ESTRUCTURA SOCIAL I EDUCACIÓ

1

T3. Societat i cultura: processos de socialització

Índex

2

Introducció

Biologia, cultura i socialització

Agents de socialització

Síntesi

Bibliografia

Introducció

3

El ser humà es també ser social, mitjançant la seua capacitat per establir relaciones en els altres. Aquesta capacitat s’articula en un procés, que anomenem de socialització.

La socialització és el procés pel qual ens convertim en membres d’una societat, que es realitza mitjançant contexts (agents de socialització) entre els quals hi ha la família, l’escola, i d’altres.

La diversitat cultural és el producte d’aquesta plasticitat, que és conseqüència de tindre una predisposició genètica per la sociabilitat i per produir, aprendre i transmetre cultura, però la concreció d’aquestes no ve determinada.

La socialització forma part d’un procés mes ample que és la construcció social de la realitat, també de caràcter dialèctic.

Cada societat tracta de produir individus d’acord amb la cultura dominant sense anular la diversitat (classe, sexe, medi físic).

Biologia, cultura i socialització (1) 4

humans

animals socials, eslavó evolutiu hominització

herència biològica mutació genètica

selecció natural

societat: xarxa de relacions socials entre persones

cultura: informació que organitza les relacions de les persones en el medi

natural i en altres persones, i que adquirim mitjançant l'experiència o

la instrucció. Es acumulativa (llen-guatge oral, objectes, llibres) i ens ha

permès adaptar-nos i expandir-nos.

Creences (cóm son les coses) Rutines tècniques (cóm ens comportem en la natura)

Normes morals i socials (cóm ens comportem en altres)

Sentiments i valors (quines coses son desitjables i quines no)

evolució genètica

evolució cultural

adopció de la posició erecta

Alliberació de les mans

Creixement cerebral (x4)

aparició del llenguatge simbòlic

socialització: procés mitjançant el qual interioritzem creences, normes i valors

socials, aprenent a ser part de la societat i a realitzar els nostres rols en ella. Es més important a la infantessa:

Els rols s’associen en expectatives i

normes socials determinades i

apreses culturalment

patrimoni genètic bàsicament idèntic

1) No tenim determinismes

instintius tan forts; 2) som desvalguts

3) Tenim plasticitat dels esquemes de

comportament

Biologia, cultura i socialització (2)

5

No experimentem les nostres conductes como a plenament determinades sinó que les vivim como a capacitat de decisió. Aquesta capacitat fa que percebem les decisions conscients com a pròpies (element valoratiu), però no podem ignorar que la socialització influeix aquest procés.

La identitat personal requereix el contacte en la natura i els grups humans. Especialment jugant les xiquetes i xiquets construeixen el jo conscient, que els permet diferenciar, mitjançant la comprensió dels diferents roles, a ells mateixa de la resta.

Es produeix una mediació, realitzada en la socialització, entre les capacitats psíquiques del individu i els valors, les normes i les pautes de conducta del seu entorno social.

Agència (la agencia individual actua fent us de los margenes de maniobra entre les constriccions internes i

externes)

Estructura mental (els hàbits, més o

menys fixats neurològicament, de las

persones socials)

Estructura social jerarquia de les posicions

socials, segons el poder associats a los diferents

roles

Biologia, cultura i socialització (3) 6

La socialització es produeix de manera dialèctica: Societat vs. Individu (realitat cultural vs. identitat personal). Es per tant un procés de recreació i reconstrucció actiu dels contextos cultural i social a traves del nostre comportament quotidià (Giddens).

És un procés adaptatiu a l’entorn social pel qual s'aprenen i interioritzen els elements socioculturals del medi ambient, integrant-los a l’estructura de la personalitat baix l’influencia d’experiències i agents socials significatius (Rocher).

És objectiu en tant que independent de nosaltres (objectivat en teories, codis jurídics i morals, models de conducta, ...). I es realitza mitjançant la institucionalització (rols i normes que es fan tradició), la reificació (les institucions i tradicions deixen de ser considerades acords per ser considerades coses per si mateixes) i la legitimació (univers simbòlic que explica i justifica l’existència d’eixa realitat).

És subjectiu en tant que tan sols és real si la realitat social configura els pensaments, sentiments i actuacions dels subjectes, definint per tant la seua identitat.

La relació dialèctica entre la realitat objectiva i subjectiva presenta una correlació positiva i no es pot concebre l’una sense l’altra (individu i societat).

Biologia, cultura i socialització (4)

7

La socialització primària és la que es produeix en primer lloc i la que introdueix als individus a la societat, és la més important i determina les successives: És dóna de manera particular en els altres significants concrets i té un contingut

doble, en tant que model i en tant que reflex (germen d’identitat) És cognoscitiu però també, i particularment, afectiu El desenvolupament de la identitat es fa juntament amb l'assumpció del món dels

altres, es produeix una abstracció progressiva (el altre generalitzat) que proveeix estabilitat i continuïtat a la autoidentificació Els continguts varien entre societats, cultures i subcultures on el llenguatge implica

l'assumpció d’esquemes motivacionals i interpretatius que configuren programes de conducta i faciliten elaboracions teòriques sobre “com son les coses” El mon conformat a la socialització primerenca té un caràcter de fermesa, claredat,

exempt de problema. És una estructura d’ordre i seguretat que infon confiança La socialització dura tota la vida, no acaba mai. I si bé per convenció es considera

que la socialització primària acaba quan es produeix la formació de l’altre generalitzat en realitat no esta mai totalment tancada

8

8

Biologia, cultura i socialització (5)

9

La complexitat fa necessàries socialitzacions més específiques (secundàries) que requereixen l'assimilació de coneixements específics de rols, vocabularis específics de rols (conjunts de significacions que estructuren interpretacions i comportaments de rutina). I, al mateix temps, s’adquireixen elements no èxplicits com ara comprensions tàcites, avaluacions i coloracions afectives d’ells. Pressuposa la realitat resultant de la primària (coherència). La afectivitat i identificació no és necessària. La inevitabilitat subjectiva és molt menor (és més fàcil de descartar) és més

artificial. Quan més estranya respecte de la socialització primària, més difícil d'interessar. .

agents o contexts de socialització Son grups i contexts socials dins dels quals es produeixen importants processos de socialització (persones e institucions-normes )

La família L’escola

El grup d’iguals Els mitjans de comunicació de masses

Altres (esglesies o les empreses)

10

Família i canvi social

Grup bàsic de l'espècie humana on tenen lloc els processos més importants de la socialització primària com ara l’afectivitat, els altres significants i els processos d’identificació.

Les diferències familiars (com la classe) resulten en diferències en la socialització (valors, referents, ...) que rebre els seus membres, si bé no s’han de considerar determinats.

La família es una institució que pot adoptar formes molt variables (més encara avui dia). Històricament la família extensa era responsable de funcions molt importants (com les culturals, educatives, econòmiques, seguretat,...). Amb la industrialització i desenvolupament del mercat i de l’Estat de dret primer i després social es produeixen canvis (salarització, urbanització, escolarització, mobilitat social i geogràfica,...) que buiden de contingut a la família, que passa a ser una unitat mínima de consum i de criança i socialització (però cada vegada menys).

11

Família i tendències

Els canvis demogràfics (esperança de vida, reproducció més eficaç) també afecten a la família (un 25% d’elles serien suficients per a la reproducció de la societat), així:

Es produeix un canvi d’una societat familiar bolcada en la reproducció a un altra d’individus i llars unipersonals o pluripersonals (el nombre mitjà de membres disminueix). I és aquesta crisi de la família la que provoca la crisi de valors actual que comporta altres valors individuals.

Allibera a les dones (proporcionalment el temps per a gestació i criança es molt més reduït) el que comporta igualtat i projecció professional de la dona i redefinició del rol del baró.

A escala mundial es produeix un procés cap a la família nuclear (encara minoritària) i els valors individuals: com ara la reducció de l’influencia de la família extensa, la lliure elecció de parella, la extensió drets de la dona i dels xiquets, menys matrimonis entre familiars, més llibertat sexual.

12

Canvis en les pràctiques educatives familiars

La Sociologia de la Família estudia cóm l’estructura de les famílies depèn de les condicions socials i de les formes de reproducció social dominants.

La individualització de la família modifica l’estructura de parentesc i és

conseqüència de: • La salarització, que fa menys rellevants l'herència i les xarxes socials. • La construcció dels estats forts i dels mercats nacionals juntament amb la

burocratització de la formació i selecció de la força de treball. Tot això produeix un canvi d’un model patriarcal a un altre disciplinari-

normalitzador en el que predominen els procediments burocràtics sobre l'herència i les xarxes socials. (Aquests models però serien purs)

13

Model patriarcal de classes populars

Per al model patriarcal de classes populars (classes baixes) l’objectiu escolar es secundari (manquen expectatives de promoció). Els objectius principals de l’educació son:

Inculcació del principi d'escassesa (no capritxós). Respecte a l’autoritat del pare i, per extensió, dels majors. Respecte a l’ordre establert (bones costums, bona educació) (El càstig es el mode de domesticar als xiquets) Aquest model, ara qüestionat i en crisi, preparava per una realitat

determinada: de submissió al poder i de resistència a les dures tasques de treball agrari conseqüència de la posició de dominació a l’estructura social.

Avui en dia la legitimitat d’aquest model es qüestiona per diverses instàncies i guanya terreny el capital escolar com a via de reproducció social de les famílies.

14

Model disciplinari-normalitzador

Per al model disciplinari-normalitzador (pares obrers en ocupacions de classe mitjana que sí confien en l’ascens social dels fills) els objectius principals de l’educació son:

Caràcter fort, autocontrol i autodisciplina (posposar el plaer present pel bé futur).

Desig de bens culturals legítims (instrucció, oci cult. i esport). Relació definida en termes de “confiança” i basat en la vigilància contínua dels

comportaments i codi ferm de sancions que propicia l'èxit a l’univers escolar. Aquet caracteritzat per:

Dominació basada en regles impersonals (legal-racional) Control continu i de sancions constants (autodisciplina, autocontrol, metes a

llarg termini). Jerarquització dels subjectes en funció de la seua adquisició dels bens

culturals (competició escolar i sistema de premis).

15

Entre aquests dos models les famílies es posicionen segons les possibilitats i

condicions socials de existència. Per tant la majoria de les famílies es situarien en algun punt intermedi o de transició.

Alguns tracten de superar el model patriarcal però també d’evitar la rigidesa

del model disciplinari-normalitzador i deixar gaudir als xiquets de la infància. D’altres no tenen temps per aplicar un model que demana esforç i dedicació

16

17

Els mitjans de comunicació (1)

Pels mitjans de comunicació, encara que en una relació de tipus unidireccional i sense un marc formal estricte (sense agents), rebrem i accedim a una gran quantitat de continguts i significats de la cultura en que ens trobem.

Els mitjans de comunicació ens posen en contacte amb significats centrals (sistemes de creences, tradicions i prescripcions) de la nostra societat o d’un grup de ella.

Els mitjans de comunicació de masses tenen, a més de la tasca informativa i comunicativa, la funció de difusió de la cultura de masses amb finalitat evasiva (pobre, alienant, conformista, irracional i poc valuosa, en oposició a la cultura culta), o amb la finalitat de transmetre la cultura popular (no pejoratiu).

La comunicació ha estat i és fonamental per al canvi social (signe, llenguatge, escriptura, impremta, cultura electrònica).

18

Els mitjans de comunicació (2)

Els crítics o apocalíptics diuen que els mitjans de comunicació de masses condueixen a una cultura de masses que degenera: Fomenten la passivitat Difonen valors pobres i models de comportament roïns Trivialització (esports, religió, política, educació) Relativisme e inversió dels valors estètics i ètics Promoció del materialisme i dels valors comercials Absència de control del espectador que fomenta el llavat de cervell, la

manipulació i el conformisme Simulació del món (falsa realitat)

19

Els mitjans de comunicació (3)

Els defensors o integradors diuen que els mitjans de comunicació poden promoure una cultura diversa, activa i participativa: Augmentar la participació i la creativitat Incrementa la informació disponible Augmenta el debat públic sobre qüestions que ens afecten a tots Eina de democratització de la informació i de l’entreteniment (abans

restringit a les elits) Fomenta la diversitat Promou la moralitat i la tolerància

20

Els mitjans de comunicació (4)

El principal és la TV (dediquem entre 3 i 4 hores al dia). Els mitjans de comunicació de masses i el model de societat: Una societat capitalista els utilitzarà per obtenir beneficis, un instrument

per al consumisme (publicitat), i sotmesos a la llei del mercat (rendibilitat) més enllà d’objectius com ara la informació veraç o la instrucció de tots Però també poden estar sotmeses als interessos dels grups de pressió o

partidistes (propaganda) Altres qüestions rellevants son: dret d’informació i d’educació, el debat

públic/privat, pluralitat/concentració, ètica professional, globalització de productes, de les noticies (4 agències elaboren el 90%) i de la publicitat, que margina als països en vies de desenvolupament.

Internet suposa una revolució per personalització i interacció.

21

Els mitjans de comunicació (5) Els televidents no estan indefensos front als missatges, ja que els

interpreten i reconstrueixen des de les seues cultures i posicions socials en les que viuen (hipòtesi de l’espectador intel·ligent). Així, al tornar a elaborar els seus significats mitjançant processos de mediació i resistència, un mateix producte pot prestar-se a multitud de lectures.

Però no es pot negar l’influencia profunda com a font de estímuls simbòlics, marc per a la comunicació amb la societat general (si no s’està no s’hi és).

Diferències entre famílies normalitzades de classe mitjana, dels suburbis urbans i de les àrees rurals.

Violència i la TV: no n’hi ha relació causal demostrada. La hiperrealitat: entre la realitat i la ficció.

22

Els mitjans de comunicació i l’escola (1)

Segons De Val (2000) el funcionament intel·lectual de la TV es

caracteritza per: Presentació dels fets feta i tancada Missatges curts, simples i sense reflexió ni possibilitat de

contrastar-ho Coneixement anecdòtic i poc racional (no científic) Busca els límits de lo xocant i lo absurd Afavoreix el relativisme Més que formar el que fa es formatar als individus

23

Els mitjans de comunicació i l’escola (2) Els crítics-apocalíptics diuen que la

• discontinuïtat i fragmentació, • la persuasió emocional sobre la fonamentació racional, i • el sotmetiment dels continguts a la lògica de l’espectacle i

l’entreteniment, imposen una epistemologia absurda que contradiu l’essència de la

construïda a l’entorn de la cultura a l’escola (de la paraula i el llibre imprès). Els defensors-integradors pensen que no té sentit oposar-se perquè el

determinisme tecnològic es implacable (optimisme tecnològic que recomana fer un ús positiu i constructiu).

L’escola pot integrar-los per tal de formar als individus de manera crítica en el

seu ús i goig, de la mateixa manera que hauria de ser capaç de donar una educació humanista i de qualitat per tal que puguem triar continguts entre la cultura d'elits i de masses.

24

25

26

Els grups d’iguals (1)

A les societats tradicionals es mantenien prou estables durant tota la vida però a les societats modernes, caracteritzades per la mobilitat, no és així.

La socialització producte de la interacció amb els iguals és fonamental i no pot ser substituïda, mentre que la produïda per la relació amb els pares, per a la adquisició del rol d’adult, pot no ser imprescindible després dels quatre anys.

El joc és l’activitat bàsica que permet l’accés a capacitats de relació social i al descobriment e interiorització de molts significats culturals.

Els iguals formen les conductes del membres, son els models preferits pels xiquets, i als 3 o 4 anys ja comencen a adaptar la seua conducta a la dels companys i a portar-la a casa.

27

Els grups d’iguals (2)

Els xiquets han de definir quin tipus de persones son, a quina categoria social pertanyen i després adaptar-se al model de conducta del grup, sent l’edat i el sexe les úniques rellevants als primers anys. El sexe és un factor d'adscripció al grup i els rols sexuals son normes col·lectives de referència.

A aquestes edats la regla de la majoria anul·la les diferencies i la creativitat, i el desig de ser igual fa que s’imiten actituds, comportaments, formes de parlar i vestir etc. La rialla ès l’arma de control del grup.

Progressivament es desenvolupen categories dins dels grups relacionades amb la subcultura del grup de referència.

L’adscripció de rols dins del grup esta relacionat amb la formació de la identitat.

Després son més lliures per a triar la companyia preferida.

28

29

30

L’escola

El sistema educatiu és un agent de socialització progressivament més decisiu a mesura que creixen en complexitat les societats (canvis en les funcions de la família, societat del coneixement).

Avui en dia, l’escola es menys necessària com a transmissora de coneixements que com a formadora i desenvolupadora de persones amb identitats, ciutadans actius i crítics.

Entendre l’escola com institució de socialització és veure-la com àmbit d'experiències i pràctiques vitals concretes a on el currículum ocult, les relacions socials o els mètodes de treball i avaluació, esdevenen fonamentals perquè ens expliquen la formació de la identitat que fa la institució escolar.

Aquesta visió ha estat present des dels inicis de la modernitat (Kant, Comte, Saint-Simon, Durkheim).

31

La inculcació de la racionalitat capitalista (T. Parsons)

Per a Parsons (funcionalista) 1) La societat crea 2) estructures que fan que 3) els individus viuen experiències, a partir de les quals, 4) resulten configurades determinades identitats (les que la societat

necessita i pretén amb aquestes estructures) L’escola socialitza per la manera en que està socialment estructurada, amb

l’objectiu de fer als individus viure experiències que les faran accedir a certs significats culturals (que s’incorporen a la seua personalitat).

Així la socialització escolar (formació d’identitat en els alumnes): Adquisició dels valors bàsics (per a la societat) Acceptació d’una ubicació particular en la divisió social del treball

(funció classificadora-seleccionadora)

32

El concepte de socialització escolar i els elements de l’estructura de l’aula de primària (T. Parsons) A més la socialització escolar està relacionada en el rendiment, i la selecció

escolar en la classe social (expectatives). Per als individus l’escola es el primer pas important a la vida, es produeix l’experiència de la diferenciació de l’estatus per criteris extra biològics com ara els mèrits o el seu treball.

És, a més, la primera institució de caràcter formal, impersonal o burocràtic a la que accedeixen i que els prepararà per a una societat així organitzada (molt diferent de la família). Així que és clau el grau d’independència obtingut pels fills a la família (tracte amb els adults, pressa de decisions, assumir responsabilitats i afrontar situacions noves).

Professor únic (transició família – societat, més afectiu). Un sistema d’estatus (legitimació de desigualtats en l’alumnat) La diferenciació es recolza en el rendiment i requereix un grup homogeni,

mateixes tasques, dualitat alumnes- professor, i un conjunt de regles generals i sistemàtiques (deixen de ser individus particulars per ser classificats i seleccionats en un procés “natural, necessari i inevitable”)

33

Els elements de l’estructura de l’aula de primària i l’efecte en la personalitat de l’alumne (T. Parsons)

El rendiment té una dimensió cognitiva i una moral, té com referent la conformitat amb la cultura, i l’aprenentatge del model de relació social organitzat en: l’obligatorietat de fer coses, la competitivitat i el individualisme, i el reconeixement i acceptació de l’autoritat.

La identitat configurada a la família perd pes i es reconfigura per l’adquirida a l’escola.

A la socialització escolar es produeix la legitimació de desigualtat i jerarquies socials, per això ha de ser “justa” i basada en el mèrit i no en la classe. No obstant causa rebuig i violència.

34

Crítiques a Parsons La desigualtat no es funcional i no n’hi ha igualtat d’oportunitats, el

que fa realment es reproduir la desigualtat. No hi ha consens dels diferents grups socials respecte de la visió de

la societat i del seu funcionament, l’escola imposa la ideologia del grup dominant.

La socialització de la força de treball La crítica marxista

Representada per Althusser, Baudelot, Establet, Bowls, Gintis i Fenández Enguita, manté que l’escola socialitza en valors caràcter i actituds pròpies del treballador assalariat.

El germen del actual model va ser molt conflictiu, però una vegada estabilitzat, i davant la impossibilitat de la família, l’escola s’encarrega de reproduir-lo i legitimar-lo subtil i eficientment (isomorfisme i correspondència). De fet n’hi ha una altra tradició (progressista) d’escola.

L’estructura escolar es caracteritza per: ordre i autoritat, impersonalitat i burocràcia, renuncia al control del contingut i del procés, treball vs. activitat lliure, espai i temps escolar, estratificació del treball i socialització diferencial (vertical vs. horitzontal, i socialització mental), aïllament, competència i avaluació.

35

La socialització del ciutadà de la Democràcia

Però l’escola pot tindre una funció positiva en la formació d’identitats a les societats democràtiques en oposició a l’opció del sistema: Les escoles democràtiques.

Objectiu: utilitzar bé la ment per una vida desenvolupada productiva, útil socialment i personalment satisfactòria. Explicitar el currículum ocult. Treball cooperatiu (temes interessants i grups variats). Un marc per a les relacions socials. Obertura. “Èxit”: dossiers i historials. Avaluació participada i explicitada. Metodologia de treball: amb conseller, individual i en grup, interessos personals, contingut i forma. Coneixement (sentit i utilitat). Sessions de treball (1/2 dia). Currículum comú amb camps (H i C). Interdisciplinarietat. Didàctica diversa. 20 persones per grup i 15 per tutor. Professor: relació amb els alumne i identificació amb el centre i la comunitat.

36

L’escola de l’individu (A. Tourane)

En origen l’escola no havia de formar treballadors si no ciutadans. L’escola, a més de les funcions de reproducció social, produeix individus o els destrueix, per tant no es pot parlar de l’educació quan es redueix a les funcions socials que ha de assumir (amés aquestes avui canvien ràpidament).

Educació clàssica: individu al servei del progrés, nació i coneixe-ment. L’escola del individu s’orienta cap a: Llibertat del individu personal (individualització de l’ensenyament, fi

separació vida privada/pública – família/escola). La comunicació inter-cultural (reconeixement de l’altre). Gestió democràtica de la societat i els seus canvis (correcció de les

desigualtats que produeixen diferències de mèrit). Èmfasi en la comunicació i no en els missatges.

37

Bibliografia 38

Granados Martínez, A. (2003) Capítulo V Las funciones sociales de la escuela. En Fernández Palomares, F. (coord.) Sociología de la educación. Pearson, Madrid. Pág. 117-141

Masjuan, JM. (2003) Capítulo II ¿Qué es sociología? Algunos conceptos básicos. En Fernández Palomares, F. (coord.) Sociología de la educación. Pearson, Madrid. Pág. 35-62

Fernández Palomares, F. (2003) Capítulo VIII Socialización y escuela. En Fernández Palomares, F. (coord.) Sociología de la educación. Pearson, Madrid. Pág. 205-260 Costa Granell, X. (2011) Socialización y cultura. Beltrán, J. i Hernàndez, FJ. Sociología de la educación. McGraw-Hill, Madrid. 45-74 (Cap. 3)

Webgrafia 39

http://youtu.be/WQ4D5D4WtgU http://youtu.be/20owtrE_2ns http://youtu.be/rP4ILZdP-mI http://youtu.be/AM2HPxIwgfc http://youtu.be/4-dC-OWJFp0 http://youtu.be/a_D4RZxV-FQ

Genie Wiley la xica salvatge

Surfwise: The Amazing True Odyssey of the Paskowitz Family http://www.youtube.com/watch?v=QbwpRZ8Hf50&feature=share&list=UUHyFkB0ex0Aw1wXhZJhsNeA

Think before you post subtitulada en castellà http://youtu.be/1hI58dtjwsM