Embed Size (px)
DESCRIPTION
Citation preview
UNITAT VII. EL SECTOR TERCIARI. ELS
TRANSPORTS I EL COMERÇ.
El sector terciari: o de serveis agrupa totes les activitats econòmiques que no produeixen béns materials. A més es reuneixen aquí totes les activitats que no es poden incloure en els altres dos sectors.
Actualment però s’està parlant d’una nova classificació. Així, parlem del sector terciari clàssic (que inclou els transports i les feines més rutinàries), del terciari banal (que inclou les activitats de més baixa qualificació) i del terciari superior o sector quaternari (o conjunt d'activitats més qualificades i tecnificades i de gestió).
Són terciaris: Administració pública, serveis financers, comerç, transport, comunicacions, activitats culturals, esport, oci, turisme, serveis sanitaris i educatius, transmissió de la informació (ràdio, TV, premsa, ...), assessories (advocats, publicistes, consultors, etc.)...
CARACTERÍSTIQUES DELS SERVEIS
Periples Producció i consumunits
Intangibles Sector heterogeni
Les societats desenvolupades viuen un procés de Terciarització econòmica, que implica un augment destacadíssim de la importància del sector terciari (augmenta el nombre de treballadors i la seva aportació al PIB). Aquest procés es veu clarament en l'evolució de l'economia espanyola en les darreres dècades.
AnySector
PrimariSector
SecundariSector
Terciari
1900 69.6 15.2 15.2
1940 51.9 24.1 24.0
1950 49,6 25,5 24,9
1960 41.7 31.8 26.5
1975 23.0 37.8 39.2
1985 17.6 31.5 51.0
1990 11.4 33.1 55.5
1995 9.0 31.9 61.1
2000 6.8 29.4 63.8
2005 5.3 28.5 66.2
2009 4,2 24,9 70,9
Aquest canvi es deu a diversos factors:- La competència entre les empreses. Més i millors serveis impliquen un augment de la productivitat de les empreses.- La demanda internacional de serveis, per la millora de les comunicacions.- El creixement del turisme a escala global.- El sector terciari acostuma a ser un sector “refugi” en moments de crisi.- Els canvis socioeconòmics disparen la demanda de serveis, car aquests es relacionen amb el grau de benestar de la població (són un indicador de benestar i de desenvolupament econòmic)
- Més nivell de renda- Més esperança de vida- Més taxa d'urbanització- Desenvolupament Estat del Benestar - Incorporació laboral de les dones (calen serveis socials)
- En el cas espanyol cal destacar la construcció de l'Estat de les autonomies i la incorporació a la UE, que dispara el nombre de funcionaris.
EL PROCÉS DE TERCIARITZACIÓ
INICI DEL PROCÉS DE TERCIARITZACIÓ
Atenció, no sempre l'increment del terciari vol dir desenvolupament econòmic. Als països del S de vegades hi ha molt terciari i poca indústria (molt treball domèstic, molt sector turístic, molt exèrcit, molt funcionaris...).
La distribució del terciari no és homogènia. La localització es dóna en funció de la població i de l’activitat econòmica.
La localització es dóna preferentment a les grans ciutats, menys a ciutats petites i zones rurals. Aquesta és una tendència més accentuada als països pobres
71,48
66,04
71,62
73,04
87,40
67,8
64,23
62,17
67,27
67,8367,01
64,62
80,85
63,44
57,7866,65
60,07
Percentatge d'ocupats en el sector serveis durant el primer
trimestre de 2.009
Valors superiors al 70% sobre la població activa
Mitjana autonòmica = 68,19 %
DESEQUILIBRIOS TERRITORIALES
EL PROCÉS DE TERCIARITZACIÓDESEQUILIBRIS TERRITORIALS
PER CCAA
Major índex de terciarització en zones urbanas, desenvolupades i litorales turístics.Menor índex de terciarització en zones interiors, rurals i escassament desenvolupades.
PER PROVÍNCIES
EL PROCÉS DE TERCIARITZACIÓDESEQUILIBRIS TERRITORIALS
SEGONS LA SEVA APARICIÓ HISTÒRICA
- Terciari Tradicional: activitats presents tradicionalment en les relacions econòmiques i socials: activitats administratives, militars, religioses, comercials, ensenyament, sanitat, transport...
- Terciari Modern: la seva aparició i màxim desenvolupament coincideix amb la industrialització i l'expansió capitalista: activitats financeres, borsa, serveis a les empreses...
- Terciari postindustrial: el seu desenvolupament és recent i està lligat a l'aparició de noves tecnologies i serveis molt especialitzats: informàtica, telecomunicacions, consultories...
Prof. ISAAC BUZO SÁNCHEZ
Classificació dels serveis
SEGONS LA PROPIETAT DEL PRESTATARI
- Serveis públics: el servei el presten organismes públics, que tenen un objectiu social (sanitat, ensenyament...).
-Serveis privats: la prestació la realitzen empreses privades, amb l'objectiu d'aconseguir el màxim benefici econòmic (comerç, transport, turisme...)
Prof. ISAAC BUZO SÁNCHEZ
SEGONS LA FREQÜÈNCIA D'UTILITZACIÓ
- Terciari Banal o Ubicu: el seu ús és molt freqüent, per això la seva distribució territorial és molt generalitzada (comerç al detall).
- Terciari Anòmal o Especialitzat: el seu ús és menys freqüent. Per això la seva localització és més concreta, prop de la demanda, normalment en grans ciutats (serveis a empreses).
Prof. ISAAC BUZO SÁNCHEZ
1) Destinats a infraestructura social. Cobreixen les necessitats bàsiques de la població, són el marc institucional de l’Estat, per això majoritàriament són públics (administració pública, educació, justícia, seguretat social, sanitat ...).
2) Destinats a la distribució, per tal d'assegurar la distribució, els fluxes (transports, telecomunicacions, comerç al major, intermediació de la distribució ...).
3) Serveis a empreses, base per al desenvolupament de les activitats econòmiques (banca, finances, neteja, investigació, màrqueting, relacions públiques, assessorament ...).
4) Serveis destinats als consumidors. Cobreixen les necessitats no bàsiques de la població (comerç al detall, hosteleria, reparació, serveis personals ...).
SEGONS L'ACTIVITAT DESENVOLUPADA
Distribució dels serveis
A escala mundial: En els països desenvolupats les activitats terciàries han anat creixent fins a situar-se com el sector econòmic més dinàmic i productiu, ocupant la major part de la població activa. En canvi, en els països subdesenvolupats hi ha poca activitat terciària productiva i una clara hipertrofia del sector públic.
A escala estatal, les empreses de seveis acostumen a ubicar-se prop de la demanda, sobretot les de serveis especialitzats (zones més poblades, grans ciutats i zones amb intensa activitat industrial). Això no vol dir que puguin existir algunes altres distribuïdes de manera irregular en el territori, que donin sevei a les poblacions rurals. Aquesta tendència és molt més marcada en els països subdesenvolupats.
A escala intraurbana, la localització ve determinada pel tipus de servei del qual tractem. Així, el comerçminorista especialitzat (tèxtil, calçat...) o altres serveis “generalistes” (dentistes, advocats, administració pública...) tenen tendència a situar-se en el centre urbà. Altres tipus de serveis “superiors”, com els directius, tenen també tendència a situar-se en la part més prestigiosa de la ciutat (centre i eixamples). Altres serveix cerquen localitzacions perifèriques, com aquells que necessiten molt espai, aquells que es destinen a les empreses localitzades en polígons industrials o aquells que abasteixen a la població resident en l'extraradi (Hipermercats).
EL TURISME
Turista és aquell que es desplaça per un període de més de 24 hores, i que inclou una pernoctació fora de casa.
El turisme comprèn les activitats que realitzen les persones durant els seus viatges o quan romanen en llocs diferents al del seu entorn habitual, per un període de temps consecutiu inferior a un any, amb finalitats d'oci, per negocis o d'altres motius (OMT)
Antigament el turisme era molt minoritari. A finals del segle XIX es va iniciar el turisme de masses, gràcies a la revolució dels transports, l'augment del nivell de vida i les millores socials (vacances pagades).
Al segle XXI genera molts ingressos i és bàsic en l’economia d’alguns països. Per exemple, en el cas espanyol equilibra la balança pagaments (l'any 2.006, representà el 14% del PIB espanyol, gràcies a l'arribada de 58 M turistes). D'altra banda, genera una gran demanda de mà d’obra, car calen moltes activitats per a satisfer els turistes.
Es poden fer diverses classificacions sobre el turisme, segons diversos criteris, com el lloc d’origen turistes, el tipus d’activitat turística, l'època de l’any en que es desenvolupa l'activitat, les característiques dels turistes...
Segons el lloc d’origen dels turistes parlem del:
- Turisme interior o nacional, que és aquell procedent del mateix país- Turisme exterior o estranger, que és aquell procedent d’un altre país
Segons el tipus d’activitat turística podem considerar el turisme:
- Cultural- de Salut- de Sol i platja- Ecològic- Religiós- de Neu- Rural- de Negocis- Esportiu - …/…
Segons l’època de l’any parlem de:
- Turisme de cap de setmana o turisme interior. Utilitza preferentment l'automòbil, produint-se sovint col·lapses en la xarxa carreteres. Abunden els desplaçaments cap a les segones residències
- Turisme de temporada. És el més important, el més massiu. Es dóna durant els períodes de vacances, sobretot d’estiu.
Segons les característiques dels turistes parlem del turisme:
- de Masses. Es dóna sobretot a la costa. És el turisme de sol i platja. Concentra moltes persones a la vegada en poc espai.
- Juvenil. És un turisme de baix poder adquisitiu. Per això cerca allotjaments senzills i sistemes de transport econòmic.
- de la Tercera edat. És un turisme en grup, que normalment es dóna en temporada baixa.
- Familiar. Protagonitzat per famílies amb nens.
- de Grup. Són visites organitzades.
- de Minories. Es dirigeix a llocs poc visitats. Normalment presenta un bon nivell econòmic i cultural.
- .../...
Per analitzar la importància del turisme en una zona podem utilitzar diversos indicadors, com ara:
- Quantitat de places turístiques (llits). Cal establir la relació entre els llits turístics i la població permanent. Les zones molt turístiques són aquelles amb més de 1000 llits per cada 100 habitats.
- Quantificar el nombre de turistes.
- Quantificar les pernoctacions mitjanes per turista.
- Quantificar la despesa mitjana per turista i dia.
- Avaluar les característiques dels turistes (de masses, juvenil, tercera edat ...)
L'anomenada “indústria turística” es troba en expansió. Aquesta es troba dominada, principalment quan parlem del turisme de masses, pels anomenats tour operadors.
Es tracta d'agències majorites intermediàries entre els establiments turístics i les agències minoristes. Els tour operadors són els que confeccionen els programes i els paquets turístics i els ofereixen a les agències minoristes per un preu global en el què s'inclou el transport, l'allotjament i el tipus de règim alimentari des de l'origen del client fins al seu destí final. L'agència minorista el ven directament al client i en cobra una comissió.
De vegades es produeixen problemes de saturació, és l'anomenat overbooking. Consisteix és l'excés de reserves sobre el nombre de places disponibles. Les reserves poden ser de places d'avió, de tren, d'hotel, etc. En el món de l'hostaleria i la restauració, es sol aplicar quan un establiment ha sobrepassat els seus límits d'ocupació i té un excés de clients que no pot atendre. Normalment, aquest problema sol ser degut a una mala gestió del Tour Operador, del departament de gestió o del departament de reserves de l'establiment.
Al món:
Els països rics concentren la majoria dels fluxes turístics. Destaquen EUA, Espanya, França i Itàlia.
Darrerament augmenten els fluxes vers països del Sud (Carib, Magrib, zones d’Àsia i Àfrica). Aquests països potencien el turisme com a mitjà per desenvolupar-se. Ara bé, cal combinar factors naturals i socioeconòmics per generar una oferta turística atractiva.
Quan volerem l'impacte del turisme normalment emfatitzem els aspectes positius (creació de riquesa, ocupació...), ara bé, també pot tenir elements negatius:
Considerant el medi físic, pot distorsionar l’espai i alterar el paisatge i l’equilibri ecològic. L'augment de la pressió humana pot comportar la degradació i destrucció del medi.
A les zones de costa, s'incrementa la contaminació del mar, es dóna la sobreexplotació dels aqüífers (salinització). Cal afegir a més els efectes negatius derivats de la construcció de ports esportius i de la “marbellització”.
A la muntanya comporta un augment de la desforestació i erosió, així com una disminució de pastures i pèrdua de la biodiversitat. Cal considerar també l'impacte derivat de l'augment dels residus i la contaminació.
Si considerem els efectes del turisme en la població, és cert que proporciona més feina. Ara bé, es donen problemes relacionats amb l'estacionalitat i l'economia submergida, l'augment de la inflació i l'especulació del sòl.
Per últim, si considerem la xarxa d’assentaments, aquesta pateix una clara alteració, car es donen canvis en la importància dels nuclis. D'altra banda, augmenta la despesa pública, car cal millorar els serveis i les xarxes de proveïment i comunicacions.
EL TURISME A L’ESTAT ESPANYOL I CATALUNYA
Espanya és una potència turística mundial, 58 milions de turistes la visitaren l'any 2006, generant l'activitat turística un 15% del PIB.
El turisme va esdevenir un fenomen de masses a partir dels 50, però sobretot durant la dècada dels 60. Hi contribuïren factors naturals (clima) i socioeconòmics (bona relació qualitat-preu).
Espanya s'especialitzà en el turisme de sol i platja, que encara és vital. Malauradament, aquest presenta el greu problema de l'estacionalitat.
Actualment es treballa per potenciar nous tipus d'oferta, per cercar millorar la qualitat i així atrure un turisme de més poder adquisitiu. Cal aprofitar l'enorme potencial turístic (cultura, natura, gastronomia ...).
El model turístic implantat a Espanya a partir dels any 60 es caracteritza per:
-Abundant oferta.-Demanda massiva.-Demanda majoritàriament de poder adquisitiu mitjà-baix.-Allotjaments majoritàriament de categoria intermitja. -Predomini del tipus de Sol i Platja.-Dependència del Sector respecte de tour-operadors internacionals.
A Espanya hi ha quatre grans zones turístiques:
La Mediterrània, que inclou Catalunya, València, Múrcia i Andalusia. El seu principal atractiu és el mar.
Els dos arxipèlags (Canàries i Balears). També destaca l'oferta relacionada amb el sol i la platja.
La zona interior, que inclou Madrid i les “ciutats històriques” (Lleó, Salamanca...). En aquest cas l'atractiu principal és el cultural.
La zona Nord (zona atlàntica), és una zona amb un turisme més familiar, i presenta una oferta més diversa: platges, cultura, gastronomia ...
Els turistes que visiten Espanya són bàsicament d'altres països de la UE (Regne Unit, Alemanya i França). Cada cop més arriben turistes de l'Europa de l'Est i Rússia. Sobretot venen amb un viatje organitzat a l'estiu, en avió o per carretera, cercant destinacions de sol i platja.
Les bones condicions climàtiques d'algunes zones han convertit Espanya en una destinació preferent per a persones jubilades del nord d'Europa.
D'altra banda, l'augment del nivell de vida i la millora de les comunicacions ha fet incrementar el turisme nacional i la mobilitat temporal (desplaçaments de cap de setmana).
1
1
12
31. Turisme de sol i platja:
Litoral Mediterrani i Sudatlànitc, Canàries i Balears.
2. Madrid.3. Litoral Cantàbris i Gallec.4. Espai rural interior.
Turisme rural.5. Estacions d'esquí.
Turisme de neu.6. Ciutats històriques.
Turisme Cultural.
Fuente: INE
Zones turístiques i tipologia
2
Oferta Turística (2009)
Malgrat l'augment del número de turistes i dels ingressos que aporten, es pot parlar d'un esgotament del model tradicional del turisme espanyol:
• Predomini del turisme de nivell mitjà-baix.• Problemes de l'oferta turística: pujada de preus sense millorar la qualitat, manca d'adaptació a les noves exigències de la demanda, estacionalitat, competència d'altres països mediterranis...• Dependència dels tour-operadors internacionals.• Deteriorament mediambiental i alteracions paisatgístiques en algues zones.
Caldria una reconversió i una renovació clara del sector, basades en una planificació a llarg termini, que consideri el següent:
- Potenciar el turisme de qualitat (de grana poder adquisitiu)- Millorar l'oferta per tal de contrarrestar la rigidesa, l'estacionalitat i els desequilibris regionals. Cal fomentar noves modalitats de turisme.- Disminuir la dependència de l'exterior.- Compatibiliztar el desenvolupament turístic amb la qualitat mediambiental.
Catalunya és la zona d’Espanya amb més importància turística. Rep més de 15 milions de turistes l'any, que aporten aproximadament un 15% PIB.
Catalunya ha estat tradicionalment una important zona turística. Diversos factors hi contribueixen: l'atractiu natural i cultural, la situació geogràfica, la bona accessibilitat (el 75% del turisme és estranger) i la intensa activitat econòmica (turisme de negocis).
En els darrers anys, grans esdeveniments internacionals han contribuït a incentivar el turisme, com ara els Jocs Olímpics (Barcelona 92) o el Forum (2004).
El turisme és una activitat vital. Unes 400.000 persones viuen directament o indirecta del turisme, que és bàsic en alguns indrets, com Salou, Lloret ...
Els principals tipus de turistes que visiten Catalunya es divideixen en quatre grans grups: els que passen les vacances a Catalunya, els que es troben de pas vers altres destinacions, els que hi acudeixen per motivacions professionals i, per últim, el turisme d’interior (de cap de setmana).
Referint-nos a les zones turístiques, hi ha dues grans zones, la Costa Brava i la Costa Daurada. En totes dues destaca l'afluència estival, sobretot d'un turisme d'exterior. En el cas de la Costa Daurada, cada cop pren més força, gràcies al turisme interior i als parcs temàtics.
En els darrers anys comencen a destacar altres zones, com els Pirineus, les Comarques d’interior o Barcelona (boom creuers).
El turisme és un sector vital. Cal mantenir-lo i potenciar un turisme de qualitat. Per fer-lo, cal realitzar tota una sèrie d'actuacions.
Cal tenir més cura de l’entorn natural i del patrimoni.
Cal donar més importància als recursos humans i culturals, incrementant la formació.
Cal millorar serveis i infraestructures (qüestió aeroports).
ELS TRANSPORTS
La Revolució Industrial comportà la revolució dels transports. El transport evolucionà, convertint-se en molt més eficaç, capaç de transportar la producció en massa i assegurar la venda.
Començà un paulatí augment de la dimensió del mercat, que propicià l'increment dels intercanvis a nivell mundial, així com una major integració econòmica a escala regional, nacional i supranacional.
El transport esdevení un sector molt dinàmic, la qual cosa va permetre la seva evolució i millora, multiplicant-se les inversions. Així, els transports van fer-se cada cop més econòmics, ràpids i segurs.
La revolució als mitjans de transport en els darrers cinquanta anys ha tingut com a objectiu transportar quantitats més grans de persones i de càrrega, de forma més ràpida, segura i econòmica. Els canvis més significatius són:
- L’augment del tonelatge.
- La intermodalitat en el transport de mercaderies.
- L’augment de la velocitat.
- La millora en la infraestructura viària.
- L’augment de la seguretat.
- La reducció del preu del transport.
- Els avenços en les telecomunicacions.
Cal distingir entre transport i comunicació.
Comunicació vol dir posar en relació llocs diferents amb canals o vies de comunicació (per exemple, el fil telefònic).
Transport vol dir portar, traslladar persones o mercaderies d’un lloc a un altre.
Un mitjà de transport és l'element físic per fer el transport. Hi ha una gran varietat, depenent de la distància, del producte … Pot ser fixe (carretera, oleoducte...) o mòbil (diferents vehicles).
Un sistema de transport són les diverses formes en que es pot fer el transport o desplaçament (aeri, terrestre o marítim).
Les xarxes de transport són la distribució de les vies de transport pel territori Són un conjunt d’infraestructures per on poden circular fàcilment els vehicles.
Estan formades per eixos o línies que uneixen dos o més punts connectats entre si i en forma de xarxa que s’estén sobre un territori de forma més o menys densa.
Els llocs centrals d’aquests eixos són els nusos de transport.
Les xarxes de transport han de complir tota una sèrie d'objectius:- Garantir el transport de persones i béns.- Garantir l’activitat econòmica, connectant els centres econòmics.- Garantir la difusió d'idees, tècniques i cultures.- Garantir l'equilibri social i territorial del país, evitant al desconnexió d’algunes zones)- Reduir l’impacte ecològic.
Les xarxes de transport poden presentar una major o menor densitat. Els factors que intervenen en aquesta realitat són bàsicament tres: el nivell de desenvolupament econòmic, la densitat d'assentaments humans i els condicionants físics del territori.
Les xarxes de transports poden ser polaritzades (totes les vies convergeixen en un punt, anomenat nus) o interconnectades (no hi ha un únic centre).
Les xarxes de transport són jerarquitzades. Segons l’ús i els tipus dels eixos ajuden a la jerarquia urbana (quan més important és un punt, més vies de comunicació hi convergiran). Per això la seva planificació condiciona el desenvolupament d’una zona o país. Aquesta planificació es troba condicionada per la ideologia de l’equip de planificadors.
Les xarxes de transport donen idea del grau de desenvolupament d’un país. Per exemple, podem establir una relació entre el volum de trànsit i el volum de desenvolupament.
Els països desenvolupats tenen millors xarxes de transport i millors vies de comunicació. Es tracta de xarxes més denses i variades, que connecten sobretot zones urbanes i industrials, tot i que no hi ha zones sense connexió. Aquests països acaparen la major part dels fluxos comercials.
En canvi, els països subdesenvolupats presenten una xarxa incomplerta, amb àmplies zones desconnectades. Bàsicament connecten zones productes primeres matèries amb centres d’exportació.
ELS SISTEMES DE TRANSPORT
TERRESTRES
Carreteres i autopistes
Tenen una funció principal en el sistema, gràcies a la velocitat, capacitat i flexibilitat. Cal destacar que és el sistema que presenta una densitat sobre el territori més elevada. Es tracta d'una xarxa molt estructurada.
Per aquests avantatges, és el sistema més utilitzat en la curta distància, tant per persones com per mercaderies.
Presenten però alguns problemes, com ara la degradació del medi i la saturació, sobretot en les ciutats i els seus accesos.
Ferrocarril
El les darreres dècades experimentà una certa crisi, deguda a la seva manca de flexibilitat i a la competència, de l'avió en llargues distàncies, i de l'automòbil en distàncies mitjanes.
Tot i això, els experts consideren que el seu futur és bo, i que per això cal potenciar-lo. Hi ha diverses raons:
➢ És més ecològic, car és un sistema de transport col·lectiu.
➢ És competitiu per mercaderies a mitjana distància, car resulta força econòmic
➢ Resulta competitiu en el transport de persones a mitjana distància 300/500 Km, com demostra l'alta velocitat
➢ Resulta molt útil amb l’extensió urbana, car permet millorar el transport urbà (tramvia, metro) i la connexió entre l'àmbit urbà i suburbà (Rodalies). Per exemple, l'Àrea Metropolitana de Barcelona, per potenciar-lo encetà la integració tarifària.
Transports terrestres
07
MARÍTIM
Fluvial
Es desenvolupa en rius i canals. És un sistema lent però molt econòmic ideal per transportar grans volums, sense pressa.
Marítim
Referint-nos al tansport de passatgers, pateix molt la competència d’altres sistemes, cosa que ha comportat una reducció del passatge. Ara però, pot recuperar terreny gràcies als creuers i transbordadors (ferry-boats).
Respecte el transport de mercaderies, a escala global és el principal sistema emprat, car resulta molt econòmic en relació al volum transportat, tot i tenir l'inconvenient de la lentitud.
Els vaixells intenten ser més competitius. Per aquesta raó es fan més grans, especialitzats i ràpids.
Els ports s'han d'adaptar aquesta nova realitat (més calat). Per potenciar-los hi arribaden diverses vies de comunicació, i hi conflueixen rutes marítimes i terrestres. A banda, es potencia el transport combinat, gràcies als contenidors i remolcs.
Transport marítim
07
AERI
Durant la segona meitat del segle XX experimentà un gran desenvolupament, guanyant en seguretat, capacitat de càrrega i economia.
Cada cop és més competitiu, sobretot gràcies a la rapidesa. Té l'inconvenient del preu en relació al volum i el pes de la càrrega. És un transport car perquè els avions consumeixen molt carburant i necessiten un manteniment rigorós.
És un gran sistema sobretot per a passatgers, en mitjanes i llargues distàncies. No resulta òptim per transportar grans volums de mercaderies.
Els sistemes de transports són bàsics. Actualment es vol potenciar una solució mixta, que consisteix en la integració de diversos sistemes de transport durant un mateix trajecte. Això permet reduir despeses. Aquí rau la gran importància de les empreses de logística.
Transport aeri
07
LA XARXA DE TRANSPORT A ESPANYA I CATALUNYA
A Espanya s'ha incrementat de manera constant en les darreres dècades el tansport, tant pel que fa als desplaçaments com al volum de mercaderies.
Constatem un descens del transport marítim i del ferrocarril. El ferrocarril és menys flexible i té el problema de la xarxa radial. Per potenciar-lo s'inverteix en rodalies i l'alta velocitat.Els ports s'utilitzen per a transportar gran volum de mercaderies a llargues distàncies. A Espanya hi ha més de 200 ports, destacant els de Bilbao, Tarragona, Barcelona i València (importants zones d'activitat logística, ZAL). En el cas dels passatgers domina el trànsit intern (entre illes, entre Ceuta i Melilla i la Península). L'exterior es veu aturat per la competència de l'avió.
Per contra, augmenten el transport aeri i per carretera (de fet, la major part dels fluxos són per carretera). El transport aeri ha experimentat un gran creixement, sobretot internacional. S'han multiplicat el nombre d'aeroports, encara que destaquen els de Madrid, Barcelona i Palma.
La política espanyola de transport es regeix pel Pla Director d'Infraestrutures (PDI). Darrerament s'ha creat el PEIT (Pla Estratègic d'Infraestructures i Transports).
La xarxa de transport espanyola s'integra en la xarxa europea. Aquesta connexió s'està veient afavorida per l'arribada de fons europeus, encara que queda molt per fer. L'exemple més destacat són el problemes de connexió del ferrocarril.
Accessibilitat per carretera
MENOR ACCESSIBILITAT
•Fronteres•Zones interiors poc poblades
MAJOR ACCESSIBILITAT
•Eixos radials•Litoral mediterrani•Corredor de l'Ebre
Accessibilitat per ferrocarril
A Catalunya, la xarxa de carreteres té problemes seriosos de col·lapses, car és una xarxa molt desfasada.
Una altra qüestió és el problema de la radialitat respecte de Barcelona. Per mitigar-lo s'ha construït l'eix transversal, que ha de permetre connectar Lleida i Girona, sense passar per Barcelona.
A Catalunya coexisteixen dues xarxes de ferrocarril, la de RENFE i la de la Generalitat. La construcció de l'alta velocitat va portar una gran inversió, però és deixà de banda la resta de la infraestructura. Els darrers plans anuncien la potenciació del servei de rodalies I la construcció d'un eix ferroviari transversal.
Al llarg del litoral català existeixen nombroso ports, tot i que destaquen els de Barcelona, Tarragona, Palamós i St. Carles de la Ràpita. Caldria potenciar els ports més petits com a complement dels grans ports. Igualment, caldria millorar la connexió dels ports amb la resta de transports.
Considerant els aeroports, Catalunya compta amb els de Barcelona, Girona, Reus i Lleida. El principal és el de Barcelona, recentment ampliat, tot i la problemàtica de la gestió. Caldria continuar millorant I potenciant els aeroports de Girona, Reus i el recentment construït de Lleida. Per últim, caldria potenciar aeroports secundaris.
Els mitjans de comunicació
Per mesurar el grau de desenvolupament d'una país, cada cop cal tenir més en compte la importància dels mitjans de comunicació i informació. Cal considerar els fluxes d'informació, i per aquesta raó cal considerar les TIC.
En el sector que anomenem les TIC trobem la informàtica, l'electrònica i la telemàtica, claus en l'era digital.
Vivim una autèntica revolució digital i dels mitjans de comunicació. Les noves tecnologies ràpidament s'han implantat, millorant de manera notable les comunicacions, afavorint la transmissió gairebé instantània de la informació.
EL COMERÇ
El comerç és l’activitat per mitjà de la qual els recursos que s’obtenen de la natura, els objectes fabricats i els serveis es posen a disposició dels consumidors.
Cada cop hi ha més comerç, amb una major distància entre el lloc de producció i el de consum. Amb la globalització s'incrementa i és més difícil de controlar. Actualment, el comerç es desenvolupa a escala planetària i és un dels principals factors del desenvolupament econòmic mundial. És un servei destacadíssim, bàsic per a l’economia, car no produïm tot allò que necessitem.
La circulació de persones, de productes i de serveis necessita xarxes i mitjans de transport ràpids i segurs.
Les comunicacions necessiten tecnologies avançades per tal que la informació es transmeti al mateix moment de produir-se.
Els intercanvis creen un mercat. Als mercats concrets s'exposen les mercaderies i es comercialitzen. Als mercats abstractes es negocien mercaderies absents. Un cas intermedi és el de es fires de mostres.
Normalment el circuït de distribució més común és el següent:productor - intermediari (majorista) - comerciant (minorista) – consumidor
Presenta una gran diversitat: botigues, cooperatives, grans superfícies, catàleg, internet …
Parlem de fluxos comercials referint-nos al moviment entre venedors i compradors produït pels intercanvis comercials. Aquests fluxos poden ser de matèries primeres, de productes manufacturats, de capital, i cada cop més d'informació.
Les característiques del comerç actual
L’activitat comercial actual es caracteritza per:
- Moure enormes quantitats de productes molt diferents. Per fer-ho necessita uns mitjans de transport de gran capacitat i eficàcia, a preus raonables.
- Crear una xarxa de relacions d’àmbit mundial (eliminació progressiva de les barreres al lliure comerç, millora dels transports i les comunicacions). És una activitat global.
- Ser una activitat, juntament amb el transport, que ocupa moltes persones.
- Ser una activitat cada cop més especialitzada.
- Concentrar-se, de forma creixent, en un reduït nombre d’empreses.
- Concentrar-se la demanda sobretot en algunes zones concretes (grans ciutats).
07
En relació amb l'àmbit de l'activitat comercial, parlem de comerç interior i de comerç exterior.
COMERÇ INTERIOR
És aquell que es dóna dins el mateix Estat, que és l'encarregar de regular-lo. Pot ser local, comarcal, provincial, regional o estatal.
Pot ser a l’engròs, dut a terme pels majoristes que compren grans quantitats de mercaderies i les venen a comerciants o a empreses, o al detall, que ven directament al públic petites quantitats.
La distribució del comerç interior depèn bàsicament del grau de desenvolupament econòmic, de l'existència d'un mercat de consum ampli i amb pode adquisitiu suficient, així com de la disponibilitat d'una xarxa de transport eficient.
Aquests factors afavoreixen la concentració en barris urbans i localitats ben connectades, amb alta densitat de població i amb elevats nivells de renda (Madrid, Catalunya, Navarra i el País Basc).
Si es té en compte el pes de les empreses en el conjunt nacional destaquen Catalunya, Andalusia, Madrid i la Comunitat Valenciana.
COMERÇ EXTERIOR
És aquell que es dóna entre Estats, servint per tal de complementar l’economia nacional.
Afecta a primeres matèries, productes, serveis, capital i mà d’obra. És mesurat en la balança comercial i en la de pagaments
La Balança comercial relaciona el valor de les importacions (compres, pagaments) i de les exportacions (vendes, ingressos) d’un Estat durant un any. Pot ser positiva (superàvit) o negativa (dèficit).
La Balança de pagaments relaciona ingressos i pagaments entre el país i l'exterior. Té tres capítols bàsics, productes, serveis i capitals. Pot ser deficitària o excedentària.
Les importacions i les exportacions ens mostra el valor del comerç internacional d’un país. La seva proporció respecte el PNB ens indica el grau d’obertura o dependència econòmica del país.
Hi ha dues posicions bàsiques respecte el comerç internacional.
El liberalisme econòmic és partidari del lliurecanvisme. Per tal d'afavorir el comerç cal limitar o eliminar els aranzels.
El proteccionisme econòmic es partidari de limitar el comerç internacional. Considera que cal “protegir” l'economia nacional amb aranzels. És típic en moments de crisi econòmica o en economies dèbils. Aquesta posició origina les anomenades guerres comercials.
La tendència actual globalitzadora s'ha vist afavorida pel lliurecanvisme, i és el resultat de l'evolució al llarg dels darrers 50 anys. Diversos organismes i institucions (BM, FMI, OMC, Conferències GATT …) defensen la necessitat de potenciar el lliurecomerç i ampliar el lliurecanvisme. Argumenten que generarà més producció i més benestar.
Des de la segona meitat del segle XX, el comerç internacional ha experimentat un desenvolupament espectacular: inclou espais molt amplis i augmenta constantment el seu valor econòmic.
El major volum d’intercanvis es realitza entre la Unió Europea, el Japó, la Xina, Àsia Oriental i els Estats Units. Es comercialitza sobretot amb productes manufacturats.
La mundialització dels intercanvis ha obligat molts països a agrupar-se en blocs comercials per eliminar rivalitats i regular els fluxos.
Aquests blocs comercials tenen en comú la proximitat espacial, la unió duanera, la redistribució industrial, la creació de polítiques comunes (front comú) i la complementarietat i unió d’esforços.
07
El comerç internacional actual07
Principals blocs comercials
07
El 1944, amb els Acords de Bretton Woods, entre d’altres actuacions es parlava de la creació de l’OMC.
El 1947, es signà l'Acord GATT per regular el comerç internacional. Es continuava parlant de crear l’OMC, però mentre es creava s'havien de donar rondes negociadores, que s'anirien repetint al llarg dels anys.
Aquestes rondes negociadores tractaven diverses qüestions:
➢ El comerç dels productes industrials.
➢ La lluita contra el comerç deslleial.
➢ La necessitat d'evitar el proteccionisme en el tèxtil i l'agricultura.
➢ Regular el comerç de serveis (GATS)
➢ Regular les Inversions Directes Estrangeres (IDE), la propietat intel·lectual, lluitar contra les falsificacions ...
La Ronda Uruguai, del 1994 insistí en la necessitat de treure els aranzels dels productes tèxtils i agrícoles.
Igualment, es constatava la major complexitat del comerç mundial. Per això, finalment el 1995 es creà l'OMC.
La màxima autoritat en l'estructura de l'OMC és la conferència ministerial. Es troba formada per respresentants de tots els membres i es reuneix, com a mínim, cada dos anys.
La tasca diària de l'OMC es troba a càrrec del Consell General, màxima autoritat entre conferències, i format també per tots els membres de l'OMC.
Les decisions de l'OMC es prenen per consens. S'aplica el principi d'un país, un vot. No es preveu el vot ponderat, com és el cas del FMI.
L'OMC té els objectius com els dels Acords GATT però ampliats:
➢ Afavorir l'aplicació dels acords.
➢ Fer de fòrum negociador.
➢ Cooperar amb BM i FMI.
➢ Examinar les polítiques comercials
➢ Recolzar la lluita per la preservació del mediambient.
➢ Recolzar el desenvolupament (per exemple creant standards laborals).
➢ Controlar els drets intel·lectuals (atorga patents a nivell mundial).
L'OMC és cada cop més forta, sobretot ara que també inclou la Xina.
Ara bé, actualment constatem grans diversitats. Per exemple, els 23 països amb més indústria controlen el 71% comerç mundial. En canvi, el 25% de la població mundial, la més pobre, únicament aporta l'1,1% del comerç global.
D’altra banda, cal considerar el problema de l’intercanvi desigual.
Per intentar reduir aquestes diferències i col·laborar amb el desenvolupament dels països del S aparegué el Comerç Just.
“El comerç just hauria de ser comercial i el comerç tradicional hauria de ser just”
El comerç exterior d'Espanya
Espanya es troba integrada al bloc comercial de la UE, que és el més important del món. Espanya comercia dins de la UE aproximadament el 70% de les seves exportacions i el 59% de les importacions. La relació comercial és especialment intensa amb Alemanya, França i Itàlia. De la resta del món, destaquen les relacions amb Amèrica i amb la zona del Golf Pèrsic.
Entre els països rics s'intercanvien bàsicament els mateixos tipus de productes (vehicles, combustibles, maquinària...). En el cas espanyol, malgrat el que es creu, les estadístiques demostren que Espanya no és un gran exportador de primeres matèries i de productes agrícoles.
Aquest es veu tradicionalment compensat en la balança de pagaments gràcies al turisme. Darrerament però, els ingresos pel turisme no compensen el dèficit i s'està produint un gran endeutament de l'Estat degut al valor desmesurat de les importacions.
La balança comercial espanyola es caracteritza per un saldo negatiu (les exportacions cobreixen aproximadament el 65% de les importacions).
EL COMERÇ JUST
Al món hi ha desigualtats econòmiques i socials, que incideixen en els evidents desequilibris comercials. Aquests són qüestionables èticament i ecològicament, car el comerç mundial no considera l’impacte humà, social o mediambiental.
Per exemple, els països del S liberalitzen el seu comerç, però tenen problemes comercials, com la baixada del preu de les primeres matèries (intercanvi desigual) o el proteccionisme del N.
Paulatinament s'ha anat produïnt una clara presa de consciència, que ha propiciat l'aparició de l'alternativa del comerç just.
El 1964, OXFAM creà OCJ. Ja el 1969 s'obrí primera botiga de CJ a Holanda (caldrà esperar fins el 1986 per tenir la primera botiga de CJ a Espanya). El 1990 es creà l'AECJ (Associació Europea del Comerç Just).
El comerç just sorgeix com a alternativa, per això ha de ser útil a productors i consumidors.
Té tota una sèrie d'objectius:- Conscienciar els consumidors (campanyes informatives)
- Promoure la producció i comercialització sostenible (a nivell social, econòmic i mediambiental).
- Reduir la pobresa del S, donant-li accés al mercat del N.
- Millorar les condicions dels productors.
- Incidir en les polítiques dels països del N (p.e.: UE) demanant el recolzament als productes de CJ (traient aranzels, reconeixent les marques...)
Les associacions de comerç just contacten directament amb els productors del S, evitant així els intermediaris i els especuladors.
Pels productes es paga el “preu just”. Es tracta d'un preu negociat, que ha de cobrir la despesa total de producció (incloent les socials i mediambientals). Es vol axií garantir una vida digna i la inversió futura (avança 40% o 50%). Es tracta de posar en marxa la producció i evitar l'endeutament.
Els productors però s’han de comprometre a acceptar tota una sèrie de condicions, com funcionar democràticament, tenir condicions de treball “acceptables”, potenciar la igualtat de gènere o respectar el medi.
Com a contrapartida, a banda d'obtenir un bon preu, aconsegueixen l’accés als mercats del N.
Els productes de CJ són de gran varietat, com productes d'artesania, roba o joguines. Ara bé, prop del 60% són aliments (cafè, cacau).
Darrerament les vendes augmenten. Aquests articles no sempre són més cars (no hi ha intermediaris). A banda, cal considerar la seva bona qualitat i la col·laboració amb el S que proporcionen (concepte de justícia social).
Per evitar problemes, les associacions de CJ han impulsat el control de qualitat social de les seves activitats (auditoria social).
Els crítics del CJ són els economistes liberals. Consideren que és una intervenció injusta en el mercat, que genera més excedents
A Espanya existeix l'Organització de Comerç Alternatiu i Solidari (OCAS), integrada per una gran diversitat d’organitzacions (INTERMÓN, Alternativa 3, Equimercado, Ideas ....).
