L'altra jo

l'altra:9 Herència perduda 3/6/14 11:02 Página 1


L’altra jo Cathy MacPhail

Traducció de Joan Carles Girbés


1a edició, juny 2014

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada otransmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia iescrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si sen’esmenta la procedència.

© Del text, 2014

Cathy MacPhail

© De la traducció, 2014

Joan Carles Girbés

© D’aquesta edició, 2014

Perifèric Edicions

C. Sèquia de Montcada, 13

46470 Catarroja (València)

Tel. 609 426 131

Fax: 961 270 038

e-mail: [email protected]

www.periferic.es

Disseny col·lecció i maquetació: Estudi ARO

Fotografia coberta cedida per gentilesa de: Fox International Productions

Impressió: Guada Impressors

ISBN: 978-84-92435-68-5

Dipòsit Legal: V1392-2014


A Kathryn, que em suggerí d’escriure

una història de fantasmes



11

Capítol 1

—Ací tenim Fay Delussey, sempre amb el nas ficat dinsd’un llibre!

Vaig fer un salt en escoltar el meu nom, i em vaig tro-bar amb les meues amigues Kaylie i Dawn, que venien capa mi. Dawn em va prendre el llibre de les mans.

—Vinga, a veure, què estàs llegint? Deu ser bo —la carali va canviar per complet en veure el títol al llom:— Res denou a l’oest —somrigué—. Sona taaan interessant... Ésbroma!

Com podeu comprovar, Dawn no era una gran amantdels llibres i es creia molt graciosa.

—Tracta sobre la Primera Guerra Mundial —li vaigdir—. Estic intentant acabar-me’l abans de tornar-lo a labiblioteca. No vull que em multen pel retard.

Kaylie va sospirar.—Llegint sobre una guerra... Però Fay, per què no lliges

un bon llibre, per a variar...? —la seua veu va esdevenir unxiuxiueig—. Com ara un de Stephen King.

—No m’agraden les històries de fantasmes —li vaigrecordar—, ni res que faça por.

Dawn va posar els ulls en blanc.—Ja sabem que les històries de fantasmes no passen en


la vida real, Fay. Per això ens agraden tant! En canvi, laguerra... —em llançà el llibre com si estiguera contami-nat—. Això és real, i sí que fa por.

Sabia que tenia raó, per descomptat. Els fantasmes noexisteixen. Les històries de fantasmes no passen. No en lavida real. Però tant fa, a mi em fan por igualment.

—Serà millor que t’afanyes si vols anar a la biblioteca—Kaylie em féu una empenta—. O no arribaràs a teatre.

—Encara vol Donald, el Bleda, que muntem aquellaobra? —vaig remugar només de pensar-hi.

Donald Moffat era un dels nostres professors d’anglés,i sempre estava intentant que la nostra classe s’interessa-ra pel teatre. Això és el que el feia ser tan bleda.

Kaylie i Dawn també van remugar.—Shakespeare —digueren de mala gana.—Shakespeare? —no m’ho podia creure—. S’ha tornat

boig? —les tres vam fer com si vomitàrem al passadís—.Odie Shakespeare. Gent dient gracietes mentre els confo-nen amb altres persones... Qui es pot creure res d’això?

—Com a mínim ens deixaran disfressar-nos —afegíDawn.

—Si no és que decideix que hem de fer l’obra tots nus...—Kaylie va fer una riallada, i Dawn i jo ens anàvem a bacsde riure.

—Imagina’t que és Romeo i Julieta —digué Kaylie. Elsseus ulls miraven per damunt del meu muscle—. I ací arri-ba Romeo.

Em vaig girar per mirar, tot i que ja sabia exactamentde qui parlava. Drew Fraser. La majoria de les xiques de laclasse n’estaven enamorades. Però ni la meitat del queDrew estava enamorat d’ell mateix. Jo no era una de lesseues admiradores. El coneixia massa bé. Des de sempre.Vivia a la segona planta del nostre edifici. Onze plantesmés avall, i per davall meu en tots els aspectes.

12


Vaig créixer amb Drew. Havia estat en cadascuna de lesseues festes d’aniversari i sempre l’havia convidat a lesmeues. Les nostres mares eren amigues de molt abans. Ésmolt difícil enamorar-se d’algú quan t’ha colpejat amb uncamió de bombers (en el seu tercer aniversari), ha inten-tat farcir un pollastre damunt del teu cap (en el cinqué) it’ha clavat les dents en el braç per traure’t sang (en el sisé,si no recorde malament).

Continua sent un poc vampir encara ara. Li agrada lle-gir sobre les forces ocultes i tota mena de fenòmens para-normals. Per a mi, és un friki. Si les meues amigues pogue-ren veure la seua habitació, amb esquelets i màscares imonstres penjant, també creurien que és un friki. Per des-comptat, veure la seua habitació era una de les aspiracionsvitals de Kaylie i Dawn.

Siga com siga, el meu punt de vista era minoritari.Drew Fraser havia passat de ser un xiquet sancallós a unjove estrany però alt i atractiu. Era llarg i prim, amb el pèlllis i negre i un somriure seductor. Els seus ulls verds posa-ven la majoria de les xiques en òrbita. Ara venia directecap a nosaltres.

—Hola, xiques! Ens llançà les paraules com si escampara pedres pre-

cioses entre el seu harem. I passà, orgullós, per davantnostre. Dawn el mirava amb la boca oberta.

—És que és tan guapo... —sospirà. Me’n vaig anar corrents i les vaig deixar somiant amb

ell.De fet, córrer no és la paraula correcta. Estava massa

ocupada llegint com per a poder córrer. Massa ansiosa peracabar-me el llibre fins i tot per a veure per on caminava.Per això no me’n vaig adonar que vaig fregar algú enentrar a la biblioteca. Vaig murmurar una disculpa i vaig

13


veure de cua d’ull un jersei verd, com el meu, que eixiaquan jo entrava.

En aquell segon de fricció, una gelor em va recórrerl’espinada, i se’m van eriçar els cabells. És així com hodiuen, veritat? Eriçar-se els cabells.

Al mostrador, la senyora Watt, la bibliotecària de l’ins-titut, estava ocupada penjant un altre pòster. Vaig haverde fer soroll sobre el taulell perquè es girara a veure’m.

—Hola, Fay, has oblidat alguna cosa?Va notar la meua perplexitat.—Acabe d’arribar —vaig dir.—No te n’acabes d’anar ara mateix? —els seus ulls van

fitar la porta. Jo vaig negar amb el cap.—He vingut a retornar aquest llibre.Encara tenia els ulls fixos en la porta, escrutant l’exte-

rior de la biblioteca.—Mare meua, hauria jurat que eres tu —es va desfer

d’aquella idea amb un lleuger moviment del cap—. Bé, jadiuen que tots tenim un doble en algun lloc.

Va ser quan anava cap a la classe de teatre que vaigrecordar la xica amb qui havia entropessat, i el jersei verdcom el meu. Això és el que havia confós la senyora Watt:havia vist la xica del jersei verd i havia pensat que era jo.

Una explicació ben senzilla, no?

14


Capítol 2

L’auditori de l’institut bullia de gent. Semblava quequasi tot el nostre curs s’havia quedat per a les audicions.Vaig descobrir Kaylie i Dawn en un raconet i les vaig salu-dar amb la mà.

Tan aviat com vaig estar a prop d’elles, em van abraçarcom si fera anys que no em veien.

—La fastigosa Monica creu que obtindrà el paper prin-cipal —em va mussitar Dawn a l’oïda. Vaig creuar l’habi-tació amb la mirada fins que vaig localitzar MonicaMeldrum, envoltada de les seues seguidores. Es va tirarenrere el seu cabell ros i fi i va fer una carassa. Monica noformava part del nostre grup... o, més ben dit, nosaltresno estàvem en el seu. No érem prou intel·ligents, o prouguapes. Però en realitat el motiu principal era que nosal-tres no li ballàvem l’aigua.

Va girar el cap ràpid i em va pillar mirant-la.—Tens algun problema, Delussey? —digué amb un

somriure burleta. De segur que si s’haguera pogut veureno hauria fet aquella ganyota repulsiva.

«Sí, el problema és haver de veure’t.» Això és el que johauria volgut respondre, però mai no tindria el coratgesuficient per fer-ho. En comptes d’això, em vaig ruboritzar.

15


No importa amb quanta força ho intentara, que no podiaaturar-ho.

—Caram, mireu, s’està posant roja —una de les gosse-tes falderes de Monica hi va ficar cullerada—. Està tancontenta que hages parlat amb ella, Monica...

Tot just en aquell moment, Donald, el Bleda, el pro-fessor de teatre, va eixir a l’escenari. Va fer unes palmella-des per fer-nos callar.

—Estic molt content que us hàgeu quedat tants a lesaudicions —va fer una mirada de satisfacció a la sala—. Laresta de professors deien que estava boig per intentarmuntar una obra de Shakespeare, però jo els deia que avosaltres us encantaria. I no estava equivocat, veritat?

És per això que li dèiem el Bleda. Ni tan sols s’imagi-nava que el vertader motiu d’estar allí era que si actuàvemen la seua obra tindríem excusa per a pelar-nos altres clas-ses. Es va fregar les mans amb entusiasme.

—Molt bé, doncs, estem tots preparats per a pegar-lifort a Shakespeare?

—Algú li hauria d’haver pegat una pallissa fa molt detemps! —cridà una veu des del fons, i tots vam riure. Tots,excepte Donald.

—Us ajudaré a apreciar la bellesa del llenguatge deShakespeare, la seua passió per les paraules.

—Avorriiit!! —bramà la mateixa veu, i la queixa gene-ralitzada a l’auditori mostrava l’acord unànime. Donaldno en va fer cas.

—Representarem Macbeth. O... l’«Obra Escocesa», comse la coneix en el món del teatre.

Una nova queixa de l’auditori.—Hi ha pocs papers per a xiques en aquesta obra, profe

—li va recordar una aspirant a estrella de les primeresfiles.

16


17

—En sóc conscient —respongué Donald, movent el capcom un gos de joguet al seient de darrere d’un cotxe—. Peraixò algunes xiques faran el paper masculí.

Això va estar a punt de provocar un motí.—Mira com t’ho dic —li vaig xiuxiuejar a Dawn—, el

resultat serà inversemblant.—I no podem fer una altra obra, profe? —suggerí un

dels xics—. Què tal Reservoir Dogs?Donald sabia que estava perdent el poc entusiasme que

teníem.—Voleu sang i fetge, xics? Bé, d’això en va plena

l’«Obra Escocesa». És meravellosa. Hi ha batalles —vamirar els xics, esperançat—. Hi ha històries d’amor i mortapassionades —va girar la vista cap a les xiques—, i fins itot un fantasma.

—Odie els fantasmes —vaig murmurar.—A més, hi ha bruixeria. Què més en podeu demanar?

—tothom semblava encara avorrit. Donald, el Bleda, féuuna ullada llarga i canvià el to de veu:— Farem Macbeth,vulgueu o no.

En aquell moment quasi ningú estava interessat ja enla seua obra antiga i bleda. Quan va fer palmellades per-què l’atenguérem, feia una bona estona que ningú nol’escoltava.

—Muntarem l’obra per a la setmana de Nadal, perquèla puga gaudir tot l’institut.

—Tot l’institut estarà encantat, n’estic segura —vaig feruna colzada a les meues amigues.

Donald va continuar.—Llegiré en veu alta a qui he assignat els papers prin-

cipals, i començarem els assajos dimarts que ve.Hi va haver una remor de protestes.—I què passa amb les audicions?


Donald, el Bleda, de vegades no era tan fava comsemblava.

—Us faig classe, recordes? Sé del que sou capaços. Ja hedecidit qui representarà cada paper, d’acord?

—Això no és just, profe.Donald va fer un somriure de superioritat.—Açò no és una democràcia.Em vaig girar cap a les meues amigues.—Bé, ja és segur que no representaré un home.—Jo vull disfressar-me amb un vestit llarg —gemegà

Dawn.—Tal vegada podríem ser les tres bruixes —digué

Kaylie, i les tres vam riure.—El paper de Macbeth el representarà Andrew Fraser.Un sospir es va sentir per la sala, però ningú no estava

massa sorprés. Drew Fraser era sempre el favorit per a gua-nyar els papers principals. Per això la meitat dels xicsl’odiaven.

—I després de pegar-li moltes voltes, el paper de LadyMacbeth... —hi va haver una petita vacil·lació. Vaig feruna ullada a Monica, que ja es preparava per a la fama—el farà Fay Delussey.

Dir que estava atònita no és prou contundent. No hodevia haver escoltat bé, segur. Jo, el paper principal?

Dawn i Kaylie estaven saltant i abraçant-me, però jono podia articular paraula. La cara de Monica s’havia tor-nat roja com una tomaca i, tot i que intentava aparentarque no li importava, no colava.

—Però, per què jo? —vaig dir en veu baixa a les meuesamigues—. No ho entenc.

Dawn creia saber la resposta.—De vegades, quan et veig mirant per la finestra de

classe, hi ha alguna cosa en tu... Estranya. Com si esti-gueres en un altre món. Com si no estigueres bé del cap...

18


Exactament com Lady Macbeth. Es torna boja, no? Per un moment no estava molt segura de si feia broma

o no.—M’estàs insultant? Com si jo «no estiguera bé del

cap»? —i se suposava que era amiga meua—. Moltes grà-cies! —li vaig dir, però m’estava rient—. Boja, diu!

—No, no vull dir boja del tot... Només amb la miradade sonada.

—T’estàs enfonsant més i més, Dawn! —digué Kayliementre li posava la mà sobre la boca. Ara tornàvem a riureles tres.

La resta dels papers van ser assignats, i Dawn i Kaylieserien dues de les tres bruixes. Pel que fa a Monica, ni unamenció. I va perdre el nord. Quan Donald va acabar, ja nova aguantar més.

—I jo què, profe, no participaré en l’obra?Donald li va somriure:—Clar que sí, Monica. Vull que sigues la suplent de Fay.Estic segura que vaig veure com se li posava el cabell

ros de punta. La meua suplent! Això la faria embogir.Monica em va fulminar amb la mirada. Vaig intentarsomriure-li, però no vaig poder. L’expressió de la seua caraem feia massa por.

—Jo! Una su-su-suplent! —quequejà.Donald va assentir de nou.—Sí. Hi ha una ressemblança entre vosaltres dues: el

mateix color de cabells, la mateixa complexió... Per aixòno us vull en l’obra juntes. La gent us confondria.Especialment la gent d’aquest institut, que és un poc cur-teta. Seràs una gran suplent, Monica. I seràs la protago-nista en la pròxima obra, t’ho promet.

Monica va enfonsar les galtes i semblava que estava apunt d’explotar.

19


Després d’allò, ens en vam anar tots a casa. A les por-tes de l’institut, les meues amigues i jo estàvem eufòri-ques, encara rient perquè la pobra Monica era només unasuplent.

Una boirina gelada va descendir aquella vesprada denovembre i el plugim calava fins als ossos.

De sobte, Monica va aparèixer furiosa rere meu.—No estigues tan contenta, Delussey! —em va fer

girar-me per veure-li la cara—. Saps com has aconseguit elpaper, no?

—Amb talent? —li vaig amollar, feliç per haver tingutel valor de dir-li-ho i no només de pensar-ho.

—De talent, res de res —replicà—. El bleda de Donaldet té llàstima. Tot el món sap això de ta mare i el seunoviet. Ta mare i ton pare se separaran prompte. Per aixòt’ha donat el paper!

Estava tan enfadada que volia escridassar-la i bufetejar-la. Volia plorar, però no ho faria, no davant d’ella. Monicaera tan supèrbia... Dawn i Kaylie em van apartar.

—No et preocupes per ella, Fay. No paga la pena.Però Monica no podia deixar-ho córrer.—Me les pagaràs, Delussey —em digué—. Faré que ho

lamentes —hi havia una malícia en el seu rostre que feiapor de veritat—. Aquest paper serà meu, ja ho crec que sí!D’una manera o una altra, serà meu.

20


Capítol 3

Dawn i Kaylie m’acompanyaven fins l’inici de la llargaescala que conduïa, camí avall, al meu edifici. Conti nua -ven consolant-me pel que havia dit Monica.

—No li faces ni cas, Fay. Són paraules buides.—Però, per què Donald m’ha donat a mi el paper? Els ho preguntava a elles, tot i que sabia que tampoc

no tenien la resposta. Jo no havia destacat en cap delsseus muntatges anteriors i no havia representat cap paperni remotament protagonista. Aleshores, per què m’haviaescollit a mi per fer de Lady Macbeth? Ho havia fet perllàstima?

Ni Kaylie ni Dawn sabien què dir. El tema havia estatun petit escàndol a l’institut no feia massa temps. Era comsi tot el món haguera sabut, abans que mon pare o jomateixa, que ma mare tenia un amant. Jo l’havia vistauna vegada amb ell, amb l’home amb qui treballava, asse-guts en un cotxe, però no vaig trobar res sospitós en allò.Ella era ma mare. I les mares no tenen amants. No lesmares com la meua.

Però resulta que sí que en tenia un. I, quan finalmentho va confessar a mon pare, hi va haver baralles i discus-

21


sions i, durant una temporada, una temporada terrible,estava segura que ella ens abandonaria. Però no ho va fer.En comptes d’això, va trencar amb l’amant i fins i tot vacanviar de feina. Es van acabar les baralles, però al nostrepis es va instal·lar un ambient fred, tens. El pare ja noconfiaria més en ella, i a la mare mai no se la veia feliç.

No és estrany que jo estiguera sempre capficada en lalectura. Amb el nas ficat dins d’un llibre podia oblidarmomentàniament el que ocorria a casa.

Quan arribàrem a la part de dalt de l’escala vaig dir,decidida:

—Demà li diré que es pot confitar el seu paper. No vullque ningú em tinga llàstima.

Kaylie va quedar astorada.—No sigues ximpleta. No pots deixar que la fastigosa

Monica es quede el paper. Especialment després del quet’ha dit avui.

Dawn hi estava d’acord.—Ni parlar-ne, Fay. Pensa només com ens ho passarem

veient-li la cara cada dia, resignada a fer de la teuasuplent.

Al final, a contracor, vaig acceptar. Fer patir Monicad’aquella manera bé valia algun sacrifici.

En separar-nos i començar a baixar l’escala, la boirina vaesdevenir ja boira, que envoltava els llums tènues que pen-javen de les parets de les dues bandes del camí. L’escala erallarga i estreta, amb parets altes a banda i banda, nomésil·luminada per alguns llums dispersos. Hi havia vegetaciópenjant de les parets, també, i fins i tot en un dia assolellatd’estiu aquelles escales es mantenien fosques i ombrívoles.En una nit com aquella, amb la boira entrant i eixint de lesbranques, resultava molt més que ombrívol. Era inquie-tant. Però era una drecera que tothom utilitzava. Si no bai-

22


xava per aquelles escales, hauria tardat, a través de carrers iavingudes, un quart d’hora més a arribar a casa.

Sempre hi havia molta gent. Excepte avui.Molt bé, em vaig dir, avui no hi ha ningú a l’escala. Era

cert que la major part dels companys de l’institut havienmarxat més prompte, però mai no havia vist aquell camítan desert. Potser hi havia més gent que havia agafat l’au-tobús per tornar a casa per l’oratge, o és que els desagra-dava la idea de baixar aquelles escales en una vespradafosca. Fins i tot els sons es percebien apagats enmig de laboira. Els clàxons dels cotxes, una alarma llunyana, totarribava amb un so desconegut i estrany.

Estava a mitjan camí quan vaig escoltar unes passesrere meu. Algú baixant les escales al mateix ritme que jo.Vaig parar un segon, i les passes es van aturar també. Vaigsomriure. Era l’eco, ara me n’adonava. L’eco sord de lesmeues pròpies passes.

I aleshores... Quan vaig reprendre la marxa em seguien.Tap, tap, tap. No havia escoltat mai abans l’eco de lesmeues passes en aquella escala.

Vaig agilitzar el ritme. Les passes rere meu anaventambé més de pressa. Sens dubte, havia de ser l’eco, peròaquell so m’accelerava el cor. Era com si em perseguiren,com si aquelles passes, i qui fóra a qui pertanyien, em per-seguiren, embolcallades per la boira.

Em vaig tornar a aturar de sobte i les passes es vandetenir. Però... potser aquesta vegada havien parat unmomentet després?

No era l’eco, sinó algú altre. Algú altre ocult entre laboira.

—Qui hi ha? —vaig cridar.No hi va haver resposta, però jo estava segura que sí

que hi havia algú, fora del meu camp de visió, palplantat,esperant entre la boira al meu darrere.

23


Documents

L'altra jo