Tema 3La diversitat hídrica, vegetal i edàfica

Geografia d’Espanya

IES Berenguer Dalmau - Catarroja

Curs 2020-21Professor: Jesús Lerma Duart

1. La vegetació i les

regions florals

La vegetació o flora és el conjunt d’espècies vegetals d’un territori, està integrada per formacions vegetals o

grups de vegetació individualitzats.

En distingim tres tipus bàsics: el bosc, el matoll i el prat.

El regne holàrtic comprén totes les terres al nord

del tròpic de Càncer, de manera que inclou

Espanya, on es distingeixen tres regions a la

península: la boreoalpina, l’eurosiberiana i la

mediterrània, i la regió macaronèsica a les

Canàries.

La vegetació del planeta es distribueix en grans conjunts florístics que anomenem regnes florals i subdividim

en regions.

2. Factors de la

diversitat vegetal

La vegetació espanyola és molt diversa, inclou unes 6.000 espècies.

A eixa diversitat contribueixen nombrosos factors.

Factors físics:

• la diversitat del clima

• la diversitat del relleu

• la varietat de sòls

• la posició de pont de la península Ibèrica

Si la influència dels factors físics o naturals és molt acusada, parlarem de vegetació clímax o potencial.

Factors humans:

Solen manifestar-se mitjançant la degradació de la coberta vegetal o per la introducció d’espècies foranes

d’aprofitament agrari o econòmic.

Quan es fan dominants els factors antròpics parlem de vegetació secundària.

exercici 17 pàgina 88

3. El paisatge vegetal

d’Espanya

Les formacions vegetals es disposen en comunitats constituint paisatges vegetals, estos són propis d’una àrea

i presenten certa homogeneïtat interna pel que fa al clima i les espècies vegetals que els caracteritzen.

3.1 El paisatge vegetal de clima oceànic

Es correspon amb la regió floral eurosiberiana, però també se l’anomena regió biogeogràfica atlàntica.

Les principals formacions vegetals característiques són el bosc caducifoli, la landa i el prat.

a) El bosc caducifoli

És dens i està constituït per arbres alts, de tronc recte i llis, i de fulla caduca.

Al sotabosc creixen falgueres i molses en un ambient ombrívol perquè les copes dels arbres estan molt

juntes i deixen passar poca llum.

Les espècies més característiques són el roure i el faig, que poden formar grans masses específiques o

mixtes.

▪ El faig

✓ Necessita molta humitat, no tolera bé la calor i sí que tolera bé el fred, de manera que

és un arbre de muntanya.

✓ Prefereix els terrenys calcaris, tot i que de vegades pot créixer en terrenys silicis.

✓ La seua fusta és dura i de bona qualitat, tradicionalment s’ha emprat per a fer mobles i

estris.

✓ Es localitza principalment a la serralada Cantàbrica i al Pirineu navarrés.

✓ Propi del clima oceànic de transició, és menys dens que els boscos anteriors, el formen

el roure reboll i el roure africà, que són arbres menys alts.

✓ La seua principal característica és que mantenen les fulles seques per a protegir del

fred els botons fins que naixen els brots nous.

✓ Tradicionalment s’han utilitzat els seus glans per alimentar el bestiar.

▪ El roure

✓ Necessita menys humitat que el faig, i no tolera bé ni la ni el fred excessiu, de manera

que ocupa terres més baixes.

✓ Prefereix els sòls silicis.

✓ La seua fusta és dura i de bona qualitat, tradicionalment s’ha emprat per a fer mobles i

vaixells.

✓ Les rouredes més extenses es troben a Galícia i a la serralada Cantàbrica.

▪ El bosc marcescent

• S’ha reduït l’extensió del bosc per la reducció dels usos forestals tradicionals, per les cremes

incontrolades per convertir-lo en pastures i pels incendis forestals.

L’acció humana ha comportat canvis en la vegetació naturals del bosc caducifoli.

• S’hi ha introduït espècies secundàries d’aprofitament agropecuari com el castanyer, que ha ocupat

terreny del roure.

• S’han fet repoblacions amb arbres de creixement ràpid i bon aprofitament econòmic com el pi i

l’eucaliptus, sense tindre en compte que estes espècies acidifiquen el sòl i són molt més vulnerables

davant el foc.

La landa és una vegetació densa de mates i arbusts que pot arribar als quatre metres d’alçada.

Les espècies més abundants són el bruc, l’argelaga i la ginesta.

La landa és la degradació del bosc caducifoli, però pot aparéixer també com a vegetació supraforestal.

L’ús tradicional és com a jaç per animals o com adob.

b) La landa i els prats

Els prats són una vegetació herbàcia que ocupa grans extensions de terreny en els paisatges oceànics.

Es pot fer servir com aliment per al bestiar.

3.2 El paisatge vegetal de clima mediterrani

Es correspon amb la regió floral mediterrània.

Les principals formacions vegetals característiques són el bosc perennifoli i les zones de mates i arbusts: la

màquia, la garriga i l’estepa.

Les formacions xeròfiles s’han adaptat a la sequera d’estiu desenvolupant arrels molt extenses en superfície i

en profunditat. També presenten fulles perennes i escleròfil·les que es combinen amb altres estratègies per

disminuir la transpiració: mida reduïda, presència de pilositats, revestiment de resina, cera o goma i el

desenvolupament d’espines.

a) El bosc perennifoli

És un bosc poc dens format per arbres d’alçada mitjana, de tronc sinuós, gros i rugós, i de fulla perenne.

Desenvolupen àmplies copes globulars que projecten ombra a terra per pal·liar la insolació i l’evaporació.

Les espècies més característiques són el roure i el faig, que poden formar grans masses específiques o

mixtes.

Té un sotabosc molt ric perquè els arbres se situen a certa distància els uns dels altres i, per tant, deixen

passar la llum del Sol.

Les espècies més característiques són: l’alzina i la surera.

▪ L’alzina

✓ És resistent a la sequera i s’adapta a qualsevol tipus de terreny, característiques que la

converteixen en l’arbre més estés i representatiu del clima mediterrani

✓ La seua fusta, molt dura i resistent, la feia molt útil per a fer rodes, fusteria exterior,

eines i carbó.

✓ El gla que produeix alimenta el bestiar.

✓ Els boscos millor conservats elstrobem a Sierra Morena, Extremadura i Guadarrama.

▪ La surera

✓ Necessita certa precipitacions superiora als 500 mm) hiverns suaus i sols silicis.

✓ La seua fusta és molt dura i serveix per a fer botes i vaixells, de l’escorça s’estrau el

suro.

✓ Les principals concentracions es donen al sud d’Andalusia, nord-est de Catalunya i a

Castelló.

• S’ha reduït l’extensió del bosc per la desaparició de molts usos forestals tradicionals, perquè els

arbres dificulten tant la mecanització agrària com el regadiu mòbil i pels incendis forestals.

L’acció humana ha comportat canvis en la vegetació naturals del bosc perennifoli.

• S’han fet modificacions per a l’ús agropecuari amb el sistema de la devesa.

• S’han fet repoblacions amb arbres de creixement ràpid i bon aprofitament econòmic com el pi, molt

valorat per la seua adaptabilitat, creixement ràpid i diferents utilitats.

b) El matoll

No és una vegetació climàcica, sinó la degradació del bosc mediterrani com a conseqüència de la

intervenció humana.

Hi ha tres tipus diferenciats de matoll: la màquia, la garriga i l’estepa.

• La màquia és una formació arbustiva de més de dos metres d’alçada i tan densa que gairebé resulta

impenetrable.

Espècies principals: estepa, bruc, llentiscle i ginesta.

• La garriga està formada per arbustos i mates de poca alçada que deixen algunes zones per cobrir.

Espècies principals: timó, romer i espígol.

• L’estepa és una formació herbàcia barrejada amb arbusts espinosos, baixos i discontinus que ce

creixen sobre terres pobres que no queden cobertes totalment.

Espècies principals: margalló, espart i esparreguera.

És la vegetació pròpia de les zones semiàrides (sud-est peninsular i vall de l’Ebre) o de les que per

l’acció humana s’ha degradat la garriga.

El matoll mediterrani té diversos usos: perfumeria, medicina natural, indústria farmacèutica, condiment

gastronòmic o la fabricació tradicional de graneres, estores, cordes i cistells.

3.3 El paisatge vegetal de ribera

Està constituït pels anomenats boscos de ribera.

La vegetació que creix a les riberes dels rius, especialment a zones de clima sec, és molt específica i està

composta per espècies adaptades al contacte amb l’aigua disposades en franges paral·lel·les .

Algunes d’aquestes espècies són de creixement ràpid i fusta, de manera que tradicionalment s’han utilitzat per

a la fabricació d’embalatges i caixes.

El paisatge es completa amb la presència de juncs i arbusts que solen ser molt abundants.

L’acció humana és la principal responsable de la reducció de

l’extensió d’aquests per l’alteració dels marges i els llits fluvials

per pràctiques agrícoles, la urbanització o la canalització.

Això ha significat una greu pèrdua, especialment a l’Espanya seca, per la importància paisatgística del bosc

de ribera i pels beneficis ecològics que proporciona: mitiga l’erosió, disminueix el risc d’inundació, redueix

l’evaporació i suavitza la temperatura.Exercicis 18 i 19 pàgina 92

3.4 El paisatge vegetal de muntanya

A la muntanya, les diferents formacions vegetals es disposen en pisos determinats per la latitud, l’altitud, i

l’orientació (sobrevent / sotavent o solana / obaga).

En general, hi trobem de baix a dalt el bosc, els matolls, els prats i pastures i les plantes rupícoles:

• El bosc fins a la zona on la temperatura mitjana anyal arriba als 10ºC.

• Els matolls a partir de l’altitud on els arbres no poden créixer pel fred.

• Els prats i pastures a les zones que queden cobertes de neu durant mesos.

• Les plantes rupícoles (líquens i molses) o predomina la roca nua.

Està representada pels Pirineus i presenta quatre pisos vegetals:

a) La muntanya alpina o pirinenca

✓ El pis basal (fins a 1.200 m) inclou, successivament, alzines, roures, roures africans i faigs.

✓ El pis subalpí (entre 1.200 i 1.400 m) aplega coníferes com el pi silvestre, l’avet i el pi negre, amb un

sotabosc d’arbusts com el rododendre i la nabinera.

L’avet pot formar boscos mixtos amb el faig.

✓ El pis alpí (entre 2.400 i 3.000 m), ací trobem els prats i les pastures, també abunden sectors de roca nua

colonitzats per plantes rupícoles.

✓ El pis nival (per damunt dels 3.000 m),

caracteritzat per la presència d’espais plans

amb poc de pendent on la neu perdura tot l’any

i sense vegetació, o espais molt inclinats on,

quan desaperéix la neu, poden créixer plantes

rupícoles menudetes.

b) La muntanya atlàntica

Està representada pel vessant septentrional de la

serralada Cantàbrica .

Presenta un pis basal forestal de bosc caducifoli,

un pis supraforestal de landa i un cim de prats

c) La muntanya mediterrània

S’hi inclouen la resta de muntanyes peninsulars i balears.

✓ El pis basal de bosc perennifoli (precedit de màquia a les muntanyes més meridionals) és ocupat pel bosc

caducifoli o pinedes quan augmenta l’altitud.

✓ El pis supraforestal de màquia o de garriga, que pot incloure encoixinats espinosos a les muntanyes més

meridionals.

✓ Els prats només els podem trobar als cims més elevats o a les obagues.

S’organitza en dos pisos:

d) L’acció humana

Ha reduït els boscos de muntanya per afavorir els usos agropecuaris:

✓ pastures a la muntanya atlàntica

✓ cultius a la muntanya mediterrània (ametler, olivera, vinya)

✓ boscos de repoblació més rendibles econòmicament

En altres casos, la degradació o desaparició del bosc ha fet que siga

substituït pel matoll.

3.5 El paisatge vegetal de les Canàries

Enclavades a la regió macaronèsica, les illes Canàries presenten un paisatge vegetal amb unes espècies

autòctones singulars, però amb una presència important d’espècies americanes i mediterrànies

europees i africanes, incorporades pels successius pobladors de l’arxipèlag. A més a més, la seua

insularitat afavoreix la presència d'endemismes i relíquies.

Tot plegat dona com a resultat un paisatge vegetal d’una riquesa extraordinària, principalment a les illes de

relleu més muntanyós, què presenten la següent successió de pisos vegetals:

✓ El pis basal (del nivell del mar fins els 300-500 m) presenta una vegetació halòfila i psammòfila (barrella), i

arbusts esclarissats i aspres (cardón/eufòrbia i tabaiba) per l’aridesa elevada.

✓ El pis intermedi (entre els 200 i els 800 m) es caracteritza per un augment de la humitat i un descens

tèrmic, de manera que hi poden créixer palmeres, dragos i savines.

✓ El pis termocanari (entre els 800 i els 1.200 m) està dominat per dues formacions de bosc originals: la

laurisilva (dens i amb més de 20 espècies) i el fayal-brezal (faies i brucs i resultat de la degradació de

l’anterior), ambdós adaptats a l’augment de la humitat que provoca el mar de núvols o boira causada pels

alisis i que té com a conseqüència un ambient més fresc i amb menys insolació.

✓ El pis canari (entre els 1.200 i els 2.200 m) situat per dalt del mar de núvols, és més àrid i fred. Està

dominat pel bosc de coníferes dominat pel pi canari substituït el cedre canari a major altura.

✓ El pis supracanari (per damunt dels 2.200 m) només el trobem a Tenerife i La Palma, és el domini

d’arbusts (bàlec, ginesta) i mates disperses de gran riquesa flor´sitica (violetes del Teide)

Ha sigut especialment important a les zones baixes i mitjanes on ha causat un important retrocés de la

vegetació, principalment per l’activitat urbanística impulsada pel turisme i l’extensió de cultius com el plàtan

i la tomaca.

Així mateix, les àrees de bosc s’han vist molt afectades perquè s’han explotat amb excés com a conseqüència

de l’escassetat de fusta a l’arxipèlag.

L’acció humana

Exercici 22 pàgina 94