SociolingüísticaActituds i prejudicis

Diglòssia

Bilingüisme

Bilingüisme i diglòssia

Conflicte lingüístic i substitució lingüística

Llengües minoritzades i normalització

Marc legal i estatut jurídic actual del català

Actitud lingüísticaPredisposició que té qualsevol parlant a usar un determinat registres o una determinada llengua (+ o -)

-Grau de competència

-Factor afectiu

-Interacció

Autors com Joan Solé afirmen que l’actitud depèn del grau de necessitat d’usar la llengua. “La necessitat empeny l’actitud, i no a l’inrevés”.

Prejudici lingüísticSegons Tuson és una desviació de la

racionalitat que té la forma de judici de valor emès bé sobre una llengua, o bé sobre els parlants d'una llengua, generat directament, sigui per la ignorància, sigui per la malvolença. Poden ser:

a)Prejudicis interlingüístics: llengües fàcils/difícils, llengües importants/poc importants, llengües suaus/aspres, llengües de cultura/primitives, llengües útils/inútils, llengües de lèxic ric/pobre o llengües de literatura superior/inferior

b)Prejudicis intralingüístics: jerarquia entre llengua i dialecte, menyspreu de les varietats alienes, denigració de les formes no estàndard o menyspreu de l’estàndard.

Prejudici: indici o opinió preconcebuts. Aversió no raonada per alguna cosa.

Actitud: Positura expressiva que correspon a una certa disposició de l’ànim

DiglòssiaEl 1959 Charles A. Ferguson utilitza per primer cop el concepte diglòssia. La va definir com la situació lingüísticament estable en què, al costat dels principals dialectes de la llengua, hi ha una varietat molt divergent i força codificada, que és apresa en l’educació formal i usada sobretot com a llengua escrita i parlar formal, però que no és utilitzada en una conversa ordinària. Ex.: Suïssa alemanya, alemany estàndar=formal / alemany suís=col·loquial.

L’any 1967 Fishman amplia el concepte a l’existència de dues llengües amb les funcions lingüístiques repartides. Ex.: català durant el franquisme

Es pot parlar de dos tipus de diglòssia:

-interna: un dels dialectes assumeix les funcions formals. Ex.: Toscà

-externa o bilingüisme diglòssic: dues llengües amb les funcions socials repartides. Ex.: català a la franja d’Aragó

Evidentment, el terme diglòssia pressuposa el terme bilingüisme: ús de dues llengües.

Diglòssia: situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l’un és usat per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, enfront de l’altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals.

BilingüismeConcepte confús, imprecís i ambigu depenent del context en què s’utilitza. Cal distingir:

-bilingüisme individual: afecta a una persona en concret.

-bilingüisme social: afecta a tota una comunitat lingüística o grup humà.

L’ús de llengües per un mateix individu comporta l’existència de dues comunitats lingüístiques que poden no ser comunitats bilingües. Els individus bilingües són la part més feble de la comunitat ja que els parlants de la llengua dominant solen ser monolingües. Per això es parlar de bilingüisme unidireccional o unilateral (Ex.: Illes Balears) que pot conduir cap un bilingüisme substitutori, o sigui a una substitució lingüística. Ex.: el català de l’Alguer/italià o l’occità/francès

Toni Mollà distingueix:

-bilingüisme individual: quan un individu domina i parla dues llengües diferents.

-bilingüisme territorial: quan a un territori administratiu s’inclouen dos territoris diferenciats lingüísticament. Ex.: València amb la costa catalanoparlant i l’interior castellanoparlant.

bilingüisme: coexistència de dues llengües en un mateix parlant o en un grup social determinat.

bilingüista: és aquell que predica el bilingüisme dels altres i practica el monolingüisme, però en cap cas proposa el bilingüisme d’una part de la societat a què pertany. És partidari del bilingüisme substitutori.

Diglòssia i bilingüismeFishman distingueix quatre situacions en les quals es relaciona diglòssia i bilingüisme:

-diglòssia i bilingüisme: Suïssa alemanya.

-diglòssia sense bilingüisme: aristocràcies europees abans de la I Guerra Mundial en què s’utilitzava el francès.

-bilingüisme sense diglòssia: grups immigrants en zones industrials.

-Sense bilingüisme, ni diglòssia: Portugal o Islàndia.

Aquest plantajament ha rebut crítiques per considerar-lo esquemàtic i superficial.

Jordi Solé conclou que pot haver-hi una diglòssia força estable i equilibrada, mentre que les funcions d’un idioma no sobrepassin les de l’altre, ja que això originarà un idioma indispensable, per un costat, i un altre idioma abocat a la substitució lingüística.

Concflicte lingüístic i substitució lingüísticaLa majoria de casos de bilingüisme amaguen situacions de conflicte lingüístic, en què dues llengües, amb les funcions socials repartides, viuen una situació de bilingüisme diglòssic.

Fou Lluís Aracil que utilitzar el concepte de conflicte lingüístic per primer cop. Emperò, Antoni Badia i Margarit fou partidari d’utilitzar el concepte de contacte de llengües.

La majoria dels conflictes consisteixen amb la intrusió de la futura llengua dominant en els àmbits formals, ja sigui ensenyament, administració o mitjans de comunicació. La població unilingüe en llengua pròpia començarà a fer-se bilingüe (Aracil ho anomena intrusió). Si l’empenta política, econòmica o cultural no disminueix, el procés de substitució anirà avançant fins arribar a la mort d’una llengua. Ex.: dàlmata (Tuone Udania). També es pot normalitzar la llengua dominada. Ex.: polonès o finès (l’any 1917 Finlàndia s’independitza de Rússia i declara el finès l’idioma oficial).

Els agents que intervenen en la dinamització d’una substitució lingüística són:-Agents inicials, de tipus polític, cultural o econòmic-Agents dinamitzadors, acceleren les mesures exercides pel poder polític. La llengua dominant va acaparant àmbits formals. En aquest moment es pot parlar de llengua alta i baixa.-Agent derivats de la immigració.

Hi pots haver dos tipus de conflicte lingüístic:-Sobre l’estructura de la llengua-Sobre els àmbits d’úsEx.: A València s’utilitza el conflicte sobre l’estructura i la unitat de la llengua per enfosquir el conflicte en els àmbits d’us.

conflicte lingüístic: pugna entre dues comunitats lingüístiques per ocupar àmbits d’ús.substitució lingüística: fenomen que ocorre quan una llengua o varietat dominant guanya extensió d’ús en perjudici d’una altra -regressiva- que en perd fins portar-la a l’extinció total.

Normalització lingüística: procés de reorganització social consistent en l’extensió -a través de mitjans educatius, polítics, culturals, etc.- de l’ús de la llengua minoritzada.Llengua minoritzada: llengua que, malgrat pugui ser la llengua pròpia, pateix una restricció dels seus àmbits d’ús de tal manera que no és necessària per a la comunicació verbal. És un cas de subordinació lingüística.Llengua minoritària: llengua usada tradicionalment en un territori d’un estat per nadius que constitueixen un grup numèric inferior a la

resta de l’estat. Ex.: Indonesia, més de 500 llengües. Normalització lingüísticaAquest concepte fou introduït dins la sociolingüística catalana per Lluís Aracil l’any 1965 a fi de donar resposta a la situació de conflicte lingüística que portava el català cap a la substitució lingüística.Ha d’actuar des de diversos àmbits, sobretot l’ensenyament, les institucions públiques i els mitjans de comunicació.

El procés de normalització s’aconseguiex a partir d’una feina de:-Codificació: estableix la forma normativa de la llengua. Ex.: Normes Ortogràfiques de 1913-Estandardització: implica la consecució d’una varietat estàndard ben definida i en plenitud de funcions. L’estàndard és la varietat altament codificada de caràcter supradialectal que possibilita la intercomunicació dels integrants d’una comunitat lingüística, especialment, en àmbits formals. Les fases de l’estandardització segons Haugen són: ·Selecció d’una varietat determinada ·Codificació de les normes ·Vehiculació o implemetació social ·Elaboració o actualització-Planificació lingüística: exigeix l’establiment d’unes mesures que, des de les instàncies polítiques, contribueixen a potenciar l’ús real de la llengua. Ex.: Llei de Normalització lingüística de les Illes Balears de 1986.

S’entén que una llengua s’ha normalitzat quan se’n fa ús a tots els àmbits socials i és apta per desenvolupar qualsevol funció.

Hi ha 3 nivells legals de concreció que donen suport a la normalització del català:

1-ESTATAL. Constitució espanyola de 1978: Art. 3.3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio que serà objeto de especial respeto y protección.

2-AUTONÒMIC.Estatuts d’autonomia: Catalunya(2006), València(2006) i Illes Balears (2007).Lleis de normalització lingüístiques: Llei de política lingüística de Catalunya (1983 i 1998), Llei d'ús i ensenyament del valencià (1983) i Llei de normalització lingüística de les Illes Balears (1986).

3-MUNICIPAL. Reglaments municipals de normalització lingüística. Ex.: Reglament municipal de normalització lingüística de l'ajuntament de Palma (1987).

La constitució d’Andorra (1993) manté el català com a única llengua oficial.

sísícatalàsíAndorra

No es fa cap al·lusió a la llengua catalana malgrat que roman viva al llogaret del Carxe.

nonocastellànoMúrcia (Carxe)

1.La República tutela la llengua i cultura de les poblacions d’origen albanès, català, alemany, grec, eslau i gitano, sard, retroromànic, francoprovençal i occità (Llei Nacional per a la Tutela de les Minories Ètniques i Lingüístiques)

nonoitaliànoAlguer

7.2. […] promover la protección y recuperación […] del patrimonio lingüístico de Aragón y favorecer […] el uso de las lenguas propias. (Estatut 2007)

nonocastellànoFranja d’Aragó

Llei Deixonne (1951) regula l’ensenyament de les llengües “regionals” fora de l’àmbit escolar. L’any 1982, una circular del Ministeri estableix l’estudi d’aquestes llengúes a l’escola.

nonofrancèsnoCatalunya Nord

4.1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.

35. La Comunitat Autonoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma. (Estatut 2007)

1. La present llei te per objecte […] la normalització de la llengua catalana, com a pròpia de les Illes Balears atots els àmbit […] (Llei de normalitzacio lingüística 1986)

nosícatalà i castellà

síIlles Balears

1.La llengua pròpia de la Comunidad Valenciana és el valencià.

5.S’atorgarà especial atenció i respecte a la recuperació del valencià.

8.L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià. (Estatut 2006)

nosívalencià i castellà

síValència

1.La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent.

2.Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de coneixer-les. (Estatut 2006)

sísícatalà i castellà

síCatalunya

Marc legalDeureDretLlengües oficials

Llengua pròpia

Situació legal del català

Exemples europeus de models lingüístics:

A Bèlgica hi podem distingir tres llengües oficials:

-el flamenc (+/- 60% de la població, de llengua neerlandesa habitant principalment a Flandes ),-el francès (+/- 40% de la població, dels quals un 80% són valons i un 20% brussel·lencs francòfons),-l’alemany (menys d'un 1% de la població, a la província de Lieja, a la frontera amb Alemanya).

Brusel·les, tot i tenir el 80% de francòfons, és bilingüe. A part d’això, la llengua de l’administració i de l’ensenyament és el francès a Valònia i el flamenc a Flandes. La regió de parla alemanya utilitza l’alemany i, a vegades, el francès.

A Suïssa hi podem distingir quatre llengües oficials:

-l’alemany (63% de la població, 17 cantons)-el francès (15%, 4 cantons)-l’italià (9%, 1 cantó)-el romanx (7%)

Suïssa està dividida administrativament en 26 cantons. N’hi ha 4 plurilingües (3 bilingües, alemany i francès; i 1 trilingües, alemany, italià i romanx). Tot i això, el romanx es troba en perill de ser substituït per l’alemany.