TECNOLOGIA I DESENVOLUPAMENT,LA FRONTERA ÈTICA

02

Fem entre tots un món més just!Justícia i Pau és una ONG cristiana, de caràcter internacional, que té per finalitat la promoció de la

Justícia i la Pau en el món. Des de 1968 som presents a Catalunya organitzant actes de sensibilitzaciósocial, pressió política i mobilització ciutadana.

Hi ha moltes maneres de COL·LABORAR amb nosaltres:-Com a soci o donant

-Com a membre d’una comissió o grup de treball-Col·laborant en una campanya-Realitzant activitats de difusió

-Ajudant en tasques administratives o de coordinació

Si vols col·laborar amb nosaltres visita ’ns a

www.justiciaipau.org

Justícia i Pau. C. Rivadeneyra, 6, 10è · 08002 Barcelona · T. 93 317 61 77 · justiciaipau@justiciaipau.org

JUSTÍCIA I PAU

5 PRESENTACIÓ

Ferran Ramon i Marsal

6 TECNOLOGIA I DESENVOLUPAMENT HUMÀ.

ELS LÍMITS DE L’ÈTICA

Joan Vallvé i Ribera

8 TECNOLOGIA I SOCIETAT EN EL SEGLE XXI

Joan Majó Cruzate

9 POLÍTICA INDUSTRIAL I TERRITORI

Antoni Subirà

10 L’EROS I EL THANATOS DE LA TECNOLOGIA

Narcís Mir i Soler

11 L’IMPACTE SOCIAL DEL CONEIXEMENT CIENTÍFIC I

TECNOLÒGIC: NOTES PER A UNA REFLEXIÓ

Jordi Mercader Miró

12 POLÍTIQUES D’ACCÉS A LES NOVES TECNOLOGIES

Manuel Martí Recober

13 ALFABETITZACIÓ DIGITAL

Àngela Miquel i Anglarill

14 REFLEXIONS SOBRE ELS VALORS ÈTICS EN LA SOCIETAT

DE LA INFORMACIÓ

Josep Amat

16 COMPETITIVITAT I HUMANISME

Miquel Coll d’Alemany

17 MERCAT I TECNOLOGIA: “NOTHING PERSONAL”?

Francesc Solé Parellada

19 INVESTIGACIÓ TECNOLÒGICA I JUSTÍCIA

JM Ferrer-Arpí

20 GALILEO UN AVENÇ TECNOLÒGIC, POLÍTIC, ECONÒMIC

I SOCIAL PER EUROPA

Francisco-Javier Benedicto Ruiz

21 EL FACTOR TREBALL

Xavier Crespan

22 LA INNOVACIÓ, UN PROCÉS D’APRENENTATGE

Xavier Ferràs

23 COMPETIR O COOPERAR

Miquel Barceló Roca

24 ÈTICA I CONSTRUCCIÓ

Francesc Figueras i Bellot

25 L'ÈTICA I LES TECNOLOGIES ENERGÈTIQUES

Albert Mitjà i Sarvisé

26 L’ÚS ÈTIC DE L’ENERGIA NUCLEAR

Juli Barceló Vernet

27 TECNOLOGIA I SECTOR QUÍMIC

Ferran Relea Ginés

29 LA TECNOLOGIA COM A EINA DE DESENVOLUPAMENT

HUMÀ

Enric Carci

EDITA

Enginyers Industrials de Catalunya

Associació/Col·legi

AEIC COEIC

PRESIDENT DEGÀ

Ferran Ramon i Marsal Àngel Llobet i Díez

VICEPRESIDENT VICEDEGÀ

Antoni Llardén Carratalà Albert Mitja i Sarvisé

SECRETARI 1r SECRETARI

Jaume Puigdueta i Lucas Josep M. Rovira i Ragué

SECRETARI 2n

Ricard Granados i Garcia

DIRECTOR GENERAL COEIC-AEIC

Antoni M. Grau i Costa

COORDINACIÓ

Eva Díaz i Claver - Judit Arís i Moreno

ASSESSOR D’IMATGE I COMUNICACIÓ

Joan Brunet i Mauri

PUBLICITAT

Peter H. Schönhöfer G.

Tel. 93 408 63 11- Fax 93 408 53 17

DISSENY GRÀFIC

Marc Solà i Daufí

IMPRESSIÓ

Ofites

ADMINISTRACIÓ I DISTRUBUCIÓ

Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya

Via Laietana, 39

08003 BARCELONA

Tel. 93 319 23 00

E-mail: eic@eic.es

SUMARI

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 3

PRESENTACIÓ

l segon monogràfic, que ja teniu a les mans, porta per títol “Tecnologia

i desenvolupament: la frontera ètica”. Fer una presentació de conceptes

tan transcendents i tan amplis no és una qüestió fàcil per a un enginyer.

Utilitzant la nostra capacitat d’anàlisi dels problemes, he cercat el significat de

les paraules clau com són enginyeria, tècnica i ètica en el Diccionari de la Llengua

Catalana. L’ètica es relaciona amb l’acció moral, també concerneix als costums

i actes i als pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa. Enginyeria és

el conjunt de tècniques que permet l’aplicació dels coneixements científics en

la indústria, l’agricultura, etc. i també la manipulació del material genètic de

base (enginyeria genètica). L’enginyer utilitza la tècnica, és a dir, busca les

aplicacions pràctiques de les ciències, per tal de produir bens útils.

Fins fa poc els béns útils produïts eren essencialment objectes materials, utilitzant

matèries primeres i energia. Actualment també es poden assolir nous productes

d’enginyeria genètica amb matèria primera vivent. Les respostes que ofereix

aquest monogràfic aprofundeixen entorn la consideració ètica o no dels

productes elaborats mitjançant l’enginyeria, si aquests criteris són estables o es

modifiquen en el temps, i si depenen de la cultura de cada societat i dels seus

costums.

Els temes són suggerents i transcendents, i els companys que els tracten els

aborden amb l’autoritat de la seva personalitat i el treball ben fet en cada un

dels seus camps d’actuació. Per aquest motiu vull donar-los les gràcies per la

seva participació.

Finalment amb el material elaborat i el debat que sens dubte generarà aquesta

reflexió, seria moment d’aprofitar l’ocasió per iniciar l’elaboració d’un codi

deontològic actualitzat de la nostra professió, que permetés disposar d’una guia

de pautes ètiques en relació a les nostres actuacions a la societat a la qual hem

de servir i fer prosperar.

Ferran Ramon i Marsal

President de l’AEIC

E

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 5

TECNOLOGIA IDESENVOLUPAMENT HUMÀ.ELS LÍMITS DE L’ÈTICA

a tecnologia és una disciplina relativament moderna. Podem dir que rep

aquest nom d’ençà de la revolució industrial a finals del segle XVIII. És a partir

d’aquells moments que hom comença a utilitzar els descobriments coneguts

per la ciència i els aplica amb mètodes d’enginyeria. Es pot afirmar que, fins aleshores,

les tècniques es fonamentaven sobre regles empíriques, confirmades per

l’experimentació i l’ús, que s’aprenien dels mestres i es transmetien en els obradors

en el marc dels oficis gremials. En el món agrari els coneixements tècnics formaven

part de la tradició familiar que es transmetia de generació en generació.

L’ésser humà ha tingut la necessitat, des de sempre, d’adquirir i millorar unes

pràctiques que li permetessin garantir la pròpia supervivència amb la satisfacció de

les seves necessitats més immediates i, al mateix temps, si era possible, augmentar

la seva qualitat de vida. Si ens referim a l’home prehistòric, aquestes necessitats es

concretaven en menjar, vestir i protegir la pròpia integritat física davant les agressions

externes. Les tècniques de tallar i, molt més tard, polir la pedra, com també la capacitat

de produir i utilitzar el foc, constitueixen uns progressos molt importants en aquells

moments.

El coneixement de les pràctiques que feien possible augmentar el domini de la

natura eren les que afavorien el desenvolupament i la millora de la vida de l’ésser

humà. Els coneixements eren patrimoni d’uns col·lectius determinats, la seva

transmissió i divulgació era, en alguns casos, no desitjada pels qui la posseïen i, en

altres, senzillament no era possible per la distància i la incomunicació. La voluntat

de difondre i universalitzar el coneixement en la seva màxima extensió no arribarà

fins al segle XVIII amb l’Enciclopèdia. Diderot encapçalà el moviment de recollir les

ciències i les tècniques conegudes fins al moment i donar-les a conèixer a través

d’una publicació. Aquesta relació de ciència i tècnica va afavorir el procés que portà,

d’una banda, a la revolució industrial i, d’una altra, reforçà la consciència de la nova

classe burgesa que farà possible la Revolució Francesa. La Junta de Comerç de

Barcelona tenia un exemplar de l’Enciclopèdia (disset volums), tot i que la Inquisició

havia prohibit la seva tinença i lectura.

Els avenços tecnològics conegueren un gran increment durant el segle XIX i, sobretot,

durant el segle XX. Al domini sobre els materials inanimats, s’hi van afegir les

actuacions sobre els éssers vius: els fertilitzants i els productes fitosanitaris que

L

6 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 7

permeteren el desenvolupament agrícola i la millora genètica de les races animals,

que incrementaren en quantitat i en qualitat la producció ramadera. Es pot dir que

aquests avenços permeten garantir, avui, una producció alimentària suficient per

a tot el planeta. Del coneixement dels éssers vius (la biologia) passem a influir en

la seva transformació (la bioenginyeria).

Els avenços en el camp de la salut han permès que, durant els darrers dos-cents

anys, la població del planeta es multipliqui per sis i que l’esperança de vida als països

desenvolupats arribi als 80 anys.

Són la tecnologia i la seva aplicació allò que ens ha permès arribar fins allà on som.

La tècnica és progrés per a la humanitat. Hem de preguntar-nos fins a quin punt

l’ésser humà serà capaç de conduir l’ús adequat d’aquestes tecnologies. Donar un

cop d’ull a la història i a la realitat actual ens permet constatar que les tecnologies

no s’han aplicat i no s’apliquen sempre al servei de la humanitat en el seu conjunt.

De la mateixa manera que la primera pedra polida va poder servir per procurar

aliment a l’home neolític o per agredir un altre home, el món necessita –cada vegada

més, i paral·lelament al progrés tecnològic i l’aplicació de noves tècniques– dotar-

se d’aquells instruments que permetin decidir i controlar l’ús que se’n fa.

L’ètica social, o sia, el conjunt de normes d’actuació de l’individu i també dels grups

socials en relació amb la mateixa societat, ha d’establir la pauta de l’ús correcte de

les tecnologies. L’establiment de la norma i també el judici sobre la seva aplicació

només es pot fer a través d’una autoritat sorgida de les institucions democràtiques

i representatives en l’àmbit mundial.

L’ús de noves tecnologies i l’anàlisi de les seves conseqüències no poden limitar-

se a una visió en el temps actual; cal preveure, també, els seus efectes de futur.

Aquest darrer aspecte és especialment important en tot allò relacionat amb el camp

de la biologia. El sociòleg Ulrich Beck esmenta que el coneixement genètic humà

ens obliga a desenvolupar un nou Dret que superi la contradicció entre el dret a

saber el propi origen genètic i el dret a no saber-lo. D’altra banda, aquest coneixement

afecta també directament la identitat de la persona. Sorgeix novament el problema

de diferenciar el que és privat d’allò que és públic. Caldrà treballar per superar

aquesta nova situació.

La consciència –assumida avui per molta gent– de la limitació de l’espai i dels

recursos naturals farà necessari establir una previsió que pugui garantir una qualitat

de vida digna a les futures generacions.

El control democràtic en l’aplicació de la tècnica ha de tenir el seu principi, com el

té el funcionament de la mateixa democràcia, en la consciència ètica del professional

que l’aplica i la desenvolupa. En aquest sentit, l’enginyer, en tots els seus àmbits

d’actuació, hi té un rol fonamental.

Joan Vallvé i Ribera

President de la Comissió d’Acció i Cooperació

8 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

TECNOLOGIA I SOCIETATEN EL SEGLE XXI

el desenvolupament de l’evolució humana i,

en cada una d’elles, hi ha un vector que permet

descriure-la:

- Les tecnologies en la producció d’aliments.

- Les tecnologies en l’obtenció d’energia.

- Les tecnologies en l’accés a la informació.

- Les tecnologies de la reproducció.

No és el moment de fer la història de cada una

d’elles, però potser sí la de fer un lleuger balanç.

Des de fa anys, tenim els coneixements per

produir i distribuir els aliments necessaris per

a l’adequada alimentació de tots els habitants

de Terra i, en canvi, no hem posat en marxa els

mecanismes que ho facin possible, la qual cosa

generarà unes tensions socials, en un àmbit

global, difícils de contrarestar.

Fa ja alguns segles que hem posat a punt les

tecnologies que ens permeten multiplicar per

desenes de vegades les quantitats d’energia

per càpita de què disposem, però això ens ha

conduït a un progressiu esgotament dels

recursos, a una incapacitat de reciclar els residus

que genera la seva obtenció i, més directament,

a la possibilitat real de destruir militarment la

nostra pròpia civilització i el nostre hàbitat.

Estem desenvolupant les tecnologies que ens

permeten generar, emmagatzemar i distribuir

quantitats ingents d’informació i de coneixe-

ments, fins al punt que l’excés d’informació ha

començat a ser un problema per a la nostra

vida intel·lectual i hem situat els membres de

la nostra societat en ambdós costats d’una

frontera: aquells que tenen problemes d’accés

a la informació i aquells que tenen problemes

d’excés d’informació.

Comencem a entreveure el desenvolupament

d’unes tecnologies que transformen la capaci-

tat reproductiva de l’espècie en un fenomen

controlable i, per tant, eliminem el paper de

l’atzar en aquest procés, transformant-nos en

l’única espècie sobre la terra que pot decidir

detenir l’evolució o dirigir-la.

La tecnologia, és a dir, la capacitat humana de

generar coneixements i d’utilitzar-los per a la

resolució de les nostres necessitats, ens ha

permès al llarg de la història uns nivells

increïbles d’augment del nostre benestar i un

enorme progrés tant material com intel·lectual.

Però, al mateix temps, ha generat problemes

d’una gravetat indubtable. Podríem pensar que

hem estat més hàbils en crear tecnologia que

en decidir per a què la utilitzem i al servei de

qui la posem.

Aquesta perspectiva ens submergeix brutal-

ment en dos problemes que vull enunciar

simplement com a conclusió.

La necessitat de començar a discutir sobre els

límits de la tecnologia. Hem d’anar acceptant,

cada cop més, que no tot allò que és possible

és bo. Per tant, no és la mateixa tecnologia la

que marca els límits, sinó que li han de ser im-

posats des d’un plànol exterior. Quant més

poder té l’espècie, més importants són els prin-

cipis. L’ètica va adquirint un paper preponde-

rant en el nostre món futur. Esperem que així

sigui, si no volem relliscar per un perillós pen-

dent.

L’ètica individual només es transforma en un

model social eficaç a través de les lleis i del go-

vern. No és possible admetre que de la sola

aplicació de les lleis del mercat es derivi una

situació en què els interessos generals estiguin

respectats. El debat sobre la governabilitat d’un

món global és urgent. Aquesta governabilitat

no pot estar basada en l’economia competitiva,

sinó en l’organització democràtica. 7

Joan Majó Cruzate

Enginyer Industrial

LA TECNOLOGIA ENS HA PERMÈS UNS NIVELLS INCREÏBLES D’AUGMENT DEL NOSTRE BENESTAR.

a societat del coneixement no és un

mite, és realment un nou model social.

Això és així, perquè cada vegada que

es produeix un canvi substancial en el

desenvolupament d’alguna de les tecnologies

que condicionen l’accés de les persones als

recursos fonamentals per a la nostra vida, la

dinàmica que es genera condueix a unes noves

relacions econòmiques i, finalment, a una nova

organització de la convivència.

La persona humana necessita –i, per tant,

persegueix– ser feliç. La felicitat suposa uns

nivells acceptables de salut, de benestar

material, d’activitat intel·lectual i d’intercanvi

afectiu... Tot això suposa la necessitat de rebre

de l’exterior un flux constant d’energia per als

nostres òrgans i un f lux d ’ informació i

sensacions per al nostre cervell. A això s’afegeix

una necessitat de l’espècie: la capacitat de

reproducció.

Quatre revolucions tecnològiques han marcat

L

n el nostre entorn el desenvo-

lupament d’una societat, país,

territori, etc. equival, en termes

econòmics, al creixement de la seva producti-

vitat. Productivitat entesa, naturalment, com a

valor en el mercat de l’output generat per a

aquella societat, país, territori, etc. en una unitat

de temps.

Un país que tingués una alta taxa d’ocupació,

on els seus empresaris haguessin fet les

inversions adequades, haguessin incorporat

les “millors” tecnologies i els treballadors

estiguessin molt ben formats i fossin molt bons

en aquestes tecnologies podria vendre per

hora treballada productes i serveis que li

reportarien un gran valor afegit agregat, tindria

una alta renda per càpita i la podria fer créixer

mentre evolucionés permanentment progres-

sant en les línies esmentades, és a dir, tindria

una alta productivitat i presentaria una alta taxa

de creixement.

Hi ha, almenys, dues qüestions importants més:

com es distribueix aquella alta renda generada

entre els diferents factors de producció i com

es distribueix territorialment. La primera, que

és important des del punt de vista de la justícia

social, no és el tema –em sembla– d’aquest

monogràfic i, per tant, la deixaré per una altra

ocasió. Cal dir, però, que per sostenir el

dinamisme d ’una societat de progrés

econòmic, cal que aquesta qüestió –una bona

distribució de la renda generada– estigui

resolta a un nivell suficientment bo.

La segona –la distribució en l’àmbit territorial,

que també es pot veure des de l’òptica de la

justícia– és el tema entorn el qual gira la meva

reflexió avui. Per una banda és clar que tot

territori d’una certa dimensió és heterogeni en

quant a les condicions físiques (les menys

decisives) i humanes, que permeten sostenir

una activitat econòmica en evolució constant

cap a formes de producció de més alta

productivitat en el sentit dels paràgrafs

anteriors i, per tant, una política seriosa

d’equilibri territorial ha de mirar d’equilibrar el

territori a base de promoure aquestes condi-

cions: les físiques (infrastructures) i les humanes

(formació) en els territoris menys avançats.

Aquí apareix un altre factor que darrerament

ha estat objecte de molta atenció tant per part

del món acadèmic com per part dels agents

públics. És l’anomenat efecte “cluster”. Un

“cluster” és la concentració en un territori

d’activitats productives relacionades de tal

manera que les empreses que hi operen

aconsegueixen efectes sinèrgics que les fan

més productives i que els permeten una

evolució més eficaç i ràpida cap a formes

superiors de productivitat.

Aquests “clusters” solen existir, naturalment, en

les zones més dinàmiques i avançades del

territori –el “cluster” de l’electrònica de consum

al Vallès n’és un exemple ben clar–, i aquest

fenomen, que és bo des del punt de vista del

conjunt del país, perquè enforteix les seves

locomotores econòmiques, tendeix a augmen-

tar els desequilibris territorials. Evidentment

seria una política nefasta intentar equilibrar

frenant els més dinàmics. Al contrari, cal també

promoure la seva evolució positiva. Cal doncs

actuar amb un plantejament molt complex

que no permet simplificacions demagògiques.

Dels territoris “avançats”, no en diré res més avui.

Recordem només que són la punta de llança

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 9

Antoni Subirà

Exconseller d’Indústria, Comerç i

Turisme de la Generalitat de

Catalunya

Professor de l’IESE

POLÍTICA INDUSTRIAL I TERRITORI

E de la nostra competitivitat. En els altres cal –per

acabar, i de for ma esquemàt ica– una

permanent i tossuda actuació en els següents

camps:

- Infrastructures: de comunicacions físiques,

logístiques, de terrenys industrials, de teleco-

municacions, etc.

- Formació: ensenyament, formació professional,

apropament del sistema universitari.

- Foment de la “clusterització”: modernitzar

“clusters” existents, si n’hi ha, com els petits

electrodomèstics a Oliana, i sembrar i promoure

la consol idació de nous “clusters” com

l’electrònica d’automoció a Valls.

Un comentari final. La política industrial en un

país avançat com el nostre, amb un territori

heterogeni, és d’una gran complexitat, no es

presta a simplificacions demagògiques i afecta

pràcticament totes les àrees d’acció governa-

mental . El cas de l ’evolució positiva de

Catalunya en aquest terreny, en els darrers

quinze anys, ha estat molt estudiat interna-

cionalment. El prof. Michael Porter diu en el seu

llibre titulat On Competition , després de

comentar extensa i positivament el cas català:

“Catalonia’s experience offers many lessons about

applying cluster methodology”. 7

UNA POLÍTICA SERIOSA D’EQUILIBRI TERRITORIAL HA D’EQUILIBRAR EL TERRITORI A BASE DE PROMOURECONDICIONS: LES FÍSIQUES (INFRASTRUCTURES) I LES HUMANES (FORMACIÓ).

1 0 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

L’EROS I EL THANATOS DE LATECNOLOGÍA

la dotació de capital i, en un 87,5%, del canvi

tècnic. L’ increment de treball no tenia,

pràcticament, cap efecte. Aquests resultats

s’han vist confirmats en posteriors investiga-

cions. En conseqüència, el nostre creixement

econòmic es fonamenta en bona mesura en

el progrés tecnològic.

Primers anys del segle XXI. Els països desen-

volupats segueixen creixent tendencialment.

No entrem ara a jutjar el repartiment desigual

d’aquest creixement en les darreres dècades,

però ja fa uns anys que aquest creixement no

ve sol. Porta uns insidiosos acompanyants. Són

els efectes col· laterals d’aquest desen-

volupament. I en la societat benpensant i

acomodatícia d’avui han produït ja desagra-

dables escenes al bell mig de la festa de la

irresponsabilitat. Són els Bhopals, Txernòbils,

vaques boges i, avui, desembre de 2002, els

repugnants efectes del Prestige. “Com s’han

pogut colar a la festa del cre ixement

irresponsable?”, pregunten els promotors de

tan digna festa. Però, “qui els ha deixat passar,

precisament ara que tenim el control de la

riquesa global?”, bramen els guanyadors de la

globalització, la nova classe global cosmopolita.

I, qui se’n fa responsable? En la seva ignorància,

no tenen consciència que aquests episodis no

són altra cosa que les manifestacions visibles

de les contradiccions del seu propi guió de

creixement i d’ordre mundial. Altres contra-

diccions són encara invisibles per als qui volen

seguir cecs, però estan expectants, a l’aguait.

Són, entre altres, l’efecte hivernacle, la reducció

de la capa d’ozó o les dioxines de l’aire.

Tenim, per tant, que el progrés tecnològic és el

factor clau del creixement econòmic i que

aquest creixement econòmic manifesta uns

efectes que posen en perill no sols el propi

creixement, sinó també la vida a la terra. Què fer?

Primer, adonar-nos que el progrés tecnològic

és ambivalent: conté un eros i un thanatos. No

podem seguir, avui, encisats en l’eros de la

tecnologia i no veure el seu thanatos, en forma

d’efectes col·laterals negatius. Dit d’una altra

manera, no podem quedar-nos fixats en el

paradigma de la societat industrial que avui

està periclitant.

Kranzberg sosté que la tecnologia no és bona

ni dolenta ni tampoc neutral. Al meu entendre,

no és una proposició útil per avui. Crec que la

tecnologia no és neutral, sinó bona i dolenta

alhora. Aquest principi de composició de la

tecnologia és allò que ens ha de permetre

gestionar-la amb més eficàcia social. No es pot

ajornar aquesta visió del progrés tecnològic.

Einstein deia que l’home i la seva seguretat

havien de constituir la preocupació fonamental

de tota aventura tecnològica.

Una conseqüència d’aquesta visió és que en

la introducció d’una determinada tecnologia

s’inverteixi la càrrega de la prova. Avui, amb la

credencial del progrés, la introducció de noves

tecnologies té llum verda, i són quasi sempre

els damnificats del progrés els qui han de

demostrar els seus efectes negatius. La inversió

de les càrregues probatòries obligaria a adoptar

comportaments més cautes en el moment de

la presa de decisions. I s’hauria de fer amb la

intel·ligència necessària per no avortar el

progrés.

Però, com fer això amb els requeriments de la

competitivitat desfermada a escala global? No

veig altra solució que la recuperació de la

pol ít ica com espai que ordena la vida

comunitària i, per tant, l’economia. És a dir,

invertir la tendència actual, en què l’economia

global determina la “societat mundial”. No és

l’economia que ha de crear la política, sinó la

política que ha de determinar les regles del joc

de l’economia.

Això no és fàcil, però, tot i ser desitjable, ningú

pot assegurar que els problemes complexos

hagin de tenir solucions senzilles. 7

itjan segle XIX. Una locomotora

de vapor avança per la praderia

nord-americana rugint i fent

sonar el xiulet. El seu aspecte és superb: un gran

fanal frontal, una xemeneia, una campana de

bronze, un xiulet de vapor i un artefacte en

forma de faldó per apartar el bestiar i evitar el

descarrilament. De la seva enorme xemeneia

surt un gran plomall de fum que dóna major

visibilitat a la seva potència.

Avui, la “ locomotora industrial” l lença a

l’atmosfera 20.000 milions de tones de gasos

d’efecte hivernacle. Quan la locomotora

americana travessava la praderia ningú no es

fixava amb preocupació en el fum que

expulsava. Allò més notori en aquell moment

era la capacitat de transport que el nou invent

representava, i l’efecte d’aquell fum sobre

l’atmosfera, irrellevant. Avui, no obstant, tenim

centenars de milers de “locomotores industrials”

que llencen fum i seguim embadalits en la

potència productora de riquesa. La locomotora

de vapor és una metàfora del nostre paradigma

industrial.

1957. Robert Solow investiga el paper del

progrés tecnològic en el creixement de la

productivitat i obté un mètode per estimar-lo.

Si al creixement efectiu de la producció li

sostreiem l’efecte atribuïble al creixement de

la dotació de capital i de la dotació de treball,

obtenim un “residu” –conegut com a residu de

Solow– que ens permet mesurar l’aportació

del progrés tecnològic. En concret, estudiant

l’economia dels Estats Units entre els anys 1909

i 1949, va observar que la productivitat bruta

per treballador en el sector privat no agrícola

s’havia duplicat i que aquest augment era

conseqüència, en un 12,5%, de l’increment en

Narcís Mir i Soler

Enginyer industrial

Subdirector general de

Seguretat Industrial

Director de l’Observatori del Risc

M

EL PROGRÉS TECNOLÒGIC ÉS EL FACTOR CLAU DEL CREIXEMENT ECONÒMIC POSANT DE MANIFEST EFECTESQUE POSEN EN PERILL NO SOLS EL PROPI CREIXEMENT, SINÓ TAMBÉ LA VIDA A LA TERRA.

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 1 1

Jordi Mercader Miró

President de l’Associació

d’Amics de la UPC

L’IMPACTE SOCIALDEL CONEIXEMENT

CIENTÍFIC I TECNOLÒGIC:NOTES PER A UNA REFLEXIÓ

na de les qüestions més notòries

del debat públic sobre el coneixe-

ment científic i tecnològic és i serà

el seu ús adequat. De manera contínua, apareix-

en nous coneixements científics i innovacions

rel levants que afecten a la nostra vida

quotidiana i plantegen necessàriament una

reflexió serena i profunda sobre la seva

necessitat i utilització, el seu impacte i els

efectes socials que produeixen.

Tres idees per a la reflexió. En primer lloc, la

frontera entre el desenvolupament científico-

tecnològic i l’ètica. Fins a quin nivell s’ha de

portar el coneixement científico-tecnològic i

com s’ha d’adequar a les normes bàsiques de

comportament social i ètic? En referència a

això, m’ocorren nombrosos exemples. Potser,

per la seva actualitat, cal destacar com l’ús de

determinades tecnologies energètiques

deterioren el medi ambient i poden ser

susceptibles de produir catàstrofes de

considerable magnitud. Què és socialment

acceptable i sostenible de forma mediambien-

tal? És una qüestió que mereix ser analitzada.

En segon lloc, les innovacions tecnològiques

poden augmentar les distàncies entre els

països. És necessari valorar les desigualtats que

es produeixen en l’accés a moltes noves

tecnologies que augmenten el desequilibri

social i l’exclusió tant de molts col·lectius socials

com de països. Aquest aspecte ens ha d’obligar

a introduir principis de solidaritat que millorin

la igualtat d’oportunitats davant del progrés.

S’ha de qüestionar quines aportacions

científiques i tecnològiques hem de considerar

de valor universal i, per tant, un bé públic.

Per últim, i en tercer lloc, s’ha de tenir respostes

sobre el valor de la ciència i el seu desenvo-

lupament per a la societat. Per a què serveixen

la ciència i la tecnologia? Com es pot utilitzar

de forma adequada el coneixement científic?

S’ha d’elaborar un cos de doctrina ètica que

permeti donar resposta a aquestes qüestions.

Un exemple clar el trobarem al camp de la

biotecnologia i la biomedicina, on els avenços

de les tècniques de reproducció assistida i la

investigació científica sobre els embrions i

cèl·lules mare està modificant les nostres

pròpies esperances de vida.

La investigació bàsica en ciència i enginyeria

és una aportació fonamental per a un des-

envolupament sòlid de les economies. Els

retorns econòmics de la investigació bàsica

són molt més elevats en termes de rendiment

social que en termes de rendiment privat.

D’aquí la necessitat que els fons públics

dedicats al desenvolupament científic bàsic i

tecnològic creixin amb una intensitat molt

superior a l’actual. De la mateixa manera, és

necessari que les empreses dediquin més

esforços inversors a les activitats d’investigació,

innovació i desenvolupament. L’objectiu

establert per part de la UE (el 3% del PIB

comunitari per al 2010) serà un repte difícil

d’obtenir per al nostre país si no ens imposem

un ritme frenètic de canvi respecte a la nostra

concepció sobre la investigació, el desenvo-

lupament i la innovació. El pilar bàsic d’aquesta

estratègia està fonamentat en tres ciments des

de la política pública i un des de la iniciativa

privada: més recursos públics per a la inves-

tigació bàsica i tecnològica; una fort aposta per

les nostres universitats públiques, perquè siguin

centres d’excel·lència científica i obtinguem

una massa crítica favorable per produir

coneixement; i per últim, un canvi radical en

les relacions universitat-empresa i en la millora

de la transferència de tecnologia i del

coneixement, així com una aposta decidida de

les empreses per la I+D+I.

Per afrontar els canvis científics i tecnològics,

necess i tem un cos de doctr ina sobre

qüestions relacionades amb l ’ètica i la

tecnologia, unes dosis elevades de solidaritat

per afavorir la igualtat d’oportunitats davant

l’accés als nous descobriments, així com

innovació tecnològica i criteris sòlids a l’hora

de donar suport al desenvolupament científic

i tecnològic. Els principis que cal desenvolupar

són diversos. D’una banda, transparència en

la política científica del nostre país, en els fons

destinats a aquestes inversions i en els

resultats esperats i obtinguts. D’altra banda,

transparència en les relacions entre la

comunitat científica i la societat, per debatre

públicament l’impacte social de la producció

del coneixement. Per últim, creació de comis-

sions plurals de científics i representants de

la societat que analitzin els riscos inherents al

progrés científic, supervisin les polítiques

públiques i impulsin el desenvolupament de

codis ètics de conducta.

En definitiva, el ritme accelerat de creixement

científic a què ens enfrontem afegeix contínua-

ment qüestions noves que abans desco-

neixíem, que hem de resoldre i per a les quals,

en moltes ocasions, no estem preparats. És del

tot necessari avaluar l’impacte social de la

ciència i la tecnologia i adoptar una actitud de

responsabilitat i solidaritat davant les inves-

tigacions científiques i tecnològiques. 7

U

ÉS DEL TOT NECESSARI AVALUAR L’IMPACTE SOCIAL DE LA CIÈNCIA I LA TECNOLOGIA I ADOPTAR UNA ACTITUDDE RESPONSABILITAT I SOLIDARITAT DAVANT LES INVESTIGACIONS CIENTÍFIQUES I TECNOLÒGIQUES.

1 2 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

ràpid desenvolupament de la tecnologia ha

estat el motor que ha permès l’ús, cada cop

més ampli, d’instruments que fa poc temps no

existien. La microelectrònica, amb la digita-

lització de tot tipus de senyals (dades, textos,

so, imatges i tot tipus de materials multimèdia),

les tècniques de transmissió de senyals

òptiques, l’ús de satèl·lits de comunicació, les

noves tècniques per a l’aprofitament de

l’espectre radioelèctric i, d’una forma general,

la convergència de les telecomunicacions i la

informàtica, han permès oferir noves funcions,

augmentar la capacitat i la fiabilitat dels equips

de transmissió, centrals i terminals en els

sistemes de telecomunicació i, al mateix temps,

disminuir de forma continuada els costos de

producció i els preus dels equips; si més no, ha

permès poder disposar d’equips més potents

pel mateix preu.

L’adopció d’estàndards mitjançant diversos

mecanismes que poden haver estat a causa

de: la concentració en uns pocs fabricants, en

el cas dels xips; per pràctiques de monopoli,

en el cas de determinats sistemes operatius,

o el GSM (Cardama) més enllà dels organis-

mes intergovernamentals, o l’aparició del

software gratuït, han permès l’expansió del

mercat a les empreses i a les llars. Un clar

exemple és el cas de la telefonia mòbil, que

ha tingut un creixement exponencial que

ningú no esperava.

Els experts consideren que la potència de

càlcul i la capacitat de les comunicacions

continuaran incrementant durant unes poques

dècades més i els preus continuaran dismi-

nuint. Això farà possible que en els països rics

s’incrementi la comunicació entre les persones,

es trobin on es trobin, i, a més a més, s’emma-

gatzemi i es puguin analitzar cada cop més

dades per extreure’n informació.

Podem suposar, en conseqüència, que no és

únicament possible, sinó també probable, que

anem cap a una societat en xarxa amb

comunicacions mòbils omnipresents. Però no

podem precisar si això es produirà en 20 o 30

anys ni tampoc establir què en volem fer

d’aquest desenvolupament.

Malgrat això, l’extraordinari desenvolupament

d’Internet en menys d’una dècada ens permet

fer una primera anticipació sobre allò que

poden representar els dilemes que la societat

haurà de respondre en referència a l’erosió de

la privacitat personal, la seguretat, la naturalesa

de la democràcia o en qüestions com la

propietat intel·lectual.

Queda mol t camí a fe r. M a lgra t a i xò ,

segurament la clau de tot plegat resideix en

l’educació de la nostra societat i de les

generacions futures. Què han fet i què poden

fer les administ rac ions per potenciar

l’ensenyament i l’educació inicial i continuada

en noves tecnologies? 7

POLÍTIQUES D’ACCÉS A LES NOVESTECNOLOGIES

Manuel Martí Recober

Enginyer Industrial

er què s’ha produït una difusió

extraordinàriament ràpida de les

Tecnologies de la Informació i de

les Comunicacions (TIC)? Tractar de respondre

a aquesta qüestió és una tasca molt interessant.

Només cal recordar que a principis dels anys

vuitanta apareix l’ordinador personal i comença

a substituir les màquines d’escriure. Uns deu

anys més tard, en moltes oficines, es manté una

única màquina per omplir els formularis

preimpresos. Avui, vint anys més tard, la major

part dels formularis per a l’administració es

poden obtenir a Internet per ser omplerts al

mateix ordinador o bé directament sobre la

xarxa.

És per això que per tal de respondre a la

pregunta plantejada no podem obviar que el

P

ENS DIRIGIM CAP A UNA SOCIETAT EN XARXA AMB COMUNICACIONS MÒBILS A QUALSEVOL PUNT DE LA GEOGRAFIA.

LES ADMINISTRACIONS HAN DE CONTINUAR POTENCIANT L’ENSENYAMENT I L’EDUCACIÓ EN TOTS ELS ÀMBITSEMPRANT LES NOVES TECNOLOGIES.

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 1 3

a tecnologia és un dels components

c lau de l ’ ac tua l soc ie ta t de l a

informació o societat del coneixe-

ment. Però gaudint, patint i construint la

societat; formant-ne part i projectant-se en el

futur; estan les persones. Les persones són

l’objectiu final que dóna sentit i explica

qualsevol política que tingui com a meta el

benestar de totes i tots els ciutadans d’un país.

En aquesta nova societat, la capacitat de llegir

i interpretar les imatges i l’alfabetització digital

ha esdevingut el nou repte de l’educació i de

la formació al llarg de la vida, per tal que ningú

n o q u e d i e x c l ò s e n l ’ e c o n o m i a d e l

coneixement. Per a aquesta Direcció General,

doncs, és un dels reptes fonamentals en el

moment present: que l’alfabetització digital

arribi a totes les esferes i capes socials.

Tanmateix, l’alfabetització digital té una sèrie

de requisits previs. En primer lloc, tenir accés

a l’ordinador i saber fer-lo servir mínimament.

Atès que no tothom hi té accés, la Generalitat

de Catalunya ha establert programes perquè

tant els infants a les escoles com les persones

adultes a les entitats properes o als centres de

formació d’adults hi puguin arribar i connectar-

se a Internet. Recordem que, segons les

enquestes dels mitjans d’informació, tot i que

a Catalunya hi ha un dels índex més alts de

connexió a Internet de l’Estat, poc més de la

tercera part de la població catalana hi té accés.

En segon lloc, un cop obtinguda la informació,

cal analitzar-la i processar-la, és a dir, articular

la informació nova en les competències

cognitives adquirides i els esquemes mentals

previs.

A través d’aquest procés d’anàlisi i processa-

ment, arribem a la tercera cadència: compren-

dre la informació. És el procés que anomenem

comprensió lectora, que significa activar la

curiositat i la joia de pensar, posar en acció la

memòria per poder comparar les antigues

informacions amb les noves, fer-ne una valora-

ció i extreure’n les conseqüències operatives.

D’aquesta manera la informació esdevé co-

neixement. I el coneixement acció.

L’alfabetització digital, en conseqüència,

requereix prèviament l ’a l fabet i tzac ió

lectoescriptora i l’alfabetització funcional. Però

no és suficient. Requereix també que hagi estat

creada la plasticitat de la intel·ligència i la

flexibilitat del raonament per incorporar la nova

informació. Que hi hagi uns coneixements

previs i uns esquemes mentals que facin

possible assumir les noves eines i les noves

possibilitats. És el que fa anys anomenem la

capacitat d’aprendre a aprendre, la base del

que a Catalunya constitueix la formació de les

persones adultes.

Per tant, no hi ha alfabetització digital si no hi

ha alfabetització prèvia en el sentit ampli que

hem donat a aquest concepte: no solament la

mecànica de la lectura i l’escriptura, sinó la

comprensió de l’entorn i de la nostra capacitat

de ser-hi presents i actuar-hi . Aquesta

alfabetització prèvia àmplia cal lligar-la,

Àngela Miquel i Anglarill

Directora General de Formació

d’Adults

ALFABETITZACIÓ DIGITAL

L metodològicament, amb l’alfabetització digital

des del començament. És una de les fites que

tenim sobre la taula, per tal que el desenvo-

lupament de la societat xarxa a Catalunya no

deixi fora ningú.

Des de l’invent de l’escriptura fins a la impremta

al segle XV, des de la revolució industrial fins al

moment actual, es pot afirmar que la història

del progrés de la humanitat és paral·lela a la

història de l’extensió de l’alfabetització.

L’alfabetització “universal” va acompanyada del

seu contrari a les societats occidentals: l’analfa-

betisme funcional o incapacitat d’aplicar les

competències lectoescriptores adquirides a

resoldre les situacions i els problemes de la vida

quotidiana que demanen una suficient

comprensió lectora i habilitat en la comunicació

escrita. El gran objectiu d’aquesta Direcció

General, en concret, i de la Generalitat de

Catalunya és que ni l’analfabetisme funcional

ni l’analfabetisme digital tinguin cabuda a la

societat catalana. L’alfabetització digital és la

drecera per la qual hem de construir la societat

del coneixement i del benestar sense ciutadans

i ciutadanes excloses. És un dels elements que

cohesionen la societat i que fan possible la

societat del benestar. Mantenir-la i enfortir-la a

través de la formació al llarg de la vida és el

nostre repte permanent. 7

LA CAPACITAT DE LLEGIR I INTERPRETAR LES IMATGES I L’ALFABETITZACIÓ DIGITAL HA ESDEVINGUTEL NOU REPTE DE L’EDUCACIÓ I DE LA FORMACIÓ AL LLARG DE LA VIDA, PER TAL QUE NINGÚ NO

QUEDI EXCLÒS DE L’ECONOMIA DEL CONEIXEMENT.

L’ALFABETITZACIÓ DIGITAL ÉS UN DELS ELEMENTS QUE COHESIONEN LA SOCIETAT I QUE FANPOSSIBLE LA SOCIETAT DEL BENESTAR.

1 4 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

Josep Amat

Catedràtic d’Arquitectura i

Tecnologia de Computadors de la

UPC Investigador de l’Institut de

Robòtica Industrial (IRI)

REFLEXIONS SOBREELS VALORS ÈTICS EN LA SOCIETATDE LA INFORMACIÓ

ls valors ètics no constitueixen cap

magnitud mesurable, i per tant la

diversitat d’apreciació i valoració

d’uns mateixos fets o actuacions donarà uns

amplis marges. Si altres conceptes basats en

unes dades objectivables ja generen diversitat

d’interpretacions, és lògic que de tot el que fa

referència als aspectes ètics, que depenen molt

de factors de l’entorn, com la tradició i els

costums o la cultura, i de factors més personals

com la formació o l’exigència personal, en

resulti un espectre molt ampli d’apreciacions

i comportaments.

Determinats valors ètics són fàcilment assumits

per una gran majoria, com els que protegeixen

la integritat física, els béns o la dignitat de les

persones, i es consideren censurables i també

punibles fets com el xantatge, el furt, la

pornograf ia infanti l o la di famació. La

transgressió en aquests aspectes, en ser

rebutjada per la societat, permet desenvolupar

mecanismes legals de correcció i dissuasió que

inclouen els penals.

Hi ha, però, altres valors ètics l’incompliment

dels quals no està recollit ni en codis penals ni

civils, ni tenen un mateix grau de rebuig social,

tot i que atempten clarament contra la dignitat

de moltes persones, contra la relació i

convivència en la societat, contra un desen-

volupament més just i equitatiu o contra el

desenvolupament sostenible; valors que no

són assumits per reduïts sectors, però que

afecten uns sectors més amplis o a tota la

societat.

Amb el fort desenvolupament tecnològic dels

últims cinquanta anys, especialment en el

camp de la microelectrònica i la informàtica,

que ha propiciat el desenvolupament de les

tecnologies de la informació, es va produint

una espiral difícilment controlable de recerca,

desenvolupament tecnològic, producció de

nous béns i equips, creació de noves necessi-

tats, demanda de nous béns i equips, nova

recerca; procés que ha permès aconseguir

importants millores del nivell de vida. En la

indústria s’han aconseguit millores de la

productivitat disminuint l’esforç i la penositat

de les tasques que cal realitzar manualment.

En els serveis, ara es disposa de suports

informàtics que permeten multiplicar l’eficàcia

i la qualitat dels serveis que es presten. La

tecnologia ha fet donar, igualment, importants

avenços a la medicina, i permet dotar als

discapacitats d’ajuts que augmenten la seva

autonomia. Les tecnologies de la informació

faciliten la difusió de la formació i de la cultura.

Tanmateix, aquest desenvolupament també

ha compor tat una for ta dependència

tecnològica i una major distància entre països

desenvolupats i en vies de desenvolupament

que costarà redreçar. El desenvolupament de

les tecnologies de la informació no ha

demostrat tampoc que hagi tingut, fins ara, cap

incidència positiva en la resolució pacífica dels

conflictes que es produeixen en l’àmbit

internacional entre els pobles.

Dins de la dinàmica que s’estableix entre major

desenvolupament, major oferta, major consum,

major demanda; hi apareixen uns certs

elements com els guanys, l’èxit, la competència,

l’egoisme, o la cobdícia, que alteren l’escala dels

valors més tradicionals, com el treball, l’estalvi,

la col·laboració o el servei; la qual cosa fa més

difícil coincidir en valorar èticament l’evolució

ÉS DIFÍCIL ACONSEGUIR QUE A R+D DE TECNOLOGIA BÀSICA ESTIGUI SOTMESA A UNS CRITERIS ÈTICAMENT ACCEPTATS.

E

del model social i l’ús que es fa dels recursos

econòmics i tecnològics desenvolupats, així

com valorar o censurar determinades

utilitzacions i aplicacions dels recursos

tecnològics. Així doncs, encara és molt més

difícil aconseguir que la recerca i el desen-

volupament de tecnologia bàsica estigui

sotmesa a uns criteris èticament acceptats.

El desenvolupament de la societat de la

informació ha comportat també la creació de

noves estructures empresar ials, noves

empreses, nous oficis i nous tècnics. Però, de la

mateixa manera que això ha comportat

l’aparició de nous serveis, noves formes de

generació de benestar i noves oportunitats de

tots tipus; també ha produït fets que es

consideren reprovables i punibles, com el frau,

el furt, la destrucció o la manipulació de la

informació, i també ha propiciat actuacions

professionals que no són considerades cap

delicte, però que atempten contra l’ètica

professional i que cal denunciar.

Fora del camp informàtic, seria inacceptable

vendre un producte inacabat o amb evidents

defectes, i si, per exemple, es detecta un defecte

de fabricació en un determinat model

d’automòbil, es procedeix a fer una revisió

gratuïta de la sèrie afectada. En canvi, ja en el

sector informàtic, es dóna la circumstància que

el sistema operatiu més util itzat en els

computadors personals, des de la primera

versió, arrossega una sèrie de defectes que

produeixen problemes freqüents als usuaris,

cosa que hauria de ser inacceptable. També

freqüentment es generen noves versions

d’equips basats en millores del programari,

millores que són calculadament esglaonades,

per generar l’obsolescència prematura de

l’equip, i d’aquesta manera es generen més

vendes i benef ic is . Algunes empreses

informàtiques fidelitzen artificiosament els seus

clients, i introdueixen en els seus programes

errors preprogramats (bombes), que obliguen

a subscriure contractes de manteniment. S’ha

generat i propagat algun tipus de virus infor-

màtic, per fer augmentar la demanda del

corresponent antivirus.

Aquests exemples de situacions derivades

d’una falta d’ètica es poden donar tant en

l’àmbit empresarial com en l’àmbit professional,

per condicionar la relació del tècnic a empresa.

Però també cal emfatitzar la responsabilitat

dels tècnics que dissenyen nous equips, per

reduir les barreres tecnològiques que dificulten

l’accés als nous equips i serveis al col·lectiu de

les persones grans o amb deficiències

sensorials o motrius, col·lectiu que pot ser

discriminat del progrés de la societat, per les

dificultats que comporta la progressiva

substitució d’uns útils tradicionals, basats en la

mecànica, per uns de més versàtils i eficients,

basats en la microelectrònica, però que pel seu

disseny poden presentar dif icultats de

visualització, programació i uti l ització.

D’altra banda, tot aquest desenvolupament

tecnològic i social, marcat per les facilitats de

comunicació i accés a la informació, comporta

un procés de globalització, que també

produeix una dilució de les responsabilitats en

el procés de presa de les decisions que

condicionen el desenvolupament del futur, i

allunya del ciutadà la responsabilitat de

configurar l’evolució real del sistema social.

Aquest procés de dilució de responsabilitats

és contradictori al procés de democratització

en la presa de decisions que s’ha anat produint

en els dos darrers segles. E l procés de

globalització provoca que es tendeixi a reduir

les possibilitats de participació a uns àmbits

més locals, on és possible incidir en la presa de

decisions que ens afecten a la configuració i

desenvolupament de l’entorn. Però aquest

entorn està sotmès a un context més ampli i a

l’evolució del sistema social, que és més global

i, per tant, més inaccessible.

En aquest procés de fort desenvolupament

tecnològic, que comporta una transformació

no del tot previsible del model social, cal

esperar que sigui controlat per la valoració i el

manteniment d’uns valors ètics acceptats de

forma individual per sectors molt amplis de la

societat, que condueixin a una evolució i a un

desenvolupament econòmic més igualitari i

més just. 7

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 1 5

EL FORT DESENVOLUPAMENT TECNOLÒGIC COMPORTA UNA TRANSFORMACIÓ NO DEL TOT PREVISIBLE DELMODEL SOCIAL, CAL ESPERAR QUE SIGUI CONTROLAT PER LA VALORACIÓ I EL MANTENIMENT D’UNS VALORSÈTICS ACCEPTATS PER SECTORS MOLT AMPLIS DE LA SOCIETAT.

COMPETITIVITAT I HUMANISME

rics ofeguen els pobres? Les exportacions

escandaloses d’arròs d’USA a Haití o de llet de

la UE a la República Dominicana que arruïnen

els petits productors d’aquests països –fets

denunciats fa poc per Oxfam– recolzen en la

clàssica llei de l’embut: jo he d’ajudar els meus

pagesos i tu no has de gravar duanerament els

seus productes. Així els impedim entrar en el

nostre mercat interior, mentre que els nostres

productes poden envair el seu. Algun dia

desapareixeran aquests ajuts? Fa poc la Unió

de Pagesos els defensava amb arguments poc

convincents (“Qui se’n beneficia, de l’agricultura

del Tercer Món?”. Avui, 3/12/02) i rebia una

rèplica carregada de raó d’Alfred Bosch

(“Pagesos del món, uniu-vos”. Avui, 10/12/02).

Fins i tot en productes colonials com el cafè,

que els nostres països occidentals segueixen

important del Tercer Món, hem trobat la

manera de destarotar el mercat en contra dels

països productors tradicionals: unes decisions

irresponsables del FMI, com la d’encoratjar el

Vietnam a produir cafè, expliquen en part

l’excés d’oferta i la davallada consegüent del

preu al mercat mundial, tan perjudicials per a

aquells productors tradicionals.

A l’interior de les fronteres d’un estat, els agents

econòmics més poderosos no poden imposar-

se als competidors febles tant com voldrien, i

els ingressos del treballador no són tan insegurs,

perquè hi ha una legislació protectora, uns

mecanismes de garantia, unes organit-zacions

sindicals respectades i, en darrera instància, uns

tribunals de justícia indepen-dents. Però no

existeixen uns contrapesos equivalents a escala

mundial. Occident ha fet aprovar les dràstiques

normes de la OMC que l’afavoreixen. Davant

d’elles, en no haver un govern o estat mundial,

no hi ha reglamentació protectora dels països

més febles, ni tribunals supraestatals on

denunciar els abusos de les multinacionals, els

errors del BM-FMI o les subvencions dels estats

més rics als seus pagesos.

L’alternativa en què quasi tothom encara creu

és arribar a acords entre els estats, en el marc

de l’ONU, a fi d’establir tractats o pactes

internacionals voluntaris que supleixin el que

serien les lleis de l’inexistent parlament

mundial. Aquest voluntarisme, però, no és

efectiu ni crec que ho arribi a ser mai. Les

cimeres mundials estableixen principis

d’acord, però sovint el camí a seguir fins a tenir

el t ractat s ignat , rat i f icat i en vigor és

desesperantment llarg i d’èxit molt incert. No

cal ser un expert en dret públic internacional

per comprendre que els grans problemes del

món no trobaran solució per aquesta via.

André Ricard, el famós dissenyador d’objectes,

arrel de l’enèsima cimera de les NNUU sobre

el clima, a Delhi, escrigué un article ple de seny

i lucidesa clamant per abandonar aquesta

estratègia de la cooperació voluntària entre

estats sobirans (“No más cumbres: ¡acciones!”.

El País, 11/11/02).

Algú pensa que va ser fàcil establir els estats

i els sistemes judicials que avui coneixem?

Sempre m’ha fascinat veure, en els westerns

clàssics, com l’administració publica civilitzada

va consolidant-se i substituint amb penes i

treballs la primària llei de la selva. La mítica

figura del sherif f o marshal no fou una

institució fàcil d’introduir i enfortir en aquell

món competitiu i brutal on maldaven per

emergir la llei i l’ordre.

Competir és sa i bo en molts aspectes del joc

econòmic. Cooperar és molt millor en molts

altres ordres de la vida. I res no pot contribuir

tant a fer el món més just, pacífic, equilibrat i

sostenible com la renúncia dels estats a una

part de la seva sobirania en favor d’un autèntic

govern mundial democràtic, fort i respectat

per tots. Un objectiu que sembla avui utòpic

i que demanarà grans dosis de cooperació en

un clima de confiança. Decidida i intensa

cooperació voluntària, però només fins a

establir el govern mundial. 7

Miquel Coll d’Alemany

Enginyer Industrial

1 6 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

uan llegeixo els elogis del sistema

econòmic liberal que fan brillants

professors com Xavier Sala i Martín

o cèlebres pensadors com Jean-François Revel,

penso que parlen d’un món ideal –de joc net

sense trampes i molt democràtic– que ni

existeix ni em temo que mai existirà.

Potser sí que, sempre que els febles són víctimes

dels forts, ajudats en part pel lliure mercat i en

part per altres astúcies, es tracta d’excepcions

que confirmen la regla que diu que la llibertat

econòmica, en un marc democràtic, és la

panacea de quasi tots els mals del nostre món.

Però em temo que la vida està feta d’aquestes

excepcions i que la regla general (“a competir

tots en igualtat de condicions i que guanyi el

millor”) serveix de ben poc en un món global.

Recentment s’ha escrit amb referència a la

fabricació i venda de joguines:

“Les grans multinacionals busquen sempre els

costos de producció més baixos possible, i això

fa que hi hagi una competència “cap avall” en

molts àmbits: entre plantes de producció, per

oferir preus més baixos; entre treballadors, que

per aconseguir feina han de produir més per

menys diners; i entre països, per atreure els

inversors estrangers (reduint impostos o oferint

mà d’obra “dòcil”, és a dir, prohibint els sindicats

o permetent violència als llocs de treball).”

(Opcions, num. 5, oct.-nov. 2002). En el mateix

dossier es parla àmpliament dels codis de

conducta (llista de les condicions laborals

mínimes a respectar) que algunes grans

empreses s’imposen –a si mateixes i als seus

proveïdors–. Millor això que res, però com a

remei em recorda l’aiguanaf...

I la competència deslleial amb què els països

Q

EL CAMÍ A SEGUIR FINS A TENIR EL TRACTAT SIGNAT, RATIFICAT I EN VIGOR ÉS DESEPERANTMENT LLARG I D’ÈXIT MOLT INCERT.

LA LLIBERTAT ECONÒMICA, EN UN MARC DEMOCRÀTIC, ÉS LA PANACEA DE QUASI TOTS ELS MALS DEL NOSTRE MÓN.

Francesc Solé Parellada

Catedràtic UPC

MERCAT I TECNOLOGIA:“NOTHING PERSONAL”?

ha repetit, i sembla que hi ha un

consens ampli, sobre el fet que la

tecnologia en si mateixa no és ni

dolenta ni bona, sinó que els qualificatius

depenen de la seva utilització. No cal aprofundir

excessivament en aquesta afirmació, però,

probablement, on hi pot haver menys consens

és a on es troba la decisió origen de les apli-

cacions perverses de la tecnologia, a on estan

localitzades les responsabilitats. De fet, hi ha

camp per reflexionar sobre quines són les

forces que estan darrera dels responsables de

la mala utilització de la tecnologia i quina és la

seva naturalesa.

Una primera dificultat en la reflexió la trobem

en definir la tecnologia i, fins i tot, en separar-

la de la ciència. En el cas que ens ocupa, i en el

qual volem reflexionar sobre l’adequació de

l’aplicació de la tecnologia a les veritables

necessitats humanes, la separació entre ciència

“apta per a tots els públics” i la tecnologia

“humanament no correcta” és encara més

imprecisa. Per aclarir-nos, entendrem per

tecnologia “l’art de fer” o també “el conjunt

d’informacions utilitzades pels humans per

transformar la matèria i per organitzar la seva

participació en aquesta transformació” o,

simplement, “el conjunt de procediments que

permeten una producció a una empresa o a

una organització”. En resum, entendrem la

tecnologia com la manera en què les

organitzacions i les empreses decideixen fer

les coses i la ciència com una informació que

contribueix a fer-la possible.

Amb aquesta definició a la mà, podríem pensar

que la responsabilitat de la utilització de la

tecnologia, de la informació científica i de les

tècniques o procediments tecnològics que la

composen se situa a l’entorn de la jerarquia de

l’empresa. Així és com, de fet, estan orga-

nitzades les coses. Si una empresa, en funció

del seu compte d’explotació, present o esperat,

comença a prendre decisions imaginant un

itinerari, i aquestes decisions porten a una

tecnologia dubtosa, es dóna per sobreentès

que la responsabilitat de la seva adopció és de

qui pren les més altes decisions a l’organització.

Però les coses no són tan senzilles. Sovint –i

darrerament aquest sovint s’ha fet mes

freqüent– les decisions es prenen per proposta

dels diferents departaments de l’empresa i no

precisament resultat d’una planificació feta des

de dalt de tot. La planificació, a la majoria de

les empreses, ha estat substituïda formal o

informal per una aplicació de la que avui

s’anomena “teoria dels recursos”. És fruit del

convenciment que, en una empresa que

gestiona coneixement, els executius del cim

estratègic no tenen capacitat per planificar,

perquè, de fet, els qui hi entenen estan

distribuïts dins de l’organització. Si això és

veritat per a gairebé la majoria de les àrees

funcionals de l’empresa, ho és encara més quan

ens referim al departament de R+D. Vet aquí

que la responsabilitat real –que no legal– de

la utilització poc ètica de la tecnologia pot estar

més distribuïda del que sembla.

Per altra part, els itineraris tecnològics de les

empreses no són tan lliures com sembla. Dos

factors els fan dependents. El primer factor és

recent. Es tracta de la importància de l’entorn

en la definició de les estratègies d’innovació.

Per exemple, l’Administració pública, en els seus

diferents àmbits territorials, és sovint respon-

sable de la presa de decisions tecnològiques

fins i tot en les mes allunyades etapes de la

cadena de valor. Els plans europeus, nacionals

i, fins i tot, regionals de recerca són indicadors

S’

EL MERCAT ÉS QUI, EN DARRERA INSTÀNCIA, DIRIGEIX LES DECISIONS I ELS ITINERARIS DE LES EMPRESES.

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 1 7

1 8 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

poderosos, amb molts milions d’euros darrera,

que poden encaminar una manera de fer les

coses, és a dir, dirigir els esforços cap a una

tecnologia o una altra. No cal dir que les

despeses militars són també un far poderós

per orientar la despesa en R+D en un grup no

negligible d’empreses.

Però on darrerament podríem ser més crítics

és en la consideració del segon factor de

dependència de les decisions tecnològiques

i, per tant, dels itineraris de les organitzacions.

Es tracta del mercat. El mercat és un poderós

regulador i, a més a més, molt rancorós. El

mercat és el sistema que els humans hem

escollit per resoldre els nostres problemes

materials i, fins i tot, perquè ens doni suport en

la resolució dels immaterials.

El mercat en si mateix no és bo ni dolent. És un

sistema de senyals. És un joc amb unes regles

força elementals i al qual els que volen posar

en marxa una empresa decideixen acollir-s’hi

l l iurement. Paral · lelament, els que som

consumidors i oferents de factors l’hem

considerat com a molt eficient i satisfactori.

El mercat és qui, en darrera instància, dirigeix

les decisions i els itineraris de les empreses on

els comptes d’explotació són el sistema

d’informació més solvent. El compte d’explo-

tació és, a mig i a llarg termini, l’indicador de la

competitivitat de l’empresa, i la seva bondat

depèn de la posició de l’empresa en relació a

la competència. En aquest escenari ens podem

preguntar: quina empresa es resisteix a una

innovació tecnològica quan aquesta li ha de

donar un avantatge competitiu? En aquesta

línia de raonament, el darrer responsable, l’esca

del pecat, en la utilització inhumana de la

tecnologia s’ha de buscar en l’origen de la presa

de decisions, és a dir, en el mercat quan aquest

ha perdut el nord. El percentatge de persones

i d’organitzacions amb objectius desaprensius

pot ser més o menys estable, però les pressions

sobre la resta, perquè caiguin en el parany de

ser-ho amb l’amenaça del càstig de la fallida o

de la pèrdua de la feina, pot haver augmentat

darrerament. Els perills de la globalitat, de la

despersonalizació de les transaccions, no estan

solament en accentuar les més conegudes

falles del mercat, com pot ser el monopoli o la

desigualtat en la informació, sinó el fet que les

incitacions de la demanda, l ’ofer ta i la

tecnologia que la suporta desdibuixin la seva

etiqueta moral.

Cal aclarir que l’edifici de la ciència econòmica

es construeix sobre la base que els demandants

i oferents actuen racionalment. Se suposa que

els consumidors tenen assumides les seves

prioritats condicionades als preus i que els

empresaris venen esperonats per l’equació

“beneficis igual a ingressos menys despeses”.

Ara bé, si hi ha un acord general que les

actuacions de consumidors i oferents són

racionals, i per tant, es poden formalitzar, això

no vol dir que els desitjos dels consumidors

siguin raonables o que allò que basteix els

comptes d’explotació sigui moralment

impecable. Finalment, avui l’oferta no és

possible sense una llarga cadena de valor, i la

globalitat possibilita que algunes de les anelles

d’aquesta cadena utilitzin perversament la

tecnologia de la mateixa manera que en parts

de la cadena de valor es fan utilitzacions de la

força laboral per sota de les condicions

humanament acceptables. La globalitat,

l’augment de la riquesa i de la complexitat, ha

estat ben gestionada pel mercat, però les seves

conseqüències en altres ordres de la vida dels

humans que tenen a veure amb el que hem

estat i volem ser en aquest món sens han anat

de les mans.

En un món on el sistema de senyals és ferotge,

on les pressions per satisfer els desitjos poc

raonables són altes, on el ventall d’informació

científica i tecnològica és amplíssim i on

l’organització de la innovació està formalitzada

i és potent; les pressions i la consegüent

temptació de donar un mal ús a aquesta

informació són sovint irresistibles de suportar.

Un bon resum del que hem dit fins ara ens

l’ofereix l’expressió “nothing personal”, una de

les més bèsties que els humans hem inventat

i que també és aplicable a les decisions

tecnològiques. Aquesta expressió qualifica a

qui la diu, però, sobretot, qualifica la regulació

del sistema que fa possible que cada cop hi

hagi més gent en disposició de dir-la. 7

ENTENDREM LA TECNOLOGIA COM LA MANERA EN QUÈ LES ORGANITZACIONS I LES EMPRESES DECIDEIXEN FER LES COSES.

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 1 9

a societat occidental s’ha gestat

històricament a partir del llegat de

cultures diferents (la grega, la romana,

la cristiana, l’àrab). La destil·lació d’aquestes

cultures ha conduït cap a una civilització

democràtica on, en principi, és possible

respectar els drets individuals i col·lectius. Ha

estat, sobretot, el progrés de les idees i dels

principis filosòfics i religiosos allò que ha portat

a aquesta forma concreta de societat demo-

cràtica occidental. Altres conceptes ideològics

i religiosos han portat a formes culturals

radicalment diferents. Casos paradigmàtics

que provenen de cultures animistes,

musulmanes o budistes són Mali, Aràbia

Saudita o Birmània, formes d’organització

col · lectiva absolutament dist intes de

l’occidental amb una base religiosa i ideològica

també diferent.

La tecnologia permet, al costat del desenvo-

lupament de cada forma cultural, religiosa i

ideològica, el creixement econòmic i, per tant,

el creixement del benestar, dels recursos

disponibles i del desenvolupament físic dels

seus ciutadans. És a dir, la tecnologia pot ajudar

al benestar de cada forma de civilització. Però

cadascuna potenciarà les aplicacions i repartirà

els beneficis induïts, d’acord amb els patrons

de comportament cultural, polític i ideològic.

Per tant, si bé la tecnologia pot aportar des-

envolupament econòmic i benestar físic als

qui poden gaudir d’ella, això no vol dir que

necessàriament afavoreixi el desenvolupament

just i els beneficis de la col·lectivitat. Això està

en mans de les idees i de les formes polítiques,

de la capacitat i dels ideals dels homes que les

condueixen i dels ciutadans que els donen

suport.

Finalment, val a dir que la societat del benestar

no és un fi en si mateixa. La tecnologia i el

benestar poden conviure tant amb el feixisme

com amb una democràcia avançada, amb

societats integristes com progressistes; poden

portar a formes de convivència justes o

injustes; poden humanitzar o deshumanitzar.

Són els homes i les idees els que condueixen

les societats, no la tecnologia o el benestar.

Cada moment històric és fruit d’uns criteris

ètics concrets o de l’absència dels mateixos.

Actualment, no vivim en un moment on els

criteris ètics i morals tinguin un valor

predominant. La societat globalitzada, un

invent del capitalisme transfronterer, està

influenciada de forma prioritària per termes

com rendiment, rendibilitat, benefici, eficàcia.

No tenen massa valor les ideologies, la

dissidència, les minories, el repartiment

col·lectiu de beneficis.

Per altra part, tot allò que la tecnologia permet

fer es fa. Tot el poder que està a les nostres

mans s’exerceix. Si hi ha rendiment i negoci,

es fa el que calgui fins que algú hi posi

impediments. Els governs, empesos sovint per

la pressió dels grups més desfavorits, pretenen

regular les dificultats que crea l’ús de la

tecnologia sense ètica (agressions al medi

ambient, destrucció de la biodiversitat, patents

genètiques, canvi climàtic, negocis desorbitats,

concentració de poders, augment de les

diferències entre grups i cultures...). L’eficàcia

d’aquestes legislacions necessàries és dubtosa.

De fet, els governs són el reflex del model

social que representen i els poders que els

suporten tenen mecanismes suficients per

capejar els temporals legals.

Els progressos en el coneixement científic i

tecnològic no s’han de limitar. La història

avança en un sol sentit, empesa per la

curiositat infinita de l’ésser humà.

Però els poders col·lectius han de fer el seu

paper i l’han de fer bé. Això vol dir que han de

vetllar pels interessos col·lectius, per les classes

més desfavorides, pels drets de les minories,

per reequilibrar les diferències socials i

econòmiques. En aquesta tasca , han

d’assegurar que tot allò que facin els seus

col·lectius humans en el legítim benefici propi

no xoqui amb els beneficis comuns.

Des del meu punt de vista, no es tracta tant

de limitar les aplicacions tecnològiques com

de delimitar tot allò que causa una injustícia,

una esclavitud econòmica, un perjudici

ambiental, una acumulació il·lícita de poder, a

fi de limitar-ne les conseqüències. Per tant,

entenc que no es tracta tant d’una limitació

de les aplicacions tecnològiques com d’un

control dels objectius i de les finalitats dels

grups econòmics i dels poders socials.

En darrer terme, és més una qüestió de models

morals i ètics que no pas de regulacions

tecnològiques. 7

INVESTIGACIÓTECNOLÒGICA I JUSTÍCIA

JM Ferrer-Arpí

Enginyer Industrial

Director del programa “Punt

Omega” (TVC)

L

NO ES TRACTA TANT D’UNA LIMITACIÓ DE LES APLICACIONS TECNOLÒGIQUES SINÓ D’UN CONTROL DELSOBJECTIUS I DE LES FINALITATS DELS GRUPS ECONÒMICS I DELS PODERS SOCIALS.

2 0 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

Francisco-Javier

Benedicto Ruiz

Director del Projecte Galileo

GALILEO UN AVENÇ TECNOLÒGIC,POLÍTIC, ECONÒMIC I SOCIALPER EUROPA

l Sistema de radionavegació per

satèl·lit GALILEO permetrà als seus

usuaris, equipats amb receptors de

baix cost, rebre senyals de diversos satèl·lits i

determinar la seva hora i posició exactes en tot

moment i a qualsevol lloc de la Terra. GALILEO

està basat en una constel·lació de 30 satèl·lits

que orbiten a 24.000 quilòmetres sobre la Terra.

Cada satèl·lit consisteix en una plataforma

equipada amb rellotges atòmics de molt alta

precisió i generadors de senyals de navegació.

El sistema de satèl·lits està controlat a partir

d’una xarxa d’estacions terrenals distribuïdes

per tot el món i des d’un centre de control

situat a Europa. La fase de definició del

Programa GALILEO ha estat completada, i la

fase de desenvolupament i va l idac ió

començarà aquest any, amb el llançament dels

primers satèl·lits operacionals a finals de l’any

2005. A aquesta fase de desenvolupament li

seguirà la fase operacional, amb el desple-

gament complet de la constel·lació en 2006 i

2007, i l’entrada en servei al 2008.

El Programa GALILEO és el primer gran

programa tecnològic, d’infraestructura,

promogut conjuntament per la Comissió

Europea i l’Agència Espacial Europea. Igual que

altres grans projectes europeus, com els avions

Airbus i els coets Ariane, GALILEO representa

un avenç tecnològic de gran magnitud, que

revolucionarà els mitjans de transport i la

societat en general, igual que ho estan fent el

telèfon mòbil o Internet. Els Consells Europeus

de Colònia, Fèria, Niza, Estocolm, Laeken i

EBarcelona van ressaltar la importància

estratègica de GALILEO per a Europa, que

proporcionarà considerables avantatges en

molts sectors de l’economia. GALILEO serà un

element fonamental de la infraestructura de

transports a Europa. Les aplicacions més

importants seran: la localització de vehicles i

persones, el control de tràfic terrestre, marítim

i aeri, la posició d’estructures d’enginyeria civil,

la prospecció terrestre i marítima, la cartografia,

l’ajuda a l’agricultura i la pesca i la integració

amb els sistemes de telefonia mòbil GSM i

UMTS per oferir serveis de valor afegit.

GALILEO representa un nou camp a Europa per

al desenvolupament de noves tecnologies i

aplicacions. Econòmicament, GALILEO serà la

base d’un gran nombre de noves iniciatives

empresarials en els sectors primari i de serveis,

ja que permetrà exportar tecnologia i serveis

made in Europe a escala mundial, amb grans

beneficis econòmics per a la nostra Comunitat.

Políticament és un exemple concret d’afirmació

Europea i de cooperació entre tots els estats

membres de la Unió.

Les estimacions econòmiques realitzades

indiquen clarament que el sistema GALILEO

serà altament rentable a mig termini. La previsió

del cost del sistema es xifra al voltant de 3.500

milions d’euros, mentre que la seva explotació

operacional costarà entre els 150 i 200 milions

d’euros anuals. En contrapartida, els beneficis

directes i indirectes seran múltiples. Els

principals beneficis provindran del sector dels

serveis, combinats amb la telefonia mòbil i els

sistemes intel·ligents de navegació en vehicles

privats i mitjans de transport públics terrestres,

marítims i aeris. Els estudis econòmics indiquen

una relació cost-benefici de l’ordre de 4.6 (un

índex altament positiu), la qual cosa converteix

GALILEO, no només en una infraestructura

necessària, sinó, a més, en una inversió rentable.

D’altra banda, GALILEO generarà un gran

nombre de beneficis econòmics indirectes,

com l’increment de la seguretat, l’eficàcia en

els mitjans de transport, la mobilitat dels

ciutadans i un nombre molt elevat de nous

llocs de treball, estimats en 140.000, per a tot

Europa. Està previst que el nombre d’usuaris

de GALILEO sigui de l’ordre de 700 milions l’any

2010 i superior a 2.500 milions l’any 2020.

GALILEO és un sistema concebut per institu-

cions europees i respon a les necessitats del

mercat, així com a criteris de desenvolupament

tecnològic i objectius polítics i econòmics

europeus ben definits. És precís combinar el

dinamisme i la innovació de les iniciatives

privades amb les funcions de planificació a llarg

termini i regulació aportades per les institu-

cions, a fi de garantir als usuaris un accés

equilibrat i assequible a les noves tecnologies,

que responguin a estàndards mínims d’ètica,

qualitat i cost del servei. Per a això, és necessari

igualment planificar i dur a terme una tasca

d’estandarització i certificació de tecnologies,

equips i serveis, en l’àmbit europeu.

La voluntat de la Comissió Europea i l’Agència

Espacial Europea, com fundadors i promotors

del Programa GALILEO, és la de contribuir a la

infraestructura mundial de navegació per

satèl·lit i reforçar amb això la presència d’Europa

al món. Així mateix, GALILEO ha de servir com

catalitzador de la cooperació entre els països

membres de la Unió Europea i amb altres

comunitats. GALILEO és, doncs, un imperatiu

per a Europa i un signe clar d’hegemonia

tecnològica, política, econòmica i social. 7

GALILEO SERÀ LA BASE D’UN GRAN NOMBRE DE NOVES INICIATIVES EMPRESARIALS EN ELS SECTORS PRIMARI I DE SERVEIS.

EL PROJECTE RESPON A LES NECESSITATS DEL MERCAT, AIXÍ COM A CRITERIS DE DESENVOLUPAMENTTECNOLÒGIC I OBJECTIUS POLÍTICS I ECONÒMICS EUROPEUS.

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 2 1

ls factors tecnològics controlats per

l’ “home col·lectiu” que actuessin

sobre les condicions de treball

provocarien, inexorablement, unes millors

condicions de treball i, en conseqüència, un

major benestar físic, psíquic i social dels homes.

Quan la tecnologia i l’organització de treball

queden controlats per la bogeria col·lectiva

que és el mercat –manifestat en la borsa– i es

gestionen per interessos individuals sense

massa intervenció dels poders públics, la

societat es veu abocada a traspassar la frontera

ètica entre la tecnologia, el desenvolupament,

l’organització del treball i la natura humana,

de manera que augmenta globalment l’absè-

ncia total o parcial de benestar físic, psíquic i

social.

La societat comptabilitza menys salut, menys

benestar globalment considerat.

Tot això posa de manifest que el resultat del

desenvolupament i de l’aplicació dels factors

tecnològics en el sistema social no són la causa

de la insuficiència de benestar. La insuficiència

de benestar en els homes deriva de demo-

cràcies incompletes o democràcies formals

no reals. La frontera ètica s’assolirà amb una

democràcia real en el món, on la tecnologia i

l’organització del treball siguin supeditades a

la millora col·lectiva del benestar físic, psíquic

i social.

Una altra decisió de deslocalització d’una

empresa i el seu desplaçament a un altre punt

del globus –decisió derivada exclusivament

d’una anàlisi de cost econòmic– no hauria de

poder realitzar-se sense garanties, per part dels

poders públics, que es pugui recol·locar de

nou el factor treball mitjançant els meca-

nismes necessaris d’altres inversions, formació

anterior dels treballadors, etc. Les mateixes

circumstàncies haurien d’analitzar el país a on

va a parar la inversió. Aquí els poders públics

haurien de començar a exigir que es generin

les condicions que permetin l’increment del

benestar col·lectiu quan, per raó de costos, es

torna a anar d’aquell país a un altre punt del

globus.

Traspassa, sense dubtes, l’ètica social si només

governa la globalització econòmica i financera

i no entra en joc, en les regles de la globa-

lització, el benestar dels homes en els termes

assenyalats –físic, psíquic i social–, perquè, com

resulta obvi, per a tot home de bona voluntat

augmenta el nombre d’homes que aquest

sistema globalitzat expulsa del sistema.

Però si la lògica dels costos econòmics preval

també en un sistema de producció que no es

deslocalitza com a tal, però s’exterioritza una

part d’aquest sistema, el problema és el mateix,

ja que disminueix el benestar físic, psíquic i

social dels treballadors en el seu conjunt, de

manera que es traspassa la frontera ètica. Una

altra cosa és quan l’exteriorització es realitza

per factors tecnològics certs buscant el submi-

nistrador que aporta més coneixements sobre

una part del sistema, el resultat no serà la

recerca d’un menor cost, sinó la millor solució

tecnològica al problema. En aquesta situació,

millorarà el benestar col·lectiu. Els poders

públics haurien de limitar aquestes situacions

que, molt al contrari, avui propicien.

I, d’aquesta manera, es podrien abordar tots

els temes de flexibilitat del factor treball que

avui es reclama. Si s’incorpora factor tecnològic

i desenvolupament, es podrà exigir fer més

flexibles les condicions de treball. Quan el

que es pretén és estrictament reducció de

costos, el problema no és factor tecnològic,

factor treball i la seva frontera. El problema es

planteja entre acumulació de qui sigui front

discriminació de benestar col·lectiu. 7

EL FACTOR TREBALL

Xavier Crespan

Enginyer Industrial i Inspector

de Treball

E

LA FRONTERA ÈTICA S’ASSOLIRÀ AMB UNA DEMOCRÀCIA REAL EN EL MÓN, ON LA TECNOLOGIA I L’ORGANITZACIÓDEL TREBALL SIGUIN SUPEDITADES A LA MILLORA COL·LECTIVA DEL BENESTAR FÍSIC, PSÍQUIC I SOCIAL.

2 2 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

Xavier Ferràs

Cap de Gestió d’innovació

CIDEM – IT

LA INNOVACIÓ, UN PROCÉSD’APRENENTATGE

urant els últims anys, les empreses

han après a gestionar de forma

cada cop més eficient els seus

processos, en una cursa imparable cap a la

professionalització de la gestió, impulsada per

la necessitat de subsistir en el mercat. Així s’ha

après a gestionar de forma eficient les

relacions amb el mercat i s’ha estès el

concepte de màrqueting; s’ha passat de des-

envolupar un control reactiu de la qualitat a

prevenir els defectes abans que es produeixin,

assegurar la qualitat davant del client i assumir

la qualitat com a sistema integral de gestió.

També s’ha après a gestionar els residus,

evitant activitats agressives per a l’entorn

mediambiental o a gestionar els recursos

humans, planificant polítiques salarials i de

carrera professional. Fins i tot es parla de la

gestió del temps per opti-mitzar el rendiment

de tècnics i directius.

Tanmateix, molt poques empreses gestionen

el seu procés d’adaptació al canvi de l’entorn

tecnològic i de mercat. La innovació, eina que

ens permet assegurar la competitivitat i super-

vivència a mitjà termini, normalment és un

procés descuidat i desconegut dins l’organit-

zació. Les noves oportunitats de negoci

apareixen esporàdicament i sovint moren en

l’oblit de l’organització. Gestionar la innovació

és saber gestionar les oportunitats: detectar-les

i potenciar-les fins que es converteixin en

projectes d’èxit.

Innovar requereix un lideratge (convicció

ferma en el que s’està fent), una estratègia

(triar entre diferents opcions), una disciplina

(que t’allunya temporalment de les activitats

“naturals” del dia a dia) i un consum de

recursos (temporals i econòmics). Comporta,

igualment, èxits i fracassos, i necessita

tècniques específiques per millorar la seva

eficiència. És, en definitiva, un procés que

s’aprèn amb l’experiència i que cal exercitar

per fer-lo cada cop més eficient.

No es tracta de la necessitat de tenir centenars

d’enginyers fent R+D. Parlem sovint d’un grup

reduït de persones que puguin dedicar una

part (potser petita) del seu temps a imaginar

possibles escenaris de futur (noves tecno-

logies, noves necessitats, nous mercats, nous

productes, noves aplicacions...) i construeixin

una hipòtesi prospectiva, ben informada, de

l’escenari més probable per prendre les

accions preventives necessàries per competir

i i n i c i a r, e n c o n s e q ü è n c i a , p ro j e c te s

d’innovació. Destinar aquests recursos a

innovar és una inversió que tindrà un retorn,

mai un cost.

Innovar és un procés que s’aprèn, que pot ser

aplicat fàcilment en qualsevol organització i

que dóna peu a activitats creatives, allunyades

de les pressions diàries que, d’altra banda, ens

poden assegurar noves unitats de negoci

d’èxit dintre del context empresarial habitual.

No es parla últimament tant de l ’entre-

preneurship? Per què no parlar de l’intrapre-

neurship? Les oportunitats innovadores no es

donen només en forma de noves empreses

(sovint tecnològiques), sinó que poden estar

en l’organització. Es tracta de saber trencar les

regles del joc implícites en qualsevol empresa,

saber sortir de la tirania dels mercats, els

productes i els processos tradicionals. I tenim

moltíssims exemples pràctics de la vida real,

en tots els sectors, amb qualsevol tecnologia:

camises que no s’han de planxar, mobles de

disseny econòmics que l’usuari mateix munta,

bicicletes pensades per a la muntanya (im-

pensables fa uns anys), el post-it, nous produc-

tes financers, noves aplicacions informàtiques,

noves solucions imaginatives d’enginyeria,

etc.

Tanmateix, per innovar és precís que l’empresa

estigui preparada. L’organització ha de ser

flexible, ha de ser capaç d’adaptar-se als nous

requer iments del mercat i a les noves

tecnologies a través d’equips de projectes

multidisciplinaris. És imprescindible aglutinar

les visions de totes les àrees de l’empresa,

sovint aïllades en compartiments funcionals

estancs (màrqueting, producció, R+D,

finances), que responen a objectius parcials,

i ser capaços de restar temps a les activitats

més urgents per deixar pas a les que de veritat

són importants. Tot plegat genera tensió,

res istència al canvi , que s’ha de saber

gestionar també des de la perspectiva d’un

lideratge exemplificador i engrescador. L’èxit

de la innovació, en definitiva, rau en el treball

en equip d’un grup humà motivat i il·lusionat.

El motor de la innovació, doncs, són les

persones. Innovar és una activitat creativa i

gratificant si es planifica amb temps, si no es

fa només de forma reactiva davant d’un

problema ja imminent. La innovació, d’altra

banda, és una disciplina apassionant, que

obre noves perspectives de desenvolu-

pament professional, combinant dues visions

sovint oposades: la tecnologia i el mercat;

noves possibilitats de desenvolupament

professional i noves funcions dins les

organitzacions. 7

D

INNOVAR COMPORTA ÈXITS I FRACASSOS I NECESSITA TÈCNIQUES ESPECÍFIQUES PER MILLORAR LA SEVA EFICIÈNCIA.

COMPETIR O COOPERAR

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 2 3

Miquel Barceló Roca

Enginyer Industrial

Diputat al Parlament de

Catalunya

lògica al començament dels anys vuitanta.

Els parlaments europeus han seguit, amb

retard, l'exemple donat pel Congrés dels Estats

Units d'Amèrica, que al 1972 va crear l'OTA

(Office of Technology Assessment). Aquest

organisme estudia l'impacte a llarg termini de

la tecnologia en la societat i pretén anticipar-

se a les conseqüències tecnològiques a fi de

poder evitar o pal·liar els impactes negatius i

continuar gaudint dels avantatges.

Els països europeus que tenen oficines d'AT

pateixen un mateix problema de desconfiança.

Molts dels qui decideixen en el terreny públic

o privat tenen una visió estreta de l'AT, i els que

practiquen l'avaluació tecnològica encara han

d'aprendre a fer-la més accessible al gran

públic i als receptors dels seus resultats i de les

seves recomanacions. No sé perquè hi ha

encara una opinió compartida per moltes

persones, que creuen que "més tecnologia"

vol dir "menys qualitat de vida". Aquest recel

fa endarrerir la innovació i ens perjudica. Entre

tots hauríem de difondre i prestigiar les

avaluacions tecnològiques.

El Parlament europeu va crear l'STOA (Science

and Technology Options Assessment) al 1986,

però possiblement els seus recursos econò-

mics no han estat suficients per al seu àmbit

d'actuació. El finançament repercuteix directa-

ment en les decisions que es poden prendre

sobre ciència i tecnologia.

La resta de casos particulars són diferents

segons les tradicions de cada país, i els temes

tractats variaran segons les seves preferències

o línies d'actuació. Per exemple, al 1987, Gran

Bretanya va decidir crear el POST, que va

començar rebent fons privats per realitzar els

seus estudis, ja que els dirigents no creien en

la seva eficàcia. A Alemanya, el assumptes que

tracta el TAB (1990) els fixa un comitè d'avalua-

ció específic, però els resultats s'han d'obtenir

sota una pressió temporal . Això fa que

s'impedeixi el treball continu i profund d'anàlisi.

L'exemple dels Països Baixos és la creació del

NOTA (1986). Aquest considera que és feina

seva esbrinar quins són els temes associats

amb la ciència i el desenvolupament de la

tecnologia que seran importants per a la

societat. El NOTA creu que és més profitós

dedicar els seus recursos al descobriment del

procés social que no pas a l'elaboració d'anàlisis

tècniques.

Al principi, cada oficina d'AT s'organitzava al

voltant d'associacions nacionals i internacionals

que no mantenien cap relació entre elles. Per

sort, aquesta tendència s'està invertint, ,ja que

s'està fent veure que l'AT no és un obstacle per

a la innovació. I, a més a més, porta el món

industrial a preguntar-se sobre finalitats

ètiques, morals i socials de les aplicacions a

gran escala dels avenços científics i tecnològics.

La primera iniciativa catalana en aquest sentit

va ser al 1984 amb la creació d'una Comissió

Assessora d'Alta Tecnologia que s'encarregava

de racionalitzar els recursos tecnològics de

medicina. Amb el temps ha evolucionat cap a

l'Oficina Tècnica d'Avaluació de Tecnologia

Mèdica, del Departament de Sanitat i Seguretat

Social. El seu objectiu és oferir a la població una

atenció de qualitat a un cost raonable i que

aquesta aprofiti adequadament els avantatges

reals que la tecnologia mèdica pot aplicar.

Penso que aquesta experiència pionera

s'hauria d'estendre, a poc a poc, als diferents

àmbits tecnològics de Catalunya. Potser els

col·legis professionals podrien ser un bon punt

de partida per promoure el diàleg productiu

sobre l’Avaluació Tecnològica. El Col·legi

d’Enginyers Industrials, amb aquesta iniciativa,

ja ha donat el primer pas. 7

elebro que el Col·legi i l’Associació

d’Enginyers Industrials hagin de-

cidit fer un monogràfic dedicat a

l'ètica en la tecnologia i el desenvolupament,

ja que considero que, d'aquest tema, se'n parla

ben poc, i em satisfà que s'intenti contribuir a

la difusió de la seva importància. En aquest sen-

tit, voldria recordar que, amb aquesta iniciativa,

se segueix l'estela que va deixar l'Institut Català

de Tecnologia (ICT), al 1992, quan destinava un

dels seus Quaderns de Tecnologia a l'avaluació

d'aquesta disciplina. I és important que se'n

parli, perquè un desenvolupament tecnològic

accelerat pot ser font de conflictes, desigualtats

i problemes ecològics i socials. Per això, s'ha

d'avaluar i saber els riscos que la tecnologia

pot ocasionar. Malgrat aquesta importància,

encara és una eina poc implantada a la majoria

de països europeus.

S'entén per Avaluació Tecnològica (AT) el con-

junt de procediments i de mitjans amb què es

dota una societat per comprendre la naturalesa

i l'abast de les mutacions científiques del desen-

volupament i dels usos de les tecnologies. I, tam-

bé, per avaluar la seva utilitat i la seva finalitat

econòmica, el seu valor i la seva pertinença social.

Només cal pensar en incidents rellevants, pel

seu caràcter catastròfic i el seu impacte en la

societat, per veure la transcendència d'aquest

tema i la necessitat d'una anàlisi prèvia, ja sigui

sobre les conseqüències o sobre les pròpies

tecnologies.

Aquesta afirmació no és nova, però fins fa poc

no tenia gaire ressò, ni a Europa ni a d'altres

indrets del món. S'havia de demostrar que una

oficina que s'encarregués de l'AT seria útil per

a les persones i per a les institucions. A Europa

es va començar a parlar d'Avaluació Tecno-

C

L’OTA ESTUDIA L’IMPACTE A LLARG TERMINI DE LA TECNOLOGIA EN LA SOCIETAT I PRETÉN ANTICIPAR-SE A LES CONSEQÜÈNCIESTECNOLÒGIQUES A FI DE PODER EVITAR O PAL·LIAR ELS IMPACTES NEGATIUS I CONTINUAR GAUDINT DELS AVANTATGES.

2 4 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

Francesc Figueras i Bellot

Enginyer Industrial

President de la Comissió de

ÈTICA I CONSTRUCCIÓ

o és gens fàcil acarar, atesa la seva

complexitat, una reflexió aquí

necessàriament breu entorn la

simbiosi que caldria que presidís el binomi

construcció i ètica. En qualsevol cas, no hauria

d’encetar-se aquesta reflexió sense tenir en

compte un parell de qüestions fonamentals a

partir de la resolució de les quals s’hauria de

començar a abordar el concepte de construc-

cions més eficients i èticament més sostenibles.

Construccions que proporcionessin als seus

usuaris allò que d’elles se n’espera i per a la qual

cosa han estat concebudes amb uns nivells

adients de qualitat i sobretot d’utilitat.

Les dues qüestions a les quals m’acabo de

referir són, d’una banda, l’escàs temps per a la

reflexió, és a dir, la manca de temps de què es

disposa a l’hora que un o diversos professionals

han d’abordar el procés de projectar en l’àmbit

constructiu o executiu una obra (civi l ,

d’habitatges, industrial, d’equipaments, etc...)

pel fet que les urgències, els terminis i els

compromisos de tot ordre condicionen

l’execució de l’obra; factors tots ells que mai no

són directament controlables per l’autor o

autors del projecte. D’altra banda, la gairebé

nul·la tradició en l’aplicació d’una cultura que

parteixi d’aprendre i d’extreure experiència i

conclusions de projectes constructius executats

prèviament; de la bondat final de les obres i del

seu comportament al llarg de la seva vida útil,

tant pel que fa a l’eficàcia del servei que han de

prestar com a l’estalvi a l’hora de fer-ne el

manteniment, és a dir, contemplar tota la vida

útil de l’element construït. Així doncs, com en

altres molts ordres de la vida, en els projectes,

Nles urgències i les exigències d’uns costos

inicials el més baixos possibles, acaben essent

males conselleres i una inversió no rendible

èticament parlant.

Quan s’endega un projecte constructiu, es par-

teix d’unes decisions que prèviament han estat

adoptades pels promotors (administració pú-

blica i/o privats) de l’obra, així com d’un calen-

dari quasi sempre curt i rígid. El resultat lògic

que cal esperar en haver de projectar d’aquesta

manera són les preses, enmig de les quals cal

prendre decisions que no sempre han estat

suficientment pensades, ja que tampoc no es

poden estudiar a fons ni avaluar pros i contres

de les diferents alternatives de les quals es po-

dria disposar. Tampoc no es té en compte

l’experiència de construccions semblants an-

teriors per apostar per la racionalitat d’un pro-

jecte final que garanteixi una millor eficàcia

constructiva i d’ús i que asseguri un baix cost

d’explotació i manteniment al llarg de tota la

vida útil prevista. Com que molt freqüentment

les coses no es fan així, acaba passant que, una

vegada finalitzada una construcció, es detecten

anomalies i deficiències que, de ben segur,

s’haurien pogut evitar de no existir urgències

de tota mena. S’ha de fer front a reformes i a

adequacions constructives que inicialment ni

havien estat previstes ni contemplades, amb

els costos addicionals (econòmics i socials) que

això comporta. El resultat final pot ser el d’una

obra que no acaba de complir perfectament

les funcions ni les finalitats que d’ella se

n’esperava i, en definitiva, una obra que, a despit

que inicialment tenia uns costos econòmics

relativament baixos, amb el pas del temps

aquests costos augmentaran de manera con-

siderable per la via del manteniment de l’obra

(quasi sempre difícil i laboriós, perquè no estava

previst) i de les reformes que s’hi hauran de

fer. Així, el comportament responsable i ètica-

ment correcte en els processos constructius

s’hauria de fonamentar en uns processos de

planejament, de projecte i de construcció molt

llargs i més rigorosos que no pas els actualment

en ús. Possiblement, però no necessàriament,

aquests processos podrien representar una

major inversió econòmica inicial, però, de ben

segur que, a mig i a llarg termini, l’eficàcia en el

servei i els estalvis en l’explotació i el manteni-

ment de l’obra acabarien compensant llarga-

ment els possibles sobrecostos inicials.

En qualsevol cas, no és gens fàcil que tots els

agents implicats en el procés entenguem que

cal entrar i que és més racional fer-ho així en

una nova cultura de la construcció en què els

elements ètics i sostenibles siguin valors

plenament acceptats per ells i exigits per la

societat. I no és fàcil, perquè ens trobem massa

imposats d’una cultura consumista que

podríem denominar “de peix al cove”, és a dir,

una cultura en què allò important és poder

“acabar” una obra, inaugurar-la i ocupar-la i que,

per contra, allò que deixa de ser important són

les conseqüències –els problemes– que al llarg

de la seva vida s’hauran de patir. Tot plegat per

no haver estudiat, previst ni resolt aspectes que

haur ien fet que l ’obra presentés pocs

problemes a l’hora d’haver de fer front a usos

que, malgrat que haurien d’haver estat

previstos, mai no s’havien anal i tzat ni

considerat.

Donada la vida llarga que cal atribuir a les

construccions, les accions i actuacions d’avui

ens condicionen el demà. I a les alçades que

ens trobem, no ens podem permetre el luxe

de continuar cometent errors que podrien

h a v e r - s e e v i t a t p e r f e c t a m e n t , l e s

conseqüències dels quals poden arribar a

causar grans perjudicis a la societat. 7

LES URGÈNCIESILESEXIGÈNCIES D’UNS COSTOS BAIXOS ACABEN ESSENT UNA INVERSIÓ NO RENDIBLE ÈTICAMENT PARLANT.

EL COMPORTAMENT RESPONSABLE I ÈTICAMENT CORRECTE EN ELS PROCESSOS CONSTRUCTIUS S’HAURIA DEFONAMENTAR EN UNS PROCESSOS DE PLANEJAMENT, DE PROJECTE I DE CONSTRUCCIÓ RIGOROSOS.

partidaris d'una lògica finalista. És bo allò que

ens apropa a una finalitat: el progrés de les

ciències, el benestar de les persones, el plaer,

la bellesa, etc. També és lícit i freqüent que la

finalitat sigui un objectiu més material i més

proper, com ara el benefici d'una empresa o la

solució d'un problema tècnic que farà més fàcil

la nostra vida quotidiana.

Però en l'àmbit de l'energia, si una ètica finalista

s'aplica quan no hi ha una perspectiva suficient

i predomina una pragmàtica amoral –és a dir,

que prescindeix de les regles si pot–, pot

degenerar fàcilment en un cercle viciós que

deixi de banda els interessos legítims de la

societat i dels individus que la formen. El dia a

dia s'imposa sobre els objectius que el conjunt

de la societat considera bons (ètics). Corregir

aquesta tendència –present a totes les

activitats humanes– és una de les tasques dels

poders públics. Igualment, en l'àmbit de

l'energia.

Per això, és un exercici molt interessant el

d'establir criteris no finalistes en l'ús de la

tecnologia energètica. Hem d'aportar una visió

que ens permeti validar els mitjans del nostre

progrés i del nostre desenvolupament. Hem

de saber valorar èticament quin ús fem de

l'energia a hores d'ara i quin ús s'hauria de

promoure. Hem de trobar criteris per decidir si

allò que fem, amb independència de perquè

ho fem, està ben fet.

L'ètica de la sostenibilitat, en primer terme,

exigeix horitzons a llarg termini i, en segon lloc,

s'aplica, força sovint, seguint un codi de

conducta, és a dir, de manera deontològica. En

unes a l t res paraules , sempre hem de

comportar-nos pensant que allò que fem és

bo si tothom ho pogués fer sempre de la

mateixa manera. Hem d'actuar ara i aquí si

volem arreglar el futur del món. Hem d'actuar

localment i pensar globalment, diu un lema de

l'ètica sostenible. Serà millor posar un exemple.

Defensem que un ús racional dels recursos és

bo; examinem perquè. Si tothom fes sempre

un ús racional dels recursos, el resultat general

seria indiscutiblement bo. Seria impossible una

societat sostenible amb un malbaratament

dels recursos. Per tant, l'ètica –i el sentit comú–

ens aporta un argument més per defensar

l'eficiència energètica. Aconseguir de tots els

consumidors una despesa energètica més

eficient i responsable és un objectiu bo des del

punt de vista ètic... i des de molts altres punts

de vista. S'aconsegueix no només posant-nos

a pensar en l'eficiència com un objectiu a llarg

termini, sinó esforçant-nos tots nosaltres dia a

dia, en la nostra pràctica quotidiana, en

desenvolupar una manera de fer més eficient

en la nostra fàbrica, la nostra oficina o a casa

nostra. Totes les contribucions són positives.

Dit això, la moral energètica –que quedarà

recollida en les lleis que reclamin els ciutadans–

s'ha de basar en els principis de la sostenibilitat

i ha de regular i promoure la racionalitat en l'ús

dels recursos. Finalment, serà una llarga lluita

la d'aconseguir una pragmàtica sostenible, una

manera de fer èticament acceptable vers l'ús

dels recursos de la natura; però, gràcies tant als

poders públics, que fan de la llei una norma,

com a la conscienciació col · lect iva i a

l'educació, haurem aconseguit un futur més

sostenible i èticament coherent. 7

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 2 5

l cas del "Prestige" i d'altres de

semblants, la negativa dels EEUU a

reduir les seves emissions de diòxid

de carboni, les tensions polítiques al voltant

del petroli, l'estat de la indústria nuclear de

l'antiga Unió Soviètica, etc., són exemples que,

quan s'analitzen acuradament, tard o d'hora,

ens mostren qüestions morals on una finalitat

pragmàtica ha deixat de banda una finalitat

ètica. En efecte, si no hi ha un criteri ètic

dominant, perdem l'horitzó de la veritable

finalitat de les coses que fem i arribem a una

pragmàtica que defuig insistentment de les

regles morals. Diguem-ho més planerament:

és fàcil, al voltant de la tecnologia, confondre

la finalitat amb els mitjans, i les conseqüències

d'això són força preocupants.

Això ens mostra que, contràriament al que

podria semblar en un primer moment, cal

plantejar-se l'ús de l'energia des del punt de

vista ètic, perquè les qüestions ètiques són

presents de manera força clara i evident en

l'àmbit de l'energia i de les tecnologies

associades.

Un dels principis generals de l'ètica ens indica

que cal actuar afavorint el màxim benestar per

al màxim de ciutadans. La f i losofia del

desenvolupament sostenible parteix d'aquest

principi i aquest ha de ser, igualment, un

principi ètic que ha de predominar per sobre

dels altres en l'àmbit de l'energia. Recordem-

ho: és sostenible aquell desenvolupament de

la societat que manté obertes les mateixes

oportunitats de desenvolupament que

gaudim nosaltres per a les generacions futures.

Els enginyers, gairebé per definició, som

L'ÈTICA I LES TECNOLOGIESENERGÈTIQUES

Albert Mitjà i Sarvisé

Director General d'Energia i

Mines i de l'Institut Català

d'Energia, Generalitat de

Catalunya

E

HEM DE SABER VALORAR ÈTICAMENT QUIN ÚS FEM DE L’ENERGIA I QUIN ÚS S’HAURIA DE PROMOURE.

SI NO HI HA UN CRITERI ÈTIC DOMINANT I ARRIBEM A UNA PRAGMÀTICA QUE DEFUIG INSISTENTMENT DE LES REGLES MORALS.

2 6 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

Juli Barceló Vernet

Conseller del Consejo Superior

de Seguridad Nuclear

L’ÚS ÈTIC DE L’ENERGIA NUCLEAR

d’incloure restriccions i obligacions ètiques.

Aquestes restriccions i obligacions han de

contemplar consideracions sobre l’ús de la

terra, l’aigua i l’aire, tant en funcionament

normal com en situacions accidentals. En el

primer cas, en funcionament normal, el propi

disseny de les centrals se sustenta en criteris

estrictes de seguretat que es basen en els seus

avantatges (la fissió nuclear és un procés

anaerobi i intensiu en energia) i desavantatges

(la fissió és un multiplicador de la radioactivitat).

Per fer front a situacions accidentals, la

tecnologia nuclear ha estat capdavantera en

el desenvolupament de les anàlisis quantitatives

de r isc , metodologia de base científ ica

fonamentada en l’estadística, la fiabilitat dels

sistemes, el comportament humà, la tipologia

d’accidents i les seves conseqüències, que

permet quantificar el risc associat a cadascun

dels modes de funcionament de les plantes.

Per vigilar i avaluar l’impacte mediambiental

del funcionament de les centrals nuclears

apareix la protecció radiològica, una branca de

la ciència que s’ha desenvolupat amb tres

objectius fonamentals: (1) analitzar i quantificar

els riscos radiològics mitjançant el coneixement

de les bases científiques dels efectes de les

radiacions sobre la salut i seguretat de les

persones, (2) avaluar i comparar els riscos

radiològics establint les normes legals per

protegir els individus i la població contra els

efectes nocius de la radiació i (3) controlar els

riscos radiològics establint les organitzacions

que han de vetllar per la protecció de les

persones i el seu medi. La protecció radiològica

introdueix, en l’energia nuclear, el concepte de

l’utilitarisme: major bé per al major nombre.

La part més sensible de tot el procés d’utilitza-

ció de l’energia nuclear és la de la gestió i

control dels residus radioactius d’alta activitat

i vida molt llarga que es produeixen durant el

funcionament de les centrals nuclears. Aquests

residus, bàsicament el combustible nuclear

gastat, necessiten una gestió que transcendeix

el període de funcionament d’una planta.

Actualment, la majoria d’aquests residus es

guarda dins les pròpies centrals. En el futur, la

corrent d’opinió majoritària aposta per

l’emmagatzematge en dipòsits geològics a

profunditat. La solució a aquest problema pot

donar una altra visió a l’ús de l’energia nuclear.

Atenent al principi de sostenibilitat (satisfacció

de les necessitats presents sense condicionar la

capacitat de les generacions futures a satisfer

llurs necessitats), aquesta gestió dels residus ha

de contemplar els drets intrageneracionals i

intergeneracionals. Els drets intrageneracionals,

o dins de l’actual generació, han de contem-

plar les qüestions de la participació ciutadana

en la presa de decisions i en l’establiment de

mitjans (tècnics i econòmics) per afrontar la

gestió dels residus radioactius. Un aspecte

rellevant fa referència al tracte que han de

rebre les comunitats on s’ha d’establir el di-

p ò s i t d ’ e m m a g a t z e m a t g e . E l s d r e t s

intergeneracionals fan referència al compromís

que s’ha d’adquirir amb les generacions futures

pel fet que rebran un llegat del que no han

gaudit. En aquest sentit, s’han de fer esforços

tant per minimitzar el volum de residus que

es produeixin com en trobar les solucions

tècniques adients per tal de no afectar les

generacions futures. Per això, des d’un principi

è t i c , u n a s o l u c i ó q u e c o n t e m p l i e l

condicionament definitiu i segur dels residus

és la més acceptable.

L’ús de l’energia nuclear ha de comptabilitzar

els seus avantatges (“l’utilitarisme”) amb els seus

riscos, riscos que han de ser valorats i controlats.

No és vàlid, en cap cas, jutjar-la tant sols pels

avantatges o pels riscos. 7

a utilització de l’energia nuclear per

produir energia elèctrica ha repre-

sentat, en les darreres dècades, la

cobertura d’una bona part del consum en

l’àmbit mundial. Actualment es troben en

funcionament 438 plantes a 30 països que

representen una potència instal·lada de 353.278

Mwe. A més, s’estan construint 32 noves plantes

que representaran 28.432 nous Mwe de

potència. La producció d’aquestes centrals

nuclears suposa el 76% de la producció a

França, el 27% a Espanya, el 20% als EEUU o

l’1,2% a la Xina.

Les centrals nuclears actuals utilitzen l’isòtop

U-235 de l’urani. Tant l’urani com el tori, que és

l’altre element natural que es pot utilitzar com

a combustible nuclear, es troben a la natura i

no tenen, pràcticament, cap altre ús a part del

de producció d’energia. La seguretat del

subministrament, a llarg termini, està garantida

per les reserves existents que, a més, estan

distribuïdes arreu del món i, per tant, són alienes

a conflictes geopolítics. Donat que la seva

equivalència energètica és enorme (21,96E6

kWh/Kg en comparació als 8,2 kWh/Kg del

carbó), l ’energia nuclear requereix poca

quantitat de combustible i pocs recursos

ambientals per produir grans quantitats

d’energia. Per tant, des del punt de vista dels

recursos naturals, la utilització de l’energia

nuclear té la potencialitat d’estalviar grans

quantitats de recursos fòssils i produir grans

quantitats d’energia sense que sigui un motiu

de preocupació pel balanç de recursos del

planeta

L’elecció d’emplaçament, disseny, construcció,

explotació i clausura d’una central nuclear ha

L

EN EL FUTUR LA TENDÈNCIA MAJORITÀRIA APOSTA PER L’EMMAGATZEMATGE EN DIPÒSITS GEOLÒGICS A PROFUNDITAT.

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 2 7

i bé podem trobar els orígens de la

indústria química en temps tan

remots com 7.000 anys abans de

J.C., amb els artesans de l’Orient Mitjà que

refinaven pedra calcària per a la producció de

vidre, la veritable indústria química segueix al

desenvolupament de la ciència química del

segle XVIII, i el seu desenvolupament a gran

escala té lloc durant el segle XIX. Hom pot

considerar nombroses fites en la descoberta

de processos de fabricació de substàncies

químiques: tant el procés Leblanc, el 1790, per

a l’obtenció de sosa càustica (bàsica per al sabó

i el vidre); com la producció de colorants

sintètics per als tèxtils a partir de quitrans de

carbó als voltants de 1850; com la fabricació

massiva d’àcid sulfúric, a partir de 1890, per part

de la indústria alemanya; així com els nous

processos d’obtenció de sosa càustica i clor

mitjançant mètodes electroquímics –contem-

poranis a l’anterior– o bé l’inici de la fabricació

de fibres sintètiques amb l’aparició del raió el

1914; la introducció de fertilitzants sintètics a

partir de 1909; els avenços en la fabricació de

plàstics –amb la invenció del cel·luloide el 1869

o bé del nylon el 1928–.

Després de la Segona Guerra Mundial, la

química derivada del petroli esdevé el sector

químic més important. Des del naixement de

la química fins al segle XVIII, hom ha obtingut

milions de molècules diferents, de les quals

només una de cada mil arriba a ésser útil i a

formar part de la nostra vida quotidiana. L’esforç

d’innovació i recerca per al descobriment de

nous productes i nous processos de fabricació

ha estat el més actiu de tots els sectors

industrials dels darrers 100 anys i segueix essent

dels més actius en l ’actualitat en nous

segments per a la satisfacció de les necessitats

humanes del món modern (alimentació, sanitat

i salut, medi ambient, nous materials, etc.).

Quins han estat els motors del desenvolupa-

ment en el sector? Ha estat present un cert

criteri ètic? Prenem alguns exemples per

il·lustrar la qüestió.

LA CARRERA DE L’ÀCID NÍTRIC

La carrera per a l’obtenció d’àcid nítric com a

base dels nous explosius –la dinamita d’Alfred

Nobel, el TNT, etc.–, que s’inicià amb el segle XX,

permeté descobrir l’obtenció a baix cost de l’àcid

nítric a partir d’amoníac (per Wilheim Ostwald),

així com l’obtenció de l’amoníac per a la famosa

síntesi de Fritz Haber a partir d’hi-drogen i

nitrogen. El procés requeria unes inversions

inviables en termes industrials i comercials.

Només la pressió militar d’Alemanya per dotar-

se d’explosius permeté assignar recursos ingents

per resoldre l’obtenció de l’hidrogen a partir del

carbó alemany, del nitrogen a partir de l’aire i,

després, construir la planta per a la síntesi de

l’amoníac. D’aquí als explosius ja era un camí

planer que permeté a Alemanya estar preparada

per a la Primera Guerra Mundial. Després, la

disponibilitat d’amoníac a baix cost ha obert la

porta als fertilitzants i a la revolució verda en el

sector agrícola.

ELS PLÀSTICS EN LA VIDA MODERNA

Com a conseqüència d’un cert pensament

amb pretensió ecologista, la introducció de

nous materials polimèrics d’origen petroquímic

TECNOLOGIA I SECTOR QUÍMIC

Ferran Relea Ginés

Enginyer Industrial

S

L’ESFORÇ D’INNOVACIÓ I RECERCA PER AL DESCOBRIMENT DE NOUS PRODUCTES I NOUS PROCESSOS DEFABRICACIÓ HA ESTAT EL MÉS ACTIU DE TOTS ELS SECTORS INDUSTRIALS.

2 8 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

i de comportament plàstic ha comportat una

revolució en el benestar material de la societat

en satisfer un conjunt de necessitats en

transport, envasat, habitatge, lleure i un llarg

etc. a costos assumibles amb prestacions cada

cop més elevades. Les servituds sobre la difícil

reintegració al medi d’aquests materials, que

ja tenen solució en bona part de casos i la

tindran totalment –sens dubte– en el futur, no

desvirtuen la seva gran aportació positiva a la

humanitat.

BHOPAL

Més de 3.500 persones mortes en el pitjor

accident de la història de la indústria química

al desembre de 1984 marcà un veritable punt

d’inflexió en la percepció pública del sector. Si

des dels anys 60 s’havien iniciat els esforços per

reduir l’impacte de la indústria química sobre

la salut i el medi –amb una molt activa

innovació tecnològica en els països avançats–,

la fuita de fosgè a Bhopal posà en qüestió una

munió d’aspectes tecnològics i ètics del sector

químic: des de la seguretat intrínseca de les

instal·lacions fins a l’heterogeneïtat de les

exigències de seguretat i de requeriments

ambientals en països de diferent nivell de

desenvolupament, passant per les polítiques

de transferència de tecnologia, entre d’altres.

Bhopal fou el catalitzador del canvi generalitzat

de concepció, disseny, construcció i explotació

en la indústria de procés químic en l’àmbit

mundial i també de la convicció de la necessitat

de comunicar als ciutadans la realitat i funcions

objectives, esforços i avenços del sector.

DEL COMPROMÍS DE PROGRÉS A LA QUÍMICA

VERDA

La concreció d’aquestes preocupacions

s’exposà en el Compromís de Progrés

(Responsible Care), Codi Deontològic de

Conducta que sistematitza els esforços per

garantir la seguretat, la salut i la preservació del

medi per part de processos i productes, i per a

tots els agents implicats en l’activitat directa o

indirecta del sector. La seva aplicació ha

comportat una millora espectacular en tots els

dominis amb un especial èmfasi en la

seguretat, convertint la indústria química en el

sector més segur entre les activitats de risc. La

Química Verda és un concepte de recent apa-

rició que es refereix a processos i productes

que, tot respectant el Codi anterior, orienta els

seus esforços a la reducció de l’ús de recursos,

tant materials com energètics, en la perspectiva

d’una major sostenibilitat.

LA REGULACIÓ RECENT DE L’ÚS I MANEIG DE

SUBSTÀNCIES QUÍMIQUES

La preocupació sobre els efectes que té en el

medi la introducció i maneig dels productes

químics d’origen antròpic ha comportat una

creixent intervenció dels poders públics. Des

de 1998, la Unió Europea (Europa produeix el

38% dels 400 milions de tones anuals de

productes químics fabricats al món) ha reforçat

intensament la regulació de l’ús de productes

químics, per tal de conèixer de manera

exhaustiva els productes que existeixen en el

mercat i les seves propietats, com és mouen i

s’acumulen en el medi, quins són els riscs

humans i ecològics d’exposició i quines poden

ésser les polítiques per reduir o eliminar aquests

riscs. Si bé s’ha millorat molt en la darrera

dècada, existeixen encara moltes incerteses pel

que fa a l’impacte dels productes químics sobre

les persones i el medi ambient, fet que ha

comportat el desenvolupament d’un nou

paradigma en la gestió del risc químic basat

en el principi de precaució, que significa la

reducció del potencial d’exposició a subs-

tàncies persistents i bioacumulatives en el medi

sense esperar a tenir una evidencia certa de

toxicitat. La recent Normativa Sueca i la

proposta de Directiva Europea sobre gestió

dels productes químics, que incorporen aquest

paradigma, obriran una nova era en les regles

de joc en la gestió del risc químic i potenciaran,

sens dubte, una onada d’innovació tecnològica

per a un nou aggiornamento de la indústria

química, que ha demostrat sempre la seva

capacitat d’adaptació. 7

EL CODI DEONTOLÒGIC DE CONDUCTA SISTEMATITZA ELS ESFORÇOS PER GARANTIR LA SEGURETAT, LA SALUTI LA PRESERVACIÓ DEL MEDI PER PART DE PROCESSOS I PRODUCTES.

L’IMPACTE DELS PRODUCTES QUÍMICS HA COMPORTAT EL DESENVOLUPAMENT D’UN NOU PARADIGMA EN LAGESTIÓ DEL RISC QUÍMIC BASAT EN EL PRINCIPI DE PRECAUCIÓ.

M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 2 9

Enric Carci

President Associació Catalana

Enginyeria Sense Fronteres

LA TECNOLOGIA COM A EINA DEDESENVOLUPAMENT HUMÀ

a tecnologia ha tingut un important

paper en la construcció de l'actual

societat del benestar. El concepte de

societat del benestar es caracteritza per

l’existència d’un conjunt de garanties socials a

l’abast dels ciutadans: sanitat, educació,

prestacions d’atur i jubilació. L'abast de

determinats serveis bàsics (aigua, l lum,

comunicacions, energia, etc....), en l’assoliment

dels quals la tecnologia ha jugat un paper

fonamental, és un pilar bàsic d’aquest benestar

en la mesura que impliquen una millor qualitat

de vida i que han permès rebaixar el cost de

determinades prestacions, com per exemple

la sanitària. L'existència d'un sistema de govern

democràtic que, amb les seves vir tuts i

limitacions, vetlla pel bon ús dels pressupostos

públics i un cert consens social sobre el que es

considera prestació bàsica i el que no ho és,

assegura la viabilitat d’un estat del benestar

que, com tot, evoluciona amb el temps. Aquesta

societat del benestar s’ha anat construint, però

des dels anys 50, als països occidentals, i sempre

independentment a cada estat.

En l’àmbit internacional, i fora dels països

occidentals, l’escenari és molt diferent. Al Tercer

Món, la societat del benestar és inexistent tal

com aquí l'entenem. No hi ha serveis bàsics

que s’estenguin a la majoria de la població.

D’altra banda, les prestacions socials són

insuficients per cobrir les necessitats més

elementals, i quan les cobreixen només arriben

a una petita part de la societat (funcionaris,

èlits), que mira de mantenir la seva situació

benestant mitjançant un control polític,

econòmic o militar, lògicament incompatible

amb una veritable democràcia.

La tecnologia podria ser definida com

l’aplicació d’uns coneixements científics per a

la resolució de determinats problemes d’una

societat, d’uns individus o d’un grup social. La

tecnologia neix, doncs, condicionada per la

societat i l’entorn, que la desenvolupen i que

es veuran modificats per la tecnologia aplicada.

La innovació tecnològica és real itzada

fonamentalment per mitjà d’Institucions

governamentals, Universitats i Empreses. Els

camps i temàtiques principals estan associats

de forma comuna als que poden aportar una

millor rendibilitat econòmica, especialment en

el cas de la inversió privada. En el cas de la

investigació pública, finançada per tots, aquesta

hauria d’abordar també problemàtiques socials

on la responsabilitat pública és important. El

cas espanyol, que destina el 40% dels fons

d’investigació pública a projectes d’armament

i militars, és un bon exemple de tot el contrari.

Sota el punt de vista de la rendibi l i tat

econòmica, la innovació tecnològica adreçada

als sectors socials més empobrits ocupa encara

un paper molt marginal. L’informe sobre

Desenvolupament Humà editat l’any 2001 pel

Pr o g r a m a d e N a c i o n s U n i d e s p e r a l

D e s e nv o l u p a m e n t r e c o n e i x q u e e l s

mecanismes de mercat són grans impulsors

de la innovació tecnològica en sentit ampli,

però molt ineficients per generar i difondre els

avenços tecnològics necessaris per eradicar la

L

LA TECNOLOGIA NEIX CONDICIONADA PER LA SOCIETAT I L’ENTORN.

3 0 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A

pobresa. Exportar o transferir tecnologia per

eradicar la pobresa pot ser una opció

interessant per accelerar la reducció de les

desigualtats al món, però, lògicament, sempre

seria preferible donar suport al desenvo-

lupament tecnològic propi dels pobles

empobrits, donat que, ells millor que ningú,

haur ien de saber t robar les solucions

tecnològiques apropiades al seu entorn.

El procés d’innovació tecnològica i de difusió

de la tecnologia en l’àmbit internacional no ha

estat impulsat, doncs, per un punt de vista ètic,

sinó de rendibilitat econòmica. On l’ètica sí

hauria de jugar un paper molt important és en

la configuració de la nostra societat i de les

seves prioritats polítiques en la construcció de

la comunitat internacional, donat que són

realment les que determinen, finalment, la

manera i l’àmbit d’aplicació –i de no aplicació–

de la tecnologia i les seves innovacions

associades.

Recentment, Enginyeria Sense Fronteres ha

estrenat un servei d’Intranet amb el qual espera

millorar el seu funcionament operatiu en

l’àmbit de la cooperació al desenvolupament.

Aquest pot ser un exemple de com les

tecnologies de la informació i les comu-

nicacions construeixen les relacions en la

Societat de la Informació o Relacional cap a la

qual avancem. En aquesta nova societat, la

tecnologia juga un paper encara més central

que a la Societat del Benestar. Recentment s’ha

conegut que el Govern de la República Popular

de la Xina, tot i ser un ferm defensor d’Internet

(és e l segon país del món en nombre

d’internautes), porta a terme la censura de

continguts més estricta del món. L’encaix de

la Tecnologia en la nostra societat i en el

conjunt de la Humanitat ha de ser, doncs, tema

de reflexió, donat que influirà decisivament en

l’evolució de la nostra societat i de tota la

comunitat internacional. Aquesta reflexió és

encara més urgent si tenim present la creixent

presència de la Tecnologia en la societat actual

i si som conscients de l’abisme que ens separa

de la resta de la Humanitat. Es precís que l’ètica

aporti aquí el seu criteri per tal que no es negui

una eina tan potent per al desenvolupament

humà i per tal que s’eviti el potencial de

marginació o destrucció associat. Situar la

Tecnologia en el seu context temporal,

geogràfic i cultural és una tasca que Enginyeria

Sense Fronteres porta fent al llarg dels darrers

10 anys, cooperant per posar-la al servei dels

més necessitats, contribuint a formar els futurs

tècnics dels Països en Vies de Desenvo-

lupament i, a la vegada, intentant formar els

tècnics del nostre en Tecnologia per al

Desenvolupament Humà.

La Tecnologia, descontextualitzada i conce-

buda com un fi en si mateixa, és el que ens ha

dut a aixecar castells al desert. Aplicada sense

restriccions, produeix mines antipersona o gas

NAPALM, però, al servei de la Humanitat i

adoptant la més apropiada per a cada context,

produeix Benestar i Dignitat. 7

ELS MECANISMES DE MERCAT SÓN MOLT INEFICIENTS PER GENERAR I DIFONDRE ELS AVENÇOS TECNOLÒGICSPER ERRADICAR LA POBRESA.

02 MONOGRÀFIC TECNOLOGIA I DESENVOLUPAMENT, LA FORNTERA ÈTICA