El naixement de l'escriptura llatina

El naixement de l’escriptura llatina

• Els romans (com la resta de pobles itàlics) van readaptar l’alfabet etrusc (meitat S. VII a. C.) a la seva llengua indoeuropea)

• Tots els testimonis que es conserven d’aquesta primera època són epigràfics, encara que per testimonis indirectes coneixem l’existència d’escrits sobre materials tous o executats amb pinzell o càlam:– Libri lintei– Tabulae debaltae

• A la pràctica, el seu ús es limitava a la classe sacerdotal i a la gentilícia.

• Fins el segle III a. C. l’escriptura és estèticament irregular en el seu tresat, però per influència grega entra en un procés de regularització.

• Aquesta influència portà a l’arribada de col·leccions de llibres grecs i al naixement de la literatura nacional llatina → novus liber que si ocupava diversos volums es guardaven en una caixa cilíndrica anomenada capsa.

• Durant l'època d’August → increment de la producció literària i de l’alfabetització del poble.

• La producció del llibre es realitzava es feia en tallers per copistes → manuscrits i es venien en les tabernae librariea.

Cicle clàssic de l’escriptura romana (segles II a. C.-III d. C.)

• El punt de trobada científic i literari era la biblioteca. La primera biblioteca pública de Roma es fundà l’any 39 a. C. I en el segle IV ja contava amb no menys de 28. La possessió d’una biblioteca privada era signe d’un alt nivell social.

El fet de que l’escriptura es transformés en quotidiana va tindre conseqüències sobre les formes de les lletres. L’escriptura utilitzada sempre és la mateixa → capital, però el seu aspecte era diferent segons la seva funció i la velocitat d’execució.

• El procés de normalització donà llocs a unes formes canonitzades o capital clàssica → geometrització de les formes amb angles rectes i seccions d'el·lipse. Les diferents tècniques van donar lloc a diferents resultats .

Manuscrit de Virgili (figura inferior), segles IV - V d. C. Lletra capital clàssica

Còdex de Virgili (figura inferior), segle IV d. C. Lletra capital rústica

Angle d’escriptura de 45-50º

Esquema bilinear

•• En els segles I a. C. i I d. C., com a resultat d’escriure constant i habitualment les formes d’escriptura habitual, es normalitza l’ús de l’escriptura cursiva.Característiques:

• Tendència a les formes preminúscules• Absència de lligadures• Inclinació a la dreta

Grafit sobre paret de Pompeia. Segle I d. C.. Lletra cursiva corrent.

• Durant el segle III es succeeixen els canvis a l’Imperi romà →Tetrarquia (Dioclecià), divisió de l’Imperi en dos, crisi i avanç del Cristianisme.

• El sistema d’escriptura adquireix la seva forma definitiva → doble sistema majúscules/minúscules.

• Característiques de l’escriptura minúscula:

• Esquema quatrilinear.• Angle d’escriptura de 90º

→possiblement pel pas del volum al còdex.

• Orientació del traços fins i gruixuts diferent.

Aparició de les lletres minúscules

•• L’evolució des de la majúscula a la minúscula es donà simultàniament a les escriptures cursives documentals i a l’escriptura librària.

• Les fonts a partir de que s’estudia el procés d’adaptació són dos:

Fragment del De Bellis Macedonicis (segle I d. C.). La seva escriptura és una combinació d’elements de la lletra capital i de la comú.

Fragment del Epitome Livvi (segle III d. C.). Escrit en minúscula librària

• L'esdeveniment de l'aparició de l'escriptura minúscula té també importància no només per a l'escriptura corrent de cada dia, sinó perquè neix una nova librària per al nou llibre cristià: el dels Sants Pares, els llibres litúrgics i del cant gregorià dels segles VI a VII a Roma i Bizanci:– Se manté fidel al tradicional sistema bilineal del període clàssic però amb formes noves i

minúscules– Agafa des de la nova cursiva nous signes alfabètics. Es fan elegants i rodons les formes

de la nova minúscula cursiva.

– Els paleògrafs l’anomenen criden uncial sense que se sàpiga per què. Es tracta d'un error de denominació dels monjos maurins, successors de Jean Mabillón.

La nova escriptura romanaLa nova majúscula librària: escriptura uncial

– Està íntimament lligada a l'ús de la ploma d'au sobre el pergamí ben toscat. Es traçaven i dissenyaven les corbes amb major facilitat.

– Les seves lletres més característiques són → adem.– Son minúscules l'h, p, q. La resta són derivats de la capital clàssica.– La capital librària dels clàssics romans, escriptura ja canonitzada, no responia a les

noves exigències de cultura i de gust. La seva major novetat és el nou aspecte estètic d'aquesta escriptura que neix de nous conceptes estètics, potser dissenyats per un mestre d'escriptura, possiblement africà :

• De lletres quadrades, les barres i astes del qual es toquen en angle recte, es passa a signes arrodonits.

• Obeeixen a un nou gust per altres formes d'una altra civilització.

• El concepte finit d'espai dels clàssics romans entra en crisi en contactar amb el món oriental: neoplatonisme, món espiritual i la introducció en l'arquitectura de l'arc i la volta.

– La uncial ha estat definida com l'escriptura característica del primer cristianisme. Aquest és el ferment que muda el pensament i conseqüentment els principis estètics.

– En els segles III i IV les antigues civilitzacions orientals floreixen una nova joventut. A l'Índia és l'època clàssica de l'art i la literatura. A Pèrsia hi ha un renaixement religiós, polític i artístic: el sassànida i de Zoroastre.

Còdex de Ciceró, segle I d. C. Lletra uncial.

Abreviacions més importants:

La nova minúscula librària: escriptura semiuncial

• Els mateixos factors estètics que van portar al naixement de la uncial, units a l'impuls gràfic-econòmic de l'escriptura de tots els dies, van crear la semiuncial, que tindria una gran importància en l'evolució de l'escriptura llatina:

– Amb ulls espaiosos en la " a ", " o “…

– Astes poc desenvolupades, rigidesa de disseny, verticalització dels traços, rodonament dels ulls.

– Limitades lligadures i abreviatures.

– S’assembla en forma cal·ligràfica a la nova minúscula. Les seves lletres característiques, encara que conegudes en la nova minúscula romana, són

– Semblant a la uncial, encara que no en derivi.

– Es distingeix de la uncial en què en la semiuncial apareixen almenys quatre minúscules.

No té ús litúrgic ni bíblic. S'utilitza en texts jurídics o d'estudi de lectures en les comunitats monàstiques i capitulars.

L'escriptura de les cancelleries imperial, provincial i municipal

• Es tracta d'una deformació escriptoria respecte al cànon llatí, com la que es dóna en qualsevol època per crear identitat corporativa o vendre una marca a un tipus de client molt determinat. Aquesta: – Imita models grecs– Es manierista, artificiosa

– Manifesta intenció de destacar-se de l'escriptura comuna per adquirir un aspecte extern d'identitat pròpia i més en consonància a la majestat del document.