El model de finançament autonòmic de 2009: descripció i ...economia.gencat.cat/web/.content/documents/arxius/... · després del seu necessari desplegament legal (modificació

El model de finançament autonòmic de 2009: descripció i valoració MO

NO

GR

AF

IE

S

El m

odel

de

finan

çam

ent a

uton

òmic

de

200

9: d

escr

ipci

ó i v

alor

ació

13

L’objectiu d’aquest treball és descriure els trets més rellevants i el funcionament del darrer acord definançament autonòmic del Consell de Política Fiscal i Financera de 15 juliol de 2009. Abans, però, i per comprendre millor l’abast i el que representa aquest acord, s’exposen quins han estat els problemes principals del model de finançament anterior, vigent des de l’any 2002 i fins al 2008. Després de la descripció del nou model de finançament se’n fa una valoració des de dues perspecti-ves, primer es destaca com es corregeixen els problemes del model anterior i, segon, s’analitza com es compleixen els preceptes de l’Estatut d’autonomia de Catalunya en matèria de finançamentautonòmic.

Montserrat Bassols i SantamariaSubdirectora general de Finançament Autonòmic del Departament d’Economia i Finances i secretària de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat.

Núria Bosch i RocaCatedràtica d’hisenda pública del Departament d’Economia Política i d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut d’Economia de Barcelona i especialista en federalisme fiscal i hisenda autonòmica i local.

Maite Vilalta i FerrerProfessora titular del Departament d’Economia Política i Hisenda Pública de la Universitat deBarcelona. Membre de l’Institut d’Economia de Barcelona i especialista en federalisme fiscal, hisenda autonòmica i local i ajuts públics.

El model de finançament autonòmicde 2009: descripció i valoració

Montserrat BassolsNúria BoschMaite Vilalta

ISBN 978-84-393-8529-5

9 788439 385295

MonografiesNúmero 13 / 2010

© Generalitat de CatalunyaDepartament d’Economia i Finances

Editat per la Direcció General d’Anàlisi i Política EconòmicaGran Via de les Corts Catalanes 639, 08010 Barcelona1a edició: Barcelona, setembre 2010Tiratge: 500 exemplarsDisseny gràfic: Lluïsa CobosRevisió lingüística: Míriam SalvatierraImpressió i maquetació: El Tinter, SAL (empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)ISBN: 978-84-393-8529-5Dipòsit legal: B.38406-2010

Publicats en aquesta col·lecció

BIBLIOTECA DE CATALUNYTT A - DADES CIYY P

Bassols i Santamaria, Montserrat

El Model de finançament autonòmic de 2009 : descripció i valoració. – (Monografies ; 13)BibliografiaISBN 9788439385295I. Bosch Roca, Núria II. Vilalta, Maite III. Catalunya. Departament d'Economia i Finances IV. Títol V. Col·lecció: Monografies (Catalunya. Departament d'Economia i Finances) ; 131. Finances públiques – Catalunya 2. Finances autonòmiques351.72(467.1)

2008

M1 Informe sobre el finaçament de les comunitats autònomes. Any 2006 Núria Bosch i Maite VilaltaM2 Mercat de treball i convergència: algunes lliçons de l’expansió a Catalunya. 1995-2006 Josep Oliver i AlonsoM3 Ampliació de la capacitat normativa de les comunitats autònomes en els impostos especials Josep M. Durán CabréM4 La descentralització de l’IVA en fase minorista Josep M. Durán CabréM5 L’estructura de l’economia catalana a partir de la taula input-output de Catalunya 2001 a 122 sectors Martí Parellada i Néstor DuchM6 La inversió de les entitats locals Marta EspasaM7 El model de simulació QUEST-CT. Descripció i aspectes metodològics Manuel Artís Ortuño, Raúl Ramos Lobo i Jordi Suriñach CaraltM8 Competitivitat exterior i especialització comercial de Catalunya. 1995-2004. Canvis a la quota de

mercat i tipologia del comerç intraindustrial català en els mercats de la UE-15 Josep Oliver i AlonsoM9 La despesa pública en cures de llarga durada a Catalunya: situació actual i perspectives de futur.

Estudi elaborat en el marc del conveni de col·laboració entre el CRES i el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (2006-2007)

David Casado Marín, Ruth Puig Peiró i Santi Massons Capdevila

2009

M10 Metodologia i càlcul de la balança fiscal de Catalunya amb l’Administració central 2002-2005 Grup de treball per a l'actualització de la balança fiscal de CatalunyaM11 Canvis estructurals del comerç exterior de mercaderies de Catalunya 1995-2006. Internacionalitza-

ció creixent i pèrdua de posicions de les relacions comercials amb Espanya Josep Oliver i Alonso

2010

M12 Creixement i restriccions financeres a les empreses industrials de Catalunya Agustí Segarra, Mercedes Teruel, Antoni Vidal i Silverio AlarcónM13 El model de finançament autonòmic de 2009: descripció i valoració Montserrat Bassols, Núria Bosch i Maite Vilalta

(versió també en llengua castellana)


Montserrat Bassols

Núria Bosch

Maite Vilalta


Sumari

1. Introducció 5

2. Principis inspiradors d’un model de finançament subcentral 6

2.1.Autonomia 6

2.2.Equitatvertical 7

2.3.Equitathoritzontal 7

2.4.Coordinacióintergovernamental 8

3. El model de finançament autonòmic vigent durant el període 2002-2008 9

3.1.Descripciódelmodeldefinançamentautonòmicacordatl’any2001 9

3.1.1. Elstributscedits 9

3.1.2. Elfonsdesuficiència 12

3.2.Principalsproblemesdelmodeldefinançamentautonòmicacordatl’any2001 16

3.2.1. L’autonomiafinancera 16

3.2.2.L’equilibrivertical 19

3.2.2.1.L’equilibriverticalenelmomentinicial(anybase) 19

3.2.2.2.L’equilibriverticaldesd’unaperspectivadinàmica:lafaltademecanismes

d’actualitzacióideseguimentdelmodel 20

3.2.3.L’equitathoritzontal 22

4. El nou model de finançament: descripció i funcionament 29

4.1.Dotacióaddicionalderecursos 29

4.2.Cistellad’impostos 31

4.2.1.Tributsceditstotalment 31

4.2.2.Tributsceditsparcialment 33

4.2.3.Altresaspectestributaris 35

4.3.Mecanismed’anivellament 35

4.4.Fonsd’ajustamentdelmodel 38

4.4.1.Elfonsdesuficiènciaglobal 38

4.4.2.Elfonsdecompetitivitat 39

4.4.3.Elfonsdecooperació 40

4.5.Mecanismesdeseguimentiactualització 41

3

Elmodeldefinançamentautonòmicde2009:descripcióivaloració4

5. El nou model de finançament: valoració 43

5.1.Elnoumodeldefinançamentautonòmic:correcciódelsproblemesdelmodelanterior 43

5.1.1. Elnoumodeldefinançamentil’autonomiafinancera 43

5.1.2. Elnoumodeldefinançamentil’equilibrivertical 44

5.1.3. Elnoumodeldefinançamentil’anivellament 45

5.1.4. Elnoumodeldefinançamentielsmecanismesd’actualització 46

5.2.Elcomplimentdel’Estatut 47

Bibliografia 53

5Introducció

El sistema de finançament és un aspecte d’importància cabdal per al desenvolupament de les autonomies. El seu objectiu bàsic és proporcionar els recursos necessaris per finançar de manera adequada els serveis que són de la seva competència. Les comunitats autònomes cada cop tenen més presència en la prestació de serveis públics, ja que són les encarregades de prestar, entre altres, els serveis de l’estat del benestar, com l’educació, la sanitat, els serveis socials, etc., serveis que estan molt directament vinculats als ciutadans i que, per tant, són molt perceptibles per aquests mateixos ciutadans.

El sistema de finançament previst en l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) ha estat objecte d’un llarg debat tant en l’àmbit polític i social, com també en l’àmbit mediàtic. Amb l’aprovació de l’Estatut s’inicià un procés negociador amb l’objectiu d’assolir un nou model de finançament. Aquest procés negociador va acabar el juliol de 2009 amb l’aprovació d’un acord en el Consell de Política Fiscal i Financera, que estableix un nou model de finançament per al conjunt de comunitats autònomes de règim comú. Aquest acord, després del seu necessari desplegament legal (modificació de la LOFCA i redacció d’una nova Llei de finançament), ha estat posteriorment ratificat per la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals EstatGeneralitat, pas necessari per aplicar els preceptes del nou model de finançament a Catalunya.

Aquesta monografia té per objectiu descriure i valorar el model de finançament acordat. En el segon apartat –el primer és aquesta introducció–, s’exposen els principis que inspiren els models de finançament subcentrals. En el tercer, s’analitza el model de finançament vigent en el període anterior, 20022008, se’n fa una descripció i s’exposen els problemes principals que ha comportat l’aplicació d’aquest model de finançament. En l’apartat quart es descriuen tots els elements que configuren el nou model de finançament i se n’explica el funcionament. El cinquè i últim apartat en fa una valoració, d’una banda s’exposa com es corregeixen els problemes de finançament del model anterior, explicats en el tercer apartat, i de l’altra, s’analitza com l’acord de finançament assolit compleix els principis establerts en l’Estatut de Catalunya.

1Introducció


La teoria del federalisme fiscal ens aporta els principis inspiradors bàsics en què s’ha de basar el model de finançament dels governs subcentrals, que són: autonomia, equitat vertical, equitat horitzontal i coordinació intergovernamental.

2.1. Autonomia

El principi d’autonomia té un doble vessant, autonomia en la despesa i autonomia en l’ingrés. L’autonomia en la despesa vol dir que els governs subcentrals han de poder decidir en què gasten i com ho fan. L’autonomia en l’ingrés s’ha de traduir a poder decidir el volum dels seus ingressos i la seva política fiscal.

L’autonomia en l’ingrés està molt relacionada amb el grau de poder tributari dels governs subcentrals. Més poder tributari vol dir més autonomia. Cal indicar que el poder tributari dels governs subcentrals pot actuar en tres àmbits:1

a. En el normatiu: capacitat legislativa per determinar totalment o parcialment els elements bàsics de l’impost (base imposable, tipus impositiu, exempcions, etc.).

b. En el dels rendiments: atribució total o parcial dels rendiments d’un impost.c. En l’administratiu: competències de gestió tributària.

La consecució de l’autonomia tributària plena vol dir tenir poder tributari en els tres àmbits.

1. Vegeu Bosch (2006).

2Principis inspiradors d’un model

de finançament subcentral

7Principis inspiradors d’un model de finançament subcentral

2.2. Equitat vertical

En un sector públic descentralitzat poden sorgir problemes de desequilibris fiscals entre les diferents unitats de govern. Un tipus d’aquests desequilibris són els anomenats verticals, que tenen lloc quan per al conjunt de les unitats d’un nivell subcentral de govern existeix un desequilibri entre les seves necessitats de despesa agregades i la seva capacitat fiscal agregada (capacitat per generar ingressos tributaris). Aquests desequilibris es produeixen a conseqüència dels desajustos, o falta de correspondència, entre la distribució vertical de competències (i, per tant, de necessitats de despesa) i la distribució vertical d’ingressos tributaris entre nivells de govern, cosa que porta a una clara insuficiència financera dels governs subcentrals.

Els desequilibris fiscals verticals poden sorgir per diverses causes: a) falta de poder tributari a escala subcentral; b) baixa capacitat fiscal dels governs subcentrals, i c) canvis en el grau de responsabilitats de despesa a escala subcentral.

El principi d’equitat vertical persegueix corregir els desequilibris verticals. L’objectiu de la seva correcció és garantir a escala subcentral de govern (considerat globalment) un volum de recursos suficient per finançar les necessitats de despesa que té. El desequilibri vertical es pot corregir amb diversos instruments: a) augmentant la pressió fiscal subcentral; b) establint nous tributs a escala subcentral, i c) mitjançant transferències de recursos del Govern central als governs subcentrals.

2.3. Equitat horitzontal

Un altre tipus de desequilibri fiscal que pot sorgir en un sector públic descentralitzat són els anomenats horitzontals. Aquests desequilibris tenen lloc entre les unitats d’un mateix nivell subcentral de govern, atesa la falta de correspondència entre la capacitat per generar ingressos tributaris i les seves necessitats de despesa. Les causes dels desequilibris fiscals horitzontals poden ser: a) diferències entre les unitats de govern en la capacitat fiscal per càpita; b) diferències entre les unitats de govern en els costos unitaris de proveir els serveis públics, i c) diferències entre les unitats de govern en les necessitats de provisió dels serveis públics per càpita.

El principi d’equitat horitzontal persegueix corregir els desequilibris fiscals horitzontals. L’objectiu és permetre que les diferents unitats d’un mateix nivell de govern puguin prestar un nivell similar dels serveis públics que tinguin atribuïts, i demanar un esforç fiscal similar als seus ciutadans. És a dir, es tracta d’evitar que les regions més pobres es trobin en la situació d’haver de prestar un nivell de serveis inferior, o bé d’haver de demanar un esforç més gran als seus ciutadans per prestar el mateix nivell de serveis.2 Per

2. Vegeu Castells, Sorribas i Vilalta (2005), pàg. 15.


tant, el principi d’equitat horitzontal vol dir solidaritat interterritorial, i és amb aquesta denominació que en moltes ocasions es fa referència al principi de l’equitat horitzontal.

L’instrument per corregir els desequilibris fiscals horitzontals són les subvencions d’anivellament fiscal. Aquestes subvencions es calculen mitjançant una fórmula amb una sèrie de variables representatives de la capacitat fiscal i les necessitats de despesa.

L’anàlisi del sistema comparat ens dóna nombrosos exemples de com funcionen aquests tipus de subvencions. D’una banda, poden tenir un disseny horitzontal, quan el seu únic objectiu és només l’equitat horitzontal, i també poden tenir un disseny horitzontal i vertical a la vegada, quan pretenen aconseguir alhora els objectius de l’equitat horitzontal i vertical. D’altra banda, l’anivellament pot ser total o parcial. És total quan el grau de cobertura dels ingressos sobre les necessitats de despesa és el mateix per a totes les unitats d’un mateix nivell de govern. Per tant, es redueixen totalment les diferències fiscals entre les diferents jurisdiccions. En canvi, l’anivellament parcial redueix les diferències, però no les elimina del tot.

Un exemple de subvencions d’anivellament de disseny horitzontal i anivellament parcial és el cas d’Alemanya. Les subvencions d’anivellament entre els länder tenen lloc dels länder rics als pobres. Així, els que tenen capacitat fiscal per generar ingressos per sobre de la mitjana transfereixen recursos als que la tenen per sota, de manera que es compensen unes transferències amb les altres, la qual cosa dóna lloc a un fons de suma zero i no comporta cap cost per al Govern central. Després de l’anivellament, tots els länder s’han aproximat a la mitjana de la capacitat fiscal. Els länder rics perden posicions, i els pobres les guanyen, i es redueixen així les diferències. Però els länder rics continuen estant per sobre de la mitjana i els pobres, per sota. També el Canadà té un anivellament parcial, si bé el disseny és vertical.

Un altre model de subvencions d’anivellament és el cas d’Austràlia. Aquí les subvencions aconsegueixen els dos objectius d’equitat horitzontal i vertical a la vegada, i l’anivella ment és total.

2.4. Coordinació intergovernamental

En un sector públic descentralitzat hi ha necessitat d’establir mecanismes de coordinació intergovernamental. Aquests mecanismes tenen caràcter politicoinstitucional i intenten garantir la influència dels governs subcentrals en les decisions del Govern central.

Un exemple d’aquests mecanismes és el senat (Bundesrat) alemany. És una cambra genuïna de representació territorial. Els länder en nomenen els seus membres i per la dita cambra han de passar totes les lleis federals que afecten fiscalment els länder.

En altres països, com Suïssa, el Canadà i Austràlia, hi ha les conferències de ministres federals i subcentrals, que es reuneixen periòdicament per tractar temes relatius a les relacions fiscals entre els governs subcentrals i la federació.

9El model de finançament autonòmic vigent durant el període 2002-2008

3El model de finançament autonòmic vigent

durant el període 2002-2008

3.1. Descripció del model de finançament autonòmic acordat l’any 2001

El model de finançament de les comunitats autònomes aprovat l’any 2001 i que ha estat vigent fins al 2008 està configurat entorn de dues grans vies d’obtenció d’ingressos: els tributs cedits i el fons de suficiència. A continuació se’n descriu el funcionament.

3.1.1. Els tributs cedits

A partir de l’acord de l’any 2001, la cistella tributària en mans dels governs autonòmics va quedar constituïda per les figures següents: l’impost sobre el patrimoni de les persones físiques, l’impost sobre successions i donacions, l’impost sobre transmissions patrimonials, l’impost sobre actes jurídics documentats, la taxa sobre el joc, el 33% de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), el 35% de l’impost sobre el valor afegit (IVA), el 40% dels impostos especials (tabac, alcohol i hidrocarburs), l’impost especial sobre determinats mitjans de transport, l’impost especial sobre l’electricitat i l’impost especial sobre vendes minoristes de determinats hidrocarburs. Els cinc primers es coneixen amb el nom d’impostos cedits tradicionals, pel fet que han format part de la cistella tributària dels governs autonòmics des dels inicis, és a dir, des de principis dels anys vuitanta, moment en què es va començar a configurar el model de finançament autonòmic.

Cal tenir present que a l’Estat espanyol la sobirania fiscal està en mans del Govern central, que és qui disposa de la capacitat normativa sobre tots els tributs. Per tant, els tributs que acabem d’esmentar i que han format part de la cistella tributària dels governs autonòmics són tributs cedits pel Govern central. D’aquí ve, precisament, el seu nom. En un primer moment, quan se cedien tributs a les comunitats autònomes se’n cedia només el rendiment. No va ser fins l’any 1997 i sobretot a partir de l’acord del 2001, quan es va cedir també certa capacitat normativa sobre alguns d’aquests tributs. Concretament, durant aquests darrers anys els governs autonòmics han pogut prendre decisions sobre determinats elements dels impostos següents: els anomenats impostos tradicio


nals, l’IRPF, l’impost especial sobre determinats mitjans de transport i l’impost especial sobre vendes minoristes de determinats hidrocarburs. El quadre 1 conté, de manera esquemàtica, les competències atribuïdes a les comunitats autònomes per cadascuna de les figures tributàries que formen part de la seva cistella.

Quadre 1

Capacitat normativa de les comunitats autònomes

Impost Competències atribuïdes

Impost sobre la renda de les persones

físiques (IRPF)

• Modificació de la tarifa autonòmica general, amb la condició que sigui progressi-

va i amb el mateix nombre de trams que la de l’Estat.

• Modificació del tipus de la deducció general per inversió en l’habitatge habitual

(per adquisició o rehabilitació, per comptes habitatge i per obres d’adequació

per a discapacitats), en la part deduïble de la quota autonòmica, amb un límit

tant superior com inferior del 50%.

• Introducció de deduccions per circumstàncies personals i familiars, per inver-

sions no empresarials i per aplicacions de renda, sempre que no suposin una

reducció en el gravamen efectiu d’alguna categoria de renda.

Impost sobre el patrimoni (IP) • Modificació del mínim exempt.

• Modificació de la tarifa, sense cap límit.

• Introducció de qualsevol tipus de deducció i bonificació en la quota de l’impost.

• Gestió, liquidació, recaptació i inspecció.

Impost sobre successions i donacions

(ISD)

• Millora de les reduccions estatals en la base, tant per transmissions mortis causa

com inter vivos.

• Introducció de noves reduccions en la base, tant per transmissions mortis causa

com inter vivos.

• Modificació de la tarifa, sense cap límit.

• Modificació de les quanties i dels coeficients del patrimoni preexistent.

• Introducció de qualsevol tipus de deducció i bonificació en la quota de l’impost.


Impost sobre transmissions

patrimonials i actes jurídics

documentats (ITPAJD)

• En transmissions patrimonials oneroses:

i) Modificació dels tipus de gravamen que graven les concessions administrati-

ves, la transmissió de béns mobles i immobles, la constitució i cessió de drets

reals que recauen sobre béns mobles i immobles, excepte els de garantia, i

l’arren dament de béns immobles i mobles.

ii) Introducció de deduccions i bonificacions en la quota en els supòsits ante-

riors.

• En actes jurídics documentats:

i) Modificació del tipus de gravamen dels documents notarials.

ii) Introducció de deduccions i bonificacions en la quota dels documents nota-

rials.


Taxes sobre el joc • Regulació de les exempcions, base imposable, tipus de gravamen i quotes fixes,

bonificacions i meritació.


Impost especial sobre determinats

mitjans de transport (IEDMT)

• Augment fins a un màxim del 15% del tipus de gravamen.


Impost sobre les vendes minoristes

d’hidrocarburs (IVMH)

• Aplicació d’un tipus de gravamen autonòmic addicional a l’estatal, fins a un im-

port màxim que varia segons el producte gravat. La seva recaptació queda afecta-

da al finançament de despeses sanitàries i mediambientals.


Font:elaboraciópròpiaapartirdeDuraniEsteller(2005).


Pel que fa a la gestió i administració d’aquests tributs, els governs autonòmics han pogut gestionar i administrar els anomenats tributs cedits tradicionals (en el cas de l’impost sobre el patrimoni de les persones físiques, la gestió ha estat compartida amb l’Administració tributària estatal), l’impost especial sobre determinats mitjans de transport i l’impost especial sobre vendes minoristes de determinats hidrocarburs. En canvi, la gestió i administració dels grans impostos sobre els quals els governs autonòmics participen parcialment (IRPF, IVA i especials) i la de l’impost sobre l’electricitat les ha fet l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT).3

Amb aquesta cistella tributària, l’any 2007 el conjunt de governs autonòmics van liquidar (en termes normatius) un total de 1.613 euros per habitant, tal com mostra el quadre 2.

Quadre 2

Ingressos tributaris de les comunitats autònomes. Liquidació 2007

€ habitant Índex

Madrid 2.304 143

Balears 2.048 127

Catalunya 1.953 121

Aragó 1.812 112

Cantàbria 1.652 102

La Rioja 1.635 101

Astúries 1.618 100

València 1.556 96

Castella i Lleó 1.536 95

Galícia 1.366 85

Castella-la Manxa 1.289 80

Múrcia 1.289 80

Andalusia 1.278 79

Extremadura 1.094 68

Canàries 689 43

Total 1.613 100

S’hanhomogeneïtzatcompetènciesespecífiquesdelesCA.Tambés’haextretl’úsdelacapacitatnormativaautonòmicadel’IRPF,enelstributsceditstradicionalsienl’impostsobrelesvendesminoristesdedeterminatshidrocarburs.Font:elaboraciópròpiaapartirdelMinisterid’EconomiaiHisenda.

Aquesta cistella tributària va permetre a la Comunitat Autònoma de Madrid obtenir 2.304 euros per habitant (un 43% per sobre de la mitjana), i va ser la que va ingressar un volum més alt de recursos tributaris per càpita. En canvi, aquesta mateixa cistella va aportar a la Comunitat Autònoma d’Extremadura un volum de 1.094 euros per càpita (un 32% per sota de la mitjana), i va ser aquesta comunitat la que va obtenir menys

3. Vegeu Esteller (2006).


recursos tributaris per càpita.4 De fet es pot observar que hi ha cinc comunitats autònomes que se situen, pel que fa al volum de recursos tributaris per habitant, per sobre de la mitjana. Es tracta, per aquest ordre, de Madrid, Balears, Catalunya, Aragó, Cantàbria i La Rioja. Una comunitat autònoma se situa just a la mitjana, Astúries. I la resta se situen, per aquest ordre, per sota de la mitjana: Galícia, Castellala Manxa, Múrcia, Andalusia, Extremadura i Canàries.

Aquesta cistella de tributs es complementa amb els anomenats tributs propis. Els governs autonòmics poden crear figures tributàries sempre que es compleixen determinades condicions, com per exemple la de no gravar cap fet imposable que ja sigui gravat pel Govern central. Els governs autonòmics ho han aprofitat per establir tributs que, en termes generals, o bé tenen un objectiu mediambiental o bé recauen sobre el joc. La capacitat recaptatòria d’aquests tributs és petita, atès que aporten poc més de l’1% del total d’ingressos del conjunt de les comunitats autònomes. Tal com s’han concebut, no formen part dels ingressos que constitueixen el que s’entén com a “model” de finançament autonòmic.

3.1.2. El fons de suficiència

Les comunitats autònomes han rebut una subvenció incondicionada que a partir de l’acord del 2001 es va anomenar fons de suficiència.

El càlcul dels recursos corresponents a cada comunitat autònoma procedents d’aquest fons es va fer seguint els passos següents:

a. En primer lloc, es va determinar el volum global de recursos que s’havia de distribuir entre les quinze comunitats autònomes de règim comú, i que era la suma de les quanties necessàries per finançar els tres blocs següents de serveis: i) el bloc corresponent als serveis comuns; ii) el bloc corresponent als serveis sanitaris, i iii) el bloc corresponent als serveis socials i assistencials.

b. En segon lloc, es va calcular determinar el volum de recursos corresponent a cada comunitat autònoma per a cadascun dels tres blocs esmentats. Això va permetre obtenir el que es va anomenar “necessitats de despesa” de cada govern autonòmic (NDi). Les variables utilitzades per calcular aquestes necessitats van ser, per als diferents blocs competencials, les següents:

b.1) En relació amb el bloc de serveis comuns: • Una quantia fixa de 39,66 milions d’euros per a cada comunitat autònoma. • La quantia principal, resultant de restar del total disponible per aquest a bloc

de serveis comuns la quantia del punt anterior i la dels dos subfons del punt següent, es va distribuir segons les variables i ponderacions següents: població (94%), superfície (4,2%), dispersió (1,2%) i insularitat (9,6%).

4. Cal tenir en compte que la situació de la Comunitat Autònoma de Canàries no és ben bé comparable amb la de la resta, atès que la Constitució reconeix l’existència d’un règim econòmic i fiscal específic per a l’arxipèlag canari.


• Dos subfons addicionals: un fons de renda relativa, que es va repartir entre les comunitats autònomes que tenien un VAB per habitant inferior a la mitjana, i un fons per pal·liar l’escassa densitat de població, que es va repartir entre les comunitats autònomes que tenien una densitat de població inferior a 27 habitants per quilòmetre quadrat i una extensió inferior a 50.000 quilòmetres quadrats.

El resultat obtingut aplicant aquests criteris es va corregir, si s’esqueia, aplicant dues complicades regles de modulació.5

b.2) En relació amb el bloc de serveis sanitaris: • Un fons general que es va distribuir entre les comunitats autònomes segons

les variables i ponderacions següents: població protegida (75%), població més gran de 65 anys (24,5%) i insularitat (0,5%).

• Dos fons específics: un fons programa d’estalvi en incapacitat temporal, que es va distribuir en funció de la variable població protegida, i un fons de cohesió sanitària, l’objectiu del qual era corregir les desigualtats sanitàries i garantir la igualtat d’accés als serveis sanitaris públics en tot el territori espanyol, i atendre els ciutadans desplaçats procedents d’altres països. El repartiment d’aquest fons no va quedar especificat a l’acord de finançament de l’any 2001, sinó que es va remetre a una regulació específica posterior.

b.3) En relació amb el bloc de serveis socials: • Un fons que es va distribuir entre les comunitats autònomes segons la variable

població més gran de 65 anys.c. En tercer lloc, un cop calculades les necessitats de despesa de cada govern autonò

mic (NDi), es va procedir a calcular el fons de suficiència corresponent a cada comunitat autònoma (FSi). Aquest càlcul era una simple resta entre les necessitats de despesa (NDi) i la quantia corresponent a la capacitat fiscal de cada govern autonòmic (CFi), que es va calcular com el volum de recursos que obtenia cada comunitat autònoma a través dels seus ingressos tributaris procedents de la cistella descrita a l’apartat anterior.

5. Es tracta de les dues regles següents: 1) La taxa de les necessitats de despesa que resultés per a una comunitat autònoma no podia ser superior al 75% de la taxa

mitjana de creixement per al conjunt de comunitats autònomes de règim comú. No obstant això, en l’aplicació d’aquest principi s’havien de tenir en compte les regles següents: a) l’aplicació d’aquesta modulació no podia suposar en cap cas una disminució superior al 22,791% de la seva restricció inicial; b) quan s’apliqués a una comunitat autònoma que tingués un nombre de nuclis de població superior al 10% del total existent en el conjunt de comunitats autònomes de règim comú, l’excés sobre el 75% de la taxa mitjana de creixement es multiplicaria per 0,49 per tal de trobar l’import de la modulació.

2) La taxa de creixement de les necessitats de despesa que resultava per a les comunitats autònomes amb una renda per habitant per sota del 70% de la renda mitjana per habitant no podia ser inferior al 120% de la taxa mitjana de creixement del conjunt de comunitats autònomes de règim comú. I per a les que es trobessin entre el 70% i el 75% de la renda mitjana per habitant, la taxa de creixement del seu finançament no podia ser inferior al 30% de la taxa mitjana de creixement del conjunt de les comunitats autònomes. I finalment, per a les que tinguessin una renda entre el 75% i el 82% de la renda mitjana per habitant, la taxa de creixement del seu finançament no podia ser inferior al 22% de la taxa mitjana de creixement del conjunt de comunitats autònomes.


d. I en quart lloc, atès que el càlcul del fons de suficiència corresponent a cada comunitat autònoma es va fer una sola vegada i per a un any base (l’any 1999), es va definir una taxa d’evolució per aplicar en els anys següents. Es tracta de la taxa de creixement dels ingressos tributaris de l’Estat (ITE). Per tant, els recursos procedents del fons de suficiència han crescut a la mateixa taxa en què ho han fet els ingressos tributaris de l’Estat. I han format part del càlcul d’aquesta taxa, exclusivament, la part corresponent a l’Estat dels impostos compartits (IRPF, IVA i especials) i l’impost de societats.

Finalment, l’acord del 2001 va preveure l’existència d’unes assignacions d’anivellament per als serveis públics fonamentals d’educació i sanitat. L’objectiu que es perseguia era garantir un nivell mínim en tot el territori espanyol en la prestació d’aquests serveis. Aquestes assignacions havien de ser aplicades quan en una comunitat autònoma es produís, en un any, una desviació de més de tres punts (o de més d’un punt si la comunitat autònoma tingués una superfície de més de 90.000 quilòmetres quadrats), respecte de la mitjana estatal en la variació) del nombre d’alumnes d’educació obligatòria i/o de la població protegida.

Val a dir que cap d’aquestes garanties no s’ha hagut de posar en marxa perquè no s’ha produït cap d’aquestes desviacions. De fet era molt difícil que es produïssin.

A més, en relació amb el finançament dels serveis d’assistència sanitària de la Seguretat Social, es va pactar que durant els tres primers anys de funcionament del nou sistema (el que sorgia de l’acord del 2001), l’Estat garantiria que la seva evolució estigués en funció del PIB nominal a preus de mercat. Posteriorment, i en la Conferència de Presidents de l’any 2005 es va acordar que aquesta garantia es prorrogaria fins que s’aprovés un nou model de finançament.

L’aplicació de totes aquestes variables, fons específics i regles de modulació va donar com a resultat una determinada distribució dels recursos que cada comunitat autònoma “necessitava” per poder prestar les seves competències. Aquesta distribució és la que reflecteix el gràfic 1.

A Catalunya li va correspondre el 16,2% del total de recursos del model. O dit d’una altra manera, Catalunya “necessitava” el 16,2% del total de recursos en mans dels governs autonòmics. Aquests recursos procedirien de les dues vies descrites: els tributs cedits i el fons de suficiència. Concretament, a Catalunya li corresponien 8.628 milions d’euros (càlcul de l’any base, és a dir, el 1999), 7.050 milions dels quals els obtindria a través de la cistella tributària i la resta, és a dir, 1.579 milions d’euros procedirien del fons de suficiència.

El quadre 3 mostra el volum de recursos que el model va proporcionar a cada comunitat autònoma l’any 2007. La primera columna mostra els recursos per habitant que cada govern autonòmic va obtenir a través de la cistella tributària i la segona columna mostra el comportament del fons de suficiència. El govern d’Extremadura és el que més recursos per habitant va rebre procedents d’aquest fons (1.906 euros per càpita). Pel que fa a Madrid i Balears, la quantia del fons de suficiència és negativa, atès que, tal com es va estimar, les seves necessitats de despesa en l’any base (NDi) van resultar superiors a la seva capacitat fiscal.


Quadre 3

Total ingressos model 2001. Liquidació 2007. Dades homogènies en termes competencials

Ingressos tributaris (CFi) € habitant

Fons suficiència (FSi)€ habitant

Total recursos model (NDi)€ habitant

Total recursos model (NDi)Índex

Extremadura 1.094 1.906 3.000 126

Castella i Lleó 1.536 1.311 2.847 120

La Rioja 1.635 1.150 2.785 117

Cantàbria 1.652 1.130 2.782 117

Aragó 1.812 926 2.738 115

Astúries 1.638 1.113 2.731 115

Galícia 1.366 1.369 2.735 115

Castella-la Manxa 1.289 1.293 2.582 109

Andalusia 1.278 1.149 2.427 102

Canàries 689 1.609 2.298 97

Catalunya 1.953 282 2.235 94

Múrcia 1.289 863 2.152 91

València 1.556 558 2.114 89

Madrid 2.304 179 2.125 89

Balears 2.048 177 1.871 79

Total 1.613 765 2.378 100

Font:elaboraciópròpiaapartirdelMinisterid’EconomiaiHisenda.

Així és, doncs, com ha funcionat el model acordat l’any 2001. Les necessitats de despesa de cada govern autonòmic s’han quantificat fent servir una combinació de variables socioeconòmiques, ponderacions, subfons específics, modulacions i garanties. Aquestes necessitats s’han cobert mitjançant els recursos que a cada comunitat autònoma ha proporcionat la cistella tributària descrita anteriorment. Les comunitats autònomes que, amb els recursos procedents d’aquesta cistella, no arribaven a cobrir les necessitats de

Gràfic 1

Distribució inicial dels recursos entre les comunitats autònomes (any base)

Catalunya 16,2%

Galícia 7,9%

Andalusia 19,2%

Astúries 3,1%Cantàbria 1,6%

La Rioja 0,9%

Múrcia 2,9%

València 10,2%

Aragó 3,6%

Castella-la Manxa 5,0%

Canàries 4,6%

Extremadura 3,4%

Balears 2,1%

Madrid 12,1%

Castella i Lleó 7,5%


despesa estimades han rebut una subvenció incondicionada, anomenada fons de suficiència, que ha evolucionat segons l’ITE. Aquesta subvenció ha estat negativa per als governs que amb els seus recursos tributaris obtenien més ingressos dels que necessitaven per cobrir les necessitats de despesa que se’ls havia estimat.

El quadre 3 mostra que, segons el model acordat l’any 2001, el govern que disposava d’uns recursos per càpita i, per tant, se li reconeixen unes necessitats de despesa per habitant més elevades era el govern d’Extremadura. Concretament, l’any 2007 van ser de 3.000 euros per habitant i es van cobrir amb els recursos que li va aportar la seva cistella tributària (1.094 euros per habitant) i amb el fons de suficiència (1.906 euros per habitant). A l’altre extrem hi trobem el Govern de Balears. En aquest cas, el model estimava que les necessitats que s’havien de cobrir eren de 1.987 euros per habitant, i atès que la cistella tributària n’hi aportava 2.048, el seu fons de suficiència era negatiu (de 177 euros per habitant).

Així doncs, l’any 2007 el model va acabar atorgant a Extremadura un 26% més de recursos per habitant que a la mitjana, i a Balears un 21% menys. Pel que fa a Catalunya, l’any 2007 la cistella tributària va aportar al Govern de la Generalitat 1.953 euros per habitant, i el fons de suficiència 282 euros per habitant. Per tant, el total de recursos va ser de 2.235 euros per càpita (un 6% per sota de la mitjana).

3.2. Principals problemes del model de finançament autonòmic acordat l’any 2001

Tal com s’ha explicat en el punt 2.1, la teoria del federalisme fiscal proporciona un conjunt de principis que és recomanable que es compleixin per al bon funcionament de qualsevol hisenda descentralitzada. Aquests principis són, fonamentalment, el d’autonomia financera, el d’equilibri vertical i el d’equitat horitzontal. A continuació s’analitza el grau de compliment d’aquests principis pel que fa al model de finançament autonòmic sorgit de l’acord de l’any 2001.

3.2.1. L’autonomia financera

Els governs són autònoms des d’un punt de vista financer si poden prendre decisions sobre quant gasten, com gasten i en què gasten, i també sobre quants ingressos obtenen i com els obtenen. L’exercici de l’autonomia financera comporta que una part important dels ingressos procedeixin d’una figura tributària o de diverses sobre les quals els governs disposin de capacitat per prendre decisions. Així doncs, l’autonomia financera està lligada a la capacitat normativa que tenen els governs sobre determinades figures tributàries i a la capacitat de gestió i administració d’aquestes figures.


Amb el model de finançament autonòmic acordat l’any 2001, el conjunt de comunitats autònomes obtenia un 68% dels seus ingressos (amb xifres de l’any 2007) a través de la cistella tributària i la resta (un 32%) a través del fons de suficiència, que tal com s’ha explicat es tractava d’una subvenció incondicionada procedent de l’Estat.

Malgrat que es pugui pensar que obtenir el 68% dels recursos a través de tributs ha permès als governs autonòmics exercir un grau important d’autonomia financera, això no ha estat ben bé així, a causa principalment de la insuficient capacitat normativa sobre els tributs i de l’escassa capacitat de gestió tributària.

1) Insuficient capacitat normativa sobre els tributs

Els governs autonòmics han tingut, d’una banda, una capacitat de decisió limitada sobre alguns impostos, en la mesura que han pogut prendre decisions sobre alguns dels seus elements. I d’altra banda, no han pogut prendre cap tipus de decisió, és a dir, la seva capacitat normativa ha estat nul·la sobre impostos com l’IVA i els especials. Per tant, la capacitat normativa dels governs autonòmics ha estat en alguns casos limitada i en altres, nul·la.

La primera columna del gràfic 2 indica la distribució dels ingressos tributaris corresponents a cada nivell de govern. Tal com es pot veure, el 43,1% dels tributs que han pagat els ciutadans de l’Estat espanyol han acabat sent ingressos del Govern central, el 22,4% són ingressos dels governs autonòmics i el 7,8%, dels governs locals. Les cotitzacions pagades a la Seguretat Social han representat el 26,7%.

Per tant, d’entrada, aquesta primera columna indica que els impostos s’han pagat, fonamentalment, al Govern central i a l’Administració de la Seguretat Social. Ambdues administracions han obtingut el 69,8% dels tributs que han pagat els ciutadans de l’Estat.

Gràfic 2

Distribució dels ingressos impositius per nivells de govern, 2007

100

90

80

70

60

50

40

30

20

10

0% sobre el total % segons capacitat normativa % segons gestió

Governs locals Comunitats autònomes Seguretat Social Administració central

7,8

22,4

26,7

43,1

7,8

13,1

26,7

52,4

7,86,4

26,7

59,1


La segona columna del gràfic 2 recull la distribució dels ingressos tributaris entre els diferents nivells de govern tenint en compte la seva capacitat normativa. És a dir, per exemple, a la primera columna s’ha considerat que el 35% de l’IVA està en mans dels governs autonòmics, en canvi a la segona columna s’ha considerat que, malgrat que les comunitats autònomes reben el 35% de la recaptació d’aquest impost, tot l’IVA és un tribut del Govern central, atès que els governs autonòmics no hi poden prendre cap tipus de decisió.

Així doncs, es pot afirmar que les comunitats autònomes tenen només “certa” capacitat normativa sobre un conjunt de tributs que representen el 13,1% del total dels tributs pagats pels ciutadans de l’Estat. En canvi, el Govern central pot prendre decisions (té capacitat normativa) sobre un conjunt de figures tributàries que representen el 52,4% dels tributs que paguen els ciutadans. La capacitat de modificar les gran figures tributàries del sistema fiscal espanyol no està en mans dels governs autonòmics sinó del Govern central.

2) Escassa capacitat de gestió tributària

Tal com s’ha indicat anteriorment, ha estat l’Administració tributària de l’Estat la que ha gestionat i administrat la totalitat dels gran impostos (IRPF, IVA i especials). Per tant, això ha fet que, si bé una part important dels recursos dels governs autonòmics estan lligats a aquestes figures, aquests governs no han pogut participar de la seva gestió.

La tercera columna del gràfic 2 mostra la distribució dels ingressos tributaris entre els diferents nivells de govern, tenint en compte quin d’ells els ha gestionat i administrat. Tal com es pot veure, el Govern central s’ha fet càrrec de la gestió i administració del 59,1% dels tributs que han pagat els ciutadans espanyols. En canvi, els governs autonòmics només han pogut gestionar un 6,4% dels tributs que han pagat els ciutadans. Queda clar, doncs, que la capacitat dels governs autonòmics per prendre decisions sobre com s’han de gestionar els tributs que han acabat sent els que han aportat una bona part dels seus recursos ha estat insignificant.

Aquest fet ha provocat que els governs autonòmics hagin rebut amb retard els ingressos que els corresponien. La transferència de la majoria dels ingressos impositius de l’Administració tributària de l’Estat als governs autonòmics no s’ha fet de manera immediata, és a dir, en el mateix moment en què es produeix el pagament de l’impost per part del ciutadà, sinó amb almenys dos anys de retard, cosa que ha provocat injustificats problemes de tresoreria als governs autonòmics. I un altre problema vinculat a aquesta escassa capacitat de gestió que han tingut els governs autonòmics sobre els tributs ha estat el de la nodisponibilitat de la informació necessària i suficientment exhaustiva del comportament dels tributs en els seus territoris respectius. Disposar d’aquesta informació és imprescindible per poder prendre decisions encertades sobre política tributària.


3.2.2. L’equilibri vertical

3.2.2.1. L’equilibri vertical en el moment inicial (any base)

A l’Estat espanyol, tal com han estat repartides les competències (necessitats de despesa) i els ingressos potencials entre el Govern central i els governs autonòmics, es pot parlar de l’existència d’un desequilibri vertical. És a dir, el grau de cobertura de les necessitats de despesa del Govern central és més alt que el grau de cobertura que els governs autonòmics tenen de les seves necessitats de despesa.

El gràfic 3 mostra que si bé el Govern central fa el 22% del total de la despesa pública de l’Estat, obté el 43% del total dels ingressos impositius. En canvi, els governs autonòmics fan el 36% de la despesa pública i obtenen només el 22% dels ingressos impositius.

Gràfic 3

Distribució dels ingressos impositius i de la despesa pública entre els diferents nivells de govern, 2007

13%

22%

29%

36% 8%

43%

27%

22%

Despeses Ingressos impositius

Governs locals Administració central Seguretat Social Comunitats autònomes

Aquest desequilibri se soluciona, tal com recomana la teoria del federalisme fiscal i tal com ens ensenya el sistema comparat, mitjançant mecanismes intergovernamentals de subvencions incondicionades. És a dir, el Govern central transfereix recursos al nivell de govern subcentral amb la finalitat d’assolir l’equilibri.

En el model de finançament autonòmic acordat l’any 2001, l’instrument que hauria d’haver donat compliment a aquest objectiu hauria d’haver estat el fons de suficiència. És a dir, el volum del fons (subvenció incondicionada) hauria d’haver estat el que hagués fet possible l’equilibri. Però malauradament aquell volum no es va calcular tenint en compte aquest objectiu.

Tal com s’ha explicat anteriorment, el primer pas que es va fer l’any 2001 per calcular la quantia del fons de suficiència corresponent a cada comunitat autònoma va ser determinar el volum global de recursos que s’havien de distribuir entre els governs autonò


mics. És a dir, el punt de partida era calcular el volum global de les necessitats de despesa autonòmiques que s’havien de cobrir. Doncs bé, aquest volum es va calcular sumant les quantitats que havien finançat, en el model anterior, els blocs de serveis anteriorment descrits (bloc corresponent als serveis comuns, bloc corresponent als serveis sanitaris i bloc corresponent als serveis socials i assistencials), i es va afegir una dotació addicional equivalent a un 3,5% del total de recursos de què disposaven les comunitats autònomes (CA).6 D’aquesta manera, s’afirmava que aquella quantia era la que permetia cobrir les necessitats de despesa dels governs autonòmics d’acord amb el grau de competències acordat.

Així doncs, l’acord de finançament autonòmic del 2001 estableix una determinada distribució dels recursos entre el Govern central i el conjunt de governs autonòmics. Concretament, i amb dades de l’any 1999, que es va utilitzar com a any base, aquesta distribució va ser del 45,2% dels recursos per al Govern central i del 54,8% dels recursos per als governs autonòmics.

Gràfic 4

Distribució dels recursos entre l’Estat i les comunitats autònomes. Any 1999

54,8%45,2%

Estat Comunitats autònomes

3.2.2.2. L’equilibri vertical des d’una perspectiva dinàmica: la falta de mecanismes d’actualització i de seguiment del model

De l’acord del 2001 es desprèn, doncs, que la distribució dels recursos entre el nivell del Govern central i el dels governs autonòmics que produïa l’equilibri és la que acabem d’esmentar (45,2%/54,8%). És evident que, si el pacte era aquest, s’havia de continuar complint al llarg del temps. I no ha estat així. El model del 2001 no va preveure cap mecanisme d’actualització ni de seguiment del seu funcionament. Això ha fet que aquella distribució inicial hagi acabat sent, l’any 2007, una distribució ben diferent. Concreta

6. Més la quantia integrada en el bloc INSALUD, atès que es va decidir transferir a totes les comunitats autònomes la competència de sanitat.


ment, el Govern central ha acabat tenint el 50,4% dels recursos mentre que els governs autonòmics han acabat disposant del 49,6%.

Gráfc 5

Distribució dels recursos entre l’Estat i les comunitats autònomes. Any 2007

49,1%50,9%

Estat Comunitats autònomes

Això fa que parlem d’un trencament de la situació d’equilibri inicial. Les circumstàncies que l’han provocat són fonamentalment les quatre següents: i) el comportament a la baixa, per raons estructurals i sobretot a causa de la crisi econòmica, de les bases imposables dels tributs en mans dels governs autonòmics, com per exemple l’impost sobre transmissions patrimonials; ii) la introducció de modificacions en la normativa estatal que ha comportat la disminució dels ingressos potencials dels tributs que han format part de la cistella autonòmica; iii) un comportament expansiu de les necessitats de despesa dels governs autonòmics per raons estructurals, com per exemple, el fet d’haver de prestar els serveis a un nombre creixent de població a causa de la immigració, i iv) la introducció de modificacions en la normativa estatal que ha comportat l’augment de les necessitats de despesa dels governs autonòmics, com per exemple l’aplicació de la Llei de dependència.

El desequilibri vertical ha augmentat, doncs, al llarg dels anys, fet que es pot observar clarament amb les dades que conté el quadre 4. Mentre que els ingressos de les comunitats autònomes han crescut un 8,7% durant el període 19992007, els del Govern central ho han fet a una taxa de l’11,8%. I mentre les despeses de les comunitats autònomes han crescut un 10,1% durant el mateix període, les del Govern central ho han fet a una taxa del 8,5%.

Quadre 4

Evolució dels ingressos

% de variació interanual 2007/2009

Ingressos CA 8,7

Ingressos disponibles Estat 11,8

Font:Ministerid’EconomiaiHisendaielaboraciópròpia.


El trencament de la situació d’equilibri vertical inicial és una possibilitat que cal tenir en compte sempre, en la mesura que les circumstàncies que el poden provocar són força probables. El que cal és tenirho en compte, i per tant, cal que el mateix model incorpori els mecanismes per repararlo. Això és el que no preveia el model de finançament del 2001.

A tall d’exemple podem dir que per restablir la situació de l’any 1999 (és a dir, per retornar al 45,2% de l’Estat i al 54,8% de les CA), caldria haver transferit un 5,7% dels recursos públics de l’Estat a les CA. I això significa una quantia total de 12.672 milions d’euros.

3.2.3. L’equitat horitzontal

L’equitat horitzontal comporta donar compliment a un principi d’igualtat. És a dir, es tracta que els diferents governs puguin assolir un nivell similar (o igual) de prestació dels serveis que tenen atribuïts, aplicant als seus ciutadans el mateix esforç fiscal. Per aconseguir aquest objectiu s’instrumenten subvencions d’anivellament. Dins del model de finançament autonòmic 20022009, el mecanisme anivellador hauria d’haver estat el fons de suficiència. És a dir, la quantia que cada govern autonòmic hauria d’haver rebut d’aquest fons hauria d’haver estat la que hagués fet possible que tots els governs autonòmics acabessin disposant d’un volum similar o igual de recursos per càpita (o per unitat de necessitats), independentment de quina fos la seva capacitat fiscal. Un mecanisme anivellador elimina (si es tracta d’un anivellament total) o escurça (si es tracta d’un anivellament parcial) les diferències de recursos que hi poden haver entre els diferents governs. El resultat d’un mecanisme anivellador hauria de ser, per exemple, que si un govern obté uns ingressos tributaris de 120 i un altre de 80, o bé tots dos acabin tenint després de l’anivellament 100 (anivellament complet) o bé que el primer tingui, per exemple, 110 i el segon, 98 (anivellament parcial).

El quadre 5 mostra el resultat, per a l’any 2007, del mecanisme anivellador dels recursos dels governs autonòmics que ha funcionat durant els anys 2002 a 2009.

El quadre 5 mostra la posició relativa dels governs autonòmics en relació amb la seva capacitat fiscal (primera columna) i la seva posició relativa en relació amb el total d’ingressos (segona columna). La diferència entre una columna i altra s’explica per l’existència del fons de suficiència. Els resultats mostren el següent:

i) Madrid, Balears i Catalunya estan per sobre de la mitjana pel que fa als ingressos tributaris per habitant (un 43%, un 27% i un 21%, respectivament). Tenen doncs, una capacitat fiscal per sobre de la mitjana. Un cop ha actuat el fons de suficiència totes tres queden per sota de la mitjana (un 11%, un 21% i un 6%, respectivament).

ii) Aragó, Cantàbria i La Rioja també estan per sobre de la mitjana pel que fa als ingressos tributaris per habitant (un 12%, un 2% i un 1%, respectivament) i un cop ha actuat el fons de suficiència no només continuen estant per sobre de la mitjana, sinó que a més totes han millorat la seva posició relativa respecte de la inicial.


Aragó passa a situarse un 15% per sobre de la mitjana, i Cantàbria i La Rioja se situen a un 17% per sobre.

iii) Astúries està just a la mitjana pel que fa als ingressos tributaris per habitant i un cop ha rebut el fons de suficiència passa a estar un 15% per sobre de la mitjana.

iv) Les vuit comunitats autònomes restants estan totes per sota de la mitjana pel que fa als ingressos tributaris per habitant, i totes milloren la seva posició relativa un cop han rebut el fons de suficiència, excepte València que l’empitjora (passa d’estar un 4% per sota de la mitjana a estar un 11% per sota). La millora que es produeix en la posició relativa de les set comunitats restants es dóna de manera desigual i amb intensitats ben diferents:

a) Múrcia i Castellala Manxa, que estan en la mateixa posició pel que fa als ingressos tributaris (un 20% per sota), un cop ha actuat el fons de suficiència, Múrcia, tot i que millora, continua estant per sota (un 9%) i Castellala Manxa passa a estar per sobre (un 9%).

b) Extremadura, Andalusia, Galícia i Castella i Lleó estan per sota de la mitjana pel que fa als ingressos tributaris per habitant (un 32%, un 21%, un 15% i un 5%, respectivament). Doncs bé, un cop han rebut el fons de suficiència totes quatre passen a estar per sobre de la mitjana, però amb percentatges ben diferents (un 26%, un 2%, un 15% i un 20%, respectivament). Extremadura és la comunitat autònoma que més per sota de la mitjana està pel que fa als ingressos tributaris

Quadre 5

Ingressos tributaris i ingressos totals de les comunitats autònomesLiquidació 2007. Índex € habitant

Ingressos tributaris Ingressos totals

(recursos abans anivellament) (recursos després anivellament)

Madrid 143 89

Balears 127 79

Catalunya 121 94

Aragó 112 115

Cantàbria 102 117

La Rioja 101 117

Astúries 100 115

València 96 89

Castella i Lleó 95 120

Galícia 85 115

Castella-la Manxa 80 109

Múrcia 80 91

Andalusia 79 102

Extremadura 68 126

Canàries 43 97

Total 100 100

S’hanhomogeneïtzatcompetènciesespecífiquesdelesCA.Tambés’haextretl’úsdelacapacitatnormativaautonòmicadel’IRPF,enelstributsceditstradicionalsienl’impostsobrelesvendesminoristesdedeterminatshidrocarburs.Font:elaboraciópròpiaapartirdelMinisterid’EconomiaiHisenda.


per habitant i és la que acaba tenint una millor posició un cop ha rebut el fons de suficiència.

c) Canàries, que tal com ja s’ha indicat no és del tot comparable amb la resta de governs autonòmics donat el caràcter específic del seu model de finançament, està molt per sota de la mitjana pel que fa als ingressos tributaris per habitant (un 57%) i un cop ha rebut el fons de suficiència continua estant per sota, però molt menys (un 3%).

Aquests resultats són erràtics i injustificables. El fons no aconsegueix aproximar posicions, sinó que en la majoria dels casos, les inverteix. Els governs que abans de l’obtenció del fons tenien una posició relativa per sobre de la mitjana acaben estant per sota un cop l’han rebut, i al contrari, aquells que inicialment estaven per sota acaben estant per sobre. És per això que es pot parlar de l’existència d’un sobreanivellament. Aquest comportament del que hauria de ser el mecanisme anivellador del sistema no es dóna a cap altre país descentralitzat on, en major o menor mesura, els mecanismes d’anivellament existents aconsegueixen retallar les diferències entre els recursos dels governs que tenen una major capacitat fiscal i els que tenen una capacitat fiscal menor. No hi ha cap cas en el sistema comparat que, tal com passa en el model de finançament de les comunitats autònomes, s’inverteixin les posicions. El sobreanivellament que es produeix en el cas espanyol permet afirmar que el model de finançament de les comunitats autònomes incorpora un grau de solidaritat inexistent en altres sistemes de finançament de governs subcentrals.

Les causes que expliquen aquest mal funcionament del mecanisme anivellador dels recursos dels governs autonòmics són fonamentalment les següents:

i) La inexistència d’un criteri d’equitat al qual s’ha de donar compliment A l’acord de finançament autonòmic del 2001, igual com va passar amb els acords

anteriors, no hi apareixia explicitat el criteri d’equitat que es volia aconseguir. Es va acordar la forma de calcular el fons de suficiència sense prèviament definirne l’objectiu. Definir el criteri d’equitat vol dir deixar clar, prèviament, aspectes com el grau de verticalitat o horitzontalitat del sistema, així com el grau d’anivellament (total o parcial) que es vol assolir. Res d’això es va fer quan es va acordar el funcionament del fons de suficiència.

Sense definir prèviament el criteri d’equitat que es vol assolir, és impossible instrumentar un bon mecanisme anivellador i, atès que l’equitat s’inscriu en el terreny dels valors, cal que aquest criteri sigui políticament consensuat.

ii) La falta de justificació de les variables i ponderacions que intervenen en el càlcul de l’in dicador de necessitats

Si s’examina l’indicador de necessitats utilitzat per calcular el fons de suficiència, es pot observar que la variable principal és la població, la ponderació de la qual és d’un 94% en el càlcul de les necessitats vinculades als serveis comuns. Per tant, seria raonable esperar que els recursos per habitant que el model proporcionés als go


verns autonòmics fossin iguals (o molt similars). Això no és així, tal com s’ha pogut comprovar amb les dades del quadre 5. L’explicació la trobem en la inclusió dels fons específics i de les modulacions dins la fórmula de càlcul de les necessitats, explicades anteriorment.

Concretament, d’una banda, l’existència dels fons específics va provocar que la població acabés explicant no el 94% de la distribució dels recursos, sinó el 90%. Aquesta reducció va afectar de manera diferent les diferents comunitats autònomes. Per exemple, va millorar la situació de comunitats com La Rioja, Extremadura, Cantàbria i Castella i Lleó, mentre que va empitjorar la de comunitats com Madrid, Catalunya i València. I d’altra banda, l’aplicació de les regles de modulació van rebaixar, en l’any base, els recursos totals del sistema de finançament en un 1,6%. Els efectes d’aquesta rebaixa també van ser dispars per a les diferents comunitats autònomes. L’augment més gran de recursos que l’aplicació d’aquelles regles va comportar va ser per a Extremadura (un 4,2%) i la reducció més gran va ser per a Balears (un 9,5%). Només quatre comunitats autònomes no es van veure afectades per l’aplicació de les modulacions esmentades (La Rioja, Aragó, Castellala Manxa i Castella i Lleó).7

iii) La falta de justificació de la variable utilitzada com a indicador de la capacitat fiscal El bon funcionament d’un mecanisme anivellador passa per definir a més d’un bon

indicador de les necessitats de despesa dels governs, un bon indicador de la seva capacitat fiscal. Tant la teoria com el sistema comparat ofereixen diferents possibilitats per quantificarla, des de la utilització d’indicadors macroeconòmics, com per exemple la renda disponible o el VAB, fins a la utilització de fórmules de càlcul basades en les bases imposables dels impostos que estan en mans dels governs que intervenen en l’anivellament.

L’indicador utilitzat per calcular la capacitat fiscal dels governs autonòmics a efectes del càlcul de la quantia del fons de suficiència no va tenir en compte cap d’aquestes possibilitats. Concretament, en relació amb els tributs cedits tradicionalment es va utilitzar l’anomenat “criteri normatiu”, el càlcul del qual es va fer a partir de la recaptació real obtinguda d’aquests tributs a finals dels anys vuitanta, actualitzada per a totes i cadascuna de les comunitats autònomes a la mateixa taxa a la que havia evolucionat la subvenció incondicionada procedent del Govern central (llavors anomenada participació en els ingressos tributaris de l’Estat). En realitat, aquesta taxa d’evolució no tenia res a veure amb la taxa de creixement de la capacitat fiscal dels diferents governs autonòmics. I pel que fa a la resta de tributs (IRPF, IVA i especials) es va utilitzar la seva recaptació efectiva en l’any base (1999).

Per a Catalunya, en l’any base, la relació entre el volum de “tributs normatius”, calculats tal com s’acaba d’explicar, i el seu VAB era una relació de l’1,56%. Aquesta relació va prendre valors molt diferents entre les CA, ja que el percentatge més baix era d’un 1,07% i el més alt, d’un 1,77%.

7. Vegeu M. Vilalta (2008).


iv) Inexistència de mecanismes d’actualització i ajustament del fons de suficiència corresponent a cada comunitat autònoma

Quan s’ha parlat del problema del desequilibri vertical ja s’ha fet referència a la manca de mecanismes d’actualització i seguiment del model. En aquell cas, aquesta mancança es traduïa en la norevisió del volum global del fons de suficiència, la qual cosa va provocar un agreujament al llarg del temps d’aquell desequilibri. En el cas de l’equitat horitzontal, la manca de mecanismes d’actualització es tradueix en el fet que les posicions relatives dels governs autonòmics en relació amb els seus recursos totals varien cada any, de manera que allò que s’havia pactat en l’any base deixa de complirse.

El fons de suficiència corresponent a cada comunitat autònoma es va calcular, tal com s’ha explicat, per a l’any base (el 1999). Aquell càlcul va donar lloc a un determinat repartiment dels recursos entre els governs autonòmics que, implícitament, era el que es considerava adequat. Per tant, es pot dir que l’anivellament que s’aconseguia en el moment inicial era el que s’havia de mantenir al llarg del temps. És evident que es poden produir circumstàncies que poden provocar un trencament d’aquella situació inicial. I de fet això és el que ha passat.

D’una banda, hi ha hagut canvis en les necessitats de despesa dels diferents governs autonòmics, a causa, fonamentalment, de canvis demogràfics provocats per l’augment de la seva població, sobretot per l’arribada d’immigrants. És evident que aquests canvis no han afectat de la mateixa manera unes comunitats autònomes que unes altres. Per tant, la situació relativa inicial ha anat canviant al llarg del temps. D’altra banda, hi ha hagut canvis en la capacitat fiscal dels governs autonòmics, a causa de modificacions del comportament de les bases dels seus tributs, canvis que també han afectat de manera diferent les diverses comunitats autònomes.

Res d’això no hagués representat un problema si el mateix model hagués previst mecanismes per corregirho. El fet que no hi hagi hagut aquests mecanismes es pot comprovar observant les dades del quadre 6. La primera columna recull els recursos per habitant (en índex) que el model atorgava a cada govern autonòmic l’any base de l’acord (1999) i la segona columna mostra la situació de cada govern l’any 2007. Cap comunitat autònoma manté la seva posició relativa inicial.

Hi ha sis comunitats autònomes que empitjoren la seva posició, entre elles Catalunya, que passa d’estar un 2% per sota de la mitjana a estarhi un 6%. La comunitat autònoma que més empitjora és la de Balears, que passa d’estar un 6% per sota de la mitjana a estarhi un 21%. Mentre que la comunitat autònoma que experimenta una millora més significativa de la seva posició relativa és Extremadura, seguida d’Astúries. La primera passa d’estar un 17% per sobre de la mitjana a estarhi un 26%, i la segona passa d’estar un 6% per sobre a un 15%.

És evident que aquest comportament ha provocat una gran inestabilitat del model que no s’hagués produït si se n’hagués previst la revisió i actualització. Amb l’acord del 2001 el model es va tancar i es van deixar de preveure fins i tot les revisions quinquennals que fins aleshores s’havien anat produint.


v) Poca fonamentació de l’índex triat per calcular l’evolució del fons de suficiència El càlcul del fons de suficiència corresponent a cada comunitat autònoma es va fer

només una sola vegada en l’any base de l’acord. La xifra corresponent als anys posteriors s’ha calculat aplicant la taxa de creixement dels ingressos tributaris de l’Estat (ITE). Mai no es va justificar per què es considerava que aquest era l’índex d’evolució adequat i no un altre. De fet, en acords anteriors els índexs que s’havien utilitzat havien estat d’altres (el de la taxa de creixement dels ingressos tributaris ajustats estructuralment –ITAE–, el de la taxa de creixement de la despesa estatal equivalent o el de la taxa de creixement del PIB) i tampoc mai no se n’havia justificat la idoneïtat.

Aplicar la taxa de creixement dels ITE per calcular el volum del fons corresponent a cada any té les implicacions següents: i) s’està considerant que les necessitats de despesa i la capacitat fiscal evolucionen segons un mateix índex; ii) s’està considerant que aquest índex és el mateix per a totes les comunitats autònomes, amb la qual cosa no es tenen en compte possibles comportaments específics que puguin afectar una comunitat autònoma o diverses, però no totes de la mateixa manera; iii) no es preveu la possibilitat que el volum global del fons hagi de respondre, i per tant s’hagi d’adaptar, a noves circumstàncies que provoquen un trencament de l’equilibri vertical.

vi) No inclusió de les comunitats autònomes forals en el mecanisme d’anivellament El model de finançament que tenen les comunitats autònomes de règim foral pro

porciona als seus governs un volum de recursos clarament superior als que propor

Quadre 6

Ingressos totals de les comunitats autònomesÍndex € habitant

1999 2007

Extremadura 117 126

Castella i Lleó 112 120

La Rioja 122 117

Cantàbria 113 117

Aragó 112 115

Astúries 106 115

Galícia 108 115

Castella-la Manxa 108 109

Andalusia 99 102

Canàries 104 97

Catalunya 98 94

Múrcia 95 91

València 93 89

Madrid 88 89

Balears 94 79

Total 100 100

Font:elaboraciópròpiaapartirdelMinisterid’EconomiaiHisenda.


ciona el model de finançament del règim comú. Concretament, el Govern del País Basc8 disposava d’un 76% més de recursos per habitant que la mitjana dels de les comunitats autònomes de règim comú. Així doncs, a l’Estat espanyol es dóna un clar incompliment del principi d’equitat horitzontal, la qual cosa permet afirmar que s’està incomplint l’article 138.2 de la Constitució, que estableix que els estatuts d’autonomia no poden donar lloc a privilegis econòmics i socials.

La diferència en els resultats que proporciona el model foral es deu, en primer lloc, al mateix disseny dels sistemes de càlcul de la quota (quantia de recursos que les comunitats forals transfereixen a l’Estat en concepte de les competències que aquest presta en territori foral). Aquest càlcul es fa determinant les càrregues no assumides pels governs forals i no inclou cap aportació al sistema d’anivellament de recursos amb la resta de comunitats autònomes. En segon lloc, la diferència s’explica també per la forma en què es quantifiquen les càrregues assumides per l’Estat a efectes del càlcul de la quota.9

Per tant, per concloure es podria afirmar que els principals problemes del model de finançament vigent durant els anys 20022008 han estat els següents:

• La dificultat que han tingut els governs autonòmics per exercir la seva autonomia financera.

• L’existència d’un desequilibri vertical a favor del Govern central que s’ha anat agreujant al llarg dels anys.

• El sobreanivellament dels recursos de les comunitats autònomes, que ha donat lloc a resultats erràtics i no justificables des del punt de vista de l’equitat.

• La noexistència de mecanismes d’actualització i seguiment del sistema, que ha fet que els recursos que han acabat obtenint els governs autonòmics no s’hagin adaptat a les noves circumstàncies que s’han anat produint i que, per tant, els seus ingressos no hagin evolucionat d’acord amb les seves necessitats “reals” de despesa.

8. Per a la Comunitat Foral de Navarra els resultats són similars.9. Vegeu Castells, Sorribas i Vilalta (2005), pàg. 103107.

29El nou model de finançament: descripció i funcionament

El Consell de Política Fiscal i Financera va acordar un nou model de finançament autonòmic el 15 de juliol de 2009, després d’un llarg procés de negociació que s’inicià l’any 2006 amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. En el títol VI de l’Estatut s’estableixen els eixos d’un model de finançament per a la Generalitat, que han estat el fonament del nou model acordat en el si del Consell de Política Fiscal i Financera.

Aquest nou model s’ha aprovat mitjançant la Llei 22/2009, de 18 de desembre, que regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia, i es modifiquen determinades normes tributàries; es preveu que la seva aplicació s’iniciï l’any 2009. Pel que fa a Catalunya, el nou model ha estat acceptat per la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals EstatGeneralitat en la sessió del dia 22 de desembre de 2009, tal com preveu l’article 210 de l’Estatut que determina les funcions de l’esmentada Comissió Mixta.

En aquest apartat es descriu el funcionament del model de finançament acordat. Esquemàticament es pot afirmar que el que caracteritza el nou model és: a) l’increment dels recursos globals del conjunt de CA, fruit d’una dotació addicional de recursos per part de l’Estat; b) l’estructura d’ingressos basada en una cistella d’impostos i un fons d’anivellament; c) l’existència d’uns fons d’ajustament que tanquen i fan viable la implementació del model (fons de convergència i fons de suficiència), i d) els mecanismes de seguiment i actualització.

4.1. Dotació addicional de recursos

El Govern de l’Estat aporta un volum de recursos addicionals amb un doble objectiu. D’una banda, contribuir a disminuir el desequilibri vertical entre l’Estat i les CA i, d’una altra banda, garantir a cada comunitat autònoma un increment mínim de recursos que possibiliti que cap comunitat resulti perjudicada en termes absoluts per l’aplicació del nou model. D’altra banda, en el text de la Llei s’explicita també que aquesta aportació

4El nou model de finançament:

descripció i funcionament


addicional té com a finalitat reforçar l’estat del benestar, atès que les principals competències que el defineixen són competència autonòmica.

En aquest sentit, l’acord estableix el volum addicional de recursos i els criteris per distribuirlos entre les comunitats autònomes.

L’import addicional és d’11.173 milions d’euros, que es desglossa, en funció del seu objectiu, en els següents:

• 7.400 milions d’euros, la finalitat dels quals és fonamentalment reforçar l’estat del benestar, i

• 3.773 milions d’euros, la finalitat dels quals és fomentar la convergència entre els recursos de les CA.

Una part dels recursos addicionals dels 7.400 milions s’aporten l’any 2009 i l’altra, l’any 2010, i la seva distribució entre les CA es fa segons els criteris que es mostren al quadre 7.

Tal com es pot veure en el quadre 7, l’aportació addicional que fa l’Estat l’any 2009 amb l’objectiu de reforçar l’estat del benestar és de 4.900 milions d’euros. Aquesta quantia es distribueix, fonamentalment, tenint en compte l’increment de la població ajustada entre el 1999 i el 2009. Atès que l’augment de la població s’explica bàsicament per la immigració, es pot afirmar que aquest criteri recull l’efecte de les necessitats més grans derivades del moviment migratori. La resta de variables utilitzades són la població ajustada, la població potencialment dependent i la població reconeguda com a dependent.

A més d’aquests 4.900 milions, es doten dos fons de 50 milions d’euros cadascun: a) un per a les CA que tenen una dispersió per sobre de la mitjana i que es reparteix segons

Quadre 7

Volum addicional de recursos i criteris de distribució

Criteris de distribució entre CA Import M€ %

Increment de la població ajustada 1999-2009 3.675 73,5

Població ajustada 2009* 613 12,3

Població potencialment dependent 490 9,8

Població reconeguda com a dependent 123 2,5

Recursos per reforçar l’estat del benestar 4.900 98,0

Fons per CA amb una dispersió > mitjana:

Nombre d’entitats singulars 50 1,0

Fons per CA amb una densitat < mitjana:

Població ajustada 2009 50 1,0

Recursos addicionals per a 2009 5.000 100,0

Població reconeguda com a dependent 1.200 50,0

Població ajustada 1.200 50,0

Recursos addicionals per a 2010 2.400 100,0

Total recursos addicionals 7.400 –

*Enelpunt4.3esdefineixelconceptedepoblacióajustada.Font:elaboraciópròpiaapartirdelaLlei22/2009,de18dedesembre.


el nombre d’entitats singulars, i b) un per a les CA amb una densitat de població inferior a la mitjana i que es distribueix segons la població ajustada.

L’acord estableix que, a més d’aquests recursos addicionals, hi ha una dotació per a les polítiques de normalització lingüística, que es calcula multiplicant per 2,5 l’import que les CA han rebut l’any 2009 per aquest concepte.

Pel que fa a l’any 2010, l’aportació addicional de l’Estat és de 2.400 milions d’euros, que es distribueixen d’acord amb la població ajustada (50%) i la població reconeguda com a dependent (50%).

Pel que fa al repartiment dels 3.773 milions d’euros que corresponen als fons de convergència, el seu funcionament i repartiment s’explica en el punt 4.4.

4.2. Cistella d’impostos

L’acord de finançament reforça l’existència d’un model de poder tributari compartit entre el Govern de l’Estat i els governs autonòmics. D’una banda, s’amplien els percentatges de cessió dels tributs de les CA i, de l’altra, s’augmenta la capacitat normativa dels governs autonòmics sobre aquests tributs.

Aquest reforçament comporta un canvi significatiu en l’estructura dels ingressos autonòmics, en la mesura que quasi la seva totalitat procedeix d’ingressos tributaris, de manera que les transferències estatals passen a tenir un pes menys important.

Els ingressos tributaris de les CA es poden classificar en dos grups: el format pels tributs el rendiment dels quals se cedeix totalment a les CA i l’integrat pels tributs el rendiment dels quals se cedeix parcialment. Això permet parlar, doncs, de tributs cedits totalment i de tributs cedits parcialment.

4.2.1. Tributs cedits totalment

Les CA tenen cedit el 100% del rendiment dels tributs següents:

• impost sobre el patrimoni10

• impost sobre successions i donacions• impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats• tributs sobre el joc• impost sobre les vendes minoristes de determinats hidrocarburs

10. Cal assenyalar que malgrat que en la Llei 22/2009 l’impost de patrimoni consta en la relació de tributs cedits, l’Estat ha establert una bonificació del 100% de la quota, cosa que representa no tenir cap rendiment d’aquest impost. Aquest fet ha comportat establir una compensació a les CA per la pèrdua del seu rendiment tributari.


• impost especial sobre determinats mitjans de transport• impost sobre l’electricitat

Les CA disposen de certa capacitat normativa sobre la totalitat d’aquests tributs, excepte sobre l’impost especial sobre l’electricitat. En el quadre 8 es mostren els elements de cadascun dels tributs cedits totalment sobre els quals les CA poden prendre decisions.

La Llei 22/2009 estableix l’abast de la cessió i els punts de connexió de cadascun dels tributs cedits totalment. Aquests punts de connexió són els que determinen a

Quadre 8

Capacitat normativa de les comunitats autònomes sobre tributs cedits totalment

Impost Elements

Patrimoni Mínim exempt

Tipus de gravamen

Deduccions i bonificacions de la quota

Successions i donacions Reduccions de la base imposable

Tarifa

Quanties i coeficients de patrimoni preexistent

Deduccions i bonificacions de la quota

Gestió i liquidació dels tributs

Transmissions patrimonials Tipus de gravamen sobre:

concessions administratives

transmissions béns mobles i immobles

constitució i cessió de drets reals, excepte drets reals de garantia

arrendament béns mobles i immobles

Deduccions i bonificacions de la quota sobre els actes dels quals es dis-

posa de capacitat sobre el tipus de gravamen

Gestió i liquidació del tribut

Actes jurídics documentats Tipus de gravamen dels documents notarials

Deduccions i bonificacions de la quota sobre els documents dels quals

es disposa de capacitat sobre el tipus de gravamen

Gestió i liquidació del tribut

Tributs sobre el joc Exempcions

Base imposable

Tipus de gravamen i quotes fixes

Bonificacions

Meritació

Aplicació dels tributs

Determinats mitjans de transport Increment dels tipus de gravamen estatals fins a un 15%

Vendes minoristes de determiants hidrocarburs Tipus de gravamen amb les bandes següents:

gasolines de 0 a 48 € / 1.000 litres

gasolis ús general de 0 a 48 € / 1.000 litres

gasolis usos especials i calefacció de 0 a 12 € / 1.000 litres

fueloil de 0 a 2 € / tona

querosè ús general de 0 a 48 € / 1.000 litres

Font:elaboraciópròpiaapartirdelaLlei22/2009,de18dedesembre.


quina comunitat autònoma correspon el rendiment de cada tribut. En general es pot afirmar que els punts de connexió són pràcticament els mateixos que els vigents fins l’any 2008.11 Per exemple, en el cas dels impostos relacionats amb les transmissions immobiliàries, el criteri que s’utilitza per determinar el rendiment que correspon a cada comunitat autònoma (punt de connexió) és el del lloc on radica l’immoble, i en el cas dels impostos personals, el criteri és el de la residència habitual del subjecte passiu.

Els tributs cedits totalment són gestionats per les mateixes CA, amb l’excepció de l’impost sobre mitjans de transport, l’impost sobre vendes minoristes de determinats hidrocarburs i l’impost especial sobre l’electricitat.12

En el cas de Catalunya, els impostos cedits totalment són gestionats per l’Agència Tributària de Catalunya, tal com preveu l’Estatut, que va començar a funcionar l’1 de gener de l’any 2008.

4.2.2. Tributs cedits parcialment

Els governs autonòmics participen parcialment del rendiment de les principals figures del sistema fiscal espanyol. Concretament, participen dels percentatges següents:

• 50% de l’IRPF• 50% de l’IVA• 58% dels impostos especials en fase de fabricació sobre alcohols, tabac i hidrocar

burs

L’ampliació d’aquests percentatges de cessió és notable, ja que en el model anterior eren d’un 33% pel que fa a l’IRPF, d’un 35% pel que fa a l’IVA i d’un 40% pel que fa als impostos especials.

El càlcul del rendiment que correspon a cada comunitat autònoma en relació amb aquestes figures tributàries es fa de la manera següent:

• Per a l’IRPF s’assigna a les CA el 50% del rendiment de l’impost declarat pels contribuents que tenen la residència habitual en el territori de la comunitat autònoma.

• Pel que fa als impostos indirectes l’assignació del rendiment que correspon a cada comunitat autònoma es fa a través d’indicadors, atès que la recaptació en el territori no és un indicador dels impostos pagats pels seus residents, en la mesura que es tracta d’impostos fàcilment traslladables. Els indicadors utilitzats són els següents:

11. En el cas de l’impost de successions s’ha ampliat d’un a cinc anys el període de permanència de la persona física a la comunitat autònoma.

12. Ateses les particularitats de la seva gestió, l’Agència Estatal Tributària recapta tot l’impost i distribueix la totalitat del seu rendiment a les CA en funció del percentatge relatiu de consum net d’energia elèctrica.


– Per a l’IVA, la distribució del 50% de la recaptació total a les CA es fa en funció del percentatge de consum de la comunitat autònoma respecte del consum total.13

– Per als impostos especials sobre hidrocarburs, tabac i alcohols, la distribució del 58% de la recaptació total entre les CA es fa utilitzant els criteris següents:

Per a l’impost sobre hidrocarburs: la distribució es fa en funció del percentatge de vendes de gasolines, gasoils i fueloils ponderat pels tipus impositius corresponents de la comunitat autònoma respecte del total.

Per a l’impost sobre el tabac: la distribució es fa en funció del percentatge de les vendes en les expenedories de tabac ponderades pels tipus impositius corresponents de la comunitat autònoma respecte del total.

Per als impostos sobre alcohols: la distribució es fa en funció del percentatge de consum d’alcohols de la comunitat autònoma respecte del total (vegeu la nota 13).

Quant a la capacitat normativa dels governs autonòmics sobre els tributs cedits parcialment, la Llei 22/2009 fa referència al tram autonòmic de l’IRPF i n’amplia els elements sobre els quals les CA poden incidir. Aquesta ampliació es concreta en els punts següents:

a) El mínim personal i familiar.b) L’escala de gravamen de la base general. En aquest cas s’elimina la limitació que hi

havia en el model anterior, que obligava els governs autonòmics a mantenir el mateix nombre de trams que l’escala estatal.

El quadre 9 recull els elements sobre els quals els governs autonòmics poden prendre decisions sobre aquesta figura tributària

Quadre 9

Capacitat normativa de les comunitats autònomes sobre l’IRPF

Impost Elements

Tram autonòmic de l’IRPF Mínim personal i familiar amb una banda del ±10%

Escala aplicable a la base general mantenint una estructura progressiva

Deduccions a la quota per:

Circumstàncies personals i familiars

Inversions no empresarials per aplicació de renda

Subvencions i ajuts públics no exempts rebuts de les CA (excepte les que afecten el desen-

volupament d’activitats econòmiques o les rendes que s’integren en la base de l’estalvi)

Augments o disminucions en els percentatges de deducció de l’habitatge habitual

Font:elaboraciópròpiaapartirdelaLlei22/2009,de18dedesembre.

13. Les dades utilitzades són les proporcionades per l’INE.


La Llei 22/2009 determina alguns aspectes de l’IRPF sobre els quals les CA no poden regular: els tipus de gravamen de la base de l’estalvi, les deduccions a la quota establertes per l’Estat, els pagaments a compte de l’impost, els conceptes i les situacions personals i familiars de cadascun dels mínims personal i familiar.

Pel que fa a l’IVA, en l’acord de finançament s’explicita que el Govern de l’Estat iniciarà els procediments necessaris davant la UE perquè les CA tinguin capacitat normativa sobre la fase minorista de l’IVA.

Tots aquests impostos són gestionats per l’Agència Estatal d’Administració Tributària, la qual transfereix a les CA el rendiment de l’impost que els correspon. Es transfereix a les CA la previsió de recaptació de cadascun dels impostos i un cop finalitzat l’exercici i conegudes les xifres recaptades, se’n fa la liquidació.

Pel que fa a Catalunya, l’Estatut preveu que la gestió d’aquests impostos es faci de manera consorciada entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Agència Estatal. Atès que aquest aspecte té caràcter de negociació bilateral, no està previst ni a l’Acord de Finançament ni a la Llei.

4.2.3. Altres aspectes tributaris

La Llei 22/2009 conté també altres aspectes de caràcter tributari que representen un canvi respecte de la llei anterior. En aquest sentit, cal citar la delegació de competències en relació amb la revisió en via administrativa sobre actes dictats per les CA respecte dels tributs cedits. Aquesta delegació de competències a les CA es farà efectiva quan se’ls traspassin els mitjans personals, materials i econòmics per durles a terme.

Sobre la col·laboració en matèria d’administració tributària entre l’Estat i les CA, la Llei 22/2009 crea el Consell Superior per a la Direcció i Coordinació de la Gestió Tributària,14 que presidirà el president de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i en què hi hauran representants de l’Estat i de totes les CA. Les funcions atribuïdes a aquest òrgan es refereixen als tributs cedits amb la finalitat d’ampliar el grau de coresponsabilitat en la gestió dels tributs i d’assolir una major coordinació en la gestió tributària.

4.3. Mecanisme d’anivellament

Un dels aspectes que permet parlar d’un canvi significatiu del nou model respecte de l’anterior és, precisament, l’existència d’un mecanisme anivellador dels recursos que corregeix notablement les deficiències de l’anterior.

14. Aquest nou òrgan comporta la unificació del Consell Superior de Direcció i de la Comissió Mixta de Coordinació de la Gestió Tributària.


Per explicar aquest mecanisme d’anivellament dels recursos autonòmics, es pot parlar de l’existència de dos blocs de recursos:

• Bloc 1: recursos que s’anivellen mitjançant el Fons de garantia dels serveis públics fonamentals.

• Bloc 2: recursos que no s’anivellen.

Bloc 1. Recursos anivellats: el Fons de garantia dels serveis públics fonamentals

Per tal de donar compliment al principi d’equitat horitzontal, el nou model instrumenta una subvenció anivelladora, anomenada Fons de garantia dels serveis públics fonamentals. L’objectiu d’aquest fons és assegurar que cada comunitat autònoma rebi els mateixos recursos per habitant ajustat per finançar els serveis essencials de l’estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials) fent el mateix esforç fiscal.

La dotació d’aquest fons procedeix de dues vies. D’una banda, el fons es dota del 75% dels recursos tributaris corresponents a cada comunitat autònoma. Aquests recursos estan calculats en termes normatius i estan degudament homogeneïtzats. I d’altra banda, aquest fons rep una aportació que fa l’Estat.

El fet que l’aportació de les CA a aquests fons sigui d’un 75% dels seus ingressos tributaris comporta considerar, implícitament, que el pes que representa la despesa en serveis bàsics de l’estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials) en relació amb el total de despesa autonòmica és d’un 75%.

Atès que la dotació d’aquest fons procedeix de recursos tributaris aportats per les CA i de recursos aportats per l’Estat, es pot parlar de l’existència d’un fons horitzontal i d’un fons vertical.

La subvenció que correspondrà a cada comunitat autònoma procedent d’aquest fons (FGit) serà el resultat de restar de les seves necessitats de despesa (NDit) el 75% de la seva capacitat fiscal (75%CFit). Per tant, aquesta subvenció pot ser positiva o negativa, tal com es pot deduir de l’expressió 1.

FGit = NDit − 75%CFit (1)

El càlcul del fons de garantia que correspon a cada comunitat autònoma requereix, doncs, quantificarne les necessitats de despesa i la capacitat fiscal. Per tant, l’acord defineix el càlcul de l’indicador de necessitats i el càlcul de l’indicador de capacitat fiscal.

Com a indicador de necessitats de despesa, NDi, s’utilitza la població ajustada, que es defineix a partir d’un conjunt de variables i ponderacions que són les que figuren al quadre 10. Concretament, es tracta de la població de dret (amb un pes del 30%), la població protegida equivalent distribuïda en set grups d’edat (vegeu el quadre 11) (amb un pes del 38%), la població més gran de 65 anys (amb un pes d’un 8,5%) i la població entre 0 i 16 anys (amb un pes d’un 20,5%). La suma de les ponderacions d’aquestes variables pobla


cionals és d’un 97%. El 3% restant correspon a la superfície (1,8%), la dispersió (0,6%) i la insularitat (0,6%).

Quadre 10

Indicador de necessitats

Població 30,0%

Població protegida per 7 trams d’edat 38,0%

Població > 65 anys 8,5%

Població entre 0 i 16 anys 20,5%

Total variables poblacionals 97,0%

Superfície 1,8%

Dispersió 0,6%

Insularitat 0,6%

Total variables no poblacionals 3,0%

Total 100%

Fuente:elaboraciónpropiaapartirdelaLey22/2009,de18dediciembre

Quadre 11

Trams d’edat i ponderacions

0-4 anys 1,031

5-14 anys 0,433

15-44 anys 0,547

45-54 anys 0,904

55-64 anys 1,292

65-74 anys 2,175

més de 75 anys 2,759

Com a indicador de capacitat fiscal s’utilitza el concepte de recursos tributaris normatius, i es calcula de la manera següent:

• Per a l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats els valors normatius són els següents: a) per a l’any base, el valor normatiu es correspon amb el 85% de l’import recaptat per aquest impost a cada comunitat autònoma; b) per a la resta d’anys, el valor normatiu és el resultat d’aplicar a l’import de l’any base la taxa de creixement de la suma dels rendiments que en cada comunitat autònoma s’han obtingut per IRPF, IVA i impostos especials entre l’any base i l’any corresponent.

• Per a l’impost sobre successions i donacions, es duplica el valor normatiu de l’any base segons el model anterior i s’actualitza segons la taxa de creixement dels ingressos tributaris de l’Estat (ITE).15

15. El càlcul d’aquesta taxa de creixement es fa tenint en compte els ingressos tributaris de l’Estat (ITE) corresponents a la part estatal dels impostos compartits.


• Per als tributs sobre el joc s’utilitza el valor normatiu de l’any base actualitzat segons la taxa de creixement dels ingressos tributaris de l’Estat (ITE).

• Per a l’impost especial sobre determinats mitjans de transport i l’impost sobre les vendes minoristes de determinats hidrocarburs, s’agafa la recaptació real de cada any sense tenir en compte l’ús de les competències normatives que han pogut exercir les CA.

• Per a l’IRPF, l’IVA i els impostos especials, el valor normatiu és igual a l’import recaptat sense tenir en compte l’exercici de les competències normatives fet per la comunitat autònoma.

El resultat d’aquest mecanisme d’anivellament descrit és un anivellament total dels recursos dels governs autonòmics vinculats a l’estat del benestar. És a dir, el que s’aconsegueix és que els recursos que han de cobrir els serveis bàsics de l’estat del benestar siguin iguals en termes de població ajustada.

Bloc 2. Recursos no anivellats

Aquest bloc de recursos està integrat pel 25% dels ingressos tributaris normatius que no han estat inclosos en el Fons de garantia dels serveis públics fonamentals. El volum de recursos corresponent a cada comunitat autònoma està, doncs, directament relacionat amb la seva capacitat fiscal.

Atès que els recursos dels governs autonòmics procedeixen d’un bloc que s’anivella al 100% i d’un altre bloc de recursos que no s’anivella, el resultat conjunt dels dos blocs és un anivellament parcial dels recursos autonòmics. És a dir, es retallen les diferències en la capacitat fiscal de les CA sense eliminarles del tot, amb la qual cosa ens apropem als sistemes que hi ha als països federals, que han estat sempre un punt de referència.

4.4. Fons d’ajustament del model

El nou model de finançament autonòmic conté tres fons i tot i que cadascun té el seu propi objectiu i el seu propi funcionament, la finalitat de tots tres és fer viable la implementació del nou sistema. Es tracta dels fons següents: a) el fons de suficiència, b) el fons de competitivitat i c) el fons de cooperació. Aquests dos últims constitueixen els fons de convergència.

4.4.1. El fons de suficiència global

El fons de suficiència global és una transferència de l’Estat a les CA amb l’objectiu d’assegurar per a cada comunitat autònoma l’augment de recursos addicional que li proporcio


na el nou model de finançament. És, per tant, l’instrument que assegura que cap govern autonòmic perdi recursos en termes absoluts en relació amb el model anterior. I no només que no en perdi, sinó que en guanyi. El guany correspon al que s’ha acordat en el repartiment de l’increment global de recursos (vegeu el punt 4.1).

La quantia corresponent a cada comunitat autònoma procedent d’aquest fons es calcula com la diferència entre les necessitats de finançament de l’any 2009 (NFi2009) i la suma dels ingressos derivats de la capacitat tributària (CFi2009) i de les transferències del fons de garantia de serveis públics fonamentals (FGi2009). Tal com es pot deduir de l’expressió (2), la quantia corresponent a cada comunitat autònoma pot ser positiva o negativa.

FSi2009 = NFi2009 − CFi2009 − FGi2009 (2)

Les necessitats de finançament de l’any 2009 es calculen a partir dels recursos que cada comunitat autònoma ha rebut amb el model de finançament anterior per aquest mateix any més les dotacions addicionals acordades, que consten al quadre 7.

El fons de suficiència es calcula per a l’any base i s’actualitza anualment segons la taxa de creixement dels ingressos tributaris de l’Estat (ITE).

Tal com ja s’ha dit en l’apartat 4.1, les aportacions addicionals de l’Estat es fan de manera progressiva durant els anys 2009 i 2010. És per això que per calcular el fons de suficiència del 2010 caldrà fer un ajustament amb l’objectiu d’incorporarhi els recursos addicionals corresponents a aquest any.

El model preveu la revisió d’aquest fons quan es produeixin les circumstàncies següents:

a) Quan es traspassin a alguna comunitat autònoma nous serveis, ampliacions o revisions de valoracions de traspassos anteriors.

b) Quan es facin efectives noves cessions d’impostos.c) Quan l’Estat variï els tipus impositius de l’IVA i dels impostos especials de fabricació.

4.4.2. El fons de competitivitat

L’objectiu del fons de competitivitat és reforçar l’equitat entre les CA i reduir les diferències en el finançament per càpita que tenen, incentivantne l’autonomia i la capacitat fiscal. Per a l’any 2009 la dotació d’aquest fons és de 2.573 milions d’euros, dotació que s’incrementarà anualment segons la taxa de creixement de l’ITE.

No totes les CA reben recursos d’aquest fons, sinó que es preveuen dues circumstàncies que poden donar lloc a ser beneficiària d’aquest fons. D’una banda, són beneficiàries d’aquest fons les CA que tenen un finançament per càpita16 inferior a la mitjana i, d’altra

16. El càlcul d’aquest índex de finançament per càpita i de capcitat fiscal es fa tenint en compte la població ajustada i en termes d’homogeneïtat competencial.


banda, són beneficiàries les CA l’índex de finançament per càpita de les quals és inferior al seu índex de capacitat fiscal per càpita.

El finançament per càpita (ajustat en termes homogenis) inclou la totalitat de recursos que cada comunitat autònoma rep procedents dels seus recursos tributaris, mesurats en termes normatius, del Fons de garantia dels serveis públics fonamentals i del fons de suficiència. Aquest bloc de recursos s’homogeneïtza excloent els recursos destinats a finançar les competències específiques que reben algunes CA.

L’índex de capacitat fiscal per càpita ajustat es defineix amb la formulació següent:

CFi/Pai ICFi = 0,75 + 0,25 ————— (3) CFt/Pat

essent:CFi: recursos tributaris en termes normatius de la CAPai: població ajustada de la CACFt: recursos tributaris totals en termes normatiusPat: població ajustada total

Aquest fons es distribueix entre aquestes comunitats autònomes segons la població ajustada.17

Atès l’objectiu mateix del fons de competitivitat, els recursos que cada comunitat autònoma pot rebre d’aquest fons estan limitats. Els límits són els següents: a) per a les CA que són beneficiàries del fons perquè el seu finançament per càpita se situa per sota de la mitjana, el límit s’estableix en la quantia que els permet assolir la mitjana, i b) per a les CA que són beneficiàries del fons perquè el seu finançament està per sota del seu índex de capacitat fiscal, el límit s’estableix, per als anys 2009 i 2010, en la quantia que els permet estar un 5% per sobre de la mitjana. A partir del 2011 aquest percentatge s’estableix en un 6%.

4.4.3. El fons de cooperació

L’objectiu del fons de cooperació és assolir el desenvolupament regional i estimular el creixement i la convergència regional en termes de renda. Per a l’any 2009, aquest fons està dotat en 1.200 milions d’euros, import que s’actualitzarà en funció de l’índex de l’ITE.

Les CA beneficiàries del fons de cooperació seran les que compleixin alguna de les condicions següents:

a) Que en la mitjana dels últims tres anys hagin tingut un PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana de CA de règim comú.

17. Calculada tal com s’ha explicat en el punt 4.3 i al quadre 10.


b) Que tinguin una densitat de població inferior al 50% de la mitjana de CA de règim comú.

c) Que en els tres últims anys hagin tingut un creixement de població inferior al 90% de la mitjana de CA de règim comú i una densitat de població inferior a la mitjana de CA multiplicada per 1,25.

La distribució del fons de cooperació entre les CA beneficiàries es fa repartint l’import total en dos subfons:

a) Les 2/3 parts del fons es reparteix entre les CA segons la població ponderada per la distància que hi ha entre el PIB per càpita de la comunitat autònoma i la mitjana. La formulació concreta és la següent:

Pi Rm – Ri PFCi = —— * (1 + (————— )) (4) Pt Rm

essent: Pi: població de la CA i Pt: població de les CA beneficiàries del fons de cooperació Rm: PIB per càpita mitjà de les CA beneficiàries del fons de cooperació Ri: PIB per càpita de la CA i

b) 1/3 del fons es reparteix entre les CA beneficiàries que tenen un creixement de població inferior al 50% de la mitjana, i es distribueix segons la població. S’estableix la condició per la qual cap comunitat autònoma pot rebre més d’un 40% d’aquest subfons.

4.5. Mecanismes de seguiment i actualització

El model de finançament incorpora mecanismes de seguiment i actualització amb l’objectiu de donarhi estabilitat al llarg del temps. Hi ha aspectes que s’actualitzaran anualment i d’altres en què es farà quinquennalment.

Anualment es revisaran els aspectes següents:a) Pel que fa al Fons de garantia dels serveis públics fonamentals: • El volum corresponent a l’aportació de l’Estat al Fons de garantia de serveis pú

blics fonamentals, per a la qual cosa s’aplicarà la taxa de creixement de l’ITE. • Les variables que han estat utilitzades per quantificar l’indicador de necessitats i

el de capacitat fiscal que intervenen en la fórmula de càlcul del Fons de garantia dels serveis públics fonamentals.


b) Pel que fa al fons de suficiència corresponent a cada comunitat autònoma, s’actualitzarà aplicant la taxa de creixement de l’ITE.

c) Pel que fa als fons de convergència: • El volum global s’actualitzarà aplicant la taxa de creixement de l’ITE. • Les variables que s’han utilitzat per determinar les CA beneficiàries dels fons i

les utilitzades per a la distribució dels fons entre elles.

Els aspectes estructurals del model es revisaran de manera quinquennal. Formen part de l’estructura del model aspectes com els següents: el percentatge dels recursos tributaris que les CA aporten al fons de garantia de serveis públics fonamentals, fixat en un 75%; les variables i ponderacions utilitzades per calcular l’indicador de necessitats i de capacitat fiscal; l’abast de la capacitat normativa dels governs autonòmics sobre els tributs cedits, i l’índex d’actualització anual (ITE).

43El nou model de finançament: valoració


5.1. El nou model de finançament autonòmic: correcció dels problemes del model anterior

En el punt 3 d’aquesta monografia s’han descrit els principals problemes del model de finançament sorgit de l’acord de l’any 2001. Fonamentalment, es poden resumir en manca d’autonomia financera dels governs autonòmics, desequilibri vertical, mal funcionament dels mecanismes anivelladors, i inexistència de mecanismes d’actualització.

A continuació s’explica fins a quin punt el nou model de finançament contribueix a corregir els problemes esmentats.

5.1.1. El nou model de finançament i l’autonomia financera

Amb el model de finançament de 2009 es produeix un augment de l’autonomia financera dels governs autonòmics. Això es deu a l’increment de la participació autonòmica en les grans figures impositives i a la capacitat normativa més gran sobre aquestes figures.

Pel que fa a la composició de la cistella tributària, amb el nou model de finançament els governs autonòmics obtenen els ingressos tributaris a través del rendiment del 100% d’un conjunt de tributs cedits totalment, i a través d’impostos compartits. Tal com mostra el quadre 12, els primers són els que ja hi havia anteriorment (impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, impost sobre successions i donacions, impost especial sobre l’electricitat, impost especial sobre determinats mitjans de transport, impost sobre vendes minoristes de determinats hidrocarburs i taxa sobre el joc). En canvi, pel que fa als impostos compartits, es produeix un augment important de la participació del rendiment en mans dels governs autonòmics. Concretament, la de l’IRPF passa de ser d’un 33% a ser d’un 50%, la de l’IVA passa de ser d’un 35% a un 50% i la dels impostos especials passa d’un 40% a un 58%.

Anteriorment s’ha pogut comprovar que l’any 2007 la cistella tributària aportava als governs autonòmics un 68% del seu total de recursos. La nova cistella tributària n’aportarà, aproximadament, un 85%.


I pel que fa a la capacitat normativa, el model de finançament de l’any 2009 amplia la possibilitat dels governs autonòmics de prendre decisions sobre determinats aspectes essencials dels impostos. Concretament, en l’IRPF es podrà legislar la tarifa sense les limitacions que hi havia fins al 2008, sobre el mínim vital i sobre les deduccions. Pel que fa a l’IVA, caldria, tal com diu l’acord, iniciar el procediment davant la UE per tal que les CA puguin legislar sobre la fase minorista de l’IVA.

Cal tenir en compte que el nou acord no inclou els aspectes relacionats amb la gestió i administració dels tributs autonòmics. L’Estatut d’autotomia de Catalunya preveu un canvi important pel que fa a aquest aspecte. Concretament, es crea l’Agència Tributària de Catalunya, que ha de gestionar, administrar i inspeccionar els tributs cedits totalment, així com els tributs propis que la Generalitat pugui crear. Està previst, en el mateix Estatut, que aquesta agència es consorci amb l’Agència Estatal per tal de gestionar i administrar els impostos cedits parcialment. Aquest és, doncs, un tema que s’ha de resoldre de manera estrictament bilateral i que, naturalment, ha de quedar fora de l’acord pres en el si del Consell de Política Fiscal i Financera.

5.1.2. El nou model de finançament i l’equilibri vertical

El model de finançament autonòmic acordat l’any 2001 va generar al llarg dels anys un augment del desequilibri vertical que hi havia entre l’Estat i les comunitats autònomes, que, tal com s’ha vist anteriorment, s’aproximava als 12.000 milions d’euros.

El model acordat preveu una nova distribució dels recursos entre el nivell de Govern central i el nivell de govern autonòmic. D’una banda, el Govern central deixarà de disposar d’un 17% de l’IRPF (amb el model anterior tenia el 67% d’aquest impost i amb el nou model en tindrà el 50%), d’un 15% de l’IVA (amb el model anterior tenia el 65% d’aquest

Quadre 12

Comparació de la cistella tributària dels governs autonòmics: model 2001 i model 2008

Model 2002-2008 Nou model de finançament

Tributs cedits totalment • Impost sobre transmissions patrimonials i

actes jurídics documentats

• Impost sobre successions i donacions

• Impost especial sobre l’electricitat

• Impost especial sobre determinats mitjans

de transport

• Impost sobre vendes minoristes de deter-

minats hidrocarburs

• Taxa sobre el joc

• Impost sobre transmissions patrimonials i

actes jurídics documentats

• Impost sobre successions i donacions

• Impost especial sobre l’electricitat

• Impost especial sobre determinats mitjans

de transport

• Impost sobre vendes minoristes de deter-

minats hidrocarburs

• Taxa sobre el joc

Impostos compartits • 33% de l’IRPF

• 35% de l’IVA

• 40% dels impostos especials

• 50% de l’IRPF

• 50% de l’IVA

• 58% dels impostos especials

Font:elaboraciópròpiaapartirdelaLlei22/2009,de18dedesembre,idelaLlei21/2001,de27dedesembre.


impost i amb el nou model en tindrà el 50%) i d’un 18% dels impostos especials (amb el model anterior tenia el 60% d’aquests impostos i amb el nou model en tindrà el 42%).

D’altra banda, el Govern central aporta un volum addicional de recursos d’uns 11.173 milions d’euros. Amb aquesta aportació addicional de recursos de l’Estat cap a les CA s’ha reconduït el desequilibri vertical que s’havia produït en els últims anys. En aquest sentit, es pot estimar que amb el model de finançament del 2009 les CA disposen d’un 57% dels recursos i l’Estat d’un 43%, mentre que per a l’any 2007 aquests percentatges eren, respectivament, del 49,6% i del 50,4%, i en l’any base del model de finançament anterior, del 54,8% i del 45,2%, respectivament. S’observa, doncs, que amb el nou model de finançament la distribució de recursos ha representat per a les CA una clara millora de la seva suficiència.

5.1.3. El nou model de finançament i l’anivellament

En el model de finançament autonòmic del 2001, l’instrument que havia d’aconseguir l’anivellament dels recursos dels diferents governs autonòmics era el fons de suficiència. Tal com s’ha explicat anteriorment, el funcionament d’aquest fons va comportar uns resultats erràtics i no justificables que conduïen a una situació de sobreanivellament més que no pas d’anivellament.

El mecanisme d’anivellament acordat s’assimila al que s’aplica a països federals, com per exemple Alemanya o Suïssa, on es fa explícit el criteri d’anivellament, amb la qual cosa es redueixen les diferències en la capacitat tributària de cada govern regional sense que s’anul·lin del tot. Per exemple, si Catalunya fos un länder alemany, el mecanisme d’anivellament que s’aplicaria faria que de disposar d’uns ingressos per càpita abans de l’anivellament d’un 22% per sobre de la mitjana, després que actuessin aquests mecanismes es passés a disposar d’uns recursos d’un 5% per sobre de la mitjana. Les xifres presentades pel Govern de la Generalitat, en què s’observa que Catalunya se situa un 5,6% per sobre de la mitjana, pràcticament coincideixen amb el resultat del model alemany.

L’existència d’un mecanisme d’anivellament que corregeix les principals deficiències de l’anterior es deu principalment als aspectes següents:

i) L’existència d’una definició clara del principi d’equitat a la qual es vol donar compliment. En el model anterior es va acordar el funcionament del fons de suficiència sense definir prèviament quin era l’objectiu que es volia aconseguir. En el nou model això no passa. Els mecanismes que acaben contribuint a l’anivellament dels recursos donen compliment a la definició d’equitat establerta a l’article 206 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. La seva generalització comporta que s’ha acceptat que l’anivellament ha d’aconseguir que els governs autonòmics disposin d’un volum similar de recursos per a la prestació dels serveis bàsics de l’estat del benestar, fent un mateix esforç fiscal.

I pel que fa a Catalunya, l’Estatut també preveu que els recursos de la Generalitat


han d’estar en relació amb la seva capacitat fiscal. És a dir, que una part dels impostos que els ciutadans de Catalunya paguen per sobre de la mitjana ha de revertir en més recursos per a la Generalitat. Això vol dir que després de l’anivellament els recursos de la Generalitat no poden ser inferiors a la mitjana, tal com passava amb el model de finançament del 2001.

ii) L’existència d’un indicador de les necessitats de despesa dels governs autonòmics que respon fonamentalment a la població. En el model de finançament del 2001 el càlcul de les necessitats de despesa de cada govern es va fer aplicant un conjunt de variables socioeconòmiques d’entre les quals la variable població n’era la principal. Però aquest càlcul quedava distorsionat i modificat per l’aplicació d’un conjunt de fons específics, de modulacions i de garanties.

En el nou acord, les necessitats es calculen tenint en compte, quasi exclusivament, variables poblacionals (tenen una ponderació d’un 97%). Tant la literatura econòmica com l’experiència d’altres països mostren que la població és un bon indicador de les necessitats i més quan, tal com es fa en el model actual, es tenen en compte diferents comportaments demogràfics, com, per exemple, els trams d’edat, que reben diferents ponderacions.

iii) La quantificació de la capacitat fiscal en termes normatius. Tal com s’ha explicat, en el model anterior es feia servir un indicador de capacitat fiscal inadequat, atès que no responia a cap dels criteris que la teoria del federalisme fiscal proposa. Aquest càlcul es millora amb el nou model.

iv) Aproximació dels resultats del model de finançament de règim comú i dels del règim foral. El model de finançament autonòmic de l’any 2009 no introdueix, evidentment, cap canvi en el model de finançament de les comunitats autònomes de règim foral, però en la mesura que s’incorporen més recursos al model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú, els resultats d’ambdós models s’aproximaran.

Si, tal com hem vist anteriorment, el model de règim foral aportava al País Basc un 76% més d’ingressos que la mitjana de recursos de què disposaven les comunitats autònomes de règim comú, amb el nou model aquest diferencial es pot estimar en un 55%.

5.1.4. El nou model de finançament i els mecanismes d’actualització

L’acord de finançament autonòmic de l’any 2001 no va incorporar cap mecanisme de seguiment ni d’actualització que permetés que el mateix model s’adaptés a les necessitats canviants dels governs autonòmics. En canvi el nou model introdueix mecanismes que en permetran l’estabilitat al llarg del temps.

D’una banda, preveu l’actualització anual dels recursos procedents del mecanisme d’anivellament. En el model del 2001, el càlcul del fons de suficiència (mecanisme anivellador) es va fer per un sol any (l’any base) i posteriorment s’anava actualitzant la quantia aplicant la taxa de creixement dels ingressos tributaris de l’Estat (ITE). Els problemes que


aquest funcionament va comportar han estat comentats a l’’apartat 3. Amb el nou model el mecanisme anivellador s’actualitzarà cada any, és a dir, les variables bàsiques que s’utilitzen per calcular les necessitats de cada govern autonòmic i la seva capacitat fiscal s’actualitzen anualment. Això evitarà que es trenqui l’equitat horitzontal al llarg del temps.

D’altra banda, el nou model preveu una revisió quinquennal dels elements que en configuren l’estructura, com per exemple les variables i ponderacions que defineixen les necessitats o el càlcul de la capacitat fiscal.

5.2. El compliment de l’Estatut

L’acord de finançament assolit el passat 15 de juliol de 2009 en el si del Consell de Política Fiscal i Financera de les CA culmina un procés iniciat amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, en el títol VI del qual s’estableix un model de finançament per a la Generalitat. Convé recordar que el model de finançament anterior va suprimir la clàusula de revisió quinquennal, atès que pretenia tancar definitivament el sistema de finançament autonòmic. Com ja s’ha indicat anteriorment, aquesta manca d’actualització va ser un dels aspectes més negatius en el funcionament i l’aplicació del model de finançament anterior.

L’acord finalment aprovat respecta els criteris establerts en l’esmentat títol VI de l’Estatut. És precisament objecte d’aquest subapartat analitzar com s’han concretat cadascun dels termes expressats en l’Estatut en l’acord de finançament assolit i en la Llei 22/2009 que l’ha desenvolupat. En aquest sentit, l’anàlisi se centra en els aspectes següents:

• Suficiència financera• Autonomia financera: cistella d’impostos, capacitat normativa i facultats de gestió• Mecanisme d’anivellament• Necessitats de despesa• Principi d’ordinalitat• Lleialtat institucional• Actualització• Gradualitat• Bilateralitat

a) Suficiència de recursos

L’article 202, punt 1, de l’Estatut estableix que: “La Generalitat disposa d’unes finances autònomes i dels recursos financers suficients per afrontar l’exercici adequat del seu autogovern”.


El model anterior va aportar uns recursos insuficients a la Generalitat. En l’acord de finançament hi ha un increment notable dels recursos per a la Generalitat. Segons les previsions fetes públiques pel Govern de la Generalitat, l’increment de recursos assoleix la xifra de 3.687 milions d’euros, un cop finalitzat el procés gradual previst.

b) Autonomia financera

Les referències a l’autonomia financera en l’Estatut es preveuen en diversos articles i disposicions addicionals. En primer lloc, l’article 203 i les disposicions addicionals 7a, 8a, 9a i 10a determinen els percentatges de cessió dels tributs a la Generalitat. En segon lloc, les disposicions addicionals 9a i 11a expliciten la necessitat d’augmentar la capacitat normativa sobre els tributs cedits. I per últim, l’article 204 tracta de la gestió tributària.

L’acord assolit incrementa de manera notable l’autonomia financera de la Generalitat en augmentar els aspectes que la determinen: l’increment dels percentatges de cessió del rendiment d’impostos, l’augment de la capacitat normativa i els aspectes relacionats amb la gestió tributària. El títol III de la Llei 22/2009 estableix els termes referits a la cessió de tributs.

b.1) Cistella d’impostos i increment dels percentatges de cessió de rendiments

L’acord de finançament preveu un augment en els percentatges de cessió dels impostos que coincideix exactament amb el percentatge de cessió que consta en les disposicions addicionals de l’Estatut (DA 7a, DA 8a, DA 9a i DA 10a) per a cada un dels tributs cedits. S’incrementen els percentatges de participació de la Generalitat sobre els impostos estatals, que seran del 50% en l’IRPF, del 50% en l’IVA i del 58% en els impostos especials.

b.2) Capacitat normativa

En les disposicions addicionals 8a i 11a de l’Estatut s’estableix que la Generalitat ha d’augmentar la seva capacitat normativa sobre l’IRPF, els impostos especials i la fase minorista de l’IVA.

En aquest sentit, l’acord de finançament incrementa la capacitat de decisió de la Generalitat en l’IRPF, de manera que, per primera vegada, el Govern català podrà fixar el mínim vital, modificar la tarifa i mantenirne la progressivitat (article 46 de la Llei 22/2009).

Quant a l’IVA, l’acord estableix que el Govern de l’Estat iniciarà els procediments necessaris davant la UE per tal que la Generalitat tingui poder de decisió sobre la fase minorista d’aquest tribut.


b.3) Facultats de gestió

En el terreny de la gestió tributària, el model de finançament del 2009 conté avenços en matèria de revisió economicoadministrativa dels tributs (matèria en què es preveu l’ampliació de les competències dels òrgans autonòmics de revisió economicoadministrativa). Cal destacar, però, que l’Estatut d’autonomia de Catalunya preveu l’existència d’un consorci entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Agència Estatal, cosa que ha de ser fruit d’una negociació bilateral entre l’Estat i la Generalitat i, per tant, no és objecte de l’acord de finançament.

c) Mecanisme d’anivellament

L’article 206 de l’Estatut estableix els criteris de càlcul de l’aportació de Catalunya a la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. La seva quantificació es basa en dos principis: en primer lloc, els recursos de la Generalitat han de tenir relació amb la seva capacitat fiscal (article 206.1); en segon lloc, la contribució a la solidaritat s’ha de circumscriure al finançament dels serveis bàsics de l’estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials) (article 206.3), de manera que les CA puguin prestar nivells similars d’aquests serveis bàsics, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar.

L’acord estableix un sistema d’anivellament que respecta aquests principis. El 75% de la cistella d’impostos es destinarà a la solidaritat amb la resta d’autonomies per tal de garantir la igualtat en la prestació dels serveis bàsics. El 25% restant correspondrà a la Generalitat, que es beneficiarà directament de l’esforç fiscal dels catalans, de manera que permet donar compliment a l’article 206.1 de l’EAC. El càlcul del fons de garantia s’estableix en l’article 9 de la Llei 22/2009.

d) Necessitats de despesa

L’article 206, punt 6, de l’Estatut estableix que per calcular les necessitats de despesa de la Generalitat es tindrà en compte com a variable bàsica la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular la immigració.

El nou sistema de finançament pren com a referència bàsica per calcular les necessitats de finançament variables poblacionals (amb un pes del 97%), que es calculen a partir de la població censada i s’ajusten atenent a criteris demogràfics (envelliment i població en edat escolar, bàsicament). Aquesta és la variable utilitzada per distribuir el Fons de garantia dels serveis bàsics, el principal instrument de solidaritat del sistema. El càlcul de l’indicador de necessitats queda definit en l’article 9 de la Llei 22/2009.

D’altra banda, i tal com s’ha indicat al llarg d’aquesta monografia, l’acord de finançament parteix del repartiment d’una dotació addicional de recursos per a les CA. Per calcular aquesta distribució, la variable més rellevant és l’augment de la població, de mane


ra que el factor immigració queda reflectit, atès que l’increment de població es deu bàsicament al fenomen immigratori. A més, s’inclouen també la població dependent i la llengua pròpia. Els articles 5 i 6 de la Llei 22/2009 determinen els criteris de distribució de la dotació addicional dels recursos.

e) Principi d’ordinalitat

L’article 206, punt 5, de l’Estatut estableix que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no pot alterar la posició relativa de Catalunya en l’ordenació de les rendes per càpita.

El principi d’ordinalitat es basa en el que s’estableix en els models de federalisme fiscal aplicats en països descentralitzats, de manera que després del procés d’anivellament no es vegin alterades les posicions relatives que els governs subcentrals tenien abans de l’anivellament. És a dir, es tracta de mantenir la posició relativa que tenen els governs subcentrals, segons la seva capacitat fiscal (abans de l’anivellament), després que intervingui el mecanisme d’anivellament.

Amb el sistema d’anivellament acordat, Catalunya després de la seva aportació a la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes se situa en el 104% de la mitjana, que és el lloc que li correspon d’acord amb la seva capacitat fiscal.

f ) Lleialtat institucional

L’article 209 estableix que, d’acord amb el principi de lleialtat institucional, s’ha de valorar l’impacte financer que les disposicions generals aprovades per l’Estat tinguin sobre la Generalitat.

L’acord de finançament estableix el compromís explícit de l’Estat de garantir que les normes estatals que suposin increment de les despeses o disminució dels ingressos per a les CA incloguin les valoracions corresponents. A més, es crea un mecanisme de revisió quinquennal, per compensar, si escau, l’impacte financer de la legislació estatal (DA 6a de la Llei 22/2009).

g) Actualització

L’article 208 de l’Estatut determina que el sistema de finançament s’ha d’actualitzar quinquennalment, sens perjudici del seguiment de les variables bàsiques de determinació dels recursos.

El nou model de finançament preveu aquesta actualització anual de les variables bàsiques, com la població o la capacitat fiscal, que determinen el mecanisme d’anivellament, i també preveu que cada cinc anys es revisin els paràmetres estructurals del model (article 19 i DA 7a de la Llei 22/2009).


h) Gradualitat

La disposició final primera de l’Estatut estableix que l’aplicació del sistema serà gradual, atesa la seva viabilitat financera i el fet que el sistema ha de ser plenament efectiu cinc anys després de la seva entrada en vigor.

El model de finançament acordat, aprovat en la Llei 22/2009, és vigent a partir de l’any 2009 i preveu l’aplicació gradual de les dotacions addicionals que l’Estat posa a disposició de les CA, tal com preveu l’esmentada disposició final primera de l’Estatut. En aquest punt cal assenyalar que la gradualitat es produeix en les aportacions addicionals de l’Estat a les CA, mentre que el model de finançament (percentatges de cessió dels tributs, mecanisme d’anivellament, etc.) és plenament vigent des de l’any 2009.

La gradualitat en les aportacions de l’Estat consta dels aspectes següents: i) l’establiment d’una dotació addicional per a l’any 2009 a la qual s’afegirà una nova dotació l’any 2010 (articles 5 i 6 de la Llei 22/2009), i ii) la transferència a les CA dels recursos addicionals en forma de bestretes a compte, d’acord amb la progressió següent: un 70% de la quantia el 2009, un 85% el 2010 i un 100% el 2011 (DT 2a de la Llei 22/2009).

i) Bilateralitat

L’article 210 de l’Estatut atorga caràcter bilateral a la relació financera entre el Govern de l’Estat i la Generalitat. Aquest article estableix que la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals EstatGeneralitat és l’òrgan bilateral que ha d’acordar, per exemple, aspectes tan essencials com la contribució de Catalunya a la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes.

El model acordat conté elements essencials de bilateralitat, com és el fet que ha estat negociat entre els governs de la Generalitat i de l’Estat, i que ha estat ratificat per la part catalana de la Comissió Mixta, tal com preveu la descripció de funcions d’aquesta Comissió que hi ha al mateix article 210 de l’Estatut.

Bibliografia 53

Bibliografia

Bosch N. (2006). “El finançament dels governs subcentrals en el països federals”. Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, núm. 3, pàg. 87110.

castells, A.; sorribas, P.; Vilalta, M. (2005). Las subvenciones de nivelación en la financiación de las comunidades autónomas. Análisis de la situación actual y propuestas de reforma. Publicacions Universitat de Barcelona i Instituto de Estudios Fiscales.

Durán, J.M.; Esteller, A. (2005). “Descentralización fiscal y política tributaria de las CCAA: una primera evaluación a través de los tipos impositivos efectivos en el IRPF”. A: N. bosch i J.M. Durán (dir.). La financiación de las comunidades autónomas: políticas tributarias y solidaridad interterritorial. Ed. Universitat de Barcelona.

esteller A. (2006). “La Administración tributaria en un contexto federal con especial referencia al caso español”. Working paper of CENTRA (en premsa). Sevilla.

Vilalta, M. (2008). “Los problemas actuales de la financiación autonómica”. A: S. lago (dir.). La financiación del estado de las autonomías: perspectivas de futuro. Instituto de Estudios Fiscales.


© Generalitat de CatalunyaDepartament d’Economia i Finances

Editat per la Direcció General d’Anàlisi i Política EconòmicaGran Via de les Corts Catalanes 639, 08010 Barcelona1a edició: Barcelona, setembre 2010Tiratge: 500 exemplarsDisseny gràfic: Lluïsa CobosRevisió lingüística: Míriam SalvatierraImpressió i maquetació: El Tinter, SAL (empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)ISBN: 978-84-393-8529-5Dipòsit legal: B.38406-2010

Publicats en aquesta col·lecció

BIBLIOTECA DE CATALUNYTT A - DADES CIYY P

Bassols i Santamaria, Montserrat

El Model de finançament autonòmic de 2009 : descripció i valoració. – (Monografies ; 13)BibliografiaISBN 9788439385295I. Bosch Roca, Núria II. Vilalta, Maite III. Catalunya. Departament d'Economia i Finances IV. Títol V. Col·lecció: Monografies (Catalunya. Departament d'Economia i Finances) ; 131. Finances públiques – Catalunya 2. Finances autonòmiques351.72(467.1)

2008

M1 Informe sobre el finaçament de les comunitats autònomes. Any 2006 Núria Bosch i Maite VilaltaM2 Mercat de treball i convergència: algunes lliçons de l’expansió a Catalunya. 1995-2006 Josep Oliver i AlonsoM3 Ampliació de la capacitat normativa de les comunitats autònomes en els impostos especials Josep M. Durán CabréM4 La descentralització de l’IVA en fase minorista Josep M. Durán CabréM5 L’estructura de l’economia catalana a partir de la taula input-output de Catalunya 2001 a 122 sectors Martí Parellada i Néstor DuchM6 La inversió de les entitats locals Marta EspasaM7 El model de simulació QUEST-CT. Descripció i aspectes metodològics Manuel Artís Ortuño, Raúl Ramos Lobo i Jordi Suriñach CaraltM8 Competitivitat exterior i especialització comercial de Catalunya. 1995-2004. Canvis a la quota de

mercat i tipologia del comerç intraindustrial català en els mercats de la UE-15 Josep Oliver i AlonsoM9 La despesa pública en cures de llarga durada a Catalunya: situació actual i perspectives de futur.

Estudi elaborat en el marc del conveni de col·laboració entre el CRES i el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (2006-2007)

David Casado Marín, Ruth Puig Peiró i Santi Massons Capdevila

2009

M10 Metodologia i càlcul de la balança fiscal de Catalunya amb l’Administració central 2002-2005 Grup de treball per a l'actualització de la balança fiscal de CatalunyaM11 Canvis estructurals del comerç exterior de mercaderies de Catalunya 1995-2006. Internacionalitza-

ció creixent i pèrdua de posicions de les relacions comercials amb Espanya Josep Oliver i Alonso

2010

M12 Creixement i restriccions financeres a les empreses industrials de Catalunya Agustí Segarra, Mercedes Teruel, Antoni Vidal i Silverio AlarcónM13 El model de finançament autonòmic de 2009: descripció i valoració Montserrat Bassols, Núria Bosch i Maite Vilalta

(versió també en llengua castellana)

El model de finançament autonòmic de 2009: descripció i valoració MO

NO

GR

AF

IE

S

El m

odel

de

finan

çam

ent a

uton

òmic

de

200

9: d

escr

ipci

ó i v

alor

ació

13

L’objectiu d’aquest treball és descriure els trets més rellevants i el funcionament del darrer acord definançament autonòmic del Consell de Política Fiscal i Financera de 15 juliol de 2009. Abans, però, i per comprendre millor l’abast i el que representa aquest acord, s’exposen quins han estat els problemes principals del model de finançament anterior, vigent des de l’any 2002 i fins al 2008. Després de la descripció del nou model de finançament se’n fa una valoració des de dues perspecti-ves, primer es destaca com es corregeixen els problemes del model anterior i, segon, s’analitza com es compleixen els preceptes de l’Estatut d’autonomia de Catalunya en matèria de finançamentautonòmic.

Montserrat Bassols i SantamariaSubdirectora general de Finançament Autonòmic del Departament d’Economia i Finances i secretària de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat.

Núria Bosch i RocaCatedràtica d’hisenda pública del Departament d’Economia Política i d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut d’Economia de Barcelona i especialista en federalisme fiscal i hisenda autonòmica i local.

Maite Vilalta i FerrerProfessora titular del Departament d’Economia Política i Hisenda Pública de la Universitat deBarcelona. Membre de l’Institut d’Economia de Barcelona i especialista en federalisme fiscal, hisenda autonòmica i local i ajuts públics.


Montserrat BassolsNúria BoschMaite Vilalta

ISBN 978-84-393-8529-5

9 788439 385295

Documents

El model de finançament autonòmic de 2009: descripció i ...economia.gencat.cat/web/.content/documents/arxius/... · després del seu necessari desplegament legal (modificació