Nit Literària al Far de la Banya

NITLITERÀRIA al Far de la Banya



Nit literària al Far de la Banya,Nit literària al Far de la Banya,Nit literària al Far de la Banya,Nit literària al Far de la Banya,

La mar sempre ha estat i és un motiu d’inspiració. La mar sempre ha estat i és un motiu d’inspiració. La mar sempre ha estat i és un motiu d’inspiració. La mar sempre ha estat i és un motiu d’inspiració.

Els escriptors del Camp de Tarragona han seleccionat i Els escriptors del Camp de Tarragona han seleccionat i Els escriptors del Camp de Tarragona han seleccionat i Els escriptors del Camp de Tarragona han seleccionat i

llegiran les seves creacions que tenen la mar com a llegiran les seves creacions que tenen la mar com a llegiran les seves creacions que tenen la mar com a llegiran les seves creacions que tenen la mar com a

protagonista o punt de referència.protagonista o punt de referència.protagonista o punt de referència.protagonista o punt de referència.

En aquesta Nit Literària la Biblioteca Pública i el Museu En aquesta Nit Literària la Biblioteca Pública i el Museu En aquesta Nit Literària la Biblioteca Pública i el Museu En aquesta Nit Literària la Biblioteca Pública i el Museu

del Port de Tarragona volen posar a l’abast del públic del Port de Tarragona volen posar a l’abast del públic del Port de Tarragona volen posar a l’abast del públic del Port de Tarragona volen posar a l’abast del públic

assistent el patrimoni marítim i la lectura.assistent el patrimoni marítim i la lectura.assistent el patrimoni marítim i la lectura.assistent el patrimoni marítim i la lectura.

El quartet de corda Ítaca serà l’encarregat d’acompanyar El quartet de corda Ítaca serà l’encarregat d’acompanyar El quartet de corda Ítaca serà l’encarregat d’acompanyar El quartet de corda Ítaca serà l’encarregat d’acompanyar

musicalment aquestes lectures vora la marmusicalment aquestes lectures vora la marmusicalment aquestes lectures vora la marmusicalment aquestes lectures vora la mar

Organitza: Organitza: Organitza: Organitza: Museu del Port de Tarragona. Museu de Fars.

Biblioteca Pública de Tarragona

Col·labora: Col·labora: Col·labora: Col·labora: Associació d’Escriptors del Camp de Tarragona

AUTORS:AUTORS:AUTORS:AUTORS:

Jordi Folck Cinta Mulet Josep Grau Conxita Jiménez Josep Ignasi Revés Goria Ganga 2 de juliol a les 22.00h. Esplanada Far de la Banya.

Dic de Llevant En cas d’inclemències meteorològiques, l’activitat es realitzarà al Museu del

Port de Tarragona, Refugi 2 del Moll de Costa


Jordi Folck Jordi Folck Jordi Folck Jordi Folck és nascut a Reus l'any 1961. Va estudiar a l'es-

cola de La Salle i als divuit anys va traslladar-se a Barcelona

a cursar estudis de periodisme i publicitat. Actualment és

professor de creativitat a la URV, UAB i a l'escola superior

de relacions públiques i a l'escola Elizava de Barcelona.

Interessat a aplicar la creatvitat a diversos camps ha publi-

cat setze novel·les adreçades especialment a un públic in-

fantil i juvenil que l'han portat a guanyar set pemis literaris,

ha exposat les seves fotografies de viatges en blanc i negre

a diverses ciutats catalanes i espanyoles i hi ha intervingut

com a actor en sèries tan populars com "El cor de la ciutat",

"La fada paca" o "Tu mateix".

Paralel·lament és des de fa dotze anys el responsable de

crear les campanyes dels llibres premiats amb el Sant Jordi

de novel·la i com a free-lance desenvolupa altres campan-

yes publicitàries. Actualment està en procès de realitzat el

seu doctorat sobre creativitat.

JORDI FOLCK

JORDI FOLCK

JORDI FOLCK


OBRA PUBLICADA

Ficció 1990 La Rosa de Reus. Folch-Genius & Co

1993 Etcètera Etcètera. Edicions del Bullent

1994 Primeres Aventures de Pere Ganxet. Edicions del Bullent

1994 Cròniques de la mitja lluna. El carrer de la Unió. AACC

1995 Un Consomé de Contes. Institut Català del Consum. Genera-

litat Cat.

1996. Regreso al País de las Marionetes /Retorn al País de les Ma-

rionetes. Folch-Genius & Co

1998 El Viatge Extraordinari d'Un Tap de Banyera. Ed.del Bullent

1999 La guerra dels xiclets /La guerra de los chicles. La Galera

2001 Historia de un Bolígrafo. Sigma Ediciones.

2004 666 Calaixos. Barcanova

2004 El Manuscrit de les Bèsties. Barcanova

2005 2005 Trucades des del cel. Barcanova

2007 L’única i veritable llegenda de Sant Jordi Contada pel drac/

La única y verdadera leyenda del caballero contada por el dra-

gón. La Galera

2008 Vols fer el favor d’apujar-te els pantalons? Barcanova

2010 Draconis Ladoni. Llibre de les Meravelles. Barcanova

2010 Draconis Ladoni. Llibre de l’Apocalipsis. Barcanova

2010 El Manuscrito de las Bestias. Anaya. Madrid

Obra col·lectiva 1995 L'Aparador dels Contes. UBR

1996 El País dels Calçots. Folch-Genius & Co

1997 Castells, Castellers i altres contes. F-G & Co.

1998 L'estiu d'Ulisses i altres contes. Edicions Cossetània.


A qui trobi aquesta ampolla:

No sóc el geni de la llàntia d’Aladí que, en obrir aquesta ampolla pu-

gui concedir-vos tres desigs. Tampoc el fantasma d’un vaixell petit

que, després de fugir misteriosament pel broc d’aquesta ampolla, hagi

fet un deixant que pugueu seguir a la recerca de noves aventures. Ni

l’esperit d’un pirata tossut que pugui revelar-vos l’amagatall del tresor

d’’un galió. No sóc res de tot això i ho sóc tot. Sóc el més pobre del

món i, alhora, el més ric . Les meves possessions són tan vastes com

tot el sistema solar, però podria encabir totes les galàxies de l’univers

en el meu palmell.

Sóc immortal, pero cada posta de sol s 'emporta un día que mai no

tornarà. Sóc un màgic sense bola de vidre i no em cal vareta per a

obrar prodigis. Viatjo sense bitllet des de la nit del temps amb una sola

ullada. No sóc Déu -ni ho voldria-, però puc crear les criatures mis

fantàstiques del regne de fantasia. Perquè qui trobi aquesta ampolla

ha de saber que sóc només un narrador d’'històrles, un simple escrip-

tor de contes, l’ofici més extraordinari del món.

Us envio a les generacions futures aquest missatge: sigueu vosaltres

també els lectors mes extraordinaris i no us faltaran mai ni mons ni

aventures per recórrer. Feu de cada full escrit, de cada paraula, l’inici

d’'un nou viatge. 'Només la vostra imaginació podrà salvar-vos dels

perills que, en fa vos−tra travessía, puguin assetjar-vos. El nostre món

necessita lres que el facin volar. Una darrera recomanació us vull fer:

deixeu que efs infants creixin amb els espais oberts del coneixement i

amb les dimensions il·limitades de la fantasía. Així, per temps que

passi, ja mai no abandonaran la nau dels somnis.

LECTURES_ NITLITERÀRIA Etcétera etcéteraEtcétera etcéteraEtcétera etcéteraEtcétera etcétera, , , , Edicions del Bullent 1993

“Missatge a l’interior d’una botella”“Missatge a l’interior d’una botella”“Missatge a l’interior d’una botella”“Missatge a l’interior d’una botella”


I no els digueu mai que estan perdent el temps quan tinguin la mira-

da perduda en el buit. No hi ha altra manera de concebre un món

imaginari .

Vull portar, mar enllà, un missatge d'afecte a tots aquells que fan de

cada llibre el seu company de viatges e de la seva vida, un corriol

d’emocions infinites.

I perquè ningú no oblidi aquest missatge, us envio aquesta ampolla,

banyada en les fonts de la Creació, perque sobrevisqui a ruixats i

temporals i, com a companya incansable d'aventures, us porti una

vegada i una aftra fins a la la darrera nit aquest cant. I perquè

aquesta fidel servidora, antic atuell dels déus, em doni bon servei,

cada vegada que torni al mar oblidarà els seus orígens ancestrals,

no sigui que el seu cor dolç, en saber el seu orígens ancestrals, no

sigui que el seu cor dolç, en saber el seu magne destí, esdevingui

fred com el vidre.

A qui trobi aquesta ampolla, que faci del seu manament la seva

nova vida.

A qui trobi aquesta ampolla, vulgui guardar-hi de nou aquest mis-

satge i tornar-lo al mar. El temps dirà si seran molts el qui hauran de

necessitar el seu record.

Súnion (Grècia) any 223

LECTURES_ NITLITERÀRIA


-Ves a la caragola de mar-li diu-. Tothom qui té pro-

blemes, tard o prompte, la va a veure. A cinc dies de

camí, a les muntanyes de la Lluna. Segueix−-ne els

reflexos.

Les muntanyes de la Lluna -prossegueix Gianni, enmig de l'expec-

tació de tota la sala- no són més que enormes muntanyes de sal,

en grans blocs, cobertes d'una fina boirina produïda per l'efecte de

la dissolu−ció de la sal en l'aigua. Menudes volves de sal cauen

des deIs pics més elevats talment com si nevés. Baix d'aquest pai-

satge veiem avançar Zazu i Gracie. Pocs peixos s'atreveixen a

aventurar-se en aquells dominis. Una allau pot convertir qualsevol

peix en un peix a la sal una de les receptes preferides dels mari-

ners!

I ara com trobarem la caragola? -pregunta Gracie amb veu molla.

-Les caragoles sempre s'amaguen de tothom −-diu Zazu. No volen

que ningú no escolte els secrets de les seues veus. De manera que

anirem al racó més amagat i veuras com allí és la caragola.

Zazu no s'ha equivocat. Una caragola de mar reposa en un entrant

d'una de les muntanyes. És vella i li creixen les barbes blanques

pel defora. Es plena d'anelles, com els troncs dels arbres, on cada

anella és un any. Potser, si és savia, és perque sabrà com ningú

de les coses del mar!

El Zazu, després de tan llarg viatge, dubta. I si no vol escoltar-los?

-Senyora ... –comença. Sóc Zazu i aquesta és Gracie. Vam fugir, ja

fa molt de temps, d'una banyera per veure món i. .. Senyora ...

Però la caragola de mar, a més de vella, sembla sorda perque res

no diu.

LECTURES_ NITLITERÀRIA El viatge extraordinari d’un tap de banyeraEl viatge extraordinari d’un tap de banyeraEl viatge extraordinari d’un tap de banyeraEl viatge extraordinari d’un tap de banyera, , , ,

Edicions del Bullent. Premi Carmesina 1997


-Senyora ... -insisteix Zazu- Volem saber ... Si hem arribat al final. Si aquesta

és la nostra nova casa o si hem de voler més ...

Pero la caragola de mar calla. I si ja fóra morta?, pensa el Zazu.

-Senyora ... -insisteix, de nou- Que hi ha mes enllà? Quan sabrem quin és el

final del nostre viatge?

-És una pregunta de geografia, de ciències natu−rals o de matemàtiques? -

pregunta una veu fina i infantívola.

Zazu i Gracie és queden parats. Pero algú avança la resposta.

-És de filosofia -respon una veu jove i segura. O una pregunta de coneixe-

ments molt difícil. Pero, és bo que es facen preguntes sobre cada cosa. Per-

que qui pregunta avança, no? -intervé de nou la primera veu.

-No feu com els crancs que van cap endarrere -−respon una tercera veu, pro-

funda, assossegada i vella.

-Pero, quantes veus té la caragola? -es pregunten alhora Zazu i Gracie.

-Feu com alguns estels que, quan perden la llum i cauen al mar, es conver-

teixen en estrelles de mar i viuen de nou -contesta la tercera de les veus.

-Sí, sí, estrelles estrellades, llums de matinades ...

Al mar les hem trobades -respon la primera.

-Perque qui busca troba -respon la jove.

Sembla un joc de paraules en un joc de veus. Zazu i Gracie estan confosos.

-Aneu al mar deIs naufragis -diu la vella.

-A prop trobareu les respostes -diu la jove.


-I el tresor sera vostre -diu la menuda.

-Humm! Si te'n vas, posa't un tap -canta la menuda.

-I cada dia destapa la vida -canta la jove.

-I fuig pel forat! -mussita la vella.

Zazu i Gracie escolten les veus interiors de la cara−gola parlar alhora

fins que no queden més veus i sí el so de les ones batent endins.

Coberts per un abric de sal, reemprenen el viatge.

-Que hauran volgut dir les veus de la caragola? -pregunta Gracie.

-La caragola és vella i les velles, encara que sàvies, no sempre se les

entén. Potser si anem al mar dels naufragis ... trobarem la resposta.

Pero, com tro−bar-lo?

-He sentit a dir que, entre els set mars, el deIs naufragis és el més

llunya.

-I qui busca, troba -recorda Zazu.

Han deixat enrere les muntanyes de la lluna, pero el viatge és llarg i

han de travessar molts altres mars. A mesura que avancen cap a on

el mar és més fosc i més profund, les aigües s'enterboleixen. Són

aigües que vénen del mar de les deixalles. Gianni afegeix llavors, tot

recordant una poesia de l'escola:

-Per aixo diuen que, l gran mar de les deixalles, botelles, plastics i

bosses hi fan grans baralles.

Tot alIo que l'home no vol a casa i lIança al mar, arriba al mar de les

deixalles. És, alhora, una enorme teranyina que Zazu i Gracie no go-

sen trepitjar. Per aixo naden sense mirar enrere i avalI, d'on pugen

llargs tentacles disposats a atrapar-los.



CINTA MULET

CINTA MULET

CINTA MU-

Cinta MuletCinta MuletCinta MuletCinta Mulet (Horta de Sant Joan, Terra Alta) actualment viu a

Tarragona. Les relacions properes entre les persones, que

propicia la convivència en un poblet, la alliçonar aviat sobre

la complexitat de las relaciones humanes. El seu paradís

perdut està ple de vegetació i de muntanyes: també de te-

mors, carències i renúncies. L’experiència de la mort i altres

fets estridents la imbuïren en un rastreig de reflexiones que

va intentar traduir en poesia. Filla del món rural, la poesia ha

estat la via catàrtica més efectiva al seu desassossec, així

com un dels racons de la seva llibertat.

Va començar publicant unes narracions a Cavall Fort. Més

de deu anys després, van ser compilacions poètiques: La

saviesa de l’ombra (1999, Concurs Martí i Pol del Barce-

lonès), Paraula de dona (Arola, 2001), Poemes del sud

(Arola, 2004), Versets per a cantar a un poble (2004) y Poe-

mes, pomes i altres verins (2005). El monòleg per a poesia

escènica Qui ha mort una poeta (Arola, 2007). Aigua dolça

(Arola, 2007) és una compilació de poesia infantil i juvenil.

També al 2007 publica Contrapunt i Amors d’aire & d’aigua

(Emboscall, 2007) i, actualment el treball Només un fil de

llum blanca, en procés de publicació.


Algú Algú Algú Algú ha llençat la seva angúnia

a la mar, aquesta nit;

arran de platja, una filera de flors

plantades fent un camí,

com una línia de paraules

volent dir.

Sempre Sempre Sempre Sempre tu, mar

de constant salabror i acrobàcia,

sempre tu, camp obert de flors

on em deixo caure, sempre

quan el temps obtús em reclou

en un averany sense porta, un dia

sense sol, una nit sense ombres.

La La La La mar, una sala, una dona,

un cau resclòs a donar i prendre,

on la platja fa la fi, a les ones.

Escric Escric Escric Escric aquest poema nua, desproveïda de vestuaris aparents,

el mar nu, ferotge vell;

la llengua de l’aigua fa la feina d’un home aparent,

és una sargantana humida que et remena l’olla

que em van posar amb color de pell.

LECTURES_ NITLITERÀRIA Vers poemes i assemblatges Vers poemes i assemblatges Vers poemes i assemblatges Vers poemes i assemblatges (Inèdit)


EnEnEnEn sincronia magnètica s’alcen els colors

de la sorra, dels cossos; la platja és una estelada

de marrons i terrossos morens: els meus ulls embogits

per aquesta sala tan ampla on no es distingeix la gent;

dubto si són replecs de sorra dotats de moviment, esfinx

sobre les roques que han erigit els déus, són carn de roca

o roques que s’han desfet. Aquest mimetisme genètic

que no és art dramàtic ni cromatisme recent.

ElElElEl color de la sorra és la pell de brau

que embolcalla l’home, i el fa fort i feble,

una ganyota de terra que estimba l’aigua salvatge.

Avui Avui Avui Avui és la mar tova la que perviu, pletòrica taula d’onatge

nul,

de mar dolça, de malucs tous, una vella mar cansada quan

es fa de nit.

M’agrada veure quan el dia se’n va i passen els trens.

Un dia llarg, lent, que persisteix sense voler marxar, obviant

la rabiositat

del ferro que frena a frec de rails, i trenca i trena estruend,

i em deixa, als peus tous de sorra, clots que han sigut cas-

tells,

i a poc a poc se l’emporten del ramal, el dia i jo amb ell.



La platja és una sala arenosa, llit i cambra oberta al cel.

No és innòcua l’aigua. Sala gran d’una gran casa, la salsa

amb el rebost ple d’aliment, l’església

on es casen de veritat els cossos lligats amb un cordell,

el baptisteri que renta els peus, les campanes d’una cerimònia

que remulla el llimen de les verges permanents. Un abocall

de pets i glands mascles farcits de pes.

ÉsÉsÉsÉs una mar brava, aquesta, una que perviu entre terres,

fa riure la Mediterrània! Alguns en diuen un cau de clavegueram

amansit de fang, un clot polsós de peus i merda, una morada

d’esclaus que hi han mort. Jo l’estimo la meva Mediterrània

tant com el riu Algars, un altre clot vell, de vegades més sec

que el meu cony ert. Una mar, un pastís d’aigua

amb puntes de nata, que jo estimo i vulnero

amb tota la meva virginitat perduda, i trobada entre l’aigua.

Amb l’adveniment del crepuscle,

el color perd força i tu t’entregues a la teva fatiga,

llarga com una estela, enclavada al mar de la son.


Gavines blanques

sobre la mar blava,

gavines que pinta la mar

quan bufa el vent,

gavines que es trenquen

quan piquen les pedres,

gavines rosses de sol i cel,

volanderes a les mans

com els angelets

que van i vénen,

que van i vénen

a ritme de vaixell,

gavines d’aigua,

de sal i pebre,

de roses maragda, de vent.

Pensar o dir la mar

és pensar o dir cabell,

incansablement arrissat,

arrissada mar,

cabell o mar,

tenir la mar,

tenyir de vermell,

vestit de llarg,

ensalivar les mans,

de cabell,

de vermell,

incansablement.

Paraula de dona, Paraula de dona, Paraula de dona, Paraula de dona, 2001



JOSEP G

RAU

JOSEP G

RAU

JOSEP G

RAU

Sóc el Josep Grau Bové, Josep Grau Bové, Josep Grau Bové, Josep Grau Bové, vaig néixer a La Masó fa 22 anys.

Aquest any m’he llicenciat en Enginyeria Química a la URV.

Des de fa anys que escric tota mena d’històries i n’he publi-

cat sobretot d’infantils.

L’any 2007 vaig guanyar el Premi Cavall Fort de literatura

infantil i des de llavors hi he publicat uns quants contes.

Recentment Editorial Cruïlla en col·laboració amb

l’Ajuntament de Tarragona ha publicat el meu primer llibre:

Tarragona.

A les meves històries més boniques sempre hi surt el Mar.

OBRES PUBLICADES Contes publicats per la revista Cavall Fort

2008 La Trilogia del Vaixell

2009 El Diari Andalús

2009 El llibre del Magreb

Libres:

2010 Tarragona, un recorregut en pic-

togrames .Editorial Cruïlla.


Col·laboracions:

2010 Històries de la terra (un conte). Editorial Silva.

2006 Relats (un conte). Editorial Silva.

Un jove somiador mira l'horitzó recolzat a popa,

Com tants altres han fet i tants hi tornaran,

el jove somiador és al vaixell per netejar la coberta.

Com tants altres abans, i tants després,

el jove somiador descuida el fregall, i es recolza a la barana,

i com tants altres,

el jove somiador vol esdevenir un somiador expert,

i fer-ne de somiar el seu negoci,

i com tants altres,

el jove anota amb cura i sense cura ratllots en un bloc blau.

Com tants altres s'ha fet a la mar per escurçar distàncies,

esbrinar què el segueix i què es queda enrere.

El jove somiador descuida el fregall, i es recolza a la barana,

i uns homes tristos se'n riuen, i amagant la ploma sota l'ala,

pensa, com tants han fet i tants hi tornaran,

que no pot funcionar, que només passa a les novel·les.

Ha passat en mil cobertes de mil vaixells,

cap a les Amèriques, Alexandria i l'Antàrtida,

aquest, però, surt de Nova York, i es dirigeix a França.

De nit pren el bloc i rellegeix les seves notes,

ha passat en mil camarots de mil vaixells,

de rems, amb ulls fenicis, caravel·les imperials i vapors del Mississippí,

aquest però, que surt de Nova York i es dirigeix a França,

es un petrolier d'Exxon Mobil.

LECTURES_ NITLITERÀRIA Història verídica I Història verídica I Història verídica I Història verídica I (Inèdit)


Al matí següent, frega coberta amb el bloc a la butxaca,

pensant en si ha de rendir-se o no ha de rendir-se,

com mil joves també han dubtat, mentre homes derrotats els miren.

Ell va de NovaYork a França,

en un petroler d'Exxon Mobil.

Som al 1971, i el jove es diu Paul Auster.

Història verídica II Història verídica II Història verídica II Història verídica II (Inèdit)

Em trobava jo d'expedició mercantil quan la nostra nau va fer aigües

prop de les costes Turques. Els danys semblaven greus, les repara-

cions s'allargaren indefinidament, no ens arribava l'or per pagar-les, no

sabíem on allotjar-nos. Pensava cada dia en la meva promesa mar

enllà.

I una idea em venia al cap, un cop rere l'altre:

Sir Michael Fanshawe, oceanògraf de la Reina Elisabeth I, va calcular,

al 1590, que la probabilitat de que una ampolla llençada al Mediterrani

arribés a terra era d'una de cada deu.

I un cop rere l'altre, mullo la ploma amb tinta.

Considerant que el Mediterrani té una línea de costa d’ aproximada-

ment 46.000 km, i que la costa de Catalunya fa uns 580 km, la proba-

bilitat d'escollir la costa catalana a l'atzar de dins un sac ple amb totes

les costes del mar és d'un 1.26%.

Acabo una carta, prenc un altre full, i la escric una altra vegada.

Multiplicant aquest valor per la probabilitat calculada per Sir Fans-

hawe, s'obté el valor aproximat de la probabilitat de que una ampolla

llençada a qualsevol punt del mar arribi a la meva terra: el 0.12%.


LECTURES_ NITLITERÀRIA Segello un tap amb cera, tot seguit en segello un altre.

La inversa d'aquest valor representarà una estimació del número

d'ampolles que cal llençar al mar per tal d'assegurar-me que hi

ha un 100% de probabilitats que una d'elles arriba a la costa ca-

talana, Aquest valor és: 793.

Repeteixo el càlcul una vegada i una altra

Les acompanyo amb una notificació formal i educada, amb se-

gell oficial. Tingueu la bondat de portar-la a la Gemma, de Vila-

nova, Carrer Marquès de Vallgornera, número 1.

Una rere l'altra, les llenço totes al mar.


CONXITA JIM

ÉNEZ

CONXITA JIM

ÉNEZ

CONXITA JIM

ÉNEZ

Nascuda a Girona, però ha viscut a Tortosa fins fa deu

anys, que va establir la residència a Tarragona.

Treballa a l’Administració de Justícia. Ha publicat poemes

als volums col·lectius Nit de la Poesia 2003 i Nit de la Poesia

2004, així com el relat breu El clip, al recull Dos germans

asimètrics i altres contes, Tarragona, Cossetània Edicions,

volum corresponent al 9è Premi de narrativa curta per Inter-

net, Tinet. Ha publicat també un recull de haikús, La cruïlla,

amb la Col·lecció Zenit. I és a punt de publicar un altre re-

cull de poesies, combinat amb fotografies de Jordi Amenós,

Flors de Sal, amb Silva Editorial


Mentre l’horitzó es difumina, el cel envolta una barca que

deixa una petita franja blavissa. Des dels rocalls la mar sem-

bla acabar-se en una línia fina com un cabell grisenc. De

sobte el trenca una gavina.

Arrasa l’aigua del mar i llepa els esculls, els envolta i arriba

mansa fins que la sento en els peus sense que me’ls mulli.

Sóc aigua. Llenço la fúria cap als forats de les claraboies,

llenço l’escuma contra la molsa que em sura a ras de ven-

tre. L’abraço, la tanco, me l’endinso en les entranyes enne-

grides pel sabor de la terra que m’estira des del fons. Quan

miro dalt, m’enterboleixo i com un núvol em transporta la

pau. Sota de mi els vaixells, les boies, els ocells. Sota de mi

cossos minúsculs que m’observen. I un moment, només un

moment, deixo fluir el silenci. M’eixamplo. Sóc cel.

Maresmes. Maresmes. Maresmes. Maresmes. Del proper recull de poesies Flors de SalFlors de SalFlors de SalFlors de Sal

(temàtica paisatge del Delta de l’Ebre)

Vent de llevant.

Salta sobre les dunes

la mar.

S’inunden les salines.

Blanca la platja

s’enlaira

com un bernat pescaire

i a poc a poc es torna flonja.

Suren els joncs.

Nus, els marjals,

jauen cendrosos i fixos.

I jo m’hi endinso.

Des dels RocalsDes dels RocalsDes dels RocalsDes dels Rocals



Mar morta Mar morta Mar morta Mar morta Del volum col·lectiu Nit de la poesia 2004.

Inspirat en la tragèdia del Prestige

Brama la mar, mentre el voltant s’ensorra

i un cercle gris dins del seu si es desfà

brava vol ser un espill sense cap conca

emmalaltida i cega de negror entre clams.

Mor i ella sola es rebenta la fossa

quan es barreja el temor amb la sal

freda es remou com una vall febrosa

que bull al rebre llàgrimes de sang.

I creix el dol com una serp revolta

i creix l’engany com una alosa sense cant

brutes les mans volen collir les roses mortes

i entre els seus dits mai no hi haurà ni els tanys trencats.

Plora la mar, mentre el voltant s’esborra

mentre al seu jaç rau el verí escampat.

Erma és la mar, mentre una veu tremola

ningú no ho sent; i aquella veu se’n va.


Sons de mar. Sons de mar. Sons de mar. Sons de mar. Inèdit

Alta mar

famèlica de barques,

filla de les boires eixutes

que ofeguen les gavines,

amant de l’ànsia

que xiscla en la solitud

de les agulles de la sorra

et crido

i et gronxes al meu ventre

et dessagnes com una tendra boca

i engoleixes l’albada

arrenques l’oratge de les pedres

i escups sospirs.

Amarrades suren com uns ulls

les aigües

que m’endinsen en un somni de runes

trencat contra els espigons

brollen com ferides les onades

que es vessen com records a un precipici

gèlid i fix

en un abisme que em xucla les plantes dels peus

quan miro l’aurora

que se’t despenja com una flor a la superfície

i et cerca el si.

Anhelo

el blau espars com una pell

que deixes buidar-se al maresme

immens i las, inaccessible

quan té l’ocàs aquella melangia

que cobreix les muntanyes d’insomni.



Escolto

els teus brams que envolten

com una febre els penya-segats

quan es gira la lluna

i es nega en les aigües fragmentades.

I et miro

com si fossis un instant que ha de morir

i amb la teva mossegada ancestral

se’m fixa a la llengua aquell gust de salobre

que mai no se’n va;

però em deixes

novament,

i t’aixeques

com una àguila a punt de sucumbir.

I en el silenci de la badia

et buides.

I envaeixes les cales, les fredes

runes de nacre,

avances

arrasant, devastadora, feréstega

i febril.

I creixes cercant el sol

en un desig d’eternitat,

la por

impregna les arestes dels abismes

que has arrencat,

com un foc

assedegat

i arribes

dalt de tot


però

baixes

m’envoltes amb la teva essència,

les aigües manses

m’impregnen

cada racó oblidat,

te’m destrenes a les mans

i els teus brams

es tornen en un cant llunyà

i flueixes suau

lentament

com una ploma que llisca,

m’atraus

i em bec el teu silenci

i et sento en mi

quan el vespre decau

i em quedo en tu.



Ignasi Revés i Revés (Sarroca Ignasi Revés i Revés (Sarroca Ignasi Revés i Revés (Sarroca Ignasi Revés i Revés (Sarroca de Lleida, 1976). És llicenciat

en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Bar-

celona.

Ha treballat al diari la Mañana de Lleida, la publicació quin-

zenal Som Garrigues de les Borges Blanques i Catalunya

Ràdio.

Escriu articles d’opinió en premsa local i comarcal i en mit-

jans digitals d’arreu de Catalunya.

És funcionari i viu a Reus. Anteriorment ha publicat Oli en un

llum (Editorial Fonoll) i Esmorzars de Lleida (Edicions Salò-

ria).

JOSEP IG

NASI REVÉS

JOSEP IG

NASI REVÉS

JOSEP IG

NASI REVÉS



Textos sobre la mar (Esmorzars de l'Ebre)

Capítol Bar Restaurant Sergio (Sant Carles de la Ràpita)

Em giro i veig que el Pep s’ha ajuntat amb la colleta de la

Rapitenca. Parlen de la temporada passada i de la vinent.

L’aviso que ja estic. Ens acomiadem i anem avall, a trobar la

mar. Arribem al Nàutic. Una estesa de barques, barquetes,

iots i velers descansen als embarcadors del port esportiu

de la Ràpita. Veig unes gavines que remullen les potes, un

ànec que neda, una tropa de llissals que busseja nerviosa-

ment. El Pep assenyala una terrassa. Ens asseiem i dema-

nem dues canyes. La cambrera, per picar, porta un minuto.

Què és un minuto?

-Mira, maldito, se diu així perquè es fa en un minut. Poses lo

boqueró cru. L’obres, li treus l’espina i el poses en vinagre.

Un minut i es cou amb lo vinagre. Després, lo pots acom-

panyar amb una mica d’all trinxadet, oli, sal i julivert.

El minuto és més oliós que el de l’altre dia a Móra. La canya

és dolceta. Dic al company que en aquest bar també hi ha

moviment. Ell afirma que als bars de la Ràpita m’hi trobaré

la la menestralia, la gent senzilla, la gent que viu i s’ho pas-

sa bé. En una taula qualsevol m’hi trobaré el paleta, el fus-

ter, el pescador i el pagès. I aquesta taula no estarà mai

buida, sempre anirà renovant el personal. Explica que la

pela, a la Ràpita, ha corregut a diari. En especial de diven-

dres a diumenge, dies en què els pescadors foraden les

butxaques.


El turisme també deu fer circular el diner, suposo. Sí, vénen

valencians, aragonesos, madrilenys i bascos. Sí, vénen fran-

cesos i alemanys. Però el turisme més fort és el dels rapi-

tencs, que fan vida al carrer, als bars, als restaurants, a da-

vant de la mar. La mar… Sempre he observat, en els rapi-

tencs, una tendència a posar la mar davant de tot. La mar ho

és tot, no hi ha res més. L’interior és, per a molts d’ells, cosa

avorrida, monòtona, estàtica. Pregunto al Pep què li veu, a la

mar.

-La mar te dóna un perfum especial. La salabror i el color de

de l’aigua te marca lo temps que ha de vindre. Si ha de

ploure o ha de fer vent. Si la mar és com ara, és que l’aire va

per damunt i l’eriça. Això vol dir que no has de sortir a la

mar, perquè lo corrent va pel davall i és perillós.

-"Esmorzar a la vora de la mar", és un article que ha apare-

gut en diverses publicacions en paper i digitals i també al

meu bloc: http://esmorzarsdeforquilla.blogspot.com/2010/05/

esmorzar-la-vora-de-la-mar.html

(Sant Carles de la Ràpita)


LECTURES_ NITLITERÀRIA Textos sobre la mar (Esmorzars de l'Ebre)

Capítol Los Bessons (Deltebre)

Passegem per la platja de Riumar. Les ones arriben

desmaiades a la sorra. A penes fan bromera. La in-

tensitat de la llum va variant. Quan està més tapat,

cel i mar es barregen. Els núvols semblen dibuixats

amb la part allargada i plana d’un guix. Demano al

Manolo que em pinti la mar. Diu que és argentada. El

Pep afirma que li encantaria viure aquí, a propet de

la mar, però que s’acolloniria quan vingués una lle-

vantada de les grosses. El vent, la sorra i l’aigua ba-

tent portes i finestres, parets i teules; delmant els ar-

bres del jardí, fent tremolar el mobiliari i la vaixella…

Això fa que el Manolo recordi un episodi de la seva

infància. Conta que son pare acostumava a anar a la

platja de Fuengirola a veure com els pescadors tira-

ven el copo –la xarxa- i després els comprava el

peix. Aquell dia va acompanyar-lo el fill. Eren les cinc

del matí i feia una llevantada majúscula: s’aixecaven

onades de quatre metres i el cel era tan plomizo que

semblava que estigués a punt de nevar. Ja que m’ha

descrit un cel andalús, prego al Manolo que me’n

representi un de deltaic. No tarda gaire a respondre:

el cel que queda quan bufa el vent de dalt. “Aquest

vent ho neteja tot i ho deixa blau cel, lluminós, elèc-

tric”. El Pep, que li posa la mà a l’espatlla, matisa:

“Elèctric ets tu, Manolo”.


LECTURES_ NITLITERÀRIA Esmorzar a la vora de la mar,

Edicions Salòria

La mar, a aquella hora del matí, tenia un color blau

fort, definit. Se la veia mandrosa i enlluernada. El sol

pujava i l’ombra de les barquetes s’escurçava.

Jo m’ho mirava des del restaurant del Club Nàutic, on havia anat a

esmorzar. Vaig fer un glop d’un vi negre del Montsant, La Presa, un

vi de fina aroma i gust tirant a dolcet. Confesso que, abans

d’emprendre la truita de patata, no les tenia totes. Semblava poc

feta, i a mi no m’agraden les truites poc fetes, perquè les trobo lle-

fiscoses. Les truites, m’agraden de fetes cap a socarrades. Tot i

així, me la vaig menjar. I vaig tenir la grata sorpresa que estava al

punt, molt equilibrada. La llesca de pa amb tomata que acompan-

yava la truita va entrar millor per la vista. I no em va decebre quan

la vaig tenir a la boca, perquè combinava una crosta cruixent i bo-

cins de tomata grossos i carnosos.

Vaig repetir sensacions al segon plat. Perquè vaig menjar llonga-

nissa, mitja tomateta a la planxa i fesols. I a mi no m’agraden els

fesols, perquè –en efecte- els trobo llefiscosos. Altra vegada vaig

quedar-me parat, perquè aquells fesols eren compactes, tenien un

punt d’all torrat i eren inesperadament bons.

Sovint diem que hi ha menjars que no ens agraden. Menjars que,

per cert, fa anys que no tastem. Alguna vegada hauríem de fer un

esforç i tornar-los a provar. Posar en pràctica aquella frase que ens

deien els pares i que repetim als nostres fills: “Com saps que no

t’agrada si no ho has tastat?” Potser llavors cauríem del cavall, com

Sant Pau, i ens replantejaríem els nostres gustos.

S’ha dit molt que, sobre gustos, no hi ha res escrit. Jo, a Cambrils,

esmorzant a la vora de la mar, vaig veure que els gustos sempre es

poden reescriure.


Va néixer a Cervera del Maestre (Castelló) i viu a la ciutat de Tarrago-

na. Va estudiar Filologia Catalana i Geografia i Història. És publicista

de professió i pèrita judicial.

Ha estat guardonada en diversos concursos, ha publicat en reculls i

revistes i ha participat de forma activa en diferents col.lectius literaris

dels Països Catalans (la Catedral i l’Antiquari – a Tarragona-, el Semi-

nari d’Investigació Poètica i el grup Poesia Viva- a Barcelona- i perta-

ny com delegada a la provincia de Tarragona i Castelló a la Fundació

Antonio Machado- a Cotlliure (França).

OBRA PUBLICADA

2001 Ressons del meu paisatge

2002 Ull de la Posta

2003 Violencia

2004 Doll de foc

2007 Veros poliédrics

2009 I a pas a pas. És la seva primera obra amb fotografies i una fita

personal pel que fa a ritme i contingut literaris.

GORIA GANGA I VIÑES




Són, les guspires de la mar,

una catifa encesa

on jo no puc posar-hi el peu…

Per què trencar l’encís

que la domina…?

Fóra pecat

per al déu de la mar

i per a Déu.

A voltes me la miro

i la desitjo

com una amant qui sap si prohibida

i lluny del meu abast;

només acaronant-la trencaria

tal volta el seu perfum

i el seu color salat de cada dia.

Ara s’irisen els meus ulls

dins la mirada

absorta pel seu màgic llampurneig,

i la catifa blava és com un foc

brodat amb fils de plata d’orient.

El rostre de la mar té la pell d’aigua

abrusa el meu encís com un caliu!

LECTURES_ NITLITERÀRIA Foc de marFoc de marFoc de marFoc de mar


El cel es va tenyint de “tarongi”

rogent. La fosca, a poc a poc arriba;

s’obren els llums dels finestrals groguencs

i un bon sopar de peix ens hi convida.

Quan el color de mar perd el seu blau,

es tornassola l’aigua més divina,

les barques, mentre dormen el repòs,

fan llums damunt de l’aigua on es reclinen.

Passejo per camins sucats d’embruix

mirant la gran blavor d’aigua marina;

quan veig els vells fanals fent llum de port,

sento per dins un vol d’ala embravida,

perquè sovint em canta un goig de mar

quan Tarragona és ona que il·lumina!

Tarragona en el meu pas!Tarragona en el meu pas!Tarragona en el meu pas!Tarragona en el meu pas!

Quan surt el sol i pinta la blavesa,

enceto els meus cristalls lluents de mar;

les ones em pentinen la mirada

quan sento musicar, del fons de l’aigua,

la veu de Tarragona.

M’arriben els records que em duu la brisa

quan em perfuma el cos esvalotat,

i el gust d’aquest salobre m’extasia

les ànsies dels llavis per besar.

I deixo caure el bes com un estigma

i resta dins el fons del nostre mar.

Quan jo segueixi els grans camins del mapa,

et duré, Tarragona, en el meu pas!

Capvespre a TarragonaCapvespre a TarragonaCapvespre a TarragonaCapvespre a Tarragona


S’abocava el nou matí

per la finestra de l’alba,

quan la catifa del mar

duïa un llampec d’ona blava.

Les ones amb moviment,

al so del vent, hi, dansaven,

com ballarines amb vels

tot puntejant cada onada.

Mes la púrpura del sol

com un far enlluernava

els meus ulls acaronats

per la marina manyaga.

I observo aquest mar del món

que ara la vida em regala,

amb un gust d’alè vital

i un bes salobre de plata.

I recordo aquell instant

com un doll sense paraula

que em va dient el record

de la mar Mediterrania!

La marLa marLa marLa mar

Recollir el mar

dins el calze de la mirada,

és una imatge plàcida i divina.

Els blaus, els ors i els roigs

se’m passegen pel mar

de la retina

i s’ofeguen a l’oceà d’un plaer interior.

Les llums em fan espurnes

violàcies

i m’envaeixen les ales del matí

com muses xopes de vida.

Mentrestant, les mans se m’omplen

d’una claror innoblidable,

que traspua la perfecció

del vol de la gavina.

I mentre duren aquells moments…,

la llum viatja pel meu cos

i em sento onada del fred univers,

dins el caliu de la meva

Mediterrània!

MediterràniaMediterràniaMediterràniaMediterrània


En l’aigua blava, quasi diamant,

fent-se cristall que encisa i que captiva,

naveguen ones amb un blanc plomall

on riuen mil estels de claror viva.

El foc del sol, trencat en molt bocins,

s’ajeu sobre la mar, fet oriflama,

i escalfa, mentre rep besos salins,

la blava pell amb el seu cos de flama.

La tarda, però, llisca per la mar

amb les cançons eternes d’or i plata,

i, mentre l’ombra marca el cap al tard,

s’adorm una sirena amb cos d’escata.

Jo resto encara degustant la nit…

La mar i jo som ports de l’infinit!

Mar vivaMar vivaMar vivaMar viva



Actualització: 25 de juny de 2010


Education

Nit Literària al Far de la Banya