Comentem “Salveu-me els ulls”

Per començar, caldria comentar que aquesta composició pertany a l’època en què Miquel Martí i Pol, un dels millors poetes de les lletres catalanes, ja sentia les

limitacions físiques de la malaltia que el va acabar lligant a una cadira de rodes.

El poema, “Salveu-me els ulls”, és un crit de sinceritat sobre l’experiència més personal

i íntima del poeta. Un cop i un altre el poeta insisteix en el valor que per ell tenen els ulls, perquè aquests li permeten arribar on la resta del cos ja no el pot portar.

Així, a la primera estrofa fa palès la disminució progressiva del seu moviment com a

ésser humà, i així mateix la crida enèrgica a salvaguardar l’órgan que en aquests moments valora per sobre de tots i la pèrdua del qual li doldria més que cap altra cosa,

els seus ulls, que li permeten seguir vivint.

A continuació, en la segona estrofa, explica les coses que li permet la vida i que són les que de debò l’omplen: estimar, escriure, sentir… Tot i expressar la queixa en forma de

renec perquè el cos no li segueix.

Tot seguit, a la tercera estrofa, expressa el desig de gaudir de la seva existència tan

intensament com li sigui possible, d’exprémer cada instant sent conscient del seu estat.

A la quarta estrofa, ens fa saber que està ple de ganes de viure i se sent capàs mentre la vista no li falti de fer l’impossible i viure al màxim. No es vol rendir.

Per acabar, a la darrera estrofa i en només dos versos el poeta conclou sentenciant que és la mirada, en definitiva, el que el manté viu.

En resum, aquest poema té com a fil conductor el que per al poeta signifiquen els seus ulls i com a base les ganes de seguir endavant tot i les limitacions físiques que no li poden limitar així la imaginació ben estimulada per la mirada.