revista de l ’associació de veïns i amics de Calella • desembre 2011 • número 43

FISIOTERÀPIA - ESCCarme Armengol iCarme Armengol i

ESCOLA D’ESQUENA

Adreçada a nens, adolescents i adults amb:o alteracions músculo-esquelètiques;o alteracions d’extremitats inferiors;o deformitats vertebrals: lordosi, cifosi,

escoliosis, Schewermann, dors corbat, aplanament, trastorns posturals;

o altres patologies: lumbàlgies dorsàlgieso altres patologies: lumbàlgies, dorsàlgies, cervicàlgies, hèrnia discal, espondilolisi.

Reeducació postural global:o Mètode Schroth.o Mètode Spinecor.

El nostre treball:

SERVEI DE F

o Formació teòrica i pràctica.o Entrenament específic.o Manteniment de la correcció postural.

o Fisioteràpia.o Recuperació fuo Teràpia manualo Drenatge limfào Massatge terapo Tracció vertebo Gimnàstica abd

FISIOTERÀP

o Tractament preo Entrenament d’

FISIOART ® SolucionCarrer Impressors Ol

Tel/Fax: 97

o Coordinació am

COLA D’ESQUENA Niell Col. 450

®

Niell Col. 450

FISIOTERÀPIA

ncional..

àtic manual.pèutic.ral elèctrica.

dominal hipopressiva.

PIA OCUPACIONAL

eventiu i correctiu dels trastorns musculoesquelètics .’acord als riscos ergonòmics del lloc de treball.

ns a mida de cada personaliva, 5 17005 Girona72 21 03 03

gb Serveis de Prevenció Propis i Aliens.

3

editorialTenim ja, un nou exemplar de la nostra publicació Es Còdol. En

aquesta ocasió, hi ha dos temes que es destaquen. D’una banda els actes commemoratius del 50è aniversari de la fundació de l’Associació de Veïns i Amics de Calella. Aquest estiu ha estat farcit d’actes amb aquest motiu, que apareixen refl ectits aquí de manera resumida. Desitgem que tothom n’hagi pogut gaudir i en guardi un bon record.

L’altre aspecte destacat és que, malauradament, enguany ens ha deixat un soci molt especial, fi gura rellevant de la societat i la cultura catalanes i antic president de l’AVAC. Aquesta persona no és altra que el benvolgut Carles Sentís, tots el tindrem en el record. Amb aquest motiu, la nostra revista li dedica dos articles.

Si passem revista a l’estiu que acabem de deixar (un estiu que, meteorològicament, s’ha allargat més de l’habitual i ens ha deixat una magnífi ca tardor) hi ha també un aspecte destacable: la remodelació del carrer de Chopitea. Per a la major part de persones amb qui hem parlat, l’obra desagrada força, no fa per Calella, diuen, que si tota Calella fos com aquest nou carrer, el nostre poble no seria el que és avui, res d’especial, ni atractiu, ni delicat, ni mariner. Els calellencs, varen tenir ocasió d’exposar-ho als antics responsables de l’Ajuntament de Palafrugell i de proposar alternatives, ja que estaven molt disposats a escoltar, i van reunir veïns i entitats en més d’una ocasió, però no van fer cas de les demandes de la gent de Calella i l’obra així ha quedat.

Trobareu també en aquest número, altres temes que desitgem que siguin del vostre interès i, per als que es trobin lluny de Calella, esperem que els duguin bons records i tornin aviat.

Una de les novetats impulsades des de la celebració del nostre cinquantenari, és que ja tenim web: www.calelladepalafrugell.cat, ens agradaria que la ttvisitéssiu i ens féssiu saber què en penseu. També podeu visitar el facebook: AVAC (Associació de Veïns i Amics de Calella). Una altra novetat, amb motiu també dels nostres 50 anys, ha estat l’edició del llibre “Els Carrers de Calella de Palafrugell”, d’en Joan Vilardell, a la vostra disposició a l’AVAC, en establiments de Calella i de Palafrugell, i a un preu especial per als socis.

Ja no em queda més que, com cada any en aquesta època, desitjar-vos que passeu unes molt felices festes de Nadal i que el 2012 que estem a punt d’estrenar, us dugui el millor de tot.

Francesc VaquéPresident de l’Associació de Veïns i Amics de Calella

Sumari

Portadail·lustració de Josep Puig

Editorial. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .3

Activitats de l’AVAC . . . . . . . . . . . . . . . .4

Noticiari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7

Dibuix de Miquel Llenas . . . . . . . . . . . .8

Vinyes verdes vora el marper Agustí Ensesa

La veu d’alzinarper MDNB. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .9

Els contes de la Tulaper Xon Regàs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .10

Al voltant del carrer de Chopiteaper Lluís Melo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .13

Carles Sentís i Calella de Palafrugellper David Pagès i Cassú . . . . . . . . . . .14

Record de Carles Sentís per Xavier Trias de Bes . . . . . . . . . . . . .15

Radikal Marbravaper Jordi Farràs i Núria Cama . . . . . .16

Fòbia per Núria Martí . . . . . . . . . . . . . . . . . . .18

Els llocs perdurablesper Jordi Arbonès (Nif) . . . . . . . . . . . .19

El racó de la Vela Llatinaper Marià Marquès i Toni Clapés . . .20

Entrevista Mellado Sànchez per M. Dolors Niell i Xon Regàs . . . .22

Garrimantxos, gargots, i garabatosper Pere Olivé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .23

La Gent de Calellaper M. Dolors Niell . . . . . . . . . . . . . . . .24

Contraportada Fotos premiades al VI concurs de foto-grafi a de l’AVAC

LOCAL SOCIAL AVAC

Carrer d’August Pi i Sunyer, 117210 Calella de Palafrugell

Tel. 972 61 40 81avac@calelladepalafrugell.catwww.calelladepalafrugell.cat

facebook: AVAC (Associació de Veïns i Amics de Calella)

NÚM. 43 - desembre de 2011. Edita: Associació de Veïns i Amics de Calella. C/ August Pi i Sunyer, 1.17210 Calella de Palafrugell. Amb el suport de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Palafrugell.Imprimeix: Impremta Palafrugell. Clavé, 35. Palafrugell. Dipòsit Legal: GI-680-1990. DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA

FE D’ERRATES:En l’edició anterior d’Es Còdol, a l’exposició d’escultures, ha de dir Llúcia Ballesta Solà, en lloc de Llúcia Ballesta Bartrina

4

activitats de l’AVACAquest any hem tingut l’emotiva celebració dels 50

anys de la fundació de l’associació i hem portat a terme tots els actes que teníem en projecte i que ja refl ectia l’anterior número d’Es Còdol en el seu apartat de l’editorial.

Potser un dels actes més rellevants va ser la presència del senyor Bisbe de Girona, que va ofi ciar la missa amb motiu de la diada de la Festa Major, dedicada especialment a la celebració del nostre cinquantenari. El dia 2 de juliol l’Ajuntament ens va lliurar una placa commemorativa del 50è aniversari de la fundació de l’Associació, fent coincidir l’entrega amb la Cantada d’Havaneres de Calella, que també va estar dedicada a l’AVAC, primera organitzadora de l’esdeveniment. També el 17 d’agost Joventuts Musicals de Palafrugell ens va oferir un concert interpretat per l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. El dia 21 d’agost, en el magnífi c marc de l’Església de Calella, dins dels actes centrals de la celebració del 50è aniversari de l’AVAC, vam fer lliurament d’una placa commemorativa personal a cadascun dels presidents que han estat al capdavant de l’associació al llarg d’aquests anys. A l’acte van assistir la néta del fi nat ex president senyor A. J. Rovira i les autoritats de l’Ajuntament de Palafrugell, i va comptar amb la presència d’un nombrós públic. A continuació va tenir lloc el concert a càrrec del Grup Instrumental de Vent de l’Escola de Música de Palafrugell que dirigeix Rita Ferrer. La mateixa nit a l’hotel Sant Roc va tenir lloc el ja tradicional sopar del soci. Al fi nal, vam sortejar dos quadres donats amablement per Mercè Massa i Tano Pisano, i es va fer un reconeixement als membres de la junta, Xon, M. Dolors i Jesús per la seva tasca envers l’associació. Com a cloenda de la celebració, el dia 10 de setembre, vam fer la presentació ofi cial de la nostra WEB, de la qual s’ocupa Mecacentre, i del llibre Els carrers de Calella, obra de Joan Vilardell, i el punt de llibre commemoratiu. Vam acabar la jornada amb un concert de jazz a l’Església. També vam fer l’anterior número d’Es Còdol especial, amb un escrit testimoni de cada president que ha tingut l’Associació. A la fi hem tingut una temporada d’estiu ben atapeïda que esperem que hagi sigut gratifi cant, especialment per als nostres socis i per al públic en general.

Les activitats pròpiament d’estiu de l’Associació les vam començar amb la celebració de la Festa Major, per la diada del nostre patró Sant Pere a fi nals del mes de juny. Vam fer el ball a la plaça del Port Bo, amb el conjunt Trio Cafè; sardanes amb la cobla Baix Empordà; cançons arran de mar, a la platja del Canadell, amb el conjunt Els Cremats. També, i comptant amb l’ajuda dels nostres amics de l’Associació del barri de Sant Roc, vàrem oferir cremat a tothom que hi havia a la platja gaudint de la

Entrega de la placa del cinquantenari

Emotiu reconeixement als membres de la Junta

Entrega de plaques als presidents

5

cantada. Espectacle infantil per a nenes i nens; trobadade puntaires; i la Missa de Sant Pere, que va celebrar elsenyor Bisbe de Girona, amb la coral Nit de Juny. En eltradicional concurs infantil de dibuix van participar-hi 80 nens i nenes amb els següents premiats: de lacategoria C, 1r premi Anna Villodre, 13 anys; 2n premiLidia Alcolea, 12 anys; 3r premi Regina Edo, 11 anys; de lacategoria B, 1r premi Ignasi Grau, 7 anys; 2n premi AnnaGarcia, 10 anys; 3r premi Núria Alaben, 9 anys; accèssitJúlia Brossa, 10 anys; accèssit Alba Girona, 7 anys; premiespecial fi ns a 6 anys, Pol Samon, 6 anys; i premi al dibuixamb què fem la felicitació de Nadal de l’associació, LauraSánchez, 10 anys. Pel que fa a la categoria A, de 4 a 6anys, sempre donem un regal a cada participant.

En el marc dels actes de la festa Major va tenir llocla VIIa trobada de col·leccionistes de bosses de sucre,organitzada pel Club Vela Calella, i la XVIIIa Rua deCalella amb la gran xocolatada i ball country, organitzadaper l’Associació Xocolatera.

El mes de juliol, des del dia 8 fi ns el dia 17 va estaroberta en el nostre local l’exposició d’escultures de LlúciaBallesta Solà. La Llúcia és una excel·lent artista que sapdonar un toc d’elegància i bellesa a les seves obres digned’admirar. Amablement ens va regalar una esculturaque ens quedarà sempre com a mostra del seu art.

Enguany hem celebrat la 3a trobada de Patchworkdurant l’última setmana de juliol, amb una extensaexposició de treballs i dos dies de taller. L’organitzemconjuntament amb l’Associació Espanyola de Patchworkde Girona.

Presentació de llibres: el dia 29 de juliol, FrancescVaqué, president de l’AVAC, va presentar el llibre Els contes de la Tula II, de M. Assumpció Regàs Moratones;el dia 5 d’agost Guillem Terribas, gerent de la Llibreria 22de Girona, va presentar els llibres Naturalesa humana,Trampa de foc, Les mateixes estrelles i Hores prohibides,de Núria Martí Constans; i el dia 11 d’agost Jordi Penas,tresorer de l’AVAC i Joan Alsina, president del ClubVela Calella, van presentar el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès Cassú. Tots tres escriptors sóncol·laboradors habituals d’Es Còdol.

Els dijous infantils, com sempre amb molt d’èxit,vam fer dos dies de cinema al nostre local; dos diesde contes amb manualitats a la plaça de les Escoles;un taller de pintura sobre roba. I el penúltim dijousd’agost vam organitzar Musicàlia, amb l’actuació dels15 intèrprets infantils que es varen lluir amb les sevesactuacions: La platgeta Beach, conjunt de 5 nenes de10 i 12 anys que varen cantar i ballar sorprenentmentbé; són Andrea Segura, Gabriela Castellà, Maria Marcos,Patricia Jover i Nathalie Rocamora. Oriol Vidal, violí,4 anys; Lisa Matamala, veu, 10 anys; Jan Aubert, violí,13 anys; Martina Aubert, clarinet, 9 anys; Eric Terrisse,piano, 8 anys; Núria Terrisse, piano, 5 anys; AriadnaTuron, guitarra, 9 anys; Mariona Turon, guitarra, 8 anys;Nàdia Girona, fl auta, 9 anys, i Alba Girona, fl auta, 8 anys.

Entrega del quadre premiat en el sopar del soci

Taller de patchwork

Joan Vilardell i Francesc Vaqué

Musicàlia 2011

6

Agraïm des d’aquí a totes i tots la seva col·laboració i la presència del nombrós públic que va assistir-hi. A la Maijo i la Cristina Arana, la seva ajuda en l’organització, i al Carles Arana, la fi lmació de l’actuació, el CD de la qual està a la disposició de qui li interessi tenir-ne una còpia, es pot dirigir a l’AVAC.

En el VIè concurs de fotografi a Es Còdol celebrat la segona quinzena d’agost, amb el lema “Veure l’Empordanet”, hi va haver els següents guanyadors: 1r premi Antoni Portela; 2n premi M. Assumpció Regàs; 3r premi Ricard Herrera; premi Edisa telecomunicacions Martí Milla; premi “La Caixa” Antoni Tort; accèssits Marina Roca, M. Dolors Niell i Sergi Gou; premi a la foto més original Anna Villodre.

El jurat estava format per: Esteve Salabert, fotògraf; Josep Olivé, pintor; Eulàlia Olivé, dissenyadora gràfi ca, i Francesc Vaqué, president de l’AVAC.

Com cada estiu varen tenir molt èxit les vuit audicions de sardanes repartides entre el Port Bo, Sant Roc i el Canadell, a càrrec de la Cobla Baix Empordà, i els concerts de jazz, un a Sant Roc, que va ser fi nançat pels Amics del barri de Sant Roc i l’altre a l’Església de Calella, amb el Hot Jazz Cat, amb Oriol Romaní, clarinet; Alain Guiu, piano; Albert Romaní, guitarra, i Queralt Camps, contrabaix.

En el dia del cinema al carrer, el 29 de juliol, vam projectar la pel·lícula Gilda, amb Rita Hayworth iGlenn Ford; com ja és costum de cada any va presentar l’acte Lluís Molinas. Abans vam passar el curtmetratge Underworld, dirigit i presentat per Antoni Martí. ddAmbdues presentacions van agradar als espectadors que omplien la plaça de l’Església.Llúcia Ballesta i Francesc Vaqué

Jazz 50è aniversari

Joan Alsina,David Pagès, Jordi Penas, Bertrand Hallé. fotoPaco Dalmau

Guillem Terribas, Francesc Vaqué i Núria Martí

7

• Aquest passat mes de gener l’Ajuntament dePalafrugell va iniciar les obres de remodelació delcarrer Chopitea. Puntualment, a fi nals del mes dejuny han estat acabades, i tal com estava previst, s’hareobert el carrer a la circulació, amb pas restringit perals vehicles i prioritat per als vianants. No obstant això,hi ha un malestar palpable dels propietaris i veïns delcarrer i molts ciutadans de Calella per com ha quedat laremodelació.

Potser el disseny de l’obra no s’escau al caràcter marinerde Calella. Un altre problema és l’accés de l’autobús,la Sarfa. Han fet els accessos tan estrets que no potpassar. A més, en totes les reunions prèvies que es vanfer amb l’anterior Ajuntament i els afectats, es va dirque la Sarfa posaria microbusos, i ara és el que els veïnsreclamen. Queden pendents properes reunions amb elnou Ajuntament, que s’ha mostrat obert a solucionarles diferències i a tractar de modifi car-les de cara a l’estiuque ve. Els veïns ja han fet les pertinents actuacions a fi que siguin escoltats per qui en sigui responsable. A més,estan molestos per l’elevada quantitat de diners queha tocat pagar per arreglar el carrer. Un altre tema quecal resoldre és com quedaran els contenidors soterratsubicats en el mateix carrer. No han funcionat en totl’estiu i sembla que la intenció és treure’ls.

• Queda pendent, també, i d’això ja fa uns quants anys, de solucionar el deteriorament que va sofrint tot el llargdel camí de ronda des de Sant Roc fi ns al Golfet, sobretotles escales que hi havia per arribar a les roques arrand’aigua, i, encara més important, pels desprenimentsa la platja del Golfet i a les escales d’accés. Segur queés assumpte del Ministerio, però si no es pressiona enspodrem trobar que un estiu s’hagi de tancar la platjaper perill.

• L’Ajuntament encara no ha començat a organitzar el Consell de Districte que havia de substituir el regidor debarri. Esperem que no se’ls faci fosc.

• Amb la iniciativa de l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, conjuntament amb elspescadors de la vila, els seus descendents  i un grup degent de Calella, es va plantejar recuperar la celebracióde la Festa de la Mare de Déu del Carme. Així doncs,enguany  s’ha dut a terme amb la processó marítimacomposta per l’estol de barques de l’Associació delsAmics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, Palamós,Sant Feliu de Guíxols, Llafranc i el Club Vela Calella.

Totes aquestes barques estaven a la disposició de lagent del poble que s’hi volgués embarcar. Completaven lacomitiva un grup d’embarcacions particulars que s’hi van

noticiari

La processó de la Mare de Déu del Carme antigament

8

ajuntar. Al davant de la processó, el llaüt la Santa Espinaportava la Mare de Déu custodiada per mossèn Anton,rector de la parròquia de Calella, i la tripulació. Tot seguit,les barques: Farigola, Joma, Càntera, Garbí i Carmen deCalella de Palafrugell; Capitán Valdés i Pepeta de Palamós; Nineta de Llafranc i sa Xicota de Sant Feliu de Guíxols, a més de les altres embarcacions d’amants del marque varen voler col·laborar en tan encertada iniciativa.Les barques guarnides amb fl ors i banderoles des del’orla fi ns a la punta del pal major, donaven un ambientde festa i alegria, i els pescadors més grans de Calella,encantats de tornar a veure aquesta manifestació, tenienun sentiment d’emoció tot recordant els vells temps,quan eren ells els protagonistes de tan bell acte.  Elsresponsables de l’organització confi rmen que l’any queve es tornarà a celebrar la Festa de la Mare de Déu delCarme, el 15 de juliol de 2012, sortint puntualment a les10 del matí de l’embarcador del Port Bo Us conviden a10 del matí de l embarcador del Port Bo. Us conviden a 10 del matí de l embarcador del Port Bo Us conviden atots a participar-hi. 

9

L’alzinar estava callata l’aguait del mal presagi,suraven sospirs porucsi tremolaven els arbres.

Pataplafff...

El cruixir dels troncs despertai fa tentinejar l’aire.El sol cau de les capçadesenterbolit per la polsque ha aixecat la malaurança.

Ara ha canviat el paisatge.

El murmureig dels ocellsarraulits a les branques,l’esglai de les sargantanesper la terra masegada,el degoteig d’unes llàgrimesque mai s’acaba.Ara l’alzinar clama.

MDNB

la veude l’alzinar

A en Josep M.

vinyes verdesvora el mar

El conreu de la vinya a les comarques gironines properes al mar ésuna tradició ancestral lligada a la cultura mediterrània. Crec que el seuconeixement és una tasca atractiva i engrescadora. La vinya planta delgènere Vitis i concretament la Vitis vinifera, productora de raïms aptesper a l’elaboració de vins de qualitat, procedeix de l’època terciària,en què era una planta trepadora. El seu cultiu té origen al Caucas i al’Orient Mitjà, des d’on passà a Grècia i posteriorment a tot Europa.Aquestes civilitzacions la varen introduir a tota la Mediterrània. Entenim el referent a la nostra costa d’Empúries, on grecs i romans varenestablir les seves colònies. Era un dels seus conreus preferents, junt ambel blat i l’olivera, base de l’alimentació primària. Els ordes monàsticsvaren consolidar la seva propagació per tot el país, fi ns a l’interior. Enconservem un testimoni al monestir de Sant Pere de Rodes, a l’Alt Empordà. La prosperitat del conreu de la vinya a tota la vora del nostre litoral es va consolidar fi ns que, desgraciadament, a l’últim terç del segledinou un insecte destructor procedent d’Amèrica, la fi l·loxera, va envairEuropa i arribà també a casa nostra, destruint el cultiu de la vinya.L’aplicació de tècniques d’empelt dels nostres ceps amb peus americansimmunes a l’insecte citat ens va permetre recuperar, en part, el cultiude la vinya. Des de fa poc, el Baix Empordà ha estat merescudamentadmès dintre de la Denominació d’Origen Empordà i ha fet revifar d’unamanera important el seu cultiu a diferents punts de la nostra comarca.En tenim referents molt antics a zones com Calonge i Vall-llobrega, i ad’altres més desconegudes que des de fa temps lluiten per l’elaboracióde vins de qualitat. Voldria fer esment d’un celler relativament nou, segurament  el més proper a la nostra Calella estimada, i que està situatal terme municipal de Palafrugell. Em refereixo al celler Mas Cap de Gall,situat al paratge Portalada, al costat de la carretera que va de Palafrugella Tamariu. És un petit celler artesanal amb només dues hectàrees devinya a la propietat, on s’elaboren vins blancs, rosats, negres i dolçosemparats ofi cialment per la DO Empordà. Produeix vins per al consumfamiliar i en comercialitza la resta. Segur que els seus ufanosos ceps,entre els quals hi ha el lledoner negre, tan empordanès, a les nits de juliol,en el silenci i la foscor de l’estiu, gaudeixen del cant de les havaneres deCalella que tenen tan a prop. És per això que el vi Cap de Gall hauria deser present a totes les tavernes del rodal participant d’unes cançons tannostres. A mi les vinyes de la costa empordanesa m’evoquen sempreaquelles “vinyes verdes vora el mar” immortalitzades per Josep M. deSagarra. No perdem de vista que hem de fer país sempre.

Agustí EnsesaMestre cellerer i professor d’anàlisi sensorial

10

els contes de la TulaEl palau de cristall de la reina de les sirenes

Hola, nens i nenes!

Quin estiu que ha passat la Tula! Sense sortir del seu poble! Ja sabeu que és de Calella de Palafrugell. No ha parat de fer coses!

Com sempre que va a la biblioteca del poble, allà repassa totes les revistes i llibres que acaben de sortiral mercat. Per això, s’ha assabentat que l’AVAC, a més d’organitzar altres activitats, ha presentat un llibre moltinteressant sobre els noms dels carrers de Calella.

Cada carrer té una fotografi a de colors i l’explicació del que signifi ca el nom. Per exemple: carrer de les Illes Formigues, també conegudes simplement com l’Illa;aquests illots deuen el seu nom al fet de ser petits inombrosos, amb una silueta de petits insectes, i són la senya d’identifi cació de l’horitzó marí de Calella iLlafranc.

De tot aquest conjunt la més coneguda és l’illa Gran, sa Planassa, sa Corba, s’escull Llagoster o es Foraió.

El 28 d’agost del 1285 tingué lloc la famosa batalla naval de les Formigues, en què els homes de Pere el Gran comandats per l’almirall Roger de Llúria van vèncer les forces del rei francès Felip l’Ardit.

El folklorista Joan Amades recull la llegenda popular segons la qual en el fons d’aquestes illes es troba el palau de la reina de les sirenes, que és de cristall, i a les sevesportes hi ha una gran foguera, sempre encesa sota elmar.

Això la Tula no ho sabia. Com li ha pogut passar per alt? Tantes vegades de passar-hi, i els tips de jugar ambels seus amics que s’hi havia fet, i no s’hi havia fi xat mai!

Ja està! Ja sap el que ha de fer corrents! Avisar en Rialler, el dofí, i els seus amics de sempre: l’Estrelleta, laGamba, la Lola i en Trinc, l’esquirol. Aniran tots plegatsd’excursió fi ns a l’Illa i se submergiran fi ns a trobar elpalau de cristall de la reina de les sirenes.

La Tula, el primer que ha fet ha estat anar a casa la seva amiga, la Lola, que viu al Canadell. Quan la Tula liha explicat la idea d’anar a visitar el palau de cristall de lareina de les sirenes, la Lola s’ha posat la mar de contenta.De seguida han anat a buscar la resta de la colla.

-Hola, Estrelleta, t’hem d’explicar una cosa.

-Què serà aquesta vegada? -es pregunta l’Estrelleta.

-És una excursió fi ns a l’Illa. Hi anirem tota la colla amben Rialler -diu la Tula.

-Oh! Que divertit, però hi hem anat moltes vegades al’Illa.

-Però aquesta volta anirem a veure una cosa nova, queno hem vist mai.

-Com ho saps?

-Perquè ho he vist en un llibre que he trobat a labiblioteca.

-Ara avisarem els altres de la colla -diu la Tula.

-Què és això tan preciós que hem de veure? -preguntala Lola.

-Ja ho veureu quan sigueu allà.

Un cop estan tots reunits, la Tula els explica de què es tracta.

-Mireu, hem de descobrir el palau de cristall de la reinade les sirenes, que es troba sota el rocam, a la part mésfonda de l’Illa. Podem portar uns presents per a lessirenes, així veuran que hi anem en so de pau. Hi esteud’acord? -pregunta la Tula.

11

-Oh! Síiiiiiiiiiii -van dir tots.

Ja podeu veure tots els nostres amics que se’n van acercar cargolins i petxines allà al port de Malaspina, quees veu que n’hi ha molts. Tots faran collarets i braçaletsper a les sirenes.

Pels voltants de Nadal, la Tula i la seva colla ja hotenen tot preparat per anar a visitar les sirenes al seupalau de cristall. Fins i tot en Rialler està d’allò méscontent. Ell també està preparat.

Ja ha arribat el dia d’anar fi ns a l’Illa. Tots tenen elsregals a punt.

-Ja veig en Rialler! -diu la Lola.

-Jo també! -contesten tots.

-Au, salta Rialler!

Es posen tots sobre el llom del dofí i salpen marendins. Amb quatre salts són a les Formigues. El dofís’endinsa cap al fons marí... més i més al fons... De cop estroba amb una gran foguera i darrere apareix el precióspalau de cristall. Tots queden bocabadats. Es pot veuretot l’interior. Tot brilla. Es poden observar els cortinatgesde vellut vermell, escales de marbre i mobles de vidre.Oh!! Quina meravella!

D’una de les portes de cristall surt un cavallet demar vestit de patge reial.

-Hola, en què us puc servir? -pregunta.

-Venim aquests amics i jo a fer una visita a la reina de lessirenes i les seves sirenetes, que viuen aquí -contesta enRialler.

-Vaig a veure si us poden rebre -contesta el cavallet demar. Espereu-vos aquí.

El lloc on s’han d’esperar és grandiós i majestuós. Totés aigua de mar. Els peixos, de tots colors i mides, nedenamunt i avall. Tot d’una, apareix aquell cavallet de mari diu:

-Les sirenes us podran rebre, i també us conviden a unsopar de “gala”.

-Oh! Serà un gran honor -contesten els nostres amics.

La Tula i la Lola estan molt emocionades. Nosaben què els passa. Mentrestant, circulen per aquellspassadissos de cristall i aigua de mar! D’algues de totscolors... petxines exòtiques...

Ara, els fan entrar en una gran sala plena de seientsencoixinats daurats i vermells. Quin luxe!

Allà al fons, asseguda en una gran poltrona, hi hala reina de les sirenes. Porta una preciosa corona d’orsobre els seus cabells daurats i està presidint una granassemblea de sirenetes. En aquests moments estanapareixent unes sirenes de cabelleres rosses, vermelles,negres com d’atzabeja. Són moltes i moltes. Les sevescues d’escates de diferents colors brillen d’allò més.Totes estan contentes. Canten i riuen.

La reina saluda els nostres amics i els diuen que esquedin a sopar. Se suposa que ja saben que han d’anararreglats per a l’ocasió. Ells els donen els obsequis. A lessirenes els agraden molt els collarets i braçalets. Main’havien vist de tan preciosos!

Ara, s’obre una porta d’aquelles tan altes i unspatges reials fan entrar els comensals o invitats al granmenjador del palau de cristall. Hi ha una gran taula, queno s’acaba mai, plena de menjar del més bo. També s’hitroben begudes de les més bones del mercat.

En una gran llotja hi ha una orquestra de crancs quetoca peces de Mozart, Vivaldi... Per postres, pastissos detotes classes, des de xocolata fi ns a gelats de torró dexixona, mojito...

Com a fi de festa, les sirenes van oferir un concert enquè elles mateixes van cantar cançons marineres i dolceshavaneres, mentre un ballet de meduses dansavencompletant la coreografi a.

Va ser una festa inoblidable. A veure qui s’atreveix abaixar al palau de cristall de la reina de les sirenes!!

Adéu-siau, nens i nenes!

Xon Regàs

122

13

al voltant del carrer de ChopiteaAquest any 2011, el nostre

Ajuntament ens ha regalat una fesomia nova del carrer de Chopitea. Un dels carrers més emblemàtics de la geografi a de Calella ha passat d’ésserun carrer de poble mariner a ésser una moderna via semi-peatonal. Certament, encara hi passen cotxes, però la manca d’aparcaments ha fet disminuir de forma ostensible el trànsit.

Ha estat fi nalment descartada la limitació d’accés de vehicles que volia imposar l’Ajuntament, quan ja persones com jo, pecant d’ingenus, havíem portat muntanyes de papers a la Policia Local per tal de “legalitzar” el nostre en el seu pas pel carrer de Chopitea. Crec que lalimitació d’accés era necessària per evitar una prematuradegradació del paviment, però el criteri adoptat perl’anterior Ajuntament segurament no hauria donatbons resultats.

En qualsevol cas, ja tenim el carrer acabat (¡jaera hora!), però ¿ja està pagat? ¿Han cobrat ja tots elsindustrials? És aquesta una pregunta legítima, no solsper satisfacció de les possibles aportacions que haginfet o hagin de fer els veïns del carrer (en concepte de“Contribucions Especials”), sinó també per tranquil·litatdels veïns de Palafrugell de saber que aquestes obres nohan malmès la tresoreria municipal, perquè és evidentque els deutes d’avui, tard o d’hora, s’hauran de pagarentre tots els vilatans.

No fos cas que el cost d’aquesta obra, realmentimportant, passi a engruixir el volum global dels deutes,ja descomunals, que arrosseguen els Ajuntamentscatalans.

En acabar la dictadura, se’ns va dir (i ningú, que josàpiga, ha desmentit) que hi havia molts Ajuntamentsque tenien una economia francament sanejada, id’alguns es deia àdhuc que eren rics. Doncs bé, el cas ésque, trenta i pocs anys després del fi nal de la dictadura,hi ha gent que opina, de mal grat, que aquella economia,suposadament sanejada, ha donat un gir espectacularcap a l’endeutament i l’anomenada “fallida tècnica”.Segons aquestes opinions i fent un balanç apressat

(i potser encertat) de l’etapa recent de la història de Catalunya, resultaria que, en aquestes últimes dècades, els nostres Ajuntaments s’han cruspit:

a) tota la riquesa (poca o molta) que van heretar dels Ajuntaments de la dictadura.

b) tots els impostos (que no són pocs) que hem pagat els ciutadans.

c) tots els crèdits que els hagin pogut donar els Bancs, i

d) tota la morositat acumulada per l’impagament a proveïdors i industrials.

La qual cosa ha provocatque els nostres Ajuntaments (en

general, i salvant totes les excepcions) diuen que estroben endeutats i a la ruïna.

És innegable que els Ajuntaments ens han construït(a cops amb ajuda de diners de la Generalitat, de Madrid o d’Europa) poliesportius, escoles, piscines i altresequipaments, que han asfaltat carrers i han establertnoves infraestructures (moltes vegades amb diners delspropis promotors immobiliaris), però és evident ques’ha estirat més el braç que la màniga, i que, per posarun exemple casolà, tenir un gran cotxe esportiu no justifi ca en absolut a aquell cap de família que desprésno té diners ni pel menjar de casa.

En fi , que tots els que estimem Calella estaríemdoblement contents de saber que l’obra del carrer deChopitea està completament pagada i que, per tant, nosuposarà cap maldecap fi nancer per a la vila.

Hem de tenir en compte que la despesa pot ésserque no s’acabi amb la fi de les obres. Hi ha tècnics quediuen que la permissivitat indiscriminada en la circulació de vehicles, pesants i no pesants, pel carrer de Chopitea,pot portar a un deteriorament relativament ràpid delpaviment del carrer (especialment en el tram fi nal), icalgui procedir a reparacions que costaran més i mésdiners. De tota manera, siguem positius, perquè això no hauria de passar-li al paviment del carrer de Chopitea ....,o almenys n’hem de tenir l’esperança (que és l’últim quees perd).

Lluís Melo

14

El passat mes de juny, poc temps abans que complís els cent anys, va morir Carles Sentí s, que va mantenir la

vitalitat comunicati va fi ns a l’últi m moment a través de la faceta periodísti ca en què adquirí un gran presti gi. A

començament dels anys quaranta va triar Calella per situar-hi la residència familiar d’esti u i, des de llavors, s’in-

volucrà amb un cordial esperit cooperador en afers i projectes d’interès per al poble. En David Pagès i en Xavier

Trias de Bes, habituals col·laboradors d’Es Còdol, ens aporten la seva parti cular refl exió sobre el personatge.

Carles Sentís i Calella de PalafrugellEl 19 de juliol va morir Carles Sentís, persona molt

vinculada amb Calella de Palafrugell.

La seva vida ha estat excepcional, singular, única:

vuitanta anys d’exercici de l’ofi ci de periodista li van

permetre esdevenir testimoni d’excepció de la vida

catalana, europea i mundial del segle XX –i part del

XXI, de la qual no sols va viure en directe alguns dels

episodis més importants, sinó que va conèixer molts

dels protagonistes principals.

La seva relació amb Calella també va ser

extraordinària. La va descobrir a començaments dels

anys trenta. Ens ho explicava amb aquestes paraules

en una entrevista per a Es Còdol (nº39): “Fou el 1934,

quan vaig anar a passar un parell de setmanes a casa del

meu parent Matas, notari de la Bisbal. Un cop fi rmada la

darrera escriptura, agafàvem el cotxe i anàvem a banyar-

nos a alguna de les platges dels voltants. Com que era

el mes d’octubre, pràcticament eren buides. Ens vàrem

afi cionar a anar a Calella de Palafrugell”. Anys més tard

va adquirir una casa a fi de passar-hi temporades. El

nostre litoral ha canviat molt de llavors ençà. Seguí de

prop el tipus de creixement i transformació existents,

que sempre volgué harmònics i sostenibles. L’any 1935,

en un article al diari L’Instant, ja apuntava la necessitattt

d’ordenar el territori de la Costa Brava a fi que disposés

de llocs per edifi car en forma de poblats –algunes cases

aïllades distanciades entre sí– i altres serveis, com parcs

naturals, no construïts.

Sentís va estimar profundament Calella: les voltes,

les cales, la mar... i la seva gent. De 1975 a 1987 en

fou el president de l’Associació de Veïns i Amics. En el

llibre Reviure la Costa Brava, hi apareixen articles que

va dedicar a la població i als seus habitants, molts dels

quals va conèixer i tractar. Des de fa pocs mesos hi ha un

mirador que porta el seu nom. I l’edició de la Cantada

d’Havaneres d’enguany es va dedicar a ell, al músic

Càstor Pérez i a l’AVAC.

L’any 2007, en un article sobre el Dr. Josep Trueta,

Sentís escrivia el següent: “S’ha dit que moltes persones

eminents pateixen dues morts: la física, pròpiament

dita, i l’oblit en què cauen passats pocs anys de la

seva defunció, però també hi ha molts exemples de

pervivència”. El record de l’insigne periodista, n’estem

segurs, perviurà dins de la memòria del país –els seus

articles porten vernís de perennitat– i, en particular, de

Calella de Palafrugell: el seu petit gran univers.

David Pagès i Cassú

Presentació del llibre Els jardins de Cap Roig. Foto Paco Dalmau

15

Carles Sentís, el decés del qual es va produir fa sismesos, va rebre molts homenatges al llarg de la vida.En concret, el juliol de 1981 se l’homenatjà amb unllibre de bibliòfi l intitulat 100 articles d’en Sentís, obraespectacular, d’incòmode format i una mica insòlita.Perquè llevat de la intrínseca admiració pel talent ila trajectòria de l’escriptor per part del quasi milerd’adherits-pagadors (vanitas vanitatis relacionats nom a nom al fi nal del volum) hi mancava, al meu entendre,una raó original. Em semblà un llibre fora d’hora, quealmenys hauria pogut incloure una bona introducció.Tanmateix, Sentís hi va saber posar un punt d’ironiaen el moment de la presentació: “Fèlix Pujol (llavorsresponsable del tancament d’edició de La Vanguardia)m’ha preguntat si no hi veig, en aquest homenatge, unamena de jubilació anticipada (…)”. Cuitem a dir queSentís “només” tenia setanta anys. Al contrari de JosepPla, que confi ava poc en la seva pròpia longevitat, ell síque creia en la seva, en una forta salut heretada dels gensdels seus avantpassats d’Ulldemolins, forjats al peu delformidable Montsant. Periodista vocacional, d’àmplia icosmopolita volada, va escriure i publicar fi ns un mesabans de morir, i no va permetre, en el seu cas, l’apariciódel silenci literari en què la vellesa ha sumit altres gransescriptors. Del seu admirat André Siegfried, escriptor imembre de l’Acadèmia Francesa, va saber personalitzar-ne una de les màximes que el feren cèlebre: “L’esperit esmanté jove mentre conserva la curiositat”, i aquesta mai ”no li mancà a Carles Sentís, que la convertí en fórmulamagistral.

A Calella de Palafrugell, indret íntim i intransferibleper a ell i els seus, hi trobà, tostemps, l’esplai personali familiar, la relació amb els amics, i sovint casa sevaesdevingué un bell i acollidor escenari pel qual desfi larenno pocs convidats de relleu intel·lectual i polític deprimer ordre. Això li va anar bé a Calella, de la qual -i dela Costa Brava- fou divulgador de privilegi a través delsseus articles, on parlava no només d’allò captivador sinótambé dels problemes de la degradació del paisatge i dela necessitat de posar-hi remei. Portat per la curiositatper les coses i els afers de la vida a què acabem d’al·ludir,per petites que poguessin semblar, Carles Sentís acceptà

presidir l’Associació d’Amics de Calella (avui amb l’afegit

“i de Veïns”), càrrec al qual dedicà dotze anys. No puc

oblidar la seva entusiasta col·laboració en ocasió de

l’exposició pictòrica sobre Joan Serra organitzada per

l’AVAC amb motiu del centenari del naixement del

pintor, insuperat intèrpret d’aquella Calella, i com va

donar suport a la idea d’editar-li un llibre que veié la

llum fa vuit anys. La mateixa empenta vàrem constatar

a l’hora de recordar-nos, en un acte semblant, de Josep

M. Prim, qui també va sojornar alguns estius a Calella,

en concret al Canadell, però que a la fi preferí arrelar-

se a Cadaqués. Dos senyors pintors que interessaren i

divertiren Pla, també Sentís, com ambdós han deixat

palès en llurs escrits. Precisament, Prim i Sentís foren

honorats pel poble de Calella a principi d’estiu. El primer

amb un ben triat carrer de cara al Canadell, que duu el

seu nom; Sentís, mitjançant una escaient escultura i una

placa, obra del seu nét, ubicades en el camí de ronda

sota els Tres Pins, des d’on, anys enrere, hom podia

divisar l’amic Carles navegant dempeus en el seu lleuger

gondolí amb aquell mateix esperit esportiu amb què ho

va viure tot.

Xavier Trias de Bes

Record de Carles Sentís

Ester Prim i Carles Sentís a l’exposició dedicada a Josep M.Prim

16

Radikal MarbravaEl passat 2 d’octubre els veïns de Calella de

Palafrugell van ser testimonis de la tercera edició de la Radikal Marbrava, una prova de natació en aigües obertes que parteix de la cala del Port Bo i fi nalitza a la platja de Llafranc en dos trajectes diferents. El més llarg, el conegut com a Èlit, recorre un total de 7 quilòmetres tot apropant-se a les Formigues abans de dirigir-se cap a Llafranc, mentre que el curt, de 1.500 metres, anomenat Iniciació, segueix el Camí de Ronda vorejant-ne la costa entre ambdues platges.

La Radikal Marbrava és una travessia de natació competitiva que va néixer de la iniciativa de tres nedadors professionals (Dani Serra, Sergi Roure i Àlex Amorós, la Radikalswuim), grans amics, grans atletes i grans enamorats de la nostra costa, els quals volien compartir amb tothom la seva passió per la natació a mar obert. Després de molts anys a l’alta competició, aquesta travessia és com un lligam que mantenen amb la seva passada etapa competitiva, com un nou capítol de la seva vida esportiva que van engegar l’octubre de 2009 amb una quarantena d’amics i que han consolidat aquest any amb més de 400 participants, després que al 2010 un temporal de Llevant en fes inviable la celebració. Gràcies a l’ajut i la col·laboració de comerços, hotels i diverses entitats tant de Palafrugell, com de Llafranc i de Calella, i a l’esforç i bona voluntat de molts voluntaris, aquella idea sorgida d’aquests tres exprofessionals de la natació avui és un èxit i qui sap si una futura cita ineludible en el calendari de tot nedador amateur o professional.

Quan se’m va demanar d’escriure aquestes línies, de seguida vaig contactar amb una de les participants de la prova Èlit, la Núria Cama, veïna de Palafrugell, que

molt amablement em va enviar aquest text sobre la seva experiència viscuda en aquesta travessa.

Jordi Farràs

M’agradaria compartir la meva experiència de la 3a Travessia Radikal Marbrava de les Illes Formigues amb els lectors de la revista Es Còdol. Em dic Núria Cama i sóc de Palafrugell.

L’estiu de l’any 1995, vaig treballar de socorrista amb la Creu Roja a la platja del Port Bo. Aquell estiu vaig tenir la sort de poder veure les illes Formigues cada dia.

Parlant amb pescadors de Calella, em van comentar que hi havia gent del poble que quan s’acabava la temporada anaven nedant a les illes Formigues i, un cop allà, tornaven en vaixell. Jo tenia 16 anys i vaig pensar: “quin repte tan bonic!”.

Em vaig prometre que, com a bona palafrugellenca, algun dia jo també hi aniria! L’any passat em vaig apuntar a la travessia però, a causa del Llevant i de les fortes onades, es va haver d’anul·lar.

Aquest any fi nalment he pogut realitzar el repte. Va fer un dia perfecte. Aigua transparent i bon dia. És difícil d’explicar el que sents quan aconsegueixes fer realitat un repte així. Suposo que a molta gent li costa d’entendre però per a mi va ser fantàstic.

En arribar al Port Bo tothom es posava el vestit de neoprè i molta vaselina per afrontar el repte. Voluntaris entregats i un ambient de festa. Érem unes 200 persones, de la competició d’Èlit; la gran majoria eren de fora, molta gent professional i fi ns i tot algun que altre mundialista i olímpic. I jo rumiant... “quina manera de complicar-me”,

17

però per dins pensava: “estic a punt de complir aquellail·lusió tan esperada”.

Em vaig tirar a l’aigua, vaig agafar el meu ritme. Lesilles Formigues es veien molt petites i lluny però a poc apoc es van anar fent grans. Pel camí, la gent dels caiacsens donaven ànims i suport, però tot i això, un parell demeduses majestuoses, amagades entre la gran comunitat de peixets que em rodejaven, em mantenien ben alerta.Va ser un moment de respecte, però també de molta pau.

Nedar en aquest paisatge de què has gaudit tantesvegades però des d’un altre punt de vista ben diferent.

Quan vaig veure la Torre i la platja de Llafranc vaig començar a accelerar el ritme amb una alegria interior indescriptible, el cor m’anava a mil. I en sortir de l’aigua,veia gent coneguda animant. Ho havia aconseguit. Veurela meva germana intentant immortalitzar el moment dela meva arribada i trobar-me en “Fiego” de Calella i en“Pep” de Palafrugell, que tot just havien arribat abans quejo..., era una experiència única.

Animo tothom a posar-se reptes a la vida i a noperdre mai la il·lusió de fer coses. Moltes gràcies a la gent que fa possible que es duguin a terme aquestes travessiesi a la gent que m’ha animat en aquest projecte.

OFICINES: ACADÈMIA:C/ Begur, 119, 1r. 17200 PALAFRUGELL, Telèfon - 972 610 287 Fax - 972 611 997 C/Barris i Buixó 17200 - PALAFRUGELL, Telèfon - 972 300 482

EMAIL: Web:mecacentre@mecacentre.cat http://www.mecacentre.cat

Meca Centre amb la col·laboració del'Associació AVAC, estan desenvolupant la

seva nova web

Aprofita per publicitar-te a laweb!!!

www.calelladepalafrugell.cat

SISTEMES AUDIOVISUALS

�

�

�

�

Formació continua bonificada

Formació per empreses

Formació particular

C. formador i certificador ACTIC

SISTEMES INFORMÀTICS

�

�

�

�

�

�

Creació i Disseny Web

Terminals de Punt de Venda (TPV)

Servei Tècnic

Xarxes (Servidors, Wifi, puntsd'accés, emmagatzematge...)

Venda d'equips informàtics

Consumibles

Fotos: Àlbum Radikal Swim

18

No recordes quant fa que et passa, això. De tota lavida, diries. Des que vas néixer, des que tens records, quiho sap? Però n’estàs fart i hi has de fer alguna cosa d’unarefotuda vegada. Per això seus davant d’ella, en aquestabutaca fl onja, massa fl onja i tot, al mig del despatx petiti més aviat fosc. A terra hi ha una catifa que ha perdut elcolor i les persianes estan mig abaixades, les fi nestres –prou que te n’has assegurat– ben tancades. Passa, però,que ara la remor del mar enfurismat travessa el passeigi t’arriba massa somorta, com si fos el zum-zum d’unborinot massís, pelut i fastigós. Ella t’ha fet un favor,rebent-te tan d’hora, perquè així no has hagut de donare x p l i c a c i o nsa la feina, quet’hi acabes d’es-trenar, i, teninten compte quea la dona no lifalten clients,li hauriesd’estar agraït.Però estàse m p r e n y a t .Has sentitaquesta ma-teixa preguntaun munt de vegadesi, la veritat,t’esperaves una cosa diferent, no saps què, però diferent,que et fes pensar que aquest cop sí que ho aconseguiríeu.Que no te’n recordes, coi, que no t’ho pregunti més quet’aixecaràs i fotràs el camp. No te’n recordes i tant li fa,no? És així i no pots pas evitar-ho.

La pluja s’anima i el llevant es fa amo i senyor detot. Els vidres, ben molls de fora, comencen a entelar-seun xic i, xop de suor, et vénen moltes ganes d’aixecar-tei de passar-hi la mà per netejar-los i no perdre del totla vista de la platja plena d’escuma blanca i de les onesindignades que s’hi abraonen. Obriries de bat a bat,però et retens, no fos cas que. Ai, quin mal tràngol si. Ellaescriu, no et mira, sembla que esperi que et decideixistot sol a parlar de la teva fòbia. Has de dir alguna cosao rebentaràs amb el maleït zum-zum de fons, hasd’engaltar-li que no pots més, que faci el favor d’ajudar-

te, que per això cobra, que és veure una bestiola quevola i venir-te esgarrifances de dalt a baix, que és sentircom bat les ales ran de la teva orella i esverar-te com sit’ataqués Satanàs, que és llegir que el mosquit tigre ja haarribat a la costa de Calella i serrar les dents i estrènyerel cul i resar, això que mai has oït cap missa, perquè not’ensopeguis amb cap. I que res d’anar a pagès, a casade ton cosí, que al capvespre està plena de rantells i totlo dia, amb tantes vaques, hi planegen tàvecs i tothora,amb tantes fl ors, abelles i vespes. Que d’acord, entesos,que, si no hi ha més remei, ja preguntaràs a la mare si sap

quant coi fa detot plegat.

Surts enra-biat, capfi cati moix, i enarribar a casa,assaltes tamare, que fa untapet de ganxetblanc per tacosina que escasa el mes queve. Que deviaser quan vascomençar amenjar tot sol

assegut a la trona, amb dos o tres anys, vés a saber ara,noi, que romancejaves cosa de no dir i t’encantaves ambla tele i no acabaves mai, que encara sort que quan etdeia que venia una mosca, reaccionaves i miraves pertotarreu de seguida.

Ella calla i continua fent anar de pressa el ganxet persobre el dit, i a tu, de cop, la mosca monstre se t’apareixnítida i clara, grassa i golafre, entre els crits amenaçadorsde la dona, que ve la mosca, que ve la mosca i s’homenjarà tot i després se’t cruspirà de viu en viu!, i et veusagafant la cullera amb poca traça i omplint-te la boca defarinetes espesses.

Núria Martí http://nuriamarticonstans.blogspot.com/

fòbia

19

els llocs perdurablesA mesura que la vida es transforma gosem observar

espais que ens han acompanyat durant molt de temps.Imatges que remeten a l’inevitable; a mirar mar enforai horitzó enllà. En aquestes mirades, la dels avis, paresi amics desapareguts, hi refl ectim allò que hem estat iel que ens hauria agradat ser. El temps llisca indiferentsobre l’aigua del Port Bo i remuga a la de Malaspina;cara i creu d’un món perdurable. Colors que vénen delluny, esclats mantinguts en la llera del que hem vist ino pensàvem veure; peces d’una cartografi a emocionalque cadascú situa al mapa de la seva vida. A la dreta,el Cap Roig i, a l’esquerra, els tres pins de la “bolera”,braços de terra equidistants i alhora asimètrics que,des de petits, han delimitat la geografi a de la nostravida. Al centre, llunyanes i un xic tristes, les Formigues.Tramuntana, gavines i il·lusions. Tres punts bonics, peròtambé inquietants i, de vegades, dramàtics. Un triangletraçat amb perfecció que dóna sentit a l’ordre; a l’ordred’allò que la naturalesa ha creat perquè els calellencs enssentíssim aixoplugats. Pel damunt del poble i del territorihi ha la llum, una claror que tan aviat és tenebrosa comenlluernadora; natura que neix, creix, s’ofega i mor, ique, dia rere dia, es manifesta i, tossuda, ens fa entendreque progressar signifi ca adaptar-se als canvis. Recordemels llocs perdurables, malgrat que el temps remarqui lanostra feblesa per avisar-nos que, un cop desapareguts,seguirà amb la tendència empordanesa de “l’anar fent”.Anar fent! Hi ha moments en què necessitem, estiguemlluny o a la vora, una imatge que ens reconforti. Un lloc

com es Còdol. La roca corona un camí de pedres ques’endinsa, sense etzigoris, en les aigües de la nostra vida,remet als sorolls de la infantesa i als de l’adolescència.Conté un arxiu sonor. Unes vegades esdevé un símbol,unes altres, només és un trampolí, la talaia estiuencades de la qual la mainada es capbussa arran d’un portque ningú no recorda si mai va existir. Rodona i polida,d’esquena d’elefant adormit, emergeix com una fi gurallegendària; en la brillantor del seu llom s’hi certifi caallò que hem sigut i el que no hem pogut ser. La roca,cada dia més estimable i afi nada, convida a mirar cap ala incisió verd-i-sagnant de Cap Roig, cims i fondaladesvertiginoses, i, també, a la contraclaror dels tres pins,redós saturat de perfecció, enmig s’hi adormen lesFormigues –futur de mar, incògnita. Es Còdol és labrúixola de la badia, perquè tant assenyala un nordproper com la ruta de l’oceà desconegut, el de la il·lusió.Per altra banda, voltes endins, hi ha el pragmatisme iles difi cultats de la vida quotidiana, els problemes delsnegocis, la mort seca i dura i els ulls plens de l’escumaimaginativa de la mainada i de les noves generacions decalellencs. Gràcies a es Còdol –esfi nx perdurable–, elsveïns som afortunats, perquè l’espigó permet somiar. EsCòdol és perdurable perquè serva la mirada dels morts;ara, quan som grans, ens recorda que, tot i que “anemfent”, hi ha un futur per fer.

Jordi Arbonès (Nif)

20

el darrer dia d’estiuPer en Pere de Prada i per mi, la fi de l’estiu no coincideix amb el calendari meteorològic, sinó que correspon al

moment en que ens hem d’endur les barques del fondeig de Calella i Llafranc respectivament. Si bé aquest moment hauria d’esser d’una relativa tristor, la veritat es que hem sabut donar-li la volta i fer-lo esdevenir una data on gaudim de la melangiosa bellesa del paisatge fatigat després del trasbals dels mesos d’estiu.

El dia 1 d’octubre a les 10 del matí vàrem quedar de trobar-nos amb la Farigola i la Nineta a la badia de Llafranc per tal d’anar plegats navegant fi ns a Palamós on fondegem les barques a l’hivern. Esperem fi ns a l’últim moment per fer el trasllat ja que en aquesta data les barques que són fondejades a la badia ja són fora, el que permet gaudir d’un paisatge insòlit de Calella i Llafranc sense barques.

A l’hora convinguda aixecàrem vela al bell mig de la badia de Llafranc. Bufava un terral fresquet d’aquells que fan tibar l’escota i ensorrar l’orla. Les boies ja havien estat tretes, el que ens va permetre navegar dins la badia una estona i tot resseguint la costa enfi larem cap a Calella. L’aproximació a Calella va esser un delícia pel dia net, el paisatge clar i el vent fresquet i esmolat. Amb dues bordades ens anàrem aproximant al Port Bo on vàrem entrar a vela per fondejar i embarcar la família d’en Pere. La cosa es va allargar ja que aprofi tàrem per fer un cafè al bar La Vela.

La resta de la jornada va ésser un pura delícia, el vent ens venia del través i la costa anava desfi lant davant nostra, era com si cada indret ens digués “fi ns l’estiu que ve!”. Arribats a Cala Castell decidírem fer-hi cap per banyar-nos i fer un mos.

Els estius passen i a la fi de cada un, amb el temps, et queden com a màxim un parell de records. Però d’enguany tinc clar que el record que perdurarà més serà el d’aquest darrer dia d’estiu.

Marià Marquès, patró de la Nineta

Foto

s arx

iu fa

míli

a D

e Pr

ada

Ara

na

21

quedada a la Costa BravaDefi nició de quedada: Reunió informal d’amics per a

navegar junts a l’hivern amb les barques disponibles i amb

l’aparell en condicions per la navegació quan les previsions

meteorològiques de mar i vent siguin favorables. Unes trucades

per telèfon o Internet donen cita per la quedada.

La segona setmana d’octubre va córrer la brama que faria

bon temps. De Palamós partiren dues barques vers l’horitzó

buscant el vent, sabedores que des de Sant Feliu de Guíxols Sa

Xicota es faria a la mar i remuntaria el gregal per a trobar-se.

També dues de més petites salparen de Palamós i tot costejant

anaren a l’encontre.

Així fou com la Xerina i el Capitán Valdés albiraren Sa Xicota

i navegant en conserva anaren a buscar la Farigola i la Nineta

que venien per la mar de fora amb les veles obertes aprofi tant

el gregal fresquet de primera hora del matí .

Un cop reunides les passades i repassades es multiplicaren;

virades en rodó, virades per avant, tombades, semblava un

ballet amb un reguitzell de maniobres. L’estol lluïa barques en

empopada, a la valenciana, a l’orsa llarga, a l’orsa curta, altres

cenyint a la bona, a la bruta . No es va deixar al sac cap maniobra

per assajar.

Quan el rom rom de la gana es va fer pregó, feren cap a davant de la platja de Sa Rovira i fondejaren en una boia la

barca gran i les petites, dues a cada banda abarloades.

Totes les tripulacions pogueren fer un bany de tardor que semblava que fos d’estiu.

Més tard, a la coberta de Sa Xicota, degustaren un àpat de germanor entre tots els mariners.

Quan va entrar el garbí, les barques

de Palamós hissaren veles i varen ser a

port en un tres i no res. Cap a Sant Feliu

de Guíxols, el patró va estimar un rumb

que amb una sola bordada ens portà a la

bocana del port.

Aquesta quedada serà recordada com

una de les més lluïdes d’aquesta tardor.

Toni Clapés,

mariner de fortuna

Foto

s Joa

n So

l i V

icen

te G

. Del

gado

22

l’entrevistaMellado SánchezLa farmàcia de Calella

Bon dia, Nieves i Enrique; tenim entès que sou demolt lluny de Calella, com va ser que us vàreu esta-blir aquí?

La meva dona és eivissenca i jo vaig néixer a Almeria.Quan tenia 32 anys, el 1999, jo treballava de farmacèutica Eivissa i la Nieves, que estudiava i va fer la formacióa València, com que estava ficada en temes relacionatsamb la farmàcia, doncs un dia va venir a la meva botigaper coses de la feina i només de veure-la entrar, em vaig perdre per ella.

Així ens vam conèixer i aquí vam començar el nostrecamí junts.

Va arribar un moment, quan ja feia 12 anys que treba-llava pels altres, que vam pensar que havia arribat l’ho-ra que féssim un segon pas i aquest següent pas va serprendre la decisió d’instal·lar-nos pel nostre compte.

Vam buscar per tot Espanya des de Madrid fi ns al Me-diterrani; la veritat és que ens engrescava més aquestapart, perquè nosaltres som de mar. Va ser arribar a Ca-lella, veure-ho i quedar-nos. El lloc que més ens va agra-dar va ser aquest, vam prendre la decisió en un parell dedies. Havíem anat buscant pertot arreu fi ns i tot vamanar a Andorra i Osca, vam visitar molts llocs. Va ser unarecerca ben exigent per a nosaltres mateixos. Va ser totauna experiència.

A quina data vàreu arribar a Calella?

Vam trobar aquesta farmàcia al juny de l’any passat, el2010, i de seguida vam dir que sí, que ens la quedàvem.Després el més difícil va ser resoldre tota la part buro-cràtica, escriptures i permisos. Els documents per for-malitzar qualsevol operació en el ram farmacèutic sónmolt complicats perquè s’han de fer molts tràmits. Noen vam poder prendre possessió fi ns al cap de cinc me-sos, el quinze de novembre.

Quina primera impressió n’heu tret de Calella?

Geogràfi cament no és gaire diferent d’Eivissa, però aquíla gent és molt més tranquil·la, no va amb presses, ésamable i respectuosa; la veritat és que em va sorprendreel seu tarannà. I aquesta manera de ser l’agraïm, perquèdurant la temporada d’estiu tenim obert moltes hores,des de les 9 fi ns a 2/4 de 4, i a la tarda des de les 4 fi ns ales 10. Per tant és d’agrair poder tenir un contacte assos-

segat amb el públic, cosa que a més ens facilita poderatendre correctament, ja que a vegades hem de fer unamica de metges, sobretot amb la gent gran.

El que també em va cridar l’atenció és que curiosamenthi ha molts nadons, molts.

Particularment des d’un principi ens vam sentir moltben acollits per la gent del poble; encara que no conei-xíem a ningú, ens ho varen posar ben fàcil. Sobretot laMontserrat Frigola, la farmacèutica, que ens va donarpas a nosaltres, que ens va ajudar generosament i ens vatransmetre tota la seva confi ança.

Devíeu trobar molta diferència entre els mesos d’es-tiu i el novembre, quan vàreu arribar.

Sí, però ens hi vam trobar a gust de seguida. Sí que l’hi-vern és molt diferent, però també ens va anar bé no te-nir massa feina per anar-nos familiaritzant amb la nove-tat. Ja estàvem acostumats al poble de turisme, encaraque a Eivissa la temporada són 6 mesos de feina i 6 decalma. I aquí són dos mesos de feina i encara justets. Esconcentra tot al mes d’agost.

Teniu un apartament aquí Calella mateix?

No, al principi vivíem a Girona, a Palau, però es feia moltpesat anar i venir cada dia, només teníem temps d’ar-ribar a casa, dormir i ja havíem de tornar a marxar. Peraixò el mes de febrer vam agafar un pis a Palafrugell, laqual cosa ens va donar tranquil·litat. Encara que tenimun fi ll de 6 anys que va a col·legi a Girona i li toca a ell fer el viatge cada dia amb autobús.

23

Nieves, ja es veu que el teu marit parla per bocade tots dos; però tu, personalment, què més opi-nes d’aquesta vostra nova vida?

Jo, no sé què més hi puc afegir perquè l’únic que pucdir és que aquí em sento com a casa i la gent s’haportat molt bé amb nosaltres. Aquest estiu hemtreballat molt i, com és normal, la majoria de per-sones han preguntat per l’antiga propietària, i enexplicar-los això del traspàs ho han entès molt bé iens han acceptat; ens han donat l’enhorabona i unacalorosa acollida, cosa que agraïm de cor ja que laMontserrat feia gairebé 35 anys que era aquí i la gentl’aprecia molt.

Per al futur, a nivell professional esperem desenvolu-par la nostra tasca tan bé com ens sigui possible i, anivell personal, que la gent ens vagi coneixent, alhoraque voldríem traslladar la nostra família de Palafru-gell a Calella, que ens agrada més.

Xon Regàs i M. Dolors Niell

24

Na Raquel Gifre Gelpí Un dels establiments més típics i coneguts de Ca-

lella és, sens dubte, sa taverna Ca La Raquel. Aquí hi hanactuat quasi tots, per no dir tots els grups d’havaneresper amenitzar ses nits d’estiu, com també hi han pas-sat molts personatges populars, atrets pel seu conegutrenom que amb tan bon fer va saber donar-li sa seuamestressa.

Encara que nascuda a Bellcaire, na Raquel va sersempre una calellenca de cap a peus. Tota la seua vidahavia transcorregut al poble, on es va casar amb Fran-çois Barrera Planas. Si ens remuntem cinc generacionsenrere, uns 200 anys enllà, trobarem l’avantpassat d’enFrançois, que va fundar en aquest mateix local un esta-bliment dedicat al comerç, i que han anat conservantla família generació rere generació fi ns es dia d’avui.L’avantpassat en qüestió era na Rita Berta: sa noia Rita,com li deien popularment, casada amb un tal Planas deSanta Coloma. Aquests van tenir una fi lla, na Paquita,que es va casar amb Lluís Barrera Batlle. En Lluís va haverd’anar a fer la mili, i com que s’ho passava molt mala-ment, no se sap si pensant-ho molt o poc va decidir defugir a França, emportant-s’hi sa seua dona Paquita i saseua fi lla de poca edat, Maria. Allà hi estaven ben situ-ats, i van tenir-hi tres fi lls més: en François, na Ivonne ien Pier. Però al 1914, quan va esclatar la guerra a França,van tornar a Calella i es quedaren a ca sa noia Rita, esnegoci de la qual van continuar.

Arribant a la tercerageneració es produeix elcasament d’en Françoisamb na Raquel; varentenir una fi lla que vamorir quan tenia 7 anysi un fi ll, en Llibert. Peròmalauradament es vadonar el fet repetit desseu pare, perquè quanva esclatar la guerra ci-vil a Espanya del 1936al 1939, també es vananar a refugiar a França,temps en què van estarretinguts en un camp

de concentració Na Raquel, en François i el fi ll, que no-més tenia dos anys.

Quan va acabar la guerra i tornats a Calella tot eramisèria, i encara que na Raquel era d’ofi ci perruquera,com que no hi havia feina i la gent no estava per anar asa perruqueria, doncs ella i unes dones més de Calellavaren anar a treballar de jardineres al castell dels Woe-vodsky, en es jardí botànic de Cap Roig, que aleshoresestava en els seus inicis. La feina era dura, de pic i pala.Mentrestant en François treballava en es seu ofi ci, en untaller mecànic a Palafrugell.

Aviat na Raquel va deixar de fer de jardinera i es vaquedar ajudant sa seua sogra na Paquita a l’establimentque havia fundat, com hem dit, sa noia Rita i que ori-ginàriament era de queviures: Tienda de ultramarinos, com se’n deia en aquell temps, de ses botigues que ve-nien menjar i també productes de drogueria, esparde-nyes, gel i un xic de tot. Al darrere de sa botiga hi teniatres grans bótes de vi, una de rom i una de conyac, quevenien a granel, i amb què subministrava sa seua clien-tela. L’hotel Gelpí, quan encara estava situat as carrerCalau, hi anava a buscar el vi, amb garrafes que despréstraspassava a ses bótes que tenia a l’hotel i d’aquí a sesgerres, amb què servien a les taules. Tot es feia com unacerimònia.

la gent de Calella

Raquel, any 1958

François, Raquel i Llibert a França, el 1940

25

Sa botiga ara seria remotament antiga. Na Raquel,tot ajudant sa seua sogra compaginava la feina de des-patxar amb treballs de modista, que se li donaven moltbé, confeccionant vestits per a ses dones del poble. Na Raquel era una dona extraordinàriament capaç de tot,decidida, alegre, valenta i sociable. Ho va ben demostraren la trajectòria tan reeixida de la seva vida, amb es seucaràcter encomanava l’optimisme i et feia sentir con-tent. Per descomptat que també a vegades tenia alguncop de geni quan no li anaven les coses com volia i sabiadonar, quan convenia, un cop de puny a sobre la taula.Na Raquel va donar mostra de sa seua empenta empre-sarial i va anar convertint sa botiga de queviures en unataverna. Ses dues taules rodones de marbre, amb peusde ferro forjat on tantes vegades s’havien assegut es pes-cador a fer la manyana o un soldat a prendre est carejillo, o sa barreja, mentre feien dringar ses peces del dòmino,van ser rellevades per unes quantes taules de fusta, i estaulell des queviures va anar quedant arraconat fi ns queva desaparèixer. Quan es va començar a albirar el boomdel fenomen turístic a Calella i per iniciativa des seu fi llLlibert, i amb sa seua corresponent participació econò-mica, hi van muntar una barra i van convertir el local enuna taverna amb cara i ulls. Va començar la taverna Cala Raquel. En Llibert estava casat amb Victòria Borriño, iambdós també prenien part ajudant en les tasques delcomerç.

La vida de na Raquel va passar per moltes facetes,ben aviat es va treure es carnet de conduir, anaven jun-tes amb na Lola de can Blau a fer pràctiques a l’escolaCostamar a Palafrugell; na Lola ja tenia una Lambretaamb la qual es desplaçaven juntes alegrement, i semprevan conservar una bona amistat. Na Lola es va comprarun Citröen i na Raquel un 600, que al fi nal no va ferservir gairebé mai i el va regalar as seu fi ll. Però davantdes fracàs del cotxe, no es va rendir i es va comprar unaVespa, un altre fracàs; el primer cop que la va agafar esva encastar contra un des plataners que hi ha a la pla-ça justament a davant de ca seua, i així es va rendir ano conduir. Na Raquel amb poques hores de dormir enfeia prou, estava molt ocupada tot el dia, emblanquiaconstantment la façana perquè sempre fes goig, cosiai feia puntes al coixí, ajudava a l’organització de totesles festes que es feien a Calella i col·laborava confeccio-nant ses disfresses del carnestoltes, que tanta afi ció hihavia a celebrar. Es divertien les dones en aquesta diada,

anant per ses cases abans d’assistir al ball, xapades deriure perquè ningú no les coneixia: n’Elvira d’Amèrica,na Lola de can Blau... Un dia, na Raquel es va disfressard’índia i va voltar tot Calella muntada en un Biscootertot prenent part de la rua que organitzava la Xocolatera.Es Biscooter era dels amos de La Torre de Calella i el con-duïa el seu gendre, Francesc Vaqué. També havia pres part en activitats no tan legals ni divertides. M’explico:en una època, bastant anterior, es va posar de moda defer contraban de tabac, quasi tothom de Calella hi es-tava implicat, com passava a totes les platges al llarg dela costa. Ella també hi col·laborava ajudant els homes iestant a l’aguait de la Guàrdia Civil, que patrullava vi-gilant pel poble. De fet no li costava gaire controlar, jaque la taverna era la parada obligada des guàrdies pera passar-hi l’estona i fer-hi el toc, i amb tots els que hifranquejaren hi va fer bona amistat. A vegades jugavena cartes en una taula sota la qual hi havia els paquets detabac camufl at. També van ser unes accions que els vanajudar a refer l’economia, encara que amb neguit i perilli, alguns, pagant-ne les conseqüències.

La taverna va comptar des de bon principi amb unbon col·laborador, n’Alejandro Ungé, el conegut i típicLejandro de Calella. Hi anava es capvespres i ses nits, a

La Raquel davant el seu establiment,1963

26

fer-hi bon ambient, amb s’acordió que tocava molt bé, amb què s’acompanyava cantant havaneres i fent cantar els parroquians que hi anaven a sopar. Na Raquel amb el temps i amb empenta va arribar a tenir un establiment ferm i així, amb la seva simpatia, cordialitat i entusiasme va aconseguir una popularitat que quasi la va convertir en un mite; tothom sabia que a Calella hi havia ca la Raquel, visita obligada de qui volia fer un bon àpat de torrades amb anxoves, trincar-se un bon cremat i gaudir d’una popular cantada d’havaneres. On la gent tant po-dien ser oients com intèrprets. On es barrejaven turistes, gent del país i personalitats. La seva feina també li va brindar l’ocasió d’entrar en el món del col·leccionisme, i així va aconseguir una bona recopilació de segells i faixes de cigars. Tenia dèria per ses joies, i li encantava viatjar, cosa que feia sempre que podia, pes seu compte o en excursions organitzades.

Quan es va jubilar el 1990 tenia 76 anys, la van suc-ceir dos llogaters durant tres anys i després li van llogar la taverna en Carles Casanovas i en Paco Cardona amb ses seues dones, que varen saber conservar-li l’aire típic i mariner. Li varen posar La bella Lola, però conservant en el mateix rètol el nom original Ca la Raquel. Al cap de dos anys en Carles es va separar des negoci i en Paco va continuar gestionant-lo fi ns a l’any 2010, quan es va traslladar al carrer de les Voltes, 2. La Raquel de totes maneres no va deixar mai de freqüentar es seu local: cada vespre baixava ben mudada, li deien la princesa, i es quedava cantant havaneres i explicant acudits fi ns a l’última hora. Durant una època va compartir es seu pis, vivia a sobre de la taverna, amb na Pilar, una seva

amiga, i tenien una gosseta petita,lletja i cridanera, la Perleta. Per unescircumstàncies que no sabem, sesdues dones van renyir i totes duesvolien sa gossa. Al fi nal per arreglarel confl icte van anar a judici a Barce-lona, i el jutge li va donar la raó a naRaquel, però amb la custòdia com-partida, sis mesos cada una. Mireusi tenia caràcter, la dona. De totesmaneres sa gossa se la devia estimarmolt, perquè se l’enduia pertot em-bolicada amb una mena de bossa;en una ocasió que va anar al Liceude Barcelona la va tenir amagadatota l’estona a sota sa seua roba.D’anècdotes, en tenia tantes comper emplenar un llibre.

Ella va morir sense malaltejar, el13 de gener de 1997; tenia 83 anys. Va tenir un bon co-miat. Embarcada en un veler, ses seues cendres van anara reposar al fons de la badia des Golfet, acompanyadaper la família, un grapat d’amics i el grup d’havaneresPort Bo que li va dedicar l’ultima cantada, sota un celgris en què, també amb plors, li van donar l’últim adéues vent i ses onades.

Na Raquel sempre va estar molt unida als seus quatrenéts: l’Albert, en Carles, l’Andrea i la Vanesa. Actualmenthan recuperat i tornen a regentar la taverna l’Albert ien Carles, amb la qual cosa donen una ben merescudacontinuïtat al nom de la família.

M. Dolors Niell

La Raquel i en Llibert, 1972

La Raquel i en Francesc Vaqué a la rua de Calella, 1996

www.laCaixa.cat

És boque algunes cosesno canviïn mai

A ”la Caixa” continuem creient que estar al teu costat ens durà molt lluny. Ahir, avui i sempre. Els nostres valors no canvien.

Patrocinador de l'Equip Olímpic Espanyol

’

Antoni TortA

na RocaMarin

Ma Dolors Niell

a

VI CONCURSDE FOTOGRAFIA“ES CÒDOL” 2011

Anna Villodrell d

Ricard HerreraRi d H