64tricentenari 1714-2014El Vallenc Divendres, 30 de gener del 201564 tricentenari 1714-2014 El Vallenc

Divendres, 30 de gener del 201564 65

a Valls i al Campde Tarragona

Comissió del Tricentenari

a VallsNúm. 5/2015. Coordinador: Marcel Banús i Banús. Col·laboradors: Ramon Riera Font, Estel Turbau. Disseny: El Vallenc

Tots coneixem els dos conflictes que obren i tanquen aquesta sèrie d’articles: la guerra dels Segadors i la guerra de Successió. La importàn-cia que els donem fa que, sovint, es desco-neguin els 46 anys que passen entre el final de la primera guerra i el principi de l’altra. Però durant aquells 46 anys el nostre país va viure conflictes terribles. Al capítol anterior hi vam veure que no va ser una època reposada. Hi va haver intents mal dissimulats de la mo-narquia castellana per sotmetre les institucions polítiques catalanes.

Per si no n’hi hagués prou, el soroll de les armes va ser constant. Cinc guerres i dues revolucions no van deixar cap moment de pau. Podem parlar, de fet, d’un estat de guerra permanent.

És com si cada etapa vital del rei Sol (des de l’adolescència fins a la maduresa) s’expressés en un nou conflicte contra els seus veïns: Holanda, la Monarquia Hispànica, Anglaterra, l’Imperi Germànic, etc. Aquests veïns tot sovint hauran d’unir forces per aturar les ànsies d’aquell rei pertorbador.

D’aquesta colla d’amics de conveniència, el rei de Castella va conver-tint-se, de mica en mica, en aquell nen escar-ransit que al pati de l’escola li roben sempre l’esmorzar. En cada baralla va perdent més prestigi i, sobretot, terri-tori que controla d’una manera o altra.

Tornant a Catalunya, després que el rei

la història

Ramon Riera Font HISTORIADOR

TRICENTENARI HISTÒRIA

Dels segadors als vigatans (17/28). Lo magnífic ase dels cops (1659-1700). Les guerresfrancès i el rei castellà se l’hagin repartida, Lluís XIV va assumint que Madrid no té cap voluntat de re-cuperar el Rosselló i l’Alta Cerdanya (1).

Com qui no vol la cosa s’havien escolat 20 anys d’oferiments i gestions diplomàtiques en va. Fracassat el darrer intent de bescanviar el territori (Pau de Nimega, 1679), els francesos van co-mençar a organitzar els Comtats militarment.

Tenien bones raons per fer-ho. A part de l’amar-ga experiència dels aixe-caments dels Angelets de la Terra (2), a Perpi-nyà i a Prats de Molló hi havia hagut «perilloses conspiracions» (vist des d’una perspectiva fran-cesa) per reunificar el territori al Principat.

Poc després d’aquests «conspiracions», el 1674 el virrei del Principat, el duc de San Germano (d’origen napolità), havia aconseguit penetrar pro-fundament en els Com-tats, partint de l’Empordà amb les seves tropes i abundants contingents catalans (3).

D’altra banda, tot i que no tinguessin grans ri-queses naturals, els Com-tats havien demostrat que eren una plataforma idònia per fer la guitza al rei de Castella.

Arribats a aquest punt, us suggerim que repe-tiu l’exercici proposat al capítol 15: mireu la zona al Googlemaps. Veureu que la Catalunya Nord és un immens tascó que apunta directe al cor del Principat i al punt de mira hi té sempre: l’Empordà, la Garrotxa, el Ripollès, el Berguedà, la Baixa Cerda-nya i l’Alt Urgell.

Aquesta situació geoes-tratègica va inspirar el famós enginyer i maris-cal de França Sébastien Le Prestre de Vauban, profund coneixedor de la tradició militar constructi-va i gran innovador.

NOTES

(1) Parlem d’aquestes dues comarques per no allargar l’escrit. En total, les comarques arrabassades van ser sis: la Fenolleda (d’arrel occitana —com la Vall d’Aran), el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i l’Alta Cerdanya.

(2) Vegeu el capítol pu-blicat divendres passat.

(3) Dels capitans catalans, en destaca Josep de la Trinxeria, un comerciant o contra-bandista vallespirenc, cabdill de la revolta dels Angelets de la Terra.

Després d’una im-pressionant victòria a Morellàs (els francesos hi van patir unes 3.000 baixes), la campanya del virrei (el duc de San Germano) i Trinxeria va fracassar, sobre-tot, perquè Felip IV va reclamar-los soldats i material per enviar-los a Itàlia. Davant d’això, la situació es va fer

insostenible i van haver de recular.

(4) Abans de la guerra dels Segadors, la relació dels catalans i els fran-cesos no era dolenta. Malgrat la rivalitat dels temps medievals i d’al-gunes accions de guerra fronterera (per raó de la política imperial dels reis de Castella), els francesos no eren cap obsessió en l’imaginari popular (a excepció de les zones frontereres del Rosselló i la Cerdanya).

A la mateixa frontera, hi havia famílies nobles emparentades amb llinatges occitans i la relació era fluida. De fet, comercialment, es pot dir que el regne veí (sobretot el Llengua-doc) era el principal client i alhora proveïdor del Principat.

Tot això sense comptar l’abundant immigració francesa i occitana que va venir a Catalunya des de mitjan segle XVI i fins a la guerra dels

Segadors (potser tan important com la penin-sular dels anys seixanta del segle XX).

Però aquesta tranquil-litat es capgirarà després de cinc guerres. Especialment des de la darrera, anomenada dels Nou Anys, que veurem d’aquí a quatre capítols.

(5) Discurso general hecho por el maestre de campo Don Ambro-sio Borsano, publicat a Barcelona el 1685.

(6) El 1676, ja sota el govern de Carles II de Castella, ens consta que tot el terç de Barcelona va ser empresonat a Fi-gueres, després que els francesos l’haguessin atac per sorpresa i n’ha-guessin capturat tots els soldats. Val a dir que era un terç que a l’inici tenia uns 500 homes i, al moment dels fets, ja només en tenia uns 200.

(7) Però val la pena recordar que, tot i la recent victòria caste-

llana i el filtre que els representants catalans havien hagut de passar, el Parlament català del 1653 va negar una ajuda econòmica vital al fill bastard del rei, Don Joan d’Àustria, tal com vam explicar al capítol 14 (publicat el 9 de gener).

(8) Vam tractar les constitucions catalanes (les lleis de la Terra) al capítol 3 (publicat el 17 d’octubre del 2014). En les mateixes pàgines d’aquesta edició especi-al d’El Vallenc, el lector també hi podrà consul-tar l’article del cate-dràtic Antoni Jordà que comparteix espai amb el nostre capítol 14.

(9) Aquest esforç bèl-lic i el paper coratjós dels terços catalans va ser reconegut pels mateixos virreis, que, en altres ocasions, no s’estaven de criticar els catalans i les seves institucions, segons els estudis del professor Antonio Espino.

del que establien les lleis catalanes (8).

La realitat de les armes es va imposar, sense necessi-tat ni tan sols de fer soroll. La mateixa Barcelona va haver de suportar durant dècades que guarnicions castellanes li controlessin les portes, les muralles i el castell de Montjuïc. I el Govern català va veure com el 1661 una part dels seus impostos (l’ano-menada «Nova Ampra») la confiscava el Govern castellà, que va pretextar l’estat de guerra.

Per acabar-ho d’adobar, tot aquest esforç bèl·lic i el paper coratjós dels terços catalans (9) no va obtenir cap recompensa pel seu servei. La tradi-ció marcava que, quan alguna persona o territori destacava en la defensa de la monarquia (i el cas dels catalans era molt clar: estaven aturant els francesos camí de Ma-drid), solia rebre recom-penses, en aquella època anomenades «mercès».

Però, de Madrid, no en van arribar. Ni de Mer-cès, ni d’Antònies, ni de Paquites. Malgrat les ambaixades enviades, es va aconseguir molt poc. Això va causar frustració, malestar i ressentiment. Va ser vist pels catalans com una mostra més que el 1652 no hi havia hagut una reconciliació sincera.

Pel que fa a l’antic aliat francès, ja hem vist que no tenia cap mena d’escrúpol a extorquir o assassinar els seus antics aliats (els catalans). Així i tot, durant una bona colla d’anys, encara hi va haver molts catalans que en van esperar alguna cosa positiva, de França.

Del despit, en creixerà un odi i un ressenti-ment peculiars, gairebé irracionals, que un segle després els generals napoleònics recolliran a les seves memòries, ben impressionats. Però bé, abans els tastaria Felip V, ja ho sabeu.

Autora del mapa: Estel Turbau.

Vauban és conegut pels serveis que va fer a França. Li va proporcionar fortaleses inexpugna-bles i ben organitzades. Però també va fer un bon servei a la població civil, perquè va disse-nyar quarters per tal que les tropes deixessin de molestar els veïns dels territoris on s’hostatjaven.

Afegim-hi que va dis-senyar el que, amb els anys, seria un sistema infal·lible per conquerir qualsevol fortalesa (com descobriria Barcelona el 1714).

Tornem a la Catalunya Nord. Amb el treball esclau de molts catalans dels Comtats, Lluís XIV i el seu enginyer van fer enderrocar els castells i

les fortaleses medievals: volien impedir que els catalans s’hi pogues-sin refugiar en futures revoltes.

A més van alçar un poderós cinturó defensiu que afermava l’ocupació i que, també, era una excel·lent base d’atac. Acabades les obres, la intel·ligent estratègia francesa feia aquarterar les tropes a les fortale-ses durant l’hivern i a l’estiu les feia campar pel Principat per robar-hi menjar i bestiar. Era una bona manera d’estalviar dinerons, a canvi de l’odi dels catalans del sud (4). Des de la perspectiva castellana, és possible que, en un primer mo-ment, es veiés el lliura-

ment del Rosselló i les altres comarques com una situació passatgera. En els tractats de pau, sovint es perdien terri-toris i es recuperaven al cap de pocs anys. Però no va ser el cas de la Catalunya Nord.

En resposta a les cons-truccions militars fran-ceses, els castellans van esforçar-se a fortificar la nova frontera. Sobre aquest tema, ha estat publicat fa poc un inte-ressant estudi de l’obra de l’enginyer milanès Ambrosi Borsano.

Aquest enginyer, per encàrrec del rei de Castella, va descriure el deplorable estat en què es trobaven les defenses i les comunicacions del

Principat. També hi va apuntar les ampliacions i reparacions que calia fer-hi. I també hi va explicar que la falta de pressu-post o de voluntat havia aturat aquelles obres. (5)

Si la fortificació era insuficient, els exèrcits cada cop eren pitjors. Poc capaços de defensar el Principat, a partir dels anys vuitanta del segle XVII, els «tercios» caste-llans cada vegada van fer un paper més trist. De derrota en derrota. Perdent terreny. Fugint. Pactant vergonyoses rendicions.

Això farà reaccionar els catalans, que, de mica en mica, recuperaran els sistemes ancestrals d’autodefensa: els so-

metents, els cossos de voluntaris i de miquelets, les coroneles i sagra-mentals... I ho faran de-safiant les prohibicions dels temorosos virreis.

Com més trist era el paper de les tropes i els oficials del rei de Castella (6), més actiu i exitós era el paper dels combatents catalans. I, a diferència del 1640, els catalans llavors ja coneixien bé la guerra moderna.

Però l’oportunitat de tornar a plantar cara a Castella trigaria a arribar. Des de l’endemà mateix de la rendició de Barcelo-na (recordem que va ser el 1652, després de 15 mesos de resistir), Cata-lunya va tornar a patir la plaga dels allotjaments.

La presència de nombro-ses tropes sobre el país (per combatre França) reforçava les ordres del rei castellà i el poder dels seus representants: els virreis. Aquests, després d’un primer moment de ser obeïts pels catalans amb certa submissió (7), toparan cada vegada més amb el Govern ca-talà i el Consell de Cent barceloní.

Per desgràcia, la Ge-neralitat i els governs municipals no estaven per gaires bregues. Molt endeutats arran de la guerra dels Segadors, no les tenien totes. A més es van veure obligats a aportar homes, mate-rials i diners a l’exèrcit foraster, per damunt de les seves possibilitats i

VIOLÈNCIA ENTRE GUERRES (1659-1700)

Data Fet Conseqüències

1660 Edicte de Sant Joan Lohitzune Els comtats de la Catalunya Nord es converteixen en una simple província francesa, en perdre les institucions pròpies del sistema polític català.

1667-1668 1.ª GUERRA. DE DEVOLUCIÓ Pau d’Aquisgrà. Portugal, aconsegueix alliberar-se del rei de Castella.

1667-1675 Revolta dels Angelets de la Terra Submissió del Vallespir i el Conflent a les armes franceses.

1673-1678 2.ª GUERRA. D’HOLANDA Pau de Nimega. Castella perd el domini sobre el Franc Comtat.

1674 Complot de Vilafranca Repressió. Francesització de Perpinyà.

1684 3.ª GUERRA. DE LUXEMBURGReneixen (per necessitat) els mecanismes catalans d’autodefensa.

Destaca la col·laboració de tropes vingudes dels regnes d’Aragó i València.

1687 Plaga de LLAGOSTA Ruïna econòmica del camp.

1687-1689 Revolta dels BARRETINES

Després d’un primer acord, el rei castellà es fa enrere i provoca un segon alçament.

Aprofitant l’inici de la guerra amb França, hi ha una ràpida i cruel repressió dels barretines. La Generalitat i el Consell de Cent faran costat a la monarquia.

1689-1697 4.ª GUERRA. DELS NOU ANYS

La violència i els continus sacrilegis provoquen un profund sentiment d’odi als francesos, especialment entre la població rural.

El desgovern i l’hostilitat del Govern castellà fa que els polítics catalans trobin una nova solució d’autogovern: la Conferència dels Tres Comuns. Aquest nou òrgan reuneix representants de la Generalitat, el Consell de Cent i el Braç nobiliari, i assegura que les tres institucions funcionaran com una de sola, donant més força a la defensa i les reivindicacions.

1700 Mor Carles II d’Habsburg

S’extingeix la branca hispànica de la casa d’Àustria i això obre el camí als seus grans enemics i rivals (els borbons) a succeir el tron de la majoria dels estats hispànics. La coronació de Felip V, el 1701, és el desenllaç de 180 anys exactes de guerra i rivalitat, que acaba amb victòria francesa.