L'altra mirada 5. Abril 2012

l’altra miradaNúmero 5 - abril 2012

index02 Editorial03 L’amenaça de les “illes-tot-ciutat” GOB Mallorca05 Retallades sanitàries Antoni J. Fuster07 Una llei contra els drets lingüístics… Macià Calafat10 Contra la reforma, vaga general! STEI11 Prebes de cirereta13 Entrevista a Joan Baldoví Roda16 La política social del Partido Popular Andreu Horrach18 La torre de la arrogancia Ferran Navinés20 L’agroecologia com una aliança Mateu Morro21 Una eina pel pensament crític Miquel Rosselló del Rosal23 La nova cruïlla de la socialdemocràcia Cosme Bonet25 Treballam per un model alternatiu Marian Suàrez27 Fills del concili i de la transició Antoni Garau Garau28 L’Odissea, una novel·la d’aventures Miquel Àngel Llauger29 “The Artist”Manolo Riera

Número 5 - abril 2012

editorial

2

El mes de març ha estat, probablement, el de major mobilització de la història de la democrà-cia a les nostres Illes, i especialment a Mallorca, on cada diumenge hi ha hagut manifestació: pels drets socials, contra els retalls, en defensa dels drets lingüístics…

Totes elles participades, totes elles un clar reflex del rebuig social que plantegen les polítiques del PP, que han estat castigades a les eleccions asturianes i andaluses. A Astúries encara està tot per decidir, ja que és UPyD qui ha de desem-patar, però a Andalusia la gent ha votat majori-tàriament esquerres, i tot apunta a què aquest serà el color del nou govern i esperem, també, que ho siguin les polítiques que desplegui, perquè seran al punt de mira de molts.

Però les dues darreres no tenen precedents. La manifestació en defensa del català el 25-M i les manifestacions que han acompanyat la Vaga general del 29-M han tret al carrer més de 100.000 persones arreu de les illes. Més de 100.000 persones que han volgut dir basta a unes polítiques que qüestionen profunda i irreversiblement la cohesió social a la nostra comunitat i arreu i que a més a més es volen imposar de manera autoritària.

Un autoritarisme amb el qual no han dubtat a titllar de “xantatge” la vaga de fam de Jaume Bonet i Jubilats per Mallorca, de “vividors” als sindicats, o ”agitadors polítics” els ensenyants, inconscients de què el que aconsegueixen és justament el contrari: indignar-nos molt més, ja sigui per al·lusió directa o per una solidaritat malmenada en els anys de “vaques grosses” però que a poc a poc anem recuperant. Fer-nos més forts en la resistència.

Davant aquest clam social, Bauzà i els seus han contraposat la “manifestació silenciosa de les urnes”, ja que consideren la seva majoria abso-luta com l’única legitimitat democràtica. El PP s’equivoca, i el missatge a Astúries i Andalusia va per aquí. Les manifestacions del carrer no són silencioses, afortunadament, ja que per això ja hi ha les processons, però també són una peça clau de la democràcia. De la democràcia de veres, la d’un poble que vota a qui l’ha de representar, però que té prou maduresa i auto-nomia com per exigir comptes i deixar ben clar fins on està disposat a arribar. Això acaba de començar.

Manifestació a favor de la llengua

Pancarta a la manifestació del 29M

3

l’ull crític


L’amenaça de les “illes-tot-ciutat” del decret-llei CompanyJunta Directiva del GOB-Mallorca

El decret-llei Company és clarament fet d’un promotor i no d’un agricultor. El malnom que li donam al decret llei 2/2012 fa referència a qui és Conseller de Medi Ambient del govern presidit per José Ramón Bauzá, que abans fou president de la patronal l’associació agrària ASAJA. Paradoxalment, Company veu el camp com un lloc més on estendre l'especulació urbanística.

La principal característica del decret “Company” és que obre el pastís del negoci immobiliari amb la ruralia balear. Els detalls de com ho fa són complexos i tècnics, però en citarem un enfilall: legalitzar xalets i consolidar parcel·lacions il·legals –encara que siguin dins espais naturals protegits!–, aixecar per fer-ho possible les moratòries de les directrius territorials i del pla territorial que contenen el creixement urbanístic, des-regular la perforació de més pous – de mitjana ja s’obren uns 500 a l’any–,

tornar a permetre l’oferta complementària amb camps de golf, fer innecessaris els catàlegs de patrimoni per a les modificacions del planejament inadaptat, permetre usos inadequats amb l’adulteració de les declaracions d’interès general que dependran de la discrecionalitat política i no de criteris tècnics, fer quasi be innecessàries les avaluacions d’impacte ambiental –per la via de deixar-les sense efecte pel pas del temps si l’Administració no es desembossa (la qual cosa no sembla que sigui, dit sigui de pas, la intenciódels governs del Partit Popular com és el cas del govern Bauzá)–... per citar-ne només les més escandaloses.

Els responsables de la Conselleria de Medi Am-bient declaren que la seva tramitació al Parlament

Balear corregirà alguns d’aquests despropòsits, fins al punt que sembla talment que s’empegueeixin del que han aprovat. Però el decret-llei és plenament vigent i publicat al BOIB de 18 de febrer de 2012, on el podeu trobar per la seva denominació completa: decret-llei 2/2012 de 17 de febrer, de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible (el cinisme amb la perversió dels termes pot no tenir límits).

2

Camí de Cavalls, entre Son Saura i Cales Noves#salvemestrenc és el hashtag creat els darrers dies a través de les xarxes socials per salvar aquest paradís

4

El discurs ja clàssic sobre les pulsacions del creixement urbanístic i turístic a les Illes Balears –els “booms” turístics– aporten clarícia al que aquest decret “Company” pot suposar pel terri-tori de les Illes Balears. Si al “primer boom” s’aixecaren hotels i al “segon boom” complexos més extensius d’apartaments, la revifalla econò-mica que persegueix el govern Bauzá consisteix en esventrar el camp balear per llançar-lo als peus dels especuladors.

El foravila que ens pot llegar el decret-llei “Com-pany” és el d’illes-tot-ciutat, allà on l’especulació urbanística podrà depredar fins als racons. Aquesta és la fórmula dels mercats financers –amb la mediació de polítics corruptes i titelles– per les Illes Balears: seguir amb el creixement per ús turístic, residencial o senzilla-ment d’inversió especulativa amb blanqueig de capitals. Els mateixos que ens han arruïnat el futur amb hipoteques, urbanitzacions fantasma o autopistes, ara també ho podran fer amb els nostres paisatges rurals més preuats. La finan-ciarització del capitalisme “verd” ara vol espe-cular amb la natura, les emissions de carboni, els aliments, l’energia, l’aigua... per satisfer als mercats que es refan de la fallida hipotecària amb la carnisseria del deute públic. Però aques-tes són “solucions” només per als capitals, perquè ja es demostra que agreugen la crisi col·lectiva.

La proposta ecologista de solució a la crisi és la contenció del

creixement

L’ecologisme denuncia aquesta evidència de manca d’escrúpols dels que just cerquen guanys individuals a costa de l’interès col·lectiu. La seva és la formula que ens ha dut a l’actual crisi del capitalisme voraç.

La proposta ecologista de solució a la crisi és la contenció del creixement, amb l’esperit dels èxits de la protecció dels espais naturals, les mora-tòries urbanística i turística o l’eco-taxa al turisme com exemples assumits de creativitat, precaució i cura pel comú al marge del capitalisme.


Eludeix, de moment, la presó.En la primera condemna de les 21 peces a les quals està imputat l’ex-president, Jaume Matas, li han caigut 6 anys de presó.

El seu corifeu Antoni Alemany ha estat condem-nat a 3 anys i 9 mesos. Altres ex-alts càrrecs han estat igualment condemnats.

Encara hi ha algú que pensi que es condemnen a uns particulars, i no a una manera i estil de governar?

El PP pot fer-se el desentès com si no anés amb ells?

Matascondemnat

Aquestes “solucions” per als capi-tals agreugen la crisi col·lectiva

5

A les Balears ja són paleses les primeres passes cap l’aplicació de les mesures amunt esmenta-des. Mesures fiscals per a promoure la cartera de clients d’entitats sanitàries privades, assimi-lació i fragmentació de l’Atenció Primària als Hospitals de Sector, derogació del Decret de Garanties, reducció de plantilles i afectació del salaris, etc.

Val a dir que la situació de partida oferia ja greus mancances. La despesa pública anterior ens situava, a nivell estatal, al nivell més baix dels països UE-15. Els desequilibris en les càrregues tributàries a favor de les classes socials altes també es palesen.

Factors estructurals no adequadament valorats, s’han d’incloure en el diagnòstic i pronòstic de la present situació:

1.Despesa farmacològica determinada per la porositat i influència de la farma-indústria i lálta tecnologia hospitalària.2. Un exercici esbiaixat de la pràctica mèdico-sanitària orientada més a la medicalització que a la promoció de la salut. 3. Marginalització de les pràctiques tradicionals i alternatives de la cultura sanitària a favor dels monopolis de la tecnologia i farma-indústria sanitàries. 4. Passivització de la persona en la relació assistencial i de la població envers les decisions i programes sanitaris que láfecten.

És per això que podem parlar de mesures d’estalvi i reorientació de la despesa sanitària si bé en un sentit diametralment oposat al que se’ns presenta en aquest moment.


l’ull crític

Retallades sanitàriesAntoni J. FusterCoordinador Espai de Salut d’INICIATIVAVERDS Les retallades sanitàries presentades com a una mesura d’estalvi per apaivagar l’actual crisi financera i de recursos públics són una estratègia adreçada a la privatització de l’atenció sanitària tot per acabar amb el seu caràcter solidari i redistributiu per a convertir-la en un producte més de consum, en una mercaderia.

Nombrosos informes, estudis, dossiers, procedents de corporacions privades, finançats amb cabals públics, són usats per a justificar les mesures de retall i redimensionament dels serveis sanitaris públics.

Tot per aplicar mesures que poden resumir-se en:1. Retalls dels pressupostos públics adreçats a la Sanitat Pública.2. Desregulació els serveis sanitaris públics incentivant-hi la presencia del sector privat.3. Establiment de sistemes de desgravament fiscal per a l’ús de serveis privats. 4. Implantació del copagament. 5. Increment de les càrregues de treball sobre els professionals, limitació de plantilles assistencials i limitació de les seves retribucions

A les Balears ja són paleses les primeres passes: mesures fiscals per a promoure la

cartera de clients d’entitats sanitàries privades

Campanya publicitaria de Farma Industria en la que intenten lluitar contra els genèrics

6

7 .Control de la pressió del màrqueting industrial de les farmacèutiques i ferma contenció de l’ús abusiu de l’alta tecnologia hospitalària.

8.- Establiment de procediments per al paga-ment, per part de les Mútues Laborals, del cost de l’atenció hospitalària, a càrrec de la Sanitat Pública.

9.- Finançament, via Estat Federal, de les CCAA per atendre els serveis de la sanitat pública.

10.- Polítiques fiscals equitatives. Control del frau fiscal i dévasió de capitals. Impostos més alts sobre el consum de tabac i alcohol. Aprofundi-ment de la participació democràtica. I polítiques medi ambientals i socials per a viure, dignament, satisfactòriament i amb salut.

Podeu trobar l’article complet a la pàgina de l’Ateneu


No puc deixar de pensar que tenim una oportu-nitat per a dotar a la Sanitat Pública d’uns valors de racionalitat positiva, integral, participativa i de sostenibilitat econòmica i comunitària.

És en aquest sentit que es fa necessari confegir una estratègia consensuada entre la majoria social i de les forces progressistes adreçada tant a la formulació com ampliació de propostes que superin el discurs monopolitzador de les cultures socials i polítiques neoliberals. Mesures que per la meva banda exposo tot seguit :

1. Reforma i adequació dels currículums forma-tius de les professions sanitàries al paradigma bio-psico-social de la salut.

2. Participació activa i regulada tant dels profes-sionals, organitzacions socials i ciutadanes.

3. Reprendre la iniciativa per a posar lÁtenció Primària de Salut al lloc que li correspon.

4. Coordinació i integració de Serveis Sanitaris, Socio-sanitaris i Socials.

5.- Enfortiment i agilització del Consejo Interterri-torial del SNS juntament amb l’elaboració dún Pla Integrat de Salut.

6. Pel que fa específicament a les Illes Balears cal un nou Pla de Salut que substitueixi el vergonyós document IBSALUT 2020.

Aprofundiment de la participació democràtica. I polítiques medi ambientals

i socials per a viure, dignament, satisfactòriament i amb salut.

Dinamarca aplica imposts més alts a tots aquellsproductes que són adictius, com el tabac i l’alcoholperò també a la xocolata i els refrescs de cola.

Millorar l’Atenció Primària

Podem parlar de mesures d’estalvi de la despesa sanitària si bé en un sentit oposat al

que se’ns presenta ara

http://ateneuperemascaro.org/documents/articles-d-opinio/les-retallades-a-la-sanitat-la.html

7


El Govern i les diferents institucions governades pel PP varen iniciar tot d’una mesures contra el català. Varen començar eliminant els departa-ments de normalització lingüística de totes les institucions. La següent passa va ser bilingüitzar els Premis Ciutat de Palma i eliminar totes les subvencions destinades a normalització lingüís-tica, i les destinades a associacions culturals i de defensa de la llengua.

La següent fase va ser l’atac directe a la llengua: el cop d’estat a IB3 va eliminar el català de les sèries i pel·lícules, que varen passar a ser exclu-sivament en castellà i en versió original. Cal dir, sobre aquesta qüestió, que des de feia gairebé un any existia l’opció de triar les pel·lícules i sèries en castellà i que IB3, amb aquesta deci-sió, simplement va eliminar la llengua pròpia, en contradicció amb la seva teòrica defensa de la “lliure elecció”, convertida en una pura excusa per impulsar un projecte d’extermini lingüístic. Posteriorment vendria el tancament de Ràdio Televisió de Mallorca, la purga política d’un mitjà que feia nosa per mor de la seva qualitat, proxi-mitat i pluralitat informativa.

Això només era l’aperitiu. Durant l’estiu es va presentar el primer avantprojecte de llei de funció pública, que fou retirat davant les al·legacions presentades, però només per empitjorar-lo. Mesos després, en ple mes de gener, esclatava la bomba: el Govern presentava un avantprojecte de llei de funció pública que derogava articles sencers de la llei de normalit-zació lingüística, entre ells el requisit lingüístic per als treballadors públics (fora de l’àmbit edu-catiu i d’alguns sectors marginals), eliminava la progressivitat de la llei i incorporava elements kafkians (la castellanització de la toponímia, la introducció del castellà com a llengua a “norma-litzar”...).

Bauzá s’havia compromès, després d’una agra polèmica, a respectar la llei de nor-malització, resultat del consens polític.

Una llei contra els drets lin-güístics… i una manifestació històricaMacià CalafatMembre de la Junta de l’Obra Cultural Balear

El passat diumenge, 25 de març, més de 50.000 persones prenien els carrers de Palma per dir Sí a la nostra llengua. Una de les marxes més grans de la història de Mallorca (només comparable a les manifestacions contra la guerra d’Iraq i a algunes mobilitzacions en defensa del territori), era el resultat de tota una sèrie d’accions a favor del manteniment de l’estatus de la llengua cata-lana, amenaçat per la política lingüística del Govern Bauzá. Què havia passat perquè la societat mallorquina hi donàs una resposta tan massiva? Una actitud provocadoraJosé Ramón Bauzá va anunciar en campanya electoral, entre altres coses, que eliminaria el requisit lingüístic per accedir a la funció pública i que promouria la lliure elecció de llengua a l’ensenyament. La societat mallorquina, preocu-pada per una greu crisi econòmica, no va donar gaire importància a aquestes promeses, que alguns sectors interpretaven com la tradicional política de gestos del PP cap al sector ultra del seu electorat. Bauzá, però, va demostrar des del primer dia que no eren paraules buides i que la seva intenció era dur una política d’eliminació del català als àmbits en què la llengua havia avançat durant els darrers 30 anys (l’escola, l’administració pública i els mitjans de comunica-ció públics). Un avanç que s’havia produït bàsica-ment amb governs del PP, després de l’aprovació per unanimitat de la Llei de Normalització Lingüís-tica. Precisament, Bauzá s’havia compromès, després d’una agra polèmica, a respectar aques-ta llei, resultat del consens polític.

el pobleté la veu

El Govern presentava un avantprojecte de llei de funció pública que derogava el requi-sit lingüístic per als treballadors públics

8


El Govern també ha iniciat un atac al català a l’ensenyament, amb la presentació d’una norma que permet als pares la tria de la llengua de la lectoescriptura als primers cursos (infantil i part de primària), sense que quedi clar com s’efectuarà la distribució dels alumnes (la llei de normalització lingüística en prohibeix la separa-ció per motiu de llengua).

La reacció ciutadanaEls atacs del PP han provocat una gran reacció ciutadana. El primer acte destacat es va produir el 31 de Desembre, al discurs de l’Estendard, quan el batle de Palma, Mateu Isern, va començar a intervenir-hi en castellà i fou xiulat pel públic, que li va impedir acabar el parlament. La xiulada es repetí a les festes de Sant Sebastià. Posteriorment, un grup de joves de Sa Pobla va organitzar una cantada de gloses, amb xiulada inclosa, contra Bauzá, que va tenir un seguiment multitudinari. L’acció es va repetir a Felanitx, con-vocada per Felanitx en Moviment.

La presentació de l’avantprojecte de la llei de funció pública va provocar també una important mobilització ciutadana. En a penes quatre dies, més de 12.000 persones majors d’edat de les Illes Balears, hi varen presentar al·legacions, indignats davant els atacs del Govern contra la llengua. També ho varen fer nombroses entitats de la societat civil. En una mostra de menyspreu sense precedents a la ciutadania l’executiu s’ha negat a contestar aquestes al·legacions. L’avantprojecte també va tenir el rebuig de la majoria de sindicats, que hi varen votar en contra.

Un dels moments més importants d’aquestes mobilitzacions ha estat la vaga de fam per la llengua promoguda per Jubilats per la Llengua. Primer Jaume Bonet, i en el moment d’escriure aquestes línies, Tomeu Amengual, han protago-nitzat un dejuni de més de 28 dies contra la polí-tica lingüística de Bauzá, que ha tengut un ampli seguiment a través dels mitjans de comunicació.

La vaga de fam ha traspassat les fronteres de les Balears i ha provocat nombroses mostres de solidaritat.

El Moviment per la Llengua, constituït per joves de Sa Pobla, ha començat una recollida de signatures contra la modificació de la llei de funció pública, amb la finalitat d’aconseguir-ne la retirada. També altres organitzacions, com Endavant, han impulsat campanyes d’agitació al carrer, com la coneguda “A Mallorca en català”, amb intervencions a plens, encartella-des i concentracions de protesta.

Les dues setmanes prèvies a la manifestació han estat caracteritzades per l’augment de la mobilització. L’Obra Cultural Balear ha organit-zat assemblees a la majoria de poblacions de Mallorca. Més de 30 poblacions han organitzat concentracions, cassolades, cadenes humanes, ballades i altres actes a favor de la llengua, que han agrupat milers de persones.

Més de 30 poblacions han organitzat con-centracions, cassolades i cadenes humanes.

9


I les mobilitzacions han arribat a Barcelona, de la mà dels estudiants mallorquins, i amb el suport d’intel·lectuals de la talla de Josep Maria Espinàs, Julià de Jòdar i Albert Sánchez Pinyol.

També s’han accelerat les mobilitzacions als centres d’ensenyament, provocades per la manca de mà esquerra del Govern, que ha enviat una circular ordenant la retirada del llaç, amb l’excusa que es tracta d’una bandera. La resposta ha estat una acció d’insubmissió massiva, amb la negativa de la majoria de centres a complir l’ordre, i amb la decisió de molts d’altres d’afegir-se a la campanya. Els llaços han estat finalment retirats per operaris de l’IBISEC, sense que quedi gens clara la legalitat de l’acció ni les seves possibles conseqüències. La Conselleria també ha provocat una polèmica absurda amb motiu d’una cançó reivindicativa dels alumnes de l’IES Marratxí.

S’han accelerat la mobilitzacions als centres d’ensenyament, provocades per la circular

del Govern ordenant la retirada del llaç La manifestació de diumenge passat, més multi-tudinària i ideològicament transversal del que el Govern esperava, és una demostració de la força de la ciutadania en defensa de la llengua, en uns moments en què, davant una situació econòmica complicada, l’executiu hauria de prioritzar altres qüestions.

Treure al carrer 50.000 persones en contra de la seva política hauria de fer rectificar Bauzá, si no vol patir una situació d’aïllament per part fins i tot dels seus propis votants. La qüestió és si Bauzá i companyia hauran après la lliçó o si persevera-ran en la seva línia de conflicte social. Tot fa pensar que sí.

La manifestació és una demostració de la força de la ciutadania en defensa de la

llengua, en uns moments en què, l’executiu hauria de prioritzar altres qüestions.

Roda de premsa que oferiren Jubilats per Mallorca el primer dia de la vaga de fam

10


el poble té la veu

Ni una passa enrere. Contra la reforma, vaga general!Biel CaldenteySecretari General de l’STEI-i

La Intersindical STEI-i fa una crida a la participació a la vaga general per al proper 29 de març convocada en el conjunt de l’estat espanyol per CCOO, UGT, USO, CGT i la Confederació Intersindical (CI), a la qual pertany l’STEI-i; en el País Basc, per la majoria sindical basca (ELA-STV, LAB, STEE-EILAS), i a Galícia, per la CIG.

Aquesta quasi unanimitat del moviment sindical no és casualitat, respon a la major agressió que es vol perpetrar contra els drets de la classe treballadora. No estam davant una simple “reforma laboral”, ni tan sols –que també ho és– d’una “contra-reforma” –un retrocés en els drets de les treballadores i els treballadors–. Estam davant el trencament de les relacions laborals i la seva “regulació” al servei de l’empresariat.

Ara el Govern Espanyol, amb el suport de tota la dreta parlamentària, ha aprovat la tramitació com a projecte de llei de la reforma laboral que és vigent des de l’11 de febrer com a decret llei. Aquesta contra-reforma laboral, entre altres perjudicis per a la classe treballadora, facilita i abarateix els acomiadaments; deteriora la salut laboral quan propicia l’acomiadament procedent amb 20 dies d’indemnització amb un màxim de 12 mensualitats quan un treballador falti al treball 8 dies en un interval de dos mesos; contempla mesures que fins i tot es podrien considerar anticonstitucionals, com per exemple el nou contracte per a emprenedors, dirigit a empreses de menys de 50 treballadors, podent estar un any de prova sense indemnització;

Governen per als mercats i no per als ciutadans, degraden la democràcia a un exercici acrític del vot cada quatre anys.

desmantella la negociació col·lectiva; potencia la precarietat laboral dels contractes; afavoreix l’aprovació d’expedients de regulació d’ocupació (ERO); limita la ultraactivitat dels convenis –dóna un marge de 2 anys i, si no hi ha acord, s’aplica l’estatut dels treballadors–; introdueix l’ERO entre el personal interí i laboral fix de les administracions públiques per causes d’insuficiència pressupostària, tècniques i organitzatives. Sembla un assaig per anar preparant l’ofensiva contra el funcionariat –de carrera– que encara gaudeix d’estabilitat. Ja hi ha països que han modificat la seva normativa i legislació per acomiadar funcionaris –cas de Grècia i Portugal–.

Aquesta reforma laboral augmentarà la desocupació, la pobresa i la desprotecció de les treballadores i els treballadors, incrementant els beneficis i el poder de decisió de l’empresariat. No oblidem que els gran empresaris i els bancs tenen i han tingut la responsabilitat en aquesta crisi..

Per això, perquè cada cop els Governs, com el cas del nostre Govern central i autonòmic, responen a la crisi amb retallades, pujades d’imposts regressives, contra-reformes dels drets socials i laborals, ataquen els nostres drets lingüístics com a catalanoparlants, empitjoren les polítiques d’igualtat i de gènere i dificulten encara més la conciliació de la vida laboral i personal. Governen per als mercats i no per als ciutadans, degraden la democràcia a un exercici acrític del vot cada quatre anys. Aquestes ja són prou raons i motius per anar a la vaga general.

Aquesta contrareforma laboral, contempla mesures que es podrien

considerar anticonstitucionals

11


Des de l’STEI-i volem que la unitat d’acció sindical sigui l’eina per fer front, ara i després del 29 de març, a aquesta política neoliberal que ofereix un present de desocupació, empobriment, minva de drets, per a la majoria social, mentre l’u per cent de la població ens imposa la seva agenda política, a través del Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la complicitat de les institucions i dels governs de la Unió Europea. Es pretén desmantellar l’estat del benestar i afavorir la privatització dels serveis públics.

Per l’STEI-i, cal que el dia 29M s’aturin els treballadors i les treballadores del conjunt de l’estat i de les Illes Balears i manifestin públicament i contundent el descontent davant les polítiques socials, laborals i econòmiques que duen endavant el Govern espanyol i el de les Illes Balears, unes polítiques que generen més atur i més pobresa, destrueixen drets adquirits i desregulen el mercat laboral. El Govern de les Illes Balears s’ha compromès a efectuar retallades als pressuposts del 2012 de prop de 300 milions d’euros que deterioraran i afebliran, encara més, els serveis públics (educació, sanitat i serveis socials).

La Intersindical STEI-i aposta per fer de la vaga general el punt de partida d’una resposta contundent, sostinguda i continuada a totes aquestes polítiques que estan contribuint a què les grans empreses i el sistema financer continuïn guanyant diners a costa d’espoliar el conjunt de la societat.

Per què l’Ajuntament de Palma no instaura el Premi Generalísimo Franco i així donarà coherència a molts dels seus decrets?

Per què la Consellera de Sanitat diu que no creu en les quotes si ha acceptat el càrrec?

Per què els metges del PP troben feina tot d’una i els altres no?

Per què ni en Matas ni en Bauzá necessiten dir que són de Mallorca?

Per què no fan en José Ramón Bauzà director d’un bon col·legi, si han fet el director d’un bon col·legi Conseller d’aquesta casta de cultura?

Per què la campanya de captació de seminaristes de l’església catòlica s’assembla tant a la de captació de soldats per a l’exèrcit?

Per què és important que en Matas no sigui del PP quan el condemnen i no quan feia les endemeses i era el model d’en Rajoy?

Les brigades de l'IBISEC, aniran a retirar la palma beneïda de la balconada del Consolat de la Mar, ja que no és cap de les banderes oficials de la Comunitat? Domassos als balcons dels edificis oficials, banderes a mig pal en senyal de dol per Setmana Santa, quan entraran sota pal·li en Rodríguez i en Bauzà a la Seu?

Na Maria Salom va tenir un gran ensurt per les indemnitzacions que reclamen els promotors i diu que el Consell no té tants de doblers per pagar-les. I aprofità per carregar contra el Govern del Pacte per les modificacions fetes al Pla Territorial Insular. Llàstima que els Tribunals de Justícia no se cansen de dir que no és indemnitzable el lucre cessant de les operacions urbanístiques de re-qualificacions de sòl protegit d'espais naturals. Aquests retrets honoren a qui els reben!!

prebes decirereta

La Intersindical STEI-i aposta per fer de la vaga general el punt de partida d’una

resposta contundent, sostinguda i continuada

12


12

el poble té la veu

La vaga general del 29M a les IllesMaties Bennàssar

En el moment de tancar l'edició ha acabat la vaga general a les Illes i a l'Estat espanyol. La nostra revista digital mensual, que no pot ni vol competir amb l'actualitat dels mitjans de comunicació diaris, no podia presentar-se als nostres lectors, sense fer una referència a aquest important esdeveniment.

No som nosaltres els més indicats per fer valoracions de la jornada de vaga i de les importants manifestacions que hi ha hagut a Mallorca, Menorca i Eivissa. En els números anteriors i en aquest, diverses veus representatives han opinat sobre la necessitat de la vaga i els seus motius. Esperam seguir-ho fent en el propers, sobre la repercussió i els efectes d’aquesta, la continuïtat de les lluites, la valoració dels èxits i de les mancances a superar.

Tampoc donarem massa importància a la “guerra de xifres”. Si ha estat un 63% o un 15% la realitat de l'atur; si han estat 60.000 o 20.000 els manifestants a Mallorca; si han estat 9.000 o 6.000 els manifestats de Menorca; si eren 6.000 o 3.000 els d'Eivissa o si tan sols eren 150 els concentrats a Formentera.

El que ningun pot negar es que “qualque cosa ha passat”, i que la magnitud de l'agressió als drets laborals de la contrareforma laboral del Govern espanyol, ja es percebuda com a tal, per una part molt significativa dels treballadors, i que a més, una altra part molt important està disposada a lluitar i protestar perquè no se dugui endavant.

El que ningun pot negar es que “qualque cosa ha passat”

A més els sindicats han rebut una alenada d'aire fresc per seguir endavant amb la seva funció representativa. Els atacs barroers a la seva funció i als seus dirigents, no són crítiques desinteressades, sinó que formen part de l'estratègia global de demolició de l’anomenat model social europeu. Els seus afiliats i afiliades poden fer retrets a determinades estratègies o errades de conceptes organitzatius i de comunicació sindical, els assalariats no afiliats poden mostrar queixes de què no sempre troben als sindicats quan els necessiten ( o no fan falta sempre?), però mai es pot permetre caure en la seva desqualificació global com ha pretès la “brunete mediàtica”, la FAES i el sector més reaccionari de la patronal.

Ha acabat el primer assalt d'un combat que no té previst quan hi haurà un final. La llibertat sindical, el dret de vaga, la representació sindical, el dret a ser persones dintre l'empresa, frenar l'abús i l'explotació il·legal a les empreses, les coaccions patronals, els xantatges sobre les necessitats familiars dels d'assalariats, tot sembla tenir una espiral ascendent per anar en contra dels més febles i guanyar posicions els empresaris amb mètodes més dèspotes.

Els que acostumen a manar a base de fuetades, tan sols entenen les coses, quan qualcun els hi toca també les costelles, o quan acaben fent-se mal ells mateixos, per no saber utilitzar com cal el fuet. Necessiten la resignació i impotència dels afectats per poder-se’n sortir. Aquesta vaga del 29-M va dedicada especialment als “que tenien la solució” per arreglar “els problemes d'Espanya”. Ja n'han rebuda un altra en el front. Aviam si comencen a aclarir aviat, que per aquests camins tindran més esgarrinxades que caminar planer.

L'AM.- Compromís és més que la suma de tres partits?J. Baldoví.- Compromís vol ser qualque cosa més que una puntual coalició electoral. Intenta sumar un bon grapat de voluntats ciutadans no adscrites a filiacions partidàries. Ens trobem molta gent que ens diu que vol ser de Compro-mís, que se troba molt còmoda amb el ventall de forces que la composen, sense que s'hagi d'identificar necessàriament i específicament amb alguna de elles.

l’entrevista Estam en un procés de crear dintre de la coalició, una dinàmica semblant a una plataforma ciuta-dana, per tal de fer més còmoda la participació de tota aquesta gent no afiliada a cap dels partits que la integren.

L'AM.- Quin tipus d'organització interna podria tenir aquesta plataforma?J. Baldoví.- Estam en un debat intern de com fer-ho. Volem fer una aposta a l'ofensiva amb la clara intenció de demostrar que aspirem a gover-nar. Cal convèncer a la gent de què si tu no fas política per defensar els teus drets, el teu entorn, la teva llengua, algú l' acaba fent en contra teu. Per això hem de crear un espai propi dintre la coalició que sigui amable i faciliti la participació. Els tres partits ja hem creat un document comú per encetar el debat intern, que s'anirà realitzant dintre de cada formació, i que també estarà obert a tota la gent interessada. El camí encetat és irreversible. Volem superar el funcionament tradi-cional dels partits, i sense menysprear el que aquests suposen de pluralitat ideològica i expe-riència militant, volem obrir-nos per poder donar major paper a totes les persones que fan l'opció per Compromís.

L'AM.- Què varen suposar per a la coalició les darreres eleccions locals i autonòmiques?J. Baldoví.- Doncs que per primera vegada i sense anar amb coalició amb EUPV, l'esquerra nacionalista, progressista i ecologista ha entrat directament al Parlament del País Valencià. La llei electoral vigent al país, és molt dura per a les minories. Cal tenir un 5% a tot el País Valencià, per tenir opció a entrar al Parlament. Altres vega-des, quan el Bloc es presentà sol o sense anar amb Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), vàrem treure el 4'5% i el 4'8%. Aquesta vegada, Compromís no tan sols hem entrat al Parlament, sinó que també ho hem aconseguit a l'Ajuntament de València, superant als dos llocs, els resultats de EUPV.

JOAN BALDOVÍ RODAté 53 anys. És mestre i actualment és diputat al Congrés de Diputats, per la coalició Compromís – Equo. Del 2007-2011, va ser el Batle de la població de Sueca, un poble de prop de 30.000h. de la província de València. En l'actual legislatura n’és el primer tinent de batle. Milita en el Bloc Nacionalista Valencià. La Coalició Compromís la composen tres partits: El Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del País Valencià i Els Verds del País Valencià-Esquera Verda. Persona directa, senzilla, agradable, en dos minuts sembla que el coneixes de tota la vida...


13

Per primera vegada l'esquerra nacionalista, progressista i ecologista ha entrat directa-

ment al Parlament del País Valencià

14


Els nostres resultats s'expliquen per la base municipalista d'on partíem i per la bona feina dels diputats d'Iniciativa del País Valenciá (IPV) i del Bloc a l'anterior legislatura. ( La coalició EUPV-Bloc es trencà a inicis de la legislatura pel bloqueig de la direcció de EUPV a avançar cap un procés constituent d'esquerra verda, i es conformaren dos grups: els del dos diputats del Bloc i els dos de IPV per una banda i per altra els 3 de EUPV). A les eleccions locals no tan sols hem mantingut la presència als pobles on ja hi érem presents, sinó que a més de València capi-tal, hem incrementat i aconseguit regidors, a tots els pobles de l'entorn metropolità, on teníem una presència més feble.

L'AM.- I aquestes darreres eleccions generals?J. Baldoví.- Varen suposar un bot qualitatiu molt important, ja que aconseguírem treure un dipu-tat per la província de València. És molt difícil fidelitzar el vot que tenim a les autonòmiques a unes generals, ja que ens feia molt de mal l'anomenat “vot útil”. Hem aconseguit trencar el cercle, demostrant que el vot útil és el que es compromès realment amb la gent, i que era necessari una veu pròpia del País Valencià a les Corts espanyoles. Aquest resultat consolida i dóna solidesa al projecte de Compromís. Li donàrem visibilitat també a Madrid, malgrat que el bipartidisme sempre intenta arraconar la presència d'altres minories.

D'altra banda la llei electoral, alhora de fixar un mínim de tres diputats per província, per des-prés passar a aplicar la proporcionalitat de la població, provoca un autèntic disbarat de repre-sentació. Al PP li basten 18.000 vots per tenir un diputat a Sòria. A Compromís ens ha fet falta 85.000 vots per aconseguir-ho. Compromís amb un 6% de vots ha entrat al Congrés de Diputats pel nombre de diputats que se triaven a València. A les Illes, la vostra coalició, amb més d'un 8% no ho ha pogut fer, ja que sols teniu 8 diputats a elegir.

L'AM.- Cal construir una nova esquerra al País Valencià i al conjunt de l'estat?J. Baldoví.- La nostra aposta és que cal crear al País Valencià, un espai nacionalista, progressis-ta i ecologista més madur que el qui havia. Aquest espai no es pot desenvolupar amb esquemes d'esquerra encorsetada i que es mantén en l'auto-satisfacció de la seva pròpia existència. L'ideal és que els membres de la Plataforma que volem impulsar, siguin molts més nombrosos que la suma dels afiliats del conjunt de partits que formem la coalició. Estam començant a experimentar processos d'elecció de candidats de la Plataforma a pobles, amb un procés obert de primàries, per tal de passar de les paraules als fets.

A l'Estat l'aliança amb Equo pot donar bons resultats. També volem fer feina amb altres nacionalitats i comunitats, que han desenvolupat experiències i projectes semblants al nostre. Com és el cas de la vostra coalició a Mallorca i del vostre grup parlamentari interinsular.

Aquest resultat consolida i dóna solidesa al projecte de Compromís

Baldoví arribà al Congrés en bici acompanyatde militants d’EQUO i Compromís

A les properes eleccions europees, cal treballar junts per avançar cap a un

projecte comú.

L'AM.- Quines experiències compartim les dues coalicions?J. Baldoví.- El nostre diputat està al servei de la vostra coalició. Com en Pere Sampol va ser el senador que ens ajudà a estar presents al Senat, malgrat no tenir nosaltres una representació pròpia. És molt important que hi hagi una veu pròpia al Congrés, que no estigui supeditada als interessos bipartidistes dels carrers Ferraz o Génova. Pensam que aprofundirem més la relació en un futur pròxim. A les properes eleccions europees, cal treballar junts per avançar cap a un projecte comú.

De fet ja ens semblem molt en el que diem i fem. Pel que fa a col·laboracions concretes, presentarem una Proposició No de Llei, que ja ha estat admesa a tràmit, per adequar el transport aeri de les Illes, amb mitjanss, freqüències i preus, a les condicions de la insularitat. També farem una pregunta per demanar la paralització de les prospeccions petrolieres, prop dels territoris de les Illes.

15


L'AM.- Com veus la situació de la llengua i cultura catalana a les nostres terres?J. Baldoví.- Si nosaltres no ens mobilitzem, ens seguiran intentant arraconar-nos. Cal treballar, pensar, estimar, parlar, en la nostra llengua i mai defallir. Cada vegada més gent sap que les varietats dialectals, són un enriquiment de la llengua pròpia, no un motiu per a la seva segregació. Hem de fer tot el possible, perquè les futures generacions puguin viure amb normalitat en la nostra llengua.

L'AM. Vols afegir qualque cosa més ?J.Baldoví.- Nosaltres, els nacionalistes valencians, sempre hem vist al PSM com un referent i amb una enveja sana, perquè sempre ha estat present a les institucions i a la societat illenca. Ens agrada molt la forma de coalició que heu treballat. Allò que jo he vist dins Compromís, és que cal treballar amb molta dosi de generositat per part de tothom, potenciar el que ens uneix i evitar esquemes de majories” artificials de partit. La generositat mútua, ha de ser una part fonamental del projecte.

Allò que jo he vist dins Compromís, és que cal treballar amb molta dosi de generositat per part de tothom

Farem una pregunta per demanar la paralització de les prospeccions petro-lieres, prop dels territoris de les Illes.

Mònica Oltra i Baldoví celebren l’obtenció del’acta de diputat per Comprimís el 20N.

16


què estàpassant?

La política social del Partido PopularAndreu Horrach i l’espai de Serveis Socials d’INICIATIVAVERDS

La idea de què la millor política social és la políti-ca d’ocupació s’ha convertit en un tòpic de la dreta, un lloc comú al qual es refereixen per no haver d’explicar el que pensen de les polítiques socials, de les polítiques redistributives i de reducció de les desigualtats.

Com a liberals que es consideren, no pot ser d’altra manera. Aquesta idea és el corol·lari de la seva concepció del mercat de treball com el mecanisme de distribució de rendes més eficient. Un mercat com els altres en el que no s’ha d’intervenir, no s’ha de regular per tal de que actuïn lliurament sense traves institucionals les empreses i els treballadors. Un mercat que de manera automàtica assigna a cada individu, a cada persona els recursos que li pertoquen en funció del seu esforç i la seva vàlua.

Seguint amb aquesta argumentació, tota aquella persona que no aconsegueix recursos suficients per cobrir les seves necessitats en el mercat de treball és per que no s’ha format el suficient, no ha sabut negociar bé les seves condicions de treball, no s’ha esforçat el necessari per cobrir-les. Per tant, cada un és el responsable únic de la cobertura de les seves necessitats. Tan sols hi ha una situació excepcional que justifica la interven-ció pública: les persones que per motius d’edat o de salut no poden contribuir amb el seu esforç al bé comú, les persones grans i les persones amb discapacitat, això sempre que aquestes perso-nes tinguin la nacionalitat del país.

Una reforma que ja ens han anunciat que no generarà ocupació a curt termini

Aquesta idea bàsica es reflecteix en la reforma laboral, que seguint la lògica del partit que ens governa, deu ser l’eix central de la política social. Una reforma que tindrà un impacte immediat sobre els costos salarials mitjans, que allargarà els processos d’inserció laboral dels joves, que desequilibrarà les condicions de negociació a favor de les empreses i debilitant els sindicats, que suspèn l’impuls a les políti-ques específiques per a les persones amb discapacitat i que suposa mantenir centralitza-da la capacitat de gestió de les polítiques acti-ves d’ocupació. Una reforma que ja ens han anunciat que no generarà ocupació a curt termi-ni i que empitjorarà les condicions de treball dels que tinguin feina. Per tant, augmentarà el nombre de treballadors pobres.

Al mateix temps que desenvolupen la “millor política social”, mitjançant la reforma laboral, en els darrers mesos s’han accentuat els retalls de despeses públiques, justificades per l’objectiu de dèficit pressupostari pactat en el marc de la Unió Europea. Un objectiu que afecta especial-ment a les comunitats autònomes, que són les responsables de gestionar el gruix de la política social (la sanitat, l’educació, els serveis socials, els programes d’habitatge i les polítiques acti-ves d’ocupació). L’efecte immediat d’aquestes retallades és la reducció dels nivells de benes-tar social de la població, que ha començat a generar les primeres mobilitzacions ciutadanes de rebuig.

A més aquestes mesures de retall coincideixen amb l’augment de la pressió fiscal sobre les classes mitjanes, que mai hauran pagat tant per gaudir de serveis que minven en qualitat.

L'AM.- Compromís és més que la suma de tres partits?J. Baldoví.- Compromís vol ser qualque cosa més que una puntual coalició electoral. Intenta sumar un bon grapat de voluntats ciutadans no adscrites a filiacions partidàries. Ens trobem molta gent que ens diu que vol ser de Compro-mís, que se troba molt còmoda amb el ventall de forces que la composen, sense que s'hagi d'identificar necessàriament i específicament amb alguna de elles.

17


—pràcticament es limitava a l’atur friccional— i el PIB creixia a nivells molt acceptables (3,4 %, per a 2006).

Tots els indicadors econòmics eren positius, però resulta que no vàrem ser capaços de des-plegar mecanismes de compensació interna, de redistribució de la riquesa (per a 2006 el coefi-cient de Gini, indicador de desigualtat, era del 31 %) que permetessin millores en les condi-cions de vida al major nombre possible de per-sones.

Ben al contrari, aquest model de creixement va suposar augmentar les desigualtats internes. Els resultats de l’Enquesta de condicions de vida de l’Institut Nacional d’Estadística per al mateix any mostraven com la taxa de pobresa era la més alta de l’Estat, del 23,4 %.

Quan el mercat va bé genera aquestes desigual-tats, per a que no ho faci s’han de desenvolupar polítiques redistributives. No es pot continuar mantenint que la millor política social és la políti-ca d’ocupació. És imprescindible, però no és suficient. No basta que hi hagi molts de treballa-dors ocupats perquè la política d’ocupació sigui efectiva en termes de política social i en termes d’integració social: s’han d’augmentar els sala-ris, l’ocupació ha de ser estable, la jornada par-cial ha de ser voluntària, les prestacions per atur han de ser suficients per mantenir un nivell de vida digne i l’ocupació ha de generar dret a pen-sions suficients per mantenir la qualitat de vida. Cap de les mesures que ha adoptat el Partido Popular va en aquest sentit, ben al contrari.

Aquest article continuarà al proper número de l’Altra Mirada.

De perllongar-ne aquesta situació es genera el clima ideal per soscavar la legitimitat de l’actuació de l’estat en la prestació de serveis i en la cobertura de necessitats. En aquest sentit, la seqüència de les mesures no és neutral: primer, retallar, després pagar més. Els ciuta-dans pagarem més per serveis de pitjor qualitat.

Les tres línies d’actuació dels governs del Parti-do Popular (reforma laboral, retalls i deslegiti-mació de les polítiques públiques) aposten clarament per un model social fonamentat en l’individu, on les polítiques públiques han de reduir-se al mínim i en el que el mercat solucio-narà els problemes socials que es puguin gene-rar i la societat civil ja resoldrà (o no) els casos marginals. És una aposta per la mercantilització dels àmbits d’activitat on el sector públic té un pes important (pensions, sanitat, educació, especialment).

Però la realitat és obstinada. El mercat és inefi-caç per cobrir les necessitats d’alguns sectors de la població, així si observem algunes dades del 2006 per a les Illes Balears, previ a la crisi, any en que es marcaven rècords de creació d’ocupació mensualment, cada mes se supera-va el nombre d’empreses que cotitzaven a la Seguretat Social, la taxa d’atur estava a nivells molts baixos

Primer, retallar, després pagar més.Els ciutadans pagarem més per serveis

de pitjor qualitat.

No es pot continuar mantenint que la millor política social és la política d’ocupació.És imprescindible, però no és suficient.

18


què està passant?

La torre de la arrogancia.Política y mercados después de la tormenta.Xosé Carlos Arias i Antón Costas. Edit. Ariel, 2011

Analitza Ferran Navinés.Economista

1.Introducció.El llibre que ressenyem consta d’un prefaci i vuit capítols. En el primer es tracta de determinar les característiques diferencials de la crisi actual. El segon està dedicat a explicar l’hegemonia dels mercats financers. El tercer parla del Mite del mercat. El quart ens endinsa en la paradoxa del pensament pretesament científic de l’anàlisi econòmica dominant o mainstream. El cinquè ens alliçona sobre les bondats de recórrer a l’experiència històrica. El sisè destria els camins cap a la reforma financera. El setè planteja la discussió sobre la política i els mercats. Finalment, el vuitè reflexiona sobre el pacient espanyol.

En aquesta recensió1 ens centrarem en el comentari dels capítols quart i sisè, és a dir, sobre com el pensament, que en el camp de les ciències socials està marcat per l’ ideologia, condiciona l’acció que s’expressa a través de la política econòmica

2. El pensament econòmic dominant o mainstream.El mainstream economics o pensament econò-mic dominant es basa en dues idees força: la idea de racionalitat dels agents, basada en la hipòtesis d’expectatives racionals (HER) i la idea de què els mercats s’autoregulen, basada en la hipòtesi de l’eficiència dels mercats (HEM)..

El pensament econòmic dominant no permet entendre la realitat econòmica,

política i social

1 La ressenya ampliada es pot consultar fent click aquí.

Aquestes dues idees bàsiques del mainstream economics ha provocat dos efectes devasta-dors per a la política econòmica que s’està apli-cant per part dels governs de les principals eco-nomies occidentals: la irrealitat de les hipòtesis de treball, que no permeten entendre la realitat econòmica, política i social, i la inutilitat de la política econòmica, ja que s’entén que la millor política es deixar fer als mercats.

Certament, la Gran Moderació de 1980 a 2007, va servir de centre de gravetat on contrastar la validesa del mainstream amb tot el seu bagatge incorporat “(...) la independencia de los bancos centrales, la adopción de objetivos de inflación y otras reglas para guiar la política monetària, el creciente peso de impuestos sobre el consumo frente a impuestos sobre la renta, y la concien-cia creciente de los costes de las políticas que distorsionan los mercados de trabajo” Chari i Kehoe (2006) (p. 167), on s’hi podria afegir les regles fiscals d’or que impedeixen aplicar políti-ques fiscals expansives en els moments en què més es necessiten, que és al bell mig d’una Gran Recessió. Tot aquest bagatge teòric ha estat venut per l’Acadèmia i comprat per polítics i institucions clau (Governs, Bancs Centrals, Organismes Internacionals (FMI, BM, OCDE, CE, etc...) i també per la societat, gràcies al manteniment del consum sustentat, malgrat la creixent des-igualtat en la distribució de la renda que aquesta política ha produït, a base de crèdit barat i abun-dant.

Tot aquest bagatge teòric ha estat venut per l’Acadèmia i comprat per polítics i

institucions clau

http://ateneuperemascaro.org/documents/articles-d-opinio/las-torres-de-la-arrogancia.html


La Gran Moderació va rodar sense masses estridències durant aquests anys, però, és evident que la crisi que s’ha produït a partir de 2008 ha suposat un alt grau de descrèdit social per part dels enfocaments socials més tecno-cràtics i suposadament científics, cas de l’Economia, la qual cosa, es tindria que traduir per un canvi d’estil de la gestió política-econòmica, més sensible cap a posicionaments més polítics, entenen la política al servei de la justícia social i el retorn cap a una Economia Política, que en el seu origen va ser considerada una ciència moral (Sen, 2009a i b) (p.166).

Per tant, la crisi econòmica sembla reclamar del pensament econòmic el retorn cap a hipòtesis més realistes, almanco això semblaria que és el què tindria que passar si hom segueix el plante-jament de Thomas Kuhn, qui va assenyalar que: “el malestar con las historias o enfoques que los científicos y estudiosos utilizan para explicar cómo funciona el mundo real acostumbra a ser el punto de arranque de las crisis científicas” (p. 142).

3. El retorn de la política?La Gran Recessió ha deixat en evidència l’idea banal de cercar polítiques que siguin òptimes d’una manera permanent, fet ja denunciat per Hirschman (1971): “la búsqueda ininterrumpida de políticas e instituciones permanentemente óptimas que caracterizan buena parte de las ciencias sociales, está a menudo mal encarrila-da. En diversas situaciones acaso se pueda definir la optimalidad con respecto a la amplitud y frecuencia de reversiones periódicamente necesarias de políticas y cambios en las institu-ciones” (p. 281).

Per tant, la crisi econòmica sembla recla-mar del pensament econòmic el retorn

cap a hipòtesis més realistes

19

En realitat es tracta de cercar un camí més modest per establir les relacions entre política i mercats, almenys en qüestions centrals, com les que apuntem tot seguit: objectiu d’inflació, política fiscal i impositiva, i, regulació financera.

Aquest redimensionament per rebaixar el pes dels mercats i recuperar l’àmbit de l’acció políti-ca només es podrà fer a través de reforçar el paper dels Estats. En paraules de Tony Judt: “Con las tensiones derivadas de la globalización y las crisis que la acompañan, el Estado tendrá que actuar cada vez más para resolver conflic-tos. Al ser la única institución que se encuentra entre los individuos y los actores no estatales, como los bancos y las corporaciones interna-cionales, la única instancia reguladora que ocupa el espacio entre los órganos transciona-les y los intereses locales, es probable que el Estado territorial acreciente su importancia polí-tica” Judt (2010) (p. 282).

Recuperar l’àmbit de l’acció política només es podrà fer a través de reforçar

el paper dels EstatsEs tracta de cercar un camí més modest per establir les relacions entre política i

mercat


20

construintalternatives

L’agroecologia com una aliança entre els pagesos i la societatMateu MorroUnió de Pagesos

El debat sobre el model agrari no és diferent del debat sobre el territori o sobre el model de societat que volem. Per això tant com d’agricultura hem de parlar del model econòmic i de la funció que les activitats primàries hi han de tenir, perquè el procés de globalització liberal apunta cap a societats des-equilibrades i fortament depenents en les quals l’agricultura i la indústria han estat deslocalitzades. El que havia de ser el paradís del lliure mercat esdevé més aviat una desfeta desordenada que es manifesta en l’abandó de les terres, la desaparició dels agricultors, l’aparició en el seu lloc d’activitats especulatives i el pas cap a una alimentació deslo-calitzada i controlada per les multinacionals. Can-viar aquestes tendències destructives és una necessitat social, gairebé de supervivència.

La nostra va ser una societat pagesa que no va acabar de fer el tomb cap a la industrialització i, en canvi, en poc temps es va capficar en l’economia turística i la monetarització del sòl. Entre els com-ponents ideològics que han nodrit el pensament dels grups dominants hi ha la negació de l’agricultura com expressió de l’autoodi dels nous rics desitjosos de renegar d’orígens que fan nosa. L’agricultura era un fet ben viu i ja s’iniciava el seu trànsit cap a la invisibilitat social i mediàtica. El món agrari va desaparèixer primer de la cosmovisió dels nostres “grups dirigents” que no de la mateixa realitat. I des de plantejaments progressistes les coses no es veien de manera diferent. El triomf de l’urbà sobre el rural és un fet, però una vegada darrera l’altra i amb una insistència admirable, per sota l’asfalt tornen treure les llavors deixades pels pagesos.

El poeta Constantí Llombard es va referir a la nostra llengua com a la “morta-viva”. Nosaltres, com a poble, també hem estat un poc morts i vius alhora. És a dir: no hem tengut prou força com per a esdevenir un país lliure, però tampoc mai no ens han acabat de matar del tot. Això també passa en l’àmbit agrari. Tenim tan fondes les arrels pageses que no ens en podem acabar de desfer. Per això vivim un permanent “retorn al camp”, sovint de tall romàntic, però també com una pregona demanda personal i col·lectiva.

Tanmateix la decadència de l’agricultura, començada ara fa cinquanta anys, segueix el seu curs. No podem ignorar, per entendre aquest retrocés, la realitat dels preus que cobren els agricultors (han baixat més d’un 50 % en els darrers 15 anys) i de la renda agrària (un 50 % de la renda mitjana). Viure del camp és difícil i no tothom és un superdotat capaç de treballar la terra, elaborar productes de qualitat, comercialitzar-los amb eficàcia i alhora competir en preu amb les multinacionals.

Però un nou món toca a la porta. Una àmplia perspectiva agroecològica es fa camí. El mot local perd la seva connotació pejorativa. Es fa evident que l’entramat internacional generat sota el dictat ultraliberal (OMC, FMI, BCE, UE...) és al servei de les multinacionals i el capital financer. Les persones no compten.

En el pensament dels grups dominants hi ha la negació de l’agricultura

No podem ignorar, per entendre aquest retrocés, la realitat dels preus que cobren

els agricultors

construint alternatives

Una eina pel pensament críticMiquel Rosselló del RosalPresident Ateneu Pere Mascaró

Una eina pel pensament crític

No se pot tenir l’hegemonia política si no es té en el terreny de les idees, per això la dreta sempre ha considerat la lluita d’idees com a un element imprescindible i hi dedica el màxim d’esforços. Desgraciadament no podem dir el mateix de l’esquerra que fa anys ha perdut la batalla ideològica.

L’esquerra europea derrotada i atomitzada ha d’aprendre que només recuperarà protagonisme si aposta decididament per plantar cara al con-servadorisme en el terreny de la lluita d’idees.

Aquesta reflexió és la que dugué a un grup de persones de les Illes vinculades a l’esquerra verda, l’estiu del 2010, a crear l’Ateneu Pere Mascaró com una eina per la lluita d’idees que promogui el debat, la formació, la difusió i l’elaboració del pensament crític i alternatiu. L’Ateneu, que vol arribar a totes les Illes, es pre-sentà a Mallorca amb una conferència de Daniel Raventós sobre la Renda Bàsica, a Eivissa de la mà de Marian Suárez, amb l’exposició de Joa-quin Nieto sobre economia verda i a Menorca amb les intervencions de Joan López Casasno-vas i Miquel Àngel Maria a Ferreries.

A Menorca ja ha començat la seva activitat i té en preparació una conferència del professor de la Universitat de Girona Jordi Pigem, per des-prés de Pasqua.

L’Ateneu és una eina per potenciar el pensament crític i alternatiu


21

Cal establir una ferma aliança entre els agricultors i els ciutadans per fer realitat les

propostes de sostenibilitat i sobirania alimentària

Per això quan hem arribat al cap de dalt de la nostra capacitat de produir aliments la fam s’estén amb noves forces. Capgirar el desastre implica relocalitzar la producció de béns i posar-la al servei de les persones.

L’alimentació s’ha de basar sobretot en les pro-duccions dels pagesos propers, però aconseguir uns mínims de sobirania alimentària, quan ens passa per damunt la capoladora de la globalitza-ció, és una tasca heroica. No hi ha un full de ruta definit i s’ha d’improvisar sobre la marxa.

L’objectiu d’una agricultura sostenible és produir aliments bons i sans per a la població sense fer malbé el medi ambient. Per això l’agricultura eco-lògica fa a un costat l’agricultura industrial de base química i recupera l’equilibri del cicle ener-gètic i dels recursos. Altres mètodes, com l’agricultura integrada, redueixen al mínim l’ús de plaguicides i aporten sistemes raonats de fertilit-zació i ús de l’aigua. Els aliments recuperen els seus valors nutricionals i els sabors de sempre.

El menjar “net, sa i just” vol fer a un costat el “fast food”. La darrera paraula, però, la tenen els consumidors, perquè l’acte de compra també és una decisió amb conseqüències. L’agricultura i l’alimentació no són simples sectors econòmics sinó que compleixen funcions socials que ens beneficien a tots i a tots ens pertoca la seva defensa activa. Del que parlam, en definitiva, és d’establir una ferma aliança entre els agricultors i els ciutadans per fer realitat les propostes de sostenibilitat i sobirania alimentària.


A Mallorca el balanç d’activitats d’aquest any i mig d’existència és prou significatiu. Les “Tertúlies del Ateneu” sobre temes d’actualitat social i política ja s’han convertit en habituals, un programa que ano-menen “De la lletra a la imatge” per parlar del binomi cinema i literatura ha celebrat la tercera sessió i la jornada “Gènere i Ecologia. Solucions sostenibles a crisis inventades” amb la participació de Maria Freixanet de Dones amb Iniciativa, donen testimoni de les activitats de l’Àrea de debat.

Des del punt de vista de la formació s’ha fet un curset sobre els municipis i estem preparant pel 29 i 30 de juny la segona edició de l’Escola d’Estiu. Així mateix des de l’àrea de comunicació mante-nim una pàgina WEB molt activa,

http://ateneuperemascaro.org

i des del desembre publiquem una revista digital, L’Altra Mirada, amb una periodicitat mensual, amb la col·laboració del més ampli ventall de dones i homes de les esquerres. La podreu trobar a

http://ateneuperemascaro.org/l-altra-mirada

També s’ha signat un conveni amb Documenta Balear per patrocinar l’edició de distintes publica-cions. La primera ha estat el llibre “De la foscor a l’esperança, memòries d’un estudiant antifranquis-ta” i promocionar llibres conjuntament com “Dona i lluita democràtica al segle XX” coordinat per David Ginard, amb l’aportació de sis historiadores d’arreu de l’Estat.

Per últim hem creat un grup de reflexió sobre l’actual situació econòmica amb persones inte-ressades, experts i professors d’universitat per desenvolupar una tasca de reflexió i elaboració a mig termini..

Per l’Ateneu les iniciatives autogestionades tant en el món cultural, medio-ambiental, social o econòmic són molt importants i posar un alta-veu per publicitar-les és una tasca a la qual volem dedicar-nos a fons, així com col·laborar amb aquelles que sigui possible. Per això l’Ateneu s’ha adherit a la Xarxa de Renda Bàsica i a l’associació balear de la Banca Ètica FIARE.

En Pere Mascaró ens va deixar com a llegat, entre d’altres, la importància de la unitat i la con-fluència per afrontar amb èxit les tasques que ens depara el futur. Fidels a aquest pensament des de l’Ateneu sempre hem cregut que el treball en xarxa és imprescindible. Des del primer moment vàrem signar un protocol de col·laboració amb la Fundació Nous Horitzons, que ens permet mantenir vincles orgànics amb la Fundació Verda Europea i formar part de l’Institut del Triangle de la Mar Blava, format per entitats i persones de Catalunya, País Valencià, Catalunya Nord, l’Alguer i les Illes Balears.

Així mateix a casa nostra ha establert vincles de col·laboració amb la Fundació Emili Darder i el Grup Blanquerna i està pendent d’iniciar con-tactes amb altres entitats com la Fundació Gabriel Alomar o GADESO.

Des del desembre publiquem una revista digital: “l’Altra Mirada”

Des de l’Ateneu sempre hem cregut que el treball en xarxa és imprescindible

22

La nova cruïlla de la socialdemocràciaCosme BonetDiputat del PSIB-PSOE

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.Konstantinos Kavafis

Els socialistes hem acabat recentment el procés congressual posterior a una contundent derrota electoral, hem dedicat molt de temps a analitzar les causes d’aquest rebuig per part de l’electorat, s’han escrit opinions ben diverses, però s’ha coincidit en un punt fonamental: cal un retorn a la socialdemocràcia, un tomb cap a l’esquerra. Aquesta idea demostra que la sensació que molts hem tengut, si no unànime força majori-tària dins el Partit Socialista, és que les mesures de política econòmica preses pel Govern de l’estat amb posterioritat al maig de 2010 mos-traren a la ciutadania un tomb cap a mesures de caràcter neoliberal, impròpies d’un govern del socialisme democràtic. En aquest sentit dona-ríem la raó al professor Vicenç Navarro qui fa molt de temps que des dels seus articles d’opinió atribueix el retrocés del suport social i electoral a la socialdemocràcia a la "adopción por parte de tales gobiernos socialdemócratas de políticas de claro corte neoliberal”. Això hauria provocat una erosió de la base social dels socialisme no només a Espanya sinó arreu d’Europa. De totes formes no podem deixar de banda que la sensació de retrocés de l’esquerra en general, de la socialdemocràcia en particular, fa anys que està essent analitzada, i val la pena recordar que no es tracta d’un debat nou, que les “crisis” de la socialdemocràcia, semblen un llarg viatge a Ítaca, a on anam arribant a dife-rents ports, però cada cert temps ens vèiem obligats a revisar, evolucionar, innovar.

altres veus Ja en el seu moment, parlam dels anys 80 i 90, es comentava que el creixement de les classes mitjanes front a una classe treballadora tradicional, feu electoral habitual de l’esquerra fins al moment, havia fet que aquesta nova classe mitja cregués que tindria accés a través del mercat a serveis que abans havia de rebre a través de l’estat, en conseqüència no veia necessari el pagament d’imposts alts o l’existència d’un estat del benestar que considerava car de mantenir.

Aquesta reflexió és ben actual, car aquestes anàlisis portaren a l’elaboració de revisions de la socialdemocràcia com fou la Tercera Via de Blair, que segurament contribuïren a desdibuixar la identitat ideològica de la socialdemocràcia.

Ara, quan la crisi s’allarga en el temps, convertint-se en la “Gran Recessió”, en definició d’economistes com Krugman, aquelles classes mitjanes reben un doble missatge, per una part perceben la necessitat de mantenir l’estat del benestar, essencial per la seva pròpia qualitat de vida i garantir els seus drets socials, en perill front a la crisi; però per altra banda una gran pressió mediàtica, acusant precisament a l’estat del benestar de ser una llosa per a la recuperació econòmica, reforçant així la idea de la necessitat de polítiques d’austeritat estricta que impulsa la dreta arreu d’Europa, en paraules d’Antón Costas recentment a El País: ”Uno de los hechos más desvergonzados de esta crisis es ver como las voces más exigentes para que se aplique una sobredosis de austeridad vienen del mundo financiero”.

Aquestes anàlisis portaren l’elaboració de revisions de la socialdemocràcia


La crisi s'allarga en el temps convertint-se en la "Gran Recessió"

23

Precisament la crisi ha posat de relleu que el mercat per si mateix no és capaç de corregir la desigualtat social, i aquesta s’incrementa cada dia que passa, això mateix hauria de donar-nos nous arguments pel nostre rearmament ideològic. Però front a això l’esquerra sembla amb menys força ideològica que les dretes.

Perquè?Ens calen dosis de confiança, a al gent d’esquerra, que sembla que només pot aportar la victòria electoral, però aquesta no arribarà fàcilment al conjunt de l’esquerra, haurem de tenir un plantejament obert per les futures estratègies electorals, s’ha vist recentment a Andalusia i Astúries que el PP ha tocat sostre, i l’esquerra, en la pluralitat que la caracteritza haurà d’aprendre a conviure, a treballar lleialment en pacte, entenent així el missatge de l’electorat: girar cap a l’esquerra en el marc d’unes majories plurals. Per començar a recuperar terreny front a la dreta als socialistes ens cal recuperar connexió amb la ciutadania i alhora credibilitat com a gestors, d’aquí la idea de tenir un programa econòmic alternatiu, com abans esmentàvem, però també una credibilitat que només tindrem en la mesura que al conjunt d’Europa es visualitzi aquesta política econòmica alternativa als dictats de Merkel i Sarkozy: el model socialdemòcrata per sortir de la crisi només serà creïble i factible si com capaços de plantejar-lo a nivell europeu.

Des del nivell local fins a l’europeu sens dubte els socialistes, l’esquerra en general, tenim una gran responsabilitat, perquè només de la nostra tasca política i la nostra capacitat de sortir reforçats de la crisi que patim, serem capaços de plantar cara a una dreta que amb l’excusa de la crisi el que pretén és implantar el seu model de societat, una societat on la igualtat d’oportunitats no és un valor, i el paper garantista de l’estat del benestar es desdibuixa. El viatge cap a Ítaca segueix, però no ens convé seguir el consell de Kavafis, i no esperar que sigui llarg, perquè pot ser serà massa tard per les conquestes socials que, de moment, anem perdent pel camí.

3


24

Front a aquest panorama, quin rumb hem de prendre els socialistes? És un retorn a la socialdemocràcia clàssica el que la majoria social espera? No seria una recepta nova, sinó que és la que es va plantejar en anteriors moments de crisi de la socialdemocràcia.

José María Maravall recordava fa poc que és recurrent parlar de crisis de la socialdemocràcia a Europa, va passar als anys cinquanta, setanta i vuitanta, aquests darrers semblaven insuperables front a l’èxit del conservadorisme, llavors liderat pel “thatcherisme” i el “reaganisme”, així Maravall, enlloc d’un plantejament de simplement “retorn a les essències”, apunta els reptes de la socialdemocràcia actualitzats: garantir la igualtat, el benestar, i tenir un programa propi de creixement econòmic, molt en la línia que han definit les ponències polítiques dels Congressos socialistes, per tant, i reivindicant d’una forma actualitzada els valors que ens han distingit com a socialistes, els que ja apuntava Bobbio a mitjans dels 90, en una anàlisi plenament vigent, segons la qual el que distingeix l’esquerra de la dreta és la major incidència de la primera en el concepte d’igualtat, juntament amb el de llibertat, particularment el que denominam llibertats civils o llibertats personals, que la dreta neocon sol deixar a un segon terme ja que només són liberals pel que fa a l’economia, però aquest és un altre debat.

El model socialdemòcrata per sortir de la crisi només serà creïble i factible si com capaços de plantejar-lo a nivell europeu.

25


altres veus

Treballam per un model alternatiuMarian SuàrezMembre de la coordinadora d’Eivissa pel Canvi

El passat 24 de març, Eivissa pel Canvi (ExC) va celebrar una assemblea general que, al dia següent i de forma sintètica, jo definia així: bon ambient, bona gent, debat d’idees, ganes de fer feina i nova coordinadora. Amb aquest article us ofereixo un resum d’una jornada que sota el nom de Treballam per un model alternatiu marca l’inici d’una nova etapa per a ExC.

A l’assemblea vàrem aprovar el document polí-tic que serà el nostre full de ruta, es varen fer algunes modificacions dels estatuts i triàrem una nova direcció de la formació. També es varen aprovar dues propostes de resolució, una de suport a la vaga general i les mobilitzacions del 29M i una altra sobre les primeres passes polítiques a donar a curt termini.

Les senyes d’identitat d’Eivissa pel Canvi. L’assemblea va servir per afirmar qui som i què volem. Així, als nostres estatuts ens definim com una força d’esquerra plural i ecologista que persegueix prioritzar el benestar humà i la justí-cia social a l’economia, promoure la sostenibili-tat econòmica, social i ambiental i la recerca del màxim nivell de equitat socioeconòmica de tots els ciutadans, conciliar el desenvolupament humà i econòmic amb els límits físics del nostre territori, defensar el nostre entorn i la nostra terra com a patrimoni i herència de tots els seus habitants així com la identitat cultural del poble eivissenc com a part dels territoris de parla catalana. També es va aprofundir en el nostre caràcter assembleari, horitzontal i participatiu com organització política.

L’assemblea va servir per afirmar qui som i què volem

La nova Coordinadora. Una altra decisió impor-tant va ser l’elecció dels membres de l’òrgan de direcció d’ExC que és un bon exemple de la seva pluralitat, combinant-se experiència i renovació. Les persones elegides són les següents:

Gianandrea di TerlizziVicent FerrerCristian MartíDaniel MorenoJoan RibasBartomeu RoigJuan RubioMarian SuárezMarisol TorresMariano Torres

Aquesta Coordinadora es podrà completar amb l’elecció de fins a 5 membres de les assemblees municipals.

El document polític. El document polític que vàrem aprovar parteix d’una anàlisi de les darre-res eleccions locals, autonòmiques i estatals i del panorama polític resultant per tal de veure quin és el paper que ha de jugar ExC davant el tsuna-mi blau que domina l’escena política i l’atomització de partits de l’esquerra plural, eco-logista i nacionalista a Eivissa.

Es constata que, nou mesos després de l’aplicació de les receptes del Partit Popular, les dades d’ocupació no han millorat, l’atur ha aug-mentat, els serveis públics s’estan ressentint per les retallades pressupostàries, una bona part del nostre patrimoni natural està en el punt de mira dels especuladors urbanístics i el nostre patrimo-ni cultural i model de convivència ha patit un atac a la seva línia de flotació. I sembla que és només el principi.

Nova coordinadora d’ExC


En front d’això, el repte per a ExC és doble. D’una banda, està la feina de denúncia i oposi-ció a les polítiques agressives i regressives del PP però, de forma paral·lela, resulta cabdal treballar per a la consolidació d’una alternativa política que ofereixi un model socioeconòmic, mediambiental i cultural diferent al de la dreta. Per poder fer ambdues tasques amb efectivitat, ExC s’ha d’enfortir com a força política i, alhora, establir ponts amb altres partits i organitzacions socials amb els quals comparteix senyes d’identitat i objectius.

L’enfortiment d’ExC passa per millorar la nostra cohesió interna i implantació territorial, per obrir-nos més a la participació, per treballar intensament a les institucions i al carrer i per ser capaços de comunicar amb eficàcia el que feim i el que volem.

Per consolidar un model alternatiu és fonamen-tal treballar junts amb les altres forces de l’esquerra plural, ecologista i nacionalista, tant a nivell insular com autonòmic. S’ha de fer un apropament d’acord als ritmes i mecanismes que estableixin les diferents parts, amb genero-sitat i respecte mutu, valorant les coincidències per damunt de les discrepàncies i aprenent de les errades del passat.

Al nostre document polític es feia un esment especial a les relacions amb el teixit associatiu i la mobilització social. Des d’ExC defensam que hem d’estar oberts i en contacte permanent amb les organitzacions de diferent caire que conformen el ric teixit associatiu de la nostra societat i que hem de ser permeables, enriquir-nos amb les seves propostes i fer-nos ressò de les seves reivindicacions.

Per consolidar un model alternatiu és fona-mental treballar junts amb les altres forces

de l’esquerra plural, ecologista i nacionalista

Han de ser objecte de la nostra atenció prefe-rent les organitzacions sindicals, els grups eco-logistes, les associacions culturals, d’immigrants, de veïns, i socio-sanitàries, orga-nitzacions no governamentals (ONGs) així com els moviments alternatius com els sorgits a partir del 15M. En el context de creixent mobilit-zació social, la nostra formació no només ha de compartir les accions de protesta que es puguin convocar sinó que ha de participar-hi de forma activa sent sempre molt respectuosos i evitant cap aprofitament partidista.

A mode de conclusió.

M’agradaria oferir-vos, per concloure aquesta aproximació a l’assemblea del dissabte, la con-clusió del document polític que resumeix a la perfecció el tarannà amb què afrontem el nostre present i futur: ExC té per davant un gran i difícil repte proporcional a la gravetat de la situació que estem patint la ciutadania. ExC té clar quins són els seus objectius, les eines per avançar en la seva consecució i els recursos humans i materials amb què, inicialment, compta. En la mesura de nostres possibilitats però amb il.lusió i feina, ExC té un llarg recorregut polític i volun-tat per fer-ho però sobretot té l’obligació ètica d’actuar de forma decidida per incidir i canviar la nostra societat. Recórrer aquest camí serà tant més fàcil quant més capaços siguem de sumar i compartir esforços amb altres persones i formacions amb les que ens uneixen sem-blants finalitats. Amb aquestes premisses clares, i reivindicant la política com eina trans-formadora necessària, el que toca ja és posar-nos “mans a l’obra”.

Cal fer un esment especial a les relacions amb el teixit associatiu i la mobilització

social

La nostra formació ha de compartir i partici-par en les mobilitzacions socials, amb respecte i evitant cap aprofitament partidista.

26

Fills del concili i de la transicióAntoni Garau GarauCapellà

Potser convindria concretar, fills del Concili Vaticà II i de la transició democràtica. Així ho sent quan he de parlar de les meves conviccions i dels meus somnis. Sabent que també són compartits per molts altres companys. I que junts, i amb molta altra gent, hem fet un poc de camí en aquesta Mallorca, poble i església. I que les nostres passes no ens deixen, ni volem!, tornar enrere.

Aquí teniu un enfilall de punts que fonamenten per què estim i defens la nostra llengua catalana. Per què escric en català i parl o xerr en mallorquí.1.- Un dels més bells somnis del Vaticà II era com-partir les angoixes i tristeses, les preocupacions i les esperances dels homes, sobretot els dels pobres i dels afligits. Perquè tot el que és autèntica-ment humà, també ressona en els nostres cors. És un dels primers crits que mai hauríem d’arraconar. És el fonament de qualsevol antropologia creient.

2.- I la primera paraula del Vaticà II fou que el Crist i, des d’ell, l’Església és (ha de ser!) llum pels pobles. Només si som Poble podrem ésser Esglé-sia. I encara que molts (massa!) no ho vulguin entendre, l’Església no es pot confondre ni identifi-car amb cap estat, i manco si aquest estat es vol imposar damunt pobles o nacions. L’Església només és i serà sagrament quan és Poble de Déu. És el fonament de tota bona eclesiologia.

3.- Aquestes dues opcions clares, fetes a poc a poc vivència, comparteixen projectes i objectius amb els plantejaments i propostes viscuts en la transició democràtica: festes populars, ball de bot o pagès a places i carrers, llengua recobrada i normalitzada, xerrades i catequesi, celebracions arrelades i a prop de la gent, ajuntaments demo-cràtics, acollida a grups “socials” que comencen a néixer gairebé pertot.

I tornen parlar que la llengua no pot ésser un motiu de discriminació, fent-ne discrimi-

nació real amb la part més feble

4.- Opció de treballar des de baix. Servir i no ser servit. Facilitar i aportar eines, recursos, medis. No cercant cap casta de poder. Lluny de comandera. Ser crític amb manipulacions i abusos dels “poderosos”. Estar a prop dels que pateixen. Que ningú sigui tractat com a “foraster”. Acolliment solidari.

Tot això ens duia a parlar + escriure + emprar + com-partir + ... la nostra llengua d’una forma habitual i el més normal possible. Sense voler imposar o obligar, però sí amb la màxima claredat.

I la primera exigència hagué de ser cap a nosaltres mateixos. Aprenentatge, escriptura, lectura. Privat i públic. Proclames, anuncis, celebracions, cartells, ... tot semblava poc, però eren passes necessàries.

Després, ja amb la democràcia i l’Estatut d’Autonomia, arribaren nous temps, noves passes i nous protagonis-tes. Podíem arraconar-nos un poc, deixar la responsa-bilitat i la tasca a altres persones, grups, partits, ... Parlament i Govern i Ajuntaments i Escoles i ...

Però, per desgràcia, no podem oblidar que, en aquest petit país nostre, sempre hi ha hagut mercaders que es volen aprofitar dels seus poders per guanyar més. El que sigui. Poder polític i/o poder econòmic. I volen confondre. Aixequen cortines de fum perquè no vegem les seves balances. I tornen parlar que la llengua no pot ésser un motiu de discriminació, fent-ne discriminació real amb la part més feble. I no entenen que el poder només es pot justificar per la seva actitud de servei, també democràticament. I, per desgràcia, fins i tot per a ells, obliden les contarelles de la saviesa antiga: l’esfondrament de l’estàtua tan poderosa però que calçava sabates de fang, la paraula del fuster de Natzaret: qui s’enalteix (damunt altres) serà abaixat. La humilitat és paraula bessona d’humanitat.

I us puc assegurar que, com a molts dels que hàgiu llegit aquesta “confessió”, em fa una vessa increïble haver de defensar i tornar lluitar pel que és evident. Haver de tornar parlar “del català” com a llengua pròpia i estimada (i si alguna persona digui que xerra en mallorquí, no hi pos cap objecció; això sí, amb coherència, només li deman que no ho faci en castellà).

Però no vull ni volem deixar de ser part d’aquest Poble concret, real i arrelat: Mallorca. Ahir fou el clam a Ciutat. Avui ens alegram amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al nostre paisà Pare Massot

27


altres veus

Que no se m’entengui malament quan parlava del deure de persones civilitzades. No hi ha deure en el sentit de cosa feixuga: empassar-se els 12.000 hexàmetres de L’Odissea és una font inesgotable de plaer lector. Amb aquesta traducció, L’Odissea torna a ser el que era per als grecs que l’escoltaven a les places d’Atenes, de Tebes o de Corint: una novel·la d’aventures, un relat que se segueix amb l’emoció que ens desperta tota bona història: l’ànsia de saber què passarà després.

La construcció narrativa és prodigiosament moderna. Començam a tres escenaris: el palau d’Ulisses a Ítaca, on els pretendents tenen asseja-da Penèlope; l’Olimp, on la deessa Atena deixa clares les seves intencions d’ajudar Ulisses; i l’illa on la nimfa Calipso pretén retenir Ulisses amb la promesa de la immortalitat. El relat avança amb la trama secundària de les navegacions de Telèmac, fill d’Ulisses, a la recerca de son pare, i amb la partida d’Ulisses cap a l’illa dels feacis. En aquesta illa hi ha un flash-back i un canvi de punt de vista que ens permet conèixer en primera persona les meravelloses històries del cíclop, de les sirenes, d’Escil·la i Caribdis… El fil avança amb records del passat i anticipacions del futur cap a l’espectacular desenllaç: l’heroi que triomfa sobre els impostors, l’home que retorna a casa seva. Ulisses és el guerrer astut i el navegant intrèpid, però també un home ben de carn i ossos: enyora-dís, tendre, de vegades indecís i de vegades vel·leitós, amb un amor propi sovint massa inflat… Un home, o potser l’Home: un arquetipus.

Tenim la impressió d’anar massa atabalats com per enfrontar-nos a la lectura d’un clàssic. Si és així, reservau L’Odissea per l’estiu i posau-la per davant de les novel·les d’èxit del moment. Llegiu-la mormolant els versos, de cara a l’aigua blava de la Mediterrània: la mar d’Ulisses.

Llegiu L’Odissea, una novel·la d’aventuresMiquel Àngel LlaugerProfessor i escriptor

Hi ha llibres que hem d’haver llegit abans de morir. Per exemple, L’Odissea, el relat del retorn d’UIisses a la seva pàtria d’Ítaca després d’haver estat un dels gue-rrers principals a la guerra de Troia. A l’escola vàrem aprendre que la va escriure Homer, tot i que els estudio-sos del s. XXI encara no tenen massa clar quina part del mèrit correspon a un compositor principal i quina part és acumulació de moltes aportacions anòni-

mes dels cantors que narraven l’antiga gesta. Tampoc no sabem si l’Homer de La Ilíada i l’Homer de L’Odissea són el mateix bard. Tenim, això sí, un monument literari sense el qual la literatura occidental no seria el que és.

L’Odissea que ens arriba en nova traducció catalana és una oportunitat immillorable de complir amb el nostre deure de persones culti-vades. És cert que el gran poema homèric ja existia en català, en una versió gairebé mítica de Carles Riba. Però és cert, també, que aquesta nova Odissea, en versió de Joan Francesc Mira, ens acosta el clàssic amb tota la seva frescor i narrativitat. No es tracta de fer comparacions, només d’assenyalar que aquest nou text resulta del tot adequat per al lector contemporani que vulgui revisitar aquesta prodigiosa narració. Té el mèrit, a més, de fer-ho amb vers, en una reeixida adaptació catalana de l’hexàmetre grec.

cultura

La construcció narrativa és prodigiosament moderna.


HOMER. Odissea | Versió de Joan Francesc Mira | Edicions Proa | Barcelona 2011 | 441 pàgines

28

29


ha donat lloc ja a una sèrie de pel·lícules, unes quantes d'elles memorables (Cantando bajo la lluvia, Stanley Donen, 1952; “Sunset Blvd”, Billy Wilder, 1950...). Aquí, el tractament és de melo-drama amb tocs de comèdia.

S'ofereixen un seguit de metàfores evidents fins a gairebé l'obvietat. En són exemples l'encontre que té la parella protagonista a una escala dels estudis cinematogràfics, que està baixant en George Valentin -magníficament interpretat per l'oscaritzat Jean Dujardin-, que ha perdut la feina

i té un futur més que dubtós, clarament negre, mentre na Peppy Miller, el recent èxit fulgurant de la qual està encara en un gloriós “cres-cendo”, la puja o la seqüèn-cia final de la pel·lícula que el Valentin, astre en total deca-dència, produeix protagonit-za i dirigeix, i que acaba d’enfonsar-lo en tots els sen-tits, en la qual veiem al propi Valentin, ofegant-se fins a desaparèixer en les arenes movedisses...

Resulta en canvi molt més subtil, i en la meva opinió un dels millors moments de la pel·lícula, la seqüència en què George Valentin, de cop, mitjançant el sobtat estrèpit d'un tassó que es diposita sobre el marbre, percep que al món -val a dir: al seu món, el del cinema- hi ha sons!, per adonar-se’n immediatament de què ell ja no hi té lloc, ha esdevingut un intrús, aliè al seu propi univers.

Un altre dels moments esplèndids de la pel·lícula és el rodatge de la seqüència del ball, que es veu repetidament frustrat per l'atracció que en George Valentin experimenta envers de la inci-pient estrella Peppy Miller.

“The Artist”Manolo RieraCinèfil

Gràcies a uns bons amics i cinèfils de pro vaig poder comptar-me entre els primers que veren “The Artist” a Ciutat (o Palma “de Mallorca”, que diria el mallorquí “de pura cepa” !)

Els pocs assistents a aquella sessió matinal de pre-estrena en sortirem commoguts, amb el convenciment de què havíem vist una pel·lícula important. Comentant amb l'amic Julià -l’estaló dels Renoir de Palma- la impres-sió de què podia ésser un èxit de públic -i el desig que ho fos-, convinguérem que tot depenia de què funcionés o no el “boca a boca”, per tal de vèncer l'inicial prejudici contra una pel·lícula en blanc i negre i muda.

Vaig tornar a veure la pel·lícula un dia feiner al cap de devers tres o quatre setmanes. El públic omplia 3/4 de la sala, tot i que, cal assenyalar-ho, mancaven encara un bon grapat de setma-nes per als Oscars. Quan li vaig donar l'enhorabona a en Julià, me digué que la primera setmana, i fins i tot la segona, la cosa anava molt magra, que després i a poc a poc es va anar animant; de manera que, en efecte, havia funcionat el boca a boca .

La pel·lícula és un homenatge al món del cinema en la seva època més daurada; un homenatge que resulta emocionant perquè està fet des de l'emoció.

El tema central -el pas del cinema mut al sonor, que en certs aspectes resultà traumàtic i dramàtic, i motivà que un grapat d'astres de primera magnitud quedessin sobtadament eclip-sats i desapareguessin de cop-

cultura

Hi ha a la pel·lícula tot un seguit de referències cinèfiles


És curiós igualment que mentre que la pel·lícula americana s'ambienta al París dels anys 30 i gira en torn de la figura de Georges Meliès, amb referències insistents als germans Lumière... (tot i que, això sí, sense oblidar Harold Lloyd, Buster Keaton...), la pel·lícula europea sigui un homenat-ge al cinema... americà, als daurats anys vint... de Hollywood. Si es tracta d'una maniobra de “pilo-teig” de cara a l'Acadèmia hollywoodenca, és evident que ha tengut èxit (emperò també podem pensar que la nostàlgia per l'època daurada del Hollywood dels anys 20-30 és quelcom d'universal).

He llegit que qualcú recomanava dur al jovent a veure “The artist” amb la finalitat de despertar en ells l'estimació per al cinema. No ho sé... En qual-sevol cas, sí que crec que es tracta d'una pel·lícula la visió de la qual resulta, no ja recoma-nable, sinó estrictament obligada per a tots els que estimam el cinema.

Tal com es podia esperar, hi ha a la pel·lícula tot un seguit de referències cinèfiles, d'homenatges, tant a les grans figures del cinema com a les seves pel·lícules. No es limiten aquests homenatges als pioners, anteriors a l'època 1927/29 dels fets que se’ns conten, sinó que, a més de Douglas Fairbanks, -La marca del Zorro, Fred Niblo, 1920 i Los tres mosqueteros, també de Fred Niblo, 1921-; Fantomas, de L. Feuillade, 1913-14; Napoleón, Abel Gance, 1927... hi ha al·lusions a Ciutadà Kane, d'Orson Welles, 1941; Vértigo, de Hitchcock, 1958; Sunset Bvld., de Billy Winder, 1950... entre d'altres que m'han passat per malla i que vosaltres podreu detectar.

L'aposta de n'Hazanavicius oferint al públic en ple 2011 una pel·lícula muda i en blanc i negre, que a primer cop d'ull sembla força arriscada, resulta ser molt intel·ligent; The artist és molt atractiva, no malgrat tenir aquestes característiques, sinó justament perquè les té.

The artist coincideix en el temps i en la seva temàtica bàsica -record emocionat al cinema mut- amb Hugo (Hugo Cabret), que en castellà han titulat “La invención de Hugo”, de Martin Scorsese, i tots dos films han competit pels Oscars. El paral·lelisme resulta per tant inevitable.

El primer que crida l'atenció és la diferència formal entre ambdues pel·licules (gairebé es pot parlar d'oposició). Així, mentre que a The artist Hazanavicius ha optat pel format del cinema de l'època que s'evoca, -no només el blanc i negre i la renuncia al diàleg, sinó també la imatge 4:3-, aquesta opció contrasta amb la de n'Scorsese, que ha emprat tot allò que la més moderna tecnologia li ofereix; no només el color i el so (dolby surround, faltaria més!), sinó també els decorats virtuals, per ordinador, i fins i tot les tres dimensions.

Una pel·lícula muda i en blanc i negre, que a primer cop d'ull sembla força

arriscada, resulta ser molt intel·ligent

L’actriu Bérénice Bejo (Peppy Miller) va nèixera l’Argentina però va crèixer a França perl’exili dels seus pares a causa de la dictadura.

30

l’altra miradaNúmero 4 - març 2012

Edita Ateneu Pere Mascaró

[email protected]

Vols rebre la revista?

Clica aquí i inscriu-te a L'Altra Mirada

Enllaçatsperlallengua

Llaç a l’IES Marratxí

https://docs.google.com/spreadsheet/viewform?formkey=dHVhZzNRdGU5MnlXTVpkRUJKX3k1YWc6MQ

Documents

L'altra mirada 5. Abril 2012