N O V E N A L E C T U R AD E L L E N G U A

C A T A L A N A

LA VER ITABLE ÀN IMA DEL FORAT

En Ricard tenia bona planta. Era el líder del grup. Tots, a la classe, asseguraven que estava

immunitzat contra qualsevol tipus de fenomen que pogués causar respecte, por o pànic. Mai arrugava

el melic. Era el paio de moda, en definitiva. Ben plantat, de pell bruna i cabells negres, era l’objecte de

desig de les adolescents de Soses. En Ricard s’havia associat amb la Sanae, en Youssef i en Roger.

Tots quatre completaven plegats el que ells anomenaven “missions de risc”. A tall d’exemple, anar a

tocar timbres pel poble, canviar les cartes de les bústies en què el carter les dipositava o robar

albercocs eren missions de risc que completaven de tant en tant.

Aquell cop, però, l’aventura discorria en un lloc força més inhòspit, desconegut per bona part dels

nois noies de Soses. A dalt d’un turó, situada en un esvoranc, hi havia una casa misteriosa... Era un

casalot adossat a una roca on temps enrere hi havia viscut l’antic alcalde del poble, un home amb veu

d’ultratomba que s’amagava sempre dins un abric de plomes, mastegava xiclet de maduixa i treia el

cap per la finestra quan volia fer el pregó.

La llegenda urbana explicava que, feia deu anys, l’alcalde havia desaparegut en condicions

misterioses i ningú n’havia sentit a parlar ni l’havia vist més. També es deia que, a la caixa forta del

casalot, l’home hi havia deixat una capsa plena de xiclets de maduixa, els xiclets que no havia pogut

mastegar abans de desaparèixer.

Com que ningú havia desmentit mai aquella història, en Ricard i els seus associats havien pensat

de dur a terme la seva missió estrella en aquella casa vella i escrostonada, el casalot de l’ànima de

l’alcalde. Eufòrics, van enfilar turó amunt i es van plantar en un tres i no res al davant de la porta de

fusta de l’antiga vivenda.

- E-e-e-esteu s-s-segurs que voleu e-en-ent-entrar-hi...?–digué quequejant, amb un filet de veu,

en Youssef al seu auditori.

- És clar que hi entrarem! Hem vingut fins aquí per a completar la missió que ens convertirà en la

colla més respectada de tot Soses! –indicà en Ricard-. La meva reputació està en joc. Entrarem al

casalot i recuperarem la capsa de xiclets. Ja veureu, després, com tothom menjarà de la nostra mà.

Tots voldran conèixer com ha anat l’aventura i ens demanaran xiclets. Serem els més populars! Au,

som-hi!

La Sanae va empènyer la porta malmesa pel temps, totalment corcada. La porta cedí amb un

grinyol esgarrifós. A l’interior, el sostre del vestíbul s’havia desplomat. Hi feia un fred terrible, allí! El

terra era ple d’embalums difícils d’identificar: hi havia runa, trossos de mobles, caixes apilades pertot

arreu... I un abric esparracat! Era el famós abric de l’alcalde, l’abric que no es treia mai, l’abric amb què

es protegia del fred quan sortia per la finestra a comunicar el pregó als sosins i sosines.

- Hem de buscar l’ull de l’escala que porta al soterrani! –exclamà en Roger-. Tot apunta al fet que

l’alcalde devia amagar la capsa a l’estança més llòbrega de la casa perquè ningú gosés prendre-l’hi!

Som-hi, nois!

El grup d’amics va identificar l’ull de l’escala de cargol. La pintura havia saltat del metall i, en tocar la

barana, un polsim de color vermell es desprenia del suport i voleiava cap als narius dels quatre menuts.

En Ricard, que ja s’havia col·locat a la cua del grup perquè començava a estar un xic astorat, va

esternudar escandalosament quan les volves de pols li arribaren a la pituïtària. Com que ningú

s’esperava el soroll, tots es van sobresaltar. Van avançar en la penombra i, de sobte, en Roger

ordenà que tothom s’aturés.

- Ei! Sssssst! Atureu-vos... No sentiu aquest soroll? És com una mena de lament... Tot i que em

resulta familiar. És com si algú estigués fent petar la llengua. No, no... Espereu... És com si algú

estigués mastegant xiclet!

- Xi... Xiclet??? –exclamà la Sanae-. Però si no hi ha ningú, aquí!

- Xiclet has dit????- repetí en Ricard, mort de por, a aquestes alçades.

Tots es van mirar, esglaiats, amb els ulls esbatanats i les boques obertes, paralitzades.

Immediatament, l’immobilisme deixà pas als espasmes i als crits de terror. Tots havien pensat el mateix.

No en sortirien pas vius, d’aquella missió. Sentir en aquella escala algú mastegant xiclet era un mal

senyal. Només podia tractar-se de l’ànima de l’alcalde, que pujava ja escala amunt des del soterrani per

tal d’atrapar els intrusos i protegir la valuosa capsa de xiclets...

Entre empentes, aixafades de peu i crits eixordadors, els quatre aventurers van grimpar escala munt

per tal d’allunyar-se de la font d’aquell soroll. La Sanae, però, els feu aturar quan ja faltava poc per

arribar al capdamunt.

- Escolteu, escolteu... No hi ha ningú que ens persegueixi! Atureu-vos! El soroll se segueix sentint,

però no sembla pas que ningú vulgui atrapar-nos. Sigui qui sigui, puja sense pressa...

Fou llavors quan els quatre amics s’aturaren. Van decidir de tornar a baixar per tal de comprovar

què era el que succeïa. La Sanae, valenta, al capdavant, veié en primer lloc quin era l’origen del soroll...

De la part baixa de l’escala, mastegant tranquil·lament, embolcallada en el seu estimat abric de

plomes, en pujava la Chaymaa, amb una capsa sota en braç, despreocupada i sense pressa.

- Ei, penya... –els digué la noia-. No diríeu mai què he trobat, allà al soterrani...

Tots quatre es van mirar, tristois... Algú havia completat la missió abans que ells.