1
Visita a Rodin. Curs de Dansa Lliure Malkovsky L’obra de Rodin és essencial en l’àmbit de la Dansa Lliure. Ens posa davant dels ulls conceptes que les paraules defugen quan parlem de moviment humà i la seva complexitat. En els primers anys del s. XX Rodin ja era un artista famós i, quant a les arts corporals, corrien les idees revolucionàries de Delsarte, que proposaven el gest com a principal emissor dels missatges emocionals, fins i tot abans que la paraula. Isadora Duncan interpretava a peu nu una dansa que, allunyada del ballet clàssic, apostava per la naturalitat i l’autenticitat de l’expressió i del moviment. Isadora i François Malkovsky van conéixer Rodin. De Malkovsky sabem que al llarg de la seva vida visitava les escultures de Rodin, en silenci. Així mateix, va crear i interpretar una coreografia per a l’enterrament de Rodin, anomenada Hommage à un ami défunt, que encara forma part del nostre repertori (Preludi 20 en do menor, op. 28 n. 20, Chopin). Aquesta és una proposta de lectura de dues obres de Rodin des del punt de vista del cos i del moviment (sens dubte una lectura realment pobre davant la complexitat de les obres): L’edat de bronze i Eva. Els següents apunts pretenen guiar en un recorregut visual de les obres. L’edat de bronze EIX VERTICAL Tenim la impressió que el peu esquerre, sobretot, deforma la base. Penso en la relació íntima de la planta del peu, a través de la qual circula tot el pes del cos lliurat a la terra, a la inevitable força de la gravetat i el diàleg amb la superfície de suport. Dels peus fins al puny sobre el cap, en la part més nuclear d’aquesta figura, hi ha un eix al voltant del qual tot descansa i s’organitza. En aquest harmoniós joc d’equilibris no trobem cap rigidesa, ben al contrari: peus, genolls, maluc estan flexibles, disponibles, vulnerables... Veiem tot un joc de balances que es compensen, una espiral ascendent de plans inclinats que s’arrapen a l’eix central. Llavors el gest es manifesta! Delsarte, Isadora, Malkovsky i també Rodin van promoure que tota expressió prové de l’interior. En el cas de la dansa, el plexe solar és l’origen del moviment i del gest, la qual energia s’expandeix com una ona a través del cos. Observem ara com es representa el moment de la inspiració (respiratòria). El pit es dilata mentre el gest s’enfila cap a la vertical ascendent. En el llenguatge de la dansa diríem que és el preludi de la suspensió, a penes un ínfim instant més i el moviment haurà culminat. Ineludiblement això donarà pas a l’expiració, a la tornada a la densitat de la matèria sobre la terra, al lliurament a l’intercanvi de forces descendents i ascendents i, una i altra vegada, tornar al cicle palpitant que resumeix la nostra existència. En aquest moment de suspen- sió, de lleugeresa i expansió vers l’espai, es quan es produeix el fet comunicatiu, quan l’energia flueix lliure d’entrebancs a través del cos. Agudíssim, Rodin corprèn amb l’escultura d’aquest jove que sorgeix, que aspira. Eva PLA HORITZONTAL Al voltant d’aquesta figura s’estén l’immens pla horitzontal, allà on ens relacionem amb els altres éssers, ens comuniquem i compartim. Imaginem aquest pla en dos sentits oposats i sempre des del plexe solar, origen de sentiments, emocions, desitjos i tota iniciativa en la comunicació i el moviment. El sentit expansiu, cap a l’exterior, és l’oposat al gest que observem en aquesta obra. Quan el gest es dirigeix cap el nostre interior, el pla horitzontal es replega i aprofundeix cap endins en un camí d’introspecció també sense límits. Llavors la percepció es concentra, el cos acull i els membres dibuixen la concavitat necessària. Podríem dir que acumulem la nostra energia, la identifiquem, la sentim, la protegim abans de lliurar-la enfora a formar part d’allò que no és una mateixa. En el llenguatge de la dansa diríem que és el moment d’acumulació, per al qual utilitzem imatges com bressolar un infant, les flors que es tanquen amb la foscor... Potser aquesta figura protegeix la seva intimitat amenaçada, potser consola el seu dolor, potser compren que s’enfronta a un poder insupera- ble o potser busca forces per reaccionar. En tot cas, sentim que tard o d’hora, com si d’una maternitat es tractés, Eva s’alliberarà per fi i tota aquesta riquesa interior inundarà el món.

Visita a Rodin. Curs de Dansa Lliure Malkovskydavant la complexitat de les obres): L’edat de bronzeEva. Els següents i apunts pretenen guiar en un recorregut visual de les obres

  • Upload
    others

  • View
    1

  • Download
    0

Embed Size (px)

Citation preview

Page 1: Visita a Rodin. Curs de Dansa Lliure Malkovskydavant la complexitat de les obres): L’edat de bronzeEva. Els següents i apunts pretenen guiar en un recorregut visual de les obres

Visita a Rodin. Curs de Dansa Lliure MalkovskyL’obra de Rodin és essencial en l’àmbit de la Dansa Lliure. Ens posa davant dels ulls conceptes que les paraules defugen quan parlem de moviment humà i la seva complexitat.En els primers anys del s. XX Rodin ja era un artista famós i, quant a les arts corporals, corrien les idees revolucionàries de Delsarte, que proposaven el gest com a principal emissor dels missatges emocionals, fins i tot abans que la paraula. Isadora Duncan interpretava a peu nu una dansa que, allunyada del ballet clàssic, apostava per la naturalitat i l’autenticitat de l’expressió i del moviment. Isadora i François Malkovsky van conéixer Rodin. De Malkovsky sabem que al llarg de la seva vida visitava les escultures de Rodin, en silenci. Així mateix, va crear i interpretar una coreografia per a l’enterrament de Rodin, anomenada Hommage à un ami défunt, que encara forma part del nostre repertori (Preludi 20 en do menor, op. 28 n. 20, Chopin).

Aquesta és una proposta de lectura de dues obres de Rodin des del punt de vista del cos i del moviment (sens dubte una lectura realment pobre davant la complexitat de les obres): L’edat de bronze i Eva. Els següents apunts pretenen guiar en un recorregut visual de les obres.

L’edat de bronzeEIX VERTICAL

Tenim la impressió que el peu esquerre, sobretot, deforma la base.

Penso en la relació íntima de la planta del peu, a través de la qual circula tot el pes

del cos lliurat a la terra, a la inevitable força de la gravetat i el diàleg amb la superfície de suport.

Dels peus fins al puny sobre el cap, en la part més nuclear d’aquesta figura, hi ha un eix al voltant del qual tot descansa i s’organitza. En aquest harmoniós joc d’equilibris no trobem cap rigidesa, ben al contrari: peus, genolls, maluc estan

flexibles, disponibles, vulnerables... Veiem tot un joc de balances que es compensen, una espiral

ascendent de plans inclinats que s’arrapen a l’eix central. Llavors el gest es manifesta!

Delsarte, Isadora, Malkovsky i també Rodin van promoure que tota expressió prové de l’interior. En el cas de la dansa, el plexe solar és l’origen del moviment i del gest, la qual energia

s’expandeix com una ona a través del cos. Observem ara com es representa el moment de la inspiració (respiratòria). El pit es dilata mentre el gest s’enfila cap a la vertical ascendent. En el llenguatge de la dansa diríem que és el preludi de la suspensió, a penes un ínfim instant més i el moviment haurà culminat. Ineludiblement això donarà pas a l’expiració, a la tornada a la densitat de la matèria sobre la terra, al lliurament a l’intercanvi de forces descendents i ascendents i, una i altra vegada, tornar al cicle palpitant que resumeix la nostra existència. En aquest moment de suspen-sió, de lleugeresa i expansió vers l’espai, es quan es produeix el fet comunicatiu, quan l’energia flueix lliure d’entrebancs a

través del cos. Agudíssim, Rodin corprèn amb l’escultura d’aquest jove que

sorgeix, que aspira.

EvaPLA HORITZONTALAl voltant d’aquesta figura s’estén l’immens pla horitzontal, allà on ens relacionem amb els altres éssers, ens comuniquem i compartim. Imaginem aquest pla en dos sentitsoposats i sempre des del plexe solar, origen de sentiments, emocions, desitjos i tota iniciativa en la comunicació i el moviment. El sentit expansiu, cap a l’exterior, és l’oposat al gest que observem en aquesta obra.Quan el gest es dirigeix cap el nostre interior, el pla horitzontal es replega i aprofundeix cap endins en un camí d’introspecció també sense límits. Llavors la percepció es concentra, el cos acull i els membres dibuixen la concavitat necessària. Podríem dir que acumulem la nostra energia, la identifiquem, la sentim, la protegim abans de lliurar-la enfora a formar part d’allò que no és una mateixa.En el llenguatge de la dansa diríem que és el moment d’acumulació, per al qual utilitzem imatges com bressolar un infant, les flors que es tanquen amb la foscor...Potser aquesta figura protegeix la seva intimitat amenaçada, potser consola el seu dolor, potser compren que s’enfronta a un poder insupera-ble o potser busca forces per reaccionar. En tot cas, sentim que tard o d’hora, com si d’una maternitat es tractés, Eva s’alliberarà per fi i tota aquesta riquesa interior inundarà el món.