L'altra mirada 9. Setembre 2012

l’altra miradaNúmero 9 - setembre 2012

index02 Editorial03 Turisme: una nova llei per a un vell model. Joana Lluïsa Mascaró

06 El boulevard de los sueños rotos Marisol Fernández07 L’educació és la fitxa clau Toni Baos

14 Entrevista a Jordi Garcia

09 Crisi sistèmica del capitalisme?. (2a part) Carles Manera12 Aquí governa la Troika! Rafel Borràs Ensenyat

16 Una aventura de cine (èpic) Manolo Riera

20 Espires del Perú Maria Salleras i Biel Pérez

24 La família, la memòria i els objectes Miquel Àngel Llauger25 En els 70 anys de la mort de Matilde Landa David Ginard

04 2n any de Parlament Fina Santiago i Rodríguez

19 Institut Triangle Mar Blava Miquel Rosselló

05 Prebes de cirereta

Importam fems,exportam hiPPocresia

23 Bon cop de falç! Joan F. López Casasnovas

Número 9 - setembre 2012

editorial

2

Més calenta que no pas el clima del passat mes d’agost serà aquesta tardor, carregada de mobilitzacions socials davant el malestar generat per les polítiques del PP, sobretot d’aquelles que amb l’excusa de sortir de la crisi i de què “no hi ha més remei que fer-ho” (…com ha patit el poble grec aquesta sentència!) segueixen empobrint les classes populars i mitjanes i retallen drets al conjunt de la ciutadania.

Els arguments de la dreta, fa uns mesos contradictoris, comencen a ser insostenibles, com ara l’augment de l’IVA, el cèntim “verd”, la ruptura de la universalitat del sistema sanitari amb l’exclusió dels immigrants i el pagament de medicaments, entre moltes altres mesures que han entrat en vigor aquest setembre. Sobretot, quan l’atur i la pobresa s’obrin camí i des d’Europa ens arriben invitacions, com la Draghi a treballar 48 hores setmanals, pròpies del segle XIX. Aquí a les Illes, novament es tanca una temporada turística amb més activitat hotelera que mai, però amb 3.500 persones més a l’atur que l’any passat. La gent treballadora paga la crisi, i la gent treballadora de l’hoteleria en particular la paga doble, ja que si històricament havia tingut dificultats d’accés a la prestació d’atur, gràcies a Rajoy ara tindrà, a més, més problemes per accedir al subsidi de 400 euros.

Tot això només es pot fer amb una democràcia de baixíssima qualitat: d’una democràcia gairebé en extinció. Allò que en altres ocasions hem denun-ciat com una deriva autoritària dels governs del PP es complementa ara amb un empobriment siste-màtic de les institucions democràtiques com el Parlament, ja sigui governant a cop de Decret-llei, ja sigui posant entrebancs a les propostes i iniciati-ves de control de l’oposició.

O manejant els mitjans de comunicació públics en funció dels seus interessos. Per això és neces-sària, a més de la denúncia política, la mobilització ciutadana: només gaudirem de dignitat si lluitam per ella.

Per acabar (o per començar), una alarmant notícia de darrer moment que es mereix, si més no, un comentari, i que representa una metàfora de la manera de governar de la dreta: l’anunci per part del Consell de Mallorca de dur a la nostra illa fems d’altres països, ratificada per diferents propostes del PP per botar-se la legislació ambiental, en temes de residus però també d’explotació d’aqüífers. L’excusa, de bell nou, econòmica: no volen que paguem una tarifa de fems més cara: que “pensen en nosaltres”. No volem ni que pensin ni que decideixin per nosaltres. Sobretot si és a costa de la nostra salut i del nostre benestar i el de les generacions futures.

3


l’ull críticTurisme: una nova llei per a un vell modelJoana Lluïsa MascaróDiputada PSM-IV-ExM +perMenorca

El conseller Delgado va tot cofoi perquè aquest estiu el Parlament de les Illes Balears li ha aprovat una nova llei de turisme. I n’està tant content que l’ha feta traduir a un munt de llengües per “promocionar-la” arreu del món. No hi ha doblers per quasi res, tampoc per promoció turística, però el Sr. Delgado n’ha trobat per promocionar una llei. Una llei contradictòria amb ella mateixa.

Generalment, quan algú està interessat en saber de què va qualsevol norma, sol llegir una part de l’exposició de motius i ja se’n fa una idea. En aquest cas, però, no és així. A l’exposició de motius se’ns parla de sostenibilitat, de model turístic sostenible i respectuós amb l’entorn; d’actualitzar la regulació de l’ordenació i promoció del turisme a les necessi-tats actual, i de resoldre un dels principals proble-mes del sector turístic: la pèrdua de la competitivi-tat. Tot això, és cert, sona bé. Però, si aprofundim en la lectura els sons inicials que donaven a enten-dre que ens trobaríem amb una bona partitura, es converteixen en tocs d’alarma.

Que algú m’expliqui que té de sostenible el fet de poder incrementar fins a un 40% l’edificabilitat d’un establiment hoteler en funció de qui sigui l’autor del projecte. O si és sostenible les facilitats que dóna als canvis d’ús (no només d’establiments fins i tot fora d’ordenació, també de parcel·les sense cons-truir) fomentant el tancament d’hotels per convertir-los en blocs de pisos, amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball. O quina és la sostenibilitat de permetre obtenir llicències d’obres, d’activitat, d’obertura o funcionament d’equipaments i d’allotjaments en qualsevol tipus de sòl rústic sense que sigui necessari ni la declaració d’interès gene-ral ni l’avaluació d’impacte ambiental.

Això, més que sostenibilitat, és un atemptat contra el territori, contra el benestar dels ciutadans, contra l’autonomia municipal, contra les competències dels consells insulars, contra les DOT, la LEN i les Directrius europees, i contra la transparència i la participació ciutadana, ja que evita el més que necessari procés d’exposició pública.

En realitat ens trobam davant una llei que no regula, sinó que més aviat desregula, permetent un urbanisme a la carta i confonent les necessitats actuals del sector turístic amb els interessos d’uns pocs. Una llei que identifica la pèrdua de competitivitat com un dels principals problemes del sector turístic i ho redueix a dos fets: les traves de la inversió privada en sòl rústic (que la llei s’encarrega d’eliminar) i la manca de qualitat de la planta hotelera (deu ser per garantir la qualitat que els dóna totes les facilitats per tancar-los i convertir-los en habitatges?).

A la mateixa llei es reconeix que el declivi del turisme és estructural i no conjuntural, i pretén solucionar el problema de l’estacionalitat amb la qualitat, la innovació, ... però no presenta fórmules ni mesures per assolir aquestes pretensions. Perquè és més que evident que ni el tot inclòs, ni els condotels, ni els canvis d’ús, ni la construcció de xalets turístico-residencials són cap garantia de qualitat ni de desestacionalització.

La llei de turisme del conseller Delgado, enlloc de considerar el turisme com un patrimoni social, amb responsabilitat i participació de tots els seus agents i components, des de les administracions, turistes, creadors de producte,....fins als grups d’interès productius, no productius, treballadors i ciutadans, el considera patrimoni exclusiu d’uns pocs i aposta per a una nova balearització de la costa cap a l’interior, del pla cap a la muntanya, afavorint interessos molt particulars per sobre de l’interès general. És el retorn al model equivocat i desfasat que enlloc de crear riquesa i ocupació per a molta gent, crearà uns pocs rics a costa del territori. En definitiva: una nova llei per a un vell model.

Ens trobam davant una llei que no regula, sinó que més aviat desregula

4

l’ull crític


Segon any de Parlament: ens pot sorprendre encara el PP?FIna Santiago i RodríguezDiputada PSM-IV-ExM +perMenorca

Aquest mes de setembre s'iniciarà el segon any de la VIIIena legislatura al Parlament. Durant aquest primer any d'experiència hem tingut oportunitat de conèixer la nova versió del Partit Popular. Fa aproximament un any, en aquesta mateixa revista vaig publicar un article on exposava les diverses ideologies que conformen el Partit Popular. Idò durant aquest primer any, el PP s'ha mostrat clara-ment neoliberal, conservador i espanyolista, com ho demostra el continuat atac als drets socials i als serveis públics (retallades en educació, serveis socials, salut, cultura...); els retrocessos històrics i molt lamentables en temes de llengua pròpia i la desprotecció i destrucció del territori.

Però una de les coses que més ha sorprès és la manca de cultura democràtica del PP, la forma abusiva de governar. El fet més remarcable és l'abús dels Decrets-llei. El Govern n'ha elaborat 15 que el Parlament ha convalidat. Cal recordar que l'Estatut estableix que s'ha de considerar una mesura extraordinària i urgent.

L'abús de l'ús del decret-llei té efectes sobre la dinàmica parlamentària, ja que s'han de convalidar pel Parlament abans de 30 dies des de l'aprovació del Govern. Això ha ocupat bona part del temps del Parlament (convalidació) i les iniciatives legislati-ves de l'oposició no s'han pogut debatre. Com per exemple la presentada pel nostre grup parlamen-tari de Modificació de la llei electoral, per tal de passar del 5% al 3% com a límit perquè els partits puguin tenir representació al Parlament.

El balanç del primer any de Parlament de majoria dretana és el desastre que esperàvem, però d'unes dimensions sorprenents. En qualsevol cas, no s'ha acabat. El segon any de Parlament anuncia més retallades, per exemple de la Llei que regula la Renda Mínima d'Inserció, o de les aportacions a la gestió de la Llei de Suport a la Dependència. També s'anuncien normes de perfil ideològic molt conservador, com la Llei de Família, inspirada pels grups més reaccionaris.

De les primeres accions d'aquest segon any de legislatura cal destacar :

- El primer debat de l'Estat de l'Autonomia. Us podeu imaginar quin serà el discurs del president Bauzà: justificació de les retallades amb el cinisme de demanar disculpes per les retallades, com ha fet recentment el Sr. Ramis, a la vegada que el Vicepresident d'Economia ho justifica ideològicament i políticament com "la nova política".

-El debat dels pressupostos del 2013 que, suposarà retallades en dependència, educació, sanitat (es confirmaran els tancaments dels hospitals socio-sanitaris) i serveis socials, congelació de salaris als funcionaris (si no ve acompanyat d'altres reduccions) deteriorament dels serveis públics (tancament de serveis, més hores de feina, no substituir les baixes per malaltia, etc.).

El balanç del primer any de Parlament de majoria dretana és el desastre que

esperàvem, però d'unes dimensions sorprenents.

Serà un any parlamentari en el qual el grup parlamentari del PP continuarà

"controlant" al Govern.


Per què quan el portaveu del PP diu que hi haurà sanitat “per a tots” s’oblida d’afegir-hi “els rics” com ell i els seus?

Per què per a tanta gent tenen més importància els resultats del futbol (negocis de milionaris) que la vergonya del pagament de les medicines per part dels més pobres?

Per què no posen forns crematoris i així faran més via a llevar d’enmig els pobres que els fan nosa?

Per què no es decreta una llei d’esclavatge?

Per què encara no gosen imposar l’alemany com única llengua oficial?

Per què l’actual prepotència del Govern alemany s’assembla tant a la de dates fatídiques del segle passat?

Per què els responsables de les polítiques socials del Govern i del Consell diuen mentides sense empegueir-se?

Per què la Directora del SOIB no ens aclareix si ha arribat a aquest càrrec per fer-hi feina o per guanyar doblers?

Per què necessitam tancs, vaixells i avions de guerra si el nostre problema és apagar els focs?

Per què el Conseller Company necessita insultar?

Per què no ens diuen si també ensenyaran a insul-tar per sexes?

Per què tothom tremola quan en Rajoy diu que “confía en...”?

El Conseller Mesquida de qui tothom parlava del seu bon talant, més moderat i dialogant...Per què amb l’aplicació del Decret que lleva la targeta sani-tària als immigrants sense papers no l’ha mostrat i s’ha posat a les ordres d’en Bauzà i en Rajoy?

prebes decirereta

Serà un any parlamentari en el qual el grup parlamentari del PP continuarà "controlant" al Govern. De les 16 preguntes que es formulen a cada sessió 10 les fa el PP, 6 el PSOE i 2 la nostra coalició PSM-IV-ExM.

Tot i aquest greuge democràtic és probable que el PP encara hi vulgui aprofundir proposant reduir el nombre de parlamentaris amb l'excusa de reduir despesa, quant la intenció real és reduir la repre-sentativitat de la diversitat i afavorir més al biparti-disme. Nosaltres podem defensar la reducció de la despesa (manco parlamentaris amb dedicació exclusiva, eliminació del Senat...) però no la reduc-ció de la diversitat política.

Un focus d'atenció que recaurà sobre el Parlament serà el posicionament del batle de Manacor en Toni Pastor. Com a diputat no adscrit té molt limitades les intervencions al Parlament però les seves vota-cions i les seves esmenes a la Llei de Pressupostos del 2013 ens serviran per intuir els eixos ideològics d'un possible partit de dreta regionalista que es podria configurar a Mallorca.

Tot i aquestes dificultats, el nostre grup parlamentari continuarà treballant per mantenir el seu compro-mís: aportar elements informatius a la ciutadania perquè conegui què fa i quines són les intencions d'aquest govern. Canalitzar, participar i donar la màxima difusió a les lluites. Mantenir el contacte amb totes les persones, entitats, mitjans de comuni-cació, etc. per tal d'aconseguir el millor coneixement de les necessitats i la realitat. Procurar fer política honestament, parlar amb gent diversa, gent anòni-ma i també gent més coneguda que coneix a fons aspectes parcials o globals de la nostra realitat.

Hem de mantenir la nostra presència a tots els àmbits possibles, al carrer, a les entitats i movi-ments socials, als mitjans de comunicació, però també als Ajuntaments, Consells i Parlament.

El nostre grup parlamentari seguirà apor-tant elements informatius a la ciutadania i fent la màxima difusió de les seves lluites.

5

6


l’ull crític“El boulevard de los sueños rotos” o una de les nefastes herències del PP.Marisol Fernández @Marisol_FdezRegidora d’INICIATIVAVERDS per la coalició PSM-IV-ExM

Ara el PP a l’Ajuntament de Palma vol gastar més de 2 milions d’€ en un bulevard front del cadàver del Palau de Congressos. A més dels 30 milions més que falten per acabar aquest Palau i l'hotel, d'un total de 110 milions que és el pressupost d’aquest edifici.

Quan miro cap a enrere m'envaeix un sentiment de ràbia en confirmar, i a la vista està, el gran fracàs del que en el seu moment va ser una magnífica oportunitat: “Obrint-se a la mar”, Sector de Llevant. Aquest era el títol del primer projecte elaborat per Joan Busquets i que es va aprovar definitivament al maig de 2003.

Era un projecte pensant, en primer lloc, en una barriada i després en la resta de la ciutat. Entre els seus objectius estava estructurar el barri del Polígon de Llevant, influir en la millora de barris veïns com la Soledat i Foners, connectar la ciutat existent i la mar donant continuïtat a alguns carrers als quals denominava “eixos verds”, transformar l'autovia en bulevard, el transport públic adquiria gran protagonisme i possibilitava la presència del tramvia, etc… Dos equipaments actuaven de motor: Palau de Congressos i Recinte Firal.

Era una gran oportunitat per desenvolupar “un sector extremadament sensible de Palma” tal com reconeixia el Regidor d'urbanisme del moment Rafael Vidal. I així també ho van entendre les veïnes i veïns del Polígon de Llevant que varen donar suport al projecte resultant.

El 2004 el nou govern de Catalina Cirer i Rodrigo de Santos, aquest com a responsable d'urbanisme, improvisen una nova proposta que trunca els somnis dels habitants del Polígon de Llevant, els d’en Bus-quets i de totes les entitats i persones que van veure en aquest projecte una oportunitat per revitalitzar aquesta zona del llevant de la nostra ciutat.

En la nova proposta desapareix el Recinte Firal i l'edifici del Palau de Congressos, dissenyat per Man-gado, es converteix en l'únic protagonista. Aquest edifici traça una murada de més de 400 m que ofega definitivament l'esperança d'obrir els barris de llevant al mar. És l’inici del fracàs del projecte.

El 2010 Mangado veu trencat el seu somni de veure finalitzat l'edifici davant l'abandó del grup Barceló, guanyador del concurs i que havia d'aportar 80 milions. Com a conseqüència d'això, l'Ajuntament ha d'avalar un préstec de 30 milions per continuar amb les obres. Es cerquen inversors.

En el 2012 la situació és tremenda amb tres intents fallits per trobar capital privat disposat a invertir en aquesta infraestructura i 70 milions d'euros pendents per poder acabar-la. Que en cas de subscriure un préstec a l'Ajuntament li podria suposar el pagament d'uns 2 milions anuals durant 40 anys.

Aquest edifici traça una murada de més de 400 m que ofega definitivament l'esperança

d'obrir els barris de llevant al mar

7


el pobleté la veu

L'Educació és la fitxa clau.Toni BaosSecretari comunicació de la Federació d'Ensenyament de CCOO Illes Balears

Si de petit alguna cosa em feia ràbia, aquesta ràbia que et fa cridar, era la que em produïa l’enfonsament inesperat de la meva fila de fitxes de dòmino. L'anava muntant amb paciència mentre movia la llengua entre els llavis per concentrar-me, tot imaginant el meu triomf final.

De sobte, en queia una. I tot seguit la resta. Això produïa un allau truiós que acabava quan la primera fitxa que havia col·locat queia i tot es convertia en un frustrant i silenciós “tornar a començar”. Llavors cridava o em mossegava els llavis, depèn. Sempre era per culpa de l'especulació de moviments (financers), de la presa o de la capritxosa arbitrarietat de la gravetat (Merkeliana) que qualcú controla sense permís.

No sé com ho vaig aprendre o si qualcú m’ho va ensenyar, però un dia vaig començar a construir tot traient "fitxes clau" cada cert nombre de les que anava col·locant. D’aquesta manera creava uns espais que feien de fre als allaus inesperats. Després, just al final, les tornava a col·locar per aixecar-me i contemplar la fila acabada i cridar a algun possible espectador condescendent que em regalàs les orelles i em fes mamballetes en veure la caiguda programada de la meva obra “d’enginyeria cinètica”. El meravellós resultat dels meus esforços.

I mentre, es va imposant una dura realitat de retalla-des que estan ofegant serveis públics essencials com la sanitat i l'educació. Unes pujades d'impostos que estan destrossant les economies de les classes mitjanes i baixes. Però això no és suficient per al govern del Sr. Isern que no vol estudiar seriosament la conveniència de seguir o no aquest edifici de dub-tosa rendibilitat en aquests moments.

Hem demanat, sense èxit, des de la coalició PSM--IniciativaVerds-Entesa que abans de prendre una decisió s'actualitzin els estudis de viabilitat i els de mercat, que no es revisen des del 2007 i que són imprescindibles per justificar aquesta inversió, atès que en aquests moments són més que dubtosos els suposats beneficis que pugui reportar el turisme de congressos en aquest nou context econòmic.

No ens podem permetre fer una inversió ruïnosa en aquesta infraestructura que a més tindrà unes enor-mes despeses de manteniment. És hora de prioritzar les necessitats i sens dubte, les relacionades amb les persones estan per davant.

Els dos milions d'euros anuals durant 40 anys que ens costaria el crèdit per finalitzar aquestes obres i els més de dos milions per executar el bulevard, s’han de destinar a cobrir necessitats bàsiques de les quals moltes famílies es veuen privades.

L'objectiu d'aquest joc no és arribar al final, com així pensen i governen alguns. L'objectiu és cercar la millor manera de

construir per evitar allaus.

8


El truc funcionava. Ara guanyava la partida a la frustració i a la rendició que abans m'impedia arribar al final. Per això, de llavors ençà, selecciono les meves "fitxes clau". Són les que tenen bona base, estables, que no vacil·len amb facilitat però que quan han de caure i empènyer la següent ho fan amb seguretat. Si cal les pinto per identificar-les i no perdre-les. Les guard en lloc segur. Les mim. Les protegeixo. Les milloro...

Ara sé que l'objectiu d'aquest joc no és arribar al final, com així pensen i governen alguns. L'objectiu és cercar la millor manera de construir per evitar allaus, per evitar sentir la frustració que ens condueix al fracàs. I un pic que ho hem aconseguit i compartit, llavors generem progrés!. Quines files farem entre tots!. Heus aquí la diferència clau de la fitxa en qüestió.

Les meves "fitxes clau" sempre van ser (i són) la meva educació, i la teva. Per això, si avui alguna cosa em fa ràbia, de la de cridar, és veure com la nostra fila de fitxes s'enfonsa sense control i el responsable de vigilar-la, està venent les fitxes a preu de saldo tot mirant cap a un altre costat mentre ens demana un perdó que sona hipòcrita.

No es pot posar a l'atur famílies senceres reduint el nombre de docents i demanar

després perdó

No es pot prohibir penjar llaçades a les façanes dels centres públics amb l’excusa

de que “ens representen a tots”

Ostres, no es pot posar a l'atur famílies senceres reduint el nombre de docents i demanar després perdó; ni es pot incrementar el nombre d'alumnes per aula provocant la desatenció i el fracàs, i demanar disculpes; no es pot deixar d'atendre les necessitats bàsiques dels centres i les beques que donen accés a l'educació a les famílies perquè això provoca precarització... i demanar perdó; no es poden retallar els salaris dels docents i incre-mentar la seva feina i esperar el perdó; no es pot prohibir penjar llaçades a les façanes dels centres públics amb l’excusa de que “ens representen a tots” i després oblidar-se de les persones que les habiten... No es pot demanar perdó i continuar governant, a no ser que això sigui una dictadura i encara no ens ho hagi dit ningú.

Tots, ho vulguem o no, som "constructors de files de fitxes”. Aquell que intenta impedir-ho provoca allaus!

9


què estàpassant?

La gran recessió: crisi sistèmica del capitalisme? (Part 2a)*Carles ManeraUniversitat de les Illes BalearsLondon School of Economics

3. Existeixen noves possibilitats d’inversió, que siguin atractives per al capital i, alhora, positives per a la sostenibilitat del planeta, com ara les energies renovables i les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC), tal i com s'ha divulgat. Però cal fer unes consideracions al respecte:

Les energies renovables tenen un recorregut limitat, car poden servir per mantenir un cert status quo, però no resolen el problema central de l’energia, des del moment en què en l’actual estat dels progressos tècnics cal fer servir energia per produir, justament, la renovable. Per tant, les actuacions econòmiques s’han d’adreçar envers processos productius que millorin l’eficàcia i l’eficiència, des d’un punt de vista energètic (i, per extensió general), de forma que hom prioritzi, essencialment, tot allò que comporti exergia, és a dir, l’energia que pot fer treball útil. Val a dir que s’ha avançat força en aquestes direccions, però les resistències són encara molt poderoses a variar la pauta energètica i els processos de producció, en un escenari dificultós i de reptes front el final dels combustibles fòssils com a ener-gia accessible i barata.

Les TIC es presenten, igualment, com un conjunt d’activitats determinants per canviar models de creixement. El debat al respecte és força impor-tant, abasta professionals diversos i palesa ramifi-cacions claus en tot el que anomenem com “eco-nomia del coneixement” (en rigor, el sector quar-ternari de l’Economia).

Però sense negar la seva rellevància, que és demostrable amb dades a la mà, no es pot considerar que les TIC facilitin de manera automàtica transformacions ràpides i radicals en les formes de creixement. De fet, l’evolució demogràfica dels països més avançats, amb evidents escenaris d’envelliment de la població, requerirà en el futur una major intensitat de força de treball, més que de tecnologia generalitzada, sempre i quan es vulguin preservar els resorts elementals de l’Estat del Benestar. El treball directe no es relacionarà amb les TIC, sinó en el desplegament d’activitats més aviat quinàries: una intensitat de mà d’obra consagrada a tenir cura de les persones majors i, també, de part de les seves famílies. En aquest sentit, urgiran polítiques de tall proteccionista a les àrees socials i ambientals, que redundaran en una major capacitat d’ocupació.

4. Malgrat les dificultats pressupostàries vigents i l’obsessió per limitar al màxim les capacitats del sector públic per ajustar el dèficit, cal preveure que la demanda dels consumidors de serveis com l’educació, la sanitat i la cura dels ancians seguirà augmentant, i ho farà en segments cada cop més avançats en els quals serà crucial el concurs de personal molt qualificat i d’altre amb formacions intermèdies. Dit d’una altra manera: faran falta individus per a cuidar gent, no màquines ni tecnologies de precisió. El tema, de gran profunditat, s’endinsa en la discussió de com es desenvolupen els serveis en societats madures, tenint clar que aquest sector terciari és força més complex i esponerós del que hom podia imaginar fa tot just trenta anys.

Dit d’una altra manera: faran falta individus per a cuidar gent, no màquines

ni tecnologies de precisió.

*Aquest text és una versió més ajustada d’un dels capítols del meu llibre recent Capitalisme desfermat. Una visió subversiva sobre la Gran Recessió, 2008-2011, Lleonard Muntaner Editor (Palma 2012). He adaptat el text per a l’edició d’aquesta revista

10


5. Les polítiques d’austeritat tenen límits: els que acaben per afectar el benestar de les persones.1 Aquesta severitat econòmica s’ha traduït en un plantejament netament estalviador dels recursos públics, en una conjuntura en la què, endemés, hom assisteix a un procés consemblant a l’esfera privada de l’Economia. Els crítics envers les inversions públiques subratllen la inexistència, massa sovint, d’anàlisis cost-benefici de les operacions enllestides, i posen les empreses privades com a model d’eficiència al respecte.

Ara bé, si el domini ideològic acaba per estar cec davant la realitat, en el sentit de que cal estalviar al màxim a l’administració, al temps que el sector privat es troba anèmic, el desenllaç sembla evident: es liquiden les “males” inversions (en terminologia de Hayek); però també es laminen les activitats econòmiques i, per tant, la formació de renda (segons els preceptes de Keynes). Tothom acabarà per ser massa pobre per a poder estalviar. El tema té una altra derivada perversa: els retalls indiscriminats i profunds poden produir, endemés, un agreujament del problema del deute.

En efecte, un caramull de deutes de difícil resolució, perquè les polítiques d’ajustament minven la capacitat de creixement i el sector privat es troba encara sota els efectes del col·lapse, esdevindrà difícil de pair per part dels anomenats “mercats”. L'estrangulament financer serà qüestió d'un temps que no sabem mesurar ni predir. I el corol·lari de tot plegat és una reducció dràstica de la demanda agregada, fins el punt que el mateix Fons Monetari Internacional ha indicat que els ajustaments i les consolidacions fiscals en una fase de crisi acaben per ser un suïcidi.

Esperen anys d'alentiment econòmic, si hom segueix amb les mateixes receptes que ens han instal·lat en la crisi, de manera ferma. Però, a banda de mesures de caire tècnic, de perfil diferent en política econòmica, en aquests moments s’imposen alhora, més que mai, reflexions pregones que fugin de la demagògia i dels promptuaris elementals. No podem compartir tot el seguit de frases fetes i sovint buides de contingut que surten de determinades entitats, que es presenten amb una solvència que molt sovint no es troba contrastada amb la realitat de la Història Econòmica, perquè les idees estan eixutes allà.

Cal utilitzar altres ressorts, altres arguments, distints relats i marcs conceptuals als ja existents, que proporcionin un potencial tendent a conservar tot allò que ha costat tant d'assolir, de guanyar, de viure, en el decurs d'un temps històric: l'educació i la sanitat universals, els serveis socials, la percepció de tot el que és públic com un bé comú, capaç d'assegurar les disfuncions d'uns mercats que han de funcionar lliures, però alhora amb les regulacions assenyades per tal d'evitar els abusos dels que tenen les informacions més simètriques, més compactes, més privilegiades. El món necessita, com indica E. Hobsbawm, recuperar els valors de la Il·lustració per afrontar el futur, atenent que ens enfrontem a un segle XXI on la pau es troba, encara, allunyada, i les amenaces es perllongaran de forma endèmica en gran part del planeta.

El món necessita, com indicaE. Hobsbawm, recuperar els valors de la

Il·lustració per afrontar el futur

Keynes

1. En aquest sentit, són interessants les declaracions fetes per R. Koo, economista en cap del banc d’inversió Nomura, que afirma que no estam davant d’una crisi fiscal, com s’ha diagnosticat des d’Europa, des d’on es formulen les més severes receptes d’ajustaments. L’experiència nipona, diu Koo, hauria d’ensenyar que la malaltia econòmica que es pateix és una “recessió de balanç”: una obsessió per reduir deutes que traspassa els governs, les famílies i les entitats financeres, en un context anèmic de la demanda privada. En aquest esce-nari, assenyala l’expert, tot just el sector públic pot donar un tomb clar a la situació: és a dir, esperonar una clara política d’estímuls. Augura que les mesures posa-des en marxa a Espanya poden significar, a efectes de PIB, dues dècades perdudes. Vegeu El País i La Vanguardia, 13 de novembre de 2011.

11


Fa falta un lideratge clar i sòlid, sense fissures, sense més vacil·lacions que les necessàries per tal de tornar agafar la força per empènyer i reorientar les línies d'actuació en Economia envers escenaris que estimulin la inversió, que des-sacralitzin els instrumentals financers i els seus indicadors (dèficit, deute) i es relacionin amb els cicles existents a la dinàmica econòmica. I que, al seu torn, promocionin la capacitat de demanda de les empreses i de les famílies, sota paràmetres ineludibles de la defensa dels actius ambientals i, per tant, d'un consum responsable.

La ciutadania espera dels governants de la vella Europa la protecció front a la destrucció de riquesa que ha colpejat amb força als nivells socials més vulnerables, però amb conseqüències negatives cada cop més perceptibles a les capes mitjanes i a les més humils. I també aquesta ciutadania temorenca i commoguda ha de menester, igualment, signes inequívocs de confiança.

D’aquí que la tasca de la socialdemocràcia europea sigui ingent: urgeixen noves fulles de ruta que tinguin ben presents els reptes que suposen els desequilibris ambientals, el canvi del clima, les agressions ecològiques motivades per polítiques desregulades del creixement econòmic, junt a la recuperació i embranzida de vells axiomes que en absolut són obsolets –la justícia social, els valors de la solidaritat, el manteniment de l’Estat del Benestar: idees que provenen, efectivament, dels postulats il·lustrats–. I amb la incorporació, alhora, de noves agendes que es relacionin amb la preocupació tangible per les persones majors, per les condicions dels infants i per la consolidació del paper de la dona en els mercats laborals i professionals.

El re pensament, doncs, d’un benestar social compartit, que ha de comptar amb administracions capacitades i eficients, dotades de polítiques fiscals progressives. Perquè les crisis són, també, territoris per refer les rutines i les pautes pretesament inamovibles, tot seguint aquesta idea alteradora de transformació

12


12

Aquí governa la Troika!Rafel Borràs Ensenyat

Amb el paquet de mesures econòmiques aprovat pel Govern del PP el passat 13 de juliol queda certificat que qui governa és la troika formada pel Banc Central Europeu (BCE), el Fons Monetari Internacional (FMI) i la Comissió Europea (CE). Pot ser que Mariano Rajoy formalment mani, però qui governa no dorm a la Moncloa. El President del govern espanyol ja avançava aquesta obvietat quan va fer la presentació al Congrés dels Diputats d’alguns dels continguts del mencionat paquet de mesures. “Los españoles hemos llegado a un punto en que no podemos elegir entre quedarnos como estamos o hacer sacrificios. No tenemos esta libertad. Las circunstancias no son tan generosas” digué a la seu de la teòrica sobirania de l’Estat Espanyol. Aquesta, i no altra, és la lògica neoconservadora de gestió de la crisi. Al PP ja els va bé aplicar les receptes que la troika ha receptat a tots els Estats de la UE rescatats i que, per cert, no són altres que les d’aquesta mena d’internacional turbocapitalista que postula per tot arreu la bona nova de: Minimitzar l’estat del benestar, reduir al màxim els costos laborals, assolir l’empobriment de les classes mitjanes i baixes, aprofundir en les desigualtats.

Aquesta onada neocon radical és extraordinàriament propicia perquè el PP, que es presentà a les eleccions amb un programa electoral radicalment diferent a allò que està aplicant des del primer dia que Rajoy entrà a la Moncloa, es senti molt més còmode amb aquesta agenda regressiva dels drets socials i, si m’ho permeten, de civilitat, que amb el seu programa públic que, demagògicament, presentà a la societat espanyola.

La governació de la troika respon millor al “programa ocult” del PP

La governació de la troika respon millor al “programa ocult” del PP que als, no tan llunyans, pronunciaments d’altres fòrums internacionals que, al manco, guardaven les formes. A tall de exemple d’aquests que eren més educats, citaré nomes la declaració final de la cimera del G-20 celebrada a Cannes en el novembre de 2011 que deia: “Estam fermament convençuts que l’ocupació i la inclusió social han de ser elements centrals de les nostres accions i polítiques per restaurar el creixement i la confiança”.

La qüestió és que mentre les primeres decisions econòmiques del Govern de Mariano Rajoy, com ara, retallades en sanitat, educació, serveis socials, drets laborals (contrareforma laboral), es poden explicar des de la lògica d’aplicació del “programa ocult” i evidencien la pretensió d’aprofitar-se de la crisi per imposar l'ideari màxim del PP i, alhora, intentar “restaurar la confiança dels mercats” que, per cert, al meu parer, és una estupidesa, ja que els “mercats” ni tenen ni deixen de tenir confiança, el que tenen són interessos i, per això, exigeixen condicions macroeconòmiques favorables als seus negocis, entre ells, la compra de deute sobirana.

Però allò que m’interessa posar de relleu és que la segona tanda de retallades, la d’aquest mes de juliol, ja és una rendició total i absoluta a les condicions del rescat del sistema financer espanyol (l’affaire Bankia hi té molt a veure). Pot ser, també sigui l’avançament d’un rescat en les properes setmanes de bona part de l’economia espanyola en el seu conjunt. Apujar l’IVA, retallar les prestacions d’atur, desmantellar el sistema d’atenció a la dependència, recentralitzar competències autonòmiques claus -com les referides al model de comerç- aplicar noves retallades a les nòmines dels empleats i empleades dels serveis públics, a més de ser extraordinàriament injust és ineficaç en termes econòmics. En paraules de Juan Torres López “... en lugar de salir de la crisis... se está volviendo a la recesión; no puede ser de otra manera porque lo que se hace, en lugar de tomar antídotos, es aumentar las dosis del veneno que hizo que nuestra economía fuese tan sumamente frágil ante una perturbación generalizada”1.

què està passant?

1. Anuario de Relaciones Laborales 2012“Objetivo el trabajo”. Pág. 60


13

Els efectes d’aquestes polítiques multipliquen exponencialment les víctimes. Els més damnificats per les mesures econòmiques del PP han estat, fins el Reial Decret-llei de juliol, els més vulnerables, els més pobres i els més precaris; però cada cop les retallades afecten a sectors més importants de la societat. L'apujada d’impostos amb nul·la progressivitat, com és el cas de l'IVA; els atacs a les persones en atur; el desmantellament dels serveis públics... fan que la majoria de la població comenci a percebre que les retallades no només els obliguen a reduir transitòriament la seva capacitat de consum dintre d’un Estat benestant, sinó que poden suposar un autèntic canvi estructural d’estatus personal i familiar a la baixa. Cada dia són més els segments socials que perceben que el repartiment dels sacrificis no són ni justos ni equitatius.

Aquesta tendència de presa de consciencia té, al meu parer, dos efectes immediats que, per raons de espai, només deixo anotats: El primer és l’ampliació del col·lectiu subjecte de mobilitzar-se contra l’estafa democràtica i l’injusta política aplicada pel gabinet de Rajoy.

Però per garantir que la mobilització sigui quantitativament massiva i qualitativament de profunditat, s’ha d’apostar per plataformes unitàries i tranversals en la línea del Consell de la Societat Civil de Mallorca (amb capacitat d’arribar a acords, de sumar visions distintes, i de mobilització contrastada) o de la recentment creada Cimera Social.

Des de la convicció que d’aquesta situació no se’n surt al marge de la política, el segon efecte és doble: En primer lloc crec que l’exclusió dels partits politics que estan de debò per una altra política econòmica i social de plataformes com la Cimera Social són pràctiques equivocades i, per un altre costat, és urgent que a l’àmbit polític es visualitzi amb molta claredat que hi ha alternatives per fer coses distintes i d'una altra manera. En aquest sentit, és clau la consolidació de la coalició PSM-IV-ExM i construir aquest tercer espai polític a les altres Illes.

Amb mobilització social i processos sincerament unitaris en allò polític, David pot vèncer a Goliat: Els plans de la troika no són imbatibles.

14

L'AM.- Les alternatives al capitalisme poden avançar sense el control de l'estat?JG.- El nivell fonamental de canvi es produeix en la pròpia societat, des d’abaix. Cal crear noves formes no capitalistes de treballar, d'intercanvi, d'oci, de consum, d'estalvi...Altra cosa fonamental és que el canvi social tan sols vindrà amb la mobi-lització massiva per uns nous drets econòmics i socials, que forci l’obertura d'un nou procés cons-tituent que modifiqui l'ordre legal i social actual. També cal un canvi polític, per obrir una nova etapa que serà prou complicada. Hi ha que modifi-car l'Estat per posar-lo al servei de la ciutadania. L'Estat per si mateix mai pot fer un canvi social. El que sí ha de fer aquest, és procurar ser el “facilita-dor” necessari del canvi que se creí i gesti des d’abaix.

l’entrevista L'AM.- S’hauria de treballar per crear un Mercat Social, on s'integrin totes les fases del cicle econòmic alternatiu?J.G.- Efectivament, crear aquesta interrelació és un objectiu estratègic de l'economia social i solidària actual. Cal crear xarxes estables entre els diversos actors socials i les diverses funcions que desenvolupen. Desenvolupar unes altres relacions d'intercanvi no capitalistes, amb altres prioritats diferents a les del màxim guany i l'apropiació individualista. De la mateixa manera que la burge-sia se va saber obrir camí poc a poc, com a siste-ma econòmic, dintre de l'ordre feudal dominant, per a després disputar-li políticament l'hegemonia, cal que nosaltres analitzem a fons aquests proces-sos.

No estic parlant de la durada en el temps, ja que desgraciadament no en tenim massa per pensar en períodes de transicions llargues. Les necessi-tats són diferents. La crisi energètica i l'infart ecolò-gic del planeta no ens donen molt de marge. Segu-rament es donaran processos d'avanços graduals amb processos polítics de contingut rupturista. En qualsevol cas, amb el poder polític o sense ell, cal construir l'alternativa econòmica i crear un mode de vida diferent, des de la quotidianitat, amb la coherència dels petits actes, amb la consciència de contribuir a conformar aquest nou i imparable Mercat Social.

L'AM.- Quines formes d’economia social o solidària són més rellevants?J.G.- Hi ha experiències que cal conèixer i estudiar els pro i contres. La banca ètica sueca SAK, ofereix préstecs sense interessos. La Banca Popo-lare italiana o FIARE a Espanya, és una forma de banca ètica on se prioritza la participació demo-cràtica per decidir la finalitat dels seus recursos. Hi ha experiències de funcionament de monedes locals o bons socials, a diverses ciutats de Japó o regions del sud d'Alemanya.

JORDI GARCÍA JANÉté 53 anys. És professor de llengua catalana. Però la seva dedicació principal des de fa molts d'anys és el món del cooperativisme. Membre, amb nou companys més, de la cooperativa de serveis de comunicació “L'Apòstrof” de Barcelona, és també president per sorteig, de la Xarxa d'Economia Solidària de Catalun-ya. Participa en el moviment ciutadà de Santa Coloma de Gramenet i en el moviment de mitjans de comunica-ció alternatius, a través del setmanari amb paper i digital “DIRECTA”. No milita a cap partit, però se sent d'esquerres, alternatiu i ecologista. Acaba de publicar un llibre “ADÉU CAPITALISME 15-M 2031” a l'editorial Ikaria. Ha participat com a ponent, a l'Escola d'Estiu d'IniciativaVerds, per explicar el caràcter alternatiu de l'economia social i solidària.


En qualsevol cas, amb el poder polític o sense ell, cal construir l'alternativa econòmica i crear un mode de vida

diferent, des de la quotidianitat

15


La xarxa CHIMGAU promou l'experiència dels pressupostos participatius a més de 250 ciutats de països del sud. A l'estat de Kerala, al sud de Índia, hi ha un procés de planificació democràtica, des-centralitzada i participativa, promoguda per una coalició d'esquerres i l'antic partit comunista maoista, prou eficaç, equitativa i amb criteris d'impuls a l'economia local i sostenible. També hem de parlar dels milers de petites cooperatives de treball associat del conjunt de l'Estat espanyol. De WIKIPEDIA, una xarxa de consum basat amb l'aportació dels col·laboradors. Els avanços en les xarxes de consum i producció de béns agro-ecològics; el moviment de les ciutats en transició, etc.

També vull remarcar la importància de les noves constitucions de Bolívia i Equador, que estableixen que l'eix de la convivència de la societat s'ha de basar en l'economia solidària; que l'objecte de l'economia no és el creixement, sinó l'harmonia amb la PACHAMAMA (el bon viure dels amb la Mare Terra). La natura és per primera vegada sub-jecte jurídic de dret.

Vull també remarcar la importància de l'economia social i solidària cap a la innovació i la aportació teòrica a la ciència econòmica. Nous conceptes per a definir altres lògiques de comportament individual i col·lectiu dels éssers humans. Altres idees que donen esperances i permeten albirar alternatives, a l’“homo econòmicus” egoista i inso-lidari que segons la teoria neoliberal, és l'únic que fa moure el món. Hi ha un altre paradigma econò-mic, basat en una economia eco-democràtica-cooperativa, que deixa en fum ideològic la xerra-meca oficial dels justificadors indiscriminats dels retalls, com a única política econòmica possible.

Hi ha un altre paradigma econòmic, basat en una economia

eco-democràtica-cooperativa

L'AM.- A més de justa, és eficient l'economia social i solidària?JG.- A l'Estat espanyol es pot començar a parlar d'economia social i solidària a partir de l'any 1980. El franquisme va tenir un efecte destructor de totes les experiències de cooperatives, societats de socors mutus, societats obreres, etc. Els anys de la dictadura són anys de desert per a l'economia social, que impedeixen el seu creixement, mentre a la resta del món s'estenen diverses fórmules i experiències.

Malgrat aquest retràs històric, hi ha actualment a prop de 400.000 persones que treballen en el sector i contribuïm al 6% del PIB de l'Estat. A Cata-lunya estam en el mateix percentatge. L'economia social és una bona forma d'auto-ocupació, és la que menys ocupació destrueix i la que més ocupa-ció aporta en proporció a l'economia tradicional, en els actuals moments de crisi.

Una bona manera de millorar la seva eficiència és la de poder articular-se amb xarxa, com ho fa la XESC (Xarxa d'Economia Solidària de Catalunya), que a la vegada forma part de REAS ( Red de redes de la Economia Alternativa y Solidaria). La tasca de la xarxa és crear consciència, promoure serveis comuns, i ajudar a vertebrar el mercat social que se necessita. La nostra eficiència no és mesurable respecte a la capacitat de guany, sinó en la nova legitimitat econòmica que oferim front a una crisi cíclica i una crisi sistèmica del capitalisme.

És l'aire fresc que aporten les finances ètiques front a l'esgotament de l'actual sistema financer, entram-pat en la bombolla immobiliària. La nostra eficièn-cia és l'esperança i la demostració, de què un altra economia és possible. Allò que necessita la immensa majoria de la gent. Per això estam en un bon moment per avançar.

16


construintalternatives

Una aventura de cine (èpic):CineCiutatManolo Riera

Ara ja fa anys que no l'he tornada a veure, hi ha una seqüència de Viva Zapata (Elia Kazan, 1952) que roman inalterada en la meva memòria: Un escamot de les tropes de Porfirio Díaz trasllada Emiliano Zapata, que ha caigut presoner. El pres va a peu, fermat, darrera els cavalls de l'escamot. De cop, s'uneixen a la comitiva dos camperols, que segueixen el mateix camí en silenci; al cap d'un moment, també silenciosos, s'afegeixen altres tres camperols; un minut més tard, dos més, i tot d'una altres tres, i encara un altre grupet, sempre en un silenci absolut. Els soldats de l'escamot van mirant al seu entorn, progressivament alarmats, fins que arriba un moment en què, envoltats pel que ja és una petita multitud, sense dir ni mot, amollen el seu presoner i posen els cavalls al trot, allunyant-se.

És aquesta l'èpica cinematogràfica que me commou; no la de l'heroi individual, sinó per exemple la de les esposes dels miners “chicanos” (La sal de la terra, Herbert Biberman, 1954), o la dels habitants d'aquell poble de la Serra de Terol, que baixen tots de la mun-tanya duent als tripulants -morts o ferits- de l'avió republicà abatut allà dalt (L'espoir, Sierra de Teruel; A. Malraux, 1937); o la del Cuirassat Potemkin; S. Eisenstein, 1925)... Idò bé: he tingut la immensa sort de veure'm entre els protagonistes d'una d'aquestes epopeies col·lectives -és a dir, de formar part del grup humà que la protago-nitza-, i encara me dura l'emoció, i l'agraïment a tots/es aquells/es que ho han fet possible.

Quan es va anunciar l'imminent tancament dels “Renoir” a Ciutat, crec que tots els aficionats al cinema compartírem les mateixes sensacions de pena, de melangia i de desesperança. Tots, excepte els més joves, recordàrem el tancament dels “Cha-plin” i visquérem altre pic la tristor per l'abrupte final, per haver de contemplar impotents, el canvi a Ciutat, que passava a ser una mica més lletja, una mica més cutre, més barroera.

L'anunci de què un parell de pirats convocaven als mallorquins amants del cinema per tal de intentar salvar a Ciutat una manera determinada de conce-bre, de percebre i de fruir les pel·lícules (i també, certa casta de pel·lícules, sense catàstrofes ni efectes especials aclaparadors, sinó fetes amb intel·ligència i amb respecte per la intel·ligència de l'espectador) va ser il·lusionant, és clar, però, almenys en el meu cas, les esperances de què la cosa anés endavant eren ben escasses, ja que Mallorca sembla terra molt més propícia a “Festi-vales Park” i “Ocimaxes” que no a “Chaplins” o “Renoirs”. De tota manera, amb poca esperança però molta d'il·lusió, vaig acudir aquell horabaixa de maig, a l'Escorxador on encara lluïa el cartell de “Renoir”, ja inactives les sales, molt poc abans.

En Pedro Barbadillo aconseguí engrescar-nos a les dotzenes de cinèfils tristos que ens havíem reunit. Es celebrà allà mateix, de manera improvi-sada, la primera de les tres assemblees a les quals he assistit, i tots o gairebé tots ens apuntàrem no sabíem encara ben bé a què, i pagàrem per enda-vant, o ens comprometérem a pagar cada mes durant un any, dues entrades al cinema (al cinema que tal volta, potser, si tot anava bé... entre tots aconseguiríem ressuscitar).

Aquells dies la il·lusió i l'entusiasme superaven de molt la fe en què l'empresa tingués èxit, emperò ens semblava evident que ho havíem de provar, que només el fet de intentar-ho, de què dotzenes de mallorquins ens mobilitzéssim en una empresa col·lectiva de caire cultural, ja era en sí mateix tot un èxit i ben sorprenent per cert. Pensau que han passat ja 34 anys de la lluita popular per la Drago-nera (“Salvem la Dragonera”) i encara un parell més de la del Parc de La Mar (“Parc sí, parking no”); això és tota una vida, i les circumstàncies, l'esperit i la cohesió del nostre poble, ai las!, són ben diferents ara que a la segona meitat dels 70.

Mallorca sembla terra molt més propícia a “Festivales Park” i “Ocimaxes” que no a

“Chaplins” o “Renoirs”

17


Idò bé: Ho hem aconseguit!! Hem triomfat!! La cerimònia del cinema entesa com una necessària complicitat entre autor i públic, en la qual hi forma part una certa participació d'aquest, que no és un simple espectador passiu sinó, com dic, un còmplice, es tornaa a celebrar diàriament a l'Escorxador, a “CineCiutat”.

Acab d'escriure que hem triomfat, i som ben conscient de què “CineCiutat” i tot el que significa és ben lluny de tenir el futur assegurat; ben al contrari, és, per desgràcia, molt possible que la continuïtat d'aquesta aventura col·lectiva es reveli inviable i les sales de l'Escorxador hagin de tancar de bell nou.

Així i tot, encara tenint present la forta probabilitat de què la cosa acabi fracassant, crec que és legítim proclamar aquí i ara la victòria, el triomf, d'aquesta comesa col·lectiva. Si parlam de cinema, no podem oblidar que les pel·lícules tenen sempre un començament i un final (és a dir, considerant la fortíssima empremta hollywoodenca, un “the end”).

En el cas de “CineCiutat” es tracta d'un “the end” feliç, tal i com passava a tantes pel·lícules que contemplaven embadalits al “Born”, l'”Astoria”, l'”Avenida” o al cinema del nostre barri (que també ha desaparegut).

És clar que la vida, com és natural, continua més enllà d'aquest i de tots els “the end”, i segueix fluint i canviant (en Kieslowski és tal volta l'únic cineasta que té sempre en compte que els límits d'una pel·lícula no tenen res a veure amb hipotètics límits de la vida, i per això els seus films guarden entre ells qualque relació, com a fragments d'una mateixa història, que és eterna i que és multitudinària). Però el punt i final d'aquesta aventura de cine que vos estic contant, el “the end”, ja s'ha posat; es va posar al moment que les sales de l'Escorxador es trobaren altre cop en funcionament, mantenint a Ciutat la possibilitat per a tothom de veure un altre cinema. Ningú ens llevarà, als ciutadans, aquesta victòria.

El que passi d'ara endavant és una altra pel·lícula.

En el camí fins a arribar a aquest “the end” s'hi ha anat afegint gent fins als prop de 1.200 membres d'una associació cultural (sense ànim de lucre, només faltaria!) que som ara, compromesos a soste-nir “CineCiutat” amb un mínim de dues entrades men-suals durant el primer any. S'han celebrat, almenys, dues assemblees més, de les quals he sortit encan-tat, tant per la forma impecablement democràtica del seu transcurs (sense el més mínim intent de manipu-lació) com pel fet que devers 200 persones fossin capaces de debatre civilitzadament durant hores, sense que ningú, ni una sola vegada, s'allargàs inne-cessàriament, sense que hi hagués cap intervenció ni una que semblés feta només pel plaer d'escoltar-se, i essent totes i cadascuna de les propostes, objeccions o matisacions que s'escoltaren raonables i intel·ligents... (Ah que sí, que estau d'acord que n'hi ha per sortir-ne encantat?)

Una de les decisions que es varen prendre en la darrera d'aquestes assemblees fou la tria del nom que havien de tenir els cinemes que venien a substi-tuir els “Renoir”. Aprofitant Internet, s'havien proposat tot un seguit de noms, i tothom que va voler va opinar sobre quin li semblava més adequat. A l'assemblea es va debatre al voltant dels noms que en principi tenien més acceptació, i finalment es va prendre l’opció, en la meva opinió, més encertada. Trob, en efecte, un complet encert això de “CineCiu-tat” (me sap greu que no se m'ocorregués a mi), ja que d'entrada al·ludeix a aquesta Ciutat (“de Mallor-ques”) nostra, del teixit social de la qual formen part tant aquests cinemes com la gent, els ciutadans, que en fem possible la seva continuïtat, i per altra banda el nom és també un clar homenatge als estudis de Roma, dels quals han sortit tantes obres mestres i tantíssimes pel·lícules excel·lents de les quals hem pogut gaudir al llarg dels anys.

En el camí fins a arribar a aquest “the end” s'hi ha anat afegint gent fins als prop de 1.200

membres d'una associació cultural

18


Assemblea de constitució del CineCiutat

Sempre he tengut molt clar que estim el meu poble mallorquí justament per que és el meu poble, i no per unes excel·lències que no li arrib a veure per enlloc. Ja ho sabeu, és el sentiment que el poeta expressà per a sempre:

“... i estimo a més amb undesesperat dolor

aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.

Ah!, però aquest cop, excepcionalment, hem donat motiu per a sentir-nos satisfets i fins i tot -per què no!- orgullosos amb nosaltres mateixos. Per una vegada ens hem mogut, hem actuat plegats en nombre considerable, hem col·laborat i ho hem fet per una causa que s'ho val. Gairebé, per un moment, podria semblar que no és només “nord enllà”, sinó que per aquestes contrades també

“...la gent és netai noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!”.

Sabem que la realitat no és aquesta, que es tracta només d'un miratge, però molt sovint el cinema és justament això, i no el deixam d'estimar.

Crec que Ciutat, els ciutadans en general i espe-cialment els cinèfils, devem agraïment a en Pedro Barbadillo, n’Àngel Pujol, na Núria Abad nucli inicial d'aquesta moguda col·lectiva que ha pogut anar endavant gràcies a la seva iniciativa, empen-ta i feina. Així mateix, cal deixar constància de la favorable actitud de l'empresa dels “Renoir”, que ha deixat gratuïtament les butaques i aparells d'aire condicionat (ja vells, però encara aprofita-bles) i els projectors (que s'hauran de substituir aviat, ja que totes les pel·lícules es distribuiran només en format digital, però que mentrestant fan el seu servei, i la venda dels quals a Marroc estava ja aparaulada per 20.000 euros).

Per acabar, teniu en compte que si qualque lector encara no és membre de l'associació que sustenta CineCiutat, i comparteix les idees i sentiments que ens motiven, (o sap de qualcú entre els seus amics, parents i benefactors), que no ho dubti: que s'acosti a l'Escorxador a hores de sessió, que compri la/les entrada/es per la pel·lícula que li sembli més interes-sant i que, a la taquilla mateixa, s'apunti i passi a esser un més del grup; es tracta d'un petit esforç -molt i molt petit, a dir ver-, i tant Ciutat, com els ciutadans, com el Cinema s'ho valen. Si hi afegim la satisfacció íntima que proporciona, vos ho puc assegurar, queda clar que aquesta pertinença és un bon negoci es miri per on es miri.


19

construint alternatives

L’ Institut Triangle de Mar Blava es presenta a Prada de ConflentMiquel RossellóPresident de l‘Ateneu Pere Mascaró

L ’Institut Triangle de Mar Blava (ITMB), una insti-tució que agrupa col·lectius i persones d’arreu del Països Catalans s’ha presentat enguany a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent.

L ‘Institut Triangle de Mar Blava és un col·lectiu viu d’àmbit del Països Catalans que es dedica al coneixement mutu de la realitat d’aquests territo-ris, a la reflexió i al debat sobre problemàtiques comunes i a la defensa del patrimoni lingüístic i cultural que ens agermana, en base a tres eixos centrals: la defensa de l’emancipació social, de la terra i del País.

L’ Institut aglutina doncs col·lectius i persones que se senten identificades amb els postulats polítics de l’esquerra verda i sobiranista i que lògicament i des de la pròpia autonomia, tenen vinculació amb les formacions polítiques de l’espai roig i verd dels Països Catalans. Formacions polítiques totes elles amb presència institucional als seus respectius territoris.

La Fundació Nous Horitzons, impulsora de l’ Insti-tut ja fa més de cinc anys, té una relació estreta i directa amb Iniciativa per Catalunya Verds, així com els companys i companyes del País Valencià la tenen amb Iniciativa del Poble Valencià que forma part de Compromís i alguns dels membres de l’Ateneu Pere Mascaró de les Illes la tenen amb Iniciativaverds, part integrant de la Coalició amb el PSM i Entesa per Mallorca. En definitiva estem parlant de forces polítiques amb un pes important a la vida política dels seus territoris.

El mateix passa a la Catalunya Nord amb l’activista cultural Pere Manzanares l el grup de companys i companyes ecosocialistes i catalanis-tes que s’han incorporat al projecte polític d’Europa Ecologia – Els Verds. A l’Alguer comptem amb un important grup en torn a l’ex-Batlle Carlo Sechi que formen part de Sinistra Ecologia Libertà i que a més de formar part de la majoria de centre – esquerra que governa el municipi de l’Alguer, també té representació al Parlament Sard. I per últim els amics i amigues d’Andorra que militen als Verds han aconseguit per primer cop representa-ció municipal al Comú de la Maçana.

És per tant també un espai de confluència dels diferents partits ecosocialistes de l’àmbit dels Països Catalans en moments crucials pels seus territoris, en el que es viu arreu una forta ofensiva neoliberal contra l’estat del benestar, el medi ambient i la cultura i llengua comuna i per què no dir-ho, un moment que augura bones perspectives de creixement polític, social i electoral a tots ells i als seus aliats de l’esquerra nacional i sobiranista.

A més des de l’ Institut Triangle de Mar Blava defensem amb força, com a senya d’identitat pròpia, la confluència de tots els col·lectius que el composen des de la col·laboració d’igual a igual, sense qüestionar en cap moment la sobirania de cap dels territoris i rebutjant radicalment la subor-dinació a cap possible centre.

Des de la seva darrera trobada a Maó al final del mes de maig, l’ Institut ha posat en marxa una pàgina web, www.trianglemarblava.cat, que és un instrument més per posar en comú coneixement i reflexions.

Defensem amb força, la confluència de tots els col·lectius que el composen des de la

col·laboració d’igual a igual

Representants del País Valencià, Illes, Catalunya,Sardenya i Catalunya Nord a Prada de Conflent.


Espires del Perú“D’una espira, un gran foc”, diu la saviesa de

la nostra terra.Maria Salleras i Gabriel PérezMembres de l’Ateneu Pere Mascaró

Els amics de “L’altra mirada” ens demanen un comentari de la nostra estada d’un mes al Perú. Ens fa il·lusió compartir-ho, però som ben conscients de les limitacions de la nostra mirada i no volem amagar-vos-les. S’ha tractat d’acompanyar durant més de vint dies una cosina de na Maria, Germana de la Caritat, que fa més de quaranta anys que treba-lla a Amèrica Llatina en el camp de l’ensenyança pública (és llicenciada en Químiques), pels diversos llocs on ella ha estat: Piura, Trujillo, Lima.

Hem tengut el privilegi de viure intensament la capa-citat d’acollida d’aquelles persones (tant mallorqui-nes com peruanes; sobretot dones) i, per tant, conèixer des de dedins el que es viu: els problemes, els desitjos, les preocupacions, les motivacions, les decepcions, la visió d’Espanya...

i

Hem compartit uns dies de quotidianitat, de vida normal, amb distints grups i a distints llocs. Sempre a barris pobres; alguns d’ells varen tenir una presència forta de Sendero Luminoso.

Es donen una sèrie de característiques a tots els llocs on hem estat:

La nostra gent viu enmig del poble, amb molta senzi-llesa. Això sí, són un exemple d’higiene, de racionalit-zació de l’alimentació i dels recursos. La gent del barri o del poble les aprecia i considera un valor tenir-les per veïnades; saben que en qualsevol moment poden acudir-hi. Encara que no s’alliberen dels robatoris que, per desgràcia, tampoc són infre-qüents per allà. No és una presència ocasional, volandera; comparteixen anys d’història. Han tornat velles amb la gent del barri. Malgrat estar dins la setantena, duen una activitat increïble que les manté joves. Són un punt de referència.

altres veus

20

La nostra gent viu enmig del poble, amb molta senzillesa. La gent del barri o del poble les aprecia i considera un valor

tenir-les per veïnades

Una pàgina que compta amb un gestor o gestora a cada territori que podrà incloure la informació pròpia que consideri.

Així mateix té lings a pàgines d’entitats polítiques, culturals i socials de tots els territoris. Comencem amb 80, però treballem per anar-les ampliant.

S’ha aprofitat la presentació de l’ Institut Triangle de Mar Blava a la Universitat Catalana d’estiu a Prada per donar a conèixer aquesta nova pàgina WEB i animar a participar-hi. Així mateix decidírem que la jornada anual que organitza l ‘Institut, el 2013 se feria a l’Alguer.

La coincidència de l’acte de presentació de l’ ITMB amb el dia d’entrega dels premis Canigó, va permetre que tots els membres presents assistís-sim a l’acte d’entrega del premi Canigó a l’Obra Cultural Balear i poguéssim escoltar el brillant elogi que féu el Doctor Gabriel Bibiloni i felicitar a la seva Vicepresidenta Marisa Cerdó pels cinquan-ta anys de lluita en defensa de la cultura i llengua comuna així com pel seu excel·lent i valent discurs que feia honor a la història de l’OCB.

L’espantada del Director General de Universitats del Govern de les Illes Balears, Sr. Miquel Deyà fou un exemple més del talant autoritari de la dreta que ens governa, incapaç d’encaixar una crítica i respectar la diversitat. Per si havia qualque dubte quedà clar a tots que ens queda molta lluita per endavant.

És per tant un espai de confluència dels diferents partits ecosocialistes de l’àmbit

dels Països Catalans en moments crucials pels seus territoris


Fan les respectives feines amb una gran normalitat; com si no pogués esser d’altra manera.

Van incorporant-hi persones del país, professionalment preparades, i amb el reconeixement laboral adient i just.

El fet religiós d’allà no té res a veure amb la nostra societat secularitzada mallorquina. Allà el tema religiós, i més en general, el tema celebratiu i ritual (tant civil com religiós) té una entitat que a nosaltres ens va sorprendre ferm. En aquest moment es viu una tensió molt forta entre el tancament de la cúpula jeràrquica catòlica i la cultura i les comunitats populars dels pobles i barris.

Fa poques setmanes que el Vaticà ha desautoritzat la Universitat Pontifícia del Perú, la Conferència ha acotat el cap com un xotet de corda i el Bisbe emèrit de Chimbote (els vells no hi tenen res a perdre) ha parlat d’un document “lamentable y penoso”, de “miles y miles de jóvenes y fieles que se sienten decepcionados de sus Obispos y afectados en su pertenencia a la Iglesia”, parla de “la Iglesia que antes fue marginada y ahora es instrumentalizada”, “¡Qué pena! ¡Me siento decepcionado!” (Carta de Mons. Luís Bambarén ante el problema entre la Universidad Católica del Perú y el Cardenal Cipriani, Lima, 15 de agosto de 2012).

Això potser la nostra gent ho resol “a la mallorquina”: anar fent, sense fer renou, sense cercar l’enfrontament, caminant amb la gent. Tot i que participen en plataformes que fan sentir la seva veu a nivell nacional i donen aixopluc a la gent renovadora. La intensa presència de sectes, moltes d’elles unides a interessos molt poc espirituals, acaba d’embolicar la troca.

21

Què fan?

Vos contam algunes de les coses que a nosaltres ens han cridat l’atenció, perquè ens semblen petites espi-res que apunten una transformació de la societat, sense fer renou, però llaurant a fons.

A Trujillo, a Huanchaco, hi ha un femer (“basural”) immens; un Son Reus en pla bèstia. S’hi mesclen tota classe de brutícia, porcs que grufen, cans famolencs, munts que cremen amb una pudor insuportable, tombes amb la creueta (un cementeri sense cap separació de la resta d’escombreries; amb gran sorpresa nostra), camions que aboquen més porque-ria, carrerets organitzats (màfies) que recullen coses, nins que pelluquen el que els deixen els més veterans i poderosos... Aquí, entre una gran presó (el Penal de El Milagro) i aquest femer tres mallorquines, amb l’ajuda privada i pública de Mallorca i Perú, hi han aixecat un centre on dos-cents nins troben acollida, menjar, higiene, alfabetització, capacitació professio-nal, hàbits saludables de vida i convivència.

A Piura, en el barri de San Martín, tres dones (dues mallorquines i una peruana) han organitzat “las hormigas”, una xarxa d’homes i dones que fan possi-ble un menjador perquè la gent no passi fam, a la vegada que pitgen a l’Administració perquè resolgui el problema.

A Bellavista, també a Piura, una dona artanenca antiga infermera de Son Dureta, ha organitzat una vaqueria que produeix llet, formatge i iogurts. Demos-tra que, organitzant-se i treballant de forma coordina-da, potser no és necessari emigrar. Un bon grup de persones es guanya un sou amb el corresponent contracte laboral. No dóna abast a la demanda. Aglu-tina col·laboracions de professionals voluntaris i d’institucions mallorquines.


22

Una altra mallorquina ha treballat més de trenta anys en l’ensenyança pública peruana intentant ampliar les aules a fi de que els infants tinguin accés a la cultura. Et mostra amb orgull centres que, quan va començar, tenien dues o tres aules de primer nivell i ara ja tenen tot el cicle formatiu.

Buenos Aires (Trujillo), Delicias de la Villa, Manchay (Lima) són els noms de barris i pobles on s’hi mes-clen algunes casetes més consistents amb un nombre immens de barraquetes. Aquí algunes comunitats mixtes de mallorquines i peruanes han obert centres on acullen els nins.

Així alliberen les mares d’haver-los de dur a l’esquena mentre treballen la terra a la vegada que els ensenyen a llegir, els donen una alimentació i uns hàbits higiènics i sanitaris adequats. I, a través dels fills, s’arriba a les famílies; quan n’hi ha. A la vegada, pressionen les Administracions Públiques perquè s’impliquin en aquestes tasques.

A Pachacámac, una altra comunitat de dones mallorquines i peruanes, fan funcionar una espècie de mescla entre farmàcia i centre de salut que facili-ta a la població més pobra una atenció mèdica i medicamentària a la que no podrien accedir a causa de la seva manca de recursos. Això es com-plementa amb un centre de fisioteràpia i un menja-dor comunitari.

Totes aquestes activitats aglutinen nombroses solidaritats, nacionals i estrangeres, així com la presència freqüent de persones solidàries que, a la vegada que suposen un reforç, es sensibilitzen i ajuden a crear xarxa.

Tot i esser molt importants totes aquestes activitats, hi ha una cosa que ens sembla encara més impor-tant i profunda. Aquestes dones són poble amb el poble.

Acompanyen la gent més senzilla i l’animen a reivindicar-ne com a ciutadans i com a poble: donar seguretat a un pont, eixamplar un camí, posar un dipòsit d’aigua potable, reconèixer un centre infantil o escolar, plorar amb ells la seva impotència... “El Man-zano”, “Quebrada Verde”, “Casica”, “Cardal”, “Huer-tos de Manchay”, Santa Anita”, “Manchay Alto”, “Manchay Bajo” són alguns dels noms de nous “asentamientos” que viuen en condicions infrahuma-nes, perduts en la immensitat dels “cerros” peruans, lluny de la presència de les “autoritats”, però reben la visita setmanal d’aquestes dones que, respectant les seves formes culturals i religioses, acompanyen llargs i costosos processos de dignificació ciutadana.

Sabem que arreu del país hi ha moltes altres realitats semblants a les que hem conegut. Vos parlem del que hem vist. També som ben conscients que, els mateixos dies de la nostra visita, a una altra província hi havia la crua lluita dels miners... Les pancartes podrien haver estat d’aquí: “Ensenyament per a tots”, “Sanitat pública i assequible a tots”, “Dret a una parti-cipació popular i propera”.

Potser, pel nostre gust europeu, ens agradaria una major càrrega de contingut polític. Allà el temps, l’espai, la sensibilitat s’amiden amb unes altres mesures.

També ens ha sonat a mallorquí de fa un parell d’anys, sentir com la gent senzilla s’enorgullia de que “últimamente los carros son más lujosos y nuevos...”, “se construye más...”; ai la bimbolla!

L’altre vespre, compartint un pa amb oli, amb un lluitador veterà mallorquí, ens deia: els processos són llargs, cal fer i alimentar-se de petites accions que apunten cap a una societat nova, encara que semblin insignificants.

“D’una espira, un gran foc”. En el Perú hem pogut veure nombroses petites espires...

PS: Entre i entre, també vàrem fer un tast ben sabo-rós de la immensa riquesa de les cultures pre-hispàniques. “Donau gràcies que els espanyols no descobriren el Machu Pichu, perquè ara estaríeu contemplant una catedral”, ens va comentar el guia.


Bon cop de falç! Joan F. López Casasnovas

És el cas d’un petit empresari autònom. Quan les coses li anaven bé, feia un petit racó perquè les filles, encara petites, poguessin el dia de demà sortir a cursar estudis superiors. Però quan les coses van començar a rodar malament, a poc a poc es va haver d’anar menjant aquells estalvis. I ara, que la filla major és al moment de començar una carrera, no pot assumir-ne la despesa. Vet aquí un (petit?) drama de la vida quotidiana, que malauradament és prou generalitzable. Quan els economistes neoliberals (la gran majoria dels que tenen accés als mitjans de difusió d’opinió), parlen de recuperar la confiança, assumir la neces-sitat d’ajusts (eufemisme de les tisorades) i pal·liar els problemes financers injectant milers de milions als bancs, s’obliden de considerar que no es podrà recuperar la competitivitat de l’economia espanyola (un 10% menor que la d’Alemanya el 1998 i un 27% el 2011) sense l’existència d’una massa de treballa-dors, funcionaris, tècnics i científics degudament preparats. Aquest és el sentit de les retallades en educació? Convertir-nos en subalterns d’Europa, desactivar la creació de “capital humà” (un altre eufemisme referit a la formació superior de les generacions que guai-ten el futur)? Així no hi ha futur. Fa anys que les polítiques de dretes destinaven el tren de les Illes Balears a aquesta estació terminal. Però amb les mesures del PP la locomotora cap al desastre ha enfollit i s’accelera.

No cal ara recordar totes les mesures d’atac a l’ensenyança pública i al model educatiu propi. Els lectors en deuen estar prou informats. Una altra cosa és que pares, alumnes i professors (la comuni-tat educativa que, d’acord amb l’article 27.7 de la Constitució, han d’ “intervenir en el control i gestió de tots els centres sostinguts per l’Administració amb fons públics”) haurien de ser ben conscients de les conseqüències que suposen les greus retallades.

Clar que l’objectiu constitucional abans expressat està en línia amb l’objectiu general de la Constitució d’ “establir una societat democràtica avançada”, la qual cosa consisteix bàsicament en la presència de les forces socials en les institucions on es prenen decisions; però en els temps que corren estem assistint al desmuntatge no ja d’un model avançat, sinó de la democràcia tout court.

A aquest enterrossall de drets ciutadans i, dins el mateix programa de desmantellament de la democràcia del govern del PP, hem d’afegir l’ofensiva del govern Bauzà contra la llengua catalana (en la funció pública, l’administració, la vida social...). En el fons, tractant de fer totalment prescindible la llengua pròpia del país, reduint-la a una eina sentimental d’anar per casa i inútil en la societat moderna, volen aconseguir l’esmorteïment del poble balear per inanició. D’ací les constants apel·lacions a la defensa dels particularismes localistes (“modalidades”), de la “llibertat” d’elecció de llengua a l’escola, dels models plurilingües (en què el plurilingüisme serveix per reduir la presència del català a les aules), de l’eliminació dels mecanismes integradors sota el pretext dels retalls econòmics (aules d’ acollida, tractament de la diversitat, PALIC, etc.).

Assistim, doncs, a una de les majors ofensives que la dreta ultra i nacionalista espanyola ha pogut descarregar des del temps del franquisme. Retrocedir trenta o més anys enrere en matèria de drets i llibertats és possible. Però també és possible aturar el cop d’espasa. Com? Amb una altra espasa d’acer prou temperat, forjada a la fornal de la unitat de plantejaments, d’objectius, d’estratègies... Amb la força de braó que dóna el fet de tenir les conviccions ben fermes. Un rearmament polític? Sí. De política parlam. Mestres i professors, pares, alumnes, ciutadania tota, tenim un galdós començament de curs. L’estiu ha estat calent; la primavera d’hivern ho pot ser més, perquè ens hi jugam molt més que la qualitat pedagògica; ens hi jugam la qualitat de la nostra democràcia i la nostra pròpia dignitat col·lectiva.

23

altres veus


24

Va ser ell que va adquirir la col·lecció de netsukes, que després va anar a parar a la branca vienesa de la família com a regal de noces. En aquesta branca, destaca la figura d’Elisabeth Ephrussi, àvia de l’autor, una de les primeres dones a llicenciar-se en dret a Viena, i poeta que va mantenir correspondèn-cia amb Rainer Maria Rilke.

Però aquesta no és només una història del refina-ment artístic i literari dels rics d’un temps (tan lluny, ai!, dels milionaris horteres d’avui). És també una crònica d’aquesta terrible xacra de la història euro-pea que és l’antisemitisme. Els Ephrussi de París varen viure l’eclosió antisemita de l’afer Dreyfus. Els Ephrussi de Viena varen ser víctimes de l’Anschluss, després de l’entrada de Hitler en una Àustria que el va rebre amb repicar de campanes. I aquest és també el llibre de com un home del s. XXI va a la recerca de la seva herència oculta i, amb ella, d’ ell mateix.

Edmund de Waal no era, fins a la publicació d’aquest llibre, un escrip-tor. Era, o és, ceramista de prestigi i

professor universitari de ceràmica. Resulta, però, que si La llebre amb

ulls d’ambre es llegeix amb grandís-sim plaer, no és només perquè De Waal té moltes coses interessants a contar sinó perquè es revela com un escriptor de raça.

Té bona prosa i té saviesa en la construcció narrativa, sap presen-tar personatges, i sap ser luxós sense deixar de ser sobri, i emotiu sense una sola gota de sentimen-talisme. Sap jugar al joc literari de contar una història a partir del poder evocador dels objectes: crec que l’amor als objectes del ceramista té molt a veure amb el

magnetisme de la narració. I té moments d’altíssima alçada literària, com són el relat de la caiguda de Viena en poder del nazisme, o el bell episodi de com els netsukes es varen salvar de l’espoli nazi de les obres d’art i objectes de valor del palau Ephrussi de la ciutat. Llegiu aquest llibre preciós i ho veureu.

La família, la memòria i els objectesSobre La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de WaalMiquel Àngel LlaugerEscriptor i professor

Cap al final d’aquest La llebre amb ulls d’ambre, el seu autor confessa que no sap si ha escrit un llibre sobre la seva família, sobre la memòria, sobre ell mateix o sobre els objectes. Ho ha fet tot plegat, en realitat. Edmund de Waal és un descendent dels Ephrussi, una família de financers jueus, procedent d’Ucraïna, que va arribar a posseir una de les grans fortunes europees de la segona meitat del s. XIX i la primera del XX.

I conta la història familiar prenent com a fil conductor una col·lecció de més de dos-cents netsukes, unes miniatures japoneses fetes d’ivori o de fusta que tenien la funció de fer de tancament d’una bosseta que els homes duien amb el quimono. La llebre amb ulls d’ambre és una de les talles. Res-seguint l’itinerari dels netsuke, De Waal recorre els dos grans escena-ris de l’expansió internacional dels Ephrussi, París i Viena, viatja al Tòquio on resideix un oncle-avi seu en l’etapa posterior a l’esfondrament de la fortuna familiar, i acaba, amb les precioses figures japoneses instal·lades en una vitrina de casa seva, a Anglaterra.

El llibre mostra la història d’Europa vista per testi-monis privilegiats. Charles Ephrussi, col·leccionista i historiador de l’art, figura central de la primera part del llibre, apareix retratat en un dels millors quadres de Renoir, Le déjeuner des canotiers, i va servir a Marcel Proust d’inspiració per al Charles Swann de La recherche du temps perdu.

cultura


25

cultura

Als setanta anys de la mort de Matilde Landa (1904-1942)David Ginard i FéronHistoriador

El pròxim dia 26 de setembre es compliran setanta anys de la mort, a la presó de dones de Palma, de Matilde Landa Vaz. Es tracta, potser, d’un dels perso-natges més suggerents de la història del moviment de dones a l’Espanya del segle XX, a causa de la seva intensa activitat política i social durant la Segona República, la Guerra Civil i la immediata postguerra. Però, a més a més, presenta la singulari-tat d’haver experimentat, després de la seva desapa-rició, un peculiar procés de simbolització, oblid i recu-peració que mereix una certa anàlisi, en tant que representativa dels vaivens experimentats per la memòria col·lectiva sobre el conflicte bèl·lic de 1936-39 i la dictadura franquista.

Matilde Landa va néixer a Badajoz el 1904. Vincula-da familiarment al republicanisme progressista i a la Institución Libre de Enseñanza, rebé una exquisida educació. Durant la Segona República s’afilià al Socors Roig i al PCE i estigué en estret contacte amb el polèmic activista italià Vittorio Vidali i la seva com-panya, l’actriu Tina Modotti.

El mite es conformà principalment durant la Guerra Civil, a causa del seu protagonisme en les tasques de solidaritat i assistència als refugiats i en la secció d’Informació Popular del Ministeri d’Estat. No deba-des, fou objecte d’un poema d’homenatge a càrrec de Miguel Hernández. Al final de la contesa fou enca-rregada d’organitzar el PCE a l’interior d’Espanya. Detinguda el 4 d’abril de 1939, el setembre següent ingressà a la presó de Ventas. Allà assolí un notable prestigi en constituir una oficina de suport a les condemnades a mort. El 1940 fou traslladada a la presó de Palma, possiblement un del més terribles establiments penitenciaris femenins de la postguerra espanyola. A causa de la seva posició de lideratge entre les recluses, fou objecte d’una brutal pressió per part de les autoritats religioses perquè es bate-jàs. Tot sembla indicar que aquesta circumstància determinà el seu suïcidi, el 26 de setembre de 1942.

Com indicàvem al començament, amb la seva mort es reforçaren les dimensions mítiques de Matilde Landa.

Cal tenir en compte que les organitzacions antifran-quistes precisaven de símbols mobilitzadors que catalitzessin el compromís dels seus activistes clan-destins. Aviat Landa esdevingué un dels personat-ges claus dins el panteó de màrtirs del Partit Comu-nista d’Espanya, juntament amb altres militants caiguts com Cristino García, les “Trece Rosas” o Julián Grimau. Encara que a partir del decenni dels cinquanta el seu nom aparegué amb molta menys freqüència a la premsa antifranquista, la transmissió del símbol persistí per la via oral, sobretot a la ciutat de Madrid. Ens consta, per exemple, que el seu retrat era present a les cases de moltes antigues preses de Ventas. Tot i això, curiosament a les seves ciutats de naixement i de mort el seu record gairebé desaparegué durant la transició postfranquista.

Calgué, doncs, esperar al primer decenni del segle XXI perquè s’assistís a una recuperació del perso-natge. En aquest sentit, hi tingué un rol destacat la seva filla Carmen López Landa (1931-2006), qui després de retornar el 1970 del seu llarg periple pels exilis soviètic, anglès, txecoslovac i mexicà es com-prometé a facilitar la tasca als investigadors i divulga-dors històrics. Podem esmentar diverses fites dins aquest període de trencament del silenci. L’abril del 2003, l’Institut Balear de la Dona organitzà un multi-tudinari acte d’homenatge a les antigues recluses de Palma amb motiu del 60è aniversari de la clausura de la presó, on intervingué Carmen López Landa. La primavera del 2005 fou publicada una biografia, i Badajoz li dedicà un carrer i organitzà un cicle de conferències i una exposició. El gener del 2007, fou fundada l’associació “Matilde Landa”, dedicada a la recuperació de la memòria històrica i a la promoció de projectes culturals i socials. El 2009-10 l’Ajuntament de Palma col·locà una placa a la façana de l’antiga presó i posà el seu nom a un carrer de la barriada del Pil·larí.

Més significativa encara és la seva projecció dins l’àmbit cultural i artístic. Autors del prestigi de Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Galeano o Almudena Grandes l’han convertida en personatge literari. S’han elaborat documentals sobre la seva vida a càrrec de TV3 i de l’Instituto Cubano de Arte e Indús-tria Cinematrográficos. La banda de rock Barricada li dedicà una cançò, publicada el novembre del 2009 dins l’àlbum “La tierra está sorda”. Finalment, el 2012 s’estrenà l’obra de teatre “Matilde Landa”, a càrrec de la companyia de teatre universitari AIET de Barce-lona, sota la direcció d’Antoni Galmés.


Edita Ateneu Pere Mascarówww.ateneuperemascaro.org

[email protected]

Vols rebre la revista?

Clica aquí i inscriu-te a L'Altra Mirada

l’altra mirada

Documents

L'altra mirada 9. Setembre 2012