Embed Size (px)
Citation preview
La immortalitat
ÍNDEX
Índex................................................................................................................................ 1
Hipòtesi............................................................................................................................ 2
Metabolisme cel·lular.......................................................................................................3
- Biomolècules.....................................................................................................5
- Cicle cel·lular......................................................................................................6
Envelliment.......................................................................................................................8
Immortalitat i càncer.......................................................................................................11
Viure eternament...........................................................................................................14
Frontera terapèutica
- Farmacologia....................................................................................................15
- Cirurgia.............................................................................................................16
Entrevista........................................................................................................................21
Bioètica...........................................................................................................................27
- Demografia a Espanya......................................................................................28
- Demografia mundial........................................................................................30
- Reflexionem.....................................................................................................31
Conclusions....................................................................................................................32
Bibliografia......................................................................................................................35
1
La immortalitat
HIPÒTESI
Aquest Treball de Recerca té com a objectiu respondre la meva hipòtesi inicial sobre si
és possible aconseguir la immortalitat cel·lular a través del treball i la investigació
científica.
Des del descobriment de l’ADN, la seva total comprensió va ser possible l’any 1953
gràcies als estudis de Rosalin Franklin, James Watson i Francis Crick, els quals van
analitzar estudis anteriors i informacions (com per exemple la llei de les proporcions de
Chargaff), van plantejar el model actual de l’ADN i van permetre que posteriorment la
investigació d’aquest arribés a límits inimaginables, propis de la ciència ficció, com per
exemple la clonació o la modificació genètica.
Actualment podríem dir que la ciència no té límits. Tot i no conèixer totes les respostes
a tots els problemes científics (existencials, de l’evolució, etc.), hem de tenir clar que
sempre hi haurà una resposta, un per què. La ciència té la funció d’explicar tot allò que
succeeix, que existeix, i donar un sentit racional i possible. En la ciència no hi ha res per
què sí.
Per tant hem d’entendre aquest treball no com una explicació totalment científica, sinó
que servirà com un mapa que ens ajudarà a entendre el coneixement científic i poder
arribar a saber si en un futur pròxim serà possible aconseguir el miracle de la
immortalitat. A través de l’enteniment del metabolisme cel·lular, la seva funció i el per
què ens envellim podrem trobar una sèrie de possibles solucions, que en la teoria
probablement serien possibles, però dedicarem l’estudi a la que sigui més assequible a
nivell científic actual.
També voldré explicar el sentit de la nostra existència i per què és tant important la
nostra mort. El fet de la vellesa està present i tothom n’és conscient, però poca gent
l’entén com un procés necessari pel progrés de la nostra espècie (i de fet, tots els
2
La immortalitatéssers vius). La durabilitat d’una espècie beneficia o perjudica al futur d’aquesta?
Realment els ecosistemes estan preparats per la vida eterna d’una espècie?
Diverses preguntes que són l’objectiu del meu treball. Donaré a entendre una realitat
científica i a partir d’aquí m’agradaria que cadascú pogués extreure’n les seves pròpies
conclusions, tant ètiques com morals, ja que com tothom sap, la ciència no està
limitada però estem obligats a limitar-la.
Les decisions que ocupen la solució del problema (o avantatge) de la vellesa està en les
mans del joves estudiants, els quals ens trobarem segurament en un futur imminent
davant la possibilitat de canviar les coses.
Però acceptarem?...
3
La immortalitat
Introducció
METABOLISME CEL·LULAR
Què és?
El metabolisme cel·lular té com a permetre les diverses activitats de la cèl·lula (obtenir
energia, créixer, reproduir-se, etc), a través de diferents òrgans cel·lulars especialitzats,
els quals realitzen funcions físico-químiques essencials per a la vida a nivell molecular.
Com sabem, la cèl·lula és la unitat més petita de vida. Una sola cèl·lula fa tots els
processos bàsics d’un ésser viu. Ella mateixa s’autoregula i s’encarrega de l’obtenció
d’energia, de la respiració cel·lular, de la reparació de les seves membranes, de la
reproducció. I finalment, com tot ésser viu, mor.
Com funciona?
El metabolisme cel·lular el podem dividir en dos processos diferents que es realitzen de
manera conjunta segons l’aprofitament, ús i obtenció de l’energia: el catabolisme i
l’anabolisme.
El catabolisme està format per un conjunt de processos basats en l'alliberament
d'energia, que a través de la degradació de biomolècules permet proveir a les cèl·lules
d'energia, poder reductor i donar els components necessaris per les reaccion
anabòliques. En els animals les reaccion catabòliques s'ocupen de la degradació de
biomolècules complexes a altres de més simples, com per exemple l'aigua, el CO2 i el
metà, en canvi en les plantes l'objectiu de les reaccions catabòliques és emmagatzemar
en forma d'energia la llum solar.
4
La immortalitatLa cèl·lules no poden aprofitar directament algunes macromolècules, com per exemple
les proteïnes. Per tant, per poder aprofitar-les el metabolisme cel·lular, a través
d'enzims, redueix aquestes macromolècules a molècules més senzilles. Així, les
proteïnes son transformades en unitats més petites, els aminoàcids, i els polisacàrids
en disacàrids o monosacàrids, per exemple.
L'anabolisme aprofita l'energia generada pel catabolisme per sintetitzar molècules
complexes. El treball fet pel catabolsime simplifica macromolècules en molècles més
senzilles, i l'anabolisme, a partir de l'ATP (Adenisin Trifosfat) generat per la glucòlisi de
la cèl·lula, i els aminoàcids, monosacàris i altres molècules senzilles, es sintetitza
protïnes, polisacàrids, lípids i àcids nucleics.
Cal diferenciar els organismes autòtrofes, que poden sintetitzar per si sols molècules
complexes a partir de molècules senzilles que es troben al seu organisme com CO2 i
aigua, i els organismes heteròtrofes, que necessiten a més a més alguns monosacàrids i
aminoàcids, que generalment fagotitza la cèl·lula, per tal de sintetitzar les seves
pròpies molècules. La majoria d'organismes autòtrofes són fotoautòtrofes, és a dir, que
realitzen la fotosíntesi, tot i que també n'hi han de fotoheteròtrofes, i la majoria
d'heteròtrofes són quimioheteròtrofes, tot i que també n'hi han de quimioautòtrofes.
Biomolècules
Per entendre les reaccion químiques que es duen a terme en la cèl·lula i per entendre
la vida en general, cal anomenar i explicar cadascuna de les principals biomolècules
que intervenen en els processos necessaris per la vida.
– Els glúcids: són la principal font d'energia de la cèl·lula, ja que a partir de la seva
digestió és molt fàcil obtenir energia. Per tant la seva duració en la cèl·lula és
escassa, ja que és el primer que utilitza, però també cal dir que els organismes
pluricel·lulars, després de l'aigua, són els glúcids el que més ingereixen.
5
La immortalitat– Els lípids: proporcionen una gran reserva d'energia, ja que a través de la seva
digestió s'obtenen glúcids i altres components. Hi ha un gran nombre de
diferents lípids, i la seva funció també resideix en formar part de membranes
biològiques, com per exemple la membrana cel·lular, ja que són hidrofòbics i,
juntament amb enzims, proporcionen a les membranes permeabilitat selectiva.
– Els aminoàcids i proteïnes: les proteïnes estan formades per aminoàcids
enllaçats linealment mitjançant enllaços peptídics. La majoria de les proteïnes
tenen funcions estructurals, i altres funcionen com catalitzadors en el
metabolisme cel·lular.
Cicle Cel·lular
6
La immortalitatPer entendre el creixement d'un organisme cal estudiar i entendre el creixement i
reproducció a nivell cel·lular. En aquest procés una cèl·lula a través de la divisió cel·lular
dóna lloc a dues cèl·lules filles idèntiques.
El cicle cel·lular es diferencia en dues fases:
El període comprès entre les fases de divisió cel·lular és la interfase. És el període més
llarg del cicle cel·lular, amb una durada de 20 hores i ocupant més del 90% del temps
del cicle cel·lular. Està dividit en 3 etapes:
G1: L'ADN es troba descondensat per transcriure a ARNm i produir proteïnes per què
després es pugui produir la duplicació del material genètic. Es important dir que en
aquesta etapa, de durada compresa entre 8 i 12 hores, es troba el punt R (de
restricció), on la cèl·lula decideix si seguir i completar el cicle cel·lular o no. Està
controlat per dues proteïnes: les ciclines i les quinases. Un exemple són les neurones o
les cèl·lules musculars i esquelètiques, que en un punt de la nostra vida deixen de
completar-se el seu cicle.
S: Es continua transcrivint ARNm, alguns dels quals codifiquen histones (proteïna) que
condensen el material genètic (ADN). Té una duració entre 6 i 8 hores.
G2: Es continuen transcrivin ARNm, finalitzant la interfase. Si s'observa amb microscopi
es veurà l'aparició de noves estructures que donen inici a la divisió cel·lular. Aquestes
noves estructures són la causa de la duplicació del centrosoma, que és el centre
organitzador de microtúbuls, i al formar part del citoesquelet dona forma a una nova
estructura cel·lular.
La segona fase del cicle cel·lular és la fase Q o fase mitòtica, on té lloc el procés pel qual
una cèl·lula amb dotació cromosòmica 2n es converteix per mitosi en dos cèl·lules 2n.
Té una durada total d'una hora aproximadament i està dividida en quatre etapes: la
profase, la metafase, l'anafase i la telofase.
7
La immortalitat
ENVELLIMENT
L'envelliment és un aspecte present en el dia a dia de la societat, que tothom n'és
conscient però que fins fa relativament molt poc la ciència no ha pogut explicar i aclarir
el per què d'aquest greu problema per la vida del éssers humans, i que més endavant
discutirem la seva importància.
S'entén com envelliment el conjunt de modificacions a nivell d'aspecte físic i molecular
a causa del pas del temps, que de forma progressiva afecta tant a òrgans, musculació i
sistema ossi, com a nivell cel·lular a diversos orgànuls com per exemple els
mitocondris, la membrana cel·lular o fins i tot la pròpia cadena d'ADN.
Per què ens envellim?
Tot i que encara s'està estudiant el perquè real de l'envelliment humà, cal dir que hi ha
diverses teories envers la causa d'aquest significatiu problema.
Una teoria que fins fa poc hi residia molta importància és la teoria dels radicals lliures,
la qual explica que a través del metabolisme cel·lular, en el procés de l'oxidació de les
principals biomolècules, es formen diferents tipus d'espècies reactives de l'oxigen, les
quals ataquen les diferents estructures, principalment proteiques, de la cèl·lula, i de
manera important als àcids nucleics, és a dir, a la cadena d'ADN.
No podem deixar d'ignorar per tant que ja des de fa temps s'estudia i s'intenta extreure
la resposta del “perquè” de l'envelliment de la pròpia informació genètica, ja que
s'entén que és en aquesta on hi ha de residir l'error o alteració que modifiqui el
comportament de l'organisme en general fins al seu col·lapse o mort.
8
La immortalitatPerò el que actualment es considera el futur de la ciència a nivell de medecina i
biologia és la teoria de la sinescència cel·lular, coneguda popularment com la teoria
dels telòmers, la qual ha donat a la investigadora Elizabeth Blackburn el premi nobel
l'any 2009.
Com he explicat anteriorment, la cèl·lula té un cicle de vida, en el qual la cèl·lula es
divideix tantes vegades com sigui necessari per la conservació de l'organisme com a
ésser viu. Però aquestes divisions estan controlades per enzims, que generalment
provenen del producte final que regula el mateix cicle del qual procedeix. És a dir, que
si són necessàries “x” cèl·lules en un determinat teixit i aquest nombre és complet el
cicle cel·lular no tornarà a iniciar-se fins que sigui necessari.
D'igual manera a la cadena d'ADN resideix en els telòmers un fet que des de 1980
s'atribueix a la causa de l'envelliment i de la nostra mort. Per explicar aquest fet és
necessari anomenar el procés pel qual l'ADN és copiat i com d'una cadena d'ADN en
surten dues d'idèntiques, és a dir, d'una cèl·lula per divisió cel·lular obtenim dues
d'idèntiques. En aquest procés de replicació de la cadena d'ADN el complex ADN
polimerasa és incapaç de replicar completament els extrems dels cromosomes, i com a
resultat, cada divisió cel·lular retalla els telòmers del cromosoma. Podem estudiar i
assegurar que els telòmers procedents de cèl·lules de persones d'avançada edat són
molt més curts que els del jovent.
9
La immortalitat
Però encara trobem més atractiu el fet pel qual els telòmers, al arribar a una talla
crítica s'activa la resposta de l'ADN al mal provocat. Aquesta resposta està provocada
pel gen supressor tumoral p53 que provoca la mort cel·lular per apoptosi, que és la
mort cel·lular programada genèticament.
Per tant coneixent el mapa genètic completament i sapiguent-lo interpretar podem
assegurar i establir la durada d'una persona sana?...
10
La immortalitat
IMMORTALITAT I CÀNCER
La recerca de la immortalitat i l'estudi de l'envelliment cel·lular ha donat lloc a
possibles cures contra el càncer en general, és a dir, una cura per totes aquelles
cèl·lules cancerígenes, i en definitiva, descontrolades.
Si el nostre cos té aproximadament uns 75 bilions de cèl·lules i aquestes es fan malbé,
el nostre organisme regula aquest problema amb la reproducció de les seves cèl·lules, i
així, per cada segon que passa el nostre organisme ha generat 5 milions de cèl·lules
noves. El que passa és que no totes les nostres cèl·lules es reprodueixen a la mateixa
velocitat, i d'altres que pràcticament no ho fan en tota la nostra vida; un exemple són
les neurones, que pràcticament no es regeneren.
Però com he explicat abans en la teoria dels telòmers, hi ha una relació tant en el
nombre de divisions que fa la cèl·lula en la seva vida útil com en la regularitat que ho
fa. Podem posar com exemple els fibroplasts, unes cèl·lules que en laboratori i en un
medi favorable s'aconsegueix que la cèl·lula es reprodueixi unes 50 vegades. Però, com
s'ha estudiat, cada cop que es reprodueix tarda més en tornar a fer el cicle, i a causa de
cada reproducció la seva cadena d'ADN perd una part, i s'ha calculat que a les 50
vegades la cèl·lula deixa de reproduir-se, envelleix i mor.
Cal esmentar que com més vegades es reprodueix la cèl·lula menys cicles reproductors
farà, per tant cada cop les cèl·lules tardaran més en reproduir-se fins a arribar a un
punt que ja no ho faran.
Tenint clar aquest aspecte, és sorprenent la reproducció de les cèl·lules canceroses,
que ho fan de manera descontrolada i de manera indefinida, dotant-les d'una
immortalitat parcial, ja que com sabem el càncer provoca finalment el col·lapse del
sistema i l'individu mor. La causa és que la principal característica del càncer és que
combina la immortalitat cel·lular amb el creixement descontrolat de les cèl·lules.
11
La immortalitatPer tant podem partir de la hipòtesi que estudiant el càncer és molt provable trobar un
mètode per què les cèl·lules no envelleixin. Podríem dir que com més aprop estiguem
de saber exactament el funcionament de la proliferació descontrolada d'aquesta
malaltia i puguem controlar-la sense eliminar aquesta qualitat que tenen de ser
parcialment immortals estarem molt aprop del control total de les nostres cèl·lules.
La telomerasa
En les cèl·lules germinals, la telomerasa, que és un enzim encarregat d'allargar els
telòmers, està totalment activa i per tant després de cada divisió d'aquestes cèl·lules
no es perd una part d'informació genètica. Per tant són immortals ja que en cap
moment de la divisió cel·lular s'escurcen els telòmers gràcies a que l'enzim sempre està
actiu.
Contràriament a aquest principi, com he dit abans, la resta de les cèl·lules del nostre
cos, les cèl·lules somàtiques sí que pateixen de l'escurçament dels telòmers i per tant,
després de cada divisió perden una part d'informació, i cada cop tarden més en dividir-
se fins que finalment moren. Això és degut a que la telomerasa no està activa en
aquestes cèl·lules.
Per tant si confirmem que la causa de l'envelliment humà és l'escurçament dels
telòmers tindríem la solució a les nostres mans a l'investigar sobre la possibilitat
d'activar la telomerasa en la resta de cèl·lules o, si més no, amb ajuda d'un procés
bioquímic aconseguir-ho.
La relació entre la telomerasa i el càncer també hem de tenir-la en compte. Com sabem
la gran majoria de càncers són deguts (tot i ser causats pel medi o simplement siguent
de caràcter hereditari) a un cúmul de mutacions que la pròpia cèl·lula no pot corregir.
Així doncs, aquest cúmul d'errors en la cadena d'ADN ocasiona un descontrol tant en el
ritme de proliferació com en les característiques genòmiques de la cèl·lula.
12
La immortalitatQuan passa això és degut a que els telòmers, al igual que en l'envelliment de les
cèl·lules, es troben massa curts i per tant la telomerasa està inactiva. Però de manera
sorprenent, una vegada es passa la barrera fisiològica d'aquests, la cèl·lula, ja
cancerosa, comença a fabricar un altre cop telomerasa de manera que es tornen a
regenerar telòmers que, tot i ser més curts que els normals, doten a la cèl·lula
d'informació genètica suficient per evitar que les cèl·lules tumorals pateixin
d'envelliment i mort.
Com a conclusió cal destacar que resideixi una possible cura per l'envelliment cel·lular
en el mateix principi que el que provoca la immortalització de les cèl·lules cancerígenes
o tumorals. Com a estudi a esmentar, l'any 1996 es van fer un seguit d'estudis en la
Universitat americana de Dallas, en la qual es va investigar sobre la relació entre la
telomerasa, el càncer i com a resultant l'envelliment cel·lular. Es va confirmar que en
les cèl·lules somàtiques sanes la telomerasa era inexistent, però en canvi, i com
prèviament havien previst, més d'un 90% de les cèl·lules tumorals, és a dir, ja
descontrolades, tenien telomerasa, i per tant nous telòmers.
13
La immortalitat
VIURE ETERNAMENT
Al llarg de la història i des de que la medecina realment adquirí un propòsit curatiu
basat en la ciència i no en el misticisme i la bruixeria, hem aconseguit allargar de
manera molt considerable la vida de les persones, i cada vegada d'una manera que ens
ha permès arribar a una avançada edat amb una qualitat de vida més estable, amb més
bona salut i, en definitiva, en millor estat.
Gràcies a la ciència coneixem les causes d'allò que ens afecta, allò que ens perjudica, i
alhora allò que cal fer per evitar-ho. També, gràcies a l'estudi d'aquestes malalties hem
pogut desenvolupar mètodes preventius, i en el cas de que la persona ja estigui
afectada, mètodes curatius, ja siguin de caràcter farmacològic o quirúrgic.
A més cal destacar que ens les últimes dècades ha pres força un altre tipus
d'investigació mèdica relacionada amb l'estudi a nivell bioquímic i genètic de les
nostres cèl·lules. Si partim de la idea que, tot i que som clarament un conjunt de peces
funcionals, realment som en la nostra totalitat un conjunt de reaccions químiques
constants, i podem tractar les malalties sempre com alguna cosa que ens impedeix
funcionar a nivell químic d'una manera correcta, i en definitiva sana.
També podem parlar d'malalties de caràcter genètic, distingint aquelles que ja estan en
el nostre genoma, (la majoria d'aquestes de caràter hereditari) i per tant la possibilitat
que es desenvolupin és més elevada que en la resta de persones, altres que són
produïdes per alteracions de la nostra informació gènica a causa de factors externs, i
centrant-nos en el treball que ens comprèn, podem classificar la vellesa com una
malaltia present en tots els éssers vius, que d'alguna manera podem entendre la
degradació dels teixits i de les nostres cèl·lules com una mena d'malaltia.
Per tant considerant en principi la vellesa com un problema que ens afecta a tots els
humans, podem estudiar-la, al igual que fem amb la resta d'malalties o patologies, i
trobar una cura o diverses maneres d'allargar la nostra vida considerablement.
14
La immortalitat
FRONTERA TERAPÈUTICA
1.Farmacologia
Com he explicat abans, les nostres cèl·lules envelleixen a causa de que cada vegada que
aquestes es divideixen perden part d'informació genètica que es troben als telòmers, i
com més curts es van fent més tarda la cèl·lula en reproduir-se fins al punt que aquesta
no té la suficient informació per dividir-se i s'activa el gen supressor tumoral p53 i mor
per apoptosi.
Coneixent la causa d'aquest problema i sapiguent que en les cèl·lules canceroses això
no passa per què l'enzim telomerasa evita l'escurçament dels telòmers després de cada
divisió podem plantejar una hipòtesi basada en si fabricant amb un procés bioquímic
un fàrmac el qual permetés la fabricació i activació d'aquest enzim resoldria el
problema relacionat amb els telòmers i per tant evitant un envelliment i posterior mort
cel·lular. Aquest tipus de fàrmac es fabricaria a partir del desenvolupament
d'activadors de telomerasa.
Cal destacar que la recerca d'activadors o inhibidors de telomarasa és un estudi que
porta temps realitzant-se ja que al igual que la vellesa el càncer té relació en una
majoria de casos amb la presència de telomerasa en les cèl·lules canceroses. Per tant
estudiant i dedicant-se tant a la recerca d'una cura pel càncer podrem torbar una cura
per la vellesa i viceversa.
Seria interessant considerar la vellesa com una mena de càncer invers, ja que com
sabem en les cèl·lules canceroses torbem l'enzim telomerasa i les dos principals
característiques que són la proliferació descontrolada de les cèl·lules canceroses i la
seva immortalitat. Si envellir significa la falta de presencia de telomerasa en les
cèl·lules del nostre cos, la cada vegada més dificultosa reproducció cel·lular i la
mortalitat de les cèl·lues, no tenim en definitiva els principis del càncer contraris?
15
La immortalitat2.Cirurgia
Fins el dia d'avui hem aconseguit allargar la vida considerablement, i en alguns casos
evitar la mort mitjançant operacions quirúrgiques. Tot i que entenem que totes les
cirurgies tenen com a finalitat reparar teixits, òrgans, articulacions i altres disfuncions
del cos, ens centrarem en els trasplantaments d'òrgans. Aquest procés és el que està
més aprop de trobar la cura a la mortalitat del cos humà, o si més no, aconseguir una
durabilitat que es pogués comptar per centenars d'anys.
Com sabem el trasplantament d'òrgans es basa en la substitució d'un òrgan
disfuncional per un en bon estat. Trobem en aquest cas dos tipus de trasplantaments ja
que com sabem el cos humà pot funcionar amb només un ronyó o un pulmó però no
sense cor. Per tant tenim trasplantaments entre persones vives, com poden ser el de
ronyó, i altres de morts a vius, com pot ser un trasplantament de cor.
16
La immortalitatEn aquest àmbit sabem que tot i que segurament hem millorat el procés quirúrgic, el
trasplantament d'òrgans no deixa de ser un mètode precari. Tant els riscos operatoris
com els postoperatoris fan que a vegades el remei sigui pitjor que l'malaltia. Algunes
operacions comporten una gran delicadesa a l'hora de realitzar-la, ja que com sabem
en la mateixa sala d'operacions el pacient pot morir. També cal destacar encara amb
més importància el risc de rebuig de l'òrgan trasplantat.
Aquest rebuig com sabem és el que provoca que les operacions de trasplantament es
facin únicament com a última opció de teràpia. El rebuig d'un òrgan trasplantat és
degut a causa de que els anticossos del pacient detecten l'òrgan trasplantat com una
mena d'agent extern i no del propi cos, i per tant els anticossos ataquen a l'òrgan fins al
punt de que aquest col·lapse i deixa de funcionar. Com a resultat, els pacients
trasplantats estan sotmesos a un tractament de per vida per prevenir un possible
rebuig de l'òrgan en qüestió.
A partir d'aquest punt podríem plantejar com una mena de teràpia contra la vellesa un
continu trasplantament d'òrgans o teixits de manera indefinida. Si el fetge se'ns fa
malbé canviar-lo per un altre nou, si tenim un tumor al pulmó esquerre simplement
hauríem de canviar-lo per un altre en bon estat, i fins i tot podríem fer operacions
d'estètica, com per exemple insercions de teixit de la pell de manera que podríem
canviar l'aparença d'una persona i la seva edat.
Però tot això és impensable per dos motius. Principalment hem de considerar que el
perill per cada òrgan trasplantat és elevat, així com el rebuig posterior a la operació,
per tant fan del procés un mètode perillós per la vida del pacient. També hem de
considerar que la llista d'espera d'òrgans és elevada, per tant s'entén una priorització
d'aquells pacients que realment corren risc de mort. Per tant no podem servir-nos
d'una teràpia basada per només aquells que realment ho necessiten, ja que el no fer-se
vells podem classificar-ho com un desig de caràcter estètic i no terapèutic.
17
La immortalitatPerò tot i així la investigació respecte el trasplantament d'òrgans va un pas endavant.
En els últims anys i gràcies a la investigació amb cèl·lules mare s'ha aconseguit eliminar
el principal problema d'operacions de trasplantaments: el rebuig. Si l'òrgan en qüestió
està fromat per cèl·lules del pacient tindrà les mateixes característiques, no només
sanguínies, sinó que realment serà idèntic el teixit nou al trasplantament.
Com sabem les cèl·lules mare són cèl·lules no diferenciades, és a dir, són cèl·lules que
potencialment es poden transformar en qualsevol cèl·lula de qualsevol teixit del cos.
Podem distingir quatre fonts d'on obtenir cèl·lules mare. Les cèl·lules mare
embrionàries, que es troben en la massa cel·lular interna d'el blatocit, que és el
resultat de la unió d'un òvul amb un espermatozoide i per tant la primera etapa de la
fase embrionària d'un nadó. En aquesta massa interna trobem unes 30 cèl·lules mare
que donaran lloc a un individu adult complet. En aquest exemple podem adonar-nos
del poder de les cèl·lules mare. Una altra font d'obtenció d'aquestes cèl·lules són les
cèl·lules mare germinals, que són aquelles cèl·lules que donen lloc a espermatozoides i
òvuls. També les cèl·lules mare fetals que estan presents a la sang, als pulmons i al
fetge, i que podrien tenir un origen fetal. I per últim les cèl·lules mare adultes que
estan presents ens els individus adults i tenen com a funció regenerar teixits en continu
desgast com poden ser la pell o la sang, o òrgans que es fan malbé, com per exemple el
fetge.
Sapiguent on obtenir-les, el pas que s'ha donat en els últims anys i de vital importància
ha sigut com fer que una cèl·lula no diferenciada adquireixi i es transformi en una
cèl·lula d'un teixit diferenciat. La principal característica per tant d'una cèl·lula mare es
que tot el seu ADN pot ser codificat, tot el seu ADN es potencialment actiu. En canvi,
una cèl·lula de la pell, tot i que també té tota la informació genètica, només es codifica
aquella que dona lloc a pell. S'ha descobert que si fem un implant de cèl·lules mare
sobre un teixit determinat, el conjunt de reaccions químiques i el medi que la rodeja
faran i condicionaran a aquesta cèl·lula mare a transformar-se en una cèl·lula
determinada.
18
La immortalitatEn els últims anys els avenços relacionats amb l'ús terapèutic de les cèl·lules mare han
donat magnífics resultats, alguns d'ells encara en investigació, però que deixen clar
sense cap dubte que el potencial en medicina i bioquímica de les cèl·lules mare és
inqüestionable.
Una notícia que va donar la volta al món va ser el trasplantament de tràquea que es va
dur a terme a l'Hospital Clínic de Barcelona, on una dona va rebre una tràquea que va
ser extreta d'un home mort de 51 anys, que va ser rentada amb detergent enzimàtic 25
cops, d'on es van eliminar qualsevol resta d'anticossos del donant, i a partir del cultiu
de cèl·lules epitelials i de cèl·lules mare de la pacient apart, que més tard s'utilitzarien
per la reconstrucció de l'òrgan en qüestió, es va aconseguir amb èxit el primer
trasplantament de tràquea, el primer trasplantat que no necessitarà medicament de
per vida i el primer cultiu de cèl·lules mare que es transformen en condròcits.
19
La immortalitatTambé cal dir que a arrel de les descobertes de les propietats en el món de la medicina
de les cèl·lules mare actualment s'estan utilitzant com a tractament d'malalties
neurològiques i del sistema nerviós, amb el propòsit de regenerar les neurones,
cèl·lules que pràcticament no es reprodueixen i si hi ha un deteriorament provoca
malalties com per exemple l'alzheimer. La investigació amb cèl·lules mare és molt
important per trobar una cura per aquestes malalties.
Així que també s'han fet experiments amb ratolins, els quals han infartat de miocardi i
a partir d'un procés de tractament amb cèl·lules mare han aconseguit regenerar en la
totalitat el teixit de miocardi infartat. Per tant estem parlant de tornar a donar a la vida
a teixits morts.
Per tant, després de tota aquesta explicació sobre la medicina, la cirurgia i la
investigació amb cèl·lules mare cal concloure que estem molt aprop de trobar una cura
per tots els teixits del nostre cos, un mètode que permeti allargar la vida
indefinidament de les nostres cèl·lules i per tant poder allargar, sense atrevir-me a dir
eternament, però sí molt considerablement la nostra vida i la del nostre cos, poden
arribar als 100 anys i poder anar a jugar un partit de futbol amb els amics de tota la
vida, sense patir de trencar-nos res, ja que o serà pràcticament nous els nostres ossos o
teixits gràcies a implants de cèl·lules mare recents, o simplement tenint en compte que
si ens fem malbé alguna cosa sempre disposem de la font de la vida, les cèl·lules mare,
que resideix en nosaltres mateixos, i que un cop aconseguim conèixer i manipular-les,
tindrem el poder d'evitar la mort per uns anys més.
20
La immortalitat
ENTREVISTA
En el meu treball he près diverses iniciatives alhora d'enfrontar el problema de la
vellesa per tal de respondre la meva hipòtesi sobre si a través de la ciència podríem
aconseguir una immortalitat cel·lular i per tant no haver de morir. En aquest cas,
després d'haver fet una recerca totalment científica i informar-me sobre la mortalitat
humana, he decidit situar el problema de la mortalitat humana davant els ulls de la
ciència mèdica per tal de fer un anàlisi més profund i que comprengui el meu treball
aquesta part i opinió de la ciència que com veureu dóna un gir de 180º a aquest treball.
Aquesta entrevista la vaig fer a la doctora Olga Montero, que treballa a l'hospital de
Sant Celoni. Cal dir que les respostes de la doctora no representen la opinió general de
la comunitat mèdica, però penso que el seu punt de vista en particular cal tenir-lo en
compte quan valorem la possibilitat de no morir, ja que com sabem no és sinó
mitjançant la medicina que ho aconseguirem fer.
Quins creus que són els actuals processos o tractaments mèdics que ens permeten
allargar la nostra vida?
Jo penso que hi ha diferents tipus de tractaments. Per un costat tenim els tractaments
farmacològics, els quals penso que els més important que hi ha hagut al llarg de la
història són la insulina, que ha permès sobretot que en aquells pacients que no són
capaços de produir-la, que són els diabètics tipus 1, per què tenen una malaltia
autoimmune, això vol dir que ells mateixos destrueixen les seves cèl·lules que fabriquen
insulina. El fet de poder administrar-lis insulina de manera exògena els hi ha permès no
els fet d'allargar la vida, sinó directament el fet de poder viure, ja que aquesta gent
abans moria amb uns 20 o 30 anys.
21
La immortalitatActualment també són molt importants a nivell farmacològic els quimioteràpics, que
estan aconseguint supervivències bastant importants en diversos tipus de càncer, i que
avui pots plantejar supervivències molt més elevades en pacients que abans només
podies donar-lis 2 o 3 mesos de vida.
Cal dir que tots els fàrmacs tenen com a objectiu allargar la vida de les persones [...] i
hem de tenir en compte que l'esperança de vida ha augmentat considerablement en els
últims anys. No és tant estrany avui en dia trobar un avi amb 95 anys, que tot i que
prengui 200 pastilles al dia, està perfectament.
Per altre banda tindríem els tractament quirúrgics, que sobretot el que a nivell de
supervivència ha allargat molt la vida són els trasplants, que permeten que persones
amb diferents tipus de disfuncions en els seus òrgans, com poden ser fetge, ronyons o
cor, se'ls pugui trasplantar i per tant puguin continuar vivin.
Després també tenim els trasplantaments de mèdula òssia, que aquests sí que són
realment importants, ja que tant en els pacients amb càncers hematològics com poden
ser la leucèmia, limfomes i demés, com els de mama, se'ls hi posen cèl·lules de mèdula
òssia d'una altre persona compatible i poden arribar a curar l'malaltia a partir d'aquí.
I finalment els tractaments més innovadors són aquells tractaments relacionats amb la
teràpia genètica, tant el que és a nivell de manipulació i alteració del DNA d'una
cèl·lula per què funcioni d'una manera determinada com a nivell d'utilització de les
cèl·lules mare [...], i la immunoteràpia, en la que s'utilitzen determinats anticossos per
tractar diverses malalties.
22
La immortalitatEm podríes explicar en què consisteix exàctament la teràpia gènica?
En la teràpia gènica el que es fa és una manipulació de l'ADN. Un exemple que
actualment s'utilitza com de manera habitual és la fabricació d'insulina. Amb la
insulina el que es fa és que com nosaltres coneixem quin és el gen humà que produeix
la insulina, el que es fa és que a través de bacteris en els quals els hi introdueixen
aquest gen [...] que codifica insulina en els humans puguin produir exactament la
insulina humana, ja que de fet el gen que se li ha introduït és el gen humà. Per tant
aquesta insulina que produeixen és totalment compatible amb nosaltres.
Què opines sobre les teràpies gèniques en general?
Penso que tenen la seva part bona i la seva part dolenta. La part bona és que
probablement ens permetin tractar moltes patologies que actualment estan totalment
fora del nostre abast i per tant poden ser una cosa molt bona, però per altra banda
crec que d'alguna manera estem jugant a ser Déu. Qui decideix a qui se li ha de donar?
Qui decideix per què a una persona i no a l'altra? Jo crec que cap persona està
preparada per prendre determinades decisions. I lo pitjor de tot es que crec que estem
en una societat que actualment està governada pels diners, la cobdicia i l'egoisme, i
desafortunadament les primeres persones que probablement en un futur immediat
puguin tenir accés a aquestes teràpies són persones que econòmicament s'ho podran
permetre, i per tant acabarà sent una medicina de pocs. I per altra podem mirar al
passat i situar-nos en l'època de Hitler, que entre totes les coses que va fer una d'elles
va ser buscar la raça ària, una selecció artificial d'una raça. I nosaltres, en el moment
que comencem a fer manipulacions genètiques no se fins a quin punt podem arribar.
Per tant penso que és un tema que a nivell ètic hi ha moltes coses a dir. Jo crec que per
una banda pot ser molt beneficiós però per altra banda pot arribar a ser molt però que
molt destructiu.
23
La immortalitatMoltes altres coses, com per exemple el descobriment de l'energia nuclear i la bomba
atòmica, en el qual el descobriment no tenia com a finalitat ni molt menys el desastre
que va causar.
Penso que tenim en les mans un potencial molt gran però no crec que tinguem encara
unes mans per poder aplicar aquest potencial.
Què opines sobre la medicina actual?
A veure, jo penso que la medicina actual continua pel camí de tota la vida que es basa
en buscar la part més petita que està alterada i que provoca l'malaltia i a partir d'aquí
fer estudis genètics basats en la manipulació i corregir-ho absolutament tot. Però jo
penso que estem veien, o estem desenvolupen una medicina des del meu punt de vista
molt incompleta, perquè el que no podem obviar és que com éssers humans i éssers
vius estem vivint dintre un entorn, estem sotmesos a un clima determinat, tenim una
determinada relació amb el medi ambient, amb les persones que ens rodegen, sentim
emocions... I tot això és el que, sota el meu punt de vista, el conjunt de tots aquests
factors fa que cada persona desenvolupi una malaltia determinada o no. O que amb
els mateixos estímuls una persona pateixi una malaltia i una altra no. Llavors jo penso
que mentre la medicina actual només valori la investigació bioquímica, la part “física”
de la nostra existència, no podrem mai a oferir o trobar solucions a moltes coses.
Penso que la societat actual es troba davant una falta de responsabilitat amb sí
mateixa. Nosaltres donem una pastilla com a tractament per les malalties com per
exemple el colesterol en la sang, i en comptes de valorar si la teva dieta és o no
adequada i la vols canviar o no, preferixen moltes persones en prendre's la pastilla i
seguir inflant-se a menjar botifarra o a menjar carn de porc i et donarà igual. Penso per
tant que som molt irresponsables amb la nostra salud, és a dir, necessitem fer un
important canvi a nivell social per ser responsables amb el que mengem, el que fem i
en definitiva amb les nostres actes, per així d'alguna manera, juntament amb el que
24
La immortalitatpodem oferir des del punt de vista científic, realment arribem a algun resultat positiu.
Per què sinó, si nosaltres estem intentant tractar a pacients que no són responsables ni
accepten el que tenen, ni volen col·laborar, el nostre paper com a metges no té sentit.
El camí per allargar de manera considerable la nostra vida resideix en la medicina
científica tal i com la coneixem o hi ha algun altre tipus de medicina alternativa?
Jo crec que la científica és només una part. Actualment jo crec que hi ha una gran cua
de gent o un moviment bastant important que es dedica a buscar altres vies. De fet
estan començant realment a sorgir o com a mínim a ser més evidents, i fins i tot ja hi
han seccions a les escoles oficials de metges dedicades a la medicina homeopàtica i
altres tipus de medicines alternatives, que de fet es dediquen, sota el meu punt de
vista, a complementar la medicina científica.
Totes aquestes medicines, algunes més que d'altres, el que miren també molt per
exemple és que la salud no només depèn del tractament o teràpia, sinó també de les
teves actituds. Tenim la dita de que “som el que mengem”, i hi han medicines
d'aquestes alternatives que valoren molt el que menges per tal de que el teu cos estigui
en unes condicions determinades, o com t'afecten les teves emocions, el teu estat
d'ànim [...].
Tots aquest factors sota el meu punt de vista complementen o haurien de
complementar el que entenem com a medicina. Crec que en el futur hauríem
d'aprendre a treballar conjuntament entre tots nosaltres per què cadascuna d'aquestes
medicines tracten una part o tenen una visió parcial del que és l'individu i la relació
amb el seu entorn.
25
La immortalitatI per acabar, creus que a través de la ciència podrem aconseguir la immortalitat?
A veure, si pensem una miqueta, en els últims descobriments científics que hi ha hagut ,
que s'estan estudiant des de fa anys, com per exemple la física quàntica, que el que ens
demostra que la part més petita que han arribat a descomposar de la matèria és el
quark, i el quark no és materia sinó energia.
Per tant si es suposa que nosaltres som energia, i des del punt de vista científic
l'energia ni es crea ni es destrueix sino que es transforma, la meva pregunta és:
“No som ja immortals?...”
26
La immortalitat
BIOÈTICA
D'acord amb tot el desenvolupament del treball hem tractat el tema de la immortalitat
cel·lular des d'un punt de vista biològic, analitzant tant les causes de la vellesa de les
cèl·lules com les possibles solucions a aquest problema. Hem enfrontat la vellesa com
una malaltia cel·lular, ens hem introduït en la cèl·lula, fins la part més petita, l'ADN, per
entendre per què ens envellim i per tant buscar una solució a través de la ciència i la
medicina a aquest “defecte” genètic.
Però crec que tal i com efectivament planteja la doctora Montero, aquest tema dóna
més a parlar, no només en un àmbit de caire biològic sinó que hem estat tractant la
vellesa com un “problema” que afecta a tot la societat humana, però és realment un
problema o és una manera de controlar un ecosistema per tal de que continuï en
equilibri?
I no només això, sinó que sabem que actualment l'índex de natalitat és molt més elevat
que el de mortalitat, per tant és evident que tot i que ens morim, el ritme de
creixement de l'espècie humana és elevat, i com demostraré en aquest anàlisi bioètic,
és molt elevat, i relacionant els fets amb el tema que ens ocupa aquest treball,
m'agradaria fer una reflexió sobre aquest tema, plantejar un debat, i finalment donar
les meves pròpies opinions en les conclusions del treball.
Finalment m'agradaria deixar clar que en cap moment vull posicionar-me en aquest
debat, i intentaré reflexionar de la manera més objectivament possible que pugui el
tema de la immortalitat. Per tant vull donar la opció a que cadascuna de les persones
que llegeixin aquest treball puguin formular la seva pròpia opinió d'una manera
coherent i responsable, i a la vegada puguin contrastar entre elles les diferents
opinions, que a grans trets podem dividir en “a favor” o “en contra” de la immortalitat.
27
La immortalitatDemografia
1.Espanya
Per poder valorar si perjudicaria o no una cura, una manera d'eradicar la mortalitat en
l'espècia humana hem de construir una visió de la realitat actual a nivell demogràfic,
per poder després plantejar possibles avantatges o inconvenients a un increment de la
perpetuïtat de la vida d'una persona.
Abans d'analitzar la demografia a nivell mundial cal explicar com ha afectat en les
diferents èpoques el creixement demogràfic a Espanya. Com sabem en èpoques de
guerra el nivell de natalitat pot mantenir-se però en canvi el nivell de mortalitat és
elevada. Seguidament, en períodes de postguerra, la fam i les epidèmies han afectat
greument en conjunt a la demografia, per tant no només la natalitat és afectada sinó
que també la població en conjunt disminueix.
28
La immortalitatCom es pot veure en aquest gràfic es mostra les variacions mitjanes interanuals de la
població espanyola entre 1857 i 2006. És evident que el període que comprèn entre
1920 i 1980 la variació és mínima. Això és degut a la Guerra Civil i la postguerra que va
afectar a la totalitat de la població espanyola. I com s'aprecia, després de la depressió
dels 90 hi hagut una pujada realment notable en la variació de població fins el 2006, i
cal dir que això evidentment continua amb aquest ritme de progressió.
En el següent gràfic es pot apreciar de manera evident un continu creixement de
població en els darrers 100 anys.
Com a conclusió cal remarcar que segons els últims estudis demogràfics s'espera que
l'any 2050 la població a Espanya sigui de més de 50 milions d'habitants.
29
La immortalitat2.Demografia a nivell mundial
Com hem pogut veure a nivell d'Espanya, la demografia cada cop augmenta més, i a la
vegada més depresa que mai. Això, si ho estenem a nivell mundial pot tenir greus
conseqüencies.
Primerament hem de tenir en compte que el grup de persones amb edat de màxima
productivitat laboral (25 – 65 anys) està en xifres extremadament altes en els països
desenvolupats, concretament la demografia a Occident 605 milions de persones, i en la
el món 2500 milions de persones en total. Tot i que aquest augment s'aturarà en 2050
en països del Primer Món, en els països en vies de desenvolupament augmentarà fins
prop de 3600 milions de persones. Per tant s'entén la urgència de crear en un futur
immediat llocs de treball en el tercer món, de manera que puguem afrontar una futura
crisi d'atur.
A més se sap que realment el problema fonamental de l'augment de la població serà
l'envelliment pròpiament dit d'aquesta, ja que el sector que més creixerà (un 3% anual
en països desenvolupats) seran aquelles persones de més de 60 anys, que les
previsions pel 2050 són de prop de 1600 milions. Així doncs aquesta part de la població
que ja no es troba en edat laboral i que l'Estat subvenciona a través de la jubilació, farà
que no hi hagin fons per una nòmina mensual per a cada una d'aquestes persones,
arribarà un moment que efectivament les persones amb aquesta edat hauran de
treballar o hauran de ser mantingudes per altres en edat laboral.
Però el més preocupant és la fertilitat, que tot i que sabem que en els països
desenvolupats cada cop disminueix més, degut a un ritme de vida més elevat que
impedeix que una família de classe mitjana pugui donar una bona vida a més d'un
parell de fills, en els països subdesenvolupats l'índex és molt preocupant, ja que la
mitjana de fills per cada dona són de 4,4 fills cada 5 anys. Sense l'aportació de
programes contraceptius, la població mundial l'any 2050 ascendirà a més d'11.000
milions d'habitants.
30
La immortalitatReflexionem
Com hem vist, cada cop la població augmenta més i de manera més accelerada. Tot i
que cada segon que passa moren milers de persones a causa de la fam en el món, de
malalties i de guerres, això no fa que el creixement mundial deixi de créixer i encara
menys que disminueixi.
Aquest ritme de creixement demogràfic en un futur farà trontollar la societat actual i
de la manera en que està estructurada. Tant a nivell de treball, que no hi hauran
suficients llocs per tota la gent del món i això farà que el sector laboral sigui molt més
competitiu i exclusiu, a nivell econòmic, ja que la riquesa d'un país no és il·limitada, a
nivell energètic, que com sabem cada cop necessitem més energia a causa dels nous
avenços tecnològics i la necessitat que tenim les persones d'un habitatge i les seves
comoditats, tant a nivell de recursos naturals en general.
Tot i que sabem que la riquesa econòmica, energètica i de primers productes està mal
repartida entre països desenvolupats i països del Tercer Món, davant d'aquest nivell de
creixement demogràfic és impossible establir de manera proporcional cadascuna
d'aquestes necessitats que necessiten per sobreviure les societats dels diferents països.
D'acord amb això i sense cap mena d'intenció en entrar en un debat d'aquestes
qüestions, penso que queda clar els principals efectes que pot tenir la immortalitat de
l'espècie humana, així com les diferents repercussions ambientals, econòmiques i
socials que està tenint aquest creixement demogràfic actual, que de manera imminent
provocarà una crisi social a nivell mundial. Per tant us plantejo què penseu que
passaria si aconseguíssim la immortalitat i per tant aconseguíssim la perpetuïtat
individual, de cadascú de nosaltres, en un món limitat, en el qual les coses, les
primeres matèries que necessitem per sobreviure, així com l'espai, són limitats?
31
La immortalitat
CONCLUSIONS
L'ésser humà ha perseguit des de temps immemorables el desig de la immortalitat. Els
egipcis a través de la momificació buscaven una manera de conservar el cos, i per tant
el record, dels faraons, considerant que així podrien ser immortals. Diverses religions
tenen present en la seva tradició el concepte de la immortalitat de l'ànima, ja sigui tant
evident com en la religió cristiana i la vida eterna posterior a la mort, com en la
reencarnació o transmigració de l'ànima de l'hinduisme o el budisme. Citant la Bíblia,
sabem que Déu va expulsar a Adam i Eva per menjar de l'arbre del coneixement, un
dels dos arbres prohibits, que els va dotar d'intel·ligència i de raó. Però no els va
expulsar solament pel fet de menjar de l'arbre del coneixement, ja que d'aquesta
manera va perdre poder sobre les seves ments, sinó que ho va fer temorós de que
mengessin del segon, l'arbre de la vida, que els donaria la vida eterna, i per tant Déu
perdria l'únic poder que el diferenciava de la resta de mortals, el poder de decidir
sobre les seves vides.
En la ciència l'ésser humà ha anat donant passos de gegant cap a un poder
pràcticament “diví”, sobretot gràcies als descobriments de les últimes dècades que han
revolucionat els camps de la biologia, la química, la física, la medicina i en definitiva de
tota la ciència.
Quan parlem de que “estem jugant a ser Déu” no fem res més que contrastar el que he
parlat en la introducció d'aquestes conclusions i el que porto parlant tota la resta del
treball. La ciència ens ha permès de mica en mica curar malalties, descobrir la física del
nostre món, de l'Univers, la química, de què està fet el món, com funcionen els éssers
vius... I al mateix temps que hem aprofundit, hem aconseguit millorar la nostra relació
amb el món natural que ens envolta, entenent-lo cada cop millor, canviant-lo i
manipulant-lo a favor nostre (insisteixo, nostre) gràcies a la tecnologia i la ciència.
32
La immortalitatPerò fins a quin punt podem intervenir en processos naturals tals com la mortalitat
d'una espècie com ho és l'ésser humà?
Davant la hipòtesi inicial formulada en aquest treball sobre si podem aconseguir la
immortalitat de les nostres cèl·lules a través de la ciència i per tant aconseguir la
immortalitat de la nostra espècie la resposta ha de ser afirmativa.
Com ha quedat clar al llarg de la història l'ésser humà ha aconseguit fets abans
impensables, com podrien ser l'arribada a la Lluna de Neil A. Armstrong a bord de
l'Apolo 11 o la clonació de l'ovella Dolly. Aquests esdeveniments han demostrat que
l'intel·lecte humà ha plantejat infinitat de problemes en un principi impossibles i a la
vegada els ha resolt, tot i desafiant les lleis naturals i provocant problemes ètics i
morals com per exemple la clonació de l'ésser humà, que va ser prohibida. Per tant
tenim la capacitat que mitjançant la ciència puguem manipular aquesta realitat natural.
Sempre que tinguem un plantejament científic davant nostre podrem resoldre'l.
Així doncs, enfocant el problema de la vellesa cel·lular des d'un punt de vista científic i
biològic, vaig suposar que la resposta seria molt probablement afirmativa. Si fem al
igual que amb qualsevol altra malaltia i ens dediquem a buscar la causa del problema
que ens ocupa, plantegem diferents possibles opcions i camins que la ciència actual
ens permeti seguir per poder aconseguir una solució per aquest problema, no estarem
fent res més que seguir estrictament el mateix mètode científic que podem aplicar per
resoldre un problema de matemàtiques, física o química.
M'he adonat de tot el potencial que té la nostra espècie per beneficiar-se del
coneixement i treballar la realitat, la natura, a través d'una sèrie de modificacions i
millores dels efectes d'aquesta sobre nosaltres, com poden ser el curar malalties, la
invenció de nous aparells de comunicació, transports, noves maneres d'obtenir
energia... I a la vegada tot el potencial que tenim per destruir-nos a nosaltres mateixos.
33
La immortalitatSota el poder empíric de la ciència i les possibilitats que ens dóna quan parlem
d'investigació científica i els seus avenços s'amaga paral·lelament un poder destructiu
que pot provocar inimaginables conseqüències en la societat humana, l'ecosistema en
general i a nivell global.
He arribat a la conclusió que, tot i que actualment moren milers i milers de persones
cada dia a causa de la fam, la guerra i les malalties, sobretot en països del Tercer Món,
segueix augmentant desmesuradament la demografia mundial. Tenint aquest fet en
compte no ens podem permetre allargar la vida de totes les persones, curant la vellesa
com si d'una malaltia qualsevol parléssim, avançant el que seria un problema de
superpoblació d'aquí a 50 anys a possiblement menys d'una dècada. I no solament
això sinó que en menys d'un segle morirem a causa de que no hi hauria manera de
satisfer totes les nostres necessitats primàries, com poden ser l'alimentació o la
higiene, ja que quan parlem de immortalitat ens referim a immortalitat cel·lular,
sempre i quan cada cèl·lula disposi sempre d'energia i aliment suficient per realitzar les
seves funcions.
Però tot i així algú es podria plantejar la possibilitat de que si algú descobrís la cura per
poder allargar pràcticament de manera indefinida les nostres vides, que només
aquesta persona s'aprofités de la seva descoberta, adquirint un poder “diví” i únic, que
el diferenciaria de la resta de la societat. Però entrant a debatre aquest fet, no creieu
que potser la vida perdria sentit? Vivim amb por del que podria passar demà, amb una
filosofia de vida de viure al màxim de cada moment amb por de no poder reviure'l.
Gaudim dels plaers que ens atorga la vida repetint menjars, anhelant l'amor, el sexe, els
viatges impossibles... Per tant, si sabéssim que podríem gaudir d'aquests plaers tota la
vida i de manera infinita, no perdríem el gust per aquests plaers? No perdríem el gust
per la vida?
34
La immortalitat
BIBLIOGRAFIA
Informació general:
Envelliment cel·lular: http://es.wikipedia.org/wiki/Envejecimiento_humano
Cèl·lules mare: http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%A9lula_madre
Metabolsime: http://www.biologia.edu.ar/metabolismo/index.htm
Ratolins infartats de miocardi: http://www.tratamientoycura.com/blog/829/prueban-
en-ratones-nueva-terapia-con-celulas-madre-tras-infarto/
Demografia a Espanya: http://es.wikipedia.org/wiki/Demograf%C3%ADa_de_Espa
%C3%B1a
Demografia mundial: http://www.burbuja.info/inmobiliaria/guarderia/104115-la-
poblacion-mundial-crecera-un-50-en-la-primera-mitad-de-siglo.html
Articles:
Telòmers:http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/02/17/investigacion/12664114
83.html
Telòmers, càcer i immortalitat: http://servicios.laverdad.es/cienciaysalud/8_5_10.html
Trasplantament de tràquea: http://www.hazteoir.org/node/15645
35
