Upload
a-baldo
View
2.438
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 1
Modernitat: Característiques generals El XVII, segle del
Barroc
Gian Lorenzo Bernini: Extasi de Santa Teresa
~ 1647-1652. Altura: 350 cm. Marbre i bronze daurat.
Santa Maria della Vittoria, capella Cornaro. Roma
Diego Velázquez: La família de Felip IV
(Las Meninas)
Oli sobre tela. 1656. 318 x 276 cm.
(Museu del Prado - Madrid)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 2
Modernitat: Característiques
generals s. XVII
Precedent directe: el Renaixement
Formació dels estats moderns centralitzats, absolutistes (Lluís XIV), i dels imperis col.lonials: França, Anglaterra, Espanya…
Context social i econòmic: societat burgesa: nous valors (individualisme, prosperitat, competència …)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 3
Modernitat: Característiques
generals s. XVII desenvolupament del liberalisme.
capitalisme, mercat lliure, laissez faire, laissez passer, no intervencionisme de l’estat en l’acció individual (llibertat negativa), estat mínim.
desenvolupament de la banca i la borsa.
1618 – 1648: Guerra dels 30 anys entre catòlics i protestants. (Descartes hi participa allistat a la fila protestant, tot i ser catòlic)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 4
El Racionalisme
René Descartes (1596-1650)
pare del Racionalisme
i de la filosofia moderna
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 5
Altres filòsofs racionalistes
Baruch Spinoza
Gottfried Leibniz 1646 Leipzig -
1716 Hannover
1632 Amsterdam – 1677 La Haya
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 6
Coneixement: introducció
Subjecte
Coneixement
Objecte
Per al realisme:
la realitat independent
del subjecte.
Per a l’idealisme:
Les idees
del subjecte
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 7
Descartes i la modernitat
Descartes trenca amb el realisme
objectivista que suposava que el
coneixement era l’adequació de
l’intel·lecte a la realitat
Gir epistemològic immanentista
Idealism
e
Realisme
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 8
Realisme vs. idealisme
REALISME:
REALITAT condiciona Percepció
sensorial
Idees
(subjecte) condiciona
DESCOBRIMENT DE LA VERITAT
IDEALISME:
Idees
(subjecte) condicionen Percepció
sensorial condiciona REALITAT
CREACIÓ DE LA VERITAT
Descartes, Berkeley, Kant
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 9
Idealisme modern
El tret comú a les posicions idealistes és
l’acceptació que el coneixement no és una
lectura de la realitat objectiva ni la ciència
un descobriment de la realitat (aletheia –
paper passiu del subjecte) sinó que el
coneixement és un acte de creació dels
objectes i la ciència una construcció del
pensament (paper actiu del subjecte).
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 10
el material del coneixement no és la realitat sinó les idees i l’enteniment exerceix la seva acció sobre elles (=empirisme); per tant el criteri de veritat no pot ser extrínsec a elles, perquè les coses no ens són donades en si mateixes, sinó com idees o representacions (#adequació o conformitat a la cosa) i
les idees no tenen a veure amb les imatges de la imaginació perquè, en tant que imatges serien formes d’extensió sinó que tenen realitat objectiva, és a dir que el que és pensable és condició de possibilitat de la seva existència (#empirisme). Kant (Il·lustració) serà l’autor que sintetitzarà aquests dos corrents en franca oposició.
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 11
Realime vs. Idealisme
Realisme Idealisme
Prioritat de les coses Prioritat de la consciència
L’existència del món s’hi
presuposa
L’objecte immediat del
coneixement són les idees
Actitud receptiva del subjecte Actitud constructiva del
subjecte
El que és real és intel·ligible en
si mateix
La intel·ligibilitat del que és
real prové del subjecte
Es pot conèixer la realitat en si
mateixa
Es coneix la realitat a través
del subjecte
Actitud de confiança envers les
facultats de coneixement
Actitud crítica davant les
facultats del coneixement
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 12
Tesis Racionalistes
Innatisme: L’ésser humà arriba al món dotat de coneixement innat: Idees innates
Paper fonamental de la Raó: Es pot conèixer l’estructura de la realitat a partir de les capacitats racionals de la ment humana
Racionalitat: El que podem conèixer del món depèn del subjecte. (idealisme)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 13
Tesis Racionalistes
La Realitat es redueix a dues substàncies (Descartes), una (Spinoza) o infinites (Leibniz), però està ordenada per Déu.
Deducció i Intuïció intel·lectual, mètodes més adequats per assolir la veritat
Coneixement Sensible: poc fiable, no ens permet obtenir la ciència i la veritat.
La ciència és possible si segueix el model de les matemàtiques
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 14
René Descartes. El dubte
metòdic
Iniciador de la geometria analítica
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 15
Obres de Descartes
Les obres principals de Descartes són:
el Discours de la méthode (1637), prefaci de La dioptrique, Les météores i La géométrie;
les Meditationes de prima philosophia (1641), obra filosòfica cabdal;
els Principia philosophiae (1644);
i Les passions de l’âme (1649).
Són de publicació pòstuma: les Regulae ad directionem ingenii, probablement de 1628; Le monde ou Traité de la lumière (1633); L’homme; i La recherche de la vérité par la lumière naturelle (1701).
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 16
Descartes - 1
Caràcter modern del personatge:
Escepticisme davant la tradició: crítica de l’aristotelisme i l’escolàstica
Valoració de la Raó i la deducció racional per a la creació d’una nova filosofia basada en el model matemàtic.
èmfasi en la idea de subjecte: el jo (no Déu) és la primera veritat, clara, distinta i
segura.
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 17
QUÈ ÉS EL MÈTODE?
“Entenc per mètode, algunes regles certes i fàcils gràcies a les quals tots els qui les observin exactament no suposaran mai veritable el que és fals” Regles per a la direcció de l’esperit
Mètode = camí per a ordenar el pensament i l’acció
Exercici quotidià que permet pensar ordenadament.
Un conjunt de regles de coneixement pràctic.
Suma d’intuïció + deducció
QUINES SÓN LES REGLES
DEL MÈTODE? 1. EVIDÈNCIA
2. ANÀLISI
3. SÍNTESI
4. ENUMERACIÓ
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 18
Descartes - 2
Etimològicament, mètode vol dir camí
Tothom pot raonar, però no tothom ho sap fer: cal un
mètode adequat. que ens permeti trobar de forma segura
la veritat i eliminar l’error
El mètode cartesià es divideix en 4 regles:
– Evidència
– Anàlisi
– Síntesi
– Enumeració
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 19
EL MÈTODE Problema: com avançar amb seguretat pel camí del
coneixement? Com evitar els errors? La causa no pot ser la raó perquè aquesta és sempre la mateixa i és una eina valuosa i eficaç. La causa ha de trobar-se en l’ús de la raó.
Solució: cal utilitzar un MÈTODE segur i rigorós com el de les matemàtiques, perquè a través d’elles s’obté un coneixement segur. Aquest mètode és el DEDUCTIU, sense necessitat de recórrer a l’experiència (font d’enganys).
Aplicació: a la Filosofia = Ciència
"El coneixement és com un arbre del
qual l'arrel és la metafísica, la física el
tronc i les altres ciències són les
branques que creixen del tronc".
Principis de Filosofia 1644
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 20
Descartes - 3
1) EVIDÈNCIA: Evitar tots els prejudicis i admetre com a vertader només allò que pugui ser conegut de forma clara i distinta
• Idea clara: la que es mostra de manera present i manifesta a un esperit atent.
• Idea distinta: la que no es pot confondre amb cap altre.
• La ment capta les idees clares i distintes per INTUÏCIÓ, i així pot conèixer els elements més simples de què estan composats tots els éssers.
• En la pràctica del mètode: assimilació del que probablement és fals amb el que és fals.
2) ANÀLISI: dividir cada dificultat en el màxim nombre possible de parts i les que siguin necessàries per arribar a la millor solució.
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 21
Descartes - 4
3) SÍNTESI: conduir el pensament ordenadament, avançant des de l’objecte més simple, gradualment, fins al més complex, per arribar als principis generals que ordenen racionalment la realitat
4) ENUMERACIÓ: Un cop obtinguts els principis generals (lleis), observar els fets concrets per tal de veure si aquests principis es compleixen, i si no ens hem oblidat de cap dada.
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 22
LES REGLES DEL MÈTODE
1. EVIDÈNCIA 2. ANÀLISI 3. SÍNTESI 4. ENUMERACIÓ
Cal no admetre
res que pugui
ser dubtós i
només acceptar
com a vertader
allò clar i distint.
Dividir les idees
complexes en
parts simples.
Acceptant les
més evidents
com a
vertaderes.
Conduir per ordre
els pensaments,
dels més simples
als més
complexos.
Revisar tot el
procés per estar
segurs de no
haver omès res.
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 23
REGLES DEL MÈTODE CARTESIÀ P
art
an
alí
tica
P
art
sin
tèti
ca
1. EVIDÈNCIA
2. ANÀLISI
3. SÍNTESI
4. ENUMERACIÓ (REVISIÓ)
INTUÏCIÓ
DEDUCCIÓ
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 24
L’aplicació de la REGLA DE L’EVIDÈNCIA implica dubtar de tots els coneixements
rebuts per així assolir una veritat indubtable que serveixi de fonament a tot el saber.
CARACTERÍSTIQUES DEL DUBTE
METÒDIC No escèptic. Deliberat i voluntari
PROVISIONAL És el pas previ al coneixement vertader
UNIVERSAL • Experiència anterior: criteri d’autoritat i tradició • Present, món exterior TEORÈTIC
• Física • Matemàtiques • Filosofia
NO PRÀCTICA • Moral • Religió • Costums • Política
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 25
Màximes morals:
Mantenir els costums i les tradicions establertes
(escepticisme)
Assimilació del que probablement és vertader amb
el que és vertader (inversió del mètode prescrit en la
2a. Part)
“Vèncer-me a mi mateix abans que a la fortuna”
(estoïcisme)
Intel·lectualisme moral
Descartes – Moral provisional
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 26
Descartes - 5
Quarta part del Discurs:
• Per aplicar la 1a. Regla del mètode (evidència), cal una primera veritat, que per la seva claredat i distinció, sigui un MODEL D’EVIDÈNCIA.
• Alhora, suposarà una victòria contra els escèptics (Montaigne, Francisco Sánchez…)
• El punt de partida per trobar-la és el DUBTE METÒDIC, el DUBTE SISTEMÀTIC I HIPERBÒLIC:
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 27
Descartes - 6
1. Dubte sobre el coneixement que prové dels
sentits (engany).
2. Dubte sobre les veritats de la lògica i la
matemàtica, possibilitat de l’error.
3. Assimilació somni/vigilia (Dubte universal)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 28
Dubtar del propi dubtar (Dubte hiperbòlic) hipòtesi del Geni Maligne, que fa veure com a evident i vertader allò que en realitat, potser sigui fals
El dubte, metòdic o
hiperbòlic, serveix per a
comprovar la certesa del
nostre pensament
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 29
Texts complementaris
Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d'aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m'ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s'esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo. (MM1)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 30
Text complementari
Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d'aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res. (MM2)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 31
Descartes - 7
• És impossible dubtar sense pensar i, si penso necessàriament existeixo: Cogito, ergo sum
Primera veritat clara i evident: la consciència d’un mateix (Influència de Sant Agustí)
La “consciència de si mateix”, primer fonament sobre el qual es basa la ciència i la filosofia en la modernitat.
però:
Si consciència = identitat, llavors la identitat pot ser falsa (Geni Maligne o, si voleu en termes d’avui, Màtrix)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 32
Texts complementaris
Tancaré ara els ulls, em taparé les orelles, em separaré de tots els meus sentits, esborraré, fins i tot, de la meva ment totes les imatges de coses corporals, o, si més no, perquè això a penes es pot fer, les reputaré com a vanes i falses, i entretenint-me així solament amb mi mateix, i considerant el meu interior, tractaré de fer-me a poc a poc més conegut i més familiar a mi mateix. Jo sóc una cosa que pensa, és a dir, que dubta, que afirma, que nega, que coneix poques coses, que n'ignora moltes, que ama, que odia, que vol, que no vol, que també imagina, i sent. Car, així com m'he adonat abans, encara que les coses que sento i imagino no siguin potser res de res fora de mi i en elles mateixes, estic tanmateix segur que aquests modes de pensar que anomeno sentiments i imaginacions, solament en tant que són formes de pensar, resideixen i es troben certament en mi. (MM,3)
“Però què és doncs el que sóc? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És a dir, una cosa que dubta, que concep que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina, i que sent. Certament no és poc si totes aquestes coses pertanyen a la meva natura.” (MM,2)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 33
Descartes - 8
El Cogito ergo Sum, primera veritat, esdevé model
d’evidència per a totes les altres veritats.
però,
La certesa del Cogito ergo Sum, (si bé és veritat que
dubtant es pensa que es dubta i dubtar és una forma de
pensar) tanmateix no és garantia que les idees que es
tenen sobre el món siguin del tot vertaderes (DM: la
descoberta de la primera veritat no soluciona el problema
de l’assimilació del somni i la vigília; a les MM, hipòtesi
del Geni Maligne, que fa que em sembli evident el que en
realitat és fals)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 34
Text complementari
Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo sóc, jo existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit. (MM,2)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 35
Descartes - 10
Examen de les pròpies idees:
1. Idees factícies, és a dir, creades pel subjecte (per la consciència)
2. Idees adventícies, és a dir, provinents del món exterior
3. Idees innates, és a dir, provinents de Déu. Són clares i distintes.
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 36
RES COGITANS
SUBSTÀNCIA PENSANT
PENSO IDEES
ADVENTÍCIES FACTÍCIES INNATES
Provenen dels sentits:
arbre, casa,...
Provenen de la
imaginació: unicorn,
centaure, ETC...
Provenen de la nostra
ment i emergeixen de
la pròpia facultat de
pensar. Són clares i
distintes.
OBJECTIVES / SUBJECTIVES?
DÉU
PERFECCIÓ
EXTENSIÓ
SUBSTÀNCIA
CAUSA
NOMBRE
JO
Aplicació de la segona
regla de l’ANÀLISI
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 37
Descartes - 9
Demostració de l’existència de Déu per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees.
1. Argument de la infinitud: idea d’infinita perfecció Déu com a Ésser perfecte (causa de la idea perfecció)
2. Argument de la causalitat aplicat al “jo”: jo contingent Déu com a Ésser necessari i causa de l’existència del jo.
3. Argument Ontològic: L’existència de Déu és inclosa en la seva essència. (“no sóc lliure de pensar que Déu no existeix” MM,6)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 38
RES INFINITA Demostrar l’existència de Déu és important per invalidar la hipòtesi del Geni
Maligne i garantir l’existència de la veritat.
ARGUMENT DE LA INFINITUD
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
Entre les idees innates, hi ha la
idea de Déu com a ésser perfecte
i infinit. És clar que la idea d'un
ésser perfecte i infinit no pot
provenir d'algú imperfecte; l’autor
d’aquesta idea no puc ser jo,
criatura finita i imperfecta, només
pot tenir com a causa un ésser
infinit i perfecte que és Déu i és
ell qui ha posat en mi la idea
d’una substància infinita.
Descartes dona un altra prova que és una nova versió de l’argument ontològic, el més
famós i controvertit de tots els intents de demostració de l’existència de Déu. Va ser formulat
per primera vegada per Anselm de Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar
l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 39
RES INFINITA
ARGUMENT DE LA CAUSALITAT APLICAT AL JO
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
Origen del meu ésser imperfecte (contingència, duració i conservació) no pot ser un altre que un ésser perfecte. Déu com a causa del JO.
Descartes dona un altra prova que és una nova versió de l’argument ontològic, el més
famós i controvertit de tots els intents de demostració de l’existència de Déu. Va ser formulat
per primera vegada per Anselm de Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar
l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 40
RES INFINITA
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
ARGUMENT ONTOLÒGIC
Descartes dona un altra prova que és una nova versió de l’argument ontològic, el més
famós i controvertit de tots els intents de demostració de l’existència de Déu. Va ser formulat
per primera vegada per Anselm de Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar
l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..
Descartes dóna un altra prova que és una nova versió de l’argument
ontològic, el més famós i controvertit de tots els intents de demostració de
l’existència de Déu. Va ser formulat per primera vegada per Anselm de
Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar l’existència de Déu
partint de la idea mateixa de Déu..
Sant Anselm el formulà així:
Tots els homes tenen una idea de Déu, i entenen que és un ésser tal que és
impossible pensar-ne un de més gran que ell. Un ésser així ha d’existir no
només en el nostre pensament sinó també en la realitat, ja que si només
existís en el pensament en podríem pensar un de més gran que ell, que
tendria la perfecció de l’existència. En conseqüència Déu ha d’existir en la
realitat
Sant Anselm el formulà així:
Tots els homes tenen una idea de Déu, i
entenen que és un ésser tal que és
impossible pensar-ne un de més gran
que ell. Un ésser així ha d’existir no
només en el nostre pensament sinó
també en la realitat, ja que si només
existís en el pensament en podríem
pensar un de més gran que ell, que
tIndria la perfecció de l’existència. En
conseqüència Déu ha d’existir en la
Realitat.
En el Discurs el filòsof francès ens l’exposa de la
manera següent: “... tornant a examinar la idea
que posseïa d’un ésser perfecte, trobava que
l’existència hi era compresa, de la mateixa
manera que en la idea de triangle s’hi comprèn
que els seus tres angles són iguals a dos rectes,
o a la d’una esfera en què totes les parts són
equidistants a un centre, i fins i tot de
manera encara més evident; i, en conseqüència,
és tan cert, almenys, que Déu, que és l’Ésser
perfecte, és o existeix, com ho pugui ser
qualsevol demostració de geometria”.
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 41
El cercle cartesià
Per la regla d’evidència
només podem acceptar com a
vertader allò que es presenta
de forma evident
COGITO ERGO SUM
Existència de DÉU
Déu és garantia de les
veritats descobertes pel jo
Atès que la idea de Déu és
innata es produeix un cercle
viciós:
És l’existència de Déu la
que ens assegura que el
“cogito” és vertader o és el
cogito i la seva evidència el
que ens asseguren que Déu
existeix?
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 42
Antoine Arnauld: problema de la circularitat Déu-evidència implícita
en la circularitat Déu-cogito:
Descartes diu que només estem segurs que són vertaderes les
coses que concebem clarament i diferentment, perquè Déu existeix i
ho garanteix. Però no podem estar segurs que existeix Déu, si no el
concebem amb tota claredat i distinció; per tant, abans d'estar
segurs de l'existència de Déu, hem estar-ho de que és vertader tot el
que concebem amb claredat i distinció».
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
Descartes dona un altra prova que és una nova versió de l’argument ontològic, el més
famós i controvertit de tots els intents de demostració de l’existència de Déu. Va ser formulat
per primera vegada per Anselm de Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar
l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..
CRÍTICA A DESCARTES
IDEES EVIDENTS
DÉU EXISTEIX
Són VERITAT perquè
COGITO
DÉU garantia
Evidència: IDEES
clares i distintes
És l’existència de DÉU la que ens assegura que el COGITO és VERITAT o
és el COGITO i l’EVIDÈNCIA que ens asseguren que DÉU existeix?
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 43
RES EXTENSA Descartes es proposa examinar si existeixen les coses materials o món
exterior. Fins ara ha demostrat que és una cosa que pensa i que hi ha una
substància infinita o Déu que garanteix la veritat del pensament. Però també
té la idea clara i distinta de ser un cos extens i no pensant. Com en pot estar
segur?
RES EXTENSA
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
Ara bé, no sent Déu capaç d'enganyar, és
patent que no m'envia aquestes idees
immediatament per si mateix, ni tampoc per
mitjà d'una criatura que posseeixi la realitat
d'aquestes idees....Doncs no havent-me donat
Déu cap facultat per a conèixer que això és
així, sinó molt al contrari, una poderosa
inclinació a creure que les idees parteixen de
les coses materials, no hi veig com podria
disculpar-se l'engany si, en efecte, aquestes
idees partissin d'un altre punt o fossin
productes d'altres causes i no de les coses
materials.“ Meditacions metafísiques,IV
Descartes dona un altra prova que és una nova versió de l’argument ontològic, el més
famós i controvertit de tots els intents de demostració de l’existència de Déu. Va ser formulat
per primera vegada per Anselm de Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar
l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..
Déu garanteix l’existència de la res extensa.
Realitat material
MECANICISME
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 44
Descartes - 12
MATÈRIA
a) qualitats primàries: extensió, moviment, forma, mida, quantitat, lloc i temps. Són racionals (matematitzables), i la base del nostre coneixement vertader sobre el món.
b) qualitats secundàries: provenen dels sentits i de la imaginació: color, olor, sabor, etc. Són subjectives (no es pot fer ciència sobre elles)
A partir d’aquesta anàlisi, Descartes elabora una imatge mecànica del món: el model mecanicista, que ja hem vist com a característic de la nova ciència del s. XVII
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 45
Text complementari
Comencem per la consideració de les coses més comunes, i que creiem comprendre més
distintament, a saber, els cossos que toquem i veiem. No vull parlar dels cossos en general, car les
nocions generals són normalment més confuses, sinó d'algun en particular. Prenem, per exemple
aquest tros de cera que acaba d'ésser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la mel que
contenia, té encara alguna cosa de l'olor de les flors de les quals fou recollit; el seu color, la seva
figura, la seva grandària, són aparents; és dur, és fred, hom el toca, i, si li doneu un cop, farà algun so.
En fi, totes les coses que poden fer conèixer un cos distintament, es troben en aquest.
Però heus ací que, mentre jo parlo, hom l'apropa al foc: allò que li restava de gust s'exhala, l'olor
s'esvaeix, el seu color canvia, la seva figura es perd, la seva grandària augmenta, esdevé líquid,
s'escalfa, hom no pot a penes tocar-lo, i per molt que hom el copegi, no farà cap so. Roman la mateixa
cera després d'aquest canvi? Cal reconèixer que roman i ningú no ho pot negar. Què coneixia hom
doncs amb tanta distinció d'aquest tros de cera? Certament no pot ésser res de tot això que hi he
observat mitjançant els sentits, puix que totes les coses que queien sota el gust, o l'olfacte, o la vista,
o el tacte, o l'oïda, es troben canviades, però la mateixa cera roman. Potser era això que penso ara, a
saber, que la cera no era pas ni aquesta dolçor de la mel, ni aquesta agradable olor de les flors, ni
aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó solament un cos que una mica abans se
m'apareixia sota aquestes formes, i que ara es fa observar sota unes altres. Però què imagino, parlant
amb precisió, quan la concebo d'aquesta manera? Considerem-ho atentament, i allunyant totes les
coses que no pertanyen a la cera, vegem què en resta. Certament, no hi resta res més que quelcom
extens, flexible i mudable. (MM,2)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 46
Descartes - 13
Mecanicisme: L’univers-màquina
Gall d’Estrasburg (s.XVII)
L’ànec de Vaucanson (s.XVII)
Exemple d’autòmats
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 48
Descartes - 14
Paradigma (model) mecanicista
Model d’interpretació de la realitat que pren la
màquina com a imatge del món, degut a la
reducció del món material a “extensió” : l’univers,
la natura, els animals, i fins i tot l’ésser humà
poden ser estudiats com a màquines.
Naturalesa com a objecte d’estudi i de dominació:
Per a Descartes el coneixement permetrà als éssers humans “fer-nos
com a amos i posseïdors de la naturalesa” DM,VI esperit burgès
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 50
Descartes - 16
Dualisme Antropològic
L’ésser humà és un compost de dues substàncies:
però:
Descartes no explica de forma clara i evident com es relacionen dues substàncies que metafísicament són diferents.
(Glàndula pineal)
J.O. De Lamettrie (1709/1751) escriu “L’home màquina”, on exposa el reduccionisme mecanicista antropològic: l’ésser humà només és una màquina, només és res extensa.
res extensa cos, matèria
res cogitans Jo, pensament o
ànima
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 51
RES EXTENSA PROBLEMA DEL DUALISME CARTESIÀ: L’home està composat per dues
substàncies: el cos és una màquina acoblada a un esperit.
COS
RES EXTENSA
MATÈRIA
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
Descartes dona un altra prova que és una nova versió de l’argument ontològic, el més
famós i controvertit de tots els intents de demostració de l’existència de Déu. Va ser formulat
per primera vegada per Anselm de Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar
l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..
ESPERIT
RES COGITANS
PENSAMENT
MECANICISME
DETERMINISME
RES COGITANS
LLIBERTAT
Descartes va considerar la glàndula pineal, «una petita glàndula situada cap a la meitat de
la substància del cervell», com el nexe d'unió entre l'ànima i el cos, que a través de la
sang i els nervis relacionen la res cogitans amb el cos o res extensa, orienta el moviment i
influeix sobre l'ànima. (En l'actualitat se sap que la glàndula pineal o epífisi conté cèl·lules
pigmentàries que reaccionen als canvis lumínics, i és la responsable de la segregació de
l'hormona melatonina, que regula els ritmes vitals i els estats de son).
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 52
Descartes - 11
Teoria de les Substàncies – (Cal distingir entre l’ordre de descobriment de les veritats i
ordre de realitats)
Déu és substància perfecta i garanteix les veritats descobertes pel “jo” (matemàtiques) i és causa de l’existència del “jo” i del món (no hi ha pròpiament demostració de la seva existència)
El “jo” és la substància pensant (res cogitans), i equival a l’esperit, l’ànima o la ment.
El món material és la substància extensa (res extensa). Encara cal demostrar la seva existència.
Su
bst
àn
cia
Infi
nit
a
Su
bst
àn
cies
fin
ites
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 53
Descartes: Substàncies
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 54
Descartes - 17
Objeccions al Cartesianisme
Podem estar segurs de la primera veritat Cogito
ergo sum? Podem desempallegar-nos de la
hipòtesi del Geni Maligne, o en el seu lloc Màtrix,
no segueix enganyant-nos, malgrat tot?
La relació cos/pensament no es resol de forma
satisfactòria. Descartes pretén deixar al subjecte
un àmbit de llibertat no determinat per les
condicions materials.
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 55
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
Descartes dona un altra prova que és una nova versió de l’argument ontològic, el més
famós i controvertit de tots els intents de demostració de l’existència de Déu. Va ser formulat
per primera vegada per Anselm de Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar
l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..
RESPOSTA A LES
OBJECCIONS Resposta de Descartes: l’error en el coneixement prové de la VOLUNTAT
L’esperit humà té dues facultats
ENTENIMENT VOLUNTAT
A vegades dominada per
les PASSIONS (COS)
RAÓ S’ha de sotmetre
S’han d’eliminar
(ESTOÏCISME)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 56
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova
gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;
l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un
ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
Descartes dona un altra prova que és una nova versió de l’argument ontològic, el més
famós i controvertit de tots els intents de demostració de l’existència de Déu. Va ser formulat
per primera vegada per Anselm de Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar
l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..
IMPORTÀNCIA DEL PENSAMENT DE
DESCARTES
Dóna importància al SUBJECTE
(pensament, llibertat i autonomia) per
sobre de l’OBJECTE (extensió, determinat i
mecànic). IDEALISME.
Canvia el punt de vista de l’Edat Mitjana
(de la certesa de Déu a la certesa de la
Raó). En canvi Descartes parteix de la
certesa de la raó per arribar a la certesa de
Déu. RACIONALISME.
El seu atreviment per qüestionar-ho tot i
l’èmfasi en la importància de la RAÓ el van
convertir en el pare de la FILOSOFIA
MODERNA. DUBTE METÒDIC.
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 57
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 58
DESCARTES
Ontològics Epistemològics
Coneixement segur Substància
Res Cogitans Res Extensa DÉU MÈTODE matemàtic
Cogito ergo sum
Principi indudable
DUBTE
Subjecte pensant
IDEES
Factícies
Adventícies
Innates Coneixement
Existència del subjecte
Ètica i Religió
Absoluta perfecció
No enganyador
planteja problemes
suposa la recerca d’un
mitjançant un
el que implica un
utilizant el
afecta no afecta
garanteix un
escapa al
suposa la definició de
s’aplica a
permet distingir entre
concebut com a
el que implica
garanteix el p
roce
dei
xen
de
concebut com
posseïdor de
po
en s
er
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 59
Modernitat: Característiques
generals El XVIII, segle del
Neoclassicisme
DAVID (1791):
La Mort de
Marat, oli
sobre tela,
Museu de
Belles Arts,
Brusel·les
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 60
Modernitat: Característiques
generals: sXVII-XVIII Nova imatge de l’univers: fenomen
“impersonal”, regulat per lleis naturals de caràcter físic i matemàtic.
Nova imatge de Déu: no intervé en un món que és autònom (té les seves pròpies lleis).
Nova religió: el Deisme Autonomia de la RAÓ enfront la fe.
L’ésser humà és autosuficient, ha arribat a la seva “majoria d’edat” (Kant)
La filosofia vol saber què és la raó i com funciona:
Racionalisme Criticisme Empirisme
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 61
Modernitat: Característiques
LAÏCISME: anàlisi crític del pensament religiós, al qual s’hi posen límits (Kant) o bé es ridiculitza (Voltaire).
OPTIMISME: es creu en la idea de PROGRÉS i la millora contínua de la condició humana.
CIÈNCIA: símbol de les possibilitats de la raó humana (“coneixement és poder”)
Isaac
Newton
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 62
Modernitat: Característiques
generals
Fonamentació dels drets dels individus davant l’estat i davant dels altres individus: acta “Habeas corpus” (Anglaterra, 1679)
Teoria del Contracte: l’ordre polític és un contracte entre la societat i el govern. Sobirania del poble. Sufragi Universal. Divisió de Poders. (Locke, Montesquieu)
Lluita contra la tortura (Inquisició), l’esclavitud, i per la igualtat home-dona
Defensa de la tolerància, el benestar i la saviesa moral (bondat)
20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 63
s.XVII XVIII
Drets
humans
Democràcia
Esperit
laic