Cinc Poemes de Reinhard Gottfried August Bürger.

Traduccions: © Macià Riutort, 2013.

1. El Pagès - a sa altesa sereníssima, son tirà,

Any de composició: 1773 Any de publicació: 1776  

En moltes de les seves composicions líriques, l’August Bürger va emprar un to agressivament directe contra la situació social del seu temps i contra els causants d’aquella situació social: crea, d’aquesta manera, una lírica obertament antifeudal, de la qual aquí en veurem dos exemples. En el primer, titulat “El pagès a sa altesa sereníssima, son tirà” el poeta adopta, com a forma d’expressió del jo líric, el paper d’un pagès erigint-se, d’aquesta manera, en portaveu dels pagesos del seu temps que verbalitza els greuges que tota aquesta classe social, la més nombrosa que hi havia al Sacre Imperi en el segle XVIII, pateix a mans de la classe alta d’origen noble. El títol del poema “A sa altesa sereníssima” ens presenta el poema com una carta fictiva adreçada per un pagès, portaveu de la seva classe social, al seu sobirà i senyor; el títol en si és programàtic ja que també ens indica la intenció de la carta que llegirem a continuació: quan col·loca costat per costat una formulació de respecte i reverència (“a sa altesa sereníssima”) amb un retret (“son tirà”), fa befa i sarcasme de les preteses virtuts del governant, que queda dibuixat com un príncep que ja no usa el seu poder per a governar –dirigir- el seu poble, sinó que abusa del seu poder per a satisfer una vida de plaers a costa del seu poble. El retret, per tant (“son tirà”) fa adquirir una validesa irònica a l’enunciat “a sa altesa sereníssima”.

En el primer vers de la carta fictiva, el pagès es col·loca a la mateixa alçada que el seu senyor adreçant-s’hi amb el pronom de segona persona “du/tu”, que, si d’una banda és una greu injúria a la dignitat del governant, de l’altra ens indica que el pagès ha deixat de considerar el governant un ésser superior a ell; el veu com un igual o fins i tot, com un inferior.

A partir d’aquí, el pagès presenta tres retrets greus al sobirà en forma tres preguntes retòriques seguides de tres estrofes contenint frases asseveratives en les quals el sobirà queda retratat, en una seqüenciació de cada vegada més forta, com un dropo, un paràsit i un lladre, i totes aquestes qualitats fan d’ell qualsevol cosa però no algú que “governa per la gràcia de Déu”. El poema acaba amb un lapidari “Du nicht von Gott, Tyrann!”el·líptic

 

Wer bist du, Fürst, daß ohne Scheu Zerrollen mich dein Wagenrad, Zerschlagen darf dein Roß?  Qui ets, príncep, que sense miraments pots esclafar‐me amb la roda del teu carruatge o tirar‐me a terra amb un cop del teu cavall? 

Wer bist du, Fürst, daß in mein Fleisch Dein Freund, dein Jagdhund, ungebleut Darf Klau' und Rachen hau'n?  qui ets, príncep, tu, perquè el teu amic, el teu gos, pugui clavar‐me impunement dents i urpes? 

 Wer bist du, daß, durch Saat und Forst, Das Hurra deiner Jagd mich treibt, Entatmet, wie das Wild? — 

qui ets, tu, que per donar‐te el plaer de la caça, em forces a córrer a través de boscos i sementeres panteixant sense alè com la presa que encalces?  Die Saat, so deine Jagd zertritt, Was Roß und Hund und Du verschlingst, Das Brot, du Fürst, ist mein.  Aquestes messes que la teva presa trepitja i esclafa, el que tu, el teu gos i el teu cavall mengeu, aquest pa, príncep, és meu.  Du Fürst hast nicht, bei Egg' und Pflug, Hast nicht den Erntetag durchschwitzt. Mein, mein ist Fleiß und Brot! —  Tu, príncep, mai no t’has amarat de suor ni amb l’arada ni l’esterrossador ni en el dia de la collita: Meva és la feina, meu és el pa!  Ha! du wärst Obrigkeit von Gott? Gott spendet Segen aus; du raubst! Du nicht von Gott, Tyránn!  Ha! I tu hauries d'ésser l'autoritat enviada de Déu? No! Déu prodiga les seves benediccions, tu les robes! TU NO VÉNS PAS DE DÉU, TIRÀ! 

 

2. A la qui està lluny (“A l’absent, a l’allunyada1”)– Der Entfernten. Dos sonets dedicats a la Catharina Elisabeth Kaulfuß, dona del Dr. Jur. Christian Friedrich Kaulfuß de Leipzig després de la seva partida de Langendorf. Bürger l’hi va conèixer a ca la seva (d’ell) germana Friederike. La dona era filla del banquer Großer, i, pel que sembla, va mantenir una relació amb el poeta. Catharina Elisabeth Kaulfuß fou la mare del botànic Georg Friedrich Kaulfuß, professor a la Universitat de Halle.

Der Entfernten ‐ 1. Sonett (Any de composició: 1789. Any de publicació –sense indicació de l’autor‐: 1790)  O wie soll ich Kunde zu ihr bringen,  Kunde dieser ruhelosen Pein,  Von der Holden so getrennt zu sein,  Da Gefahren lauernd mich umringen?   Oh, com li hauria de portar notícia, la notícia d’aquest dolor desficiós per estar separat de la qui és tota gràcia, car perills m’envolten sotjant?  Hüll ich, der Entfernten sie zu singen,  In den Flor der Heimlichkeit mich ein:  Ach! so achtet sie wohl schwerlich mein;  Und vergebens muß mein Lied verklingen.  Si, per a cantar el meu dolor a l’absent, m’embolcallo en el crespó del secret:  Ai! Dubto que així  ella repari en mi i en va haurà d’expirar la meva cançó.  Doch getrost! Zerriß nicht, als sie schied,  Laut ihr Schwur die Pause stummer Schmerzen: »Mann, du wohnest ewig mir im Herzen«? –  Però tranquil! car, el seu jurament, en partir, »Amic, viuràs per sempre en el meu cor! « per ventura no va estripar amb veu forta el silenci imposat per un dolor callat? –  Diesem Herzen brauchest du, o Lied,  Des Verhüllten Namen nicht zu nennen:  An der Stimme wird es ihn erkennen.   Cançó! a aqueix cor no et cal anomenar‐li el nom de l’Emboçat: 

                                                             1. Aquest segon títol es preferible al primer ja que deixa clar, igual que el títol alemany, que el sonet és adreçat a

una dona. En aquest sentit «A l‘absent» és ambigu. 

ella2 el reconeixerà per la veu.   Der Entfernten ‐ 2. Sonett  Du mein Heil, mein Leben, meine Seele!  Süßes Wesen, von des Himmels Macht  Darum, dünkt mir, nur hervorgebracht,  Daß dich Liebe ganz mir anvermähle!   Tu, la meva salvació, la meva vida, la meva ànima! criatura dolcíssima, només creada, segons em par, pel poder del cel perquè Amor et casi amb mi.  Welcher meiner todeswerten Fehle  Bannte mich in diesen Sklavenschacht,  Wo ich fern von dir, in öder Nacht,  Ohne Licht und Wärme mich zerquäle?  Quin de les meves tares, mereixedores de mort, m’ha desterrat a aquesta mina d’esclaus on em turmento, lluny de tu, en una nit erma, sense claror ni escalfor?  O warum entbehret mein Gesicht  Jenen Strahl aus deinem Himmelsauge,  Den ich dürftig nur im Geiste sauge?  Oh! per què la meva cara sent la falta del raig de llum dels teus ulls divins que només xuclo, tot esmortit, en la meva pensa?  Und die Lippe, welche singt und spricht,  Daß ich kaum ihr nachzulallen tauge,  O warum erquickt sie mich denn nicht?  I el teu llavi, que canta i parla el  que jo no serveixo ni per balbotejar, per què no em refresca i dóna conhort?  Partitura 1 (Peter Cornelius, 1859): http://www.youscribe.com/catalogue/partitions-et-tablatures/art-musique-et-cinema/partitions-de-musique-romantique/partition-complete-der-entfernten-cornelius-peter-1288564

Partitura 2 (Otto Gieseker , 1884, amb el títol "Du mein Heil, mein Leben, meine Seele", op. 26. Dins: Fünf Lieder für Mezzo-Sopran mit Pianofortebegleitung):                                                              2. En el text alemany, el subjecte es fa referència a Herz ‘cor’. Canvio la referencia perquè quedi més clar en

català que qui reconeixerà l’autor pel tenor del text és “l’allunyada”. 

3. An das Herz — Al cor 

Any de composició: 1793 Any de publicació: 1793  Lange schon in manchem Sturm’ und Drange Wandeln meine Füße durch die Welt. Bald den Lebensmüden beigesellt, Ruh ich aus von meinem Pilgergange.  Els meus peus ja fa molt que caminen pel món travessant manta tempesta, suportant mant anhel. Aviat, consociant‐me als cansats de la vida, descansaré del meu pelegrinatge.  Leise sinkend faltet sich die Wange; Jede meiner Blüten welkt und fällt. Herz, ich muß dich fragen: Was erhält Dich in Kraft und Fülle noch so lange?  La meva galta, afonant‐se en silenci, s’omple d’arrugues. Totes i cadascuna de les meves flors  es marceixen i cauen. Cor meu, t’ho he de preguntar: què és el que et continua mantenint a tu, durant tant de temps, la força i la plenitud? 

Trotz der Zeit Despoten‐Allgewalt, Fährst du fort, wie in des Lenzes Tagen, Liebend wie die Nachtigall zu schlagen. 

Car, malgrat l’omnipotència del dèspota Temps tu continues, com en els dies de la primavera, bategant  i estimant el teu batec com el rossinyol el seu cant. 

Aber ach! Aurora hört es kalt, Was ihr Tithons Lippen Holdes sagen. ‐ Herz, ich wollte, du auch würdest alt! 

Però ai las! Aurora sent amb freda indiferència les paraules d’afecte que els llavis de Titó li diuen: “Cor meu, voldria que tu també envellissis!” 

Explicació de la referència al Titó: Titó (Τιθωνός -οῦ / Tīthōnus –ī), era un dels fills del Laomedont, rei de Troia; per tant, germà de Príam, que va heretar Troia. Era un jove tan bell que l’Eos, la deessa de l’aurora, se’n va enamorar quan el va veure. El se’n va endur amb ella al seu palau, en els confins del món. Varen viure feliços durant un temps, en el qual varen tenir dos fills, Mèmnon (Mέμνων –ονος / Memnon - ŏnis) i Emació (Ἠμαθίων -ίωνος / Emathion -ōnis). Ella passava les nits amb ell i després se n’anava per anunciar al món l’arribada de la claror del dia després de la nit. Quan se’n va adonar que ella romania eternament jove, però que ell anava envellint, Eos, per

l’amor que li tenia, va demanar a Zeus que concedís la immortalitat a Titó. Zeus l’hi va concedir... i Eos no se’n va adonar que havia demanat la immortalitat per al Titó, però no pas l’eterna joventut. El resultat fou que Titó va envellir sense poder morir, quedant convertit en un vell xaruc que, al final, havien de tenir tancat en un bressol. La deessa, finalment, se’n va cansar, i com que Zeus no li podia llevar al Titó la immortalitat que li havia concedit, l’Eos el va convertir en una xigala (ὁ τέττιξ -ιγος & -ικος), no pas en un llagost (ἡ ἀκρίς -ίδος), com de vegades es troba a la internet.

https://www.dropbox.com/s/k3cgfcynky19gbk/Tzitzikia.mpg

Louis Jean François Lagrenée (1724-1805): Eos dits-de-rosa acomiadant-se, a l’alba, del Titó. Oli damunt tela, 1763. Col·lecció particular. Títol francès: Le lever de l’Aurore. Al darrere, a l’esquerra, retirant-se, la Selene, la germana de l’Eos. A la dreta, els cavalls de l’Eos: Lamp (Λάμπος) i Faetont (Φαέθων). Font: http://www.flickr.com/photos/73632227@N02/6978864725/in/photostream/ i http://s3.amazonaws.com/everystockphoto/fspid30/11/92/52/47/maisonneuve-salon-peinture-11925247-o.jpg

4. Remei a l'Altivesa dels Grans – Mittel gegen den Hochmut der Großen

Any de composició: 1787 ? Any de publicació: 1789, a la primera edició dels poemes d’en Bürger (pàg. 292), apareguda a Göttingen. Anàlisi de contingut: La quarteta es pot contemplar gairebé com el colofó del poema “El pagès a sa altesa sereníssima, son tirà”: la duresa expressiva adoptada pel Bürger en aqueix poema per a constatar uns fets, ara es concretitza aquí en una quarteta que no només pretén sensibilitzar els oients sobre una situació insostenible sinó també fomentar l’agitació política directa cridant-lo a deixar d’escalfar-se la boca i actuar d’una vegada. L’opressió per part del príncep i la submissió per part del seu súbdit hi són descrits com les dues cares d’una única moneda que no poden existir aïlladament i que, per tant, si se’n suprimeix una, automàticament també queda suprimida l’altra: la submissió i submissivitat d’un és la condició perquè es pugui donar l’opressió de l’altre. 

Anàlisi mètrica: -Composició poètica de quatre versos de vuit/nou síl·labes: és una quarteta (alemany: Vierzeiler) -els versos presenten rima consonant ABAB (alemany: Kreuzreim). A efectes de determinar si la rima és consonant o assonant cal tenir present la pronunciació del segle XVIII, no pas l’actual. Així, en el segle XVIII era, a la major part del territori lingüístic alemany, una grafia historicista per ibt. Al llarg del segle XIX es va anar reintroduint a les classes altes la pronunciació de la ü com a [y:/y/Y] que, actualment, és obligatòria, és a dir, forma part de l’ortoèpia alemanya. Les paraules l’etimologia de les quals no es coneixia, han passat a la llengua estàndard moderna amb i, per exemple, Pilz ‘bolet’, que d’acord amb el criteri subjacent a l’ortografia alemanya moderna, s’hauria d’escriure *Bülz ja que procedeix del llatí boletus. - els versos senars tenen nou síl·labes, els versos parells vuit. - els versos presenten una estructura rítmica iàmbica amb alternança de cadència femenina/masculina (alemany: weiblich-männlich alternierende Versausgänge, weiblich-männlich schließende Verse, weiblicher und männlicher Kreuzreim). Els versos senars, amb cadència femenina, es poden interpretar, a efectes d’escanció, de dues maneres: hom hi pot veure versos catalèctics -o versos amb catalexi-, versos als quals

els manca la darrera síl·laba, que és suplida per un silenci, , representat amb el símbol ʌ –en tal cas som davant versos de cinc peus- o bé s’hi pot veure una síl·laba final sobrera (alemany: Jamben mit überschüssiger Silbe am Versausgang) que s’anomena limma (mot de gènere masculí. Prové del grec τὸ λεῖμμα - τοῦ λείμματος “romanent; residu”) i que fa que el darrer peu s’hagi d’analitzar com a amfíbrac (això és: síl·laba àtona — síl·laba tònica — síl·laba àtona); en tal cas, som davant versos de quatre peus. Exemple: Viel Klá|gen hö ́|r’ ich óft | erhé|ben ʌ  |      =  weiblich  A vom Hóch|mut, dèn | der Gró|ße ǘbt.        =  männlich  B Der Gró|ßen Hóch|mut wìrd | sich gé|ben ʌ |,      =  weiblich  A wenn úns’|re Krìe|cheréi | sich gíbt.        =  männlich  B  o Viel Klá|gen hö ́|r’ ich óft | erhében |        =  weiblich  A vom Hóch|mut, dèn | der Gró|ße ǘbt.        =  männlich  B Der Gró|ßen Hóch|mut wìrd | sich gében |,      =  weiblich  A wenn úns’|re Krìe|cheréi | sich gíbt.        =  männlich  B  En mètrica no s’ha estudiat gaire la relació existent entre nombre de síl·labes del vers i la velocitat de declamació d’aquestes síl·labes, i per tant, també del vers. Dic això perquè se’ns fa molt difícil definir el concepte de “silenci mètric” en termes més o menys precisos, ja que la durada de cada silenci no és indicada pel poeta (a diferència del que fan els músics a llurs partitures) i per tant, queda lliurada i sotmesa al criteri de la persona que declami el vers. A més a més, el silenci, almenys el silenci en el cas dels versos catalèctics d’aquesta quarteta, pot anar –ha d’anar per força- acompanyat per un allargament artificiós de la

síl·laba àtona –en (que, en cap cas, pot pronunciar-se com es pronunciaria segons l’estàndard ortoèpic alemany actual) i, potser, també d’un allargament de la penúltima síl·laba del vers. -Quant al contingut –en termes generals-, som davant una reflexió, de validesa universal, sobre la relació dialèctica governant-governat amb una clara intenció didàctico-pràctica de cara al lector i oient (tipus: no us queixeu! actueu!). Som, per tant, davant un adagi (alemany: Sinnspruch) i, en concret, davant un subtipus d’adagi conegut amb el nom d’epigrama (alemany: Epigramm), redactat en forma de quarteta. Bürger va donar expressió al mateix contingut o a continguts anàlegs en moltes d’altres composicions poètiques; així, el poema Straflied comença amb l’estrofa: “Wer nicht für Freiheit sterben kann, || der ist der Kette wert || Ihn peitsche Pfaff’ und Edelmann || Um seinen eignen Herd!” – “qui no pot morir per la llibertat – es mereix les cadenes [i] que el capellà i el noble li robin la seva pròpia llar a cop de fuet”

Sprüche. Spruchgedicht von Gottfried August Bürger

Viel Klagen hör ich oft erheben Vom Hochmut, den der Große übt. Der Großen Hochmut wird sich geben, Wenn unsre Kriecherei sich gibt. 

Sovint sento planys i lamentacions elevant-se contra l’arrogància que el gran practica. Els grans deixaran d’ésser arrogants quan nosaltres deixem d’ésser-los llagoters.

Sovint sento planys i lamentacions elevant-se contra l’arrogància que el gran practica. L’arrogància dels grans amainarà quan amaini la nostra llagoteria.

5. Lenora – Lenore o l’inici del romanticisme a Alemanya

Any de composició: 1773 Any de publicació: 1774 Versió musical d’Henry Duparc: http://www.youtube.com/watch?v=UXcjpIACsa4

Anàlisi mètrica: Es tracta d’una balada.

El nombre d’estrofes en depèn de la complexitat dels fets que s’hi exposen. Les estrofes són de vuit versos que rimen en consonant ababccdd.

Dins cada estrofa hi alternen els versos de vuit síl·labes (que són els versos amb cadència masculina) amb els versos de set síl·labes (que són els versos amb cadència femenina): 8 + 7.

L’estructura rítmica hi és iàmbica (síl·laba àtona + síl·laba tònica)

També cal indicar-ne, com a element formal, la utilització del diàleg com a recurs literari per a dividir la balada en una part narrativa en passat que descriu a l’oient els fets i una part dramatúrgica que deixa parlar directament els protagonistes de la balada, aproximant-los més d’aquesta manera als oients o lectors. (malauradament, en alemany)

http://www.helpster.de/ballade-merkmale-und-aufbau_90953 (malauradament, en alemany)

Lenore fuhr ums Morgenrot  Empor aus schweren Träumen: »Bist untreu, Wilhelm, oder tot?  Wie lange willst du säumen?« – Er war mit König Friedrichs Macht  Gezogen in die Prager Schlacht,  Und hatte nicht geschrieben: Ob er gesund geblieben.   A la primera claror del dia, la Lenora va despertar d’uns somnis feixucs. »Guillem, que m’ets infidel o és que ets mort? Fins quan trigaràs?« – Ell havia marxat amb les forces (= la força militar, l’exèrcit) del rei Frederic cap a la batalla de Praga i no havia escrit per dir si n’havia sortit estalvi.

Der König und die Kaiserin,  Des langen Haders müde,  Erweichten ihren harten Sinn,  Und machten endlich Friede;  Und jedes Heer, mit Sing und Sang,  Mit Paukenschlag und Kling und Klang,  Geschmückt mit grünen Reisern,  Zog heim zu seinen Häusern.  Cansats de llur llarga brega, el rei i l’emperadriu, amorosint llur dura voluntat, conclogueren, finalment, la pau, i cada exèrcit va tornar a casa, a les seves llars, coronat de verdes branques, al so dels timbals, acompanyat de drings i retentins, de cants i cançons.

Und überall all überall,  Auf Wegen und auf Stegen,  Zog alt und jung dem Jubelschall  Der Kommenden entgegen.  Gottlob! rief Kind und Gattin laut,  Willkommen! manche frohe Braut.  Ach! aber für Lenoren  War Gruß und Kuß verloren. 

I de pertot, de pertot arreu, joves i vells, per camins i viaranys, sortien a l’encontre del so jubilós dels qui tornaven. Déu sia lloat! cridaven fills i esposa amb veu forta. Benvingut! cridava manta promesa contenta. Ai! però a la Lenora no li tornaven ni salutació ni petó.

 Sie frug den Zug wohl auf und ab,  Und frug nach allen Namen;  Doch keiner war, der Kundschaft gab,  Von allen, so da kamen.  Als nun das Heer vorüber war,  Zerraufte sie ihr Rabenhaar,  Und warf sich hin zur Erde,  Mit wütiger Gebärde.  Ella recorria la corrua dels soldats, preguntant ara amunt, preguntant ara avall, preguntant tots els noms. Però, ai las!, no n’hi havia cap, de tots els qui passaven, que li’n donés notícia. Quan l’exèrcit hagué passat, es va tirar al terra, amb gest ple de fúria, [presa de la desesperació], i s’arrancava els cabells, negres com plomatge de corb.

Die Mutter lief wohl hin zu ihr: – »Ach, daß sich Gott erbarme!  Du trautes Kind, was ist mit dir?« – Und schloß sie in die Arme. – »O Mutter, Mutter! hin ist hin!  Nun fahre Welt und alles hin!  Bei Gott ist kein Erbarmen.  O weh, o weh mir Armen!« –  Sa mare s’hi acostà corrents: »Ai! Que Déu tingui pietat de tu, pobre filleta meva! què et passa?« i serrant-la en sos braços, li va demanar la causa de la seva dolor. »Oh! mumare! mumare! és mort! és mort ! Que el món pereixi i tot el que conté; en Déu no hi ha misericòrdia. Ai de mi, ai de mi, mesquineta!«

»Hilf Gott, hilf! Sieh uns gnädig an!  Kind, bet ein Vaterunser!  Was Gott tut, das ist wohlgetan.  Gott, Gott erbarmt sich unser!« – »O Mutter, Mutter! Eitler Wahn!  Gott hat an mir nicht wohlgetan!  Was half, was half mein Beten?  Nun ist's nicht mehr vonnöten.« –  » Déu meu, ajuda’ns, assisteix-nos! Mira’ns amb ull misericordiós! Filleta meva, digues un “pare nostre”! El que Déu fa, està ben fet. Déu, Déu sempre s’apiata de nosaltres!« — »Oh! mumare!, mumare! és vana il·lusió: Déu a mi no m’ha fet cap bé: de què han servit, de què han servit les meves pregàries? Ara ja no s’han de menester.« —  »Hilf Gott, hilf! wer den Vater kennt,  Der weiß, er hilft den Kindern.  Das hochgelobte Sakrament  Wird deinen Jammer lindern.« – »O Mutter, Mutter! was mich brennt,  Das lindert mir kein Sakrament!  Kein Sakrament mag Leben  Den Toten wiedergeben.« –  »Que Déu ens ajudi, que déu ens assisteixi! El qui coneix el Pare sap que socorre els seus fills. El santíssim sagrament calmarà els teus laments. « — »Oh! mumare!, mumare! Cap sacrament no em calmarà [el foc] que em crema [per dins]!. Cap sagrament no pot tornar la vida als morts!«

»Hör, Kind! wie, wenn der falsche Mann,  Im fernen Ungerlande, 

 Sich seines Glaubens abgetan,  Zum neuen Ehebande?  Laß fahren, Kind, sein Herz dahin!  Er hat es nimmermehr Gewinn!  Wann Seel und Leib sich trennen,  Wird ihn sein Meineid brennen.« –  »Escolta, filleta meva!, i si el pèrfid, a la llunyana Hongria, traint-te la deguda fidelitat, ha nuat un nou llaç matrimonial? Deixa anar, filleta meva, el seu cor! Ell mai no en tindrà guany: quan la seva ànima i el seu cos se separin, el seu perjuri el farà cremar.« —

»O Mutter, Mutter! Hin ist hin!  Verloren ist verloren!  Der Tod, der Tod ist mein Gewinn!  O wär ich nie geboren!  Lisch aus, mein Licht, auf ewig aus!  Stirb hin, stirb hin in Nacht und Graus!  Bei Gott ist kein Erbarmen.  O weh, o weh mir Armen!« –  »Oh! mumare!, mumare! el que ja no hi és, ja no hi és! i el que s’ha perdut, s’ha perdut! La mort, la mort serà el meu únic guany. Oh! Tant de bo no fos nada mai! Apaga’t per sempre, llum de la meva vida! esvaneix-te, mor, en la nit i l’horror! En Déu no hi ha cap commiseració! Ai de mi, ai de mi, mesquineta!« —

»Hilf Gott, hilf! Geh nicht ins Gericht  Mit deinem armen Kinde!  Sie weiß nicht, was die Zunge spricht.  Behalt ihr nicht die Sünde!  Ach, Kind, vergiß dein irdisch Leid,  Und denk an Gott und Seligkeit!  So wird doch deiner Seelen  Der Bräutigam nicht fehlen.« –  »Que Déu ens socorri, que Déu ens assisteixi! no jutgis el teu pobre infant, no sap el que la llengua li diu. No li tinguis en compte el pecat! Ai! filleta meva, oblida els teus sofriments d’aquest món i pensa en Déu i la felicitat eterna; d’aquesta manera a la teva ànima almenys no li faltarà [mai] el nuvi [celestial].« —

»O Mutter! Was ist Seligkeit?  O Mutter! Was ist Hölle?  Bei ihm, bei ihm ist Seligkeit,  Und ohne Wilhelm Hölle! – Lisch aus, mein Licht, auf ewig aus!  Stirb hin, stirb hin in Nacht und Graus!  Ohn ihn mag ich auf Erden,  Mag dort nicht selig werden.« – – –  »Oh! mumare!, i què és la felicitat?, oh! mumare!, i què és l’infern? Amb ell, amb en Wilhelm hi ha la felicitat, i sense ell, sense en Wilhelm, l’infern! — Apaga’t per sempre, llum de la meva vida! Esvaneix-te, mor en la nit i l’horror! Sense ell no puc ésser feliç en aquesta terra, ni ho podré esser allà, en l’altra.« — — —

So wütete Verzweifelung  Ihr in Gehirn und Adern.  Sie fuhr mit Gottes Vorsehung  Vermessen fort zu hadern;  Zerschlug den Busen, und zerrang  Die Hand, bis Sonnenuntergang,  Bis auf am Himmelsbogen  Die goldnen Sterne zogen. 

Així és com la desesperació descarregava la seva fúria en la seva ment i la seva ànima. Va continuar renegant temeràriament de la divina providència; es va pegar al pit i es va retorçar les mans fins a la posta de sol, fins que els estels daurats aparegueren a la volta del cel.

Und außen, horch! ging's trapp trapp trapp,  Als wie von Rosseshufen;  Und klirrend stieg ein Reiter ab,  An des Geländers Stufen;  Und horch! und horch! den Pfortenring  Ganz lose, leise, klinglingling!  Dann kamen durch die Pforte  Vernehmlich diese Worte:  Però, defora, escoltau! defora s’hi sentí un trap trap trap, com de potons de cavall, i un cavaller que, retentint-li armes i armadura, davallà del cavall davant els graons de l’escala que portava fins al replà [de davant la porta de la casa]. I escoltau!, escoltau! La campaneta de la porta, va repicar suaument, fluixet, cling cling cling! i tot seguit, a través de la porta es pogueren sentir aquestes paraules:

»Holla, Holla! Tu auf mein Kind!  Schläfst, Liebchen, oder wachst du?  Wie bist noch gegen mich gesinnt?  Und weinest oder lachst du?« – »Ach, Wilhelm, du? – – So spät bei Nacht? – – Geweinet hab ich und gewacht;  Ach, großes Leid erlitten!  Wo kommst du hergeritten?« –  »Hola?! Hola?! Obre, nineta! Que dorms, amiga meva, o estàs desperta? Que en penses encara de mi? I que plores o rius d’alegria?« — »Ai! Wilhelm! tu?! — — Tan tard de nit! — — He estat plorant desperta; Ai! M’has fet patir molt! D’on és que arribes?« —

»Wir satteln nur um Mitternacht.  Weit ritt ich her von Böhmen.  Ich habe spät mich aufgemacht,  Und will dich mit mir nehmen.« – »Ach, Wilhelm, erst herein geschwind!  Den Hagedorn durchsaust der Wind,  Herein, in meinen Armen,  Herzliebster, zu erwarmen!« –  »Només muntem a mitja nit. He vingut fins aquí de lluny, de Bohèmia: m’he posat en camí tard i vull prendre’t amb mi.« — »Oh! Wilhelm! entra abans, afanya’t! El vent remena, xiulant, l’espinaler; entra i escalfa’t, estimat de l’ànima, en els meus braços! « —

»Laß sausen durch den Hagedorn,  Laß sausen, Kind, laß sausen!  Der Rappe scharrt; es klirrt der Sporn.  Ich darf allhier nicht hausen.  Komm, schürze, spring und schwinge dich  Auf meinen Rappen hinter mich!  Muß heut noch hundert Meilen  Mit dir ins Brautbett eilen.« –  »Deixa’l que travessi, xiulant, l’espinaler, deixa’l xiular, nena, deixa’l xiular! El corser negre esgratinya el terra, els esperons ressonen [impacients]: no m’és llegut de romandre aquí. vine, arromanga’t les faldilles (per poder muntar a cavall), salta a la gropa i munta, al meu darrere, el meu destrer negre. Avui encara he de fer cent milles amb tu fins al llit nupcial!« —

»Ach! wolltest hundert Meilen noch  Mich heut ins Brautbett tragen?  Und horch! es brummt die Glocke noch,  Die elf schon angeschlagen.« – »Sieh hin, sieh her! der Mond scheint hell. 

 Wir und die Toten reiten schnell.  Ich bringe dich, zur Wette,  Noch heut ins Hochzeitbette.« –  »Ah! Encara voldries fer avui cent milles amb mi per portar-me fins al llit de noces?! Però, escolta!: la campana que ha tocat les onze encara vibra. — »Guaita allà! Guaita aquí! Aquesta nit la lluna fa molta de claror i nosaltres i els morts anam aviat. Pos messions que avui mateix encara et duré fins al llit nupcial.« —

»Sag an, wo ist dein Kämmerlein?  Wo? Wie dein Hochzeitbettchen?« – »Weit, weit von hier! – – Still, kühl und klein! – – Sechs Bretter und zwei Brettchen!« – »Hat's Raum für mich?« – »Für dich und mich!  Komm, schürze, spring und schwinge dich!  Die Hochzeitgäste hoffen;  Die Kammer steht uns offen.« –  »Digues-me, on és que tens el teu petit estatge? On? i com és el teu llitet de noces?«— »Lluny, ben lluny d’aquí! — — silenciós, fred i petit! — —: sis posts i dos postissons!« — »Que hi haurà lloc per mi?« — »Per tu i per mi! Vine, arromanga’t les faldilles, salta i munta a la gropa! Els convidats ja estan espera i aguarda; la cambra nupcial ens espera oberta.« —

Schön Liebchen schürzte, sprang und schwang Sich auf das Roß behende; Wohl um den trauten Reiter schlang Sie ihre Liljenhände; Und hurre hurre, hopp hopp hopp! Ging's fort in sausendem Galopp, Daß Roß und Reiter schnoben, Und Kies und Funken stoben.  La bella enamorada es va arromangar les faldilles, va saltar i va muntar amb agilitat a la gropa del cavall: de grat estrenyé amb les seves mans, blanques com a lliris, el cavaller estimat; i arri, arri, hala, hissa, hala! I partiren i cavalcaven al galop que feia xiular el vent, i cavall i cavaller runflaven, i volaven grava i guspires a llur pas.

Zur rechten und zur linken Hand, Vorbei vor ihren Blicken, Wie flogen Anger, Heid und Land! Wie donnerten die Brücken! – »Graut Liebchen auch? – – Der Mond scheint hell! Hurra! die Toten reiten schnell! Graut Liebchen auch vor Toten?« – »Ach nein! – – Doch laß die Toten! –  A dreta i a esquerra, com anaven passant, desapareixent rabents de llurs mirades, prades, landes i camps! I com retrunyien els ponts a llur pas! — »Que tens por, estimada meva? — — La lluna fa tanta de claror! Arri! Els morts van aviat! Estimada meva, que potser tens por dels morts?« — »No, no! Però deixa els morts en pau! —  Was klang dort für Gesang und Klang?  Was flatterten die Raben? – – Horch Glockenklang! horch Totensang: »Laßt uns den Leib begraben!« Und näher zog ein Leichenzug,  Der Sarg und Totenbahre trug.  Das Lied war zu vergleichen  Dem Unkenruf in Teichen.  Què són aquests cants i aquests sons que vénen d’allà? què vol dir aquesta voleiadissa de corbs? — — Sento repicar de campanes! Sento cants mortuoris: »Sepultem ara aquest cos!«. I com més anava més se’ls anava acostant un seguici fúnebre, que portava baiard i taüt. El seu cant es podia comparar al crit del gripau a les basses.

“Nun lasset uns den Leib begraben!” és el títol de l’himne fúnebre luterà. La melodia fou composta el 1544 per Georg Rhau de Wittenberg i el text el 1531 per Michael Weiße de Colmar. Escolteu aquestes tres versions (l’última és la melodia de l’Ihme, del 1875): Franz Schubert, “Nun lasst uns den Leib begraben!”.

http://www.youtube.com/watch?v=WyQ8i0g7sB4 Johannes Brahms: “Nun lasst uns den Leib begraben!”

http://www.youtube.com/watch?v=jpTDaExEUhI Friedrich August Ihme: Gesangbuch für Christen Augsburgischer Konfession in Elsass-Lothringen

http://colmarisches.free.fr/Choralmelodien/musique/NunlassetunsdenLeibI.mid 

 Unke = Wasserunke, Rotbauchunke = Bombina bombina, Bombinator igneus Podeu sentir el so de crit d’aquest gripau, semblant a una “u  — u  — u” a: http://www.youtube.com/watch?v=ygSGxM6‐EPE  

 »Nach Mitternacht begrabt den Leib,  Mit Klang und Sang und Klage!  Jetzt führ ich heim mein junges Weib.  Mit, mit zum Brautgelage!  Komm, Küster, hier! Komm mit dem Chor,  Und gurgle mir das Brautlied vor!  Komm, Pfaff, und sprich den Segen,  Eh wir zu Bett uns legen!« –  »Ja enterrareu després de mitja nit aquest cos al so dels vostres cants i laments! Ara porto a ca meva la meva jove esposa. Veniu, acompanyeu-nos al refresc de noces! Vine-hi, escolà, vine-hi amb el chor, i esgargamella’t per a mi amb l’himne nupcial! i tu també, mossèn, vine-hi tu també, i pronuncia-hi la benedicció abans que no pugem al llit nupcial!« —

Still, Klang und Sang. – – Die Bahre schwand. – – Gehorsam seinem Rufen,  Kam's, hurre hurre! nachgerannt,  Hart hinter's Rappen Hufen.  Und immer weiter, hopp hopp hopp!  Ging's fort in sausendem Galopp,  Daß Roß und Reiter schnoben,  Und Kies und Funken stoben.  I callaren els sons i els càntics. — — I les andes varen desaparèixer: obeint a la seva crida, el seguici corregué, arri arri, al seu darrere, gairebé a frec dels potons del seu cavall negre. I sempre més lluny, hala hissa hala! I marxaren cavalcant al galop que feia xiular el vent, i cavall i cavaller runflaven, i volaven grava i guspires a llur pas.

Wie flogen rechts, wie flogen links,  Gebirge, Bäum und Hecken!  Wie flogen links, und rechts, und links  Die Dörfer, Städt und Flecken! – »Graut Liebchen auch? – – Der Mond scheint hell!  Hurra! die Toten reiten schnell!  Graut Liebchen auch vor Toten?« – »Ach! Laß sie ruhn, die Toten!« –  I com desapareixien volant a dreta i a esquerra, muntanyes, arbredes i bardisses! Com s’esvanien a dreta i esquerra i dreta viles, ciutats i llogarets! — » Que tens por? estimada meva? — — La lluna fa tanta de claror. Arri! Els morts van aviat! Que tens por dels morts, estimada meva? « — »Au! deixa els morts en pau!« —  Sieh da! sieh da! Am Hochgericht  Tanzt' um des Rades Spindel  Halb sichtbarlich bei Mondenlicht, 

 Ein luftiges Gesindel. – »Sasa! Gesindel, hier! Komm hier!  Gesindel, komm und folge mir!  Tanz uns den Hochzeitreigen,  Wann wir zu Bette steigen!« –  — Mira! mira! Al patíbul, tot al voltant del pern de la roda, hi ballava una xurma d’espectres aeris, mig visibles a la claror de la lluna —»Aquí, veniu aquí, xurma, veniu i seguiu-me: balleu per a nosaltres la ronda de noces quan ens ficarem al llit nupcial!« — http://woerterbuchnetz.de/DWB/?sigle=DWB&mode=Vernetzung&lemid=GL07255 luftig: 4) luftig, von geisterhaften wesen, die sowol in der luft schweben, als selbst luftähnlich sind. D’aquí la meva traducció com a “espectres aeris”. Tanmateix, crec que es tracta dels cossos dels penjats a la forca que ballen enlaire tot al voltant de la roda. Larousse català volum 9 (Rampal-Súlfuric), pàg. 4279 ronda dansa col·lectiva, sovint cantada, en què els balladors, agafats de les mans, giren en cercle. D’aquí la meva traducció com a “espectres aeris”. Tanmateix, crec que es tracta dels cossos dels penjats a la forca que ballen enlaire tot al voltant de la roda. D’altres traduccions possibles per a Reigen fóren: giga en rotllana, [dansa] rodona i, sobretot, branda. Branda dels Cavalls: http://www.youtube.com/watch?v=xoaQwoot2C4 Branda de Borgonya: http://www.youtube.com/watch?v=2sKp8hJTxtk

Hochgericht amb forca i roda. La il·lustració de baix porta l’epígraf “La dona d’en Wart al peu de la roda”. La darrera execució a la roda va tenir lloc a Frauenburg (regne de Prússia) el 13 (seguns algunes fonts, el 7) d’agost del 1841 (execució de l’assassí doble Rudolph Kühnapfel, que havia mort el bisbe d’Ermland i la seva minyona).

Und das Gesindel husch husch husch!  Kam hinten nachgeprasselt,  Wie Wirbelwind am Haselbusch  Durch dürre Blätter rasselt.  Und weiter, weiter, hopp hopp hopp!  Ging's fort in sausendem Galopp,  Daß Roß und Reiter schnoben,  Und Kies und Funken stoben.  I la xurma [espectral], apa, apa, apa! els seguí espetegant com un cap de fibló que passés crepitant per les fulles eixerreïdes d’una avellaneda. . I sempre més i més lluny, hala hissa hala! I continuaren marxant al galop, tan rabents que feien xiular el vent, i cavall i cavaller runflaven, i volaven grava i guspires a llur pas.

Wie flog, was rund der Mond beschien,  Wie flog es in die Ferne!  Wie flogen oben über hin  Der Himmel und die Sterne! – »Graut Liebchen auch? – – Der Mond scheint hell!  Hurra! die Toten reiten schnell!  Graut Liebchen auch vor Toten?« – »O weh! Laß ruhn die Toten!« – – – 

Tot el que la lluna il·luminava al seu voltant, com desapareixia fugint, fugint en la llunyania! I com anaven lliscant al seu damunt cel i estels! — »Que tens por, estimada meva? — — La lluna avui fa tanta de claror! Arri! Els morts van aviat! Que tens por dels morts, estimada meva?« — »Ai las! Deixa els morts en pau!« — —

»Rapp'! Rapp'! Mich dünkt der Hahn schon ruft. – – Bald wird der Sand verrinnen – – Rapp'! Rapp'! Ich wittre Morgenluft – – Rapp'! Tummle dich von hinnen! – Vollbracht, vollbracht ist unser Lauf!  Das Hochzeitbette tut sich auf!  Die Toten reiten schnelle!  Wir sind, wir sind zur Stelle.« – – –  »Afanya’t moro meu! corre, moro meu! que ja em sembla sentir el cant del gall. — — Aviat se’ns haurà acabat d’escolar el darrer granet de sorra del nostre rellotge! — — Afanya’t, moro meu! corre, moro meu! que ja ensumo l’aire de la matinada. — —Afanyat’t! apressa’t! — que la nostra cursa ja ha acabat, ja ha acabat! El llit nupcial s’obre per a nosaltres: els morts van aviat i nosaltres, nosaltres ja hem arribat!« — — —

 moro:  || 5. adj.  (Animal) de  color negre o molt  fosc. Es diu especialment de  les bèsties  cavallines, bovines i de llana. http://dcvb.iec.cat/   Rasch auf ein eisern Gittertor  Ging's mit verhängtem Zügel.  Mit schwanker Gert' ein Schlag davor  Zersprengte Schloß und Riegel.  Die Flügel flogen klirrend auf,  Und über Gräber ging der Lauf.  Es blinkten Leichensteine  Rundum im Mondenscheine.  I es llançà, a regna batuda, contra les portes d’una reixa de ferro; un cop amb gràcil verga en feu esclatar pany i forrellat. Els dos batents s’obriren grinyolant. Llur cursa prosseguí sobre tombes, tot al voltant resplendien, a la claror de la lluna, les làpides sepulcrals.

Ha sieh! Ha sieh! im Augenblick,  Huhu! ein gräßlich Wunder!  Des Reiters Koller, Stück für Stück,  Fiel ab, wie mürber Zunder.  Zum Schädel, ohne Zopf und Schopf,  Zum nackten Schädel ward sein Kopf;  Sein Körper zum Gerippe,  Mit Stundenglas und Hippe.  Però mireu, ai sí, mireu! En aquell mateix instant, quin horror! quin portent esfereïdor! La casaca del genet li va anar caiguent, bocí a bocí, com un bolet d’esca ressec quan s’esmicola; el seu cap li tornà un cap de mort pelat i descarnat, una calavera sense trena ni trossa; i el seu cos, un esquelet armat de falcella i rellotge d’arena!

huhu! interj. des entsetzens Koller, Köller d) so denn als männerkleid im 16. 17. jh  .: exomis, goller, leib ohn ermel. = ‘casaca sense mànegues’ http://woerterbuchnetz.de/DWB/?sigle=DWB&mode=Vernetzung&lemid=GK10309  Hoch bäumte sich, wild schnob der Rapp',  Und sprühte Feuerfunken;  Und hui! war's unter ihr hinab  Verschwunden und versunken.  Geheul! Geheul aus hoher Luft,  Gewinsel kam aus tiefer Gruft. 

Lenorens Herz, mit Beben,  Rang zwischen Tod und Leben.  El seu cavall negre s’encabrità ben alt, runflà tot enferotgit i feu saltar guspires de foc, i d’allà s’ha dit!: va desaparèixer de sota la noia abismant-se, enfonsant-se terra endins. Plors! plors baixant de l’alt cel, i laments pujant des del fons de la cripta.!El cor de la Lenora lluitava, tremolant de por, entre la vida i la mort.

 Nun tanzten wohl bei Mondenglanz,  Rundum herum im Kreise,  Die Geister einen Kettentanz,  Und heulten diese Weise: »Geduld! Geduld! Wenn's Herz auch bricht!  Mit Gott im Himmel hadre nicht!  Des Leibes bist du ledig;  Gott sei der Seele gnädig!«  Aleshores, els espectres, a la claror de la lluna, ballaren en cercle al voltant d’ella tots agafats de la mà, mentre entonaven lúgubrement aquesta cançó: »Paciència! Paciència! Encara que se’t trenqui el cor! No contenguis mai amb Déu del Cel! Quan seràs deslliurat del teu cos, que Déu tingui pietat de la teva ànima! » Ball en corrua. És el típic ball que apareix a les representacions medievals de la dança de la mort. Mira’l aquí a l’escena final del “Setè Segell” d’Ingmar Bergman. A l’escena, tots els personatges es presenten i saluden la Mort (en suec i les altres llengües germàniques, excepte l’anglès, la Mort és un home, no pas una dona) quan aquesta ve a cercar-los i se’ls emporta, amb la dalla i el rellotge de sorra a les mans, ballant la dança de la mort, la dança en corrua, agafant-se tots de la mà:

http://www.youtube.com/watch?v=O4JgsWxFY2E  (original en suec): http://www.youtube.com/watch?v=3L4‐NHoaF3A   

Frank Kirchbach (2 Juny 1859‐19 març 1912): Lenore