����

������ ����

�������������� ���� �� ����

marjal

LA_CIENNAT_1ESO_3T_VAL_48248.indd 1 10/02/11 17:06

CONTINGUTS1. La vida a la Terra

1.1. La biodiversitat

1.2. Els fòssils

2. Les funcions vitals

3. La cèl·lula

3.1. El descobriment de la cèl·lula

3.2. El microscopi

4. La classificació dels éssers vius

5. El regne monera

6. El regne protoctista

6.1. Les algues

6.2. Els protozous

7. Els virus

Investiga: Les cèl·lules animals

Els éssers vius

8

154

RESPON• Explica quines són les funcions vitals de l’ésser humà.

• Dibuixa en el teu quadern un esquema d’una cèl·-

lula i assenyala-hi les parts següents:

membrana cel·lular – citoplasma – nucli

Competència en el coneixement i la interacció ambel món físic.

• Conéixer i valorar la importància que té la biodi-

versitat del nostre planeta, com també l’impacte

de l’acció humana sobre aquesta.

Competència en comunicació lingüística.

• Comprendre textos científics breus i extraure’n

les idees principals.

• Identificar un mateix terme en llengües diferents.

Tractament de la informació i competència digital.

• Utilitzar internet amb criteri ètic i responsable

per a obtindre informació sobre la nomenclatura

binomial.

Competència per a aprendre a aprendre.

• Aplicar els coneixements sobre l’ús del microsco-

pi òptic en l’observació de cèl·lules animals.

COMPETÈNCIES BÀSIQUES

Tots sabem distingir els éssers vius dels objectes inanimats.

També podem reconéixer fàcilment les diferències entre la

majoria dels animals i les plantes. Amb tot, quan observem

un fons marí, ja ens resulta més difícil assignar cada orga-

nisme al regne que li correspon.

No obstant això, per molt diferents que siguen en el seu as-

pecte determinats animals o plantes..., entre

ells comparteixen unes característi-

ques que ens permeten agrupar

tots els organismes en un regne

o en un altre.

155

Escull coral·lí a la Mar Roja, Egipte.

1. La vida a la TerraL’existència de vida a la Terra, tal com la coneixem, és possible gràcies a una sèrie

de factors que permeten el desenvolupament i el manteniment dels éssers vius.

Aquests factors que fan habitable el nostre planeta són els següents:

• La presència d’aigua. L’aigua forma part de tots els éssers vius i és una substàn-

cia imprescindible en tots els processos relacionats amb la vida.

• La temperatura. A la Terra, a diferència dels planetes veïns, les temperatures no

presenten grans oscil·lacions i són adequades per al desenvolupament de la

vida.

• L’atmosfera. Conté els gasos necessaris per als éssers vius, com l’oxigen i el diò-

xid de carboni. L’atmosfera, a més, contribueix al fet que les temperatures siguen

les adequades per a la vida.

• La llum. Procedent del Sol, la llum és imprescindible per a la fotosíntesi i és la

base de la vida vegetal i animal del nostre planeta.

La biosfera comprén la zona més superficial de la geosfera, la hidrosfera i la franja in-

ferior de l’atmosfera en contacte amb la superfície terrestre. Abraça, per tant, des

dels fons oceànics fins als 10 km d’altitud, aproximadament.

Com ja hem vist, els factors ambientals influeixen sobre els éssers vius però

aquests també ho fan sobre l’ambient i sobre altres organismes. Així, per exemple,

l’atmosfera actual de la Terra, rica en oxigen i nitrogen, és fruit de l’activitat biològica

realitzada al llarg de milions d’anys, ja que, abans de l’aparició de la vida, l’atmos-

fera terrestre no contenia oxigen.

1.1. La biodiversitat

La biosfera es caracteritza per la gran diversitat de formes de vida que la integren;

aquesta diversitat s’observa en la forma, la mida, el mode de vida… dels diferents

éssers vius. L’àmplia varietat d’éssers vius existent en la biosfera rep el nom de bio-

diversitat.

La biodiversitat és valorada com un bé en si mateixa, perquè totes les espècies

d’éssers vius participen del bon funcionament de la biosfera. Així, per exemple,

l’existència d’una gran varietat d’insectes és indispensable per a la pol·linització de

les diferents plantes que hi ha.

A més, la biodiversitat genera nombrosos beneficis directes i indirectes a l’ésser

humà. Els éssers vius tenen una participació destacable en l’elaboració d’aliments

i en l’aportació de matèries primeres per a la indústria. També intervenen en pro-

cessos com l’adob de cultius, la descomposició de residus o la depuració d’aigües

residuals.

L’estudi i el coneixement de la biodiversitat també són importants perquè aju-

den els científics a comprendre el funcionament dels processos que tenen lloc

en la biosfera. Per això, cal fer tot el possible per a preservar la biodiversitat

del planeta.

156 Unitat 8

La sabana africana és una zona de la biosfera que

es caracteritza per la seua elevada biodiversitat.

La vainilla és una planta originària d’Amèrica Cen-

tral la flor de la qual només pot ser pol·linitzada

per una espècie d’insecte que viu en aquesta ma-

teixa zona.

Per aquest motiu, els cultius de vainilla en al-

tres zones del món, com passa a Madagascar, no-

més són possibles si la pol·linització es du a ter-

me de forma manual.

AMPLIA

La biodiversitat no es distribueix de

la mateixa manera en tot el planeta. La

varietat de plantes i animals és màxi-

ma en les zones tropicals i disminueix

progressivament a mesura que ens des-

placem cap a les àrees polars.

La biosfera és la capa de la Terra en la qual es desenvolupen i viuen els éssers

vius.

AC

TIVITA

TS

1. Explica quins són els factors que fan possible la vida a la

Terra.

2. Indica què ens aporta la biodiversitat. Quines són les cau-

ses i els efectes de la seua pèrdua?

3. Justifica per què els fòssils ens demostren que la biodiversi-

tat no sempre ha sigut la mateixa al nostre planeta.R

La desaparició d’alguns éssers vius és un fet natural, encara que, en l’actualitat,

l’ésser humà està accelerant aquest procés. No hi ha una única causa d’extinció de

les espècies. Les més destacades són aquestes:

• La caça i la pesca indiscriminades de moltes espècies animals.

• La destrucció dels espais naturals per a ser substituïts per zones urbanes o agrí-

coles. Quan es destrueix un espai natural desapareixen les plantes, i també els

animals que se n’alimenten o hi busquen refugi.

• La contaminació ambiental. L’ús continuat de pesticides i l’abocament de substàn-

cies contaminants a l’aigua i a l’atmosfera afecten la supervivència de les

espècies.

• La introducció de noves espècies. Una espècie introduïda en un lloc determinat

pot posar en perill la supervivència de les espècies originàries d’aquest lloc.

La pèrdua de biodiversitat té efectes molt diversos. La destrucció de boscos i zo-

nes humides, i els incendis forestals provoquen un increment de les emissions de

CO2 a l’atmosfera.

També s’afavoreix un augment de l’erosió i de la pèrdua de recursos hídrics, ja que

les àrees desproveïdes de vegetació, en cas de pluges abundants, s’erosionen més

fàcilment i afavoreixen les avingudes als rius.

A més, la desaparició d’espècies vegetals i animals, que en molts casos són desco-

negudes per a la ciència, provoca que no arribem a conéixer les seues propietats i

possibles aplicacions. D’aquesta manera, poden desaparéixer espècies que ens

podrien ser útils per a l’alimentació, la fabricació de medicaments, el tractament

de residus...

1.2. Els fòssilsA la Terra hi ha una gran diversitat d’éssers vius des de fa milions d’anys. No obs-

tant això, les espècies que hi van existir, per exemple, en l’època dels dinosaures

no són les mateixes que trobem en l’actualitat. La majoria d’aquelles espècies

s’han extingit, o bé han evolucionat a les espècies actuals. Els fòssils ens aporten una

prova de tot açò.

L’estudi dels fòssils permet reconstruir les característiques dels éssers vius que van

existir fa milers o milions d’anys i conéixer com han evolucionat les espècies al

llarg del temps. La ciència que estudia els fòssils i la informació que ens aporten és

la paleontologia.

La fossilització és el procés de formació dels fòssils. Consisteix en una transforma-

ció i substitució d’algunes parts d’un ésser viu per minerals. És més fàcil que fossi-

litzen les parts dures de l’organisme, com ara ossos o conquilles, que les parts

toves. Per això, és molt més probable trobar, per exemple, fòssils de caragols de

mar que de meduses.

157Els éssers vius

Fòssil d’arqueòpterix. Aquesta espècie d’au

va viure fa més de 150 milions d’anys. La seua

anatomia presentava trets propis dels dino-

saures, com ara una mandíbula amb dents, i

d’altres característics de les aus, com l’existèn-

cia de plomes.

FIXA’T

La introducció deliberada o accidental

de nous organismes en un medi pot

pertorbar l’equilibri ecològic d’aquest

territori.

Les noves espècies es poden expandir,

a vegades sense obstacles, i d’aquesta

manera, dificultar el creixement dels

éssers vius originaris de la zona.

Així, per exemple, la colonització de les

illes del Pacífic per part de rates i gats

procedents dels vaixells, va causar la

desaparició de moltes espècies d’aus

i rèptils que es trobaven indefenses da-

vant uns depredadors desconeguts per

a elles.

Els fòssils són restes d’éssers vius o de la seua activitat (petjades, excrements,

ous…) que s’han conservat a través del temps en roques sedimentàries.

4. Agrupa els següents éssers vius segons el seu tipus de nu-

trició i explica en què consisteix cadascun.

caragol – alzina – falcó – gerani – vaca

5. Digues quines són les funcions vitals que realitzen tots els és-

sers vius i explica en què consisteixen.

6. Descriu amb un exemple com efectua una gallina cadascu-

na de les tres funcions vitals.

R

AC

TIV

ITA

TS

2. Les funcions vitalsLes funcions vitals són les que fan tots els éssers vius, i són la nutrició, la relació i la

reproducció. A continuació veurem en què consisteix cadascuna.

• La nutrició d’un ésser viu consisteix en l’obtenció de la matèria i l’energia que ne-

cessita per a viure. Segons l’origen d’aquesta matèria i d’aquesta energia, distingim

dos tipus de nutrició: l’autòtrofa i l’heteròtrofa.

158 Unitat 8

• Així, les plantes, com per exemple l’encisam, fan la nutrició autòtrofa: transfor-

men la matèria inorgànica, com les sals minerals i l’aigua del sòl i alguns compo-

nents de l’aire, en matèria orgànica, gràcies a l’energia del Sol. D’altra banda, els

animals, com l’ésser humà, efectuen la nutrició heteròtrofa: transformen la matè-

ria i l’energia dels components orgànics, com els de l’encisam, en matèria orgànica

pròpia.

• La relació consisteix a captar la informació del medi i utilitzar-la per a la super-

vivència. D’aquesta manera, els éssers vius poden acostar-se als medis favora-

bles, o allunyar-se dels desfavorables o perillosos. Així, quan les abelles perceben

fum, interpreten que hi ha un incendi i abandonen la bresca per a fugir del foc.

• La reproducció consisteix a donar lloc a nous éssers vius amb característiques si-

milars a les dels que els han originat. Així, per exemple, els ous que ponen les

granotes es convertiran, amb el pas del temps, en granotes adultes paregudes

als seus progenitors.

RECORDA

La matèria inorgànica és la matèria

procedent de la degradació de les ro-

ques i d’altres elements inanimats, com

l’aigua o l’aire.

La matèria orgànica està formada per

materials fabricats pels éssers vius i, per

tant, es troba en aquests o en les seues

restes.

En la nutrició autòtrofa, l’ésser viu

s’abasteix de matèria inorgànica i de

l’energia procedent del Sol.

Aquesta matèria i l’energia procedent del

Sol s’utilitzen per a fabricar els com-

postos orgànics que l’ésser viu necessita

per a viure.

En la nutrició heteròtrofa, l’ésser viu

s’abasteix de la matèria i l’energia con-

tingudes en la matèria orgànica de què

s’alimenta.

Aquesta matèria orgànica s’utilitza com

a font de matèria per a construir les seues

pròpies estructures i créixer, i també com

a font d’energia per a dur a terme les

seues activitats.

CitoplasmaADN

Cromosoma

Estructuramolecularde l’ADN

3. La cèl·lulaHi ha una gran diversitat entre tots els éssers vius de la biosfera. No obstant això, tots

es caracteritzen per estar formats per unes xicotetes unitats anomenades cèl·lules.

Les cèl·lules són les unitats bàsiques que constitueixen els éssers vius. Normal-

ment són molt xicotetes, per la qual cosa es necessiten instruments especials per

a poder-les observar. De la mateixa manera, per a mesurar-les, s’utilitza una unitat

de mesura adaptada a la seua mida: el micròmetre, o micra, que equival a una mil·lè-

sima part d’un mil·límetre i es representa amb μm.

Totes les cèl·lules contenen aigua abundant en l’interior. A més, les cèl·lules estan

compostes per molècules complexes formades principalment per àtoms de car-

boni combinats amb altres elements, en especial, oxigen i hidrogen.

Hi ha éssers vius formats per una única cèl·lula, anomenats organismes unicel·lulars,

i d’altres formats per més d’una cèl·lula, que reben el nom d’organismes pluri-

cel·lulars.

Les cèl·lules poden tindre mides i formes diferents, però totes presenten tres ca-

racterístiques en comú.

A més d’aquestes característiques comunes a totes les cèl·lules, la majoria presen-

ta també un nucli. El nucli està constituït per una membrana o embolcall nuclear

que inclou en el seu interior l’ADN de la cèl·lula. El nucli és xicotet i generalment té

forma esfèrica.

En funció de la presència o absència de nucli, distingim dos tipus de cèl·lules: les

cèl·lules eucariotes, les que tenen nucli com, per exemple, les de l’ésser humà, i

les cèl·lules procariotes, que no presenten nucli, com ara les d’alguns organismes

unicel·lulars com els bacteris.

159Els éssers vius

Fòsfor 1 %

Sofre 1 %Altres 2 %

Oxigen 64 %

Hidrogen 10 %

Nitrogen 3 %

Carboni 18 %

Percentatge en massa dels diferents elements en

els éssers vius.

Membrana plasmàtica

2. Totes les cèl·lules estan embolcades per una mem-

brana plasmàtica, una estructura fina i elàstica que

recobreix la cèl·lula i la separa del medi exterior. La

seua funció principal és delimitar la cèl·lula i per-

metre l’intercanvi de substàncies amb l’exterior.

3. Totes les cèl·lules presenten un espai

interior, delimitat per la membrana

plasmàtica, anomenat citoplasma.

Ací es troben els anomenats orgànuls

cel·lulars.

1. Les cèl·lules contenen una molècula ano-

menada ADN (àcid desoxiribonucleic)

que forma unes estructures anome-

nades cromosomes. L’ADN s’encarrega

de regular tots els processos que tenen

lloc en l’interior de la cèl·lula.

Hi ha dos tipus de cèl·lula eucariota, la cèl·lula animal i la cèl·lula vegetal. En totes

trobem uns elements immersos en el citoplasma anomenats orgànuls cel·lulars,

que s’encarreguen d’executar diferents processos de les funcions vitals.

Els principals orgànuls cel·lulars comuns a totes les cèl·lules eucariotes són els mi-

tocondris, els lisosomes, el reticle endoplasmàtic, el complex de Golgi, els ribosomes i

els vacúols.

A més, en la cèl·lula animal trobem centrosomes; i en la vegetal, cloroplasts i una

estructura externa a la cèl·lula anomenada paret cel·lular.

Vegem amb més detall en què consisteixen les principals diferències entre la cèl·lula

animal i la vegetal.

160 Unitat 8

Paret cel·lular

Complex de Golgi

Complex de Golgi

Cloroplast

Lisosoma

Lisosoma

Reticleendoplasmàtic

Reticleendoplasmàtic

Mitocondri

Ribosoma

Vacúol

Nucli

Centrosoma

1. Les cèl·lules vegetals presenten una es-

tructura rígida al voltant de la membra-

na cel·lular, anomenada paret cel·lular.2. Els vacúols de les cèl·lules vegetals

són més grans que els de les cèl·lu-

les animals.

4. Només les cèl·lules animals presenten

centrosomes, uns orgànuls cilíndrics que

intervenen en la divisió cel·lular.

3. Només les cèl·lules vegetals presenten cloroplasts,

uns orgànuls pigmentats en què es du a terme la

fotosíntesi. Aquests orgànuls contenen principalment

una molècula verda anomenada clorofil·la.

AC

TIVITA

TS

7. Identifica les tres característiques comunes que presenten

tots els tipus de cèl·lules.

8. Quina característica principal presenten les cèl·lules euca-

riotes que les diferencia de les procariotes?

9. Classifica en tres grups diferents els orgànuls d’una cèl·lula

eucariota segons que siguen propis d’una cèl·lula animal,

d’una cèl·lula vegetal, o bé, estiguen presents en els dos ti-

pus de cèl·lules.

R

161Els éssers vius

3.1. El descobriment de la cèl·lulaL’estudi de la cèl·lula s’ha desenvolupat al llarg del temps gràcies a les aportacions

de molts científics. Una part important d’aquest progrés ha estat lligat al desenvo-

lupament de noves tècniques de laboratori.

Una invenció clau en l’estudi de la cèl·lula va ser el microscopi. El 1665, Robert Hooke

va estudiar, amb l’ajuda d’un microscopi molt senzill, una làmina fina de suro. Va ob-

servar la presència d’una sèrie d’espais o compartiments que va anomenar cèl·lu-

les. Hooke va usar aquesta paraula, que prové del llatí i significa ‘cel·la’, per a descriure

les xicotetes estructures que constituïen la làmina de suro.

Uns quants anys després, el 1674, Antoni van Leeuwenhoek va observar al micros-

copi una gota d’aigua d’un llac i hi va apreciar uns xicotets éssers vius formats per

una única cèl·lula. Va descobrir els organismes unicel·lulars.

Amb el pas dels anys les prestacions dels microscopis van millorar i es van fer tot

tipus d’observacions de cèl·lules animals i vegetals. A partir d’aquestes observacions,

es van començar a identificar les parts de les cèl·lules i a caracteritzar els diferents

tipus de cèl·lula.

La cèl·lula va ser objecte de molts estudis diferents al llarg de quasi dos segles, fins

que a mitjan segle XIX Matthias J. Schleiden, Theodor Schwann i Rudolf Virchow

van proposar l'anomenada teoria cel·lular. Aquesta teoria es caracteritza per tres

postulats:

• Tots els éssers vius estan formats per cèl·lules.

• Les cèl·lules són les unitats bàsiques que constitueixen un ésser viu.

• Totes les cèl·lules provenen d’una altra cèl·lula.

Posteriorment, aquesta teoria ha sigut contrastada per diferents experiments, i en

l’actualitat representa els principis bàsics de l’estudi de la cèl·lula.

Làmina de suro vista al microscopi òptic a 40

augments.

AMPLIA

ANTONI VAN LEEUWENHOEK

Antoni van Leeuwenhoek (1632-1723),

fill d’una família d’artesans, va ser un

mercader i científic de Delft, Holanda.

Va dissenyar i construir els seus propis

microscopis, amb els quals va observar

gran quantitat de mostres diferents. Va

arribar a tindre una col·lecció de més

de 500 microscopis.

Entre les seues observacions destaca

la primera descripció d’un organisme

unicel·lular, de les fibres musculars i

dels espermatozous.

Cèl·lula animal: teixit epitelial. 200x Cèl·lula vegetal: epidermis de ceba. 100x

3.2. El microscopiEl microscopi és un instrument de treball imprescindible per a l’estudi de la cèl·lula

amb el qual podem distingir detalls de menys de 0,1 mm que d'altra manera pas-

sarien desapercebuts.

El microscopi es compon de dues parts:

• La part òptica està formada per un conjunt de lents que permeten augmentar la

imatge i il·luminar la mostra adequadament.

• La part mecànica està composta pels elements que subjecten la part òptica i

permeten enfocar i analitzar la imatge.

Per a poder dur a terme una bona observació al microscopi òptic cal que la llum tra-

vesse la mostra, ja que en cas contrari no s’hi podria observar res. Per a aconse-

guir-ho, la mostra ha de ser translúcida, o bé ha d’estar tallada en làmines molt fi-

nes.

162 Unitat 8

FIXA’T

Tots els organismes que per la seua

mida requereixen un microscopi per

a poder ser observats s’anomenen mi-

croorganismes.

Part òptica

L’ocular és la lent que aug-

menta la imatge que prové

de l’objectiu. Normalment

té 5, 10 o 15 augments.

L’objectiu és la lent que for-

ma una imatge augmenta-

da de la mostra i la projecta

sobre l’ocular. Un microsco-

pi pot tindre un o més d’un

objectiu de 4, 10, 40 o 100

augments.

El condensador és un con-

junt de lents que concentra

la llum sobre la mostra. In-

clou un dispositiu anome-

nat diafragma que s’obri

més o menys per a regular

la quantitat de llum que rep

la mostra.

La font de llum consisteix

en una pereta o un espill

que orienten la llum cap a

l’interior del microscopi.

Part mecànica

La platina és la peça on es

col·loca la mostra. Presen-

ta un orifici que permet el

pas de la llum i que es pot

desplaçar per a observar di-

ferents parts de la mostra.

El revòlver és la peça gi-

ratòria que sosté els dife-

rents objectius.

El caragol macromètric és

un dispositiu que puja o

baixa la platina per a acon-

seguir enfocar la imatge.

El caragol micromètric per-

met acabar d’afinar l’enfo-

cament de la imatge que

s’ha efectuat amb el caragol

macromètric.

El peu o base és el suport sobre

el qual descansa el microscopi.

Normalment du incorporada la

font de llum.

Diafragma

Condensador

Platina

Objectiu

Revòlver

Ocular

AC

TIVITA

TS

163Els éssers vius

10. Creus que es podrien estudiar les cèl·lules d’una carlota si

la depositem directament en la platina? Justifica la teua res-

posta i descriu el procés que hauríem de seguir per a poder

observar les seues cèl·lules.

11. Calcula amb quants augments màxims podem arribar a veu-

re una imatge si disposem dels objectius i els oculars indi-

cats en la imatge de la pàgina anterior.

Una vegada que hem obtingut la mostra, la col·loquem sobre una xicoteta placa

de vidre anomenada portaobjectes. Per a protegir-la, sovint es col·loca damunt

un altre vidre més xicotet anomenat cobreobjectes.

La imatge que veiem pel microscopi apareix augmentada per l’acció de les lents

de l’objectiu i l’ocular. Per a conéixer amb quin augment estem fent una obser-

vació, hem de multiplicar els augments de l’ocular pels de l’objectiu que estem

usant.

Així, per exemple, quan estudiem una mostra amb un objectiu de 4 augments i un

ocular de 10, la imatge que veurem serà 40 vegades més gran que la imatge real.

Moltes vegades, el nombre d’augments s’indica amb el símbol x; així, l’exemple

anterior es podria referenciar com una imatge 40x.

La imatge que observem a través del microscopi està invertida respecte de la

imatge real. Així, el que es veu en la dreta es troba en realitat a l’esquerra, i el que

es veu en la part inferior es troba a la superior.

Aquest fet pot confondre l’observador en les primeres observacions, ja que el

desplaçament de la platina pareix contrari al que apreciem a través de

l’ocular.

Per a observar una mostra al microscopi òptic hem de disposar d’una

superfície plana on puguem treballar còmodament. Una observa-

ció senzilla és la d’un cabell.

— Selecciona l’objectiu de menor augment i mou el revòlver per-

què l’objectiu quede en la posició adequada.

— Baixa la platina completament.

— Agafa un cabell del teu cap i talla una mostra de 3 cm de qualse-

vol del seus extrems.

— Col·loca el tros de cabell sobre un portaobjectes i afig una gota

d’aigua, cobreix-lo amb el cobreobjectes i situa la preparació so-

bre la platina.

— Per a enfocar la mostra, primer girem el caragol macromètric fins

que la preparació es trobe prop de l’objectiu. Aquest procés s’ha

de fer mirant la platina directament i no a través de l’ocular, ja

que correm el risc de ratllar o trencar la lent o la preparació.

— Encén la font de llum i mira per l’ocular. Mou suaument el cara-

gol macromètric i allunya la platina de l’objectiu fins que la imat-

ge s’observe un poc nítida. A continuació, gira el caragol micromètric

per a obtindre un enfocament més fi.

— Obri i tanca el diafragma i observa com varia el contrast de la

imatge.

— Per a observar la mostra amb més detall, gira el revòlver i selecciona un objectiu de major augment. Torna a ajustar l’enfocament

amb el caragol micromètric.

L’ús del microscopi

4. La classificació dels éssers viusCom pots observar al teu voltant, a la Terra trobem éssers vius de diverses formes,

mides, tipus de nutrició… A pesar d’aquesta gran diversitat de formes de vida,

una anàlisi detallada ens permet agrupar els diferents éssers vius segons les seues

característiques comunes.

Utilitzem quatre criteris de classificació per a identificar el grup a què pertany

cada ésser viu.

• El tipus de nutrició que presenta l’organisme. Ja coneixem que els organismes

poden presentar nutrició autòtrofa o nutrició heteròtrofa.

• L’organització de les cèl·lules de l’ésser viu. Així, podem trobar organismes uni-

cel·lulars i organismes pluricel·lulars.

• La presència de nucli en les cèl·lules de l’organisme. Així, observem organismes eu-

cariotes, amb nucli, i organismes procariotes, sense nucli.

• La presència de paret cel·lular és una característica pròpia d’alguns éssers vius.

A més, segons el tipus d’organisme, pot estar composta per diferents substàn-

cies.

A partir de l’anàlisi d’aquestes característiques, els científics han agrupat els éssers

vius en cinc grans grups o regnes. A continuació coneixerem les característiques

de cadascun.

164 Unitat 8

Encara que els organismes de cada regne presenten unes característiques comunes,

en cadascun d’aquests regnes s’aprecia una diversitat molt important.

RECORDA

La biodiversitat és un concepte que

s’utilitza en biologia per a descriure

la quantitat d’éssers vius diferents que

hi ha en un determinat ecosistema.

MONERES PROTOCTISTS FONGS PLANTES ANIMALS

NutricióAlguns tenen nutri-ció autòtrofa i d’al-tres, heteròtrofa.

Alguns tenen nutri-ció autòtrofa i d’al-tres, heteròtrofa.

Heteròtrofa Autòtrofa Heteròtrofa

Organització

cel·lularUnicel·lulars

Unicel·lulars o pluricel·lulars

Unicel·lulars opluricel·lulars

Pluricel·lulars Pluricel·lulars

Presència de

nucliProcariota Eucariota Eucariota Eucariota Eucariota

Paret cel·lularAmb paret cel·lularcomposta de mu-reïna.

Alguns grups tenenparet cel·lular i laseua composició ésvariable.

Paret cel·lular dequitina

Paret cel·lular decel·lulosa

Sense paret cel·lular

AC

TIVITA

TS

12. Explica en quins criteris de classificació ens hauríem de fi-

xar per a determinar si una espècie és animal o vegetal.

13. Assenyala les diferències i les similituds que trobem entre

fongs i plantes. I entre plantes i moneres?

14. Explica en què consisteix la nomenclatura binomial i quins

avantatges té el seu ús. R

R

165Els éssers vius

Així, per exemple, en el regne animal trobem organismes que comparteixen un ma-

teix tipus de nutrició, d’organització cel·lular i de característiques cel·lulars, però

que, no obstant això, presenten formes tan diferents com la medusa, la girafa o la

formiga.

Com a conseqüència d’aquesta diversitat, dins de cada regne els éssers vius es

classifiquen en diferents grups i subgrups segons les seues característiques. Ca-

dascun d’aquests grups en què es classifiquen els éssers vius s’anomena categoria

taxonòmica o tàxon.

El regne és el tàxon més ample i es divideix de forma successiva en tàxons que

cada vegada agrupen menys individus. Així, els regnes es divideixen en tipus o fílums;

els tipus es divideixen en classes; les classes en ordres; els ordres en famílies; les fa-

mílies en gèneres; i els gèneres en espècies. L’espècie, per tant, és la unitat bàsica de

classificació dels éssers vius.

Habitualment, una mateixa espècie rep noms diferents segons la zona geogràfica

o la llengua del lloc on es trobe. Perquè les persones de diferents llocs puguen saber

sense confusió a quina espècie es refereixen, un científic suec anomenat Carl von

Linné va desenvolupar en el segle XVIII la nomenclatura binomial, que encara uti-

litzem.

En aquesta nomenclatura, cada espècie rep un nom científic compost per dues

paraules en llatí. Així, per exemple, l’òliba vulgar s’anomena Tyto alba:

• La primera paraula és el nom genèric i indica el gènere al qual pertany l’organis-

me. En aquest cas, Tyto és el nom del gènere al qual pertanyen diferents espècies

d’òliba.

• La segona paraula és l’epítet específic que serveix per a identificar una espècie de-

terminada. En aquest exemple, Tyto alba és el nom que identifica l’òliba vulgar. Fre-

qüentment, l’epítet específic fa referència a alguna característica física de l’espècie:

alba es refereix a la coloració blanca de l’òliba vulgar.

Així, una espècie present en diferents zones del món té diferents noms populars i un

únic nom científic.

FIXA’T

Compararem la classificació taxonò-

mica de dues espècies d’aus: l’òliba

vulgar i l’àguila reial.

Observa que les dues aus compartei-

xen els tàxons més amplis (regne, fílum

i classe) però, en canvi, pertanyen a or-

dres, famílies i gèneres diferents.

Òliba

vulgarÀguila reial

Regne Animal Animal

Fílum Vertebrats Vertebrats

Classe Aus Aus

Ordre Estrigiformes Falconiformes

Família Tytonidae Accipitridae

Gènere Tyto Aquila

Espècie Tyto albaAquila

chrysaetos

Una espècie és un conjunt d’éssers vius que es poden reproduir entre ells i ori-

ginen una descendència fèrtil i similar a ells.

Tyto alba

Lechuza Òliba

Ontza

Crutxahttp://species.wikimedia.org/wiki/Pà-

gina_principal

Pàgina en anglés sobre taxonomia i clas-

sificació d’espècies.

@

Òliba vulgar (Tyto alba).

5. El regne moneraEl regne monera està format per organismes unicel·lulars amb una característica que

els fa diferents a la resta dels éssers vius: les seues cèl·lules no tenen nucli.

Són els éssers vius més xicotets que hi ha, ja que mesuren, normalment unes poques

micres, és a dir, unes mil·lèsimes de mil·límetre.

El grup més abundant dins de les moneres són els bacteris.

Vegem amb detall les característiques de les cèl·lules procariotes i, per tant, les ca-

racterístiques de les moneres.

• La membrana plasmàtica que cobreix la cèl·lula presenta uns replecs interns

anomenats mesosomes. Aquests mesosomes només es donen en les cèl·lules pro-

cariotes i serveixen per a augmentar la superfície de la membrana cel·lular.

• Al voltant de la membrana plasmàtica, els bacteris presenten una estructura rígi-

da anomenada paret bacteriana. Aquesta paret està formada per una substàn-

cia que generen els propis organismes, anomenada mureïna.

• Les cèl·lules procariotes no tenen un embolcall nuclear que forme un nucli, sinó

que l’ADN es troba lliure en el citoplasma formant un únic cromosoma.

166 Unitat 8

Els bacteris viuen en tot tipus de medis: en la terra, en l’aigua, en l’aire i també en l’in-

terior dels éssers vius. Fins i tot habiten en ambients extrems on no poden viure

altres éssers vius, com ara les fonts termals, on creixen moneres a més de 80 ºC, o

la neu de l’Antàrtida.

Les moneres són organismes unicel·lulars procariotes.

RECORDA

Regne monera:

• Nutrició autòtrofa o heteròtrofa.

• Unicel·lulars.

• Cèl·lules sense nucli, procariotes.

• Paret cel·lular de mureïna.

Staphylococcus aureus és una espècie bacteriana

habitual en la pell de l’ésser humà. En principi,

és una espècie inofensiva, encara que a vegades

pot provocar greus infeccions en pacients afec-

tats d’altres malalties. Microscopi electrònic,

200.000x.

Cianobacteris Nòstoc. Microscopi òptic, 550x.

Els cianobacteris són un fílum del regne mone-

ra que comprén nombroses espècies de bacteris

capaços de fer la fotosíntesi. Són bacteris que

viuen, majoritàriament, en l’aigua.

Mesosoma

Membrana plasmàtica

Paret bacteriana

Citoplasma

Molècula d’ADNRibosomes

AC

TIVITA

TS

167Els éssers vius

15. Compara les característiques de les cèl·lules de les moneres

amb les de la cèl·lula eucariota i identifica quines semblan-

ces i diferències presenten.

16. Digues quin dels conceptes següents no pertany a la ma-

teixa categoria.

bacil – coc – bacteri – espiril

R

La forma que poden tindre els diferents tipus de bacteris és molt diversa i és indi-

cativa del grup a què pertanyen. Algunes de les formes més característiques són

les següents:

En l’actualitat, l’ésser hu-

mà utilitza els bacteris per

a la producció d’aliments.

Així, per exemple, els bac-

teris del grup Lactobaci-

llus s’afigen a la llet i, a

través d’un procés de fer-

mentació, transformen la

llet en iogurt o en for-

matge.

D’altres, com Escherichia

coli, viuen en l’intestí de

l’ésser humà. Aquests

bacteris ens ajuden a di-

gerir els aliments que

mengem.

No obstant això, també hi ha bacteris que causen malalties si es desenvolupen

en l’interior d’un altre organisme. Així, determinades malalties de l’ésser humà,

com el tètan, la gastroenteritis o la tuberculosi, són causades per bacteris.

Aquestes malalties es poden confondre amb d’altres provocades per espècies

d’altres regnes, com els protoctists, per això la seua identificació i el seu tracta-

ment han d’estar sempre supervisades per un metge.

Els bacils tenen forma de bastó. Els cocs tenen forma esfèrica. Els espirils tenen forma de ti-

rabuixó.

Els vibrions tenen forma de

coma o de fesol.

AMPLIA

Els metges tracten les malalties provo-

cades per bacteris amb unes substàncies

anomenades antibiòtics. Aquestes

substàncies són capaces de combatre les

infeccions bacterianes, però no les que

tenen un altre origen.

Bacteris del iogurt

A continuació observarem la fermentació dels bacteris del

iogurt, com, per exemple, el Lactobacillus bulgaricus.

— En primer lloc, hem de calfar llet a 40 graus aproxi-

madament, és a dir, que estiga calenta però sense arri-

bar a cremar. Afegim a la llet calenta una miqueta

de Lactobacillus posant-hi un poc de iogurt i reme-

nant.

— A continuació, deixem reposar la mescla en un envàs

tancat i envoltat per un torcamans per a mantindre

la calor.

Al cap d’un dia, els bacteris han completat el procés de

fermentació i tota la llet s’ha transformat en iogurt.

EXP

ERIM

ENTA

6. El regne protoctistaAquest regne és un dels més diversos. Els éssers vius del grup dels protoctistes estan

formats per cèl·lules eucariotes i poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars. Presenten

diferents tipus de nutrició i, en alguns casos, paret cel·lular.

Dins d’aquest grup tan divers destaquen les algues i els protozous.

6.1. Les algues

Les algues són un conjunt d’éssers vius autòtrofs de vida aquàtica. Presenten una

gran varietat de mides, ja que hi ha algues unicel·lulars microscòpiques i d’altres plu-

ricel·lulars que poden arribar als 70 metres de longitud.

Entre les algues trobem espècies que viuen tant en aigües oceàniques com en ai-

gües continentals, però en els dos casos sempre es troben en les zones superfi-

cials. Açò és perquè les algues necessiten llum per a fer la fotosíntesi i, per tant, no

podrien viure a grans profunditats. Per a poder dur a terme aquesta fotosíntesi, les

algues tenen molts cloroplasts en l’interior de les seues cèl·lules.

Algunes algues presenten una paret cel·lular. És el cas de Chlamydomonas angu-

losa, una alga unicel·lular.

Les algues pluricel·lulars estan formades per cèl·lules poc diferenciades que s’agrupen

formant un tal·lus. El tal·lus és una estructura que formen les algues i algunes

plantes, i consta de rizoide, cauloide i fil·loides.

168 Unitat 8

Les diatomees són un tipus d’alga unicel·lular.

40x

RECORDA

Regne protoctista:

• Nutrició autòtrofa o heteròtrofa.

• Unicel·lulars o pluricel·lulars.

• Cèl·lules amb nucli, eucariotes.

• Alguns tenen paret cel·lular.

FIXA’T

El tal·lus és l’estructura pròpia de les

algues i d’algunes plantes. El tal·lus està

format per cèl·lules poc diferenciades;

aquestes, per tant, no donen lloc als

teixits característics que constitueixen

les arrels, la tija i les fulles de la majoria

de les plantes.

Per aquest motiu, es diu que les algues

i les plantes amb estructura de tal·lus

no formen vertaderes arrels, tiges i

fulles, sinó unes estructures d’aparença

pareguda que anomenem rizoide, cau-

loide i fil·loide.

Paret cel·lular

Flagel

Nucli

Cloroplast

El cauloide és una estructu-

ra de suport que enllaça el

rizoide amb els fil·loides.

El rizoide és la base

que fixa l’alga al

substrat i sobre la

qual es desenvolupa.

Els fil·loides són les là-

mines fines i grans si-

tuades als extrems del

cauloide. Acostumen a

ser la part més volumi-

nosa de l’alga. Fil·loide

Cauloide

Rizoide

Podem classificar les algues pluricel·lulars segons el seu color:

6.2. Els protozous Els protozous són un grup d’organismes unicel·lulars heteròtrofs de vida aquàtica.

Tots són microscòpics. En general, es troben en tot tipus d’aigües i fins i tot en sòls

prou humits.

Els protozous s’alimenten de matèria orgànica que es troba en el medi. Per a acon-

seguir-la, poden capturar altres éssers vius, com bacteris o algues unicel·lulars.

D’altres són paràsits i viuen en l’interior d’éssers vius als quals provoquen malal-

ties. Els protozous incorporen els aliments de maneres diferents.

• Per difusió: les partícules més xicotetes passen al citoplasma directament a tra-

vés de la membrana plasmàtica.

• Mitjançant fagocitosi: és el procés pel qual la cèl·lula emet unes protuberàncies

del citoplasma o pseudopodis, que emboliquen l’aliment i permeten incorporar-

lo a l’interior de la cèl·lula.

• A través de la citofaringe: aquesta és un replec de la membrana en forma d’em-

but per on alguns protozous absorbeixen els aliments.

Els protozous també presenten estructures i mecanismes que els permeten des-

plaçar-se. Els principals són els cilis, els flagels i els pseudopodis.

AC

TIVITA

TS

169Els éssers vius

17. Fes un esquema de claus que incloga els diferents grups i

subgrups del regne protoctista.

18. Explica quin tipus d’alga és el que es representa en la imat-

ge inferior de la pàgina 168. Justifica la teua resposta.

19. Què comprovaries en un protoctista per a conéixer amb

certesa si es tracta d’una alga o d’un protozou?R

Els cloròfits es caracteritzen per la presèn-

cia de clorofil·la en els seus cloroplasts.

La clorofil·la és un pigment de color verd

que intervé en la fotosíntesi. Aquestes

algues reben el nom d’algues verdes.

Els rodòfits tenen, a banda de la clorofil·la,

un altre pigment que els confereix unes

tonalitats que van del roig al porpra; per

això reben el nom d’algues roges.

Els feòfits tenen, a banda de la clorofil·la,

un altre pigment de color marró. Les espè-

cies d’aquest grup també reben el nom

d’algues brunes.

Alga verda del gènere Ulva Coral·lina (Corallina officinalis) Alga bruna del gènere Dictyoperis

Protozou flagel·lat. Microscopi electrònic.

FIXA’T

• Els cilis són filaments curts i molt

nombrosos que amb el seu moviment

donen lloc al desplaçament de la

cèl·lula.

• Els flagels són filaments més llargs

que els cilis i menys nombrosos.

Amb el seu moviment impulsen la

cèl·lula.

• Els pseudopodis són deformacions

del citoplasma que es produeixen en

la direcció del desplaçament i que

arrosseguen darrere seu la resta de la

cèl·lula.Flagel

PseudopodisCilis

20. Per què diem que els virus no es poden considerar éssers

vius?

21. Compara les característiques dels virus i les cèl·lules. Ex-

plica quines diferències i quines similituds hi trobes.R

AC

TIV

ITA

TS

7. Els virusCom hem vist al principi d’aquesta unitat, els éssers vius són organismes capaços de

realitzar les tres funcions vitals: la nutrició, la relació i la reproducció. Els virus, en can-

vi, no es nodreixen ni es relacionen, només es reprodueixen, per la qual cosa no es

consideren éssers vius.

Els virus no presenten estructura cel·lular, per aquest motiu, necessiten infectar les

cèl·lules d’un ésser viu, penetrant en el seu interior, per a crear nous virus i reproduir-

se. Una vegada dins de la cèl·lula infectada, el virus utilitza els components cel·lulars

per a produir còpies de si mateix.

Hi ha una gran diversitat de formes entre els virus, però tots presenten unes carac-

terístiques comunes.

Els virus són partícules molt xicotetes i únicament es poden observar amb potents

microscopis, com el microscopi electrònic, molt diferent del microscopi òptic. Els

virus més grans no arriben a mesurar més d’unes micres, metre que els més diminuts

mesuren centèsimes de micra.

Com que necessiten infectar cèl·lules per a reproduir-se, els virus moltes vegades

provoquen greus malalties, ja que la seua activitat pot perjudicar notablement les

cèl·lules de l’ésser viu que ha infectat.

Els virus poden infectar tot tipus d’éssers vius: alguns infecten animals; d’altres, plan-

tes, i fins i tot, n’hi ha que arriben a infectar bacteris. Aquests últims s’anomenen

bacteriòfags.

La majoria dels virus estan molt especialitzats a infectar un determinat tipus de

cèl·lules. D’aquesta manera, un virus pot infectar tots els individus d’una mateixa

espècie però, per regla general, no pot infectar individus d’altres espècies.

170 Unitat 8

Els virus són partícules sense estructura cel·lular la supervivència dels quals

depén de la seua capacitat d’infectar una cèl·lula.

Bacteriòfag T4. Microscopi electrònic, 110.000 x.

Els virus poden presentar formes molt diferents.

Tots els virus estan coberts per

una estructura rígida anome-

nada càpsida.

En l’interior de la càpsida trobem

una molècula de ADN, o bé, una

molècula de funció similar, l’ARN

(àcid ribonucleic).

Càpsida

Molècula d’ADN o d’ARN

Ebola

SIDA

Mosaic deltabac

Poliomielitis

SÍNTESI• Per a resumir la unitat, completa l’esquema següent: T’ajudarà a estudiar.

• Amplia les parts de l’esquema que corresponen a les moneres i els protoctists.

• Per què creus que no trobem el concepte virus en l’esquema?

En aquesta unitat podem destacar els conceptes següents per a definir-los i afegir-los al glossari, tal com hem explicat al principi

d’aquest llibre.

Biosfera Nucli Mesosoma

Membrana plasmàtica Paret cel·lular Bacteri

Citoplasma Regne Tal·lus

— Afig a aquesta llista un parell de paraules noves el significat de les quals hages aprés en aquesta unitat.

GLOSSARI

171Els éssers vius

Nutrició

Moneres Fongs

realitzen les funcions es classifiquen en

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

el microscopi

ProcariotesADN

estan formats per

s’observen mitjançant

estan constituïdes per poden ser

Els éssers vius

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

AC

TIV

ITA

TS Per a comprendre

22. Explica quins són els factors que fan possible la vida al pla-

neta Terra.

23. Indica com es desenvolupa la funció de nutrició en la planta

de la dacsa i digues de quin tipus de nutrició es tracta.

— Descriu un exemple de la funció de relació en un ésser

humà.

24. Observa les fotografies següents i indica quin dels dos orga-

nismes és procariota i quin és eucariota. Justifica la teua res-

posta.

— Explica quines parts de la cèl·lula eucariota pots identificar

en la fotografia.

25. Busca informació sobre l’ou de gallina i explica a quina uni-

tat estructural dels éssers vius correspon. Assenyala també de

quin tipus és.

26. Identifica els orgànuls que apareixen indicats en les fotogra-

fies següents.

— Justifica quins grups d’organismes presenten l’orgànul de

la imatge B.

27. Podries determinar el regne a què pertany una espècie de la

qual només saps que presenta nutrició autòtrofa? I d’una al-

tra de la qual saps que no presenta nucli? Justifica les teues

respostes.

— Identifica aquelles característiques que siguen específiques

d’un únic regne.

28. A continuació tens un llistat, en anglés, de diferents éssers vius

i, al costat, la segona paraula del seu nom en nomenclatura

binomial.

• Rosemary officinalis

• Red squirrel vulgaris

• Woodpecker major

• European hedgehog europaeus

— Descobreix el nom en llatí i en valencià dels éssers vius

de la llista.

Per a fer aquesta activitat has d’usar un buscador d’internet,

per exemple: www.google.cat. Introdueix el nom en anglés i

el terme en llatí en la casella de recerca. Amb els resultats de

la recerca podrem reconéixer el nom complet en nomencla-

tura binomial com aquell que està compost per dues paraules

en llatí, la que hem introduït i una altra. Per últim, ens faltarà

buscar, només en les pàgines en valencià, el nom complet

en llatí i sabrem de quin ésser viu es tracta.

29. Observa les fotografies següents d’éssers vius i justifica a

quin regne pertanyen.

— En el cas que es tracte d’un bacteri, indica quin tipus de for-

ma té i, per tant, el grup.

— Si es tracta d’un protoctista, indica a quin grup pertany i,

si correspon, quin tipus d’alga és.

30. Descriu dues característiques morfològiques pròpies de les

moneres relacionades amb els seus embolcalls cel·lulars.

31. Cita dues semblances i dues diferències entre les algues uni-

cel·lulars i els protozous.

A

C D

B

@

A

C D

B

A

A B

A

172 Unitat 8

32. Utilitza les paraules que cregues convenients per a construir

una frase que definisca les característiques de les algues roges

i dels protozous.

unicel·lular – pluricel·lular – eucariota – procariota

nutrició autòtrofa – nutrició heteròtrofa

33. Descriu el recorregut que segueix la llum en un microscopi òp-

tic des de la font de llum fins a arribar a l’ull de l’observador.

Què passa si tanquem el diafragma?

34. Dibuixa l’esquema d’un virus i explica’n les parts.

35. Busca informació al voltant dels virus de la grip i el xarampió.

Explica com es contagien i quins efectes tenen sobre l’ésser

humà.

36. Fes un esquema desglossat dels regnes monera i protoctista

en el qual estiguen representades totes les agrupacions que

s’han explicat al llarg d’aquesta unitat.

— Aquest esquema podrà ser ampliat amb l’organització de

la resta de regnes que s’explica en les unitats següents.

Avaluació de la unitat a l'annex final

A

AC

TIV

ITA

TS

Per a ampliar

Mesures microscòpiques

Hi ha unes unitats de longitud específiques per a la mesura d’e-

lements microscòpics. Les més emprades en les ciències de la na-

turalesa són el micròmetre, el nanòmetre i l’àngstrom.

• Un nanòmetre (nm) equival a una mil·lèsima part d’una mi-

cra.

• Un àngstrom (Å) equival a una dècima part d’un nanòmetre.

Per a transformar una determinada mesura de longitud en les di-

ferents unitats, podem usar la taula següent:

Així, si volem conéixer l’equivalència d’una micra en altres uni-

tats, hem d’omplir amb zeros els espais corresponents fins a la

unitat amb la qual es compararà:

D’aquesta manera, obtindrem que 1 μm = 1 000 nm.

Per a conéixer l’equivalència en mil·límetres d’una micra proce-

direm de la mateixa manera. En aquest cas, com que es tracta

d’una conversió a una unitat major, haurem de situar una coma

just després de la xifra que correspon a la unitat en què expres-

sarem el resultat. És a dir, 1 μm = 0,001 mm.

— Analitza la taula anterior i calcula quants àngstroms són una

micra.

— Calcula a quantes micres, nanòmetres i àngstroms equival un

mil·límetre.

— El virus de la grip té un diàmetre de 100 nm. Calcula a quan-

tes micres i àngstroms equival.

Per a pensar

L’ús dels antibiòtics

Ja has vist que alguns organismes microscòpics poden arribar

a produir malalties a l’ésser humà. El 1921 A. Fleming va desco-

brir la penicil·lina, una substància segregada per uns fongs que

exercia una acció letal sobre els bacteris.

La penicil·lina va ser el primer d’un grup de medicaments ano-

menats antibiòtics. Encara que originalment es tractava de pro-

ductes generats per fongs microscòpics, és a dir, productes

naturals, actualment la penicil·lina i altres antibiòtics es pro-

dueixen mitjançant processos industrials.

Els antibiòtics són

substàncies que en con-

tacte amb els bacteris

impedeixen la formació

de la paret bacteriana,

de manera que aquests

organismes queden

desprotegits i acaben

per morir.

Els metges recepten freqüentment antibiòtics i amb açò arri-

ben a salvar la vida de moltes persones.

— De segur que alguna vegada el metge t’ha fet prendre anti-

biòtics. Recordes quan i per què va ser?

— Per què creus que els antibiòtics no actuen contra les cèl·lu-

les del nostre cos?

— Algunes persones, equivocadament, es mediquen amb an-

tibiòtics davant els primers símptomes d’una grip. La grip

és una malaltia provocada per un virus. Creus que és efec-

tiu prendre antibiòtics per a cuidar-se’n? Justifica la teua

resposta.

— Davant d’una malaltia és important no automedicar-se. Què

creus que hem de fer quan sentim que estem malalts? Quines

conseqüències pot tindre no seguir completament el trac-

tament prescrit?

173Els éssers vius

mm μm nm Å

mm μm nm Å

0 0 0 1 0 0 0 0

A continuació prepararem una mostra de cèl·lules i l’observa-

rem al microscopi. D’aquesta manera, practicarem el maneig

del microscopi i ens iniciarem en la tècnica de tinció. La tinció

és una tècnica necessària per a l’observació de les cèl·lules i

les seues parts.

Usarem un colorant, el Sudan III, que serveix per a tenyir de ma-

nera específica els greixos que contenen les cèl·lules.

Les cèl·lules que triarem són els adipòcits, ja que són cèl·lules

que acumulen greixos. Aquestes cèl·lules abunden en la ma-

joria dels mamífers i constitueixen una important reserva

d’energia d’aquest grup d’animals.

a. Dibuixa en el teu quadern les cèl·lules que has observat i indica el nombre d’augments. Quins orgànuls cel·lulars has identificat?

b. Per què creus que cal tenyir la preparació amb Sudan III?

c. Calcula quin és l’augment màxim i el mínim del microscopi que has utilitzat.

d. Busca informació sobre tècniques de microscòpia i explica per a què se sotmet la mostra a una breu immersió en alcohol.

Activitats

— Amb l’ajuda del professor i d’un bisturí, talla una làmina molt

fina de greix o de cansalada.

— Estén tot el que pugues la mostra sobre el portaobjectes amb

ajuda de les pinces.

— Situa el portaobjectes sobre la cubeta de tinció.

— Cobreix la mostra amb unes gotes d’alcohol al 70% perquè la

mostra no s’altere en aplicar-hi el tint. Deixa que actue entre 10

i 15 minuts.

— Elimina l’alcohol de la mostra afegint aigua a la preparació amb

el flascó llavador. Aquest procés s’anomena llavat.

— Cobreix la mostra amb unes gotes de Sudan III i espera 5 mi-

nuts.

— Torna a llavar la mostra amb aigua, tal com ho has fet ante-

riorment.

— Col·loca un cobreobjectes sobre la mostra. Has de prestar aten-

ció perquè no queden bambolles d’aire quan l’apliques. Per a

fer-ho, cal que uses l’agulla emmanegada.

— Col·loca la mostra en la platina i observa-la al microscopi tal com

hem explicat en la pàgina 163 d’aquest llibre.

— Recorda que primer has d’enfocar amb el caragol macromè-

tric i acabar de definir la imatge amb el micromètric.

— Observa la preparació amb els diferents augments.

Procediment

IntroduccióMaterial

• Microscopi òptic

• Portaobjectes i cobreobjec-tes

• Estoig de dissecció

• Flascó llavador amb aiguadestil·lada

• Cubeta de tinció

• Comptagotes amb Sudan III

• Alcohol al 70%

• Greix animal o cansalada

• Agulla emmanegada

Cada vegada que faces

un llavat de la prepa-

ració, has d’abocar l’ai-

gua lentament i amb

atenció perquè no s’es-

córrega la mostra.

INVESTIGA: Les cèl·lules animalsA

CT

IVIT

AT

S

174 Unitat 8

El plàncton

El plàncton és el conjunt dels éssers vius microscòpics que viuen en la superfície de l’aigua d’oceans, mars, llacs, estanys i rius.

La paraula plàncton prové del llatí i significa ‘errant’, ja que tots aquests éssers vius comparteixen la característica de viure

flotant lliurement en l’aigua. El seu pes és xicotet i poden tindre minúsculs apèndix que els permeten fer desplaçaments curts.

El conjunt dels éssers vius autòtrofs que formen el plàncton és el fitoplàncton. Principalment està constituït per bacteris

autòtrofs i algues unicel·lulars que produeixen el 70% de l’oxigen que consumim els organismes terrestres.

Una de les algues més característiques que formen el fitoplàncton és la Noctiluca, que té una capacitat de fosforescència que

es pot apreciar de nit. Les diatomees són algues que també formen part del fitoplàncton; estan recobertes d’una closca dura

de sílice que se’n va cap al fons quan la diatomea mor.

Els organismes heteròtrofs del plàncton constitueixen el zooplàncton i s’alimenten del fitoplàncton. El zooplàncton està for-

mat per protozous, bacteris heteròtrofs i larves d’animals aquàtics.

Els tintínids són un dels grups de protozous

més abundants en el zooplàncton.

Es mouen mitjançant cilis i viuen

en l’interior d’una coberta ano-

menada lloriga. Els copèpodes

són uns xicotets crustacis que

usen les antenes per al des-

plaçament mitjançant movi-

ments en forma de remolins.

El fitoplàncton necessita la llum solar per a fer la fotosíntesi i, per això, sem-

pre es troba en la capa més superficial de l’aigua. El zooplàncton, en can-

vi, durant el dia es troba a més profunditat per a evitar les radiacions del Sol,

però de nit migra cap a la superfície per tal d’alimentar-se del fitoplàncton.

AMPLIA I DESCOBREIX

COMPETÈNCIES BÀSIQUES

Maria és una biòloga que treballa en un parc nacional situat en una zona costanera de maresmes i xicotetes llacunes. Per a conéixer

quin és l’impacte que ocasionen les activitats humanes sobre la biodiversitat del parc, Maria està elaborant un estudi. Entre altres

dades, s’ha d’informar de la qualitat de les aigües del parc, gràcies a l’anàlisi dels éssers microscòpics o microorganismes que hi ha-

biten.

— Cita tres factors d’origen humà que poden afectar la biodiversitat d’aquest espai protegit i explica quines conseqüències li po-

den provocar. Has de tindre en compte les característiques i la ubicació del parc nacional que es descriuen en l’enunciat.

— Creus que els factors que poden amenaçar un espai protegit costaner són els mateixos que es poden donar en un espai d’alta

muntanya? Explica breument un exemple d’amenaça que es done preferentment en la muntanya.

— Per a l’estudi de la qualitat de les aigües, quin instrument necessitarà Maria per a observar els microorganismes? Quines parts

d’aquest instrument són les encarregades d’augmentar la imatge? I d’enfocar-la?

— Explica a quins regnes poden pertànyer els microorganismes que s’hi trobaran.

L’estudi de la biodiversitat

AC

TIV

ITA

TS

175Els éssers vius

Diatomea. 400x

Copèpode.