Embed Size (px)
Citation preview
UNITAT 4: EL MOVIMENT OBRER.
IPM / HMC BatxilleratJordi Manero
Moviment obrer:
Conjunt d’actuacions i d’organitzacions que volen aconseguir millorar les condicions de vida i treball dels obrers.
Neix amb la societat de classes, urbana i liderada per la burgesia.
Els obrers pateixen condicions de vida i treball molt dures.
Comporta un conflicte permanent
amb l’Estat i la Burgesia.
Els obrers pateixen condicions de vida i treball molt dures.
Males condicions de vida (alimentació, roba...).
Problemes d’habitatge.
Treball infantil.
Analfabetisme.
Atur.
Índex molt alts de mortalitat (no hi ha cobertures socials ni sanitàries).
Manca de legislació reguladora.
Jornades laborals llarguíssimes i salaris molt baixos (més encara dones i nens).
Disciplina laboral molt dura.
Els obrers pateixen condicions de vida i treball molt dures.
Es tracta de problemes comuns.
Prende consciència de l’explotació en la qual viuen és prendre consciència de classe.
Primer pas vers el sorgiment del moviment obrer (associacions) i la creació d’ideologies alternatives al
liberalisme/capitalisme.
Ràpidament s’iniciaren els conflictes entre patrons i obrers.
Els obrers van ser durament reprimits.
El 1811, aparegué el luddisme (Ned Lud).
Moviment desorganitzat, visceral, basat en la destrucció de màquines com a defensa dels llocs de treball.
Començaren a aparèixer
organitzacions obreres estables i noves ideologies.
És poc efectiu.
Mútues, sindicats i partits polítics. Socialisme i Anarquisme.
Les organitzacions obreres.
Inicialment tenen un caracter molt local.
Van néixer els primers sindicats (trade unions).
Primer locals i sectorials, després més amplis.
El 1838 els obrers anglesos iniciaren un projecte polític propi, amb l’elaboració de la Carta del Poble (cartisme).
Reclama el sufragi universal.
Reclama millores laborals.
Fracassa.
Aconsegueix la jornada laboral de 10 hores/dia.
Es tractava bàsicament de mútues (societats de socors mutu).
El 1825 els obrers anglesos aconseguiren el dret d’associació. Les seves associacions són legals.
Finalment, les associacions obreres bàsiques seran dues:
Sindicat. Partit polític.
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres.
Bàsicament, cerquen millores en les condicions laborals (jornada laboral i sou, sobretot).
Organització política que s'adscriu a una ideologia determinada i/o representa algun grup en particular.
L'objectiu bàsic és participar en algun tipus d'elecció o sufragi (per així formar o influir en el govern).
Revolució del 1848 Primer la col·laboració entre els obrers i la burgesia més liberal.
Després però, la burgesia s’uní i derrotà els obrers.Necessiten els obrers
col·laborar amb la burgesia?
Necessiten els obrers una alternativa
obrera autònoma?
Els socialisme utòpic. Pensadors il·lustrats amb preocupacions socials.
Reformadors, no revolucionaris.
Saint Simon (1760-1825)
Calia crear tallers cooperatius, per fomentar l’educació, garantir l’assistència mèdica...
Charles Fourier (1772-1837)
Creà els falansteris, comunitats de producció i de consum.
Les ideologies obreres.
Critiquen el model social i econòmic capitalista.
Volen una societat més justa.
Robert Owen (1771-1858)
Empresari model (New Lanarck).
Dirigent sindicalista (Great Trade Unions).
Impulsà el cooperativisme amb projectes com New Harmony (EEUU).
PJ. Proudhon (1809-1865)
Impulsà el mutualisme i el federalisme.
Precursor de l’anarquisme (rebuig a l’Església i l’Estat).
Considerava la propietat privada “un robatori”
L. Blanc (1811-1882) Membre del govern provisional del 1848 a França.
Impulsà els Tallers Nacionals.
Publicà el 1851, Idea General de la Revolució.
E. Cabet (1788-1856)
Publicà el 1842 Viatge a Icària.
Icària, un país utòpic on hi hauria una igualtat social complerta.
Els socialists utòpics, en general, fracassaren a l’hora de portar a la pràctica les seves idees.
Els socialisme científic: El Marxisme.
Marx i Engels elaboraren una teoria que volia transformar la seva societat: el socialisme científic o marxisme.
Karl Marx (1818-1883) publicà dues obres fonamentals:
El Manifest Comunista.
El capital.
S’analitzava el passat històric, el present i es
feia una previsió de futur.
L’estudi del passat rep el nom del materialisme dialèctic.
La clau rau en l’economia, la infraestructura, que és la base de la societat i el motor de la història.
Condiciona l’organització política, la mentalitat i la cultura de l’època (superestructura).
Les relacions econòmiques fan que en qualsevol època la societat es divideixi en dues classes antagòniques: dominants i dominats.
El seu antagonisme provoca el pas de les etapes històriques (lluita de classes com a motor de la història) .
La història és un procés de canvi i transformació.
Al llarg de la història s’han donat tres modes de producció: l’esclavisme, el feudalisme i el capitalisme.
L’anàlisi del present el fa criticar el sistema capitalista.
En aquest mode de producció les forces de producció són els mitjans de producció (fàbriques, màquines) i la mà d’obra.
La tecnificació, per augmentar les plusvàlues, comporta crisis de sobreproducció.
Les relacions de producció, entre la burgesia i el proletariat, són unes relacions d’explotació.
Burgesia explota el proletariat amb la plusvàlua (el treball obrer genera un benefici superior al salari).
A la llarga, augmenten les diferències entre rics i pobres i, globalment, el nombre d’oprimits.
El projecte de futur marxista neix de la necessitat de superar les desigualtats generades pel capitalisme.
Els obrers s’han d’organitzar en sindicats i partits polítics.
La crisi finalment comportarà una revolució.
Els obrers prendran el poder, establint de manera transitòria la dictadura del proletariat.
S’eliminaran les desigualtats i es constituirà una societat sense classes, igualitària.
L’Anarquisme.
Significa sense comandament, sense poder. Es basa en la llibertat i la igualtat (ideologia llibertària).
El seu antecedent és Proudhon, i els seus màxims representants són Bakunin i Kropotkin.
Els oprimits s’aixecarien de manera espontània contra la seva explotació:
L’Estat serà destruït.
No tindria propietat privada, ni classes, ni jerarquies (ni Déu, ni Estat, ni amo).
No té un cos doctrinal tan elaborat com el socialisme.
La societat serà igualitària, basada en la lliure federació de comunes.
Rebutja l’acció política (apoliticisme).
Accepta el sindicalisme.
Accepta la propaganda pel fet (violència) per a destruir l’Estat i el capitalisme.
Com a formes d’actuació, l’Anarquisme:
Anarcocomunisme (Koprotkin): Acció col·lectiva revolucionària.
Anarcosindicalisme (Bakunin): Acció sindical.
Així, a nivell pràctic:
Propaganda pel fet (Enrico Malatesta) que defensa el terrorisme revolucionari.
Internacionalisme, sindicats de masses i partits obrers.
La consciència obrera de ser membres d’una mateixa classe, per sobre d’estats, portà a la creació del Moviment Internacionalista.
L’Associació Internacional de Treballadors (AIT). 1864-1876.
Es creà a Londres (1864).
Primer intent d’organitzar el proletariat internacionalment.
Tingué pocs afiliats (més força simbòlica que real) i sobretot resultà un lloc de discussió teòrica.
Marx va ser la figura clau: redactà els Estatuts i el Manifest Inaugural; va ser el Cap del Consell General.
Molt heterogènia:
Trade Unions (sí lluita política i sindical, no a la violència).
Proudhonians (sí mutualisme, apolítics).
Bakuninistes.
Marxistes.Font de problemes
Proclamava: L’emancipació serà obra dels mateixos obrers.Cal prendre part en la lluita política com a primer pas per alliberar-se de l’opressió econòmica.
S’organitzava: Sectors nacionals i un Consell General.
Celebracions de congressos.
Congressos:
Ginebra, 1866.
Jornada de 8 hores/dia.Demandes obreres
clàssiques:No al treball infantil.
Millores en el treball femení.
L’Haia (1872),
Bakuninistes expulsats:
L’Estat s’ha d’abolir, no de conquerir: Marx és un dictador
No als partits polítics obrers
Els problemes interns i els fets de la Comuna de París (març-maig, 1871) significaren la fi de l’AIT.
1871, la desfeta de Napoleó III provocà un buit de poder:
Es forma un govern popular a París.
República democràtica i social. Fa reformes, referents per als posteriors obrers:
Ensenyament laic i gratuït.
Nacionalització béns del clero.
Exèrcit substituït per milícies populars.
Després, duríssima repressió.
L’AIT, il·legalitzada, es trasllada als EUA, dissolent-se el 1876.
Els sindicats de masses i els partits obrers (1881-1914).
Als anys 80 es donaren importants canvis:
El nombre d’obrers es disparà, augmentant d’aquesta forma la força dels sindicats.
Aconseguiren imposar la pràctica de la negocació col·lectiva amb els patrons.
Milloraren els salaris i les condicions laborals.
Primeres legislacions
laborals.
Jornades de 8-10 hores/dia.
Treball infantil a partir 12 anys.
Assegurances obligatòries.
Es començaren a crear partits polítics obrers.
Participen de la lluita electoral i parlamentària.
Destaquen: Partit Socialdemòcrata Alemany, 1875, Kautsky.
PSOE, 1879, Pablo Iglesias.
Partit Laborista anglès, 1900.
Partit Socialista Francès, 1901, Jean Jaurès.
Ideologia revolucionària i pràctica reformista. Ara, reformes polítiques i
socials.
Després, societat socialista.Referent: SPD alemany:
Sindicats: acció reivindicativa.
Partit: Acció política.
La Segona Internacional (1889-1916).
Es creà a París pel centenari de la Revolució Francesa.
És ideològicament més homogènia:
Agrupació de partits polítics de caire socialista, que acceptaven la legalitat democràtica
Organitzativament:
Respecta l’autonomia dels partits.
Congressos cada 3 anys.
Bureau Socialista Internacional (Brussel·les).
Format per delegats de cada partit, ha d’assegurar la continuïtat entre congressos.
Vol millorar la protecció dels treballadors:
Jornada laboral de 8 hores.
Prohibició del treball infantil.
Establí principis que guiaren el socialisme al llarg del segle:
Extensió de la democràcia.
Presa pacífica del poder polític.
Fi de les desigualtats i la discriminació sexual...
Va tenir una gran repercussió, creant alguns dels símbols del moviment obrer:
Primer de Maig (Jornada reivindicativa).
“La Internacional” (Himne obrer).
Tres grans debats:
Revisionisme. Imperialisme. Militarisme.
Revisionisme.
El socialisme guanya força política i aconsegueix reformes i millores.
Perd tarannà revolucionari.
Es comença a plantejar la qüestió de si cal ser més pragmàtic.
Revisionisme: Cal revisar el marxisme?.
S’inicià l’evolució cap als partits socialdemòcrates.
Bernstein en Les premisses del socialisme i la tasca de la socialdemocràcia (1899), revisava les teories de Marx:
Plantejava el dilema de la “revolució” o la “reforma” lenta i pacífica per arribar al socialisme.
En contra d’aquestes teories es posicionaren els defensors de la revolució social, com Rosa Luxemburg o Lenin.
A la llarga crearan partits comunistes.
El Revisionisme resulta condemnat en la Segona Internacional, tot i que finalment és adoptat.
Imperialisme.
Una part del moviment obrer criticava la brutalitat de la colonització, però a la vegada la considerava com una tasca positiva civilitzadora.
Una altra part però, que acabarà imposant-se, s’hi oposava frontalment.
Lenin en la seva obra Imperialisme, fase superior del capitalisme, postulava que el capitalisme necessita ampliar el seu radi d’explotació.
Imperialisme equival a capitalisme i ha de ser condemnat.
Militarisme.
Pacifistes:
Què fer davant un conflicte bèl·lic?
Revolucionaris:
Al final, la guerra acaba amb la internacional. Deliri patriòtic.
Els obrers lluiten al costat dels seus governs.
No s’ha de lluitar en una guerra burgesa i, un cop ha esclatat, s’ha de buscar la pau.
Cal aprofitar-la per fer la revolució (Lenin, Rosa Luxemburg).
Gran Guerra, Revolució Russa, i la posterior creació del Komintern:
Socialisme dividit entre comunistes i socialdemòcrates. La Segona Internacional havia acabat.
