Tal diacomavui fa...

1any

Rosell plegaSandro Rosell plega, tip depressions i amenaces, enmig del’eclosió del cas Neymar. JosepMaria Bartomeu el substitueixcom a president del Barça.

10anys

L’aluminosi, encaraEs fa públic que el 37%dels pisos amb aluminosi deBarcelona no s’han arreglat,catorze anys després de lamort del Turó de la Peira.

20anys

Atemptat al País Basc ETA assassina GregorioOrdóñez, número dos delPP al País Basc. Un encaputxatmata el polític disparant-liun tret al cap en un bar.

a repercussió de Ciutat morta i lacampanya anterior a l’emissió pel

33, boca/orella-whats/passa-ho, hau-ran de ser estudiades en una facultatde periodisme i comunicació. Poquesvegades s’ha donat el cas d’un docu-ment que hagi tingut tant d’eco i quehagi provocat un soroll així. El treball deXapo Ortega i Xavier Artigas té un com-ponent polític i ideològic indefugibleque denota una voluntat explícita d’in-tervenir en el debat a partir d’una lectu-ra que vol ser a favor de la veritat a par-tir de la veritat que es desprèn de lesvíctimes. I què? Hi tenen tot el dret. Amés, van oferir la possibilitat d’una rè-plica a la qual ningú no va accedir. Laprojecció de Ciutat morta ha reactivatel cas, l’ha col·locat en el mainstream

de l’actualitat, i ha incitat un debat moltinteressant sobre Barcelona (la sevaimatge, la seva diversitat), sobre la so-cietat on vivim, sobre les convencions,els apriorismes, sobre els prejudicis i laprepotència del poder. La víctima, Patri-cia Heras, en el diari que va escriuredesprés dels fets recalca que ella no és“ocupa, ni punk ni desarrelada”, que sónels arguments que l’aboquen a la tragè-dia en boca de qui identifica el seu lookcom el d’algú “perillós”. Ella se’n defen-sa perquè no es fa un pentinat com eldel famós escaquer a les temples coma proposta reivindicativa, sinó perquè liagrada i es veu més seductora. I punt.Pateix el que pateix perquè hi ha quiqualifica la superfície amb una inexis-tent supremacia moral. I ens hi hemde sentir identificats –aquest és el mis-satge clau– per allò mateix que va es-criure el pastor protestant Martin Nie-moeller arran del nazisme: “Desprésvan venir a buscar-me, però llavors jano quedava ningú que pogués parlarper mi.” No podem callar perquè aquítambé ens hi juguem un futur de trans-parència i dignitat. Jo no sóc d’aquests,però aquests també són els meus.

L

No podem callarperquè aquí també enshi juguem un futur detransparència i dignitat

Un escaquera les temples

Un sofà a la riba

Josep M.Fonalleras

LAPUNXAD’ENJAP

JoanAntoniPoch

Vaig comprar amb molta il·lu-sió les entrades per veure ‘Elrei Lear’ al Teatre Lliure, i al fi-nal hi vaig anar amb una micade por. Les cròniques delscrítics que llegeixo havienestat fredes i displicents.Em fallaria per primer copLluís Pasqual, el director?Hi havia una altra cosa: Elrei Lear no es troba entreles tragèdies de Shakespea-re que prefereixo. Al con-trari d’Otel·lo, Macbeth,Romeu i Julieta i Hamlet,que estan tan ben travadesi arrodonides, aquesta,com també Juli Cèsar, tro-bo que crema tots els car-tutxos al principi i fins capa la meitat i que al finalperd força i sembla com sil’autor se n’hagués cansat idesentès. Hi ha personat-ges que desapareixen senseexplicació o amb una expli-

cació poc convincent, l’ac-ció s’encalla amb els solilo-quis dels enfollits i el des-enllaç es precipita ambmés embolics i més mortsdel compte. Sigui dit ambtot el respecte i des de lameva ignorància, que ésmolt gran i, com podencomprovar, molt atrevida.Harold Bloom sosté que Elrei Lear, per la seva com-plexitat i accions paral·le-les, és millor llegir-la queveure-la. Com que ja la tincllegida, si vaig comprar ambil·lusió les entrades per veu-re-la al Lliure és perquè es-tava convençut que havent-la agafat Lluís Pasqual els“defectes” de l’original que-darien molt matisats. Jo nosé quin Lear van veureels crítics que llegei-xo, la nit de l’es-trena. Noméspuc dir que eldiumenge que hivaig anar Pas-qual no em va fa-llar i que el text,el muntatge, els

intèrprets i la traducció ne-ta i clara de Joan Sellent emvan produir una emoció queper pudor i perquè no emprenguin per un ximple sen-timental no detallo. El su-blim a punta de dits, com lalluna de l’escenari, i redi-mint totes les “flaqueses”.

Abans de

l’estrena del Lear, LluísPasqual va emetre unes de-claracions genials. Va dirque buscava el millor actorper fer el protagonista, ique el millor actor que vatrobar va ser una actriu.Núria Espert. Espert, que ami m’agrada quan fa canta-rella i quan no en fa –aquíno en fa–, i que en realitatno és cantarella, sinó quesón xisclets controlats, in-terpreta un Lear que és

com si Lluís Pasqual ha-gués trobat PeterO’Toole. Al voltant

seu, tots els altres ac-tors, triats entre elsmillors. Les duesgermanes hauriende ser perversesamb més caràcter,però ja afinaran. Jono sé si acabem deser conscients delnivell altíssim dels

nostres intèrprets. Eldia que no hi siguin,

els llibres evocaranaquesta època com unade les més brillants delteatre català, com evo-

quen l’edat d’or de la li-teratura, la poesia o elpensament. Ara que ho

tenim aquí, seria un crimque ens ho perdéssim.

Rei LearVuits i nous

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

ManuelCuyàs

ANTH

ON

Y GA

RNER

2 | EL PUNT AVUIDIVENDRES, 23 DE GENER DEL 2015