Privatització

1

María Ferrando Hernández

Herminia De Haro Prieto

Aurora Ibáñez Clemente

Laura Górriz Aranda

Julia Piñero Martínez

Sonia Puchades Latorre

GRUP 1r V

SUBGRUPS:

L5-L6

privatització Universitat, salut i societat

privatització Universitat, salut i societat

Privatització

2

ÍNDEX:

1. INTRODUCCIÓ 2. COL·LECTIVITZACIÓ DE L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA. APROXIMACIÓ A LA SEUA

HISTÒRIA

3. PRINCIPALS MODELS DE COL · LECTIVITZACIÓ DE L’ASSISTÈNCIA: 3.1. Model Krankenkassen 3.2. Model Zemstvo 3.3. Model National Health Service 3.4. Model espanyol

4. ELS MOVIMENTS A FAVOR DE LA PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT EN PAÏSOS

AMB ASISTÈNCIA COL·LECTIVITZADA

5. EN QUÉ CONSISTEIX EL PROCÉS: 5.1. Primer han privatitzat els hospitals... 5.2. Després han privatitzat els laboratoris... 5.3. I ara estan privatitzant ambulatoris... 5.4. Què serà el següent...?

6. ARGUMENTS PRO I EN CONTRA DE LA PRIVATITZACIÓ. VALORACIÓ DELS

AVANTATGES I INCONVENIENTS. EXEMPLES. 6.1. Arguments en contra de la privatització y perjudicials per als professionals sanitaris

6.1.1 Pitjors condicions laborals

6.1.2. Menors plantilles

6.1.3. Riscs de mala praxis

6.1.4. Arbitrarietat en els contractes

6.1.5. Pitjors retribucions

6.1.6. Limitació de la llibertat de la decisió clínica

6.1.7. Menys drets sindicals

6.1.8. Major insatisfacció laboral

6.2. Arguments a favor de la privatització i millores per a l’estat. 6.2.1. Absentisme laboral

6.2.2. Estalvi econòmic i més productivitat

6.2.3. Sostenibilitat

6.2.4. Estalvi per a l’estat

7. CONCLUSIONS 8. VALORACIÓ PERSONAL 9. BIBLIOGRAFIA

Privatització

3

1. INTRODUCCIÓ

Actualment estem vivint un moment de canvi degut a la crisi que estem sofrint. Una crisi

de carácter económic, social, polític inclús moral. Aquesta ha arribat fins a serveis que afecten als pilars de l’estat del benestar, tals com l’educació, la sanitat i l’assistencia social, que abans pareixien intocables.

El nostre estudi va a centrarse en com la crisi está afectant al sector de la sanitat i els

canvis que aquesta está sofrint. Un dels canvis mes polèmics és la privatizació d’una part de l’assistencia sanitaria, que consistix en la tranferecia de la seua gestió de del sector públic al sector privat.

Per a tindre una actitud crítica i formar una opinió ferma sobre aquest fenòmen, abans hem de conéixer objectivament el procés i valorar els pros i contres per tal de no deixar-se dur per ideologies i moviments socials.

2. COL·LECTIVITZACIÓ DE L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA. APROXIMACIÓ A LA

SEUA HISTÒRIA

A mesura que s'ha anat avançant en el temps, tant la Medicina com l'assistència sanitària han anat patint una contínua transformació profunda fins a canviar el seu propi sentit. La Salut, vista en els seus començaments com un problema individual en què només intervenia el metge i el seu malalt, ha passat a ser un problema col·lectiu que afecta la totalitat de la societat, la qual es preocupa de l'estat de salut i de malaltia de cada ciutadà. En l'organització, desenrotllament i funcionament de la Sanitat actual intervenen no sols els metges i la resta de professionals sanitaris, sinó també sociòlegs, psicòlegs, polítics, economistes i administratius que contribueixen de manera decisiva en el seu manteniment i velen per la seua eficàcia.

Fins a aconseguir un sistema col·lectivitzat de la sanitat, se n'ha anat passant entre altres formes alternatives d'entendre l'assistència al malalt.

Durant el segle IV a.C existia una gran desigualtat assistencial. La difusió del

cristianisme va modificar les condicions de l’assistència mèdica radicalment. L’acte mèdic va adquirir un sentit desinteressat, es va atendre als incurables i va aparèixer un sistema organitzat per a tota la comunitat, amb la formació d’hospitals com a institució específica. No obstant això, el compromís amb distintes estructures socials, econòmiques i polítiques, després de que el cristianisme fou acceptat com a religió oficial, va conduir a una nova diversificació. Dins de l’estructura feudal, l’assistència per a rics va passar als mèdics de cambra per a reis, nobles i alts eclesiàstics, mentrestant els “miserables” (serfs, esclaus i pobres urbans) eren acollits, més que assistits, a hospitals fundats per alts càrrecs acomodats. A les societats burgeses del segle XX, aquests nivells van adoptar formes distintes. Les classes altes passaren a ser ateses en consultes privades, els estrats mitjans continuaren amb el servei a domicili per metges de «família» i els miserables acudien als hospitals benèfics, normalment atesos al matí pels mateixos metges que atenien al rics per la vesprada.

Privatització

4

La col·lectivització intenta superar esta distinció socioeconòmica. Part de la idea de

que el dret a ser atés durant la malaltia és incompatible amb la beneficència. Aquesta idea va cobrar protagonisme amb el canvi a una societat de masses, on els moviments proletaris reivindicaven una assistència mèdica igualitària. Dons l'antecedent més immediat de la primera forma d'assistència mèdica col·lectivitzada, van ser les "Sociedades de Socorros Mutuos". Les dites societats s'organitzaven atenent a les condicions d'estructuració gremial pròpies de la societat europea del segle XIX, que se seguien des de l'Edat Mitjana. Dins del gremi professional, estes organitzacions oferien "metge, cirurgià i botica" per mitjà del pagament d'una mòdica quantitat setmanal o mensual.

Les primeres associacions van aparèixer a Anglaterra durant la segona meitat del segle

XVIII, en plena revolució industrial. Al llarg del mil·lenni, els metges de tots els països europeus es van oposar al desenvolupament d' este tipus d'organitzacions, arribant en molts casos a aconseguir que desaparegueren.

Anteriors a este segle, van ser molt pocs els que es van plantejar la necessitat d'una reorganització més racional i justa de l'assistència mèdica en què s'atengueren les necessitats dels pobres basant-se en l'aplicació d'una assegurança obligatòria i no per mitjà del recurs de la beneficència.

Un altre projecte que es va fonamentar anys més tard (1714) de la mà de John Bellers,

comerciant de teixits londinencs, defenia la necessitat de crear hospitals i laboratoris, perquè la salut havia de considerar-se com un factor important para a la col·lectivitat i no podia abandonar-se a la iniciativa particular.

En 1884, en l'Imperi Alemany es va crear el primer sistema modern de seguretat social, a causa del grau de desenvolupament que havien aconseguit les associacions obreres de “Socorros Mutuos”, fins tal punt que es va fer obligatòria la pertinença a tals societats. Es va concebre el pla d'una assegurança unificada i centralitzada. El sistema implantat respectava l'autonomia de les distintes caixes del segur o "Krankenkassen" (caixes dels malalts) , quedant l'Estat a un costat en la supervisió. Este sistema s'ha mantingut a Alemanya fins a l'actualitat, passant per la república de Weimar, el govern nazi i la República Federal. D'altra banda, també es va estendre a altres països abans de la I Guerra Mundial, com ara Àustria (1888), Hongria (1891) , Noruega (1909) , Suïssa i la pròpia Gran Bretanya (1911) . Més tard, amb les degudes modificacions, es va estendre també al territori francès en 1928.

Mentrestant a Europa occidental industrialitzada es

desenvolupaven les associacions basades en el “Krankenkassen”, el sector agrícola de Rússia va crear un altre dels models bàsics de l'assistència col·lectivitzada. En 1864, el govern Zeist va fundar una organització per a assistir sanitàriament als districtes rurals. Parlem del cridat sistema "Zemstvo" (govern o consell civil provincial). Basant-se en fons públics procedents d'impostos es contractaven metges, es construïen i mantenien hospitals rurals, al mateix temps que es destinava part a l'organització d'estudis sobre la salut pública i medicina preventiva.

Privatització

5

El sistema "Zemstvo" va ser la base de l'organització de l'assistència en la Unió Soviètica. Aquesta es va organitzar al voltant de tres serveis diferents: un matern-infantil, quatre de medicina curativa per a adults i un tercer d'higiene i salut pública. Així mateix, aquest repartiment es va aplicar a la professió mèdica, dividida en quatre carreres independents: terapeuta, pediatra, higienista i odontòleg.

Si tornem a Gran Bretanya, cal ressaltar que durant el segle XIX es va crear el primer servei modern de medicina preventiva, que va servir de model als altres països.

A principis del XX, es va formar una comissió, que després de diversos anys, es va

dividir en dos branques: una majoritària, de caràcter més eclèctic que va introduir a Gran Bretanya en un sistema semblant al “Krakenkassen”, i una minoritària, que proposava un servei mèdic unificat, dirigit per un departament nacional sanitari com a part d'un sistema de seguretat social. Aquesta última seria la fórmula que s'aplicaria passades unes dècades quan es fundaria el “National Health Service” (Servei Nacional de Salut), institució que defensaria l'assistència preventiva i curativa completa a tot ciutadà sense excepció.

Va ser baix les circumstàncies creades per la II Guerra Mundial, quan es va emprendre

la reforma radical que defenia l'informe de la minoria. Va començar a funcionar el dit servei nacional, convertint-se en el model dels sistemes d'assistència mèdica col·lectivitzada del món occidental.

D'altra banda, cal destacar que els Estats Units són el principal país que ha quedat al marge d'este corrent històric, convertint-se en l'ideal dels què s'oposen a la col·lectivització de l'assistència mèdica. Durant la dècada ens 1910 i 1920, es va intentar introduir assegurances obligatòries dins d'un moviment de reformes socials, el qual va fracassar davant de l'oposició de grups poderosos que manejaven gran capital i associacions mèdiques professionals. Els capitalistes es van oposar perquè veien el projecte com un augment de despeses i el negoci que significava per a les companyies d'assegurances. D'altra banda, les raons de les associacions mèdiques van ser la disminució d'ingressos, la pèrdua de llibertat en l'exercici i la possibilitat d'una sobrecàrrega de treball burocràtic. Només cal ressaltar l’aprovació d’un segur molt limitat per a majors de seixanta-cinc anys cridat “Medicare”. S’ha arribat quasi a la desaparició de tota forma de seguretat social, per tant, els Estats Units s'enfronta a una completa contradicció amb la realitat d'un país que posseeix un dels més alts nivells de vida, junt amb una de les medicines més desenvolupades, científicament parlant. No obstant això, precisa d'una proporció exagerada entre les desigualtats davant de la malaltia i mort, pel fet que les famílies amb un ingrés econòmic més baix, no poden suportar els costos de la sanitat privada.

Privatització

6

Aquesta gràfica il·lustra la despesa per individu en salut pel govern a diversos països des de 1996 fins a l’actualitat. Entre aquestos països trobem:

L’objectiu de la representació és la comparació dels recursos utilitzats pels Estats Units

amb altres països que aporten menys diners mentre que el seu sistema sanitari és més eficaç i la qualitat de vida dels habitants és millor. Un cas rellevant és la Espanya actual, país que una vegada superada la guerra i dictadura franquista, amb la implantació de la República, va passar d’estar totalment desfasada respecte altres països europeus a ser un model exemplar assistencial pel sistema existent de seguritat social.

Per altra banda, com als demés països amb assistència pública, a Espanya es critica l’assistència mèdica col·lectivitzada, basant els arguments en la despesa insuperable dels sistemes de seguretat social, recolzats per una intensa publicitat dels segurs privats.

3. PRINCIPALS MODELS DE COL · LECTIVITZACIÓ DE L’ASSISTÈNCIA

Els primers moviments encaminats a plantejar una solució social a l'assistència

sanitària són posteriors a la Revolució Francesa, i només al llarg del segle XIX van adquirir el sentit més concret de proposar sistemes sanitaris basats en una organització general i una administració de tot l'aparell assistencial dirigides per l'Estat.

Alemanya Els Estats Units Gran Bretanya Espanya Rússia La República Africana

Privatització

7

Els precedents més clars d'aquesta proposta són els utòpics del segle XVIII, els qui van fer referència en ocasions al tema de la salut dins dels seus plantejaments teòrics per aconseguir una societat perfecta. No obstant això, només en el context dels canvis socials i demogràfics que va propiciar el procés d'industrialització poden explicar de veritat els primers corrents col·lectives que van sorgir a tot Europa durant la segona meitat del segle XIX. Podem dir que la creació de les “friendly societies” britàniques o les conegudes "Sociedades de Socorros Mutuos" entre les demandes reivindicatives que els moviments obrers plantejaven en el terreny de la salut i els interessos dels grups socials dominants i dels professionals de la medicina van tindre un paper clau.

Recollint la demanda, cada vegada més evident, de donar una resposta a les necessitats sanitàries de la població, van ser precisament els estats imperials de finals del segle passat els que van coincidir a adoptar les primeres solucions d'assistència sanitària col·lectiva. L’assistència mèdica als primers anys del nostres segle estava clarament diversificada per la estratificació social, tant per què aquesta afectava al pacient com en el qual el metge concernia. Els dos primers models històrics d'estabilització assistencial corresponen a l'Alemanya de Bismarck i a la Rússia tsarista, i tots dos coincideixen en posar-se en marxa en una mateixa data: l'any 1864. Tractaven, doncs, de superar la diversificació socioeconòmica de l'assistència sanitària, obtenint el dret a ser assistit en cas de malaltia, subjecte per una forta tecnificació i especialització de la medicina i amb reivindicacions dels moviments del proletariat.

La necessitat de l'assistència mèdica, el fet que una persona objectiva o subjectivament necessiti dita assistència, ha sigut a la vegada modificada per la extraordinària expansió dels coneixements científic-mèdics al si de la societat actual. També per l'alt grau de la tecnificació a l'ajut al malalt i per la modificació de les necessitat mèdiques de la població. A la possibilitat de l'assistència mèdica s'integren l'efectiva demanda d'ajuda tècnica per la part del malalt i la disponibilitat de tal ajuda. La necessitat i la possibilitat s'han donat lloc a la diversa realitat de l'actual assistència mèdica al malalt, per suposat, més eficaç però que no ha deixat de produir alguna queixa entre a els seus beneficiaris.

Com hem dit anteriorment, van sorgir diferents models de col·lectivització de l'assistència sanitària, els quals són els següents: - El model Krankenkassen d'Alemanya (Bismarck) - El model Zemstvo de Rússia - El model National Health Service d'Anglaterra - El model d'Espanya Així, anirem fent un resum de cadascun d’ells: 3.1. Model Krankenkassen

Va ser durant l'imperi prussià de Bismarck quan, l'any 1864, es va crear el primer tipus d'assegurança sanitària anomenat “Krankenkassen” (caixes de malalts), que aprovisionaven les seus fons amb les quotes recollides deduint una quantitat cotitzada a parts iguals per obrers i empresaris. Aquest sistema, que en primer moment es va establir amb caràcter voluntari per satisfer les reivindicacions dels treballadors, va arribar a aconseguir la condició

Privatització

8

d'obligatorietat en alguns Estats de l'imperi alemany. Així, comptava amb asseguradores obligatòries amb un control estatal. L'obrer aportava una mica, el patró altra mica i la resta, l'Estat.

A més, es important destacar que s'ha mantingut el model alemany fins l'actualitat a través dels diferents règims polítics.

Es pot dir doncs, que la majoria dels trets definitius del sistema sanitari alemany actual deriven del que es va configurar en 1864 tenint característiques definitòries com són, i van ser, les cotitzacions com a font principal de finançament, el predomini del sistema públic enfront del privat, l'autonomia de gestió, el cooperativisme, la relació contractual entre el finançador i els proveïdors, el caràcter obligatori i la lliure elecció de metge i accés directe a l'atenció especialitzada.

Cal tenir en compte que nombroses prestacions de l'assegurança mèdica estan subjectes al copagament. Aquest copagament de les visites mèdiques es realitzava i es realitza mitjançant unes taxes sanitàries. Aquest pagament cobreix totes les visites que es realitzen al mateix metge de capçalera, un especialista o un psicoterapeuta. Si el pacient vol anar a un altre metge sense volant, haurà de pagar de nou una altra taxa sanitària. 3.2. Model Zemstvo Al mateix any que la mobilització cap a la col·lectivització alemanya(1864) es va fundar en la Rússia tsarista altre sistema sanitari estatalitzat que va rebre el nom de Zemstvo, fent referència al govern provincial que el gestionava, i que rebia íntegrament de l'Estat suport financer. És un moment històric en què la societat lliure començava a sortir d'una estructura agrària gairebé feudal. La creació d'aquest sistema va significar una revolució profunda de les condicions sanitàries de la població, fins al punt que la posterior revolució de 1917 va conservar, a grans trets, el mateix sistema, sent aquest un dels pocs aspectes de l'organització social heretada dels tsars que no van reformar els revolucionaris. Presenta una assistència de caràcter integral i posseeix una estructura molt coherentment jerarquitzada.

Els principis bàsics del sistema soviètic són: la disponibilitat sobre una base geogràfica, la universal accessibilitat, l’especialització, la interacció i la participació ciutadana. Els serveis estan disponibles per a tots, segons les necessitats, en correspondència amb una organització geogràfica jerarquitzada molt estricta, de manera que no existeix llibertat d'elecció: qui haja de ser el metge, s'encarrega d'assistir a una persona depenent del lloc on aquesta visca. Els serveis són accessibles per a totes les persones, tant nacionals com estrangeres i no estan

condicionats econòmicament ja que són gratuïts. A les grans ciutats hi havia un petit nom de policlíniques d'assistència no gratuïta on es pot rebre assistència privada d'eminents metges designats per l'estat.

Privatització

9

L'assistència té un caràcter, per altra part, integral: tots els metges compleixen una funcionària preventiva a la vegada que compleixen la funció terapèutica.

3.3. Model National Health Service A la resta d'Europa, els diversos models de col·lectivització que sobreviuen fins als nostres dies han anat creant-se al llarg del segle XX. A Gran Bretanya, bressol de la Revolució Industrial, els moviments obrers van aconseguir cridar l'atenció dels dirigents polítics des de finals del segle passat, de manera que a mitjans del nou-cents, ja hi eren elaborats els primers informes que donarien lloc al naixement del Ministeri de Sanitat (1919) i posteriorment al “National Health Service” com a forma col·lectivitzada d'assistència sanitària, que es basava essencialment en l'hospital de barri on el metge general dispensava una assistència primària i on també tenia lloc l'atenció de l'especialista i l'hospitalització en cas necessari.

El sistema assistencial britànic és el que més interés ofereix, no solament per la seua actual realitat, sinó pel seu dinamisme social i per l'obertura que s'està configurant cap al futur. Els serveis sanitaris tenen una estructura integrada per tres branques principals: els serveis hospitalaris i d'especialitat, a els serveis de medicina general, odontologia i farmàcia i a els serveis de salut pública.

L'assistència de medicina general es realitza seguint un model: el pacient pot triar un metge per la zona de residència del mateix. Si be és normal que els membres d'una mateixa família trien el mateix metge, no existeix cap disposició que impedisca la possibilitat de triar un metge diferent. El metge no pot negar-se a prestar assistència a un pacient, encara que aquest te la obligació d'anar a la consulta del facultatiu tret que no tingui els capacitats per a veure-ho. Les consultes i els assistències es fan en horari establert de conformitat amb la superioritat. Si el pacient no pot anar al consultori, serà el metge el que vaja a domicili prestant un servei tècnic al pacient. L'assistència especialitzada té lloc en els consultes externes de l'hospital, amb la conseqüència de la revisió de la mateixa per part del metge general. Els serveis de l'especialista solament es receptin en el domicili del malalt si el metge general estima que el pacient no està en condicions de traslladar-se a la clínica. 3.4. Model espanyol

El cas espanyol té el seu precedent immediat a les esmentades societats de “Socorros Mutuos” del segle passat, però els primers intents de col·lectivització es van produir al començament del segle XX i van donar lloc, el 1919, a la creació d'un raquític pla d'assegurances que, al seu torn, hauria d'influir en la posterior creació de l'Institut Nacional de Previsió.

A poc a poc, es va anar ampliant l'àmbit de cobertura de l'assegurança mèdica, de manera que, durant la II República es va posar en marxa el projecte d'introduir una

Privatització

10

assegurança de malaltia obligatòria per a tota la població. No obstant això, la derrota republicana va provocar un ajornament del projecte, que es va reprendre l'any 1942 amb la implantació d'un programa que garantia l'assistència sanitària general. Pocs anys més tard es va incorporar a l'Assegurança Obligatòria de Malaltia (SOE) l'assistència hospitalària especialitzada així com també les conegudes reformes que han servit de base al model d'assistència actual.

L'assistència sanitària a Espanya és extraordinàriament complexa. Tot i això, la majoria de la població està immersa en la Seguretat Social. La llei de Bases de Sanitat Nacional va establir els fonaments de l'actual Organització en 1944, sense prejudici de les successives estructures efectuades. D'ella depenen els serveis assistencials tradicionalment considerats de salut pública, i amb ella estan relacionats els serveis dels organismes de l'administració local.

Fa poc temps es deia que l'assistència a Espanya estava condicionada, entre altres factors, per "el sistema de seguretat social establert", sistema que, a la seua vegada, ha estat condicionat per circumstàncies de caràcter històric i polític. Així, el Segur de Malaltia el va establir prenent com a base el sistema alemany i que va prendre d’ell el model de capitació per al pagament d’honoraris. El sistema espanyol és un sistema directe: el personal sanitari és propi i també són propis als centres per a l’assistència ambulatòria i hospitalària. Actualment hi ha una entitat gestora única que depèn del Ministeri de Treball - l'Institut Nacional de Prevenció - encara que compta amb la col·laboració de "entitats cooperadores". L'entitat gestora és una estructura descentralitzada i als seus òrgans del govern hi una acusada representativitat de tots els grups socials i professionals afectats. Als defectes de la gestió en el medi rural, compta amb la inestimable cooperació institucionalitzada de l'Organització Sindical.

Els metges en disposen dels seus propis consultoris particulars, així com la Seguretat Social compta amb gran nom "d'Ambulatoris" distribuïts per tot el país.

Pel que refereix a la Seguretat Social, els metges generals i els pediatres assisteixen als pacients tant als domicilis com als ambulatoris. Els assegurats tenen la llibertat d'elecció entre els facultatius que s’acompanya a una determinada zona geogràfica. L'assistència especialitzada es presta als ambulatoris i als centres hospitalaris denominats "Residències". Existeixen moderns serveis d'urgència domiciliària que, junt amb els centres ambulatoris i als hospitalaris, constitueixen uns dels més modernes esquemes assistencials. Concebut inicialment segon el sistema espanyol, ha tendit cap a la fórmula de treball mèdic a "temps complet" sobretot als hospitals.

Un problema seriós és el de les prestacions farmacèutiques. Anteriorment, la prescripció mèdica estava limitada per un catàleg contínuament revisat i actualitzat. L'establiment de la llibertat absoluta prescripció, com conseqüència de les habituals pressions que sobre el metge es fan, ha determinat una extraordinària elevació dels costos, sense un reial benefici per als assegurats.

Privatització

11

4. ELS MOVIMENTS A FAVOR DE LA PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT EN

PAÏSOS AMB ASISTÈNCIA COL·LECTIVITZADA

El neoliberalisme porta dos anys intentant privatitzar la sanitat amb el suport d'organismes internacionals com el Banc Mundial (la negociació de l'OMC i la UE per a liberalitzar els servicis públics per a facilitar la implantació del sector privat en la sanitat, introduir la competència entre proveïdors i la lliure circulació d'empreses sanitàries) , l'Organització Mundial del Comerç inclús els organismes de la Unió Europea. El Tractat de Maastrich va limitar la capacitat d'endeutament dels països de la Unió Europea per a construir noves infraestructures sanitàries, però amb la trampa de no comptabilitzar com a tal el contret per empreses públiques acollides a gestió privada o per servicis contractats amb empreses privades.

L'aplicació d'estes polítiques a Europa ha fet que la privatització sanitària haja avançat

molt, especialment a Espanya on la Comissió Abril va proposar fa alguns anys, un conjunt de mesures, que encara que no van ser aprovades en la seua globalitat, s’han anat aplicant de manera gradual y solapada.

Entre les mesures que més han contribuït a la privatització de la sanitat destaquen: la

fragmentació del sistema en una part que finança i una altra que compra (necessàries per a crear un mercat intern) ,desgravacions fiscals a les assegurances complementàries d'empresa; creació d'empreses per a la gestió d'hospitals (fundacions Sanitàries, Consorcis, Concessions administratives, Societats Anònimes, etc.); participació privada en la construcció d'infraestructures sanitàries (Concessions d'Obra o Contractes de Col·laboració Público-Privada-PFI) ; creació de cooperatives per a gestionar l'atenció primària (EBAS a Catalunya); cessió de l'assistència hospitalària d'algunes àrees a centres privats (Alzira a València, Valdemoro a Madrid o POVISA a Vigo), integració de servicis d'AP en estes àrees (València i probablement pròximament Madrid); increment de la concertació i subcontractació de servicis amb el sector privat, manteniment i potenciació de l'assistència a col·lectius de funcionaris públics per asseguradores privades.

Gràcies a estes polítiques, la sanitat privada a Espanya ha experimentat un important

creixement en els últims 25 anys, passant del 19% en 1980 al 29% en 2006. La privatització ha sigut més intensa al nostre país que la resta d'Europa desenvolupada ja que el diferencial en quant a la despesa privada respecte de la medicina europea entre 1990 i 2001 es va incrementar en 21 punts el públic, mentre que el privat va descendir en 6 punts.

A més, casualment, FCC y Cajamadrid

gestionarà l’hospital d’Arganda, Sacyr Vallehermoso dirigirà els de Coslada y Parla, Dragados el de Majadahonda, Acciona el de San Sebastián de los Reyes, Apax Partners el de Valdemoro, Hispànica el de Aranjuez y Begar el de Vallecas. Moltes d’estes empreses que passaran a la gestió de centres sanitaris treballaven a la construcció o en sectors que, a dia de hui amb la crisi, han passat a ser menys rentables econòmicament. I és clar, la sanitat és un negoci redó, perquè sempre hi hauran malalts.

Per tant, podem deduir que el sector dels economistes i inversors són un dels grans moviments a favor d'este fenomen conegut com a privatització.

Privatització

12

Altre sector que defensa i promou aquest procés són els partits polítics conservadors.

En el cas d'Espanya, podríem destacar el Partit Popular. El conseller de Sanitat, Javier

Fernández-Lasquetty va portar a terme el procés de privatització en sis hospitals i 27 centres de salut, que portà a una situació complicada de les llistes d'espera quirúrgiques, derivacions a clíniques privades, i contractes de personal sanitari no renovats. Així doncs, un altre exemple que trobem dins del mateix partit és del Secretari Nacional de Sanitat i Assumptes Socials del PP, José Ignacio Echániz, que va assegurar que la gestió privada de la sanitat pública permet estalviar entre un 15% i un 20% de la despesa pública , per la qual cosa s'ha mostrat partidari dels avanços en aquest sentit que estan fent comunitats com Madrid o la Comunitat Valenciana.

A més, en una entrevista a TVE, s'ha reafirmat recordant que la gestió privada forma part de la "vida social" d'Espanya i està, en aquests moments, gestionant "la major part" dels serveis socials. "La condició perquè les empreses puguin realitzar aquest tipus d'aportació a la sanitat pública és que la seva gestió sigui més barata per a l'erari públic, si no, no té sentit". Aquesta va ser la justificació del dirigent del PP per subratllar que la col·laboració privada en la gestió sanitària és un instrument per "gestionar" i està "dins de la llei".

El conseller, a més, ha defensat la polèmica

suspensió del servici d'urgències nocturnes en 21 municipis, paralitzada de moment pel Tribunal Superior de Castilla la Manxa, i ha reiterat que un "bon" gestor ha d'aprofitar "cada cèntim d'euro" per a col·locar-ho on siga "més raonable" i fer una sanitat "eficient".

Un altre cas que trobem dins de la mateixa comunitat autònoma és el del president

Ignacio González, anunciant l'euro per recepta i la seua intenció d’"externalitzar" servicis en sis hospitals públics.

Així doncs, aquesta privatització no és nova, sinó que va ser ideada pels líders dels

partits conservadors d’Europa, on caben destacar Thatcher i Reagan. Així doncs, els dos sectors anteriorment citats (econòmic i polític) transmeten les seues

idees i les seues teories per defendre el model de sanitat privada.

Privatització

13

5. EN QUÉ CONSISTEIX EL PROCÉS

PER QUÈ I COM ES PRIVATITZA UN SERVEI PÚBLIC DE SALUT?

La privatització de la gestió dels centres sanitaris, qualsevol que sigui la modalitat utilitzada implica la recerca prioritària de beneficis, sense control de qualitat pública, ja que l'avaluació de la gestió també està en mans privades. El mecanisme és ben conegut ja: - Devaluar i evitar l'atenció als malalts que generen més despesa: persones grans amb patologies múltiples, malalts crònics i en general persones sense recursos que acumulen tot tipus de necessitats. - Exercir pressió o incentivar econòmicament, sobretot als metges perquè disminueixin la indicació d'ingressos, donin altes ràpides, sol · liciten menys proves diagnòstiques, etc. - Reduir plantilles de treballadors sanitaris i no sanitaris, i precaritzar les relacions laborals.

Les conseqüències estan assegurades: L'estalvi en personal i recursos, únic mecanisme que garanteix el negoci privat, descensos brutals de la qualitat i el corresponent augment de la mortalitat hospitalària, disminució del diagnòstic precoç i, en general, un deteriorament inacceptable de la qualitat de l'atenció de totes les persones. Malauradament, tot aquest enorme procés de privatització que afecta tots els nous hospitals madrilenys i que s'està estenent a tota la sanitat madrilenya, és perfectament legal. Si no fos així, podríem denunciar davant els tribunals.1 Els passos han estat els següents: 5.1. Primer han privatitzat els hospitals...

El model triat per la Comunitat de Madrid hipotecarà durant un mínim de 30 anys a la població de Madrid, per pagar el lloguer d'uns hospitals que per primera vegada no són públics, sinó propietat d'empreses privades.

Els nous hospitals quan passin al sistema públic després de 30 anys de sobreexplotació i sense haver invertit en el seu manteniment (ningú inverteix si sap que cessa la seva concessió en 30 anys) estaran inservibles. I si tenim en compte que qualsevol variació en el nombre de llits o ritme d'explotació que excedeixi a l'acordat en els plecs de condicions pels quals es regeixen, suposarà la corresponent indemnització de la Comunitat a les empreses concessionàries, podrem afirmar que els nous hospitals no tenen la necessària flexibilitat per adaptar-se a unes necessitats sanitàries canviants en el temps.

No hi haurà més llits hospitalaris ni més metges per ciutadà. Per dotar de personal

sanitari als nous hospitals no es crea ocupació, pretenent la Conselleria de Sanitat reassignar

1 El marc legal que empara la privatització està emparat per la Llei 15/97, de "Habilitació de Noves Formes de

Gestió", aprovada quan el PP governava en minoria i recolzada (sense el seu vot no hagi prosperat) pels vots del PSOE.

Privatització

14

els efectius de la Comunitat. Reassignació que en un primer moment adopta la forma de voluntariat promovent que els treballadors dels centres directament públics sol·liciten una plaça en els nous. En cas de no aconseguir completar les plantilles, es recurriria a una reassignació forçosa a través d'un Pla d'Ordenació de Recursos Humans.

Obrir nous hospitals i nous llits sense crear més ocupació significa disminuir encara més el personal sanitari per llit, augmentant les càrregues i ritmes de treball per sobre del que és aconsellable per a la seguretat dels pacients.

L'atenció a la població i les condicions laborals en els nous hospitals empitjorarà i en

els ja existents també, en veure disminuir els seus efectius. No generar noves places significa transvasar ocupació pública, amb un mínim de drets i

vinculat a la Conselleria de Sanitat, a uns serveis de gestió privada. Aquests serveis de gestió privada, tindran una vinculació amb la Conselleria indirecta, i els salaris i condicions de treball dependran en bona mesura d'un Consell d'Administració íntimament relacionat amb els empresaris privats propietaris de l'hospital.

A més, cal dir també que el cost d'un hospital per aquest sistema és entre 4 i 5 vegades

més car que de la forma tradicional (el nou hospital de Vallecas costa al voltant de 107 milions d 'euros, però pagarem més de 500 milions d' euros ), diners que amb tota seguretat es reduirà dels pressupostos sanitaris (despeses dels pacients i sous i contractes de treballadors), per la qual cosa l'assistència es deteriorarà encara més. A més, cal destacar que les empreses propietàries esperen rendibilitats anuals del 15-25% de l'invertit.

5.2. Després han privatitzat els laboratoris...

Encara que els nous hospitals se situen en zones on ja hi ha laboratoris públics que processen les mostres, la Comunitat pretén agrupar aquests laboratoris en un macroservei a la Fundació Alcorcón de gestió privada, sense tancar la possibilitat de la seva futura externalització.

5.3. I ara estan privatitzant ambulatoris...

El passat dijous 24 d'abril es va fer públic el concert singular pel qual el SERMAS venia Fundació Jiménez Díaz. Açò va suposar la unió temporal d'Empreses, tota l'assistència hospitalària urgent i programada, d'atenció especialitzada, els diagnòstics de laboratori, radiodiagnòstic, anatomia patològica endoscòpies de la població de les 14 Zones Bàsiques de Salut següents: Aravaca, Casa de Camp, Argüelles, El Pardo, Corts, Justícia, Universitat, Palau, Ambaixadors II, Andrés Mellado, Imperial, Acàcies i Palos de Moguer. Per això se li cedeixen els centres d'especialitats públics de Quintana i Pontones.

L'empresa adjudicatària és la multinacional Capio, que al seu torn és propietat del fons

de capital / risc nord-americà Apax Partners. Aquest tipus d'empreses es caracteritza per la recerca de la rendibilitat a curt termini, a costa del que sigui, inclosa la pròpia supervivència de l'activitat i la continuïtat del servei.

El mateix passa si contemplem el projecte de gerència única, que deixarà a la deriva les

activitats de prevenció i promoció de la salut -la Atenció Primària- en favor d'altres més rendibles en el moment d'ús, tornant a una concepció hospitalocentrista no sostenible econòmicament.

Privatització

15

5.4. Què serà el següent...?

Els centres de salut corresponents a aquestes zones bàsiques, són amb tota seguretat el següent objectiu, ja que són imprescindibles per assegurar la rentabilitat econòmica de l'operació, en passar a exercir un paper reductor de les derivacions a especialitzada.

El poder negociador dels treballadors i la participació i capacitat d'intervenció

ciutadana, es redueix o elimina. A les causes de tipus legislatiu, derivades del règim de propietat dels mateixos o del tipus de gestió indirecta adoptada (Empreses Públiques i Reglament de les Noves Formes de Gestió), s'afegeixen la manca de transparència i escasses possibilitats d'aconseguir informació sensible, ambdues provades suficientment per l'experiència.

6. ARGUMENTS PRO I EN CONTRA DE LA PRIVATITZACIÓ. VALORACIÓ DELS AVANTATGES I INCONVENIENTS. EXEMPLES.

Arguments

A favor En contra

Absentisme laboral Pitjors condicions laborals

Estalvi econòmic i més productivitat Menors plantilles

Sostenibilitat Riscs de mala praxis

Estalvi per a l’estat Arbitrarietat en els contractes

Gestió més flexible i ràpida Pitjors retribucions

Limitació dels beneficis Limitació de la llibertat de la decisió clínica

Qualitat assistencial Menys drets sindicals

Competitivitat millora la qualitat de la salut Major insatisfacció laboral

6. 1. Arguments en contra de la privatització y perjudicials per als professionals sanitaris La gestió privada ve regida pel criteri d’aconseguir el major benefici econòmic, el que determina que les empreses intenten a tota costa reduir els seus costos, o bé seleccionant pacients i rebutjant els més costosos o bé intentant aminorar els seus costos de producció: reduint plantilles, incrementant horaris de treball del personal, restringint els seus sous i limitant l’activitat assistencial i les probes diagnostiques que encareixen els processos assistencials. La privatització sanitària està tenint importants conseqüències per a l’organització i el funcionament del sistema sanitari, els recursos disponibles (el cost dels nous hospitals en Madrid es cinc vegades major al model tradicional), la qualitat de l’assistència dels ciutadans i la situació dels professionals sanitaris.

Privatització

16

Per als sanitaris, les àrees més afectades per aquest procés són les relacionades amb les condicions de treball, la estabilitat, Ia seguretat en el treball, el desenvolupament professional i l’autonomia professional. Al llarg d’aquests anys s’ha anat acumulant una informació que posa en evidencia les conseqüències que aquests processos de privatització tenen per als professionals sanitaris:

6.1.2 Pitjors condicions laborals

La situació laboral dels professionals que treballen en les mútues privades

concertades amb la sanitat pública son molt pitjor que en la sanitat pública i en

alguns casos freguen la indefensió (l’absència de contractes per escrit, de

reconeixement de la especialitat o de actualització d’horaris han suscitat reiterats

conflictes).

A Catalunya els treballadors de la Red concertada treballen més hores i les

seues empreses poden aplicar-los criteris de mobilitat i de delegació de funcions.

La contractació del personal en els centres privats o acollits al model de gestió

privada es realitza en regim de l’arborització, el que facilita el seu acomiadament,

ells seus contractes s’adjudicaran ‘a dit’, treballen més hores i pateixen

precarietat.

En les Fundacions i altres empreses de gestió privada els professionals i

treballadors, no tenen reconegut el temps treballat com a mèrit per a accèssit a

altres places , no tenen dret de trasllat a centres públics, ni a altres Fundacions.

Gaudeixen de menys drets en dies de vacances o en incapacitat temporal per

malaltia. Al que hauria que sumar la contractació, acomiadaments, salaris i

condicions laborals del personal no sanitari que han quedat en mans de la part

privada dels centres.

6.2.2. Menors plantilles

Les Fundacions Sanitàries tenen un 28,3% menys metges per habitant, un

40,7% menys d’infermeres, un 68,4% en personal no sanitari i un 43,8% en el

personal total que els centres públics de característiques similars.

Als nous hospitals de Madrid, construïts pel model de Col·laboració Público-

Privat o concessió de l’obra pública (PFI), les plantilles de metges i d’infermeria

són un 55% y un 71% inferiors respectivament que les dels hospitals públics de

característiques similars.

Privatització

17

6.2.3. Riscs de mala praxis

Com a conseqüència de la reducció de plantilles, les càrregues de treball que

suporten els professionals sanitaris son molt majors que en la pública.

En Catalunya els treballadors de la Red Concertada treballen més hores i estan

sotmesos als criteris de mobilitat i delegació de funcions que les empreses les

volen aplicar.

En les Fundacions la mancança de personal obliga als facultatius i a la resta de

categories a realitzar més guàrdies i hores de presencia física.

Nombroses publicacions demostren que la reducció de plantilles del personal

sanitari o infermeria incrementa el risc d’errors, de denuncies judicials per mala

practica i de patir accidents laborals .

Segons una recent publicació del Consell Internacional d’Infermeria, les

reduccions de plantilles en infermeria s’associen a increments en la mortalitat fins

un 31% i de rics laborals.

6.2.4. Arbitrarietat en els contractes

La contractació en les empreses privades (asseguradores privades, fundacions i

altres formes de gestió privada) no estan sotmesos a la legislació pública que

garanteix que es faça atenent a criteris d’igualtat, mèrit i capacitat, el que dona

origen a arbitrarietat i clientelisme per part dels òrgans de direcció com

reflecteixen , per exemple, els successius informes sobre les fundacions sanitàries i

MEDETEC del Consell de Contas de Galicia).

En les fundacions l’ adjudicació de places es decideix per la gerència i l’únic

instrument per a la selecció es la entrevista personal.

En els nous hospitals PFI de Madrid es realitza directament amb els consells

d’administració. Les adjudicacions de les jefatures de servei, secció i unitat en les

PFI de Madrid s’ha fet a dit, sense respectar la legislació vigent i sense convocar

tribunals ni respectar els barems existents.

6.2.5. Pitjors retribucions

Les condicions salarials dels professionals al servei de les asseguradores son

molt pitjors que les del sistema sanitari, públic, que es mantenen fixes durant anys

i generen malestar i frustració com mostra que la majoria de les plantilles

consideren els seus horaris com insuficients i freqüentment generen situacions

conflictives.

Privatització

18

A Catalunya els mèdics de AP que treballen en la Red d’utilització Pública

perceben entre 3000 i 8000 euros menys al any que els de la Red Pública de

l’Institut Català de la Salut. A Regne Unit les infermeres dels PFI guanyen 17.500

lliures anuals, front a les 26.000 dels hospitals públics tradicionals. Mentre que les

reduccions salarials del personal no sanitari no públic de les mateixes abasteixen el

40%.

6.2.6. Limitació de la llibertat de la decisió clínica

La gestió privada té com objectiu fonamental aconseguir un bon conter de

resultats econòmics a costa de reduir gastes. Aquetes empreses atorguen un gran

poder de decisió als seus gestos, el que unit a la inestabilitat laboral dels grans

professionals fa que aquests tinguin condicionada la seua llibertat de decisió

diagnostica i terapèutica.

A les fundacions, el component salarial variable es un 30% superior al del

model tradicional, el que facilita a les gerències orientar l’activitat professional a

una major productivitat i posar els objectius econòmics de la empresa per damunt

dels assistencials. Açò podria explicar perquè els procediments utilitzats en els

processos diagnòstics i terapèutics dels pacients en algunes de les fundacions son

un 61% inferior al dels hospitals tradicionals de similars característiques. De la

mateixa forma, les HMO americanes condicionen la capacitat de decisió dels seus

mèdics (prescripcions, hospitalització, exàmens de salut, interconsultes amb

especialistes, etc) per a reduir i controlar els costos de producció.

6.1.7. Menys drets sindicals

Dividir als treballadors redueix la seua capacitat de resposta laboral global i

afavoreix al avanç dels processos de privatització. Els drets sindicals a les empreses

privades i a les publiques de gestió privada son inferiors als del sector públic.

Al Regne Unit, el personal femení d’alguns hospitals PFI percep salaris inferiors

als dels homes, trencant amb la política d’igualtat i no direcció.

6.1.8. Major insatisfacció laboral

En diferents enquestes realitzades als treballadors de les fundacions, la gran

majoria es mostra insatisfeta amb els incentius i premis rebuts, amb les oportunitats

de promoció i ascens, amb els salaris i amb el reconeixement del seu treball per la

Privatització

19

empresa. En molts d’aquests centres la Síndrome de Burnout2 per sobrecàrrega de

treball afecta a bona part de les seues plantilles.

En resum, la privatització suposa per als professionals:

- Precarietat laboral

- Menys places i possibilitats de treball

- Increment de riscs de mala praxis

- Contractacions arbitraries i clientelisme

- Reduccions salarials

- Condicionament de la llibertat de decisió clínica

- Restriccions sindicals

- Majors carregues i ritmes de treball

- Augment important d’estrès I insatisfacció laboral

Però queden preguntes en l’aire...

A més dels arguments exposats anteriorment, hi ha algunes qüestions que queden en l’aire i són molt importants per al pilar de la sanitat espanyola. Per un costat és fonamental parlar del sistema MIR3, sobre el que ens crea seriosos dubtes. En primer llos, si es duu a terme la privatització, que passaria amb el sistema MIR del que s’encarrega actualment el sistema públic?, les empreses privades s’encarregarien del sistema MIR?, estan disposades les empreses privades a assumir els seus gastes i el treball que comporta?

A continuació exposarem la opinió d’alguns especialistes respecte a aquest tema. Segons una entrevista per Pedro Blasco a algunes organitzacions mèdiques de Madrid,

les quals rebutjaren el Pla de Garanties de sostenibilitat del Sistema Sanitari Públic de la Comunitat de Madrid, que inclou la privatització d’alguns hospitals, així com l’especialització de La Princesa en centres de majors. Han firmat un manifest contra els plans de la Comunitat de Madrid, els quals afirmen que ‘’les mesures adquirides repercutiran negativament a curt i mitjà plaç en el sistema de formació d’estudiants i residents per les conseqüències que tindran sobre les places MIR oferides a la Comunitat de Madrid, així com les possibilitats al final d’aquest període formatiu’’.4

2 La síndrome de Burnout és un patiment que a grans rasgs consisteix en la presencia d’una resposta prolongada

d’estrés a l’organisme davant de factors estresants, emocionals i interpersonals que es presenten en el treball, que inclou fatiga crònica, ineficàcia i negació del succés. Esta síndrome no es troba reconeguda al DMS, encara que si que és mencionada breument a la classificació internacional d’infermetats. 3 Sistema MIR: programa de formació per a llicenciats en medicina d’Espanya, previ a aconseguir un títol

d’especialista.

4 Les organitzacions firmants son: Illustre Colegio Oficial de Médicos de Madrid (Icomem); Sociedad Madrileña de

Médicos de Familia y Comunitaria (Somamfyc); Sociedad Española de Médicos Generales y de Familia (SEMG Madrid); Asociación de Médicos y Titulados Superiores de Madrid (AMYTS); Asociación de Facultativos Especialistas de Madrid (Afem); Sindicato de Médicos y Facultativos de Madrid (SIME) dentro de CSIT-UP; la Sociedad de Pediatría de Madrid y Castilla-La Mancha y la Asociación Madrileña de Pediatría de Atención Primaria (AMPap). El Mundo.

Privatització

20

Per altre costat José María Segovia de Arana, un dels impulsors del sistema MIR i primer director de l’Hospital Universitari Puerta de Hierro en Majarahonda declara que ‘’canviar la sanitat espanyola per raons econòmiques més que de tipus conceptual, és molt inquietant’’.5

A més, actualment que es parla de privatització ens qüestionem: on es realitzaria la formació especialitzada a Espanya? Per a contestar a aquesta pregunta oferim una taula representativa de la formació sanitària especialitzada a Espanya des de el 2001 fins l’actualitat.

Segons ens mostra el contingut de la taula, podem dir que la participació dels centres

privats en la formació sanitària especialitzada dels metges , tant els que exerceixen el dret de conformitat com els que no l’exerceixen, es minoritària i testimonial dins del total de places de formació oferides en el conjunt del sistema sanitari espanyol.6

Per un altra banda es fa necessari qüestionar-se sobre els immigrants i persones amb

un grau de discapacitat menor del 65%, ja que la sanitat pública actualment suposa la no atenció a aquest sector de la població del que s’encarrega la sanitat pública. Per tant, ens surt la pregunta de, si la privatització es duu a terme qui atendrà als immigrants i a les persones amb un grau de discapacitat menor del 65%?

En quant als immigrants… L’especialista Lluís Andrés Gimeno Feliu (Medicina Familiar i Comunitat del centre de salut San Pablo de Zaragoza i professor associat a la Universitat de Zaragoza) parla sobre la reforma de la llei d’estrangeria i assistència sanitària de la població immigrant, la que pretén evitar el ‘’turisme sanitari’’ dels immigrants: ‘’ Les conseqüències van a ser molt negatives a molts

5 Entrevista realitzada per Europapress

6 MIR entrelazados, José María Romeo Ladrero

Privatització

21

nivells’’, ‘’crec que com a ciutadans i sanitaris deuríem aportar la nostra opinió científica i ètica per a evitar esta negativa decisió’’.7 Així mateix L’Alt Tribunal afirma que ‘’el dret a la salut i el dret a la integritat física dels immigrants no pot ser desvirtuada per un estalvi econòmic’’.8 En quant a les persones descapacitades … ‘’Les autonomies (més les governades pel PP) han optat per dues mesures privatitzadores. Una, pujar el copagament als dependents, del 16% actual al 40% i fins un 90%. L’altra afavorir el ‘cheque-servicio’ : donen dinés (de 426 a 715 euros) per a què les famílies busquen una residencia o servei privat’’. ‘’A finals de febrer de 2012, quasi un milió de dependents (983.154) tenia reconeguda una prestació, però soles el 755.375 rebien ajuda, els demés , 227.780 dependents estan a la espera de rebre ajuda, encara que la tenen reconeguda’’. ‘’Les asseguradores estan llançant segurs privats de dependència, cars i poc útils per als dependents’’.9

6.3. Arguments a favor de la privatització i millores per a l’estat.

9.2.1. Absentisme laboral

L’absentisme laboral en els hospitals públics triplica als de la gestió privada. Els metges dels centres sanitaris públics de la Comunitat de Madrid estigueren una mitjana de 21,75 dies de baixa l’any passat. Aquesta xifra triplica la taxa d’absentisme dels metges que treballen als centres sanitaris privats.

“El índice de bajas laborales de la sanidad pública madrileña triplica el registrado en la privada, que actualmente se sitúa entre el 3 y el 5 por ciento, según los datos ofrecidos por los centros sanitarios privados.

Datos registrados por el Instituto Nacional de Estadística en el tercer trimestre del año pasado: el 1,75 por ciento de los empleados públicos en España no acudió a su trabajo por estar de baja por enfermedad, accidente o incapacidad, frente al 1,76 por ciento del sector privado.”10

7 Pàgina web: SOS sanitat pública

8 Cadena Ser

9 Publicat per Javier Glisanz

10 Segons un article del diari virtual “elEconomista.es”

Privatització

22

9.2.2. Estalvi econòmic i més productivitat

La gestió privada dels hospitals suposa un estalvi del 27% y un 37% més de productivitat.

Les plantilles dels hospitals de gestió pública no són massa superiors als del model empresarial, amb 4,7 treballadors per llit front als 4,4 al privat. La taxa de mortalitat, les complicacions o les readmissions son quasi idèntiques, mentre que l’estància mitjana de dies és de 5,47 dies en els centres de gestió privada front als 6,17 dies dels públics. Aquesta desviació tindria un impacte econòmic per als 41 centres de 477 milions d’euros a l’any. Es demostra també un ús més eficient dels llits, així com una major utilització de la cirurgia ambulatòria (71,8 % front al 65%).

Les plantilles de professionals són més productives perquè tracten amb menys dies els ingressos hospitalaris i amb resultats de qualitat similars, segons destaca l’estudi.11

9.2.3. Sostenibilitat

La Comunitat de Madrid té pensat pagar a les empreses 441 euros per persona i any per l’assistència sanitària especialitzada i multiplicat per la població assignada a cada centre. Aquesta xifra, segons els càlculs propis de la Conselleria de Sanitat Madrilenya, és un 25% inferior a la despesa generada per cada ciutadà quan la gestió sanitària en els hospitals és pública, que la Comunitat estima en 767 euros.12

9.2.4. Estalvi per a l’estat

Hi hauria un estalvi ja que és la empresa la que s’encarregaria de totes les despeses de gestió de la sanitat, a més de finançar el material, el transport, les pròtesis...

i. Gestió més flexible i ràpida

L’actual sistema públic te massa burocràcia, tanta és que retarda la seua gestió. Degut a l’avançada informatització del sistema privat, aquest agilitza els tràmits burocràtics i permet controlar com i qui fa les coses. 13

ii. Limitació dels beneficis

L’ànim de lucre de les empreses privades està limitat. Actualment, a la Comunitat Valenciana, la empresa Ribera Salud (gestora de l’Hospital d’Alzira) te una limitació dels beneficis del 7,5%.

11

elEconomista.es 12

elEconomista.es

13

Segons Alberto de Rosa, director de Ribera Salud en un article del diari EL PAÍS.

Privatització

23

iii. Qualitat assistencial

El pacient serà millor tractat a la privada. La qualitat del benestar del pacient és molt major en l’hospital privat que en el públic.14

iv. Competitivitat millora la qualitat de la salut

Els beneficis de la empresa motiven a aquesta a invertir per millorar la qualitat de la seva sanitat. Si la empresa veu que el seu treball li dona “els seus fruits” (beneficis), estarà disposta a invertir en material, en més personal sanitari, en investigació... per millorar el seu centre de salut o hospital. És a dir, les empreses competiran per atraure més pacients. Aquesta competitivitat provocarà una millora en la qualitat sanitària. Un clar exemple és l’Hospital d’Alzira, el qual te la millor unitat de mamella de tota la Comunitat Valenciana. Els hospitals privats voldran destacar en alguna branca de la sanitat. 15

7. CONCLUSIONS

Al llarg de la història, s’ha vist el progrés de l’assistència sanitària, passant d’una societat

dividida en classes, on cada una d’elles rebia un tracte diferent segons el seu nivell econòmic i el seu status, a una altra més igualitària. Aquest procés de canvi ha sigut possible gràcies a fenòmens tals com la industrialització, els moviments obrers i els augments de les demandes sanitàries. Es van instaurar diferents models que van llevar a la col·lectivització. Els primers van ser el Krankenkassen, el Zemstvo i The National Health Services en països desenvolupat com Alemanya, Rússia i Gran Bretanya, respectivament. A pesar de que aquest fenomen ha sigut estes a molts països al llarg de la història, hi ha casos oposats on no està vigent la col·lectivització, com el cas de Estats Units.

Per als que defenen la privatització, argumenten que aquesta ens suposa un estalvi

econòmic pel fet de que hi haurà un major control en la gestió, encara que cal dir que no hi ha suficient evidència estadística sobre aquest fet. Però els que estan en contra d’aquesta defenen que com hem dit, no hi ha dades suficients per a dir que la privatització és més eficient des del punt de vista econòmic. A més defenen que aquets afectaria negativament als principis morals i ètics, entre altres coses pel fet de què es deixa d’atendre a determinades classes socials, deixant-les discriminades. És a dir, que un dret tan important com és la sanitat, universal i igualitari, ha d’estar condicionat pels dinés.

Aquest controvertit procés, la privatització, es defès per sectors com els economistes, els

inversors, els polítics conservadors i els empresaris que volen traure partit d’aquest suculent negoci. Així, este procés es dut a terme mitjançant la transferència de la gestió hospitalària a empreses privades i, amb això, de tots els recursos: tant materials com humans.

14

Segons els consumidors de l’Hospital de Ribera Salud (Alzira) 15

Segons gestors de l’Hospital privat de Ribera Salud.

Privatització

24

8. VALORACIÓ PERSONAL

Al plantejar-nos la possibilitat de poder escollir el tema del treball, no vam dubtar en fer-ho sobre la privatització, ja que, encara que és un tema molt polèmic i actual, existeix molta gent que el desconeix i no té una opinió ferma.

El nostre objectiu inicial del treball va ser intentar que la gent fora conscient de que és un

problema que avui dia ens afecta a tots. És important destacar que aquest treball ha suposat una reestructuració de la nostra

opinió, ja que hem profunditzat en totes les ideologies, mitjans de comunicació i sectors socials. Abans estàvem influenciades i ens posicionàvem a favor o en contra de la privatització però sense tenir arguments ferms, simplement per influència de l’entorn i com a conseqüència de la selecció d’informació o absència d’aquesta per l’ interès dels alts càrrecs públics de la societat. A més, gràcies a aquest estudi hem establert un gran nombre de debats entre nosaltres. Aquest fet ens ha ajudat a saber com afrontar aquesta situació front a la diversitat d’opinions sobre un tema difícil d’argumentar i de defendre o donar suport. A més ens ha ensenyat a escoltar als companys i a respectar les diverses opinions.

Per altra banda a l’inici de l’elaboració del treball, donavem per suposat que tindríem un

ampli ventall d’informació, però no ha sigut tan fàcil trobar-la d’una manera objectiva i seriosa ja que tots els articles estan influenciats per alguna ideologia en concret. A més, encara que aquest tema ha sigut molt estudiat al llargs dels últims anys, els estudis econòmics i els suposats avantatges que suposaria la privatització no s’han fet públics.

Per últim hem de dir que com a estudiants de medicina i com futurs metges, tenim

l’obligació de veure aquest tema des d’un doble punt de vista: com a pacients i com a professionals sanitaris. Com a ciutadans tinguem drets a rebre una sanitat universal, sense tindre en compte la classe social, ja que d’aquesta forma s’exclouria a una gran part de la població. Per altra banda, com a metges serem els que limiten els serveis a la ciutadania, encara que no serem els principals responsables.

Per tant, ens convertirem en els responsables de limitar a la gent els serveis bàsics que

nosaltres també exigirem a l’hora d’anar al metge.

Privatització

25

9. BIBLIOGRAFIA

LLIBRES

- LÓPEZ PIÑERO, J.Mª. y TERRADA, Mª L. Introducción a la medicina, Crítica - LAIN ENTRALGO SALVAT P, Historia universal de la medicina Tomo VII Nº50, S.A - GONZALEZ HISTORIA, A.M, Teoría y método de la medicina: Introducción al

pensamiento médico Nº 299, MASSON PÀGINES WEB

- http://historiadelamedicina.org/Fundamentos/8_5.html - http://www.slideshare.net/fresquet/historia-de-la-medicina-tema-8 - http://www.racmyp.es/docs/anales/A84/A84-27.pdf - www.medtrad.org/panacea/IndiceGeneral/n34-tribuna-parcet.pdf - http://www.eleconomista.es/empresas-finanzas/noticias/4534542/01/13/El-

absentismo-laboral-en-los-hospitales-publicos-triplica-a-los-de-gestion-privada.html

- http://www.eleconomista.es/espana/noticias/4484390/12/12/--Uno-de-cada-tres-medicos-trabaja-en-la-sanidad-publica-y-a-la-vez-en-la-privada.html

- http://www.eleconomista.es/empresas-finanzas/noticias/4452044/12/12/Aval-a-la-gestion-privada-de-los-hospitales-27-de-ahorro-y-37-mas-de-productividad.html

- http://www.herbogeminis.com/IMG/pdf/claves_proceso_privatizacion_sanidad.pdf

- http://www.eleconomista.es/empresas-finanzas/noticias/4534542/01/13/El-

absentismo-laboral-en-los-hospitales-publicos-triplica-a-los-de-gestion-privada.html

- http://www.eleconomista.es/espana/noticias/4484390/12/12/--Uno-de-cada-tres-medicos-trabaja-en-la-sanidad-publica-y-a-la-vez-en-la-privada.html

- http://www.eleconomista.es/empresas-finanzas/noticias/4452044/12/12/Aval-a-la-gestion-privada-de-los-hospitales-27-de-ahorro-y-37-mas-de-productividad.html

- http://www.herbogeminis.com/IMG/pdf/claves_proceso_privatizacion_sanidad.pdf

- http://www.eleconomista.es/empresas-finanzas/noticias/4534542/01/13/El-absentismo-laboral-en-los-hospitales-publicos-triplica-a-los-de-gestion-privada.html

- http://www.eleconomista.es/empresas-finanzas/noticias/4452044/12/12/Aval-a-la-gestion-privada-de-los-hospitales-27-de-ahorro-y-37-mas-de-productividad.html

- http://www.eleconomista.es/salud/noticias/4398736/11/12/Sostenible-Madrid-ha-abierto-doce-hospitales-publicos-en-solo-diez-anos.html