Publicació bimestral de l’Institut Frederic Mompou • Sant ...2 Passant Revista • Institut Frederic Mompou ACTIVITATS AL POBLE TEATRE pàg. 10 LA BIBLIOTECA DE TORRELLES pàg

Publicació bimestral de l’Institut Frederic Mompou • Sant Vicenç dels Horts Núm. 029 • Febrer de 2010

Festa de la PauFesta de la PauFesta de la PauFesta de la Pau

DESTACATS

PROGRAMA COMENIUSDos alumnesde 4t d’ESO i tres professores viatgen a Estrasburgpàg. 4

!PALLASSES AL MOMPOU

Tres exalumnes ens expliquen

la seva experiència en el món del clown

pàg. 6-9

Aquest curs la festa de la pau es va dividir en dues parts: Mentre els de 1r cicle feien unes activitats que havien muntat els professors, els de 2n participaven en una gimcana que dirigien els de Batxillerat.

Passant Revista • Institut Frederic Mompou2

ACTIVITATS AL POBLETEATREpàg. 10

LA BIBLIOTECADE TORRELLESpàg. 16

Segon número de la revista i, com sempre, mediterranis que som, una

mica més tard del que toca. Ja hem tancat la redacció, ja hem canviat de

quatrimestre i ara hem de tornar a començar.

Refl exions: quan t’acostumes a un equip de redactors marxen cap a un al-

tre crèdit, quan vénen els nous, desitges que ho facin amb ganes d’aportar

coses noves. Realitats, tant en l’altra redacció com en aquesta hi haurà

gent més treballadora, més simpàtica, que escrigui millor, que escrigui

menys, que a l’altra. Ara qui farà cara de fàstig, qui et vindrà amb una

nova idea, qui farà el que li diguis, qui intentarà fer res tota l’estona, seran

d’altres… Com amb l’altre crèdit, ja s’aniran identifi cant.

Als que han marxat, els continuarem veient pels passadissos, alguns en-

cara intervendran en el tercer número amb algunes col·laboracions… Que

queda d’ells? Les ganes de mirar-se la revista, sembla que aquestes ganes

només es tenen de debò quan es protagonitza un article o es fa una revis-

ta. Ens agradaria encomanar-les a tots els que som a l’Institut. Llegiu-la,

pareu-hi atenció, no l’abandoneu a un racó, no us decebrà.

SUMARI EDITORIALFACEBOOK DE PAS-SANT REVISTApàg. 3

FESTA DE LA PAUpàg. 12 i 13

VIATGE A ESTRASBURGpàg. 4

PLA D’ESPORTS (PCEE)pàg. 17

PALLASSES AL MOMPOUpàg. 6, 7, 8 i 9

ANIMALS ABANDONATSpàg. 5

JOCS I RECOMANACIONSpàg.19 i 20

CURSA A SANT VICENÇpàg. 14

CONCURS FOTOGRÀFICpàg. 18

ESCOLES VERDESpàg. 15

GRUPS MUSICALSJOVESpàg. 11

L’equip de redacció:

(A dalt) Lucy, Sergio Z, Nil, Yasmi-

na, Sheila, Maria, Intissar, Víctor,

Sandra L, Aleix, Mónica, Anabel,

Sergio H, (a baix) Gerard, Sandra

P, Lena, Laia, Montse, i Sergi

Passant Revista • Institut Frederic Mompou 3

Durant aquest primer trimestre tot

i haver crescut en nombre de mem-

bres, hem observat que han tingut,

la majoria, una actitud passiva.

Us agraïm que us hàgiu apuntat

a aquesta pàgina, però no volíem

només ser molts, sinó ser actius.

Vam obrir nous fòrums que no van

tenir pràcticament participació (un

consultori sentimental, un altre de

frases possibles per estampar una

samarreta i que la poguessin ven-

dre els de 4t…), vam demanar que

ens enviéssiu fotos d’aquestes que

es fan entre classe i classe i que vo-

téssiu la foto que us havia semblat Sandra P i Yaas

Passant Revista

FACEBOOK

més bonica de les dels dos concur-

sos anteriors, però podem afi rmar

que, sobretot, hem participat els

que fem el crèdit de revista, i molts

perquè cada dia, en començar la

classe, la profe ens deia: “va poseu

frases, va voteu, va...” Realment és

molt fàcil fer-se admirador d’una

pàgina de facebook, però quan ets

tu que la portes és una mica frus-

trant veure que les frases que hi

penges, les propostes que hi fas…

no tenen resposta.

Si ens fem nostre el facebook de

la revista tindrem un fòrum on

podrem donar, amb tota lliber-

tat, les nostres opinions sobre

l’institut que és un dels llocs on

passem bona part dels nostres

dies: Queixem-nos de la calefacció,

aplaudim el que ha fet algun dels

nostres companys, critiquem la

manca d’espai, posem frases que

facin riure i expliquem tafaneries...

Des d’aquí fem una crida per tor-

nar-vos/nos a animar.


Dins el programa Come-

nius, “Una escola saludable

per una vida saludable”, dos

alumnes de 4t d’ESO i tres

professores de l’institut vam

anar a Estrasburg per fer un

pla d’actuació conjunt amb la

resta de participants: un centre

de Polònia, un de Turquia, un d’Itàlia i el

d’Estrasburg (França).

Nosaltres, els alumnes, ens vam allot-

jar a cases de nois francesos del Lycée

“Emile Mathis” i les professores a un ho-

tel. Jo vaig anar a casa de la Mélany, la

meva acollidora, que és una noia de 17

anys que tenia una família genial i molt

unida. El primer dia vaig tastar, per so-

COMENIUS A ESTRASBURG

par, el menjar iraní. Al dia següent, que

el tenia lliure, vam anar a l’escola del seu

gos i després a la pista de gel per patinar

(vaig caure moltes vegades) i fi nalment a

un mercat de Nadal típic d’allà. Al dia se-

güent ens van donar la benvinguda ofi cial

al seu institut amb un esmorzar amb xo-

colata i pastissos. Allà vam conèixer els

nostres companys polonesos, els turcs i

la resta de francesos, al dia següent arri-

baven els italians.

Durant aquells dies, vam presentar el

nostre projecte: la recollida de bros-

sa per fer-ne una exposició, mentre els

altres presentaven els seus. La llengua

que utilitzàvem per entendre’ns era

l’anglesa. Vam visitar museus, centres

comercials, pobles amb molt d’encant i

vam trepitjar terra alemanya.

El millor d’aquest viatge, sens dubte, és

l’experiència de conèixer gent d’altres

països amb costums molt diferents (per

exemple els polonesos en comptes de

fer-se dos petons se’n fan tres) i fer-nos

amics inseparables en una setmana ple-

na d’intensitat.

A l’abril d’aquest any altres alumnes ani-

ran a Polònia. Em fan enveja!

Maria Esteban

a

e

Lliurament dels guardons Comenius el dia 2 de novembre de 2009 a Barcelona


Cada dia ens preocupa més la poca

consciència que alguns tenen a l’hora de

conviure amb animals. Molts pensen que

un animal és com una joguina i que, quan

se’n cansen, se’n podem desfer sense

cap problema. Nosaltres voldríem que

ens adonéssim de la realitat: ells són és-

sers vius com nosaltres i els hem de res-

pectar. Si prenem la decisió de tenir-ne

un casa és per tenir-ne cura i fer-nos-hi

responsables, no per tractar-los com si

fossin de peluix.

Sovint, al voltant de l’institut, veiem gos-

sos abandonats. El dia que anàvem a vi-

sitar la Biblioteca de Torrelles, mentre

esperàvem l’autobús, en vam trobar un

que era tan espantadís que per donar-li

menjar li havies d’enviar lluny, un altre

dia, el conserge i en Xavier Montull, es

van trobar una iguana que queia d’un

pi…

La nostra primera intenció va ser infor-

mar-nos de si hi havia gossera a Sant Vi-

cenç, fer-hi una petita visita i saber com

funcionava, però ens vam trobar que n’hi

havia hagut una, d’il·legal i que ja estava

tancada, llavors vam decidir que aniríem

a una altra, encara que fos més lluny…

però ens ha costat més del que ens pen-

ELLS MAI NO T’HO FARIENANIMALS ABANDONATS

sàvem establir-hi contacte, per la qual

cosa, l’article, sortirà al següent núme-

ro.

Com que també volíem saber si la gent

de l’Institut tenia animals a casa seva,

vam fer una petita enquesta a uns quants

alumnes de cada curs. A l’enquesta hi ha-

via 5 preguntes: si tenien animals a casa;

si en tenien, quins eren; com van arribar

a casa seva; què feien amb ells quan se’n

anaven de vacances; qui s’encarregava

d’ells. Ens vam trobar amb respostes de

tot tipus, entre les quals hi havia algu-

nes “bromes”, com la de dues persones

que ens van dir que tenien un ós a casa

seva o una que parlava d’una aranya que

va venir per les clavegueres. Crèiem que

trobaríem més gent amb gossos, i ens

va sorprendre veure que n’hi havia més

Anabel, Sandra L. i Sheila

que tenien tortugues o ocells. Hem ob-

servat que la majoria dels alumnes van

perdent l’interès per les seves mascotes

amb el temps, i que les acaben cuidant

els pares. A les vacances els solen deixar

a la família o als veïns, però sempre hi ha

algú que els deixa a casa amb molt men-

jar, cosa que, a nosaltres, no ens sembla

del tot bé, però és clar, tampoc ho po-

dem afi rmar del cert i a més, se suposa

que cadascú sap el que fa.

En el gràfi c podem apreciar que en tots

els cursos menys a tercer, hi ha una ma-

joria de gent amb animals. On hi ha més

alumnes que en tenen és a 2n d’ESO, i el

segueix 4t. Als cursos on la gent ens ha

pres més el pèl amb les seves respostes,

són els de segon i de quart.

20

18

16

14

12

10

8

6

4

2

01r d’ESO 3r d’ESO 4t d’ESO2n d’ESO

Si en tenen

No en tenen

Nuls


Gràcies al Facebook vam saber que tres

exalumnes de fa uns anys s’han dedicat

al món de les pallasses, per aquest mo-

tiu vam decidir enviar-los uns mails i de-

manar-los com havien entrat en aquest

món i que ens l’expliquessin una

mica. Totes tres ho han fet i ens

han donat, des de la seva òptica,

una descripció d’aquesta profes-

sió/passió. Aquí us transcrivim

el que ens van dir:

Maribel Silvent

Des que tinc me-

moria, he tingut

clares dues co-

ses: la primera

que volia ser ac-

triu, viure el món

de l‘espectacle,

poder ser moltes

persones en una

sola vida, tenir el po-

der i la màgia de

canviar la realitat

que ens envolta.

La segona que vo-

lia fer coses pels

altres. Amb el clown

vaig tenir la sort de

descobrir la forma que

els dos desitjos es fessin realitat.

Als 18, en acabar l’institut, em vaig pre-

sentar a las proves d’accés de l’Institut

del Teatre. Jo havia fet teatre amateur a

La Vicentina, i sempre em donaven pa-

pers còmics, però en el meu intent de

ser una actriu completa, em vaig pre-

sentar a l’examen amb un monòleg dra-

màtic, i vaig trobar-me amb la sorpresa

que els examinadors, en comptes de plo-

rar, reien i llavors vaig decidir escoltar

els que em deien que havia nascut per

ser pallassa.Després ja vaig començar a

fer cursos de coneixement i perfecciona-

ment, i vaig participar en diverses com-

panyies, i a actuar en teatres.

Durant anys vaig anar compaginant

aquesta activitat amb altres treballs,

fi ns que, en fa uns quatre, vaig decidir

PALLASSES AL MOMPOUpresentar-me al càsting de “Pallapu-

pes. Pallassos d’hospital” i vaig tenir la

sort que m’agafessin. Durant gairebé

tres anys, he treballat amb nens i nenes

malalts i les seves famílies a diversos

hospitals, on t’enfrontes amb

la preocupació, i el patiment

i, a l’hora, vius històries

sorprenents : aprens a

canviar les realitats tristes

tot convertint habitacions

en selves o llits en subma-

rins.

També, i des de “Pallapupes”, he treba-

llat amb ancians i ancianes i he tingut la

gran fortuna de viure miracles a partir de

les rialles i l’afecte.

Una de les grans alegries que m’ha ator-

gat ser pallassa ha estat la de formar

part, a l’estiu del 2008, d’una expedició

de “Pallassos sense Fronteres” a Gaza.

Abans d’anar-hi, tenia un únic conven-

ciment: “Pallassos sense fronteres” ac-

tua on hi ha confl icte i dur-hi la rialla és

necessari. Travessar la frontera va ser

llarg: paperassa, respondre un munt de

preguntes i esperar quatre hores en una

mena de terminal completament buida

custodiada per soldats que tot just te-

nien 19 anys amb metralletes.

Quan vam arribar a Gaza, on la pobla-

ció infantil és enormement nombrosa,

vam participar als “Summer Games”,

l’equivalent als casals d’estiu, i una ma-

nera que aquests nens, que pateixen un

estrès profund, que creixen envoltats

d’edifi cis caiguts, i que tenen la certesa

d’un futur incert; oblidin d’alguna ma-

nera, l’obligació de comportar-se com

a adults a tothora. L’expedició es com-

ponia de 3 pallasses, 2 pallassos i una

persona de suport gràfi c. Fèiem uns dos

passis diaris, i l’espectacle, en 15 dies, el

van veure més de 4.000 nens i nenes vin-

guts de tot Gaza. Normalment arribaven

aviat i aplaudien sense descans fi ns que

començava la funció (així canalitzaven

l’estrès). Quan acabàvem les funcions es

feien fotos amb nosaltres i ens tocaven i

fi ns i tot ens mossegaven i pessigaven.

Tenien la curiositat enèrgica i infantil

de conèixer, en tota la seva amplitud,

“aquesta persona estranya que els havia

vingut a visitar”.


Ens va impac-

tar la força i

l’energia que

tenien, les ga-

nes de ballar,

de compar-

tir i de riure.

Vam desco-

brir gent molt

amable, que

ens mimava

a diari, i vam

conviure amb

artistes autòctons que ballaven hip-hop

per conscienciar la joventut que tingues-

sin actituds no violentes. Vaig viure grans

moments que em van fer estar en famí-

lia, les rialles naixien d’un humor medi-

terrani comú, i els intercanvis de curiosi-

tats sobre les nostres diferents cultures i

religions van ser molt enriquidors.

L’última funció, com a mostra de la ne-

cessitat d’unió entre les dues parts de la

guerra, la vam oferir a infants israelians

pertanyents a un Kibutz. Després de

deixar enrere aquells nens i nenes que

ens havien regalat la seva energia, vam

trobar-nos amb uns altres també farts

de les lluites. I, tot i que hi ha un abisme

entre la vida diària d’uns i d’altres, els is-

raelians també patien d’estrès i necessi-

taven riure, jugar i oblidar les coses dels

grans, tornar a estar en el moment que

els correspon. Ens van preguntar com

estaven els nens de Gaza, i ens van dir

que diguéssim allà on anàvem que ells

també volien la pau.

Ara continuo a Pallapupes i puc dir que

la meva feina és la millor i que amb ella

descobreixo coses cada dia.

Sandra Anton

Han passat 10 anys i,

quan miro enrere, trobo

a faltar alguns moment

viscuts al Mompou.

Moments compartits

amb molta gent que

de mica en mica

van anar desapa-

reixent i agafant

diferents camins

a la seva vida.

Jo ara visc a To-

rrelles, encantada

d’estar a prop de la

muntanya, tot i que des

que vaig acabar l’ institut no

he parat d’anar amunt i avall.

Tenia al cap estudiar interpre-

tació, i ho vaig intentar presen-

tant-me a les proves de l’ Institut

del Teatre de BCN, però “rien de

rien”. Ara penso que va ser una sort,

perquè així vaig descobrir el món dels

pallass@s i la seva fi losofi a que em fa

tornar “boja perduda”. Vaig continuar es-

tudiant, un CFGS d’Educació Infantil i un

altre d’Animació Sòciocultural, després

vaig fer dos Postgraus relacionats amb

l’Educació i, mentrestant, vaig entrar a

formar part d’una companyia de teatre,

que es diu Zia Guantazo.

Durant dos anys vaig estar

vivint a Barcelona, bé als

afores, tocant al Besòs i

treballant a una Escola

Bressol, llavors em va ve-

nir una il·luminació: potser

hauria de fer la carrera de

MEI per poder treballar de

mestra?, una feina que,

de mica en mica, m’ha

anat robant el cor.

“Si ho hagués sabut

abans”, buf! estudiar

i treballar a l’hora, bé

anava enllaçant de la

feina de TEI a un CEIP

de Barcelona, amb la

Universitat, i tot i que me

la imaginava més gran, vull dir diferent,

vaig acabar els estudis a la vegada que

anàvem fent “Bolos” amb la Companyia:

amb un espectable que es deia “Micro-

Gràcies al Facebook vam saber que tres exalumnes de fa uns anys s’han dedicat al món de les pallasses,

per aquest motiu vam decidir enviar-los uns mails i demanar-los com havien entrat en aquest món i que

ens l’expliquessin una mica. Totes tres ho han fet i ens han donat, des de la seva òptica, una descripció

d’aquesta professió/passió. Aquí us transcrivim el que ens van dir.


mentalworld”, un show que barrejava

clown i titelles de guant amb llum negra:

Era una paròdia dels problemes que oca-

siona l’amor i com es poden solucionar

amb un programa d’ordinador. Si voleu

més informació podeu consultar el bloc:

www.ziaguantazo.blogspot.com

Ara, tot just fa 3 dies, m’han cridat per

fer de mestra a un CEIP de Begues...de

Mestra de Informàtica, “casualitats de la

vida”...tot està relacionat....ja m’ho deia

el meu pare fa uns anys, “Sandra, estu-

dia Informàtica que és el futur-”. I com

que ja he acabat els estudis, tornaré a

enfonsar-me al món dels pallassos i, si

mai faig alguna cosa, us ho faré saber.

Una abraçada per tothom, i felicitats al

“Passant revista”.

Amanda DelgadoRIU-RE-RIU-RE-RIU-RE-RIU-RE-RIU

Tot comença amb un fracàs, ple de bones

intencions i mancat de bones accions.

Després de diversos intents intensos de

fer-ho bé, de fer “el que cal” i de veure

que és extremadament complicat i can-

sat, arriba el moment de l’acceptació

dels propis límits: sí, no ho he aconseguit,

sóc una fracassada! Cosa que pronuncia-

da en veu alta colpeja fort l’estómac de

qualsevol persona. Ri-

dícul, impotèn-

cia… les

p r i -

m e -

res pa-

raules que

volen i xoquen en-

tre neurones.

De mica en mica, arriba el plaer de ser

ridícula i fracassada, ja no hi ha res més

a perdre; és llavors quan començo a ju-

gar amb el fracàs i en veig la repercus-

sió. Riure. Tothom riu quan la fracassada

ets tu, però com que a tu no t’importa,

continues i mires els ulls de la gent i

dius somrient: acabo de fer la cagada

més gran de la història, i rius… I crees

la dependència del fracàs! Aquí comença

la cursa. Comences a fer coses esperant

que et surtin malament, i si et surten bé

perden la gràcia….. però no, perquè pre-

cisament has fracassat en l’intent mateix

de fracassar! Tot això només per dir que

estic completament enganxada a aques-

ta manera de viure: a la imperfecció de

la humanitat.

El clown és molt més que això, però en

la seva base hi ha la condició d’acceptar

allò que ens fan creure que és inaccep-

table. Un cop dins, ja et pots perdre pels

camins tortuosos de la ment i la simpli-

citat del cos.

La meva experiència amb el clown és

una d’entre moltes altres, he estudiat al

Frederic Mompou i em preparo per ser

idiota professional!

Inicialment, el clown va ser una excusa

per fugir a trobar-me amb la vida i amb

les meves parts desconegudes. Vaig co-

mençar un viatge on el jo i el jo idiota són

el mateix, quan ets clown no deixes de

ser tu mateix elevat a la cinquena potèn-

cia.

La meva idiotesa em va dur fi ns a

l’Argentina, a Buenos Aires, una ciutat

enorme, on la majoria de coses són

un desastre i res funciona bé; en de-

fi nitiva, un lloc encantador i inundat

de cultura i d’amor a l’art (com que

no ténen calers, si no fan art per

amor, no n’hi hauria). Hi ha milers

de teatres petits i grans i quan aixe-

ques una pedra et surten vint-i-cinc

Clowns i cinquanta actors. Uns quants

mesos en aquesta ciutat són sufi cients

per voler marxar de tant estrés urbà,

moviment, sorolls molestos, rapidesa,

inconcreció…

Marxar a on? Una nena de 7 anys em va

dir: Lo más seguro es que quién sabe!

increible fi losofi a de vida. Un clown, mol-

tes vegades, no sap què farà en el pròxim

minut, o si ho sap deixa l’espai obert per-

què passi tot el contrari del que ha pla-

nejat, o sigui que, lo más seguro es que

quién sabe.

I cap al Brasil, on em vaig trobar uns

quants mestres en forma de nen pe-

tit, sobretot a un lloc que es diu Barra

Mansa, una favela (semblant a la de la

pel·lícula de Ciudad de Dios que és molt

recomanable) molt a prop de Rio de Ja-

neiro. Allà hi vam passar un mes, la meva

companya de viatge i jo fent classes de


Sergi, Akeix i Sandra L.

teatre i circ a uns 12 nens que hi vivien. A

les faveles s’hi cou de tot. Els nens que jo

vaig conèixer eren el triple d’espavilats

que jo i más malos que un dolor de mue-

las! Però agraïts a la vida pel poc o molt

que tenen.

L’autoritat, probablement, la nostra au-

toritat, no els deia res i allò era Can Pixa,

fi ns que, de mica en mica, a través de la

dolçor i la innocència trapella, la llibertat

i el present del clown, es van anar en-

cantant i ja no calia cridar, només portar

un nas vermell i tractar-los com el que

són: persones. Van aprendre ràpid i es

van convertir en els nostres mestres de

moment present que és un principi bà-

sic del clown: només existeix el moment

que s’està vivint.

Tinc ganes d’explicar milions de coses,

però teniu tot el dret que no us interes-

sin i tampoc no és la fi nalitat que tinc,

de fet no sé quina fi nalitat hi ha darrera

d’aquesta text, igual són ganes de com-

partir o deixar en l’aire una possible ma-

nera de viure, perquè en el fons, i per a

mi, el clown és això.

Si a algú li interessa el clown hi ha es-

coles, llibres, pel·lícules, persones… Jo

recomano Buster Keaton i Charlie Cha-

plin, tot i que són en blanc i negre i cine-

ma mut, doneu’s-los-lis-hi-la-la-la (mai

he entès els pronoms en català, perdona

Anna Coma!) una oportunitat! O la sèrie

Els joves o la de La Pantera Rosa on Pe-

ter Sellers (el detectiu) és un “pedazo”

de pallasso! I les pel·lícules dels Monty

Python: La vida de Brian, El sentido de

la vida… I per si us ve de gust, clowns

del costat de casa que actúen per aquí:

Alba Sarraulte, Guillem Albà, Christian

Atanasius, Leo Bassi, Loco Brusca, Cha-

coVachi i en Tortell Poltrona amb el Circ

Cric. A Barcelona hi ha dues sales on

programen clown: El Almazen i el Cafè

teatre Llantiol.

Per acabar, quant a formació, han obert

una escola nova a Granollers on fan cur-

sos: Noveau Clown Institut i una a Figue-

res: Escola de clown de Barcelona. Si

no, sempre podeu trobar cursos solts a

diferents llocs: l’Almazen, el Timbal, el

Col·legi del Teatre…

I si encara no en teniu prou hi ha algunes

pàgines web molt interessants:

www.clownplanet.com (el web dels pa-

llassos! Tot tipus d’informació sobre

clown).

www.biciclown.com (un projecte d’un as-

turià que es dedica a viatjar en bicicleta i

amb un nas de pallasso per tot el món).

www.zirkolika.com (la revista del circ).

www.clowns.org (pallassos sense fron-

teres).

www.payasosenrebeldia.org (organitza-

ció humanitària de clowns).

Espero que hagi despertat la curiositat o

el somriure a algú, o les dues coses!

Fins aquí arribo jo, ara és cosa de cadas-

cú. Gràcies per convidar-me a escriure a

la revista.

Todo empieza donde acaban mis pies (és

una frase d’algú, però no sé de qui o sigui

que és de tots).


ACTIVITATS AL POBLETEATRE A SANT VICENÇAixí com en el número anterior vam par-

lar del grup teatral “Estrigoyü” de Torre-

lles, aquesta vegada us explicarem tres

activitats teatrals que han tingut lloc a

Sant Vicenç: La representació de “Cats”

al Centre, la de “Black box” a l’Ateneu i

la que es va fer com a activitat de llengua

catalana a on vam veure “Ruddigore o la

nissaga maleïda”.

Comencem amb “Cats”. Com que no vam

tenir l’oportunitat de veure-la en directe,

ens vam dirigir a en Roc Escala, ja que

sabíem que hi havia actuat i, ell, molt

amablement, ens va explicar que la re-

presentació va ser un èxit de públic i que

ells, els actors, n’havien quedat molt sa-

tisfets. L’obra va d’una colla de gats que

semblen humans i es comporten com a

tals. Es veu que fer una obra amb tanta

gent i més si es tracta d’un musical, és

divertit. Ell feia del gat més vell i savi del

grup, el membre de la colla a qui qual-

sevol gat pot anar i preguntar-li qualse-

vol dubte, que li podrà solucionar.

A nosaltres ens intrigava saber si era

difícil cantar i actuar a la vegada, però

ell ens va dir que tant era, que una cosa

ajudava l’altra, i que el que tenia més di-

fi cultat era cantar al ritme que marcava

l’orquestra. Amb el maquillatge els van

ajudar un grup del centre que els van

pintar tota la cara, fi ns i tot els tres bigo-

tis a les galtes.

De teatre, al Centre, en fan des que van

començar les activitats cap als setan-

ta i es representen una mitjana de cinc

obres l’any. En Roc no ens en destaca

cap, diu que totes li han encantat i, que

tot i que li agrada actuar, mai s’ha plan-

tejat seriosament de ser actor. Llavors li

vam demanar quines altres activitats es

feien al centre i vam saber que, a part de

teatre, també s’organitzen cursos de ball

modern, sardanes, maquillatge, cant...

Continuem amb l’obra que es va repre-

sentar a l’Ateneu Vicentí o la Vicentina:

Black Box. Com que van enviar un parell

d’entrades gratuïtes al centre, vam de-

cidir que algun de nosaltres hi aniria i

després en faria la crítica. La reportera

escollida va ser la Laia Maillo.

El dia de la representació plovia i feia

fred, per la qual cosa, més congelades

que mullades, ella i la seva mare, que

la va acom-

panyar, van

entrar al tea-

tre, que es po-

sava en acció

desprès d’un

temps tancat

per obres. Po-

dem dir que la

insonorització

no és total, ja

que se sentien

els crits dels

fanàtics del

futbol, que eren al bar del costat. El local

estava força fred , i l’únic que havia can-

viat eren les grans lletres F i A, enganxa-

des a esquerra i dreta de l’escenari. Des-

prés d’una mitja hora esperant i amb uns

trenta espectadors (és difícil omplir amb

el temps i el Barça jugant...), els llums

es van apagar i va començar l’obra que

estava protagonitzada per una dona de

guerra, i un investigador principiant que

intentaven treure l’entrellat d’uns assas-

sinats que havies passat al 1950 molt

a prop del triangle de les Bermudes.

Va ser una obra molt embolicada, però

que combinava l’humor amb tensió i es

deixava veure de manera agradable.

I acabem amb “Ruddigore o la nissaga

maleïda” que vam anar a veure tots els

alumnes de 4t, també a la Vicentina, el

dimarts 15 de desembre. El camí fi ns

arribar allà va ser cansat i fred. Vam

arribar a tres quarts de dotze i vam sortir

del teatre cap a la una.

L’obra no es va fer gens avorrida, al con-

trari, i era plena d’escenes còmiques i

que barrejaven el sexe amb la rialla. Era

una adaptació

del llibre “Ru-

ddigore or the

witch’s cur-

se”. Passava

a un poble on

els barons es

veien obligats

a matar algú

cada nit per

poder con-

tinuar amb

vida.

Un granger intentava evitar les morts i

esbrinar els misteris del poble.

Si es vol passar una bona estona, és

una obra força recomanable, per això us

diem que si algun cop la trobeu en algun

teatre, no ho dubteu, aneu-hi. *¬*

Laia, Lena i Sergio


GRUPS MUSICALS JOVESGRUPS MUSICALS JOVESA SANT VICENÇ I TORRELLESCom que sabem que a les dues pobla-

cions d’on rep alumnat el nostre Institut

hi ha força grups musicals, hem pensat

que estaria bé poder-ne informar i hem

cregut que la manera més immediata de

fer-ho era anant a buscar algú de cada

poble que es mogués per aquests am-

bients. Vam escollir en

Xavier Pujades (Petja)

de Sant Vicenç i en Joan

Malló de Torrelles.

A en Xavier vam decidir

primer demanar-li què

era “l’Emmaqueta’t”

de Sant Vicenç que ja

s’ha celebrat i ja té els

guanyadors d’aquesta

edició. Ens va dir que és

un concurs que patro-

cina l’Escola de Música

moderna i l’Ajuntament,

que, per inscriure-t’hi,

és necessari ser alumne

d’aquesta escola i que el

1r premi és una Maqueta

i 250€, el 2n una Maque-

ta i 200€, i el 3r 250€.

Quan li vam demanar

què sabia tocar ens va dir

que sempre ho havia fet

d’oïda i que es defensava

bé, sobretot, amb la gui-

tarra, el baix, la bateria,

el piano i cantant i que el

que li agradava més era

tocar a guitarra i cantar. Va començar a

tocar a fi nals de tercer d’ESO i ja ha estat

a cinc grups diferents, ara participa en

dos: “Endless Road” i “Free Kiss”.

De Sant Vicenç ens recomana “Sota de

palos”, que van quedar primers a la pri-

mera edició de “l’Emmaqueta’t”, “The

Mess”, els guanyadors de l’últim i afegeix

que, tot i que ja no existeix, el seu antic

grup “A-cero” van quedar-hi tercers.

Es queixa de les ajudes que donen als jo-

ves per tocar, ja que les considera insu-

fi cients, segons ell, l’Ajuntament no els

fa prou propaganda. Acaba dient-nos que

Sant Vicenç té la sort de poder comptar

amb molts grups de música que fan o fa-

rien possibles molts més concerts i con-

cursos musicals.

En Joan Malló va començar dient-

nos noms de grups de Torrelles, com

“Fote’t un tret”, “Asak”, “Metralletes

distorsionades”,

“Smartdrug”, “as

Smithee”, “The Ja-

mones”. Ell només

ha tocat amb “Fote’t

un tret” on va entrar

una mica per casua-

litat, va anar un dia a

cantar i a tocar el te-

clat amb ells, de petit

havia fet piano, els va

agradar i s’hi ha quedat.

Només ha actuat una vegada a Torrelles

i voldria actuar a Sant Boi, a Sant Vicenç

i, sobretot, a Barcelona. Els seus ídols

musicals són, sobretot grups de Punk Sergio, Víctor, Lucy i Gerard

espanyol: “La polla records”, “Kortatu”,

“Envidea cochina”, “Segismundo Toxico-

mano”, música dura, com ell l’anomena.

I tot i que ens diu que va començar a to-

car als 14, pensa fer-ho fi ns que es mori.

Sembla doncs, que ha trobat la seva vo-

cació en aquest món...

-

s

e’t

rar

ua-

ia a

l te-

petit

els va

uedat.

d T ll


FESTA DE LA PAU1r cicle:A la primera franja horària els alum-

nes van escollir un taller, però com

que alguns van tenir més èxit que

els altres, no tots van poder anar al

que havien triat en primera opció.

N’hi havia de molts tipus, alguns ja

clàssics: com el de papirofl èxia o el

de relaxació coreana, d’altres, com-

pletament nous com el de batuka o el

de tatuatges amb henna.

Quan van haver acabat, cada grup

va tornar a la seva aula i van baixar

per ordre al gimnàs nou, on van fer

un concurs de nadales. Cada classe

en cantava una (en total 10) i el jurat

va decidir quines eren les millors. Els

guanyadors van ser els de: 1r D i els

de 2n A.

Entremig van actuar un grup de pro-

fessors que van cantar la cançó de

l’estiu: la de l’anunci de l’estrella,

amb una lletra adaptada (si algú la

vol veure, You Tube: “Frederic Mom-

pou Band”). L’acte va acabar cap a les

12:30 h i tots el alumnes van pujar a

les seves classes a fer l’amic invisi-

ble o el pica-pica.


Gerard i Lucy , Akeix i Monixa

2n cicle:Aquest curs la festa de la pau va can-

viar d’estructura, vam canviar les

avorrides actuacions per una entre-

tinguda Gimcana pel pati amb mol-

tes proves divertides per aconseguir

punts i lluitar per guanyar-la. Aques-

tes proves: endevinar quins eren els

professors que apareixien en unes

fotos durant la seva hippyadolescèn-

cia, pintar-se la cara, el joc de les ca-

dires… les van preparar els alumnes

de 1r i 2n de Batxillerat i van durar 2

hores, que ens van semblar minuts.

Només dir que el temps atmosfèric

no era el més adequat, però com que

el que fèiem ens agradava, preferíem

ser fora que sota sostre al gimnàs. Va

guanyar un grup de 4t i un de 3r. Qui

eren? Els nostres reporters no ho

han sabut esbrinar, tot i que un d’ells

(l’Akeix) formava part del grup guan-

yador de 4t.

Aquest curs la festa de la pau es va dividir en dues parts:Mentre els de 1r cicle feien unes activitats que havien muntat els professors, els de 2n cicle participaven en una gimcana que dirigien els de Batxillerat.


ÈXIT DE LA PRIMERA CURSA DE 10

KM DE SANT VICENÇ DELS HORTS,

AMB UNA PARTICIPACIÓ DE 600

INSCRITS.

Prop de 600 persones van partici-

par el 15 de novembre en la pri-

mera cursa de 10 km, organitzada

per l’Ajuntament de Sant Vicenç del

Horts. La bona acollida de la prova i

l’èxit de participació ha fet decidir a

l’Institut Municipal d’Esports de la

ciutat a treballar per consolidar-la, ja

que al mateix moment del seu naixe-

ment, ha assolit un gran èxit.

Òscar Rodríguez, de Calella, es va

proclamar campió de la General

Masculina amb un temps de 34 mi-

nuts i 13 segons.

En l’apartat femení, la guanyadora va

ser Eva Parrado, del Club d’Atletisme

Laietana, que va fer el recorregut

amb 40 minuts i 30 segons.

A més d’Òscar Rodríguez, també van

pujar al podi José Maria Casas i Ro-

ger Esteve. Pel que fa a la classifi ca-

CURSA A SANT VICENÇció femenina, Eva Parrado va com-

partir podi amb Ruth Guillem i Ahlam

El Kakdi.

Sabem que alguns professors també

hi van participar, com el Josep Sán-

chez i el Josep Maria Roselló, vam

parlar amb el primer perquè ens do-

nés la seva impressió i ens va dir que

per ser la primera edició la va trobar

molt ben organitzada, i que va trobar

molt curiós el sistema de cronome-

tratge: a terra hi havia unes catifes

metàl·liques, i et donaven una tira

que t’havies de posar al peu, quan la

tira entrava en contacte amb la cati-

fa, començava la cronometració.

Sergio Z. i Víctor


El 2 de novembre 2009 es va dur

a terme a Barcelona la sessió de

lliurament de plaques als centres

educatius que desenvolupen pro-

jectes Comenius, dins del Progra-

ma d’Aprenentatge Permanent de

la Unió Europea. Era una jornada de

reconeixement a l’esforç educatiu i

innovador del professorat de Cata-

lunya, que dia a dia explora el des-

envolupament curricular integrat i

competencial, per a la construcció

d’una ciutadania amb dimensió eu-

ropea.

Van assistir a l’acte els representants

dels centres educatius, els asses-

sors i coordinadors territorials, els

Promotors Comenius i les autoritats

estatals i autonòmiques.

L’Institut Frederic Mompou va ser un

dels centres guardonats.

També es va anar a celebrar el desè

aniversari d’Escoles verdes en un

acte on hi va haver conferències i

intercanvi d’experiències

Recollida selectiva

El dimecres 11 de novembre, tant

els alumnes com els professors

d’escoles verdes ens vam reunir per

fer una cosa que inicialment ens va

sonar una mica estranya; passar per

totes les classes, buscar al pati, re-

menar a cada paperera i agafar tota

la brossa, menjar, llaunes i papers

que s’havien acumulat aquell dia.

Vam fer grups de màxim 3 alumnes

i un professor, i

ens vam repar-

tir l’institut; quan

vam començar,

pensàvem, més

que res, que se-

ria una passejada

per un institut di-

ferent: tot estava

buit i silenciós...

però aquella sen-

sació d’estranyesa

va anar canviant

per la de fàstic,

ja que, a dins de

les papereres de

paper, per exem-

ple, no nomes hi

havia... paper, sinó

que hi trobaves xiclets, mentre que

les “xuletes” i les típiques notetes de

“¿qui t’agrada?” o “la resposta 3”,

eren al terra.

Quan vam haver buidat totes les pa-

pereres de l’ institut, ens vam reunir

al vestíbul, i vam començar a separar

cada cosa de dins de les bosses per

classifi car-les; aquest acte, que van

dur a terme tant professors (amb molt

d’ànim) com alumnes, va resultar fa-

tigós per l’esquena i per les narius,

però excel·lent;

quan una bossa

estava plena, li

donàvem a “la

pesadora”, una

alumna elegida

a l’atzar (que

no tenia manies

amb el pes) que

es pesava en una

balança amb la

bossa agafada;

llavors vèiem la

diferència entre

el pes sola i el

pes amb la bos-

sa, i restàvem,

ho apuntàvem

i llençàvem el

contingut d’aquesta al seu lloc; en-

vasos, rebuig, orgànica o paper. De

brossa orgànica, per exemple, en

vam recollir l’equivalent al que pot

menjar una famíla de quatre mem-

bres durant un parell de dies... Sense

comentaris.

Laia


Com que a l’anterior

edició vam fer una vi-

sita a la biblioteca de

Sant Vicenç, en aquest

número ens vam des-

plaçar a la de Torre-

lles, per veure com

estava. Vam anar-hi

amb l’autobús i vam

estar esperant al bar

“La Plaça”, tot esmor-

zant, fi ns que es va fer

l’hora d’entrar.

Helena Sánchez, la directora, va ser

qui ens la va ensenyar i ens en va ex-

plicar el funcionament.

Primer vam seure tots a unes buta-

ques que hi ha just a l’entrada i ens

va fer una xerrada informativa so-

bre l’edifi ci i el seu funcionament.

D’aquesta manera vam saber que

la biblioteca es va inaugurar al 2005

i que ocupa el lloc d’una antiga fi n-

ca privada, això comporta una sèrie

d’inconvenients, ja que un espai no

pensat inicialment per aquest ús

s’hi ha d’adaptar. L’espai original té

una part afegida, ja que no era prou

gran.

Com ja ens havien dit, Torrelles tam-

bé té una biblioteca pública, perquè

tots els pobles de més de 5.000 ha-

bitants estan obligats a tenir-ne una.

Consta de tres plantes i cadascuna

d’elles està dedicada a usos diferen-

ciats: a la primera hi tenen l’espai

pels més petits i les revistes i co-

ses més generals, és on hi ha més

soroll i moviment. Té un taulell de

préstec, revistes (90 títols diferents)

i diaris (7 tipus). Les revistes les te-

nen ordenades alfabèticament, tot i

que s’haurien d’ordenar

per temàtica, ja que la

gent va a buscar-les

de temes concrets.

També hi ha accés a

ordinadors i per últim

una sala de xerrades.

La segona planta és

més tranquil·la i si-

lenciosa: els llibres

estan organitzats per

coneixements i hi ha

una sala amb ordina-

dors i llibres cientí-

fi cs.

A la tercera plan-

ta hi tenim el que es

pot considerar més

d ’ e n t r e t e n i m e n t :

novel·les, llibres de

música, fotografi a,

pel·lícules variades i

un fons musical.

És una biblioteca de

fons petit, i amb po-

ques persones treba-

llant-t’hi: una biblio-

tecària i dos auxiliars.

L’accés és lliure, per

tenir opció al prés-

tec has de ser soci de

qualsevol de les biblioteques de la

xarxa de la diputació. Tenen informa-

ció i material de tot tipus, per a to-

tes les edats i interessos. També te-

nen llibres en diversos idiomes, com

l’anglès, el xinès, el francès, etc.

L’Helena ens va explicar que els ha-

vien canviat el programa informàtic

amb el qual treballaven i que, tot i

que els ha suposat molta feina, sem-

bla que en trauran, tant ells com els

usuaris, força avantatges, com poden

ser: accés a coneixements de Cata-

lunya, descripció dels continguts

dels llibres en format digital, accés

dels usuaris amb carnet a tot el que

han agafat en préstec, possibilitat de

posar opinions sobre els llibres i de

demanar consells, ampliació del ser-

vei de préstec: Poden deixar fi ns a 30

documents per 30 dies, més control

del préstec: per cada dia de retard

resten un punt i bloquegen la targeta

15 dies...

Concloent, hem vist una biblioteca

més petita, però amb més rodatge.

Tant l’una com l’altra són agradables

i conviden a anar-hi. Ara ens falta la

visita a la biblioteca del nostre Ins-

titut, però això ja ho farà el grup de

revista del segon quatrimestre.

Akeix i Monixa

LA BIBLIOTECA DE TORRELLES


El Rodrigo Carmona ens va explicar

que l’Institut participa en el pla català

de l’esport escolar des de fa 4 cursos

i que aquest curs ens van donar un

diploma de reconeixement en un acte

que va presidir el vicepresi-

dent de la Generalitat de

Catalunya i on ell va asistir

amb altres coordinadors/

es.

El vicepresident ens va fe-

licitar, ja que gràcies, en

part, a la nostra tasca, el 1r

Congrés Mundial d’Esport

Escolar va ser un èxit. Tam-

bé ens va encoratjar a con-

tinuar.

Com que dins d’aquest

PCEE, força alumnes fan

una cosa que s’anomena

CIATE vam voler saber què era i vam

parlar amb el Dani Mancheño, que hi

participa. Així vam saber que CIATE Sergi i Nil

EL PLA D’ESPORTS(PCEE)

vol dir: curs d’iniciació a tècnic es-

portiu i serveix per obtenir un títol

que és una porta d’entrada a fer, per

exemple d’entrenador de futbol, de

preparador físic...

A part d’esport, s’expliquen mèto-

des psicològics i físics esportius per

poder ensenyar a practicar correc-

tament l’esport a nens petits mit-

jançant jocs. Dura tres mesos i es fa

tots els dimecres d’un quart de qua-

tre a un quart de set.

Hi van alumnes de 3r 4t i batxillerat

dels tres centres de la población i del

nostre centre hi van: el Dani Man-

cheño, l’Ot Margarit, l’Òscar Ortega,

l’Àngela Morante la Susell Sánchez,

el Javi González, l’Álvaro Montalban,

el David Sanchez i l’Arcadi Altemir,

que ens hagin dit. Es van apuntar

després de rebre la infor-

mación que els va donar

el coordinador del PCEE

del nostre Institut, que,

com ja hem dit, és el Ro-

dri.


L’Institut va participar en la XIVa edi-

ció de l’Experiència fotogràfi ca In-

ternacional dels Monuments, com

EXPERIÈNCIA FOTOGRÀFICA DELS MONUMENTS

ja ha fet en força edicions anteriors.

En aquesta edició van participar 58

països i regions de 4 continents di-

ferents. En total hi va haver 23.349

participants i 120.300 fotografi es

presentades.

El nostre cen-

tre ha tornat a

estar premiat,

aquesta vegada

amb tres fi na-

listes: els alum-

nes Dani Marín i

Adrián Cuesta i

el professor Jo-

sep Grané.


L U C Y C C E N C H O L T R V H A D G JD E F G V I C T O R B A R E A R T Y U PI N N G E R A R D F E R N A N D E Z J NL I O A L E I X C L E M E N T E U J A AL L L J P G I L I P I C H I S X D J A BA F N D L U T O N U T O Y A S M I J A EI U N D O Y I B I L N K E Y L I T A S TC R Y X K H H G L A I A M A I L L O K SR J T O O N D R Z V I I K D R C H I U EA I T S T A M O N I C A B E L L O S T AG G H E U S L J S V Y H K Z X Q W R T IA Ç J U R A N A B E L P O Y A T O G H RL Ñ K Q R M O N T S E G O N Z A L E Z AI X H D N A N I L S E G U R A C A C Y ME F N O O A S E R G I S E R E S B U R BH A G S E R G I O H E R N A N D E Z T ES E R G I O Z A M B R A N O E N O S R AJ G T S A N D R A P E Ñ A E C H O D E MI N T I S S A R B E N H D O U B A R A T

Sopa de lletres: busca el nom dels redactors de la revista

Uneix els números i descobreix el dibuix amagatAjuda l’esquirol d’Ice Age a trobar l’aglà

Posa els números que falten per

que siguin possibles aquests re-

sultats

JOCS


Institut Frederic MompouAvinguda Mas Picó, 6908620 Sant Vicenç dels HortsTel. 936 563 801

Adreça pàgina web: www.xtec.cat/iesfmompoue-mail: [email protected]

Dead End

Tots sabem la famosa llegenda de la noia de la

corba, que apareix quan plou i et salva d’una mort

segura. Aquesta pel·lícula n’és una recreació. Es

basa en el misteri, la intriga i el suspens. La re-

comanem perquè tot i que és una historia que to-

thom sap, et posa els pèls de punta.

Kesha

Nova cantant anglesa, que triomfa

amb el seu nou single TIK TOK, del

seu primer CD anomenat Animal que

va sortir al 2010 amb gran èxit.

El Món Sobre Rodes

Aquest llibre està basat en un fet real. Albert Casals, un

noi, explica la seva vida des que tenia 6 anys fi ns als 18,

pateix leucèmia, i a partir dels 15 anys comença a viat-

jar per Europa on li passen un munt de coses curioses.

LES RECOMANACIONS

Llibre

Pel·lícula

Disc

Anabel, Sandra L i Sheila

Documents

Publicació bimestral de l’Institut Frederic Mompou • Sant ...2 Passant Revista • Institut Frederic Mompou ACTIVITATS AL POBLE TEATRE pàg. 10 LA BIBLIOTECA DE TORRELLES pàg