Descripció succinta dels casos llatins Casos. Els antics gramàtics van concebre la declinació com una “flexió” d’un ideal cas “recte”, el nominatiu, amb les caigudes (casus) de les diferents desinències. En llatí, sis casos exhaureixen totes les relacions que un subjecte-objecte té amb l’acció, si bé queden restes d’un antic cas indoeuropeu anomenat locatiu. Nominatiu: és el subjecte agent o estàtic. Suscita espera i suspens. Si sentim “ell”, esperem saber què fa o què és. Vocatiu: el vocatiu “crida” (uocat). Morfològicament és sempre idèntic al nominatiu: només els masculins en -us de la segona declinació presenten una forma de vocatiu diferenciada: Domine, uide capellas per agros “Senyor, mira les cabretes camp a través”. Acusatiu: és l’oposat al nominatiu, el terme de l’acció: puella ⇒ puellam ⇐ Puella risit: “La noia ha rigut / va riure” Puellam uidi: “He vist / vaig veure la noia” És el que l’anàlisi lògica anomena complement o objecte directe. Però l’acusatiu és molt més extens. Amb la idea de terme Romam eo (“vaig a Roma”) no es diferencia de puellam uideo (“veig la noia”) i la distinció entre verb transitiu i intransitiu es mostra insubstancial. En acusatiu s’expressen la majoria de les exclamacions: O malum hominem! representa una conclusió, un terme. En les llengües romàniques la majoria de paraules prové de l’acusatiu. Genitiu: precisa, determina no solament la paternitat (de la qual deriva el mot genitiu, relacionat amb gens, unitat suprafamiliar romana; Varró anomena patricus aquest cas): filius Albini “el fill d’Albí”, sinó també la possessió domus regis “la casa del rei”. Assenyala també el valor econòmic: trium aureorum est “val tres auris” (nosaltres diem “una casa de deu milions”) i complementa igualment el verb en expressions genèriques: magni, parui uendit “ho ven per molt, per poc”. En concurrència amb l’ablatiu, serveix per a expressar la qualitat: homo magnae uirtutis “home de gran coratge”. També precisa l’imprecís: quantum hominum “quants homes” (literalment: “quant d’homes”), i, finalment, el que ja està precisat: es diu urbs Roma però també urbs Patauii. Datiu: de manera general, indica la persona (o cosa) a qui concerneix l’acció o l’estat expressats pel verb. És el cas per excel·lència del complement indirecte: librum amico do “dono un llibre a l’amic”, però té també d’altres usos com per exemple indicar la persona per a la qual una afirmació és o no certa mihi hoc uerum est “per a mi això és veritat” o bé la finalitat de l’acció o l’estat expressats pel verb: non uitae sed scholae discimus “aprenem no per a la vida, sinó per a l’escola”, lamenta Quintilià. Nosaltres emprem la preposició “per (a)”, però també en llatí, en aquest darrer cas, podia utilitzar-se la preposició pro seguida d’ablatiu: pro patria “per la pàtria”.

No és sorprenent que molts verbs llatins vagin complementats per un datiu: studere, per exemple, que en llatí significa fonamentalment “dedicar-se” i no “estudiar”, es construeix amb datiu, com tampoc ho és que es digui mihi hoc agendum est “això s’ha de fer pel que a mi em concerneix”, és a dir, “ho he de fer”. Acceptem sense drames un greu capítol sintàctic: l’ús del passiu de uideo: Gaius mihi uidetur probus “Gai pel que a mi em concerneix és vist (sembla) honest”, és a dir, “Gai em sembla un home honest”. Ablatiu: és gairebé el cas oposat al datiu. Indica distanciament (< ab-latum “portat fora de”, “allunyat”): rure, domo uenio “vinc del camp, de casa”. Precisat per a / ab, preposició que expressa el mateix concepte, a més de la provinença (a Sicilia uenio) indica origen i causa. Un mal ve d’algú o d’alguna cosa: a Bruto necatus est, “fou assassinat per Brutus”, però es diu: morbo necatus est “morí de malaltia”, un exemple en el qual és visible la xarnera entre l’ablatiu de provinença i el de mode, de mitjà i d’instrument (la frontera roman imprecisa). La naturalesa del verb comporta situacions menys conflictives: pedibus ire “anar a peu” o equo “a cavall”. No s’exclou que un cavall et faci companyia: cum equo meo ibam no és un error, sinó una expressió graciosa: “anava en companyia del meu cavall”. L’ablatiu és el cas que més es precisa amb preposicions (a /ab, cum, de, e / ex, prae, pro, sine i, en concurrència amb l’acusatiu, però en diferents situacions, in, sub, super). Això succeeix perquè és el cas de més usos, que tant pot indicar separació, instrument o lloc, com causa, mode, temps i tota mena de circumstàncies. Locatiu: específic del lloc, és un fòssil lingüístic. Queden exemplars aïllats (Carthagini “a Cartago”, menys emprat que l’ablatiu; ruri “al camp”, domi “a casa”, domi bellique “a la pau i a la guerra”). És d’ús constant pels llocs habitats de la segona declinació: Brundisii “a Bríndisi”. La característica fonètica d’aquest cas era la -i que, en els noms propis de la primera declinació, evolucionà a -ae per influència del genitiu: Romae “a Roma”.