La llibertat guiant al poble

L’estil (característiques de la pintura romàntica)

Els primers pintors romàntics van sortir dels tallers de David i els seus deixebles, però van deixar de banda les convencions neoclàssiques i van enllaçar amb els valors de la pintura barroca. Les característiques de la pintura romàntica francesa són:

• Recuperació de la força del color, alliberant les formes, separant pintura d’escultura.

b) Es recupera la llum vibrant, que reforça les taques de color.

c) Composicions dinàmiques, de figures convulses i gestos dramàtics.

d) Culte al paisatge, motiu per desplegar els colors lluminosos i per situar-hi els éssers humans, per projectar-hi l’estat d’ànim, etc.

e) Temes de revolucions polítiques o de desastres, enfrontament fatalista amb la natura.

Documentació general

Catalogació:Autor Eugène Delacroix(1798-1863) Cronologia: 1830Localització: Museu delLouvre (París)Estil: romanticisme

Anàlisi material:Dimensions: 260 x 325 cm Suport: tela.Tècnica: oli.

La llibertat guiant al poble

Museu del Louvre. París

Durant temps fou considerada "pamfletària“ i durant anys únicament fou exposada esporàdicament. Des de l’any 1861 es pot contemplar regularment.

«Les tres jornades glorioses» que es produïren a la capital

de França el 27, 28 i 29 de juliol de l’any 1830.. La nit

del 27 al 28, joves republicans es posen al capdavant de la

insurrecció; l’endemà s’alcen barricades als barris de l’est.

El dia 29, els insurgents controlen la ciutat. Els

esdeveniments de París foren el detonant d’un moviment

continental. A tot arreu es lluita contra els monarques

absoluts o contra els invasors que inpedeixen la

independència nacional.

la Revolució de Juliol de 1830 posà fi al

govern dels Borbons a França i obri pas a una

monarquia constitucional sota Lluís Felip

d'Orleans.

Carles X

El context històric Les tres jornades glorioses de juliol de 1830

Elements plàstics: Llum, pinzellada i color

Dibuix i pinzellada

Color: quins destaquenDistribució.

Llum: focus, partsque il·luminen

Composició

Esquelet estructural

Parts

Perspectiva

Volums

Ritme

Expressivitat

Llum violenta i irreal dos focus lumínics: un, lateral, que il·lumina les figures i l’altre, darrera en el paisatge

Repetició colors bandera francesa (roig, blau i blanc)

Pinzellada solta, segura i ondulada

Blaus i roigs ressaltant de les tonalitats ocres i grises generals.

Llum, pinzellada i color Exaltació del color, vibrant i de diverses tonalitats

Petits tocs de color

Esclat de llum en el cos caigut i al voltant figura central

Fons blavós i vermellós sobre el que s’hi retallen les figures a contrallum

Conjunt detaques fosques crea sensació de fons (multitud)

Eix central de color

(Vermell, blau i blanc, i groc del vestit de la dona)

Composició piramidal i dinàmica

Composició Figures emmarcades dins una piràmide ascensional, el vèrtex de la qual és la bandera francesa. La base són els dos cossos morts, un a cada costat. La majoria de

figures avancen cap a l’espectador

Escena plena de moviment i tensió.

Perspectiva doble: la multitud que avança a l’esquerra, i la ciutat fumejant a la dreta.Perspectiva aèria

Diferents plans, diferent tractament.

L’element més destacat de l’obra és el moviment

Línies i pinzellades de color ondulades, personatges fent gestos d'arengar, transmetent passió o sentiments.

Difícil trobar una figura recta, ondulats cabells robes, braços i cames corbats o doblegats...

Fons fumejant, augmenta sensació de profunditat.

Gran contrast entre el gest cap endavant de les figures que encapçalen els combatents i els cossos caiguts de primer terme. Això intensifica el fet d’avançar, de moviment.

L’escenari

barricades

Perspectiva aèria: atmosfera tensa amb els fums de les descàrregues

Torres de Nôtre-Dame

Sunion

Paral·lelismes amb el Rai de la Medusa de Géricault

Base inestable, estructura, posicions figures, moviment...

Diferències:

Direcció, cromatisme, actituds, caracterització personatges...

Interpretació

És la primera pintura política moderna, deixant a part Goya. En unes línies adreçades al seu germà Delacroix va escriure: “He optat per un tema modern, la barricada... Si no he lluitat per la pàtria, com a mínim pintaré per ella”. Es referia a les jornades revolucionàries de París de 1830 (27. 28 i 29 de juliol). L’últim Borbó va caure. L’escena pintada es refereix al dia 28, quan els combats foren decisius.

La figura femenina simbolitza la llibertat i França, que guia com una deessa al poble més divers cap a la victòria i la llibertat.

El quadre s’exposà al Saló de París el 1831. Lluís Felip el comprà, però decidí que era un tema massa incendiari per exposar-lo. Fins el 1861 no es va poder contemplar en públic.

Oneja bandera tricolor símbol de la Llibertat

Fusell amb baioneta calada

Guia cap al triomf els ciutadans

Figura femenina al·legoria a la Llibertat

La Llibertat Barret (des d’aquell moment un símbol dels revolucionaris francesos)

Sunion

El poble

Representant de la burgesia amb un arcabús. Possible autoretrat de Delacroix

Representant del proletariat aixecant un sabre d’infanteria

Representant de la juventut armat amb dues pistoles i amb gorra de vellut

Representa el sacrifici anònim (destacar-hi el detall atroçment realista de deixar el pubis al descobert)

Ferit que representa l’esperança de la Llibertat. Vestit com un camperol. Sunion

El quadre de Delacroix assenyala el moment en que el romanticisme deixa de mirar cap a l’antiguitat i comença a participar en la vida contemporània. El desig de compromís de l’artista es fa palès en el fet de representar-se ell mateix a l’escena. El 1830 fou revolucionari, el 1848 canvià l’actitud, va estar de la part de l’alta burgesia. Pels romàntics la llibertat és també la independència nacional, per la qual cosa s’havia posat al costat de Grècia la dècada anterior.

Funció

La intenció de Delacroix al pintar el quadre fou probablement propagandística, tot i que amb el temps anà prenen un sentit més commemoratiu. Fa referència a uns fets concrets, però no podem dir que sigui un quadre històric, ja que al pintor li interessava més reflectir l’esperit dels revoltats, com exigia l’ideal del romanticisme, que un fet real aïllat.

Models i influències

Delacroix admirà a Miquel Àngel i la seva terribilità, l’inspirà el color dels venecians (Tizià) i sobre tot Rubens, per la seva gran vitalitat, força dinàmica i profusió decorativa. La influència del Rai de la Medusa ha quedat clara. També coneixia a Goya.

Ha influït en pintors posteriors, com Renoir, Seurat, Van Gogh i Cézanne.

Renoir i Cézanne

Ferdinand Victor Eugène Delacroix (Charenton Saint-Maurice, França, 1798-París, 1863). Als 18 anys estudià a L’Escola Superior de Belles Arts, on conegué a Géricault i Gros, que foren els seus mestres. Visitava el Louvre on estudiava i copiava els grans mestres: Rubens, Velázquez, Rembrandt...

Després va començar a freqüentar els salons literaris, on conegué a Stendhal, Mérimée, Victor Hugo, Alexandre Dumas, Baudelaire. Gran melòman es relacionà amb Paganini, Chopin, Liszt, Schubert...

El 1825 va a Anglaterra on estudia els pintors anglesos (Turner, Constable), la seva llum i color.

1838: George Sand i F. Chopin

El 1822 exposa per primer cop La Barca de Dante (Dante i Virgili als inferns)

La matança de Quios 1824 (Grècia)El pintor protesta per la massacre del poble grec, rebel·lat contra l’imperi turc. El 1826 pintà: Grècia sobre les ruïnes de Missolonghi, obra simbòlica sobre el mateix tema: La independència grega.

Mort de Sardanàpal

1828

Claseshistoria

Historia del Arte© 2006 Guillermo Méndez Zapata

Eugéne Delacroix Mort de Sardanàpal

Fort dinamisme(figures en màxima tensió en contrast amb l’actitud

relaxada del rei)

Taques de amb pinzellades petites i lliures o amb esfumatos aconsegueix

difuminar Els contorns dotant a la

composició de més dinamisme.

Diagonal dominant des del fons fins l’espectador que es veu confós pels

eixos transversals al principal

Punt de vista elevat

Sensualitat y ferocitat

Contrastos cromàtics intensos

(cossos nacrats dones, tela roja, etc.)

Violent clarobscur

Apelmaçament d'objectes i personatges

Preferència por tons càlids

El 1832 va al Marroc i Algèria, on descobreix la llum enlluernadora i el color dels seus paisatges, la gent, la sensualitat i el misteri. Tot ho reflectirà en la seva obra posterior.

1834. Dones d’Alger

1838. Fanàtics a Tanger

1840. L’entrada dels croats a Constantinoble. Tema ambientat en l’Edat Mitjana

L’admiració que sentia per Miquel Àngel el dugué a imaginar el seu estudi (1850) i a pintar una pietat al seu estil.