Història real d’un amor impossible que va existir.

I

Unes mans fredes i suaus em van acariciar la cara. Una flaira de mandarina va envair el meu olfacte.

- Com et trobes, Cavaller?

Em sentia atordit, desorientat. Mentre anava recobrant el coneixement, aquella veueta dolça i aguda m’anava explicant sense parar, impacient, com si no s’hagués adonat que jo encara no hi era tot, ni tant sols havia obert els ulls, que m’havien ferit en batalla i ella em cuidava des de feia dies, que havia estat sense coneixement des de llavors.

Vaig intentar obrir els ulls i una forta claror es va colar per l’escletxa lleganyosa de les meves parpelles. El cervell em palpitava i em sentia la respiració com s’escapava per les meves orelles, fent-me perdre l’equilibri.

Sortosament, aquelles mans, que seguien sostenint el meu cap feixuc, no em deixaven caure al buit de l’immensa claror.

Les paraules ràpides i nervioses van alentir-se, adonant-se del meu esforç, i endolcint-se encara mes em van aconsellar:

- A poc a poc, gentilhome, no tinguis pressa. Jo estic aquí cuidant-te.

Les meves pupil·les es van anar tancant, acostumant-se a la claror que començava a deixar de cremar. Vaig intuir una silueta borrosa que poc a poc, mentre m’esforçava a desenganxar les pestanyes superiors de les inferiors, s’anava definint. Llavors la vaig veure; per primera vegada.

Uns ulls negres impacients, penetrants, interrogants, em miraven com si volguessin trobar, dins la meva mirada, totes les respostes que feia temps que li eren incògnites darrere les meves parpelles.

Aquella mirada, ingènua, va envair la meva ànima i em va desemboirar de cop. Sense dir res vam mirar-nos alguns segons que van semblar ser hores.

Aquells ulls intrèpids, negres i petits, però oberts com taronges, s’aguantaven sobre un nassarró bufonet i unes galtes rodonetes i inflades, esquitxades per desenes de pigues entremaliades. La veueta aguda, interrompuda sovint per mitja desena d’esternuts molt seguits, amb accent a les is, produïts per l’al·lèrgia que li provocava la pols de les mantes velles del meu llit, sortia d’una boqueta petita, de llavis prims però vermells de passió, que s’intentava fer lloc entre les galtes que oprimien lateralment. En l’interior, una població alineada de dents blanques deixaven protagonisme a les dues centrals, un pelet més llargues, cosa que em va semblar d’allò més sensual. La barbeta, punxeguda, sostenia aquell caparró, regnat per una llarga melena que es perdia per darrere les espatlles, on els tons caoba, daurat, coure i cafè convivien alegrament entre reflexes de la llum que es colava de l’exterior de l’habitació.

De sobte es va posar nerviosa, adquirint consciència que feia molta estona que ens havíem perdut entrellaçats en les nostres mirades, i es va alçar per col·locar-me bé el coixí, amb intenció de trencar aquell moment, que encara que curt, va obrir la porta a la màgia.

Uns voluptuosos pits es van abraonar sobre meu, fent mans i mànigues per descobrir què devia haver-hi fora d’aquell escot tant exagerat. Anava notant intents maldestres per darrere l’oxipital que s’esforçaven en estovar-me el coixí per tal que em sentís més còmode. No podia deixar de mirar aquella pell, tot just a un pam de poder tocar-la. Una olor embriagadora m’arribava de l’interior de la seva brusa. Una olor que amb el temps acabaria sent la meva perdició.

Durant una setmana vaig estar convalescent, recuperant-me en aquell convent, en companyia d’aquella donzella que no deixava de mirar-me amb expressió d’incògnita. No es movia del meu costat. Vam passar llargues estones conversant. Els temes fluïen, es perdien i s’embrancaven en mil direccions sense retornar mai a la línia inicial de la conversa.

Parlava ràpid, apassionada, i a poc a poc em vaig anar enamorant de la seva veu impacient, enèrgica i nerviosa. A vegades em quedava embadalit fixant-me amb d’interacció de les seves dents centrals amb la llengua, que anava traient el cap i s’amagava dins els llavis mentre empassava saliva. Si hagués tingut forces per incorporar-me li hauria mossegat els llavis amb intenció de fer-li sang que es perdria per la vall profunda del seu escot.

A estones tocava l’arpa. Mentre ho feia, refunfunyava i premia la barbeta inflant-se-li el coll. Els seus dit desenfrenats saltaven a una velocitat vertiginosa, amunt i avall, d’una corda a l’altra, al ritme de la música. Se la veia gaudir, però sovint es queixava perquè s’equivocava i em mirava arrufant-me el morro. Modesta, es disculpava perquè pensava que m’avorria sentir una melodia un i un altre cop, cada vegada més ràpid fins que s’etrellava. Llavors em tornava a mirar, i somreia, com volent-me dir “D’acord, potser m’he passat…”

Jo me la mirava. Feia dies que em trobava bé però no tenia ganes d’aixecar-me del llit. Em sentia al paradís.

Un dia, li vaig preguntar qui era, què feia allà. Estàvem en un convent, a càrrec d’unes monges de clausura. La bella donzella em va explicar que hi estava interna. Una de les monges era una gran arpista i l’estava instruint. Volia ser arpista, volia tocar en les millors orquestres d’arreu. Era filla dels reis d’aquelles contrades i el seu destí ja estava escrit. En un futur proper s’haurien d’obrir noves vies comercials amb els països nòrdics, i quan ella fos major d’edat, es casaria amb un príncep germànic. Ella no el coneixia però sabia que d’on era aquell príncep, hi havia molt bones orquestres i molt bons professors d’arpa.

Em va fer pena saber això, per uns dies havia pensat que podria arribar a seduir-la. De totes maneres, el meu camí era un altra i ja era hora de reprendre’l.

Carregat amb l’armadura i amb el cavall preparat per cavalcar, vaig agrair a totes les monges que m’havien acollit i cuidat tant amablement. Em vaig mirar la princesa. Mirava al terra, compungida per la meva marxa. Es va acostar a mi, tímida i em va abraçar. Ho va fer amb tanta força que l’armadura em va començar a ofegar. Vaig notar que la meva marxa li trencava el cor. De fet, jo vaig quedar extremament afectat també.

Trista, va donar-se la volta. Vaig pujar al meu cavall. De sobte em va mirar i es va descargolar un mocador de seda que havia dut tots els dies amagant-li el coll, el qual vaig conèixer en aquell moment. No vaig tenir menys ganes de mossegar-li que quan vaig conèixer els seus llavis. Va allargar-me’l, voleiant amb el vent, i me’l va fer agafar.

- Espero que me’l tornaràs algun dia.

Me’l vaig envoltar al coll per dins l’armadura i vaig poder papar l’olor que m’havia emborratxat tant durant tots els meus dies de convalescència.

El meu cavall fa galopar camp a través, aixecant una polseguera que esborrava el miratge on havia passat les últimes setmanes.

II

Els rajos tardans del migdia es colaven descarats per la finestra i em mullaven la cara. Vaig obrir, mandrós, un ull i vaig veure el sostre blanc de la meva cambra. Necessitava descansar, la creuada havia estat llarga, necessitava sentir-me a casa, estar amb els meus i gaudir de la vida del poble.

Després d’un badall que em va descol·locar la mandíbula, vaig desenganxar-me dels llençols i d’un salt em vaig quedar d’empeus al costat de llit. Em vaig mirar l’habitació, a dreta i esquerra. El llit elevat, coixins, cobrellit i llençols negres. La taula al costat, plena de coses escampades, la cadira al mig de l’espai, la finestra que regnava la paret d’orient, oberta de bat a bat, i la porta doble, vermell carruatge, tancada.

Tot havia quedat tal qual després que em cridessin urgentment a formar files per anar a les creuades del sud.

Vaig sortir al carrer sense esmorzar. Que lleuger em sentia sense l’armadura, semblava que volava. Passejant pel poble, tot restava al seu lloc, com si fos ahir que havia marxat. Tot caminant vaig arribar fora la muralla i em vaig quedar observant els camps de blat, que en aquella època de l’any es podaven d’un groguenc daurat. S’acostava el bon temps i els ametllers estaven florits, hi havia insectes per tot arreu i es començava a respirar joia i alegria per tot arreu.

Lluny, una polseguera s’acostava a gran velocitat. Sense tenir temps d’apartar-me del mig del camí, ja se m’havia menjat un carruatge luxós, del mateix color que les portes de la meva cambra, carregat d’ornaments daurats. Una mà que aguantava un anell descomunalment gran i lleig va apartar la cortina de la finestra i en va sortir una nàpia peluda.

- Perdona jove, la capital?

- Vaig aixecar el dit, assenyalant el sol.

- Tot dret, en dos dies hi sou, però a aquestes velocitats hi arribareu aquesta tarda, què és tanta pressa?

- La princesa ha tornat a Palau. Demà a la tarda oferirà un concert acompanyada d’un quartet de monges del sud per celebrar el seu retorn.

Sense esperar resposta, el nassarrot es va amagar indicant al conductor amb un crit sec la direcció que havia de seguir. En un segon vaig quedar cobert del sorra i el carruatge havia desaparegut

darrera un núvol creixent de polseguera.

Vaig tardar en reaccionar però finalment ho vaig fer. Vaig córrer cap a casa, vaig guardar el meu

millor vestit arrugat en una bossa de pell, vaig agafar un mos i vaig afanyar-me a arribar a l'estable on el meu cavall encara dormia. li vaig carregar la sella i es va aixecar de cop. Hi estava acostumat, ja coneixia aquestes situacions, tocava córrer, era urgent.

D'un salt vaig muntar-lo i d'un cop de colze vaig col·locar-me la bossa a l'esquerra subjectant-la amb la mà. Vaig cavalcar dia i nit. Ni cent homes m'haurien parat.

El sol picava zenital, esplendorós i amo del cel. A la llunyania vaig sentir les campanes que repicaven cinc cops.

Havia cavalcat més de 24 hores i el meu cavall blau i jo començàvem a notar la fatiga. Un últim esforç!

A la porta del castell un guàrdia em va demanar les meves credencials. "Cavaller enviat a les creuades", semblava que no li va semblava suficient. Em va mirar amb cara d’avorriment i va dedicar-me un subtil "no", movent mandrosament a dreta i esquerra la mandíbula mig barbuda.

Després d'uns minuts de discussió absurda amb una paret impassible, vaig girar cua meditant una tàctica per entrar al castell. Vaig allunyar-me de l'entrada principal i vaig anar a buscar una posada on deixar el meu pobre cavall, que feia estona que esbufegava, esgotat per l'esprint maratonià. Anava veient carruatges, cadascun més carregat d’or i ornamentacions barroques que paraven davant de la porta del castell. Una mà sortia de la finestra enclastant a la nàpia del pa bullit aquell que feia guàrdia un papir amb les credencials de noble, compte, duc o fill de sa puta mare. Acta seguit, la barrera s'aixecava i s'esmunyia cap a l'interior. Vaig acostar-me per veure si podia fer-me passar per algú que convencés els rics que podia entrar amb ells.

Quan ja veia les roderes del terra, es va acostar un carro de fusta senzill negre. Els marcs de les portes i les finestres eren d'un gris fosc, tancades amb cortines fosques. Es pot considerar que era el carro més gran que havia vist amb intenció d'entrar al castell. L'estiraven sis cavalls negres i cansats. Venien de lluny. Em va venir una sensació estranya, el carro em va resultar familiar.

Quan es va acostar a mi, vaig poder deduir creus platejades cosides al cuir del front dels cavalls. Em vaig sobresaltar i em vaig llançar a la porta del carruatge.

- Germanes! sóc el cavaller, no em deixen entrar!

Un guirigall es fa formar dins les parets de fusta. Quatre mans arrugades i maltractades pel pas del temps em van agafar per les robes i els braços i em van xuclar cap a l'interior. En un segon em van cobrir amb un vel i uns hàbits que feien una pudor de naftalina considerable i em trobava segut entre les monges que, temps enrere, m'havien cuidat en el seu convent. Reien

estrepitosament i estaven terriblement exaltades.

- Que bufona estàs, germana cavallera! Quina il·lusió veure't de nou!

El concert acabava de començar. Vam entrar silenciosament i vam buscar un lloc a les últimes files de l’auditori. Al fons, a l’escenari, desenes de focus assenyalaven la princesa, radiant, amb un vestit negre. Tocava l’arpa concentrada amb la mateixa cara de seriosa que recordava veure-la convalescent des del llit. Quatre monges l’acompanyaven davant l’expectació i el silenci respectuós del públic, que escoltava meravellat el caminar dels ditets de la princesa per les cordes de l’instrument. Quan va haver tocat el primer moviment, un esclat de xiulets, crits i aplaudiments

van fer retronar la sala. La princesa, concentrada, s’estirava els dits d’una mà, allargant el braç, amb el palmell enfront i fent venir els dits, com si intentés tocar-se el canell amb l’ajuda de l’altra mà. Acompanyava aquest gest amb cara de dolor.

A pesar de l’aparent dificultat, la princesa va continuar dedicant-nos acords angelicals. Durant unes hores el món es va aturar. Les notes m’acariciaven els pòmuls i, amb els ulls tancats, em semblava desenganxar-me de la butaca i volar al ritme de la celestial música coma si fos una boia perduda en el vaivé de les onades.

Per una estona em vaig oblidar de la pudor a roba vella i tancada que feien els draps amb els quals les germanes m’havien disfressat per entrar.

Silenci.

Un rebombori va fer ressonar les parets del palau, el públic cridava, xiulava i aplaudia encara més fort , sincer i orgullós, impressionats per l’espectacle. La silueta de la princesa, es va aixecar i va saludar tímidament els espectadors mentre una pluja de roses i flors boniques li plovien al seu voltant. El concert va deixar entusiasmat a tothom, especialment a les germanes, que no deixaven de cotorrejar i riure estrepitosament orgulloses de ser coneixedores del progrés de la princesa en l’art de la música, plasmat aquella tarda damunt l’escenari.

- Quin concertàs, felicitats, van exclamar les germanes alhora – van cridar les monges obrint la porta de la cambra amb la intenció d’entrar totes a la vegada, embotellant i obstruint el forat d’accés.

La princesa, que restava tranquil·la i pensativa, ordentant l’ntrument, va fer un crit l’alegria i va llançar-se a abraçar les persones amb qui havia conviscut una llarga temprada i havia establert bones amistat. Després d’intercanviar sensacions i opinions durant una llarga estona, les dones van crear un passadís, apartant-se a dreta i esquerra mentre s’anaven acomiadant.

- Passa...

A mesura que jo entrava, cap cot, mirant al terra, tapat amb els hàbits, les monges s’anaven escorrent per la porta, fent passets marxa enrere, sense perdre de vista la princesa, com si no es volguessin perdre ni un detall, fins a deixar-nos sols i tancar cuidadosament.

Dedueixo, per la cara que va posar la princesa, que devia pensar-se que es tractava d’alguna mare superiora que li volia parlar d’alguna cosa important. Però al descobrir-me la cara, retirar-me el

vel, aixecant la barbeta i mirar-la fixament als ulls, la princesa es va sobresaltar, va deixar l’instrument amb descuit recolzat a una cadira i, amb la mirada brillant, va saltar sobre meu, abraçant-me quasi tant fort i quasi tanta estona com l’última vegada quan ens havíem acomiadat al convent.

Vam passar llargues hores posant-nos al dia, parlant de temes diversos i enfilant-nos per les branques.

Continuava tenint la veu aguda, enèrgica i impacient que recordava. Continuava mirant-me amb cara de curiositat, com si en els meus ulls trobés respostes.

Es feia tard i els reis devien començar a inquietar-se. Però aquell dia, un sentiment ferotge es va despertar dins els nostres cors, com un bolet deshidratat conservat molt de temps, que quan és banyat, recobra tota la vida i l’esplendor per ser deleitat; com un drac que dorm fa milers d’anys dins la seva cova i quan finalment es desperta està molt enrabiat treu foc pels queixals i té set de sang humana; o com un volcà que resta inactiu durant segles i un dia de sobte, comença a escopir lava i cendra violentament. Llavors ja no hi ha qui ho pari. L’amor s’havia despertat, només havíem de donar-li forma i color.

Abans de marxar, la princesa va fer cridar la serventa i li va xiuxiuejar alguna cosa que va provocar que sortís com un llamp sorollosament com si d’una gran emergència es tractés. En un minut se sentien unes passes que s’apropaven al galop trepitjant fort, un cop sec va obrir la porta sense demanar permís. La serventa duia un preciós colom entre les mans que va entregar molt cuidadosament a la princesa, que a la vegada, es va tombar cap a mi oferint-me’l.

- Ell ens mantindrà en contacte. És el meu colom missatger reial. Només cal que li donis mill abans de fer-lo viatjar, li enganxes un pergamí a la poteta i el fas volar. Ell vindrà sol directa a la meva cambra en un tres i no res.

Em va abraçar, més fort i més estona que la vegada que ens havíem acomiadat al convent. La seva orella descansava en la meva clavícula i les seves mans m’estrenyia les lumbars, fins a fer-me difícil la respiració. Suaument, va anar afluixant els braços i va anar aixecant la barbeta lentament fins a trobar-me la mirada, com si busqués la meva aprovació. Va tornar a baixar i em va fer un petó al coll. Els seus llavis em van omplir de mel el coll.

Vaig abandonar la cambra tremolós.

III

Les següents setmanes el colom va anar i venir diverses vegades. En la seva poteta carretejava missatges que parlaven d’un amor que encara havia de madurar. Els missatges estaven xifrats, per evitar que algú pogués capturar el colom impedint-li arribar al seu destí i descobrís el secret ardent entre la princesa i jo. La donzella era espavilada i no li calia ajuda amb els codis, desxifrava fàcilment els textos que m’entretenia a complicar cada vegada més i més.

Jo, com havia quedat clar el dia del concert, tenia l’entrada vetada al castell i la princesa tenia el seu destí escrit. Per tant vam haver de dissenyar un pla, un segrest, per veure’ns de manera fortiva i trobar la manera d’estimar-nos.

Vaig anar a veure la bruixa dels boscos, una dona vella, arrugada i fastigosa, amb els cabells llargs i esparracats, d’un gris cendra blanquinós. Aquella pansa raquítica em va parlar d’un beuratge molt antic, a partir de pipí de gat que hagués estat torturat explicant-li històries de por barrejat amb llet de vaca munyida del revés i sucre, que tenia uns efectes al·lucinògens per qui el bevia. Podien veure senyores d’avançada edat ballant el bugy bugy, elefants, tigres i rinoceronts discutint tranquil·lament sobre física quàntica i uns ocells amb nas i boca que quan intentaven volar s’enfonsaven dintre el terra fent que les formigues fessin malabars amb larves de papallona, entre moltes d’altres coses. Tot plegat feia molta gràcia i feia riure molt a qui bevia aquell líquid. Després donava molta son.

Durant set dies i set nits, un ramader amic meu i jo vam pensar com construir una estructura de fusta per poder munyir les vaques del revés. Vam dissenyar tres models diferents i vam construir-ne maquetes a escala. Quan provàvem de munyir rates del revés, fent ús de les maquetes, aquestes no aguantaven i es destruïen, les rates queien al terra i, o bé es morien, o bé eren repudiades per la comunitat de rates lleteres.

El quart disseny va ser el definitiu: vam aconseguir crear l’estructura per munyir una vaca del revés. La llet que vam extreure’n era espessa i grogosa, no vam gosar provar-la, tot i que feia olor a cols de Brussel·les banyades en tinta de calamar.

A les nits, entre maqueta i maqueta, li explicava històries de por a un gatet molt mono que vaig trobar-me pel camí. Al pobre animal, se li arrissaven els pèls i la cua se li cargolava i descargolava a una velocitat vertiginosa. Al matí, el feia orinar en un potet. L’animal expulsava un líquid vermell que feia catipén a gall d’indi en zel.

Seguint les indicacions de la bruixa del bosc, La nit de lluna plena que coincidia amb el solstici d’estiu vaig pujar a una muntanya ben alta i vaig seure al prat amb tres pots davant, plens amb cada un dels ingredients, i una botella per fer la barreja. Quan la lluna va elevar-se al punt més alt, vaig omplir l’ampolla amb la llet i el pipí. De sobre va començar a sortir una fumera blanca i espuma verda. Les flors del voltant es van començar a pensar, centenars d’insectes que em miraven encuriosits van marxar cames ajudeu-me i un centener d’ocells van aixecar el vol fent un estruc de por. Quan el líquid pastós es va calmar, vaig afegir-hi un quilo de sucre refinat. Vaig sacsejar el recipient i quan m’hi vaig fixar, un líquid blanc amb olor a orxata descansava en el seu interior.

Havia arribat el dia que portàvem temps esperant. Tot estava planificat. Havíem concretat cada detall mitjançant els missatges que els coloms ens havien fet arribar. Em vaig presentar puntual amb el meu cavall blau davant les portes del castell. Em vaig dirigir al guàrdia de torn.

- Bona tarda, sóc comerciant, vinc d’orient i porto un deliciós beuratge per encàrrec de la Família Reial. Com que en duc de sobres li’n deixo tastar per demostrar-li que és una beguda fabricada per Déus.

El guàrdia, amarat de suor, com a mínim duia tres o quatre hores palplantat sota el sol i no va dubtar en tragar qualsevol líquid fresc, indistintivament del lluny que vingués. D’un glop, va engolir una copa plena del beuratge. Amb la mirada em va confirmar que realment era deliciós.

No havien passat ni dos minuts que l’home, recargolant-se de riure, em descrivia l’escena d’un caiman i un camell disfressats de bufons com feien malabars davant la presència atenta d’unes marmotes que acabaven d’arribar de la lluna i aplaudien i xiulaven estrepitosament gaudint de l’espectacle. El guàrdia, decidit, va seure al terra, unes passes més endavant d’on era jo. Va saludar les marmotes i es va afegir a la festa, deixant, així, la porta lliure de pas.

Vaig entrar.

El cor em va fer un salt quan vaig veure la princesa, atenta, vigilant la porta, amagada uns metres endins de la muralla. Va venir saltironejant cap a mi. Els cabells van alçar-se cap al sol com si de cop no notessin la força de la gravetat. Va passar per davant meu quasi sense saludar-me, va buscar el meu cavall que esperava pacient a l’exterior i d’un salt s’hi va enfilar. Darrere seu, un flaire a roselles la perseguia fins a reenganxar-se a ella de nou sobre el cavall.

- Anem!

- On? – vaig respondre sorprès.

- No ho sé, porta’m a algun lloc.

Indecís, vaig muntar al cavall davant seu. Es va subjectar a mi reposant les mans a les meves espatlles, com si fos la primera vegada que pujava a un cavall. Després de rumiar uns segons la destinació perfecte, vaig visualitzar un lloc fantàstic. Vam cavalcar muntanya amunt. Em pressionava amb les mans a les espatlles com si volgués aixecar-se per sobre de mi. La vaig notar nerviosa. Estava callada. Per trancar el silenci vaig començar a explicar-li coses sense importància que ni tant sols recordo.

Vam seure amb la ciutat als nostres peus. Des d’allà es veien els carrers, les places, les cases... Al fons, el Castell, dominant, se sostenia sobre un penyal verd de camps de gespa que rodejava les muralles. Vam restar callats una estona observant el panorama.

Intranquils vam començar a divagar ,a recórrer per converses intranscendents i a saltar de tema en tema, tots d’una importància relativa. Estèrils d’idees i paralitzats, ens vam estirar. Els cel, d’un blau pàl·lid, onejava sobre els nostres caps i sobre la ciutat i els camps fins que l’horitzó els unia.

Cautelosos de no realitzar cap moviment en falç, calculàvem cada gest, cada paraula. El cor se’m va inflar i va començar a bombejar sorollosament. Era hora de marxar i estàvem a punt de desaprofitar una oportunitat única. El meu cervell estava en blanc. No podia pensar. Vaig sentir una enrampada que em va recórrer per l’esquena i que em va empènyer a doblegar el tòrax cap a ella i quasi com qui prova si la sopa és calenta o no, vaig fregar-li els llavis amb el que havia de ser un petó. Va ser suficient, va ser el tret de sortida. La princesa va imitar el meu gest i, l’un davant de l’altre, amb la ciutat als nostres peus, sota un cel blau pàl·lid, vam intimar.

El bolet va reviure, el drac va treure foc pels queixals, enfurismat, cremant tot el que es creués al seu pas, el volcà va explotar, escopint lava i cendra cap al cel amb tota la seva ràbia i força. Les flors van néixer en càmera ràpida, milers d’ocells van aixecar el vol removent les fulles. Nosaltres també flotàvem. Va explotar l’amor amb tot el seu esplendor.

To be continued