Tossa de Mar - Festa Major Sant Vicenç 2016

Festa Major D’Hivern. Tossa de Mar

DE TOSSA A AMÈRICA

Gisela Saladich i ParésAlcaldessa

3Festa Major D’Hivern. Tossa de Mar

DE TOSSA A AMÈRICA

Gisela Saladich i ParésAlcaldessa

Benvolgudes, benvolguts,

Bona Festa Major d’Hivern a tots. Ha passat un altre any i ja hi tornem a ser, ja ha arribat la Festa Major de Sant Vicenç. Encetem l’any i al cap de poc la Festa Major i tornem a renovar e Vot a Sant Sebastià. Quan era petita recordo que l’àvia em deia: per Sant Vicenç el sol toca pels torrents i allà on no hi tocarà, ni casa ni vinya no hi vagis a plantar”, era aquella saviesa popular que et resta gravada a la memòria per sempre més. Sant Vicenç és un sant d’hivern igualment com el nostre benvolgut Sant Sebastià. Això, quan vaig ser gran m’encuriosí, perquè són dos sants que es vinculen amb l’allargada del dia, o millor dit amb l’escurçament del dia. És com si volguéssim deixar l’hivern enrere i és curiós que això ens passi precisament aquí que per dir-ho d’alguna manera, vivim del bon temps. Sorprèn, perquè no hi ha gaires municipis que celebrin aquests dos dies amb tanta intensitat com a Tossa. Dos dies abans de Sant Vicenç és quan celebrem la Renovació del Vot a Sant Sebastià. Un dia de goig amb els nostres valors: noblesa, agraïment, voluntat i devoció. Noblesa per ser dignes dels

nostres avantpassats i donar compliment a la seva promesa de complir el Vot durant segles, agraïment de bons fills de Tossa vers Sant Sebastià, voluntat per fer el camí any rere any, segle rere segle i devoció absoluta vers el nostre protector Sant Sebastià.

Hem encetat l’any fa quatre dies i amb ganes i energies renovades. Sembla que s’auguren temps millors per a tothom, de mica en mica i amb paciència sembla que anem sortint de la crisi. Anem endavant, amb els valors que ens han ensenyat generacions de tossencs i tossenques quan arriben aquestes dates.

Bona Festa Major a tots.

Edita: Ajuntament de Tossa de Mar Producció Editorial


DE TOSSA A AMÈRICA


DE TOSSA A AMÈRICA

Ignasi Sallés CantenysRegidor de Festes de l’Ajuntament de Tossa de Mar

Estimats amics i amigues, comencen els esperats dies de Festa Major!

La festa Major d’Hivern molts la reconeixem com la més nostra, no ve tanta afluència de públic com a la Festa Major d’Estiu i això fa que ens sentim en un ambient més nostre, no ho penseu?

Tornen les activitats tradicionals, tornen les Fires a l’Avinguda Catalunya on com a novetat, el primer dia hi haurà una Xocolata popular, i es continua amb el Concurs d’Arròs de Festa Major, entre d’altres. Però deixeu-me que us parli una mica de l’esdeveniment en el que més m’he esforçat per portar-ho a terme i més orgullós n’estic...

Enguany celebrarem la cinquena edició de les Barraques de la Festa Major d’Hivern, un projecte que vam engegar amb moltíssima il·lusió i que any rere any ens demostra com val la pena treballar per Tossa. L’any passat vam incloure la carpa de circ com a novetat, i els resultats van ser molt bons. Enguany ho repetim. Com a novetat important cal destacar que enguany farem un nou horari, pensant perquè tots els públics puguin assistir-hi, per això, les Barraques seran de 18h a 06h. I no només això, ja que també

estem molt contents dels artistes que venen a tocar a les nostres Barraques... Ja tocava que artistes de primer nivell tornessin a casa nostra i això és perquè vosaltres us ho mereixeu! Comptem amb Els Catarres! També venen La Banda del Coche Rojo! El gran Fredie Q Percussion! I com no podia ser d’una altre manera, els Grups i Dj’s locals també hi seran, cal dir que sense ells, les Barraques no haurien estat possible!

Com us he dit, el millor, pels millors!

Esperem que disfruteu moltíssim d’aquestes Barraques, hi hem treballat moltíssim i esperem que siguin les millors Barraques d’hivern de la història!

Molt bona festa major a tothom!


FESTA MAJOR DE SANT VICENÇ 2016. TOSSA DE MAR


DE TOSSA A AMÈRICA

La present comunicació té per objectiu aclarir, per al cas de Tossa, el que és patrimoni indià del que no ho és, i

donar una visió històrica d’aquells elements més representatius. Sobre aquesta qüestió al llarg dels anys s’han anat escrivint coses, algunes de les quals són falses o constitueixen errades involuntàries fruit de males interpretacions o de no haver contrastat prou bé les informacions orals. Val a dir, que en certa manera, el passat indià s’ha mitificat, i durant anys s’ha associat el benestar d’unes famílies i l’èxit en els negocis, amb l’emigració a Amèrica; i aquesta connexió, no sempre ha estat així. Cal doncs, diferenciar les fortunes acumulades amb el comerç en termes generals, de les fetes singularment a Amèrica, caracteritzades per tenir també un component comercial molt important.Realment, a hores d’ara el patrimoni arquitectònic indià conservat a Tossa és més aviat escàs si es compara amb altres viles litorals catalanes (Begur, Blanes, Canet, Vilanova, Sitges, etc.). Això és un fet per un doble motiu: D’una banda perquè, certament i a diferència d’altres municipis, l’emigració tossenca a Amèrica és molt primerenca en el temps, i en el moment en què a molts pobles els americanos retornaven i construïen immobles, aquí ja no es donava tan freqüentment aquest procés de retorn. I d’altra banda, perquè amb el temps les operacions immobiliàries han anat devorant els vestigis del nostre passat.

Patrimoni arquitectònic indià a Tossa: mites i realitats

David Moré Aguirre

Tant és així, que el patrimoni arquitectònic indià que avui ens resta a Tossa és molt escàs, i el que ens queda en alguns casos ha estat modificat. Tanmateix, l’exemple indiscutible de patrimoni indià tossenc, del qual donarem àmplia informació més endavant, és l’antic hospital de pobres de la vila, avui reconvertit en Casa de Cultura. Els indians de Rosa Gil, editat l’any 1989 dins la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, publica a les pàgines 66 i 67 unes referències relatives a Tossa, algunes de les quals són errònies.Es parla de Bonaventura Montané (el cognom correcte era Montaner), com un

8 9Festa Major D’Hivern. Tossa de Mar



DE TOSSA A AMÈRICA

Patrimoni arquitectònic indià a Tossa: mites i realitats

David Moré Aguirre

indià casat amb una americana, que vivia al carrer del Tarull, i que va fer portar un caiman que un dia va protagonitzar un episodi en escapolir-se pel reixat del pati. Hem sentit aquesta anècdota del caiman i a manca de verificació documental no podem negar-li veracitat. El que sí és fals, és que Bonaventura Montaner hagués estat un indià i que la seva esposa fos americana. A les darreries del s.XVIII o inicis del s.XIX la indústria surera va portar fins a Tossa els germans Francisco i Bonaventura Montaner Xinxet, nascuts a la vila rossellonesa de Cotlliure el 1778 i el 1781 respectivament. Aquí van posicionar-se còmodament en la indústria surera. Francisco Montaner Xinxet es va casar el 1813 amb Marianna Reixach Mont, filla de Grau Reixach, pagès propietari del mas Font; i Bonaventura Montaner Xinxet es va casar el 1820 amb M. Àngela Nogueras Vilar, filla del patró Grau Nogueras. Francisco Montaner també va tenir un fill amb el nom de Bonaventura. Bonaventura Montaner Reixach, el 1846 es va casar amb Anna Bosch Moré, filla de Bartomeu Bosch Mont, comerciant tossenc amb importants negocis a Cartagena (Múrcia) i Barcelona. La família Montaner va ampliar horitzons amb exitoses operacions comercials, però no van emigrar mai a Amèrica; es podien aprofitar de les sinergies comercials del comerç d’ultramar, però no podem considerar-los indianos, de manera que la casa del carrer Tarull on

vivien, i de la qual fins fa sis anys encara es conservava el bonic jardí, no podia ésser considerada com a patrimoni indià. La reixa d’aquest jardí tenia la data de 1856, per tant si tenim en compte que Bonaventura Montaner Xinxet va morir el 1852, el suposat indià seria Bonaventura Montaner Reixach, i la seva esposa, lluny de ser americana, era la tossenca Anna Bosch Moré. En qualsevol cas, la febre constructora dels nostres temps ha fet desaparèixer ben recentment aquell bonic espai que durant uns anys va formar part d’un conegut restaurant de la vila.L’Esteve-Llach que surt esmentat en el llibre de Gil no va viure i morir a l’Argentina, sinó a l’Uruguay. Grau Esteve-Llach Rabassa va néixer a Tossa el 1766 i va morir a Montevideo el 1834. Tenia un oncle, Ramon Esteve-Llach Gelpí, ordenat de capellà el 1777, que va morir a la ciutat mexicana de Campeche el 1824. Grau Esteve-Llach era l’hereu de can Llach, una nissaga d’hisendats locals que es van construir una casa pairal al carrer de la Guàrdia amb diners arribats d’Amèrica. La llinda de la porta té gravada la data de 1844 i el seu estil eclèctic és propi de l’arquitectura indiana, En destaca un pati amb majòliques d’estil colonial, bellament decorat encara avui amb una petita palmera que evoca aquest passat familiar. Un dels elements més curiosos de l’interior de l’habitatge és la gran vitrina de la sala d’estar on es conserva la col·lecció d’animals exòtics dissecats que Grau Esteve-Llach va fer portar d’Amèrica. De cases com les de la família Llach n’hi ha alguna altra. Al s. XIX hi havia famílies de negociants, enriquits de manera més o menys directa o indirecta amb el comerç amb Amèrica, que van aixecar cases noves per palesar un procés d’ascens social. Can Ferrer al carrer del Socors o can Madrenys al carrer de Sant Telm són dos exemples que encara perviuen d’aquell temps. El que molt encertadament recull el llibre de




DE TOSSA A AMÈRICA

Gil, és que l’actual hotel Diana situat entre la plaça d’Espanya i el passeig marítim no és una casa d’indians, com d’altra banda han vingut recollint tríptics i butlletins turístics, i d’altres publicacions més rigoroses al llarg del temps. Aquest immoble conegut com la casa Sans Moré era propietat, certament, d’una important família de comerciants tossencs, però no d’indians. El capital familiar amb el qual es va bastir la casa no venia del comerç amb Amèrica sinó del negoci surer i del comerç del cotó en el qual havien invertit a Motril (Granada). La casa la van fer construir els germans Joan i Maria Sans Moré. Ell va morir solter, i ella estava casada amb Francisco Rissech Samada, hereu d’una altra important nissaga d’hisendats vilatans. Ambdós germans eren fills de Sebastià Sans Garriga, propietari durant molts anys resident a Andalusia, i d’Esperança Moré Viola, i néts per part de mare, de Joan Moré Pujals, un taper enriquit, establert com a comerciant a Motril el 1866. Més enllà d’aquests antecedents, sí trobaríem algun avantpassat que va anar a Amèrica, però en qualsevol cas la fortuna amb la qual es va construir aquesta casa no va sortir pas de l’aventura colonial, sinó dels negocis fets des d’aquí.Escriure d’indians a Tossa és parlar de l’anomenat Xalet d’en Bram, però en qualsevol cas no estem davant d’un patrimoni arquitectònic. Abraham Canals va tornar sense èxit de la seva aventura

americana, i només va tenir l’oportunitat d’excavar-se a la roca del cap de Tossa una petita bancada on anar a passar l’estona evocant el seu passat, tot mirant el mar. Tanmateix, és un dels pocs vestigis que avui pot formar part d’una ruta indiana a la vila, d’altra banda prou recomanable de visitar per la fantàstica visió del litoral que s’hi gaudeix.Dins d’aquesta ruta arquitectònica no hi ha dubte que cal aturar-se a admirar la grandiosa església parroquial de Sant Vicenç, d’estil neoclàssic, alçada a la segona meitat del s.XVIII gràcies a la important dinàmica econòmica que s’havia encetat amb les perspectives de negoci que oferia el comerç amb Amèrica. Es tracta d’un sòlid edifici de grans proporcions per les dimensions de la vila de fa més de dos segles, que encara avui no ha quedat petit. L’església inaugurada el 29 de novembre de 1776 va ser construïda amb vocació de donar servei a les noves necessitats de la vila, en ple procés d’expansió urbana a tot el pla que envolta el temple, on es van traçar carrers i edificar cases, donant el tramat urbà de bona part del nucli antic. L’interior del temple es va ornamentar amb bonics retaules, malauradament destruïts pels avalots anarquistes de 1936, alguns dels quals costejats directament amb les trameses monetàries arribades d’Amèrica, i tot plegat a redós de la bonança econòmica del moment.




DE TOSSA A AMÈRICA

Tomàs Vidal Rey (1698-1764) és el prototipus d’indià que ha tingut Tossa per excel·lència. Al final de la seva vida, ja gran i solter, es va proposar abocar la totalitat de la seva fortuna tan feixugament aconseguida a la construcció de l’hospital de pobres de la vila de Tossa, en allò que constitueix l’exemple de mecenatge més important que mai un tossenc hagi fet a la seva vila. Aprofitant un informe intern que encara no havia vist la llum, ens servirem d’aquesta ocasió per presentar aquí algunes de les dades que conté, per donar informació de la seva llarga trajectòria com espai públic en benefici dels tossencs, ja fos com hospital, com escola, o en l’actualitat com a Casa de Cultura. Es tracta d’una història no exempta de dificultats i polèmiques les quals, tanmateix, constitueixen un reflex de la societat de cada època.Tomàs Vidal va ser d’aquells àvids catalans que en el segon quart del s. XVIII s’establiren a Cadis tot aprofitant les extraordinàries possibilitats comercials que oferia la ciutat andalusa, pont d’enllaç entre la metròpoli i les colònies americanes. Des de Cadis va poder fer el salt a Amèrica, i el 1745 ja el trobem establert a Guatemala, on havia obert una botiga a la cèntrica plaça de San Pedro. Des d’allà va fer algun viatge a Cadis per tancar operacions, i el negoci a Amèrica li va proporcionar un capital important. Entre

1760 i 1761 va decidir liquidar el negoci i retornar a Tossa, on va arribar carregat de diners i convertit en tot un senyor. Però lluny de convertir-se en algú distant, es va dedicar a fer filantropia i a l’atorgament de préstecs, alguns graciosament, d’altres a censal o a termini. Va fer importants donacions a l’església parroquial i a la vila en general. Malauradament, no va poder veure acomplert el somni de veure alçat el nou hospital de pobres, perquè la mort el va sorprendre abans, però el seu nebot i marmessor, Grau Vidal Ferro (1722-1774), es va encarregar de vetllar per la materialització del desig del seu oncle, contribuint a aixecar el segon immoble més gran de la vila fins ben entrat el s. XX.La història d’aquest immoble d’aleshores ençà, és la que segueix.A la mort de Tomàs Vidal, el va succeir el seu nebot i marmessor Grau Vidal Ferro casat amb Àngela Moré Esteve (1726-1807). En l’inventari de béns que foren de Tomàs Vidal, se li van trobar 4.687 lliures, 5 sous i 7 diners en diner efectiu, 4.450 lliures 10 sous en vals, i 12.700 lliures invertides en censals. Aquestes tres partides feien una quantitat de 21.837 lliures, 15 sous i 7 diners. Si a aquestes quantitats hi sumem l’encant dels seus béns mobles que es va fer a la plaça del Portal, les fundacions establertes i els llegats estipulats, la seva fortuna era d’un capital de 62.313 lliures, 18 sous i 10 diners,




DE TOSSA A AMÈRICA

amb la qual Grau Vidal va emprendre la construcció del nou hospital. El primer pas va ser comprar per 500 lliures l’any 1765 a Antoni i Maria Massoni Martí el terreny per construir el nou edifici. L’11 de febrer de 1765 davant del notari Gisleno Martorell, es va fundar i instituir el nou Hospital de Pobres de la Vila de Tossa. El 1769 el procurador de l’Abat de Ripoll va signar a favor de Grau Vidal Ferro una àpoca per raó de senyoria, per un preu de 653 lliures, 6 sous i 8 diners. Acabades les obres de construcció, el 17 d’agost de 1772, es va fundar com a tal l’Hospital i es van instituir els beneficis de Sant Tomàs d’Aquino i de Sant Miquel Arcàngel, dotats amb 5.000 lliures respectivament, davant del notari de Girona, Bonaventura Bou Guinart.El 1772 el mestre de cases Manel Pujó va firmar àpoca de 9.590 lliures, 12 sous i 5 diners, a favor de Grau Vidal Ferro pel pagament de l’asiento de la fàbrica de l’Hospital. El 1773 Manel Pujó va signar dues àpoques per valor de 1.809 lliures, 7 sous i 7 diners i 1.231 lliures, 6 sous i 6 diners a favor de Grau Vidal Ferro, com acompliment del dit asiento i per les millores de l’Hospital.Finalment, el 29 de setembre de 1774 es va fer la benedicció de l’Hospital de Pobres de la Vila de Tossa i la seva església. L’acte va anar precedit d’una solemne processó durant la qual les despulles de Tomàs Vidal, que reposaven a l’església parroquial, van ser portades fins a la cripta de la capella del nou establiment, on avui encara romanen.

Tanmateix, el daurat del retaule major de l’Hospital no es va acabar fins el 25 de juliol de 1781 (daurar-lo i pintar-lo va costar 422 lliures). Deu dies després de la inauguració, el 8 d’octubre de 1774, va morir Grau Vidal Ferro, que va ser enterrat al panteó familiar, on també reposen les restes de la seva descendència. El va succeir la seva filla Marianna Vidal Moré (1750-1841), casada amb el negociant Joan Vilà Pujals (1741-1786).D’aquest matrimoni en van néixer dos fills: Maria Àngela Vilà Vidal (1773-Sant Feliu de Guíxols 1857), casada amb Ramon Sabater Vidal, notari de Calonge, i Jaume Vilà Vidal (1782-1849), casat amb Antònia Garriga Font (1779-1848). L’hereu, Jaume Vilà, només va tenir una filla, Teresa Vilà Garriga, que va morir el 1832, als 16 anys, amb la qual cosa a la mort d’aquest, el patronat de l’Hospital va ser heretat formalment per Maria Àngela Vilà Vidal. Tanmateix, ja feia anys, que a la pràctica la responsabilitat del patronat no requeia en Jaume Vilà. El 1837 Antònia Garriga Font va promore un expedient per al nomenament d’un curador (administrador) dels béns del seu marit, Jaume Vilà Vidal, atesa la seva propensió i hàbit a la beguda i per la mala direcció i administració dels seus béns, en perjudici de sí mateix i dels interessos de la seva família, que l’incapacitava per a la seva escomesa. El 1844 una providència del jutjat de primera instància de Santa Coloma de Farners, va nomenar Joan Sabater Vilar, nebot de Jaume Vilà i d’Antònia Garriga (encara vivents), administrador dels seus béns i drets.El 1849 l’herència de Jaume Vilà Vidal, que recordem va morir sense descendència, va passar a la seva germana Maria Àngela Vilà Vidal, casada amb el notari Sabater de Calonge, que l’any següent va instituir hereu el seu fill Joan Sabater Vilar (Calonge 1796-Palamós 1882), que a la pràctica ja venia exercint com a administrador.D’altra banda, la implementació de l’estat




DE TOSSA A AMÈRICA




DE TOSSA A AMÈRICA

liberal, va portar el 1855 a la promulgació d’una llei de desamortització que va afectar els beneficis i els patronatges dels hospitals (1/5/1855, segons alguns documents cal situar aquesta data en 19/8/1845). En virtut d’aquestes mesures desamortitzadores, una Reial Ordre de 23 de gener de 1857 (en altres documents 23/2/1859) va intervenir l’Hospital de Pobres de la Vila de Tossa. Aquell mateix any moria la patrona de la fundació, Àngela Vilà Vidal. El seu fill i hereu Joan Sabater Vilà va assumir la titularitat de drets i propietats, que de fet ja venia administrant des de 1844. La reacció a la mesura governativa per part de Joan Sabater Vilar no es va fer esperar, i el 1858 va interposar un recurs reclamant el patronat de l’Hospital, obrint un llarg plet que es perllongarà durant més de trenta anys.

El 1878 Joan Sabater Vilar, casat amb Llúcia Montaner Tauler, va instituir hereu en el seu testament al seu fill Josep Sabater Montaner (Calonge 1825-1902), que també era notari, el qual va passar a fer-se càrrec de l’herència familiar el 1882 a la mort del seu pare. És ell que continuarà la via legal per a la recuperació del patronat de l’hospital.Entremig, un decret havia suprimit el 1868 les Juntes Municipals de Beneficència, raó per la qual l’Ajuntament de Tossa havia passat a actuar com a patró i administrador de l’Hospital. Tanmateix, la feblesa econòmica municipal dificultava la gestió de l’Hospital, la pervivència del qual es va arribar a posar en serioses dificultats. És per aquest motiu, que el 1879 l’Ajuntament va comissionar Bonaventura Montaner Reixach perquè anés a Barcelona a gestionar amb la Superiora General de les Germanes de la Caritat de la Presentació

de la Santíssima Verge de Tours (Germanes Dominiques franceses) les condicions per a la tinença de l’Hospital de Pobres de la Vila. La resposta inicial a la proposta va ser negativa, però la contraproposta oferta per la congregació, que contemplava també el vessant educatiu, va ser acceptada pel plenari. Hi va haver unanimitat en voler l’establiment a Tossa de les monges dominiques franceses per a la tinença de l’Hospital de Pobres i per a l’ensenyament de nenes. Finalment, el 1881 després d’algunes polèmiques es va signar un contracte entre l’Ajuntament i la Superiora General de les Germanes de la Presentació. Pocs anys després, l’hostilitat d’alguns regidors, va portar les monges que assistien l’Hospital de Pobres de la Vila a anunciar l’octubre de 1887 el seu trasllat. Al llarg de 1888 l’Ajuntament va portar a terme noves

gestions per tal que unes altres monges de la Caritat s’instal·lessin a l’Hospital de Pobres de la Vila per delegació de la Junta Provincial de Beneficència. Desconeixem la cronologia exacta de l’estada a Tossa de la congregació de les Germanes de la Caritat Terciàries Dominiques, que cal situar de forma indeterminada entre 1888 i 1903.Mentre, l’any 1883 Josep Sabater Montaner havia comparegut davant la Junta Provincial de Beneficència, en resposta a la crida efectuada per a la compareixença d’hereus de Tomàs Vidal Rey, amb tota la documentació acreditativa que el validava com a obtentor del patronat de l’hospital. El procés es va allargar en el temps. La Gaceta de Madrid, precedent de l’actual BOE, va publicar el 1891, en resolució de la demanda interposada per Sabater el 1858, una sentència del Tribunal Contenciós Administratiu, per la qual es declarava Josep Sabater Vilar, com a legítim

El 1855 la promulgació d’una llei de desamortització va afectar els beneficis i els patronatges dels hospitals




DE TOSSA A AMÈRICA




DE TOSSA A AMÈRICA

administrador de l’Hospital de Pobres de la Vila.Tanmateix les pugnes entre l’Ajuntament i Joan Sabater encara es van dilatar més en el temps, tot plegat en perjudici del bon funcionament del centre. El 1892 la manca de recursos econòmics va portar l’Ajuntament a discutir les mesures a implementar per tal d’evitar un possible tancament de l’Hospital de Pobres de la Vila, i en aquell moment una de les solucions per les quals es va optar, va ser la rebaixa a la meitat del sou dels treballadors del centre.El 1893 el Governador Civil de Girona va adreçar una carta a l’alcalde de Tossa instant-lo a fer entrega de l’Hospital de Pobres de la Vila a Josep Sabater Montaner en tant que patró del mateix, per ser ferma la sentència del Tribunal Contenciós Administratiu de 1891. En compliment d’aquesta ordre de la Junta Provincial de Beneficència, l’Ajuntament va haver

de donar possessió de l’Hospital a Josep Sabater. La resistència a l’acatament de la decisió, encara va portar l’Ajuntament el 1894 a demanar assessorament legal, abans de desprendre’s de tots els drets inherents al càrrec d’administrador de l’hospital. El Governador Civil va aconsellar l’Ajuntament que s’adrecés a la Junta Provincial de Beneficència per tal que fos aquesta institució, la que dictaminés les atribucions que corresponien a l’Ajuntament en relació a l’administració de l’Hospital de Pobres de la Vila. Paral·lelament, Josep Sabater va reclamar a l’Ajuntament els diners i les làmines pertanyents a l’Hospital que aquest tenia al Banc de Barcelona, i l’Ajuntament va respondre que estava pendent del dictamen de la Junta Provincial de Beneficència. El 1895 el Governador Civil va ordenar que l’Ajuntament entregués les làmines i el diner

en metàl·lic existent de l’Hospital de Pobres, a Josep Sabater, a través del seu apoderat, Joan Axandri Font. Finalment, quatre anys després de la sentència, i amb una resolució governativa en el mateix sentit, l’Ajuntament va acabar acatant la decisió, tot fent una declaració d’intencions en quant a l’atenció sanitària.El 1903, a petició del bisbe de Girona, la congregació de les Dominiques va acceptar retornar a Tossa, formalment per a realitzar tasques únicament educatives. El 1904 Elisa Sabater Galí (Calonge 1866-Barcelona 1934), hereva del seu pare, Josep Sabater Vilar, va nomenar administrador dels béns de l’Hospital a l’industrial i hisendat tossenc Pere Coris Rissech. El 1905 es va signar un contracte entre Pere Coris Rissech, com a administrador de l’Hospital de Tossa, i la Superiora General de les Germanes de la Caritat Dominiques de la Presentació de la Santíssima Verge de Tours, per la vinguda

de monges d’aquesta congregació a Tossa.El 1910 de les gestions de Pere Coris amb l’administrador de l’Hospital de Pobres de la Vila se’n van desprendre uns acords: L’Hospital passava a acollir els pobres forasters o transeünts, que l’Ajuntament pagaria a raó de 2 pessetes diàries per evitar quedar desatesos. Es va acordar igualment separar correctament els malalts contagiosos de les alumnes que anaven a l’escola.El 1918 la competència entre l’escola pública i la privada, provocarà el tancament del Col·legi de les Germanes de la Presentació a l’Hospital de la Vila, malgrat 422 signatures de suport rebudes. L’Ajuntament va donar suport als pares que van intentar impedir-ne el tancament i va adoptar el compromís de buscar una altra congregació que se’n fés càrrec en cas que el tancament anunciat

El 1903, la congregació de les Dominiques va acceptar retornar a Tossa




DE TOSSA A AMÈRICA

s’acabés materialitzant. Paral·lelament, les gestions per trobar personal sanitari es van demorar en el temps, la qual cosa va suposar el tancament de l’Hospital i de l’escola de nenes durant tot el 1919. Al març el bisbe de Girona va anunciar que arribarien monges de la Caritat de Madrid per fer-se’n càrrec, i a finals d’any finalment van arribar les monges Carmelites.Però els problemes econòmics s’anaven arrossegant endèmicament, tot i que sempre hi havia llegats que permetien alleugerir les dificultats. És el cas de la deixa que el 1915 Pau Boada Boada va llegar a l’Hospital de Pobres de Tossa: 100 obligacions dels ferrocarrils de França i la meitat d’una casa a Barcelona, el preu de la venda de la qual no es va rebre fins el 1946.El ple municipal de 30 de juliol de 1920 va aprovar una moció presentada pel regidor Marcel·lí Girbal Puig que denunciava desatenció envers els malalts pobres, i malversació de fons i irregularitats en l’administració del centre. En relació a aquest fet l’Ajuntament va proposar que l’administrador de les rendes de l’Hospital no fos el patró sinó una junta o patronat. El 1921 representants municipals es van entrevistar amb el Governador Civil per tractar sobre l’administració de l’Hospital. En aquells dies va tenir lloc a Tossa una manifestació popular encapçalada per Eduard Prats, protestant contra l’actitud dels

administradors de l’Hospital de Pobres de la Vila. Les conclusions de la manifestació van ser adoptades com a pròpies per l’Ajuntament, sense que això signifiqués en cap moment una crítica a les monges que hi havia, la tasca de les quals era altament valorada. A finals d’any l’Ajuntament va crear una comissió d’investigació per aclarir la qüestió de l’Hospital. El 1923 el plenari es va fer ressò del rumor de la mala administració de l’Hospital de Pobres de la Vila, per no assistir bé als malalts i desplaçar-los a l’Hospital Provincial. Es van elevar instàncies als governadors civil i militar, denunciant els abusos i demanant una revisió dels comptes de l’Hospital de Pobres. El governador va obligar el patró a presentar els comptes a l’autoritat eclesiàstica per a la seva inspecció. El 1924 l’Ajuntament va sol·licitar als administradors de l’Hospital que exposessin públicament els comptes de l’Hospital.




DE TOSSA A AMÈRICA

El 1935 la Junta Provincial de Beneficència va nomenar patró de la fundació Albert Ponsjoan Sabater (Calonge 1891-1967), com a legítim hereu que era del seu fundador. El 1942 trobem que va renunciar-hi, però el 1956 sembla que continuava essent-ho. Aquell any la Junta Provincial de Beneficència va nomenar administrador de la Fundació de l’Hospital de Pobres de Tossa al rector de la parròquia, Mn. Gumersindo Palahí Blanch.El 1936 amb la persecució religiosa que es va desbocar amb l’esclat de la Guerra Civil, les monges per salvar la vida es van veure obligades a saltar la tàpia del darrera de l’edifici i marxar. Des de llavors i fins a la fi del període bèl·lic l’edifici va passar a ser escola pública mixta.La reestructuració sanitària de la postguerra va portar a la fi de l’assistència sanitària a l’Hospital de Pobres de la Vila. L’immoble va recuperar l’ús educatiu el 1944, quan van arribar les monges de la Congregació Salesiana, que va tenir escola oberta fins el 1972, quan la nova legislació educativa va impedir exercir el professorat a les monges no titulades degudament, i el centre amb les característiques que havia tingut fins llavors es va demostrar inviable, perquè no hi havia prou monges per assumir les funcions. Tanmateix, al setembre de 1972 l’ensenyament va continuar-hi com a secció de l’Escola Nacional. El 1973 les monges salesianes van marxar de Tossa. Finalment, la inauguració del nou centre escolar Ignasi Melé i Farré el 1975 va suposar l’acabament de la pràctica docent a l’edifici i el seu tancament.El 1977 el Ministerio de Educación y Ciencia va declarar l’edifici “Monumento Histórico Artístico de Interés Local”, en resposta a una petició efectuada el 1974

per l’Ajuntament de Tossa.El 1979 l’Ajuntament es va arrogar “informalment” els béns immobles de la fundació i en va assumir la seva rehabilitació. Tanmateix, malgrat ésser-ne l’administrador de fet no n’era de dret, ja que el càrrec continuava formalment en mans del rector de la parròquia. Es va haver d’obrir tot un llarg procés jurídic d’extinció de la fundació originària del s.XVIII. L’Ajuntament però, abans de la finalització del procés va portar-hi a terme unes obres de remodelació, gràcies a les quals va poder inaugurar-hi la Casa de Cultura l’any 1984. L’acord del Patronat de la Fundació “Hospital de Sant Miquel” per a l’extinció de la mateixa no va arribar fins el 1987, i la seva extinció definitiva no es va produir fins el 1988, una vegada publicats els edictes referents a la seva extinció, sense que els hereus de la família Sabater de Calonge (els germans Albert i Jordi Ponsjoan Isern) haguessin interposat cap tipus de reclamació com els corresponia per dret (desconeixement, oblit, laissez-faire?). L’edifici va ser inscrit per primera vegada al Registre de la Propietat, a nom de l’Ajuntament de Tossa, l’any 1989. La roda del temps va fer que el 2001 s’estudiés cedir l’edifici a una fundació privada amb el nom de l’alquimista Josep Palau i Fabre per exposar-hi la seva col·lecció d’art. Això va suposar el tancament de la Casa de Cultura per preparar l’operació i de forma paral·lela l’inici d’una campanya contrària a aquesta cessió, per part de l’oposició política, que va acabar per tombar el projecte, materialitzat finalment a Caldes d’Estrac. El canvi polític a les eleccions locals del 25 de maig de 2003 va suposar la reobertura de la Casa de Cultura, que continua desenvolupant les seves activitats fins al present.




DE TOSSA A AMÈRICA




DE TOSSA A AMÈRICA

D. TOMÀS VIDAL I REYMario Zucchitello, Historiador

Mario Zucchitello, Historiador Nascut en el sí d’una família de mariners, Tomàs Vidal i Rey (1697-1764) es dedicà de ben aviat a la navegació. Cap als anys trenta es traslladà a Cadis, on emprengué també l’activitat comercial. Aquí, a l’edat de 37 anys, gaudia d’una posició econòmica consolidada i perfectament integrat en el món mercantil i social de la ciutat. L’estada a Cadis marcà per sempre més la seva vida. A l’inici de la dècada dels quaranta començà a interessar-se al comerç colonial, gràcies a les relacions d’afers amb els homes més emprenedors de la colònia catalana, especialment amb el palafrugellenc Tomàs Prats, agent de la casa barcelonina Alegre-Puiguriguer. El 1745 el sabem ja establert a la ciutat de Guatemala, llavors la més poblada de l’Amèrica Central, on obrí amb èxit una botiga. Iniciativa pionera, car fou un dels primers catalans a instal·lar-se en aquell país. Tornat a Cadis, l’any 1750, es dedicà a la compra de mercaderies per portar-les a Amèrica. Aquí romangué uns deu anys, continuant amb la botiga i dedicant-se també a l’exportació a Espanya de productes colonials. Participà, com a incipient corresponsal, a l’activitat de la companyia Alegre-Puiguriguer. Quan, ja gran i solter, considerà que havia arribat l’hora de tornar a la terra nadiua, liquidà el negoci i, entre 1760- 1761, deixà per sempre més el país on havia fet fortuna. Novament a Tossa, visqué a la seva casa de la Roqueta gaudint tot seguit del respecte, la consideració i

l’admiració dels tossencs. L’Ajuntament el nomenà tresorer de la fàbrica de la nova església parroquial que s’estava construint a un camp del mas Rabassa Es comportà amb generositat devers els convilatans. En el breu període de dos anys (1762-1764) prestà diners una mica a tothom i, molt sovint, sense interessos. Hauria pogut viure tranquil·lament de renda esmerçant a censal els diners guanyats tan lluny de casa, però la seva intenció era una altra. Amb aquells




DE TOSSA A AMÈRICA

D. TOMÀS VIDAL I REYMario Zucchitello, Historiador

diners volgué atendre en primer lloc els malalts pobres de Tossa amb bona assistència mèdica i espiritual i fundar uns benifets. Durant els anys d’Amèrica, la visió de l’antic hospital de la vila, petit, insuficient i miserable li devia ballar tot sovint per la memòria. Per això actuà en conseqüència. És d’aquells anys una seva carta als representants de la Vila, amb la qual exposà la ferma voluntat de fundar un hospital “para alivio, acogimiento y asistencia de todos los pobres enfermos habitantes de dicha Villa y termino de Tossa”. Malauradament, una malaltia greu i sobtada l’impedí d’efectuar personalment els seus propòsits. L’executor fou el nebot Grau Vidal i Ferro, marmessor, fidelíssim a la voluntat de l’oncle. La malaltia, que es manifestà a les acaballes de març de 1764, li costà la vida ben pocs dies després. Els dies postrems, a més dels familiars i del notari que en recollí el testament i les últimes voluntats, també l’atenien diversos amics i coneguts: el farmacèutic, el caporal dels artillers a la vila, metges, mariners, religiosos, negociants, sabaters. Talment una petita representació de tota la vila, car el respecte, l’estimació i la confiança eren unànimes. Morí el 4 d’abril a l’edat de 67 anys. Les exèquies, tal com

havia disposat en el testament, foren celebrades amb ofici major, túmul de vuit atxes, participació de tota la clerecia de la vila i enterrament dins l’església parroquial. És a dir, amb tota la pompa que aleshores admetia la societat tossenca. Al cap de nou anys, les despulles foren traslladades a la capella del nou hospital, on el nebot havia construït la tomba dins la qual ell mateix li farà companyia el 8 d’octubre de 1774. Un breu i simple epitafio ho recorda als devots i visitants.

Tomàs Vidal i Rey, segurament el tossenc més ric a mitjan segle XVIII, fou home d’una personalitat forta, decidida, de religiositat profunda i ben conscient de la pròpia posició social. Un home que, amb l’hospital, deixà el llegat més gran que cap tossenc hagi fet mai al seu poble, esmerçant- hi el fruit del treball de tota una vida.

SEPVLTVRA DE Dn. THOMAS VIDAL Y REY

FUNDADOR DE EST ST. HOSPITAL Y COHOFVNDADOR

GARAV VIDAL Y FERRO SON NEBOT.ANY 1773


DE TOSSA A AMÈRICA

El 1858, es va editar a l’Havana, el “Nuevo manual de la

cocinera catalana y cubana. O sea, completísimo manual de cocina,

reposteria, pasteleria, confitería y licoristas, según el método práctico que se usa en Cataluña y en la Isla de Cuba”. El va escriure Joan Cabrisas, un “americano” del que no en sabem massa res. El llibre és un recull de receptes dels dos països.

La presentació és tota una declaració d’intencions: “si eres aficionado al país del buen vino no te faltan reglas para condimentar la Escudella, el celebrado Platillo, y sobretodo el non plus ultra del Alioli que tan bien adereza carne como pescado (...) en fin una especie de salsa universal que conforta el apetito y alegra el corazón.” Hi trobem des de les més populars de Catalunya com l’Escudella; i el Platillo; fins les més populars de Cuba com l’Agiako. El repertori de receptes van des de l’exotisme dels productes de les illes: yuca, plàtan mascle, nyame..fins als boniatos, amb una recepta senzillíssima i bàsica que és com encara la fem aquí, això sí sense mantega ni sucre:

BONIATO ASADO. Se pone a rescoldo un boniato grande, hasta que quede bien asado, se le quita el pellejo y se parte a rebanadas poniéndolos en una fuente, se bañan con mantequilla y polvorean con canela y azúcar. Es un plato exquisito, algunos lo comen sin mantequilla ni azúcar.

També ens detalla les qualitats de les plantes aromàtiques apropiades per condimentar els plats i ens fa esment del “maroduix”: marduix. Planta de la que n’ha minvat l’ús.

L’assimilació de la cuina catalana segons ens explica el reconegut gastrònom Jaume Fàbrega arriba fins el punt que encara avui dia trobem les “monchetas a la catalana” i l’olioli. A nosaltres de les Antilles ens varen arribar sobretot, la xocolata, el cafè, el rom i el tabac, -aquests darrer vinculat per sempre més als cognoms catalans Bacardit i Partagàs. Cafè, copa i puro. Tot i que no és gens aconsellable per a la salut, hem de reconèixer que aquest ha estat l’acabament de la majoria dels grans àpats. I el cremat, tot i ser un invent de la Costa Brava, ens evoca paisatges antillans degut a la procedència dels productes amb que està elaborat. Res millor per acompanyar l’havanera que un bon rom cremat. La versió casolana i a petita escala seria el “carajillo”, quan es flamejava i evidentment sense llimona. Però si un plat és present a les llars i especialment si hi ha mainada, és el conegut Arròs a la Cubana. Tot i que la seva autoria se l’atribueixen a les Illes Canàries, a Cuba es feia l’arròs, amb un ou ferrat, i amb plàtan mascle per acompanyar i sense salsa de tomàquet.

Rosa M. SuredaTècnica de Patrimoni CulturalAjuntament de Tossa de Mar

Pinzellada gastronòmica


cocinera catalana y cubana. O


DE TOSSA A AMÈRICA


Documents

Tossa de Mar - Festa Major Sant Vicenç 2016