RAMON LLULL, L’ INFATIGABLE

L’època de Ramon Llull

El segle XIII és un punt d’inflexió entre el món medieval i el món que serà modern, el Renaixement. Es consolida l’estructura medieval, però també s’entrelluquen les línies de força de la modernitat. Al segle XIII hi ha una societat fortament jerarquitzada, de base feudal, amb esclaus i tot. La societat era molt bèl.lica i l’ Església, hegemònica, encapçala les croades, expedicions militars per evitar la caiguda a mans dels musulmans de Terra Santa. Però ja hi ha un gran impuls del comerç a les ciutats, sobretot al voltant de la Mediterrània i creixerà una nova classe social: la burgesia. La vida urbana dóna ple significat a l’existència d’institucions com la Universitat, l’alfabetització surt dels monestirs i es conreuen les llengües romàniques (no el llatí com fins aleshores). Pel que fa a la Corona catalanoaragonesa, ens trobem en una època de gran expansió que durarà almenys fins al 1350. Així el 1229 té lloc la conquesta de Mallorca i el 1245 acaba la conquesta de València. A partir d’aquí es produeix l’expansió de Catalunya pel Mediterrani i un notable domini polític i de comerç d’aquest regne. L’escala de valors medievals imposa una gran por a la natura, un molt escàs reconeixement del paper de la dona, un profund sentit del pecat i la culpa, l’esperit de resignació, la preeminència de la massa sobre l’individu i una presència molt evident de la mort. En l’activitat artística tot plegat comporta un paper secundari de la creació i una gran valoració de la còpia de grans models. En el món dels coneixements , la Universitat impulsa un pensament més lògic i racional, i es revisen les teories d’Aristòtil i Averrois. El savi és global, i el seu coneixement s’estén a moltes matèries.

La seva vida

La coneixem sobretot gràcies a la Vida coetània , obra autobiogràfica que va dictar a un deixeble seu, com a carta de presentació en el Concili de Viena del Delfinat. Llull va néixer a Mallorca, entre el 1232 i 1233, en un lloc on convergien el món cristià, l’ àrab i el jueu, poc després que l’illa fos conquerida per Jaume I. Va ser educat en la cort del rei i en la primera etapa de la seva vida va ser preceptor del rei Jaume II i administrador de la casa reial. Es casà amb Blanca Picany i van tenir dos fills. Fins als 30 anys, va dur una vida força llicenciosa i va cultivar la poesia trobadoresca. Precisament, mentre componia una cançó a una dama, viurà l’episodi que es coneix com a “conversió”(1263) en el qual se li apareix Crist fins a cinc vegades. S’adonà del seu error i influït per sant Francesc D’Assís vengué part de les seves possessions, menys una part, per a

la muller i els dos fills, i es va vestir de frare per a sempre més. I va decidir lliurar cos i ànima a un triple projecte: la conversió dels infidels, escriure el millor llibre que s’hagués escrit mai contra els errors de la fe musulmana i fundar monestirs on els futurs missioners rebessin formació de les llengües dels infidels (àrab i hebreu). S’obre aleshores un període de formació que dura nou anys (1265-74) i durant aquest temps aprèn llatí, filosofia, teologia, apologètica, i també àrab, gràcies a un esclau sarraí. Farà un primer intent de donar forma literària al seu pensament i escriu el Llibre de contemplació en Déu , obra que ja conté bona part de la producció lul.liana posterior. El 1274 arriba el segon moment decisiu: la Il.luminació de Randa (puig a 20 km. de Mallorca) on, segons ell, tingué una il.luminació divina d’un sistema demostratiu de la veritat del cristianisme. Aquest sistema es concretà en l’Art, o sistema combinatori que permetia demostrar, segons ell de manera irrefutable, les veritats de la fe cristiana, convertint quasi a un càlcul la demostració de l’existència de Déu. Va formular diverses vegades, en diferents llibres i en diferents èpoques aquest sistema de pensament, com l’ Art abreujada d’atrobar veritat i l’ Ars generalis ultima. Convençut de l’eficàcia del seu Art, va emprendre un seguit de viatges, es va relacionar amb els successius Papes, amb la Universitat de París, va intervenir en el Concili de Viena... Va obtenir del rei Jaume II de Mallorca la fundació d’un monestir a Miramar, on es preparaven missioners i aprenien el seu Art i les llengües dels infidels. Entre els seus viatges destaquen les tres vegades que va anar a la Universitat de París, on va parlar sense èxit excepte l´ultima vegada, en què va dur a terme, gràcies al rei Felip IV, una nova campanya contra Averrois, el filòsof hisopanomusulmà propagador de les idees aristotèliques; els constants contactes amb el Papat a Roma; i les tres vegades que va viatjar a l’ Àfrica del nord (Tunis, Bugia, Tunis). També anà a Xipre, Armènia... Compon unes 265 obres, una de les produccions més extenses i singulars del període medieval. D’aquestes, n’escriu 135 els ultims 8 anys. També és en aquesta última època que participa en el Concili de Viena del Delfinat on finalment obté l’acord de la creació d’una escola de llengües. No se sap on va morir: si a Mallorca, on potser va arribar moribund en un vaixell que tornava de Tuníssia o a Tunis, com a conseqüència d’alguna agressió.

Volum de l’obra

Entre 250 i 300 obres. En quatre llengües: la provençal, per a la poesia; l’àrab, per al públic infidel a qui desitjava convertir, el català prquè l’entengués la societat catalana perquè la seva reforma volia abarcar tota la societat; i la llatina, per fer-se sentir entre el públic intel.lectual de l’època: Església, Universitat...

Importància posterior de l’obra de Ramon Llull

L’obra de Llull, sobretot la filosòfica, va tenir forta influència a tot Europa. Al s. XV es va traduir el Llibre de l’ordre de cavalleria a l’anglès i la seva obra va continuar sent llegida fins a la Il.lustració, per exemple, la van conèixer Descartes i Leibnitz. L’obra de Ramon Llull va patir dues tergiversacions: la primera per part de sectors conservadors de l’Església, com la Inquisició, que hi veia components herètics: i d’altra banda, l’ ús que en van fer els alquimistes entre els segles XV i XVII. A Catalunya la seva obra va ser molt copiada els 100 anys després que morís i la seva obra religiosa en català va comptar amb la devoció popular. La Renaixença el va desenterrar, destacant més la seva importància lingüística que científica.

Significat de Ramon Llull per a la llengua i la literatura catalanes

Es considera Ramon Llull una figura polifacètica del s.XIII a qui s’ha d’agrair l’embranzida de la prosa catalana a l’ Edat mitjana. S’ha batejat a Llull com a creador de la prosa literària en llengua catalana per dos motius: 1. perquè projectà la llengua catalana en àmbits que fins aleshores

només havien estat reservats al llatí (filosofia, matemàtiques...)2. per la perfecció de la seva prosa: conscientment depurada de vulgarismes o col.loquialismes, cosa

que fa que la seva obra sembli molt més moderna. amb vocabulari nou perquè no existia en català, sobretot per

expressar idees filosòfiques, inventat a base sobretot de la derivació. Utilitza un lèxic amplíssim d’unes 7000 paraules; cal tenir en compte que en parlar normalment en fem servir unes 2000 i que Cervantes n’utilitzava unes 12000.

amplitud i perfecció de la frase, amb quasi totes les subordinades.

Segons Modest Prats, tenim l’avantatge que el model de català literari va ser creat per un filòsof-poeta, que unia a l’afany de precisió del filòsof el desig de bellesa del poeta. Tanmateix, com diu el mateix lingüista, no hem d’oblidar que Llull no sorgí del no-res: cal tenir en compte que també al s.XIII es donen les cròniques de Jaume I i de Bernat Desclot, i també l’obra d’Arnau de Vilanova. Per tant, no seria lícit considerar l’obra del gran polígraf mallorquí com un esclat enlluernador enmig de les tenebres.

Algunes obres lul.lianes

Llibre de Gentil e los tres savis (1272)

Tres savis –un jueu, un cristià i un sarraí- discuteixen en un bell paratge sobre quina és la millor religió. Gentil, un noi pagà, posa qüestions a tots tres per tal de decidir-se ell mateix per una o altra. Aquest llibre destaca pel respecte mutu dels tres savis (potser el que esperava trobar Ramon Llull quan discutia amb els savis musulmans), per la recerca d’una religió comuna i pel fet que l’autor no es decanti per cap de les tres. Efectivament, al final, el lector queda sense conèixer l’elecció de Gentil i els tres savis tornen a llurs ciutats convençuts que la seva religió és la veritable. Cal tenir en compte que les disputes religioses eren freqüents a l’època. Així, el 1263 té lloc a Barcelona en presència de Jaume I la disputa entre Bonastruc de Porta (jueu) i el convers Pau Cristià. Possiblement Llull conegués aquesta discussió. Llibre de l’ordre de cavalleria (1275) Obra didàctica que mostra quines qualitats i costums ha de tenir el cavaller cristià. El llibre comença quan un escuder s’adorm sobre el seu cavall i va a parar a una ermita on l’ermità, antic cavaller, li dóna un llibre: el mateix Llibre de l’ordre de cavalleria de Llull per tal que l’escuder aprengui les normes de la cavalleria. Aquest llibre va tenir molta difusió a Europa. Comencen amb el mateix motiu de l’escuder adormit el Libro del caballero et del escudero de D. Juan Manuel i el Tirant lo Blanc. Doctrina pueril (1275-78): Tractat d’educació dels infants.Llibre d’ Evast e d’Aloma e de Blanquerna son fill o el Blanquerna. Biografia d’un home amb l’intent de mostrar el camí de perfecció. L’obra es divideix en cinc llibres per significar els cinc estaments o possibles estats de la vida, cadascun dels quals mostra un grau més de perfecció que l’anterior: matrimoni, religió, prelatura, papat, vida ermitana. És una narració novel.lesca encara que també són molt importants els ensenyaments morals. Els personatges no tenen pàtria ni tenen noms locals perquè han de ser universals. És la primera novel.la catalana que té com a protagonista un burgès, no un cavaller, i aquest es mou per ciutats i viles en lloc de fer-ho per castells i paisatges fantàstics. L’ambientació és realista: camps, boscos, carrers, places, tavernes. Narra la vida del jove Blanquerna. En el primer llibre (matrimoni) explica el matrimoni a través de l’exemple d’Evast e Aloma, que eduquen el seu fill segons l’ideal cristià. Aloma vol que el fill es casi amb la jove Natana , però Blanquerna i Natana tenen una xerrada i aquell convenç Natana que abandoni el món, i aquesta va a un convent. En el segon llibre, Natana esdevé abadessa i Blanquerna, abat d’un monestir. Així, Llull ordena la vida monàstica, donant els exemples morals de com ha de ser l’ideal. En el tercer llibre, Blanquerna esdevé bisbe i reforma el bisbat. En el quart, esdevé Papa perquè així aconsegueix realitzar la reforma de tota l’ Església. En el cinquè, Blanquerna renuncia al Papat i esdevé ermità. Cal tenir en compte que, pocs anys abans, el Papa Celestí V havia abdicat per retirar-se a

una ermita. I, per Llull, la vida ermitana era un ideal que ell mai no va poder portar a terme. El Blanquerna inclou el Llibre d’ amic e amat : Llibre místic que conté 365 versicles , que havien de ser utilitzats pels ermitans per meditar (un versicle per cada dia de l’any). Els protagonistes són l’Amic (l’ home), l’Amat (Déu) i l’ Amor personificat. Conté un alt grau de metaforització per fer més dens el contingut dels versicles.

Cant de Ramon Famós poema que constitueix una dolorosa confessió personal sobre els fracassos de la seva vida:

Som home vell, paubre, menyspreatno hai ajuda d’home nate hai trop gran fait emparat. (fragment)

El Fèlix o Llibre de meravelles

En tristícia e en languiment estava hom en estranya terra. Fortment se meravellava de les gents d’aquest món, com tan poc coneixien e amaven Déu, qui aquest món ha creat e donat als hòmens en gran noblea e bonea, per tal que per ells fos molt amat e conegut. Aquest home plorava e planyia com Déus en est món ha tan pocs amadors e servidors e loadors. E per ço que sia conegut, amat e servit, fa aquest Llibre de meravelles, lo qual departeix en deu parts, çó és a saber: Déu, Àngels, Cel. Elements, Plantes, Metalls, Bèsties, Homes, Paradís i Infern.

Així comença el Fèlix, la gènesi del qual està directament relacionada amb el fracàs de la primera temptativa docent de Llull a París. L’home trist i abatut no costa gaire d’identificar amb l’alter ego de Llull, que pretén incidir en el conjunt de la societat i, a través d’aquesta obra, aconseguir que Déu sigui conegut e amat e servit. Escriu el Fèlix precisament a París (1288-89) i li dóna l’estructura d’una enciclopèdia medieval que abasta tot l’ésser humà, això sí, en forma de novel.la dialogada i amb un mínim de fil narratiu: l’home trist i abatut aconsella el seu fill Fèlix que vagi pel món meravellant-se de les obres de Déu i lloant-lo . Però “meravellar” en el sentit medieval també vol dir “espantar-se, espaordir-se” i Fèlix anirà admirant-se especialment del mal funcionament del món i demanarà a savis, ermitans i filòsofs per què hi ha aquesta situació i com es pot canviar. I els savis li respondran amb exemples, a vegades de difícil comprensió, però Llull pensa que com més obscura és la semblança, més altament entén l’enteniment. A diferència de Blanquerna, Fèlix és sempre jove –interessa el sentit espaial, no temporal-. El Llibre de meravelles està escrit amb una tècnica molt pròpia de l’època: el diàleg entre mestre i deixeble, i els eximplis, que també trobarem al Llibre de les bèsties. A l’epíleg de l’obra, Fèlix arriba a un monestir i explica als monjos tot el que ha vist i après. L’abat li proposa que vagi pel món explicant el Llibre de meravelles o sia, l’obra que el lector llegeix –estratègia que Llull repeteix en alguna altra ocasió-, però Fèlix agafa una greu malaltia i mor. Un monjo d’aquella abadia decideix anar pel món com Fèlix hauria fet, i en aquell monestir s’estableix que sempre hi haurà un monjo amb aquell ofici.

Martí de Riquer pensa que el nom de Fèlix pot ser simbòlic, provinent de l’ocell mitològic Fènix, que reneix sempre de les pròpies cendres, igual que Fèlix reneix en un altre monjo. D’aquesta manera, canviant el nom a Fèlix, Llull hauria cristianitzat el mite pagè.

EL LLIBRE DE LES BÈSTIES

És una part, la setena, del Llibre de meravelles, encara que mantingui una autonomia considerable respecte a la resta de l’obra. I hi ha arguments que semblen demostrar que aquesta part va ser escrita a part de la resta del llibre. D’una banda perquè ens trobem amb una història protagonitzada per animals en la qual Fèlix, que fins ara n’havia estat el protagonista, es converteix en un simple espectador. Al Llibre de meravelles Fèlix apareix i actua constantment, fent preguntes, mentre que en la part setena només apareix al pròleg i al final. D’altra banda, la referència explícita a l’Orde dels Apòstols, que apareix al pròleg del Llibre de les bèsties ens obliga a situar la seva composició uns anys abans que la resta del Llibre de meravelles. Efectivament, aquell ha de ser anterior a 1286, data en què el Papa Honori IV condemnà aquest orde. I, en canvi, Llull en fa una referència elogiosa, entre altres motius per l’atracció que sempre va sentir per la vida ermitana. Al Blanquerna ja havia elogiat aquest orde, però en canvi en el Llibre de meravelles el reprova, actitud que no es pot desvincular de la condemna papal. La transició entre el nivell protagonitzat per Fèlix i el nou nivell narratiu que descriu les peripècies de les bèsties es fa a través d’una breu falca narrativa, en el preàmbul: s’hi produeix la trobada de Fèlix amb dos membres de l’ Orde dels Apòstols en què aquests anuncien la celebració d’una assemblea de bèsties per tal d’elegir rei:

Aprés aquestes paraules, Fèlix comanà a Déu los sants hòmens, e anà en aquell lloc on les bèsties volien elegir rei.

L’estratègia utilitzada per relligar els dos nivells narratius es repetirà per soldar el final del Llibre de les bèsties:

Finit és lo Llibre de les bèsties, lo qual Fèlix aportà a un rei per tal que veés com, en el que fan les bèsties, és significada la manera com el rei ha de regnar i ha de guadar-se de malvat consell i de falsos homes.

A més, aquest epíleg serveix per introduir de manera explícita la moralitat del relat: aconsellar els prínceps sobre el bon govern i evitar que s’envoltin de mals consellers. És molt possible que Llull escrivís l’obra com a advertiment per al rei de França, Felip IV, que era un rei jove, sense gaire experiència o assetjat precisament per mals consellers. Des d’aquest punt de vista, el Llibre de les bèsties s’inscriu en la línia dels speculum medievals. Una tradició que es va donar molt al segle XIII: els miralls literaris aplegaven tot el que l’autor considerava

digne de ser imitat. A mitjans segle XIII es van redactar alguns “miralls de prínceps” com l’Enseignement des princes de Robert de Blois.

La tècnica narrativa: seqüències i exemples

Ens trobem en el gènere de l’apòleg: narració protagonitzada per animals amb finalitat didàctica i moral. Es planteja el desenvolupament de la narració en una introducció, que és el lligam amb el Llibre de meravelles i set capítols. El capítol I s’inicia amb l’elecció del rei dels animals –les dues candidatures proposades, el Lleó i el Cavall, representen respectivament els animals que mengen carn i els que mengen herba-. A partir d’aquí, es descabdella una trama conspiratòria que té com a protagonista Na Renard. L’estructura narrativa és lineal, i els diferents capítols s’encadenen a través d’una relació causa-efecte. Dins de la trama Llull elimina els esdeveniments superflus per centrar-se en els fets fonamentals. Al final del capítol I hi ha una transgresssió temporal –prolepsi- quan s’explica la vida que fan el Cavall i el Bou en el regne dels homes, després d’haver fugit de la cort del Lleó, i una acceleració temporal dels fets, que acaba amb el consell del Cavall al Bou que torni a la terra dels animals, episodi que torna a connectar-se amb el fil narratiu del capítol IV , quan Na Renard va a buscar el Bou, que està tornant de la cort dels homes. D’altra banda, el capítol V és un paral.lelisme temporal en el fil narratiu principal i un desplaçament de l’espai: ara ens trobem a la ciutat on el Lleó ha enviat una ambaixada a la cort dels homes. És una digressió en el relat, però permet copsar millor la intenció crítica de Llull. El lligam altra vegada amb el fil argumental principal és a la fi del mateix capítol V on es dóna compte de l´última estratègia ordida per Na Renard, que incita el Lleó a posseir la Lleoparda, per tal d’enemistar el rei amb un membre important del seu consell, el Lleopard. A partir d’aquí, el fil narratiu torna a situar-se a la cort dels animals fins que Na Renard aconseguirà el màxim poder: es converteix en l’ única consellera del rei i li fa fer tot el que vol (final capítol VI). Na Renard, però, no està disposada a deixar caps per lligar, i com que en les seves primeres passes vers el poder va pactar amb l’Orifany o en tem la traïció, inicia un acostament cap a ell que propiciarà la caiguda de la guineu. Globalment, es pot dir que el desenvolupament de la trama és ràpid, perquè des del moment de l’elecció del rei fins als primers passos de la conspiració de Na Renard (capítol 3) hi ha vuit pàgines. S’alenteix en el capítol IV , on explica més detalladament la capacitat manipuladora de Na Renard, i s’accelera bruscament en els dos últims capítols. Els exemples

La línia argumental descrita està puntejada per un seguit de narracions breus –exemples- damunt de la qual se sustenta el debat ideològic i es dedueixen pautes de comportament que avalen una presa de decisió dels personatges. D’aquesta manera, l’obra adquireix un caràcter més polifònic. I és que la litertura té per a Llull una evident intenció doctrinària, una dimensió clarament moral. Com ja deia Rubió, la divisió entre el Llull pensador i el Llull literat és una pretensió quimèrica. Per tant, els recursos literaris que usa, bàsicament els exemples, són al servei del seu pensament filosòfic i de la seva intenció didàctica. Cal tenir també en compte que els exemples (contes medievals basats en comparacions) són normals a l’edat mitjana per explicar la realitat. En una societat fortament jerarquitzada, el món s’entén com un seguit d’estructures sobreposades que es corresponen punt per punt; així, en l’explicació d’un element d’un nivell, s’hi troba l’explicació de l’element corresponent en una estructura inferior o superior. Però els exemples de Llull tenen poc a veure amb els que circulaven a l’època (existien fins i tot diccionaris d’exemples per a predicadors). Ell aprofita algunes fonts literàries i també n’inventa de nous: els exemples basats en les històries d’animals són extrets en bona part del Calila e Dimna i s’han convertit en narracions de la literatura universal (Don Juan Manuel, La Fontaine, Tolstoi...). En canvi, els que tenen humans com a protagonistes són, en general, creació de l’autor. Podem identificar tres grans blocs d’exemples, segons el tipus de temàtica que aborden:

A. Exemples en què s’exposen les bases filosòfiques i ideològiques en què s’ha de basar el govern de la comunitat. Ras i curt, es tracta de mantenir l’ordre establert perquè l’estructura social és també una conseqüència de l’ordenació divina: ex. la rata que es torna donzella, el pagès ric i el cavaller...

B. Exemples que són estratègies per a les relacions socials, però que sovint són més un manual d’astúcia i murrieria que de bons costums: exemple del lleó i la llebre, de l’agró i el cranc, de la serp i l’home... I només de tant en tant i per contrast s’apunta alguna pauta de comportament positiva: l’exemple del prohom.

C. Exemples que incideixen en els vicis i comportaments que atempten contra els manaments divins i el bon ordre social; exemple del burgès i la dona, la dona i el fillastre...

Els exemples configuren un nou nivell narratiu que defineix l’arquitectura de l’obra. La proliferació d’exemples fa que, en alguns casos, el relat tingui l’estructura de nines russes, en la qual un exemple n’incorpora un altre en el seu interior: exemple del burgès que lloga un habitatge a una prostituta, l’elecció d’un bisbe... La utilitzacio d’exemples subratlla la interconnexió entre el món animal i l’humà ja que dels 21 exemples, 8 tenen com a protagonistes les bèsties, mentre que en tretze intervenen els humans. Els exemples de les bèsties són extrets en bona part de la tradició

oriental mentre que els protagonitzats pels homes són majoritàriament creació de l’autor. El narrador dels exemples és majorment Na Renard (vuit exemples) , cosa que augmenta el seu protagonisme i demostra la seva astúcia. Ella, més que ningú, utilitza la paraula com a instrument de manipulació, actua ab sa parleria e sa maestria. Els altres narradors queden més repartits:

Bou (3) Lleopard(2)Serp (2) Onça (1)Gall (2) Prohom (1)Orifany(2)

Relacionats amb els exemples per la càrrega doctrinària i didàctica que incorporen, però dotats d’una menor complexitat narrativa se situen, seguint la denominació que proposa el mateix Llull, els proverbis: a diferència dels exemples, concentren la seva intenció moralitzant en unes poques línies. En els proverbis la justificació de la moralitat no es troba en la història sinó en criteris i principis comunament acceptats. Molts es refereixen a episodis bíblics:

Jesucrist volc haver amistat d’homes simples e humils...

En altres ocasions es basen en l’experiència quotidiana:

Un cristià tenia un sarraí en qui molt se fiava...però per ço cor (el sarraí) era a ell contrari per llig, no li podia portar bona volentat.

El pes assignat a exemples i proverbis condiciona el punt de vista, que fluctua entre l´ús que fa el narrador principal de la 3a persona i del discurs indirecte, i el discurs directe amb què es construeixen els diàlegs i a partir dels quals s’enfilen els exemples. Aquests configuren un nou nivell narratiu (metadiegètic) definit per la presència d’un narrador i un narratari que no participen en la història, però que sí que modifiquen els seus actes en funció de la moralitat de l’exemple. És sobretot a partir de les paraules que coneixem els personatges i les seves actituds. És el narrador omniscient, però el que ens informa dels pensaments que tenen després d’oir un exemple:

Can Na Renard hagué oït l’eximpli, conec que l’Orifan hac sospita en ell, e temés que no el descobrís.

Una reflexió sobre el poder

L’eix temàtic vertebrador d’aquest llibre és la reflexió sobre el poder, i no el poder dels animals sinó dels homes. En aquest sentit la cloenda és prou explícita; d’altra banda, si bé els protagonistes són

animals, aquests parlen, com els homes, i tenen comportaments humans. Per tant, fer que els protagonistes siguin animals és una estratègia dissimuladora, però les referències als homes i al poder són constants: d’una banda a través dels exemples i de l’altra, directament, en el capítol V. Per tant, s’estableixen dues corts paral.leles (la dels animals i la dels homes): si en la primera es destaquen els perills del poder i especialment l’efecte perniciós dels mal consellers, en la cort dels homes es posen al descobert algunes pràctiques de govern que atempten contra el bon ordre social: actuació dels joglars, excessiva fiscalitat, existència d’un bordell, corrupció a la cort, etc. Llull no pot imaginar el poder, el bon govern, al marge d’una estructura feudal amarada d’ideals cavallerescos. La traducció pràctica d’aquest principi en el llibre és la idea que la por i els pactes feudals són la garantia de l’ordre social i la pau. I l’exemple del rei i l’emperador, una lliçó de teoria política. Però el bon governant no ha d’assumir només els principis polítics del feudalisme sinó també els principis religiosos, segons els quals el poder del rei ve de Déu. Per això, almenys en dues ocasions els pecats del rei fan caure tot el regne en ira de Déu, i d’aquí se’n deriven fam i malalties. L’escàs paper de la dona i la seva submissió a l’home també queda clar a través de dos exemples del gall i la gallina.

Els símptomes d’una crisi

Com a partidari de l’ordre feudal, Llull creia en l’honor i la lleialtat. Però en aquesta obra, el protagonista representa el contravalor (la traïdoria) i, és clar, al final es converteix en una víctima de la xarxa que ella mateixa havia creat. La seva habilitat i astúcia queda palesa en l’hàbil recurs de l’exemple, que usa a vegades per arribar a conclusions diferents: així cita Déu per aprovar l’elecció del rei (carnívor) i, en canvi, també el cita perquè les bèsties que mengin herba puguin entrar al consell del rei: canvia el seu discurs en funció dels seus interessos en veure’s exclosa del consell reial. Així, pas a pas, aconseguirà anar traient del mig, amb estratègies diverses, tots els membres del consell fins a quedar-se ella com a única consellera. L’honor en canvi no té una personificació clara i les bèsties es mouen per interessos, pors, malfiances o recels: així l’Onça lluita contra el Lleopard no per defensar el rei sinó per l’enveja que covava contra el Lleopard des de l’ambai-xada a la cort dels homes. Quant a

l’Orifany, si bé en el capítol III acaba per fer costat a Na Renard, al final s’estima més estar en perill de mort que no fer traïció contra el seu senyor natural. El mateix Lleó tampoc està a l’altura del seu càrrec i cada vegada comet actes més contraris al bon govern i quan mata el Lleopard, el narrador parla clarament del pecat del rei. Per tant, el temps de l’honor i la lleialtat ha quedat enrera. La vigència d’aquestes idees s’insinua en alguna referència del narrador o en la reflexió que acompanya la tria dels missatgers: honrats barons. La cort dels homes, per la seva banda, posa encara més de manifest fins a quin punt els actes dels homes estan marcats per la corrupció i el mal govern. L’hostaler ho diu clarament: No podria hom aestimar lo damnatge qui es segueix per malvat príncep. Lo un és per lo mal que fa; l’altre és per lo bé que fer poria, lo qual no fa.

El bordell que hi ha a l’entrada de la ciutat sorprèn el Gos: com pot ser que els homes (que creuen en Déu) deixin posar un bordell a l’entrada de la ciutat!; no sembla sinó que el senyor de la ciutat també sigui luxuriós, com els gossos ho són de natural. El creixement de les ciutats topa amb el sistema feudal. En aquest sentit, alguns autors assimilen Na Renard amb la creixent burgesia, que lluita per obtenir parcel.les de poder. Llull però no hi sembla conforme. Tal com diu l’ Ori-fany, ...en pauc anap no pot molt vi caber, ni en persona que sia de vil lloc, no cap gran honrament ni lleialtat. Ferran Gadea parla de les connexions polítiques amb la realitat històrica de l’època: -l’elecció del rei dels animals sembla divergir de la successió hereditària de la monarquia, típica de l’Edat Mitjana; però la dinastia francesa dels Capets tenia el seu origen en una elecció entre els grans senyors del regne; i la monarquia alemanya havia introduït un sistema d’elecció entre els prínceps de l’Imperi que coexistia amb el príncep hereditari. També s’estableixen relacions amb la situació política catalana del moment. Així, l’hostaler fa referència a les Corts que convoca el rei (Corts que s’imposen i introdueixen l’esperit pactista a la corona catalanoaragonesa), però Llull no hi sembla massa conforme: l’hostaler es queixa que ocasionen massa despeses i que empobreixen el poble.

L’espai

L’ espai on transcorre l’acció es descriu a l’inici del llibre, i sembla més un lloc al.legòric, un tòpic literari, el locus amoenus, que un lloc real. Llull utilitza el mateix tòpic en altres de les seves obres. En canvi, la ciutat, l’espai urbà, és el contrapunt del locus amoenus i l’escenari propici al pecat. La llarga distànicia entre la plana dels

animals i la ciutat dels homes és una distància moral. Però Llull, que veu que el centre de la vida política es desplaça a la ciutat, hi vol incidir, i és un dels primers autors europeus que situa l’escenari d’una novel.la en un espai urbà ( el Blanquerna). La descripció de la ciutat està subordinada als prejudicis ideològics de Llull: per això, dels tres escenaris de la ciutat –bordell, cort i hostal- només l’últim és neutre. Els altres són espais negatius, encara que Llull deixa entreveure com hauria de ser la ciutat, per viure en pau: l’home de les grans barbes (alter ego de Llull), que apareix a l’àpat reial, diu què caldria fer , i un savi escuder s’ofereix per tal de fer realitat el que aquell proposava. Però el rei no en fa cas perquè té por que l’escuder descobreixi els seus pecats, i ell no vol canviar. Un tema recurrent, precisament, en l’obra de Llull és el blasme de la joglaria. Llull pensa que els joglars es dediquen a la diversió quan el que haurien de fer seria lloar Déu. Per això, en el Blanquerna, apareix la figura del joglar del Valor, i en l’obra que estudiem, un personatge similar seria el del savi escuder. En el capítol V, el blasme contra la joglaria apareix en més d’una ocasió. També al final del Fèlix, hi haurà un monjo que , igual que els bons joglars de Llull, anirà pel món denunciant el seu mal funcionament i lloant Déu. El mateix àpat reial del capítol V és un motiu recurrent a la literatura artúrica: l’arribada d’un nou personatge a la Taula Rodona suposa l’inici d’una nova gesta. En l’àpat reial, qui proposa una nova aventura és el savi escuder, però el rei no li fa cas. Fonts literàries

Ramon Llull beu de dos tipus de fonts per a la confecció d’aquesta obra: d’una banda, dels models orientals i de l’altra, de la tradició més europea. Entre les fonts orientals, destaca el Calila i Dimna, llibre d’origen hindú que narra les aventures de dos xacals a la cort d’un lleó, i que passa a Europa a través de fonts gregues, àrabs i hebrees. Potser Llull coneixia la versió castellana que va encomanar Alfons X el Savi (1251) a partir d’una versió àrab; potser coneixia la traducció al llatí de Joan de Càpua –realitzada entre 1236-78- a partir d’una traducció hebrea. El tema principal de l’obra de Llull coincideix amb els dos capítols centrals del llibre oriental: arribada i enaltiment de Na Renard a prop del rei i ensulsiada i càstig final. Pere Bohigas assenyala encara una altra font oriental: el Sendebar , que ja des de 1253 circulava en versió castellana. I també s’ha parlat de la possible influència de Les mil i una nits. De la tradició europea, hem de parlar sobretot del Roman de Renard, francès, que és un conjunt de 28 contes humorístics i irònics, escrits entre els segles XI i XII, que parodien les cançons de gesta i sobretot, el roman courtois amb ànim de sàtira social i política. La influència sobre l’obra de Llull comença amb el nom de la guineu, Na Renard, i fins i tot se li escapa algun masculí quan la qualifica. I en el Roman apareix també una violació: la de la lloba Hersent. En canvi,

els altres animals no prenen els noms francesos i, en el cicle francès, el paper de l’Elefant el fa el llop. L’obra hauria pogut arribar a Llull a través dels joglars i els trobadors, ja que se sap que Cerverí de Girona, per exemple, en fa al.lusió com a un personatge ben conegut del seu auditori.