1
Força gent es passa la vida quei- xant-se del que els altres fan. O bé del que els altres deixen de fer. I sovint, d’ambdues coses. En l’educació del jovent no és cert allò de “qui dia passa, any empeny”. Es malmenen vides reals si no es va per feina: un any perdut ja és massa. Els re- sultats i la realitat de l’ensenya- ment a casa nostra necessita gent valenta: els nostres col·le- gues ho són, però ens han fallat els líders. Sabíem –però només ara ens atrevim a escriure-ho– que certs moviments de renovació pedagògica del país, tan macos per fora i tan estètics, han resul- tat greument inútils i fins i tot perjudicials. Aquell bonisme, aquell llenguatge aparentment integrador, potser eren políti- cament correctes o interes- sants però han conduït molts professionals, famílies i alum- nes a una trista anèmia forma- tiva: quina llàstima! Cerquem solucions? En proposo una que funciona d’allò més bé a força països: ens cal una avaluació ex- terna, independent del govern i del Departament d’Ensenya- ment, que orienti i il·lusioni tot- hom. Necessitem una indicació i un criteri clars, per matèries, sobre què ha d’ensenyar el do- cent i què ha de saber el jove. Cap trauma. Cap competitivi- tat iniqua. Cap mena de punya- lades entre professionals. No volem que se’ns pagui en funció dels aprovats que donem. I molt menys que es valori l’ense- nyament amb un “progressa adequadament”. Això pot ser un comentari en passant però no pas la qualificació: així bai- xem i baixem els nivells, per quedar bé, i aleshores res no té sentit. No fa gaire, a Londres, vaig remenar a la llibreria Watersto- ne’s de Gower Street fins a tro- bar llibres dels exàmens GSCE. Allà es fixa el nivell, per matè- ries, per als estudiants adoles- cents: currículums clars i ope- ratius, exemples d’exàmens, in- dicacions pedagògiques exi- gents. Això tira cap amunt! Re- facin, si els plau, els papers del Decret 143/2007 i associats: necessitem que s’estableixi què cal saber. I que això sigui judicat per un avaluador independent, amb unes proves serioses, i no la broma que es fa ara. El docent dóna una nota de continuïtat, i això és just i és bo. Però qui ha de posar el llistó ha de ser algú diferent. I s’ha de fer tot públic –com al Regne Unit– i aquí no passarà res: tots tin- drem motius per millorar. Si algú ens volgués baixar el sou als qui no tinguem tant d’èxit, serà ben segur que aquest tal no serveix per dirigir la Conselleria d’Ensenyament. Tant de bo la il·lusió del nostre alumnat fos com la que els bri- tànics tenen davant dels A le- vels i la difusió dels resultats de cada centre. Parlar, en general, de fracàs escolar és un mite: estadística barata. Si el primer any no s’as- soleixen els nivells previstos, ja ens hi esforçarem per fer-ho mi- llor. O és que en queda encara algun, de polític, que gosi dir que si l’alumnat no s’esforça se’ls ha de posar exàmens més senzills? Aquesta va ser l’aplica- ció errònia del concepte de competències bàsiques on se’ls demanava allò que saben també els que no van a escola. Posem- nos a treballar: que el 2011- 2012 sigui l’any de l’esforç i de la satisfacció dels deures fets. Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses) / [email protected] ———————————————————————————————————————— Ensenyament: una primera solució Xavier Serra i Besalú El Punt, 6/7/11 http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/431343-ensenyament-una-primera-solucio.html

Ensenyament: una primera solució

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Article sobre l'avaluació externa

Citation preview

Força gent es passa la vida quei-xant-se del que els altres fan. Obé del que els altres deixen defer. I sovint, d’ambdues coses.En l’educació del jovent no éscert allò de “qui dia passa, anyempeny”. Es malmenen videsreals si no es va per feina: unany perdut ja és massa. Els re-sultats i la realitat de l’ensenya-ment a casa nostra necessitagent valenta: els nostres col·le-gues ho són, però ens han fallatels líders.Sabíem –però només ara ens

atrevim a escriure-ho– quecerts moviments de renovació

pedagògica del país, tan macosper fora i tan estètics, han resul-tat greument inútils i fins i totperjudicials. Aquell bonisme,aquell llenguatge aparentmentintegrador, potser eren políti-cament correctes o interes-sants però han conduït moltsprofessionals, famílies i alum-nes a una trista anèmia forma-tiva: quina llàstima! Cerquemsolucions? En proposo una quefunciona d’allò més bé a forçapaïsos: ens cal una avaluació ex-terna, independent del govern idel Departament d’Ensenya-ment, que orienti i il·lusioni tot-hom. Necessitem una indicaciói un criteri clars, per matèries,sobre què ha d’ensenyar el do-cent i què ha de saber el jove.Cap trauma. Cap competitivi-

tat iniqua. Cap mena de punya-lades entre professionals. Novolem que se’ns pagui en funciódels aprovats que donem. Imolt menys que es valori l’ense-nyament amb un “progressaadequadament”. Això pot serun comentari en passant peròno pas la qualificació: així bai-xem i baixem els nivells, perquedar bé, i aleshores res no tésentit.No fa gaire, a Londres, vaig

remenar a la llibreria Watersto-ne’s de Gower Street fins a tro-bar llibres dels exàmens GSCE.Allà es fixa el nivell, per matè-ries, per als estudiants adoles-cents: currículums clars i ope-ratius, exemples d’exàmens, in-dicacions pedagògiques exi-gents. Això tira cap amunt! Re-

facin, si els plau, els papers delDecret 143/2007 i associats:necessitem que s’estableixi quècal saber. I que això sigui judicatper un avaluador independent,amb unes proves serioses, i nola broma que es fa ara.El docent dóna una nota de

continuïtat, i això és just i és bo.Però qui ha de posar el llistó hade ser algú diferent. I s’ha de fertot públic –com al Regne Unit– iaquí no passarà res: tots tin-drem motius per millorar.Si algú ens volgués baixar el

sou als qui no tinguem tantd’èxit, serà ben segur queaquest tal no serveix per dirigirla Conselleria d’Ensenyament.Tant de bo la il·lusió del nostrealumnat fos com la que els bri-tànics tenen davant dels A le-

vels i la difusió dels resultats decada centre.Parlar, en general, de fracàs

escolar és un mite: estadísticabarata. Si el primer any no s’as-soleixen els nivells previstos, jaens hi esforçarem per fer-ho mi-llor. O és que en queda encaraalgun, de polític, que gosi dirque si l’alumnat no s’esforçase’ls ha de posar exàmens méssenzills? Aquesta va ser l’aplica-ció errònia del concepte decompetències bàsiques on se’lsdemanava allò que saben tambéels que no van a escola. Posem-nos a treballar: que el 2011-2012 sigui l’any de l’esforç i dela satisfacció dels deures fets.

Professor de filosofia a l’Institut Illa de

Rodes (Roses) / [email protected]

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Ensenyament: una primera solucióXavier Serra iBesalú

El Punt, 6/7/11

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/431343-ensenyament-una-primera-solucio.html