La fragmentació de l’escriptura llatina: escriptures nacionals o precarolines

• L'any 476 és una data convencional per situar la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident.

• Els visigots, primers invasors de l'imperi, van ocupar en el 410 gran part d'Espanya, els burgundis i els francs en la Gàl·lia, els ostrogots i després els longobards a Itàlia i diversos pobles es van establir a Germania: La ruïna de les seves institucions i les invasions bàrbares produeixen durant el segle V i VI els nous regnes nacionals: El visigot a Hispania, el franc sota la dinastia dels merovingis en la Gàl·lia, i el longobard en el ducat de Benevento. Adopten la religió i la cultura dels vençuts, i com, no la forma de l'escriptura.

• Arriba el final de la unitat de l'escriptura llatina al territori imperial(Hispania, Gàl·lia, Bretanya, Nord d'Àfrica, Rin ...):– Roma havia seguit amb diligència els consells de Virgili sobre la manera de governar

amb imperi els pobles: a la pau imposar el costum, perdonar als sotmesos i guerrejar amb els rebels: “Tu regere imperio populos, romane, memento; haec tibi erunt artes: pacique imponere morem, parcere subiectos et debellare superbos” (Virgili, Eneida, VI, 85)

Introducció

• Es produeix l'aparició de noves tipologies gràfiques amb connotacions territorials i amb les següents característiques:

• No hi ha innovacions tècnic gràfiques.• Hi ha una palpable exaltació de les formes expressives dels signes

gràfics o capacitat per comunicar alguna cosa més (cultura, identitat nacional, sensibilitat artística) que el pensament o els fonemes de les paraules.

• La seva base o mare va ser la nova minúscula cursiva. Era natural perquè: – El recurs a aquesta escriptura era l'únic lògic per a persones que no tenien

relació amb la cultura del llibre i l'estètica.– Els que en aquests segles van usar a diari l'escriptura van ser buròcrates

romans (magistrats i empleats), per necessitat mantinguts pels bàrbars als racons de l'Administració.

• .

–– En l'Alta Edat Mitja hi ha una separació rígida entre l'ús de l'escriptura librària (capital clàssica, uncial i semiuncial) i l'escriptura cursiva dels documents (nova cursiva): El laic alfabetitzat a Itàlia, Gàl·lia o Hispania, en els segles VI a VIII no sabia llegir res més que documents, i un notari longobard en el mateix període no sabia escriure escriptura librària, sinó només la la cursiva. Aquest particularisme afecta als clergues que es mouen millor en les escriptures libràries, a les quals cursivicen amb lligadures i nexes, i amb això donen origen a tipus nous, amb noms diversos segons la regió (insular, visigòtica, merovíngia, beneventana ...) quan els centres escriptoris s'eleven a la dignitat d'escoles gràfiques.

– Existeixen mínimes diferències entre els documents dels últims emperadors d'Occident i els dels primers reis visigots, ostrogots i vàndals.

– Les antigues escoles de gramàtica i de retòrica no van desaparèixer del tot i en les corts dels reis bàrbars van ser conreades les lletres i l'escriptura. No obstant això hi ha una restricció del número|nombre d'alfabetitzats i una restricció patent de l'ús social de l'escriptura.

– Cada monestir i cada catedral era per necessitat de predicació, de litúrgia i de lectura un centre escriptori. Els clergues no eren cal·lígrafs de professió i escrivien en l'escriptura que era comuna en aquell temps, la nova cursiva romana, que van adaptar i van arrodonir a formes libràries minúscules que comparteixen amb les escriptures ja canonitzades, és a dir, a la uncial i a la capital clàssica

• El gran canceller i senador del regne ostrogot, CASIODOR, va fundar cap a l'any 540 un monestir en Vivarium. És el paradigma del Monestir en l'Alta Edat Mitja. Per als monjos va escriure les Institutiones Divinarum Et Saecularium Litterarum : El primer llibre de lletres divines és una exposició de la Bíblia i el Saltiri. El segon llibre de les lletres humanes és una enciclopèdia de les arts liberals: gramàtica, retòrica, dialèctica, aritmètica, musica, geometria i astronomia. En aquest llibre es compromet amb el saber antic de Roma i Grècia i introdueix al monacat i a l'església en la cultura pagana, als seus llibres (Virgili, Quinlilià, Horaci, Terenci, Vitrubi) i en els seus usos. El que Virgili cantava a la criatura que Octavi August esperava d'Escribonia es va aplicar sense més ni més al nen Jesús, al Messies cristià... San Ambrosi copiava Ciceró.

• En aquesta mare comuna de la nova cursiva romana hi havia el germen de la diferenciació geogràfica i nacional de les escriptures:– Per la dificultat de comunicacions entre els diversos territoris.– Per la difícil col·laboració entre els invasors i la civilització subjugada– Va començar a ser necessari aprendre a escriure a una llengua que no era la parlada.

El llatí que s'emprava en la conversa no s'escrivia ni tenia la dignitat de la llengua escrita.

– Les ciutats eren mons tancats i el votum stabilitatis o vot d'estabilitat en un monestir van afavorir la falta de comunicació i el particularisme gràfic de regnes i monestirs.

– Gran importància van tenir en la comunicació territorial de l'escriptura les noves fundacions monàstiques: Un monestir florent destacava un cert nombre de monjos per fundar-ne un de nou en altres regions. Aquests educats sota un clima i ambient cultural diferents transportaven elements, formes alfabètiques, abreviatures i llibres estrangers en la tradició escriptoria local.

– Els monjos que més es van distingir en la fundació de colònies monàstiques a tot Europa van ser els monjos irlandesos: A França van fundar els monestirs de Tours, Luxeuil i Laon, a Suïssa el de Saint Gall al costat del llac Constança, a Alemanya el de Fulda, i a Itàlia el de Bobbio (Pavia), fundats entre els segles VII i VIII.

•• Els tresors de la Biblioteca del Monestir de Bobbio testimonien l'activitat dels irlandesos com a col·leccionadors i copiadors dels autors clàssics. Quan falta una notícia expressa de l'origen irlandès d'un còdex n'hi ha prou amb observar la inconfusible escriptura irlandesa, i si està escrit en escriptura continental les abreviatures irlandeses provaven l'origen insular.

• Només escrivien tres ordres de persones que corresponen als clàssics filons on es desenvolupa l'escriptura:– Els clergues de catedrals i cenobis: Únics coneixedors de l'escriptura

librària a través dels tractats d'eloqüència i retòrica per a l'adoctrinament religiós. Per proveir-se d'aquests llibres van crear escriptoris en monestirs i catedrals.

– Els buròcrates de les Corts. A les cancelleries majors es van elaborar grafies característiques i identificatives de cada una i els més humils es limiten a l'ús de l'escriptura heretada dels seus pares.

– Els homes de lleis:• Jutges• Escrivans públics

• Aquesta denominació s'aplica impròpiament a cinc classes d'escriptura,totes elles derivades de la llatina: la merovíngia en la Gàl·lia,la llombarda a Itàlia, la visigòtica a la península ibèrica, la irlandesaa Irlanda i l'anglosaxona a Anglaterra.

• Les tres primeres es deriven de la minúscula cursiva antiga, mentre que les altres dues (anomenades en conjunt lletres insulars) procedien de la minúscula no cursiva. Sorgides el segle VII, van ser utilitzades fins i tot el XII.

• La denominació d'escriptures nacionals, adoptada per Jean Mabillon (1632-1707), va ser rebutjada per Scipione Maffei (1675-1755).

Escriptures nacionals

Escriptura merovíngia

• L'escriptura merovíngia es deriva de la cursiva romana, usada en la Gàl·lia en l'època merovíngia (segles V - VIII) per a l'escriptura dels documents.

• És embolicada, confusa i rica en enllaços i nexes, si bé empra poques abreviatures. El document més antic escrit amb ella és un precepte de Clotari II donat entre el 15 de juny i el 15 de juliol del 625.

Escriptura merovíngia (segle VIII)

Escriptura llombarda• L'escriptura llombarda o longobarda, derivada de la lletra

minúscula paleogràfica cursiva romana, utilitza una lletra minúscula i s'empra en llibres i documents d'Itàlia entre els segles VII i XIII.

• Gairebé totes les lletres d'aquesta escriptura tenen una forma anàloga a la de totes les escriptures derivades de la minúscula paleogràfica cursiva romana, encara que menys abundants en lligadures i amb una obliqüitat una mica menor.

• Entre les seves lletres són característiques les cinc següents: a, q, e, g, r. Una variant d'aquesta escriptura és la anomenada curial o littera romana, emprada a la cancelleria dels pontífexs romans.

Escriptura visigòtica

• L'escriptura visigòtica o visigot, derivada de la minúsculapaleogràfica romana, es desenvolupa a la península ibèrica entre els segles VIII i XII i s'aplica a llibres i documents.

Lletra visigòtica minúscula

• En aquesta escriptura, les característiques del qual i durada són variables segons les regions, es distingeixen dues formes: la cursiva i la minúscula.

• Una de les varietats de l'escriptura cursiva, que sorgeix ja a finals del segle VII o principis del VIII, apareix a nombrosos manuscrits per a transcriure les notes marginals o texts breus.

• Exemples de la cursiva es troben en pissarres i en alguns fragments de diplomes escrits en pergamí.

• Amb la invasió àrab, en 711, el país queda dividit en dueszones, unes de les quals, la mossàrab, utilitza una lletra visigòtica que es coneix amb aquest nom.

• La minúscula visigòtica, que no pot considerar-se simplement com un desenvolupament cal·ligràfic de la cursiva, apareix als manuscrits espanyols des de principis del segleVIII i es converteix, excepció feta de Catalunya, en l'escriptura típica espanyola fins a principis del segle XII.

• És inclinada cap a la dreta o vertical. • Entre les seves lletres es distingeixen les següents: a oberta, d

vertical i d uncial estreta, g estreta, i curta i I llarga.• Usa lligadures (especialment it) i abreviatures (algunes

representades per signes especials).

Escriptura irlandesa• L'escriptura irlandesa es deriva de la minúscula semiuncial

utilitzada a Irlanda.

Escriptura irlandesa minúscula (segle X)

• La semiuncial rodona va ser la primera forma de l'escriptura irlandesa, emprada principalment per a l'escriptura de llibres litúrgics.

• Iniciada entre els segles V i VI, portada a Irlanda per lacultura llatina, arriba fins i tot al XIII. Es van donar dos classes: una de, gruixuda, semiuncial, rodona, i una altra de, derivada d'aquesta, angulosa, minúscula, més cursiva.

Escriptura anglosaxona• L'escriptura anglosaxona és una escriptura minúscula emprada

a Anglaterra des del segle VII al XII.

Escriptura anglosaxona(segle VIII)

• Es basa en l'escriptura irlandesa, és a dir, que té, com aquesta, origen en la semiuncial, i, també com ella, presenta dues formes principals: una, rodona, i l'altra, minúscula punteguda.

Escriptura beneventana• A Itàlia, coincidint en el temps gairebé amb el període de

l'escriptura llombarda, se'n desenvolupa una altra, denominada escriptura beneventana o beneventina, emprada en manuscrits llatins a la Itàlia meridional i Dalmacia entre els segles VIII i XIII .

Lletra beneventana primitiva (segle IX)

• Els principals centres en els quals es va emprar van serMontecasino, Benevento i Bari. Al primer lloc citat va serrestaurada després de la seva destrucció pels llombards en 717 o 718.

• Posteriorment es va difondre per la Campania, potser amb l'excepció de Nàpols. El segle XIII va ser reemplaçada per l'escriptura gòtica, encara que la beneventana pot trobar-se encara utilitzada per escribes capaços de traçar-la en els segles XIV - XVI.