1

Principals teories ètiques Si etimològicament el sentit del terme moral és costum, el del terme ètica, derivat de “ethos”, és caràcter.

El nostres costums configuren el nostre caràcter o personalitat moral.

Els termes ètica i moral s’utilitzen moltes vegades com a sinònims.

Filosòficament s’acostuma a distingir la moral, o codi de normes que regulen l’acció correcta, de l’ètica, es a dir, de la reflexió sobre aquests codis de normes.

Segons aquesta distinció, l’ètica és una mena de filosofia moral, que té com a objecte d’estudi els codis morals concrets: la seva validesa, fonamentació i legitimació. En sentit més ample, ètica és qualsevol reflexió crítica sobre el comportament moral.

2

«Si l'agradable és bo, ningú que sàpiga i que cregui que hi ha altres coses millors que les que fa, i possibles, no realitzarà després aquestes, si pot fer les millors. I el deixar-se sotmetre a tal cosa no és més que ignorància, i el superar-lo, res més que saviesa. (...) Què doncs? Ignorància digueu d’això: tenir una falsa opinió i estar enganyat sobre assumptes de gran importància? (...) Per tant, vaig dir jo, cap als mals ningú no es dirigeix per la seva voluntat, ni cap al que creu que són mals, ni es pot en la naturalesa humana, segons sembla, disposar-se a anar cap al que cregui ser mals, en lloc d'anar cap als béns.» (Plató, Protàgores, 358b-d)

Sòcrates (470-399): intel·lectualisme moral

La virtut s'identifica amb el coneixement. Aquell que s'ha format l'hàbit de conèixer i d’avaluar el bé i el mal, en cada circumstància busca el primer i fuig del segon. Ningú no actua malament voluntàriament, tota culpa prové de la ignorància, és a dir, és fruit de l'error. Per això, l'educació ha de tendir a il·luminar les ments, purificant-les dels errors, perquè quan els homes es fan conscients, es converteixen també en virtuosos.

3

En efecte, vaig per tot arreu sense fer una altra cosa que intentar persuadir-vos, a joves i a vells, a no ocupar-vos ni dels cossos ni dels béns abans que de l'ànima ni amb tant afany, a fi que aquesta sigui el millor possible, dient-vos: «No surt de les riqueses la virtut per als homes, sinó de la virtut, les riqueses i tots els altres béns, tant els privats com els públics.» Si corrompo els joves en dir tals paraules, aquestes serien danyoses. Però si algú afirma que jo dic altres coses, no diu veritat. A això jo afegiria: «Atenesos, feu cas o no a Ànito, deixeu-me o no en llibertat, en la idea que no faré cap altra cosa encara que hagués de morir mil morts». (Plató, Apologia de Sòcrates)

«En què es diferencia d'una

bèstia l'home sense domini de

si i incontinent?»

4

Aristòtil (384-322): eudemonisme

El El bé és allò vers on tendeixen totes les coses. és allò vers on tendeixen totes les coses.

Cada cosa tendeix a desenvolupar la pròpia forma o Cada cosa tendeix a desenvolupar la pròpia forma o essència.essència.

Aconseguir-ho constitueix per l’home la felicitat.Aconseguir-ho constitueix per l’home la felicitat.

La La felicitat ( (eudaimoniaeudaimonia) és el bé suprem i la finalitat ) és el bé suprem i la finalitat última. última.

Per saber on trobar la felicitat, hem de conèixer quina és Per saber on trobar la felicitat, hem de conèixer quina és l’essència, la funció pròpia de l’home. l’essència, la funció pròpia de l’home.

L’activitat racional realitzada eficaçment per mitjà de l’areté (virtut)

5

La virtut (areté)

L’L’aretéareté és la és la força o energiaforça o energia que dota a l’home de la que dota a l’home de la capacitat per arribar a ser allò que és, per aconseguir la capacitat per arribar a ser allò que és, per aconseguir la seva perfecció o plenitud; és la força per escollir el bé.seva perfecció o plenitud; és la força per escollir el bé.

Aquesta força no és innata, sinó que requereix Aquesta força no és innata, sinó que requereix esforç i esforç i pràcticapràctica..

La virtut és una La virtut és una disposició o hàbitdisposició o hàbit que s’adquireix per que s’adquireix per costum, per repetició d’actes.costum, per repetició d’actes.

És una qüestió És una qüestió voluntàriavoluntària, que requereix deliberació i , que requereix deliberació i elecció; el coneixement és fonamental, però és necessari a elecció; el coneixement és fonamental, però és necessari a més l’esforç per posar-la en pràctica i aconseguir que sigui més l’esforç per posar-la en pràctica i aconseguir que sigui un costum. un costum.

La virtut és un hàbit que defineix el nostre La virtut és un hàbit que defineix el nostre caràctercaràcter; no es ; no es tracta només de realitzar una acció bona, sinó que el nostre tracta només de realitzar una acció bona, sinó que el nostre caràcter tendeixi a aquest tipus d’acció. caràcter tendeixi a aquest tipus d’acció.

6

Les virtuts ètiques

Consisteixen en sotmetre les Consisteixen en sotmetre les tendències apetitives i sensitives a la tendències apetitives i sensitives a la tendència racional de l’ànima.tendència racional de l’ànima.

Objectiu: afavorir la realització de Objectiu: afavorir la realització de l’activitat pròpia de l’home.l’activitat pròpia de l’home.

El El terme mitjàterme mitjà: les virtuts ètiques : les virtuts ètiques mantenen els impulsos en el mig just mantenen els impulsos en el mig just entre l'excés i la carència.entre l'excés i la carència.

La justícia: la virtut més destacada.La justícia: la virtut més destacada.

Proporcionen una felicitat a la mida Proporcionen una felicitat a la mida de l’home, en tant que ésser de l’home, en tant que ésser compost.compost.

Totes les virtuts suposen una activitat racional, que depenent a on Totes les virtuts suposen una activitat racional, que depenent a on es dirigeixi, permet distingir entre virtuts es dirigeixi, permet distingir entre virtuts ètiquesètiques i i dianoètiquesdianoètiques..

7

Les virtuts dianoètiques

La felicitat major resideix La felicitat major resideix en la contemplació en la contemplació intel·lectual.intel·lectual.

El deure de l’home és El deure de l’home és aspirar a viure conforme aspirar a viure conforme allò que de diví hi ha en ell: allò que de diví hi ha en ell: la seva capacitat de pensar. la seva capacitat de pensar.

Es desenvolupen en el món Es desenvolupen en el món intel·lectual.intel·lectual.

Objectiu: assolir el màxim de les Objectiu: assolir el màxim de les possibilitats de l’ànima racional.possibilitats de l’ànima racional.

Les virtuts més elevades: la Les virtuts més elevades: la phrónesisphrónesis (prudència) que es (prudència) que es refereix a la raó en la seva refereix a la raó en la seva aplicació a la vida (raó pràctica); i, aplicació a la vida (raó pràctica); i, per sobre, la per sobre, la sophíasophía ( (saviesa) saviesa) que que és la contemplació de la veritat és la contemplació de la veritat necessària i immutable (raó necessària i immutable (raó teòrica).teòrica).

Savi, de Rembrandt

8

ESQUEMA DE LA MORAL ARISTOTÈLICA

La naturalesa de l'home ineducada, incompleta

Virtuts i preceptes d’una ètica racional

La naturalesa de l'home realitzada

Felicitat (eudaimonia)

9

Alliberar l’esperit humà de les torbacions que l’agiten i

aconseguir l’autosuficiència

Objectiu de la filosofia

Ataràxia (serenitat) aponia (absència de dolor) autarquia (autosuficiència)

Epicur, fundador de Epicur, fundador de l’escola del Jardí. l’escola del Jardí.

Ell i el seus deixebles Ell i el seus deixebles vivien en un règim de vivien en un règim de comunitat i d'amistat, comunitat i d'amistat,

gaudint dels plaers gaudint dels plaers que fan una vida feliç.que fan una vida feliç.

Epicur (341-270): hedonisme

10

Torbacions que agiten l’esperit humà, fruït de creences basades en falses opinions

Reconèixer que:Reconèixer que:

1)1) són vans els temors davant els déus i el més enllàsón vans els temors davant els déus i el més enllà

2)2) és absurd la por a la mort, ja que no és res per l’homeés absurd la por a la mort, ja que no és res per l’home

3)3) el plaer, correctament entès, es troba a disposició de totsel plaer, correctament entès, es troba a disposició de tots

4)4) el mal dura poc o és fàcilment suportable. el mal dura poc o és fàcilment suportable.

1)1) El temor als déus i al destí El temor als déus i al destí 2)2) La por a la mort La por a la mort 3)3) L'ànsia de plaers L'ànsia de plaers 4)4) El pesar pels dolorsEl pesar pels dolors

Tetrafàrmac (quàdruple remei): reconèixer-los com a errors

11

«Per això diem que el plaer és el principi i la finalitat de la vida feliç. Ho hem reconegut com el primer dels béns i conforme a la nostra naturalesa, ell és el que ens fa preferir o rebutjar les coses, i hi tendim prenent la sensibilitat com a criteri del bé. I ja que el plaer és el primer bé natural, se segueix d'això que no busquem qualsevol plaer, sinó que en certs casos menyspreem molts plaers quan tenen com a conseqüència un dolor major. D'altra banda, hi ha molts sofriments que considerem preferibles als plaers, quan ens produeixen un plaer major després d'haver-los suportat durant llarg temps. Per tant, tot plaer, per la seva mateixa naturalesa, és un bé, però tot plaer no és desitjable. Igualment tot dolor és un mal, però no hem de fugir necessàriament de tot dolor. I per tant, totes les coses han de ser apreciades per una prudent consideració dels avantatges i molèsties que proporcionen, ja que ens servim del bé, en algunes circumstàncies, com d'un mal, i viceversa, del mal com d'un bé.» (Epicur, Carta a Meneceu)

Hedonisme: considera el plaer com a criteri del bé

12

«Estimem l'autarquia com un gran bé, no perquè hàgim de viure sempre amb el poc, sinó perquè en cas de no tenir el gaire, ens acontentem amb el poc, absolutament convençuts que gaudeixen de l'abundància amb més plaer qui tenen menys necessitat d'ella, i que el natural sempre és més fàcil d'aconseguir i difícil el superflu. Els gusts frugals aporten un plaer semblant a una fastuosa dieta, una vegada s'ha eliminat el dolor que produeix la manca: pa i aigua produeixen el major plaer si es porten a la boca quan hi ha necessitat. Llavors, habituar-se a un règim senzill i sobri proporciona la salut perfecta, fa resolut a l'home en les ocupacions necessàries de la vida, ens disposa millor quan de tant en tant ens apropem als luxes i ens torna impàvids davant de l'atzar.» (Epicur, Carta a Meneceu)

La recerca del plaer ha d’estar guiada per la prudència:

Hem de tenir en compte les conseqüències de les nostres eleccions (és per això que a vegades hem de menysprear alguns plaers).

Hem de distingir entre plaers naturals i necessaris, naturals però no necessaris i ni naturals ni necessaris, i reconèixer que només els primers s’han de satisfer sempre.

13

El savi estoic, com en el cas d’Epictet (50-125), mitjançant el control racional de les passions, conserva la seva llibertat interior, fins i tot en mig de circumstàncies adverses.

Per als estoics tot està subjecte al poder i la cura d'un déu o intel·ligència ordenadora (Logos), i els homes han de sotmetre's a aquest ordre i acceptar-ho. És inútil qualsevol resistència, ja que tot ha de sotmetre's a ell. Convé, doncs, no caure en la desesperació o en la torbació, suportar-lo tot sense immutar-se (apatheia: absència de passions) i esforçar-se per conèixer i identificar-se amb aquest ordre diví, al qual es pot dir destí o fortuna. A més, els estoics es proclamen ciutadans del món i defensen la fraternitat i l'amistat entre tots els homes.

Estoïcisme

14

«No pretenguis que les coses succeeixin com tu desitges, sinó desitja que succeeixin tal com es donen, i seràs sempre feliç» (Epictet)

Principals representants de l’estoïcisme:

• Zenó de Cítium (336-264)• Sèneca de Còrdova (4-65)• Epictet d’Hieràpolis (50-125)• Marc Aureli de Roma (121-180)

«Doncs cap diferència hi ha entre no desitjar i tenir. En ambdós casos el resultat final és el mateix: no et turmentaràs. I no et prescric que neguis alguna cosa a la naturalesa, sinó que sàpigues que tot el que va més enllà del natural està de més, no és necessari. Tinc gana: cal menjar. Que el pa sigui ordinari o candial, en res no afecta a la naturalesa, que no vol que el ventre es delecti, sinó que s'ompli. [...] Quina cosa prefereixes, tenir molt o tenir prou? El que té molt n'anhela més, que prova que encara no té prou; el que té prou, ha aconseguit el que mai no arriba al ric, és a dir, el final dels propis desigs.». (Sèneca: Epístoles a Lucili, CXIX, "A ningú va fer ric els diners, sinó el no desitjar més que el necessari”)

15

Insisteixes a indignar-te o queixar-te d'alguna cosa, i no entens que en aquestes coses no hi ha altre mal sinó el fet que t'indignis o queixis? Si m’ho preguntes, no crec que hi hagi res desgraciat per a un home, sinó el creure que hi ha una cosa desgraciada en la naturalesa de les coses. Jo no em suportaré a mi mateix el dia que no pugui suportar una cosa qualsevol. Estic malament de salut?: és part del meu destí; es va morir un esclau, es va perdre una collita, es va esquerdar la casa, m'assalten danys, ferides, feines, temors?: així sol ocórrer. En diré més: així ha d'ocórrer. Són coses necessàries, no accidentals. Si és que em creus, més que mai et declaro els meus sentiments íntims: en tot el que sembla advers i ingrat, m'he fet a aquesta actitud: no obeeixo Déu, sinó que consento amb ell; li segueixo, no perquè sigui necessari, sinó de pròpia voluntat. Mai no em passa res que rebi amb tristesa, o amb mal gest: no vull pagar cap tribut de mala gana; i totes les coses per les que gemeguem, totes les coses que ens espanten, són tributs de la vida, dels que no has d'esperar la immunitat, ni demanar-la. T'ha intranquil·litzat un dolor de bufeta, t'han arribat cartes poc agradables, o contínues pèrdues, més greu encara, has temut per la teva vida. Ignoraves potser que volies tot això quan volies arribar a vell? Totes aquestes coses es troben en una llarga vida, el mateix que en una llarga caminada hi ha pols, i fang, i pluja. «Però jo volia viure i ser lliure de tota molèstia». Una dita tan efeminada no cau bé en un home. (Sèneca: Epístoles a Lucili, carta XCVI )

16

Tomàs d’Aquino (1033-1109):

jusnaturalisme ètic

Triomf de Sant Tomàs, de F. Traini.

Va rebre el sobrenom de “doctor

angelicus” i de “príncep de

l’escolàstica”. Amb ell, la recepció

medieval d’Aristòtil va assolir el seu punt

culminant.

Déu ha creat l’ésser humà a la seva imatge i semblança i, per això, pot trobar en la seva mateixa naturalesa el fonament del comportament moral.

En el nostre interior trobem una llei natural que determina el bé i el mal, gràcies al fet que aquesta participa de la llei eterna o divina.

Aquesta llei no obliga com les lleis físiques, ja que l’home té la llibertat de acatar-la o violar-la.

Aquesta llei natural és universal i immutable, obliga a tots, i fonamenta uns valors que ha de ser reconeguts per tothom.

Per jusnaturalisme s’entén qualsevol teoria ètica que defensi l’existència de una llei moral natural i universal, que determina el bé i el mal; no és creada per l’home, és objectiva.