El català a l'Edat MitjanaResum de literatura medieval catalana

per a 1r de Batxillerat

-1-

El català a l'Edat Mitjana

1. La formació de la llengua literària1.1. Els orígens del català1.2. Els primers textos

1.2.1. El Liber iudiciorum1.2.2. Les Homilies d'Organyà1.2.3. Altres textos jurídics i religiosos

2. L'aparició de la prosa literària. Ramon Llull2.1. Vida2.2. Obres més importants

2.2.1. Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna son fill2.2.2. Llibre d'Amic e Amat2.2.3. Llibre de meravelles 2.2.4. Llibre de les bèsties

2.3. Les llengües de Ramon Llull2.4. L'estil de Ramon Llull: peculiaritats lingüístiques

3. La historiografia. Les cròniques3.1. Les Quatre Grans Cròniques

3.1.1. Llibre dels feyts, de Jaume I3.1.2. Crònica de Bernat Desclot3.1.3. Crònica de Ramon Muntaner3.1.4. Crònica de Pere el Cerimoniós

3.2. La Cancelleria Reial3.2.1. Bernat Metge. La prosa humanista. Lo somni3.2.2. Francesc Eiximenis. Lo crestià3.2.3. Vicent Ferrer

4. La poesia medieval catalana4.1. La poesia trobadoresca. Elements i tipologia4.2. Ausiàs March4.3. Joan Roís de Corella

5. La novel·la5.1. La novel·la de cavalleria

5.1.1. Joanot Martorell. Tirant lo Blanch5.1.2. Curial e Güelfa

5.2. La sàtira medieval. Jaume Roig. L'espill o el Llibre de les dones

-2-

El català a l'Edat Mitjana

Des de la caiguda de l'Imperi romà el 476 d.C., els diferents territoris que el

conformaven van tenir dominis de pobles molt diversos. Juntament amb l'evolució

pròpia de la llengua segons la seva proximitat o llunyania de la metròpoli (Roma),

aquest devenir històric també en va marcar l'ús que se'n va fer del llatí que els romans

hi van deixar.

Aquesta diferent evolució de la llengua llatina als diferents territoris va permetre

l'aparició de les llengües romàniques. Si bé van sorgir de manera oral i espontània, a

poc a poc hi va haver una consciència que el poble no parlava la mateixa llengua que

apareixia als escrits, i l'elevat grau d'analfabetisme de la població va fer necessària

l'aparició de textos escrits en la seva llengua vernàcula, en el cas de l'orient penínsular

i de les Illes, el català. Es tractava, en un principi, d'explicacions o de traduccions.

1. La formació de la llengua literària

Si bé els primers textos que tenim són del segle XII -al nord de Catalunya-, no

serà fins ben entrat el segle XIII que el català començarà a gaudir de prestigi literari.

Un altre element a remarcar és el fet que, tot i que la majoria de llengües romàniques

presenten les seves primeres mostres escrites en textos poètics, el català ho fa amb

textos en prosa, i també aconseguirà la seva estabilitat, un segle després, amb la prosa

de Llull.

1.1. Els orígens del català

Com ja hem dit, el català és una llengua romànica que prové de l'evolució del

llatí als diferents territoris on ara es parla aquesta varietat del llatí vulgar. En els

paràgrafs anteriors hom pot trobar els orígens lingüístics i socials de l'aparició de la

llengua catalana.

1.2. Els primers textos

Els primers textos que conservam en llengua catalana daten de la segona meitat

del segle XII. N'hi ha de dues tipologies: per una banda ens trobam amb textos jurídics,

que especifiquen les normes i els costums pels quals s'ha de regir el poble; per l'altra, hi

tenim els textos religiosos, que generalment són sermons o explicacions de la Biblia.

-3-

1.2.1. El Liber iudiciorum

És el primer text escrit en català que coneixem, i és una traducció de la segona

meitat del segle XII d'un codi de lleis visigòtic. Es va fer necessària una traducció i una

“vulgarització” de les lleis per tal que el poble, que no sabia llatí, les pogués entendre.

1.2.2. Les Homilies d'Organyà

Les Homilies són el primer text en prosa escrit directament en català i les

podriem datar entre les acaballes del segle XII i el començament del XII. Són vuit fulls

d'un sermó llatí que l'autor explica en català. Cal relacionar aquest text amb la

recomanació del Concili de Tours (813) de predicar al poble en llengua vulgar per tal

de difondre de manera més efectiva la paraula de Déu.

1.2.3. Altres textos jurídics i religiosos

Tot i que els dos que ja hem esmentat són els primers textos escrits en català

(una traducció i un text original), també en podem trobar d'altres de característiques

similars, ja siguin altres sermons o explicacions al poble per part de membres de

l'Església, ja siguin textos jurídics -originals o traduïts- que pretenien fer conèixer les

lleis entre tota la població, com ara els Usatges de Barcelona, els Furs de València o el

Llibre de les costums de Tortosa. La majoria d'aquestes obres es basen en la tradició

legal per tal d'elaborar normes de convivència i càstigs (costums, usatges...).

2. L'aparició de la prosa literària. Ramon Llull

Per la seva obra tan extensa, Ramon Llull és considerat el creador de la prosa

literària en català. La seva importància rau a què és el primer escriptor europeu que

tria una llengua vulgar (romànica) per parlar de temes que fins aleshores eren

reservats al llatí, com la filosofia, la ciència, la teologia...

2.1. Vida

Ramon Llull va ser un autor mallorquí que va néixer el 1232 i va morir el 1315,

tot i que és fills de pares barcelonins que es van establir a l'illa després de la

conquesta. Va treballar a la cort de Jaume II. Es va casar i va tenir dos fills, emperò

després de diverses aparicions divines va deixar la seva família per entrar en la

-4-

penitència i en l'apostolat. Es va fer franciscà i va passar una època contemplativa com

ermità al puig de Randa. Això el va portar a viatjar per Europa i per Àfrica per a

predicar la fe cristiana i intentar convèncer i convertir els infidels. En un dels seus

viatges a terres mores fou apedregat i empresonat. També va crear escoles per

missioners per ensenyar les diferents llengües en les quals s'havia de predicar en

aquests indrets o en altres com Terra Santa.

2.2. Obres més importants

2.2.1. Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna son fill

Aquest llibre és una novel·la que retrata la vida medieval sense una ubicació

determinada. Consta de cinc parts com a cinc estadis per arribar a Déu, i el

protagonista haurà de passar per diverses etapes fins a arribar a la perfecció espiritual

com ermità, al cinquè llibre. Abans, però, haurà passat pel matrimoni, per ser monjo,

bisbe i Papa, fins que finalment es faci ermità.

2.2.2. Llibre d'Amic e Amat

És un fragment del Blanquerna -el cinquè llibre- que té un caire molt poètic. En

ell, l'Amic, que és l'ànima, cerca el seu Amat, que és Déu. Presenta una gran influència

del Càntic dels Càntics (un llibre de la Bíblia).

2.2.3. Llibre de meravelles

Llull escriu aquest llibre durant un viatge a París entre 1288 i 1289. És una

enciclopèdia de coneixements que aparenta ser una novel·la, ja que hi ha una trama

narrativa protagonitzada per Fèlix; en aquesta obra s'hi diu com ha de ser l'home de

l'època, que ha de viatjar per veure les meravelles que Déu ha posat en aquest món.

2.2.4. Llibre de les bèsties

És un fragment del Llibre de meravelles. Contràriament a allò que poguéssim

pensar pel seu nom, aquesta obra és un pròleg, no un bestiari; ens trobam, doncs, amb

un llibre que fa una crítica sobre la política i sobre la societat de l'època, que té un

caràcter al·legòric i una finalitat didàctica i moral.

-5-

2.3. Les llengües de Ramon Llull

L'escriptor mallorquí produí la seva obra en quatre llengües: llatí, català, àrab i

provençal o occità, que emprava segons l'entorn de producció o el destinatari i la

finalitat d'allò que volia comunicar. Emprava el llatí com a llengua d'unió entre el món

cristià, però també per fomentar relacions de producció cultural, que es

desenvolupaven en aquesta llengua. Emprava l'àrab -que pogué aprendre a Mallorca-

per dirigir-se als infidels del nord d'Àfrica, i l'occità per escriure poemes amorosos. No

ens resta cap obra ni composició de Llull en cap d'aquestes dues llengues. L'ús del

català pot tenir a veure amb la necessitat de difondre els seus coneixements entre el

poble i que aquests no quedin limitats a un entorn eclesiàstic. A més, és el primer

escriptor que empra el català com a llengua normal de comunicació dins els àmbits

d'expresió cultes.

2.4. L'estil de Ramon Llull: peculiaritats lingüístiques

Llull estableix la forma d'escriure en català que seguiran els escriptors

posteriors, no obstant això, la seva obra presenta moltes particularitats lingüístiques

com ara un ús combinat entre la llengua col·loquial i la culta, que es es pot comprovar

en l'ús que fa de la subordinació, o un lèxic que beu de la llengua catalana però que

també presenta llatinismes i nombroses innovacions com ara moltes paraules

derivades o mots exclusivament lul·lians.

3. La historiografia. Les cròniques

La historiografia catalana neix entre els segles XII i XIII per la necessitat de

documentar, entre d'altres, els diferents episodis de la conquesta dels territoris àrabs.

Una crònica és, doncs, un text historiogràfic que aporta, a més, el punt de vista

particular de l'autor que l'escriu o la dicta; les cròniques exposen fets que els són

coetanis, no parlen d'història passada -com feien les cròniques llatines-, sinó dels fets

que ocorren durant el seu període de redacció o inmediatament abans.

3.1. Les Quatre Grans Cròniques

Dins de la historiografia medieval en català, d'un caire més popular i, si es vol,

més èpic, ens trobam amb quatre obres que en seran el seu punt culminant. Són les

Quatre Grans Cròniques: la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i

-6-

la de Pere el Cerimoniós. Aquestes cròniques, que foren escrites per autors de diferents

àrees del domini lingüístic del català, tenen la seva base lingüística en l'obra de Ramon

Llull. A més, també suposen una exaltació de la figura del rei, i fins i tot les cròniques

de Jaume I i de Pere el Cerimoniós estan escrites des d'una perspectiva autobiogràfica.

3.1.1. Llibre dels feyts, de Jaume I

És la primera crònica d'aquest conjunt, i tot i que no en conservam l'original en

català, sí que existeix un manuscrit en llatí i un text en català, l'anomenat Llibre dels

Feyts. Jaume I és l'inspirador d'aquesta crònica, i ell en devia dictar els episodis i els

seus escrivans els devien copiar i ampliar. Lingüísticament cal destacar cert desordre

sintàctic -que li aporta espontaneïtat- i parlaments reproduïts en estil directe. És una

obra que pretén contar la història d'un personatge, el rei, i que es divideix en cinc

parts:

• 1. La infantesa de Jaume I

• 2. La conquesta de Mallorca

• 3. La conquesta de València

• 4. La conquesta de Múrcia

• 5. Els darrers anys de Jaume I

3.1.2. Crònica de Bernat Desclot

El seu títol sencer és Llibre del rei En Pere d'Aragó el dels seus anteriors passats,

i narra les gestes de Pere el Gran, fill de Jaume I. No coneixem bé qui era Bernat

Desclot, però tot indica que era un escriva rossellonès. Podem dividir aquesta crònica

en dos blocs: 1. La formació de la Corona d'Aragó fins a Pere el Catòlic i Jaume I i 2. El

regnat de Pere en Gran fins la seva mort (incursions a Italia i la invasió francesa que el

monarca va fer retrocedir).

3.1.3. Crònica de Ramon Muntaner

L'obra de Muntaner comprèn els cinc regnats que va viure l'autor des de Jaume I

fins a Alfons III. El 'jo' de l'autor apareix constantment a l'obra fer per una exaltació de

la monarquia i de la llengua catalana, la unió lingüística de la qual defensarà en el seu

escrit.

-7-

3.1.4. Crònica de Pere el Cerimoniós

Aquesta obra pretén imitar la de Jaume I i té set llibres, que van des del regnat

de seu pare, Alfons III, fins al seu govern. En aquesta crònica es narra la reincorporació

del Regne de Mallorca i dels comtats de Rosselló i de la Cerdanya. Inclou documents

cancellerescos que servien per justificar l'actuació reial.

3.2. La Cancelleria Reial

Durant el segle XIII, les llengües veïnes al català patien una forta fragmentació

lingüística, però el català destacava per la seva uniformitat gràcies, en part, al model

lul·lià. Amb el pas del temps, però, la Cancelleria Reial ocuparà aquest lloc i

desenvoluparà aquesta tasca a través de la redacció de textos oficials. La Cancelleria

era una escrivania reial creada en el segle XIII a la Corona d'Aragó i que estava

conformada per diferents càrrecs i que funcionava com un organisme administratiu i

burocràtic. Durant el segle XIV Pere el Cerimoniós la reformarà per tal que es

converteixi en un centre de protecció cultural i d'unificació de les varietats

lingüístiques. La Cancelleria tenia tres llengües oficials: el llatí, el català i l'aragonès.

3.2.1. Bernat Metge. La prosa humanista. Lo somni

Bernat Metge fou membre de la Cancelleria Reial i fou el primer autor de tota la

Península Ibèrica a incorporar l'humanisme a les seves obres, deixant de banda molts

aspectes medievals. Va viure entre els segles XIV i XV i treballà a la cort com a secretari

de Joan I, però fou acusat de corrupció. Amb la mort de Joan I, els càrrecs contre B.

Metge s'agreugen i se l'acaba acusant no només de corrupció, sinó també d'abús,

d'usura, de traició i fins i tot de l'homicidi del rei. Amb l'ascens a la corona de Martí I,

Bernat Metge és empresonat i no veu gaire alternatives al seu presidi. Mentre està

tancat escriu Lo somni, que arriba al rei a través d'algunes amistats de B. Metge.

Aquesta obra fa que alliberin l'autor i se li restitueixi la seva tasca com a escrivà, i fins

i tot arribarà a ser secretari del nou rei, Martí I l'Humà.

Lo somni, però, no només va dirigit a Martí l'Humà, sinó també a Maria Luna, la

seva esposa, perquè B. Metge pensa que ella també en llegirà fragments; així doncs,

per fer que la corona es posi de part seva, Metge deixa de banda la misoginia medieval

i fa una defensa de la figura femenina (com a rèplica a la missogínia de figures de la

mitologia clàssica com Tirèsies o Orfeu). És, doncs, una obra d'estratègia política.

-8-

Ens trobam, doncs, amb una obra escrita en diàleg, que és el gènere humanista

per excel·lència, ja que permet un intercanvi d'opinions. Lo somni està dividit en

quatre llibres. A la primera tenim a Bernat Metge a la presó; a la segona, el rei difunt,

Joan I, respon les preguntes de l'autor; a la tercera, Orfeu i Tirèsies narren la seva vida

com a condemnats a canviar de sexe i fan un clar atac a les dones; a la quarta part, i

darrera, B. Metge respon aquest atac misògin fent una lloança de les dones. Aquest

llibre, estructurat en quatre parts, mostra un somni de l'autor, del qual es desoerta

quan els cans comencen a lladrar.

3.2.2. Francesc Eiximenis. Lo crestià

Francesc Eiximenis és una figura que representa la concepció medieval i

tradicional de la vida. Escriu d'una manera clara sense preocupar-se per crear bellesa a

la construcció, ja que el seu propòsit és adoctrinar en el catolicisme. Lo crestià, que és

la seva obra més representativa, tracta de ciència, de política, de mística, d'ètica i de

teologia dogmàtica.

3.2.3. Vicent Ferrer

Vicent Ferrer és una altra figura a destacar de les que viuen entre els segles XIV I

XV. Ell directament no escrivia, sinó que era orador i tenia diferents escrivans que li

feien de copistes. De la seva obra -oral i copiada per altres- ens en queden alguns

fragments de sermons, els quals destaquen lingüísticament pel to popular per tal de

conmoure i convèncer el poble.

4. La poesia medieval catalana

La poesia medieval catalana presenta dues grans etapes, segons la llengua de

composició. En primer lloc ens trobam amb la poesia trobadoresca, escrita en occità o

provençal. Ja cap a finals del segle XIV i durant tot el XV, diversos autors empraran el

català com a llengua per a elaborar poesia, principalment amorosa.

4.1. La poesia trobadoresca. Elements i tipologia

La poesia trobadoresca és la literatura dels segles XII i XIII creada pel poble en

llengua vulgar, però en una llengua que no pertany al poble català, sinó que està

escrita en occità o provençal. Es creu que escrivien en occità per proximitat geogràfica,

-9-

pels llaços entre Catalunya i la Provença, per les relacions econòmiques establertes, per

la similitud entre les dues llengües i, sobretot, pel prestigi de la lírica trobadoresca

provençal.

Per l'auge d'aquest tipus de poesia es va fer necessari distingir entre el poeta,

que escrivia en llatí, i el trobador, que ho feia en occità. El joglar era el personatge que

cantava aquestes obres al poble amb l'ajuda d'un instrument. Les antologies dels

poemes dels trobadors es compilaran en 'cançoners' a partir del segle XIII, i ho faran

per autors i per gèneres.

La poesia trobadoresca glosa l'amor cortès, que és el concepte de l'amor exposat

en aquest tipus de literatura; la 'cortesia' és la conducta de l'individu que viu a la cort,

és un model d'educació, refinament i espiritualitat. A l'amor cortès ens trobam una

extrapolació del món feudal a la relació amorosa, en ella, un vassall ha de retre

fidelitat al seu senyor. La dama, 'domina' o 'midons', que és objecte del vassallatge del

trobador, és sempre una dona casada amb un marit intolerant, el 'gilós', que rep veus

acusadores d'infidelitat, els 'lausengiers'.

El trobador és conscient del llenguatge que ha d'emprar, i aquest serà difícil i ric,

emprarà la rima consonant. A la poètica trobadoresca hi podem distingir diferents

gèneres: cançó, sirventès, plany, pastorel·la, alba, etc. Les lleis que regeixen el trobar

s'anomenen 'preceptives', i foren recollides en volums amb la finalitat de formar una

base sòlida a l'hora d'elaborar i distingir una composició.

Els trobadors catalans compongueren les seves obres principalment durant

l'època alfonsina, és a dir, durant els regnats d'Alfons el Cast i Pere el Catòlic. Alguns

trobadors van ser el mateix Alfons el Cast, Giraut de Bornelh, Cerverí de Girona, Vidal

de Besalú, Berenguer de Palou, Guerau de Cabrera, Guillem de Berguedà.

Per acabar aquest apartat cal esmentar que la literatura joglaresca és aquella

literatura popular, paral·lela a la culta provençal, que es divulga oralment, en català, i

de la qual encara no se n'ha trobat cap exemple. El seu objectiu era informar i

distreure la gent.

4.2. Ausiàs March

Ausiàs March és el primer poeta que escriu poesia en català, deixant de banda,

doncs, la llengua occitana. Va néixer al País Valencià, la capital del qual substituirà

Barcelona com a nucli econòmic -principalment portuari-, fet que motivarà la puixança

-10-

cultural de la ciutat. El 1420 va participar a la conquesta de Sardenya i als 28 anys es

va retirar de la vida militar i fou nomenat falconer reial. Es casà dues vegades, la

primera d'elles amb Isabel Martorell -germana de Joanot Martorell, però no tingueren

cap sí. Ausiàs March, però, sí que va tenir cinc fills il·legítims, fet que prova la seva

agitada vida amorosa.

La poesia de March és innovadora pel fet de tractar grans temes d'una manera

diferent: l'amor, l'espiritualitat, l'amoralitat, la mort. Es distancia de tota la lírica

anterior per tres grans trets:

– Abandona el to elegant i fi, i opta per unes imatges fortes preses de la

vida quotidiana.

– Promou l'individualisme vers l'intimisme anterior; A. March referma el seu

“jo”.

– Utilitza comparacions molt llargues i moltes imatges.

A més, March dóna una visió diferent de l'amor i de la dona: la dona d'Ausiàs

March és real, humana, es distancia de les visions trobadoresques. Abandonarà, doncs,

els tòpics trobadorescos i optarà per un paisatge/entorn ple d'imatges de la vida

quotidiana que es basin en les passions i les febleses humanes: la caça, les tempestes,

les batalles, els malalts i els metges, els soldats...

Tornant a la visió literària que Ausiàs March té de la dama, cal remarcar una

vegada més que aquesta està lluny de la visió dels trobadors, que la veuen com

l'acompanyant del senyor feudal, una noble -de sang- guardiana del seu estatus social,

i també s'allunya de la imatge que en tenen els poetes italians, que se centra en la

'dona angelicatta' que representa la noblesa de cor, la gentilitat, la seva idealització.

March, per contra, veu una dona amb virtuds i amb defectes, que peca i que el fa pecar

a ell; s'hi fa palès un contrast entre l'amor espiritual i l'amor sensual, que és descrita

com a 'plena de seny', 'lir entre cards' o 'dafoll amor' -amor boig-.

4.3. Joan Roís de Corella

Roís de Corella és un autor de Gandia que va viure durant el segle XV. Era

sacerdot, però va gaudir d'una intensa vida amorosa fruit de la qual va tenir dos fills.

Té una obra molt extensa, tant en prosa com en poesia, però destaca en el segon

gènere. Roís de Corella escriu una poesia amorosa externa, és a dir, la dama es veu

com un gaudi extern; l'autor combina un lirisme dur amb un dramatisme tens, els

-11-

valors afectius amb les imatges.

Com hem dit, Roís de Corella presenta una obra molt extensa, que se centra en

tres grans temes: la mitologuia, la religió i l'amor. Podríem citar com a composició seva

La balada de la garsa i l'esmerla.

5. La novel·la

Si bé la tradició d'escriure en prosa ja ve de l'antiguitat, la novel·la com a gènere

no sorgeix fins al segle XV, i és per això que cobra una gran importància dins de la

literatura catalana -i qualsevol altra, tot i que sigui de manera incipient-, ja que suposa

l'aparició d'obres innovadores. Tot i que existeixen moltes tipologies de novel·la

medieval tardana (amb un toc molt humanista), la que més destaca és la de cavalleria.

5.1. La novel·la de cavalleria

Aquest gènere novel·lesc gaudirà d'un gran èxit durant els segles XV i XVI.

Sovint presentarà històries d'aventures a llocs meravellosos i llunyans, i idealitzarà la

figura del cavaller com un heroi sobrehumà.

5.1.1. Joanot Martorell. Tirant lo Blanch

Joanot Martorell és un autor valencià del segle XV la principal obra del qual és

el Tirant lo Blanc, una de les primeres novel·les modernes d'Europa. Va ser un cavaller

que va portar a terme incursions a Anglaterra i a Itàlia i exemplifica, doncs, una

personalitat prototípica, la de les 'lletres de batalla'. Molts aspectes de la biografia de

l'autor apareixeran reproduïts a la vida i a les característiques de Tirant.

Tirant lo Blanc obté molta de la seva importància dins de la literatura per mor

de la verosimilitud de l'obra; a més, també és un element rellevant el fet que alguns

personatges han d'aplicar l'enginy durant les seves vivències. Així doncs, ens trobam

amb personatges quotidians, amb sentiments i defectes.

Tirant és un cavaller d'anglaterra que emprèn diversos viatges per la

Mediterrània. Les seves aventures es desenvolupen a Grècia, Àsia i, en general, a

l'orient mediterrani, que fou l'escena de les gestes militars dels catalans. El

protagonista es trasllada a la cort a Londres, on realitza moltes proeses a justes i

tornejos. Després va a la recerca del seu amic i li narra les magnífiques festes. Retirat a

la Bretanya, surt d'allà per ajudar els cavallers de Rodes. Després de l'alliberament de

-12-

l'illa, s'assabenta de l'amenaça que pateix Constantinopla per part dels turcs i s'hi

dirigeix amb celeritat. Allà s'enamora de Carmesina, la filla de l'emperador, amb qui

contraurà matrimoni més endavant. Davant un nou perill sarraí, s'embarca amb

valentia i, per mor d'una tempesta, arriba a les costes berbers. Allà allibera al rei de

Trimisé i el converteix al cristianisme. Després de moltes gestes torna a la capital

bizantina (Constantinopla), que torna a viure el setge musulmà, i fa presoners al sultà

i al gran turc. Finalment se celebren les seves noces amb Carmesina. A l'auge de la

seva glòria i del seu poder, cau abatut per mor d'una malaltia mortal; la seva amada

no pot suportar tant de dolor i mor també, ambdós cadàvers són finalment traslladats

a Bretanya.

Allò que destaca de Tirant lo Blanc és que no té avertures fabuloses ni

inverosímils, ja que el protagonista, si bé està idealitzat, actua de conformitat amb les

lleis humanes. La seva trajectoria representa un ascens cap a la glòria gràcies a l'esforç

i al valor personal, sense haver de mester encanteris ni altres recursos màgics. Amb tot

això, tant l'obra com el personatge responen a la mentalitat cavalleresca de l'honor,

mostrada amb un realisme amable, com es pot veure als diversos episodis, ja siguin

batalles, banquets, navegacions o intimitats eròtiques.

5.1.2. Curial e Güelfa

Curial e Güelfa és una obra de la segona meitat del segle XV de la qual en

desconeixem l'autor, ja que se n'ha perdut el primer quadern; per tant, podem dir que

es tracta d'una obra anònima. Tot i que està narrada d'una manera verosímil i realista,

això no impedeix que encara la poguem considerar com una narració medieval, tot i

les abundants referències a la cultura renaixentista , com ara els elements mitològics.

Ens trobam amb una obra que narra l'ascens d'un heroi gràcies a un amic seu.

Curial és un heroi modern, que encerta i s'erra, que es cansa, que observa i que actua,

que té èxits i té fracassos, i que, amb l'ajuda econòmica de Güelfa, aconsegueix l'honor

i l'estatus que pertoquen a un cavaller.

5.2. La sàtira medieval. Jaume Roig. L'espill o el Llibre de les dones

La sàtira és un gènere que s'empra per fer una crítica que ridiculitzi els vicis i els

defectes de la societat -medieval, en aquest cas-. Tot i que generalment està escrita en

vers, no deixa de ser una narració, ja que poseeix tots els elements d'aquest gènere. Els

-13-

temes que tracta són la misogínia, l'avarícia, l'anticlericalisme, la vanitat i els desitjos

de reconeixement social -que posteriorment també apareixeran a la novel·la picaresca-.

Aquest tipus de sàtira apareix a tota Europa i és el reflexe d'un món i d'uns valors en

crisi per mor de diferents motius, com ara la peste negra, les guerres, les revoltes dels

camperols o els problemes interns de l'Església. Tot això desemboca en una

desconfiança per part del poble cap al poder.

Al segle XV, però, València és una ciutat pacífica, rica i que gaudeix d'esplendor, i

per això hi apareix una poesia lúdica. Prova d'això és L'espill o Llibre de les dones, de

Jaume Roig, que ve a ser un catàleg d'elements comuns de la misogínia. Roig, per tant,

no aporta cap visió nova, sinó que es basa en allò que la societat entén que és el

gènere femení. Fa un fort discurs antifeminista, però és el mateix que està instaurat a

tota Europa en aquella època; allò important d'aquesta obra és l'estil, és a dir, la

manera en la qual l'autor ens apropa aquesta visió tan negativa de les dones, que

arriba a ser fins i tot d'odi extremat, ja que les mostra com a éssers dolents, malvats,

poc intel·ligents, adúlteres, brutes...

-14-