NOVENA LECTURA DE LLENGUA CATALANA

NO SERÀ UN EXAMEN SORPRESA... O POTSER SÍ?

Són les deu i s’ha produït l’esperat canvi de classe. A l’institut, la dinàmica diària és ben

diferent, de la de l’escola. Un cop escoltat el timbre que fa la funció d’avisador, de senyal

d’alerta, l’alumnat de l’INS Seròs fa el canvi d’aula que correspon –sempre n’hi ha algun que

toca el pirandó i fa campana- i, transcorreguts deu minuts, la tortura a les classes continua.

Avui, però, dos ganàpies, en Cervell i en Cadira, dos amics que se les empesquen per tal de no

fer ni brot mai, endarrereixen la seva arribada a la classe del Sereno, el temut professor de

Matemàtiques.

CERVELL: Va, Cadira! Deixa de fer el ronsa! No has sentit el timbre? És el moment que

hem estat esperant... És ara, quan hem de fer la “visiteta” a la sala de professors.

CADIRA: [Arrepapat a la cadira, amb els braços caiguts i un posat de vagància estrident.]

Dos minuts més, va... És que s’hi està tan bé, a la cadira. Quan sigui gran ja sé què vull ser...

Vull ser observador de la platja assegut en una cadira. Creus que em pagaran, si faig aquest

noble ofici?

CERVELL: [Encès i amb els braços encreuats, visiblement enfadat.] Vols fer el favor de

moure el cul? Com no t’espavilis, quan siguis adult et moriràs de gana, tros d’enze! Aixeca’t

d’una santa vegada i fem via cap a la sala de profes. Ara no hi haurà ningú. La Bruixa, la de

Llengua Castellana, avui està malalta, així que la sala serà buida. Però espavilem, perquè

només queden tres minuts...

CADIRA: La Bruixa? Però no era el de Matemàtiques, el control que havíem de pispar? A

veure, Cervell, aclareix-te! Em vas dir que podíem robar l’examen que el Sereno ha preparat i

ara em dius no sé què de la de Castellà? I després dius que sóc jo, qui sempre té el cap a tres

quarts de quinze!

CERVELL: Mare meva! Tens el cap més buit que un timbal! Potser sí que te la podries

ben bé guanyar, la vida, assegut en una cadira... Però a les festes majors dels pobles! Series el

timbal perfecte que podria ésser tocat sense parar pel percussionista de la banda municipal.

Tens el cap buit! L’examen que hem de robar és el del Sereno, sí, però qui normalment vigila a

la sala de profes és la Bruixa, la de Llengua! Ho captes?

CADIRA: Ah... Ah... Doncs haver-ho dit abans, home!

[Fent escarafalls i ajuntant les mans en senyal de pregària, en Cervell agafa en Cadira de

l’orella i l’estira cap a fora de l’aula. Confusió de veus. Anades i vingudes d’alumnes. Rius de

gent pertot arreu]

CERVELL: Ja hi som! Tu busca a l’armari de les fotocòpies! El conserge sempre l’obre

quan ha de recollir les comandes que li fan els professors. Jo vigilaré la porta, perquè sempre

pot aparèixer algú...

CADIRA: Això serà bufar i fer ampolles! Que bé! Mentre els carallots de la classe estiguin

suant sang per tal de resoldre els problemes impossibles del Sereno, a nosaltres ens sobrarà

temps per a gratar-nos la panxa, si volem. Com gaudiré de la cadira! Acabaré la prova en un

obrir i tancar d’ulls! Què dius que he de buscar?

CERVELL: Quina creu! Però d’on has sortit, tu? Has de buscar l’examen de mates,

borinot! Vinga, afanya’t!

[En Cadira obre apressadament l’armari de les fotocòpies i, sense mirar massa, agafa el

primer examen de matemàtiques que identifica.]

CADIRA: Ja el tinc! Va, toquem el dos!

CERVELL: Ho has deixat tot al seu lloc? N’estàs segur? Mira que el Sereno és molt

primmirat i sempre calcula mot bé les seves accions. No se li escapa res, a aquest paio... Ho

has fet tal i com t’he dit, no?

CADIRA: Que síííííííí!

[Els dos ganàpies entren a l’aula del Sereno. La classe transcorre enmig del normal

avorriment de cada dia. Només en Pitagorín escolta el professor. La resta sobreviu com pot,

entre badalls i estirades estrepitoses d’extremitats, braços i cames.]

[Canvi d’escenari. Passats els dies, el Sereno lliura les notes als alumnes. En Cadira i el

Cervell es freguen les mans i tenen una cara de visible satisfacció]

SERENO: Alumne Pitagorín... Vostè és un exemple per aquesta colla de pocapenes. Ha

obtingut la màxima qualificació a la prova d’equacions. N’estic ben orgullós, de vostè.

[En Cervell i en Cadira es miren, estranyats. La primera nota, la més correcta, no és la

seva. El professor segueix lliurant qualificacions –nous, vuits, sets...-, però la seva nota no

arriba]

CERVELL: Disculpi, professor... No s’ha oblidat de nosaltres dos? Estem convençuts que

la prova ens va anar d’allò més bé. Vàrem estudiar molt i a fons per tal d’obtenir una nota més

que digna...

SERENO: No, senyors Garrofé i Castells... No m’he pas oblidat de vostès... Creguin-me...

Els veig cada nit en els pitjors dels meus malsons! Vostès dos són com les plagues d’Egipte!

Ho arrasen tot i ho deixen tot erm! Quina vergonya! Els hauria de caure la cara de vergonya a

trossets! Pocavergonyes! Aquí tenen els seus extraordinaris exàmens!

[En Cadira i en Cervell avancen capcots cap a la taula del professor. Reben els fulls de la

prova i observen que hi ha dos zeros ufanosos anotats en color vermell. Han suspès l’examen]

CERVELL: [Murmurant en veu baixa mentre retorna acompanyat d’en Cadira al seu lloc.]

Llamps i trons, Cadira! Ets un autèntic tros de quòniam! No hauria d’haver confiat en tu!

CADIRA: Per què ho dius, això, Cervell? Vaig aconseguir l’examen d’equacions, tal i com

em vas manar! Era la primera prova que hi havia a l’armari.

CERVELL: Efectivament... Vas aconseguir el control de les equacions... PERÒ VAS

AGAFAR EL DE L’ANY PASSAT, TROS D’ASE!

[Els dos alumnes retornen al seu pupitre. En Cervell abaixa el cap, decebut, i en Cadira

pren possessió de la seva estimada cadira, braços avall i badall tradicional, com sempre.]

*****************************************************************************