VIVIM d'un SILENCI

camins i debats de la música a valència

Pensaré Cartoneras és un principi d'existència, és també una aposta. Es tracta de visibilitzar textos de marges en formats de marges. El material reciclable és tant el recipient –la vida delcartró– com el contingut –la vida en els textos–. Les idees poden ser també reciclables, viatgeres i s'han d'apropiar. Per això els textos són reproduïbles, oberts, manipulables sota una idea

ja coneguda:

“text global, tapa local”.

El projecte naix d'un impuls per a una pràctica/teòrica de la vida digna. Els textos aquí

són una forma d'aquest interès per construir coneixements junt/ amb/ para/ entre els moviments crítics d'allò social que aposten per l'autonomia. Autonomia (pràctica–paraula–concepte–límit), que no ve del grec si no del llenguatge comú que compartim aquells que

diem estar “a baix i a l'esquerra”.

Pensaré Cartoneras publica amb llicència Creative Commons CC-BY-NC-SA

Reconeixement – NoComercial – CompartirIgual :

Els textos han estat publicats amb permís de les autores.Versió descarregable en PDF disponible en línia.

pensarecartoneras.wordpress.compensarecartoneras@gmail.com

BIAR(Sud)

juny 2016

ArrelsMarí / entrevista a rafa xambó

5

nous aireszahinos / el momento clave de la música en valenciano

11 Müller i ribera / la música en valencià mostra múscul al

festivern 15

industriaribera / la 'indústria cultural' en la música en valencià

17aliaga / vida i no pocs miracles (amb matisos) de la música

valenciana 21

¿un debat sobre la música en valència? Qüestionari obert

25

Escletxes

Palacios / Testimoni 37

4 veus / sostres de cristall i formigó 39

artés / desescolarització de la música en valencià 43

lo que ix artés / DIT: Fem-ho juntes

49

1

Una invitació a Llegir:vivim d'un silenci

El tema que inicia la indagació d'aquest llibre és un tema amplamentdebatut als camps de xufes històrics. és una pregunta per lasupervivència de la industria, els ambients en xarxa de les culturespopulars que s'ajuden i es sostenen en estructures que alternenmemòria llarga i curta, amb remescles i reciclatges dels materialsdisponibles. Tot emergint d'unes formes de vida concretes lligades aun territori i els seus condicionants.

En el procés de preparar aquesta recopilació ens han preguntatperquè parlar ara de la música en valencià, justament ara que pareixque tots tenim compromís amb la llengua. ens pregunten si pensemque es mou alguna cosa i nosaltres diem que estem farts que esmoguen les mateixes coses de sempre. fa uns anys que el panoramade la música en valencià més visible ha estat molt uniform iidentificable, creador d'una identitat en “lluita permanent” quegenera un relat alienant i educa subjectivitats en una exagerada (inetament buida) atmòsfera de resistència. ara que estemcompromesos pareix que la cosa no anirà a millor i les propostesinteressants seguiran anant pel subsol: es veu que a un país normalla lluita no és necessària, que tots consumirem (fins a morir) cultura“pacificada”. Si salvem açò, salvarem també allò? salvem lo atre?

En línia amb el que vol ser la lectura que us proposem, enumeremalgunes qüestions sobre els límits de la llengua, sense aprofundir:

– Seguim sense abordar o resoldre què ha ocorregut amb elsvalencians de segona o tercera generació que segueixen sensesentir cap vinculació amb el valencià.seguim podent dir quèés veritablement valencià?

2

- La vergonya i/o repressió que els valencianoparlants hanpatit al llarg de la història no ens han d'impossibilitar areconéixer la violència que viuen avui tantes persones alnostre entorn, d'un grau molt superior al que vivim elsvalencianoparlants pel fet de ser-ho. - Normalitzar és assajar la mort. la normalització és una einaper a la uniformització que necessiten les lògiques delsdiners.

- Yecla (murcia) té una pedania valencianoparlant, diuen asul(i no blau), i ara (2015) la AVL els prepara per al mitjà de laJUNTA / QUALIFICADORA / de CONEIXEMENTS per talque aprenguen “millor” com han de parlar la seua llengua.

Tot i que aquesta publicació es fa amb consciencia de la vergonyapatida i acumulada pels nostres majors, el tema de l'auto odivalencià es complicat i no el tractarem directament. vegemnecessari dir que les forces per a reivindicar son limitades, i si nodeixem d'imaginar-nos com a oprimits per la llengua, i inserimaquella opressió dins d'un conjunt global d'opressionssistemàtiques, obviarem patiments molt més grans que es donen arai ací. Volem estar alerta de la insensibilització que l'enunciaciód'aquella antiga vergonya suposa cap a altres menys privilegiats,per guardar memòria del sofert pels nostres majors i respectar elsque ara sofreixen.

Parlant clar, estem cansades que la identitat cultural s'utilitze comuna eina per controlar la lleialtat d'una part del panorama musicalque resulta repetitiu, avorrit i ridiculament compromés amb unallengua impostadament correcta.

La correcció ens avorreix, perquè no es vida sinó imperi.

3

Les llengües que ens envolten s'han desenvolupat d'em-peus d'unahistòria imperial i als vassalls no els ha quedat una altra que ferseua la llengua. a un món post-colonial, que es dessagna enmigracions impossibles, d'es d'aquest raconet de l'europaprivilegiada, més ens val estar oberts a provar els límits del queconstruïm com a cultura. La nostra realitat cultural i musical és moltmés rica del que ens hem acostumat a vore. Ahi tenim les bandes depoble i les xarangues. I d'això ens parlen iniciatives de trobadescomunes i culturals com el Tremenda Femfest, el treball de FusaActiva, el reventar de Batallar/ Batallem , la xarxa de DIT, lesdesenes de grups de treball de base i la dotzena d'anti/festivals depoble.

Les Pensaré ens definim mestisses. sense pertinença més que a lesdispostes a mirar als seus propis cossos tot el mal del queparticipen. Amb tota l'estima cap a la nostra llengua i l'amor delsqui la parlaren abans que nosaltres, ja no es hora d'alimentar el relatde resistència heroica de la música en valencià, ara ens toca veureon estem i on podem estar.

Com deien les companyes de CAVAL (Comunitat AutònomaValenciana), no #éselmoment (de la música o de la política, fentreferència al lema electoral valencià) sino que -a la lluita- és tot moment.

A un país normal cantarem totes en valencià... a un país diverscantarem xurro, castrapo y catanyol!

Pensaré i amigues,Hort del mestre

Juny del 2016

4

5

ARRELS

JAIME MARÍ PEÑAENTREVISTA RAFA XAMBÓ

Escola Valenciana ha sigut un moviment amb dos components moltclars. D’una banda un component proactiu de defensa de l’escola i dedefensa de l’escola democràtica, innovadora, participativa, etc. També ladefensa de l’ensenyament en la pròpia llengua, la defensa de la llenguaamenaçada en este cas en el Pais Valencià, que és la pròpia i no lallengua hegemònica de l’Estat, que és el castellà. Per tant, lareivindicació d’Escola Valenciana no és una reivindicació limitada a laqüestió lingüística, sinó que s’engloba d’una perspectiva del quepodríem dir la tradició progressista dels mestres, de l’Institut Lliured’Ensenyament de la República, l’Institut Rosa Sensat, la pedagogia del’oprimit de Paulo Freire de Brasil, les experiències d’un ensenyamentarrelat al medi i a la pròpia realitat, etc. Tota eixa qüestió que connectaamb l’esperit de les escoles d’estiu de finals del franquisme i de laTransició i l'Escola de Formació dels Mestres quan el Ministerid’Educació passava de totes eixes coses. És a dir, un esforç de renovaciópedagògica i d’actualització i reedició del model clàssic d'escola.

I això, clar, està inseparablement unit al moviment valencianista, és adir, un moviment amb un component cultural important dereivindicació de la pròpia llengua, de la pròpia historia, de la pròpiacultura, etc., que ha estat esborrada i negada per l’Estat i pelfranquisme. Per a la gent més jove això costa a vegades de pillar però,per exemple, en un llibre de Batxillerat de literatura només hi haviauna pàgina en la que parlava de la Reinaxença catalana, no de lavalenciana (és a dir: Àngel Guimerà i dos o tres més), i una pàgina en laque, en el Renaiximent, es parlava d’Ausiàs March i ja està. Eixa era lanostra realitat. Aleshores, clar, s’havia construït això que deia no sé qui

6

en una cançó: que ens han fet creure que la nostra història és la d’ells.Aleshores, el moviment d'Escola Valenciana s'insereix dins d’eixe altremoviment que és el valencianisme: un moviment clarament democràtic,antifranquista i, per tant, diguem-ne, la pota necessària que connectaamb les reivindicacions obreres, és a dir, amb totes les lluites de classe.(de fet, Comissions Obreres es va crear al Pais Valencià en la seu de LoRat Penat quan no era la cosa infecta i reaccionària que després ha sigut,és a dir, quan era el lloc on Enric Valor i Carles Salvador donavenclasses de valencià).

El valencianisme polític, diguem-ne, fracassa en una primera època perl’acció decidida del Partit Socialista, que posa el sostre del cinc per cent.La primera Unitat del Poble Valencià va traure proporcionalment mésvots que Esquerra Republicana, però Esquerra Republicana si queentrava en el Parlament de Catalunya i ací l’Unitat del Poble Valencià esquedava fora.

I quedar-se fora és no existir. Aleshores, tot això que s’havia gestat…Aquells que eren els xiquets en aquesta època després seran els mestresi els pares. I, diguem-ne, la llei d’ús d’ensenyament dona una coberturainstitucional, legal, a l’ensenyament del valencià i en valencià. Hi haviahagut algunes escoles prèviament, encara als finals del franquisme o enla primera transició: l’escola La Gavina, La Masia, totes aquelles escolesque eren cooperatives de mestres que havien posat en marxal’ensenyament alternatiu a l’ensenyament de l’Estat, en valencià.

Tot això fructifica d’alguna manera en l’Escola Valenciana, que no ésnomés un moviment de mestres, sinó també de pares i mares, deproductors de cultura, d'escriptors, artistes, músics. Tot el món queforma part d’eixe conglomerat que és el valencianisme cultual, dereivindicacions més transversals, més acceptades per tots,impepinablement democràtiques. En els pobles fins i tot regidors delPartit Popular donava suport a l’Escola Valenciana perquè autoritzaven

7

els encontres, etc. Precisament perquè es movien en un espai dedemocràcia indiscutible i, per tant, no era el programa de ningun partit.Bé. És en eixe context de finals del franquisme, ja clarament en laTransició, que la música en valencià entra en barrena. Guanyen elssocialistes i es posa de moda La Movida Madrileña, que fomenta unadeterminada concepció de la realitat lúdica, divertida, alegre, etc. I clar,els cantautors de la època immediatament anterior no eren ben rebutsperquè eren crítics, exigien pensar, reflexionar, recordaven el que haviasigut la època immediatament anterior, les misèries de molts dels nousdirigents polítics quan, per a tenir auditori, tenien que anar als concertsi posar-se en la primera fila per a què se’ls vejera perquè ells erenclandestins i l’única manera de poder expressar determinadesreivindicacions era a través de les cançons.

El triomf, diguem-ne, del consumisme, del ji-ji-ja-ja, del què guay, québonito, d'aquell ministre Solchaga que deia que “en Espanya qui no esfeia ric era perquè no volia”, de la cultura del ladrillazo, (que jaimposava el Partit Socialista, no ha sigut d’ara). Tot això va generar untipus de música anodina des del punt de vista dels discursos. N’hi haalgunes coses bones: curiosament, aquells que tenen més consciènciapolítica. Per exemple, Radio Futura, un dels pocs grups que parla de laGuerra Civil i que recupera poesia culta i utilitza referents filosòfics.

A partir dels anys vuitanta i durant la dècada dels vuitanta i delsnoranta la música en valencià está desapareguda, i això té molt a veureamb l’actitud del propi govern, el foment d’un determinat tipusd’entreteniment i la pèrdua de relació entre una generació i la següent.Vint anys després començen a vore-se els efectes d’Escola Valenciana, ia partir dels noranta molt avançats és quan ja comença a haver jovesque han fet tot l’ensenyament en valencià i que ja tenen una concepcióno-diglòssica, no-subordinada, de la llengua i al fer música canten en laseua llengua. Ací el que fa Escola Valenciana és immediatament donartot el suport que pot i animar i estimular.

8

I una volta Escola Valenciana, als anys 2000, té eixereconeixement econòmic per part de les institucions en forma desubvencions...Rafa Xambó: Mol poquet, eh? Mentre dura el PP Escola Valenciana noté pràcticament un xavo i rep ajuda d’alguns ajuntaments de l'oposició,que són molt poquets. I després de l’esforç de tota la gent, de tots elssocis, amb les cotitzacions, amb els llibres que trauen...

Identifiques un canvi en Escola Valenciana des dels anys 80-90respecte als anys 2000?

Rafa Xambó: Jo crec que, més que un canvi, el que s’experimenta ésuna fortalesa, és a dir: Escola Valenciana, que al principi era laCoordinadora d’Associacions de pares i mestres per l’ensenyament envalencià, ha pres, diguem-ne, volada perquè han sabut gestionar d’unamanera molt transparent, democràtica, oberta, participativa i moltinclusiva, és a dir, que tot el món que vullga participar i que estiga perfomentar una escola lliure, crítica i en valencià és benvingut. I tot aixòva madurant de tal manera que en els anys 2000, quan ja comencen aveure’s els efectes de les trobades i quan aquestes comencen a fer-secada vegada més massives, és quan Escola Valenciana comença a agafarmés força i, fins i tot, n’hi ha un moment, fins a la caiguda del PP, que laConselleria d’Educació alternativa és Escola Valenciana, claríssimament,perquè es l’única que pot reunir tota la diversitat ideològica del’oposició al règim del PP. És a dir, això no és un sindicat: estan els deCCOO, els d’UGT, les associacions de pares, així com els diferentsterritoris, tot tranquil·lament connectat. I això dona eixa potència.

Parlant directament de la música, Escola Valenciana no s'havia plantejatres. Som els músics, el Col·lectiu Ovidi Montllor, els que anem a EscolaValenciana i els diguem: «És molt necessari que vosaltres ajudeu». Somnosaltres els que ho demanem. Per què? Perquè estem en un desert depúblic i, si no es formen els públics no tenim futur de la música en

9

valencià. I els públics es formen en l'adolescència... Aleshores somnosaltres els que demanem, en primer lloc, que simpliquen i que donenun premi als Premis Ovidi i que a les trobades hi haja sempre actuacionsi música en valencià més enllà de Dani Miquel. No infravalorem alsxiquets i no infravalorem que allí no només n’hi ha xiquets. N’hi hapares també… i pares de trenta anys que els agrada la música i quepoden gaudir perfectament amb un grup de folk o de rock. Somnosaltres els que els ho reclamem, perquè ells estan a la seua amb laimportància de l'escola i la normalització, i nosaltres som els que elsdiguem que la música és molt important per a la normalització, uninstrument molt fàcil per entrar als xiquets. I quan veuen l'efectedemostració que és Obrint Pas, que hi ha molta gent castellanoparlantque els segueix, que la llengua ja no és un obstacle per a seguir grups demúsica en valencià, doncs ells mateixos es consciencien i se n'adonenque paga la pena donar suport.

O siga, que és el Col·lectiu Ovidi Montllor el que busca a EscolaValenciana. A principis dels 2000?

Rafa Xambó: En el 2005, que és quan es van fer els 1ers Premis Ovidi.

Ha passat el temps i ha canviat el panorama polític iinstitucional. En eixe sentit, quin creus que és el paper delCol·lectiu Ovidi Montllor respecte a altres tipus d'associacions ocentres com ara centres autogestionats o altres tipus deformacions?

Rafa Xambó: Tota pedra fa paret. Jo he tocat en centres autogestionats,al carrer, a una escola i, durant l'anti-franquisme, a esglésies o on ferafalta. És a dir, jo no crec que l'èxit de la música en valencià siga un mèritatribuïble a Escola Valenciana. Escola Valenciana ha ajudat, i molt béque haja ajudat, però l'èxit no depèn d'ells, l'èxit ha sigut més col·lectiu isocial, un èxit que demostra la vitalitat de la nostra societat, una societat

10

plena de músics, on pegues una patà i te n'ixen un grapat. En el momentque la visió de la pròpia cultura s'ha començat a veure d'una maneramés normal i no d'una manera esclava o subordinada a la culturaespanyola, la gent s'ha plantejat d'una manera natural fer un treballcultural en valencià fins i tot d'una manera no massa crítica, és a dir, hiha grups de pop en valencià que jo no els veig la crítica per cap lloc, i noem sap malament, o siga, ha d'haver de tot i em sembla fantàstic, però ésmés un èxit col·lectiu del propi funcionament de les dinàmiques socials,de la reivindicació lingüística, de les polítiues institucionals. Això el quedemostra és que els valencians som capaços de fer molt amb molt poc.Hem tingut una Llei de l'Ús del Valencià que no garantia res, i noobstant això hem aconseguit mantenir un nivell d'ensenyament envalencià bastant apreciable contra les polítiques contràries del PP.

Això és el que ha passat amb la música. I també ha passat una altra cosamolt important, i és que han desaparegut els principals controlsindustrials de la música. Fins als anys noranta avançats per a fer un discnecessitaves un pastó, amb una discogràfica i un estudi analògic degravació. Normalment, els músics no són gent rica, i per això noméstenien possibilitat de gravar i aparéixer als vinils aquells que fitxaven lesdiscogràfiques que, per la seua banda, orientaven els gustos iseleccionaven.

Després, quan apareix el cassette i el cd, encara estem amb la gravacióanalògica. L'any 92, Bustamante i jo férem Ciutat Magnètica a un estudide gravació del barri del Carme, amb un sistema molt complicat debarreig simultani i molt a pèl. Eixe disc es fa perquè aconseguim migmilió de pessetes, és a dir, 3000 euros d'ara (però en aquella època migmilió de pessetes era molt més que ara), de Música92, que era unmuntatge que havia fet el P.Socialista des de la Conselleria e Cultura.Vam anar i vam veure que s'ho gastaven tot en concerts d'oboe i, bé,Bustamante tenia el pedigrí dels discos que havia tret, així que ensdonaren la pasta i el vam poder fer.

11

NOUS AIRES

Álex ZahinosEl momento clave de la música en valenciano

Cada época tiene su debate», expresa Joan Gregori, de la promotorade conciertos Pro21. «En los últimos años, el asunto central de lamúsica en valenciano era el de la resistencia y la autogestión, yahora...», reflexiona el promotor. Ahora, tras un conciertomultitudinario en la plaza de toros, los músicos de la escenavalenciana acabaron en Facebook debatiendo por qué en eseconcierto no había más bandas de nuevo cuño y más estilosrepresentados.

Más allá de la discusión, lo que estaban poniendo de relieve era quelos grupos se han multiplicado y con ellos los géneros. En la redsocial, el músico Miquel Landete, Senior, enumeró algunos de esosnuevos conjuntos: «Mai Mai, Tardor, Mi Sostingut, Gener, ESIR,Mox Nox, Geografies, Ona Nua, Inèrcia, Júlia, Deliri, NovembreElèctric, We Are Not Brothers, Mox...». Fuera de la web, Kiko Tur,vocalista del grupo Aspencat, apunta que «esos son los que legustan a él, pero hay muchos más en otros estilos». Amboscoinciden en que el paisaje es bien distinto al de hace dos décadas.«La peor producción de ahora es la mejor de hace diez años»,afirma Joan Gregori, quien asistido desde su promotora Pro21,fundada en 1999, a esta explosión de bandas en lengua propia.Estilísticamente, dice Gregori, «se pasó del ska a la música festiva yel circuito ha ido mostrando cada vez más aperturismo, incluyendotambién grupos que cantan en castellano, como La Raíz».

12

De golpe pone sobre la mesa la discusión sobre si existe una escenaen valenciano y otra en castellano, separadas pero juntas,compartiendo territorio. «Cuando hablamos de música envalenciano parece que nos refiramos a un género cuando es unalengua; cada uno tiene sus referentes y su estilo», opina CarlesChiner, líder de Gener, ganador de un Premi Ovidi en la últimaedición. «Prefiero hablar de música valenciana. La música envalenciano es una etiqueta, hay muchos grupos tocando fuera delestilo reivindicativo», coincide Carme Laguarda, socia de laproductora Mésdemil, que en estos ocho años de vida ha editadomás de un centenar de discos «sin filtros de lengua ni de estilo».

En la afirmación de Laguarda está implícita la asociación entremúsica en valenciano y mensaje político, algo que ha ocurrido enlas últimas décadas en un ecosistema dominado por bandas de ska-rock como Obrint Pas o La Gossa Sorda, o cantautores como PauAlabajos. «Había más grupos, pero es cierto que si te asociabas almensaje de hacer país y hacías esa música había un mercado»,manifiesta Landete, quien confiesa no haberse sentido «integradoen esa escena».

«Nuestros referentes vienen del extranjero y nos dimos cuenta deque nos sentíamos mejor cantando en valenciano», señala PauCamps, guitarrista de Smoking Souls, una de esas nuevas bandasque encuentra «cada vez más público cada vez más lejos de casa».Algo parecido les sucedió a Júlia, grupo de Alcoi que debutódiscográficamente el año pasado. «No había muchos grupos aquíque me llamaran la atención y no entendíamos por qué», cuentaEstela Tormo, líder del grupo, que adaptó sus «influenciasanglosajonas» a la música «en la que soñaba».

13

Si bien es difícil encontrar cuándo se produjo el punto de inflexión,es más fácil detectar los factores de esta primavera. «Hay tres patasfundamentales», estima Tur: «La primera sería la escuela envalenciano, que ha provocado una generación permeable; otra sonentidades que programaron durante la travesía por el desierto, comoAcció Cultural o Escola Valenciana; y por último los músicos quehan mantenido la llama». Cuando habla de «la travesía por eldesierto» se refiere a la falta de apoyo de las instituciones durantelos años del PP en el gobierno. Ahora que se menta a lasasociaciones, ha sido una de ellas la que ha hecho de bisagra para eldebate. «Nosotros queríamos un homenaje a los músicos que hanluchado por la lengua y la cultura en los últimos veinte años»,justifica Toni Gisbert, secretario de Acció Cultural, organizadora delconcierto del pasado 23 de abril. En el futuro, admite Gisbert, elsector tiene que ir hacia la «transversalidad» de géneros. ElCol·lectiu Ovidi Montllor nació para eso, precisamente.Responsables de los premios anuales de música en valenciano, supresidente, Manolo Miralles, cofundador de Al Tall, apunta que lavocación es «representar a la gran mayoría» de músicos.

«El panorama es diferente ahora: tenemos un gobierno que habla envalenciano. Hay que reformular la lucha», opina Landete. «Hay untecho de cristal que es la falta de un espacio comunicativo. Lasinstituciones tienen que cubrir el papel ayudando a que losfestivales arriesguen en sus propuestas hacia otros estilos», abundaGregori. «Hay festivales internacionales en todo el territorio queestán siendo subvencionados, y tendrían que programar a cambioun mínimo de grupos del territorio», concreta Tormo.

Si el papel de la Administración se antoja clave para el sector,también se apunta que «el reto es que se implique, no que tutele,

14

que pongan condiciones para la industria», según Chiner. Esaindustria debería luego caminar por sí misma «hacia laprofesionalización y consolidación fiscal» de sus protagonistas.

«Hace falta una feria profesional», reclama Laguarda desdeMésdemil. En realidad lo que demanda es que se potencie algo queya existe, el Trovam! de Castelló, un lugar de encuentro paraproductores, promotores, estudios y músicos. «El pasado año fue elprimer año sin pérdidas para nosotros, hemos trabajado encondiciones muy precarias», lamenta Laguarda, que señala lafragilidad de la industria, pese a que «ahora haya más producciónque nunca». «Estamos en un momento de mucha responsabilidad,de ir sentando las bases con solidez», aporta Gregori. En la plaza semostró el público y en las redes los músicos reflejaron que el debateha cambiado: ya no se trata de resistir, sino de construir.

Publicat originalment a Levante-emvPrimer de maig de 2016

15

SERGI MÜLLER I RAIMON RIBERA

LA MÚSICA EN VALENCIÀ MOSTRA MÚSCUL ALFESTIVERN

Gener 2015 / Anys fa que la gent feia burla de qui els dies abans de capd’any demanàvem a familiars propers algunes coses que ens feien faltaper muntar l’acampada al Festivern. Llavors allò que coneguem com ‘LaMúsica en Valencià’ era poc més que un reducte cultural de l’esquerraindependentista, fora del qual a dures penes algú podia poc més quereconèixer el nom d’alguns grups com La Gossa Sorda o Obrint Pas.

El final del 2015 i l’entrada al 2016 han demostrat que aquells tempsqueden lluny, molt lluny. Així ho demostra el Sold Out que han hagut depenjar en aquesta edició del Festivern —l’onzena— que s’organitzaanualment per celebrar el cap d’any a les comarques centralsvalencianes. Més de 10.000 persones cada dia han participat enguanyd’aquest esdeveniment que definitivament es consolida com una de lesofertes preferides per a molts joves, no només valencians, que esreuneixen per celebrar el final de l’any entre amics i coneguts i rebre elnou amb la música en directe d’alguns dels seus grups preferits, com LaGossa Sorda —el seu últim Festivern, ja que fa temps que han anunciatla seua retirada dels escenaris—, Boikot, Aspencat o Juantxo Skalari, lapresència dels quals al festival ha servit perquè milers de personesassentaren les seues tendes de campanya a Tavernes de la Valldigna, ones venen celebrant les últimes edicions del festival. A banda dels concerts, el Festivern ha tornat a comptar amb una granquantitat d’activitats que s’han celebrat al llarg dels dies que ha duratfestival, entre les quals es poden trobar campionats de pilota valenciana,futbet o bàsquet, a més del concurs de paelles que se celebrà a la plaçadel poble o el Triatló Internacional de Pingüins que el dia 26 de

16

desembre va servir, com cada any, d’escalfament per al festival.Amb aquesta edició, en la qual ha sigut necessari ampliar la carpa en laqual es realitzaven els concerts i habilitar zones d’acampada noprevistes degut a l’afluència massiva de públic que ha rebut la capital dela Valldigna, s’ha demostrat el que de manera no tant evident ja s’intuïa:que la Música en Valencià comença a tindre múscul social suficient comper fer-se un espai en el panorama de l’oci al País Valencià. S’evidenciaaixí la capacitat de penetració que ha tingut en els darrers anys entre elsjoves valencians, que ha conformat un públic heterogeni pel que fa aideologies i sensibilitats nacionals, deixant enrere —voluntàriament oinvoluntària— l’entramat underground que l’havia caracteritzat en unprimer moment i l’estret vincle que mantenia amb la militància del’esquerra independentista.

Sembla que amb això, com es ve dient des de fa anys, la Música enValencià es normalitza, i el Festivern, una de les tres grans fites anuals(juntament amb el Concert de Falles i el Feslloch, el festival de la músicaen valencià, tots dos organitzats per Escola Valenciana), no és capexcepció, sinó més bé el reflex de com una xarxa cultural humil i —diem-ho— precària ha anat assumint les dinàmiques de qualsevol altraindústria.

Sense malícia i —per què no dir-ho?— amb tristesa: hi ha millor metàforaper il·lustrar la deriva de la indústria que el president de la GeneralitatValenciana Ximo Puig (PSOE) entregant el Premi Ovidi Montllor honorífic a la millortrajectòria als quasi-responsables de tota una generació de catalanismecultural i polític, com són els Obrint Pas, i amb les corresponentsdeclaracions del seu dolçainer Miquel Gironés: “potser el país ja nonecessita lletres i cançons reivindicatives, potser ara la normalitat queens cal és cantar sobre les persones, sobre l’amor i la pau…”?

Publicat originalment a La veu Diari Digital del País Valencià3 Gener del 2016

17

INDUSTRIA

RAIMON RIBERALA 'INDÚSTRIA CULTURAL' EN LA MÚSICA EN

VALENCIÀ

Octubre 2014/ Des d’uns anys enrere la indústria musical al PaísValencià ha viscut un creixement inexorable que ha multiplicat anyrere any la seua producció. Això s’ha traduït en certa 'normalitzaciólingüística' i en certa visibilització de col·lectius culturals i socials quefins ara havien estat marginats i se’ls havia negat el seu espai públic. Això implica que hem vist com una generació de joves —en quèm’inscric—, que havia crescut amb Obrint Pas, ha passat a ocupar elsescenaris, els carrers i les sales de pobles i ciutats del País Valencià,fent que proliferaren així desenes de grups i multiplicant-se any rereany la producció de discs i la quantitat de concerts. Si això ha estatpossible, segons la lectura que jo faig, és gràcies a l’aposta que ha fetEscola Valenciana amb la música, donant cabuda als nostres grups alDisc de la Música en Valencià, als concerts de La Gira o al Feslloch,que ha estat el festival de referència que ha marcat les tendències. Ara bé, si quantitativament és evident que l’estat de salut de la músicaen valencià és òptim, quin és l’estat qualitativament parlant? O el queés el mateix, la indústria cultural està 'sana', però la cultura en si hoestà? En aquesta doble vessant hi ha dos elements que entren en joc,per una banda el paper de l’esmentada Escola Valenciana, que és quiha tingut els mitjans econòmics i les infraestructures per potenciarl’escena —és a dir, ha fet la funció de l’estat—, i per altra banda elpaper que ha tingut la crítica musical en l’escena, o més bé l’absènciad’aquesta.

18

Però anem a l’origen. Seria necessari recordar que si la música envalencià ha tingut les vies que ha tingut per créixer ha sigut gràcies alcamí obert pels qui han estat els tres pilars sobre els quals s’haconstruït l’escena: Obrint Pas, La Gossa Sorda i Orxata Sound System:pioners, continuadors i renovadors respectivament. La possibilitatd’expansió ha vingut ja donada per la decisió d’Escola Valencianad’apostar per la música en valencià com a instrument de normalitzaciólingüística, i la manera com ho ha fet ha sigut, generalment,potenciant un perfil musical molt determinat i bastant restringit, asaber, aquells 'deixebles' de l’ska-rock que començaren a mitjan delsanys 90 els Obrint Pas i que han estat els teloners eterns d’aquesta'Santa Trinitat 2.0' —apel·lant a aquella fórmula que als anys 80 referiaal trident Fuster, Estellés i Guarner—. L’estratègia era senzilla: no fer cap aposta arriscada, no aportar resnou a l’escena, no destacar ni a nivell líric ni musical, només fer-hodistint per continuar essent el mateix que ara ja funciona. Laconseqüència: una escena 'underground' dins d’una cultura que ja eramarginal en si. Una sèrie de grups heterodoxes en formes i contingut,d’una gran qualitat musical alguns, menys altres, que han estatcondemnats a l’oblit i fins i tot a la desaparició, com podria ser elfunest cas de 121dB, un dels grups 'indie' més interessants de l’escenavalenciana. Per altra banda: la crítica. No hem tingut una crítica musical seriosa —amb comptades excepcions, que n'hi ha—, això és que no hem sigutcapaços d’articular-la, que no hem actuat com a treballadors culturalsen un cercle tan reduït com aquest, lligat amb tantes complicitatspersonals, molt més que professionals o econòmiques, que no hapermés una crítica independent i lliure. La crítica —o l’elegia— s’ha fetmoltes vegades des de dins de l’escena i amb poca perspectiva, i jo elprimer. El que hem tingut de mitjans 'especialitzats' al País Valenciàha sigut escàs i viciat i com a conseqüència s’ha encarregat

19

generalment molt més de fer promoció i publicitat que no crítica. TantEnderrock (pionera al Principat), com les autòctones TresDeu o Sonsde Xaloc, per citar els casos més coneguts, han escollit funcionar comuna mena de plataforma publicitària i de difusió dels grups senseservir com a eina d’opinió pública. Les conseqüències d’això han estatnefastes. La indústria discogràfica, sense pressió per cap banda —pressiócultural, que no econòmica—, ha publicat sense discriminar la qualitatdels treballs. Havent vist una gran eixida als grups incipients, queprojectats a través dels mitjans del 'gènere' s’han fet lloc als granscartells, han vist aquestes apostes sense gran risc, i sense necessitat defer grans inversions pel model de producció escollit, amb unfinançament mixt entre l’autor i la discogràfica i una distribucióenfocada generalment al directe. La conseqüència de tot això és ungran ventall de grups que no mobilitzen públic i que no generenpràcticament moviment econòmic per la falta de reclams atractius, totamb alguna excepció. Ara, doncs, s’obri una incògnita. Què passarà a mitjà-llarg termini,després que dos dels pilars 'històrics' (Obrint Pas i Orxata SoundSystem) han fet efectiva la seua retirada? Hi ha Aspencat, que espodria dir que s’ha postulat com una de les alternatives més, diríem,'rendibles' per a la indústria, però més enllà d’això, l’immobilisme aquè ha estat sotmesa l’escena ha fet que no hagen emergit grups ambla potència dels que ara pleguen, amb això vull dir que siguen capaçosde mobilitzar públic, i no és perquè no hi haja qualitat —We Are NotBrothers, Arthur Caravan, el tàndem que han format per a Wegeneramb Hugo Mas, El Diluvi, Senior i el Cor Brutal, Mi Sostingut, etc.—sinó perquè han quedat arraconats per una indústria que s’estàconsumint a ella mateixa, i el que és més curiós encara, precisamentaquests grups, que han optat per un llenguatge i una estètica 'no-subversiva', o almenys no s’autodefineixen com a tal, han acabat

20

essent més subversius que no els grups que tenen aquesta com afinalitat última. En tot cas: que caldria precisar moltes coses, detallar esdeveniments,aprofundir en molts aspectes dels esmentats? Evidentment. Que nofaig justícia amb moltes organitzacions, col·lectius i entitats que hanservit per vertebrar el País? Ho sé i demane disculpes des de ja, entreelles a Escola Valenciana, que tot i considerar que aquesta estratègiano ha estat encertada, és una entitat imprescindible per a la societatvalenciana. La qüestió de fons que ací m’agradaria plantejar no és mésque la següent: quin model de cultura volem i quina indústriacultural estem creant? Som conscients que hem creat en la nostramúsica 'la gran indústria del consum anticapitalista'? Que hem oblidatque la música és abans música i lletra que no pamflet polític, i que elfet de fer bona música no impedeix fer-la pamfletària?

Publicat originalment a La veu Diari Digital del País Valencià16 octubre del 2014

21

XAVIER ALIAGAVIDA I NO POCS MIRACLES (AMB MATISOS) DE LA

MÚSICA VALENCIANA

M'arribava amb retard l'article de Raimon Ribera, «La indústriacultural en la música en valencià». on reflecteix algunes realitats méso menys incòmodes de l'escena. Molts dels temes plantejats ja hanestat motiu de debat entre professionals i mitjans de comunicació ataules rodones de festivals com ara Trovam i Feslloch. Ribera posal'accent en què un pilar de la promoció musical, Escola Valenciana, habolcat els esforços en una part determinada de l'escena, la generadaseguint l'estel de fusió combativa d'Obrint Pas, La Gossa Sorda iOrxata, als quals hauríem de sumar Aspencat. L'absència d'una críticamusical seriosa i, com a conseqüència, l'existència d'una indústriadiscogràfica que, sense aquella pressió, ha publicat de formaindiscriminada propostes sense interés, serien altres punts candents.

Resultat de tot això seria que les propostes fóra d'aquelles coordenadeshan tingut el pas barrat. Puc compartir la preocupació, però no eldiagnòstic: el problema, ara mateix, de la música en valencià no és lamanca de qualitat, ni la construcció d'una suposada indústria basadaen la contestació, en el missatge. Ni l'absència de crítica. La qüestió téa veure més aviat amb la manca de massa crítica i, fins i tot, de culturamusical de l'existent. De curiositat. I també és una errada considerarque la música en valencià és una escena. No ho és. Ni cal que ho siga.Que la línia programàtica d'Escola Valenciana ha estat millorable hosaben ells mateixos. Però han omplit un espai, un buit, dirigint-se a unsector jove al qual, majoritàriament, li ha interessat una propostaconcreta. I ha complit una funció impagable. Un perfil compromés icombatiu, amb matisos: al Feslloch s'ompli de gom a gom l'escenariquan toquen els caps de cartell i el personal desapareix amb la resta.

22

Com en qualsevol festival. No hi ha curiositat ni ganes de descobrirnoves propostes, tret d'un parell de centenars de curiosos. Com en elsaltres festivals. La llengua i el país és el leit-motiv però la festa és elmissatge. I sí, a casa, en la intimitat, la gent creix i s'educa amb unacerta consciència cívica i política, quan repara en les lletres, moltesd'elles elementals. Curiosament, això no ha impedit que l'altra brancacombativa, la dels cantautors, tinga el seu públic fidel.

Després, hi ha l'eclosió estilística, amb un munt de propostes que hanescollit uns altres camins. Però també amb un grau de compromís:com explicava el sociòleg i cantautor Rafa Xambó, cantar en valenciàja implica estar compromesos amb la llengua i el País. Això té unrevers perillós. Com explicava l'artista Carles Chiner, era el momentd'assolir un major grau de normalitat, emprar la llengua com a vehicled'expressió, no com un fi en si mateix. És recomanable, fins i tot, perarribar a tot tipus de públic, fer del valencià una eina normalitzada.Però els problemes del País Valencià continuen ben presents. La dretadesgoverna. I el capitalisme ho devora tot. El missatge contingut a,posem per cas, La polseguera, de La Gossa Sorda, continua tenintsentit. I si ho adoben amb un considerable creixement musical, lajugada és redona. Com ho va ser el València, Califòrnia de Senior i elCor Brutal, un bellíssim disc amb missatge. Tot això és necessari. Comara la intensitat emocional de Novembre Elèctric. O la poètica subtil iquotidiana de Clara Andrés. Cada moment té el seu fil musical. El quedemane com a oient és que la qualitat musical vaja per davant.

I, tot i que no es pot considerar la música en valencià com una escena,és saludable barrejar propostes en un mateix espai, fer que els unss'interessen pels altres. S'ha de fer i es comença a fer. El Trovam acabade fer conviure La Gossa Sorda amb Senior i el Cor Brutal i Pepet iMarieta amb Novembre Elèctric. I Escola Valenciana també ha tractatd'introduir més transversalitat.

23

Respecte de la crítica, Ribera se centra en l'especialitzada, escassa iamateur, quasi per definició i pel moment que vivim (Enderrock seriainviable editat a València). La crítica professional i seriosa, s'ha de dir,ha estat en els mitjans generalistes i, amb les mancances i llacunes derigor, s'ha fet trobe que amb bastant solvència. En el meu cas, a travésdel meu treball primer al Quadern d'El País i després a El Temps,ressaltant les propostes de qualitat que Ribera diu han estatmarginades. El corredor polonès, Arthur Caravan, Senior i el CorBrutal, Mi Sostingut, Ovidi Twins, Amanida Peiot i molts altres hantingut un seguiment trobe que adequat. I el fet que bandes tanvaluoses com 121db o Inòpia (autors d'un dels millors discos de rockgravats mai en català) hagen tancat la paradeta no es pot computar ala crítica i, dubtosament, a Escola Valenciana: el públic «natural» delFeslloch encara té una estranyesa davant determinat tipus depropostes que prové de la manca de curiositat i ganes d'obrir elventall. A l'abstreta parròquia indie per cert, li passa el mateix.

Hi ha el reprotx, finalment, de no haver marcat un nivell de qualitat através de la crítica. Això és tirar-la molt llarga. Perquè -parle per mi-l'espai és finit i, davant d'això, millor gastar-lo en les propostes quepaguen la pena que en destrossar la primera maqueta arribe a lesnostres mans, que seria molt fàcil i provocatiu. No sabríem ni per oncomençar. Millor parlar de les propostes bones, sense servilisme,marcant els seus punts forts i febles, i fer esment de les rescatables. Laresta, silenci. Sabent, això sí, que en molts casos les propostespreferides pel públic escapen al sedàs crític. I que no sempre hi ha eldistanciament adequat entre crítica i artistes. Res no és perfecte i totés millorable. Altrament, els premis Ovidi Montllor també són unaforma d'assenyalar la qualitat que tampoc no sé si el públic té molt encompte: si premien els seus, mola, si no, no.

Es pot tenir una visió crítica de la realitat, però no acabe de compartiraquella sensació d'alarma. Hi ha discogràfiques que han millorat molt

24

el nivell del que publiquen. La nòmina anual de discos francamentbons és creixent. Algunes de les propostes de qualitat van trobant elseu cau. Hi ha relleus. A canvi, manca públic. I públic curiós, obert. Iindústria. I suport institucional. I trencar amb la desconnexió brutalamb Catalunya. I obrir-se a públics no catalanoparlants (això no hosostenen des de cap de les bandes suposament desideologitzades, sinóque m'ho digué Xavi Sarrià en una entrevista). Hi ha que millorarcoses, és cert, però no considerant la «música en valencià» com unbloc monolític, sinó sabent que cadascú té el seu propi camí. I quecaben totes les visions.

Publicat originalment a La veu Diari Digital del País Valencià24 octubre del 2014

25

UN DEBAT AL VOLTANT DE LA MUSICA ENVALENCIÀ?

Existeix realment un debat al voltant de la música en valencià? És necessari? Per a repensar-ho, necessitem col·laboradores per això

vam preparar un formulari virtual amb diversos eixos temàtics(interrelacionats) on poder expressar opinions, experiències i

posicionaments. El formulari1 va estar online unes sis setmanes, i vamveure necessari entrar a qüestionar-nos perquè erem tants homes enaquest debat, així que vam afegir una pregunta sobre com nosaltres-

entre nosaltres mateixa reproduïm dinàmiques sistèmiques percomençar a treballar-nos.

Aquí volquem algunes de les respostes de la gent que hi va intervindrevirtualment.

Han participat:

Vicky Trillo de Vickyleaks www.vickyleaks.net/bio // Manolito desdeCatalunya (forma part del sector industrial de la musica catalana) //

Baixista feminista // Inèrcia www.inerciapv.com // Francesc Burgos deCasa Calba www.lacasacalba.org // Vicent de Tourbolet i Gàtaca

www.webgataca.com/facebook/bio.html // Enric de Gràcia de VLCETCvlcetc.net // Sergi Muñoz de Xfanekaes x-fanekaes.bandcamp.com //

Pablo Valle de Tirant lo rock www.tirantlorock.com //Andreu del Diluviwww.eldiluvi.cat // Carles Pastor carlespastordiesderadio.bandcamp.com

1 Accessible en : https://docs.google.com/forms/d/1kVqfi_MM3YmxCTxL85TV7Ow34gZ4m9IFDPoBO8D3LJg

26

>>Què penses de la "música en valencià" com a concepte? Comvalores la seua evolució i la seua situació actual? Com creus que esdesenvoluparà a partir d'aquest enclau polític? Quins consideresque eren els seus objectius? Creus que han estat assolits? Quina ésla teua experiència personal al respecte

CARLES PASTOR // ..La música en Valencià, ha de deixar pas a lamúsica feta al País Valencia. La lluita de molts grups i autors durantaquests anys ha sigut valenta. Ara, hem de diversificar ... hi ha un camíentre la música més potent i reivindicativa i el cantautor que hem deexplorar, potenciar i mostrar.

ENRIC de VLCETC// Entenent la "música en valencià" com a fenomen, ino com a un gènere musical... No podem comparar la situació deRaimon amb l'actualitat. Recordar una estrofa o una frase d'una cançóera més fàcil que recordar les frases d'un llibre, però l'elementimportant, pense, fou la repetició i l'hàbit... Hui, el context és un altre...separaria les dues idees: "música en valencià" i "escena musical envalencià"... Hi ha molt per fer, però s'ha aconseguit crear un hàbit deconsum de música cantada en valencià... Personalment, m'he trobat ambgent de tot tipus. Per una banda, gent molt treballadora i entrega quebuscava fer música, i missatge, però també (encara que en una minoriamolt gran), gent que parlava a tothora de "el mercado", és a dir, lamúsica en valencià com a negoci. ...

MANOLITO // ...com a concepte, la música valenciana és la música quees fa al país valencià. la música en valencià és la música que es canta envalencià, independentment de si en reivindica el fet o no. això és així ipunt. altra cosa és que s'entenga (no sé perquè) que la 'música envalencià' és aquella que reivindica el valencià a l'hora de cantar. tampocsé si cal continuar reivindicant això, o potser ja és hora que es faça ambnaturalitat (qui ho vulga fer, i ja està). evolució: és clar que la políticacultural del PP no ha ajudat la música en valencià. segurament les

27

polítiques i el caldo de cultiu que se'n ha derivat han anat molt en contrad'un normal desenvolupament de la música en valencià. el canvi polític iel canvi de polítiques poden ajudar a que la música en valencià esdesenvolupi normalment. però també poden ajudar a que no esdesenvolupi normalment.... es cometran greus errors en nom del'desenvolupament' (o patrocini, o foment o com vulgau dir-ne) …crecque es reproduiran mecanismes, amb un altre color polític,

FRANCESC BURGOS de la CASA CALBA // El concepte és inadequat,baix el meu punt de vista. I és una simptoma d'anormalitat... Incògnita.Necessitem canvis radicals, més enllà de la llengua. I té a vore ambl'educació i la visibilització de la cultura al nostre país. Estem certamentendarrerits. Continuem en el guetto. Sols passar que les propostes mésinteressants, a nivell artistics, passen desapercebudes. I els bons músicsno tenen opció de treball, més enllà de les orquestres de ball (podemincloure en aquest calaix als dolçaina-ska). És a dir en aquest país si nofas música de ball, no tens res a fer.. Paga la pena dir que s'ha fet efectiugràcies al model capitalista de la "ràdio fòrmula", repetint el mateixcartell a totes les comarques... donar suport als qui encara no tenen unespai suficient estable per poder desevolupar una carrera artístic ambsuficients garanties socio-laborals? Ni que dir que nosaltres estem ambla cultura de base, de proximitat, de barri. Pensem que aquesta és labatalla que s'ha de lliurar. El treball diari per a teixir entre tots unaxarxa inclusiva i diversa.

SERGI MUÑOZ de XFANEKAES //... arribem a cada vegada més públic iaixò fa que sigui un pas ferm fins a aconseguir l'objectiu d'expressar ensen tots els àmbits de la vida en la nostra llengua. En el nostre cas moltpositiu perquè hem arribat fins i tot fora de les nostres fronteres

PABLO VALLE de TIRANT LO ROCK // ...El fet és que és evident ques'ha convertit en moviment social i polític important. Fins i tot grupsque cantàven en castellà ara han canviat i per a mi és molt positiu. Quan

28

nosaltres vam començar al pati de l'IES els nostres referents per a cantaren català van ser Obrint Pas i crec que ells van marcar el camí, ens vannormalitzar... També recorde que la gent ens deia que ens estàvemtancant portes. Hui en dia ningú ho qüestiona.

BAIXISTA FEMINISTA // a) Pense que la gent la veu (i la tracta) comuna categoria per se en comptes d'una opció lingüística amb la qualcomunicar-se. b) Va estar vinculada amb la consciència política crítica ifent front a la opressió d'una cultura hegemònica. A mi m'han explicatque estava molt malament vist parlar en valencià, així que el sols fet decantar en valencià ja era un punt de resistència. c) Crec que ara tindràmolt més suport per part de les institucions, és a dir afavoriran que escante en valencià, la llengua al País Valencià es viu com una lluitacontinua. d) La música cantada en un idioma no va vinculada a unsobjectius. Els mecanismes de resistència front a una opressió sempre sónels de el tracte igualitari, la "normalitat", la convivència, la "llibertat" alcap i a la fi. e) La meua experiència és com a espectadora, bàsicament.

ANDREU del DILUVI // No crec en la música en valencià com aconcepte, al menys crec que no hauría d'existir. La normalització passaper la no catalogació de la música i menys per qüestions d'idioma.Entenc que aquestes etiquetes s'han creat com a "resposta"... Elsobjectius jo sempre els he catalogat com a polítics, la música no téobjectiu, escoltar-se… La meua experiència és bastant bonapersonalment. Toquem, ens agrada, estem agust, som un grup d'amics iens estimem. Poc més podem demanar.

INÈRCIA // A nosaltres no ens agrada que ens etiqueten com a "músicaen valencià". Pensem que el més important és l'estil musical, la llenguaen la que ho cantes no hauria de definir-te, és quelcom secundari. Tot iaixí, pensem que la música cantada en valencià ha evolucionat moltpositivament.

29

VICKY TRILLO de VICKYLEAKS // Jo l'empre en la mateixa mesura queempre la resta, ja que tant el castellà com el valencià són les meuesllengües maternes, i per tant les empre com em sorgeix, sense forçar nipretindre fer més o menys d'una o una altra... Naturalitze la convivènciad'ambdues... Cal una política que naturalitze el seu ús, i que no elrelacione amb certes postures polítiques, ... Crec que és la forma dedonar-li més vida....es produeix un cercle tancat de grups que són envalencià, que actuen a espais que són només per a grups en valencià, etc.I no és que açò estiga bé o mal... però crec que és un poc el que estàocorreguent.

VICENT de GÀTACA // "...musica en valencià" és la condemnaprofessional d'aquells que han triat el català com a llengua de les sevescomposicions. Oblidem-nos de barrejar politica i musica. No duu a bonport.

>>Creus que la "música en valencià" hauria d'industrialitzar-se? Per què? Quins creus que serien els avantatges i els inconvenients de la seua industrialització? Quina és la teua experiència personal (o la del teu grup o col·lectiu) respecte al procès d'industrialització?

PABLO VALLE de TIRANT LO ROCK // Evidentment s'ha de ficar envalor el treball de la gent que fa música i anar cap a una industralitzaciópot ser-ho però amb molt de compte, cal saber molt bé d'on venim i onvolem anar.

BAIXISTA FEMINISTA // a) Crec que les persones que decidiren viurede la música haurien de poder fer-ho amb la normalitat que ho faqualsevol altra persona a qualsevol altre ofici. b) Crec que hi hanempreses de promoció que creen productes perfectament consumiblesper al públic que és ara el de la 'músicaenvalencià'. c) Crec que han fetuna xicoteta màfia/"família" on se reparteixen uns quants el pastís, crecque per a tindre públic has de fer un tipus de música específica perquè

30

'està de moda' i molts grups estan intentant fer-ho i fent la còpia de lacòpia del 'producte' original que ha funcionat per a tindre públic i entraren el cercle, crec que això afavoreix la despedagogització, crec que lajoventut cada volta s'interessa menys en buscar, investigar i descobrirvolen la informació mastegada, fàcil i preparada per al consum immediataixò forma part de la cultura capitalista que assimilem, arribaré a pensarque les lletres reivindicatives que canten la majoria dels grups del cercle'músicanevalencià' només les fan per a guanyar punts dins del cercle,punts que es tradueixen en seguidors (prestigi, poder) i diners.

CARLES PASTOR // Hem de crear indústria i afavorir llocs de treballdins del sector i al mateix temps continuar amb l'auto-gestió per trobarun equilibri on no tinga ningú el poder absolut.

MANOLITO // Sí. Cal indústria. No n'hi ha hagut i és necessària peravançar. Evidentment, el procés d'industrialització comporta problemes imancances, però ja obrireu un debat sobre l'estat de la música envalencià post-industrial. Però industrialitzeu-la, professionalitzeu-la.Sinó, sempre estarà en mans del vent polític

FRANCESC BURGOS de la CASA CALBA //No m'agrada aquest terme,perquè la cultura i l'art no és un negoci, malgrat que els professionalsque hi treballem, formem part del sistema ecònomic com qualsevol altre.Per a nosaltres, i per a molt altra gent, la cultura és un servei públic, queestà al servei del poble. La qual cosa no vol dir que no genere riquesa,llocs de treballs i sobretot riquesa emocional i intelectual....D'altrabanda, cal apuntar que la cultura no som solament els professionals, hiha tot un teixit sociocultural present.

SERGI MUÑOZ de XFANEKAES //... industrialitzar sempre amb unslímits i fins a cert punt per no perdre l'esperit crític i subversiu que lacaracteritza i no que sigui un sol i pur negoci, amb això es pot arribarcada vegada a més gent i que s'escolti lluny...

31

INÈRCIA // COM TOT BO I DOLENT. Quan la música es dirigida per lesdiscogràfiques i les productores pert part de la seua essència i del seumissatge alternatiu.

VICKY TRILLO de VICKYLEAKS //...la gent en un moment donat, igualque escolta una cosa en anglès i no l'entén però li agrada el que escolta,pot escoltar una música en valencià (sense ésser valencianoparlant) igaudir amb l'experiència.

ENRIC de VLCETC //Per a mi, la "música en valencià" ja estàindustrialitzada. Estic a favor d'aquesta industrialització perquè penseque el fet de cantar en valencià ja suposa anar a contracorrent d'unReino d'España que ignora tot allò que no són els estàndards culturalsque va consentir la dictadura anterior. I amb açò tan sols vull dir queestic a favor com a estratègia de tenir un front comú per derivar un malmajor. ...Si la indústria està formada com a col·lectiu, no ha de serdolenta per naturalesa, però m'importa més per a què serveix eixamúsica, que si puc viure d'ella, i vull ser sincer en aquest tema. Mai hepogut viure de la música cantada en valencià... si el treball ens influeix ala nostra manera de viure i de relacionar-nos amb el món que ensenvolta, parem-nos a pensar sobre aquesta relació de forces.

>> Creus que la "música en valencià" hauria de rebre l'ajuda i laprotecció de les institucions? Quins creus que serien els avantatges iels inconvenients o riscos d'aquestes ajudes? Coneixes altres tipusde moviments musicals i culturals que hagen sigut subvencionats?Quina és la teua experiència personal (o del teu grup o col·lectiu)respecte a les subvencions?

CARLES PASTOR // Necessitem difussió més que subvenció.

FRANCESC BURGOS// Obviament, les institucions han de vetlar per ladiversitat cultura i per fer efectiu l'accés a la cultura. Així ho diu la

32

llei...Ens caldrien també accions transverssals: donar a coneixer el nostretreball a través de l'educació, els mitjans, el medi ambient... S'had'ampliar la quantitat de massa crítica que estime i reclame més cultura.

SERGI MUÑOZ// ... la subvenció sempre és una arma de doble tall ...som una plataforma perfecta per fiscalitzar la nostra societat i pot serque subvencionar pugui restar en aquest sentit....Les subvencions crec que tindrien més sentit si aquestes fossindestinades, al meu entendre personal, per a la música més tradicional ipopular per recuperar o cultivar la nostra musica i que es poguésestudiar i recuperar la mateixa. La nostra experiència personal és nul·laen aquest sentit donat que no hem accedit a subvenció cap o concurs demúsica en valencià així com que hem autoeditat

PABLO VALLE // L'administració ha de recolzar el producte culturalpropi això és part de la seua feina. Malgrat això l'experiència amb moltscol·lectius em demostra que els polítics sempre cauen en la censura iintenten traure rediment polític. Per això cal anar molt en compte.Tirant lo Rock mai ha estat subvencionat agafant el model d'autogestióde ler exemple el Casal popular de Vila-real...

ANDREU // A mi sempre m'ha agradat més treballar-me la vida. Emsembla perfecte que hi haja subvencions, però jo no en vull. Crec que hiha projectes humanitaris, socials i d'altres àmbits més necessitats desubvencions que no pas la música.

VIKY TRILLO // Crec que es deuen recolçar a tots els músics valenciansde forma institucional, sobre tot als que comencen. I que un dels punts atindre en compte pot ser que empren la llengua, però no crec que hajad'ésser l'únic.

MANOLITO // L'estat ha d'intervenir en els desajustos provocats pellliure mercat. Els avantatges són els derivats de la regulació. Els

33

desavantatges són els derivats de la regulació institucional que es basaen institucions sense control popular més enllà de la participacióelectoral... Està claríssim!

ENRIC // ... Els referents, o símbols, a vegades es mengen a la gent quees troba en una posició més baixa, o que no ha trobat el camí per aentrar en el circuit "popular". Irene Jaume recordava fa poc el cas delmanacorí Guillem d'Efak.. Si el suport de les institucions ha de resultarel fi de la lluita de les llibertats, val més no tenir eixe suport, però ésplausible pensar que és més còmode tindre aquest suport a estar lluitant,dintre de la dicotomia de "no podem estar lluitant sempre acontracorrent". Cal anar amb cura. Pas a pas. Estratègia i tàctica.

BAIXISTA FEMINISTA // a) Crec que s'hauria de tractar com qualsevolaltre tipus de projecte musical. Sí que me pareix bé que d'alguna formaes tinga cura de la cultura musical en valencià ja que no vivim en unanormalitat lingüística. b) No conec res sobre subvencions en altres tipusde moviments, el col·lectiu musical on estic no rep ni vol rebre cap tipusde subvenció.

>> Creus que la música en valencià reprodueix dinàmiquessistèmiques? Quines? Què en penses de la presència abrumadorad'homes a les llistes d'èxit i als debats? Què implica i com treballemper revertir-ho?2

VICENT // Si s'anomena musica en valencià crea dinamiquessistemiques. Un grup de metal en valencià no entra en "musica envalencià" perque estilisticament no enllaça als "programes" i no entra encircuits de metal perque està etiquetat com a musica en valencià.

ENRIC // Si parlem al voltant de fer música com a "indústria" o com a

2 Aquesta pregunta es va afegir posteriorment i sols algunes persones van poder contestar-la. Es va fer urgent orientar el debat cap a aquestes qüestions transversals que per inèrcia no hàviem situat en el punt de partida.

34

circuit de producció artística en sèrie, i no com a acte espontani i deplaer individual i/o col·lectiu, és evident que sí que existeixen unesdinàmiques sistèmiques de les quals és molt difícil eixir, perquèl'objectiu principal és mantenir la indústria com a col·lectiu, en contrastdels objectius que puga tenir un músic o un grup de músics organitzats.En aquest sentit, es pot explicar (però no justificar) aquesta qüestió alvoltant de la "presència abrumadora d'homes a les llistes d'exits i alsdebats". En el moment que hi haja una demanda realment visible que lamúsica cantada en valencià siga igualitària, el col·lectiu canviarà...Necessitem referents valentes que trenquen els estereotips patriarcals. ...Hi ha una iniciativa prou important, iniciada (fins on tinc entés) pelcol·lectiu Fusa Activa fusaactiva.blogspot.com.es. I dic important perquèens permet fer-nos una idea de quina és la situació, a l'hora de trobarreferents.

BAIXISTA FEMINISTA // a) Crec que el cercle "musicaenvalencià"reprodueix la mateixa dinàmica dels cercles musicals comercials. b) Lapresència d'homes és la mateixa que en qualsevol altre cercle musical, elpatriarcat existeix cantes en la llengua que cantes! Implica que encaras'han de qüestionar molts privilegis a nivell personal i comunitari. c) Joho treballe tots els dies (fent pensar a les altres, visibilitzant opressions,oferint estratègies/alternatives) i sé que anem poc a poc però anem capavant, el que em preocupa són les generacions més joves que estan fentuna passa cap enrere en alguns aspectes. Un gest important seriaprogramar grups on participaren dones, és un bon punt d'inici.

>> Creus que la música en valencià està poc professionalitzada enl'actualitat? Creus que hauria de professionalitzar-se més? Per què i finsa quin nivell? Eres músic professional o en coneixes algun? No ho eresperò t'agradaria ser-ho? Quins referents tens al respecte?

MANOLITO // Calia. Cal. Caldrà.

35

CARLES PASTOR // Això és un drama, econòmicament... Al PaísValencià hi ha molts autors que a nivell musical per a mi sónprofessionals amb tots els entrebancs que s'han de superar però no hoson a nivell econòmic... Jo tinc 4 discos, 20 anys de música a l'esquena( o més) i no puc viure d'aço...

FRANCESC BURGOS//... llevat dels professors de valencià, pràcticamentningú pot viure exclussivament de la llengua, en aquest cas a través dela música en valencià...La precarietat inclou que hem de fer un munt defeines diverses...

ENRIC // ...És cert que la música funciona per cercles: és més fàcil trobarun disc de músic Pop que sone amb una qualitat excel·lent, i on és mésprobable trobar músics amb l'objectiu de viure de les cançons, que enl'àmbit de la música Punk, on segurament, les prioritats són unes altres.Amb això, em pareix fonamental assenyalar la necessitat de donarsuport a la gent que comença. Gent que té iniciatives i l'energianecessària per a provocar un canvi (o no)... germanor, tolerància i depaciència. Molta paciència.

SERGI MUÑOZ // Seria molt positiu professionalitzar als nostres músicsi grups...crec que de vegades és un cercle massa tancat el de la nostramusica i es concentra massa en els mateixos grups i hauria d'estar mésoberta a que tots els grups puguin accedir a festivals musicals i donarl'oportunitat a molts més ... No sóc músic professional i això és unadificultat donat que estem en un impasse ... Crec que el somni de la granmajoria dels grups i músics és el de ser músics professionals sense capmena de dubte

BAIXISTA FEMINISTA // Me pareix que el País Valencià està plagat deprofessionals de la música, inclús dins dels cercles "no professionals".

PABLO VALLE // Hi han grups que gestionen molt bé aquest tema (a

36

part de ser bons muicalment) ara Zoo o Aspencat i altres que no ho fantant bé i malgrat tocar o no bé no es visualitzen

ANDREU // Proessionalitzar-se passa per el fet de voler-ho fer. Actualment el problema de la música en valencià és que hi ha gent quees creu que professionalitzar-se és allò de "vendre's" o "voler triomfar"quan relament igual és "trencar les barreres del ghetto" No sé sim'agradaría professionalitzar-me,

INÈRCIA // Pensem que la professionalitat de la música depénessencialment dels músics i la veritat es que hi ha un nivell molt alt a lamúsica en valencià...Clar que ens agradaria viure de la música, peròinclús els grups més grans de l'escena tenen problemes per viure de lamúsica, així que som molt realistes respecte a eixe tema.

VIKY TRILLO // Per a mi el fet de ser professional és el fet de podermantindre't a nivell econòmic amb les percepcions de les activitatsmusicals. I en eixe cas, hi ha pocs. Però hi ha pocs també encastellà...El problema en la música és que hi ha poc terme mig

37

ESCLETXESTestimoni / Carla Palacios (Candela roots)

Sembla que hi ha malestar arrel de la Festa per la Cultura a la plaça de bous. Una vegada més, tornen a fer-se patents els conflictes que hi ha a la música en valencià. No crec que el malestar siga precisament perque faltaren grups a aquesta festa, que també, si no que falten en esta festa i en totes bandes perque se li ha possat la creu o simplement se li ha ningunejat. Grups actius, que hi ha un fum, però, i la de grups boníssims morts per inanició que hem anat veient desfilar?Jo la veritat, estic en un mal sabor de boca des del dissabte, contenta d’haver estat ahí, però sense entendre molt bé perque hi ha persones que m’han fet sentir mal durant tants anys.Farta d’aguantar que em giren la caraDe vore com duc 20 anys fent música en valencià i m’he estat sentint com el cul no se molt be perquéDe vore com grups, amb un missatge que m’ha arribat a l’ànima, han desaparegut siguent uns apestatsDe seguir a un grup com Ki Sap (High Quality) i vore com son desterrats per traidors, per escriure també lletres en castellàD’haver d’aguantar que una persona que no em coneix de res em diga que vosaltres sou uns blaveros. ¿????????. Jo no sóc res, jo soc Karla i si no em coneixes no se que vens a dir-me i a jutjar-me.D’haver d’aguantar com un jefe de la música en valencià agafa un paper on estic escrivint una lletra, em ratlla el que no li sembla bé i m’escriu el que li dona la gana.

38

De vore com en altres àmbits musicals se m’ha valorat, primer com a persona i després com a baixista. De vore com cantants que no pertanyen a l’escena diguen: osssstia!!! Que bonic en valencià!!! Vaig a escriure en valencià!!! Ahí també està la lluita i cadascú la fa a la seua manera. D’haver d’aguantar que em parlen mal i em tracten mal gent que conec de tota la vidaDe vore com El Corredor Polonés trenca amb el silenci de tot este tema i aleshores són un plorons i uns rabiosos

Que jo no tinga un missatge independentista no vol dir que no m’estime la llengua de la mare que em va parir i faça per recuperar els nostres espais, a la meua manera. Jo no vull el pastís independentista, de fet no vull cap pastís, simplement un poc de respecte a les persones. I un poc d’humiltat.I moltes històries que no vull contar perque no vull ser desagradableJo dic açò com a Karla, independentment dels meus projectes perque la veritat és que des del dissabte que estic en ganes de plorar de la pena que em fa que tanta gent, jo la primera, s’haja hagut de sentir tan malament, quan només volia fer servir la música per transmetre el seu missatge.

PRÒXIMA ENTREGA: MÚSICA EN VALENCIÀ I DONES26 Abril 2016

39

UN DEBAT CORAL

SOSTRES DE CRISTALL I FORMIGÓ

CARLA (CANDELA ROOTS): Són ja 22 anys fent música en valencià,des del primer grup, Barra Lliure. Sempre ha sigut un poc estrany. Fa 3anys –és a dir, després de 19 anys– ens n'anàrem del circuit de la músicaen valencià, desapareguérem un poc per a respirar i, a l'entrar en el móndel reggae, vam veure que la gent ens valorava, ens escoltava i dia:"Hostia, què guai aquesta cançó en valencià! Què bonic! Vine a cantar!Vine a tocar!" I dius: doncs a la gent li agrada, la gent està agust amb mi,la gent vol escoltar la meua música i jo la de la resta. I va ser quan emvaig adonar d'on venia. Jo em pensava que ho feia malament, i araescolte els discos d'aquella època i sonen molt be. Per què es va haver desoterrar? Va sorgir un moviment, començaren a eixir grups –Munlogs,Obrint Pas, Ki Sap– la gent començà a fer grups i llavors va haver unauge de poder i uns grups foren esclafats. No feia falta. Hi havia gentque necessitava seguir una bandera, una estelada; altra gent necessitavaun punk guarro, i tot en valencià, no passava res, no era incompatible.

ESTEL(CANDELA ROOTS)// Ens agrade o no, intente pensar i sí quetenia un trellat: com que es volia emprar aquesta música de manerapolititzada, es van tancar les comportes per poder controlar, perquè siobris i ací entra tot perds el control. Damunt som dones. Un xiquet enquinze anys agafa la guitarra, se la posa tota baixeta, es posa la distorsiói el tio no encerta ni una nota però està còmode. Ara tu toques, i comeres la única xiqueta, pobreta meua... Jo he tingut una por escènicahorrible durant més de quinze anys: la guitarra elèctrica, el pedal, ladistorsió, el net, el reggae, canta, anima, balla, parla... Jo a les proves deso acabava transmetent el meu pànic a tot el grup. Son moltes coses.

40

VANESSA ( CARRAIXET)// He escoltat dues opinions molt bones sobrecom està el panorama valencià. Una és de Rafael Arnal, que diu que açòés d'un corporativisme impressionant. I un altre amic em va dir que açòsemblava la Super Pop, però de música alternativa en valencià. Respectea Carraixet, són 43 anys en l'escenari. Som quatre xiques de conservatoritocant instruments «d'homes»: hem patit tota classe d'abusos verbalsper tocar trompetes, saxos, etc. Si no eres un home amb la samarretanegra o a quadres no et menges una rosca. A més, si a un altrepersonatge de la música en valencià li hagueren posat nou bombes a lafurgoneta durant la transició hi hauria segurament un cicle de música alseu nom. Per a mi el tema es centra en que es veu tot des d'una visiófal·locèntrica, i som moltes les que estem en eixa lluita: Sis veus per alpoeta, Fusa Activa... El discurs dels músics alternatius s'està quedantdesfasat. Jo vaig entrar en el dol quan em vaig adonar que els meuscompanys de lluita no estaven realment amb mi.

EVA DÉNIA// De vegades no ho pots criticar amb tanta llibertat perquèsembla que estigues criticant la totalitat. Nosaltres vam muntar el grupSis veus per al poeta, un grup de dones que venen del món del folk, de lamúsica tradicional. Com vaig fer un passeig per eixe món vaig conèixeraquestes xiques i vaig fer una gran amistat amb elles. Per què nomésdones? A mi no m'agrada fer coses només amb dones, a mi m'agrada fercoses amb homes i dones, però de vegades és necessari: de vegades s'hanarribat a estranyar de que fórem totes dones. I nosaltres els diem: "Peròsi vosaltres sou tot homes! Nou tios! No t'ho has plantejat mai?"Nosaltres ho fem per visibilitzar la qüestió. Tot açò és ridícul, aquestosgrups de dotze tios tots amb texans i samarreta negra. Açò és normal?Açò és natural? Açò és un reflex de la societat? És antiestètic!

ESTEL// Hem d'aprofitar açò per avançar. A mi m'ha costat molts anysprendre consciència de moltes coses. Ara em sent forta i segura, doncsendavant! Tenim clar el que volem dir. Ara mateix el que hem de donarés un pas avant. Des d'aquesta seguretat podem fer reaccionar a la gent.

41

EVA // Està clar que el que tenim que fer és donar un pas avant i ésveritat que en alguns aspectes som nosaltres mateixes les que no acabemde donar el pas. Tenim un component educacional que ens ha marcat. Josempre he dit que en molts casos és una qüestió d'autoestima. És untòpic, però ocorre: va un home, fa una caguerà, però ell mateix estàabsolutament orgullós d'ella. Ara va una dona, fa una cosa bonica, i nopara de dubtar. És una qüestió d'autoestima: les dones també tenim dreta fer caguerades i mostrar-les. Sembla que a les dones no ens perdonenla mediocritat –o no ens la perdonem nosaltres mateixes. Hem d'arribaral punt de dir: "Em dóna igual!". Jo he cantat sempre cançons moltboniques: brasileres, jazz... i posar-me al nivell que jo volia m'ha costat,però al final un dia vaig dir: "Vaig a fer cançons regulars, no cançonsbones!" També tinc dret a fer cançons regulars! Si per ahi està ple degent fent cançons regulars i roïnes!

VANESSA // Després estan el sostre de cristall i el sostre de formigó,que són les autolimitacions que ens autoimposem les dones i les que ensposen les empreses: les empreses fortes del País Valencià que estanproposant els cartells han de prendre consciència. Si es critica l'educaciósegregada també s'ha de criticar açò: obris la web i és un camp de pius.Folk, cantautors i rock i no hi ha ni una dona, i si hi ha una dona ésanecdòtic! I no ens poden dir que no pensen en això. Potser alguns hofacen inconscientment, però fins i tot així cal revisar-ho després: que totsiguen homes no és cap casualitat. I després venen amb la segonaresposta: "És que jo em guie per la qualitat." Perdona? Vols dir que capés bona? Un dels cartells de la discòrdia va ser el de Música viva delMediterrani –gent dels nostres, companys de lluita: sis cantautors i capdona. La resposta va ser: "És que no hi ha prou dones." De veritat? Aramateix te'n puc dir a sis.

ESTEL // Ara comencem a conéixer les experiències de les altresdones. Entendre'ns i juntar-nos. Estem adonant-nos. He conegut a lesxiques de Fusa Activa, vos he conegut a vosaltres i estem parlant i

42

construint un discurs col·lectiu que volem fer arribar a la gent. Feiafalta també que nosaltres parlarem com a col·lectiu i diguérem lanostra, perquè crec que hi ha moltíssima gent va a participar quanestenem les nostres sensacions. Ara cal construir, consolidar, raonar,parlar i definir.

Transcripcions d'un debat al programa Kalebarraka4 de Maig del 2016

43

JOSEP ARTÉSLA DESESCOLARITZACIÓ DE LA MÚSICA EN VALENCIÀ

Ens trobem davant un gran escenari. Un escenari real, de taulons defusta i barres d’alumini. Es tracta, concretament, de l’escenari que cadaany es munta per a la festa de fi de curs de l’Escola Valenciana. Amb elsilenci de l’ultima ressaca, entre les restes plàstiques de la festa, enspreguntem quines son les raons per les quals el cartell ha presentatsempre un caràcter tan uniforme i monocolor: per què tots els anystoquen els mateixos grups? Potser no sempre baix el mateix nom, potserno sempre amb el mateix estil, potser ja desapareguts o encara perarribar, però tots ells inserits en una mateixa continuïtat.

Podríem inventar hipòtesis relativament boges, criteris estrictamentpedagògics que pogueren destriar el tarannà dels grups que hi podenparticipar legítimament a un clàssic ball de final de curs: grupsacompanyats d’immenses orquestres de secundària que citen ambexactitud l'olimp dels autors que apareixen als llibres de text; cançonsque esdevenen una perfecta taxonomia, una activitat de recerca per acasa, filatèlia i numismàtica destinades a confeccionar museísticsinsectaris culturals (el guerrer de Moixent, el rat penat, el tio Canya, ladama d’Elx, el gegant del Romaní, però també l’Homenatge a Teresa, l’AlVent, el Què vos passa valencians? i tutti quanti), o potser karaokes ambbases pregravades i lletres fetes per tota la classe (un projecte dedinamització curricular per estimular la motivació dels alumnes?)mentre els matriculats a l’optativa de Periodisme prenen nota –moltesvegades també de forma relativament taxonòmica– per al periòdicescolar. Però el tema mereix segurament ser tractat amb relativaseriositat, i per a tal efecte potser caldria fer cinc cèntims, precisament,sobre el paper de l’Escola Valenciana en el panorama musical actual.

44

Escola Valenciana, efectivament, va fer una lloable tasca denormalització del valencià a les escoles, aglutinant la tasca de diversoscentres privats autogestionats fundats abans de la caiguda delfranquisme, i estenent-se posteriorment a tot el sistema d’ensenyamentpúblic. Des d’aquest punt de vista, hi ha una relació causal explícitaentre el desenvolupament d’aquestes línies lingüístiques i la proliferació,uns anys més tard, d’un munt de grups de música en valenciàcapitanejats per Obrint Pas. Però la seua tasca no acaba ací i, lluny dedetindre’s en el lloable fet d’haver sembrat la llavor, Escola Valencianapassa a ser també la branca correctora que intenta fer créixer l’arbresense desviacions, i serà l’encarregada de promoure la Gira que espretén oficial de la música feta en la nostra llengua. Escola Valenciana,una institució educativa, passa a ser mantenidora oficial de la músicacantada en valencià seguint aquest únic criteri. Aquest és el fenomen alqual ens referirem com “l'escolarització de la música en valencià”. Però,realment afavoreix a la música en valencià, aquesta escolarització?

Un dels principals objectius dels concerts de la Gira d’Escola Valenciana–deixant de banda les motivacions estrictament pecuniàries derecaptació– és la visibilitat: els concerts abarrotats de gent son presoscom un símptoma de la normalització lingüística a la qual apunten,precisament, tant aquesta Gira com la lloable tasca de l’organització enl’àmbit educatiu. Però aquest criteri (llengua i visibilitat), això ja hosabem, condueix inevitablement a una homogeneïtzació i uniformitatretroalimentadores de les propostes viables i aptes per a aquest tipus deconcerts que, de fet, fins i tot ha acabat derivant en una identificació dela música en valencià amb músiques de tall relativament majoritari. Laconseqüència se’n deriva sola: no s’està contribuint a potenciar tota lamúsica del territori, sinó únicament aquella susceptible d’arribar a lesmasses que, de rebot, esdevé representativa de la nostra música en lamesura en que l’Escola s’erigeix com a mantenidora oficial o Conselleriaalternativa en funcions.

45

Durant els últims anys s’han llençat no poques lloances a la proliferacióestilística i temàtica de la música en valencià, a l’enorme i encaracreixent ventall de propostes, fins al punt d’afirmar que es troba en laseua etapa daurada, en la seua màxima apoteosi, passant pel seumoment més dolç. És arribats a aquest punt que ens veiem obligats aformular una incòmoda pregunta: no estarà, des d’aquest punt de vista,fins i tot preparada per a deixar-se l’escola? No haurà arribat a la seuamajoria d’edat –també en el sentit kantià del terme– i per tant al’esperat moment de decidir per ella mateixa sobre el seu futur? No seràcapaç ja de reunir les forces necessàries per travessar les portes de lainstitució escolar i així poder dedicar-se als seus propis quefers? Tindràpor de passar a engrossir les llistes de l’atur o –Déu ens guard!–l’absentisme escolar? La vida fora de la institució és dura, i ha acabatamb la vida de no pocs grups, com és el cas de l’ultima defunció perpartida doble de Sant Gatxo i El Corredor Polonès, però també potarribar a esdevindre viable, com en el cas del cantant satíric Toni del’Hostal, el qual ja fa cinc anys que va ser expulsat de l’Escola ambexpedient disciplinari per burlar-se del director –alguna cosa sobre untacte rectal– durant una entrega de premis.

Potser al remat la música feta a casa ja està preparada per desescolaritzar-se per prendre el vol i traçar el seu propi camí, per independitzar-se de lainstitució escolar. Altrament dit: potser Escola Valenciana ja estàpreparada per amollar a la criatura que ha ensenyat a caminar. De fet,últimament han anat apareguent veus dissidents en aquest sentit que, desde l’interior, qüestionen tot aquest espectre de dinàmiques i esdevenen,en tant que mostres de pluralitat, també un símptoma, precisament, de latan anhelada normalització. Desescolarització i abandonament escolar –que no necessàriament impliquen deixar de reconèixer una feia inicialben feta: en definitiva, atrevir-se a travessar, amb tota la vida per davanti el cos ben farcit d’energia, les portes d’aquella institució escolar que –això bé que ho sabia el nostre amic Foucault– tant s’assemblen devegades a les d’una presó.

46

.

47

LO QUE IX

JOSEP ARTÉSDIT/FEM-HO JUNTES:

L’EMERGÈNCIA DE L’AUTOGESTIÓ MUSICALCOL·LECTIVA A LES COMARQUES CENTRALS.

Vuit de la vesprada d’un divendres d’abril, la gent conversatranquil·lament al carrer Corretgeria de Xàtiva després d’un berenar enbenefici de les represaliades per la segona fase de l’operació Pandora. Nosón habituals tals aglomeracions intercomarcals a la porta del Capgirat,ni tan sols els dies que hi ha alguna actuació del programa habitual del’establiment. De sobte una banderola pirata trenca la nit onejant des dela furgoneta negra dels músics, que travessa en direcció contrària elcarrer. Ja a l’interior del Capgi, comença a sonar el surf saforaui deBacora que, a banda de defensar eixeridament referències pretesamentamericanitzades, emeten també proclames que semblen fer referència aescenaris més propers:

Ritmes frenètics, electro-tecno són els nous himnes de lestrinxeres / Passa dels punkis que sempre t’han qüestionat /Ressaca i glòria en la rave final / Açò no és una joke, welcome toparadise / Subwoofer al capot, no para de sonar el xumba-xumbade la llibertat / Sense bacales no hi ha revolució.

Seguidament entren a escena els Anti-Pàtiks, amb el seu punkdesenfrenat i immediat –els espectadors parlen d’una catalanització degrups com NOFX i Anti-Flag– i provoquen una catarsi col·lectiva senseprecedents propers al Capgirat: un espectador intenta distingir amb lallanterna del mòbil una lent de les seues ulleres entre les restes dels gotscaiguts mentre el públic interromp la cançó tot elevant en braços elguitarrista i cantant, que de sobte posa un circulació una terrina de vidre

48

que la gent comença a farcir de ferralla per finançar la gasolina delsgrups. Aquest ambient de germanor ve propiciat en part per un tretdistintiu dels concerts organitzats pel col·lectiu DIT/Fem-Ho Juntes:l’escenari ha de trobar-se, sempre que es puga, a l’altura del públic –és adir, no ha d’haver-hi escenari–; els grups han de tocar sempre amb elspeus a terra, ja que l’elevació dels músics provoca un distanciament –espacial i simbòlic– respecte al públic. Entre tota la catarsi i el pogolliscadís encara es poden distingir proclames dirigides a grups del nordmajoritaris a tot el territori, proclames que cada vegada cobren méssentit –recordem la recent col·laboració del grup de rumba-fusióTxarango amb el periòdic ABC:

La rumba-fusió-hippie te la menges amb patates / L’alternativa nopermet que el galliner s’esveri / Molta gresca i xerinola, però totcontrolat / Bona rumbeta per festa major / Farem rotllanes i sanefesde colors / Tu no hi pots entrar / Segueix la pauta i tocaràs la flauta.

Els propis components del col·lectiu afirmen que l’assistència i laimplicació dels assistents a aquest concert no té precedents ni al’establiment ni tampoc entre els esdeveneniments organitzats fins elmoment per DIT a diversos espais; aquest esdevé, per tant, una espèciede punt d’inflexió, un punt clau en la història del col·lectiu. Però, de quèestem parlant exactament quan parlem de DIT/Fem-Ho Juntes? Són unacooperativa? Un segell? Una distribuïdora? Una discogràfica? Unapromotora? Una productora? Una colla d’amics? Qui són i quinsobjectius tenen les persones que formen aquest col·lectiu?

M’aclame al punk.

La ciutat de Xàtiva té un encant concret al caure la vesprada, sobretotper a la gent de les comarques circumdants que solem habitar-la nomésen horaris d’oci nocturn –un dels molts reductes de l’antiga distribuciócentral de les comarques que fan de Xàtiva la capital fàctica. A l’arribara la Plaça del Mercat, destaca l’efervescència humana de les seues

49

terrasses, on la gent aprofita els últims moments de llum natural d’undijous qualsevol. David, Jose, Natàlia, Carles, Vicent i Climent ensesperen a una taula de la terrassa del Coffee –establiment amic on hanrealitzat la majoria de les seues punxades– i es disposen a conversar unaestona abans de donar peu a l’assemblea ordinària del dia. La primerapregunta s’imposa per ella mateixa: què és exactament això de DIT?

«DIT és un col·lectiu musical format per persones compromeses ipolititzades que treballem per la música d’una formaautogestionada. En un primer moment, el col·lectiu va néixer perajudar els grups que comencen i no disposen de recursos econòmicsni materials, per intentar impulsar-los un poc i intentar fer, dins deles nostres possibilitats, que la gent els anara coneixent. Tot i això,al llarg de tots aquestos mesos d’experiència acumulada –DIT vanéixer el setembre de l’any passat– hem notat que, malgrat queaquesta faceta d’edició s’ha mantingut –l’LP d’AKS estàactualment en procés d’edició–, s’ha acabat donant prioritatsobretot a fer escena, a la creació d’una xarxa creixent de contactes,intercanvis i ajudes de tot tipus: des de l’organització de concerts ala difusió de treballs passant per la petició de consells puntuals. Isobretot conèixer a molta, molta gent –i cada vegada més– d’arreudel País Valencià. Aquesta escena que estem creant va siguent a poca poc coneguda i recolzada pel públic, i de fet molta gent de llunyque no ens coneix de res ens ha enviat missatges de suport».

DIT és, per tant i abans que res, una eina per crear escena. Ja a lesoctavetes que el col·lectiu repartia als primers debats de presentació adiversos centres socials com ara el CSA L’Horta o Ca La Mera perdonar-se a conèixer, Fem-Ho Juntes justificava la necessitat de la seuaexistència tot fent referència al buit ideològic que normalment se liconcedeix a la praxi musical dins els moviments socials, més enllà de lapura identificació declarativa: es problematitzen tots els aspectes de lanostra vida, però sembla que la música és una cosa secundària que noestà suficientment polititzada –almenys pel que fa a la forma:

50

«es creen assemblees juvenils, pels drets socials, per la defensaanimal, per la vivenda, etc. I què passa amb la música? La música ésun element més del nostre entorn immediat, queda emmarcada enuna època, es uns espais i escenaris concrets. La música és diversió,però també pot ser alguna cosa més: pot generar sinergies itransformar realitats, pot ser una arma, una eina. La música tambéés susceptible de ser polititzada».

L’actitud és l’instrument.

Sembla, per tant, que la qüestió no es redueix simplement a les lletres, jaque molts grups amb lletres polititzades acaben per no combregar ambel seu propi missatge, tot creant una distància insalvable entre elcontingut declaratiu del grup i la forma procedimental en la qual se’l facircular. De fet, el primer LP d’X-Tencil –un dels primers grups que,junt a Distància, va començar a fer funcionar el segell– titulat «L’actitudés l’instrument» és una espècie d’anti-manifest en el qual un grup –extrapolable i qualsevol– narra les seues pròpies contradiccionsinternes: detecció i autoanàlisi lloables i necessàries per a la presa deconsciència i posterior transformació (atenció a «Històries sobre lahipocresia i les contradiccions d’un mateix»).

Un grup pot néixer en base a diverses motivacions, entre elles aspirar atocar en aquest o aquell festival o, directament, arribar al major nombrede gent possible. Quin tipus de pretensions tenen cabuda entre els grupssusceptibles de col·laborar amb el segell?

«DIT naix sota uns principis infranquejables. Per a nosaltres no totval, ni ens agraden totes les formes de funcionar. Respectem a la gentque vol seguir el camí de la comercialització, però nosaltrestreballem amb uns altres paràmetres, més qualitatius que noquantitatius. Les persones que componem el segell també sommúsics, i també ens agradaria viure de la música, però hi ha formes i

51

formes: cal diferenciar, per exemple, entre els grups que volen arribara viure de la música –una pretensió que, d’entrada, ens semblacompletament legítima, donat que la música pot arribar a esdevenirun ofici i una forma més de guanyar-se la vida, sobretot tenint encompte la quantitat d’esforç que hi ha al darrere– dels grups que,per a arribar o fins i tot sobrepassar aquesta fi, empren uns mitjansque no ens agraden en absolut, i que passen per una gestiórelacionada amb mànagers i productores que es lucren en base a laforça de treball dels grups».

El problema llavors no és el d’un hipotètic èxit o el d’una difusiósusceptible d’ésser relativament àmplia, sinó el de la metodologiaemprada per a tal fi. No tindria sentit relacionar l’autogestió al fet detindre més o menys èxit –és a dir, denegar als grups autogestionats lapossibilitat d’arribar a un nombre més o menys elevat de gent– malgratla sospita de renúncia parcial –o total– que plana sobre l’èxitaparentment espontani i natural d’alguns grups. El repte de l’autogestiómusical col·lectiva rau més bé de resistir i trobar un model diferent a lavampirització capitalista que les discogràfiques i promotores –tantcomercials com alternatives– pretenen:

«Nosaltres treballem amb una forma i uns principis diferents alsque, per exemple, funcionen ara per ara a l’escena actual del PaísValencià, que esdevé eminentment comercial, en la mesura que allòque interessa és omplir i vendre. El que intentem és, evidentment,difondre música, però també, a banda de les lletres, transmetreunes idees i una actitud, una proposta de mínims: l’autogestió,l’horitzontalitat a l’hora de tractar qualsevol aspecte, el feminismei que les lletres i els comportaments no siguen racistes, homòfobs nisexistes. Aquestos principis –relativament bàsics dins el nostregueto– no estan del tot superats, per això els vam establir desprésde molts debats interns –malgrat que, d’alguna forma, síestigueren presents des del començament. Volem pensar que sónaquestos els principis que ens han unit, així com una altra forma

52

de fer música i de viure-la. Hem mantingut també debats amb gentque tenia grups mitjanament consolidats amb posicionseminentment comercials que ens han generat més motivació encaraper a seguir fent el que anàvem fent».

Aquest, i no altre, és el biaix distintiu, el criteri de selecció, el tall al DITo, dit d’una altra manera, allò que tenen en comú una multiplicitat degrups d’entrada tan heterogenis: un solatge actitudinal que transcendeixde forma transversal tant les lletres –o l’eventual falta de les mateixes–com els estils musicals: al bandcamp del segell podem trobar des depunk fins a cançó d’autor passant per oi!, hardcore, metall, rock-and-rollo rock alternatiu.

Certament, les definicions descriptives del cartell del passat del 20 defebrer arribaven a aclaparar: «Post-Metal Instrumental des de Castelló dela Plana» i «Post-Rock Experimental des de Xirivella»: mentre Manu,guitarrista de RAW manipula amb precisió científica els loops i efectesde la seua pedalera de la tercera fase ens venen al cap noms genèrics delpost-rock com ara Mogwai o God Is An Astronaut. Hi ha qui esbalanceja sinuosament tot intentant resseguir els processos progressius imatemàtics de la banda. Altres acompanyen l’escolta amb unaobservació detinguda de la situació. De sobte apareixen Madre, amb unpost-rock més marcat i aspre gràcies sobretot a la precisió i la ràbiad’eixa enèrgica màquina animal que esdevé Juan, el bateria (no debadesel seu últim EP s’anomena «Máquina»). La bateria s’expandeixtectònicament pel Capgirat: el bombo trontolla cap al públic, el tomrellisca cap a la barra i el plat es desmarca per la tangent. El públic tornaa passejar a lloms al guitarrista per tota la sala: els ritus concrets delhardcore transcendeixen per fi el circuit de la capital del Túria

53

Prenem l’escenari.

El segon concert del cicle que el segell va preparar per als primers mesosdel 2015 va suposar també el primer concert que es celebrava alsoterrani de La Fontana de Xàtiva, un espai que després de la lleiantitabac només havia complit la funció d’albergar els lavabos. Lamúsica en directe arriba fins als racons més inaudits de la ciutat:polititzar espais despolititzats, però també musicalitzar espaisdesmusicalitzats.

Laura Pinazo (Grefu&V) canta sobre la menstruació de formacompletament natural a ritme de rock-and-roll. DIT va començarsubtitulant-se Fem-Ho Junts –la traducció al valencià del significat de lessigles: Do It Together–, però sembla que, amb l’intenció de ser congruentamb un dels principis, finalment s’introduirà el femení genèric. Lespersones que componen el segell tenen ben clar que, quan es tracta de laposada en circulació de determinats enunciats, és important detectar imodificar els eventuals atavismes normatius que puga albergarl’espontaneïtat del llenguatge, també a l’hora de traduir l’envejableambigüitat –malauradament, no disponible en valencià– de l’adverbianglès:

«DIT és un segell feminista, aquest és un principi igual d’importantque la resta. El repte està en reconèixer que potser no siguem tanfeministes com creguem, que encara ens queda molt per aprendre itreballar. Hem d’intentar avançar i evolucionar en aquest sentit, i peraixò hem decidit passar a denominar-nos Fem-Ho Juntes».

Aquest feminisme, però, no només es reflecteix en el nom, sinó tambéen la revisió de les lletres: no es tolerarà al segell cap delsmicromasclismes que, per una altra banda, han esdevigut històricamentinherents a la vegada que descuidats a moltes de les lletres i actituds delrock-and-roll.

54

Esdevenir escena

Quan parlem de DIT, és inevitable pensar en una mena de retornd’aquell punk atàvic que bategava per les nostres contrades ara fa unadècada: l’escena tan canònicament punk de l’Ènova (aquells músics defalanges sagnants al camp de futbol municipal), la de Montesa i la pròpiaescena que mai ha deixat de bategar a Xàtiva i La Costera (les pròpiescomponents del segell han militat anteriorment en una multiplicitatconsiderable de grups). Sembla, però, que el punk no ha ressuscitatintacte, i que ha tornat de la tomba amb un matís extra deconscienciació –resultat, per una altra banda, de la seua aproximació al’ètica mínima del hardcore: començant per la transformació de la Y(Yourself) d’aquell DIY tan genuïnament punk en una T (Together) que fapalesa la imprescindibilitat de la cooperació en matèria d’autogestió iautoedició (es podria parlar, per tant, d’una expansió de l’individualismeal col·lectivisme en aquest sentit), i acabant en la prioritat que se li dónaa la construcció en eixe joc de doble vessant entre construcció idestrucció que, a mode d’ou i de gallina, s’estableix en les escenescrítiques en curs:

«No es tracta de criticar altres espais, altres escenes i altres formes defer música, sinó d’intentar construir-ne una de nova. Ara bé, nopodem evitar que les coses que volem construir facen referència acoses que no ens agraden d’altres espais musicals. La nostra crítica java directament implícita en la nostra manera de fer les coses,completament diferent a com es puguen fer en altres escenes i altresambients. Per exemple: l’escena més visible que tenim ara mateix alPaís Valencià ens ha ensenyat a detectar un munt d’errors i actitudsque es donen als escenaris i els concerts amb les quals nocombreguem».

Superació del punk, per tant, però també distanciament respecte a allòque alguns anomenen la «música en valencià»: efectivament, l’objectiu

55

no és arribar als grans escenaris ni assaltar l’escena existent, sinó crear-ne una de pròpia. El clam no és una recriminació a les institucions ipromotores per la no-inclusió (inclusió que suposaria l’acceptació de lestares que arrosseguen les dinàmiques de gestió imperants –i no nomésles oficials), sinó que esdevé més bé un principi d’acció i creació: nonomés imaginar com seria l’escena ideal, sinó posar-se mans a l’obra percomençar a crear-la, engegar el motor del desig en vistes a crear unarealitat que va esdevenint real, precisament, a mesura que va essentrealitzada; obrir escletxa i bifurcar-se:

«No sabem si açò és un segell, un col·lectiu, una colla d’amics, o unaproductora. El que sí sabem és que tenim ganes de fer les coses d’unaaltra manera i generar un oci que ens encanta i que fins ara noméspodíem trobar a València o altres ciutats. Apostem per una escenalocal, no alternativa, sinó pròpia: una escena en la qual nosaltres enstrobem còmodes i podem fer coses sense deixar mai d’estar vinculadesa qüestions polítiques».

Què millor que començar a casa: la ciutat de Xàtiva esdevé a l’estiu –concretament, durant els concerts de la Fira d’Agost organitzats perl’Ajuntament– un clar exemple d’estandardització majoritària, peròtampoc no cal anar molt lluny per acudir a esdevenimentsmultitudinaris i homogeneïtzadors de tall alternatiu i extraoficial quefuncionen a partir de promotores i “paquets de grups”. Front als gransescenaris amb objectius tan marcats es proposa una dispersió que fujatant de la cultura oficial com de l’oficiosa –escenaris a conquerir, massesa les quals arribar– per descobrir l’ampli i flexible món de possibilitats ipotencialitats que s’hi amaga al dessota. El paral·lelisme amb la política–i la micropolítica– com a tal és més que evident, i açò és unaconseqüència de que efectivament s’està polititzant el format; de que,com resa aquella vella però actual proclama, al remat tot és política.

Aquest fet acaba, a la vegada, amb el mite del “destructivisme” punkcom una actitud exclusivament negativa, com un nihilisme tou que amb

56

el seu neguit sistemàtic acaba esdevenint còmode per a l’emissor iinofensiu per als blancs potencials –o fins i tot susceptible d’ésserassimilat per aquestos. No es tracta ací de destruir gratuïtament, dequedar-se en el no, sinó, en qualsevol cas, d’instrumentalitzar el neguitinicial com una palanca vers la construcció, com el rebuig constitutiuque motiva el posterior i conseqüent generar i construir: aquesta és lavessant positiva –en tant que creadora– del punk que es contempla alsegell. La diferència és important:

«El punk simplement va ser una moda comercial sense cap tipus devalor. El que nosaltres entenem i sempre hem entès com a punk, encanvi, és precisament el que fem. No hauríem de parlar, per tant,d’una tornada del punk, sinó d’una forma de fer les coses quesuposen, si no una superació d’aquells valors originaris, sí almenysuna nova concepció del punk que, malgrat tot, no deixa d’estarrelacionada amb un cert tipus de filosofia llibertària: les componentsde DIT tenim una herència ideològica molt important».

Efectivament, DIT no són pioneres en mostrar aquest tipus d’actitud, jaque d’alguna manera recullen el guant llençat per referents polítics delpassat dels quals precisament provenen (hi ha un sector mésexplícitament llibertari que ha militat en organitzacions com aral’Ateneu d’Albaida, la CAI o la CNT de la Vall d’Albaida/La Costera i unaltre sector que prové d’associacions i assemblees locals com araCremats o CaMot) i de tots els companys del present que han anatacumulant en aquesta nova etapa: el CSA La Residencia de València–«la gran quantitat de concerts que organitzen i hem pogut veure allà ensva fer aspirar a necessitar organitzar alguna cosa semblant a Xàtiva,malgrat que ara mateix encara estem a anys llum»–, el CSA l’Horta;l’Auditiva; La Cosa Nostra; el Polze de la Mort, el col·lectiu LaMartingala; La Mistelera; gent de Vilallonga; els Greixers; Ca La Mera; ija a nivell local CaMot; Raval Viu i l’Ateneu Popular de Xàtiva.

57

Break down the dolçaina.

Entre la construcció i la destrucció, per tant, DIT prioritzen laconstrucció i conceben la destrucció, en qualsevol cas, com inherent a laperformativitat de la pròpia construcció, en la mesura que aquestadefuig de certes tendències observades a escenes en les quals s’han criatles components del segell. No es descarta, per tant, l’eventual generacióde proclames de rebuig. Una d’aquestes escenes seria, com hem dit, lacatalogada com a «música en valencià»: a DIT hi ha diversos grups quecanten en valencià i, malgrat no considerar-ho ni un tret distintiu nitampoc un criteri selectiu –hi ha certa paritat en aquest sentit–, sinósimplement un reflex de l’acotació inicialment local del segell, sí quedemostren certa sensibilitat vers la qüestió; sensibilitat que passa,precisament, per la inclusió i cura d’aquestos grups al seu si i que arribafins a la crítica de l’escena que funciona amb aquest únic criteri i quegenera dinàmiques homogeneïtzadores que acaben cristal·litzant enmodes cícliques, de la dolçaina-fusió –que ja incloía baseselectròniques– a les pròpies bases electròniques –que d’alguna manerano acaben de desprendre’s de la fusió, i en molts casos ni tan sols de lespròpies dolçaines: X-Tencil relaten com fa un any van acudir a l’Esclat –un concurs de música en valencià al qual es van presentar amb la simpleintenció de realitzar un concert més– i van comprovar atònits com tresdels cinc grups que es presentaven portaven dolçaina. S’ho van prendreamb humor i, a crit de «Entregueu les dolçaines i demaneu perdó alpoble!» van difondre un fotomuntatge amb la portada del LondonCalling:

«Molta gent associa la música en valencià amb la dolçaina. Ambaquesta imatge hem volgut dir que també hi ha altres grups i altraforma de fer música en valencià. Sembla que fins fa poc un requisitindispensable per a tocar en festivals i visibilitzar el teu treball enaquest àmbit era fer fusió amb dolçaina i tindre deu mil persones daltde l’escenari. El que s’estava creant era la necessitat de que tot fóraaixí, perquè era el que realment venia. Ara ven el rap o venen altres

58

coses: va un poc per tendències. Però no és necessari funcionar ambmodes per crear escena, sinó simplement fer el que vols fer, i intentarfer-ho amb qualitat».

Quatre dies Fent-Ho Juntes.

DIT només porten, com aquell que diu, quatre dies fent-ho juntes, però –deixant de banda el fet que, com ja hem dit, el segell no surt del no-ressinó que esdevé la concreció confluent en matèria musical d’un seguitde trajectòries polítiques ben arrelades a les Comarques Centrals–, enaquestos quatre dies ja han aconseguit fer escena, confeccionar unaconstel·lació de connexions político-musicals i establir una xarxacreixent de relacions i afectes incommensurable amb aquest tipus detemporalitat:

«Actualment estem coneixent a molta més gent de la que ens haguérempogut imaginar ara fa un any. Evidentment, hi ha moltes més coses,però només per això ja ha pagat la pena fundar el col·lectiu».

DIT/Fem-Ho Juntes escapen, com diria el poeta, a tota voluntatd’antologia, degut precisament al caràcter dinàmic i –mai millor dit–instrumental de la seua proposta, que s’autopercep com una eina adisposició dels grups –de la mateixa forma que escaparan en el futur atot intent de revival mitificat, degut precisament al tarannà-esdevenir del’escena. Servisca aquest escrit, per tant, com una advertència, un flyerper difondre un projecte en expansió. Potser per això al remat siga mésadient no acabar amb un intent de joc de paraules més o menysenginyós i conclusiu, sinó simplement emplaçant-vos a l’encontre cara acara amb les persones que formen aquest projecte i els grups queorbiten al seu voltant.

Versió revisada a l'abril del 2016, publicat originalment al Maig de 2015 al bloc del col.lectiu

Independència total

Un debat no s'acaba sols s'abandona...

Imprès en Fotocopia sense pretensió d'absoluts.

UN DEBAT OBERT - O, MÉS BÉ, FRACTURAT-

SOBRE LES FORMES DE VIURE LA MÚSICA A VALÈNCIA.

Una discussió localsobre les industries culturals, la diversitat,

les revolucions comercials, la memòria delluita, l'espai de la vida i el de la normalitat

… tot parlant de música.

Col.laboren: Raimon Ribera / Josep Artés / Carla Palacios / JaimeMarí /Álex Zahinos / Estel de Candela Roots / Sergi Müller / XavierAliaga / Viky Trillo de Vikyleaks / Francesc Burgos de la Casa Calba/Carles Pastor / Inèrcia / Eva Dénia / Andreu del Diluvi / Vanessa deCarraixet / Vicent de Gàtaca / Rafa Xambó / Sergi Muñoz deXfanekaes / Enric de Gràcia / Una baixista feminista / un Manolo dela industria / Pablo Valle de Tirant Lo rock /