZARAGOZA

“




i cal lideratge polític. El món actual és la conseqüència de totauna sèrie d’innovacions i progressos dels segles XIX i XX, elsquals han permès un augment del benestar basat en un modelque només ha funcionat per a una part de població del món i acosta de generar residus, contaminació, etc.

F. M. Zaragoza. Hem de passar d’una economia de guerra auna economia de desenvolupament global, basada en les ener-gies renovables, la producció d’aliments (cada dia moren degana 60.000 persones a tot el món), l’obtenció i conducciód’aigua, l’atenció sanitària per a la dignitat de tothom, i siste-mes de transport i habitatge. I deixar de gastar 3.000 milionsde dòlars al dia en inversió bèl·lica. Som nosaltres els qui hemde donar les directrius al mercat, no deixar-ho tot en les sevesmans, com va promoure el govern Reagan. A més a més, esrequereixen grans crisis per fer canvis radicals. En momentsde tranquil·litat i comoditat no s’impulsen ni la creativitat ni elcanvi cultural.

I a quin nivell troben la sensibilitat ambiental?F. M. Zaragoza. La població, en general, és capaç de prendreconsciència dels problemes quan es plantegen. La gent s’ado-na que hem de ser més curosos amb els recursos naturals. Elparadigma pot ser l’aigua: cal reduir-ne el consum i introduircanvis en les pràctiques agrícoles. Però hi ha molts altres ves-sants, els quals, com apuntava Cabré, requereixen voluntat po-lítica. Aquest és el cas de potenciar l’aqüicultura per afavorir laproducció de proteïnes a les mars, o canvis de tipus tecnològic,de producció d’energia, etc. Aquests són més preocupants.

J. Ros. La sensibilitat ambiental catalana és molt gran, però cal-dria posar-hi més esforços i, sobretot, imaginació, per reforçar-la,perquè hi ha elements que hi juguen en contra. Per exemple, eldebat sobre el límit de circulació a 80 km/h en la corona metropo-litana de Barcelona, o bé sobre el consum de bosses de plàstic.Potser ens preocupem del medi ambient només des d’un punt devista teòric, és evident que tots estem a favor de salvar foques...



Tanmateix no ens preocupa tant on està fet l’abric que portem,l’impacte ambiental d’un centre comercial, l’explotació de nensperquè nosaltres tinguem productes més barats. Si aquesta sen-sibilitat no pren consistència, es perdrà. Com ha passat. Ja alsanys vuitanta la Biblioteca de Mataró es va cobrir de plaques foto-voltaiques, va ser un model. Des d’aleshores, en totes les cons-truccions noves s’hauria d’haver fet això. Un altre cas és el del ca-nal Segarra-Garrigues, pensat fa quaranta anys, quan no hi haviasensibilitat per a la protecció de la natura ni érem a la Unió Euro-pea. No s’hauria de deixar que el mercat dicti les normes, i enshauríem de plantejar la compra a altres països de productes la fa-bricació dels quals exigeixi molta aigua, com ja ho fa Holanda–amb el consegüent estalvi en energia, adobs, cabals...– i, alhora,reduir la demanda d’aigua per part de l’agricultura.

M. Castellet. No sé si en el cas dels residus domèstics hi hatanta preocupació, social i política, quan no és tan difícil trobarvies per reduir-ne la generació, com també minimitzar-ne la no-


En bona part, les exigències de lasostenibilitat ens permetran sortir dela crisi.

J. MAJÓ

“

No podem deixar als nostresdescendents un món destrossat desd’un punt de vista democràtic, ètic iambiental.

F. M. ZARAGOZA

“





civitat. S’anunciava que les eines informàtiques reduirien elconsum de paper i resulta que ara ens ho imprimim tot....

A. Cabré. En aquest sentit del reciclatge, es criminalitza lagent. Sembla que totes les culpes ambientals resulten delsnostres comportaments. Potser caldria, més aviat, demanarresponsabilitat política i a les empreses.

J. Majó. La consciència ambiental és molt superior a la de fauns anys, potser la crisis l’augmentarà. Però encara ens faltarecorregut, tant en residus, com en estalvi d’energia elèctrica oaigua.

F. M. Zaragoza. El temps del silenci s’ha acabat. Actuem, per-què no podem deixar als nostres descendents un món des-trossat des d’un punt de vista democràtic, ètic i ambiental. Ihem de ser capaços també d’anticipar-nos, de tenir capacitatpreventiva.

La conservació de la biodiversitat, local i global, tambés’integra en les claus de la sostenibilitat...J. Ros. A Catalunya tenim poques espècies excepcionals enperill. Hauríem de pensar en un entorn amable, en les espèciesque hi ha i en la possibilitat de recuperar varietats de plantesque s’han perdut, com també de varietats de certs animalsdomèstics, els quals farien més sostenible la vida rural. Hi hamolt de camí per fer i en aquest, sovint, les vies per aconse-

guir fonts de finançament, perverteixen l’objectiu. Així, conver-tim les àrees naturals protegides en un circ perquè hem obli-dat absolutament la gent que viu en el territori i ens ha mantin-gut, a contracor de vegades, els recursos. Cal que professionscom ara la de ramader i llenyataire reviscolin, alhora que recu-perem el món rural. També vull afegir que els hàbitats que cons-titueixen una assignatura pendent són els marins i els urbans.I aquest segon cas té a veure amb el consum de territori, l’ex-pansió de l’edificació i les infraestructures. És urgent replante-jar a gran nivell la construcció.

M. Castellet. La construcció desmesurada al nostre país, tantal litoral com a l’alta muntanya, té molt a veure amb l’estructurapolítico-financera de les administracions, ja que aquesta activi-tat sustenta el finançament dels ajuntaments.

A. Cabré. La contaminació també es troba entre els reptesprioritaris per a la conservació de la biodiversitat. Un exempleclar és el cas dels purins. A Catalunya tenim poc territori dispo-nible, no hauríem de tenir lloc per a activitats tan contaminants.Hem de pensar, més aviat, en activitats amb un alt valor afegit.Amb la nostra densitat no hauríem de promoure tampoc activi-tats com ara el turisme de masses.

J. Majó. Sí, una estratègia, perquè, sovint, veiem que es gastenmassa recursos per a exagerades actuacions a fi de salvar unadeterminada espècie.

Convertim les àrees naturals protegidesen un circ perquè hem oblidatabsolutament la gent que viu en elterritori i ens ha mantingut, a contracorde vegades, els recursos. Hem derecuperar els hàbitats i el món rural.

J. ROS

“A Catalunya tenim poc territoridisponible. Hem de pensar, més aviat,en activitats amb un alt valor afegit.

A. CABRÉ

“



Com perceben Catalunya en el context de món globalitzat?J. Ros. Som un país amb pocs recursos. I aquesta dependèn-cia és terrible perquè ens porta a situacions crítiques. Sommenys autosuficients. Ambientalment, tampoc ens podemsostreure de la situació general: el repte de controlar les emis-sions amb efecte d’hivernacle i els efectes del canvi climàtic.

M. Castellet. Quant al territori català, ens ajudaria reequilibrarla distribució de la població. I així, ajudar a canviar mentalitats.

F. M. Zaragoza. Hem de canviar l’òptica. El futur no pot serigual que el passat. Així, hem de canviar inèrcies, sense temors,i deixar de voler que les solucions d’ahir siguin idèntiques a lesde demà. Hem de creure en nosaltres mateixos i recordar quel’ocell canta encara que la branca s’esqueixi perquè coneix laforça de les seves ales. �

La construcció desmesurada al nostre país té molt a veure ambl’estructura político-financera de les administracions locals.

M. CASTELLET“



El CADS està format per 15 consellers i conselleres, el presi-dent del Consell i el director. Tots ells són experts de recone-gut prestigi que gaudeixen del suport d’un cos tècnic integratper professionals del medi ambient i la sostenibilitat. ElConsell es reuneix en plenaris ordinaris al llarg de l’any i, quans’escau, d’extraordinaris.



El 31 de maig de 2009 les persones que integren el Consellsón les següents:

PresidentSr. Gabriel Ferraté i PascualVicepresidentSr. Manel Gausa i NavarroDirectorSr. Ramon Arribas i Quintana

Consellers Sr. Josep Alabern i ValentíSr. Martí Boada i JuncàSra. Isabel Cacho i Lascorz Sra. Purificació Canals i VentínSr. Marcel Coderch i ColellSra. Marta Estrada i Miyares Sra. Anna Maria Geli i de Ciurana Sr. Josep Enric Llebot i RabagliattiSr. Antoni Lloret i Orriols Sra. M. Àngels Marquès i Roca Sra. Isabel Pont i Castejón Sr. Joandomènec Ros i AragonèsSr. Sebastià Serrano i Farrera Sra. Carme Valls i Llobet

Equip tècnicSr. Xavier Cazorla i Clarisó Sra. Sílvia Cañellas i BoltàSr. Hernan Collado i UrietaSra. Virgínia Domingo i ReigSra. Mercè García i BotetSr. Joan Maria Romaní i Olivé.

En períodes anteriors han estat membres del ConsellAssessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya:

Directors Sr. Jordi Rodó i Rodà (2000-2004)Sr. Joan Maria Roca i Acín (2004-2006)

Consellers Sr. Pere Baucells i Guiteras (1999-2001), Sr. Martí Boada iJuncà (2001-2007), Sra. Anna Cabré i Pla (2000-2005), Sra.Adriana Casademont i Ruhí (2001-2007), Sr. Manuel Castelleti Solanas (1999-2003), Sra. Josefina Castellví i Piulachs(2000-2008), Sr. Pere Duran Farell (1999, primer president delCADS), Sr. Rafael Foguet i Ambrós (2003-208), Sr. RicardFornesa i Ribó (2000-2004), Sr. Ramon Garriga i Saperas(1999-2003), Sr. Eugeni Gay i Montalvo (1999-2001), Sra.Immaculada Juan i Franch (2000-2005), Sr. Josep Laporte iSalas (2003-2005), Sr. Josep Enric Llebot i Rabagliati (2001-2007), Sr. Joan Majó i Cruzate (2001-2007), Sr. FedericoMayor Zaragoza (1999-2001), Sr. Antoni Negre i Villavecchia(1999-2003), Sr. Jaume Pagès Fita (1999-2003), Sr. JosepPeñuelas i Reixach (2005-2008), Sr. Jaume Porta i Casanelles(2003-2008), Sr. Valentí Roqueta i Guillamet (2003-2008), Sr.Sebastià Salvadó i Plandiura (1999-2003), Sr. Joan Uriach iMarsal (1999-2003), Sr. Josep Maria Vallès i Casadevall(1999-2001), Sr. Albert Vilalta González (2000-2005), i Sra.Carmina Virgili i Rodon (2003-2008).

Equip tècnicSr. Àngel Galindo i BardellaSr. Albert Herrera i ParésSr. Jordi Padrós i SelmaSr. Arnau Queralt i Bassa.

Entrevista a Gabriel Ferraté | 143| 143


Aquest llibre ha estat realitzat per l’equip de disseny de El Tinter,empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS, segons el pro-cediment d’ecodisseny certificat per la norma UNE 150301: 2003.

El paper d’aquest llibre és 100 % reciclat, és a dir, procedeix dela recuperació i el reciclatge de paper usat. La fabricació i la uti-lització de paper reciclat significa un estalvi d’energia, aigua i fus-ta i una menor emissió de substàncies contaminants als rius i al’atmosfera. L’ús de paper reciclat evita la tala d’arbres per pro-duir paper.

Motxilla ecològica de Les Veus del CADS

Cada exemplar pesa 0,636 kg. Per produïr-lo s’han generat elsresidus i consums seqüents:

Total residus 0,102 kg

Total consum H20 5,787 litres

Total consum elèctric 2,621 kWh

Total matèries primeres 1,717 Kg mat primeraEl total d’emissions comptabilitzades en material i en el procèsde disseny i impressió es de 1,353 Kg CO2.

2228/MA/07/08

UNE:150301


Documents

Les veus del CADS