Embed Size (px)
DESCRIPTION
Citation preview
La transmissió de la literatura llatina es feia a través del PAPIR i el PERGAMÍ.
Proliferà a partir s.IaC gràcies a:
-la creació de biblioteques
- la generalització del sistema escolar
- l’augment del comerç dels llibres
Fills elaborats amb tires de papir enganxades per confeccionar un rotlle. S’hi escrivia sols per una cara i en columnes.
Creat a partir de la pell d’animals. S’agrupaven en làmines enquadernades formant un CÒDEX. És el sistema que més s’acosta al llibre actual. Permet textos més llargs i paginació.
Dividim la història de la literatura llatina en quatre etapes:
- ARCAICA: III-81aC, any del primer discurs de Ciceró.
- CLÀSSICA O ÀURIA: 81aC14dC, mort d’Octavi August.
- POSTCLÀSSICA O D’ARGENT: 14dC – 18dC, fins l’arribada de Marc Aureli.
- DECADENT O TARDANA: Des de Marc Aureli (180dC) fins a la caiguda de Roma (476dC).
La paraula grega epos significa “narració”. La poesia èpica és, doncs,
la que narra les gestes d’herois històrics o llegendaris. Per aquest motiu,
també rep el nom de poesia heroica.
L’èpica llatina no sorgeix d’una tradició oral pròpia, sinó que es va desenvolupar
des de l’àmbit escrit a través de la imitació d’autors grecs.
L’èpica expressa l’admiració del poeta davant les gestes d’herois
propis de la seva cultura.
-ÈPOCA ARCAICA: Època de la república amb el Senat com a màxim organisme de poder. Roma i Cartago s’enfronten en les guerres púniques.
-Livi Andrònic. Considerat l’introductor a Roma de gèneres literaris grecs com la poesia èpica, la tragèdia, la comèdia i la lírica.
-Gneu Nevi. La seva obra Bellum Poenicum (Guerra púnica) és el primer llibre original de l’èpica romana. Reflecteix un fet històric contemporani de l’autor: la primera guerra púnica.
-Enni. Narra els orígens de Roma a Annales. Fins a l’arribada de Virgili fou el poeta romà per excel·lència.
-ÈPOCA CLÀSSICA: Després del període de crisi profunda que viu Roma durant el final de la República, el govern d’August proposa una regeneració moral de la societat romana.
-Virgili. Va escriure el que està considerat el primer poema èpic romà: Odussia, transposició de l’Odissea d’Homer a l’àmbit llatí.
-Ovidi. La seva obra Bellum Poenicum (Guerra púnica) és el primer llibre original de l’èpica romana. Reflecteix un fet històric contemporani de l’autor: la primera guerra púnica.
-Lucà. Narra els orígens de Roma a Annales. Fins a l’arribada de Virgili fou el poeta romà per excel·lència.
-ÈPOCA POSTCLÀSSICA: Època de l’Alt imperi, dinastia julioclàudia. En aquest període les epopeies llatines ja pequen d’excessiva retòrica i ornamentació.
-Sili Itàlic. Púnica.
-Valeri Flac: Argonàutiques.
CARACTERÍSTIQUES DE L’ÈPICA:
Forma: Escrita en vers amb versificació majestuosa i lenta. Habitualment ús de l’hexàmetre.
Tema: gestes d’herois.
Figures heroiques: Encarnen els valors morals i les actituds socials més apreciats per la cultura.
Figures retòriques: S’usaven fórmules que permetien al rapsode (qui relatava oralment el poema) una millor memorització (com repeticions d’esquemes mètrics). També s’usaven símils o comparacions que ofereixen plasticitat a la narració.
VIRGILI
- Publius Vergilius Maro: 70 aC – 19 aC.
- Després d’estudiar a Milà i Roma, descobreix que la retòrica no és la seva vocació i es dirigeix a Nàpols a estudiar filosofia amb l’epicuri Siró.- Després de l’èxit de la seva primera obra d’envergadura, les Bucòliques (44-43 aC), torna a Roma i aconsegueix entrar en els cercles literaris de Mecenes i d’August.
Amb el seu suport escriu les Geòrgiques i seguint el seu encàrrec escriu l’Eneida, que li va ocupar deu anys.
Abans d’acabar-la viatjà per conèixer els escenaris de l’obra, a Grècia i l’Àsia Menor, i caigué malalt. En tornar a Itàlia morí.
L’ENEIDA
Escrita per encàrrec de l’emperador August, és considerada l’epopeia nacional de Roma.
Escrita en hexàmetres i distribuïda en dotze llibre seguint l’estructura argumental dels poemes d’Homer:
- Els sis primers narren les peripècies d’Enees en el seu viatge de Troia a Itàlia, a la manera de l’Odissea homèrica.
- Els sis darrers narren els conflictes que va haver de superar per establir la pau a Alba Longa, tal com passa en el setge narrat per la Ilíada.
L’ENEIDA
Tot i presentar elements propis de l’èpica tradicional (símils, fórmules, temàtica heroica, arcaismes), l’Eneida proporciona elements de modernitat:
- Ús de la profecia. Virgili introdueix elements de la història romana i elevar August per mitjà de diverses profecies.
- Habilitat en la descripció de personatges: Dido (reina de Cartago), Turnus (antagonista d’Enees al Laci)...
Arcaismes i peculiaritats de l’Eneida:
-Genitiu plural de la segona declinació en –um, en comptes de –orum: Danaum per Danaorum.
-Nominatiu i acusatiu singulars de la segona declinació en –os/-om en comptes de –us,-um: alvom per alvum.
-Declinació dels temes en –i sense analogies amb els tems en consonant: ferentis per ferentes.
-Formes verbals sincpades: sudarit per sudaverit.
-Ús de la declinacó grecollatina: Laocoonta per Laocoontem (acusatiu singular).
VÍDEOS DE VIRGILI
http://www.youtube.com/watch?v=W0mDPl13rfI
OVIDI
Publi Ovidi Nasó (43 aC-17 dC) va néixer a Sulmona. Tot i iniciar-se al dret i a la política, de seguida va dedicar-se a la seva vocació: la literatura.
Com Virgili, formà part del cercle literari de Mecenes però, a diferència d’ell, la relació amb August no acabà essent tan bona ja que l’emperador el desterrà l’any 9 dC vora la mar Negra, on hi passà la resta de la seva vida, implorant a August un retorn que sempre li negà (sembla que el motiu fou algun secret de palau relacionat amb la dona o la filla d’August).
OVIDIO
BR
ES
Amores. Tres llibres d’elegies on apareixen tots els tòpics amorosos protagonitzada per una figura femenina anomenada Corina.
Heroides: 21 cartes en versos elegíacs que simulen haver estat escrites per heroïnes mítiques als seus marits o amants.
Ars Amandi. Versos que expliquen l’art de seduir.
Remedia amoris. Consells per alliberar-se de les penes d’amor.
Metamorfosis. Poema èpic que narra les transformacions que pateixen diversos éssers de la mitologia.
Tristes. Cançons tristes escrites durant l’exili.
Ponticae. Elegies escrites en forma de cartes a la seva dona i als seus amics perquè li obtinguin el perdó de l’emperador.
LES METAMORFOSIS
Obra de maduresa que en quinze llibres narra els mites clàssics sense cap tipus d’exaltació històrica com en l’Eneida. És doncs, un poema èpic purament mitològic.
Ovidi escriu la narració amb una fina ironia i nombroses paròdies de manera que els mites, desprovists del seu caràcter religiós, s’acosten més al lector modern tot i el seu inherent contingut filosòfic.
Temes: la creació del diluvi universal, els déus, els fets sobre déus i heroïnes, relats del cicle troià... L’autor canvia d’argument constantment amb gran agilitat i elegància.
LUCÀ
39-65 dC. Va viure a la cort de Neró però va acabar essent-ne enemic.
De la seva abundant producció només en conservem la Farsàlia, poema epicohistòric en què es narra la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu. En ell, continua la tradició de l’èpica històrica romana de l’època arcaica, però n’elimina el caràcter patriòtic.
-ÈPOCA ARCAICA:
-Plaute. (254-184 aC).
-Terenci. Adelphoi (Els germans), Hecyra (La sogra)...
-ÈPOCA POSTCLÀSSICA:
-Sèneca. (2 aC-65 dC). Les Troianes, Hèrcules furiós,l Agamèmnon, Les fenícies...
COMÈDIA
TRAGÈDIA
Juntament amb l’èpica, el teatre és el gènere literari més antic de la literatura romana. Sorgí de l’adaptació de models
dramàtics grecs.
Després de l’expansió pel Mediterrani i el contacte amb la cultura grega, Roma es nodreix de models literaris grecs, especialment els relacionats amb la comèdia i la tragèdia.
En cada un dels subgèneres distingim obres de tema grec i obres d’argument romà:
Tragèdies de tema grec = Fabula cothurnata
Tragèdies de tema romà = Fabula praetexta
Comèdies de tema grec = Fabula palliata.
Comèdies de tema romà = Fabula togata.
A part de la comèdia i la tragèdia, existien a Roma altres manifestacions dramàtiques
populars:
Atel·lanes: representacions basades en la improvisació. Partint d’una trama, els actors anaven dialogant sobre temes burlescos.
Jocs Fescennins: representacions de diàlegs plens d’ironia. Els actors es cobrien el rostre amb màscares.
Mim: Actors i actrius (aquí sí) representaven situacions còmiques eròtiques.
Pantomima: Peça dramàtica basada en la dansa i la mímica, representada per un sol actor que encarnava tots els personatges de l’obra.
COMÈDIA
La comèdia llatina pren l’esquema grec i l’adapta als costums i al caràcter romà. Destaquem Plaute i Terenci.
PLAUTE (254 – 184 aC)
Considerat l’autor còmic més genuí de la literatura romana. S’inicià en la dramatúrgia com a empresari teatral però acabà arruïnant-se. Després es dedicà a escriure comèdies que ell mateix representava i així assolí molt d’èxit.
PLAUTE
Personatges plans que reprodueixen prototipus de la societat romana: el vell avar, l’esclau astut, el paràsit... A través d’ells, Plaute reflecteix amb gran realisme l’ambient que l’envolta.
Plaute recollí les inquietuds de la societat romana del seu temps. És una època de grans canvis, amb l’arribada dels primers esclaus a Roma, després de la segona guerra púnica.
Reflecteix també els valors morals del moment: respecte als costums, desconfiança envers les passions amoroses, sentit del deure cívic i crítica a la manera de viure dels grecs.
PLAUTE
Característiques de la seva obra:
Combina tots els tipus de registres del llenguatge: la llengua formalista de la religió i del dret, el lirisme per expressar sentiments, l’argot dels esclaus, insults i malnoms de la llengua viva i real.
Obres plenes d’alegria i vitalitat amb moltes seqüències burlesques quan els personatges es riuen d’ells mateixos o de l’espectacle per divertir l’espectador.
PLAUTE. Les seves obres.
En conservem vint del centenar que en va escriure. Destaquem:
-Amfitrió: Aventures de Júpiter quan suplanta la personalitat del marit de la seva estimada, Alcmena, i fa creure a la noia que ell és el seu marit que torna de la guerra.
-La comèdia de l’olla. Peripècies d0un vell avar que ha trobat una olla plena d’or.
-Menecmes. Personatge que busca el seu germà bessó, a qui no ha vist mai, i viu nombroses aventures fins a trobar-lo.
-El mentider.
-El cartaginès.
TERENCI (190?-159 aC)
Característiques de l’obra de Terenci, l’autor dramàtic més estudiat a finals de la República i durant l’Imperi:
Retrat minuciós dels personatges, més refinats que els de Plaute, que sovint responen a una tipologia determinada (rodons).
Llenguatge més elaborat, menys col·loquial que el de Plaute.
To seriós i aburgesat amb menys èxit que el de Plaute.
COMPARATIVA PLAUTE - TERENCI
Tot i que tots dos seguiren els mateixos models de la Comèdia Nova grega, en general van escriure obres molt diferents, fruit de la llibertat creativa dels còmics romans.
El s. IV aC la comèdia pateix una transformació tant tècnica com de contingut lligada als canvis socials (desapareix la democràcia i la comèdia perd càrrega política). Passa a ser una comèdia de costums, de llenguatge col·loquial, amb poca obscenitat verbal i vestuari reduït. Té molta comicitat en arguments plens d’equívocs i embolics que solen tenir un final feliç.
COMPARATIVA PLAUTE - TERENCI
PLAUTE TERENCI
s. III-II aC s. II aC
D’origen romà. D’origen nord-africà.
Autor amb més èxit entre el públic amb les seves comèdies dirigides a les classes baixes.
Va tenir menys èxit perquè era un autor proper a la noblesa, allunyat del poble. Usava un to aburgesat i seriós.
Llenguatge col·loquial, vigorós i expressiu.
Llenguatge més culte.
Sense preocupacions morals ni intel·lectuals, sols volia divertir el públic.
Molta preocupació moral.
Exagerava molt les escenes còmiques. Suavitzava la comicitat buscant més el somriure que la gran riallada.
Personatges més caricaturescos i plans que reproduïen els prototipus de la societat romana: el vell avar, l’esclau astut, el paràsit...
Personatges rodons, retratats de manera minuciosa.
Arguments més moguts. Arguments més tranquils.
Més influència itàlica. Més influència grega. Pertanyia al cercle dels Escipions (intel·lectuals grecs i llatins i aristòcrates romans amb aficions literàries que difongueren la literatura grega).
SÈNECA (2 aC – 65 dC)
LA TRAGÈDIA
La tragèdia llatina segueix també les premisses de la tragèdia grega, de la qual pren especialment els temes i els personatges del cicle troià (guerra de Troia).
Filòsof, escriptor i polític. Durant el regnat de l’emperador Claudi va ser exiliat a Còrsega fins que el 49 dC, Agripina el va fer tornar i li va confiar la instrucció del futur emperador Neró.
Sèneca influí molt sobre el seu deixeble fins que aquest va començar a considerar-lo un destorb. L’any 65, implicat en la conjura de Pisó contra Neró, es va tallar les venes.
SÈNECA
Característiques de l’obra de Sèneca:
Presència de la moral de l’autor, duta a un èmfasi tràgic fins a les últimes conseqüències.
Temes polítics i filosòfics. Mostra el descontentament per la situació política i per la tirania imperial. En l’àmbit filosòfic, tracta del destí inevitable dels humans i la resignació davant aquest fet.
Obres: Fedra, Les troianes, Hèrcules furiós, Agamèmnon, Les fenícies...
No apareix fins al sII aC, quan l’èpica i el teatre ja s’han
consolidat.
Gènere utilitzat per transmetre sentimentsi pensaments íntims.
Nasqué a l’empara de danses i melodies populars. D’aquí el nom:lyros era un instrument de corda
amb el qual s’acompanyaven els poetes.
Mica en mica el gènere es va desprendre de la música i es tornà més complex. Així, el buit musical
es compensava amb l’ús deles paraules.
LA LÍRICA. Subgèneres:
Ègloga Composició poètica en la qual uns pastors, en un paisatge idíl·lic, dialoguen sobre temes generalment amorosos. També rivalitzen per demostrar qui és el millor músic i poeta.
Autor important: Virgili.
Epigrama Originàriament eren inscripcions funeràries de dos a vuit versos que es gravaven en monuments. Més tard, tractaren temes diversos: ofrenes a déus, elogis a persones mortes, amor, sàtires i burles...
Autor principal: Marcial.
Menysprea la temàtica mitològica i prefereix descriure els romans amb les seves virtuts i defectes. Per això la seva obra és un retrat de les classes socials, de les passions del poble, dels vicis i els costums de l’època.
Elegia Composició poètica en la qual els autors llatins cultiven temes referits a l’amor, la vida i la mort. També hi tenen lloc temes d’exaltació patriòtica. Més tard, amb Ovidi va sorgir la poesia dolorosa que va passar a ser la poesia elegíaca tal i com l’entenem avui.
Autors importants: Properci, Catul, Tibul i Ovidi.
Elegiae: quatre llibres de temes diversos: sentiments amorosos, laments fúnebres, elogis i llegendes itàliques.
Corpus Tibullianum: quatre llibre on evoca l’amor i la natura amb un únic desig: viure sol al camp, lluny de la guerra, amb la seva estimada.
Se’n conserven 116 pemes Carmina, que tracten temes diversos:
-Nugae: temes de la vida quotidiana.
-Poemes: temes mitològics.
-Epigramata: epigrames sobre la vida quaotidiana.
Oda Composició de tema elevat en la qual el poeta expressa els seus pensaments sobre la vida, la natura, personatges històrics...
Principal autor: Horaci.
Visqué en una roma esgotada i cansada de guerres que buscava la pau i la tranquil·litat. Rebé una bona educació a Romes i Atenes. Mecenes el protegí i pogué viure dedicat a la poesia.
En la seva obra destaquem:
-Èpodes: 17 peces inspirades en la lírica grega.
-Odes: 104 composicions de to solemne i sever i temes variats: setniments personals, escenes quotidianes, exaltacions patròtiques...
-ÈPOCA ARCAICA:
-Abans del s II aC. Laudationes funebres (discursos fúnebres), escrits per diversos personatges il·lustres en memòria d’un ésser estimat.
-Durant el s II aC: El contacte amb la cultura grega, després de la conquesta del país per part dels romans (146 aC) consolida l’oratòria romana i s’obren les primeres escoles de retòrica a Roma. Destaquem Marc Porci Cató, considerat la consciència social de la Roma republicana.
-ÈPOCA CLÀSSICA:
-Predominen dues escoles: l’asiàtica (d’estil exuberant i grandiloqüent) i l’àtica (austeritat i sobrietat).
-Marc Tul·li Ciceró.
ÈPOCA POSTCLÀSSICA:
-El règim imperial, amb la supressió de les llibertats, incideix negativament en la vida política romana i, en conseqüència, en l’oratòria pública, que queda relegada a la pràctica literària i acadèmica de les escoles de retòrica.
-L’hispà Quintilià va escriure De Institutione Oratoria, un programa d’instrucció del jove orador des de la infantesa fins a cim de la seva carrera.
Un dels gèneres romans més genuïns.El seu poder es vincula amb la República
ja que va ser un instrument molt preuat perinfluir en l’opinió pública.
Els tribunals de justícia, els debats al Senat iles assemblees populars foren els escenaris
principals que permeteren el desenvolupamentd’aquest gènere.
L’ORATÒRIA. Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC)
Naixement: Arpino (ciutat del Laci).
Educació: Roma
Treball: Grècia, amb Moló de Rodes, mestre que l’ajudà a perfeccionar el to de la seva eloqüència.
Carrera d’advocat, escriptor i polític: Roma. Culminació el 63aC amb la proclamació de CÒNSOL.
Com a escriptor cultivà la producció epistologràfica, la filosòfica, l’oratòria, i la retòrica.
Marc Tul·li Ciceró
Gràcies al seu concepte de l’oratòria com a gènere literari, hem pogut conservar la majoria dels discursos pronunciats en la seva vida judicial i política. Abans de fer un discurs seguia sempre el mateix procés:
Preparava molt a fons el pla del seu discurs
En redactava certes parts
El pronunciava, analitzant l’actitud dels assistents en els diversos moments del procés
Prenia notes del discurs que havia pronunciat i el tornava a elaborar donant-li un caràcter literari més evident.
Marc Tul·li Ciceró
Relació de discursos més emblemàtics:
-Discursos judicials: pronunciats davant d’un tribunal en defensa d’lgú o bé en contra d’algú. Pro Archia poeta, In C. Verrem...
-Discursos polítics: pronunciats al fòrum o al Senat. In M. Antonium orationes Philippicae...
-És famós també el disurs que Ciceró dugué a terme contra la conjuració de Catalina.
Marc Tul·li Ciceró
També va escriure tractats teòrics de retòrica, en els que exposava els seus punts de vista sobre la manera de compondre un discurs i els coneixements que ha de tenir un orador. Les seves obres més importants són:
-De oratore (55aC): tracta de la formació de l’orador i els criteris de proporció que ha de mantenir un text.
-Brutus (46aC): història de l’eloqüència romana.
-Orator (46aC): retrat de l’orador ideal.
Context del discurs de Ciceró contra la conjuració de Catilina
-64 aC: Catalina (antic governant d’Àfrica) es presenta a les eleccions a consolat juntament amb altres candidats, entre ells, Ciceró.
-63 aC: Ciceró i Antoni prenen possessió com a cònsols. Catilina, en no ser elegit cònsol, prepara una conspiració.
-Ciceró anuncia al Senat la conjuració de Catilina. El Senat atorga plens poders als cònsols perquè avortin la conjuració.
-Es convoquen nous comicis per a cònsols però Catilina tampoc és elegit i intenta matar els candidats, entre ells Ciceró.
- Després d’algun intent fracassat de matar Ciceró, Catilina ha d’abandonar Roma quan Ciceró reuneix el senat i l’acusa de conspirador i és declarat enemic de la República.
-62 aC: Catilina i el seu exèrcit són derrotats.
Abreviatures lapidàries llatines
En els textos llatins solen aparèixer abreviatures que, per economia del llenguatge, remeten a una paraula o expressió feta. Això acostuma a succeir en les inscripcions llatines com les de caràcter funerari. Vegem-ne alguns exemples:
A.H.D.M.: Amico hoc dedicavit monumentum (Va dedicar aquest monument al seu amic).
B.A.E.Q.V.:Bene aeternumque vale (Passa-t’ho bé i adéu per sempre).
H.S.E.: Hic situs est (Aquí jau).
R.I.P.: Resquiescat in pace (Descansi en pau).
S.V.Q. Sine lla querela (sense cap queixa. Expressa “que ben avinguts estaven els esposos).
LA PROSA HISTORIOGRÀFICA: CÈSAR i TIT LIVI.
Treballarem aquest apartat directament a través dels links:
-Link 1. La historiografia llatina.
-Link 2. La historiografia a “Cultura clásica”.
