Hi havia una vegada un nen que tenia molta

vergonya i al seu cole havia de fer teatre, i

faltaven vint dies i tenia molta molta vergonya i no

es podia aprendre el paper. Quan va arribar el dia

no va anar al cole. Els seus amics es van enfadar

amb ell i el nen es va posar a plorar. Quan va

arribar a casa es va posar a estudiar un altre

teatre i ho va fer molt bé i no va tenir vergonya

mai més. Vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest

conte ja s’ha acabat.

NOUHAILA FOUDI 1r

L’ENCANTERI

Una vegada hi havia una fada que es deia Clàudia.

La Clàudia era rossa i alta i li agradava molt fer

encanteris. Vivia en un castell molt gran. Un dia va

arribar una bruixa que es deia Tiritina. La Tiritina era

molt dolenta. Agafava nens i se’ls emportava.

Passejant, a la Clàudia li va caure la vareta i la

bruixa es va acostar per agafar-la però per sort la

fada la va agafar més ràpid. Llavors li va fer un

encanteri a la bruixa i la va fer desaparèixer. Des de

llavors ja no hi ha més bruixes.

I catacric, catacrac el conte ja s’ha acabat.

IVETTE NOGUÉS 1r

SENTIMENTS

Sentiments jo tinc

i amb tu els vull compartir.

Bons i dolents,

jo sempre els tindré.

Tinc l’esperança que

algun dia els canviaré.

No se si ho podré fer,

però més d’un cop ho intentaré.

Perquè, si no els puc canviar,

la meva vida sempre serà igual.

Tot igual, de principi a final.

Aquesta nit, un desig tinc

que m’agradaria dir

al meu millor amic.

Però la mala sort és

que no està aquí amb mi.

Un estel he vist

i el desig ja està decidit.

He de canviar els

meus sentiments per fi!

Al matí següent era una persona diferent,

el meu sentiment ja no era el mateix.

- Que bé!- vaig dir

el desig s’ha complert.

INES LLOVERAS 6è

Temps era temps, hi va haver un poble que els seus habitants eren de

guix. Les seves cases eren de fusta, perquè així podien pintar a les parets.

El seu rei es deia Auxiliari III. Un dia va dir:

- S’acosta una gran tempesta de ganivets!

I li van contestar:

- Oh, no! Ens destruirà el cos i ens convertirem en guix de pissarra! No

ho podem permetre!

Un nen del poble va dir:

- I com ens ho farem?

I el seu pare va contestar:

- No ho se pas fill.

El rei va dir:

- És clar! Farem fer, al nostre inventor, un invent per poder destruir els

ganivets!

Al poble tenien el millor de la comarca.

Un dia que no s’ho esperaven, va arribar la tempesta de ganivets.

L’invent de l’inventor no va funcionar, els ganivets els havien tallat.

Es van convertir en guixos de pissarra!

Segur que els guixos de la classe són les persones d’aquell poble de

guix.

LOLA FÍGOLS 2n

Hi havia una vegada un rei i una reina que tenien una

princesa que era molt bonica. Era molt gran, ja tenia

disset anys.

Ella sabia que no podia anar al bosc sense permís. Però

un dia, la princesa ho va fer. Els pares estaven dormint

mentre la princesa s’escapava. Quan els reis es van

despertar no hi havia cap rastre de la princesa.

Els pares estaven preocupats i ella cantant i ballant. Fins

que un dia va venir un drac i la princesa es va espantar.

Va venir un príncep, la va rescatar, es van enamorar i es

van casar.

Conte contat, aquest conte s’ha acabat.

CARLA MARIN 2n

LA PRIMAVERA

Ja ha arribat la primavera,

quina il·lusió, quina meravella,

tots els camps floreixen,

i les plantes presumeixen.

Ja es vesteixen les flors

amb tot un munt de colors:

si són margarides

millor guarnides,

si són clavells

que siguin vermells,

i no oblideu les velles roses,

tan boniques i precioses.

Quina il·lusió, quina meravella,

ja ha arribat la primavera.

Hem guardat els polvorons,

les neules i els torrons!!!

Ara tindrem moltes més festes,

felices i molt contentes:

carnaval amb les disfresses

de bruixes i princeses...!!!

ALBA DOMINGUEZ 6è

Font riallera

aigua de colors,

gotes que semblen

pètals de flors,

de colors bonics i vius,

que refresques les flors

I ruixes aigües de colors.

PEDRO VEGA FORNELLS 3r

En un país molt llunyà hi havia un regne i un castell molt gran on vivia la reina de les

fades que es deia Llincela. Un dia de primavera va tenir una filla i li van dir Rosa. La

Rosa va nèixer sense ales. Van anar al metge i ell els va dir que havien d’anar al món

dels trolls i les flors per trobar un remei per a la petita Rosa. Van passar els anys i els

pares de la Rosa tenien por d’anar-hi i van pensar que seria millor que hi anés la Rosa

amb un príncep encantador que vivia a prop del seu castell. Els pares dels príncep van

aceptar i aquella mateixa tarda van posar rumb a la terra dels trolls i les flors amb un

vaixell de fusta. Quan van arribar al país dels trolls i les flors van trobar una gosseta

que tenia la poteta ferida i un drac estava a punt de menjar-se-la, i el príncep que es

deia Felip, va matar el drac. Van dir-li Cinci a la petita gosseta que era molt maca.

Van caminar i caminar fins arribar al bosc dels dracs on gairebé no es veia la llum del

sol perquè de tants arbres i tant alts no es veia res. Al cap d’una estona a la foscor hi

havia un ulls misteriosos que semblaven ulls de dracs però eren cors. Van mirar el

mapa on hi havia un escriptura que deia que eren dracs amorosos que no feien mal

sino que els ajudaven.. Es van fer amics de la família de dracs i el pare els va dir que

els ajudaria a trobar el remei per a la princesa Rosa. Van tornar a mirar el mapa. Ja

faltava poc, només havien de travessar el jardí de les flors i al final trobarien la flor

màgica. A l’endemà van continuar amb un més al grup: el pare drac. Quan van arribar

al jardí de les flors van anar corrents fins a la flor màgica. La van veure, van extreure el

pol·len i li van tirar a sobre a la princesa Rosa a la que li van sortir les ales ràpidament.

Amb l’ajuda del drac van tornar al país de les fades. El príncep i la princesa es van

casar i van viure feliços per sempre més.

CARLA ARIAS CARRERAS 3r

Quan em desperto al matí

sempre em trobo el mateix ratolí

que em somriu des del jardí.

El cargol, molt mandrós puja a una col

i menja i menja tot el que vol.

Per esmorzar el drac

fa una truita d’espinacs.

El camell amb el seu cadell

agafa taronges amb un cistell.

Quan tots els animals

s’han dutxat i han esmorzat,

corren cap al passadís

on s’ho passen la mar de bé jugant al parxís.

Tot això és el que passa

quan em desperto a casa.

ELISABET REINA PI 3r

Hi havia una vegada l’any 2013 a Califòrnia, una nena anomenada Clàudia.

La Clàudia era......simpàtica. Tenia el front ample, els ulls rodons i el nas xato.

La boca fina, el coll curt i elegant i les dents blanques. Les galtes rodones i els

llavis fins. Les pestanyes llargues, les celles primes i les orelles rodones. Els

cabells rossos i les mans calentes. Les cames fortes, l’aspecte general era sa i

de caràcter era molt alegre.

Un dia, la Clàudia i la seva mare van anar a un centre comercial. A un dels

aparadors, la Clàudia va veure un osset de peluix que semblava que la cridava i

li feia senyals. La Clàudia va passar per les botigues fins que va arribar on era la

seva mare. Li va dir que el volia i van anar a preguntar el preu. Costava tres

euros i la mare li va comprar. Se’l va emportar a casa i el va col·locar a sobre del

llit. L’endemà la Clàudia se’n va anar a l’escola i en arribar a casa, la seva mare

la va renyar perquè l’habitació estava totalment desendreçada.

A l’endemà li va tornar a passar el mateix. Per esbrinar què era el que passava

la Clàudia va enganxar la càmara vella del seu pare al sostre de l’habitació. En

tornar de l’escola va mirar la càmara i va veure que l’osset de peluix feia una

festa amb la resta de joguines i la desendreçava tota sencera.

I cric-crac, el conte s’ha acabat: aquí planto un sóc per tornar-hi un altre cop.

VICTOR OLEA FLORES 3r

PER QUÈ PLORES I RIUS?

Plores i rius?

diga’m per què

et cauen gotes de pluja

a dintre del cor.

Plores i rius?

no sé per què

però ho endevino

i et guardo el secret.

JUDIT LÍRIO 4t

EL NEN QUE NO TENIA AMICS

Fa anys i panys hi havia un nen que no tenia amics. Es deia Jon i tenia 8

anys. En Jon vivia a un poble de la Cerdanya.

Sempre estava sol. A l’hora del pati es quedava assegut en un esglaó de

les escales. Quan arribava a casa tota l'estona estava jugant amb les

seves joguines o amb video-jocs.

Sempre estava pensant quina trapelleria faria. Una vegada va arribar

l’últim a l'escola, va posar unes trampes per a ratolins i al pati tots els nens

van prendre mal.

Un altre dia no va anar a l’escola perquè volia anar a jugar a una sala de

jocs, amb l’emoció, va anar a agafar l’autobús, però es va equivocar

d’autobús i va anar a parar a una muntanya. Aleshores va dir al conductor:

- Conductor, jo no vull anar a qui, vull anar a la sala de jocs.

- Doncs buscat la vida! – li va contestar el conductor de l’autobús.

El noi baixar de l’autobús i va sortir disparat per un camí que hi havia allí a

la vora. Va arribar un moment en que el camí es va aturar al mig del bosc.

El nen va avançar una mica, es va girar i el camí ja no hi era! Aleshores es

va posar a córrer com un desesperat per on creia que hi havia el camí,

però es va allunyar encara més. S’havia perdut al bosc!!!.

Voltant pel bosc va trobar un vell que li sonava d’alguna cosa. Va pensar:

- Mmmhhh… Ah, ja ho se! El vaig veure a la tele fa uns quants dies perquè

havia desaparegut i el buscaven…

- Eh… noi - va dir el vell - tens menjar?.

- Si, però per què? - Va contestar el noi amb cara trista.

- Perquè tinc gana.

- Doncs jo no et donaré res m’ho menjaré tot!. Mira, allà hi ha un arbre amb

pomes, menja-te-les.

- Gràcies - va contestar el vell i va marxar.

Al cap d’uns dies en Jon es va quedar sense menjar i va haver de menjar

fruita.

Un dia es va tornar a trobar amb aquell avi i mentre xerraven va aparèixer

un tigre que s’havia escapat del zoo.

- Si volem sobreviure haurem de treballar en equip - va dir el vell.

En Jon va fer que si en el cap i l’avi va tornar a dir:

- Tu el distreus i jo acabo amb ell.

Per un moment en Jon va pensar que se n’aniria corrents però no ho va

fer. El vell, amb un tronc, va deixar K.O. al tigre. Ara en Jon va comprendre

per a què servien els amics.

El vell feia temps que preparava una barca per fugir per un riu i anar a

parar a la costa. En Jon li va dir que l’ajudaria, així acabarien abans i

podrien anar-se'n ja d’aquell bosc.

Van treballar junts i al cap de 10 dies ja l’havien acabat.

Amb la barca van poder fugir i es van salvar tots dos.

A partir d’aleshores en Jon va canviar el seu comportament, ja no va fer

mai més cap trapelleria i va tenir molts amics.

PAU MARIN 4t

Em dic Àngela, tinc 22 anys i estic estudiant antropologia a la universitat

de Harvard (Boston, Estats Units).

La meva millor amiga es diu Andrea, és molt tossuda però molt intel·ligent i

treballadora. La conec des de la guarderia. I ara estem juntes, totes dues

estudiem antropologia... Ara us explicaré què ens va passar fa un any.

Havíem de fer un treball d’investigació de final de carrera i vam escollir

com a destí Egipte, perquè és un país molt ric i atractiu per una jove

antropòloga com jo.

La idea era entrar a les piràmides per mirar les mòmies, els antics

faraons... Però l’entrada no era oberta al públic...

- Eiii! Però si és un treball de final de carrera!– vaig dir jo – És molt

important per nosaltres si volem acabar antropologia a la universitat! No

és just!... Hem vingut fins aquí per res!.

- Ho sento molt senyoretes, però no podeu entrar... Això és molt antic, a

més, jo no puc deixar passar a ningú, jo només vigilo que no passin . -

Em va dir un senyor vell, una mica misteriós.

Vam quedar en silenci uns dos minuts. Després em va dir a cau d'orella

l'Andrea:

- Segueix-me el rotllo que segur que aconseguim entrar.

I tot seguit va dir a aquell senyor tan misteriós:

- Doncs com que no podem entrar ens n’anirem a pastar fang... moltes

gràcies pel vostre ajut.

Ens en vam anar i quan ja érem bastant lluny d'aquell senyor li vaig

preguntar a l'Andrea:

- Com ho farem per entrar?

Ella em va respondre:

- No ho sé la veritat... Ja se'm acudirà...

Com que era l’experta en els plans especials li vaig dir:

- D'acord, segur que se t’acut alguna cosa!

Ella va somriure, això era un bon senyal! Sempre que tenia un bon pla,

somreia.

- Ja ho sé - va dir de sobte. I jo em vaig espantar.

- Això és el que farem: Quan es faci tard, anirem a les piràmides i ens

colarem! Què, bona idea, no?

Em vaig quedar amb un pam de nas. Colar-nos? I si ens veia la policia? I si

ens posàvem en problemes greus? Tenia por. Després vaig mirar a

l'Andrea i li vaig dir:

- Estàs boja? I si ens posem en un embolic?- Mentrestant es va fer fosc.

- No ens passarà res. Segueix-me! – em va dir.

- D’acord – vaig dir poc contenta.

Vam anar a la piràmide i com deia l’Andrea, el senyor que vigilava la

piràmide estava dormint. De sobte, vam veure una petita entrada per on

ens vam poder colar les dues.

- Oooooooh! Que bonic! Això és gegant!!.

Era... era... no hi ha paraules per expressar això. Vam veure una petita

escala i vam pujar. A dalt hi havia una tomba, la vam obrir i hi havia una

autèntica relíquia: Els ossos d’un faraó! Vam fer-li fotos, el vam examinar i

resultava que els ossos eren d’en Ramsès II, ens vam quedar molt quietes.

I l’Andrea va dir:

- D’acord, ara ens n’anirem d’aquí perquè és molt tard.

L’Andrea tenia raó ja era mitja nit. Era molt tard, així que vam baixar les

escales, vam passar un passadís, un altre i.. ens vam perdre!

Va passar el temps... ja era un quart d’una, dos quarts d’una, tres quarts i

de sobte una nena morena, amb els ulls castanys i molt maca va

aparèixer.

- Aaaaaaaaaaa! – vam cridar l’Andrea i jo a la vegada.

- Què passa? Us heu perdut?- va dir la nena amb un to dolç.

- Si... Però tu què fas aquí? I com et dius? Ens pots ajudar?- va contestar

l’Andrea.

- Us puc ajudar, si. Jo em dic Aina.

- D’acord! Volem sortir d’aquí. Ens ajudaràs?

- Siii!!

Ens en vam anar. Vam pujar les escales, vam passar per un passadís un

altre... Allà hi havia la sortida per fi!

- Moltes gràcies! De veritat! Però tu com és que coneixies la piràmide?

Que hi has entrat alguna altra vegada?

- Si, és que m’agraden les aventures..- va respondre

- I els teus pares t’hi deixen entrar?- va preguntar l’Andrea

- És que els meus pares són morts... I visc sola...

- Ohh! Perdó no volíem..- vaig dir.

- No passa res... No importa.- va contestar ella.

La cara de l’Andrea es va il·luminar, va somriure i va dir:

- Ja ho sé! Vine amb nosaltres a Boston. T’agradarà molt i podràs viure

amb nosaltres!

- Siiii! Quina bona idea!- va dir molt contenta

- D’acord. Vens amb nosaltres!

I l’Aina ens va donar una abraçada molt forta. Estava molt contenta!

El dia següent vam marxar amb avió

Vam ensenyar el nostre treball a la professora i ens va posar un excel·lent!

L’Aina va viure molt feliç i contenta, amb la seva nova família.

VICTÒRIA ARDILES 4t

EL CARNAVAL

El vell Carnestoltes

sempre feia el pocasoltes.

Els penjaculpes animaven

i tots cridaven!

Al ball de la disfressada

tota la gent participava.

La bruixa maduixa actuava

i el Carnestoltes arribava.

Dimecres el Carnestoltes

ja no feia el pocasoltes

perquè ben cremat estava

i el Carnaval s‘acabava.

EUGENI PRADAS 4t

IMAGINACIÓ

Els contes son idees que vol expressar la gent.

Els contes expressen sentiments per exemple: la felicitat ,la tristesa...

Els contes són imaginació que expressa la gent en el moment que l'escriu.

M’explico: Un dia a un noi li va passar una cosa terrible !!!!!!!!!!!!!! El van fe fora de la

feina, ell era periodista se li donava de meravella explicar les coses que han passat.

Amb el cor trencat va arribar a casa no va explicar res a ningú. Va agafar un bolígraf i

el seu diari. Va escriure: "Estic ofegat en aquest món. Encara no he pagat la hipoteca.

No tinc feina. Estic amargat. Va tacar el full del diari d’una llàgrima que va caure de la

pena que és donava a ell mateix.

Van passar els dies i tot seguia igual. El diari era l’únic que sabia les seves penes, les

seves desgràcies. Ell escrivia i tornava a escriure per que no tenia ningú en qui confiar

.Si, la seva núvia però no li va parla res perquè tenia por que li deixes perquè no tenia

res per mantenir-la. Al menys tenia diners que li donaria per viure un mes i mig .La

seva nova perdia les seves esperances preguntant-li que li passava, , a qui li ha

passat, on, com, perquè i quan?

Va passar un mes i tot seguia igual. Deia en una de les seves pàgines del diari: “No

puc més la meva desesperació m’està menjant el cap, he arribat a un límit que ja no

puc més. Escric, escric, escric i torno a escriure. No ser que fer, veig el món contra mi.

Sembla que em vol menjar. Abans mirava el món content i alegre però ara res, ara el

veig dolent i trist no vull que se sàpiga el meu nom. No tinc paraules per descriure la

meva desgracia , la meva pena, la meva desesperació ,la meva angúnia ,la meva

infelicitat, la meva solidaritat ,la meva ...res. No se que fer només surto per anar a

comprar cada setmana per tenir menjar en aquest món desagradable ,fatigós .La gent

que em va fer fora de la feina és que no tenen sentiments, no tenen compassió , clar

com que ells ja tenen el seu treball i ja viuen feliços els es igual a qui han fet fora. Per

que em té que passar això a mi perquè a mi i no a un altre?

Es la pregunta que es fa tothom que li ha passat aquesta injustícia però en la vida

sempre hi ha obstacles molt més durs i els tenim que superar es el cicle de la vida.

Quina llàstima que això sigui un conte basat en la realitat però no es real .Només es un

conte de fades com tots els altres.

Al dia següent em va passar una cosa genial, era la salvació al meu problema. Vaig

anar a comprar al supermercat amb el meu diari i la llista de la compra que estava en

una llibreta. El diari es va caure pel carrer i quan vaig arribar al supermercat en vaig

donar compte de que no el duia ,em vaig adonar compte que ja m’era tot igual, amb el

desastre de vida que portava, una pèrdua més no tenia importància, tot em donava

igual. Mentre comprava, al carrer que havia perdut el diari un senyor, que era un

editor, el va trobar i li va semblar fantàstic per fer-ne un llibre i ell volia veure si

l’escriptor volia que es publiques .Al dia següent van trucar a la porta de casa i jo

vaig obrir i em va explicar el que volia fer i jo tant il·lusionat vaig dir que si, és clar que

si.

El dia següent li vaig explicar tot a la meva núvia, em va perdonar...però saps què no

vull que acabí bé la història així que al noi li va donar un infart al cor i ....és mort.

Així són els contes, així és la vida, no sempre tenen un final feliç.

ALÈXIA ALVAREZ 5è

EN PEP TÉ UN MALSON

En Pep està molt content perquè demà se’n va de colònies amb l’escola.

Per la nit acaba de preparar la motxilla amb les coses que per a ell són

més importants: la lot, la brúixola, el sac de dormir, la bossa de

llaminadures i el superquit de menjar: una bossa de patates fregides,

crispetes, bollicaos, donetes i chetos. Abans de anal' a dormir, en Pep

llegeix un conte i es queda adormit. De sobte sent un soroll molt fort, i

quan es desperta, se n’adona que està en mig del bosc, en una tenda de

campanya.

- Desperteu, desperteu – crida en Pep als seus companys.

- M'ha semblat veure un lIop!

Tots van sortir corrents morts de por i es van amagar al bosc. Quant es va

fer de dia, tots van tornar a la tenda i van veure petjades de lIop. En entrar

a la

tenda van trobar tot remenat i en Pep va dir:

- S'han menjat tots els meus bollicaos!

I els seus amics li van dir:

- El més important és que no ens ha fet mal

Aleshores va arribar el monitor de las colònies tocant la trompeta i cridant

com un boig. .

- En un minut tots en fila que marxem d'excursió al riu.

L'excursió els va anar molt bé perquè es van oblidar de tot el que havia

passat.

Quan van arribar a la tenda van veure com sortia un lleó. I es van amagar

tots darrera d'un arbre fins que va marxar. Quan van entrar a la tenda van

tornar a trobar tot remenat.

En Pep va dir:

- S'ha menjat totes les meves patates en forma d 'animal.

Els seus amics li van contestar:

- Només penses en el teu menjar

Per fi va arribar I'hora de sopar. Van fer una gran foguera i van seure tots

al voltant. Hi havia de tot salsitxes, costelles, pa torrat i un gran pica pica.

L' olor de menjar es sentia per tot el bosc. Poc a poc es va començar a

sentir com tremolava el terra. Tots es van girar i era un Yeti gegant .Tots

van sortir corrents i el Yeti va començar a seguir a en Pep. Quan estava a

punt d'agafar-Io va sentir la veu de la seva mare que li deia:

- Pep, desperta, que perdràs I’autobús per anar de colònies!

En Pep es va aixecar de cop i el primer que va fer va ser mirar a dins de

la motxilla per veure si faltava alguna cosa. No falta res. Uf! Tot ha estat

un malson!

En Pep es va vestir de pressa, va agafar la motxilla i va marxar molt

content cap a I'escola per anar de colònies.

JORDI MORANCHO 5è

LA VIRGEN DE CAACUPE

Un dia abans de l’any 1603 hi havia un indi que es deia Ytiru. Era un indi molt

cristià, molt valent i molt fort.

Vivia en un poblat molt gran que es deia Los “Caacupenyos”. Ytiru va anar al

bosc en busca de fang per fer-se una casa.

Uns dels poblats enemics els “Mabayaes” en un moment, el van trobar i el van

perseguir. Eren enemics perquè volien viure en el mateix lloc.

L’indi estava en un gran perill, i quan va veure els seus enemics, va pujar a un

frondós i gran arbre.

Des de la punta de l’arbre va veure que els seus enemics estaven buscant-lo.

Aleshores va prometre a la verge que si sortia viu d’aquell perill faria una imatge

de la verge amb la fusta d’aquell arbre.

L’indi va veure que els seus enemics no l’havien vist i van marxar. Com que es

va lliurar del perill, va fer la imatge de la verge tal com ho havia promès, però no

va dir a ningú que l’havia fet.

El dia següent, el primer dia de l’any 1603, es va desbordar el petit llac Tapaicua

perquè hi va haver una tempesta i va ploure molt. Els indis d’aquell poblat

estaven espantats perquè la inundació els afectava a ells. Alguns indis es van

salvar però altres es van ofegar. No quedava res del poblat, però un dels

sobrevivents va veure una capsa de fusta flotant per allà. Els indis sobrevivents

van obrir la capsa i a dins hi havia la imatge de fusta de la verge. L’indi que va

fer la imatge no es va veure mai més. Creuen que es va ofegar amb la

inundació.

La verge va quedar abandonada però, al cap d’uns anys van la van trobar i la

van posar a una església anomenada “La virgen de Caacupe”. I des d’aleshores,

cada any fan una festa per recordar l’indi que fa fer la imatge de fusta.

KAMILA VALDEZ 5è

Rellotge, rellotge... marques una hora, marques un minut, ja n’estic farta del teu cu-cut. Compto les hores

que tu m’has marcat. Però com avui no te fet servir, tard a la classe he arribat.

M’has fallat m’has deixat plantada.

Per això, ara estic, enfadada. Estàs acabat

et tiraré a la brossa. Que sàpigues que em fas nosa

BELEN CANSINO 5è

EL SECRET DEL NEN DE SOTA L’ESCALA

Ningú no sabia què hi havia sota l’escala del col·legi Sta. Matilde, ningú fins un

diumenge de Maig dia en que un nen anomenat Max i els seus amics la Clara i en Pau

es van encuriosir per una porta misteriosa que hi havia sota l’escala del tercer pavelló.

Aquella porta sempre estava tancada amb clau. No veies mai ningú obrir-la ni apropar-

s’hi, cap professor ni cap alumne s’havia interessat mai per aquella porta. En Max feia

temps que s’hi havia fixat perquè tenia alguna cosa que l’atreia, sentia la necessitat de

desvetllar aquell misteri.

Un dia qualsevol en Max i els seus amics van passar per davant de la porta, van sentir

uns sorolls estranys i en Max va tornar a sentir aquella sensació.

Aquella nit es van quedar amagats a l’escola per investigar i vigilar que ningú sospités

d’ells. Van seure a les escales a esperar. Si allà hi havia algú tard o d’hora havia de

sortir. Van esperar i esperar fins a la mitjanit. Llavors van sentir grinyolar la porta i va

sortir tremolant un nen tot esmirriat, prim i ple de pols. Es va dirigir cap al menjador, va

agafar una poma i es va tornar a tancar allà dins.

Els amics van sortir de l’escola per un passadís subterrani que només ells coneixien. A

l’endemà van simular que no passava res i no ho van explicar a ningú. A la nit van

quedar-se un altre cop a l’escola. Va passar exactament el mateix que la nit anterior: el

nen va sortir, va agafar menjar i va tornar al refugi; però aquest cop amb una caixa a

les mans. La va deixar davant de la porta i la va tancar. Els tres amics es van apropar

en silenci i van obrir la capsa. Hi havia un munt de fotos velles i al fons una clau

rovellada. La van agafar i van anar al lavabo on, aixecant una rajola, s’obria l’entrada al

passadís secret.

Mentre caminaven a quatre grapes pel passadís van veure una porta nova que no

havien vist mai. Van forçar-la perquè s’obrís però estava tancada amb clau. En Pau va

treure de la seva motxilla la clau que van trobar a la capsa. Encaixava perfectament! La

porta es va obrir de cop i en uns segons es van trobar en una habitació fosca i, en una

cantonada, van reconèixer el rostre del misteriós nen. Es trobaven a l’habitació de sota

l’escala.

El misteriós nen es va apropar a en Max i als seus amics i els va dir amb un fil de veu:

- Qui sou vosaltres? Què feu aquí?

- Som en Max, la Clara i jo sóc en Pau –va respondre en Pau.

- No et farem cap mal –va afegir la Clara

- Jo sóc en Tom. Fa anys que m’amago aquí, sota l’escala.

- Tom, què hi fas aquí?

- Fa temps que visc aquí, aquesta és casa meva.

- Casa teva? Però com has arribat aquí?

- És una història una mica llarga. La veritat és que sempre he estat un nen que no

es portava del tot bé a l’escola. Sempre em burlava dels meus amics i deia que

jo era el més intel·ligent i el més ingeniós de tots els nens. Jo també em vaig

sentir atret per la misteriosa porta de sota l’escala, fins que un dia no vaig poder

més i amb unes eines de casa vaig forçar la porta i hi vaig entrar. A dins

m’esperava una desagradable sorpresa. Em rodejava una boira blanca i vaig

sentir una veu que em deia:

- Per creure’t millor que els altres et quedaràs aquí fins que vinguin uns altres

nens tan llestos i curiosos com tu a rescatar-te.

Els tres van ensenyar a en Tom a viure com un nen normal i es van fer molt amics

tots ells. En Tom se’n va anar a viure a casa d’en Max.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat.

PAULA CASTRO 6è

EL MÓN NO ÉS RES SI NO HI HA COLORS

Eiii! Sóc l’Anna, una nena rossa amb dues cuetes i aquí hi ha en Pol, el meu

germanet petit, que com sempre és un pesat, cada dia em desperta a les nou quan jo

encara tinc son.

La meva mare es diu Carla, porta ulleres i li encanta llegir igual que al meu pare que

cada dia es llegeix un llibre.

Sempre m’estan dient què he de fer: renta’t les dents, menja-t'ho tot, fes els

deures, ves-te’n a dormir...etc. Ja ho sé que m’ho diuen pel meu bé, però... Bé, en fi

me’ls estimo molt, això és el més important.

Ahir, en Pol i jo vam anar a les golfes on vam trobar un quadre molt estrany, el

que es veia eren espècies d’animals que no havia vist en tota la meva vida. El meu

germà es va espantar molt, llavors corrents ho va dir a la mare. La mare va dir:

- No pateixis, aquest quadre el vam comprar quan encara no havíeu nascut.

- Ah, sí?- va dir l’Anna que acabava d’arribar.

- Uf! Quina por! Pensava que havia aparegut per art de màgia!! – va dir en Pol -.

Un altre cop vam pujar a les golfes i, de sobte vaig relliscar i vaig fer caure el

meu germanet sense voler, davant nostre hi havia aquell quadre!! Ooh!! Què passa?

Estic travessant el quadre, m’hi estic posant a dins! Auxili!

I vet aquí... una nit freda i enfosquida, el meu germanet i jo vam anar a parar a

un bosc solitari, on només hi havia animals estranys com els que mostrava la foto.

Caminant a les fosques ens vam topar amb un “monstre”, com deia el meu germà, i

ens va dir:

- Seguiu caminant, no us atureu perquè si no estareu per sempre en aquest

quadre... Ja, ja, ja!

El meu germà i jo vam anar corrents, tots dos plens de ferides i esgarrapades de

les plantes punxegudes que hi havia. Van trobar un altre monstre però ara era més

aviat un animal normal i corrent, un lleó, que ens va dir que no podíem dir la paraula

“no” perquè si no tot el món es quedaria per sempre més en blanc i negre, i de nit.

Llavors en Pol va dir:

- No pot ser això!

- Pol per què dius, no? Saps el que has fet? Un error total!! Tot el món es

quedarà sense colors!!

I de sobte totes les coses es van quedar sense colors.

Tres dies després . . .

- Vull sortir d’aquest somni, vull tornar a casa amb el meu pare i la meva mare.

Deixeu-me sortir d’aquí!!...

- Eeeh? On som?... Visca! Hem sortit del quadre. Je, je! Segur que tot tornarà a ser

de colors. . . Colors?? No apareixen els colors, tot per culpa teva Pol! - vaig dir jo -.

En Pol estava tan espantat i trist que mai més no va dir “no” en la seva vida. Tots

estàvem atemorits.

La mare quan es va adonar del que passava, ens va donar una bona reganyina

...! A partir d’aquell moment la mare, el pare, en Pol i jo, resem cada dia perquè

aquest malson acabi i tot torni a ser com abans.

Una setmana després . . .

El cel cada cop es va anar aclarint, i els colors a poc a poc van anar

apareixent!! Mare, pare, que bé, tot tornarà a la normalitat!!

Quan tot va ser com abans en Pol i jo vam sortir al carrer i vam cridar ben fort

d’alegria i emoció:

- El món no és res si no hi ha colors!!!!!!!

ALBA DOMINGUEZ 6è