Paper de La Uxor a La Comèdia Llatina

8/17/2019 Paper de La Uxor a La Comèdia Llatina

http://slidepdf.com/reader/full/paper-de-la-uxor-a-la-comedia-llatina 1/17

PAPER DE L’UXOR A LA COMÈDIA LLATINA

Components del grup:Olga Giménez, Sergi Menero i Sandra Muñoz

Assignatura: Llatí VI

Data d’exposició:21 d’abril del 2016

1. Introducció general

Les representacions teatrals alsludi van proliferar a l’antiga Roma per tal

d’entretenir a la massa popular que havia aplegat després de les Guerres

Púniques: esclaus, homes lliures empobrits (especialment xicotets propietaris

rurals), burgesia urbana formada per homes de negocis... La seua finalitat, a

més d’entretenir, era canalitzar els comportaments dels espectadors a una època

de tensions militars, polítiques i socials. Açò s’aconseguia amb l’actuació

d’actors que representaven mimèticament virtuts i vicis. Aquests últims eren els

culpables de que s’hagués perdut l’equilibri i la tranquil·litat; l’única manera de

restablir aquestestatusde vida perdut era tornar a les normes socials

preestablertes.

El gènere que millor representava els objectius que s’havia proposat el teatre

romà era la comèdia, basada en laNeagrega. La feien idònia l’ambient festiu

que l’envoltava, la complicitat entre públic i actors, el fet que permetés riure’s

d’allò quotidià, religiós, social i polític i, per últim, la pròpia funció psico-social

de la riallada que elimina tensions i preocupacions.

La comèdia està molt més a prop de la vida real i quotidiana dels espectadors,

per la qual cosa es podien identificar fàcilment i servir-se del que aprenien per

solucionar els seus propis problemes. A aquesta identificació residia

precisament laviscòmica. Aquest és el cas de les palliataeplautines i terencianes

(els únicscorpora de comèdia no fragmentats), que estan representades a llocs

exòtics per tal de poder permetre’s més llicències i exageracions.

2.La situació socio-política de la matrona i el seu reflex en la

comèdia plautina:

En passatges de caràcter misogin les matrones poden esdevenir en el objecte de

les crítiques o també les meretrius per referir-se irònicament a aquestes:

En passatges plautins podem trobar unes referències a laLex Oppia (215- 195)

en el que es restringia la ostentació i potser la propietat dels béns d’ús femení:

1



sobretot l’or i púrpura. Afectava només a les matrones, tanmateix els passatges

podien parlar també de les meretrius: no és un problema doncs no es tracta de

documents històrics ni fidedignes. L’aparició de meretrius , per mitjà de les

quals es criticava a les matrones, pot deure’s per l’adaptació de models grecs

que brindaven situacions idònies per poder realitzar crítiques misògines.

La crítica a l’excés ornamental de les dones pot ser diferent depenent el to de

crítica (còmic o no), els adorns femenins que es tracten i el tipus de tipus de

dona que apareguen. Així doncs, es pot dur a terme una relació entre els

objectes que es parlen amb les dones que es tracten (meretrius o matrones).

Aulularia:

Crítica d’unsenex al excessiu luxe que li agraden a les matrones que aporten al

matrimoni, així doncs es fa dubtar entre les avantatges que hi ha en l’uxorindotata front l’uxor dotata. Açò ens recorda que la dona romana que representa

Plaute és un membrealieni iuris de la família, és a dir, sempre estarà sotmesa a

l'autoritat masculina del seu pare, marit o tutor. Per tant, la dona pot ésser un

factor important per l’economia del marit.

Aulularia [120-162]

EVNOMIA Velim te arbitrari med haec

verba, frater, 120 meai fidei tuaique rei

causa facere, ut aequom est germanamsororem. quamquam haud falsa sum nos

odiosas haberi; nam multum loquaces

merito omnes habemur, nec mutam

profecto repertam ullam esse 125 <aut>

hodie dicunt mulierem <aut> ullo in

saeclo. verum hoc, frater, unum tamen

cogitato, tibi proximam me mihique esse

item te;ita aequom est quod in rem esse

utrique arbitremur et mihi te et tibi <me>consulere et monere; 130 neque occultum

id haberi neque per metum mussari, quin

participem pariter ego te et tu me <ut>

facias. eo nunc ego secreto ted huc foras

seduxi, ut tuam rem ego tecum hic

loquerer familiarem.

MEGADORVS Da mi, optuma femina,

manum. 135

EVN. Vbi ea est? quis ea est nam optuma?MEG. Tu.EVN. Tune ais?MEG. Si negas,

EVN: Voldria que considerares que jo,

germà, dic aquestes paraules perquè et

sóc lleial i tinc interès per tu, com és just

en una germana de sang. Encara que nom’han enganyat en que som considerades

odioses ja que som considerades amb raó

totes molt bocamolles i diuen que en

efecte no hi ha cap dona muda trobada

avui ni en cap època. Tanmateix, germà,

pensa únicament aquesta veritat: Que jo

sóc la més propera a tu i tu o ets a mi de

la mateixa manera: D’aquesta forma és

just que el que un i l’altre consideremd’interès, tu a mi i jo a tu ens aconsellem i

ens assessorem; i que no ens ho ocultem

ni ens callem per por, de manera que no

et faja partícip jo a tu de la mateixa forma

com tu ho fages a mi. Per la qual cosa jo

ara a amagades t’he dut amb mi ací fora

per que jo parle amb tu dels teus afers

familiars ací.

MEGADORVS: Dóna’m, excel·lent dona,mà.

2



nego.

EVN. Decet te equidem vera proloqui;

nam optuma nulla potest eligi: alia alia

peior, frater, est.MEG. Idem ego arbitror,

140 nec tibi advorsari certum est de istacre umquam, soror.

EVN. Da mihi operam amabo.MEG.

Tuast, utere atque impera, si quid vis.

EVN. Id quod in rem tuam optumum

esse arbitror, ted id monitum advento. 145

MEG. Soror, more tuo facis.EVN. Factum

volo.

MEG. Quid est id, soror?EVN. Quod tibi

sempiternum salutare sit: liberisprocreandis— ita di faxint—volo te

uxorem domum ducere.MEG. Ei occidi.

EVN. Quid ita? 150

MEG. Quia mihi misero cerebrum

excutiunt tua dicta, soror: lapides

loqueris.

EVN. Heia, hoc face quod te iubet soror.

MEG. Si lubeat, faciam.

EVN. In rem hoc tuam est.MEG. Vtquidem emoriar prius quam ducam. sed

his legibus si quam dare vis ducam: 155

quae cras veniat, perendie foras feratur;

his legibus dare vis? cedo: nuptias

adorna.

EVN. Cum maxima possum tibi, frater,

dare dote; sed est grandior natu: media

est mulieris aetas. eam si iubes, frater, tibi

me poscere, poscam. 160MEG: Num non vis me interrogare te?

EVN: Immo, si quid vis, roga.

EVN: On està aquesta? Qui és en veritat

tal dona excel·lent?

MEG: Tu. E: “tu” dius? M: SI dius que no,

dic que no.

E: És convenient que, clarament,comuniques veritats ja que és cert que no

m’opose a tu mai sobre eixe punt,

germana.

E: Atén-me, per favor.M: Et preste

artenció, fes bon ús d’aquesta i mana, si

res vols.

E: El que considere que és millor per al

teu interès m’arrime per aconsellar-t’ho.

M: Germana, actues segons el teutarannà. E: Vull que siga un fet.

M: Què és el que vols, germana?E: El que

siga sempre profitós per a tu: Per què

engendres fills… M: (interromp) Que ho

fagen així els déus.E. …vull que

t’emportes a casa una esposa.M. Ai, estic

mort.E: Per què això?

M: Per què les teues paraules em sacsen a

mi, miserable, el cervell, germana. Diusparaules com a pedres!

E: Ea! Fes açò que ta germana t’ordena.

M: Si m’agradara, ho faria.

E: Açò és d’interès teu.M: De veritat, que

em muira abans que casar-me! Però em

casaré si vols donar-me alguna amb

aquestes condicions: que aquesta vinga

demà i despús-demà se l’emporten fora;

vols coincidir-me aquestes condicions?Accepte, prepara la boda.

E: Puc, germà, donar-te-la amb el dot més

gran però és més major d’edat: és una

dona de mitjana edat. Si m’ordenes,

germà, que te la demane, la demanaré.

M: És que no vols que et pregunte? E:

Sens dubte! pregunta si res vols.

3



Fa una enumeració desmesurada dels artesans que es dediquen al luxe femení,

i així mostrar el enorme despesa que hi ha en una esposa insaciable. Ací els

objectes d’adorn són el Aurum i la púrpura junt a carro: són els 3 luxes que

restringia lalex Oppia. Es refereix directament en els objectes com que la dona a

qui es dirigeix és la matrona: s’equipara totalment a laLex Oppia. Es veu al llargde l’obra com es relaciona excés d’aquest objectes d’adorn amb les matrones

directament. Matrones són les exponents d’avarícia i ostentació.

PI.Aul.

ut matronarum hic facta pernouit probe! (v. 503)

Què bé se sap aquest els costums de les matrones!

En l'època en què les comèdies de Plaute van ser escrites la inferioritat de ladona per la sevainfirmitas sexus i la seualevitas animi era confirmada per la llei

mitjançant el sistema tutorial i el matrimonicum manu. La comèdia reflectia

aquesta situació amb el menyspreu amb que els marits tracten a les seves

esposes fonamentalment en l'aspecte intel·lectual. Se les acusen d'actuar al seu

gust, de no respectar l'autoritat marital, de ser poc reflexives, supersticioses,

egoistes, desobedients i practicants d'enganys i subterfugis. En Hecyra podem

trobar en les escenes d'enfrontament dels senes Laques i Fidip amb les seues

respectives esposes intervencions com aquestes:

LA-Viris esse aduersas aeque studium est, similis pertinacia est, in eodemque omnes

mihi uidentur ludo doctae ad malitiam. (vv. 202-203)

"A l'enfrontar-se amb els seus marits totes posen la mateixa obstinació, la

mateixa tossuderia; em sembla que totes elles han estudiat picardia en la

mateixa escola. "

LA-Tu sola exorere quae perturbes haec tua impudentia! SO- Egon? LA Tu, inquam,

mulier, quae me omnino lapidem, non hominem putas. (vv. 213 - 214)

"Tu, únicament tu surts al pas a trastornar tot amb la teva poca vergonya. SO-¿Jo? LA- Sí, tu, dona, que a mi em prens exactament per un ninot de pedra i no

per un home. "

PH- Tum prospicere aut iudicare nostram in rem quod sit potes?(v. 549)

"Et creus capaç tu de preveure o jutjar el que està d'acord amb els nostres

interessos? "

PH-Quam ob rem incendor ira esse ausam facere haec te iniussu meo. (v. 562)

"El que en gran manera m'irrita és que tu t'hagis atrevit a decidir una qüestió

com aquesta sense comptar amb mi. "

4



Epídicus:

És una critica a la varietat de vestits que usen les dones, ergo pot ser una

possible referència a laLex Oppia malgrat que no es tracte la púrpura la qualcosa s’ha arribat a dubtar sobre la referència a la llei. Tanmateix es veu

l’enumeració literària d’excessius adorns, en aquest cas vestits, que recarreguen

i no enalteixen a la persona, com l’anterior passatge. Tenen els dos afany per

ressaltar recarregament donant així una intenció caricaturesca. Coincideixen en

el to de la crítica.

PI.Epid.l 13-117

quid istae quae uestei quotannis nomina inueniunt noua? Tunicam rallam,

tunicam spissam, linteolum cacsicium, índusiatam, patagiatam, caltulam aut

crocotulam. Subparum aut -subnimium, ricarn. Basilicum aut exoticum.

Cuniatile aut plumatile. Carinum aut cerinum- gerrae maximae!

En altre passatge d’aquesta obra es veu que va dirigit contra les meretrius,

però critica a un tipus d’objecte que poden ser comú entre meretrius i les

matrones: vestits.

Epid.213-215tum meretricum numerus tantus quantum in urbe omni fuit obuiam ornatae

occurrebant suis quaequae amatoribus, eos captabant (...)

Es manté en la crítica al excés ornamental molt a fi al que veiem en Aulularia,

malgrat que no hi haja referències a l’or ni a la púrpura i que la meretriu siga al

que s’al·ludisca.

Poenulus:

Dues dones discuteixen sobre el treball que suposa a les dones la cura

personal. Podria ser una possible al·lusió a laLex Oppia en boca de dues

meretrius. Cal destacar la ironia que involucrava el fet de exposar a una

meretriu: enPoen. 301 – 305 es veu una ironia en la intervenció moralitzant de

Adelphasium, que atribueix virtuts de les matrones a les meretrius.

Poen.301-305

Bono med esse ingenio ornatam quam auro multo mauolo aururn, id fortuna inuenitur,

natura ingenium bonum: bonam ego quam heatam me esse nimio dici mauolo. Meretricem pudorem gerere magi’ decet quam purpuram: magi queid meretricem,

5



pudorem quam aurum gerere, condecet. (vv. 301-305)

Preferisc arreglar-me amb bon juit abans que amb molt d’or: l’or el dóna la

bona sort, però el bon juit només la natura. Preferisc que diguen de mi que sóc

bona que sóc massa rica. Més li val a una meretriu anar amb el pudor a sobreque amb la púrpura, i més encara li cal a la meretriu portar pudor que or.

No és casual veure referències ni a l’or ni a la plata com en l’ Aululariadirigides

a les matrones en aquesta obra. No obstant es fa més referència el que podem

entendre com a neteja personal i arranjament personal bany i maquillatge

(lauari, fricari, tergeri, ornari, polori, expoliri, pingi, fingi...). Aquesta referència al

arranjament personal femení es desenvolupa més encara la qual no guarda una

relació directa amb laLex Oppia. Aquesta llei només afectava alcultus (joies ivestits), no la cura personal i la neteja personal, l’ornatus (neteja i arranjament

personal).

ElPoenulus va més enllà de laLex Oppia, doncs ni coincideix en la dona

afectada (meretriu), ni el contingut de la mateixa crítica: elornatus. Encara que

en ocasions hi entre elcultus. Hi pot haver certa relació que la crítica vaja

referida a les meretrius i l’objecte principal siga l’ornatus:

- Mostelaria iStichus es veu la relació entreornatus sobretot i les meretrius ,en menor mesura entre elcultus també.

- Paraules que es refereixen alornatus formades amb el sufix in- (informis,

illutus...) només estan aplicades a les meretrius i mai a les matrones.

Aquesta estructura no havia de estar tan determinada, però podia haver-hi una

tendència en la que la meretriu patisca la crítica delornatus i la matrona la del

cultus. La crítica alcultus com l’ Aulaularia iEpidicus es veu un caràcter còmic que

no es veu en elPoenulus. Per tant hi ha diferències entre de contingut,

destinatari i el to:

a)Discurs contra elcultus de la matrona amb recursos còmics que s’adapta

molt bé a les restriccions de laLex Oppia ( Aulularia iEpídicus [de forma

més ambigua, doncs ocasionalment es refereix a la meretriu però respon

al aspecte del ornat que es restringeix]) b)Contra elornatus de la meretriu que sobrepassa els límits de la matrona i

delcultus (Lex oppia). L’ornatus, dirigit a meretrius en boca de dones i

sense el to còmic. (Poenulus, Mosteleria iStichus). No és ja com Epídipusal·ludir a les matrones mitjançant les meretrius, sinó ja directament no

6



respon ni pel contingut (ornatus) ni per la dona a qui es dirigeix laLex

Oppia, ací destaca el fet irònic que es tracta, en definitiva, de dones. A

partir d’un discurs misogin propi de meretrius, s’al·ludeix a aquelles.

3. Tipus deuxoresa la comèdia llatinaIntroducció general

Hi ha un fum de comèdies romanes que podríem denominar amb el terme

‘comèdia de tipus’, és a dir, obres en les quals els personatges es repeteixen i

sempre actuen del mateix mode. Terenci, per la seua part, té en un principi com

personatges estàndard fonamentals l’esclau que corre, el pare furiós, el paràsit

famolenc, l’adulador impertinent, el cobdiciós traficant d’esclaus, la bona

esposa, la malvada cortesana... Però no hem d’oblidar que aquests personatgespoden anar adquirint al llarg de la trajectòria personal de l’autor noves

qualitats. Per exemple, a la nostra obra, Hecyra,la cortesana Bàquide no casa

amb el rol de malvada cortesana.

Però nosaltres ens anem a centrar en els papers femenins, ja que el present

treball té com finalitat estudiar el paper de l’uxoro esposa dins de la tragèdia

llatina. A Terenci i a Plaute, el paper de dóna casada el podem situar dins del

segon tipus de personatges1, dins dels papers femenins. Aquests personatges

normalment tenen poca importància a escena, tot i que sí ens podem trobar ambobres molt riques en quant a personatges femenins, com la nostra Hecyra,obra

en la qual n’apareixen 5.

Amb tot, creiem convenient recordar aplegats a aquest punt que la

caracterització de la muller llatina normalment apareix complementada amb

informació que aporten altres personatges de l’obra. El personatge més

característic que influeix a la caracterització de l’esposa és, sense cap mena de

dubte, elsenex. Aquest personatges és el causant de la creació del tòpic de la

dona.

L’uxor dins dels personatges femenins

Aproximadament hi ha setanta-cinc dones que tenen veu a les comèdies dels

dos dramaturgs llatins. D’aquestes, les que més veus tenen són les xiques joves

1 Al manual es distingeixen tres grups de papers/personatges: Papers masculinsmembres de la llar:adulescens, senex, servus

2)Papers femenins: Heroida(o heroïna),virgo, meretrix, matrona(dóna o mare),ancilla3)Papers rics en contingut còmic: parasitus, leno(traficant d’esclaus),miles, trapezista

(banquer),medicus, cocus

7



(virgo, puella),després la muller (matronaouxor), seguida de la cortesana

(meretrix)i finalment de les treballadores domèstiques (ancilla, anus, nutrix).

Moltes dones casades a la comèdia llatina apareixen representades amb un

aspecte poc atractiu, esposes renegones, de fort temperament, que sospiten detot, gastadores. No obstant això, sovint elles tenen homes infidels – com

Artèmona a Asinaria– o homes sospitosos de ser infidels. Anem a exposar

esquemàticament el tipus deuxoresque tenim a la comèdia llatina:

a)Les esposes ‘dotades’2, lesuxores dotatae.Les esposes de tal tipus són les

que reben un tractament perniciós. Són les que, com acabem de dir, han

de conviure amb la infidelitat dels seus marits i es queixen del poc interès

que desperten en els seus homes. Amb tot i això, aquestes esposes sovint

maquinen una bona venjança contra els seus marits infidels. Un bonexemple és Artèmona a Asinaria, obra de la qual anem a veure un

passatge :

ART.Quid tibi hunc receptio ad te est meum

virum?

PHIL.Pol me quidem miseram odio enicavit.

ART.Surge, amator, i domum.

DEM.Nullussum.

ART.Immo es, ne nega, omnium unus pol

nequissimus. At etiam cubat cuculus. surge,

amator, i domum.

DEM.Vae mihi.

ART.Vera hariolare. surge, amator, i domum.

DEM. Abscede ergo paululum istuc.

ART.Surge, amator, i domum.

DEM.Iam obsecro, uxor.

ART.Nunc uxorem me esse meministi tuam?

modo, cum dicta in me ingerebas, odium, non

uxor eram.

DEM.Totu perii.

ART.Quid tandem? anima fetetne uxoris tuae?

DEM. Murra molet.

ART.Iam subrupuisti pallam, quam scorto dares?

PHIL.Ecastor qui subrupturum pallam promisit

tibi.

DEM.Non taces?

920ART.Per què reps aquí a ta casa el meu marit?PHIL.Per Pol·lux, ai de mi! Sense dubte em mata laseua conducta odiosaART.Alça’t, viciós, i ves-te’n a casa!DEMEstic acabatART. (No ho estàs,) més bé eres el mes desvergonyit

de tots, per Pol·lux no ho negues! I encara estàassegut el molt gandul. Alça’t, viciós, i ves-te’n acasa!DEM.Ai de mi!ART.Estàs predient el futur. Alça’t, viciós, i ves-te’na casa!925DEM.Mou-te aleshores un poc cap enllàART.Alça’t, viciós, i ves-te’n a casa!DEM.T’estic suplicant, mullerART.Ara recordes que sóc la teua dona? Fa res,

quan proferies contra mi eixos insults, no era la teuaesposa, sinó un ésser odiósDEM.Estic totalment acabatART.Aleshores, què? Empesta l’alè de la teua dona?DEM.Fa olor a mirraART. Ja m’has furtat el mant per donar-li’l a laramera?930PHIL.Per Càstor! Ell va prometre que anava a

2Personalment supose que està parlant de la dona donada en la dot, però no he trobatcap traducció més acertada ni a través del terme en anglès (doxered)ni del llatí.

8



ARG.Ego dissuadebam, mater.

ART.Bellum filium. Istoscine patrem aequom est

mores liberis largirier? nilne te pudet?

DEM.Pol, si aliud nil sit, tui me, uxor, pudet.

ART.Cano capite te cuculum uxor ex lustrisrapit.

DEM.Non licet manere (cena coquitur) dum

cenem modo?

ART.Ecastor cenabis hodie, ut dignus es,

magnum malum.

DEM. Male cubandum est: iudicatum me uxor

abducit domum.

ARG.Dicebam, pater, tibi, ne matri consuleres

male.PHIL.De palla memento, amabo.

DEM.Iuben hanc hinc abscedere?

ART.I domum.

940PHIL.Da savium etiam priusquam abis.

DEM.I in crucem.

PHIL.Immo intr opotius. sequere hac me, mi

anime.

ARG.Ego vero sequor. (vv. 920-941)

furtar-te el mantDEM.No callaràs ja?ARG. Jo l’estava intentant dissuadir, mareART.Bon fill! Està bé que un pare permeti eixespràctiques als seus fills? No t’avergonyeixes de res?DEM.Per Pòl·lux! Si no hi ha cap altra cosa,m’avergonyeixo de tu, esposa.ART.Tenint el cap ple de canes, la teua dona t’ha detreure del bordell, mandrós935DEM.No em deixes quedar-me al menys finsque sope? El sopar ja està cuinatART.Per Càstor que soparàs hui el gran càstig quemereixes!DEM.S’ha de dormir malament: la meua muller em

porta a casa per castigar-meARG. Ja et deia jo, pare, que no et portares mal amb(ma) marePHIL.M’encantaria que t’acordares del mantDEM.Pots ordenar que se’n vaja d’aquí?ART.Ves-te’n a casa!940PHIL.Dóna’m un beset abans de marxarDEM.Ves-te’n a la merdaPHIL.En absolut, millor me’n aniré dins. Segueix-me, vida meua

ARG.Sí, et seguisc

b)Esposes retractades d’un mode bastant distint a les anteriors. Per

exemple, les germanes de l’obraStichusaguarden amb una rigorosa

fidelitat els seus esposos que estan a l’estranger i, quan aquest torna,

encara que ho faja havent perdut tots els diners, no canvia el seu

sentiment amorós. Açò es veu perfectament al personatge de Pamfila:

idem animust in paupertate qui olim in divitiis fuit‘El meu sentiment és el

mateix a la pobresa com era abans a la riquesa’(Stichus134)c)Esposa falsament acusada d’adulteri pel seu marit mentre aquest estava

absent. Sense cap dubte el personatge exemplar és l’Alcmena de Plaute a

Amphitruo.Aquest destacat paper plautí, com bé sabem tots els alumnes

de llatí VI, és infidel però sense saber-ho, doncs ha mantingut relacions

amb Júpiter baix l’aparença física del seu marit Amfitrió. Davant

l’acusació del seu marit, Alcmena li recordarà que ella ha estat casta i

noble, com, segons la tradició, ha de ser una bona dona romana. Anem a

veure-ho sobre el text llatí ( Amphitruo839-842):

9



Non ego illam mihi dotem ducoesse,

quae dos dicitur,sedpudicitiam et

pudorem et sedatumcupidinem,

deummetum, parentum amorem et

cognatumconcordiam,tibi morigera

atque ut munificasimbonis,

prosimprobis.(vv. 839-842)

‘Per a mi la dot no és el que

correntment rep eixe home, per a mi

la dot és l’honestedat, el pudor, el

domini de la passió, el temor dels

déus, l’amor filial i la concòrdia entrela família, el complaure’t i, generosa

amb els bons, disposada a ajudar a la

gent de bé.’

d)Esposes ansioses per trobar les seues perdudes filles temps enrere, com

Fanòstrata aCistellaria.A aquesta obra l’uxor busca la seua filla Selènia

abandonada de petita que, gràcies al seu objecte identificador, finalment

és descoberta ja de major.e)Esposes que es preocupen per la felicitat dels seus fills, com el terenciàpaper de Sòstrata ( Adelphoe, Heautontimorumenousi la nostra Hecyra).A

Adelphoe,Sòstrata és una esposa amb el cor partit i pensa que Èsquinus

ha abandonat la seua filla en el moment que més el necessitava, mentre

que la Sòstrata de Hecyraestà disposada a fer qualsevol sacrifici per tal

que el seu fill sigui feliç. Aquesta última Sòstrata, acusada pel seu marit

per haver fet que la seua filla política abandonés la casa (198 ss), defensa

la seua innocència (208, 228, 274 ss) i està disposta a deixar la llar per tal

que Filúmena i Pamfil tornen (577 ss). Sense cap mena de dubte, aquest

parlament de la sogra Sòstrata està mullat de la dignitat d’una divinitat.

Si Alcmena és la dona més noble a Plaute, Sòstrata a Hecyra és la més

noble a Terenci. Esperaríem d’unamatronaque no fossi bona sinó bastant

més ruda, però aquesta està disposada a fer qualsevol sacrifici pel seu fill;

de fet, ha aplegat fins l’època actual la concepció de la sogra com una

persona emprenyada i pesada3. A més a més, les sogres a la comèdia

antiga no eren personatges amb un retrat amable, encara que a les

comèdies esmentades aquestes tinguin tan bona intenció a la seua ànima.No anem a col·locar aquí l’exemple de l’obra deLa sogra, ja que al següent

apartat anem a tractar el paper de l’uxora Terenci i especialment a

Hecyra.

4. Uxora Terenci

Les comèdies grecollatines en general i les de Terenci en particular basen laseua temàtica en el nucli bàsic constitutiu de la família a Roma: el matrimoni, el

3Expressió ‘El dolor de la sogra’ quan ens peguem un colp al colze i ens fem mal

10



que està consolidat entre cònjuges madurs o el que se celebra després de lesaventures eròtiques dels dos joves en qüestió. També servia de tema elsproblemes sorgits de les relacions humanes entre pares i fills.

La problemàtica que posava en marxa tota la trama de la comèdia i que sorgiadel conflicte amorós era afrontada d'una manera diferent pel pare osenexi lamare ouxor. Ell té un paper principal en la trama i una posició privilegiada enla família, ella un paper secundari en la trama i la família.

Les matrones de les comèdies de Terenci són de classe social alta i posseïdoresde béns i d'una formació acurada que es veu reflectida en buides fórmules decortesia, i en sentiments de proximitat i solidaritat, que es posen de manifest enel tracte afectuós que donen a la servitud (Obsecro, pixa nutrix (Ad. v. 248);miGeta (Ad. v. 323); pixa nutrix(He. v. 617) . Aquestes estàn disposades també a

ajudar sense condicions a altres membres del grup familiar.Terenci caracteritza les seues matrones afables, respectuoses, capaços

d'assumir amb una serenitat digna d'un estoic el lloc en què la tradició les haposat. No obstant això, les fa valentes i defensores de la seua dignitat ultratjadaen els moments en que és necessari que ho siguen.

Finalment, lesuxores terencianes són mares, i és precisament per aquestsentiment maternal pel qual s’atreveixen sense reserves a enfrontar-se als seusmarits i a les convencions socials en defensa del bé dels seus fills.

La caracterització del personatge de l’uxor en les comèdies de Terenci l'habilitaper a realitzar determinades funcions dramàtiques que analitzarem a partir detres plans:

a)Pla narratiu. Dóna compte del paper de l’uxor en la història sobre la qualse sustenta l'obra: dos jóvens enamorats que troben inconvenients per agaudir del seu amor, si bé aconseguixen finalment els seus propòsits ambl'ajuda d'altres personatges i de l'atzar.

b)Pla de la comicitat. Ací es troben els elements específics de què servixl’uxor que fan del drama precisament una comèdia. Pot distingir-se: a)una comicitat primària o superficial, basada en elements lingüístics coma jocs de paraules, neologismes, expressió corporal, situacionsesperpèntiques o inesperadas... i b) una comicitat estructural, constituïdaper elements imprescindibles per a donar lloc a la trama de l'obra. Sónfonamentalment l'engany, l'equívoc, la burla i la ridiculització. Elpersonatge de l’uxor, pel respecte que es tenia la dona en la societatromana, impedia que aquesta fora objecte de burla i ridiculització

pública. Aquest fet rebaixava immediatament la potencialitat còmica delsseus rols, fent d'ella un personatge secundari o auxiliar que ajudava a fer

11



que la trama progressara i es desenrotllara, però no per això menysimportant.

c) Pla didàctico-moral. Del seu paper es poden extraure principis

mitjançant els quals l’espectador podia aplicar a la seua vida a partir dela contemplació d'un espectacle que eraimitatio vitae.

3.1 PHORMIOa) Pla narratiu Cremes i Demifó són dos germans que aquí estan de viatge fora d'Atenes. Handeixat els seus fills, Fedria i Antifó amb l'esclau Geta. En absència dels seuspares els joves tenen amors que els seus pares haurien censurat: Fedrias'enamora d'una citarista; Antifó de Fania, una xica lliure, òrfena i molt pobreamb la que es casa gràcies al paràsit Formión. Al seu retorn, els pares s'enfaden,perquè volien casar a Antifón amb una filla secreta del seu oncle Cremes,perquè ningú s’assabentés de la bigàmia d'este, de la que tal filla secreta erafruit. Davant de la reacció dels ancians, el paràsit Formión revela a confessar elsecret d'estos a Nausístrata, l'esposa del bígam Cremes. El final feliç arriba ambel descobriment que l'esposa d'Antifó és la filla secreta de Cremes, amb el perdóde Nausístrata al seu espòs i el consentiment d'aquest a la unió del seu fillFedria amb la citarista.

b) Pla de la comicitat

L’uxord'aquesta comèdia, Nausístrata, a penes té un paper destacat en aquestpla. Els senets intenten enganyar-la a ella i al seu fill Fedria però el seu intent esveu frustrat per la intervenció del paràsit Formió. Si bé és ella el personatge aqui intenten enganyar, els que produeixen la rialla són elssenes. Aquest enganydóna lloc a un nou element còmic: la ridiculització del bígam Cremes per partde Nausístrata, que exposa la seua decisió de substituir-li pel seu fill com atutor.

c) Pla didàctico-moral Nausístrata apareix en l'últim acte, en el qual té una major rellevància l'aspectedidàctic i socio-moral. És un personatge secundari en el pla narratiu: gràcies aella els amors de Fedria i la citarista tindran un final feliç i legal.

La matrona és enganyada però apareix al mateix temps com l'única centradaen la realitat: no entén el que està passant però és l'única que ha percebut queFania no una la jove humil, sinó una xica distingida.

És Nausístrata qui llavors dóna eficàcia dramàtica, perquè subratlla lamesquinesa del seu marit. El personatge de Nausístrata és el més important en

la lliçó moral present en la comèdia. No està caricaturitzat com els rolsmasculins, sinó que es manté en relació directa amb les bones manilles de la

12



vida real. De fet, és l'única moralment autoritzada per a reconduir la situació ihumiliar al seu espòs amb un càstig.

NA.-Immo ut meam iam scias

sententiam, neque ego ignosco neque promitto quicquam neque respondeo

priusquam gnatum uidero; eius

iudicio permitto omnia; quod is iubebit

faciam.(vv. 1043-1046)

NA.-És més, per tal que conegues la

meua opinió, jo ni perdone, ni promet resni conteste abans de veure el meu fill; tot

ho deixe en les seues mans; la qual cosa

ell mane, faré.

I és en aquest pla on el personatge de Nausístrata es converteix en la verdaderaprotagonista, i es mostra combona uxor encara que es perfila escassament també

comuxor dotata

3.2 HEAUTONTIMORUMENOSa) Pla narratiu Clinia marxa a la guerra perquè son pare Menedemo s'oposa als seus amorsamb Antífila, jove lliure però pobre. Aquest, penedit, patix per l'absència del seufill. Cremes, veí de Menedem, té també un fill, Clitifó, que sense saber-ho sonpare, té tracte amb la cortesana Baquis. Al tornar Clinia, després d'uns embolics

ideats per Siro, es casa amb Antífila mentres que Clitifó es penedeix i es casaamb una xica del gust dels seus pares.

En el pla narratiu Sòstrata, la dona de Cremes, participa en dos momentsimportants del desenrotllament de l'obra. En primer lloc en el reconeixementd'Antífila com a filla seua i del seu espòs Cremes, gràcies al tòpic de l'anell.

Amb aquest motiu avança la trama, i la història dels amors de Clinia i Antífilaaconsegueixen el seu final feliç.

b) Pla de la comicitat Sòstrata no participa en els enganys, però sí ho fa en l'acció de la ridiculització,i retratant el passatge que conté el tòpic còmic de les agres relacions entreesposos d'edat madura i, al mateix temps, és l'agent de la ridiculització del seuespòs Cremes, al reconèixer aquest humilment els seus errors, dóna pas a lalliçó moral.

c)Pla didàctico-moral Té Sòstrata una funció dramàtica semblant a què vam veure en la Nausístratade Formió. És un personatge secundari en els plans narratiu i de la comicitat,

augmentant la seua importància des del punt de vista didàctico-moral. L'amor

13



de l’uxor pels seus fills i la conseqüent desautorització del seu marit liconfereixen a Nausístrata un profunditat realista.

So.- Mi Chreme, peccaui, fateor; uincor;

nunc hoc te obsecro quanto tuos estanimus natu grauior, ignoscentior, ut

meae stultitiae in iustitia tua sit aliquid

praesidi. (vv. 644-646)

So.- Estimat Cremes, m'he equivocat, ho

reconec; em rendisc; ara et suplique, comel teu ànim per la teua edat és més greu i

indulgent, que hi haja per a la meua

bogeria alguna defensa en la teua justícia.

(vv. 644-646)

Respondria al paper de l'esposa que es preocupa per la felicitat dels seus fillsper damunt de tot.

3.3 ADELPHOEa) Pla narratiu Demea i Mició són germans. El primer té dos fills, un dels quals, Esquinus, hasigut adoptat i educat per Mició amb gran liberalitat; l'altre, Ctesifont, romansota l'autoritat de son pare, qui li educa de la manera tradicional. Escaire, raptaa Baquis, una citarista, però per a entregar-la al seu germà Ctesifont, que l'ama.Esquinus per la seua banda estima a Pàmfila, una jove lliure però pobre a qui vaviolar i de la que espera un fill. La notícia del rapte de la citarista fa pensar a lamare de la jove, Sòstrata, que Escaire l'ha abandonat però els conflictes

amorosos dels jóvens es resoldran per fi favorablement.

Sòstrata i la seua esclava Càntara són les dos dones que tenen veu en l'obra. Laseua funció principal en la peça s'ubica en el pla narratiu.

b) Pla de la comicitat L'element de comicitat en l'obra en general està prou debilitat. També en la burla, que ocupa tot el segon acte.L’uxor en aquesta comèdia en cap momentparticipa en la comicitat, ni com a personatge enganyat ni burlat ni tampoc com

a agent actiu de burla ni engany.

Així, doncs, en el pla didàctico-moral, l'espectador assisteix a la confrontacióentre dos sistemes diferents, i inclús oposats, d'educació de la joventut, de laqual cosa es conclou que l'idoni és el terme mitjà.

c)Pla didàctico-moral. El fragment textual de Sòstrata està desproveït de comicitat i tampoc pareixespecialment significatiu el personatge de Sòstrata en el pla de la lliçó moral

però sí que poden apreciar-se altres aspectes de comportament exemplar davant

14



de la seua vida: és viuda, pobre i té una filla violada embarassada la que el paredel xiquet acaba d'abandonar.

Encara que aclaparada per tantes dificultats, Sòstrata decideix que la millor

forma d'afrontar els problemes quan no hi ha culpabilitat ni actitud indigna, ésel realisme i la sinceritat.

SO. – Peiore res loco non potis est esse

quam in quo nunc sita est: Primum

indotata est; tum praeterea, quae secunda

ei dos erat, periit; pro uirgine

dari nuptum non potest. Hoc relicuom est:

Si infitias ibit, testis mecum est

anulus quem amiserat; postremo quando

ego conscia mihi sum a me

culpam esse hanc procul, neque pretium

neque rem ullam intercessisse illa

aut me indignam, Geta, experiar.(vv. 344-

350)

SO.-‘La situació en la que estem no pot

anar més malament del que ara va: per

damunt de tot, la meua filla no té dot; y

després a més el que era el seu segon dot,

ha desaparegut; no la podem entregar en

matrimoni com a donzella. El que ens

queda si ho nega és que l’anell que vaperdre siga el meu testimoni; en darrer

lloc, Geta, com jo sóc conscient que estic

lliure de culpa y que no s’ha ficat al mig

ni diners ni cap altra cosa indigna ni por

part de la meua filla ni de la meua,

recorreré.

Els trets focalitzats són per descomptat l'amor matern però sobretot la serenitatdavant de les dificultats pel que també la podem considerar una d'estes donesque es preocupa per la fidelitat dels seus fills.

3.4 HECYRAa) Pla narratiu Pàmfil és fill de Laques i Sòstrata. Està enamorat de la cortesana Baquis però esveu obligat a casar-se amb Filomena, filla de Fidipo i Mírrina. No consumisca elmatrimoni i continua la seua relació amb Baquis el seu mal caràcter aconseguix

que Pàmfil s'enamore de la seua dona i abandone la cortesana. Quan està Pàmfilde viatge, Filomena, es marxa a casa dels seus pares, negant-se a tornar a la delseu espòs. Els seus marits culpen primer a Sòstrata, sogra de Filomena, pensantque no es porta bé amb la jove; després a Mírrina, sogra de Pàmfil, creient que aaquesta mai li ha agradat el seu gendre. Tot es resol per la intervenció de Baquis,que, gràcies a un anell que Pàmfil li havia regalat, demostra que va ser ell qui vaviolar Filomena i és per tant el pare del seu fill.

En el pla narratiu Sòstrata proporciona el punt d'arrancada de la història, jaque és la seua suposada falta d'enteniment amb la seua nora la que provoca que

15



aquesta abandone la casa del seu marit. Mírrina, en canvi, proporcional’element que conduirà la trama a la seua conclusió.

b) Plano de la comicidad La comicitat de l'obra no és especialment intensa. Es basa en un engany, queconsistix en l'ocultació i dissimulació d'una sola veritat: l'embaràs ienllumenament de Filomena. A excepció dels personatges implicats activamenten el mateix - Mírrina, Filomena i Pàmfil - els altres, menys Baquis, no arribenmai a conèixer completament el que en realitat ha succeït. Açò pareix consideratper Terenci com una innovació en la tècnica compositiva. Ni tan sols ningú amés de Baquis i Pàmfil saben que aquest va continuar tenint tracte amb lacortesana després de casar-se. Per tant, l'estructura còmica de l'obra es recolzaen les accions d'engany i equívoc.

L'engany principal és el que té com a agent a Mírrina i Filomena, ocultant atots que està embarassada; Mírrina, per tant, és agent de l'engany inicial i delposterior: no compte que el xiquet és fruït d'una violació. L'aportació de Sòstrataes troba principalment en les escenes en què discutix amb el seu marit i posa endubte amb dolçor les seues actuacions. Açò últim és el que ocorre en escenessemblants que tenen lloc entre Mírrina i el seu espòs Fidipo. Unes i altres seriensens dubte caricatura de les discussions matrimonials pròpies de la vidaquotidiana.

Les dos sogres seran pacients dels equívocs derivats dels enganys: ambdóssón considerades responsables de l'estranya situació familiar.

c) Pla didàctico-moral Tampoc l'exposició de la lliçó moral és especialment cridanera en l'Hecyraperquè tots els personatges són models de comportament positiu. El rol del’uxor està ací desplegat. Com hem vist, són dos les sogres que apareixen enl'obra, Sòstrata i Mírrina. Els trets que caracteritzen aquest rol es troben en lesdos dones adaptats en cada cas al paper que l'una i l'altra fan en la trama.

Finalment en el pla de la lliçó moral, Sòstrata aporta l'exemple d'una actitudserena davant de la infundada mala opinió que tenen tots d'ella; també sacrificael seu gust per la vida social retirant-se al camp perquè el seu fill i la seua noraconvisquen feliçment.

SOS.-Edepol ne nos sumus iniqueaeque omnes

invisae viris propter paucas, quae omnes faciunt

dignae ut videamur malo. nam ita me di ament,

quod me accusat nunc vir, sum extra noxiam. sed

SOS.-Per Pòl·lux, totes nosaltres certament sominjustament odiades pels nostres homes per culpa

d’algunes que fan que totes semblem

mereixedores de càstig. Doncs, que els déus emvalguin, estic lliure de culpa del que ara el meu

16



non facileestex purgatu: ita animum induxerunt

socrus omnis esse iniquas: haud pol me quidem;

nam numquam secus habui illam ac si ex me esset

gnata, nec qui hoc mi eveniat scio; nisi pol filium

multi modis iam exspecto ut redeat domum.(vv.274-280)

home m’acusa. Però no és fàcil de justificar: així

han ficat al cap que totes les sogres som

hostils/injustes. Per Pòl·lux, sense dubte jo no ho

sóc; doncs jo mai l’he tractat a aquella d’un mode

diferent a com si hagés estat engendrada per mi,ni sé per què m’ha passat açò. Per Pòl·lux, no

espere, en tots els sentits, altra cosa que torni ja a

casa el meu fill.

4.Bibliografia

-G. Duckworth, The nature of Roman comedy (cap. IX) Londres: BristolClassical press 1994 (2)

-C. Bernal, Caracterización y función dramática de la uxor en La mirada de las

mujeres (F. de Martino – C. Morenilla eds.) Bari 2011 pp. 103-127

-F. Garcia Jurado, “Las críticas misóginas a las matronas por medio de las

meretrices en la comedia plautina” C. F. C. (L) 4 1993 pp. 39-48

17

Documents

Paper de La Uxor a La Comèdia Llatina