V U I T E N A L E C T U R AD E L L E N G U A

C A T A L A N A

L’ESQUARTERADOR I L’EMBOLIC DE LA XINXETA…

Les classes amb l’Esquarterador eren sempre solemnes. Rodanxó de cap a peus i més aviat

escàs, calb i lleig però sempre ben vestit i encorbatat, seriós i gens amic de ningú, l’home era un

dels darrers professors que encara fumaven a l’escola. Sí, en ple segle vint-i-u, l’Esquarterador no

feia cas de la llei aprovada pel Govern que deia que estava absolutament prohibit fumar en espais

públics (i molt menys en escoles!) i cada matí, ben d’hora, ens esperava a nosaltres, els seus

“estimats” alumnes, ben arrepapat a la butaca de l’aula, amb els peus creuats sobre la taula i amb

un enorme caliquenyo (un puro dels que fan història) consumint-se-li a la boca. L’atmosfera de l’aula

era, doncs, irrespirable; l’aire estava viciat i hi havia més monòxid de carboni que no pas oxigen, a

Cinquè. Fer classe a la nostra aula era una autèntica prova de supervivència. No ens calia pas

estudiar l’efecte hivernacle, no...

Ningú gosava atansar-se a l’Esquarterador ni molt menys preguntar-li res, ni dubtes ni

propostes. Aquest fet es devia a dos elements fonamentals: a l’Esquarterador els peus li feien pudor

de formatge passat i les aixelles de ceba picada a consciència; a la vegada, l’home sempre tenia la

camisa amarada de suor i, és clar, la suor barrejada amb la ceba i amb el formatge conformaven un

còctel explosiu vomitiu que ningú podia resistir. Així, resultava més pràctic resoldre els dubtes

buscant la informació a la biblioteca que no pas apropant-nos a la taula de l’Esquarterador, corrent

el risc d’ensumar el seu olor corporal pudent i d’acabar vomitant-li a sobre... Això seria, en qualsevol

cas, la nostra sentència de mort!

Els antics alumnes que havien passat per l’escola, és a dir, els nostres pares, sempre parlaven

de l’Esquarterador com d’un ésser ferotge i despietat que especejava els alumnes i els arrencava un

dit, una orella o fins i tot alguna extremitat completa quan feien alguna malifeta, no portaven els

deures fets o, simplement, quan les seves cares no li resultaven agradables. Després, asseguraven

els pares, l’Esquarterador s’enduia braços, cames, dits, mans i peus a casa i preparava un brou

deliciós i amb molta substància que devorava ràpidament... Lògicament, nosaltres pensàvem que

allò que ens deien era una llegenda urbana, una mentida inventada per tal de fer-nos creure,

treballar a l’escola i dur-nos pel bon camí.

Però aquell matí de divendres vàrem comprovar que tot el que ens havien explicat era ben

cert, una veritat com un temple. Aquell matí fou veritablement horrorós...

La Colzes fou la primera d’entrar a l’aula aquell divendres. Com sempre, l’atmosfera grisa no

deixava veure gran cosa. L’únic que la Chaymaa intuí, això sí, fou una cara vermella, encesa de

ràbia, que ens esperava pacient a la taula del davant. El Rosegador veié que a l’Esquarterador li

sortia fum de les orelles i dels queixals i corregué a ocupar el seu lloc ràpidament. Darrere seu

varen entrar sense fer massa basarda el Suec, la Il·lustradora, la Somriures, el Colzes II,

l’Observador, l’Atleta, la Cosina, la Maquilladora, la Rinxolets, la Cantant i la Veueta... Tots els

integrants de la classe de Cinquè ocuparen els seus respectius pupitres amb més por que res.

<<Qui ha estat la ment diabòlica i malèvola que ha posat una xinxeta al cul de la meva

cadira???>>. Aquestes foren les úniques paraules que l’Esquarterador pronuncià, paraules

escopides amb amanida de saliva i trossets de caliquenyo. <<Teniu només cinc segons per a

confessar!!!>>.

Com era d’esperar, nosaltres ens vam fer petits i insignificants a la cadira. En aquells moments

ens passaven pel cap les mil històries que els nostres pares ens havien explicat i que mai havíem

volgut creure. Estàvem aterrits!

Com que ningú va gosar obrir la boca, donat que cap de nosaltres podia articular el maxil·lar

inferior, l’Esquarterador va enretirar els peus de la taula i s’aixecà disposat a executar allò que sabia

fer millor: esquarterar. El Colzes II fou la primera víctima: amb un cúter i d’un cop sec,

l’Esquarterador li va tallar l’avantbraç i se’l va posar a la bossa de la compra. Així, successivament,

l’Atleta perdé els peus, el Suec els ulls blaus, la Maquilladora els dits, la Rixolets el seu bonic cabell

(cal dir que quedà calba), la Cantant les boniques piguetes, la Cosina les dents... A la classe no hi

va quedar ningú d’una peça. Quin panorama!

Quan l’Esquarterador tenia ja la bossa ben plena d’òrgans i a tots nosaltres ens faltava alguna

part del cos, retornà a la seva taula i buscà el llibre de Català. Es preparava per tal de declamar un

poema. Quan es girà per tal d’agafar el llibre de la prestatgeria, alçà el cap i veié que al pòster que

estava enganxat al vidre del darrera li faltava una xinxeta, la xinxeta de la part inferior. Aquella

xinxeta, aquella maleïda xinxeta era la que, enduta per un cop d’aire, havia anat a parar a la seva

cadira i li havia inflamat la natja esquerra del cul fruit de la mala sort. No havíem estat nosaltres, és

clar.

Per primer cop, l’Esquarterador volgué demanar disculpes als seus alumnes, és a dir, a

nosaltres. Però ja era massa tard. Ni ell mateix podia retornar-nos les nostres orelles, mans, colzes,

ulls, cames i nassos!

* * * * * * * * * *